dissabte, 29 de setembre del 2012

Cursa dels volcans d'Olot: d'espectador

Un dels avantatges que té això de les curses populars és que quan has arribat a un punt de prendre-t'ho amb molta més calma que quan un s'hi va endinsar, no et sap gens greu veure'n alguna des de l'altre costat de la barrera, és a dir, anar-hi com a acompanyant, disposat -com va ser aquest cas- a donar un parell de consells a algú altre està començant i gaudir d'un bon dia sense fer res més que unes quantes fotografies. Això és el que va passar el passat diumenge, a Olot, quan vam anar-hi per veure el nostre nebot "putatiu", l'Octavi, en la seva primera participació a la Cursa dels Volcans, que jo ja conec d'haver-hi estat dos cops i que per això mateix, vaig desistir d'un tercer perquè ara mateix, aquesta ja ha deixat d'estar dins el grup de curses que més s'ajusten a la meva capacitat física, limitada certament. Per a ell, després de dues curses a Bagà i una altra a Castelltallat, podríem dir que aquesta quarta ha estat el seu debut en una cursa de muntanya d'una certa duresa. No és que la de Castelltallat no ho fos tampoc però crec que en el cas olotí, el fet d'haver de pujar i baixar quatre volcans li atorga un plus que no té l'altra.

Així, el diumenge ens presentem a la capital de la Garrotxa i el dia promet ja que el sol hi és present i no fa gaire calor. L'ambient previ a l'inici que s'hi viu és molt agradable: no passo pels nervis habituals d'abans de començar una cursa i em limito a veure com la gent va amunt i avall de l'esplanada del pavelló on tothom hi és concentrat, escalfant uns, fent estirament els altres, xerrant tots. Tot indica que ens ho passarem bé, com així va ser. La cursa va fer ple quant a inscripcions, amb 350 corredors, i entre tots plegats hi érem una bona colla de gent. Una altra cosa bona que té això és que no només s'engresca més gent a córrer sinó que aquesta arrossega d'altra -acompanyants, familiars- i suposo que fins i tot algunes ciutats ja ho deuen veure com una bona oportunitat de fer negoci amb bars, restaurants i serveis similars. Aquest va ser el nostre cas i de fet, recordo que quan estàvem esmorzant en una cafeteria, un cop començada la cursa, vaig recordar-me de l'Octavi, pensant per quin volcà devia anar en aquells moments mentre assaboria un bon cafè amb llet. Ell suant i jo de panxing: és el que té ser el manager d'una possible futura estrella de les curses de muntanya. Justament, mentre estic escrivint aquestes línies, s'està fent la Ultra Cavalls del Vent, amb pluja i fred; i què voleu que us digui, no els tinc cap enveja, ni sana ni insana! allà ells i elles amb aquesta mena de bogeria. Només espero que demà faci més bo perquè tinc la Trail Senders del Penedès, una prova molt més curta i per descomptat, més suau i que a la seva primera edició ha omplert també. Encara hi ha molta gent amb seny!

Total, no us puc fer la crònica de la cursa perquè no la vaig fer, només dir-vos que l'Octavi va arribar el 105 de 350 corredors, amb un temps d'1h:14'. No sé si està bé o no tan bé però per poc que s'hi posi una mica més, de ben segur que el millorarà en properes edicions. Tot seguit, i per acabar, aquí us deixo unes quantes fotos perquè veieu que com a mínim, vaig fer alguna cosa de profit i no només tocar-me els ous. Per cert, fixeu-vos en la primera on es veu el xip propi de la cursa: un pèl "curiós" i no sé jo si gaire pràctic per córrer per corriols estrets i potser una mica plens de matolls.








divendres, 28 de setembre del 2012

Octubre: una o dues curses? I potser també BTT ?

S'acosta final de mes i com és preceptiu hem de pensar ja en què farem el proper octubre. De fet, en el meu cas no em serà gaire difícil decidir-me per les meves limitacions físiques i la necessitat de prendre-m'ho encara amb més calma del que ho venia fent darrerament. És per això que hores d'ara no tinc gaire clar si faré només una cursa i alguna sortida en BTT o substituiré aquesta darrera per una segona cursa. És clar que també podria apostar per ambdues opcions ja que per si mateixes són del tot compatibles i el fet d'anar en bici no ha de repercutir en el meu maleït taló del peu dret. De totes formes, però, no volguem ser agosarats i anem per allò que tenim clar de bon principi. Així, tot seguit us detallo el llistat de curses que aquest mes d'octubre m'han cridat més l'atenció, i algunes altres en què per un motiu o altra no em veuran el pèl.
  • Cursa que faré: incloc només una (de moment) i es tracta de la Corriols de Sant Salvador de Guardiola. Aquesta proposta és nova en el calendari (hauré d'actualitzar el meu mapa de curses al Bages) i per les dades que en tinc s'ajusta bastant bé al tipus de curses que puc fer, com ja vaig dir en una entrada recent: poc més de 10 km. no plana però crec que tampoc gaire dura, que passa per indrets que estic segur paga la pena de veure, m'agafa molt a prop de casa i no s'enfila de preu (10€). Per cert, es fa el diumenge 21 d'octubre.
  • Curses que em rumiaré: en primer lloc, la del Cargol, a Linyola. Ja la vaig fer l'any passat i en vaig sortir prou content motiu pel qual no em sabria gens greu repetir-hi: molt bon ambient assegurat, 10 km de recorregut bastant còmode, oportunitat de tornar a assaborir després uns bons cargols, etc. Si busqueu una cursa rural, res d'asfalt, per pista, molt ben organitzada i relativament barata, aquesta us l'heu d'apuntar a l'agenda. Crec que tard o d'hora l'acabareu fent. El que passa és que aquest mateix dia (diumenge 7) pot ser que participi a la Rocaforttina, una bicicletada que com es dedueix del seu nom, es fa al poble bagenc de Rocafort (una bona oportunitat de coincidir de nou amb part del "Team"). I la segona cursa que rumio de fer és, de nou, la del Torró, a Agramunt (diumenge 14): hi he estat dos cops i és bastant semblant a la de Linyola quant als principals trets. I per descomptat, és un molt bon pretext per visitar després la seva Fira del Torró i de la Xocolata a la Pedra. Tant per tant, després de l'esforç de córrer, a recuperar forces i omplir l'estómac.
  • Curses que no faré de ben segur: en aquest apartat sempre n'hi ha més que als altres dos, com és de suposar. Tot i així, en destacaré algunes que, o bé ja m'han deixat d'atreure (o no m'han atret mai), o bé ara no em puc plantejar de fer tal i com tinc el peu. I sense voler-ho ni fer-m'ho venir bé, totes es faran al Bages (escombrem cap a casa). Així doncs, tenim: la de la Penya Blaugrana de Santpedor que ja vaig fer l'any 2009 i no em va acabar de convéncer; la Mitja marató dels tres Pics (Navàs) la qual no he fet mai i que m'hagués agradat ser-hi però per distància la descarto (ja vaig dir que deixava les mitges maratons, oimés si són de muntanya); la Cursa 2.0 de les Pinedes de Castellnou de Bages que, val a dir, s'ajustaria encara al perfil que ara busco però que sempre he trobat una mica cara per al que és; la cursa de les Barraques de Vinya de Viladordis (Manresa), massa dura per a mi però amb molt bon rotllo (per descomptat si hi són els Koala's pel mig). I per últim, i no ens movem de la comarca del Bages, la clàssica dels 10 km. urbans de Manresa, que ja he fet un parell de cops i que enguany, un cop més, me la miraré des de l'altre costat de la barrera.

És cert que aquest octubre l'oferta és molt àmplia i n'hi ha per triar i remenar. Per tant, siguin quines siguin les que acabeu fent segur que encertareu. I per acabar, qui sap si us ve de gust llegir les cròniques  d'algunes de les curses que he esmentat:


  • Crònica de la meva cursa de Linyola (2011).
  • Cròniques de les meves curses a Agramunt (2009 i 2010).
  • Crònica de la cursa de Santpedor (2009).
  • dilluns, 17 de setembre del 2012

    Què fer el proper cap de setmana?

    Hem deixat un cap de setmana amb un parell de curses clàssiques en el calendari, tot i que molt diferents una de l'altre, com són la Mercè de Barcelona i el Cross de l'Ametlla de Merola. A la primera, s'hi han aplegat unes 16.000 persones (ja veieu perquè no hi he anat mai i ni penso fer-ho) mentre que a la segona han estat gairebé uns 350 corredors (sense comptar els més petits). En aquesta ja hi vam ser el 2010 i aleshores en vaig treure una impressió agredolça: una cursa molt ben organitzada però no em va acabar de convèncer el fet que consistís en fer dues voltes a un mateix recorregut. Potser per això no hi he tornat. És clar que si volíeu participar en una cursa una mica més modesta que aquesta i alhora, a anys llum de la Mercè, no us havíeu de perdre la dels Molins de Calldetenes: maca, barata i enguany amb poc menys de 100 corredors. Confesso que hi vaig estar a punt d'anar-hi de nou (hi vaig ser també el 2010) però a casa aquests dies estem una mica minvats de salut i jo vaig preferir també donar descans al peu abans de la que ha de ser la meva segona cursa d'aquest més: la Trail Senders de les Cabanyes del Penedès. I és que aquest setembre tenim curses a dojo amb cinc caps de setmana més les que es devien celebrar per la Diada. Per tant, encara tinc marge per complir l'objectiu de dues curses mensuals i no acabar de "trencar-me" abans de la segona.

    Per tant, ja podreu deduir que el proper cap de setmana tampoc faré cap altra cursa, malgrat que n'hi ha unes quantes que m'agradaria destacar i que recomano de totes totes. És clar que totes no les podreu fer perquè llevat que sigueu Déu, no crec que tingueu el do de la ubiqüitat. Oi que no? Així que anem a pams:
    • El dissabte 22 podeu tastar una mica la muntanya del Moianès i anar a Monistrol de Calders on fan la Cursa del Sot. Ja en vaig parlar fa un any (entrada) amb motiu de la seva estrena (és, doncs, una prova molt recent en el calendari) i destaca la duresa del seu recorregut, amb més de 500 m. de desnivell en uns 11 km. a més d'incloure trams bastant tècnics. En altres paraules, i em sap greu dir-ho, ara mateix no gaire apta per a les meves limitacions. De totes formes, estic segur que faran ple -tampoc costarà gaire ja que només hi ha 150 dorsals disponibles- i una dada que cal ressenyar: es permet una inscripció diferenciada en funció de si vols o no samarreta de record.
    • Per a l'endemà no caldrà que moure'us de la comarca del Bages ja que a Sant Vicenç de Castellet tindrà lloc una altra cursa que va camí d'esdevenir un "clàssic", la de Vallhonesta. Hi vaig ser el 2009 i ja em va semblar una prova dura però molt maca i enguany el recorregut s'ha escurçat a 10 km. però diria que el desnivell acumulat ha pujat (ara supera els 800 m.). No compto que gaires corredors aconsegueixin el repte de baixar de l'hora, a canvi de rebre una ampolla de vi. I si no ho feu, doncs la podeu comprar amb els calés que us hagueu estalviat per haver pagat només 5€ d'inscripció.
    • I el mateix dia però una mica més lluny de les contrades bagenques, us recomano la Volta pels volcans d'Olot. L'he feta en dues edicions seguides (2009 i 2010), quan encara estava en un nivell de forma bastant acceptable i és d'aquelles que tornaria a fer sense dubtar-ho ni un moment, tot i alguns canvis: ara hi ha xip i s'ha encarit un xic respecte edicions passades (vaig començar pagant-ne 6 i ara val 10). Potser per al meu gust s'ha "sofistificat" un pèl. Però tot i això, paga la pena anar-hi per gaudir dels volcans olotins durant 13 km. i més de 600 m. de desnivell positiu.
    Però no us penseu que aquest cap de setmana estaré apartat de les curses; justament tenim previst a casa una sortida cap a Olot per veure les evolucions del nostre nebot "putatiu" (l'Octavi), a qui sembla que li està començant a agradar el món de les curses popular. Aniré en qualitat de "manager" no sigui que fem la primera pela!




    dilluns, 10 de setembre del 2012

    Córrer per la Diada, ara més que mai

    Qui em conegui ja sabrà que en qüestió d'expressar les meves idees i opinions polítiques sóc bastant discret, i no les deixo anar en qualsevol lloc i davant de qualsevol persona, si no conec ni un ni altre. I tot i així, m'agrada que pensin de mi que nedo entre dues aigües. Sovint he pensat que en un país com el nostre -diguem-li Catalunya o Espanya, m'és indiferent- hi ha gent tan curta que només veu els extrems i sense saber que en mig hi ha un llarg recorregut, o dit en altres paraules, entre un blanc i un negre hi ha un munt de grisos. I com no tinc gaires amics però sí molt amics, tampoc voldria que els perdés per dir el que penso -sobre política o futbol, un altre que ...- o que se m'interpretés malament. Però alhora tampoc voldria actuar de tal manera que després se'm pogués aplicar allò que en castellà diuen "dime de qué presumes y te diré qué careces". Bé, faig aquesta introducció per expressar, sense embuts que, ara més que mai, estic tip de viure en un país anomenat "Espanya" (o potser hauria de dir "Ecspanya"?), oimés després de llegir les declaracions del president de la Junta d'Extremadura dient que ara Catalunya demana i Extremadura paga (en referència al rescat de 5.000 milions € que ha demanat la Generalitat) i en la mateixa línia del que fa poc també va declarar el president de la Xunta de Galícia, en Carlos Feijóo.

    Ara no entraré a reflexionar sobre les tan discutides balances fiscals i de què aporta cada territori autònom a la caixa comuna espanyola perquè després es redistribueixi en forma d'inversions de l'Estat. Sens dubte que en qüestió de xifres d'aquestes magnituds poden haver-hi unes quantes interpretacions, totes elles potser correctes però cap que coincideixi. De totes formes, és indubtable que hi ha algunes CC.AA que aporten més del que reben després i altres que fa temps que reben més del que han aportat i que, paradoxalment, després d'unes quantes dècades de superàvit fiscal encara es troben a la cua quant als indicadors més habituals de desenvolupament econòmic. I sincerament, crec que ni els interessa ni tampoc fan gaires esforços per revertir la situació. És allò que hom anomena "solidaritat interterritorial" fent que aquelles que generen més riquesa contribueixin a minvar la pobresa de les altres. I en aquest sentit, i malgrat la fama d'insolidaris que tenim els que vivim a Catalunya -se sentin catalans o espanyols- és indubtable que la nostra ha estat de les que més ha contribuït a emplenar un dels dos plats de la balança; i també podríem parlar de Madrid, Comunitat Valenciana i les Balears. Però com aquesta mena d'atacs són habituals sovint ja no els fem cas i més aviat ens en fotem quan surten en programes com l'APM. Ara bé, quan s'arriba a certs extrems de declaracions que no són més que mentides de les més absolutes, potser que deixem de posar l'altra galta -com hem vingut fent de sempre- i diguem prou d'una p*** vegada. Només faltaria que aquells territoris que han viscut més subvencionats que res més ens obliguin a ser solidaris i a sobre ens diguin en quina mesura (p. ex. percentatge del nostre PIB) i durant quant temps (a perpetuïtat?) ho hem de ser. De sempre havia pensat que la solidaritat és un acte voluntari de qui decideix ser solidari vers els altres. Això, quan ho expliques a fora, la gent normal i amb una certa intel·ligència no ho entenen. I de fet, aquí tampoc! Deu ser allò de l'Spain is different.

    Tornant una mica al fil del que deia al principi, reconec que jo no he estat mai un independentista molt actiu, d'aquells per ideologia i per res més, perquè fa temps que venia pensant que qualsevol ideologia té un fort component sentimental i per tant, irracional, irreflexiu ... allò del seny i la rauxa. I segueixo pensant el mateix: el que passa és que ara em sento independentista per motius estrictament econòmics i crec que molta gent té aquesta mateixa "sensació". Anys i anys abocant diners a uns territoris perquè aquests continuïn tenint l'atur més alt d'Espanya, una plantilla sobredimensionada de funcionaris (per tant, res d'economia realment productiva) però alhora uns serveis i infraestructures alguns dels quals ja els voldríem aquí. No hi ha res com viatjar per obrir els nostres horitzons i veure que més enllà de l'Ebre hi ha un país de desagraïts, d'insolidaris (ells sí que són) i governants per uns dirigents amb una molt preocupant curtesa de mires i una fixació malaltisa per recórrer als tòpics de sempre. En qüestions d'identitat nacional espanyola ja ho diuen: no hi ha res més semblant a un polític de dretes que un d'esquerres: a Extremadura han passat de l'Ibarra (PSOE) a aquest José Antonio Monago (PP). I parlant de tòpics: aquí també en tenim uns quants sobre com són la gent (bé, una part) que viu en aquelles contrades però me'ls estalviaré per no ser repetitiu; ara bé, fa un temps em van passar un document d'aquests que circulen per la xarxa que comparava l'economia de les CC.AA. amb la possessió de dues vaques i crec que ho clava! (aquí el teniu). I si algú se sent amb la sensibilitat ferida, que s'hi fiqui flors. Aviam si els de sempre poden dir les ximpleries que vulguin i des d'aquí hem d'estar muts i a la gàbia. Òbviament, aquí no és que siguem tots fantàstics i perfectes sinó que també ens hem de mirar el melic i reconèixer que si estem com estem és, en part, per culpa nostra. El que passa és que venim arrossegant una motxilla que es diu Espanya i no hi ha manera que ens en poguem desempallegar. I és clar, en temps de crisi els extrems s'allunyen, les posicions es radicalitzen i uns i altres no fem més que dir disbarats. I el darrer d'aquest Monego és digne d'una reflexió tan simple com aquesta: o bé no es va prendre la medicació pertinent o potser va confondre les píndoles que tocaven. És ben bé que per Nadal li van regalar un canut i encara està intentant fer la "O".

    Bé, per encarrilar aquest escrit cap a l'objectiu d'aquest bloc, dir-vos que si voleu expressar la vostra ràbia contra aquesta situació, o bé podeu anar a la manifestació de BCN per la Diada i que s'albira serà la més multitudinària de la història (és clar que des de la caverna mediàtica i carpetovetònica diran que han anat molt pocs i a més, coaccionats pels nacionalistes excloents i radicals), o bé podeu participar en alguna cursa de les que es facin el mateix dia. En aquest sentit, i després de repassar el calendari, us n'apunto quatre, una per província:
    • La primera, una clàssica com és la de Térmens (Lleida) que ja va per la 26ª edició i és d'aquelles en què les inscripcions acostumen a exhaurir-se ben aviat (10 km.). En aquesta entrada del 2010 ja en parlava.
    • La segona és la III Despertaferro, a Bàscara (Girona), 10 km.
    • Per Tarragona teniu la 6ª edició de la Cursa de la Vila de Falset, de muntanya i a triar entre una distància de 13 km. o si us veieu més valents, de 22 km.
    • I per últim, a Barcelona us convido a tastar la Transenyera, de Castellbell i el Vilar; aquesta serà la 2ª edició, de 13 km. i de muntanya.

    I si voleu arrodonir la reivindicació podríeu córrer calçats amb unes vambes amb la senyera o estelada  (notícia). Veient-les en aquesta imatge fan goig. Però no donguem idees no sigui que ens surti el President de la Junta d'Extremadura sense haver pres la medicació pertinent dient que és un greuge comparatiu i que també les vols per a la gent del seu territori. Com és tan ximple, i havent-hi els colors groc i vermell, potser pensarà que és un nou disseny de la bandera espanyola. Per cert, Sr. Monago ja ha acabat de fer la "O" al voltant del canut?

    I ja que estem en plena efervescència reivindicativa nacionalista, us convido a entrar en aquest enllaç i si us està bé, col·laborar en aquest projecte sobre la defensa de llengua catalana (enllaç).

    dissabte, 8 de setembre del 2012

    Lesionat però encara al peu del canó

    Qui no ha anat algun cop al taller mecànic amb la simple intenció de canviar l'oli del cotxe i que li diguin que a més, hauria de canviar els filtres, pastilles de fre, pneumàtics i vés a saber què més? Doncs el mateix em passa a mi amb els metges: em costa molt visitar-ne un perquè sempre penso que em trobarà més coses per les quals hi he anat i que sortiré pitjor de com hi he entrat. Diguem que en aquest sentit seria tot el contrari a una persona hipocondríaca. De totes formes, i després de setmanes de pensar allò tan típic d'"aviat, "aviat", "un dia d'aquests", vaig decidir-me i aprofitant els serveis d'una mútua, en pocs dies he pogut fer la visita al traumatòleg i ja disposo del diagnòstic i el tractament a seguir per al tema del peu dret. En una primera exploració -i abans de fer-me les radiografies- ja em va dir que no li semblava res de molt greu i de fet, no em va prohibir anar a la cursa de Calaf l'endemà mateix. I les plaques sembla que han confirmat les seves impressions: resulta que no és que tingui ben bé una tendinitis del peu dret sinó més aviat una tendinosi. Perdoneu si ara no faig servir correctament la terminologia específica del vocabulari mèdic però si no vaig entendre malament, i per resumir-ho molt, la tendinosi fa més aviat referència a problemes degeneratius del tendó, mentre que la tendinitis englobaria els problemes inflamatoris. Pel que he pogut esbrinar, els metges tendeixen a utilitzar cada cop més el concepte genèric de "tendinopatia" per referir-se a qualsevol alteració del tendó d'Aqul·les i així, parlem-ne en plata, es curen en salut.

    De fet, el meu problema no rau tant en el tendó estrictament parlant -tenint en compte que aquest és un muscle d'una certa llargària- sinó en el punt on hi ha la seva inserció amb el calcani del peu -per entendre'ns, el taló- i els símptomes són bastant clars: dolor després de córrer (no tant durant l'exercici), també dolor a les primeres hores del dia, després d'aixecar-se del llit, envermelliment de la pell, inflamació de la zona en qüestió. En definitiva, tot apunta a una bursitis retrocalcània (busqueu pel Google què vol dir), acompanyat d'alguna que altra calcificació que probablement deriva d'una certa predisposició "natural" del peu i afavorida, per descomptat, per tots aquests anys que porto corrent (i alguns sense mirar gaire per la salut de les meves articulacions, tot sigui dit). Cal recordar que fa un temps, en una de les poques visites que he fet a una fisioterapeuta, aquesta ja em va dir que això apuntava a un desgast, d'impossible marxa enrere. I de fet, si seguiu el bloc ja sabreu que em vinc queixant d'aquesta dolència des del 2010, amb la diferència que abans eren moments puntuals i en canvi, ara és regular després de qualsevol cursa o sortida que faci, encara que sigui de poca volada.


    De totes formes, i com he dit abans, el metge no m'ha prohibit córrer sempre i quan la cosa no evolucioni a pitjor amb el temps, i més aviat m'ha aconsellat que m'ho agafi amb calma i segueixi unes mesures bastant fàcils i d'altra banda, òbvies. Per començar, que deixi de banda curses molt llargues, de perfils exigents i amb ferms que puguin ser molt irregulars, que no en faci moltes i que després de córrer faci recuperació. Us ho tradueixo:
    • Seguiré fent curses amb les característiques de moltes que ja he fet: una distància no superior als 12-13 km. (fins i tot arribar als 15 km. pot ser un pèl excessiu), planes o amb un cert desnivell no molt acusat i amb predomini de pista (a evitar els corriols molt tècnics -pel risc- i asfalt -per avorriment). En aquest sentit, parlaríem de les darreres de Calaf, Castelltallat, la Fageda, Castellar de la Ribera i moltes altres de rurals que giren al voltant dels 10 km. (p. ex. ara em venen al cap Puigverd de Lleida, Linyola, Torà, Artés, Navarcles, etc.). Per tant, res que en aquest sentit sigui gaire nou. Això sí, ja em puc oblidar de fer cap més mitja marató.
    • Hauré d'acostumar-me a fer estiraments abans i després de la cursa, sobretot específics del peu i no sortir en fred. Algú va dir que escalfar era una ximpleria argumentant que tampoc ho feien els cavalls de carreres. No sé si això és cert però el que sí tinc clar és que jo no sóc un cavall.
    • Seguir uns tractaments bàsics després de cada cursa: gel, crema antiinflamatòria, exercicis específics del peu, descans, etc. El metge també em va comentar la possibilitat de tractaments més sofisticats, "agressius" i fins i tot va parlar d'operar, però ell mateix ja va dir que podien ser una pèrdua de temps perquè no acaben resolent el problema i que pel que he de fer jo, serien un pèl exagerat. Al cap i a la fi, no m'he de guanyar la vida amb això i si en un temps veig que la lesió no remet sinó que ha anat a més, doncs potser sí que haurà arribat el moment d'acomiadar en Marathon man. Val a dir que tot i la lesió, un cop passades les molèsties de després de la cursa, puc fer vida completament normal. I això és el que no em fa ser pessimista. Us poso aquest enllaç per si us interessa informació una mica més detallada.
    Tot plegat, que no crec que torni a participar en cap més cursa fins a finals de mes, a la Trail Senders del Penedès. Si feu una ullada a la informació del web veureu que s'ajusta bastant bé al tipus de cursa que ara busco. Si de cas, quan s'acosti el moment ja en parlaré amb més detall. I és una llàstima perquè aquest més ofereix un ampli ventall d'opcions interessants. Per exemple, se m'ha passat pel cap de tornar a Calldetenes el diumenge 16 per participar a la Ruta dels Molins però no ho tinc clar, encara. Així doncs, ara millor que mai tinc el pretext perfecte -i podríem dir que davant de notari- per prendre'm les curses amb calma i sense gaires pretensions competitives. A gaudir, amb permís del peu.

    dijous, 6 de setembre del 2012

    Punk Trail de Calaf: que n'aprenguin!

    Jo hi tornem a ser! Torno a anar endarrerit pel que fa a la publicació de les meves cròniques ja que la meva darrera cursa va ser el passat dissabte, a Calaf, i fins avui que no m'hi he pogut posar. I és que l'inici d'aquest setembre m'està portant més feina de la prevista en principi i ho he hagut d'anar deixant davant d'altres prioritats. Però a base d'esgarrapar unes quantes hores a altres temes, aquí em teniu de nou, al peu del canó "blocaire". I espero no passar de nou per un "temps de silenci" com van ser els mesos de juny i juliol. Dit això, anem al tema que per això m'esteu llegint ara mateix.

    Efectivament, el passat dissabte vaig començar la temporada de curses 2012-2013 (aviam fins quan em dura!) amb la Punk Trail de Calaf de la qual ja en vaig parlar no fa gaires dies en aquesta entrada, amb motiu de l'organització de més curses noves a la Catalunya Central. En qualitat de "Punk Trail", i si heu fet o seguit les anteriors dues que s'han fet (a Sallent i Fonollosa) vaig poder comprovar que mantenia el seu mateix esperit, és a dir, una cursa no competitiva -sense classificació- amb dos itineraris a escollir, gratuïta -però alhora convidant la gent a portar birres i menjar per als bancs d'aliments- i un ambient genuïnament popular. Per tant, s'hi van donar els ingredients per no deixar-hi de participar, amb o sense lesió al peu. De fet, sobre aquesta mateixa qüestió us avanço una propera entrada per comentar-vos el diagnòstic del metge i teràpia recomanada. A Calaf ens hi vam presentar jo i el Jordi, l'autèntic "crack" del "Team", que com més va, va cada cop a menys, amb el Frans i el Xavi que per un motiu o altre s'han apartat una mica d'aquest món. Però com a mi em continua agradant, aprofito qualsevol escletxa en el meu baix nivell de forma per no seguir el mateix camí i en canvi, mirar de ser present en aquelles curses s'ajusten més a les meves noves preferències i alhora escassa capacitat (física). Un cop arribats al pàrquing i res més sortir del cotxe, ens adonem que en pocs dies hem passat de la calor més intensa de bon matí a una fresca que convidava a dur una peça de màniga llarga; sort que ja érem conscients que després entraríem ben aviat en calor. Encara tenim temps de saludar uns quants coneguts -en el meu cas al David (Masfret), en Sergi (Sanz), l'Albert (Comaposada) i alguns membres de l'equip Runners and Walkers (la Maite, l'Orlando, en Ferran) i del qual, i encara que no ho sembli, en formo part. Deu ser que al seu moment els hi devia faltar gent perquè no compto que ara, amb els que són, m'acceptessin. Ja ho va dir en Marx (en Grouxo, no en Karl) que no formaria part de cap club que l'acceptessin a ell com a membre.

    Puntuals sortim a les 9 del matí i com a les darreres curses ja em col·loco al final del grup de corredors per començar tranquil i després, amb el perfil de la cursa al cap, fer i desfer en funció de com m'aniria sentint. Em sento el peu una mica entumit i prefereixo no fotre-li més canya de l'estrictament necessària. Al poc de començar em trobo el Sergi i un col·lega seu i com veig que van a un ritme que em resulta còmode de seguir, no els perdo de vista. Després de travessar la carretera de l'Eix Transversal ens topem amb una primera sorpresa, agradable, com és dos membres de l'organització disfressats de parella de la Guàrdia Civil. Ja s'ha dit més d'un cop que les Punk Trails are an attitude. A mida que van queient els qms. el peu se'm va escalfant i puc córrer més segur, que no més ràpid doncs el meu nivell de forma és, per què negar-ho, molt discret (utilitzaria altres adjectius més rotunds però no és qüestió de llençar pedres a la meva pròpia teulada). Comprovo que el perfil no és excessivament dur i els trams de pujades els puc fer amb una relativa facilitat, mentre que seguint l'esperit de la cursa, així que arribo a un control, m'aturo i m'ho prenc amb calma bevent i menjant una mica. Al cap i a la fi, si no hi ha classificació no has de córrer contra ningú altre i ni tan sols, contra un mateix. A més, per què fotre'ns pressió a sobre si un pot córrer gaudint alhora de l'entorn que, val a dir-ho, és del tot rural. No és que sigui maco d'allò més -no ens enganyem, aquestes contrades ja ho tenen això i la ruralitat té la seva pròpia bellesa- però no deixem de córrer per pistes i corriols que, m'imagino, és el que més deu agradar a la gent que participa en aquesta mena de curses.

    Deixem enrere el darrer control em despenjo del Sergi i el seu col·lega i decideixo anar a la meva. Ja no ens queda gaire per arribar al final i poc després ja veiem de nou els carrers de Calaf. Aquest darrer tram, però, el trobo una mica pesat, no tant per estar cansat sinó pel fet que tinc la sensació que se'ns fa fer una volta una mica innecessària, no sé si perquè la distància final faci aquests 12 km. o perquè per motius organitzatius no va ser possible una alternativa més directa. Tant se val, vaig fent tranquil·lament i creuo la meta en mig dels aplaudiments de la gent. És un dels molts bons ítems que tenen aquestes curses: la familiaritat fa que et sentis com a casa. Al final em surt al voltant d'1h:20', més o menys dins la meva previsió abans de començar i si fa o no fa, una actuació en la línia de curses com la de La Fageda o Castelltallat, amb una distància i perfil bastant semblants. Per tant, no costa gaire deduir per on aniran les properes que faci.

    I com sempre, passo a valorar breument la cursa:
    • Aspectes que m'han agradat: gairebé tot però amb més detall diré que la informació publicada al web ha estat sempre ajustada quant al reglament, procediment d'inscripció, recorreguts i perfils, els controls, etc. Òbviament la seva gratuïtat és un gran aspecte a valorar -oimés en aquests temps de crisi- però tal i com està muntada, estic convençut que molta gent pagarà amb molt de gust per repetir-hi (ara em callo no sigui que estigui donant idees per al proper any). Crec que l'ambient, caliu i  familiaritat que vam viure no té preu. Això sí, clau va ser posar un límit en les inscripcions (crec que de 300).
    • Aspectes que no m'han agradat (tant): gairebé cap però com he dit abans, crec que el tram final del recorregut es va fer bastant pesat per a molta gent (segons vaig sentir mentre em cruspia la botifarra de rigor, i ja no cal dir-ho per als corredors que van optar pel recorregut llarg). Però com també deia, no parlo gaire alt perquè desconec què suposa haver de preparar un itinerari que passi pels carrers d'una ciutat. No crec que sigui quelcom fàcil.
    En definitiva, una molt bona cursa que val la pena tenir molt en compte per a properes edicions, tot i que a mi em va suposar haver d'estar amb el peu adolorit durant la resta del cap de setmana. La meva més sincera enhorabona a l'organització i espero trobar-me'ls l'any vinent: serà senyal que jo continuaré corrent, tot i que potser amb un caminador!! Us deixo un parell de fotos i l'enllaç a un vídeo força bo per gentilesa dels col·legues dels Esbufecs de Mollerussa (cap al minut 6':30" podeu veure la brometa de la parella de la Benemérita a què feia referència al principi). I si voleu veure més fotos, connecteu-vos al bloc de la cursa.