Marathon man

Fem les coses bé o malament?

2012-01-25T13:30:00.018+01:00

Fa uns dies que a través del mur del Facebook del col.lega Miquel Pucurull em vaig assabentar de tres notícies de tres diaris diferents, en concret l'Ara i El Periódico (sobre l'expansió de l'esport del córrer) i La Vanguardia (sobre la Marató de BCN) que s'havien publicat a les darreres setmanes. I com diu ell en un comentari, el més destacat és que es tracta de diaris generalistes, fet impensable fa un temps. No entrarem un cop més a parlar dels motius d'aquest major interès per l'atletisme popular perquè ens faríem repetitius; tampoc criticarem de nou com, per desgràcia, cada vegada som més els que pensem que a rebuf del boom de les curses, algunes organitzacions s'aprofiten d'allò més i actuen, no diria jo que amb mala fe però sí d'una forma que no fa pas més que perjudicar els corredors i de retruc, també, la mala imatge de la cursa en qüestió.

Dic això perquè crec que de vegades suposa el mateix esforç fer bé les coses que malament i aleshores ens preguntem perquè hi ha gent que s'entossudeix en la segona opció. Així, tafanejant pel web en la recerca de possibles curses de cara al febrer, trobo la Botifarunner, que es farà a la Llacuna (a l'Anoia) el 26 de febrer. Es tracta d'una cursa de muntanya de 20,6 km. i més de 900 m. de desnivell i que té tant d'èxit que les inscripcions -limitades a 300- s'han cobert en tan sols 12 hores (i l'any passat va passar més del mateix doncs les 250 disponibles es van exhaurir en dos dies). Els comentaris que he llegit d'aquesta cursa en alguns fòrums la deixen molt bé i com un exemple (per sort n'hi hauria molts més) de com de bé es pot organitzar una cursa sense que la situació se surti de mare. I ja sabent-ho, la gent que hi vulgui participar n'ha d'estar al cas així que s'obrin les inscripcions. I exemples de curses encara no gaire massificades que veuen com els dorsals se'ls treuen de les mans en molt poc temps, en comença a haver-hi arreu (p. ex. sense anar més lluny les recents de les Borges Blanques o la de Vilafranca del Penedès). Tot i així, en aquests casos parlem de curses en què si bé un ja sap que s'acabaran omplint, encara es disposa d'un cert marge de temps per prendre una decisió final.

En canvi, de l'altra costat tenim la celebèrrima Mitja de Granollers (la MITJA en majúscules) que molta gent la deixa pels núvols per diferents motius. No entraré a valorar-los perquè podeu trobar opinions a tort i dret i no seré jo qui els negui, oimés si no he hi participat i al pas que sembla que va, tampoc m'hi trobareu mai. Resulta que a part de tenir un preu superior al de qualsevol altra mitja més "normaleta", les inscripcions s'exhaureixen molt aviat i perquè us en feu una idea, per a l'edició d'enguany (5 de febrer) les van tancar 2 mesos i mig abans. Què voleu que us digui? si he d'estar al cas amb tanta antelació potser no val la pena, havent-hi com hi ha ara, moltes més curses per escollir i sense que hagis d'afanyar-te per por a quedar-te sense dorsal. Però és que a més, en aquest cas concret llegeixo en un fòrum que l'organització ha canviat un dels punts del reglament: abans es podia recollir el dorsal el mateix dia de la cursa (diumenge) i ara sembla ser que no és així i que caldrà fer-ho el divendres o dissabte donada l'elevada participació.

Si això és realment així, i l'organització no ho esmena, trobo que és un greuge comparatiu vers els corredors que s'hagin de desplaçar des de lluny donat que els hi suposaria anar i tornar dos cops seguits en un mateix cap de setmana, amb la despesa que implica en diners i temps. I per mi, el més greu encara és aquest suposat canvi de les regles del joc en mig de la partida. Si es confirma això i també el motiu, aleshores seria un exemple de com una cursa que tan ben valorada està potser comença a perdre el nord i està caient en l'error que ja hem dit més d'un cop en aquest bloc, de confondre el caràcter "popular" amb el fet d'acceptar un elevat nombre de participants que està per sobre de la seva capacitat organitzativa. I tot això a un preu que com deia abans, no és dels econòmics. Al final resultarà que depèn de com un s'ho agafi, això de córrer no és tan barat com ens ho han estat venent. I de cara als possibles afectats, jo els diria que ja que han pagat enguany facin aquest esforç del doble desplaçament però que l'any vinent no hi tornin. I sobretot, que ho facin saber i ho esbombin als quatre vents. Estic convençut, però, que malgrat això, l'edició del 2013 també s'omplirà molt temps abans però com a mínim que no els treguin el dret a queixar-se i a criticar allò que no funciona i que, repeteixo, tampoc seria gaire difícil de corregir. És només qüestió de bona voluntat i si cal, de posar-hi també més voluntaris.

Per part meva, si he de perdre el cul i l'oremus per inscriure'm en una cursa -posem que entre aquestes dues que he citat a mode d'exemples- ja em podreu buscar fent la Botifarunner que no pas la de Granollers: menys gent, més barata, una logística de serveis més còmoda per al corredor, amb un tracte i ambient més familiar, etc. Al cap i a la fi són dues curses de distàncies gairebé idèntiques però, això sí, de perfil molt diferent.

Per acabar, i per si us interessa, us deixo l'enllaç d'una entrada que vaig fer fa un temps parlant, justament, de la Mitja de Granollers.

Súria: deixem-ho en taules!

2012-01-23T11:27:00.008+01:00

Ahir va ser el torn de la darrera cursa de muntanya del circuit ARCS-Anbaso, en concret la de Súria i a fe de Déu que va ser, si més no per mi, força dura, més del que m'havia imaginat de bon principi. Ja sabeu que no he estat un crack de les curses populars en pla i molt menys en les de muntanya per la qual cosa no crec que hagi decebut ningú per les meves actuacions, sens dubte, bastant discretes si ens atenem només al criteri de la classificació final. Però suposo que per a gent com jo, que no té gaire nivell i que no sap si acabar de fer el trànsit cap a aquesta mena de curses i deixar en un segon pla les altres, no deixa de ser una molt bona experiència. Doncs bé, amb aquesta mentalitat ens presentem a la vila bagenca jo i en Jordi (representant el "Team") a més del Toni Ortonoves, que a aquest pas l'haurem de fitxar, no tant perquè quedi sempre dels primers sinó perquè com més serem més riurem. El dia promet doncs no fa gaire fred i sembla que el sol acabarà per fer acte de presència i si hagués de comparar aquesta amb l'altra cursa que vaig fer (Rajadell) l'ambient que s'hi respira és una mica més "fred", potser perquè som menys gent (no arribem als 200 corredors), potser pel lloc de concentració, però sigui com sigui, és d'aquells que et fa pensar en allò de "renoi, on dimonis m'he ficat?", molt muntanyenc que, d'altra banda, no és cap sorpresa.

Poc abans de la sortida, se'ns explica a grans tres el recorregut i l'speaker posa molt èmfasi en dos aspectes: primer, que hi ha premi especial (una caixa de cerveses) per al primer corredor/a que arribi a dalt del castell (als primers compassos de la cursa). Aquí és on penso que val més que em declari abstemi ateses les meves nul.les possibilitats de guanyar-lo. I segon, la presència de tres corriols de fort pendent que hi ha a la primera part de la cursa. I com explicaré després, crec que es va quedar un pèl curt, tant per la duresa com pel nombre. Bé, en això que comença la cursa i com sempre en aquests casos, no m'amoïno per sortir dels primers. Enfilem les primeres rampes que porten al nucli antic de la vila i que tot i ser empinades no són més que un aperitiu ligth del que vindrà després. D'immediat deixem enrere el poble i ara sí que comença la cursa de debò.

A l'alçada del barri de Salipota ja topem amb el primer corriol empinat que ens obliga a desfilar un rere l'altre, passem pel costat de les restes d'una antiga torre i seguim en paral.lel al Balç de Cal Jover per endinsar-nos a l'Obaga de la Riera. Ja fa estona que no fem més que caminar perquè córrer és una missió gairebé impossible ja que topem amb un corriol seguit d'un altre amb pendents que van del 19% fins a superar el 30%. Aquí em recordo de l'speaker i de la seva benevolència en no dir-nos tota la veritat del recorregut. Amb prou feines i traient la llengua arribem al punt més alt de la cursa (a la zona del Cap de la Serra) i fem la volta per tornar a Súria. Amb el perfil al cap penso que ara ha de venir la part més divertida, de baixada gairebé continuada fins creuar la meta. Però no és ben bé així i aquesta segona meitat està plena de tobogans que impedeixen agafar un ritme de cursa (per dir-ho d'una manera) més constant. Passem ara per la zona de la Solana de la Sala, tornem de nou a l'ombra de l'Obaga de la Riera i aquí sí que comencem a veure la llum al final del túnel; ens adonem que la part més dura l'hem deixada enrere i que encara que els corriols de baixada siguin tan empinats com els que hem fet de pujada, val la pena gaudir-los tot i el risc de fotre's de morros i deixar-te més d'un dent pel camí.

És en aquesta darrera part de la cursa que puc avançar uns quants corredors més i millorar (això sona molt exagerat) la meva posició final que d'altra banda, ja podeu deduir que no és per llançar coets (busqueu-me a la darrera pàgina). Per la seva banda, el Toni va arribar una mica més endarrerit que jo i el Jordi en la seva molt bona línia (el 69 d'un total de 170 corredors). A la foto ens podeu veure indicant amb els dits les curses del circuit que ha fet cadascun (4-2-4 que més aviat sembla l'alineació d'un equip de futbol). Tot plegat, una bona experiència malgrat la seva duresa; de fet, més d'una veu que vaig sentir en acabar coincidia en qualificar aquesta cursa com la més dura de les quatre. Potser vaig triar malament però de totes formes, crec que el virus de les curses de muntanya, un cop ha entrat dins el meu sistema circulatori, està atacant les meves defenses. M'estaré passant, potser, al "costat fosc" de les curses populars?

I per acabar i com sempre, fem una valoració de la cursa sota el meu parer:

Aspectes que m'han agradat: en primer lloc, com acostuma a passar en curses amb no gaire gent, la logística i els serveis no suposen cap problema per al corredor, és a dir, fàcil aparcament, recollida del dorsal, de l'esmorzar, etc. I això sempre s'ha de valorar de cara a la comoditat de qui ha hagut de fer una cursa d'aquest perfil. Segon, el recorregut també té el seu punt d'interès, tot i que el fet de passar per molt zona d'obaga i boscosa, l'aspecte paisatgístic -per mi el poder gaudir d'unes bones vistes i fins i tot, aturar-me- ha quedat una mica amagat. I tercer, m'ha sorprès molt gratament la presència de gent en alguns punts de la cursa i és molt d'agrair els ànims que et donaven (sobretot quan culminaves un tram de pujada per un corriol).
Aspectes a millorar: primer, no em cansaré mai de dir-ho encara que suposo deu ser una batalla perduda però no acabo d'entendre la, per mi, mania d'algunes organitzacions de curses d'aquesta mena en entestar-se en fer passar la gent per corriols on amb prou feines la seva amplada dóna per un corredor i molt prim i, per suposat, on és difícil fins i tot caminar. I ja no dic de fer baixar la gent per trams tan empinats que no es poden gaudir (quan crec que després de patir tanta pujada seria molt d'agrair). Però bé, veig que això és la tònica habitual d'aquestes curses i si en vull fer més, m'hauré d'habituar. I segon, no estaria de més que en certs punts del recorregut s'indiqués el lloc on es troba el corredor (allò de "vostè està aquí") perquè així es pugui fer una idea del que encara li queda per fer. Això només recordo haver-ho trobat a la cursa Bell Race de Navarcles i crec que va ser un bon encert.

En definitiva, que atès el meu baix estat de forma i la tranquil.litat amb què em vaig agafar la cursa podríem dir que la cosa va acabar en taules: ella no va poder del tot amb mi i jo vaig travessar la meta amb un bon somriure, tot i el meu discret paper. I perquè veieu que potser sí que començo a inclinar-me per les curses de muntanya, de cara al mes de febrer ja en tinc una altra al cap. Temps al temps. Per cert, l'estrena de les vambes ASICS va anar bastant bé: diria que els meus peus encara s'hi han d'acostumar però les notava, per sort, quan havia de baixar trams de baixada relliscosos.

I per si us interessa, aquí us deixo l'enllaç a la crònica de la meva cursa de Rajadell el passat mes de novembre.

Súria; qui acabarà amb qui?

2012-01-21T12:43:00.009+01:00

Quan començo a escriure aquesta entrada se suposa que ja hauré acabat la cursa de muntanya de Súria, la quarta i darrera del nou circuit ARCS-Anbaso, i del qual al passat novembre ja en vaig fer la primera (a Rajadell). O potser seria millor dir que la cursa haurà acabat amb mi perquè ja sabeu que més d'un cop m'he declarat un corredor més aviat, de pla, a qui la muntanya i els grans desnivells se li ennueguen d'allò més, que pensa que els terrenys difícils i complicats millor deixar-los per a les cabres més agosarades i les pacífiques vaques perquè hi pasturin. Però qui sap si el cervell se m'ha capgirat del tot i sense adonar-me'n potser també estic fent el trànsit cap a aquesta mena de curses, les quals abans havia evitat sovint. També és cert que com deia en l'anterior entrada sobre les meves noves vambes, de tant en tant va bé canviar de registre, de ferm, perfil, nivell d'exigència, etc. per no acabar fent sempre el mateix tipus de proves i pensar en aquestes només en termes d'una possible millora de la marca personal. En altres paraules, ja que no he destacat gaire en curses més "convencionals" (p. ex. urbanes o rurals de 10 km. o distàncies semblants ni tampoc en mitges maratons), és qüestió de fer-ho encara menys en aquestes altres en què el temps assolit és molt relatiu perquè entre una i altra les diferències poden ser tan grans que no té cap sentit ni tan sols portar un rellotge.

La de demà és una cursa idònia per anar-hi amb aquesta mentalitat doncs com les altres d'aquest circuit, Súria no serà ni còmode ni relativament curta i perquè en tingueu una idea, aquí teniu les seves dades tècniques:

Distància : 12.5 km.
Desnivell positiu : 785 m.
Desnivell negatiu : -742,65 m.
Altura mínima : 253,6 m.
Altura màxima : 743 m.

Si accediu al seu web comprovareu que té un perfil semblant a la de Rajadell, pujar sense parar fins més o menys la meitat de la cursa i l'altra meitat de baixada forta fins creuar la meta. És a dir, que tot i la seva duresa innegable per a gent com jo, el seu perfil no és, a priori, el típic "trenca-cames" com sol ser habitual en altres curses de muntanya (sense anar més lluny, les altres dues del circuit, Aguilar de Segarra i Callús). Aquí sí que us asseguro que pateixo, i molt, perquè arriba un moment que no saps si baixes, si puges, si encara et queden trams de fort desnivell, etc. Com a mínim, demà, quan hagi arribat al punt més alt de la cursa -i caminant- sabré que el que em queda és de baixada i serà quan espero poder gaudir de la cursa i de les vambes. És clar que sempre em queda l'opció d'afegir-me a la iniciativa dels Centres excursionistes de Súria i Callús de participar a la caminada per arribar al cim de la cursa i després esmorzar-hi. I quan hagi enllestit, fer la resta corrent. Tampoc és un mal plan!

Sigui com sigui, segurament demà serà la primera i darrera cursa d'aquest gener, ja que les opcions per al proper i darrer cap de setmana de mes no em semblen gaire atractives. Si la Cursa de l'Oli de les Borges Blanques s'hi celebrés suposo que la faria perquè és una molt bona cursa però fa dies que les inscripcions estan tancades i a més, coincideix amb la de Súria. I com no sóc Déu no tinc el do de la ubiqüitat. I per a la setmana vinent hi ha la dels 10 km. de Vilafranca del Penedès però el seu recorregut no em convenç i també té les inscripcions tancades. Sigui com sigui, demà serà el primer cop que corri a Súria, després de l'intent fallit de la cursa de Santa Bàrbara Race, a finals del 2009, i que es va haver de suspendre pel conflicte sindical entre treballadors i empresa minera (crònica), que n'era l'organitzadora. Estant a pocs qms. de Manresa com a mínim no hauré de matinar gaire. Una cosa per l'altra.

Tot plegat, ja podeu deduir fàcilment que demà tinc, de nou, tots els números per fer el paper de la trista figura però hem de pensar que qui fa el que pot no està obligat a res més. Al cap i a la fi, un motiu més per prendre'm al peu de la lletra allò que ja he dit més d'un cop que abans entrenava per córrer després i ara corro per entrenar una mica. Passat demà, la crònica.

Hola ASICS

2012-01-20T08:33:00.016+01:00

Ja us vaig comentar de passada que amb motiu de la meva participació a la cursa de Rajadell (al novembre), la primera del circuit ARCS-Anbaso, les meves vambes Mizumo van sortir una mica malparades. I és que després d'estrenar-les l'agost del 2010 i amb la de qms. i curses de diferent mena que han hagut de suportar, suposo que els devia arribar el moment de jubilar-les, tot i que parcialment. Amb les soles força gastades i amb un forat en un dels costats de l'esquerra, no són aquestes les millors condicions per afrontar curses en què predominin la pista i corriol, més que no pas l'asfalt. Feia un temps que les plantes dels peus se'm queixaven per les pedres i pedretes que notaven mentre corria i al final vaig tirar pel dret: aprofitant un dels obsequis de la cursa Bell-race de Navarcles (al desembre), que consistia en un val descompte de 20€ d'una coneguda botiga de material esportiu de muntanya (Vert ic), la setmana passada vaig fer-me amb el darrer model de sabatilles de trail de la marca ASICS, les Gel Trabuco 14. A la botiga em van comentar que com aquell qui diu, acabaven de sortir del forn per substituir el model anterior (13) i crec que tot plegat, les vaig comprar a un preu encara força raonable.

La gent que em conegui ja sabrà que no perdo el cap per està a l'última moda del que sigui -gadgets electrònics, roba en general, d'esport, etc. - i que amb poc faig. De fet, des que em vaig començar a introduir en el món de les curses populars, sempre havia sentit que córrer és un dels esports més barats que avui es poden practicar. I això és ben cert sempre i quan un no es deixi enlluernar per ofertes, promocions i altres estratègies modernes de venda i pensi que no té perquè assolir millors resultats perquè tingui una samarreta de no sé quin teixit o unes vambes "voladores" (perdoneu però quan sento aquesta paraula em ve al cap l'anunci de la beguda Red bull). Ara bé, com els peus acostumen a ser una part del cos en què no ens fixem gaire, llevat de quan ens comencen a donar problemes, també és ben lògic que per córrer amb una certa comoditat cal un bon calçat. No hi ha res més enutjós que fer-ho estant pendent de les maleïdes pedretes que vas notant, de possibles revinclades, etc. Per tant, en lloc de començar la casa per la teulada, posem-hi uns bons fonaments amb unes bones vambes.

Com no estic gaire introduït en el món del material de running, per cert, cada cop més complex, sempre he pensat que és millor anar a la botiga amb una informació prèvia del que es busca i necessita -bé perquè l'hagis obtinguda d'Internet, d'altres companys, etc- i després deixar-se aconsellar pel venedor, el qual, si és bo i també és corredor (o ho ha estat), et podrà acabar de definir la teva decisió final. Amb això que em presento a la botiga amb la idea d'unes Mizumo o unes Brooks Cascadia però després de veure-les i provar-les, no em sentia gaire còmode (potser perquè d'amplada tinc uns peus que no es corresponen a la talla que en principi, els tocaria). Així que el venedor es treu de sota la màniga aquestes ASICS, que només coneixia de referència perquè tinc entès que tenen molta acceptació entre els corredors (recordo com a la cursa de Callús, que ens hi vam acostar amb BTT, el Frans me les va ensenyar i deu n'hi do de la gent que les portava). I el final ja el sabeu: me'n vaig fer amb un parell tot i que com passa sempre en aquests casos, no estàs segur de si has fet una bona compra i de si més endavant t'hauràs de penedir de no haver-te quedat un altre model. El temps ho dirà.

No us atabalaré ara parlant de les excel.lències i virtuts d'aquestes vambes perquè consultant diverses webs hi ha opinions a dojo i comparatives vàries entre aquestes i les anteriors, a més que de vegades trobes expressions que no saps ben bé ni què volen dir (p. ex. aquesta "escuma amb memòria del sistema Personal Heel Fit") o que et deixen estorat de la tecnologia i recerca que deu haver-hi darrera d'una sabatilla. El que tothom té bastant clar és que per córrer per pista i corriol són bastant bones -no dic que siguin les millors- i amb això, en tinc més que prou. Total, tampoc espero millorar els meus resultats en curses de mitja muntanya amb predomini d'aquestes ferms, només anar més còmode i segur. Això ja us pot donar una idea de quina pot ser la meva evolució en el futur, deixar una mica arraconades les curses més típicament urbanes, i seguir aquella dita de "la cabra tira al monte", la qual cosa sembla ser que és un reflex més del que acostuma a passar en el món del running.

Donat que he perdut ritme en aquestes i ja no sóc capaç de fer el que feia fa un parell d'anys, i com tampoc estic per la feina de recuperar-ho, doncs potser ha arribat el moment de canviar l'asfalt per altres ferms. Ergo, curses a priori més exigents però alhora que valguin la pena d'aturar-se una estona i gaudir del paisatge, en què tingui una bona excusa amb què justificar la meva més que previsible classificació dolenta. Al cap i a la fi, que millor que això per fer honor al significat del nom de les vambes que, per si no ho sabeu, és l'acrònim de "Anima Sana In Corpore Sano". Ep! això no vol dir que abandoni les altres curses, ni molt menys, sinó que no m'hi fixaré tant (i per això em guardo les Mizumo perquè sobre asfalt encara poden donar una mica més de si). De totes formes, però, desenganyem-nos perquè aquest canvi no és tan dràstic com ho pugui semblar ja que si esteu al cas del meu historial, hi podeu trobar una mica de tot. Aquest proper diumenge, a Súria, faré l'estrena; semblaré un vailet amb sabates noves, mai millor dit.

I parlant de vambes, aquí teniu l'entrada amb que donava la benvinguda a les Mizumo (data de mitjans d'agost del 2010, com passa el temps).

Comparació de curses 2010-2011

2012-01-19T12:46:00.013+01:00

De nou el company i veterà corredor popular Miquel Pucurull -de qui ja he parlat en aquest bloc més d'un cop- ens ofereix una dosi de la seva sapiència i ens il.lustra un cop més amb una molt bona entrada en aquest bloc. En aquest cas concret em faig ressò d'una comparació de curses que ha fet de diverses distàncies (10 km. mitges maratons, maratons i altres) entre el 2010 i el 2011 a partir del criteri del nombre de corredors arribats a meta, els que surten a la classificació oficial. I no us penseu que la comparativa s'ha limitat a una tria reduïda de proves sinó que s'ha pres el seu temps per incloure un llistat de ... agafeu-vos-los ben fort, 145 curses. La seva finalitat és demostrar allò que per activa i per passiva, s'ha comentat molt sovint del boom que viu l’atletisme popular a casa nostra degut a l’augment de participants a les curses, encara que no sabríem dir ben bé si més aviat seria a l'inrevés, és a dir, qui va ser primer, si l'ou o la gallina. Però tant se val perquè estaríem discutint per no arribar a cap conclusió ferma i amb què tothom hi estigués d'acord.

Primer de tot, vagi per endavant el meu agraïment per aquesta anàlisi que ve a refermar el que diu la vox populi sobre aquesta qüestió. Algú podria dir allò tan típic que no ha fet més que "descobrir la sopa d'all" i no seré jo qui els en tregui part de raó, però potser millor si es té a ma unes quantes xifres que ho corroborin fefaentment. Segon, la tria de curses és prou exhaustiva i variada (quant a tipologia, lloc, etc.) com per no adjudicar-li l'etiqueta d'aleatòria i de no gaire significativa. Més lluny de la realitat i qui no ho vulgui veure d'aquesta forma és que es deu voler entossudir en posar-se una bena als ulls. Tercer, si entrem al detall de les xifres -repeteixo, 145 curses analitzades- ens adonarem que són poques les que tenen una evolució negativa (si no me n'he descomptat cap, em surten 33 o el que és el mateix, poc més d'un 22%). Quart, com per mi no té gaire sentit centrar-se en aquelles curses que més creixen (i algunes ho han fet d'una forma espectacular), potser valdria més la pena fer-ho en les altres, les que han perdut corredors i mirar d'esbrinar-ne el motiu. Òbviament, aquí trobaríem casuístiques diverses entre les quals citar aquestes dues: factors meteorològics i canvi de data de calendari i coincidència amb alguna altra cursa més important. I això només podríem saber-ho estudiant cas per cas que, per suposat, aquí no farem doncs ni tinc temps ni ganes.

De totes formes, i relacionant-ho amb el que deia a l'entrada anterior sobre la Mitja de Sitges, m'agradaria pensar que algun d'aquests casos de pèrdua de "clients" respon, només, a una qüestió de preus, d'una relació qualitat-preu de la inscripció poc favorable. Per exemple, pel que fa a les curses de 10 km. de les surten al llistat i que jo hagi fet, destacaria les de la Policia (Manlleu-Vic), Puigverd de Lleida, Solsona i Cantonigrós. De la primera no m'estranyaria que el preu hi tingués alguna cosa a veure ja que la inscripció s'enfilava fins els 15€ per una cursa que no els val (és com moltes altres de més barates). De les dues de Lleida no les recordo com a cares -més aviat amb uns preus normals- i quant a Cantonigrós, indicar que és gratuïta i que sí és cert en aquest cas que el temps va fer que a l'edició del 2011 no hi fos tota la gent que havia de venir. Pel que fa a les mitges maratons, Sitges és una de les poques amb un balanç negatiu (-9%), juntament amb altres com Banyoles, Ripoll o Salou. No conec els casos concrets d'aquestes darreres tot i no reunir tanta gent com la sitgetana que, enguany, ha aplegat més de 2.700 corredors (front els 2.178 de l'any passat). Com veiem, un augment bastant important i per tant, invalidaria l'argument del preu. Però també és cert que molta gent es pot equivocar i molts corredors més "novells" potser hi van a una cursa com aquesta "arrossegats" per un efecte més de moda, i no tant perquè l'hagin valorat amb tots els seus ets i uts.

En aquest sentit, de ben segur que aquest creixement de les curses populars fa amagar sota la catifa aspectes negatius de certes curses, com si diguéssim que ara tot es pot "colar" perquè un o altre s'ho empassarà. Tot indicaria que hi ha tanta demanda que no tota l'oferta (de curses) que es posa al mercat reuniria uns mínims de qualitat més o menys acceptables, o altrament dit, que com es deia en un paràgraf de l'anterior entrada, les organitzacions de certes curses se n'aprofiten molt, i diria fins i tot que vilment. En definitiva, crec que tots plegats hauríem de ser més curosos en les curses que triem i incloure dins els nostres criteris de selecció, també el del preu. Sinó, no ens queixem després, que ningú ens obliga a córrer una cursa concreta podent-ne triar altres de millors. Però vaja, això ja és una qüestió pròpia de cadascú. Ara bé, no serà perquè no s'avisi ... Que us vagi bé.

Sitges: entrebancar amb la mateixa pedra

2012-01-17T06:11:00.010+01:00

El proppassat diumenge es va celebrar la que per a molta gent és la cursa popular que dóna el tret de sortida de la temporada atlètica, si més no de les que tenen més volada i en la distància de la mitja marató: m'estic referint a la Mitja de Sitges. I pel que he pogut llegir en alguns fòrums veig que la cosa no ha canviat gaire. Però anem per parts. Si seguiu el bloc i les meves peripècies en el món del running, ja sabreu que amb aquesta prova vaig fer el meu debut oficial (al 2009) quan amb el Frans ens hi vam llançar i de fet, ens en vam sortir força bé. I tot i això, però, d'ençà aleshores que no hi hem tornat més, bé perquè hi ha hagut altres compromisos, bé perquè no volem que ens prenguin el pèl. I m'explico: quan es comença una activitat nova com és en aquest cas el participar en curses populars, un no està gaire al cas d'altres aspectes que no siguin fer una bona cursa, aconseguir un bon temps i a per la següent. Amb el temps, i a mida que altres proves van caient al sac, es guanya en experiència i es comencen a valorar qüestions o detalls que abans passaven desapercebuts (logística, preu, recorregut, etc.) i que ara poden fer inclinar la balança per una determinada cursa o descartar-la sense cap mirament.

Doncs bé, faig aquesta introducció perquè sembla ser que la mitja marató de Sitges és un bon exemple de com l'ésser humà és capaç d'entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui, alhora que també com més va més evident és que al seu darrera hi ha un simple desig recaptatori. Vagi per endavant que molta gent coincideix que córrer per aquesta ciutat té el seu encant i no seré jo qui ho negui, però també hi ha una gran coincidència d'opinions en el fet de criticar la cursa per una sèrie de deficiències que, per repetir-se any rere any, semblen ja cròniques i que potser han passat a formar part del seu ADN. En primer lloc, 4.500 corredors són bastants (ep! no dic massa) però encara ho són més si aquests participen en dues curses paral.leles i que surten a la mateixa hora (també se'n feia una altra de 10 km.). En aquest sentit, el fet de córrer durant alguns trams del recorregut per carrers no gaire amples no ha estat un encert, oimés si com se sap els darrers participants d'una (la de 10 km.) poden coincidir amb els primers de l'altra (la mitja), i ambdós "nínxols" amb objectius diferents: trotar o esprintar per assolir un cert temps (això va pel tema dels corredors doblats). En aquest sentit, coincideixo amb una opinió llegida que diu que no té cap sentit (més enllà de voler recaptar calès) afegir-hi una cursa de 10 km. quan d'aquestes n'hi ha moltes més, que és com voler posar amb calçador més gent allà on ja no hi cap més. Com diu aquest corredor, en el món de les curses populars Sitges sempre s'ha conegut per la seva mitja i no hi ha cap motiu per organitzar una altra cursa paral·lela i incrementar-hi el caos.

A més a més, aquesta situació de desori sembla que també es va donar pel que fa a la qüestió de la recollida de dorsals i el guarda-roba. Pel que fa al primer, l'organització ja deia al seu web que "per qüestions de logística, de personal, d’espai, així com de temps, us preguem que vingueu el dissabte a recollir el vostre dorsal, sac i samarreta, ..." i és clar, deuen pensar que molta gent té prou temps com per anar i tornar de Sitges dos cops seguits en un mateix cap de setmana, llevat que aquesta sigui una estratègia per incentivar que s'hi quedin i hi facin nit, que també podria ser. Però aleshores hem d'anar sumant calerons que ens hi deixem i veuríem que això de córrer no és tan barat com sempre ens ho han venut. I del segon, les opinions llegides també critiquen les llargues cues que s'hi van fer per recollir la bossa, i això un cop acabada la cursa, suat, a l'intempèrie i amb fred. I també podríem parlar del tema de les dutxes, etc. Tot plegat, que sembla que el problema principal d'aquesta cursa és el volum de corredors que l'organització s'entossudeix a voler admetre, allò de com més, millor. És difícil d'entendre que no se n'adonin que tot té un límit i que si els serveis, l'amplada dels carrers i la logística necessària per a una bona atenció no dóna com per absorbir aquesta xifra de corredors, doncs no hauria de suposar cap problema posar un topall més baix. Llevat, és clar, que a rebuf de l'espectacular augment als darrers anys dels corredors populars algunes organitzacions no hagin volgut posar un límit de participants més adient a les seves capacitats per, com dèiem abans, vendre tants dorsals com es pugui i fer la bossa més gran.

Però com diu el veterà company Miquel Pucurull, un dorsal és un producte que bé ens el cobren i que per això hauria de reunir un certs estàndards de qualitat i que és inadmissible trobar-se situacions com aquestes. En principi podríem pensar que com a qualsevol altre producte, si una cursa no és bona la demanda la rebutjaria i desapareixeria del mercat o si més no es veuria obligada a renovar-se. Però contràriament a aquesta lògica, i com ja s'ha comentat més d'un cop en aquest bloc, això sembla que no passa amb els curses ja que un té la sensació que com més cara i pitjor organitzada, la gent hi va més. És clar que nosaltres tenim la nostra pròpia part de responsabilitat en acceptar-ho sense no dir ni ase ni bèstia o, simplement, no anant a la següent edició. Com diu un altre corredor que hi ha participat enguany, a la gent li agrada córrer però no ser menyspreat com un estaquirot.

És per tot això que després de la meva experiència en aquests pocs anys que porto corrent, cada cop estic més convençut de fugir de curses com aquestes -amb molta gent i a uns preus no gaire raonables- i apostar per altres més modestes, que no tinguin cap recança en dir que són pocs però on el tracte que rep el corredor està a anys llum. I mira que en el cas sitgetà no serà per manca d'experiència ja que la d'enguany ha estat la 29ª edició però ja es veu que no hi ha gaire voluntat per esmenar deficiències detectades fa temps. Total, de ben segur que limitant la participació a una xifra menor i adient i millorant certs serveis bàsics, la cosa quedaria molt més arreglada. I jo em demano: tan difícil és fer les coses ben fetes? Algú em pot criticar perquè estigui deixant malament una cursa sense haver-hi participat però quan la meva opinió a priori coincideix amb unes quantes a posteriori, de corredors que sí hi han estat, no dec anar gaire errat. I perquè veieu que aquest no és el primer cop que passa, us deixo aquesta entrada de fa poc més d'un any en què ja en parlava.

Per què no correré a Moià?

2012-01-13T15:22:00.010+01:00

El passat 28 de desembre, i no és cap innocentada, publicava l'entrada sobre les curses a fer aquest mes de gener i si el repasseu veureu que no em mullava per cap en particular i que si de cas, em rumiaria de fer dues de muntanya i al Bages, com són les de Moià i Súria. Per tant, un inici del 2012 força dubtós i bastant en l'aire doncs confesso que a banda d'aquestes dues, els calendaris que consulto no inclouen cap altra que m'atragui d'allò més. Ara bé, després de rumiar-m'ho uns dies he pres la decisió de no participar a la primera, la dels Dos turons de Moià. I tot seguit us exposo els motius:

Primer de tot, hauria d'anar sol i això és un fet que cada cop em fa més mandra. D'una banda, els altres col.legues del "Team" han optat per una sortida de muntanya, de la qual he declinat la invitació per afegir-m'hi doncs encara em fa més pal. Només de pensar en la quantitat de material que hauria de carregar per tan sols una nit ... uf, ja em canso. I de l'altra, la família tampoc farà acte de presència doncs potser tampoc val gaire la pena. I no els en trec part de raó ja que s'haurien de llevar d'hora per a un viatge de poc més de 20', i a tot això amb el fred que farà segons els darrers pronòstics.
Un segon motiu té a veure amb la meva salut: des de fa dies que arrossego les seqüeles d'un principi d'otitis que la malparida no s'acaba d'esvair, i el metge m'ha aconsellat que en la mesura del possible eviti les activitats a l'aire lliure quan faci molt fred. És clar que he de reconèixer que no li he fet gaire cas perquè tant el diumenge com aquest dimecres jo i el Frans hem fet sengles sortides en BTT, de no gaire durada però sí la suficient com per haver d'anar amb el cap ben tapat per protegir les orelles. I tot i que sembla que la cosa ha millorat, he preferit curar-me en salut (mai millor dit), malgrat que demà he quedat per anar a córrer de bon matí. M'hauré de posar unes orelleres amb escalfadors.
I per últim però no per això menys important, el tercer motiu es refereix al preu. Ja sabeu que darrerament m'he tornat bastant combatiu en aquesta qüestió i que mentre abans no li donava gaire importància, ara sí que és un criteri més a tenir en compte a l'hora de fer la tria final de les curses. En aquest sentit, si accediu al web veureu que es diu que el preu és de 13€ però després quan un va a fer la inscripció on-line, s'apuja fins els 14,5€ per despeses bancàries. Doncs bé, què voleu que us digui? fer pagar aquest extra (més d'un 10%) per aquest concepte em sembla excessiu, encara que en números absoluts estiguem parlant només d'1,5€ de més. El preu inicial és aquest si es fa la inscripció presencialment i si un té temps per fer-la en una determinada botiga de Moià (els de fora ens hem de fotre) i si a més tens la sort de ser de la mateixa vila, et beneficies d'un descompte i et fan pagar només 10€. Amb el temps que porto participant en curses i mirant encara més reglaments, confesso que són molt poques les que he vist que apliquen aquesta "discriminació" (positiva per alguns i negativa per a uns altres) i de vegades he tingut la impressió que és com si l'organització volgués evitar que vingui gent de fora. Ja sé que alguns em poden dir que això va més en la línia d'incentivar la participació dels propis veïns, la qual cosa em semblaria molt bé si no anés en contra dels interessos de la resta de gent que tenim la "desgràcia" de no ser de Moià. A més, em faig una pregunta: com es demostra això últim? cal portar el certificat d'empadronament, potser?

També he de ser sincer i dir que si algun altre dels col.legues s'hi hagués animat, potser jo també m'hagués afegit, i aquest darrer motiu o qualsevol dels altres dos haguessin quedat en un segon pla. Però hi ha coses sobre les quals, com deia abans, sóc més crític i intento evitar de caure-hi. Compte, la setmana següent hi ha la cursa de Súria i és més cara (15€) però aquí ja ho saps de bon principi i el descompte que hi apliquen és en funció de si estàs o no federat, res a veure amb la procedència o la possibilitat de fer la inscripció presencial a vés a saber quina botiga. Potser el que té de bo la cursa de Moià és que els preus no han variat dels de l'any passat, com podeu veure en aquesta entrada en què ja em queixava d'aquesta mateixa qüestió. Per cert, mantinc la pregunta que ja em feia fa un any: per què li duen "Dos turons" si segons el seu perfil sembla que la cursa en tingui tres?

Tot plegat, que per un motiu o altre, diumenge m'estaré a caseta ben calentó. A veure si al final aquest mes quedarà en blanc.

Tragèdia a Alcúdia

2012-01-09T12:14:00.006+01:00

No la coneixia personalment però treballava en un dels meus àmbits de recerca i docència -turisme- i sempre és trist assabentar-se d'aquesta mena de notícies. Suposo que el fet de compartir interessos científics i la mateixa afició pel córrer fa que aquesta tragèdia la visqui de més a prop. El passat 31 de desembre moria la companya Alícia Bauzà van Slingerlandt mentre disputava la cursa de Sant Silvestre d'Alcúdia. No sé gaire més que això i el poc que he pogut trobar per la Xarxa: mentre estava corrent es va sentir malament, es va desmaiar i tot sembla indicar que després va tenir una aturada cardíaca de la qual no es va poder recuperar. No és aquest el primer cas, ni serà el darrer, malauradament, de mort d'un atleta en una prova; el que passa és que cada cop que hem topat amb aquesta situació ha estat en curses de maratons, triatlons i altres que exigeixen una gran dosi de sacrifici, mai que jo sàpiga en curses populars com són les Sant Silvestres, oimés si aquesta en concret tenia una distància de 7,5 km. i no sembla gaire exigent ni dura.

Això em fa pensar que la mort no deixa de ser, sovint, una loteria i que quan un menys s'ho espera, t'arriba i ja has begut oli, per molt o poc preparat i en forma que s'estigui. Jo mateix en poso en pensar que no sóc gaire diferents d'altres atletes populars que s'hi han quedat pel camí fent allò que més els agradava com afició. Sense anar més lluny, jo i el Frans vam fer ahir una sortida en BTT relativament còmoda i ens vam acostar a la vila de Callús per saludar els altres dos col.legues del "Team" que hi van anar per disputar una de les curses de muntanya del circuit ARCS-Anbaso. I us asseguro que aquesta sí que era dura -per això no m'hi vaig inscriure- tot i que com diem sempre en aquests casos, el grau de duresa se'l posa cadascú. Doncs bé, per què no em va passar res a mi ahir quan pujàvem el turó de Montcunill, o mentre baixàvem per algun corriol de fort pendent? És una pregunta que no té una resposta si no és recorre a la típica expressió que diu que no m'havia arribat l'hora i que no tingui cap ànsia perquè tard o d'hora serà el moment. Creuo els dits i toco fusta perquè passi de mi durant molt de temps.

Digueu-me poruc però cada cop tinc més clar que no he de competir en certes proves que, bé per distància, bé per tipus de recorregut, no crec que siguin gaire saludables; em refereixo a una marató (plana o de muntanya), una triatló, etc. Potser aquesta tragèdia és un avís, un toc d'atenció per a tota aquella gent que creu estar en forma per afrontar amb garanties aquesta mena de proves i realment, no ho està. A més de fer-se una revisió mèdica estricta (i aquesta tampoc dóna una garantia absoluta) cal tenir molt clar què es vol fer i sobretot, tenir també ben en compte que una retirada a temps pot ser després una victòria, encara que potser no ho veiem així ni en siguem conscients. Val més arribar l'últim o deixar-ho estar i poder-ho explicar després que no que t'hagi de venir a buscar l'ambulància o pitjor encara, el cotxe de la funerària. Repeteixo que en cas de l'Alícia no conec com va anar tot plegat però hom pot pensar que va ser una maleïda fatalitat i que esperem sigui la darrera. Una manera molt tràgica d'acabar l'any.

Des d'aquí el meu més sincer condol a la família i amistats per aquesta tan lamentable pèrdua i el desig que l'Alícia descansi en pau. Us deixo aquest enllaç del GOB (el Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Natura) amb una breu ressenya científica.

La meva carta als Reis

2012-01-05T15:40:00.004+01:00

Doncs sí, malgrat haver superat l'equador de la quarantena, encara mantinc la il.lusió dels més petits en això dels Reis d'Orient. Potser és que ja m'estic preparant per quan em toqui anar amb l'Stanis a fer cua per la foto de rigor amb el patge reial, la cavalcada, etc. Encara sort que de moment és massa petit per saber de què va el tema però ja no em queda gaire més marge i quan arribi el moment, no me'n podré escapolir. D'altra banda, com ja tinc una certa edat i no m'atreu gaire el món de les noves tecnologies ... què hi ha de més maco que continuar fent la carta en paper, com s'ha fet tota la vida, i deixar-nos d'històries més modernes i enviar-la al Facebook, Twitter, amb un What's up, Blackberry, Smartphone, i altres collonades d'aquestes. A més, algú em podria dir el número de mòbil o els comptes de correu o de les xarxes socials dels Reis d'Orient?

Per tant, aquí ús deixo la meva carta, feta amb bona lletra, d'aquelles de dictat d'escola d'abans, perquè observo que la gent cada cop més té una cal.ligrafia que espanta (de vegades, quan estic corregint exàmens manuscrits dels meus estudiants, tinc la sensació que deuen pensar que més que professor, sóc un expert en desxifrar jeroglífics). Ja podeu veure que no m'he passat amb les meves peticions doncs, afortunadament, no em cal gaire cosa per ser feliç i intento seguir aquella màxima que diu que un no és més feliç per tenir més coses sinó per necessitar-ne menys. De fet, es redueix a un parell de mitjons de running (es veu que la planta dels meus peus es molt agressiva i els gasta molt ràpidament) i un paravent (el que tinc és de quan vaig començar a córrer -a l'estiu del 2006- i el pobre ja està molt gastat). Del tema de les sabatilles ja me'n cuidaré jo (seguint allò de "zapatero, a tus zapatos") perquè és d'aquelles coses que sempre he pensat que se les ha de comprar un mateix. Tot plegat, que no penso m'hagi passat ni un pèl en les meves peticions i espero que una o altra caigui. Ja procuraré fer bondat (encara més) aquests propers dies.

Evidentment també demanaria bons desitjos de l'estil d'aconseguir millorar els meus temps a les curses, acabar les mitges maratons amb més facilitat que les darreres, que no se m'ennueguin les curses de muntanya, etc. Però és clar, els Reis poden ser màgics però no tot ho poden i si no hi poso de la meva part, miracles pocs i potser només a Lourdes, Fàtima o Montserrat. Apa doncs, que tingueu una bona diada de Reis i que no us portin gaire carbó. I si resulta que al final us en deixen molt, senyal que alguna cosa haureu fet.

Juliol-desembre del 2011: què he fet?

2012-01-03T15:30:00.009+01:00

Fa poc que ha acabat el 2011 i és qüestió de fer un balanç del que ha estat la seva segona meitat, tant quant al nombre total de curses com pel que fa també als resultats obtinguts, i tenint present que el juliol va ser un mes en blanc. Per tant, a efectes de curses en lloc de 6 mesos el segon semestre de l'any n'ha tingut 5. Així, en aquest temps he fet 10 curses (23 en tot de l'any) i podríem dir que he complet amb un dels objectius que per al 2011 em plantejava al seu inici, com era el de fer dues curses per mes. Dit això, tot seguit us ofereixo unes quantes dades a mode de curiositat extretes o calculades a partir de la taula que, com sempre, podeu consultar al menú de l'esquerra de la pantalla.

Pel que fa a la distància, tenim una mitja marató (Mollerussa), set curses al voltant dels 9- 10 km, una de 11,4 km. i una darrera de 14,5 km. la qual cosa fan un total de poc més de 115,4 km.

Quant al perfil, hi ha dues curses que podríem qualificar de muntanya (Calders i Rajadell), tres més de mitja muntanya (Vall d'en Bas, Navarcles i Avinyó) i de la resta (Cervera, Linyola, Mollerussa, Manlleu i Lleida) unes més planes que altres.

En termes geogràfics, m'he repartit per les comarques de Barcelona (5) i Lleida (4), amb una incursió a la Garrotxa (Girona). Destaquen el Bages (4 curses) i Pla d'Urgell (2) i he repetit a Cervera, Mollerussa, Navarcles i Lleida (tot i que aquí per una altra cursa). Com sempre, ho podeu veure al mapa amb més detall. Fixeu-vos que gairebé segueixo la ruta de l'Eix Transversal.

Quant als resultats, diria que aquesta segona part de l'any no ha estat tan positiva com la primera, cosa que d'altra banda ja es veia a venir. Si fem una ullada a les classificacions tenim que les pitjors han estat la mitja marató de Mollerussa (defalliment total), Rajadell i Calders (ja veieu que les de muntanya no se'm donen gens bé). Per contra, les millors han estat Linyola, Vall d'en Bas i Manlleu, tot i moure'm amb uns percentatges més discrets que altres vegades. La conclusió és prou clara: a diferència del primer semestre, no he pogut apujar el nivell i no hi ha hagut cap cursa en què hagi quedat per sota del 25-30%.

I de gentada? doncs en aquests mesos he compartit patiments amb uns 3.400 corredors que repartits entre les 10 curses tenim una mitja de 340. És clar que això amaga una dada també significativa: només Mollerussa i Lleida van aplegar més de 1.500 corredors. A part d'aquestes, destaca la cursa de Manlleu (quasi 400) i tres més que han vorejat els 300 (Cervera, Navarcles i Avinyó), mentre que pel cantó contrari tenim una de bastant minoritària (Calders amb 84). Ja veieu, doncs, que tret d'alguna excepció m'inclino més per les curses amb uns pocs centenars de persones.

Aquestes 10 curses m'han suposat una despesa de 89€ i un preu mitjà d'inscripció de 8,9€. És clar que dues eren gratuïtes (la Vall d'en Bas i Manlleu). També podeu veure com el preu és quelcom a tenir en compte cada cop més i que cal mirar bé abans de triar una cursa o altra (p. ex. la mitja de Mollerussa és barata, 14€). A canvi, m'he fet amb unes quantes samarretes, algunes de màniga llarga, que no sovintegen tant, i poca cosa més.

Per acabar, us deixo els enllaços d'unes quantes entrades relacionades:

El balanç del meu segon any com a corredor (ara ja vaig pel quart).
El balanç de la primera meitat del 2011.
El balanç de la segona meitat del 2010.

Ver Curses Juliol-desembre 2011 en un mapa más grande

Avinyó: bona cloenda d'any

2012-01-02T19:30:00.013+01:00

Condicions per a una cursa de Sant Silvestre agradable i de la qual guardar-ne un bon record: una bona organització, un bon ambient festiu, un volum de gent just -ni una gentada ni tampoc quatre gats-, un recorregut entretingut, un bon berenar, guarnir-se amb un barret del Pare Noel, deixar-se el rellotge a la calaixera de casa i anar amb una mentalitat predisposada més a passar-s'ho bé que no estar pendent de si s'acaba fent una molt bona cursa doncs per això ja hem tingut tot l'any i si no hem fet bé els deures, serà qüestió d'anar a una altra convocatòria (en aquest cas la del 2012). Amb aquestes premisses al cap no hi ha dubte que la cloenda atlètica de l'any prometia d'allò més i al final, la cosa va anar d'aquest pal. Per tant, tot i que jo mateix qualificaria la temporada de mediocre, no hi ha res millor que un bon final per acabar l'any més que satisfet i amb ganes que comenci el 2012, encara que no crec que això s'acabi traduint en una millora dels resultats. En aquest sentit, i com avançaré en una posterior entrada, hauré de buscar uns "altres" objectius. Perdoneu si això últim té un to excessivament pedant però ara mateix no em ve a la ment cap altra manera de dir-ho.

Anem per parts i fem una crònica de la cursa com Déu mana. Jo i el Frans ens presentem a Avinyó amb força antelació com per no haver anar després amb pressa. Recollim el dorsal i aquest potser va ser l'únic punt a millorar per la cua que es va fer (però suposo que sent gairebé 425 corredors entre les dues curses -5 i 10 km.- és fins a un cert punt lògic). Fem el cafè en un bar molt a prop del pavelló i comentem la jugada -que si el perfil, les diferències de recorregut respecte l'any passat, etc.- i tot xino-xano ens acostem a la sortida (al Passeig). Un membre de l'organització de la cursa explica el recorregut amb bastant precisió i puntual com un rellotge suís, es dóna el tret de sortida a les 16:00h. Sort que aquest cop havia menjat lleuger i força d'hora perquè com deia a la crònica prèvia, aquesta hora convida a qualsevol cosa menys a córrer. I apa, ja hi som: comencem a trotar i de mica en mica agafem un ritme de cursa més o menys constant i alhora còmode, conscients que els tobogans que esquitxen la cursa seran una constant fins el final. Com era d'esperar el Frans s'avança -ja va dir que sortiria a per totes per provar-se i veure com reaccionava el menisc- i malgrat que el mantinc a la vista no hi ha manera d'enxampar al "jodio".

Jo vaig fent, amb la música de l'Ipod, i no m'amoïno gaire per si m'avencen uns quants corredors o si després els torno a superar. Potser per primer cop en bastant de temps sóc fidel als pensaments que deia al principi i el que vull és gaudir de la cursa, oimés si com puc comprovar el seu un recorregut és certament divertit, una mica tècnic i no exempt d'un cert nivell de duresa que alhora fa que no valgui gaire la pena estar pendent del rellotge. Passem per un primer punt d'avituallament i segueixo una mica de lluny l'estela del Frans. Sense anar molt ràpid però sense pausa, continuo a la meva i pugem pel Serrat de les Esglésies -l'únic tram en què suposo que jo i molts més corredors hem hagut de caminar atès el seu pendent. Arribo al segon punt d'aigua i aquí em despisto una mica doncs m'aturo una estona perquè havia perdut la connexió amb la música -perquè veieu com anava de "despreocupat"- i és en aquest moment que començo a perdre el col.lega definitivament. Entre això i que poc després tornem a trobar corriols estrets on és impossible avançar els de davant, tot i tenir forces per fer-ho, ja no el tornaré a veure fins creuar la meta.

Tant se val. A partir del qm. 7 s'inicia un tram de forta baixada i aprofito per prémer una mica el dents i augmentar el ritme, doncs no tot ha de ser pujar. Això em permet avançar unes quantes posicions que ja no perdré fins el final. Tot i aquesta darrera part, si mireu la classificació tampoc és que hagi fet la cursa de la meva vida, com d'altra banda, era d'esperar. Però confesso que vaig acabar amb un somriure a la boca perquè sortia amb unes baixes expectatives i després, la cosa ha acabat millor de l'esperat. Tot plegat, la posició 174 de quasi 300 corredors i el Frans uns 2 minuts per davant meu. Aviam si resultarà que la seva lesió de menisc és una "trola" i de les grans! Però com ja començo a dir amb motiu d'altres curses, encara havien d'arribar 125 corredors més i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Això sí, no compareu aquesta amb la cursa d'enguany doncs una bona part del seu recorregut ha canviat i tant jo com el Frans coincidim en que el del dissabte va ser més dur (les dades del seu GPS indiquen un desnivell acumulat d'uns 400 m.).

Per acabar, i com ve sent habitual, una valoració breu del que m'ha semblat la cursa:

Aspectes que m'han agradat: no és cap secret si dic que aquesta és una cursa bastant ben organitzada i que de moment, als responsables no se'ls hi ha escapat de les mans. Tot i que entre les dues curses érem 425 corredors, en cap moment ens hem sentit atapeïts, malgrat que a l'inici de la cursa els carrers de la vila no donin per a gaire. Però sabent-ho, si vols començar a córrer de bon principi, ficat a la primera fila i s'ha acabat el problema. Com en altres curses d'aquest tipus i mesura, la logística per al corredor també ha estat molt correcta ja que tot està concentrat al mateix punt (el pavelló esportiu) i l'aparcament és fàcil i a prop. Com també s'ha comentat, el recorregut de la cursa és un bon encert perquè tot i passar per corriols i pistes, al meu parer tampoc és excessivament tècnic i aquí sí que es pot córrer tota l'estona, a banda que el pendent d'algun tram sigui més o menys alt.
Aspectes que poden millorar: crec que la recollida del dorsal és pot muntar d'una altra forma que eviti la cua que s'hi va fer (p. ex. posant les taules en un altre lloc dins el pavelló i no davant de la porta d'accés). Però no havent-hi tampoc molta gent no és una qüestió molt greu. D'altra banda, potser alguns van trobar a faltar ampolles d'aigua enlloc de gots de plàstic (confesso que jo em trobo més còmode amb la primera opció) però sent l'època de l'any que és, de calor no en fa. I per últim, respecte l'any passat s'ha millorat la qüestió de la informació cartogràfica però quant a les imatges amb el traçat dels dos recorreguts potser hagués estat millor no incloure-les (perquè el format no permet gaire nivell de detall) i sí, en canvi, un enllaç a un Wikiloc, Google Maps o una cosa per l'estil que sí permetria augmentar l'escala de visió. Però vaja, reconec que és aquesta una qüestió més de defecte professional que cap altra cosa.

En definitiva, una bona prova en el seu conjunt i que val molt la pena tenir-la a l'agenda per a futures edicions, si a un li ve de gust concloure l'any fent allò que ha estat fent durant la resta, és a dir, córrer i córrer. Oimés si tenim en compte que la contrada del Bages, i si no se m'ha escapat cap, no ofereix gaire tria per aquestes dates. Potser repetirem l'any vinent. Per cert, trobo a faltar algunes fotos de la cursa: que potser ningú en va fer? Poso aquesta de la notícia que publicava el diari Regió 7 i que he trobat navegant per la xarxa, però no m'hi busqueu perquè jo estava bastant més enrere.

L'euro i el preu de les curses

2011-12-30T13:10:00.013+01:00

El company Miquel Pucurull (de qui ja n'he parlat més d'un cop en aquest bloc) ha publicat no fa gaires dies al seu Facebook i Twitter un escrit que, una vegada més, posa de manifest l'augment bastant espectacular que han tingut el preu de les inscripcions a moltes curses populars als darrers anys, molt per sobre de la inflació oficial. I ho comenta arran d'haver llegit diverses notícies sobre l'encariment de la vida d'ençà el 2001, després que, recordem-ho, l'1 de gener del 2002 l'euro fos ja l'única moneda en circulació a la Unió Europea i acabés substituint per sempre les altres nacionals amb què encara coexistia. És una impressió general -i jo la comparteixo plenament- que al nostre país (no ho sé del cert a la resta) això va venir acompanyat d'una pujada de preus que en molts casos, superaven els dos dígits i que amb l'euro, ens l'ha van ben fotre mirant cap a Montserrat i a més, sense vaselina! Per entendre'ns, i per posar un exemple d'allò més quotidià, el cafè que abans el pagaves a 100 ptes. va passar a valdre 1€ (per als i les més joves, 166 ptes.).

Arran d'això, i com l'experiència i veterania d'en Miquel fan d'ell un pou sense fons de coneixements i dades, ha publicat una comparativa de preus d'una mostra de 15 curses (de 10 km. i mitges maratons) que encara segueixen fent-se i algunes de les quals amb molt de renom. Doncs bé, malgrat que com ell mateix reconeix, aquesta no és una mostra gaire gran, el resultat final és prou concloent com per fer-nos obrir els ulls i pensar que en alguns casos, encara ens l'estan donant ja que surt un augment mitjà del 231%, molt per sobre de la pujada d'altres productes bàsics. També és cert que algunes curses han reduït el seu preu però diria que això és més anecdòtic que res més i seria l'excepció que confirmaria la regla. I acaba la seva reflexió deixant clar que ell no es queixa tant pels preus dels dorsals sinó més aviat per la tendència a l'augment d'un any per a l'altre, i el risc que això pugui suposar en el futur.

Altrament dit, què en pensaríeu si en un moment donat una cursa de 10 km. valgués 10€ (un preu bastant habitual) i any rere any, s'apugés d'1€? D'una banda es podria dir que no ve d'1€ i que si en vam pagar 10 podem assumir la xifra d'11, però de l'altra també podríem pensar que aquest augment suposa un 10% i que això multiplicat per uns quants anys seguits es pot enfilar a 15€ (un 50% més), per a una mateixa cursa quant a la distància, serveis, obsequis, etc. Potser vist d'aquesta altra forma ens adonaríem d'allò que molts ja fa temps que estem pensant: les curses populars han esdevingut un autèntic negoci (tot i no saber ben bé per a qui) i que va a més. En aquest sentit, un parell de detalls: primer, fixeu-vos com en alguns casos la diferència a pagar pot ser abusiva depenent de si es fa la inscripció dins un termini de temps fixat o el mateix dia de la cursa; i segon, com en algunes curses que fan vàries distàncies alhora (p. ex. una mitja i una de 10 km.) el preu és el mateix o la diferència no és gaire.

És cert que estem en un model de vida i consum capitalista i que això té els seus pros i contres, que la principal variable que ho ha de regular tot és el mercat, on la demanda i l'oferta troben un punt d'equilibri, que serà el preu al qual els productors i ofertants estaran disposats a vendre, i els consumidors a comprar. Ja sabem també, però, que això a la teoria queda molt maco quan ho expliques en una classe i que després la realitat va, sovint, per un altre camí. En aquesta línia podríem parlar dels neoliberals, socialdemocràtes, que si el mercat ha de ser del tot lliure, que si aquest ha de tenir alguna regulació, etc, però aquí ens desviaríem ja del tema. Ningú nega que l'augment de l'oferta de curses és un fenomen paral.lel a la popularització del running com a esport de masses (no diré què és primer perquè seria allò de discutir sobre l'ou i la gallina), alhora que també hi ha la sensació que en alguns casos, i aprofitant això últim, l'organització d'una cursa sap que vendrà tots els seus dorsals disponibles, sigui quin sigui el preu, perquè la demanda està més que assegurada (què dir de la marató de Barcelona o la mitja de Granollers?).

Però com ja s'ha dit en aquest bloc en més d'una entrada, la decisió final rau en el corredor, el consumidor o la demanda, com ho preferiu. Es pot cometre l'error de participar en una cursa concreta sent conscient que s'ha pagat més del que es pot pensar que val (jo mateix ho he fet) però sisplau, no donem la raó a aquella gent que creu que l'ésser humà és l'únic que entrebanca amb la mateixa pedra un, dos i els cops que convingui. Tret de casos excepcionals, crec que els corredors podem tenir la paella pel mànec i si una cursa la trobem massa cara, tot i que en xifres absolutes no ens sembli gaire, doncs podem escollir de no participar-hi però alhora tindríem el "deure" de queixar-nos" perquè els responsables se sentin al.ludits i no pensin que se'n poden aprofitar tant com vulguin (allò de qui no plora no mama). En el fons, el preu també hauria de ser un criteri per acabar escollint una cursa o altra, a l'igual que ho pot ser la distància, perfil, obsequis (si n'hi ha), control del temps amb xip (si n'hi ha), serveis, referències que en tinguem, etc. Tot plegat, no vull afegir més llenya al foc en aquest debat sinó aprofitar l'avinentesa perquè passat demà farà 10 anys de l'entrada de l'euro com a moneda única amb el que això va suposar quant a l'encariment dels preus (curses incloses).

Per acabar, un recordatori d'uns quants enllaços sobre aquest mateix tema:

Preus de curses: l'etern debat.
Sobre preus de curses i obsequis (1) i (2).
Sobre la crisi i les curses.

Per cert, del llistat de les 15 curses analitzades per en Miquel, m'adono de dues coses: que les pujades són més bestials en les distàncies curtes (10 km.), i que he participat en 4 (Agramunt, la marató de BCN, Sitges i Blanes). Encara sort que de la resta cap m'atreu d'allò més (potser Ripoll).

Avinyó: comiat de l'any

2011-12-29T19:03:00.017+01:00

En poc menys de 48 hores, i si Déu no hi posa remei, hauré fet la darrera cursa de l'any, i com manen els cànons, es tracta d'una Sant Silvestre, en concret la d'Avinyó. Ja hi vam ser jo i el Frans l'any passat i en van tornar molt satisfets, tant per la nostra actuació personal com per l'ambient que hi havia. És per això que creiem que aquesta pot ser una bona opció per acabar l'any, encara que sigui fent més la pena que cap altra cosa. I és que si seguiu el bloc ja sabreu que fa temps que jo no estic en forma i que més aviat vaig de caiguda. Per tant, si jo no espero gran cosa de mi mateix no ho feu vosaltres per mi, doncs no us voldria decebre. I pel que fa al Frans, des del mes de maig que no participa a cap cursa i arrossega també una lesió de menisc que el té una mica limitat. O si més no, això és el que diu ell ja que coneixent-lo una mica no seria estrany que sortís escopetejat i després a veure-les venir. En altres paraules, es donen els factors idonis per anar a la cursa amb la mentalitat de passar una bona estona fent allò que hem estat fent als darrers mesos i anys, i deixar-nos de romanços. Ni nosaltres estem en el nostre millor nivell ni aquesta és la cursa més factible per demostrar el contrari, alhora que el dia tampoc és el més propici per sortir amb un esperit més competitiu.

Quant a la cursa, podríem qualificar-la de mitja muntanya en presentar un desnivell positiu de 300 m. en una distància de 10 km. Això pot semblar que no és gaire -i suposo que és cert- però si feu una ullada al perfil tampoc s'insinua una cursa còmoda. Però com ja hem fet altres de semblants, no ens agafaran desprevinguts i si el pendent d'algun tram ens obliga a caminar més que córrer, doncs no passarà res. Així donarem la raó a aquella gent que pensa que en una cursa popular ha de predominar aquesta mentalitat que cap altra. Al cap i a la fi, aquest dissabte serà el darrer dia de l'any i de ben segur que la gent tindrà més el cap en la revetlla, a part que el fet que es faci a les 4 de la tarda, tampoc hi ajudarà gaire (aquella és, més aviat, l'hora de la migdiada i d'estar-se al sofà no fent-hi res). En aquest sentit espero que la gent s'ho prengui amb aquesta intenció i és que a data d'avui ja s'han superat els 300 inscrits, una pila més que l'any passat. Per tant, l'ambient i suposo que també el bon rotllo, estan més que assegurats.

Per cert, un punt a favor de l'organització és que en relació a ara fa un any s'ha millorat la informació cartogràfica de la cursa, ja que a més del perfil hi ha el traçat del recorregut en una imatge aèria. Aquesta qüestió ja la vaig comentar a mode de suggeriment de millora i si repasseu els missatges escrits després de la crònica, n'hi ha un de part de l'organització on es diu que procuraran tenir-ho en compte per aquest any. Potser tot plegat és una coincidència però m'agradaria creure que el bloc té una certa utilitat. Bé, ja us ho explicaré tot amb més detall l'any vinent i sigui el que sigui, estic segur que ens ho passarem bé.

2012: amb quina cursa l'encetarem?

2011-12-28T10:05:00.009+01:00

Responent al títol de l'entrada us he de confessar que no n'estic segur del tot. Ahir vaig fer una ullada al calendari del mes de gener i si voleu que us digui la veritat, tret d'alguna excepció, no vaig veure cap cursa que em cridés bastant l'atenció i per la qual pensés allò de "peti qui peti, aquesta l'he de fer". No recordo en molt de temps haver-me trobat en aquesta disjuntiva perquè mes rere mes sempre trobava alguna opció preferent a partir de la qual, escollir després les altres. Però aquest cop no és ben bé així i, primer, les curses que crec poden ser interessants ja les conec perquè ja hi he participat (i tampoc és qüestió de repetir pel simple fet de fer-ho) i segon, les altres opcions són, d'acord amb les meves preferències, bastant "secundàries". Per tant, aquesta entrada no serà gaire orientativa del que acabaré fent finalment (no començaré dient allò de "Curses que faré") però tot i això segur que alguna cosa o altra caurà al sac.

Fet aquest preàmbul, les opcions a tenir en compte són les següents:

Curses que em rumiaré: en primer lloc tenim la Cursa dels Dos Turons (Moià) per al diumenge 15. Aquesta va ser la meva segona cursa (al 2009) i crec que d'ençà aleshores, hi ha hagut algun canvi en el seu recorregut (potser un pèl més llarg). És de muntanya i ja sabeu que per a mi, això és un gran handicap. Però sent a prop de casa, com diuen en castellà "lo comido por lo servido". Segon, per al següent diumenge (22) hi ha la quarta i darrera cursa del circuit ARCS-ANBASO a Súria (ja vaig fer la de Rajadell). És de 12,5 km. i també de muntanya però com encara és més a prop que Moià, no caldrà matinar gaire per ser-hi. I a més, hem de fer país! I com a tercera opció amb unes quantes butlletes, tenim la Cursa de l'Oli de les Borges Blanques. Hi hem estat els dos darrers anys i crec que és una de les millors curses que es fan per les Terres de Ponent: no és cara, molt bona organització, ambient festiu assegurat, recorregut entretingut, etc. El que passa, però, és que després de dues presències seguides, potser enguany primarem més el factor de la proximitat a casa. I d'altra banda, coincidiria amb la de Súria.
Curses que no faré: tenim dues mitges maratons (Sitges i Terrassa) però com no estic en forma per fer aquesta distància amb una certa "dignitat" (és a dir, amb un marge de temps concret), m'estaré de fer-les. A més, he fet una ullada als recorreguts i si he de ser sincers, no m'atreuen gens (tots dos molt urbans i en el cas sitgetà, dues voltes a un circuit). Per als que busqueu fer aquesta, gairebé, mateixa distància teniu l'opció de la Cursa Mar i Murtra (Blanes): 20 km. amb una mica de desnivell però amb un recorregut molt més agradable. Hi vaig ser al 2010 i si estigués bé, hi tornaria sense rumiar-m'ho dues vegades. Per acabar, hi ha dues opcions més però totalment diferents de tot això: la Cursa de Callús (la tercera del circuit ARCS-ANBASO) i la de Vilafranca del Penedès. Pel que fa a la primera, optaré prudentment per no fer-la ja que el seu perfil és un autèntic trenca-cames mentre que la del Penedès estaria bé (una típica cursa urbana de 10 km.) si no fos que consisteix a fer dues voltes a un circuit per dins la ciutat. De totes formes això no és obstacle perquè hagués de tancar inscripcions abans d'hora l'any passat (el seu debut). I suposo que enguany passarà el mateix.

Tot plegat, ja veieu doncs que paradoxalment al que sempre dic i del que més d'un cop he renegat, aquest proper mes de gener tinc bastant números perquè acabi caient al que per a mi és un dels costats foscos de les curses populars, les de muntanya. Aggg!! Si finalment és així, ens ho haurem d'agafar amb calma i serenor.

Bon Nadal!

2011-12-24T19:52:00.005+01:00

Aquesta entrada podria ser perfectament la mateixa que la de fa un any (aquí us l'enllaço). Per tant, per no fer-me repetitiu m'estalviaré la "xerrameca" i si us ve de gust la podeu llegir, tot i que tampoc és que sigui cap cosa de l'altre món. Però com diuen en castellà, "lo bueno, si breve, dos veces bueno". No sé si la foto que acompanya la meva felicitació personal és bona o no però si més no té aquesta intenció que, sigui dit de passada, tampoc és gaire diferent a la del nadal passat. Però encara rai que m'he pres la molèstia de fer-la i oferir-vos-la; hi podeu veure els dos parells de sabatilles que utilitzo per córrer, un Pare Noel, un Santa Claus, els Tres Reis de l'Orient, un "mini"-tió (n'hi ha per a tots els gustos) i al darrera, una foto de l'autèntic rei de la casa: l'Stanis

Bé, em deixo de paraules buides i això sí, us repetiré literalment la part final de l'entrada ja que crec que el seu contingut s'ha de subscriure sempre. Deia el següent: "Només us demanaria un favor: que hi torneu sans i estalvis per continuar llegint el bloc i jo em comprometo a seguir omplint-lo de continguts (espero que interessants)." Això és el més important de tot i la resta ... collonades. Així doncs, Marathon man us desitja de tot cor un Bon Nadal i que passeu uns bons i de ben segur que merescuts, dies nadalencs.

Nadal i s'acaba l'any!

2011-12-22T20:48:00.016+01:00

S'acosta Nadal i amb això les curses que s'acostumen a celebrar per aquestes dates fins el darrer dia de l'any, siguin realment de Sant Silvestre o bé de "falses", és a dir, que tenen aquesta etiqueta però que realment es fan el dia de Sant Esteve. Potser com em deia el col.lega blocaire i alhora un crack com a corredor popular, en Rául Muñoz, és una simple qüestió de marca i les curses celebrades sota la benedicció del primer sant són més popular i tenen més acceptació que les del segon. Sigui com sigui, aquesta entrada no és per parlar d'aquesta qüestió i generar una polèmica sense gaire sentit en dates tan assenyalades com aquestes. Més aviat, només pretén anunciar a l'audiència que em segueix -i també a la que no ho fa- els meus plans per al que resta del 2011. En principi es podria afirmar que ja he satisfet els "objectius" del mes (perdoneu per aquest to tan pedant!) com eren el d'acabar fent dues curses (la Bell Race de Navarcles i la Pujada a la Seu Vella de Lleida), diferents pel que fa al seu recorregut, perfil, tipus de ferm, nombre de participants, etc. i, sobretot, passar-m'ho bé a totes dues. I així ha estat. Per tant, acomiadaríem l'any amb la cara ben alta per haver fet els deures (una altra cosa han estat els resultats obtinguts).

Ara bé, a l'escrit que feia a finals de novembre sobre les curses a fer aquest mes parlava d'un parell més com a possibilitats de caure també al sac. D'una banda, la Cursa de l'Indiot que es celebra per Sant Esteve a la capital del Pla d'Urgell, Mollerussa (sí, sí, la "maleïda" per mi per haver-hi fet dues mitges maratons, una dolenta i l'altra pitjor). Deia que em feia gràcia participar-hi, tot i que reconeixia també que no sabia ben bé elm motiu ja que no es tracta d'una cursa amb cap atractiu que estigui molt fora de l'habitual: un circuit gairebé urbà de 4 km. per acabar fent dues voltes (total de 8 km.), plana i poca cosa més. Potser el que crida més l'atenció és el premi per als guanyadors que pel nom de la cursa, m'imagino serà algun animalot de corral. Però com no hi ha manera que guanyi, aleshores això tampoc va amb mi. De totes formes, no era aquesta una opció tancada de totes totes ja que justament el dia 26 seré a Lleida (dinar en família) i per tant, bastant a prop de Mollerussa. El que passa és que per motius logístics, dubto que pugui ser puntual (la cursa comença a les 10.30h), a més del fet que ara pagaria la inscripció més cara (12€), i això si queden places lliures. Per tant, crec que ho hauré de deixar per a un altre any.

De totes formes, en previsió d'això em vaig guardar un as a la màniga: la Sant Silvestre d'Avinyó, que organitzen els anomenats "Esquerdabocs". Quan s'acosti el moment ja faré la pertinent crònica prèvia però aprofito el moment per dir-vos que ja hi estic inscrit i que si no hi ha cap imprevist, serem jo i el Frans, igual que l'any passat. Ara bé, no asseguro ni de bon tros que poguem fer el mateix paper que, sense ser res de l'altre món tampoc va ser dolent del tot. I és que per a ell serà la primera cursa després d'uns quants mesos d'estar gairebé aturat i alhora lesionat, i pel que fa a mi, ja sabeu que tampoc és que estigui en el meu millor moment de forma, més aviat vaig cap avall. Ara em ve a la memòria aquella pel.lícula del Gene Wilder i Richard Pryor titulada "No me chilles que no te veo", en què un feia de sord i l'altre de cec i que es veuen embolicats sense voler-ho, en una trama d'assassinats i persecucions.

No sé, ja ho anirem veient. Passi el que passi, serà una bona i saludable manera d'acomiadar l'any. I ja que n'he parlat, aquí us deixo un enllaç a una entrada de fa un any sobre la qüestió de les curses de Sant Silvestre i les de Sant Esteve.

Lleida: Seu Vella conquerida però ... uff!

2011-12-19T15:34:00.013+01:00

Ahir vaig fer la meva tercera cursa a la capital de la Terra Ferma i ben ferma podríem dir que és la seva darrera part. Efectivament, la Pujada a la Seu Vella de Lleida és una cursa de poc més de 10 km. en què els 9 primers són bastant planers i fins i tot, amb alguns trams de baixada a l'inici però ... ailas! el darrer és on has de treure el fetge per la boca si vols acabar de completar una bona cursa. Però anem a pams i detallem una mica la jornada que ja dic d'entrada, va ser rodona, malgrat que no tant en el pla merament esportiu (com suposo haureu deduït). En primer lloc, a la crònica prèvia ja deia que m'agafava la cursa com un altre entrenament de "qualitat" i en certa forma, aquesta ha estat la tònica a les darreres curses, des del moment que ho tinc bastant fotut per sortir a córrer amb una certa regularitat (començo a tenir la sensació que pago més aviat per entrenar i no per córrer). Per tant, us ho podeu agafar com un pretext o excusa però no li demaneu peres a un pomer i per miracles, aneu al cinema o al Vaticà.

Segon, com detallaré després, tot i el darrer tram de pujada estic convençut que tampoc m'hagués sortit una molt bona actuació donat que durant una bona estona no em vaig sentir gaire còmode. Què voleu que us digui? per més que es vulgui, si un no s'entrena però manté encara el cap ben moblat, arriba un moment que ha de plantejar-se altres "fites" més modestes i al seu abast; altrament dit, si no és possible mantenir el mateix ritme de cursa que en altres èpoques més "glorioses" aleshores, per què capficar-s'hi? Si el mal regust de boca ha de venir per no poder baixar el cronòmetre un parell de minuts o per no avançar un centenar de posicions més en la classificació final, doncs no crec que valgui la pena ni córrer i ni molt menys, pagar per fer-ho. Suposo que amb el temps cadascú es va col.locant allà on li pertoca i en funció de les seves capacitats i per tant, des d'aquest punt de vista, cap sorpresa per mi. Potser ja ha arribat el moment de córrer més per gaudir que per cap altra cosa, i deixar-nos, doncs, d'històries. I com a botó de mostra, a la cursa d'ahir no duia el cronòmetre ja que deliberadament el vaig deixar guardat al calaix. Total, encara que no es tingui constància precisa del temps que un va fent mentre està corrent, l'experiència ja li diu si va bé o pel contrari, aquell no és el seu dia.

Tercer, i pel que fa a la meva actuació personal, he marcat un temps final de 48':35" i m'he quedat per la meitat de la classificació (el 435 d'un total de 885 corredors, tot i que tenia entès que seríem un miler). Però com diu una cançó de La Trinca, "no ve d'un pam". Conscient del meu més que previsible discret rendiment, em situo a la part final del grup i tant jo com molta més gent fem els primers centenars de metres gairebé caminant -tot i ser de baixada- de tants que som i també per l'estretor i sinuositat d'aquest primer tram. Però un cop arribats al c/ Príncep de Viana, la cosa millora i començo a agafar el que ha de ser el meu ritme de cursa; travessem el riu i passem pel camí de Granyena que passa pel costat del Polígon Industrial del Segre i ens ha de portar a la part més bonica del recorregut: el Parc de la Mitjana. Durant quasi 3 quilòmetres deixem l'asfalt i trepitgem camins vorejats de bosc i un se n'adona que aquest deu ser un dels pulmons verds de la ciutat. Reprenem la trama urbana a la zona de Pardinyes i aquí ja fa una estona que veig que no puc prémer més l'accelerador, tot i que el meu ritme no és dolent del tot. Aquesta part ja me la conec bastant bé, és planera i ara ja estic pensant en arribar al darrer qm. el de la pujada i el que ha de marcar més clarament les diferències. Abans, però, travessem el riu de nou dos cops més -i és que de ponts aquí en trobareu uns quants- i el darrer ens porta just a l'entrada del c/ dels Cavallers o el que és el mateix, l'inici del que dóna nom a la cursa.

Per tal que us feu una idea de la importància de la pujada per aquest carrer cap al punt final de la cursa, just abans l'organització col.loca una catifa que mesura el temps dels corredors en aquest darrer qm. ja que hi ha un premi especial per aquell que faci la pujada en menys temps. Aquí ja em deixo anar una mica perquè no em vull castigar en excés i és quan perdo bastants posicions atès que el balanç entre la gent que em deixa enrere i la que deixo jo, és netament negatiu. Però vaig fent, xino xano al meu pas. Com el dia acompanya -sol espaterrant i és un festiu amb les botigues obertes- s'hi aplega molta gent i prefereixo gaudir dels seus ànims i posar-hi bona cara que no pas em vegin traient un pam de llengua. Malgrat que és qüestió de salvar un desnivell d'uns 70 m. i més d'un pot pensar que això no és gaire -i així és- quan ho has de fer després de 9 km. a un ritme més o menys viu, això "pica" més. I que carai, ho reconec, sóc un covard quan he de fer una pujada. Després d'uns quants giravolts (més dels que em pensava), travesso la Porta dels Lleons i apa, ja hi som. Satisfet, content i no gaire cansat, val a dir-ho. Al cap i a la fi, la meitat dels participants encara havia d'arribar i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Així doncs, podríem dir que la Seu Vella de Lleida va ser conquerida.

I explicada la meva participació a la cursa, és el moment que en faci una valoració. D'entrada crec que va estar bastant ben organitzada -llevat d'algun petit detall que tot seguit explicaré-, la qual cosa no em sorprèn gaire, ateses les referències d'altres que ja he fet a Lleida. Per activa i per passiva he dit més d'un cop que aquesta gent sap muntar bones curses. En concret:

Aspectes que m'han agradat: hem d'incloure el recorregut ja que tot i la seva duresa, la pujada final afegeix interès a una cursa urbana que, d'altra banda, seria com moltes altres, bona però sense cap tret distintiu. També cal destacar el punt de sortida i arribada -la Plaça la Sardana- ja que algunes de les qüestions logístiques d'interès hi eren -la recollida de dorsals, guardaroba, etc.- tot i que no pas totes (p. ex. les dutxes). Tot i l'indret, no és difícil aparcar-hi a prop si s'arriba d'hora i sinó, sempre queda el recurs de deixar el cotxe en un pàrquing privat a prop de la Plaça de Sant Joan i pujar-hi després amb escales mecàniques i ascensor. És clar que també podem fer-ho corrent com si fos un escalfament previ.
Aspectes que han de millorar: no sé si ha passat altres anys ni el motiu però ahir va haver-hi un cert desgavell abans de donar la sortida. Primer ens criden perquè estiguem a punt, després ens fan desplaçar cap a un altre lloc però suposo que amb la gentada que érem i l'embut que això va provocar, l'organització devia pensar que millor com estàvem al principi. Un segon aspecte que em va sorprendre és que el primer i únic punt de recollida d'aigua estava abans del qm. 4. Suposo que això va fer pensar a molta gent que n'hi hauria un segon però no va ser així. Encara sort que tinc el costum de guardar-me l'ampolla i anar fent glops de tant en tant. Tot i així, com no feia calor aquest seria un aspecte secundari.

En definitiva, una cursa bastant ben organitzada per a una actuació personal bastant discreta. A destacar que vaig poder saludar a un parell de corredores que conec d'altres curses (l'Arantza i la Sandra) i que no hi ha manera que les enxampi i com no, també en Pere Pinós, que no se'n perd ni una (crec que la setmana vinent ja té al cap fer la Cursa de l'Indiot a Mollerussa). I en acabar, a dinar a Alcarràs, a casa de mon cosí i a la tarda de botigues pel c/ Major. I és que amb dues dones i un diumenge amb tot obert, què s'hi pot fer!

Lleida: a conquerir la Seu Vella!

2011-12-16T21:39:00.008+01:00

Aquest proper diumenge al migdia participaré a la que serà la meva penúltima cursa de l'any, en concret la 31ª edició de la Pujada a la Seu Vella de Lleida. Organitzada pel Consorci del Turó de la Seu Vella, és una cursa urbana amb l'al.licient de començar baixant des del turó, planejar pels carrers de la ciutat i el darrer quilòmetre de pujada de nou al turó, per a un total de 10,1 km. I si no tinc mal entés, crec que hi ha un premi especial per al corredor que sigui més ràpid en aquest darrer tram. I si parlem d'una trentena de curses és que deu estar ben organitzada; per què en tingueu una idea, a la primera edició tan sols hi van córrer 25 persones mentre que l'any passat la cursa ja va aplegar 825 i enguany han posat el topall al miler d'inscricpions i ja fa dies que s'hi ha arribat. Per tant, ja vaig fer bé d'inscriure'm amb temps i els que em deien que m'havia precipitat ara ja saben que potser van ser ells els que s'equivocaren. Però és que a més a més dels adults, la jornada comptarà amb uns 500 escolars que participaran en les curses prèvies. El bon ambient, doncs, està més que assegurat.

Com a l'edició passada, la sortida i arribada estaran a la plaça de la Sardana però fins fa dos anys estaven ubicades davant la Porta dels Apòstols. La cursa servira, a més, per inaugurar la remodeladació d'aquest indret. Això ha fet que durant un temps, segons tinc entès, hi hagués previst un recorregut alternatiu al darrer quilòmetre i que la distància s'allargués fins els 10,4 km. Però sembla ser que al final no serà així atès que les obres d'accés per l'esmentada Porta ja han finalitzat, segons el que he pogut llegir en alguns comentaris trobats al Facebook. Sigui com sigui, tant se val una o altra distància ja que en el meu cas no em vindrà de 300 m. oimés si són els darrers, de pujada. Com he comentat amb motiu de les meves darreres curses, no em vindrà d'aquí ja que a les darreres setmanes puc comptar amb els dits d'una ma les vegades que he pogut sortir a córrer (i demà dissabte en serà una), amb la qual cosa, em tornaré a prendre aquesta cursa, un cop més, com un entrenament de qualitat. Diguem que el poc esperit competitiu que abans encara conservava, ara ha deixat pas del tot a un altre de lúdic, d'intentar passar-m'ho bé, no capficar-me gaire pel temps que pugui fer i fins i tot, estic pensant en l'opció d'oblidar-me al calaix el rellotge. Per tant, deixarem per a uns altres les glòries de la victòria i em comformaré amb una actuació "normal". Total, entre tanta gentada com un miler, no crec que vingui d'un centenar de posicions amunt o avall.

Per acabar, recordar que aquesta serà la meva tercera participació a la capital del Segrià d'aquest any, després de la dels bombers i la dels templers. Per tant, alguna cosa ha de tenir aquesta ciutat perquè m'atregui d'allò més les curses que organitza (crec que només em falta la mitja marató de Balàfia). I estic segur que en aquesta de la Seu m'ho passaré tan bé com a les altres dues. A més, serà per a nosaltres un bon pretext per passar el cap de setmana visitant parents, doncs ja sabeu que tinc arrels en aquesta comarca. Deu ser per això que m'agraden les curses d'aquesta contrada. Tot plegat, ja us ho explicaré a partir del dilluns.

Cursa de Sant Silvestre a Manresa!

2011-12-14T12:22:00.022+01:00

Per gentilesa de l'Albert Prat, un bon ex-estudiant meu i alhora un crack en curses i duatlons, m'assabento que el gimnàs de Manresa, Cube, organitza la que si no l'erro, deu ser la primera cursa de Sant Silvestre de la ciutat. Al seu moment ja vaig parlar d'aquest gimnàs amb motiu d'una altra cursa, aquesta de muntanya -cap al cim de La Mola- i dels entrenaments que va organitzar -els anomenats "Entrenamoles"- i reconeixia alhora que aquest nom estava molt ben trobat. En un altre escrit posterior hi vaig tornar a parlar-ne perquè es devia animar en això de les curses i en va muntar una altra -la del Tricoll, o el que és el mateix, pujar i baixar al cim del Collbaix no un ni dos cops, sinó tres. Doncs bé, m'imagino que els seus responsables li deuen haver agafat el gustet perquè com deia a l'inici, ara ens n'ofereixen una altra. I val a dir que mentre les altres dues no deixen de tenir el seu interès (o no, això va a gust de cadascú), aquesta altra és "diferent" donat que és una Sant Silvestre, fins ara inèdita als carrers de la capital del Bages (que jo sàpiga).

Si mireu aquest escrit que vaig fer sobre les curses en època nadalenca veureu que surten unes quantes ciutats i pobles on se n'hi fan però ... com en el cas de les mitges maratons de què ja he parlat més d'un cop, Manresa no hi apareix. No és que no s'hi facin curses, ni molt menys, però potser aquesta és la que faltava en el calendari de running de la ciutat, oimés tenint en compte que es tracta d'una cursa on ha de predominar el sentit lúdic i festiu per sobre del competitiu. Per tant, vagi per endavant la meva més sincera enhorabona al Cube per aquesta iniciativa.

Ara bé, potser us demanareu si hi penso participar? doncs la veritat és que hi ha molts números perquè us respongui que no. I és que si mireu la informació es tracta d'una cursa de 5 milles (8 km.) amb un circuit semiurbà de dues voltes pel Polígon dels Trullols. Per als que no conegueu la zona, és a les afores de la ciutat i és la darrera àrea d'expansió comercial (Carrefour, Decathlon i altres), cadenes de fast-food (McDonalds, Burger King, Viena), sales de multicinema, etc; i si us he de dir la veritat, no em fa gaire gràcia pagar per córrer per uns carrers on puc fer-ho gratis qualsevol altre dia de l'any. Té de bo que m'hi podria acostar corrent des de casa (com un escalfament previ a la cursa), que es fa al migdia, no és cara (5€) i per a qui tingui canalla en edat de córrer, també hi ha proves infantils. De totes formes, no m'atreu gaire i amb el Frans ja hem comentat la possibilitat de repetir la dels "Esquerdabocs" d'Avinyó de l'any passat. És més cara tot i que encara es manté en uns nivells raonables (10€) i a canvi el recorregut és bastant més atractiu que l'opció del Cube. Per tant, si haguéssiu de fer una juguesca a les cases d'apostes, Avinyó sortiria amb un clar avantatge.

És clar que també es pot optar per una altra cursa a la Catalunya Central i de la qual no en tenia constància (de fet, si mireu el mapa de l'enllaç sobre curses nadalenques no hi surt). Es tracta de la 3ª Sant Silvestre Cerverina: 10 km. pels carrers de Cervera, en horari de tarda, gratuïta però amb el requisit d'haver de córrer amb un barret del Pare Noel (tampoc és cap sacrifici). Tot plegat, alguna que altra acabarem fent, si ningú ni res ens ho impedeix. Ja que vam començar l'any present corrent (a les Borges Blanques i amb un fred de mil dimonis), l'acabarem també de la mateixa manera. Quina millor manera de mantenir vives les tradicions.

Cursa Bell Race: content i satisfet

2011-12-13T19:53:00.016+01:00

Aquest passat diumenge vaig fer la cursa Bell Race de Navarcles per segon cop i en la seva segona edició, és a dir, que podríem dir que no me n'he perdut cap. I si la cosa segueix com ara crec que no serà la darrera doncs l'experiencia ha estat bona tot i que com de ben segur ja deduireu, la meva actuació no va passar de ser més que discreta. Però com a mínim, m'ho vaig passar bé i per tant, qui no es consola és perquè no vol. Ja sabia d'entrada que aquesta no era la "meva" cursa (de fet, no sé si n'hi ha alguna que ho sigui) pel seu perfil, oimés si com explicaré després el recorregut ha canviat respecte el de l'any passat per ser una mica més dur i a més a més, vaig córrer una mica minvat de facultats pel fort refredat que encara arrossego (per sort, ja va a menys). Ep! no voldria que això últim semblés una excusa però si no heu corregut mai amb el nas tapat, feu-ne la prova; diguem que un no se n'adona del que té fins que deixa de tenir-lo, en aquest cas una cosa tan simple i quotidiana com que l'oxigen entri pel nas. Però com ja comptava amb aquest handicap això no em va fer enrere: faig fer honor a la meva "catalanitat" i tenint en compte que havia pagat la inscripció, no estan els temps com per llençar els diners.

A tot això, em presento al pavelló d'esports per recollir el dorsal i ja s'intueix de bon principi l'ambient típic d'aquesta mena de curses: no gaire gent però tampoc érem pocs (quasi uns 300) i com en altres de semblants, veig cares conegudes i per suposat, les dels més que probables guanyadors (i no és que em veiés reflectit en cap mirall!!). Després de la visita de rigor al lavabo -un hàbit que no es perdrà mai- xerro amb un i altre que em trobo i conec personalment la Judit Cinca -resulta que tenim una amiga en comú que també ha caigut al costat fosc de les curses- i que va tenir una bona actuació. En aquestes, es dóna el tret o, literalment, la "traca" de sortida (foto) i apa, ja hi som; baixem pels carrers del poble i poc després en sortim i deixem l'asfalt que no tornarem a reprendre fins el final de la cursa. Com que ja sabia que el recorregut havia canviat -tal i com s'havia anunciat al Facebook de l'organització- tampoc m'havia amoinat gaire en fer-li una ullada però ja ens topem amb una primera "sorpresa": un tram tan empinat que provoca un embús de gent i que val a dir que no serà el darrer.

Continuem corrent gairebé en fila índia perquè el corriol és tan estret que és impossible avançar els de davant i qui més qui menys, tothom va a un mateix ritme. Poc després ens trobem amb la segona sorpresa: un altre tram en què per pujar-lo calen cordes. Com és lògic, això fa alentir molt el ritme de tothom i suposo que la gent és conscient que aquesta no és cap cursa on buscar-hi fer una marca personal, doncs no té cap sentit (per part meva, ja fa estona que no miro el rellotge i no em capfico gaire pel temps que pugui fer). La pujada continua per corriols i giravolts malparits fins que arribem al punt que dóna nom a la cursa: el de tocar la campana. Enguany no se m'escapa de fer-ho perquè entre altres motius, aquesta es veu prou bé. A partir d'aquí, el perfil de la cursa es suavitza -amb alguns tobogans, però- i ja sabem que els darrers qms. són de baixada, primer sense abandonar els corriols i després per una pista molt més ampla. Aquí aprofito per anar avançant gent i millorar unes quantes posicions fins la mateixa entrada al poble i d'aquí a la meta.

Amb la satisfacció d'haver fet una cursa certament, "divertida", parlo amb un parell de membres de l'organització que m'han reconegut pel Facebook (una de les coses positives -potser l'única- que té això de les xarxes socials). Els comento la meva impressió i els en felicito per la bona feina feta, de ben segur millor que la meva, doncs al final he fet un temps de gairebé 1 hora i ocupant la posició núm. 196 d'un total de 288 corredors. Ja veieu, doncs, que encara em queda molt per guanyar una cursa, ja, ja!! I com sempre, valorem breument la cursa:

Aspectes que m'han agradat: tot i que no és dels meus favorits, aquest recorregut ha millorat respecte el de l'any passat. Per alguns els trams de pujada costeruda i amb corda poden ser un impediment per fer una cursa ràpida però crec que l'objectiu no ha de ser aquest. Més aviat, això fa que sigui una mica "diferent" d'altres, entretinguda i si voleu, afegeixen un plus de diversió. Sempre i quan aquests siguin uns quants i a mode d'excepció, crec que fan la cursa més atractiva. També m'ha agradat que a través del Facebook s'hagi demanat l'opinió dels interessats a l'hora de definir el recorregut final; fins i tot recordo haver rebut un missatge de l'organització en què se'm deia que tindrien en compte els meus comentaris de l'any passat, respecte una deficient senyalització en alguns trams, i que vaig veure que aquest cop l'assumpte havia millorat. I com en altres curses en nuclis petits i que apleguen un nombre no gaire elevat de gent, les qüestions logístiques s'han resolt bastant bé: fàcil aparcament i molt a prop, recollida de dorsal sense cua, etc.
Aspectes que poden millorar: com acabo de comentar, la d'enguany crec que ha millorat respecte l'any pasat i no hi ha gaire marge de millora. Es podria fer esment del control del temps amb xip però tampoc compto que en aquesta mena de curses sigui quelcom bàsic. I si això volgués dir un increment del preu d'inscripció, aleshores valdria més deixar-ho estar. Al meu parer, ja està bé com ara i la prova és que d'un any per l'altra el nombre de participants s'ha més que duplicat. Apuntar a fites més altes quant a voler augmentar aquest volum seria, per mi, erroni amb el risc de perdre nivell de qualitat.

Tot plegat, una cursa d'aquelles que hi has d'anar amb una altra mentalitat, sense ànims de voler fer un bon temps (pots guardar-te el rellotge per altres de més ràpides) sinó més aviat de passar una estona agradable, amb un recorregut entretingut i alhora no exempt d'un cert grau de duresa que, en cap cas, ha de fer espantar la gent que pensi que no estigui en forma. Això últim ho dic per mi mateix ja que a manca de temps entre setmana per entrenar regularment, m'agafo aquestes curses com un entrenament que en podríem dir, de qualitat. Per acabar tot aquest rotllo, us deixo la foto que prova que, aquest cop sí, vaig tocar la campana de la cursa. Felicitats a l'organització i companys de l'OUTCAT. Per cert, la samarreta d'obsequi molt maca però l'he hagut d'encolomar a un altre col.lega perquè la talla escollida no era la meva. Què hi farem!!

Navarcles: estic com una sopa!

2011-12-10T11:48:00.009+01:00

S'acosten aquelles dates en què és molt típic menjar un bon plat de sopa de galets però ara, més aviat, la meva sopa és de ... mucositats. Perdoneu per aquesta literalitat però les coses són com són. De fa dies que arrossego un bon refredat acompanyat d'unes quantes dècimes de febre i això ha fet que hagi estat aturat des de fa, gairebé, una setmana. De fet, la passada havia començat de nou una dinàmica de sortir a córrer amb una certa regularitat -com recordant els vells temps en què això era el pa de cada dia- però des del dilluns que no faig res i ni tan sols he visitat el gimnàs per, com a mínim, mantenir un cert to muscular. És ben bé que allò que costa molt de guanyar, és molt fàcil i ràpid de perdre després. Ainsss!! Bé, faig aquesta breu introducció perquè us recordo que demà seré a Navarcles, amb motiu de la segona edició de la Bell Race, a la qual hi estic inscrit i que com ja vaig dir en l'escrit de les curses a fer al desembre, aquesta ja entrava en els meus plans. Ara bé, vagi per endavant que no haureu d'esperar de mi una millor actuació que la de fa un any i que tot i sentir-me bé aleshores, tampoc és que em sortís una cursa per emmarcar (vaja, com unes quantes més del meu historial). Si us ve de gust, aquí podeu llegir-ne la crònica.

Es tracta d'una cursa que per mi, des d'un punt de vista logístic, serà còmoda: com vindré des de Manresa, anar i tornar de Navarcles serà un moment i això vol dir no haver de matinar gaire i a més compensarà el fet que estaré sol ja que cap més membre del "Team" hi serà i la família tampoc ha considerat la pena de venir. Per tant, m'hi presentaré, recolliré el dorsal, correré -ja veurem en quines condicions- i cap a casa de nou. D'altra banda, aquesta comoditat ha estat un factor també clau perquè m'inscrivís, tot i que d'un any per l'altre el preu (anticipat) de la cursa ha pujat dels 10 als 12€. És cert que en números absoluts parlem de només 2€ però si us estimeu més veure-ho en altres termes, això suposa un increment del 20%. Seguint aquest ritme, haurem d'estar al cas del preu per a les properes edicions. I ja sabeu què en penso d'aquesta qüestió, de la qual em sento bastant sensible i amatent. D'altra banda, també cal tenir present que enguany els corredors tindrem una bossa d'obsequis que sembla bastant completa, si ens hem de refiar de les informacions que es van publicant a la web de l'organització, sent potser el més destacat una samarreta tècnica de màniga llarga i que si l'he encertat amb la talla, ja m'anirà bé atès que no me'n queden gaires.

Si entrem una mica en detall sobre les característiques tècniques de la cursa, podríem dir que no serà gaire còmoda (també és cert que si surto minvat de facultats farà que d'entrada me la prengui amb molta més calma). Té dues parts diferenciades: la primera, de clar ascens fins poc abans d'arribar al km. 6, inclou unes quantes pujades i baixades i farà que sigui un tram, a priori, bastant exigent. A més, segons aquesta entrada al bloc de l'organització el darrer quilòmetre d'aquesta part s'ha modificat respecte l'any passat, i costarà més arribar a tocar la campana (fins i tot hi haurà cordes per ajudar la gent a continuar). Això fa que el recorregut final s'hagi allargat una mica (uns 100 m.) i amb un guany en desnivell d'uns 80 m. Pel que fa a la segona part, és de clara baixada però amb la "cirereta" d'una darrera pujada poc abans d'arribar a la meta. I a tot això, no cal oblidar que bona part de la cursa transcorrerà per senders i corriols, estrets, giravolts malparits, etc. Tot plegat, si el que busqueu és una cursa plàcida i còmoda aquí no hi fareu res de profit. Per tant, el company Frans ha fet bé de no inscriure's si té el menisc tocat.

Doncs bé, demà ja ens ho trobarem. De totes formes, ni el preu (que tampoc és que sigui molt desorbitat) ni aquest recorregut més dur ha fet enrere la gent ja que les inscripcions anticipades s'han tancat i qui vulgui ser-hi, tant sí com no, haurà d'inscriure's demà mateix però a un preu sensiblement superior (18€). Això ja pica una mica més! Per acabar, us deixo una foto de la campana que s'haurà de tocar en un punt concret del recorregut si després es vol continuar corrent fins el final de la cursa. Si llegiu la meva crònica de l'any passat deia que de tant petita que era me la vaig passar de llarg; o potser és que vaig arribar-hi tan mancat de forces que ni hi vaig pensar. Ara bé, enguany amb aquesta macroestructura que han muntat, encara ens hi fotrem de morros.

Cursa de Santa Claus: de vermell o blau?

2011-12-06T07:30:00.015+01:00

Començo el desembre fent-me ressò d'una notícia relacionada amb el món de les curses populars que podem qualificar de curiosa, divertida i també, perquè no dir-ho, amb un cert to patètic final, oimés si com ja sabeu jo odio el futbol tant o més com m'apasiona el bàsquet. Doncs bé, resulta que ahir m'agafo el diari gratuït de l'ADN i a les primeres de canvi trobo -a doble pàgina- una foto espectacular d'una enorme massa de corredors, tots ells i elles disfressades de Santa Claus trotant pels carrers de la ciutat britànica de Liverpool. Es tracta de l'anomenada "Cursa de Santa Dash", que es veu que ja es porta uns quants anys fent-se (perdoneu però no he sabut trobar des de quan es celebra) i que enguany ha aplegat més de 7.000 persones. Val a dir que es tracta d'una cursa benèfica i amb un caràcter del tot lúdic i perquè la gent no s'hi cansi gaire, és de tan sols 5 km.

El primer que em ve al cap és pensar que s'ha de reconèixer aquesta iniciativa perquè deu ser una imatge molt colorista el veure tanta gent ataviada d'un mateix color i a més, d'aquells que es veuen de lluny, corrent pels carrers d'una ciutat. Segon, òbviament a les nostres latituds les curses de San Silvestre vindrien a tenir una certa semblança amb aquesta, i és quan més d'un aprofita l'ocasió per posar-se, com a mínim, un barret de Santa Claus al cap (jo mateix vaig fer-ho al 2009 a Berga). Potser si miréssim bé per la geografia de casa nostra trobaríem una cursa en què el requisit per poder participar-hi sigui, justament, la de disfressar-se de dalt a baix. Però és clar, ja la tindríem "liada" si haguéssim d'optar entre els costums de fora -Santa Claus o Papa Nöel- o les nostres de tota la vida -els tres Reis d'Orient. Ara bé, posats a córrer amb una certa comoditat, no em veig portant a sobre tota la vestimenta reial, farragosa, pesada i incòmoda. I a tot això, què faríem dels camells? Bé, suposo que el mateix que els rens que tiben del trineu. Tant se val, si us ve de gust fer una cursa d'aquestes no m'ha estat gaire difícil trobar una pàgina web amb un bon grapat d'opcions (curses de Santa Claus).

Ara bé, quan al principi he dit que aquesta notícia tenia també un cert to patètic és perquè el món del futbol hi surt reflectit, i com sovint passa, per esquitxar-ho tot de merda. Ja sabeu que la ciutat de Liverpool té dues icones per les quals és coneguda a tot el món: els Beattles i l'equip de futbol homònim. Doncs bé, resulta que com el personatge que dóna nom a la cursa va sempre vestit de vermell, el mateix color que els anomenats Red devils, els aficionats de l'altre quip de la ciutat que juga a la Premier League, l'Everton, no segueixen aquest patró i fan la cursa vestits de blau, el color de la primera samarreta del seu equip. Per entendre'ns, i dexant de banda detalls propis de contextos diferents, és com si parléssim del Real i l'Atlético de Madrid, del Barça i Espanyol. Què voleu que us digui? em sembla una absoluta ximpleria que perquè -casualment- un cert color coincideixi amb el del meu equip rival de tota la vida, però que en el seu origen no té res a veure amb el món del futbol, un s'hagi de desmarcar de la resta i fer-se notar. Si més no, i en descàrrec dels anglesos, sembla ser que la cursa transcorre amb molta normalitat i sense cap mena d'incidència (deu ser herència de la tradicional caballerositat britànica). No m'imagino això mateix a casa nostra, tant si Santa Claus anés vestit de blanc o de blaugrana, sinó que més aviat la imatge que em vindria al cap seria la de bona part dels corredors més pendents d'esbatussar-se que de res més. Al cap i a la fi, i si hem de fer cas de la notícia, sembla que el vermell que vesteix el personatge nadalenc el va imposar una coneguda marca americana de begudes refrescants.

Ja ho deia Gandhi quan demostrava la seva perplexitat al voltant de l'estúpid món del futbol i veient tots els jugadors disputant-se la pilota, es demanava si no era possible donar-li'n una a cada un perquè d'aquesta manera deixessin de barallar-se. Quanta raó que tenia i per això el van pel.lar!

Desembre: 2 o 3 curses?

2011-11-30T13:00:00.010+01:00

Hores d'ara ja tinc clar que tancaré l'any amb cap més mitja marató, després de la de Mollerussa. Aquest desembre el calendari n'ofereix unes quantes d'interessants però com he dit més d'un cop, no crec que estigui ara per ara, en les millors condicions per fer-ne una com realment a mi m'agradaria, i no haver de patir un altre defalliment com a la darrera. Així doncs, ja descarto d'entrada la de Mataró (de la qual en vam parlar en aquest mateix bloc) però també Vilanova i la Geltrú, Vic, Salou o l'Espirall (a Vilafranca del Penedès). Com es pot veure, sembla que el desembre sigui la millor època de l'any per a qui vulgui fer aquesta distància. Pel que fa a mi, em centraré en proves de menor distància i que de fet, ja us avenço que el tema està bastant decidit i l'únic dubte que mantinc és si acabaré fent una Sant Silvestre o no, amb la qual cosa estaríem entre dues o tres curses.

Per centrar-nos una mica més, aquí teniu la relació de curses que més m'atreuen per al darrer mes de l'any:

Curses que faré: n'incloc dues que són la Bell Race de Navarcles (diumenge 11) i per al següent (18) la Pujada a la Seu Vella de Lleida. Són de similar distància (10 km.) però bastant diferents quan al tipus i perfil: la primera podríem dir que és de muntanya (però tampoc gaire dura) mentre la segona és urbana amb l'al.licient que comença i acaba al turó de la Seu Vella (d'aquí el seu nom), és a dir, primer es baixa, després es planeja pel carrers de la ciutat i després es tornar a pujar. La primera la vaig fer l'any passat i en guardo un bon record (podeu llegir-ne la crònica) mentre que la segona ja fa un temps que li tinc ficat l'ullet i enguany m'he decidit. A més, aprofitarem l'ocasió per visitar parents que fa temps no veiem i així matarem dos pardals d'un tret. De fet, en aquesta darrera ja estic inscrit (digueu-me previsor).

Curses que em rumiaré: hi incloc la Sant Silvestre d'Avinyó, que ja vaig fer l'any passat amb el Frans. Com es fa de tarda hi ha temps més que suficient perquè després la gent estigui llesta per a la festa de cap d'any. I pot ser aquesta l'única cursa en què tornem a coincidir jo i ell en un temps perquè està lesionat del menisc i segons diu ell, el recorregut d'aquesta cursa no el perjudicaria gaire. Vés a saber, jo no les tinc totes (per ell) i si al final hagués d'anar sol, potser em quedaré al sofà fent panxing.
Curses que no faré: a banda de les mitges maratons abans citades, no podré fer la Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages ni la segona del circuit ARCS - ANBASO a Aguilar de Segarra, doncs ambdues em coincideixen amb la de LLeida (per sort! sobretot la segona). I suposo que tampoc caurà enguany la Cursa de l'Indiot de Mollerussa, tot i que vés a saber perquè, des què la vaig "descobrir" m'ha cridat l'atenció. Però fent-se l'endemà del Nadal ... no sé jo si estarem per gaires històries. Si hi visqués a la vora encara m'hi animaria (total, només són 8 km. i plans) però no és el cas.

Rajadell: Déu va ser benèvol!

2011-11-29T12:59:00.019+01:00

Doncs sí, el títol d'aquesta entrada pretén continuar amb el de la crònica prèvia que vaig fer fa uns dies sobre aquesta primera cursa del circuit ARCS - ANBASO, a la vila de Rajadell. Recordeu que deia que Déu m'agafi confessat perquè la duresa de la prova era més que evidentment, abans fins i tot de començar. I malgrat el meu més que declarat ateisme, veig que Déu deu existir i potser és que en el fons tot respon tan sols a una manca d'enteniment entre jo i Ell. Bé, amb la intenció de fer dues curses al mes, ja deia també que vaig incloure aquesta en la meva agenda perquè a més de fer-se molt a prop de casa, tenia l'oportunitat de coincidir amb dos col.legues del "Team", la qual cosa sempre és d'agrair, tot i que com es veurà després només vam trobar-nos als moments previs a la sortida i després, un cop arribats tots tres, jo el darrer, òbviament. O que n'esperàveu? Ja sabeu per activa i per passiva que aquestes no són les meves curses preferides però també que de tant en tant, és bo variar de registre i no dedicar-se només a les curses de 10 km. i més planes. Al cap i a la fi, si ara puc sortir molt poc entre setmana a córrer, què millor que això per, com a mínim, variar una mica les sessions d'entrenament que poguem fer. I és que realment em vaig prendre aquesta cursa com un entrenament, dur, això sí, per a què negar-ho.

Ens presentem jo, el Xavi i el Jordi amb prou temps com per no anar després amb pressa en res i aquest és un aspecte que sempre s'ha de valorar en proves com aquesta, amb poc més de 200 persones i en què si fa o no fa, tothom es coneix d'haver coincidit en d'altres de similars a la comarca. Cap problema per deixar el cotxe, recollir el dorsal, fer-la petar amb un i altre, etc. no hi ha cues de cap mena i tampoc en cap moment la sensació d'estar atapeït, tot i que el lloc d'inici i arribada de la cursa tampoc és que sigui gaire gran -la plaça de l'església (foto). Parlem de quina pot ser la nostra actuació i com jo tinc clar les meves limitacions, no em vull posar unes expectatives massa altes i ja els dic que no comptin amb mi per a gaires proeses. Sense gaire dilació es dóna la primera sortida (per a les dones) i uns quants minuts després és la nostra. Sabedor que fins el km. 8,5 (el cim del Cogulló de Cal Torre i el punt més alt de la cursa) tot és una pujada contínua, m'ho agafo amb molta calma; la música de l'Ipod em relaxa i em fa distreure una mica de la duresa de la prova. Quan puc córrer sense gaire esforç ho faig i quan el terreny s'enfila més del compte, no tinc cap recança en deixar-ho estar i posar-me a caminar. De fet, hi ha trams on suposo que tothom ho ha de fer de tan costeruts, estrets i relliscosos que són.

Arribo al primer avituallament, poc abans d'assolir el cim de les Tres Creus, amb un temps de poc més de 50'. Suposo que devia mirar el rellotge més per hàbit que per res més doncs ja era conscient que el temps era dolent i per tant, el de menys. Això sí, la vista que teníem era tan bona que jo i un parell més de corredors ens aturem una estona per gaudir-ne, amb sol i boira a les fondalades de les valls. És el bo de no tenir cap opció de guanyar la cursa ni de fer un paper digne d'esment, que et pots esplaiar amb coses com aquestes que no s'ho poden permetre la resta de gent. Entre aquesta alegria visual, la musical i el gel que m'havia fotut, segueixo directe cap el Cogulló; com el recorregut segueix la carena es veu de lluny la corrua de gent amb samarretes de coloraines que grimpa dirigint-se cap el punt àlgid de la cursa. Hi arribo en 1h:11' i després de menjar una mica en el segon avituallament, situat al mateix cim, començo la que ha de ser per mi la part més divertida: el descens.

Són gairebé 6 kms. de baixada alternant amb alguns trams de tobogans i m'hi llanço. A diferència d'altres curses, encara tinc força esma per recuperar una mica de temps. No ens enganyem: tot i que el sentit autèntic de la cursa fa estona que ha deixat de tenir significat per mi, no deixa de ser això, una cursa, i per tant, encara mantinc viu un cert esperit competitiu. Començo a avançar uns quants corredors i fins i tot, podríem dir que jugant-me una mica el físic perquè hi ha trams en què baixar ràpid és, fins i tot, perillós, per molta tècnica que es tingui. Hi ha un moment que de poc no m'estimbo i m'hi deixo els pinyos al terra i encara sort d'un arbre que hi ha al marge al qual puc agafar-me per no caure (encara tinc el seu "record" al costellam). Però tot i això em sento valent i vaig tirant milles. Al tercer avituallament gairebé ni m'aturo, només per fer un glop i demanar què ens queda per fer. Em confirmen el perfil que tinc ficat al cap i apa, a seguir baixant. Avenço uns quants corredors més però ja no gaires doncs ens acostem al final de cursa i les distàncies amb els que tinc per davant meu ja són massa grans com per enxampar-los. Al final enfilo l'entrada al poble i creuo la meta amb la satisfacció d'una cursa dura, d'un resultat discret -com era d'esperar- però alhora, molt gratificant. Podríem dir que l'esforç ha valgut la pena i la classificació final és el de menys. I per acabar-ho d'adobar, un bon i merescut esmorzar. Val a dir que el Jordi és el que ha fet un més bon paper (1:30h), mentre que el Xavi manté el tipus (1:46h) i jo ja fa temps que no els puc seguir (1:56h). Què hi farem!!

Veient com ha anat aquesta cursa, com s'ha organitzat i la resta de les tres que resten d'aquest nou circuit, és probable que en faci alguna més; potser la que té més números és la darrera, a Súria, ja que per dates seria la més factible, a més de tenir un perfil semblant a aquesta de Rajadell (no tant trenca-cames com les altres dues). Per acabar, i com ve sent habitual, deixeu-me fer una breu crítica d'aquesta:

Aspectes que m'han agradat: com en altres curses d'aquest estil, l'ambient va ser molt popular, amé, agradable. És el que té el córrer amb no gaire gent, que tot és bastant més familiar. Encara que sembli mentida també m'han agradat uns quants trams de pujada ja que en haver-los de fer caminant permeten veure del paisatge, oimés si fa sol. Per què la qüestió és: per què patir corrent si pots gaudir caminant?
Aspectes que no m'han agradat: ja sé que una cursa de muntanya ha de tenir uns trets distintius d'altres curses més "normals" però tinc la sensació que de vegades els organitzadors deuen pensar que com més difícil, millor. Dic això perquè crec que alguns trams de baixada tenien -al meu parer- un cert risc, i enlloc de fer-nos passar per corriols per on de ben segur no passa ni la cabra més agosarada, s'haguessin pogut substituir per trams de pistes més franques. Potser sí que hi ha gent que s'ho passa molt bé jugant-se el físic però ja que se'ns fa patir pujant uns quants quilòmetres, aleshores per què no fer-nos gaudir després amb un bon descens? Però suposo que dec ser jo, que no estic acostumat a aquesta mena de curses.

Tot plegat, suposo que no serà aquesta la darrera cursa de muntanya que faci. No són les meves però com deia al principi, a Déu de vegades li dec caure simpàtic. Per cert, us he de dir que aviat hauré d'acomiadar-me de les meves vambes Mizumo. Sembla ser que no van resistir tant com jo la duresa de la prova i una se'm va foradar d'un costat. Esperaré al nou any a veure si cauen unes altres de noves.

Llibre d'en Pere Pinós: breus reflexions

2011-11-27T20:12:00.009+01:00

Feia temps que volia fer aquesta entrada però entre que vaig fatal d'hores lliures per atendre el bloc més del que voldria i que tampoc és que sigui molt urgent, és allò de si no la faig avui ja ho faré un altre dia. De què parlo? doncs que fa uns dies vaig acabar de llegir el llibre del qual ja us n'he parlat en unes quantes entrades anteriors, el d'en Pere Pinós, "Córrer enmig del paradís". Després d'haver trigat 20 dies (el vaig enllestir la setmana passada, coincidint amb les eleccions generals), ara estic en disposició de fer-ne una valoració. I no us penseu que sigui un llibre pesat i farragós sinó més aviat el contrari, són 160 pàgines de lectura ràpida, còmoda, entretinguda i el que és més important per a mi: de bona literatura. No sóc pas un crític literari -ni ganes de ser-ho- i per tant, no dec tenir base suficient per jutjar un escriptor però el que sí és cert -i us ho puc assegurar- és que no estem parlant d'un llibre de curses -de fet, no en fa referència a moltes- sinó de com es pot concebre la vida a través d'un esport com és el córrer. Altrament dit, està escrit per una persona que fa un munt d'anys que porta sent corredor popular i, sobretot, tinc la impressió que en el moment d'escriure'l estava pensant en molts de nosaltres.

Amb això últim vull dir que si us heu "enganxat" al món de les curses populars, o tot just comenceu a introduir-vos-hi, us sentireu plenament identificats, tant en les primeres fases del procés com si ja sou uns veterans d'allò més. Estic convençut que a cada capítol, en un moment o altre, haureu experimentat (o hi passareu) allò que estigueu llegint. Com es diu a la contraportada, al llibre hi trobareu els primers passos, entrenaments, els secrets i tècniques, l'ambient de les curses populars ... sobretot de les de Ponent i que com ja he dit més d'un cop, són les meves preferides (això últim no és estrany tenint en compte que l'autor és de Ponts, a la comarca de la Noguera). I si em permeteu, deixeu-me que destaqui tres paràgrafs -resumits-, dels molts que té de significatius. El primer està a la pàgina 104 i en referència a la preparació per a una marató, parla de la diferència entre corredors populars i els que no ho són tant i diu el següent: "Els que van de veritat volen la victòria, corren contra els altres i no contra ells mateixos, si els ho preguntes diuen la posició i no el temps (...). Guanya qui corre més de pressa. Els que no tenen l'obligació de guanyar són els anomentas populars (...). Córrer com un popular és un luxe. L'esforç, l'angoixa i tots els sentiments, també de glòria, dels populars són ben bé gratuïts i s'estintolen en l'excusa de la participació. És un privilegi. Uns paguen, i als altres, els paguen (...). Uns hi veuen competició i els altres participació.

El segon fragment tracta d'una estada a Londres que va fer l'autor i explica que mentre seguia un pla d'entrenament per a una marató, se'n va dur l'equip per entrenar. Doncs bé, a la pàgina 153 diu el següent: "On has viscut vols tornar-hi, sobretot per recordar el primer cop. Mentre no hi tornes, hi ha un record que la memòria desa en la lleix dels moments entranyables (...). Només ho sents tu i només ho pots recordar tu. Això també deu passar als altres corredors quan visiten un lloc nou. Als corredors us agraden córrer per les ciutats dels viatges, sou com els gossos, necessiteu deixar la vostra marca arreu. Quanta raó que té!! quantes vegades no hauré corregut jo per allà on he viatjat, sobretot en fer vacances i si feu una ullada pel bloc trobareu vàries entrades amb la descripció de les meves peripècies, aquí i allà.

I per acabar, el tercer paràgraf que voldria destacar crec que reflecteix molt bé el que li deu passar a molts altres corredors populars, que després d'un temps d'agafar-s'ho molt a pit, arriba un moment de calma, més pausat. I jo m'hi incloc. Així, a la pàgina 171 diu el següent: "Ara corres amb l'anar fent tediós de qui ja ho té tot vist. Que lluny queden els dies del descobriment, quan buscaves trossos de Món per fer-hi transcórrer la nova vida i t'agradava córrer perquè era el que t'agradava fer més. Fins i tot els entrenaments ja són al record, fa temps que no fas cap sèrie, ni cap distància, ni un trist canvi de ritme. Per no tenir, no tens ni pla ni objectiu, simplement, això sí, corres. El córrer, tanmateix, t'ha arrapat a la vida com un deix instintiu. Hi ha dies que et costa engegar i de seguida, al cap de pocs metres ja voldries acabar (...). Si antany cada dia tenies el desfici, ara cap dia no és igual. Però no és aquesta recança allò que et sap greu, perquè córrer algun dia s'havia de tornar així com és ara. Com he dit més d'un cop, i comença a ser un comentari més habitual del que voldria, abans entrenava per fer una cursa concreta i ara, deixant de banda els motius, participo en una cursa per entrenar de tant en tant.

Tot plegat, això és una petita mostra del que podreu llegir en aquest llibre. No sóc ningú per donar consells literaris però si en busqueu un de bo -per llegir o per regalar- relacionat amb les curses com un estil de vida, més que com un esport, aquest n'és un. Recordeu que s'acosta Nadal, una època de regals, tot i la maleïda crisi. I que consti en acta que no tinc cap comissió. I mentrestant, ell anar fent "bolos" amb la presentació del llibre: que si Manresa, Tàrrega, Artesa de Segre i l'últim que em consta és a la seva mateixa vila natal, a Ponts.

Gràcies Pere per aquesta bona estona que m'has fet passar llegint les teves reflexions.

Rajadell: que Déu m'agafi confessat!!

2011-11-26T07:55:00.014+01:00

En el moment de començar a escriure aquesta entrada, queden poc més de 24 hores perquè demà cometi un acte de bogeria personal; pensava que amb l'edat -i ja en tinc uns quants, d'anys- m'aniria asserenant i triant fer aquelles curses que per les seves característiques, millor s'ajustarien al meu perfil però es veu que de tant en tant, el cervell se'm deu capgirar i decideix anar a la seva bola i posar-me davant de situacions que mirades amb el cap fred, hagés passat de llarg sense ni tan sols ni mirar-me-les. Potser us estareu demanant per què us estic dient aquesta "parrafada"? doncs perquè si demà Déu no hi posa remei, participaré a la primera de les quatre proves del nou circuit de curses de muntanya ARCS - ANBASO, a Rajadell. La gent que em conegui sabrà que quan al nom d'una cursa apareix el qualificatiu de "muntanya", intento fer-me l'orni i mirar altres opcions més planeres, ergo, per mi més còmodes, i alhora d'una distància assequible. Doncs bé, aquesta de Rajadell no és, precisament, ni còmoda ni relativament curta i perquè en tingueu una idea, aquí teniu les seves dades tècniques:

Distància : 14.52km
Desnivell positiu : 696.45m
Desnivell negatiu : -666.98m
Altura mínima : 346.20m
Altura màxima : 875.40m

Traduït en poques paraules, sortirem de Rajadell en direcció Can Massana i sense ni perdre ni un instant -no sigui que la gent es relaxi massa- començarem a pujar en un no parar fins a enfilar-nos al Turó de les Tres Creus (792m) i seguidament al Cogulló de Can Torre (882m), el punt més alt de l'itinerari i que coincideix amb el qm. 8 de cursa. La "sort" que podem tenir els que, sens dubte, haguem de patir és que a partir d'aquí, i si encara ens queda esma per a res més, la resta del recorregut serà de baixada fins arribar de nou a Rajadell. És a dir, que tot i la seva duresa innegable per a gent com jo, el seu perfil no és, a priori, el típic "trenca-cames" com sol ser norma habitual en altres curses de muntanya. De fet, si feu una ullada a les altres tres proves d'aquest circuit, veureu que són un puja i baixa continu i per sort, per a la segona d'Aguilar de Segarra (18 de desembre) ja m'he buscat una altra opció més d'acord amb les meves modestes possibilitats (a Lleida). I per a les altres dues -Callús i Súria al gener- ja faré mans i mànigues per evitar-les (potser em coincidiran amb un congrés de feina al Nepal, Alaska o Tombuctú?).

Però de la de demà no ens escaparem pas. I compte, puc estar una mica sonat però no sóc un ximple: vull dir que ningú m'ha obligat a inscriure-m'hi i abans de fer-ho ja sabia tot això que estic dient. Però em feia gràcia córrer per Rajadell, prop de casa i retrobar-me de nou amb dues potes més del "Team", com són el Xavi i el Jordi (tenim el Frans lesionat i sembla que anirà per llarg en això de les curses). Però és clar, són les dues que, justament, es troben en millor forma, oimés en aquesta mena de curses, de tanta muntanya i travesses que fan i tenint també en compte que fa dies que jo no puc córrer per manca de temps. Podríem dir que abans entrenava per preparar-me una cursa concreta i ara seria a l'inrevés, corro de tant en tant perquè és l'únic moment que puc entrenar una mica. De totes formes, tampoc és que sigui un novell en aquesta mena de curses, doncs ja n'he fet alguna que se sembla bastant i en què amb més pena que glòria, me n'he acabat sortint (p. ex. la de Castelltallat de fa uns mesos). Però és clar, temps era temps! Per tant, és de fàcil deducció que demà tinc tots els números per fer el paper de la trista figura i a mode de consol, i com ja he dit altres cops en aquest bloc, qui fa el que pot no està obligat a res més. Tot plegat, convido la gent perquè quan creuï la meta reculli el poc que en quedi de mi!

Per cert, dues qüestions a mode de curiositat: primera, demà el "Team" anirà uniformat ja que tots tres ens posarem la samarreta de la duatló de Puig-reig de fa dues setmanes. Sí, ja ho sé, jo no la vaig fer (estava a Manlleu) però com tenia un parell d'"endolls" en aquesta prova me'n vaig fer amb una. I ja us dic per endavant que és prou bufona, amb un disseny atractiu i sense cap propaganda. Això sí, ens haurem de fer la foto abans perquè si els altres dos m'han d'esperar que jo arribi, potser se'ns farà fosc. I la segona, la web de la cursa diu que les dones sortiran 10 minuts abans que els homes. No em ficaré ara amb si això és just o no, discriminatori, etc. (tampoc sé com ho veuen les pròpies dones que demà hi corrin) però potser que em disfressi i surti amb elles. Total, al cap de poca estona bona part dels homes m'enxamparan!

Apa doncs, a dormir bé aquesta nit, a carregar la bateria de l'Ipod (la música em farà distreure del patiment) i ... alea jacta est. La foto que acompanya l'escrit és una de les vistes que es podrien veure demà des del cim del Cogulló, això si no ens el trobem emboirat.

Guanyem la batalla a la RFEA

2011-11-21T00:36:00.019+01:00

Faig aquesta breu entrada (espero!) per fer-me ressò de tres aportacions que altres co.legues del món de les curses populars han fet a través de les xarxes socials. Tenen a veure amb la polèmica comentada no fa gaire en aquest mateix bloc (enllaç) sobre la intenció que tenia la Real Federación Española de Atletismo de voler imposar una llicència d'un dia a tots aquells corredors que volguessin participar en les curses incloses al seu calendari, amb un preu que variava dels 3 a 5 €, depenent del tipus de de cursa. Òbviament, i malgrat els arguments de l'entitat "reial" (que si una assegurança, que si avantatges diverses, que si bla, bla, bla), tothom ha vist en aquesta iniciativa un afany estrictament recaptatori, oimés quan sembla que durant molt de temps la Federació ha passat "olímpicament" de les curses populars i ara, en veure que han crescut com l'escuma i que tothom s'apunta al bombardeig, ha vist una excel.lent oportunitat d'obtenir diners amb què omplir unes arques que deuen estar més buides que la caixa forta de La Moncloa (i no vull espantar ningú).

Doncs bé, darrerament també hem estat testimonis de com l'opinió popular ha fet sentir la seva veu (no diria que ha sortit al carrer perquè això més aviat ha tingut lloc dins l'esfera virtual), i pel que sembla amb un gran èxit. Primer va ser l'anomenat "Carnet del corredor" que ja és història (per carnet ja em faig el del Club Super Tres per a l'Stanis que segur n'obtindré més avantatges) i ara aquesta altra iniciativa que sembla que no ha anirà gaire més enllà (és com si s'hagués "autoliquidat" a l'estil James Bond, el de la llicència per matar). Tot plegat, que sembla ser que aquesta mena d'"impost revolucionari" té els dies comptats i que la Federació haurà de buscar altres mecanismes per eixugar el dèficit que arrossega i que, segons algunes fonts consultades, són més que remarcables, oimés en els actuals temps de crisi.

Per si us va més el tema, us poso els enllaços que he consultat:

Un article del diari ADN publicat amb data del 18 de novembre titulat "Una licencia antipopular" (compte que té dues parts).
Un article del diari Segre publicat també amb data del 18 del present titulat "Planten la Federació", i que reprodueixo del Facebook del Club 100x100 Fondistes de Tàrrega.
Aquesta entrada al bloc Corricolari amb data de l'11 de novembre. Fixeu-vos com en aquesta es citen algunes curses prestigioses que s'han negat a posar-se vaselina perquè la RFEA els doni per cul, com són les maratons de Barcelona i Sevilla, les clàssiques de Behovia-San Sebastián, Canillejas (Madrid) o la Cursa dels bombers de Barcelona. I en total es parla d'un 70% de les curses incloses al seu calendari.
I com a propina, un darrer enllaç que he trobat prou interessant del Grup d'Atletisme Lluïsos de Mataró on al final s'inclouen uns càlculs aproximats del que se'n podria embutxacar la Federació by the face i sense fer res amb una cursa estàndard, si s'apliqués la seva llicència. També inclou l'enllaç a la circular de la mateixa Federació amb el nom de "Reglamento para las competiciones de campo a través, marcha, ruta y reuniones de pista cubierta y aire libre". No sé perquè un nom tan llarg i pompós per una cosa que es por resumir amb una expressió molt més curta: "atracament a ma armada".

Per acabar, us poso aquesta altra entrada del bloc que es remunta al 7 d'abril del 2010, quan ja es parlava del carnet de corredor. Tot sigui per fer bullir l'olla i fer que la RFEA es dediqui al que sempre ha fet -i sovint malament- com és l'atletisme d'elit i ens deixi als populars al marge de les seves fastigoses maniobres per buidar-nos encara més les nostres migrades butxaques. Que els donin pel cul, i sense vaselina!

Ni Navarcles ni Ivars! BTT

2011-11-18T22:31:00.015+01:00

Doncs sí, aquest proper diumenge el calendari ofereix el que per a mi són dues bones opcions de curses i a més, de les que més m'agraden. Però després de córrer ela setmana passada a Manlleu, he decidit fer un canvi en la meva previsió que vaig fer fa unes setmanes per aquest mes. Recordeu que deia que una de les que podia tenir unes quantes butlletes per fer-la era la que anomenen "La Navarclina" i que com el seu nom indica, té lloc a la vila de Navarcles, molt a prop de Manresa. Es tracta d'una cursa de 10 km. no plana sinó que té un cert desnivell (però res que no haguem fet altres vegades) i que transcorre una bona part per camins i corriols. La d'enguany serà la 3ª edició i pel que veieu l'èxit que està assolint, el primer any (2009) va aplegar la modesta xifra de 69 corredors, l'any següent la cosa es va enfilar fins gairebé els 200 i enguany han tancat inscripcions amb una xifra de 350 corredors, que es diu ben aviat. I amb l'encert -per mi- de no admetre més inscripcions el mateix dia de la cursa. Com deia abans, aquesta no l'havia descartat del tot però ara sí que ho hauré de fer. Doncs bé, un altre any serà i esperem que aquesta edició sigui un èxit.

Però com sembla que aquesta vila s'està potenciant bastant en això de les curses populars, poques setmanes després es farà de nou la Cursa Bell-Race (ja hi vam ser l'any passat) i que com entra en les meves previsions de què fer el desembre, doncs potser substituirem una per l'altra. Oimés si veient com els itineraris d'ambdues són molt semblants i l'únic que els diferencia és la distància (i per no gaire). Per tant, no crec que tingui gaire sentit fer dues curses al mateix lloc en un interval de poc temps, i quan crec que les dues tenen el mateix preu (12€). A més, he vist la imatge de l'obsequi d'aquesta darrera i sembla prou atractiu -una samarreta tècnica de màniga llarga, que ja em fan falta, i amb un bon disseny. Tant per tant, com deia a l'escrit anterior sobre la polèmica de la mitja de Mataró, posats a escollir en igualtat de condicions entre una cursa i una altra, l'obsequi també pot ser un factor a tenir en compte. No creieu?

I per últim, i tal i com ja vaig avançar, confirmo que tampoc faré la Volta a l'Estany d'Ivars d'Urgell. Aquí ja hi vam ser fa dos anys i és d'aquelles que crec que val la pena fer-la algun cop, si us va córrer en entorns rurals, poc asfalt, recorregut bastant planer, un molt bon ambient i no gaire massificada. Comento aquesta perquè hi havia la possibilitat que m'hagués desdit i acabar anant-hi però al final s'ha imposat més el seny que la rauxa. A més, hi ha un altre motiu de pes per deixar-ho estar per a un altre any: l'èxit d'aquesta cursa és tal que han tancat inscripcions uns quants dies abans amb més de 500 corredors (suposo que també hi ha ajudat el fet que s'hi faci també una altra cursa de 5 km.). Fa dos anys hi vam ser uns 350 i l'any passat poc més de 400, amb la qual cosa ja us podeu imaginar que si s'ha arribat ara a la xifra del mig miler és perquè les coses s'han fet ben fetes i la gent no és ximple.

Total, que aquest diumenge no farem cap cursa però tampoc ens quedarem a casa, això sí, si el temps no ens fa la guitza ja que la cosa no pinta gaire bé. En ares de mantenir un cert to de nivell físic ja hem previst una sortida en BTT d'unes quantes horetes. Potser anirem a "explorar" (això sona molt heroic i a aventurer del segle XIX) per la zona de Rajadell, el Cogulló de Cal Torra, etc. perquè és possible que el darrer diumenge de mes faci la primera cursa del circuit ARCS de l'ANBASO i que sense haver vist encara gaire en detall el seu itinerari, ja us avenço que per a gent com jo, més de pla, serà durilla. A més, si finalment m'hi decideixo, podríem dir que aquesta vindria a substituir la de Navarcles, tot i que no són, crec jo, gaire comparables.

I com la història tendeix a repetir-se, aquí us deixo l'entrada de fa un any en què, si fa o no fa, comentava el mateix que ara. Apali doncs, ja us en donaré més detalls de tot plegat i a reflexionar per al 20-N (també quin dia per haver convocat eleccions generals).

Sobre la Mitja Marató de Mataró

2011-11-16T19:22:00.011+01:00

Us imagineu que heu d'agafar un tren a una determinada hora, arribeu una mica abans a l'estació i us diuen que ha sortit abans de l'hora fixada? Suposo que a banda d'agafar un emprenyament, posaríeu una cara de babaus perquè més aviat, en aquest país acostuma a passar a l'inrevés amb el tema del transport ferroviari. Doncs bé, això sembla ser que ha passat amb la mitja marató de Mataró (i no és cap joc de paraules), a celebrar-se el diumenge 4 de desembre. Tafanejant pel fòrum obert al web de Corredors.cat m'assabento que hi ha molta gent que s'ha quedat amb un pam de nassos perquè, a priori, han arribat tard a fer la inscripció quan si aneu al web de la cursa es diu, textualment, que "les inscripcions s’obriran el dia 15 de Novembre a 17 euros si disposeu de xip groc". Fins aquí, tot normal, podríem pensar que com és una cursa amb molt d'èxit i que s'omple molt ràpidament, cal estar al cas i no badar -com aquell qui diu, fer la inscripció en el mateix moment que s'obri l'aplicatiu informàtic.

Ara bé, què passa quan les inscripcions s'obren abans d'hora i tu no ho saps? Crec que un s'ha de refiar del reglament de la cursa i de la informació que d'aquesta en doni la web, i no té perquè estar al cas de les aportacions que facin en un o altre fòrum, altres corredors més experts en aquesta cursa en concret perquè potser ja s'han trobat altres vegades en la mateixa situació (com sembla que és el cas). Des d'aquest punt de vista, comparteixo una opinió que he llegit i que diu que si el reglament especifica que les inscripcions s'obriran el dia 15, és un gran error fer-ho unes hores abans; les coses s'han de complir, i més quan sembla que tanta gent vol participar en aquesta mitja i només hi ha disponibles 1.700 dorsals, pocs en comparació a d'altres més massificades. Posats a incomplir, aleshores per què no correm sense dorsal? per què no agafem una drecera i fem menys quilòmetres? Si l'organització no compleix les seves pròpies normes, aleshores per què ho haurien de fer els corredors que volien participar-hi i que s'han quedat, com deia abans, amb un pam de nassos, només pel simple fet de fer cas de la informació oficial?

Segons un comentari que he llegit en aquest mateix fòrum -desconec si és de part d'un membre de l'organització- es diu que les inscripcions s'han obert el dia 15 a les zero de la nit oficialment, però que els tècnics, per curar-se en salut i evitar un col.lapse del servidor, amb molt bon seny ho van avançar. Aixi que a partir de les nou dels vespre del dia 14 la gent ha estat entrant poc a poc, i no tots de cop a la mitjanit, amb el resultat que a les nou del mati d'ahir (15) les inscripcions ja s'havien exhaurit. De fet, recullo un altre comentari que deia que ahir (el 14) a les 21:35 encara no estaven obertes les inscripcions però a les 21:55 ja s'hi havien apuntat unes 300 persones. I jo em demano, si l'organització ja sap que les inscripcions volaran en un dit i no res, què més dóna esperar que arribi l'hora anunciada? si el problema és el risc que el servidor faci pufff!!, doncs ja es descol.lpasarà i les inscripcions s'aniran volant igualment, però més tard. Actuant d'aquesta manera penso que hi ha hagut un greuge comparatiu entre la gent que desconeixia que això es pogués produir i aquella altra que ja sabia que passaria per experiència d'altres edicions. I compte, això no és cap crítica per aquests darrers, ni molt menys (coneixien aquesta circumstància i l'han aprofitada). Més aviat critico el fet i que s'hagi permès: no sé si ha estat l'organització, l'empresa Champion Chip o vés a saber qui però per mi, s'hi ha lluït!

Algunes opinions diuen que això és útil per una mena d'efecte "neteja", és a dir, que la gent que està realment interessada en aquesta cursa és la que s'espavila més aviat per inscriure-s'hi, i que altres consideracions estan de més. Dic això perquè es veu que la seva bossa d'obsequis és molt esplèndida en productes de neteja personal i de la llar (el patrocinador és la multinacional del sector Procter & Gamble) i potser molta gent tindria la tendència de participar-hi només per això o si més no, aquest seria un factor molt a tenir en compte. I jo em torno a demanar: i què? què hi ha de dolent que un corredor triï una cursa i deixi de fer-ne una altra perquè el regal que s'acostuma a donar és més bo? No he llegit cap reglament de cap cursa que digui que mostrar aquest interès "extraesportiu" pot ser motiu per no ser acceptat. Per tant, té el mateix dret un corredor que vulgui fer la cursa per motius estrictament esportius (p. ex. millorar la marca personal) que un altre que corri pel simple plaer de córrer, sense amoïnar-se gens pel temps que pugui marcar. Al cap i a la fi, si a mi em fos indiferent una cursa o una altra, i en igualtat de condicions (recorregut, perfil, preu, distància per arribar-hi des de casa, etc.), suposo que acabaria triant aquella en què al final, l'obsequi m'atragués més.

El que es refereix a mi, confesso que aquesta mitja no acabava d'entrar en els meus plans (oimés si crec que ara no estic en les millors condicions per fer 21 km. amb una certa "dignitat"), però no l'havia descartat del tot, justament perquè entre els membres del "Team" n'havíem parlat. I ja sabíem que les inscripcions s'esgotaven ràpidament però no sospitàvem que seria gairebé abans que es donés el tret de sortida. Bé, tant se val, aquesta cursa no la faré enguany i suposo que no la inclouré als meus plans per anys següents, més que res perquè no vull perdre el temps davant de l'ordinador la nit abans que s'obrin "oficialment" les inscripcions i, sobretot, perquè per sort hi ha altres mitges a fer aquest desembre, si és que m'acabo decidint per una (Salou, Vilanova i la Geltrú, Vic o Vilafranca del Penedès, entre altres).

Així doncs, sort a la gent que podrà fer aquesta mitja, recordar-li també a aquella altra que volia ser-hi però que no ha estat admesa que hi ha més dies que llonganisses, i a l'organització de la cursa, doncs que s'ho faci mirar. No dubto que sigui una prova que té molta tirada però aspectes com aquest tampoc ajuden gaire a generar una bona imatge.

Bona cursa a Manlleu: córrer per plaer

2011-11-15T05:35:00.016+01:00

Aquest proppassat diumenge he pogut gaudir d'una molt bona cursa a la vila osonenca de Manlleu, malgrat que vaig ser l'únic membre del "Team" ja que la resta estava, o bé repartit o bé a caseta. En el cas que ens ocupa he de dir que aquesta cursa ja la vaig tenir en el meu punt de mira l'any passat però vés a saber ara per quin motiu aleshores no la vaig acabar fent. Enguany, però, i com les altres opcions per a aquest cap de setmana tampoc eren d'allò molt però que molt cridaneres, he optat per no deixar perdre aquesta oportunitat, oimés si com ja deia a l'escrit previ, es tracta d'una cursa gratuïta. Val a dir que aquesta és la quarta cursa en què participo a la comarca d'Osona, després de la Manlleu-Vic (la cursa de la Policia) i Calldetenes (ambdues al 2010), i la de Cantonigròs el passat mes de maig. Fet aquest preàmbul, anem a donar quatre detalls de la crònica de com va anar tot plegat.

Em presento a la zona esportiva de la localitat en un dia una mica emboirat, fet gens estrany en aquestes contrades, però això va bé perquè fa una temperatura ideal per córrer, ni massa fred ni tampoc una calor d'aquella que t'obligarà després a deixar-te roba pel camí. Sense haver de fer cap cua per a res, recullo el dorsal i faig la visita de rigor als lavabos del pavelló esportiu, que es troba allà mateix. I poc després em trobo a l'Esteve, amic i company de feina, que com és originari de la zona i de tant en tant participa també en alguna que altra cursa, s'hi ha animat. Ve acompanyat de la seva germana -la Núria- i tots dos ja em deixen ben clar de bon principi que pensen anar d'un altre pal, agafar-se al peu de la lletra el nom de la cursa, amb la qual cosa només ens tornarem a veure a l'arribada, fent l'esmorzar. Sense gaire més temps de fer-la petar, ens criden amb un xiulet perquè ens apleguem a la línia de sortida (aquí no hi un arc d'aquells inflables) i apali, ja hi som.

Com tenia el recorregut de la cursa del 2009 més o menys interioritzat al cap d'haver-lo vist en una pàgina web, i confiant que no hagués canviat, ja sabia que era bastant planera -de fet, no ens trobem en plena plana de Vic?- i que els únics trams de pujada vindrien així que deixéssim de resseguir el riu Ter. I no em vaig equivocar de gaire. Com sempre, d'entrada ja em situo a la cua del grup per "obligar-me" a mi mateix a començar amb un pas tranquil per després veure-les venir depenent de com em vagi trobant; de seguida veig que puc agafar un ritme sostingut i còmode relativament ràpid, aprofitant que els primers qms. són plans i agradables de fer, a la vora del riu. En arribar a la fàbrica de la colònia Rusiñol girem 180º i tornem cap a la zona esportiva que passem de llarg i a l'alçada de la seu del Museu Industrial del Ter (foto), deixem el passeig i sortim de Manlleu. Aquí trobem la primera pujada que ens porta als carrers de Sant Miquel de la Guàrdia i després, en baixada, cap al límit amb Roda de Ter, on fem mitja volta i tornem de nou cap a Manlleu. Ens situem més o menys al km. 6 i al cap de poc topem amb el segon tram de pujada però que ... per què enganyar-nos, no és gaire complicat de fer (com el primer).

Com ara ja estem de tornada sé què m'espera, un tram de baixada i els dos darrers qms. plans perquè de nou tindrem el riu al costat. El meu ritme és bo i com el puc seguir mantenint em proposo el "repte" de baixar dels 45'. La cosa va bé i ja entreveig la zona d'arribada (al camp de futbol que hi ha al costat del pavelló) però ... vés per on, quan pensava que assoliria l'objectiu ens fan fer una volta al camp de futbol, amb la qual cosa aquest queda en no res, tot i que per poc. Al final, un temps de 45':05" que sense ser cap meravella com fer volar coloms, valoro positivament per allò que ja hem dit altres vegades de les bones sensacions, doncs en tot moment em vaig sentir bé i còmode. Crec que per al poc que puc entrenar avui dia, encara mantinc un to com per afrontar curses d'aquesta distància amb una certa dignitat i correcció. Una altra cosa són les mitges maratons que, ja dic d'avançada, no sé quina serà la propera si no puc entrenar més sovint i més estona. Però com a mínim, el mal regust de boca de Mollerussa ja s'ha esvaït, tot i ser dues curses diferents. Per la seva banda, l'Esteve i la Núria -complint amb el promès- s'ho van prendre amb calma i van arribar per sota de l'hora però una mica més i es queden sense botifarra!

En definitiva, una cursa absolutament recomanable per a tota aquella gent que fugi de les grans multituds (tot i així, al final s'hi van aplegar quasi 400 persones, rècord de la prova), que no li importi el cronòmetre i valori molt mes un bon ambient, així com un entorn paisatgístic bastant agradable. I si afegim que tot això és a cost zero, què més es pot demanar? Arribats a aquest punt, i com altres entrades anteriors, fem-ne una breu valoració:

Què m'ha agradat? Potser començo a fer-me pesat en aquesta qüestió però com a moltes altres, m'ha agradat tot el que ha envoltat la cursa. La seva logística, senzilla però ajustada a les necessitats de la gent i sense cap sorpresa desagradable (recollida del dorsal, lavabos, dutxes, aparcament, etc.). El recorregut és maco -sobretot la part que segueix el riu Ter- i l'esmorzar amb què obsequien els corredors és d'allò més que saborós (botifarra, beguda, fruita, coca, cafè, etc.).
Què no m'ha agradat? Doncs pràcticament res però perquè no es digui que tot és perfecte i que la perfecció no existeix, posaré un semàfor una mica groc a un aspecte informatiu i al qual m'he referit altres cops: la manca d'informació cartogràfica al web de la cursa (recorregut i perfil). Però com tampoc sé qui hi ha al seu darrera i en aquest cas, el recorregut no tenia cap complicació, no parlaré gaire alt. A més, sent una cursa gratuïta ... no ens estarem amb aquestes "collonades".

Per acabar, agrair l'organització de la cursa -Club Olímpic Manlleu- per l'oportunitat que ens ha donat de gaudir d'una molt bona cursa i de la qual, moltes altres on fan pagar (i no poc) n'haurien de prendre bona nota. Dintre les modestes possibilitats d'aquest bloc, la recomanaré per a properes edicions. I com no hi ha foto de l'esdeveniment -la Sílvia es va quedar a casa- doncs us poso aquesta del dorsal. I és que no en tinc cap altra.

Curses de muntanya: ¡más madera!

2011-11-13T07:37:00.018+01:00

Mitjançant el Frans -que no se'n perd ni una- m'assabento que ha nascut un nou circuit de curses de muntanya a la comarca del Bages organitzat per l'Anbaso Club Esportiu. Val a dir que reconec que no sé d'on prové aquest nom una mica "curiós" ni a què fa referencia, i tampoc he trobat pel Web cap pàgina que ho expliqui. Ara bé, i segons tinc entès, es tracta d'una competició de curses de BTT que es fa per la Catalunya Central (Bages, Anoia i Solsonès) però tampoc m'he entretingut gaire a esbrinar quantes són i on es fan, doncs si ja em costa ser competitiu en curses a peu, encara més en BTT i per això, ni se m'ha passat en cap moment pel cap de fer-ne alguna ... de moment. De totes formes, i pel poc que sé, diguem que no són simples pedalades de pa sucat amb oli.

Doncs bé, aquest circuit de curses l'han anomenat "ARCS" i agrupa quatre proves en quatre pobles del Bages: Aguilar de Segarra, Rajadell, Callús i Súria i es duran a terme entre aquest novembre i el gener del 2012 (suposo que aquest nom ve de les inicials dels municipis, i per aquest mateix ordre). D'acord amb la informació que tinc les curses tenen característiques semblants tot i que com es diu a la web, la peculiaritat de cada un dels pobles donarà un toc especial a la cursa en qüestió. Però vaja ... no ens enganyem, còmoda no crec que ho sigui cap d'elles. L'organització les ha definides com a "curses de muntanya de petit format", que rondaran al voltant dels 10-15 km. i amb desnivells positius que en algun cas superarà els 500 m. (la previsió és que el corredor més ràpid s'hi estigui 1h:15'). I tot això en zones on es combinen els corriols, trams tècnics i altres de més trenca-cames. etc. Ergo, l'ideal per a mi!! En l'afany de captar "seguidors", l'entitat ja diu que aquesta és una bona opció per a tota aquella gent que vulgui fer el salt de les curses populars de 10 km. cap aquesta altra modalitat, i que no s'atreveixen (aquí m'incloc jo) amb les curses de muntanya de més volada, que acostumen a ser més llargues i dures. Altrament dit, el circuit ARCS té la mesura idònia per llençar-se a la piscina: recorreguts ideals, desnivells que no superen els 4 dígits, una certa duresa i diversió assegurada.

D'altra banda, com a curses que són també hem d'esperar un cert esperit competitiu i el que això comporta, és a dir, classificacions, puntuació, trofeus per als primers, etc. Darrera d'aquesta iniciativa hi ha, segons diu la web de l'entitat, l'objectiu d'ampliar l'oferta esportiva del territori -com si no n'hi hagués prou!!- i sembla ser que ja s'hi han posat doncs estan fent el salt de la BTT cap a altres activitats: curses d'orientació, raids, cros, caminades, etc. De totes formes, els meus fidels seguidors ja saben que quan en una cursa apareix el qualificatiu de "muntanya" intento esquivar-la sigui com sigui i triar altres opcions més planeres i per a mi, més còmodes doncs com ja he comentat altres vegades, tinc el llindar de patiment bastant baix i en aquesta vida ja patim, i ho farem encara més, per altres qüestions més importants.

Ara bé, pensant en les opcions d'aquí a final de mes, hi ha uns quants números perquè hi hagi un canvi: a l'entrada que vaig escriure de les possibles curses a fer aquest mes parlava de la "Navarclina" com una bona alternativa a tenir en compte. Però potser canviaré aquesta per la primera del circuit ARCS, a Rajadell, i fer una sortida en BTT aquest proper diumenge, coincidint amb la cursa de Navarcles. A més, resulta que poques setmanes després, i també en aquesta mateixa vila, es farà de nou la Cursa Bell-Race (ja hi vam ser l'any passat) i que com entra en les travesses de què fer el desembre, doncs potser substituirem una per l'altra (a més, si hi voleu perdre una estona i comparar els dos recorreguts, comprovareu que són molt semblants).

Tot plegat, que si algú em sotmet a una sessió d'hipnosi (com el fantàstic "Magí el mag d'en Mortadel.lo i Filemó), estic disposat a provar aquest nou circuit de curses de muntanya del Bages o com a mínim, d'iniciar-lo. Al cap i a la fi, tampoc és que sigui aquesta per a mi una disciplina del tot desconeguda ja que enguany ja n'he fet altres que, suposo, deuen ser semblants: Castelltallat, Bagà i la darrera a Calders. La llàstima, però, és que hores d'ara no hi ha encara informació detallada de cap de les quatre curses, sobretot quant a l'itinerari i perfil. Els hi donarem una mica de temps.

I per acabar, una mica de geografia: per als qui n'estigueu interessats però no sapigueu per on cau aquesta zona, aquí us deixo un mapa. Des de Manresa, i en direcció nord o oest, les quatre proves estan a un cop de pedra.

Mostra Circuit ARCS en un mapa més gran

Córrer per córrer

2011-11-12T10:29:00.003+01:00

Aquest és el nom de la cursa que fan demà a la vila osonenca de Manlleu i que com podeu deduir, no pretén ser cap altra cosa que un bon pretext per córrer, sense cap més intenció. Suposo que com a moltes altres, deu haver-hi gent que hi participarà amb un esperit més aviat competitiu però ja el nom amb què van batejar la cursa denota una altra intenció, la de calçar-se les sabatilles i córrer perquè sí, perquè a un li ve de gust. I ben mirat això entroncaria amb el que es diu sovint de la popularització de les curses als darrers anys, que la gent cada cop més surt a córrer quan abans això era una cosa de quatre eixelebrats, etc. motiu pel qual un podria pensar que ja tenim sobre la taula una altra cursa que s'aprofita ("de bones") d'aquest context positiu i tan favorable. Doncs res més lluny de la realitat, es veu que el club organitzador -Olímpic Manlleu- ja devia tenir prou vista temps enrere perquè la de demà serà la 20ª edició de la cursa, que aviat és dit (la del 1992 va ser la primera).

I per confirmar aquest esperit realment popular, cal dir que és una cursa gratuïta, on la inscripció es tan fàcil com fer una simple trucada telefònica o enviar un missatge electrònic i donar quatre dades. I tot i la seva gratuïtat, no hem de pensar que es tracta d'una cursa molt "precària" ja que disposarà de tots els serveis que es venen aplicant en altres curses, com els avituallaments, vestidors, circuit controlat, etc. i al final a gaudir d'un merescut esmorzar. Així doncs, deixarem els xips, les bosses d'obsequis i premis (en metàl.lic o trofeus) per a altres curses. Les opinions que he pogut llegir d'altres webs són unànimes en destacar l'esforç de l'organització perquè tothom gaudeixi d’una matinal de companyonia, en un ambient familiar i lúdic i tot plegat, un "sabor especial".

Pel que fa a dades més concretes de la cursa, no us en puc donar gaires perquè la web de l'entitat tampoc és que sigui gaire prolífica en aquest sentit (no li demanarem tampoc que ho sigui si ens dóna l'oportunitat de córrer gratis, faltaria més!). Però entre el que hi diu i el que he pogut trobar en d'altres Webs (alguns blocs i notícies de diaris), us puc dir que:

És una cursa de 10 km. (algunes fonts diuen que fa un pèl més), que transcorre per un circuit que voreja el riu Ter des de la zona esportiva fins a la colònia Rusinyol i també per part de Les Masies de Roda fins al Bac de Roda, i tornada amb final a les pistes d’atletisme de Manlleu, d'on crec que se surt.
El circuit té alguns desnivells i en bona part és asfaltat (carrers i camins agrícoles), no és plana del tot però tampoc presenta grans desnivells. Si el circuit és el mateix que el del 2009 i que reprodueixo a baix (gentilesa d'un tal Joan Mitjavila), l'altitud mínima és de 433 m. i la màxima 460. Alguna altra font diu que té dues bones pujadetes però és clar, vés a a saber això què vol dir. Ja ens ho trobarem.
La tradició marca que es faci sempre el segon diumenge de novembre i perquè veieu com ha anat creixent al llarg dels seus 20 anys, fins el 2001 amb prou feines havien passat del centenar de corredors en 4 edicions; a partir del 2002 la xifra de participants comença a créixer de manera destacada i ha estat a les dues darreres edicions que s'han superat els 300 (el 2010 amb rècord amb 368 corredors). Aquest any no sé com anirà -no sóc vident- però segons he llegit en una notícia, el president de l'entitat pensa que la coincidència amb altres curses de més prestigi els pot restar alguns participants. Bé, si és així, ells s'ho hauran perdut.

Tot plegat, demà a les 9:30 m'he de trobar amb l'Esteve Dot, un company de feina amb arrels osonenques i que de tant en tant, també fa alguna cursa. Per si no ho recordeu, amb ell vaig coincidir a la Cursa de la Policia Manlleu-Vic del 2010 (crònica), això sí, fent-li de llebre i a un ritme molt suau. Per si de cas, ja li he avisat que demà no penso sortir a passejar! I encara que no estic en la mateixa forma d'un temps enrere, espero, com a mínim, tornar a tenir bones sensacions i oblidar la "pájara" de Mollerussa. Al cap i a la fi, ja farà gairebé un mes sense que hagi fet cap més cursa. I si us demaneu per la resta del "Team", dos els tindrem fent una duatló a Puig-reig (opció que he descartat perquè aquesta mena de proves no em van gaire) i un altre descansant ja que té el menisc tocat (però encara no enfonsat!): la prova és que avui hem sortit a córrer i com aquell qui no ho busca, hem acabat fent gairebé 11 km.

Per acabar, us deixo el recorregut de la cursa del 2009 d'un tal Joan Mitjavila que he trobat via Wikiloc, i que no tinc el gust de conèixer. Gràcies.

Estem parlant d'un futur best-seller?

2011-11-07T09:47:00.011+01:00

En més d'una entrada m'he referit al llibre escrit per en Pere Pinós ("Córrer enmig del paradís"), corredor popular com molts de nosaltres, tant per donar la meva opinió com per fer una ressenya de la seva presentació a Manresa. Li'n vaig comprar un coincidint amb la passada Cursa del Cargol de Linyola i tot i que estigui fent honor al nom de la cursa pel que fa al meu ritme de lectura del llibre, ja us avenço que m'està agradant, i molt. Tot just vaig per la meitat -ja veieu que no tinc moltes estones "mortes" que dedicar-li- però de moment, us asseguro que detall més, detall menys, m'hi sento plenament identificat amb el que diu: els inicis en això del córrer, els primers itineraris i sensacions, la primera cursa, etc. Quan arribi al final i creuï la meta ja faré la meva pròpia ressenya però ja us avenço una de les meves conclusions: no només és un llibre escrit per un corredor i per a corredors sinó que és altament recomanable per tota aquella gent que encara no s'hagi iniciat en el món de l'atletisme popular, però que tingui intenció de fer-ho i vulgui saber, amb tota seguretat, què li pot passar.

I perquè veieu que no exagero ni un bri en la valoració, ni em deixo portar per una exagerada subjectivitat, ni tampoc per cap opinió esbiaixada perquè tingui alguna comissió (no sigueu mal pensats), heu de saber que el passat divendres va tenir lloc a Tàrrega una altra presentació d'aquest llibre, organitzada pel club dels Fondistes de Tàrrega. I com no podia ser d'una altra manera, la sala estava plena de gom a gom, amb més de mig centenar de persones, unes quantes més de les que van assistir a Manresa (aquí la cosa va flaquejar una mica, per a què negar-ho). Jo no hi vaig ser present però tot s'hi val per continuar fent promoció d'un bon llibre i per això us reprodueixo part de la crònica publicada ahir diumenge al web atletisme.com. Diu el següent:

"Divendres 4 de novembre, al vespre, al Centre d'Entitats de Tàrrega, organitzat pel Club d’Atletisme 100x100 Fondistes de Tàrrega, va tenir lloc la presentació del llibre "Córrer enmig del Paradís", editat per pagès Editors. L'autor, Pere Pinós, davant d'una bona munió de públic, va explicar, d'una manera distesa i agradable, els perquès d'aquest llibre que narra la peripècia vital d'un corredor de fons. La narració s'inspira i transcorre en les Terres del Ponent català, hi surten els camins, els monuments, la gent i els nostres fets més entranyables, botànica, geologia, cultura, antropologia i esport, tot això que s'arrela a la terra propera, als nostres llocs, al Paradís, en diu el llibre, Hi apareixen les curses d'atletisme que s'organitzen a les nostres contrades. Hi ha escenes que transcorren per Lleida, Agramunt, Mollerussa, Tàrrega, Balaguer, Les Borges Blanques, Maials, Ponts; s'hi pot trobar doncs, descripcions força acurades d'aquestes poblacions. A més, en la lectura hi suren valors ben reivindicables, que cada cop convé fer més ostensibles: l'esforç, la solidaritat, el concepte d'amistat, la superació personal, la cura per l'entorn, l'ecologia, les ànsies de descobrir el món, la sensibilitat davant la bellesa del paisatge. En definitiva: hi descobrireu un sentiment de catalanitat lletraferida i un oferiment de lectura distret i elaborat. També hi ha l'afany literari, és clar, i la retòrica de la senzillesa, tot plegat: una alenada optimista que fa esclatar l'alegria de viure. Per tot això, i perquè l'autor també és un enamorat de les Terres de Ponent, val molt la pena d'endinsar-se en les seves pàgines i fer-ne una lectura pausada i distesa, sense la pressa que s'ha de menester en les curses".

Ergo, a veure si ens estarem avançant a esdeveniments futurs i estem parlant ara d'un futur èxit de vendes a les llibreries. Per si això passa, jo ja m'apunto un dels primers granets de sorra, no pas en la redacció del llibre sinó com a part activa de la seva difusió; això sí, dins les modestes possibilitats d'aquest modest bloc. I torno a repetir, si voleu passar una bona estona de lectura amb un llibre que es llegeix ràpid i sense fer-se tediós en cap moment, aquesta és una bona opció (condició sine qua non: que us agradi llegir). Qui sap si per al proper Sant Jordi, tindrem el seu autor fent hores extres en una paradeta de tantes demandes de la gent per fer dedicatòries. A la foto el teniu tot cofoi acompanyat de ... umm ... crec que d'en Marc Rosselló, un dels membres de l'entitat targarina de corredors a qui encara no conec personalment (només via Facebook) però no descarto fer-ho en properes curses per Ponent. Ja sabeu que aquestes són les meves preferides.

Per acabar, us enllaço les dues entrades que he fet sobre el llibre en qüestió (n'hi ha una tercera que em salto), que no es digui que no n'hagi parlat. La primera és de quan en vaig tenir coneixement (a la passada cursa de Cervera de principis de setembre) i la segona és de la presentació que se'n va fer a Manresa fa unes setmanes.

Diguem NO a la RFEA!!

2011-11-05T20:28:00.008+01:00

A través del Facebook i del Twitter del que és un dels referents en el món de les curses populars a Catalunya, com és en Miquel Pucurull (organitzador de la cursa de Cantonigròs) m'assabento d'una notícia que pot afectar a molts corredors -jo inclòs- que ens agraden participar en curses sense cap més intenció que gaudir corrent. Es tracta de la iniciativa de la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA) de cobrar una "llicència de dia" de 3€ per cursa (i 5€ per una marató) a les proves que estiguin adscrites al seu calendari. El motiu argumentat és que els i les corredores que la tinguin gaudiran d'una assegurança la qual cosa no té gaire sentit perquè moltes vegades ja va inclosa amb la inscripció a les curses. És clar que veient el boom de l'atletisme popular tot fa pudor a un desig, únicament, recaptatori perquè pel que he pogut llegir aquesta llicència no té cap altra finalitat i els suposats avantatges que pugui tenir no són gens rellevants, tret que vulguis participar en una prova al costat de corredors d'elit i que amb molta sort els veuràs passar de llarg, i potser també després quan pugin al pòdium, si és que tu ja has arribat. A la imatge podeu llegir l'editorial del diari "El 9 esportiu" que en parla.

Davant d'això, d'aquesta mena d'"impost revolucionari", l'alternativa és que els organitzadors de les curses que es qualifiquin de "populars" es plantin i que no apliquin aquesta mesura. En el meu cas, però, i per ser sincers, no compto que m'afecti gaire -per no dir gens- ja que moltes de les curses que he fet no crec ni que hagin considerat mai l'opció d'entrar en aquest calendari "oficial" i si per casualitat, d'ara endavant topo amb alguna que me'l volen cobrar, la meva decisió és ben clara i rotunda: NO. Al cap i a la fi, si vull ser coherent amb mi mateix he de mantenir la tendència a buscar curses que siguin barates o que tinguin una relació qualitat-preu-distància bona, i si aquesta llicència no ha de fer més que encarir el preu de la inscripció, aleshores me'n busco una altra. Per sort, i ja ho hem dit també més d'un cop, l'oferta cada cop és més àmplia i variada. Seria molta mala llet que una que volgués fer tant sí com no hi apliqués aquest "impost".

Ara bé, si us va el rotllo de participar en curses d'un cert prestigi potser sí que sortireu "esquitxats", tret que aquestes tampoc vulguin passar per l'adreçador. I aquest ha estat el cas de proves tan prestigioses com la marató de Sevilla o la de Behobia-San Sebastián, que han decidit retirar-se. Per exemple, sobre aquesta darrera reprodueixo part del comunicat oficial de l'organització, que diu el següent: "El C.D. Fortuna siempre ha manifestado su interés en una participación de altura –aún sin dar premios en metálico‐, dejando clara a la vez la primacía del atleta popular, hacia el que siempre ha dedicado lo mejor de su esfuerzo organizativo. La decisión de la R.F.E.A. de imponer su licencia y el pago de 3 euros a los atletas populares, bajo pena de expulsión del calendario y pérdida consecuente de los atletas de elite, suscitó desde el primer momento nuestro rechazo y, pese a habernos reunido con la R.F.E.A. para buscar alternativas, no ha habido ningún cambio en la propuesta inicial. Hoy nuestra postura es y va a seguir siendo igual de firme. No vamos a imponer a los atletas populares ningún pago –menos aún a cambio de nada‐ solamente para que la Federación ingrese 65.000 euros valiéndose de su capacidad coactiva sobre unas personas a las que –a la vista está‐ controla a cambio de una beca con dinero público. Lamentamos sinceramente que esto pueda impedir la inscripción de atletas que pueden dar un magnífico espectáculo en cabeza de carrera y que siempre han demostrado un gran afecto por nuestra prueba. No perdemos la esperanza de que al menos Rafa Iglesias consiga su objetivo. El rechazo que ha provocado en las carreras populares esta imposición federativa está siendo muy notable y son muchas las pruebas importantes que se han salido del calendario. Los primeros perjudicados son los y las grandes atletas, que pueden quedarse “sin trabajo” y sin marcas en su palmarés, fuera de las competiciones oficiales, como consecuencia de esta arbitrariedad".

Per acabar aquesta breu entrada, us deixo una notícia del diari "Marca" que també se'n fa ressò. Tot plegat,i reproduint la tornada de la coneguda cançó d'en Raimon, "Diguem NO".

Sobre la Cursa del Pont de Vilomara

2011-11-02T20:20:00.008+01:00

Aquest passat diumenge va tenir lloc al municipi bagenc -ben bé a tocar de Manresa- la sisena edició de la Cursa del Pont de Vilomara i Rocafort (sí, ja ho sé, un nom de municipi massa llarg, mal que els pesi als veïns "rocafortins"). Es tracta d'una d'aquelles curses que en pocs anys ha pujat com l'escuma -de fet, igual que la de Manresa de fa uns quants dies- i això demostraria que les coses es fan ben fetes des de l'inici. Òbviament, no hauríem de descartar tampoc el que ja s'ha comentat més d'un cop en aquest bloc sobre el creixement i expansió de les curses populars arreu, amb la qual cosa el context també hi ajuda. Però el que està clar és que la gent no és ximple i no compto que hi anés a fer una cursa si sabés abans que les edicions anteriors no han estat ben organitzades -pel motiu que fos. Els fòrums per Internet en van plens i de ben segur que el boca-orella és la millor eina de promoció d'una cursa, la més eficient, barata, ràpida, etc. I tant sigui per parlar-ne bé com malament.

En el meu cas, però, si seguiu el bloc ja sabreu que aquesta cursa no em fa ni fred ni calor. I no em demaneu el motiu perquè, sincerament, no sabria què respondre. Potser és que d'entrada el poble en si mateix no m'atreu gens, tot i estar a tocar una zona que de tant en tant recorro amb la BTT quan m'endinso pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac; potser quan al seu moment em vaig plantejar de fer es va suspendre i va canviar de dia (i això que encara no havia començat a participar en curses populars); potser perquè en alguna altra ocasió no m'ha anat bé de ser-hi (suposo que algun compromís familiar); etc. I enguany el motiu és que com aquest passat més d'octubre ja havia fet dues curses abans vaig preferir descansar i canviar una mica el xip, oimés després de la decebedora actuació a Mollerussa. I això que ho tindria molt bé per participar-hi ja que si em sentís valent m'hi podria acostar des de casa com si fos una sessió d'entrenament (un pèl llarg, això sí). Sigui com sigui, aquesta cursa encara no forma part del meu historial però no descarto incloure-la en propers anys (espero que abans que se m'acabin les piles).

Si consulteu alguns fòrums per la Web, veureu que els comentaris són ben elogiosos i que els 12€ (amb xip propi) que valia la seva inscripció d'enguany (per mi un pèl cara) valen la pena. L'organització sembla que funciona molt bé, no es fan cues per a res -i això que aquest diumenge hi van córrer més de 600 persones- catifes a la sortida i a mitja cursa, servei de massatges i de guarderia per als nens i també val la pena destacar que als darrers anys s'han desmarcat de la típica samarreta de regal que al final, de tantes que en tenim no en sabem què fer; així, aquesta any tocava un paravent però ja abans havien regalat un rellotge i unes malles llargues. Com he pogut llegir en un comentari, al pas que van sembla que aquesta cursa esdevindrà un clàssic del calendari i que així que s'obri el període de les inscripcions, s'ompliran al cap de pocs dies. Temps al temps.

Per acabar, unes quantes dades de la participació que ha tingut en aquests sis anys: 203 (any 2006), 400 (2007), 258 (2008), 438 (2009), 534 (2010) i 628 (2011). Ja veurem el 2012 amb quants corredors han de tancar les inscripcions però esperem pel bé de la cursa que la cosa no surti de mare. Val a dir que al 2007 va canviar de dia per la mort de qui aleshores era l'alcalde de la vila -Evaristo de la Torre- fet pel qual l'any següent canvià de nom. I un aclariment: la baixada d'assistència del 2008 va ser perquè just aquell dia va ploure molt, tant que l'organització va haver de modificar el recorregut previst i escurçar-lo fins els 7,5 km.

I perquè veieu que encara que no hagi fet mai aquesta cursa, sempre la tinc present al meu cap, us deixo l'enllaç de l'any passat quan ja en parlava.

Novembre: a oblidar Mollerussa

2011-10-30T22:08:00.013+01:00

Entre manca de temps i de temes de què parlar, reconec que he tingut el bloc una mica abandonat i per tant, suposo que ja va sent hora que em torni a posar les piles. És per això que avui és un bon moment per fer-ho amb aquesta entrada, parlant com és preceptiu en aquests casos, d'algunes de les possibles curses a fer el novembre, que ja està trucant les portes. He de reconèixer que després del "fiasco" de Mollerussa vaig pensar que havia arribat l'hora de replantejar-me cert tipus de curses, ergo, mitges maratons, oimés si tenim en compte que al llarg de les darreres setmanes he sortit molt poc a córrer (només tres cops després de la darrera cursa) i per tant, no crec que estigui en la millor forma com per afrontar aquesta distància amb unes mínimes garanties. Si fins i tot he començat a fixar-me ara més que abans en curses de muntanya. I amb això ja està tot dit.

Malgrat que estic un pèl decebut amb mi mateix, això no treu que tingui ganes de continuar fent més curses, tot i que sigui quina sigui la que acabi fent me l'hauré de prendre amb calma, encara més que abans. Doncs bé, aquest mes de novembre ofereix una bona tria però a diferència d'altres mesos, no tinc clar la o les curses que acabaré fent amb tota seguretat i esperaré uns quants dies per decidir-me, tot i que no seran més de dues ja que són dos els caps de setmana que ofereixen opcions interessants per mi. Així doncs, anem a pams i concretem-les:

Curses que em rumiaré de fer: n'incloc quatre, tres de les quals coincideixen el mateix cap de setmana (diumenge 13) i que són les següents: la cursa "Córrer per córrer" de Manlleu, de 10 km. i que ... atenció, és gratuïta (és tradició que es faci el segon diumenge de novembre); després tenim la Cursa de Muntanya del Farell, de 13,2 km. a Caldes de Montbui, de la qual en tinc molt bones referències i a més, és barata (12€); la tercera opció d'aquell diumenge és una duatló, a Puig-reig, de 31 km (9 en cursa i 22 en BTT) i que forma part del circuit de duatlons "Terra endins". Per últim, la quarta opció és per al diumenge 20 i es fa a Navarcles (de fet, es diu "La Navarclina"), és de muntanya, fa 10 km. i si mal no recordo, el seu recorregut se sembla bastant a la Bell Race que vaig fer al desembre.
Curses que no faré: aquí n'incloc la Volta a l'Estany d'Ivars d'Urgell (hi vaig ser fa dos anys), que val molt la pena perquè és d'aquelles que tant m'agraden (un entorn rural, bon rotllo, no gaire gent, etc.) però que havent-la fet ho deixarem per a un altre any. I també m'havia mirat fa un temps un parell de possibles curses però que he descartat perquè són dues mitges maratons, la de Tarragona i Ripoll (aquesta darrera ideal per als que li agraden pujar la meitat del circuit i baixar-lo després).

Com veieu, les opcions són vàries i atractives i si ara m'hagués de decidir per un parell diria que les curses que tenen més números són les de Manlleu i Navarcles. D'aquí pocs dies ho tindré més clar. De totes formes, caldrà entrenar-se una mica més si volem deixar enrere el mal regust de boca de Mollerussa. Apa, bona nit.

Cap de setmana poliesportiu

2011-10-24T13:11:00.016+02:00

Doncs sí, aquest cap de setmana no he participat en cap cursa (i ja avenço que no ho faré fins el novembre) però no he estat apartat de l'activitat esportiva, ni molt menys, bé de forma directa o bé indirectament. En primer lloc, ahir jo i el Frans vam fer una sortida en BTT a mode d'exploració de nous camins i dreceres de cara a una altra que tenim prevista per al festiu de l'1 de novembre per arribar-nos a Vallmanya de Pinós (casa natal d'un altre membre del nostre "Team"), pujar al santuari homònim i després de l'esforç que sens dubte haurem d'esmerçar, un merescut dinar amb la colla d'amics (castanyada inclosa). Tot plegat, un bon tip de qms. i d'estar asseguts sobre la cadireta de la bici. I com el Xavi està que se surt per totes bandes arran de les pallisses que s'està fotent per fer triatlons i "ultracaminades" de muntanya, ja ens veiem a venir que a les primeres rampes una mica fortes que ens trobem, ens deixarà enrere amb un simple cop de pedal. Per tant, com a mínim que no sigui a la primera sinó a la segona. La sort que tindrem els que no estiguem al seu mateix nivell de forma és que com potser no es coneixerà tots els camins, ens haurà d'esperar a la resta, tant si vol com si no. Total, que ahir en poc més de 2:30h ens vam fer 35 km. i, efectivament, vam trobar algun camí que no coneixíem que ens haurà de portar a la zona de Camps. Després, a partir d'aquí, ja ho anirem veient

I com vam sortir d'hora i vam enllestir la feina relativament ràpid, encara vam tenir temps de veure la sortida del miler de corredors que es van aplegar per fer la cursa dels 10 km. urbans de Manresa, i que com ja vaig dir a l'escrit anterior, no he tingut en cap moment la intenció de participar-hi. De totes formes, i ben mirat, ahir hagués estat una bona ocasió per fer la meva primera duatló (no pas "oficial", com podeu deduir) ja que no m'hagués costat res deixar al bici i afegir-me a la corrua de gent que va prendre la sortida. Això sí, en un pla molt tranquil i sense cap ànim de "competir". Ja vaig dir que aquesta cursa ha crescut com l'escuma als darrers anys i que uns dies abans van tancar portes per haver-se arribat al nombre màxim d'inscrits previst al reglament (a la classificació surten 925 corredors). De fet, un botó de mostra és el fet que el pòdium va estar copat ahir per tres "cracks" de les curses de fons com en Carles Castillejo, Marc Roig i Pol Guillem. Coneixent el recorregut i el meu estat de forma actual -força millorable- no compto que hagués pogut millorar registres anteriors meus i per tant, potser que em comenci a fer-me a la idea que això ja no serà possible i m'agafi les curses amb una altra mentalitat. Temps al temps.

I per últim, fixeu-vos que encara no havia dit res del tema del Bàsquet Manresa, acostumat com estem els seus seguidors a patir des del principi de temporada, i més encara després de la darrera en què, a més de patir, vam quedar molt decebuts pel joc en general de l'equip. Com ja podeu deduir, no m'agrada parlar de temes tristos. Doncs bé, ahir vam tornar a guanyar i de moment portem un parcial de 3-1, i a banda d'aquest bon inici de lliga (això ja ningú ens ho treu), el joc desplegat està engrescant tothom. Suposo que el fet d'haver canviat fins a 7 jugadors respecte la temporada passada ja és un bon al.licient perquè la gent torni al pavelló (ni que sigui per veure unes quantes cares noves); però si a més a més estem jugant bastant bé ... doncs què més es pot demanar, oimés quan som el club amb el pressupost més baix de la lliga i havent-lo reduït encara més respecte el de fa un any (que aleshores ja era bastant baix). Llàstima de l'"empanada mental" que van tenir fa una setmana a Santiago de Compostela, potser la mateixa que vaig patir jo a Mollerussa el mateix dia i gairebé a la mateixa hora. Aquí us deixo un breu vídeo del partit d'ahir.

Total, que espero que la trajectòria del Bàsquet Manresa sigui millor que la que em sembla que portaré jo a les curses aquesta temporada. Ja em sentiré del tot satisfet si l'equip assoleix l'objectiu principal (salvar la categoria) sense gaires patiments, encara que jo baixi a les catacumbes de les curses populars.

Manresa: tornen els 10 km. urbans

2011-10-20T20:41:00.012+02:00

Doncs sí, un cop més per aquestes alçades d'any torna una de les curses urbanes que com unes quantes més, han pujat com l'escuma als darrers anys, suposo que aprofitant allò que ja s'ha dit de la popularització de l'atletisme i el "boom" de les curses. Es tracta de la dels 10 km. pels carrers de la capital del Bages. No m'estendré aquí en parlar-ne amb detall perquè ja ho he fet en entrades anteriors i també perquè, un any més, enguany no la faré. I és que després d'haver-hi participat en dues edicions, crec que ja he complert amb el meu "deure ciutadà", a més del fet que no em ve de gust córrer per uns carrers que ja em conec amb escreix i per on he fet una bona pila de quilòmetres. Suposo que tindria la sensació de pagar per una cosa que puc tenir de franc. De totes formes, no sóc ningú per dir-vos què heu de fer i si voleu participar en una cursa que té fama de ser bastant ràpida, aquesta és una molt bona opció, a més de competir (bé, això més aviat és un dir) amb corredors de l'elit nacional. Recordeu que l'any passat el guanyador va ser en José Ríos, amb un temps inferior als 30', és a dir, que va anar com una fletxa, mentre que el segon fou en Pol Guillen, que no va trigar gaire més, tot sigui dit. Malauradament, pel que he llegit al diari, crec que enguany en Ríos no correrà per estar lesionat. Ves per on, si no hi és ell, jo ja no em sento motivat per calçar-me les vambes.

És clar que si voleu córrer aquest diumenge ho haureu de fer sense dorsal (si és que no el teniu ja) perquè les inscripcions es van tancar el passat dilluns. I això que el límit estava fixat en 1.000. Com us deia al principi, passarem de poc més dels 200 corredors a la primera edició (2004) a aquest miler. Perquè us en feu una idea, us detallo tot seguit unes quantes dades que donen fe del creixement de la cursa:

1ª edició (2004): 223 classificats.
2ª edició (2005): 11 € (10 amb xip propi), límit d'inscripcions de 600 i 554 classificats.
3ª edició (2006): 11 € (10 amb xip propi), límit d'inscripcions de 500 i 428 classificats.
4ª edició (2007): 12 €, 473 classificats.
5ª edició (2008): 12 € (11 amb xip propi), 600 classificats.
6ª edició (2009): 13 € (12 amb xip propi), límit d'inscripcions de 700 i 637 classificats.
7ª edició (2010): 14 € (13 amb xip propi), límit d'inscripcions de 800 i 868 classificats.
8ª edició (2011): 13 € (12 amb xip propi), límit d'inscripcions de 1.000 i ... classificats.

Fixeu-vos com ha anat pujant tant el topall de les inscripcions com el nombre total de corredors classificats, i com el preu d'enguany baixa un pelet respecte el del 2011. I és que pagar 14€ per una cursa de 10 km. que té, crec, un únic avituallament, em sembla un pèl massa, tot i que 13€ tampoc és que sigui una ganga. A més, un dels aspectes que sovint es critica d'aquesta cursa és el de les dutxes; i és que sense conèixer-lo a fons -perquè quan he acabat de córrer m'he dutxat a casa (avantatges de viure molt a prop)- tinc entès que els corredors han d'anar a les instal.lacions esportives del Congost, a les afores de la ciutat. És a dir, que després de córrer i arribar esgotat a la meta, cal agafar el cotxe. No sé si això ha canviat (doncs no se'n diu res al fulletó) però si la cosa és com dic, crec que aquest aspecte ha de millorar (sobretot per a la gent que ve de fora), oimés si a prop hi ha un pavelló municipal. I ja posats, també estaria bé que es donés informació del recorregut, en forma d'imatge aèria i/o mapa ja que només l'he trobat en un enllaç de la primera edició (del 2004). I això després de navegar (o potser hauria de dir naufragar?) una bona estona per Internet.

Però tant se val, no és ara el moment de fer crítiques de la cursa. Espero que vagi tot bé i que tothom en gaudeixi i surti content perquè aquesta és la millor garantia que hi tornarà. Per acabar, us deixo els enllaços de les curses del 2007, 2009 i 2010 (en aquesta vaig fer de "paparazzi").

Mitja de Mollerussa: KO total!!

2011-10-18T07:51:00.021+02:00

Començo aquesta entrada amb una frase que li va dir el John Wayne a la Sophia Loren al final de la pel.lícula "Arenas de muerte", amb què casualment vaig topar fent zapping el diumenge a la tarda, poques hores després de la meva decebedora actuació a la mitja marató de Mollerussa: "per haver-me equivocat des del principi, m'he equivocat en tot moment". Reconec que quan la vaig sentir se'm va quedar gravada al cap perquè crec que resumeix molt bé el que em va passar diumenge. I això que el dia abans vaig escriure a l'entrada prèvia a la cursa que la meva intenció era la d'anar-hi en un plan molt tranquil. Feta aquesta "lapidària" introducció, anem a relatar els fets per després fer-ne les valoracions. Em presento amb prou temps abans com per no haver d'anar amb pressa en la recollida del dorsal, la visita obligada al lavabo, etc. no fos cas que em passés el mateix de l'any passat quan em vaig oblidar el xip. Com era d'esperar, l'ambient que s'hi respirava era del tot popular, amb molta gentada però sense que en cap moment tingués la sensació d'aclaparament (a més de la Mitja hi havia també la cursa de 8 km.), i començo a veure les primeres cares conegudes, tant del Bages com de les Terres de Lleida (inclòs en Pere Pinós), i altres de més mediàtiques (n'Arcadi Alibès i en Xavier Bonastre). I si comptem que el dia també va acompanyar -sol una mica tapat i no gaire calor- ja tenim els ingredients per poder "cuinar" una bona cursa. Que en vaig ser d'il.lús!

Doncs bé, arriba l'hora de la sortida i apa, posem-nos-hi que com més aviat comencem més aviat acabarem. Els primers dos qms. marco un ritme tranquil de 5' clavats i poc després ve el que va ser per a mi, el moment clau de la cursa: em trobo al grup de corredors que segueix la llebre de l'1h:40' i contràriament al que havia previst, decideixo enganxar-m'hi. Penso que no m'anirà malament seguir-la una estona per veure com reacciono i com la cosa va bé, m'animo i decideixo tirar milles amb aquest ritme. Si fins i tot hi ha moments que m'he de frenar per no anar més ràpid que la llebre. Total, que arribem al qm. 10 al poble de Bellvís amb un temps de 47':15" (més que correcte si la cursa tingués aquesta distància) i penso que ha arribat el moment de despenjar-m'hi una mica per por de no aguantar el ritme fins al final. Però el que jo pensava que seria un "despenjament" gradual, tranquil i pausat va ser un procés molt més brutal, sobtat, inesperat: va ser com si de cop i volta les cames haguessin deixat de funcionar, com si el cervell hagués donat l'ordre de vaga general, una aturada total. No entenia ben bé què em passava i veig que la llebre i el seu grup em deixen gairebé en un tres i no res, sense poder reaccionar. El més estrany de tot és que tampoc tenia una sensació de cansament extrem, de manca d'aire, d'ofegament. Simplement que de cintura en avall el cos s'havia quedat a Bellvís, i em ve al cap aquella escena típica del número de màgia en què la "víctima", dins d'una caixa, és dividida en dues meitats i cadascuna va a la seva bola.

A partir d'aquest moment, el meu ritme davalla d'allò més (el temps final n'és la prova) i no trobo la manera de tornar a recuperar les cames. Els corredors em van avançant i no hi ha manera que m'hi pugui enganxar a cap d'ells. Cada cop tinc més clar que la meva intenció de millorar el registre de l'any passat serà una quimera perquè van caient els minuts més ràpidament que els qms (i això que aleshores vaig fer la segona meitat de la cursa arrossegant una lesió al planxell). Fart que les cames no tibessin, en arribar al 15è km. faig una cosa que no havia fet mai, tret de les curses de muntanya: decideixo parar de córrer i em poso a caminar, recordant una de les coses que va dir en Pere Pinós a la presentació del seu llibre. Poc abans del Palau d'Anglesola m'enganxo a un altre corredor que va igual de tocat que jo i fem un parell de qms. junts, fent-la petar. Això m'ajuda, em distreu, fins i tot em relaxa i recupero un ritme de cursa una mica més suau que m'ajuda a fer els darrers dos qms. Creuo la meta decebut amb mi mateix i alhora estranyat perquè no tinc una sensació extrema de cansament; diria que tot plegat va respondre a una mena d'"empanada" mental i de desconnexió de la mena que sigui entre el cap i les cames.

He fet altres mitges maratons molt millors que aquesta amb un estat de forma similar al d'ara i m'agradaria pensar que ha estat un "accident"; potser amb el temps, si la vaig repetint, acabarà sent una d'aquelles curses maleïdes que té tot corredor popular al seu historial i que per un motiu o un altre, mai li sortirà bé del tot. O potser aquest ha estat un avís per fer-me replantejar els meus "objectius", i pensar que el poc temps que tinc per entrenar hores d'ara no dóna per a més, que és suficient per fer actuacions "dignes" en curses de 10 km. però no per a una mitja marató, en què la distància és el doble però l'esforç que s'hi ha d'esmerçar és superior. D'altra banda, trobo que fer tants qms. sobre asfalt em comença a castigar més que abans i potser que si he de fer curses d'aquesta distància, que siguin sobre un altre ferm (tot i que això vulgui dir sovint de muntanya). Tot plegat, el meu temps final va ser inferior per poc a l'1h:50' i, òbviament, no és per llençar-hi coets (més aviat, el meu va fer figa). En definitiva, i com reflecteix el títol de l'entrada, Mollerussa em va donar un KO total i absolut.

Aquesta sensació personal no m'ha de privar de ser objectiu en la meva valoració de la cursa; recollint opinions "fresques" just acabada la cursa i d'alguns fòrums, veig que la meva impressió coincideix, és a dir, una cursa molt ben organitzada: instal.lacions, tots els serveis concentrats al voltant del pavelló, cap cua per a res, fàcil aparcament, dutxes i lavabos, avituallaments, els ànims de la gent concentrada als pobles per on passàvem, una bona dosi de fruita al final (ja ho tenen aquestes terres), etc. Altrament dit, una cursa amb una molt bona relació qualitat-preu. Això sí, i ara parlo en general, en curses d'aquesta distància (i durada) caldria que l'organització pensés en fer quelcom per distreure la gent que espera els corredors, més que res perquè no s'avorreixi (això també m'ha fet pensar en deixar de fer mitges o que si en continuo fent, que sigui sense que m'acompanyi la família). Per cert, una cosa bona que trenca el desencís que tenia: vaig conèixer personalment l'Arantza Ugalde (dels Fondistes de Tàrrega), una altra col.lega de les curses populars que també s'ha apuntat a això de compaginar-ho amb un bloc que val molt la pena de seguir. Ho va fer bastant millor que jo (tampoc costava gaire!) i sapigueu que s'està preparant per a la Marató de la Costa Daurada. Segur que li sortirà bé.

Per acabar, una fotografia meva del darrer qm. que sembla que estigui feta a càmera lenta perquè dóna la impressió que estigui caminant: no us deixeu enganyar, realment anava molt a poc a poc perquè quedaven pocs metres per a l'arribada i ja no em venia d'aquí.

Mitja de Mollerussa: "de tranqui"

2011-10-15T20:46:00.008+02:00

Demà, a l'hora que començo a escriure aquesta entrada, se suposa que ja hauré fet la meva primera mitja marató de la temporada, la segona a Mollerussa. No m'estendré gaire a fer ara un comentari previ en termes elogiosos d'aquesta cursa atès que pel simple fet de celebrar-se en terres de Lleida, estic segur que els hauré de fer després quan n'escrigui la crònica. Però perquè us en feu una idea, aquí us deixo unes quantes dades: un recorregut bastant pla però compte que enganya una mica perquè la primera meitat (fins arribar al poble de Bellvís) baixa uns 45 m. de desnivell que després es recuperen a la segona part, a més d'uns quants passos elevats per sobre de l'autovia que poden afegir un petit toc de duresa puntual; és bastant barata (jo he pagat 14€ amb xip propi), fins i tot més que altres curses de 1o km.; si la cosa rutlla igual de bé que l'any passat, l'ambient popular està més que assegurat perquè paral.lelament es fa la cursa de 8 km. I per acabar-ho d'adobar, una bossa d'obsequis que promet bastant (roba i vi). Com diuen en castellà, "las penas con pan, menos penas".

Dic això últim perquè ni molt menys les tinc totes pel que fa a la meva actuació. No recordo gaires curses de les que ja hagi fet en què les meves expectatives eren tan baixes com ara. I és que a les darreres setmanes els cops que he sortit a córrer es poden comptar amb els dits d'una ma, i tampoc han estat d'allò que diguem, "potents"; més aviat m'he dedicat a treure la pols de la bici en algunes escapades, tot i que tampoc de gaire volada (avui mateix una), per a què enganyar-nos! És per això que hores d'ara la meva intenció és iniciar la cursa a un ritme més suau de l'habitual i mantenir-lo tanta estona com sigui possible. Malgrat que els primers 10 km. són una mica de baixada no sortiré donant gas per després, a la segona meitat -de suau pujada- aguantar el pas o rebaixar-lo una mica. Com sóc conscient que no estic en forma com per marcar un temps inferior a l'1h:40' no em vindrà d'aquí i tot el que sigui millorar la marca de l'any passat -una molt discreta d'1h:45' per arrossegar una lesió al bessó- ja el donaré per bo. Total, de mitges n'hi haurà uns quantes més a la temporada per intentar fer un millor registre i si això no arriba, doncs tampoc passarà res de greu; que com diu en Pere Pinós al seu llibre, arriba un moment que correm perquè ens agrada, sense pensar en l'arribada i sense que ens importi gaire el crono que poguem fer.

I ja que l'esmento, intentaré seguir -mentalment- un consell que va dir en la presentació del seu llibre: sortir a córrer com si tinguéssim una patata xip entre els dits. Si creuo la meta sense que se'm trenqui voldrà dir que hauré corregut còmodament, sense haver de fer un esforç extra ni prémer els dits de la ma per sostenir-lo. Esclar que també podria passar que de tan còmode que vagi, m'agafi la cursa com un vermuth i acabi cruspint-me la patata abans d'hora. Ja ho veurem però el que tinc clar és que demà, qui haurà de patir més de l'habitual, serà un altre membre del "Team", el Xavi, ja que participarà al triatló de la Garmin Barcelona que per cert, té les inscripcions exhaurides. I és que hi ha molt pirat en aquest món. Tot plegat, demà a la tarda ja sabrem què haurà estat de nosaltres dos. Potser ens en sortim i fem una actuació espectacular però ... com de fàcil és sommiar!

Per acabar, us deixo l'enllaç a l'entrada de la meva mitja a Mollerussa de l'any passat.

Apunts de cap de setmana (2)

2011-10-10T12:47:00.014+02:00

El segon apunt d'aquest cap de setmana -que em va quedar pendent- va ser l'acte de presentació del llibre d'en Pere Pinós "Córrer enmig del paradís", i que va tenir lloc al Cafè del Canonge de Manresa el passat dijous, al capvespre. La veritat és que tot i ser un apassionat de la lectura quan el temps disponible m'ho permet (cada cop menys, però) no sóc gaire aficionat a assistir a aquesta mena d'actes perquè crec que se'm faríem avorrits. De fet, només recordo haver-hi anat a un, i ens hauríem de remuntar a l'any 1997 quan vaig tenir el plaer de xerrar una estona amb l'Antoni Dalmau amb motiu de la presentació de la seva novel.la "Terra d'oblit" i que tanta acceptació va tenir entre el públic, en un moment que la novel.la històrica sobre els càtars començava a posar-se de moda. Però bé, no ens desviem del tema i com va dir aquell, "aquí hemos venido a hablar de mi libro".

Com no es tracta de cap autor mediàtic ni de un llibre que abordi una temàtica molt present a la literatura -tot i que darrerament alguna cosa va sortint al mercat- ja us podeu imaginar que a l'acte ens hi vam aplegar poca gent, amics i coneguts. Això, però, no compto que li resti ni un bri d'interès perquè les paraules de l'autor van servir perquè els corredors que allà hi érem ens hi sentíssim, d'una manera o altra, reflectits. De tot el que va arribar a dir -i en una hora se'n poden dir moltes, de coses- em quedo amb tres reflexions: la primera, un no comença una cursa per acabar-la sinó perquè, senzillament, li agrada córrer; es com si es pensés en el final d'una cançó quan es comença a cantar-la. Sóc conscient que a l'igual que aquesta, qualsevol cursa té una meta i que de vegades -quan vens molt cansat- tens ganes d'arribar-hi tant sí com no i que no et parlin de reflexions i altres foteses. Però si anem una mica més enllà de situacions puntuals com aquesta descrita, veuríem que la reflexió és ben encertada: quan una persona corre és perquè li agrada i la resta d'aspectes ha de quedar en un segon pla (temps, recorregut, preu de la inscripció, etc.). I jo afegiria que després d'un temps que un s'hi hagi posat i ja es disposa d'una certa experiència en això de les curses populars, aquests altres aspectes també tindran alguna cosa a dir, òbviament. Donat que l'oferta de curses cada cop és més àmplia i variada -per sort- aleshores podem triar en funció d'un paràmetre o un altre, a banda que gaudim corrent.

La segona reflexió que se'm va quedar al cap va ser la comparació de l'autor entre una marató i la vida mateixa. I tenint en compte que va dir que n'ha fet 7 (de maratons), aleshores diria que no li deu faltar part de raó. Reflexionem-hi: en una cursa tan llarga un comença a córrer junt amb els seus amics; després, més o menys a mig recorregut, i quan tothom ha agafat el seu propi ritme, el grup es disgrega i cadascú va a la seva (es com quan un comença a tenir certes responsabilitats "vitals" -treball, família, etc.- i perd el contacte amb els seus antic amics). Per últim, a les acaballes de la marató i quan tothom està, qui més qui menys, una mica "atrotinat", es retroben els vells amics i arriben junts a la meta (el grup s'uneix de nou). Penso en mi mateix i encara que aquesta evolució no se m'ajusta del tot -perquè per sort no he deixat de mantenir contacte amb els meus amics de sempre- també és cert que el fet de tenir un vincle comú més -com és el de participar en curses i fer sortides en BTT- ens ha ajudat a no deslligar-nos, ans el contrari, tot i que les obligacions diverses (laborals, familiars i altres) no ajuden gaire.

I finalment la tercera reflexió és aquesta: no és un llibre sobre el fet de córrer sinó més aviat de com es pot concebre la vida a través d'aquest esport. I això és ben cert. I sinó que algú m'expliqui perquè cada cop hi ha més gent corrent pels carrers de la seva ciutat, camins i corriols, un auge de les curses populars de totat mena, etc. i sent alhora conscient que no en guanyaran mai cap (i jo el primer). Per cert, ja que surt el tema, us deixo aquest enllaç a una notícia d'avui mateix publicada al diari "El Punt-Avui" amb un títol prou explícit: "Furor per córrer". Quedeu-vos amb la darrera frase: Jo (l'autora de l'article), pel que en sé, pel que n'he tastat, sense arribar a cap extrem (els ho ben asseguro), he trobat que em va bé. Descabdelles nusos, esbandeixes el cap, et trobes una mica millor i fins i tot, per uns instants, et sembla que et regales uns segons de glòria.

Per acabar aquest apunt de cap de setmana, una fotografia de la presentació del llibre amb el seu autor a la dreta. El de l'esquerra, amb cara de posar-hi molta atenció, en Toni Espinalt, director de l'entitat d'Ampans. I si us vau perdre aquesta presentació, teniu una segona oportunitat ja que se'n farà una altra a Tàrrega el divendres 4 de novembre, a les 20:30h a la Sala d'Actes del Centre d'Entitats targarí (c/Segle XX, núm. 2).

Apunts de cap de setmana (1)

2011-10-08T12:43:00.019+02:00

A falta de més cròniques de curses amb què alimentar el bloc, aquí us deixo aquesta entrada que inclou dos apunts sobre sengles fets que tot i ser diferents, estan molt relacionats amb el món de les curses i s'han succeït amb pocs dies de diferència. El primer implica a dos membres del "Team" que al pas que van se'n separaran per formar el seu propi equip (el Xavi i el Jordi). Resulta que fa una setmana van participar a la prestigiosa cursa de muntanya "Cavalls del Vent" d'uns 90 km. i més de 5.000 m. de desnivell positiu i tot i la seva duresa, la van acabar en una molt bona posició, la núm. 260 d'un total de 460 corredors arribats (classificació), malgrat que el nombre d'inscrits va ser de 768 (desconec, però, els que no van ni sortir). Des d'aquí, la meva més sincera enhorabona per aquesta gesta esportiva i espero que no els passi factura per a altres properes que tenen de previstes; així, la setmana vinent un dels dos té al cap la Garmin Barcelona Triatló i encoratjats per l'èxit de la "Cavalls", ja s'ha parlat de la Transvolcànica -una altra ultramarató de muntanya per l'illa canària de La Palma (vídeo)- i fins i tot, de l'Ultra-trail del Mont-blanc. Que Déu ens agafi confessats!!

És aquest un exemple del que estic observant entre alguns corredors populars amb qui de forma directa o indirecta, mantinc contacte. Tinc la impressió que a una certa edat, i després d'haver participat en curses de distàncies vàries (des de 10 km. a la marató), en pla i en muntanya, això ja se'ls ha quedat petit i busquen nous reptes, com més durs, millors. És com si el cos anés injectant dosis extres d'adrenalina i els hi demanés de fer unes coses que estic convençut que ni s'ho haguessin plantejat fa un temps; que s'han de fer ara perquè sembla que el món s'hagi d'acabar demà -just quan potser el cos està més cap allà que cap aquí. En altres paraules, per a mi aquesta gent és com el Darth Vader de la Guerra de les Galaxies, que ha caigut al costat fosc de la força i s'obliden dels seus orígens. Algun cop m'han dit perquè m'hi animi, perquè traspassi la línia i visqui l'experiència d'una cursa d'aquesta mena. Es veu que no em deuen conèixer bé ja que si us he de ser sincer, no li trobo cap al.licient a córrer tantes hores seguides, moltes de nit, desitjant que acabi el suplici el més aviat possible perquè ja estàs fart de pujar i baixar per camins i corriols, amb el risc de fotre't una llet i lesionar-te i el que em sembla més desencoratjador: que després de tot això no trobis ningú esperant-te a l'arribada -ni tan sols l'apuntador- perquè és de matinada. Per fer-vos una idea, després de 18 hores corrent els dos col.legues del "Team" van arribar passades les 4 de la matinada. Tant per tant, o s'arriba dels primers o dels últims i així un s'assegura que trobarà públic que animi i aplaudeixi, que no hem de negar és un fet que també agrada al corredor, oimés després de tant sacrifici.

Ep! que quedi clar que això no és cap crítica per tota aquella gent que decideix viure aquesta mena d'experiències i alhora de patir-les (que ningú em negui que no s'hi pateix, i molt, perquè no me'l creuré pas). Cadascú ha de decidir de quin mal ha de morir i és lliure d'escollir els camins erronis per fer-ho possible; sóc de l'opinió que tard o d'hora el cos et recorda tota la "tralla" que li has anat fotent i decideix dir "prou, fins aquí hem arribat". Això en si mateix no seria dolent perquè tot té un inici i un final (jo ja en sóc conscient); el que pot ser més fotut és que arribat al final un no tingui esma per a res més que no sigui fer sudokus i donar de menjar als coloms assegut en un banc d'una plaça. Per part meva espero no arribar a aquest extrem i si mai deixo de córrer en curses més "normals" serà perquè m'hauré avorrit, però ja us ben asseguro que no em convertiré en un altre Darth Vader.

Bé, aquí acabo perquè crec que m'he enrotllat més del previst i per acabar us deixo aquest enllaç amb un vídeo d'aquesta darrera edició de la cursa dels "Cavalls". Fixeu-vos com de secs i prims estan alguns dels corredors, sobretot els primers en arribar, un motiu més pel qual jo no hi he de fer res. Per cert, el segon apunt d'aquest cap de setmana ja el publicaré demà, que aquest se m'ha fet un pèl llarg. Que vagi bé.

Sobre la presentació d'un llibre

2011-10-04T12:43:00.011+02:00

Aquesta entrada no és una crònica de cap cursa sinó que tan sols pretén ser un recordatori de l'acte de presentació d'un llibre del qual ja en vaig parlar no fa gaire temps. Es tracta de "Córrer enmig del paradís" i que ha estat escrit per en Pere Pinós, un corredor popular que porta bastant més temps que jo dins d'aquest món de les curses populars i que, pel que de moment he fullejat per sobre, ens narra les seves experiències. Per tant, un llibre narrat en primera persona i en el qual molts de nosaltres que darrerament ens hem aficionat a les curses, ens podem sentir reflectits. No puc dir res més perquè encara no l'he llegit i és que entre la feina, la casa, el nen, el gat, el bloc, els entrenaments i ves a saber què més, m'adono que les 24 hores del dia se'm queden curtes. I això que sempre he estat un "especialista" en treure temps d'on fos per dedicar-hi una estona a la lectura. Però esclar, això era abans de començar el bloc.

Potser pensareu que tinc alguna mena de comissió sobre les vendes que pugui fer però res més lluny de la realitat. No crec que el llibre aparegui a les llistes dels més venuts (ja ens agradaria) ni tampoc que el marge de benefici que en pugui treure l'autor per cada exemplar sigui gaire alt. Potser fins i tot, que en Pere s'hagi avocat cap a aquesta "aventura" literària" li haurà suposat més d'un disgust, maldecap, molt d'esforç invertit, diners, etc. Però hem de pensar que ho ha fet perquè li ha vingut de gust, sense esperar gaire cosa a canvi, només pel plaer d'escriure, d'esplaiar-se i de fer-nos partícips de les seves peripècies atlètiques. Per tant, si algú està pensant en algun avantatge del qual me'n beneficiï per fer-ne de "pregoner", ja s'ho pot treure del cap. Més aviat ho faig perquè crec que si entre els corredors anònims no ens ajudem els uns als altres per donar-nos a conèixer una mica, aleshores qui ho farà? Si toquem de peus a terra, no hem d'esperar ni que vinguin a entrevistar-nos ni que escriguin sobre nosaltres i ni molt menys que ens facin un monogràfic per passar-lo per televisió en prime-time. Per tant, val més que aprofitem aquests moments de glòria (els famosos 15 minuts de què parlava Andy Warhol). I si un escriu un llibre (en Pere) un altre fa un modest bloc (jo mateix) i ves a saber si d'aquí un temps tots dos tindrem alguna mena de reconeixement públic (potser a la residència d'avis quan ja no ens aguantem els pets).

Tot plegat, i abans que me n'oblidi, dir que la presentació del llibre serà aquest dijous 6 (passat demà) a les 19.30h al Cafè del Canonge de Manresa, un bar-restaurant i alhora centre ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual, inaugurat el març del 2008 i que depèn de l'entitat d'AMPANS (vídeo). Per a qui vulgui assistir i no sàpiga on redimonis es troba el local (doncs el carreró és cèntric però una mica amagat), us poso aquí l'enllaç de l'inevitable Google Maps.

Cursa del Cargol, cursa agraïda

2011-10-03T10:34:00.013+02:00

Ahir al matí vam tenir una magnífica jornada amb motiu de la 3ª edició de Linyola, ara rebatejada com la del Cargol. I no ho dic per la meva actuació personal que com explicaré tot seguit, no va ser de les més lluïdes, sinó més aviat per l'ambient que hi vam viure. Curses com aquestes són curses agraïdes, com em va comentar el col.lega Josep Huguet, a qui em vaig trobar de nou (després de Cervera) fent de controlador del temps (del cronòmetre, no pas del meteorològic). I a fe de Déu que és una afirmació ben certa: un entorn rural (som a la comarca del Pla d'Urgell, no ho oblidem), un circuit circular de poca duresa, un ambient molt familiar propiciat pels poc més de 200 corredors que ens hi vam aplegar, una logística pre i postcursa excel.lent i tot plegat, la sensació d'una feina molt ben feta de per part de l'organització i que els 10€ de la inscripció han estat ben invertits. Aprofito aquesta breu introducció per dir que també em vaig trobar a un altre col.lega de curses -en Pere Pinós- i que a partir de la seva experiència d'uns quants anys corrent per aquests mons, ha tret un llibre del qual vaig fer una entrada no fa gaire. A la foto ens podeu veure tots dos cofois abans que donessin el tret de sortida i jo amb l'exemplar que li acabava de comprar. Una venda directa i més marge de benefici per a ell. Que els temps actuals no estan per gaires alegries.

Quant a la meva actuació en la cursa no puc dir que hagi estat del tot brillant. Encara que no ho vaig dir abans, confiava que em sortís una cursa bastant bona i que acabaria movent-me amb un temps al voltant dels 44', després d'un temps de descans (el reset) i de veure com el recorregut era menys complicat del que s'insinuava al seu perfil penjat al Web. I els 3 primers qms. que seguien el Camí de la Torre de l'Americà així m'ho van fer pensar perquè els vaig fer a un ritme mitjà inferior als 4':15". Conscient que tot i sentir-me bé, seria incapaç de mantenir aquest ritme, per a mi tan viu, decideixo alentir-lo una mica i m'enganxo a una "llebre" improvisada (un corredor que tinc controlat d'altres curses per les Terres de Ponent i que sé que va un punt per sobre meu). Entre el 4t i gairebé el 7è qms. ve un tram un pèl més dur, doncs coincideix amb una suau pujada que en un altre moment no em suposaria gaires dificultats però que ahir se'm ve ennuegar en part. El ritme ha baixat i la llebre em deixa una mica enrere, tot i que no la perdo de vista. Agafem el camí de Térmens i passat el pantà de la Col.lectivitat (qm. 7) entro en terra de ningú perquè no puc seguir cap altre corredor que va per davant meu, i els que em segueixen els he deixat una mica lluny. Per sort, s'inicia aquí un tram de suau descens que m'ajuda a mantenir un ritme estable fins entrar al poble. Enfilo els primers carrers -l'organització té l'encert de no fer-nos fer una volta innecessària- i ben aviat s'intueix l'arc que indica l'arribada.

Sent plenament conscient que el meu objectiu inicial dels 44' no s'acabarà de complir, i com no em ve d'aquí, agafo l'Stanis en braços i fem junts els darrers 100 metres (això sí que no té preu), moment, però, que un parell de corredors aprofiten per avançar-me. I és que ja no es respecta res. Ainsss! Al final, un temps de 45':38" (diria que prement una mica més els dents l'hagués pogut baixar de l'odre de 1/2 minut) i la posició núm. 83 d'un total de 210 corredors (enllaç a la classificació). Ja us comentava a la crònica prèvia que a parer meu l'organització va tenir l'encert -un altre- de tancar les inscripcions en la data fixada, amb el número d'inscrits que fos. Així doncs, com deia al principi una molt agradable jornada en un poble en què, sincerament, no crec que hagi gaires coses per fer però que sí ha demostrat que sap muntar una molt bona cursa. Uns quants més n'haurien de prendre bona nota. I parlant d'això, com altres vegades faig una breu valoració de la cursa però ja us dic d'entrada que serà molt favorable:

Aspectes que m'han agradat: doncs diria que tots doncs no he trobat a faltar res que sigui important per a la bona marxa de la cursa. Fàcil aparcament, molt a prop del lloc de trobada, tots els serveis (recollida de dorsals, de la bossa d'obsequis, consulta dels resultats, lavabos, dutxes, guarda-roba, etc) concentrats en un mateix punt (al voltant del pavelló municipal), itinerari sense gaires dificultats, ajustat al que es deia en la Web, amb tots els qms. marcats (suposo que ben marcats), relativament barata, la possibilitat de veure la classificació gairebé al moment, un bon esmorzar en acabar i un ambient encara millor on els nens poden jugar i fer de les seves sense cap problema.
Aspectes que no m'han agradat: doncs després d'una estona rumiant-m'ho ... esto, mmm ... diria que cap. I no us penseu que la meva opinió sigui molt esbiaixada sinó que diria que és bastant unànime si he de fer cas dels comentaris que sentia quan parava l'orella. Per tant, res a dir en aquest sentit.

I després de la merescuda dutxa i una passejada, el plat fort del dia, mai millor dit: a menjar cargols. O que us pensàveu: què corro perquè m'agrada, sense buscar-hi cap més al·licient? Què n'esteu d'equivocats; com estàvem molt a prop de Vilagrassa i hi tenim controlat un bon restaurant on els cargols a la llauna són una de les seves especialitats, no ho vam dubtar en cap moment i apa, anem-hi que fem tard. Això sí, reserveu-hi taula abans perquè sempre s'omple. Per acabar, dues fotos més: la del meu fill que al pas que va aviat em deixarà enrere en una cursa (no us podeu imaginar com corre quan s'embala) i la segona que és la prova del delicte "cargolaire". Així doncs, bon profit i ara a descansar fins la propera cursa: la mitja marató de Mollerussa, encara més a prop de Vilagrassa (al final potser m'hauran d'anomenar "comensal predilecte" del restaurant).

Marathon man derrotat pel futbol?

2011-10-01T21:41:00.009+02:00

Doncs sí, el meu visceral i més que confessat odi vers el futbol m'ha acabat passant factura! Aquest modest bloc no ha aconseguit, finalment, el Premi dels Blocs Catalunya d'enguay en la categoria d'esports i ha estat derrotat per un altre dels 3 finalistes, el bloc Tuit United. Vagi per endavant la meva més sincera enhorabona als guanyadors que, reconec, van tenir una idea força original en aquest "experiment". Es veu que fa cosa de poc més d'un any naixia, com una broma entre uns quants amics, el primer club de futbol amateur integrat per usuaris del Twitter. Si accediu al bloc veureu una pestanya de "Sala de premsa" on hi ha un recull de les notícies que diferents mitjans de comunicació van publicar i on podreu llegir la història amb més detall. Com no he assistit a l'acte de lliurament de premis no sé com anat el tema i quins han estat els motius del perquè d'aquesta decisió del jurat. De totes formes, i agafant-nos a la naturalesa del certamen, suposo que aquesta faceta del Twitter com a xarxa social hi ha pesat molt; en altres paraules, m'agradaria pensar que el fet que no deixi de ser un bloc de futbol no hi ha tingut res a veure i que la decisió hagués estat la mateixa si el club "twittero" fos de bitlles o puntes de coixí.

I potser aquest ha estat, al meu parer, un dels errors -diria que l'únic- de l'organització, que no he vist enlloc cap llistat dels criteris amb els quals jutjar els diferents blocs (a diferència de l'edició de l'any passat). En canvi, al seu moment ja vaig dir que em semblava un gran encert que el mecanisme de votació obligués al votant a enregistrar-se, a fi d'evitar les votacions múltiples de part d'una única persona cap a un bloc concret. I ja posats en aquesta línia, tinc un petit dubte: no es podria considerar el bloc guanyador més aviat com a "corporatiu" i no "personal" ja que un dels criteris establerts per identificar-lo com a tal és que estigui fet per una institució o entitat amb la finalitat de parlar de si mateixa. I no em negareu que un club de futbol, bé sigui més tradicional o bé estigui més en aquesta ona de les noves tecnologies, no és una entitat. I de la mateixa manera, jo entenc per "personal" una altra cosa. Però bé, ara tant se val. Per a mi ja va ser un gran èxit passar el primer filtre -el de les votacions- tot i que feia uns quants dies que sospitava que no em faria amb el premi en no rebre cap missatge que m'ho digués (més que res perquè suposo que l'organització voldria assegurar-se de reunir a la cerimònia dels premis tots els guanyadors i així poder fer la foto de rigor).

Repeteixo, la meva més sincera enhorabona als guanyadors i als organitzadors del certamen per haver-nos donat aquesta oportunitat de promocionar i fer més visibles els nostres blocs que, al cap i a la fi, és el que busquem tots. I si em demaneu si em presentaré l'any vinent ja us anuncio que no. Algú podria dir allò de "a la tercera va la vençuda" però jo sóc més de l'opinió que "no hi ha dos sens tres" i que si en dues edicions no he guanyat el premi ningú m'assegura que ho faci en una tercera. Per tant, em disculpareu si em retiro aquí i al 2012 deixaré a uns altres l'opció de guanyar sense que hagin de competir amb Marathon man. Ara espero que aquest cop tan baix a la meva moral (¡!) no em passi factura per a la cursa de demà a Linyola.

Per cert, si voleu veure la llista completa de blocs guanyadors, aquí la teniu. N'hi ha uns quants de molt bons.

Linyola: correré com un cargol?

2011-09-30T15:08:00.013+02:00

En el moment de començar aquesta entrada falten menys de 48 hores perquè de nou em calci les sabatilles per participar en una altra cursa, després del període de tres setmanes de descans que em vaig autoimposar. Encetarem el mes d'octubre amb una cursa d'aquelles que més m'agraden, aquest diumenge a Linyola, poble que es troba molt a prop de Mollerussa, a la comarca del Pla d'Urgell, i que de ben segur és només conegut per ser la vila natal d'un exfutbolista del Barça i de nom una mica complicat de pronunciar, en Bojan Krkic (ara a la Roma). Bé, si més no a mi no em sona de res que no sigui per aquest fet; i ja sabeu del meu més que demostrat odi vers aquest esport tan estúpid. Però tornem al tema que ens ocupa. A les 10:00h del matí és previst que s'iniciï la 3ª cursa de Linyola, ara anomenada del Cargol però que si no estic mal informat no se'n deia d'aquesta manera a les anteriors edicions sinó que tenia l'adjectiu de "solidària" perquè crec que col.laborava amb el centre d'iniciatives solidàries Àngel Olaran (enllaç). Però l'any passat ja no es va celebrar, tot i que en desconec els motius, i ara veig que l'han batejada amb un nom crec que més adient per aquestes contrades.

La cursa segueix un recorregut circular en direcció oest, hi predominen els camins entre camps de conreu (ja ho té això aquesta comarca en què imagino que deu ser difícil trobar un arbre que no sigui fruiter) i tot i que la web diu que no presenta gaire dificultat, si feu una ullada al seu perfil (enllaç) tampoc és del tot plana sinó que més aviat sembla farcida de petits tobogans. Per tant, no sé si aquesta ha estat la millor opció per reprendre les curses. Però de ben segur que n'hauré fet d'altres que tot i ser planes, hauran estat més dures que aquesta. D'altra banda, estic segur que tractant-se d'una cursa per Lleida l'ambient familiar estarà més que assegurat, alhora que una bona organització i un excel.lent tracte al corredor. I per assegurar això suposo que no s'ha volgut estirar més el braç que la màniga i s'han tancat les inscripcions en la data fixada (avui mateix), amb poc més de 200 i no acceptant-ne de més al mateix dia. I si voleu saber la meva opinió crec que això és un encert per evitar sorpreses de darrera hora. De fet, les dues anteriors edicions (2008 i 2009) tampoc van aplegar molts corredors, en concret 185 i 259, respectivament.

I si us demaneu que podré fer jo a Linyola, doncs confesso que no en tinc ni idea. Confio que aquestes dies de descans i alhora de diversificació de la meva activitat física (treball al gimàs amb peses i abdominals, estiraments, cinta i algunes sortides a fora però de no gaire volada) m'hagin fet més bé que mal. No sé amb quines sensacions em presentaré el diumenge però per poc bé que em surti, ja em donaré per satisfet. Al cap i a la fi em prendré aquesta cursa com un test abans de la següent, que serà dues setmanes més tard a Mollerussa, per la seva mitja marató. I surti com surti la de Linyola, després farem honor al nom de la seva cursa i anirem a un conegut restaurant de la zona a crospir-nos una bona ració de cargols a la llauna. Mmmm!!!

Octubre: potser tres curses?

2011-09-28T20:11:00.009+02:00

Després de dos caps de setmana sense cap cursa -allò que vaig dir del reset- aquest proper toca de nou posar-se les piles i encetarem el mes d'octubre, el qual es presenta molt interessant pel que fa a les opcions de fer una bona tria. És més, com aquest mes té cinc caps de setmana, m'estic rumaint si participar en una tercera cursa, enlloc de les dues habituals, tot i que hores d'ara no n'estic gaire convençut i dependrà de com em trobi després de les dues primeres que hagi fet que, ja dic a l'avançada, estan més que decidides. Així, després d'aquest breu període de "sequera", aquí us ofereixo el llistat de les curses que faré i/o que més m'han cridat l'atenció, tot i que com la lògica s'ha d'imposar, algunes no entren en els meus plans, bé sigui per coincidència en dates, bé perquè mantinc el meu objectiu de no córrer cada cap de setmana per no "cremar-me" abans d'hora. Com és habitual en aquest tipus d'entrades, us presento les curses presento en tres categories:

Curses que faré: el diumenge 2 ens anem a Linyola fer la 3ª edició de la seva Cursa del Cargol (10 km.). Es tracta d'una cursa que ja la tenia controlada de fa dos anys i que el passat no es va fer (en desconec el motiu). Respon molt bé al meu tipus de cursa preferit, en un entorn rural, sense gaire gentada, més o menys barata (10€ amb xip) i d'un perfil bastant suau (a priori). Després, per al diumenge 16 ja estic inscrit a la 24ª Mitja Marató de Mollerussa; ja la vaig fer l'any passat i confesso que li tinc ganes perquè em voldria treure l'espina clavada doncs no em va sortir una cursa gens bona (qüestió d'una lesió). És barata (14€ amb xip), bastant planera i això sí, absteniu-vos d'anar-hi si no voleu córrer per asfalt ja que aquest ferm hi és present en tot el recorregut.

Curses que em rumiaré: n'incloc una per al darrer cap de setmana, la del Pont de Vilomara i Rocafort. És de 10 km. i confesso que tot i la seva relativa joventut i que ha pujat com l'escuma als darrers anys, no m'acaba de fer gaire el pes. No em feu dir el motiu perquè no sabria què dir-vos. Potser ja d'entrada -quan vaig començar a fer curses- no em va atreure i potser ja va sent hora que m'hi deixi caure. No és de les barates (12€) però crec que si se segueix la tendència d'altres edicions, s'acabarà per omplir.
Curses que no faré: incloc la Cursa de la Penya Blaugrana de Santpedor (10 km.). És molt a prop de casa però ja la vaig córrer fa dos anys i no em va acabar de convéncer. A més, tampoc és de les curses barates (12€) i, sobretot, l'endemà correré a Linyola. Per al diumenge 9 hi ha la Cursa del Torró d'Agramunt que ja he feta dos cops i per tant, enguany no tocarà, tot i que no s'ha de descartar acostar-m'hi perquè es fa també la Fira del Torró. I per al diumenge 23 hi hauria la Cursa urbana de Manresa (10 km.) que és coneguda per ser molt ràpida (l'any passat en José Ríos va fer rècord baixant dels 30'). Tampoc és de els barates (12€) i havent-la fet dos cops, no em ve de gust córrer per uns carrers que ja tinc més que trepitjats.

Curses i solidaritat

2011-09-24T19:43:00.017+02:00

Ja fa un temps que tenia intenció de publicar una entrada com aquesta, a mode de reflexió sobre una qüestió que potser en si mateixa no té gaire importància però que espero trobar-li una certa relació amb alguna altra que he fet, i que té a veure amb el tema dels preus, alhora que potser no es veurà exempta d'una certa polèmica. A veure si me'n surto. En la recerca de curses on participar i llegir els reglaments d'algunes, d'un temps ençà que m'estic fixant en un "detall" que abans no m'havia cridat l'atenció i ara cada cop més, tot i reconèixer que tampoc em treu la son, per ser sincers. Doncs bé, resulta que algunes curses -i tinc la impressió que cada cop són més- destinen una part de la inscripció que hem de pagar els corredors a determinats projectes solidaris. Vagi per endavant que no em sembla aquesta una iniciativa gens dolenta, oimés amb els temps actuals en què molta gent les passa molt magres per arribar, ja no dic a finals sinó a mitjans de mes (ara em ve al cap una d'aquelles frases que es va posar de moda amb el moviment del 15M que deia "em sobra mes per arribar a final de sou"). Dit això, la pregunta que plantejo és aquesta: per què hem de ser solidaris, també, a les curses?

Sóc plenament conscient que feta amb aquests termes, la pregunta pot semblar provocativa i "insolidària". Però mentre la primera impressió és intencionada (sempre és bo generar un cert debat), la segona és falsa, doncs res més lluny de la realitat. No sóc ningú per anar pregonant als quatre vents les meves virtuds en aquest sentit però ja que surt el tema, veureu que a l'esquerra d'aquest bloc apareixen els logotips d'unes quantes entitats de les quals en sóc soci (és a dir, cada mes pago els rebuts corresponents i sense rebre res a canvi), a més de fer d'altres donatius puntuals en certs moments de l'any (p. ex. la marató de TV3). Per tant, m'agradaria que ningú em titllés d'insolidari perquè en la mesura de les meves possibilitats, crec que no ho sóc. I si de cas, qui ho faci que es miri el seu melic i potser s'enduria alguna sorpresa.

Com deia abans, el plantejament de la pregunta pretén trobar una relació amb una entrada que vaig fer no fa gaire, sobre el recorrent tema dels preus de les curses. Més d'una vegada he dit que aprofitant la tirada de les curses populars als darrers anys, tinc la impressió que els organitzadors d'algunes fixen uns preus a l'alça, sense que després això suposi una millora de la qualitat del que ofereixen, tant durant com després de la cursa. I això en un moment com l'actual de greu crisi econòmica per a molta gent, em semblaria un fet, com a mínim, poc solidari. Alhora, també s'han proposat opcions per abaratir-les (p. ex. supresió de la típica samarreta de regal i altres serveis i/o accessoris que no són del tot imprescindibles perquè se celebri la cursa). Doncs en aquesta línia, aleshores per què no suprimir aquesta partida solidària quan hi sigui present? És més, per què una part de la meva inscripció s'ha destinar a un projecte d'ajuda que no conec o que potser no m'interessa? És com si en certa manera per fer una cursa m'obliguesin a ser solidari i a sobre, m'hagin de dir en quina mesura (amb quina quantitat de diners) i envers qui o què (a on han d'anar a parar). Ara em ve al cap el típic discurs anticatalà que de tant en tant apareix, quan se'ns acusa de no ser solidaris amb la resta de veïns espanyols ... però això ja és una altra història.

Si voleu la meva més sincera opinió, jo no trobo gaire lògic (no sé si dir just) que els corredors haguem de ser solidaris en aquests casos, quan estic segur que molts ja ho som en les nostres vides privades. I si l'organització d'una cursa vol ser solidària, doncs em semblaria perfecte sempre i quan no ho carregués en el preu de la inscripció, que no fa més que encarir-la. Al cap i a la fi estic convençut que si es donés l'opció de triar -sense haver de passar per l'adreçador- bona part de la gent que s'inscriguís no tindria cap inconvenient en pagar una mica més en virtud d'aquesta solidaritat. I fins i tot jo mateix, no em malinterpreteu. Del que em queixo, més aviat, és que no se'ns doni aquest possibilitat d'escollir, de la mateixa manera que també hauríem de poder-ho fer en altres aspectes (p. ex. si volem o no l'obsequi de la samarreta). En aquest sentit, aquest cap de setmana es fa la cursa de Vallhonesta (a Sant Vicenç de Castellet) i el preu de la inscripció variava de 5 a 7€ segons, si es vol una assegurança d'un dia. Doncs per què no fer el mateix amb altres conceptes? Per exemple, a finals d'octubre hi ha la cursa del Pont de Vilomara i Rocafort (també molt a prop de Manresa), a la qual 2€ de la inscripció van a parar a un projecte del Camerún que, sincerament, a mi ni em va ni em ve, no em fa ni fred ni calor. I no per això he de deixar de ser solidari, doncs no crec que ho haguem (ni podem) ser-ho amb tothom.

És clar que com ningú m'obliga a participar en una cursa o en una altra hi ha una manera molt fàcil de no trobar-me en aquesta situació: no inscriure-m'hi. De totes formes, això no ha de ser un gran obstacle perquè acabi fent alguna d'aquestes curses parcialment solidàries si veig que el preu no s'enfila gaire més i que té altres factors favorables. Així, i ja que he citat aquesta darrera cursa, potser l'acabaré fent perquè sembla que l'obsequi bé s'ho valgui. Tant per tant que a canvi de la meva solidaritat no buscada, me'n porti alguna cosa de profit.

Una nova cursa: ¡más madera!

2011-09-21T10:48:00.016+02:00

Doncs sí, permeteu-me aquesta breu entrada per donar la benvinguda a una nova cursa que en breu traurà el nas en aquest "mercat" cada vegada més competitiu de les curses populars. I és que a través del meu bloc m'ha arribat un missatge en què se me n'informa i em conviden a participar-hi. Es veu que no em deuen conèixer bé!! Es tracta de l'anomenada Cursa del Sot, una altra cursa de muntanya que es farà a la vila de Monistrol de Calders (Bages), el proper dissabte 1 d'octubre, a les 5 de la tarda. Com ja s'ha dit altres vegades, és bo que l'oferta augmenti perquè els corredors tinguin més opcions de triar pel que fa al lloc, distància, perfil, tipus d'itinerari, etc. Per tant, en primer lloc la meva més sincera felicitació als organitzadors de la cursa (el GEMC o Grup Excursionista de Monistrol de Calders) i els millors desitjos que aquesta primera edició sigui molt reeixida.

Segon, qui conegui una mica aquesta zona (al Moianès) ja deduirà que no es tracta d'una cursa còmoda pel que fa al seu perfil i de fet, no s'enganya ningú quan s'especifica que és de muntanya. La distància a recórrer és d'uns 10,75 km. (això si després no tiren més llarg, com va ser el cas de la recent cursa de Calders) i un desnivell acumulat de gairebé 800 m. Segons s'indica al Web una bona part del recorregut passa per senders, alguns d'oberts especialment per a la cursa, i els corredors que s'hi aventurin gaudiran -si és que tenen el cap per això- de molt bones vistes i un entorn paisatgístic de gran interès (p. ex. la bassa de Rubió, el gorg de Saladich -foto- i la riera de Sant Joan). En aquest enllaç teniu una magnífica galeria fotogràfica de la vila i sabreu de què estic parlant. I sembla ser que la cirereta del pastís serà la pujada al pla de Trullàs, que ja avisen que només els més forts podran fer corrent! De fet, suposo que per això l'han batejada amb aquest nom, ja que per al qui no ho sàpiga, un "sot" és una vall petita i fonda i per tant, tot el que es baixa primer, després s'acaba pujant. La cursa és un circuit al voltant de la riera de Sant Joan.

Així doncs, amb tot això ja podeu donar per fet que pel fa a l'autor d'aquest modest bloc no farà acte de presència. Si ja va acabar una mica baldat de la cursa de Calders (i amb un desnivell que no arribava ni a la meitat d'aquest altre) no espereu de mi una gesta que està fora de les meves possibilitats. Entre aquesta i la de la Vall d'en Bas diguem ja he complert amb el "cupo" pel que fa a aquesta mena de curses. De totes formes, qui s'ho rumiï ha de saber que no hi haurà molta gent (el límit està fixat en 120 corredors) i que la inscripció val 10€ (un preu raonable). A canvi, tindrà assegurats el suor i les llàgrimes (esperem que la sang no), un bon paisatge, un piscolabis a l'arribada i una samarreta de regal.

Tot plegat, si accediu a l'enllaç de la cursa trobareu les dades necessàries per fer efectiva la inscripció però no badeu que l'anticipada acaba el diumenge 25 de setembre, tot i que també és possible la inscripció el mateix dia de la cursa en el cas que sobrin dorsals. Per cert, algú hauria de dir al redactor de l'entrada al bloc que "haviatuallament" s'escriu sense "h".

Un modest llibre per un modest corredor

2011-09-19T11:18:00.011+02:00

En dues entrades del bloc he tractat molt breument el tema de la literatura que sobre el món de les curses populars i del running hi havia disponible al mercat editorial. En aquest primera (març 2010) parlava del llibre que aleshores acabava de publicar el corredor mediàtic (per ser un conegut presentador dels esports a la TV catalana) Arcadi Alibès, aprofitant la celebració de la marató de Barcelona de l'any passat, mentre que en aquesta altra (abril del 2010) feia un repàs d'unes quantes obres, algunes de conegudes i altres que sospito que romanen encara en el més trist dels anonimats. De ben segur que en aquest període de temps n'han sortit unes altres però per manca de temps, i reconec que també d'unes certes ganes, no m'he entretingut a posar-me al dia en aquesta qüestió literària. Ara mateix l'únic de nou que em ve al cap és el llibre d'en Kilian Jornet, "Córrer o morir", i que no mereix cap presentació perquè tothom -sigui corredor o no- de ben segur que coneix les seves gestes o si més no, n'ha sentit a parlar, que ja és molt en un país on el put*** futbol absorbeix gairebé tota l'actualitat esportiva. Per tant, aquí no en parlaré -doncs abans que jo ja ho ha fet molta altra gent- sinó que agafant l'essència del que és aquest bloc, modest i per a molts, anònim, dedicaré unes quantes línies per fer una breu referència a un altre llibre que bé se les mereix.

Resulta que a través d'un dels membres del "Team" fa un temps vaig conèixer un altre corredor popular que es diu Pere Pinós, que si no vaig errat és de Ponts, i amb qui he coincidit ja en més d'una cursa per les comarques de Lleida, la darrera sense anar més lluny a Cervera el primer cap de setmana d'aquest mes. Allà va ser on em va comentar que havia publicat un llibre titulat "Córrer enmig del paradís" i vam parlar també de la possibilitat de fer una presentació a Manresa, aprofitant el fet que tenim amics i coneguts comuns. La cosa encara està per veure i si arriba el moment, ja us n'informaré. Doncs bé, ara ve per mi la part més difícil com és parlar d'un llibre que encara no he llegit; de fet, encara ni el tinc perquè espero comprar-li directament un exemplar a la propera cursa en què coincidim, ja que el marge de benefici per ell és més alt que si el comprés en una llibreria o per Internet a la mateixa editorial. Per tant, em limitaré aquí a reproduir la informació que l'autor m'ha enviat amb algun afegitó de collita pròpia. Diu el següent:

"És un llibre escrit per un corredor, però més que corredor qui escriu és una persona corrent i molt humana, que s'interessa més per la llargada i la intensitat de la vida que no pas per això de córrer; al capdavall aquesta és una activitat que es posa al servei de la vida. El llibre narra la peripècia d'un ésser que pels volts dels quaranta li ve la dèria d'anar a córrer. Hi ha els primers passos, pensaments, entrenaments, tècniques, llargada de les maratons, hi surt també l'ambient de les curses, reflexions entorn de la competició, excuses de lluitar contra el crono propi i no contra els altres, el lament sobre el pas del temps i una lloança gloriosa sobre tot allò tan bonic que ens ofereix el món mentre hi fem transcórrer la vida. Al llibre no trobareu grans proeses, ni demostracions de força i resistència descomunals, ben altrament hi ha la delicadesa de les coses petites, la sensibilitat dels detalls que passen desapersebuts. En definitiva, qui hi estigui disposat copsarà els sentiments i les sensacions".

"El llibre és narrat de manera amena i en un català afable, d'abans de la contaminació lingüística, la prosa vol fer resorgir la llengua de l'època dels nostres pares, és un català entenedor i pensat, un llenguatge que vol arribar i és fidel a un model que s'està perdent. La gent que l'ha llegit diu que l'ha viscut, perquè l'obra és vehiculada per una segona persona que la fa intimista, el seu to gairebé personal convida el lector a participar de les peripècies que s'hi narren i no únicament el fa còmplice, també l'en fa protagonista. Així doncs, llegiu-lo, no hi perdreu res, potser sortireu corrent o potser us tornareu a enamorar".

Ha de quedar clar que aquesta no és la meva opinió doncs com he dit abans no he llegit el llibre. Tan sols pretenc aportar el meu petit i modest granet de sorra en la difusió d'un llibre que crec, honestament, val la pena. Al cap i a la fi, si entre la gent anònima no ens ajudem els uns als altres per treure el nas ... qui ho farà? De moment, en Pere Pinós ha complert el que és encara una de les meves espines clavades, la de publicar un llibre. Ja sabeu què diuen sobre els "deures" que ha de fer una persona en vida abans que traspassi: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre. Jo he satisfet els dos primers i em falta el tercer; i si a més a més el meu llibre aconseguís ser un best-seller i amb el temps esdevenir un "clàssic", seria la repera! No ho sé, quan m'hi posi ja us faré saber. És clar que si això passa mai més d'un diria allò de: "Ara ja tothom s'hi atreveix". I no li trauria part de raó. Des d'aquí, doncs, la meva més sincera enhorabona i per cert, sapigueu que el llibre ha estat editat per Pagès Editors, val 16€ per 182 pàgines i en aquest enllaç teniu un petit tast.

Premis Blocs Catalunya: FINALISTA!

2011-09-18T12:45:00.009+02:00

Donc sí, l'organització dels Premis Blocs Catalunya va anunciar que aquest passat divendres faria pública la llista dels blocs finalistes del certamen d'enguany i dit i fet. Al migdia vaig assabentar-me que Marathon man és un dels tres finalistes en la categoria de "personals" i dins el grup de blocs esportius. I tot i reconèixer que tenia la intuició que passaria aquest primer tall -ves a saber-ne el motiu- tampoc les tenia totes perque com ja vaig dir en una entrada anterior sobre el tema, han estat 22 els blocs esportius amb què he hagut de competir. Per tant, el primer que he de fer és agrair -i amb molt de gust- tota aquella gent que ha dipositat la confiança i el vot en aquest bloc, i espero no decebre-la en la decisió final que prengui el jurat. Així doncs, MOLTES GRÀCIES a tothom.

Segon, tot i que ja està prou ben explicat en la web de la Stic.cat, us resumeixo quin ha estat el procediment de selecció dels finalistes: per a cada classificació temàtica se n'han triat 3 per a cada categoria d’autor (personal, professional i corporatiu) que corresponen als 3 blocs amb més vots. És a dir, s'han obtingut 3 finalistes d’autoria personal, 3 de professionals i 3 de corporatius per a cada classificació temàtica, i a partir d'aquí el Jurat ha de determinar 3 premis, un per a cada categoria d’autor. D'altra banda, un dels requisits perquè una categoria d’autor per classificació temàtica pugui optar a un guardó és que hi hagués un mínim de blocs per tal d’obtenir-ne un resultat qualitatiu per la qual cosa, aquelles que no han tingut un mínim de 5 blocs participants, dels que extreure’n 3 finalistes, han estat declarades desertes. Així s'entén que a la temàtica d'esports, les categories professional i corporativa hagin quedat desertes i els únics tres finalistes siguin blocs personals.

Tercer, com ja vaig comentar en una altra entrada, de ben segur que en aquesta edició hi ha hagut molts menys vots que a l'anterior atès que el mecanisme de votació ha estat un pèl més complex, però en cap cas gens complicat (recordeu que només calia enregistrar-se al web). De totes formes, i amb l’objectiu de tenir una votació qualitativa, els blocs inscrits en una mateixa classificació temàtica han pogut obtenir només un sol vot per usuari registrat. És per això que en el procés de votacions s’hagin comptat "només" un total de 5.935 vots vàlids quan recordo que l'any passat hi havia blocs que van superar la decena de milers de vots i aquest mateix en va arreplegar de l'ordre d'uns 700. Enguany no sé quants vots he tingut perquè diria que no hi ha manera de comprovar aquesta dada però si tota la gent que ha dit que m'ha votat no m'ha enganyat ni dir-ho per quedar bé, aleshores no em puc queixar.

Ara toca esperar la decisió final del jurat i presentar-nos a la cerimònia d'entrega de premis del dia 1 d'octure a la vila de la Seu d'Urgell. Això sí, tot i que estadísticament suposo que ho tinc millor que l'any passat per fer-me amb el premi (de 10 blocs hem passat a 3) la competència serà forta; mireu els altres dos blocs finalistes i sabreu de què parlo. Com es diu en aquests casos, alea jacta est. Per acabar, us convido a llegir l'entrada que vaig fer fa gairebé un any amb la crònica dels premis del 2010, celebrada a la capital del Maresme. Espero que d'aquí poc tingui un bon pretext per dir allò de ... and the winner is ... Marathon Man.

Marathon man fa un reset

2011-09-15T15:51:00.012+02:00

Doncs sí, ja feia uns quants dies que s'ho estava rumiant. Després de tres caps de setmana seguits participant en curses (la Vall d'en Bas, Cervera i el darrer a Calders), algunes de les quals d'una certa exigència pel seu perfil, Marathon man ha pres la decisió de descansar tres setmanes i si la seva previsió no falla, reprendrà les curses a inicis d'octubre. De ben segur que tothom coincidiria a dir que una de les qualitats més valorades de qualsevol persona ha de ser la coherència i per tant, he de procurar no portar la contrària. Més d'un cop s'ha comentat en aquest bloc, sobretot coincidint amb l'inici de la temporada, que el meu objectiu és el de mantenir un cert nivell que no requereixi grans proeses ni massa dedicació temporal, doncs el dia té només 24 hores i la setmana 7 dies; i com ja deveu saber això no dóna per a gaire si s'ha de repartir entre la feina -encara rai que en tinc-, família, entrenaments, gimnàs, etc. I això es tradueix en no voler fer més del que el cos està disposat a aguantar sense que després t'ho recordi en forma de molèsties, lesions vàries, etc.

Per aquest motiu, un altre dels objectius que m'acostumo a plantejar és el de córrer dues curses per mes (comptant una mitjana de quatre caps de setmana) i llevat d'algun cas excepcional, tres com a molt. És més, estic convençut que si cada diumenge fes una cursa, qualsevol dia em trobaria les maletes al replà de l'escala de casa meva. Segur que hi ha molta gent que fa moltes més curses que jo com també n'hi ha que amb prou feines en fa alguna de tant en tant; que cadascú es posi en l'extrem que li pertoqui i faci per ell mateix; pel que és a mi, si quan estava millor de forma no abusava de les curses, no veig perquè ho hauria de fer ara quan, per un motiu o altre, el meu nivell no és ni de bon tros, el mateix. Mentrestant, continuaré amb les meves escasses sortides de poca volada, combinades ara amb sessions de gimnàs. En efecte, això últim és una novetat de fa poques setmanes; i és que després d'uns quants anys corrent per aquests mons de Déu les carns s'havien "afofat" i havia perdut massa muscular. I seguint els consells de diferents revistes i gent que sap més que jo del tema, no està de més mantenir un cert to a base de peses, màquines, abdominals, etc.

Bé, tota aquesta "parrafada" introductòria és per dir quines curses no faré en el que resta de mes i en quina altra em tornaré a posar les piles. Per aquest proper cap de setmana hi ha dues curses interessants, com són la Ruta dels Molins de Calldetenes i la Cursa de l'Esbufegada de Mollerussa. La primera és de 9,5 km., molt barata (3€) maca i pel que vaig veure l'any passat, no gaire dura (però tampoc ha de ser un passeig); de la segona no en sé res més que és plana i també bastant barata (8€). Aquesta se'm va "escapar" quan vaig fer la previsió de curses per aquest mes però crec que tard o d'hora caurà al sarró. De totes formes, i pel que tinc previst, ja tindrem més d'una oportunitat de visitar aquestes contrades a l'octubre. I per al diumenge 25 hi ha dues bones opcions que ja coneixem i que descarto, tant pel que deia abans de la necessitat de descansar com també pel fet que es tracta de curses de muntanya i de moment, ja he fet "cupo" en aquesta disciplina: són la Cursa de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet) i la Volta pels Volcans d'Olot. La primera ha canviat de data i de preu (ara només 5-7€) i és d'un 13,6 km. mentre que la segona ha augmentat el seu preu d'edicions anteriors (a canvi de córrer amb xip) i segons consta al web, enguany han retallat una mica la distància (fins els 12 km.).

Com veieu les opcions per al que queda de mes són interessants, sempe i quan no busqueu curses amb molta gent (massa) com per exemple, la de la Mercè, que també es fa aquest diumenge (amb una inscripció per a 14.000 persones). Però si sou intel.ligents, descartareu aquesta i triareu Calldetenes o Mollerussa. Pel que fa a mi, és aquest un bon moment per fer un reset i descansar fins l'octubre. I si els plans no canvien ja us avenço que la primera d'octubre serà a Linyola. Per acabar, i ja que les he citades, potser us interessarà llegir aquestes entrades de les curses fetes:

Cursa dels volcans d'Olot (2009 i 2010).
Cursa de Calldetenes (2010).
Cursa de Valhonesta (2009).

Cursa de Calders: Marahon man és humà

2011-09-12T12:06:00.019+02:00

Aquest proppassat dissabte vam participar jo, el Jordi i el Xavi a la 3ª edició de la cursa de muntanya de Calders, un dels actes de la seva festa major. I com era d'esperar el pronòstic més o menys es va complir pel que fa a la meva actuació, que no va passar de certament discreta, malgrat que sense fregar el llindar de la "trista figura". I és que tot estava en contra perquè això passés: una tarda de dissabte, forta calor, perfil gens adaptat a les meves modestes capacitats i per suposat, un nivell de forma més que millorable, tot i haver-se iniciat ja la temporada. Aquests i algun factor més -que després citaré- es van confabular perquè la meva participació en aquesta cursa fos la que ha estat però tot i això, vaig saber mantenir un cert to com per dir que hagués pogut anar a pitjor.

Anem a pams. Ens presentem tots tres al punt de sortida amb prou antelació com per adonar-nos que tot i no ser una gentada (al final vam ser gairebé noranta corredors, tot i que estaven inscrits de la vora d'un centenar), hi havia un cert nivell. No ho dic per nosaltres i menys per mi, és clar, però crec que és el que tenen aquestes curses de muntanya no gaire conegudes però alhora d'una certa duresa, que una bona part de la gent que hi va et passa la ma per la cara, i palesen també molt clarament que no tenen res a veure amb una cursa de 10 km. més "normal", de les que m'agraden a mi. I si aquesta ja era prou dura amb la informació que havia penjada al seu web, ho seria més després de saber que els poc més de 10 km. inicials s'havien allargat a 11,4 km. Però és que després vindria una altra sorpresa que afegiria encara més duresa. És allò que diuen que si no vols caldo, doncs dues tasses!

Conscient de la meva inferioritat ja em situo a la part final del grup de sortida per no molestar gaire als que, sens dubte, aniran millor que jo. Prenem la sortida ben puntuals (millor, com més aviat comenci el patiment, més aviat acabarà) i els primers qms. són els més fàcils en ser de baixada (em surt una ritme de 4':20"-4':25"), malgrat que algun tram és complicat de fer perquè transcorre per corriols. Arribem al punt més baix de l'itinerari, al Molí del Castell (per sota dels 400 m.), i aquí topem amb la segona sorpresa: la pujada al Castell de Calders (veure crònica prèvia), que no estava indicada al mapa de la cursa. Aquesta part és d'allò més empinada i fins i tot en algun punt hi ha cordes per poder pujar més segur. Per suposat, tothom que veig fa el mateix que jo: posar-se a caminar perquè estic segur que ni la cabra més agosarada podria córrer. Desfem la pujada que hem fet per l'altre cantó del turó i sense gaire més dilació, comencem a pujar un altre cop, primer d'una forma suau i després més accentuada. Ens trobem ara a l'Obaga de Sant Amanç i després de passar pel control d'avituallament (cap el km. 6) la cosa es suavitza de nou (quasi hem arribat a la cota dels 600 m.) però continua pujant, passem de llarg la Quintana de Sant Amanç i la seva capella (veure foto) i arribem a la zona més alta del recorregut (la Quintana de Reixac, cap els 625 m). El que passa és que com estic una mica "tocat" després d'un parell de qms. de forta pujada, fins i tot aquelles més suaus i que en altres curses no em costaria gaire de fer, ara se m'ennueguen.

A partir del qm. 7 ... al.leluia!! el recorregut inicia el segon tram més llarg de descens, tot i que de tant en tant ens trobem alguna que altra petita pujada que no contribueix gens ni mica a sostenir un ritme més viu. Finalment, enfilem els carrers del poble i pensant que el traçat ens faria seguir pel camí més directe fins la plaça de l'Ajuntament -lloc d'arribada- topem amb la cirereta del pastís: se'ns fa baixar en direcció al camp de futbol per després tornar a pujar de nou. Collons!! reconec que se m'escapa més d'un renec. Però ara sí que veig l'arc de l'arribada i tot xino-xano creuo la meta en el lloc 56 d'un total de 84 corredors arribats (uns quants s'han quedat pel camí), i amb un temps discret de poc més 1h:16'. Com veieu, una actuació discreta en una cursa bastant ben organitzada. I després la recompensa: un magnífic i super complet piscolabis que ens fa oblidar la calorada i duresa de la cursa i encara tindria una darrera sorpresa: el meu dorsal (el 34) ha estat agraciat amb un dels premis de la rifa: un saborós fuet del qual ja només en queden engrunes. Val a dir també que en aquesta cursa he descobert una manera perquè altres corredors que estan mica millor que jo no em deixin enrere: conscient de la calor i coneixedor que només hi hauria un avituallament, ha estat el primer cop que he corregut amb un bidó d'aigua i us ben asseguro que quan n'oferia als meus col.legues, aquests no s'allunyaven gaire de mi.

Per acabar, i com ve sent habitual, passo a valorar breument la cursa:

Aspectes que m'han agradat: és una cursa on crec que l'esperit popular es manté viu, que no aplega molta gent i això facilita molt la logística del corredor: aparcament, recollida del dorsal i de l'obsequi. D'altra banda, el recorregut -duresa a banda- és bastant atractiu i el pas pel castell crec que ha estat un encert, a més d'una sorpresa. I a qui li agradi la varietat de ferm -corriol, pista- té el gaudi garantit però absteniu-vos aquells de vosaltres que tingueu por de fer-vos malbé els turmells. Per cert, tots els qms. del recorregut també estaven indicats (no sé si ben ubicats perquè ja sabeu que jo no corro amb GPS).
Aspectes que haurien de millorar: per un "obsés" per la informació cartogràfica com jo, aquesta hauria de millorar: el perfil publicat no es correspon amb el traçat de l'itinerari i és clar, un no sap a què agafar-se abans de la cursa. També caldria estar amatent a l'actualització d'altra informació publicada al web (p. ex. si la distància de la cursa ha variat doncs no està de més dir-ho). I sobretot, crec que una cursa amb aquesta distància, duresa i època de l'any hauria de tenir 2 avituallaments i no només un (i aquesta ha estat una opinió que vaig sentir de més d'un corredor). I encara rai que jo duia aigua.

Bé, ho deixo aquí. La meva enhorabona als organitzadors de la cursa (ja veieu que els petits defectes són molt fàcils d'esmenar) però no us asseguro que repeteixi l'any vinent perquè com deia abans, aquest no és el meu tipus de cursa preferit. Per cert, aquesta foto és després de l'arribada: estava tan cansat que ni tenia esma per obrir els ulls però sí per sostenir el sobre que duia dins el val de l'obsequi de la rifa. I és que Marathon man és també humà, i encara més en aquestes curses de muntanya. Però com diuen en castellà, "no hay mal que por bien no venga".

Calders: tocarà patir?

2011-09-09T14:31:00.003+02:00

En el moment de començar a escriure aquesta entrada, en poc més de 24 hores se suposa que 3/4 parts del "Team" (faltarà només el Frans) serem a la vila bagenca de Calders, a la comarca natural del Moianès, a mig camí de Manresa i Moià. El motiu és que participarem a la seva 3ª Cursa de Muntanya tot i que no n'espereu de mi una gran actuació i més aviat, crec que faré el paper de la trista figura. Els qui em seguiu regularment ja deveu saber que aquesta mena de curses no s'ajusten ben bé a les meves preferències perquè requereixen una dosi d'esforç i "sacrifici" que poden superar la que jo estigui disposat a donar, sense que traspassar el llindar del patiment. Però com aquesta no la coneixem, ens cau a prop de casa i dóna l'oportunitat de trobar-nos tots quatre (bé, quasi), no ens ho vam rumiar gaire. Al cap i a la fi, si en una cursa un no vol patir més del que demani el "decoro", només cal esprémer-se el punt just com per acabar fent un paper digne i marxar amb la sensació que s'ha fet el que s'ha pogut i que per tant, no s'hi està obligat a més. Això és el que té bo els que anem a una cursa sense cap pressió de guanyar-la i sense que ningú esperi que ho fem. Potser és que tot plegat sóc molt poc competitiu, o segueixo al peu de la lletra aquella coneguda frase que diu que "l'important no és guanyar sinó participar". És clar que això s'ho devia treure de la màniga un perdedor!

Ja podreu deduir que faig aquesta introducció perquè com deia al principi, no crec que la meva actuació de demà sigui per llençar-hi coets. Per tant, pot valer com a excusa. A més del fet que el perfil de la cursa no s'ajusta gaire (o gens) a les meves capacitats, és previst que a les 5 de la tarda (hora d'inici de la cursa) faci una forta calor, malgrat estar en una zona d'una certa altitud (superarem els 600 m. d'altitud). I per descomptat, l'hora convida a estar-se al sofà fent la migdia que a res més. Però bé, això últim ja ho sabíem quan vam fer la inscripció i el factor de la calor també era de preveure per l'època de l'any en què ens trobem. I per acabar de reblar el clau, tampoc és que estigui en un gran estat de forma, tot i el paper relativament bo de la meva cursa a Cervera de no fa encara ni una setmana. Però per no desmoralitzar-nos abans de començar la cursa, cal dir al seu favor que passarà per una zona de paisatges macos (això ja ho té el Moianès) que ens permetrà trepitjar l'antic meandre de la riera de Calders (el punt més baix de l'itinerari) i veure el castell homònim (tot i que per sort no pujarem al turó on s'ubica). Si us hi fixeu veureu que aquest es troba en un lloc ideal per a les tasques que devia tenir encomanades. Avui dia, però, només són visibles el conjunt format per la torre mestre, una muralla perimetral, una construcció dels segles XVII-XVIII i restes de l'església.

Casualment, part d'aquesta zona la vam veure no fa gaires dies a la nostra darrera sortida en BTT que vam fer (la setmana passada). Però aquest cop -a diferència d'altres curses com la d'Artés- no crec que això ens serveixi de gaire per afrontar la cursa amb més garanties. Quan les cames no volen tirar, per molt que sàpigues quan comença i acaba un tram de pujada, poc pots fer: paciència, resignació cristiana i a gaudir del paisatge i de la companyonia, doncs tampoc compto que siguem una gentada (de fet, segons l'organització el límit està en 120 corredors). Si més no, espero també que m'ajudi a pujar una mica el meu nivell de forma i que carai ... no tot han de ser curses planes. Tot plegat, ja us en donaré més detalls quan em posi a fer la crònica.

L'èxit d'algunes curses: una petita mostra

2011-09-08T15:41:00.009+02:00

Ja dic d'entrada que aquest post feia temps que el volia publicar però que per un motiu o altre l'he anat deixant, fins ara que he tingut una estona. De totes formes, aquesta espera també m'ha servit per incloure al llistat algunes curses d'aquest passat cap de setmana (el primer de setembre) amb la intenció de comptar-hi amb una bona mostra. Com veureu, només es tracta d'una taula que inclou unes quantes curses separades per mesos -des del gener d'enguany- on la finalitat bàsica ha estat la de mesurar llur èxit, si entenem per aquest com el grau de participació de corredors en relació al nombre màxim permès segons el reglament. És evident que com a únic indicador, aquesta anàlisi és una mica pobra però si partim de la idea que com més bones crítiques hagi rebut una cursa -sobretot si ja té unes quantes edicions al darrere i se'n pot parlar amb propietat- és d'esperar que tindrà més "ganxo" i atraurà més corredors; i a l'inrevés, podríem dir que una cursa tindrà poc èxit o un èxit relatiu si la gent sap -el boca-orella i els fòrum d'Internet pesen cada cop més- que en el passat ha tingut deficiències i/o una baixa relació qualitat-preu i alhora no es veu que s'hagi fet res per esmenar-les (p.ex. un increment del preu sense res que ho justifiqui).

Òbviament trobaríem curses que no responen a aquest argument, aquelles que molta gent les deixa a parir, com aquell qui diu, i després hi ha cua per fer la inscripció (ara penso en la mitja marató de Barcelona), o moltes altres que no són gaire conegudes, sobretot fora de l'àmbit metropolità, i que quan hi has anat ja estàs demanant la data de la propera edició per tornar-hi. Al cap i a la fi, nosaltres els corredors som els únics responsables dels nostres propis encerts i desencerts i si després d'anar a una cursa concreta i no ens ha agradat pel motiu que sigui, l'any vinent hi tornem, doncs aleshores és que som uns veritables ximples per haver comès el mateix error (allò de topar amb la mateixa pedra i el que és més, sabent-ho). Així, jo tinc molt clar que si les coses no canvien gaire, a algunes curses ja els hi posat la creu i ratlla i no hi aniré, les hagi fet abans o no. Avui dia no costa gaire informar-se'n bé abans de prendre una decisió i per sort, l'oferta de curses populars cada cop sembla que sigui més àmplia com per tenir un ampli ventall on escollir.

Però bé, tornem al tema de l'entrada: quant a distància m'he fixat sobretot en les curses de 10 km. i mitges maratons (o distàncies semblants); algunes ja les conec una mica per haver-hi participat i altres no però sí en tinc alguna que altra referència (bona o dolenta); la variable "límit d'inscripcions" es refereix al màxim nombre de corredors establert per l'organització de la cursa en el seu reglament (això ha fet que se n'excloguessin aquelles on no havia un límit definit); i per últim, la variable "estat inscripcions" es refereix simplement a si aquest topall màxim de corredors s'ha assolit o no. Ara bé, compte amb això últim perquè quan s'indica un nombre concret de classificats no és realment el de les inscripcions fetes (sempre hi ha gent inscrita que abandona una cursa després d'haver-la començada o que ni tan sols s'hi presenta). En qualsevol cas, és de suposar que la diferència entre el nombre d'inscripcions reals i el de classificats finals no ha de ser gaire gran com per desvirtuar el resultat final. També és cert que algunes curses no arriben al nombre màxim d'inscripcions però que tot i així les tanquen a una data fixada (mesura que em sembla molt coherent si després es vol garantir un cert nivell de qualitat als corredors ja inscrits).

Doncs bé, aquí us deixo les taules però amb el ben entès que ni molt menys pretén ser una anàlisi exhaustiva. Jo us deixo les dades -que prou temps m'ha suposat la seva cerca- i que cadascú n'extregui les conclusions que vulgui. Per suposat, qualsevol comentari serà molt benvingut, sobretot en aquest cas si és per aportar dades noves.

Cervera: gairebé com fa dos anys

2011-09-05T08:50:00.011+02:00

En el moment de començar aquesta entrada no fa encara 24 que he fet la meva primera cursa de la nova temporada, la dels 10 km. de Cervera. I les sensacions que n'he tret no són dolentes, tot i que tampoc ha estat aquesta la cursa de la meva vida. A la crònica prèvia deia que ja firmaria un temps com el de fa dos anys -quan hi vaig participar per primer cop- en què no vaig baixar dels 46' per pocs segons, i tenint present que aquell any va ser el del meu debut en el món de les curses populars i que va ser quan, en general, vaig fer les meves millors marques en aquesta distància. També és cert que el primer cap de setmana de setembre no és el més propici per prendre com a bona (o mala) referència l'actuació d'un mateix en una cursa determinada, ja que venim d'un parell de mesos d'estiu en què la gent, més que córrer, procura "hivernar". Però de totes formes, no deixa de ser aquesta cursa una mena de test que ens pot dir si encara tenim un cert marge de millora per als propers mesos o si, pel contrari, val més que ens ho prenguem amb calma i no ens exigim fites inabastables en les curses que ens quedem per fer.

Amb aquesta idea al cap, em presento a Cervera amb la família i, per sorpresa meva, sense cap molèstia física que després pugui fer servir d'excusa per una possible cursa dolenta (mal al tendó i/o a la renyonera, per exemple). És curiós com de vegades sembla que tinguis el cos masegat per totes bandes i a l'endemà, com per art de màgia, les molèsties s'hagin esvaït. Millor doncs no hi ha res pitjor que córrer adolorit. Com ja s'intuïa, hi ha un bon ambient sense que alhora siguem una gran multitud (rècord d'inscripcions amb gairebé 300) i això ens facilita la logística prèvia de recollida de dorsal, visita obligada als lavabos, etc. I quasi sense temps per escalfar (per a què? per cansar-nos abans d'hora?) es dóna el tret de sortida. I mai millor dit perquè va ser a càrrec d'un trabucaire, tot i que amb un petard certament fluixet que quasi no es va sentir.

Coneixedor del recorregut, faig els primers qms. a ritme de 4':20"-4':25" que mantinc fins i tot després de la "paret" bestial que hi ha al qm. 1,5. De moment, la cosa va més o menys bé i segueixo un parell de "llebres" que tinc controlades d'altres curses per les terres de Lleida i que estic segur que poden ser una bona referència al llarg de la cursa. Al qm. 3,5 s'inicia la part més "divertida" de la cursa, amb una forta baixada fins el qm. 5, a partir del qual, el recorregut comença a endurir-se una miqueta. Aquest tram no és més que un dolç aperitiu del que ens hem de trobar a partir del qm. 7,5 quan comencem a enfilar les primeres rampes que voregen una part de la muralla de Cervera. Fins i tot, quan sembla que aquest interminable tram s'hagi acabat amb un fals pla, et topes de nou amb una altra rampa quan entres de nou a la ciutat. Com és lògic, en aquests gairebé 2 quilòmetres de pujada el meu ritme s'alenteix i ja fa una estona que les "llebres" m'han deixat. Miro el rellotge i sabent que el darrer mig quilòmetre és d'una certa baixada, premo el gas per mirar d'apropar-me al temps de fa dos anys. Un corredor que no conec m'enxampa i com deu veure que jo vaig més lent, m'anima que el segueixi, en un acte de solidaritat entre companys de fatiga que l'honora. Al final, encaro la recta d'arribada i acabo la cursa amb relatives bones sensacions, tot i que no em puc fer la foto de rigor amb l'Stanis (per això hi poso la d'abans de sortir). Com es diu de vegades, al cap i a la fi, un val el que entrena.

Si mireu la classificació comprovareu que el meu temps ha estat una mica superior al de fa dos anys però com tot és relatiu i susceptible de tenir dues lectures, també podríem dir que la meva actuació ha estat molt similar, doncs la meva posició final relativa és d'un 51% en ambdues edicions; ahir vaig ocupar la núm. 145 (d'un total de 281 corredors) i al 209 vaig ser el 125è però amb menys gent (245). A partir d'aquí, ja veurem com avança la temporada. Per cert, dues sorpreses agradables: primera, res més creuar la meta se m'apareix el Josep Huguet, corredor i alhora blocaire de qui feia temps que no en sabia res, i em diu que ara es dedica més a veure els braus des de l'altre costat de la barrera, és a dir, que està al control de les curses Champion Chip. Doncs bé, de ben segur que ens tornarem a trobar perquè ja tinc al cap un parell més per les terres de Lleida (Linyola, Mollerussa, etc.). I segona sorpresa, em trobo als vestuaris (eps, no penseu malament) un altre col.lega de curses, en Pere Pinós, i em diu que ha escrit un llibre aprofitant la seva dilatada trajectòria de corredor popular; es titula "Córrer enmig del paradís" i pel poc que he fullejat, me'n faré amb un exemplar. Qui sap si això m'esperonarà a complir, definitivament, amb un dels meus somnis: publicar un llibre i que aparegui a la llista dels més venuts.

Per acabar, com altres cops, anem a valorar breument la cursa:

Aspectes que m'han agradat: diria que tot ja que trobo que és una cursa bastant ben organitzada. Suposo que el fet de no ser un munt de gent facilita més la feina i no crec que cap corredor s'hagi trobat amb cap imprevist desagradable. Les qüestions logístiques han funcionat bastant bé (recollida de dorsals i de l'obsequi, dutxes i lavabos, consulta ràpida dels resultats, etc.), els avituallaments durant la cursa han estat els que havien dit (2), tots els qms. indicats (aquest cop no se me n'ha escapat cap), puntualitat en la sortida, la informació cartogràfica al Web, etc. Per tant, la meva més sincera enhorabona a l'organització per la bona feina feta.
Aspectes que no m'han agradat: d'això no en tinc res a dir. Si fóssim molt primmirats suposo que trobaríem alguna qüestió millorable (tot és susceptible de ser-ho) però vaja ... si no em falla la memòria recent, ara mateix no en trobo cap. Això sí, i sense voler-me acarnissar amb ningú en particular, crec que a l'speaker de la cursa li faltava un punt de "salsa", de "salero". Potser és que hi està gaire avesat. Era el meteoròleg de TV3, en Toni Nadal (veieu-lo aquí en acció).

Cursa de Cervera: la prèvia

2011-09-03T09:18:00.010+02:00

En el moment de començar a escriure aquesta entrada, quedaran 24 hores perquè s'iniciï la nova temporada de curses del 2011-2012, amb la dels 10 km. de Cervera (Segarra). I si us demaneu per quines són les meves expectatives doncs confesso que no sé què dir-vos: no sé si estic gaire fi (diria que no, però), tampoc sé si demà em llevaré amb molèsties vàries (tornen a aparèixer els vells fantasmes de la renyonera i el tendó) com em passa als darrers dies, etc. Per tant, hi anirem a veure-les venir i ja veurem què passa. De fet, tampoc sé si aquesta primera cursa de setembre és la més idònia per calibrar el potencial que pugui desenvolupar al llarg dels propers mesos (perdoneu però això sona una mica pedant), i diria que per dues raons: la primera, perquè venim d'un parell de mesos d'estiu en què la gent "normal" està més per altres coses que no pas per les curses i durant els quals busca fer un reset. I segona, perquè aquesta en concret no té un perfil del tot còmode; no és que sigui molt dura (si fos així ja l'hauria descartat) però té uns darrers dos qms. de pujada que obliga que la majoria de la gent s'ho hagi de prendre amb calma i hagi de reservar forces abans per aquest tram final (a més d'alguna que altra pujada curta però alhora molt empinada bastant abans).

De totes formes, i malgrat tota mena d'inconvenients que hom pugui tenir, també és cert que ja tenim ganes de començar a córrer en curses populars, de tornar a aquesta rutina que tant de suor i sacrifici ens costa al llarg de l'any, tot i que en el meu cas particular podríem dir que ja m'hi he posat (la setmana passada a la Vall d'en Bas). Si llegiu la crònica de la meva participació a la cursa de Cervera del 2009 (la meva única presència fins el moment) veureu que tampoc em va sortir una cursa rodona -suposo que devia notar els efectes de les dues raons abans citades- ja que vaig marcar un temps discret (al voltant dels 46'). Dos anys després, però, reconec que ara mateix firmaria per mantenir aquest registre. Però no avancem resultats i un cop acabada la cursa ja us ho explicaré amb més detall. Sigui com sigui, i com tot plegat espero sortir de la dutxa abans de les 11:00h aprofitarem el matí dominical per fer un volt per la ciutat -si no plou!- donat que prou coses té per perdre-hi una bona estona.

I dic "dominical" perquè la novetat d'enguany respecte les edicions anteriors (demà en serà l'11ª) és el canvi de dia: passa de la tarda del dissabte al matí del diumenge. No n'he esbrinat el(s) motiu(s) però m'atreviria a dir que un deu ser el d'evitar la calor de les tardes que encara acostuma a fer per aquestes dates. Desconec si n'hi ha d'altres de caire organitzatiu, evitar la competència d'altres curses amb més "ganxo", etc. però sigui com sigui, a mi ja em va bé doncs tot i el baix nivell de forma que pugui tenir, crec que es rendeix més al matí ben d'horeta que no pas a la tarda d'un dissabte, quan potser estàs fent encara la digestió i tens més mandra que ganes de calçar-te les sabatilles. I no sé si el canvi de data ha servit per augmentar la participació de la gent o això hagués passat igual sense aquest canvi, però el cert és que s'han tancat les inscripcions amb gairebé 300 corredors (el màxim eren 400), quan l'any passat van ser 268 (classificats) i fa dos anys 245. I això que coincideix amb la primera mitja marató de la temporada (Sabadell). En tot cas, sense tractar-se d'una cursa minoritària tampoc serem pocs els corredors que ens hi aplegarem.

I de ben segur que aquesta també em donarà arguments perquè continuï parlant bé de les curses organitzades a les Terres de Lleida. I aquí us en deixo el primer: el preu. Fa dos anys vaig pagar 12€ (sense xip propi) i enguany 8 (amb xip). Descomptant el lloguer del xip diria que el preu de la inscripció s'ha rebaixat i si això es confirma, estaríem davant d'un fet bastant insòlit en el món de les curses populars. Deu ser aquesta l'excepció que confirma la regla dels preus a l'alça. I per acabar: dues entrades anteriors relacionades:

Premis Blocs Catalunya: compte enrere

2011-09-02T12:54:00.011+02:00

Com ja deveu saber si esteu al corrent del bloc i del meu Facebook, s'acosta el termini perquè finalitzi el període de les votacions al certamen dels Premis Blocs Catalunya, al qual, i per segon any, s'ha presentat de nou Marathon Man. En concret, a la mitja nit del proper dissabte 10 del present. De fet, res més entrar al bloc teniu a la vostra disposició (a l'esquerra de la pantalla) la imatge enllaçada perquè si ho estimeu oportú, hi dipositeu la vostra confiança i em voteu. Cal recordar que el procés de votació d'enguany és diferent al de la passada edició ja que ara tota persona que vulgui votar s'ha de registrar prèviament com a usuària a la web de la STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement). Suposo que això s'ha fet d'aquesta manera per evitar votacions fraudulentes, com sembla que va succeir l'any passat quan qualsevol podia votar tants cops com volgués des de diferents ordinadors (i fins i tot des del mateix). I si bé crec que això és un gran avenç que garanteix la fiabilitat de les votacions (aquestes només serveixen per triar els finalistes de cada categoria temàtica), també és cert que el fet d'haver-se de registrar pot fer que potencials votants ho deixin estar perquè, o bé no els queda gaire clar com fer-ho (tot i ser molt senzill) o simplement, no tenen temps i/o ganes. Per tant, m'atreviria a dir que enguany el nombre total de vots disminuirà però a canvi, suposo que es guanyarà en fiabilitat (no sé si dir "credibilitat").

Quant a l'autor d'aquest modest bloc, al seu moment ja va fer el pertinent "bombardeig" de missatges a les seves amistats i coneixences a través del Facebook (vet aquí que en aquest sentit sí li ha trobat una certa utilitat a això de les xarxes socials) i a d'altres amb el procediment més antiquat del correu electrònic. I val a dir que si tothom que li ha contestat l'ha votat realment (és a dir, no li ha pres el pèl) creu que pot estar content de la resposta general. Però, compte, no val a badar!! I el motiu és el següent: a diferència també de l'any passat, els que s'hi han presentat al Certamen no veuen les classificacions i per tant, a pocs dies perquè acabin les votacions no saben si el seu bloc en concret està dins el grup de finalistes o per contra, no té cap opció d'arribar-hi ni de lluny i ja no val la pena insistir. És per això que no sotmetrà a les seves amistats i demés personal a la "tortura" de rebre un altre missatge de recordatori perquè si volen votar, que s'afanyin a fer-ho. En comptes d'això es limitarà tant sols a recordar-ho al seu Facebook (una mena de compte enrere) i com es diu en casos com aquest, alea jacta est! És de suposar que un cop acabat el període de votacions se sabrà d'una forma o altra els blocs que han estat finalistes.

Una novetat d'aquesta edició és que al seu moment van ampliar el període d'inscripcions de nous blocs, degut a les nombroses peticions rebudes, i que va ser del dilluns 25 de juliol al diumenge 31 del mateix mes. Sembla, doncs, que això dels blocs va a més i que qui més qui menys, tothom té una certa dosi de vanitat dins seu i vol donar una certa visibilitat al seu bloc. Endavant doncs, com més serem més riurem. Per cert, no veig que aquesta ampliació hagi afectat a la categoria on es presenta Marathon Man (la d'esports) ja que acabo d'accedir-hi i hi he comptat els mateixos 22 blocs de fa unes setmanes, dels quals 4 són corporatius, 2 professionals i la resta (16) personals (com aquest). Perquè us feu una idea de amb qui ha de competir Marathon man, hi ha 6 blocs de futbol, 3 d'esports en general, 3 de motor, 2 de BTT i/o senderisme, 2 d'hoquei patins, 2 d'activitats de neu, 2 de curses, 1 de golf i un darrer de bàsquet. Per suposat, i venint d'una persona com jo que odia el futbol, us diria que ni miréssiu els dedicats a aquest maleït esport, i per suposat, que ni els voteu. Tant que se'n parla dia sí i dia també, només faltaria que aquí també ens els haguéssim de menjar, i amb patates!

Cursa de la Vall d'en Bas: la crònica

2011-08-30T15:41:00.013+02:00

El passat diumenge vaig fer la meva darrera cursa de la temporada i d'aquí uns dies encetaré la nova, amb la qual cosa l'interval entre una i altra haurà estat ben reduït. De fet, ja havia donat per conclosa la d'enguany amb la Cursa d'Estiu de Bagà (a finals de juny) que vaig fer la "troballa" de la Vall d'en Bas i com s'ajustava molt bé a l'opció d'una escapada de cap de setmana (la darrera de l'estiu) per les contrades de la Garrotxa, doncs no vam deixar escapar aquesta oportunitat. Oimés si la cursa és gratuïta i com s'entreveia, d'aquelles que de vegades he qualificat d'"autènticament popular". I si a més tenim la sort de trobar un allotjament bastant bo (els apartaments de Can Morera) a pocs metres de la mateixa sortida ... doncs què més es pot demanar? Ja em feia una mica de pal haver-me de llevar d'hora per fer la inscripció però amb aquesta qüestió resolta, l'hauria pogut fer en pijama, com aquell qui diu. I amb totes aquestes facilitats logístiques resoltes, un podria pensar que la cursa m'hauria d'haver sortit rodona, allò d'arribar i moldre, però no va ser ben bé així com us detallaré en aquesta crònica. Potser aquestes mateixes facilitats van jugar en contra.

En primer lloc, val a dir que aquesta primera edició de la Cursa de Verntallat-el Mallol forma part del Circuit de Curses Populars de Muntanya de La Garrotxa del 2011, juntament amb 7 més, com són: "Córrer pel cor de la Fageda", "Cursa de la Bonavista", "Pujada a la Salut", "Puja i baixa a Batet de la Serra", "Cursa Festes de Sant Roc", "Pujada a Sant Ferriol" i la ja coneguda per nosaltres "Volta pels volcans d'Olot" (més informació a l'enllaç). Recordeu que aquesta darrera ja l'hem fet dos cops i que enguany vam estar a punt de fer la primera però que al final vam canviar-la per la mitja marató de Cunit. No conec cap més altra d'aquestes 8 però havent-ne "tastat" la dels volcans i la de la Vall d'en Bas, crec poder afirmar que val molt la pena aprofitar-ne alguna perquè a més d'estar ben organitzades, dóna peu després a muntar una sortida de cap de setmana o d'un únic dia, com es vulgui, donat que les opcions per aprofitar la jornada en alguna sortida per la comarca són múltiples. I ningú pot negar que aquestes contrades tenen tots els ingredients necessaris per a la gent amant de la natura, l'excursionisme, rutes en BTT, passejades a peu per indrets d'un bell paisatge, etc. amb amics, en família o amb qui es vulgui. I així ho vam fer nosaltres, tant abans com després. És el que té de bo agafar-se la cursa com un simple pretext i sense donar-li cap més importància que la de passar-s'ho bé.

De fet, prova d'això últim és que ni tan sols vaig pensar en agafar el cronòmetre i que com tampoc les tenia totes, ja no vaig amoïnar-me gaire per com em sortiria. Si mireu el seu perfil, no és que sigui gaire exigent però té dos turonets que cal salvar i fan que un s'hagi d'esprémer una mica més del compte. I ja sabeu que tot i que he fet altres de més dures i que m'han sortit millor, tampoc sóc un boig per les curses de mitja muntanya. Doncs bé, faig la inscripció sense cap problema i ja me n'adono que serà una cursa molt popular, sobretot per a la gent d'Olot i rodalies, doncs sembla que qui més qui menys, tothom es coneix. I fins i tot trobo alguna cara coneguda de gent d'altres contrades (p. ex. Bagà i Ossera). Sortim amb uns 15' de retard perquè l'organització ha fet curt en les seves previsions i enlloc dels 150 corredors esperats, se n'hi presenten uns 200 (inclosos també els caminadors). No està gens malament per ser aquesta la primera edició.

Però anem al gra. Des dels primers compassos m'adono que no vaig fi. Pensava que la lumbàlgia que havia tingut dies enrere reapareixeria però la veritat és que no va ser així i sí en canvi, vaig sentir les agulletes al pit. El motiu és que des de feia tres dies que tornava anar al gimnàs i que tot i les primeres sessions creia que havien estat suaus, sembla ser que no va ser així. No ha de valdre d'excusa perquè quan un no està en forma li surten tots els mals possibles, però sí és cert que durant tota la cursa vaig estar limitat en la respiració ja que cada cop que ho feia -i ja us podeu imaginar que en una cursa en són molts- el pit m'ho acabava recordant. Doncs bé, entre un mal i un altre "ataco" el primer turó i a mitja pujada decideixo prendre-m'ho amb calma i deixar de córrer per caminar. No en sóc pas l'únic, però, i de fet, pels comentaris que vaig sentir un cop acabada la cursa, aquesta va ser més dura del previst. Ara bé la baixada prèvia al segon turó i aprofito per gaudir del paisatge que, en part, ja vam veure al seu moment amb motiu de la mitja marató d'Olot (sí, la del pernil). En aquesta part es passa per un dels trams més macos de la cursa: un corriol tan ombrívol que gairebé em feia dubtar de si corria de dia, paral.lel al rierol del Gurn.

Ara ens toca pujar al segon turó -que coincideix amb el llogarret del Mallol- que és una mica més suau que l'anterior però vaja ... "de lunes a martes no te apartes". Aquí trobem l'únic avituallament de la cursa -una mica pobre, val a dir-ho- i s'inicia la part de baixada i pla de tornada cap a la meta. Crec que ara puc prémer una mica més el gas però el pit em recorda que no, que continuï agafant-m'ho amb calma i gaudeixi de les vistes. Li faig cas però tot i això no deixa de ser aquest un tram que se'm fa pesat i més llarg del que és realment. Travesses camps de conreu fent unes quantes voltes -suposo que perquè al final doni la distància de 9 km.- i ara bé el millor: l'oportunitat de creuar la meta -feia algunes curses que no desitjava tant de veure-la com en aquesta- amb l'Stanis un altre cop en braços. I si em demaneu pel temps fet, no ho sé del cert: no han publicat encara cap classificació però crec haver vist un 59':01" en la taula de la persona que anava apuntant els dorsals de la gent que arribava i el temps. Si això es confirma, ja podeu deduir que és bastant fluix però tampoc sé quanta gent va quedar per davant meu i quants més per darrera (ja deia Eisntein que tot és relatiu). Aixi que ho sàpiga ja actualitzaré la taula de dades de les meves curses.

Tot plegat, que tinc la sensació que em falta un puntet de forma per començar la temporada -recordem-ho, aquest diumenge- amb garanties de fer un bon paper. Ja ho anirem veient al llarg de les properes setmanes. I pel que fa a la cursa, què dir: doncs que per ser la primera edició ha anat força bé; molt bon ambient, més o menys ben organitzada, un lloc molt adient on situar la sortida i arribada i en una zona on no hi ha problemes d'aparcament. Crec que no havien dutxes però com jo vaig dutxar-me a l'apartament llogat, doncs que la resta s'espavili! Per ser una cursa gratuïta no tinc cap opinió en contra que la faci desmerèixer i com ja he dit altres cops, no es poden demanar peres a un pomer. Altres curses són de pagament i s'ho haurien de fer mirar amb lents d'augment. Enhorabona, doncs, a la gent de la Vall d'en Bas.

Setembre: sant tornem-hi!!

2011-08-25T20:53:00.008+02:00

Després de dos mesos sense participar a cap cursa (la darrera a Bagà va ser a finals de juny) i amb la més que previsible presència aquest diumenge a la Cursa de la Vall d'en Bas, encetarem després la nova temporada de curses populars i per tant, va sent hora d'anar pensant en les opcions que ens dóna el setembre (que està al caure). I val a dir que després d'aquesta "sequera" el proper mes té unes quantes curses realment interessants tot i que com la lògica s'ha d'imposar de nou, algunes no les acabaré fent, bé per coincidència en dates, bé perquè mantinc el meu objectiu de córrer un parell de curses o com a molt, tres. També, com altres vegades, algunes opcions són ja conegudes (i alhora bones) i apareix alguna que altra novetat en el calendari. Doncs bé, fet aquest preàmbul, us deixo el llistat de les curses que faré o que més m'han cridat l'atenció, i com és habitual en aquest tipus d'entrades, ordenades en tres categories:

Curses que faré: el diumenge 4 tornaré a Cervera per fer la 11ª edició de la seva cursa de 10 km. Ja vaig ser-hi fa dos anys i veig que enguany han canviat de dia (abans es feia a la tarda del dissabte). Diria que per l'època de l'any que som, algú haurà recomanat aquest canvi, per allò de la calor. A més, és barata ja que amb xip costa només 8€ però els i les que hi aneu no busqueu fer-hi marca perquè la part final del seu recorregut no és la més idònia per aconseguir-la. Després, per al dissabte 10 tinc al cap fer la 3ª Cursa de Muntanya de Calders, també d'una desena de qms. i al raonable preu de 10€ (ja veieu que sembla ser la cursa del 10). Com el seu nom indica, no és plana però fent una ullada al recorregut, tampoc és excessivament dura com per descartar-la d'entrada. De ben segur que hauré fet curses més dures que aquesta.
Curses que em rumiaré: n'incloc dues malgrat que si les previsions anteriors es compleixen, alguna d'aquestes s'haurà de descartar (o totes dues) per allò que deia abans del límit de curses per mes. Així, en primer lloc tenim per al diumenge 18 la Ruta dels Molins (Calldetenes), de 9,5 km. Ja hi vam ser l'any passat i és una cursa d'aquelles que dius "bona, bonica i barata (3€)" i a més, veritablement popular. No em faria res tornar-hi, oimés si arribo en millor forma que a la passada edició, quan vaig córrer "tocat" del bessó. La segona opció és una altra cursa coneguda com la Pujada a Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet) i on hi vam participar fa dos anys, sota una constant pluja. A favor, que en parlen bé, està molt a prop de casa i és barata (5€) però en contra, un perfil no gaire còmode per a una distància total de 13,6 km. De totes formes, potser seria aquesta una bona oportunitat per entrenar de cara a la primera mitja marató de la temporada (encara per decidir).
Curses que no faré: n'hi ha unes quantes però també val la pena destacar-les. En primer lloc (dissabte 3) tenim la Cursa dels Tres Pics (Navàs), relativament barata (15€), però entre que no és gaire còmode (perfil) i la seva distància (21 km.), crec que per començar la temporada no és la millor opció (de totes formes, me la guardo per a un futur proper). Per a l'endemà (4) hi ha prevista la primera mitja marató de la temporada (Sabadell) però no fa gaire ja vaig dir que no la faria perquè la trobo cara (20€ per no ser federat) i crec que serà un pèl avorrida (tres voltes a un circuit urbà). Per al següent cap de setmana (la Diada de l'11 de setembre) tenim un clàssic i una cursa nova: en primer lloc, el Cros de l'Ametlla de Merola (23ª edició), que ja vaig córrer fa dos anys i que enguany no entra en els meus plans. No és barata (tampoc és que sigui de les més cares) i tot i que està molt ben organitzat, ben mirat es tracta de fer dues voltes a un mateix circuit. I per últim, tenim la 1ª edició de la Transenyera (Castellbell i el Vilar), de 7,3 km. a un preu de 10€. No té un recorregut pla però tampoc és que sigui molt exigent. Aquesta podria ser una bona alternativa en cas que fallés la de Calders.

Tot plegat, que com veieu no falten opcions en aquest mes per començar a perdre aquells quilos estiuencs de més i iniciar la temporada. Per acabar, i ja que les he citades, aquí us deixo els enllaços d'entrades anteriors sobre algunes d'aquestes curses, per si us ve de gust repassar-les.

La meva participació a la Cursa de Cervera (2009).
La crònica de la meva cursa de la Ruta dels Molins (2010).
La crònica de la meva cursa de la Pujada a Vallhonesta (2009).
La crònica del Cros de l'Ametlla de Merola (2009).

Cursa a l'horitzó: la Vall d'en Bas?

2011-08-24T10:51:00.015+02:00

Ahir al matí (dimarts) vaig tornar a sortir per córrer amb els altres dos col.legues del Team i la prova va anar bastant bé, sobretot si ho comparo amb la del dilluns en què vaig fer més pena que glòria. En canvi, ahir vam seguir un recorregut habitual de poc més de 10 km. i llevat d'un parell de moments en què les molèsties tornaven a reaparèixer (coincidint amb trams de pujada), durant la resta no vaig notar res. I encara que avui (dimecres) me'n ressento una mica, crec que amb descans durant els propers dies l'assumpte quedarà més que solucionat. Creuem els dits. Si les expectatives s'acaben complint, estic pensant en la possibilitat de fer una darrera cursa per tancar el mes d'agost; i és que tafanejant pel calendari del Ropits, vaig "descobrir" fa uns dies la I Cursa Popular Verntallat-el Mallol (al municipi de la Vall d'en Bas) i si la faig podríem dir que en comptes d'iniciar la temporada el setembre (que està al caure), donaríem el tret de sortida amb una setmana d'antelació.

Es tracta d'un recorregut de 9 km. que transcorre per la Plana d'en Bas, amb dos petits cims de muntanya intercalats ja que s'ha de pujar a dos punts emblemàtics d'aquesta zona del municipi, com són l'ermita de Sant Antoni de Puigpardines i el Mallol. Del primer dir que la primera notícia que se'n té data de l'any 1396 i que està molt a prop de l'església de Santa Maria de Puigpardines, que en altres temps va ser monestir, data del segle XII i de la qual es conserva encara la seva antiga portalada romànica. Per la seva banda, el topònim Maiol o Mallol sembla que podria provenir del cultiu de "maioles" o vinyes joves, que avui dia han desaparegut gairebé de la comarca. Aquesta vila es troba damunt l'estratègic pujol de la Vall i antigament fou residència dels vescomptes de Bas; posseïa també un castell fortament emmurallat del qual se'n tenen referències d'ençà el 1204 però els terratrèmols del segle XV el van destruir i ja no en queda cap vestigi en peu. A l'actualitat, i d'entre totes les edificacions, cal destacar la casa del Veguer, la presó o casa del Notari, que va exercir aquestes funcions per a tota la Vall fins les acaballes del segle XIX.

D'altra banda, l'altra part del nom amb què s'ha batejat aquesta cursa -Verntallat- té molta transcendència històrica per a Catalunya -i podríem dir també que per a la resta d'Europa- doncs es refereix al personatge de Francesc de Verntallat, pertanyent a la nissaga dels Puigpardines. En poques paraules, diguem que va aconseguir el que cap país europeu havia fet: l’alliberament dels serbs de la gleva 300 anys abans de la revolució francesa, mitjançant les Guerres de Remença. Per a qui vagi peix d'història, ha de saber que una "remença" o redempció era el tribut que havien de pagar els pagesos per evitar els drets abusius que tenien sobre ells els senyors feudals; l'impost va donar nom als exèrcits de camperols que es van revoltar contra els nobles a la guerra civil catalana del segle XV. Es tracta de ben segur del personatge històric més important que ha tingut la Vall d’en Bas i explica la llegenda que en Francesc estava un dia amb els seus homes a la muntanya i alguna cosa, paraula o fet devia provocar la seva ira ja que es va aixecar d’una revolada i agafant la seva espasa va partir pel mig un vern. Vet aquí, doncs, que apareixia en Francesc de Verntallat. Des de llavors, el seu escut d’armes tindria un fons granat, amb la figura d'aquest arbre tallada pel mig, i també des d’aquell dia els seus homes se'ls anomenarien els "verntallats".

En aquest context històric tan convuls, Francesc de Verntallat -que recordem-ho, no era pagès- va organitzar el primer sindicat agrícola europeu per la defensa dels remences i la supressió dels mals usos, i amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486) va alliberar als pagesos catalans de la servitud. Si busqueu pel Web trobareu un munt de referències a aquest personatge i a l'època en què va viure però com sempre, us en deixo aquí un parell: aquesta primera amb un munt de documentació i una segona que us porta al fantàstic programa de ràdio "En guàrdia", emès per Catalunya Radio el juny d'aquest mateix any. I si voleu conèixer més a fons aquest indret sense haver de participar a la cursa, sapigueu que existeix una "ruta remença" i fins i tot una "cuina remença" que té per lema "De la terra, als fogons". Es miri com es miri són dos exemples més dels molts que sovintegen avui dia de com la història (fets, personatges, etc.) acaba sent objecte de l'oferta turística (allò que alguns en diuen la "turistificació").

Aquesta seria, doncs, una bona oportunitat per tornar a terres garrotxines, després d'haver-hi estat ja tres cops amb motiu de dues Curses dels Volcans d'Olot i també de la seva Mitja Marató. Ja es veu que a l'igual que tinc la meva predilecció per les curses de les contrades de Lleida, no em fa tampoc cap mania acostar-me a aquesta comarca gironina. I és que venint en cotxe des de Manresa i passant per Vic, amb el túnel de Bracons ho tenim força més a prop (i sense haver de prémer gaire l'accelerador). Ara només faltarà que ens ho poguem muntar bé perquè la cursa comença a les 9 del matí i malgrat tenir un aspecte molt positiu a favor -és gratuïta- en té un altre que ens ho fa posar un xic complicat, com és que segons la pàgina web la inscripció s'hauria de fer una hora abans. I això voldria dir haver de matinar una mica. Qui sap si encara hi haurem d'anar el dissabte per fer-hi nit ... Vaja, tampoc estaria gens malament com a pretext per a una altra escapada. Ja ho anirem veient en els propers dies.

Preus de curses: l'etern debat

2011-08-22T15:29:00.014+02:00

A través del company Miquel Pucurull, tot un referent en el món de les curses populars, sembla que s'ha iniciat al web dels Corredors.cat un cert debat que no és nou, doncs fa referència a un tema recurrent i del qual sempre se n'acaba parlant cada cop que algú ho planteja. Es tracta del preu de les curses, de si la seva inscripció és massa cara per al que després un s'hi troba i de si en alguns casos esdevenen un veritable negoci, aprofitant l'auge indubtable que està tenint el vessant popular de l'atletisme. Val a dir d'entrada que el podeu seguir si us interessa però si a més voleu aportar el vostre granet de sorra, només cal donar-se d'alta en aquesta Web: és un procés gratuït i ràpid ja que després d'emplenar les dades que es demanin, es rep un missatge amb un enllaç que només caldrà clicar per activar la vostra alta. I punt, així de senzill. Tot seguit reproduiré més o menys el que jo he dit i resumiré breument els comentaris que he anat llegint i així crec que us en podreu fer una millor idea.

En primer lloc, suposo que com molta altra gent, quan jo vaig començar a córrer fa uns anys no tenia ni idea dels preus de les curses ni d'altres elements de comparació entre aquestes, per la qual cosa m'apuntava a aquelles que em semblaven més interessants i el preu era un factor secundari. No entrava a valorar gaire -tret que el cas en qüestió clamés al cel- si la cursa era cara o barata. Ara, però, amb la perspectiva de tot aquest temps corrent, escrivint al bloc i buscant informació de moltes curses, arribo a la conclusió que les que es fan a casa nostra són, en general, més cares que a la resta del país. No entraré a valorar si molt o poc, ni tampoc el que suposa organitzar una cursa amb tots els seus ets i uts quant a despeses (maldecaps a part), etc. doncs ni molt menys disposo de tota la informació com per donar per bones certes afirmacions i per tant, no voldria ficar la pota.

Segon, és ben cert que estem en un context de lliure mercat i per tant, cadascú és lliure d'inscriure's en una cursa o en una altra i ningú ens posa una pistola al cap per fer-ho, i si ho fem i creiem que la cursa és cara, o bé ens callem o bé si ho diem hem d'estar disposats a que ens titllin de babaus per haver-ho fet. Cada cop sóc més crític amb aquesta qüestió i intento aplicar-me a mi mateix la regla de l'euro/km. (en curses de 10 km. o de semblant distància) i que com més gran sigui aquesta la relació hauria de ser inversa (per allò de les economies d'escala). Així, tret d'excepcions puntuals, jo procuro no inscriure'm en curses de 10 km que valguin més de 10€, de la mateixa manera que crec que una mitja marató no hauria de valdre més de 15€. Òbviament aquesta regla no ha de ser tan estricta com per deixar de participar en una cursa que ens pugui semblar cara però que per un motiu concret, valgui la pena l'experiència, ni que sigui per un cop. En aquest sentit, em ve al cap la marató de BCN del 2010 (on vaig pagar 45€) i que no crec que la faci més per, entre altres factors, els preus (la del 2012 val 50€, 60 o 70 segons quan es faci la inscripció). I també podríem parlar de la Mitja de Granollers (o la MITJA en majúscules) que no l'he feta encara, que no descarto fer-la algun cop però que m'ho rumiaré molt abans perquè la inscripció crec que supera els 20€. En altres paraules, que no cal ser més papistes que el mateix Papa que tot just ens acaba de visitar amb motiu de la JMJ.

Tercer, és ben clar que al final el preu d'una cursa ve determinat per diversos factors, entre els quals podríem citar la voluntat dels organitzadors de voler fer negoci (em sembla perfecte que ho puguin fer), de si es disposa de diners públics (subvencions d'ajuntaments, diputacions) o privats (espònsors, caixes d'estalvi), de la predisposició de l'organització a arriscar-s'hi en muntar una cursa i de si disposa de més o menys personal voluntari i, com no, de l'oferta i la demanda; en aquest sentit, es podria pensar que el preu és un element dissuasiu i que com més cara sigui la inscripció d'una cursa, menys demanda tindrà però per contra, de vegades passa que malgrat se'n parli malament i que es digui que és massa cara per al que després un s'hi troba, s'acaben els dorsals (p. ex. no deixo de llegir comentaris negatius de la Mitja de Barcelona ja que entre altres motius, els corredors no tenen ni on dutxar-se ni canviar-se, mentre els preus varien dels 19€ als 26€ depenent de quan es faci la inscripció i de si es té o no xip propi). D'altra banda, i referent al primer factor citat, em sembla molt lícit que l'organització d'una cursa vulgui fer negoci, ergo, guanyar calés, per després fer-ne el que cregui més oportú. El que passa, però, és que sovint no es reconeix aquesta intenció (quan hi és) perquè tinc la impressió que dir-ho explícitament, no és políticament correcte (i encara menys en temps de greu crisi com la que estem vivint). Ara bé, de la mateixa manera que hom és lliure d'inscriure's a la cursa que vulgui, l'organització d'aquesta pot també posar el preu que vulgui; la gent no és ximple -bé, alguns suposo que sí- i si després de fer-la no n'ha quedat content, segurament una bona part no repetirà i en canvi, si la troba un pèl cara però pensen que la relació qualitat-preu és bona, doncs cal suposar que tornaran l'any següent.

Quart, com no he muntat mai cap cursa, no sé què hi ha al darrera, diguem que em miro els braus des de la barrera, com aquell qui diu. Però repeteixo, cadascú és lliure d'actuar com cregui més convenient però també se li podria dir que sigui conseqüent i que si corre una cursa que creu que és cara, que després no es queixi i no caigui en l'error de repetir-la després (ja sabem que l'ésser humà és capaç d'entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui). Així, en aquest bloc més d'un cop ja he expressat que no m'inscric en una cursa concreta pel seu preu, i no em costa res dir-ho, quan crec que sincerament és massa cara per al que s'hi cou (és el cas de la passada cursa del Mosquit de Manresa, de 10 km. i que valia 14€). Per contra, cada cop valoro més aquelles altres que són barates -o fins i tot gratuïtes- i on l'organització no té res a envejar d'altres més, diguem-ne, "sofisticades". Òbviament, no es poden demanar peres a un pomer i no hem d'esperar una gran parada i parafernàlia d'una cursa gratuïta (p. ex. les darreres que he fet a Cantonigròs i Bagà). Però com ja he dit en entrades anteriors quan sortia aquesta qüestió, el caràcter "popular" d'una cursa no s'ha de mesurar tant pel volum de gent que hi aplega sinó més aviat per l'ambient que s'hi viu. Igualment, no s'hauria de confondre la qualitat d'una cursa amb el seu grau de "professionalització"; de vegades aquesta suposa l'eclosió d'una cursa que durant temps ha romàs en un nivell baix i després ha pujat com l'escuma (cas de la marató de Barcelona), però d'altres no és més que un pretext per fer que sigui més complexa però després la qualitat dels seus serveis oferts no esta a l'alçada.

Cinquè, en el citat fòrum un dels intervinents dóna una xifra (aproximada) del que pot arribar a costar una cursa per a uns 500 corredors i que es faci pagar d'inscripció entre 10 i 12€; ho desglossa per partides (cronometratge, despeses bancàries, lloguer de l'arc de sortida i arribada, megafonia, assegurança, avituallament durant i post-cursa, ambulància i serveis mèdics, trofeus, despeses d'impremta, obsequi i bossa del corredor, etc.) i la xifra final és d'uns 7.000€. Hi ha una aportació posterior que sense posar en dubte aquest cost, argumenta que això seria per al cas d'una cursa no homologada, sense jutges, no inclosa a cap calendari federatiu, sense premis per als guanyadors, sense gaire propaganda, sense certs serveis i ni tan sols sense que l'organització pugui fer un sopar de germanor i amb el risc que al final els comptes no surtin i s'hagi de posar diners de la pròpia butxaca. És clar que tampoc s'ha d'arribar a aquest extrem i que les organitzacions de les curses no han de ser ONG's que les muntin a fons perdut. Però entre això i la complexitat a què abans hem fet referència, crec que hi ha un punt intermedi; estic convençut que si se li donés l'opció (p. ex. amb preus diferents), molta gent preferiria estalviar-se la samarreta de rigor si això suposés un abaratiment de la inscripció, de la mateixa forma que el control del temps no té perquè ser portat per una empresa (Championchip o una altra). I per suposat, tampoc s'entén que una cursa que se suposa és popular, hagi de tenir premis en metàl.lic per als guanyadors (per això ja seria un altre debat). És a dir, que sense voler entrar en detalls sobre el cost real d'una cursa, de ben segur que en molts casos trobaríem partides prescindibles i sense les quals, la seva qualitat no té perquè veure's minvada.

Tot plegat, potser és allò de predicar al desert per allò que es diu de vegades que quan en una cursa concreta la demanda supera l'oferta, poc es pot fer perquè s'abaixin els preus però també crec que si entre uns quants ho anem comentant, qui sap si al final algú ens escoltarà. És allò de fer bullir l'olla de mica en mica. També podríem "indignar-nos" ja que això està molt de moda, darrerament. Pel que fa a mi, i a fi de predicar amb l'exemple, he estat mirant informació de vàries curses per al mes de setembre i, encara que no tinc gens clar què acabaré fent, ja descarto d'entrada participar a la mitja de Sabadell doncs hauria de pagar 20€, i més per una cursa que al cap i a la fi, crec que consistirà en fer tres voltes a un recorregut urbà. De ben segur que trobaré altres mitges més barates i més atractives al llarg de la temporada. Al seu lloc, per a les mateixes dates preferiré la cursa de Cervera (10 km. a 9€) o la dels Tres Pics de Navàs (21 km. a 15€). Ja ho anirem veient.

Per acabar, us deixo tot seguit els enllaços d'altres entrades encara recents (dels mesos de maig i juny) que parlen del mateix tema dels preus i de curses de franc (o quasi). Com sempre, qualsevol aportació que feu serà molt benvinguda i replicada, i més en aquest tema que pot donar molt de si.

De curses, preus i obsequis (1, 2 i 3).
Curses gratuïtes.

Agost: de moment en blanc però ...

2011-08-21T13:22:00.013+02:00

Falten 10 dies per a finals d'agost i com al juliol, s'estan confirmant de moment les previsions de fa unes setmanes perquè aquest mes acabi, de nou, en blanc, malgrat que em reservo un as a la mànega per al darrer cap de setmana. Per un motiu o altre, òbviament no és aquest un mes gaire propici per fer curses tot i que tres de les quatre que vaig destacar en la corresponent entrada eren gratuïtes, però bé per absència, coincidència d'una amb altra, llunyania i/o lesió (la lumbàlgia de què parlava ahir) m'han fet desistir de qualsevol d'aquestes propostes. Si fem una mica de memòria, eren les següents:

El Cros de les Coromines (Aguilar de Segarra): cursa gratuïta, de 5 km. (si hi arriba) que passa per boscos i corriols i que l'únic que sé -i molt imprecís- és que es fan dues voltes a un circuit i que cada cop hi ha més gent. Enguany, va haver-hi una confusió amb la data, passant del 6 al 13 d'agost i això va fer que coincidís amb la Duatló de Prats de Rei (també de franc). És possible que començant una cursa a les 6 de la tarda i l'altra a les 7, i sent en dos llocs molt propers (veure mapa), hi hagués gent que acabés fent les dues però també -i jo ho veig més factible- que una restés assistència a l'altra. De totes formes, si mireu la classificació que hi ha penjada a la pàgina de Ropits, en cap cas es tracta d'una cursa amb molta gent, ja que a la categoria dels "grans" (a partir dels 14 anys) hi surten 33 corredors, a banda dels 42 nens que també hi van participar.

El mateix dissabte, a la vila anoienca de Cabrera d'Anoia, es feia un altre Cros, també gratuït, que se celebrava en el marc de la seva Festa Major. És de 10 km. i ja feia dies que la pàgina web venia anunciant que les inscripcions estaven exhaurides. En aquest enllaç del Youtube veureu que no s'hi va aplegar una gran multitud i que el recorregut tenia de tot menys gairebé asfalt, a part de ser una mica trenca-cames. Però com en l'altre Cros, i a part d'això, no he trobat més informació.
Dos dies després, el dilluns 15, es va fer la Cursa de la Festa Major de Manlleu, de 4,6 km. i de nou, sense haver de gratar-se la butxaca. En l'enllaç de la pàgina de Ropits surt que hi van córrer 194 persones en la prova sènior (també havia curses infantils). Hauria estat bé tornar a la vila osonenca després de la Cursa de la Policia Manlleu-Vic de l'any passat però suposo que ho haurem de deixar estar per a una altra ocasió.
Finalment, ahir es va celebrar la IV Transllena a la vila de La Pobla de Cérvoles (comarca de les Garrigues). Aquí s'havia d'acoquinar 15€ (o 12 si tenies llicència federativa) per a un recorregut de 13 km. i uns 650 m. de desnivell positius (la majoria acumulats entre els km. 3,5 i 7). Devien fer gairebé ple d'inscripcions perquè el màxim era de 200 i a la classificació surten 183 corredors.

De moment, doncs, 0 de 4 opcions possibles. I cou una mica que tant que vinc queixant-me del preu d'algunes curses (per ser massa cares al meu parer), no hagi fet alguna d'aquestes que són de franc. Però com deia a l'inici d'aquesta entrada, em reservo una "sorpresa" per al proper cap de setmana, i també gratuïta. Aviam si la cinquena és la bona! Ja us n'informaré ben aviat doncs dependrà de com evolucioni de les molèsties que encara tinc la renyonera. No us podeu imaginar com de vegades se'm fa difícil anar de ventre!