dimarts, 30 de juny del 2009

Cross de Callús (1): córrer amb cendra?

Aquest cap de setmana tindrà lloc el II Cross de Callús organitzat pel Centre Excursionista d'aquest petit nucli (poc més de 1.600 hab.), proper a Manresa. Suposo que si no canvia gaire la situació, aquesta serà la meva darrera cursa abans de les vacances; però això també ho deia de la dels Templers de Lleida i aquí em teniu de nou! Tant se val, aquest nou comentari no té per objectiu parlar de la cursa (doncs encara s'ha de córrer) ni de cap preparatiu previ com en algun cas anterior sí he fet (p. ex. la de Vallhonesta de Sant Vicenç de Castellet). La cosa va d'un altre pal més tràgic. Ahir a la tarda va haver-hi un incendi que va afectar una part de la zona per on passa el recorregut del cross, a cavall entre Callús i Santpedor, cremant unes 60 hectàrees forestals i agrícoles. I tot i que va fregar diverses masies i la urbanització del Mirador de Montserrat, sembla que afortunadament cap habitatge va resultar afectat. A la segona imatge adjunta podeu veure en línia vermella el recorregut del Cross i com la zona enfosquida cobreix el seu tram més oriental (part de la riera de Bellver, la masia de Cal Filosa, etc.). Per tant, segurament correrem veient un paisatge parcialment cremat i cendrós. Una autèntica llàstima! Potser avui mateix, aprofitant que hem quedat jo i el Frans per fer una mica de bici, ens hi acostarem.

Aquest és el segon incendi que es produeix al Bages en només una setmana (després del de Sant Mateu, amb unes 190 ha. socarrimades). Amb un any amb tanta pluja i molta vegetació als camps i boscos, i a més sent aquesta l'època de segar i d'elevades temperatures, la pregunta que ens podem fer és la següent: estem davant d'un anticipi dels grans focs dels anys 1994 i 1998? Potser és que tenim massa bosc i sobretot, sense cuidar, o no el valorem prou fins que no veiem les primeres columnes de fum. És cert que no s'han repetit més els tràgics episodis dels incendis d'aquests dos anys indicats però ja sabem que la història tendeix a repetir-se, és quelcom cíclic i que malauradament l'ésser humà entrebanca amb la mateixa pedra totes les vegades que convingui. Li costa molt aprendre dels error o, simplement, no n'aprèn.

Si voleu consultar algunes referències científiques -en el context de la comarca del Bages- sobre la planificació territorial i la seva incidència (bona i dolenta) en els incendis, aquí en teniu dues que corresponen a un article publicat a la revista "Documents d'Anàlisi Geogràfica" i a una tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el desembre del 2002.

diumenge, 28 de juny del 2009

Bell-lloc d'Urgell: quina calorada!

Ahir va ser el torn de la cursa de Bell-lloc d'Urgell, la primera organitzada per l'Ajuntament d'aquest petit nucli (poc més de 2.400 hab.) proper a Mollerussa. Les expectatives del que m'hi trobaria s'han complet del tot, és a dir, un molt bon ambient -d'aquells que fan que la cursa sigui "popular"- una bona organització, un molt bon punt de trobada i, sobretot, una gran calorada. En primer lloc, una cursa amb no gaire gent inscrita (unes 170 persones) que en absolut, però, la desmereix. Suposo que en això hi té a veure que sigui la primera i que el calendari ja està molt atapeït com per poder fer-se un forat amb facilitat, a més que l'època de l'any tampoc ajuda gaire (com avançaré després). Segon, un ambient agradable amb gent de les contrades (només calia parar l'orella per sentir l'accent lleidatà) i de fet, les samarretes que més han sovintejat han estat les dels Km0 (aquests no fallen mai), els Templers, Tàrrega o Mollerussa. I en tercer lloc, i pel que fa a la cursa en concret, ha transcorregut tota per camins rurals entre camps fruiters (ja ho tenen això aquestes terres), amb un recorregut d'un perfil relativament pla i pel que es comenta en algun fòrum, amb els punts quilomètrics mil.limètricament ben marcats. I el que segurament ha estat el millor de tot, el punt de trobada a la Pineda Municipal que pel que he vist, és una zona d'esbarjo amb berenadors, barbacoes, lavabos i sobretot, ombra!! (veieu-ne la foto)

Tot i que la meva valoració és molt positiva, això no treu que tingui algun aspecte a millorar de cara a properes edicions que, n'estic convençut, tindran lloc. I el que diré no és més que un reflex dels comentaris que se sentia entre els corredors un cop acabada la cursa. Primer aspecte: no sé si a finals de juny i en terres de calor és molt idoni iniciar una cursa a les 10:00h i no estaria de més rumiar la possibilitat de fer-ho abans (p. ex. les 9:30h als Templers i 9:00h a Vilanova de Bellpuig). Segon, i relacionat amb això, si ja es preveu una gran calorada - les previsions meteorològiques ja feia dies que ho anaven dient- fora recomanable posar dos punts d'avituallament d'aigua en comptes d'un. Molts corredors ho haurien agraït i de fet, un s'ha desmaiat durant la cursa i se l'han hagut d'endur amb ambulància. I el tercer aspecte, la localització de les dutxes a les piscines municipals no feia gaire còmode prendre'n una ja que entre la Pineda i el poble hi ha una distància d'uns 2 km. (això sí, l'entrada era gratuïta per als corredors).

I si us demaneu com m'ha anat, doncs dir-vos que el meu paper ha estat discret. Estem a les acaballes de la temporada i les cames ja no tenen esma per a gaires més esforços. Com altres curses, els primers 4-5 quilòmetres relativament bé, a un ritme de 4':20" però després no he pogut mantenir aquest ritme, sobretot els darrers dos que eren de pujada, sense un gran desnivell però sí sostingut, i amb la calor s'ha fet més dura (si m'he de refiar del termòmetre del cotxe diria que hem corregut amb una temperatura d'uns 27-28º). De fet, si mireu la classificació us adonareu que el guanyador tampoc és que hagi fet un temps fantàstic, sense voler treure-li mèrit, i això em fa pensar que o bé no hi han vingut els millors corredors que acostumen a ser en aquestes curses o aquests també han patit els efectes de la calor. També és cert que a diferència d'altres, a Bell-lloc no s'ha vist el contingent habitual de corredors magrebins, que sempre copen els primers llocs. Pel que fa a mi, he marcat un temps discret de 47':52" i arribat en el lloc 64 (d'un total de 171 corredors). Com veieu, res com per llençar-hi coets. Si voleu veure el recorregut de la cursa, cliqueu a la icona de sempre:

View Interactive Map on MapMyRun.com

I per acabar, deixeu-me fer una breu reflexió al voltant de l'objectiu de la cursa. Com el seu nom indica, i reprodueixo d'una notícia publicada al diari electrònic Vilaweb, aquesta cursa pretén reduir les desigualtats, tant de gènere com de classe, i la injustícia social, així com afavorir la integració de les persones immigrades i la seva convivència mitjançant l’activitat esportiva. Em sembla molt bé aquesta iniciativa i que entitats i ajuntaments ens ho recordin de tant en tant. Diria que la majoria de nosaltres (jo inclòs), sense ser insolidaris, de vegades sens passa per alt que malgrat els problemes que podem tenir -i més ara en aquest context de crisi econòmica- hi ha molta més gent que ho passa pitjor, i el que encara ho és més, que està molt malament des de fa molt més temps, és a dir, que des que venen al món estan condemnats a passar-les magre sense cap opció a millorar. Ara bé, la primera desigualtat a resoldre seria la de la participació de la dona en aquestes curses populars, atès que el nombre de corredores és molt menor en comparació al dels homes. Per exemple, si ens fixem a les darreres curses que he ressenyat en aquest blog, tenim que a Bell-lloc hi han participat 24 dones (d'un total de 171 persones inscrites), a Lleida 118 (sobre 750), a Vilanova de Bellpuig 26 (sobre 222) o a la mitja marató de Tàrrega només 17 (sobre 171). Sospito que tot plegat, aquesta baixa participació femenina deu respondre a una qüestió més aviat cultural que no pas a una altra cosa, i de la mateixa manera que sembla que hi ha estudis universitaris més "masculins" o "femenins", potser també podríem afirmar que córrer és un esport més aviat masculí (si més no entès en aquest vessant de curses populars). Evidentment no pretenc amb això generar polèmica allà on no crec que hi hagi, només deixar constància de les xifres.

Per cert, un darrer apunt sobre aquesta qüestió: el "Consejo Superior de Deportes" del govern espanyol va presentar el passat 29 de gener d'enguany l'anomenat "Manifest per a la igualtat i participació de la dona a l'esport". Si en voleu més informació, aquí teniu l'enllaç. I per a què veieu que hi ha iniciatives per incentivar la participació de la dona en les curses, aquí en teniu un exemple: a la mitja marató d'Almansa (Albacete) d'aquest passat mes de maig es va regalar un parell de sabates a totes les dones que acabessin la prova i també als 150 primers homes. Si mireu la classificació, hi van participar 363 dones per 3.412 homes. I si us demaneu el motiu del regal de les sabates és perqué aquesta ciutat és un gran centre productor de calçat.

divendres, 26 de juny del 2009

Blog del dia!

Quina sorpresa! He rebut un missatge del canal 3cat24.cat comunicant-me que aquest blog que teniu el plaer (espero) de llegir ha estat triat com el del dia (d'avui, 25 de juny). Es veu que aquest canal destaca el que es fa a la "Blogosfera catalana" i selecciona diàriament un dels nombrosos blogs. Evidentment això no vol dir gran cosa perquè si repasséssim aquesta blogosfera trobaríem un munt d'altres blogs millors que aquest, tant per format com per tipus i diversitat de continguts, estil, opinions, ressò de les persones que hi escriuen, etc. I d'altra banda, reconec que aquesta tria diària del blog destacat no sé ben bé a quins criteris deu respondre. Però bé, no ens posarem pedres al fetge. Poques bones notícies que sobre nosaltres mateixos podem destacar com perquè un cop que n'hi ha una, l'hagem de desmerèixer. És a dir, què voleu que us digui! M'ha fet gràcia i em fa també gràcia compartir-la amb vosaltres. Aprofito per dir-vos que podeu recomanar altres blogs o si en teniu un de propi, fer-lo públic (cliqueu en aquest enllaç).

Perdoneu aquesta píndola d'autocomplaença però malauradament ja no tinc àvies!

dimecres, 24 de juny del 2009

Properes curses previstes prevacacionals

Després de Sant Joan ja és quan acostuma a iniciar-se l'època de més calor a les nostres contrades, motiu pel qual el llistat de les curses que penso fer a les properes setmanes és, certament, dubtós. Potser el títol d'aquest escrit és enganyós i més que "previstes" seria més correcte dir "curses que he vist que poden ser interessants i/o de les quals he recollit una mica d'informació". Però com és un títol massa llarg, deixem-ho com està i la gent ja m'entendrà. A més, el calendari tampoc és que n'ofereixi tantes com abans (s'acosten vacances) que em cridin l'atenció. Dit això, tot seguit us en detallo unes quantes sent conscient que potser totes no les faré.
  1. Diumenge, 28 de juny: 1ª Cursa Atlètica contra dels Desigualtats (a Bell-lloc d'Urgell). De fet, aquesta cursa ja l'havia anunciada al meu darrer escrit de curses previstes (12 de maig). Tot i que ja hi estic inscrit (però en el moment d'escriure encara no he pagat), tampoc és segur que la pugui fer. Això d'agafar el cotxe un diumenge ben d'hora al matí i fer 100 km. d'anada i uns altres 100 de tornada ja comença a cansar. Però bé, tampoc s'ha de descartar tant per la distància com pel seu perfil. I a més, seria la primera en el meu breu historial atlètic en què participaria des de la seva "fundació" (en ser la seva 1ª edició). Qui sap si d'aquí molts anys, quan ja m'hagin ingressat en una residència i hagi d'anar amb el caminador darrera les infermeres (per què us penseu que corro sinó?) podré dir allò de "sí, jo hi vaig ser el primer cop que la van fer" (això si se m'entén quan parli, és clar!).
  2. Diumenge, 5 de juliol: II Cross de Callús. Aquesta ja fa un temps que li tinc posat l'ull, no tant perquè m'entusiasmi molt sinó perquè em cau molt a prop de casa i podria estar-me una estona més a llit. Tampoc tindria gaire sentit, crec jo, que fes les curses que s'organitzen lluny de Manresa i en canvi, oblidés les de la meva comarca. Com titulava un dels meus recents escrits, "Fem comarca". Aquesta té un perfil que no s'ajusta gaire a les meves preferències però per contra, alguns dels seus trams ja me'ls conec d'haver-los fet en bici amb el Frans.
  3. Dissabte i diumenge, 4-5 de juliol: Desértica Extrema "Belchite". Dues curses en dissabte i diumenge d'11 i 21 km respectivament pel desert dels Monegres. El seu nom ja és prou indicatiu de la duresa de la prova -sobretot si es fa completa- i tot i que la gent no s'ho acabi de creure no estic prou boig encara com per fer-la. Si em diguéssiu de córrer una cursa, no us diria que no però les dues en menys de 24 hores, en absolut. Admetre les pròpies limitacions és de persona prudent i sobretot, sensata. Això sí, té l'al·licient de recórrer uns paratges que tenen el seu encant (si més no per mi) i conèixer una ciutat -Belchite- que qui sàpiga una mica d'història de la Guerra Civil la sabrà valorar (sobretot l'antic nucli). Val a dir que sobre aquestes curses en condicions extremes, tinc pendent de fer un escrit perquè ... déu n'hi do.
  4. Dissabte, 18 de juliol: Cursa Tal Qual (Mollerussa). Aquesta és nocturna (per tant, no caldrà patir gaire per la calor) i de només 4 km. Fins aquí podríeu dir que tampoc és que tingui cap particularitat que la faci molt diferent de la resta de curses, deixant de banda la seva "nocturnitat". Us equivoqueu de ple perquè si cliqueu a l'enllaç comprovareu que en té una de ben "naturista" i que pot fer que molta gent s'ho rumiï dues vegades abans d'inscriure-s'hi. Em sembla que ja estic parlant massa. Cliqueu-hi i ja em direu què us sembla.
Finalment, a la passada cursa dels Templers vaig recollir informació de la que s'organitza a Santa Margarida de Montbui (a tocar d'Igualada), també de 10 km. Ara bé, no m'acaba de convèncer perquè la informació del Web (et connecta amb el Club Atlètic d'Igualada) no és gens aclaridora sobre el recorregut i perfil. A més, coincideix amb la de Mollerussa i posats a fer una cosa diferent ... doncs qui sap si encara agafaré un cop més el cotxe en direcció Ponent.

I després ja no compto que pugui fer-ne més. Algun que altre compromís familiar, les vacances, alguna sortida en BTT i un merescut descans faran que tingui aquest estiu prou ocupat. I com diu la dita "qui dia passa, any empeny" i ja ens plantarem al setembre sense adonar-nos-en.

dilluns, 22 de juny del 2009

Allistem-nos a l'exèrcit dels templers!

Aquest passat diumenge he tingut el plaer de participar a la 3ª edició de la cursa dels Templers, a la ciutat de Lleida. Ja feia un temps que hi estava inscrit perquè em feia gràcia fer-la, tant pels comentaris positius que havia llegit en diferents fòrums com per motius personals ja que hi tinc part de la família. A més, la previsió d'arribar al màxim nombre d'inscripcions (800), com finalment així ha estat, va fer que no m'ho rumiés gaire. I les meves bones expectatives inicials s'han complert. L'ambient al punt de trobada del Castell de Gardeny ha estat molt agradable i no trobo cap aspecte fosc que criticar a l'organització, ans el contrari (em queda el dubte de si tots els punts quilomètrics del recorregut estaven marcats però com que tinc el mal hàbit de córrer amb el cap una mica cot, potser algún se'm va passar per alt i com no ho puc assegurar, aleshores millor callar); i a sobre, el temps que ha fet també ha estat ideal (sol però no una calor excessiva, malgrat ser terra de grans calorades). A més, la cursa m'ha permès de retrobar-me amb un cosí (en Manuel) i el seu fill (en Jaume) que ja feia temps que no veia, així com també a l'Enric (de la UAB) i la seva dona (la Montserrat), que ja vam coincidir a la Cursa de la Guineu i a qui els dec algunes de les fotografies. Per cert, després d'uns quants missatges intercanviats a través dels nostres blogs, també vaig conèixer personalment en Natxo Rovira, el blog del qual en memòria del seu fill (David) tinc linkat al meu. Ha estat un plaer, Natxo.

Respecte la cursa, no ha estat de les millors pel que fa al temps final però ja he dit en més d'un escrit que aquesta comença a ser per mi, una qüestió un tant secundària. Sóc del tot conscient que en curses del 10 km. no arribaré a baixar dels 41-42 minuts si no canvio el meu règim d'entrenament (si és que en tinc un), o si no em dopo amb alguna cosa més que un simple cafè amb llet abans de la cursa. Així doncs, com tant em fa arribar amb un minut de més o de menys, aleshores m'ho prenc amb una mica més de calma que en altres ocasions i si veig que durant la cursa vaig còmode, aleshores intento accelerar el ritme i sinó, segueixo igual i no passa res. No vull acabar esbufegant ni arrossegant-me traient la llengua per avançar uns quants llocs a la classificació final. Total, la bossa d'obsequis la tindré igual, quedi com quedi. Per cert, aprofito per dir que l'ampolla de vi inclosa (D.O. Costers del Segre) ja està gairebé exhaurida i que la samarreta em va a la mida. Al final, un temps real de 43':54" i arribant al lloc 204, d'un total de 750 corredors (gairebé dins el primer quartil). Fixeu-vos a la classificació com al punt de control del 4,5 km. anava classificat en la posició 181 i duia un ritme de 4:17 per quilòmetre. El que us deia abans, que al segon tram de la cursa vaig córrer amb més calma. Si voleu veure el seu recorregut, cliqueu a la icona de sempre. Per cert, i seguint el fil de la fiabilitat dels gadgets per mesurar la distància d'una cursa, en aquest cas sembla que han clavat els 10 km. "oficials". Un altre punt a favor de l'organització.

View Interactive Map on MapMyRun.com

Si voleu algunes anècdotes, aquí en teniu unes quantes: primera, curiosa la forma com l'organització va fer córrer les seves "llebres", amb un globus de color groc cridaner lligat a la samarreta que es veia d'una hora lluny. Jo em vaig col.locar entre la dels 40' i 45' però si bé no va passar gaire temps abans que perdés de vista la primera, vaig haver d'apretar el ritme perquè no m'enxampès la segona. Segona. sembla que hi havia la "plana major" de la secció d'esports de TV3, C-33 i/o el canal 3/24, doncs hi van córrer l'Arcadi Alibés i l'Enric López Vilalta, mentre l'Artur Peguera feia d'speaker (en Xavier Bonastre estava en una altra competició -mireu el seu blog). I per últim, vaig estar a punt de cometre un "correcidi" ja que mentre baixàvem pel primer tram de la cursa (encara no al 1r km.), em vaig entrebancar amb un altre corredor que intentava avançar; va anar de ben poc que no es fotés de morros tot i els malabarismes per no caure (encara que ja li vaig demanar disculpes en aquell mateix moment, des d'aquí les hi torno a demanar).

I per cert, d'on ve el nom de cursa dels Templers? doncs suposo que del fet que l'Ordre del Temple va aixecar un castell al turó de Gardeny allà pel segle XII, i que juntament amb els de Montsó, Miravet, Peñíscola i Tortosa, forma ara part de la ruta templera "Domus Templi", que serveix per donar a conèixer el llegat templer de l'antiga Corona d'Aragó. I qui eren els Templers? A grans trets, i molt resumidament, una ordre religiosa i militar que va nàixer en el context de les croades a Terra Santa, integrada pels anomenats "soldats de Crist", mig monjos i mig guerrers, que va adquirir un gran prestigi entre la noblesa europea del moment. El seu nom sembla que prové del lloc on es van instal.lar per primer cop a Jerusalem, on abans s'havia aixecat el famós Temple de Salomó, destruït al segle VI a. C. Amb el pas del temps va acumular tant poder que, inevitablement, van aixecar les enveges d'algunes monarquies. Així, a principis del segle XIII el rei francès Felip IV el Bell (no confondre amb el rei de la casa de Castella que tot i el mateix nom, sembla que no era tan bell), engoixat pels deutes decideix organitzar un complot per eliminar l'Ordre i fer-se amb les seves riqueses. De resultes d'això, el darrer gran Mestre del Temple -Jacques de Molay- va ser cremat a la foguera (cosa força habitual per l'època, val a dir) i segons la tradició, aquest va maleir els culpables del seu assassinat assegurant que en el termini d'un any estarien tots davant Déu rendint comptes. Dit i fet, en un any els principals involucrats en la destrucció de l'Ordre van anar morint un rere l'altre, des del mateix Rei al Papa Climent V, alhora que la maledicció llençada sobre la casa reial francesa -"Tots maleïts fins la setena generació!!"- sembla que es va complir ja que durant segle i mig els reis es succeiren en el tro gal sense estar-s'hi gaire temps. Al respecte, i a li agradi la novel.la històrica, li recomano una fantàstica sèrie de 7 volums escrita per Maurice Druon i titulada, justament, "Los reyes malditos" (en castellà).
Tornen els templers! que tremolin els infidels que ens han arravasat els llocs sants de la Cristiandat!

dilluns, 15 de juny del 2009

De peregrinatge en bici cap a Montserrat

Aquest passat diumenge, i com no teníem cap cursa programada (malgrat que es corria el Cross de Balsareny) jo i el col.lega Frans vam decidir de fer una sortida en BTT. En principi l'objectiu havia de ser la pujada fins al Santuari de Pinós, que des de Manresa i passant per Castelltallat se'ns presentava com una mena d'"etapa reina" (fent un símil amb les grans voltes ciclistes ). Però finalment ho vam haver de substituir per una altra, en principi, un pèl menys dura, com és la pujada a Montserrat seguint un tram del Camí de Sant Jaume. El Camí entra al Bages des de Vic per l’Estany i d'aquí passa per Sant Maria d’Oló, Artés, Navarcles, el Pont de Vilomara, Castellgalí, Rellinars i Montserrat, per endinsar-se a la comarca de l'Anoia pel coll de Can Massana. Val a dir que entre Navarcles i el Pont de Vilomara es pot fer també un recorregut alternatiu que transita per Manresa. Afortunadament el camí es troba indicat i cal buscar els senyals grocs del Camí, els pals de color blau (sembla que la Generalitat s'ha agafat de debò això dels turisme en ruta), o també seguir les indicacions del GR-4.

Així doncs, per evitar la calor sortim a les 7:15h (ja són ganes en un diumenge!) i enfilem cap a Viladordis, Castellgalí (la urbanització de Mas Planoi) i Marganell (el nucli de Sant Cristòfol). Fins aquí el trajecte és relativament còmode tot i que feia una estona que havíem iniciat els trams de pujada. A Sant Cristòfol agafem el camí de Santa Cecília que ens ha de portar al refugi del mateix nom i d'aquí directament al monestir montserratí. És en aquest punt quan comença la part més dura ja que hi ha un tram de fort pendent en què a més cal baixar de la bici perquè difícilment pots recorre'l a sobre. Reconec que vaig deixar anar uns quants renecs (qui em conegui ja sabrà que sóc una mica expert en aquesta pràctica) ja que sempre he pensat que en l'esport de la bicicleta, s'hi ha d'anar a sobre però no al costat i mai a sota. Si això passa, aleshores voldria dir que el camí és molt dur (per a les meves possibilitats) i que estaria patint més de l'estrictament necessari. Si ja reconec que mai arribaré a la sola de les sabatilles de corredors maratonians com l'etíop Haile Gebrselassie, ja no diguem de ciclistes com Lance Amstrong, Miguel Indurain o Alberto Contador. Això de la bici no està fet del tot per a mi, tot i reconèixer -modèstia a part- que he millorat bastant des què m'hi vaig animar ja fa més de dos anys. I cal dir també que ha contribuït a augmentar la meva capacitat de resistència a les curses. Per tant, m'ho agafo més aviat com un complement del córrer. I a tall d'anècdota, en mig d'aquesta pujadota va i em trobo corrents de baixada un antic estudiant de turisme a Manresa, l'Albert. És ben bé que el món és un mocador!

Del refugi estant enfilem cap el monestir per la carretera que ve de Manresa. Com era diumenge i feia un molt bon dia -tot i la calor- ja us podeu imaginar com estava de ple, tant el pàrquing com els accessos a la basílica. La veritat és que de vegades m'he demanat quant de turisme i quant de creença religiosa hi ha entre tota la gent que visita l'indret, ja que de la mateixa manera que estic convençut que hi trobaríem molts peregrins o turistes autènticament religiosos, també hi ha moltes persones que hi van, més que res, encuriosits perquè n'han sentit a parlar, o que els porten perquè forma part d'un recorregut turístic (com qui va a un museu o a Port Aventura). Però bé, aquesta no deixa de ser una reflexió personal sense cap més importància. Això sí, entre una cosa i altra allò deu generar una milionada i es demostra que la religió no està renyida, en absolut, amb el negoci profà. No en va, el monestir és un dels llocs més visitats de Catalunya (al voltant dels 2.5 milions de persones, tot i la dificultat de comptabilitzar-los tractant-se també d'un parc natural).

Després d'esmorzar decidim marxar però enlloc de tornar en bici agafem el tren dels Ferrocarrils de Catalunya a Monistrol de Montserrat. Aquí ve la part més agraïda de la sortida, ja que hi enfilem per la carretera que mena des d'aquest poble fins el monestir, és a dir, una baixada contínua d'uns 9 km. que deu ser dura de pujar si ens fixem en les cares de patiment dels corredors que ens anàvem creuant mentre feien l'ascensió. I és que Montserrat, a més de ser un lloc de reunió de turistes, peregrins, excursionistes i altra mena de visitants, també ho és de ciclistes.

Per acabar, si voleu veure el recorregut fet, cliqueu en aquest enllaç i fixeu-vos en els punts H, B, C, D i E. El mapa no és meu sinó que l'he trobat en aquest blog d'un altre ciclista que devia fer aquesta mateix ruta.

Fem comarca! Curses al Bages

Permeteu-me que faci una mica de comarca. Fa uns quants escrits deixava palesa la meva estranyesa per la manca d'una mitja marató a la ciutat de Manresa, tenint en compte el "boom" que sembla estar vivint el món de les curses populars i les que d'aquesta distància s'organitzen arreu de Catalunya. Doncs bé, després de fer una repassada a diferents calendaris i recerca en altres fonts d'informació, la veritat és que a la comarca del Bages s'organitzen unes quantes curses dignes de ser tingudes en compte. Podríem agafar la coneguda frase del president del F.C. Barcelona Joan Laporta i dir: "¡Al loro, que no estamos tan mal!", encara que això també depèn de quines siguin les altres comarques amb què es compari.

Si mirem la taula que enllaço al menú de les curses de l'esquerra, veiem que fins aquest mes de juny (2009) i d'ençà el darrer any se n'hi han organitzat 19 en 12 municipis diferents (gairebé una per cada tres municipis), sent totes elles força "joves" (només una va per la 16ª edició), la qual cosa demostraria el que dèiem abans del "boom" o expansió de les curses populars. Si entrem més en detall, dues tenen un caràcter solidari (maratons de TV3), dues més són organitzades, curiosament, per penyes blaugranes, cinc són qualificades de "muntanya" i fins i tot, per distàncies, algunes d'aquestes les podríem assimilar a una mitja marató. Val a dir que la taula no inclou les diverses caminades populars, marxes (nocturnes i diürnes) i esdeveniments similars que també s'ofereixen, i hi podeu veure les dades més bàsiques de les curses bagenques (ordenades alfabèticament per municipi). I si volguéssim córrer alguna altra de molt propera, però fora del límit comarcal, podem anar a l'Ametlla de Merola (a Puig-reig però més a prop de Navàs), Esparreguera o Olesa de Montserrat.

dimecres, 10 de juny del 2009

Quant fa la cursa? Què i a qui ens creiem?

Abans que m'acusin de plagi, vagi per endavant que aquest escrit està "inspirat" en un article publicat al núm. 75 de la revista Runners'World (maig del 2008), titulat "¿Exacta o al gusto?" (pàg. 32). El seu autor (Antonio Alix) planteja una reflexió que sovint surt en molts fòrums de curses i que es refereix al mesurament correcte d'aquestes; i després de llegir-lo penso que té molta raó. D'ençà uns mesos d'haver-me introduït en el món de les curses populars crec que ja tinc una certa perspectiva sobre determinats aspectes que, sense voler treure'n importància, si ho mirem fredament tampoc és que en tinguin tanta. Cada cop que m'interesso per una cursa el primer que miro és la seva distància i el perfil perquè depenent d'aquestes dues variables, em puc fer una idea prèvia de quin temps podré fer. És a dir, en el fons estic reconeixent que em deixo portar per una certa "marquitis", tot i que en descàrrec meu també he de dir que sent conscient de les meves pròpies limitacions i modestes possibilitats, no és aquesta una qüestió per la qual m'esquinci les vestidures. Però bé, no crec que sigui res d'il.lògic plantejar-se un determinat crono en una cursa i intentar rebaixar-lo. Al cap i a la fi, el fixar-se uns objectius és el que ajuda a progressar amb la qual cosa ha d'importar (que no amoïnar) la marca que finalment s'aconsegueixi.

D'altra banda, la popularització de les curses de mitjana distància (posem de 10 km. i similars) no està exempt del fet que cada vegada més hi predomini, crec jo, un cert esperit competitiu, la qual cosa podria semblar contradictori amb el caràcter "popular" amb què, a priori, neix una bona part. I això no vol dir que tothom hagi de competir contra la resta i, ni molt menys, que això sigui res de dolent. Més aviat el contrari per allò que deia abans dels objectius. Ara bé, quan en els preliminars d'una cursa un sent altres corredors comentant que s'ha de baixar d'un temps determinat, o llegeix en els fòrums aportacions sobre si la cursa és "ràpida" i propícia per fer la millor marca personal, no puc deixar de somriure alhora que entono també un "mea culpa" perquè de vegades actuo de la mateixa manera. De fet, també jo porto un cronòmetre que miro regularment quan estic corrent i el primer que faig en creuar la meta és aturar-lo per comprovar el temps final.

I en això hi té molt a veure, a més del perfil, la distància de la cursa a recórrer. He de dir que com no n'he organitzat mai cap dedueixo que aquest aspecte no ha de ser fàcil, per la qual cosa me'n guardo molt de criticar-lo. Només en vull deixar constància. Hem de suposar, per principi, que en el mesurament del recorregut s'actua de bona fe pretenent que el càlcul final es correspongui, realment, amb la distància que es publicita. Però ja se sap que de vegades això no és del tot possible i que les eines i procediments per fer-ho no sempre resulten fiables completament; així per exemple, tindríem les imatges aèries i els programes per enregistrar els recorreguts de les curses (com el que podeu consultar en aquest blog); el comptaquilòmetres d'una bicicleta; el GPS; un acceleròmetre, un corbímetre digital, etc. Com diu aquest article, tots aquests gadgets poden ser útils -ningú en dubte- per saber els quilòmetres que fem però no tant per basar-nos a l'hora de fer una taula precisa de les nostres millors marques personals, ja que caldria acceptar un cert marge d'error.

Arribats a aquest punt, em plantejo la següent pregunta: què i a qui ens creiem? Potser als nostres propis dispositius i per tant, a nosaltres mateixos? o bé a l'organització de la cursa? És clar que en el cas de discordança el més fàcil és fotre la culpa als altres i dir que la cursa s'ha mesurat malament (de ben segur, però, no ens queixarem si la distància final és menor). Total, si ja sabem que la victòria i la glòria està reservada per a uns pocs i la majoria ens hem de conformar a donar aquest caràcter "popular" a la cursa, voleu dir que ens ve d'uns quants segons de més o de menys? De vegades em sorprenc de la capacitat de sacrifici de certs corredors que passes (o et passen) en el tram final d'una cursa i sents els seus esbufecs i penso que a pocs metres del final hauran de ser recollits en un cotxe fúnebre. Potser aquesta "marquitis" a què abans feia referència ens fa actuar d'una manera exagerada, per aconseguir una fita (restar uns quants segons) que a molt poca gent li importa i de la qual ningú se'n farà ressò. Potser que reservem les nostres forces per a coses molt més importants en aquesta vida, que prou dura ens resulta.

Conclusió de tot això: què més dóna si la cursa que hem fet mesura uns quants centenars de metres de més o de menys. Si reconeixem que correm perquè ens agrada i ens ho prenem com una sana afició, aleshores potser hauríem d'agrair córrer una estona més de forma improvisada (com els bonus-track d'un Cd de música)? I si finalment el recorregut fa una mica menys doncs potser haurem aconseguit millorar el nostre temps amb menys esforç de l'inicialment previst. Per tant, deixem de dubtar d'uns (gadgets) o altres (organització) i confiem només en les nostres pròpies cames i fins on ens vulguin portar. I en acabar la cursa, a esmorzar i recollir la bossa de regals. Això sí, si en alguna de les properes curses que tinc programades aconsegueixo baixar els meus temps, estigueu tranquils que ja us ho remarcaré. I és que sóc la contradicció personificada!

diumenge, 7 de juny del 2009

Anem a caçar guineus!

Ahir al matí va ser el torn de la 3ª Cursa de la Guineu a la vila de Vilanova de Bellpuig, entre Mollerussa i Bellpuig. Reconec que aquesta fa temps estava a les meves previsions perquè quan la vaig "descobrir" em va cridar molt l'atenció pel seu nom (de fet, hores d'ara encara no en sé el motiu) i també perquè m'havia imaginat una cursa del tipus Torà o Puigverd. És a dir, en pobles no gaire coneguts, d'entorns rurals, amb poca població però que com s'hi aboca et fan sentir bé i content per haver-hi anat. I la veritat és que la cosa ha estat tal qual ho explico. En primer lloc, jo i el Frans ja estaven a les 8 del matí recollint el dorsal (des de Manresa està més a prop del que ens havíem pensat), amb la qual cosa hem tingut prou temps com per fer el nostre ritual previ a la cursa (buscar les dutxes per després, fer el cafè amb llet i escalfar una estona). La nostra cursa ha començat una mica més tard de l'hora oficial perquè simultàniament se'n feien d'altres (una de 5 km. i una caminada) i sembla ser que l'organització s'ha vist un pèl desbordada per poder complir els horaris. Res que no sigui greu i perfectament disculpable. Això sí, el company s'ha vist sorprès perquè en el moment de donar la sortida, estava fent un riuet d'amagatotis. És l'anècdota de la jornada.

Pel que fa a la cursa en sí, tot i no haver marcat un temps "explosiu", tampoc està gens malament per a les meves modestes possibilitats (vegeu-ne la classificació). També és cert que venia amb l'esperança de rebaixar-lo una mica i acostar-me als 41', tenint en compte que el seu perfil és, gairebé, pla (uns 15 metres de diferència entre el punt més alt i el més baix). Però no ha estat possible. Què hi farem! Potser que em comenci a fer la idea que no arribaré mai a aquest temps. Malgrat això, avui sí m'he sentit força còmode durant tota l'estona (potser per això no rebaixo el crono). Els primers 5 km. relativament ràpids i després d'un parell més agafant-m'ho amb una mica de calma, he pogut seguir un grupet de corredors que duïen un bon ritme i ja no ens hem separat fins el darrer quilòmetre. Tot plegat, he arribat en la posició núm. 73 d'un total de 222 corredors.

Val a dir que l'organització de la cursa crec que ha estat molt correcta. L'itinerari estava ben marcat, com també els quilòmetres i això sí, molt ben mesurada perquè els GPS ha marcat 9,99 km. Potser l'únic inconvenient que li posaria és el fet de fer dues voltes al mateix recorregut. Amb tants camins que hi ha pels voltants! Però bé, aquest és un tema en què no em puc ficar perquè desconec els "intringulis" que hi ha a l'hora d'organitzar una cursa. Per tant, la meva més sincera enhorabona a la gent de l'organització. Crec que per ser la tercera edició us heu guanyat una nota molt alta (encara que no sé com van anar les dues anteriors). Si les coses rutllen bé, aquesta és una cursa per repetir-la l'any vinent.

Per cert, deixeu-me dir que ha estat una agradable sorpresa trobar-me amb l'Enric, un company de la Universitat a qui de tant en tant atabalo (espero que no sigui més del compte) per temes d'Erasmus i altres intercanvis universitaris. Es veu que també li ha donat per això de les curses i pel que veig, no ho fa gens malament. I agrair a la seva companya que fes les fotografies en què sortim doncs aquesta vegada tampoc disposàvem de la nostra fotògrafa "oficial".

Si voleu veure el recorregut de la cursa cliqueu en l'enllaç de sempre (recordeu que la cursa constava de dues voltes).
View Interactive Map on MapMyRun.com

dimecres, 3 de juny del 2009

Canvi climàtic, o córrer socarrimats?

D'ençà un temps un dels temes recurrents de conversa és el del canvi climàtic, bé sigui per negar-lo (p. ex. l'ex-president José M. Aznar), bé sigui per anunciar una apocal.lipsi i hecatombe mundials en poques dècades o fins i tot en molt menys temps (vegi's, sinó, la pel.lícula The Day after tomorrow, dirigida per Roland Emmerich l'any 2004). Bé, permeteu-me que en faci una breu reflexió i intenti trobar una certa relació amb el córrer, ni que sigui un pèl forçada, i no tant perquè aquest esport sigui un dels agents susceptibles de contribuir-hi (ja em direu de quina manera?) sinó més aviat en sentit invers. I si us demaneu el motiu d'aquesta "incursió" és perquè arran de la meva activitat professional com a investigador i docent universitari, justament aquests dies estic enllestint un informe sobre canvi climàtic i turisme. A més, com aquesta passada nit no he pogut dormir ni gaire ni gaire bé, he tingut prou temps de pensar en coses tan "peregrines" com aquesta que plantejo.

Doncs bé, anem a imaginar diferents impactes del canvi climàtic susceptibles d'incidir negativament a l'hora de córrer. La primera: es diu sovint que en zones de litoral les platges es veuran afectades perquè la pujada del nivell del mar les farà recular i fins i tot, desaparèixer. Bé, per això es fan cada cop més passeigs marítims, per a que la gent pugui córrer més còmodament sense haver de molestar els banyistes, els quals ja prou feina tenen per trobar un metre quadrat on plantar la tovallola en temporada alta, descarregar totes les altres andròmines que formen part del parament típic (ombrel.la, nevera, tombones i cadires plegables, revistes i diaris, menjar, cremes, roba, etc.), esbroncar la canalla dels altres que no els molestin més amb les pilotetes dels pebrots, etc. Sempre he cregut que això de córrer a la sorra és molt incòmode, pesat i massa cansat. Potser si un pensa dedicar-se al futbol és una bona manera d'enfortir les cames (p. ex. vegeu els jugadors dels equips bascos) però si no és el cas, ho trobo una ximpleria. Les poques vegades que vaig a una platja, i gairebé per obligació -d'aquí la blancor de la meva pell- quan hi veig una persona que corre (o més aviat trota), sempre penso que es deu creure una mena de "vigilant de la platja" en situació d'emergència. Si estigués de bon veure (com a la sèrie) encara ... però de vegades veus cada cosa que sents una mica de vergonya aliena. Clar que això també ho deu pensar de mi la resta de gent quan surto de l'aigua després de fer-hi una capbussada.
Canviem de lloc i anem a la muntanya. Tothom està d'acord que el sector de la neu és el que ho té més negre ja que les perspectives de futur es tradueixen en una reducció del nombre de dies amb neu, la seva qualitat, gruix, l'alçada de la cota, etc. Per tant, aquella gent que vulgui córrer en determinades zones de muntanya gaudint de la vista de pics nevats que s'ho comenci a treure del cap. Cada cop haurà de pujar més amunt per trobar gruixos de neu significatius. I no us deixeu enganyar per la magnífica temporada d'esquí que tot just acaba de tancar-se a casa nostra. Temps al temps. I que voleu que us digui? com no m'agraden les curses de muntanya, doncs tampoc és una cosa que em tregui la son. I ja aprofito l'avinentesa per dir que si us esteu rumiant la possibilitat de començar a practicar l'esquí, potser que ho deixeu estar. Qui sap si ja heu fet tard (si això ho llegeix qualsevol director/a d'una estació ja em veig empalat per un esquí).

Si baixem d'altitud i realment el que ens agrada és córrer per zones rurals, de bosc, etc. haurem de comptar que tampoc serà el mateix. Derivat del canvi climàtic a les nostres latituds, sens dubte hi haurà un increment de les temperatures. I tal i com tenim en aquest país el tema forestal i en general el camp (de certa deixadesa, manca de cura, inviabilitat de les explotacions forestals i agràries, reducció de la pagesia, etc.) no seria gens estrany veure un augment del nombre d'incendis forestals amb les conseqüències derivades vers el paisatge. Per tant, potser arribarà un moment que farem de "corredors cremats", fent un símil del títol del llibre de Narcís Clotet Pagesos cremats. Vida i mort després del foc, sobre els incendis que assolaren la Catalunya Central l'any 1994. En qualsevol cas, no m'imagino córrer per un paisatge rural mort i ple de cendres, allà on abans hi havia vida, o canviar el color verd pel gris. Per exemple, mireu el contrast de la fotografia i el que suposaria córrer per aquests paratges cremats a la vora del mar, per un costat bonic i per l'altre entristidor.

I a tot això, tenim aquest més que previsible increment de les temperatures. Per un cantó farà que les epoques de l'any que ja són caluroses ho siguin encara més i de l'altre, però, que aquelles altres més fredes es vegin tèrmicament suavitzades. Per tant, potser això de córrer a l'estiu i quan fa més calor serà quelcom més arriscat si no volen caure fulminats d'una insolació extrema (i pensar que jo mateix de vegades ho faig); en canvi, però, qui sap si d'aquí un temps sortir a córrer un matí qualsevol en ple hivern serà menys dur que ara i podrem deixar a l'armari el gorro, guants, orelleres, etc. Us imagineu que acabem corrent amb pantalonets curts i una trista samarreta durant els mesos de gener o febrer!! Això sí, no ens oblidem al calaix la crema de protecció solar perquè de ben segur la incidència dels raigs ultraviolats serà més punyent. I oblideu-vos dels nivells de protecció que acostumem a trobar a les farmàcies i botigues de cosmètica, i comencem a fer-nos la idea d'empastifar-nos el cos amb proteccions del 100, 200, 1.000, etc. si no volem acabar socarrimats amb tant de sol. O sortir ben tapadets amb una vestimenta tècnicament refrigerada.
De totes formes, existeix encara una creença generalitzada que avui dia la tecnologia ho pot resoldre tot. No sóc jo qui negui les virtuts i solucions que ens pugui aportar aquesta, però convindria ser una mica més previnguts amb les nostres accions i pensar en el futur (allò que alguns anomenen "herència intergeneracional"). Per exemple, mireu aquesta imatge d'un projecte que simula la possibilitat d'esquiar en un complex de luxe a la vora del mar. Podríem córrer en una platja i en un plis-plas canviar d'escenari (mai millor dit) i fer-ho per una muntanya plena de neu. Seria tècnicament possible? Doncs sí, però a quin cost econòmic? i ambiental?