Tri epic: tribojos!!

Fa uns dies rebo un missatge electrònic anunciant la propera primera edició de l'anomenat "Tri Epic Benasque-Pirineos" a celebrar els dies 2, 3 i 4 de juliol d'enguany. De fet, ja tenia notícies d'aquesta nova proposta esportiva al calendari perquè hi havia un expositor a la fira del corredor de la passada Marató de Barcelona. Em va cridar l'atenció, tant pel seu contingut com per com es promocionava. Per tal que us en feu una idea, es tracta d'un triatló que inclou un primer dia per anar obrint boca amb 4.000m de natació i 50 km. de BTT (i 1.400 m. de desnivell positiu), al segon dia es torna a agafar la BTT per fer 120 km. més i per enllestir la feina (amb la cirereta de 2.400 m. de desnivell), i si encara queden forces, una marató de muntanya (42 km.). Si us serveix de consol jo no passaria ni del primer dia perquè això de nedar no és el meu fort (en tinc algun, però?) i les braçades a l'aigua només les faig en cas d'extrema necessitat. Com aquell qui diu, per pura supervivència! I és que trobo tan avorrit nedar ...

D'altra banda, el caràcter "diferent" de la prova ja queda ben palès per les expressions utilitzades com per exemple, "el triatló més èpic dels Pirineus", "vols ser dels 200 primers en formar part de la llegenda?", "la sensació dels esportistes amants dels grans reptes", "una marató de muntanya increïble", etc. De fet, si accediu al seu web veureu que els circuits de BTT i del marató han estat dissenyats per un tal Marcel Zamora (no tinc el gust) i en Kilian Jornet (tampoc però aquest ja ens sona més als corredors de muntanya). Només fent una ullada als seus respectius currículums se'm cauen les pilotetes a terra de les vegades que han pujat al pòdium i en proves que ni em plantejo i que dubto ho faci mai. I és que si tafanegeu pel web i entre altres, aneu a la secció de l'"Atleta" (apartat "Material"), veureu la quantitat de coses que cal portar. I coneixent-me segur que me'n deixaria alguna i que patiria per si perdés alguna altra de les que ja portés. Se'm faria una autèntica muntanya, mai millor dit.

Tot plegat, que no compteu de trobar-m'hi perquè això no és ben bé per a mi. No voldria fer ombra a altra gent que hi va amb alguna aspiració de guanyar. A més, el preu de la inscripció és de 245 € (o 470 € en parella, encara que ara mateix no se m'acut ningú que estigués tan sonat com per fer-la amb mi). També hi ha l'opció de competir només un o dos dies, però a 85€ cadascun. La veritat és que em venen al cap mil maneres en què gastar-me'ls abans de perdre la salut. Però és ben cert que a la vinya del Senyor ha d'haver-hi de tot i un botó de mostra és el grup d'admiradors de Facebook que s'ha obert, amb més de 150 en el moment de fer l'escrit. És ben bé que aquesta gent està "triboja".

Posats a fer bogeries -tot i que no sé si tan extrema com aquesta- potser que ens anem als Monegros i fer la seva "VII Desértica Extrema Belchite" (per les mateixes dates), a passar calor i empassar-nos pols a dojo. Al seu moment ja us en vaig parlar però no la vam acabar fent. Qui sap si la segona és la bona. A més, crec que enguany també hi ha l'opció de fer alguna prova en BTT. Us en mantindré informats.

Kilian Jornet: fes-te futbolista!

El diumenge passat m'assabento al diari Regió 7 que l'atleta ceretà Kilian Jornet, de l'equip Salomon Santiveri Outdoor Team, ha revalidat per tercer any consecutiu el seu títol de campió del món de carreres per muntanya, amb la qual cosa confirma un cop més la seva hegemonia en aquesta especialitat tan dura. Ara bé, i en relació al que deia no fa gaires dies sobre aquestes curses, faig la següent pregunta: algú se n'ha assabentat? Doncs bé, suposo que ja us deveu imaginar la resposta. Diria que no i només aquella gent que és mou en aquest món. Evidentment em puc equivocar per voler generalitzar massa però m'arriscaré: l'endemà mateix, i encuriosit, vaig consultar les edicions digitals d'alguns diaris generalistes (La Vanguardia, Avui, El Periódico i El País), en diferents moments del dia i fins i tot també el dimarts per comprovar si se'n feien ressò, ni que fos d'una manera breu, gairebé telegràfica (tampoc cal que aquesta notícia ocupés tota una portada). Com a la pregunta anterior, no s'ha de tenir moltes llums al cap per deduir que aquesta proesa ha passat desapercebuda i que el seguiment de la premsa ha estat gairebé nul.

Ara bé, quina sorpresa vaig tenir ahir al migdia quan en un descans de la feina em connecto una estona a l'Avui i veig una breu notícia que en parlava. De totes formes, el que resultava més interessant era llegir alguns comentaris dels lectors que, a més dels de felicitació, altres deixaven palès, un cop més, com en aquest país, en determinats esports sí guanyem proves i competicions mundials però que davant d'un(s) altre(s) -llegeixi's bàsicament futbol- no tenen res a pelar des del punt de vista mediàtic. Així per exemple, un dels comentaris deia el següent: "Quina merda de diari! Heu esperat a dimarts per explicar una notícia que va passar diumenge. Suposo que es més important explicar que Eto'o ha passat per Barcelona que no pas que un Català s'ha proclamat campió del món de curses de muntanya. Força Kilian! El millor esportista català!".

Deixant de banda el qualificatiu "merdós" (que no comparteixo) el lector criticava que un fet tan banal i insignificant com la d'un futbolista de visita per Barcelona tingui més importància que l'altra notícia. És ben cert allò que diem els apologistes del "no-futbol" que s'ha arribat a un grau tal d'estupidesa mental que avui dia, amb el pretext que tot és noticiable, els responsables de les notícies d'esports dels telediaris deuen pensar que una notícia que no ho seria en un món més "normal", ha d'ocupar el primer titular i la major quota del temps. Així, si s'espera que un mestre vagi a l'escola cada dia, que un aturat busqui feina a les oficines d'ocupació o que un jubilat es passi el dia mirant les obres -perquè se suposa que és el que han de fer- aleshores per què hauria de ser notícia que un jugador de futbol vagi a un entrenament? Al cap i a la fi és part de la seva feina i cobra (i molt) per això. I compte, que qualsevol molèstia o petita lesió que pateixi i que no mereixeria ni un simple part de baixa d'un treballador de carrer, genera connexions en directe davant de l'hospital, comentaris en tertúlies, etc.

En aquest sentit, recullo dos opinions més de lectors sobre la notícia de l'Avui que reflecteixen aquest fet; el primer deia "En Kilian hauria de sortir a TV3 tant com el Barça o en Gasol, etc. És un heroi que fa coses que ningú més pot fer" mentre el segon afirmava que Kilian és "un crack. Tu si que vals 90 milions d'euros". Però per acabar-ho d'adobar, sembla com si el mateix diari s'hagués assabentat del triomf de forma indirecta ja que la notícia deia que "segons s'explica en el seu blog ...", és a dir, com si algú hagués avisat els redactors del diari i els convencés que valia la pena parlar-ne breument. Però bé, com a mínim ho feia que d'altres no. I no ens enganyem, si l'edició digital del Regió 7 se'n feia ressò deu ser perquè en Kilian és ceretà i aquest diari també arriba a la Cerdanya. Tot plegat, una gran llàstima que en matèria d'esports i en aquest país, o es parla de futbol o ... de futbol, tot i que ja sabem que bona part dels futbolistes de primera fila són gairebé analfabets funcionals (prou que es nota quan obren la boca) de tan mimats que estan. Crec que va ser Ghandi qui intentant entendre aquest esport va dir el següent: per què enlloc de veure com 22 jugadors es barallen per una pilota no en donem una a cadascú? I després volem tenir seleccions nacionals catalanes, quan des de casa nostra ens oblidem dels esportistes que més hi contribueixen. Ja tinc clar que si mai tinc un nen, el primer que faré serà apuntar-lo a un club de futbol a veure si hi ha sort i amb el temps em jubila. I si per mala sort mostra altres inquietuds esportives ja faré tot el possible per treure-les-hi del cap.

A tot això, la notícia de la victòria especificava que Kilian s'havia adjudicat la 23 edició de la Mount Kinabalu International Climbaton, l'última prova de les Skyrunning World Series de la International Skyrunning Federation (ISF) celebrada el cap de setmana a Malàisia, amb un temps de 2h:40:41. En la classificació general, Jornet ha quedat primer seguit de Tòfol Castanyer i el britànic Ricky Lightfoot. Més endarrerit ha quedat Agustí Roc (també un campió del món), que ha conclòs les World Series en setena posició (que no està gens malament tampoc). Enhorabona a tots plegats.

Curses de muntanya: estan bojos aquests romans!

M'apropio de l'expressió molt coneguda que fa servir l'Obelix en referir-se sovint als seus "amics" romans, per fer el mateix amb tota aquesta gent que s'anima a participar, i fins i tot competir(!!), en el món de les curses de muntanya. No fa gaires dies em vaig trobar un antic company de gimnàs que feia temps no veia i parlant dels vells temps i del que fem ara, em va dir que també li havia donat per la vena de córrer, però en el seu cas en curses de muntanya. Jo me'l vaig mirar de dalt a baix amb una cara de sorprès -més que res perquè no l'hi veia- però ja vaig veure que no m'estava prenent el pèl. Em deia que després de deixar el món de les peses i la musculació per avorriment, necessitava com l'aigua que cau del cel fer una activitat aeròbica, d'exterior. Fins aquí, això també respondria al meu cas. Ara bé, també em va dir que al principi va provar amb curses de 10 km i fins i tot alguna mitja marató però que després d'un temps, el seu cos li demanava fer quelcom més d'exigent. I dit i fet, es va envalentonar amb una de mitja muntanya i una cosa va portar a l'altra i ja el tenim participant en curses de plena muntanya. Òbviament això ja ens diferencia als dos.

I com per casualitat ahir llegeixo al diari una crònica de la coneguda travessa Cavalls del Vent que s'havia celebrat feia pocs dies. Creada l'any 2003 seguint l'èxit de la dels Carros de Foc (al Parc Nacional d'Aigüestortes), es tracta d'un dels recorreguts de muntanya mítics de Catalunya que transcorre pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i que uneix els 8 refugis que es troben dins del Parc. El seu traçat circular fa una llargada de 97 km. i quasi 10.000 m. de desnivell acumulats (sumant el positiu i el negatiu), amb un diferencial d'alçada que va dels 910 m. als 2.510 m. Es pot pensar que si un s'ho agafa com a tal per fer en un parell o tres de dies pot ser, fins i tot, molt agraït si estàs en forma i el temps acompanya (pel tema del paisatge, relax i tot això que pugui ser de satisfactori per al cos i l'ànima el fet de caminar per la muntanya). Ara bé, com sempre hi ha qui rebla el cargol una volta més doncs ja la tenim liada; enguany Salomon Nature Trails decideix transformar per primera vegada aquesta travessa en una autèntica cursa de muntanya de 80 km. amb un desnivell acumulat d'11.600 m. dels quals 5.800 m. de pujada. I ara bé la cirereta del pastís: un temps màxim per fer-la de 24 h. Els organitzadors devien pensar que perquè fer la travessa caminant si es pot fer corrent. Massa fàcil, no hi ha mèrit! I és clar, quan llegeixes després que el guanyador va finalitzar la cursa en un temps de 9h:31' se't queda la cara de pasta de moniato.

Però és que la mateixa notícia segueix amb una referència a l'atleta ceretà Killian Jornet (aquí teniu el seu blog, que deu ser l'única semblança entre nosaltres dos). Per al qui no el conegui vindria a ser el millor corredor de muntanya de tots els temps, que guanya totes les curses i campionats on participa, molt poca gent li pot fer ombra i que deu tenir un do especial per aquest tipus de competicions (potser hi ajuda el fet d'haver crescut en un refugi de muntanya). I tot això amb només 21 anys. Collons, si podria ser el meu fill! Si féssim un símil basquetbolístic, podríem dir que és Michael Jordan i Magic Johnson junts en un. Perquè us feu una petita idea de les seves proeses muntanyenques, la darrera ha estat guanyar fa poc la Tahoe Rim Trial, una travessa de 265 km. entre els estats americans de Nevada i Califòrnia i que va completar en 38h:32'. Però és que ve de guanyar a l'agost també la Ultratrail del Montblanc, la prova més important del món en aquesta especialitzat, amb 166 km. i 9.000 m. de desnivell i en un temps de 21h:33'. I al juny, com qui no vol la cosa, també triomfa a la Travessa de Còrsega, amb un dels traçats més tècnics del panorama europeu d'una distància de 200 km. i 12.800 m. de desnivell, fets en 32h:54'. I el que té encara més mèrit, batent rècords i deixant al segon classificat (i per suposat la resta de corredors) a anys llum de distància. Em podria estendre molt més en el seu currículum però al final ja avorriria de llistar tanta victòria aclaparadora.

I jo em demano, per què aquests "bojos romans" de la muntanya es llancen a fer aquestes barbaritats de curses? Penseu que tanta estona corrent vol dir que no es dorm durant la nit (o si es fa deu ser mentre es corre). Llegint alguna que altra cosa i reflexionant arribo a la conclusió que deu ser una mena de repte i que com una droga, t'empeny a intentar arribar una mica més lluny, a batre rècords que estan a l'abast de molt poca gent. Segurament per aquest tipus de curses no cal ser un crack de les de fons sinó més aviat tenir una molt bona resistència física i, especialment, mental. Ara bé, en un cap que estigui ben endreçat no crec que tingui cabuda desgastar el cos com ho fa aquesta gent. Mal em temo que tard o d'hora els seus cossos els ho recordaran. Algú podria dir que no hi ha proves dures sinó ments febles i no els hi trec part de raó (ja m'aplicaré això mateix el dia que em decideixi a córrer una marató) però tot té un límit. I no compto que sigui tot tan "poètic" com es diu en un text a la pàgina d'inici del Web d'en Jornet, que "córrer entre muntanyes forma part de la natura, busca la llibertat corrent per entre les arestes, volant entre els núvols ... no competeixis contra elles, les muntanyes sempre guanyaran". Amb això últim sí que li dono la raó.

Pel que fa a mi, només de pensar en la quilometrada i el desnivell acumulat d'aquest tipus de curses ja m'anul.lo a mi mateix. El meu cap, que és més savi del que hom pot pensar, ja fa que ni em plantegi de mirar els calendaris de curses de muntanya -que també n'hi ha per donar i per vendre. I jo que em queixo de curses com les d'Ossera!! Per aquesta gent seria com sortir a passejar amb el gos perquè faci les seves necessitats. I a tot això, algú s'assabenta dels triomfs d'en Killian i altres corredors de muntanya catalans (com l'Agustí Roc, Jesed Hernández o Just Sociats entre altres) per aquests mons de Deú? La resposta és que fora d'un cercle molt reduït de gent diria que no doncs no és un esport mediàtic. I això que com a selecció pròpia, Catalunya tindria les de guanyar, sempre i quan pugui seguir competint com a tal. Per no ser un esport de masses, ja tenim els "romans" tocant els pebrots, és a dir, la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya (FEDM) pressionat perquè la selecció catalana no pugui competir. Al final, Catalunya serà com el petit llogaret de la Gàl.lia envoltada de romans.