Córrer per la Diada, ara més que mai

Qui em conegui ja sabrà que en qüestió d'expressar les meves idees i opinions polítiques sóc bastant discret, i no les deixo anar en qualsevol lloc i davant de qualsevol persona, si no conec ni un ni altre. I tot i així, m'agrada que pensin de mi que nedo entre dues aigües. Sovint he pensat que en un país com el nostre -diguem-li Catalunya o Espanya, m'és indiferent- hi ha gent tan curta que només veu els extrems i sense saber que en mig hi ha un llarg recorregut, o dit en altres paraules, entre un blanc i un negre hi ha un munt de grisos. I com no tinc gaires amics però sí molt amics, tampoc voldria que els perdés per dir el que penso -sobre política o futbol, un altre que ...- o que se m'interpretés malament. Però alhora tampoc voldria actuar de tal manera que després se'm pogués aplicar allò que en castellà diuen "dime de qué presumes y te diré qué careces". Bé, faig aquesta introducció per expressar, sense embuts que, ara més que mai, estic tip de viure en un país anomenat "Espanya" (o potser hauria de dir "Ecspanya"?), oimés després de llegir les declaracions del president de la Junta d'Extremadura dient que ara Catalunya demana i Extremadura paga (en referència al rescat de 5.000 milions € que ha demanat la Generalitat) i en la mateixa línia del que fa poc també va declarar el president de la Xunta de Galícia, en Carlos Feijóo.

Ara no entraré a reflexionar sobre les tan discutides balances fiscals i de què aporta cada territori autònom a la caixa comuna espanyola perquè després es redistribueixi en forma d'inversions de l'Estat. Sens dubte que en qüestió de xifres d'aquestes magnituds poden haver-hi unes quantes interpretacions, totes elles potser correctes però cap que coincideixi. De totes formes, és indubtable que hi ha algunes CC.AA que aporten més del que reben després i altres que fa temps que reben més del que han aportat i que, paradoxalment, després d'unes quantes dècades de superàvit fiscal encara es troben a la cua quant als indicadors més habituals de desenvolupament econòmic. I sincerament, crec que ni els interessa ni tampoc fan gaires esforços per revertir la situació. És allò que hom anomena "solidaritat interterritorial" fent que aquelles que generen més riquesa contribueixin a minvar la pobresa de les altres. I en aquest sentit, i malgrat la fama d'insolidaris que tenim els que vivim a Catalunya -se sentin catalans o espanyols- és indubtable que la nostra ha estat de les que més ha contribuït a emplenar un dels dos plats de la balança; i també podríem parlar de Madrid, Comunitat Valenciana i les Balears. Però com aquesta mena d'atacs són habituals sovint ja no els fem cas i més aviat ens en fotem quan surten en programes com l'APM. Ara bé, quan s'arriba a certs extrems de declaracions que no són més que mentides de les més absolutes, potser que deixem de posar l'altra galta -com hem vingut fent de sempre- i diguem prou d'una p*** vegada. Només faltaria que aquells territoris que han viscut més subvencionats que res més ens obliguin a ser solidaris i a sobre ens diguin en quina mesura (p. ex. percentatge del nostre PIB) i durant quant temps (a perpetuïtat?) ho hem de ser. De sempre havia pensat que la solidaritat és un acte voluntari de qui decideix ser solidari vers els altres. Això, quan ho expliques a fora, la gent normal i amb una certa intel·ligència no ho entenen. I de fet, aquí tampoc! Deu ser allò de l'Spain is different.

Tornant una mica al fil del que deia al principi, reconec que jo no he estat mai un independentista molt actiu, d'aquells per ideologia i per res més, perquè fa temps que venia pensant que qualsevol ideologia té un fort component sentimental i per tant, irracional, irreflexiu ... allò del seny i la rauxa. I segueixo pensant el mateix: el que passa és que ara em sento independentista per motius estrictament econòmics i crec que molta gent té aquesta mateixa "sensació". Anys i anys abocant diners a uns territoris perquè aquests continuïn tenint l'atur més alt d'Espanya, una plantilla sobredimensionada de funcionaris (per tant, res d'economia realment productiva) però alhora uns serveis i infraestructures alguns dels quals ja els voldríem aquí. No hi ha res com viatjar per obrir els nostres horitzons i veure que més enllà de l'Ebre hi ha un país de desagraïts, d'insolidaris (ells sí que són) i governants per uns dirigents amb una molt preocupant curtesa de mires i una fixació malaltisa per recórrer als tòpics de sempre. En qüestions d'identitat nacional espanyola ja ho diuen: no hi ha res més semblant a un polític de dretes que un d'esquerres: a Extremadura han passat de l'Ibarra (PSOE) a aquest José Antonio Monago (PP). I parlant de tòpics: aquí també en tenim uns quants sobre com són la gent (bé, una part) que viu en aquelles contrades però me'ls estalviaré per no ser repetitiu; ara bé, fa un temps em van passar un document d'aquests que circulen per la xarxa que comparava l'economia de les CC.AA. amb la possessió de dues vaques i crec que ho clava! (aquí el teniu). I si algú se sent amb la sensibilitat ferida, que s'hi fiqui flors. Aviam si els de sempre poden dir les ximpleries que vulguin i des d'aquí hem d'estar muts i a la gàbia. Òbviament, aquí no és que siguem tots fantàstics i perfectes sinó que també ens hem de mirar el melic i reconèixer que si estem com estem és, en part, per culpa nostra. El que passa és que venim arrossegant una motxilla que es diu Espanya i no hi ha manera que ens en poguem desempallegar. I és clar, en temps de crisi els extrems s'allunyen, les posicions es radicalitzen i uns i altres no fem més que dir disbarats. I el darrer d'aquest Monego és digne d'una reflexió tan simple com aquesta: o bé no es va prendre la medicació pertinent o potser va confondre les píndoles que tocaven. És ben bé que per Nadal li van regalar un canut i encara està intentant fer la "O".

Bé, per encarrilar aquest escrit cap a l'objectiu d'aquest bloc, dir-vos que si voleu expressar la vostra ràbia contra aquesta situació, o bé podeu anar a la manifestació de BCN per la Diada i que s'albira serà la més multitudinària de la història (és clar que des de la caverna mediàtica i carpetovetònica diran que han anat molt pocs i a més, coaccionats pels nacionalistes excloents i radicals), o bé podeu participar en alguna cursa de les que es facin el mateix dia. En aquest sentit, i després de repassar el calendari, us n'apunto quatre, una per província:

• La primera, una clàssica com és la de Térmens (Lleida) que ja va per la 26ª edició i és d'aquelles en què les inscripcions acostumen a exhaurir-se ben aviat (10 km.). En aquesta entrada del 2010 ja en parlava.
• La segona és la III Despertaferro, a Bàscara (Girona), 10 km.
• Per Tarragona teniu la 6ª edició de la Cursa de la Vila de Falset, de muntanya i a triar entre una distància de 13 km. o si us veieu més valents, de 22 km.
• I per últim, a Barcelona us convido a tastar la Transenyera, de Castellbell i el Vilar; aquesta serà la 2ª edició, de 13 km. i de muntanya.

I si voleu arrodonir la reivindicació podríeu córrer calçats amb unes vambes amb la senyera o estelada  (notícia). Veient-les en aquesta imatge fan goig. Però no donguem idees no sigui que ens surti el President de la Junta d'Extremadura sense haver pres la medicació pertinent dient que és un greuge comparatiu i que també les vols per a la gent del seu territori. Com és tan ximple, i havent-hi els colors groc i vermell, potser pensarà que és un nou disseny de la bandera espanyola. Per cert, Sr. Monago ja ha acabat de fer la "O" al voltant del canut?

I ja que estem en plena efervescència reivindicativa nacionalista, us convido a entrar en aquest enllaç i si us està bé, col·laborar en aquest projecte sobre la defensa de llengua catalana (enllaç).