dilluns, 13 d’octubre del 2014

Per Gaià entre fang i bassals

En el meu intent per mantenir una certa rutina atlètica, per molt modesta que sigui, ahir diumenge 12 d'octubre vaig presentar-me a la Caminada popular de Gaià. Després que el cap de setmana anterior no fes acte de presència a Navarcles -havia plogut tot el cap de setmana i no tenia gens clar que es fes- aquesta altra també va penjar d'un fil fins el darrer moment a causa, novament, del temps. Al final, i com a casa sempre tenim una bona excusa per desplaçar-nos fins aquelles contrades, vam fer el cor fort i sortint que encara plovia a Manresa ens vam arribar a Gaià. Però per Tutatis que va ser tot just arribar-hi que va deixar de ploure i sortir el sol. Així que amb una mica de fresca, em preparo i començo a fer les primeres gambades dubtant de si optar pel recorregut curt (14 km.) o el llarg (20 km.). Aviat, però, prenc la decisió quan veig que si la cosa no canvia, no serà gaire còmode córrer per certs trams a causa del fang i els bassals que s'hi acumulen. A més, i a risc de fer-me pesat, de nou el turmell esquerra em comença a fer la guitza i no deixarà de fer-ho durant tota l'estona que estigui corrent. Per tant, decideixo no arriscar-me (tampoc val la pena) i en arribar a l'avituallament de l'esmorzar (a Galera) i on els dos recorreguts se separen, opto per fer el primer pensant que ja vindran altres ocasions on ser una mica més "valent".


Aquí m'adono que del total de caminadors (una vuitantena) hi ha un bon grapat de corredors (potser una quinzena) i també que tots els que jo vaig veure, van triar el recorregut dels 20 km. Així doncs que des d'aquest punt, i fins el final, no em trobaré ningú en tot el que resta de caminada. Jo vaig fent, ara corrent, ara caminant i després del darrer control ja m'aconsellen que m'ho prengui amb calma ja que tot i que no resta gaire, m'espera el tram final costerut d'un parell de quilòmetres. Lent però sense pausa el supero amb més facilitat de la previsible i em presento a Gaià: crec que no hi havia arribat encara ningú més i mentre engrapo l'entrepà comencen a arribar altres corredors que, per descomptat, havien optat pel recorregut llarg. Eps, detall important: a Galera els corredors vam poder escollir si menjar-nos-lo allà o que ens el portessin a l'arribada.

Tot plegat, una bona jornada caminadora-corredora que si la cosa va mitjanament bé no serà l'única d'aquest més d'octubre: i és que el proper cap de setmana hi ha dues altres caminades que fan goig: una a Callús (de 16 km.) i una segona a Santa Maria de Merlès (de 15 km.). Per cert, mentre jo estava suant la família se'n va anar a buscar bolets i us asseguro que el que diuen que aquest any sembla ser molt bo per als "caçadors de bolets" és cert: més que buscar-los es van limitar a "collir-los" del terra: uns quants cabassos plens de camagrocs, cames de perdiu i rovellons.


divendres, 3 d’octubre del 2014

Eps, que Marathon man ha tornat!!

Doncs sí, molta gent ja em donava per "mort" metafòricament parlant però com altres cops, reneixo de les meves pròpies cendres i ja em teniu aquí de nou, al peu del canó i disposat a continuar fent el mateix que feia abans de la pausa estival, és a dir, córrer al meu propi ritme a les caminades populars que vaig trobant per les meves contrades. D'entrada m'heu de disculpar per aquest silenci de més de 4 mesos però d'ençà la meva darrera cursa (a Navarcles a mitjans de maig) no he fet gairebé res més. Han estat uns mesos d'una aturada quasi total, motivada per dos factors: la mandra que arrossegava (potser això ja va amb l'edat) i la necessitat de donar descans als meus peus. I és que a les tradicionals molèsties del tendó d'Aquil·les del peu dret, d'ençà un temps el seu company també em comença a donar pel cul. Ara bé, mentre el primer m'impedeix entrenar amb una certa regularitat però no córrer (doncs les molèsties em venen després), ara és l'esquerra el que no m'ho deixa fer amb comoditat perquè només me'l deixo de notar quan ja porto una bona estona corrent. Deu ser allò que posats a patir lesions, dues millor que una.

Això últim que us explico em va sorprendre el primer cap de setmana de setembre, després d'un estiu amb una activitat de running gairebé en línia amb un encefalograma pla. Resulta que vam estar a Pont de Suert acompanyant el nostre nebot putatiu, l'Octavi, en la seva primera experiència d'ultra-trail, la dels Comtes d'Erill, de només ... 82 km. i uns 10.000 m. de desnivell. I val a dir, i aprofito l'ocasió, que el "puñetero" se'n va sortir bastant bé: posició num. 41 de 60 corredors que van arribar dins de temps (crec que en van sortir uns 125) i després de córrer durant poc més de 17 hores. És ben bé que és jove i no deu tenir altres cabòries al cap. Total, que jo per no ser menys, vaig sortir per fer un tram del recorregut i després d'una desena de quilòmetres, us asseguro que vaig haver de tornar a l'hotel del mal que em feia el peu (esquerre). Però perquè veieu que sóc tossut com una mula i que persisteixo en el meu intent de no "morir" amb les vambes posades, vaig provar-me en un altre test: la XX Caminada Popular de Casserres (al Berguedà), de 13 i 19 km. No us faré la crònica de com em va anar perquè tampoc compto que sigui de gaire interès i a mes a més, ja fa uns quants dies que la vaig fer: només dir-vos que després de tant de temps d'inactivitat les cames m'ho van recordar i potser hagués estat millor optar per la distància curta i no la llarga. De vegades sentir-se una mica valent no amaga una certa dosi d'insensatesa.


Després d'aquesta primera caminada en el meu retorn, i sense poder entrenar gens, em vaig animar per una segona, el darrer diumenge de setembre: la XXVI Caminada Popular de l'Ametlla de Merola (en el marc de la festa major d'aquest nucli), d'uns 16 km. Aquí em vaig sentir bastant més còmode que a l'anterior, potser per una ser d'una distància un pèl menor i un perfil més suau, alhora que també vaig comprovar la importància de ser puntual si es té la intenció de córrer i de caminar el mínim possible: vaig sortir l'últim per haver fet tard i durant els primers quilòmetres vaig haver d'anar a la cua del grup, oimés sense opcions de deixar-lo enrere perquè coincidia en bona part amb una recorregut on predominava els corriols. Aquí us deixo un enllaç amb un grapat de fotos perquè veieu alguns dels indrets per on transcorria aquesta prova.


En definitiva, continuo amb el meu intent de recuperar una mica el to físic de fa un temps i en certa manera, "obligar-me" regularment a fer una o dues sortides mensuals com aquestes. I és que en el fons, trobo que tot són avantatges, i aquí us en detallo uns quants:
  • Per norma general les caminades són més barates que les curses.
  • T'hi pots inscriure el mateix dia, poc abans de sortir. De fet, pocs són els casos en què he trobat l'opció d'una inscripció anticipada.
  • És una molt bona oportunitat per córrer per uns paratges on no ho fas habitualment, per un preu mòdic i a més a més, avituallat. Això sí, si es té la intenció de continuar corrent és recomanable no fotre's tot l'entrepà que s'acostuma a donar en algun control intermedi.
  • No reuneixen una gran multitud de persones, malgrat que de ben segur en algunes caminades hi pots trobar més gent que en moltes curses.
  • Si estàs en molt baixa forma i/o ja has perdut l'al·licient per les curses strictu sensu, les caminades són un bon recurs per continuar lligat al món del córrer.
  • No hi ha cap mena de pressió per si arribes més d'hora o més tard, no té sentit dur un cronòmetre; no corres contra ningú, ni contra tu mateix, et pots aturar tota l'estona que vulguis, bé sigui per menjar, bé per gaudir de les vistes, bé per orinar o "clavar un pi", etc.
  • Finalment, com sempre hi haurà molts més caminadors que corredors, sempre tindràs la seguretat d'arribar dels primers. I això en una cursa no està en absolut garantit!
Tot plegat, que havent recuperat una mica l'esma i sobretot les ganes, aquest proper diumenge ja tinc una altra caminada a l'agenda: a Navarcles. Ja us ho explicaré amb més detalls un dia d'aquests. Només espero que els peus em donin una certa treva.