dimarts, 30 d’agost del 2011

Cursa de la Vall d'en Bas: la crònica

El passat diumenge vaig fer la meva darrera cursa de la temporada i d'aquí uns dies encetaré la nova, amb la qual cosa l'interval entre una i altra haurà estat ben reduït. De fet, ja havia donat per conclosa la d'enguany amb la Cursa d'Estiu de Bagà (a finals de juny) que vaig fer la "troballa" de la Vall d'en Bas i com s'ajustava molt bé a l'opció d'una escapada de cap de setmana (la darrera de l'estiu) per les contrades de la Garrotxa, doncs no vam deixar escapar aquesta oportunitat. Oimés si la cursa és gratuïta i com s'entreveia, d'aquelles que de vegades he qualificat d'"autènticament popular". I si a més tenim la sort de trobar un allotjament bastant bo (els apartaments de Can Morera) a pocs metres de la mateixa sortida ... doncs què més es pot demanar? Ja em feia una mica de pal haver-me de llevar d'hora per fer la inscripció però amb aquesta qüestió resolta, l'hauria pogut fer en pijama, com aquell qui diu. I amb totes aquestes facilitats logístiques resoltes, un podria pensar que la cursa m'hauria d'haver sortit rodona, allò d'arribar i moldre, però no va ser ben bé així com us detallaré en aquesta crònica. Potser aquestes mateixes facilitats van jugar en contra.

En primer lloc, val a dir que aquesta primera edició de la Cursa de Verntallat-el Mallol forma part del Circuit de Curses Populars de Muntanya de La Garrotxa del 2011, juntament amb 7 més, com són: "Córrer pel cor de la Fageda", "Cursa de la Bonavista", "Pujada a la Salut", "Puja i baixa a Batet de la Serra", "Cursa Festes de Sant Roc", "Pujada a Sant Ferriol" i la ja coneguda per nosaltres "Volta pels volcans d'Olot" (més informació a l'enllaç). Recordeu que aquesta darrera ja l'hem fet dos cops i que enguany vam estar a punt de fer la primera però que al final vam canviar-la per la mitja marató de Cunit. No conec cap més altra d'aquestes 8 però havent-ne "tastat" la dels volcans i la de la Vall d'en Bas, crec poder afirmar que val molt la pena aprofitar-ne alguna perquè a més d'estar ben organitzades, dóna peu després a muntar una sortida de cap de setmana o d'un únic dia, com es vulgui, donat que les opcions per aprofitar la jornada en alguna sortida per la comarca són múltiples. I ningú pot negar que aquestes contrades tenen tots els ingredients necessaris per a la gent amant de la natura, l'excursionisme, rutes en BTT, passejades a peu per indrets d'un bell paisatge, etc. amb amics, en família o amb qui es vulgui. I així ho vam fer nosaltres, tant abans com després. És el que té de bo agafar-se la cursa com un simple pretext i sense donar-li cap més importància que la de passar-s'ho bé.

De fet, prova d'això últim és que ni tan sols vaig pensar en agafar el cronòmetre i que com tampoc les tenia totes, ja no vaig amoïnar-me gaire per com em sortiria. Si mireu el seu perfil, no és que sigui gaire exigent però té dos turonets que cal salvar i fan que un s'hagi d'esprémer una mica més del compte. I ja sabeu que tot i que he fet altres de més dures i que m'han sortit millor, tampoc sóc un boig per les curses de mitja muntanya. Doncs bé, faig la inscripció sense cap problema i ja me n'adono que serà una cursa molt popular, sobretot per a la gent d'Olot i rodalies, doncs sembla que qui més qui menys, tothom es coneix. I fins i tot trobo alguna cara coneguda de gent d'altres contrades (p. ex. Bagà i Ossera). Sortim amb uns 15' de retard perquè l'organització ha fet curt en les seves previsions i enlloc dels 150 corredors esperats, se n'hi presenten uns 200 (inclosos també els caminadors). No està gens malament per ser aquesta la primera edició.

Però anem al gra. Des dels primers compassos m'adono que no vaig fi. Pensava que la lumbàlgia que havia tingut dies enrere reapareixeria però la veritat és que no va ser així i sí en canvi, vaig sentir les agulletes al pit. El motiu és que des de feia tres dies que tornava anar al gimnàs i que tot i les primeres sessions creia que havien estat suaus, sembla ser que no va ser així. No ha de valdre d'excusa perquè quan un no està en forma li surten tots els mals possibles, però sí és cert que durant tota la cursa vaig estar limitat en la respiració ja que cada cop que ho feia -i ja us podeu imaginar que en una cursa en són molts- el pit m'ho acabava recordant. Doncs bé, entre un mal i un altre "ataco" el primer turó i a mitja pujada decideixo prendre-m'ho amb calma i deixar de córrer per caminar. No en sóc pas l'únic, però, i de fet, pels comentaris que vaig sentir un cop acabada la cursa, aquesta va ser més dura del previst. Ara bé la baixada prèvia al segon turó i aprofito per gaudir del paisatge que, en part, ja vam veure al seu moment amb motiu de la mitja marató d'Olot (sí, la del pernil). En aquesta part es passa per un dels trams més macos de la cursa: un corriol tan ombrívol que gairebé em feia dubtar de si corria de dia, paral.lel al rierol del Gurn.

Ara ens toca pujar al segon turó -que coincideix amb el llogarret del Mallol- que és una mica més suau que l'anterior però vaja ... "de lunes a martes no te apartes". Aquí trobem l'únic avituallament de la cursa -una mica pobre, val a dir-ho- i s'inicia la part de baixada i pla de tornada cap a la meta. Crec que ara puc prémer una mica més el gas però el pit em recorda que no, que continuï agafant-m'ho amb calma i gaudeixi de les vistes. Li faig cas però tot i això no deixa de ser aquest un tram que se'm fa pesat i més llarg del que és realment. Travesses camps de conreu fent unes quantes voltes -suposo que perquè al final doni la distància de 9 km.- i ara bé el millor: l'oportunitat de creuar la meta -feia algunes curses que no desitjava tant de veure-la com en aquesta- amb l'Stanis un altre cop en braços. I si em demaneu pel temps fet, no ho sé del cert: no han publicat encara cap classificació però crec haver vist un 59':01" en la taula de la persona que anava apuntant els dorsals de la gent que arribava i el temps. Si això es confirma, ja podeu deduir que és bastant fluix però tampoc sé quanta gent va quedar per davant meu i quants més per darrera (ja deia Eisntein que tot és relatiu). Aixi que ho sàpiga ja actualitzaré la taula de dades de les meves curses.

Tot plegat, que tinc la sensació que em falta un puntet de forma per començar la temporada -recordem-ho, aquest diumenge- amb garanties de fer un bon paper. Ja ho anirem veient al llarg de les properes setmanes. I pel que fa a la cursa, què dir: doncs que per ser la primera edició ha anat força bé; molt bon ambient, més o menys ben organitzada, un lloc molt adient on situar la sortida i arribada i en una zona on no hi ha problemes d'aparcament. Crec que no havien dutxes però com jo vaig dutxar-me a l'apartament llogat, doncs que la resta s'espavili! Per ser una cursa gratuïta no tinc cap opinió en contra que la faci desmerèixer i com ja he dit altres cops, no es poden demanar peres a un pomer. Altres curses són de pagament i s'ho haurien de fer mirar amb lents d'augment. Enhorabona, doncs, a la gent de la Vall d'en Bas.


dijous, 25 d’agost del 2011

Setembre: sant tornem-hi!!

Després de dos mesos sense participar a cap cursa (la darrera a Bagà va ser a finals de juny) i amb la més que previsible presència aquest diumenge a la Cursa de la Vall d'en Bas, encetarem després la nova temporada de curses populars i per tant, va sent hora d'anar pensant en les opcions que ens dóna el setembre (que està al caure). I val a dir que després d'aquesta "sequera" el proper mes té unes quantes curses realment interessants tot i que com la lògica s'ha d'imposar de nou, algunes no les acabaré fent, bé per coincidència en dates, bé perquè mantinc el meu objectiu de córrer un parell de curses o com a molt, tres. També, com altres vegades, algunes opcions són ja conegudes (i alhora bones) i apareix alguna que altra novetat en el calendari. Doncs bé, fet aquest preàmbul, us deixo el llistat de les curses que faré o que més m'han cridat l'atenció, i com és habitual en aquest tipus d'entrades, ordenades en tres categories:
  • Curses que faré: el diumenge 4 tornaré a Cervera per fer la 11ª edició de la seva cursa de 10 km. Ja vaig ser-hi fa dos anys i veig que enguany han canviat de dia (abans es feia a la tarda del dissabte). Diria que per l'època de l'any que som, algú haurà recomanat aquest canvi, per allò de la calor. A més, és barata ja que amb xip costa només 8€ però els i les que hi aneu no busqueu fer-hi marca perquè la part final del seu recorregut no és la més idònia per aconseguir-la. Després, per al dissabte 10 tinc al cap fer la 3ª Cursa de Muntanya de Calders, també d'una desena de qms. i al raonable preu de 10€ (ja veieu que sembla ser la cursa del 10). Com el seu nom indica, no és plana però fent una ullada al recorregut, tampoc és excessivament dura com per descartar-la d'entrada. De ben segur que hauré fet curses més dures que aquesta.
  • Curses que em rumiaré: n'incloc dues malgrat que si les previsions anteriors es compleixen, alguna d'aquestes s'haurà de descartar (o totes dues) per allò que deia abans del límit de curses per mes. Així, en primer lloc tenim per al diumenge 18 la Ruta dels Molins (Calldetenes), de 9,5 km. Ja hi vam ser l'any passat i és una cursa d'aquelles que dius "bona, bonica i barata (3€)" i a més, veritablement popular. No em faria res tornar-hi, oimés si arribo en millor forma que a la passada edició, quan vaig córrer "tocat" del bessó. La segona opció és una altra cursa coneguda com la Pujada a Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet) i on hi vam participar fa dos anys, sota una constant pluja. A favor, que en parlen bé, està molt a prop de casa i és barata (5€) però en contra, un perfil no gaire còmode per a una distància total de 13,6 km. De totes formes, potser seria aquesta una bona oportunitat per entrenar de cara a la primera mitja marató de la temporada (encara per decidir).
  • Curses que no faré: n'hi ha unes quantes però també val la pena destacar-les. En primer lloc (dissabte 3) tenim la Cursa dels Tres Pics (Navàs), relativament barata (15€), però entre que no és gaire còmode (perfil) i la seva distància (21 km.), crec que per començar la temporada no és la millor opció (de totes formes, me la guardo per a un futur proper). Per a l'endemà (4) hi ha prevista la primera mitja marató de la temporada (Sabadell) però no fa gaire ja vaig dir que no la faria perquè la trobo cara (20€ per no ser federat) i crec que serà un pèl avorrida (tres voltes a un circuit urbà). Per al següent cap de setmana (la Diada de l'11 de setembre) tenim un clàssic i una cursa nova: en primer lloc, el Cros de l'Ametlla de Merola (23ª edició), que ja vaig córrer fa dos anys i que enguany no entra en els meus plans. No és barata (tampoc és que sigui de les més cares) i tot i que està molt ben organitzat, ben mirat es tracta de fer dues voltes a un mateix circuit. I per últim, tenim la 1ª edició de la Transenyera (Castellbell i el Vilar), de 7,3 km. a un preu de 10€. No té un recorregut pla però tampoc és que sigui molt exigent. Aquesta podria ser una bona alternativa en cas que fallés la de Calders.
Tot plegat, que com veieu no falten opcions en aquest mes per començar a perdre aquells quilos estiuencs de més i iniciar la temporada. Per acabar, i ja que les he citades, aquí us deixo els enllaços d'entrades anteriors sobre algunes d'aquestes curses, per si us ve de gust repassar-les.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Cursa a l'horitzó: la Vall d'en Bas?

Ahir al matí (dimarts) vaig tornar a sortir per córrer amb els altres dos col.legues del Team i la prova va anar bastant bé, sobretot si ho comparo amb la del dilluns en què vaig fer més pena que glòria. En canvi, ahir vam seguir un recorregut habitual de poc més de 10 km. i llevat d'un parell de moments en què les molèsties tornaven a reaparèixer (coincidint amb trams de pujada), durant la resta no vaig notar res. I encara que avui (dimecres) me'n ressento una mica, crec que amb descans durant els propers dies l'assumpte quedarà més que solucionat. Creuem els dits. Si les expectatives s'acaben complint, estic pensant en la possibilitat de fer una darrera cursa per tancar el mes d'agost; i és que tafanejant pel calendari del Ropits, vaig "descobrir" fa uns dies la I Cursa Popular Verntallat-el Mallol (al municipi de la Vall d'en Bas) i si la faig podríem dir que en comptes d'iniciar la temporada el setembre (que està al caure), donaríem el tret de sortida amb una setmana d'antelació.

Es tracta d'un recorregut de 9 km. que transcorre per la Plana d'en Bas, amb dos petits cims de muntanya intercalats ja que s'ha de pujar a dos punts emblemàtics d'aquesta zona del municipi, com són l'ermita de Sant Antoni de Puigpardines i el Mallol. Del primer dir que la primera notícia que se'n té data de l'any 1396 i que està molt a prop de l'església de Santa Maria de Puigpardines, que en altres temps va ser monestir, data del segle XII i de la qual es conserva encara la seva antiga portalada romànica. Per la seva banda, el topònim Maiol o Mallol sembla que podria provenir del cultiu de "maioles" o vinyes joves, que avui dia han desaparegut gairebé de la comarca. Aquesta vila es troba damunt l'estratègic pujol de la Vall i antigament fou residència dels vescomptes de Bas; posseïa també un castell fortament emmurallat del qual se'n tenen referències d'ençà el 1204 però els terratrèmols del segle XV el van destruir i ja no en queda cap vestigi en peu. A l'actualitat, i d'entre totes les edificacions, cal destacar la casa del Veguer, la presó o casa del Notari, que va exercir aquestes funcions per a tota la Vall fins les acaballes del segle XIX.

D'altra banda, l'altra part del nom amb què s'ha batejat aquesta cursa -Verntallat- té molta transcendència històrica per a Catalunya -i podríem dir també que per a la resta d'Europa- doncs es refereix al personatge de Francesc de Verntallat, pertanyent a la nissaga dels Puigpardines. En poques paraules, diguem que va aconseguir el que cap país europeu havia fet: l’alliberament dels serbs de la gleva 300 anys abans de la revolució francesa, mitjançant les Guerres de Remença. Per a qui vagi peix d'història, ha de saber que una "remença" o redempció era el tribut que havien de pagar els pagesos per evitar els drets abusius que tenien sobre ells els senyors feudals; l'impost va donar nom als exèrcits de camperols que es van revoltar contra els nobles a la guerra civil catalana del segle XV. Es tracta de ben segur del personatge històric més important que ha tingut la Vall d’en Bas i explica la llegenda que en Francesc estava un dia amb els seus homes a la muntanya i alguna cosa, paraula o fet devia provocar la seva ira ja que es va aixecar d’una revolada i agafant la seva espasa va partir pel mig un vern. Vet aquí, doncs, que apareixia en Francesc de Verntallat. Des de llavors, el seu escut d’armes tindria un fons granat, amb la figura d'aquest arbre tallada pel mig, i també des d’aquell dia els seus homes se'ls anomenarien els "verntallats".

En aquest context històric tan convuls, Francesc de Verntallat -que recordem-ho, no era pagès- va organitzar el primer sindicat agrícola europeu per la defensa dels remences i la supressió dels mals usos, i amb la sentència arbitral de Guadalupe (1486) va alliberar als pagesos catalans de la servitud. Si busqueu pel Web trobareu un munt de referències a aquest personatge i a l'època en què va viure però com sempre, us en deixo aquí un parell: aquesta primera amb un munt de documentació i una segona que us porta al fantàstic programa de ràdio "En guàrdia", emès per Catalunya Radio el juny d'aquest mateix any. I si voleu conèixer més a fons aquest indret sense haver de participar a la cursa, sapigueu que existeix una "ruta remença" i fins i tot una "cuina remença" que té per lema "De la terra, als fogons". Es miri com es miri són dos exemples més dels molts que sovintegen avui dia de com la història (fets, personatges, etc.) acaba sent objecte de l'oferta turística (allò que alguns en diuen la "turistificació").

Aquesta seria, doncs, una bona oportunitat per tornar a terres garrotxines, després d'haver-hi estat ja tres cops amb motiu de dues Curses dels Volcans d'Olot i també de la seva Mitja Marató. Ja es veu que a l'igual que tinc la meva predilecció per les curses de les contrades de Lleida, no em fa tampoc cap mania acostar-me a aquesta comarca gironina. I és que venint en cotxe des de Manresa i passant per Vic, amb el túnel de Bracons ho tenim força més a prop (i sense haver de prémer gaire l'accelerador). Ara només faltarà que ens ho poguem muntar bé perquè la cursa comença a les 9 del matí i malgrat tenir un aspecte molt positiu a favor -és gratuïta- en té un altre que ens ho fa posar un xic complicat, com és que segons la pàgina web la inscripció s'hauria de fer una hora abans. I això voldria dir haver de matinar una mica. Qui sap si encara hi haurem d'anar el dissabte per fer-hi nit ... Vaja, tampoc estaria gens malament com a pretext per a una altra escapada. Ja ho anirem veient en els propers dies.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Preus de curses: l'etern debat

A través del company Miquel Pucurull, tot un referent en el món de les curses populars, sembla que s'ha iniciat al web dels Corredors.cat un cert debat que no és nou, doncs fa referència a un tema recurrent i del qual sempre se n'acaba parlant cada cop que algú ho planteja. Es tracta del preu de les curses, de si la seva inscripció és massa cara per al que després un s'hi troba i de si en alguns casos esdevenen un veritable negoci, aprofitant l'auge indubtable que està tenint el vessant popular de l'atletisme. Val a dir d'entrada que el podeu seguir si us interessa però si a més voleu aportar el vostre granet de sorra, només cal donar-se d'alta en aquesta Web: és un procés gratuït i ràpid ja que després d'emplenar les dades que es demanin, es rep un missatge amb un enllaç que només caldrà clicar per activar la vostra alta. I punt, així de senzill. Tot seguit reproduiré més o menys el que jo he dit i resumiré breument els comentaris que he anat llegint i així crec que us en podreu fer una millor idea.

En primer lloc, suposo que com molta altra gent, quan jo vaig començar a córrer fa uns anys no tenia ni idea dels preus de les curses ni d'altres elements de comparació entre aquestes, per la qual cosa m'apuntava a aquelles que em semblaven més interessants i el preu era un factor secundari. No entrava a valorar gaire -tret que el cas en qüestió clamés al cel- si la cursa era cara o barata. Ara, però, amb la perspectiva de tot aquest temps corrent, escrivint al bloc i buscant informació de moltes curses, arribo a la conclusió que les que es fan a casa nostra són, en general, més cares que a la resta del país. No entraré a valorar si molt o poc, ni tampoc el que suposa organitzar una cursa amb tots els seus ets i uts quant a despeses (maldecaps a part), etc. doncs ni molt menys disposo de tota la informació com per donar per bones certes afirmacions i per tant, no voldria ficar la pota.

Segon, és ben cert que estem en un context de lliure mercat i per tant, cadascú és lliure d'inscriure's en una cursa o en una altra i ningú ens posa una pistola al cap per fer-ho, i si ho fem i creiem que la cursa és cara, o bé ens callem o bé si ho diem hem d'estar disposats a que ens titllin de babaus per haver-ho fet. Cada cop sóc més crític amb aquesta qüestió i intento aplicar-me a mi mateix la regla de l'euro/km. (en curses de 10 km. o de semblant distància) i que com més gran sigui aquesta la relació hauria de ser inversa (per allò de les economies d'escala). Així, tret d'excepcions puntuals, jo procuro no inscriure'm en curses de 10 km que valguin més de 10€, de la mateixa manera que crec que una mitja marató no hauria de valdre més de 15€. Òbviament aquesta regla no ha de ser tan estricta com per deixar de participar en una cursa que ens pugui semblar cara però que per un motiu concret, valgui la pena l'experiència, ni que sigui per un cop. En aquest sentit, em ve al cap la marató de BCN del 2010 (on vaig pagar 45€) i que no crec que la faci més per, entre altres factors, els preus (la del 2012 val 50€, 60 o 70 segons quan es faci la inscripció). I també podríem parlar de la Mitja de Granollers (o la MITJA en majúscules) que no l'he feta encara, que no descarto fer-la algun cop però que m'ho rumiaré molt abans perquè la inscripció crec que supera els 20€. En altres paraules, que no cal ser més papistes que el mateix Papa que tot just ens acaba de visitar amb motiu de la JMJ.

Tercer, és ben clar que al final el preu d'una cursa ve determinat per diversos factors, entre els quals podríem citar la voluntat dels organitzadors de voler fer negoci (em sembla perfecte que ho puguin fer), de si es disposa de diners públics (subvencions d'ajuntaments, diputacions) o privats (espònsors, caixes d'estalvi), de la predisposició de l'organització a arriscar-s'hi en muntar una cursa i de si disposa de més o menys personal voluntari i, com no, de l'oferta i la demanda; en aquest sentit, es podria pensar que el preu és un element dissuasiu i que com més cara sigui la inscripció d'una cursa, menys demanda tindrà però per contra, de vegades passa que malgrat se'n parli malament i que es digui que és massa cara per al que després un s'hi troba, s'acaben els dorsals (p. ex. no deixo de llegir comentaris negatius de la Mitja de Barcelona ja que entre altres motius, els corredors no tenen ni on dutxar-se ni canviar-se, mentre els preus varien dels 19€ als 26€ depenent de quan es faci la inscripció i de si es té o no xip propi). D'altra banda, i referent al primer factor citat, em sembla molt lícit que l'organització d'una cursa vulgui fer negoci, ergo, guanyar calés, per després fer-ne el que cregui més oportú. El que passa, però, és que sovint no es reconeix aquesta intenció (quan hi és) perquè tinc la impressió que dir-ho explícitament, no és políticament correcte (i encara menys en temps de greu crisi com la que estem vivint). Ara bé, de la mateixa manera que hom és lliure d'inscriure's a la cursa que vulgui, l'organització d'aquesta pot també posar el preu que vulgui; la gent no és ximple -bé, alguns suposo que sí- i si després de fer-la no n'ha quedat content, segurament una bona part no repetirà i en canvi, si la troba un pèl cara però pensen que la relació qualitat-preu és bona, doncs cal suposar que tornaran l'any següent.

Quart, com no he muntat mai cap cursa, no sé què hi ha al darrera, diguem que em miro els braus des de la barrera, com aquell qui diu. Però repeteixo, cadascú és lliure d'actuar com cregui més convenient però també se li podria dir que sigui conseqüent i que si corre una cursa que creu que és cara, que després no es queixi i no caigui en l'error de repetir-la després (ja sabem que l'ésser humà és capaç d'entrebancar amb la mateixa pedra les vegades que convingui). Així, en aquest bloc més d'un cop ja he expressat que no m'inscric en una cursa concreta pel seu preu, i no em costa res dir-ho, quan crec que sincerament és massa cara per al que s'hi cou (és el cas de la passada cursa del Mosquit de Manresa, de 10 km. i que valia 14€). Per contra, cada cop valoro més aquelles altres que són barates -o fins i tot gratuïtes- i on l'organització no té res a envejar d'altres més, diguem-ne, "sofisticades". Òbviament, no es poden demanar peres a un pomer i no hem d'esperar una gran parada i parafernàlia d'una cursa gratuïta (p. ex. les darreres que he fet a Cantonigròs i Bagà). Però com ja he dit en entrades anteriors quan sortia aquesta qüestió, el caràcter "popular" d'una cursa no s'ha de mesurar tant pel volum de gent que hi aplega sinó més aviat per l'ambient que s'hi viu. Igualment, no s'hauria de confondre la qualitat d'una cursa amb el seu grau de "professionalització"; de vegades aquesta suposa l'eclosió d'una cursa que durant temps ha romàs en un nivell baix i després ha pujat com l'escuma (cas de la marató de Barcelona), però d'altres no és més que un pretext per fer que sigui més complexa però després la qualitat dels seus serveis oferts no esta a l'alçada.

Cinquè, en el citat fòrum un dels intervinents dóna una xifra (aproximada) del que pot arribar a costar una cursa per a uns 500 corredors i que es faci pagar d'inscripció entre 10 i 12€; ho desglossa per partides (cronometratge, despeses bancàries, lloguer de l'arc de sortida i arribada, megafonia, assegurança, avituallament durant i post-cursa, ambulància i serveis mèdics, trofeus, despeses d'impremta, obsequi i bossa del corredor, etc.) i la xifra final és d'uns 7.000€. Hi ha una aportació posterior que sense posar en dubte aquest cost, argumenta que això seria per al cas d'una cursa no homologada, sense jutges, no inclosa a cap calendari federatiu, sense premis per als guanyadors, sense gaire propaganda, sense certs serveis i ni tan sols sense que l'organització pugui fer un sopar de germanor i amb el risc que al final els comptes no surtin i s'hagi de posar diners de la pròpia butxaca. És clar que tampoc s'ha d'arribar a aquest extrem i que les organitzacions de les curses no han de ser ONG's que les muntin a fons perdut. Però entre això i la complexitat a què abans hem fet referència, crec que hi ha un punt intermedi; estic convençut que si se li donés l'opció (p. ex. amb preus diferents), molta gent preferiria estalviar-se la samarreta de rigor si això suposés un abaratiment de la inscripció, de la mateixa forma que el control del temps no té perquè ser portat per una empresa (Championchip o una altra). I per suposat, tampoc s'entén que una cursa que se suposa és popular, hagi de tenir premis en metàl.lic per als guanyadors (per això ja seria un altre debat). És a dir, que sense voler entrar en detalls sobre el cost real d'una cursa, de ben segur que en molts casos trobaríem partides prescindibles i sense les quals, la seva qualitat no té perquè veure's minvada.

Tot plegat, potser és allò de predicar al desert per allò que es diu de vegades que quan en una cursa concreta la demanda supera l'oferta, poc es pot fer perquè s'abaixin els preus però també crec que si entre uns quants ho anem comentant, qui sap si al final algú ens escoltarà. És allò de fer bullir l'olla de mica en mica. També podríem "indignar-nos" ja que això està molt de moda, darrerament. Pel que fa a mi, i a fi de predicar amb l'exemple, he estat mirant informació de vàries curses per al mes de setembre i, encara que no tinc gens clar què acabaré fent, ja descarto d'entrada participar a la mitja de Sabadell doncs hauria de pagar 20€, i més per una cursa que al cap i a la fi, crec que consistirà en fer tres voltes a un recorregut urbà. De ben segur que trobaré altres mitges més barates i més atractives al llarg de la temporada. Al seu lloc, per a les mateixes dates preferiré la cursa de Cervera (10 km. a 9€) o la dels Tres Pics de Navàs (21 km. a 15€). Ja ho anirem veient.

Per acabar, us deixo tot seguit els enllaços d'altres entrades encara recents (dels mesos de maig i juny) que parlen del mateix tema dels preus i de curses de franc (o quasi). Com sempre, qualsevol aportació que feu serà molt benvinguda i replicada, i més en aquest tema que pot donar molt de si.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Agost: de moment en blanc però ...

Falten 10 dies per a finals d'agost i com al juliol, s'estan confirmant de moment les previsions de fa unes setmanes perquè aquest mes acabi, de nou, en blanc, malgrat que em reservo un as a la mànega per al darrer cap de setmana. Per un motiu o altre, òbviament no és aquest un mes gaire propici per fer curses tot i que tres de les quatre que vaig destacar en la corresponent entrada eren gratuïtes, però bé per absència, coincidència d'una amb altra, llunyania i/o lesió (la lumbàlgia de què parlava ahir) m'han fet desistir de qualsevol d'aquestes propostes. Si fem una mica de memòria, eren les següents:
  • El Cros de les Coromines (Aguilar de Segarra): cursa gratuïta, de 5 km. (si hi arriba) que passa per boscos i corriols i que l'únic que sé -i molt imprecís- és que es fan dues voltes a un circuit i que cada cop hi ha més gent. Enguany, va haver-hi una confusió amb la data, passant del 6 al 13 d'agost i això va fer que coincidís amb la Duatló de Prats de Rei (també de franc). És possible que començant una cursa a les 6 de la tarda i l'altra a les 7, i sent en dos llocs molt propers (veure mapa), hi hagués gent que acabés fent les dues però també -i jo ho veig més factible- que una restés assistència a l'altra. De totes formes, si mireu la classificació que hi ha penjada a la pàgina de Ropits, en cap cas es tracta d'una cursa amb molta gent, ja que a la categoria dels "grans" (a partir dels 14 anys) hi surten 33 corredors, a banda dels 42 nens que també hi van participar.

  • El mateix dissabte, a la vila anoienca de Cabrera d'Anoia, es feia un altre Cros, també gratuït, que se celebrava en el marc de la seva Festa Major. És de 10 km. i ja feia dies que la pàgina web venia anunciant que les inscripcions estaven exhaurides. En aquest enllaç del Youtube veureu que no s'hi va aplegar una gran multitud i que el recorregut tenia de tot menys gairebé asfalt, a part de ser una mica trenca-cames. Però com en l'altre Cros, i a part d'això, no he trobat més informació.
  • Dos dies després, el dilluns 15, es va fer la Cursa de la Festa Major de Manlleu, de 4,6 km. i de nou, sense haver de gratar-se la butxaca. En l'enllaç de la pàgina de Ropits surt que hi van córrer 194 persones en la prova sènior (també havia curses infantils). Hauria estat bé tornar a la vila osonenca després de la Cursa de la Policia Manlleu-Vic de l'any passat però suposo que ho haurem de deixar estar per a una altra ocasió.
  • Finalment, ahir es va celebrar la IV Transllena a la vila de La Pobla de Cérvoles (comarca de les Garrigues). Aquí s'havia d'acoquinar 15€ (o 12 si tenies llicència federativa) per a un recorregut de 13 km. i uns 650 m. de desnivell positius (la majoria acumulats entre els km. 3,5 i 7). Devien fer gairebé ple d'inscripcions perquè el màxim era de 200 i a la classificació surten 183 corredors.
De moment, doncs, 0 de 4 opcions possibles. I cou una mica que tant que vinc queixant-me del preu d'algunes curses (per ser massa cares al meu parer), no hagi fet alguna d'aquestes que són de franc. Però com deia a l'inici d'aquesta entrada, em reservo una "sorpresa" per al proper cap de setmana, i també gratuïta. Aviam si la cinquena és la bona! Ja us n'informaré ben aviat doncs dependrà de com evolucioni de les molèsties que encara tinc la renyonera. No us podeu imaginar com de vegades se'm fa difícil anar de ventre!

dissabte, 20 d’agost del 2011

Dels quasi 3000 m. a arran de mar (2)

Del Puigpedrós al Delta de l'Ebre en 24 hores. Com diu el títol, dels quasi 3.000 m. d'altitud a la línia de costa. Durant dos dies hem pogut gaudir de la tranquil.litat i el paisatge d'aquest paratge natural en la que ha estat la nostra darrera escapada vacacional. I com sempre, la meva intenció era la de sortir a córrer en una zona que per als qui no ens agraden gaire les pujades ni els itineraris amb desnivells elevats, és un autèntic paradís. Més que res perquè el punt més alt sobre el nivell del mar fa la "aterridora" xifra de 5 metres, i correspon a una duna fixa (n'hi de més altes però són mòbils i aquestes no compten). De totes formes, però, i mal que em pesi, m'he quedat amb les ganes de calçar-me les sabatilles perquè sembla que vaig baixar del Puigpedrós una mica tocat, i fins ben bé el dilluns a la nit no me'n vaig començar a adonar.

Resulta que aquests darrers dies arrossego el que tot sembla indicar que és una lumbàlgia ja que la renyonera no para de fer-me la guitza d'allò més; no sé si és la manca de costum de pujar muntanyes, o d'acotar-me ara sí i ara també per buscar els bolets, o un càstig diví per no sé quin pecat que hagi pogut cometre. La qüestió és que més que un jove de 45 tacs semblo un vell que se les veu i se les desitja per recollir qualsevol cosa del terra -i això és una constant amb un nen per casa que ja camina i que ho toca tot. Total, que m'he autoimposat un període de descans forçós i una dosi extra d'Ibuprofé per veure si m'acabo de recuperar, amb la qual cosa estic aturat de fa dies. Tinc l'esperança que amb aquestes mesures l'assumpte quedarà en no res ja que com us comentaré més endavant, tinc intenció de fer una cursa el darrer cap de setmana a la Vall d'en Bas.

Però tornem al fil de l'entrada. Si bé no vaig córrer pel Delta de l'Ebre -potser no ho podré fer mai més en un terreny tan pla com aquest- el primer intent fallit em va servir per, si més no, fer una caminada al voltant de la casa rural on ens estàvem, al municipi de l'Aldea, la qual cosa tampoc està malament perquè no tot ha de ser córrer. Entre altres elements d'interès, vaig poder visitar la Torre de l'Ermita (foto), un bon exemple de llogarret o granja d'origen àrab sota el control d'un funcionari estatal. De fet, amb el pas del temps la mateixa paraula morisca que la designa -"aldái'a"- ha acabat donant nom al municipi. Un cop tornat a casa, i després de buscar més informació, he trobat pel Web un itinerari de gairebé 9 km. que uneix tres torres (l'esmentada de l'Ermita, la de la Candela i la Torre de Burjasénia), tot i que al municipi n'hi ha una quarta (la de Venixarop). Com és obvi i natural, de rutes se'n poden fer un fotimer, oimés en una zona plena de camins, pistes, carreteretes i carreteres però des de l'Ajuntament de l'Aldea, són dues més les que es promocionen, com són aquesta fins a la punta del Fangar, un dels punts més emblemàtics del Delta, i aquesta altra fins la desembocadura de l'Ebre. Però llevat que vulgueu fer tirades llargues (i en vacances no s'està per feina), aquestes dues serien més aviat aptes per fer amb BTT ja que la primera fa gairebé 30 km. i la segona 46, distàncies ambdues un pèl excessives per fer a peu.

A part de les visites més clàssiques per la zona (creuer fluvial, les platges, etc.) crec que s'ha de fer parada també al Centre d'Interpretació de les Barraques del Delta de l'Ebre, al municipi de Sant Jaume d'Enveja, una iniciativa amb què es pretén valorar, conservar i difondre aquest element del patrimoni històric i etnològic del Delta, tot destacant els aspectes identitaris de la població relacionats amb la colonització humana de la zona (veure enllaç). No és un indret que rebi moltes visites (de fet, la nostra va ser l'única quan hi vam anar) però a qui li agradi la història popular, que vagi més enllà dels episodis polítics, culturals, militars i religiosos més gloriosos i rellevants, aquest és un lloc que val la pena veure. Més que res per fer-se una idea de com la gent amb pocs recursos d'aquesta contrada (mal)vivia fins no fa gaires dècades. Jo reconec que em vaig quedar una mica astorat de tot el que es pot arribar a dir i exposar d'una barraca, que ben mirat no deixa de ser una construcció, en si mateixa, bastant simple. Curiosament, però, no vam poder visitar la reproducció a escala real d'una barraca que hi ha al mateix Centre perquè segons ens van dir, faltava no sé quin permís de l'Ajuntament (¡manda huevos!). La podeu veure a la dreta d'aquesta fotografia.

Per acabar aquesta entrada, si no coneixeu gaire aquesta zona, carregeu-vos de paciència perquè de ben segur que en un moment o altre us perdreu. I és que de tan plana que és (cap o pocs elements de referència visual), de tant camp d'arròs que hi ha (i tots iguals) i de tan pocs cartells que trobareu (o cap), és impossible no perdre-s'hi i m'hi jugo els dits de les dues mans i els dos peus que tard o d'hora acabareu fent volta en algun que altre desplaçament. Però no us penseu que aquesta sigui una mostra de deixadesa (no sé si dir de la gent que hi viu, de les autoritats o de tots plegats) sinó que sembla ser que això ja forma part del tarannà de la zona, com bé vam llegir en un paràgraf d'una guia que vam comprar. Menys mal que ja avisen perquè més d'un renec se'ns va escapar. I fins aquí les entrades relacionades amb les vacances estivals. Espero no haver-me fet pesat.

divendres, 19 d’agost del 2011

Dels quasi 3.000 m. a arran de mar (1)

Doncs sí, el títol és prou explícit del que he fet aquests darrers dies. En l'intent de no caure en la més absoluta mandra i "ganduleria" pròpia de l'estiu i la seva calor, i com no tot ha de ser córrer i córrer, el passat diumenge vam fer (jo, el Frans i el seu germà -en Ricard) una expedició al cim del Puigpedrós, la tercera muntanya més alta de la Cerdanya amb 2.914 m. d'altitud. Aquesta sortida no té gaire dificultat i suposo que per això és força habitual entre muntanyencs que, com jo, som uns aficionats de pa sucat amb oli, o que potser abans érem més practicants, després ho vam deixar estar i ara volem recuperar part de les bones sensacions que pot deixar la muntanya, oimés si el temps acompanya. A més, és un bon pretext per visitar la zona dels estanys dels Engorgs i gaudir d’unes espectaculars vistes de la serralada del Cadí al sudoest, Tossa d’Alp al sud, la serralada del Carlit al nordest i just als peus del Puigpedrós, la coma de Campcardós (uns 900 metres mes avall). I en dies molt clars fins i tot és un excel.lent mirador des del qual veure altres cims pirinencs més allunyats, des de la Madaleta i Aneto fins el Canigó i gairebé la serralada del prelitoral (del Montseny al Montsant).

L'ascens des del refugi de Malniu (a 2.130 m) -que sol ser el punt de partida per a molta gent- és relativament fàcil i està bastant ben indicat seguint el GR-11, tot i que nosaltres no el seguim del tot i ens desviem al seu inici per agafar-lo després a l'alçada dels Coll de les Mulleres (a uns 2.400 metres). I és que a part de gaudir d'un bon dia, l'altre gran objectiu de la sortida va ser la de trobar bolets. I és per això que tant a la pujada com a la baixada vam anar buscant les zones més propícies (sort que els altres dos col.legues en sabem un munt perquè si fos per mi, no sabria trobar-ne ni al mercat de Cal Rosal). Digueu-me còmode però si els puc comprar a la botiga, per què els he d'anar a buscar jo mateix? O és que quan voleu cruspir-vos un bon bistec de vedella aneu al camp i mateu l'animal amb les vostres pròpies mans? Oi que no? Doncs és el mateix. Tornem, però, al fil de l'ascensió: mentre pugem els darrers trams ens adonem d'on deu provenir el seu nom ja que abans de fer el cim hem de sofrir el "calvari" de passar per una zona de molta pedra. Descansem una estona, la fem petar amb altra gent que hi ha pujat i iniciem el descens.

Decidim de no seguir el GR-11 sinó tirar pel dret i baixar per una canal que ens ha de portar a una zona on, a opinió dels dos micòlegs de l'expedició, trobarem bolets amb més facilitat. I a fe de Déu que així va ser ja que tots tres vam fer-nos amb un bon grapat de ceps i rovellons. Per a ser més precisos, jo vaig omplir la meva bossa (ningú duia el típic cistell de boletaire) amb quatre ceps, tres dels quals realment immensos, com els de la fotografia. Potser la flaire de Fukushima ha arribat fins aquestes contrades i els bolets són tan grans de la gran dosi de radioactivitat que han rebut. I no és per presumir -doncs com deia abans el món dels bolets no em va gens- però ningú pot negar que tenia un bon parell de ceps. Deu ser la sort del principiant perquè si us he de ser sincer, a part d'algun solitari rovelló, no vaig saber trobar cap més bolet. Però podríem dir que jo ja vaig complir i que la temporada ha estat bona, fins i tot abans de començar!

A la baixada fem part del perímetre de l'estany de Malniu (d'on és aquesta foto) i ens adonem de la popularitat de l'indret de la zona -maca i de molt fàcil accés- i aquí reprenem de nou el GR-11 per arribar al refugi. El pàrquing és ple de cotxes i fem càlculs ràpids del que els vigilants han hagut de recaptar al llarg del dia ja que feien pagar 3€ per aparcar, fins i tot al camí que hi mena, fora del recinte pròpiament dit. No som entesos en la matèria però tots tres dubtem de la legalitat d'aquesta iniciativa. El consol -per dir-ho d'una manera- és pensar que segons s'indica al tiquet d'entrada, el recaptat es destina a la neteja, manteniment i vigilància de l'indret. No seré jo qui posi en entredit l'eficàcia de la mesura però veient la gentada que hi devia haver al llarg del dia, potser els caldrà més reforços. Doncs bé, fins aquí la primera part d'aquesta entrada. Aviat publicaré la segona i veureu com baixarem dels quasi 3.000 m. d'altitud a cota de mar i el que és pitjor, una mica lesionat. Si és que ja no estic per a segons quins trotes!


dijous, 18 d’agost del 2011

Corrent entre patrimoni monumental (3)

La tercera i última parada de les vacances m'ha donat l'oportunitat de recórrer els carrers de la ciutat madrilenya d'Alcalá de Henares que, ja dic d'entrada, ha estat una veritable i agradable sorpresa. D'una mida semblant a ciutats com Terrassa i Sabadell (quant a habitants), s'hi respira patrimoni en cadascun dels carrers del seu nucli històric i, sobretot, les referències a Miguel de Cervantes són gairebé constants; per suposat, la casa on segons la tradició va néixer i passar els seus primers anys, l'església on va ser batejat i no seria estrany que també s'inclogués d'aquí poc el lloc on va haver-hi una antiga taverna que freqüentava i on va tenir les seves primeres aventures sexuals amb innocents donzelles. De fet, de ben segur que a part d'altres factors també dignes d'esment, el fet de ser la vila natal del famós escriptor el va ajudar que el 1998 rebés la distinció de Ciutat Patrimoni de la Humanitat de mans de la UNESCO. Per tant, doncs, això ja ens dóna una idea que no estem parlant de qualsevol ciutat sense personalitat.

No m'estendré aquí gaire descrivint els punts de més interès de la ciutat perquè per això ja teniu a l'abast al Web un gran nombre d'enllaços que sens dubte, us donaran informació amb molt més detall (entre altres us recomano aquest, secció "turisme"). Però si voleu una breu pinzellada, aquí en teniu uns quants indrets que podreu "assaborir" si sortiu a córrer pels seus carrers:
  • Els diversos edificis dels col.legis majors i menors de la Universitat Complutense, que daten de l'època del Cardenal Cisneros, de finals del segle XV.
  • El corral de les comèdies, un altre antic exemple -com el d'Almagro- de teatre a l'aire lliure, de com eren abans els teatres en què s'estrenaren les obres de reputats escriptors com Calderon de la Barca, Shakespeare i com no, Cervantes, fa més de 400 anys. Es troba en una de les places més importants de la ciutat que porta el nom de ... Cervantes. O què us pensàveu?
  • El carrer Major (l'antic barri jueu de la ciutat) és l'eix vertebrador del nucli antic, on avui dia es concentren bars i restaurants (per al meu gust, però, amb molta fritanga) i el fet que tingui gairebé 400 metres de cases porxades fa que sigui el més llarg del país d'aquestes característiques.
  • En aquest mateix carrer podeu trobar la casa natal de Cervantes on tothom acaba fent-se la foto de rigor amb les estàtues del Quixot i de Sancho Panza assegudes en un banc. Curiosament, molt a prop, es troba la casa també natal de qui fou el president de la República Espanyola durant la Guerra Civil, Manuel Azaña. Ja veieu, doncs, que Alcalá de Henares ha donat personatges il.lustres a la història espanyola.
  • La Catedral, que és juntament amb la de San Pere de Lovaina, l'única en el món que posseeix el títol de "Magistral". Això vol dir que que tots els seus canonges havien de ser també professors de la Universitat d'Alcalà. És d'estil gòtic flamíger.
  • El Parador Nacional, que ocupa l'edifici de l'antic col.legi-convent de dominics de Sant Tomàs i que de tan "ultramodern" que és, té també el seu encant.
  • Per als amants de l'arqueologia, no us podeu perdre una visita a les restes de la ciutat romana de Complutum. Ja sabeu d'on prové el nom de la universitat.
Per acabar, dir-vos que proposar un recorregut urbà pels carrers de la ciutat se'm fa una mica difícil perquè les variacions poden ser moltes i hauríem de zigzaguejar si volguéssim passar per tots aquells on hi ha un element d'interès. Però ja que ho he fet amb les altres dues parades anteriors, aquesta no pot ser una excepció. Aquí us deixo, doncs, l'itinerari que vaig fer amb sortida i arribada al Parador Nacional, de poc més de 7 km. I és que si es vol córrer només pels carrers del nucli antic i el seu perímetre, no es pot fer gaire més cosa si no se'n vol repetir-ne gaires o passar per carrers sense cap interès. No és gaire llarg però què voleu que us digui ... estem de vacances.


Mostra Alcalá de Henares en un mapa més gran

dissabte, 13 d’agost del 2011

Corrent entre patrimoni monumental (2)

La segona parada del nostre periple vacacional d'aquest estiu ens ha portat des de La Granja de San Ildefonso (Segovia) a la ciutat d'Almagro (Ciudad Real). I potser vosaltres us demanareu que què redimonis se'ns hi ha perdut en aquesta raconada de la Manxa? Doncs heu de saber que per a la gent que busca tranquil.litat, una certa dosi de cultura i monumentalitat pels carrers, Almagro és una parada obligada en aquesta part del país. De fet, sempre he pensat que la millor manera de calibrar el potencial turístic d'un indret és fer una ullada a la seva oferta d'allotjaments ja que, al cap i a la fi, si es vol atreure gent i que s'hi quedi, a més d'oferir quelcom a fer i visitar, també se li ha de donar l'oportunitat de fer-hi nit. Doncs bé, mireu, entre algunes altres, aquesta Web i veureu que l'oferta d'establiments és prou àmplia i variada per a una ciutat que arriba gairebé als 9.000 veïns.

Almagro és la capital històrica del Campo de Calatrava, zona el nom de la qual prové d'una de les poderoses ordres religioses i militars que tant van sovintejar a l'edat mitjana per les Espanyes en la seva lluita de reconquesta contra els moriscs (és més, per tota aquesta zona el nom de "Calatrava" acostuma a acompanyar el topònim de molts nuclis). Derivat d'aquest passat, ha sabut conservar un important patrimoni monumental que, malgrat no tenir cap peça de renom mundial, sí ha fet que hagi estat declarat Conjunt Històric i Artístic. Com diu aquesta web, i sense exagerar ni un bri, "Pasear por las calles de Almagro constituye una invitación a sumergirnos en su pasado, en la leyenda de monjes guerreros y caballeros, en la grandiosidad de sus iglesias y conventos, o en la perfecta traza de su inalterado Barrio Noble; pero también en la realidad de una población que ha desempeñado un papel primordial como claro referente cultural en La Mancha, especialmente desde la perspectiva teatral, merced a su Festival Internacional de Teatro Clásico". De fet, segurament si per algun motiu concret és coneguda aquesta ciutat és per aquest Festival que se celebra durant el juliol i que fa que el mes d'agost sigui, paradoxalment, temporada baixa des del punt de vista turístic. I una de les parades obligades per la ciutat ha de ser el seu Corral de les Comedias; declarat Monument Nacional l'any 1955, conserva l'estructura original dels teatres del segle XVII i és l'únic exemplar de la primitiva arquitectura teatral que encara roman en peu a Europa i en funcionament. Però com aquest no és un bloc turístic, no m'aniré per les branques i us deixo aquesta Web on si us interessa, podeu accedir a molta més informació i més detallada. I sisplau, no deixeu de fer-hi una visita obligada (hi ha un parell d'empreses que s'hi dediquen) perquè val molt la pena.

Val a dir també que Almagro forma part d'un dels sectors que integren les moltes rutes que es van començar a difondre a partir del 2005, amb motiu del cinquè centenari de la publicació de la celebèrrima obra de Cervantes "El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha" (primera part). En concret, el número 3 de Villanueva de los Infantes a Almagro y Calatrava la Nueva i que si la voleu fer en BTT la divideixen en 6 etapes per a un total de 278 km. I us ben asseguro que per a qui vulgui practicar aquest esport sense haver-se d'amoïnar gaire per si ha de fer trams molt costeruts, aquí ho té molt bé perquè de tan plana que és tota aquesta zona, fins i tot deu arribar a ser una mica avorridota. De totes formes, tampoc compto que us trobeu molta gent circulant en BTT per aquests camins perquè segons el guia que ens fa fer la visita per Almagro, el "boom" que va suposar al seu moment l'esdeveniment del Quixot, ja s'ha esvaït.

I de la mateixa forma, qui vulgui sortir a córrer i fer tirades llargues i planes, això és un "paradís". Ara bé, eviteu de sortir en hores de molta calor perquè les ombres són molt cares de trobar. Si mai us hi acosteu i feu parada i fonda, us proposo un itinerari circular del tot planer d'uns 9,5 km. amb inici i arribada al Parador -un antic convent molt ben restaurat i condicionat- i que surt a les afores per un dels nombrosos camins que envolten la zona. Després, al tram final es pot combinar com es vulgui a l'hora d'endinsar-se per alguns carrers però suposo que d'una manera o altra és obligatori que passeu per la Plaza Mayor, d'aquelles típiques places porxades castellanes on, si més no en aquest cas, arran del turisme, els baixos dels edificis s'han reconvertit en botigues de records, tasques i bars. En aquest enllaç teniu el plànol del nucli històric amb la situació dels punts de més interès. Vosaltres mateixos.


Mostra Almagro en un mapa més gran

És clar que si us agrada participar en alguna cursa, sapigueu que aquest passat mes de maig es va fer la setena edició de la Mitja Marató d'Almagro, dins el circuit de curses populars de la Diputació Provincial de Ciudad Real (fotos edició del 2011). I "ojo al dato", si mireu els preus de les curses, són una mica més barates que moltes de les nostres. Per acabar, no deixeu de tastar el formatge manxec ja que si sou formatgers, aquí en gaudireu d'allò més i un parell de curiositats: primera: Almagro és també molt coneguda (per aquestes contrades) per la seva tradició en el "encaje de bolillos" (en català, les puntes de coixí) (enllaç); i segona, encara que una mica en desús avui dia, també és coneix aquesta vila per la dita "Quedar como Cagancho en Almagro" i si voleu saber-ne el motiu, en aquest enllaç teniu l'explicació.

dijous, 11 d’agost del 2011

Corrent entre patrimoni monumental (1)

Els i les seguidores del bloc ja s'hauran adonat que als darrers dies està una mica en stand by ja que la darrera entrada és del 25 de juliol. Això no és gens habitual en mi perquè fins el moment, la regularitat en la publicació de nous escrits ha estat una constant, i fins i tot en ple estiu. Aquest cop, però, no ha estat així i confesso que el context vacacional s'ha encomanat al meu vessant "literari". També és cert, i ho dic una mica en descàrrec meu, que el fet de no haver participat a cap cursa des de finals de juny (a Bagà) tampoc ha ajudat gaire a millorar la situació. I en aquest sentit, i com diré més endavant, si juliol ha estat un mes en blanc, l'agost tampoc té unes millors perspectives. Però aquesta manca de curses s'ha vist en part pal.liada per l'oportunitat que he tingut d'entrenar (per dir-ho d'una forma) per llocs on córrer pot ser un plaer, aprofitant una sortida vacacional d'uns quants dies, i que amb aquesta entrada i en altres de successives, us explicaré amb una mica més de detall.

De fet, ja sabeu que sempre que surto a fora i tinc l'oportunitat, incloc al meu equipatge les meves sabatilles, i poca cosa més, perquè crec que una de les millors maneres de conèixer un indret turístic sense que hagis de patir per si et trobaràs després molta gent al teu voltant, és sortir a córrer ben d'hora al dematí. Val a dir també que el relat d'aquestes sortides serveix per donar una mica de "vidilla" al bloc, en una època de l'any no gaire propícia perquè aquest estigui plenament actiu. En concret, fa poc més d'una setmana (fixeu-vos si vaig amb retard) que hem tornat del centre d'Espanya on després d'agafar el cotxe, la dona i el nen per aquest ordre, hem visitat tres indrets que sense estar inclosos dins el top ten de les ciutats turístiques d'aquest país, no són tampoc del tot desconeguts, sobretot per a la gent que busqui combinar tranquil.litat amb patrimoni monumental i per descomptat, que la ruta inclogués l'opció de fer nit en un Parador (ho confesso, en som fidels seguidors). Així, aquest any ens hem deixat caure per la Granja de San Ildefonso (Segòvia), Almagro (Ciudad Real) i Alcalá de Henares (Madrid) i per suposat, m'he trepitjat els carrers i els voltants d'aquests tres nuclis. Així, en aquesta primera entrada i en les dues posteriors d'aquesta "trilogia", us faré cinc cèntims dels itineraris que he fet per si mai voleu seguir les meves petjades.

La Granja de San Ildefonso es troba a uns 10 km. de la ciutat de Segòvia i és un petit poble on la "joia" turística és el palau reial i els seus jardins. No m'estendré gaire a explicar la seva història, orígens, descripció, etc. perquè per això hi ha un munt de webs on podeu trobar informació molt més precisa que la que us pugui oferir jo aquí (tot i així us deixo aquest enllaç de "Patrimonio nacional" i aquest altre de la inevitable wikipedia). Per a qui no ho conegui, i a grans trets, diria que ve a ser una mena de Versalles (més petit) on el que deu molar bastant deu ser córrer pels jardins i perdre-s'hi pels seus carrerons, fonts, etc. De fet, al seu moment es van dissenyar perquè tinguessin més importància que el propi palau. La idea era viure al camp i construir "una casa petita amb un gran jardí"; el rei Felip V plantejà la seva construcció d'acord amb els gustos francesos del moment, la qual cosa donà lloc a un jardí amb molts ornaments a base de fonts i escultures. I ja dins el palau, no us hauríeu de perdre tampoc la col.lecció de tapissos flamencs, de grans dimensions i fantàstica iconografia, que es van confeccionar per encàrrec de l'emperador Carles V.

De totes formes, com l'horari de visita dels jardins no s'ajustava a la meva pràctica de córrer d'hora pel dematí, i com el nucli en sí mateix tampoc és tan gran, us proposo un altre recorregut per les afores. En concret la volta a l'embassament del Pontón -que aprofita les aigües del riu Eresma- i que és bastant planer, llevat del tram inicial -baixada- i del final -una mica de pujada. L'itinerari circular -inici i arribada al Parador- té una distància que no arriba als 10 km. i el podeu acabar passant per alguns dels carrers que menen a l'entrada al Palau reial, ja dins el nucli històric. Té poc asfalt, des de la sortida de la carretera que porta a Segòvia i fins la presa segueix una pista molt ben compactada (té tota la pinta de ser una zona de passeig) i a partir d'aquí la pista esdevé un corriol sense gaires dificultats fins la carretera que porta de nou a La Granja, venint des de Peñafiel. Ara bé, si l'heu de fer a l'estiu convé que sigui de bon matí perquè no hi ha gaires zones ombrívoles. I si aquest recorregut no us acaba de fer el pes i disposeu de més temps, tafanejant pel Web he trobat aquest altre que us porta des de La Granja al mateix cor de la ciutat de Segòvia: coincideix amb el meu fins a la pressa de l'embassament i després segueix una pista en direcció a Palazuelos de Eresma per a un total de poc més de 12,6 km.

Tot plegat, aquí us deixo el mapa del recorregut. Si mai el feu, recordeu-vos de mi però no caldrà que m'ho agraïu. És de "franc". Pròxim capítol: Almagro. Per acabar, dos enllaços que relacionen les vacances estivals i el córrer. Aquest és d'Olite (2010) i aquest altre d'una part del Camí de Sant Jaume (2009).


Mostra La Granja de San Ildefonso en un mapa més gran