dijous, 25 de febrer del 2010

Preparant la Marató: prova d'esforç

Seguint amb els consells de preparació per la Marató, fa un parell de dies vaig fer-me una prova d'esforç en un centre de medicina esportiva de Manresa, amb la finalitat de descartar qualsevol possible problema físic i cardiovascular i afrontar amb més garanties l'esforç que implica el repte. Suposo que aquest pas l'havia d'haver donat molt abans, potser fins i tot quan vaig començar a participar en curses. Però són d'aquelles coses en què un no hi pensa fins que arriben cites com aquesta i després de llegir més d'un article recomanant-ho. Per tant, val més curar-se en salut i assegurar-se que no hi ha, en principi, res de dolent en el cor i els pulmons.

Dit i fet, em presento al CIMETIR de la Clínica Sant Josep de Manresa vestit per anar a córrer i després d'algunes dades preliminars, em fan un electrocardiograma i una espirometria. Pel que fa al primer, no es descobreix res de nou, és a dir, el cor funciona bé i em detecta de nou el BIRD (el bloqueig incomplet de la branca dreta), una petita deficiència genètica que no ha de suposar cap problema per córrer (només m'obliga cada any a fer-me una revisió). Quant al segon, la prova resulta del tot satisfactòria: 10 minuts de carrera contínua en la cinta, a una velocitat en augment fins arribar a una màxima de 17 km/h. i acabar del tot suat. Les conclusions són molt bones: una bona postura en el córrer, una molt bona capacitat de resistència física, una recuperació molt ràpida, un bon ritme de respiració (textualment, una gràfica de respiració de manual) i una VO2 max. de 52,8 que per a la meva edat, està bastant bé. Aquest darrer paràmetre és un dels claus perquè ens diu la nostra capacitat de fer exercici aeròbic i com més alt sigui, millor.

D'aquí s'extreuen després els anomenats "llindars aeròbic" i "anaeròbic"; el primer ens diu com estem corrent en les tirades llargues, en els sessions de resistència, mentre que el segon ens dóna una pista de com hem de fer les sessions de més intensitat, el ritme a què hem de fer les sèries. Ja és sabut, però, que nosaltres ens dediquem més aviat el primer llindar i que en canvi, això de les sèries no és que ho haguem treballat gaire, per no dir gens. Però bé, tot no pot ser i qui no té un all té una ceba. Tot i així, el doctor em va comentar que si vull millorar he d'incrementar els meus entrenaments aeròbics, fer tirades més llargues a ritmes més suaus. Per últim, em va animar a continuar fent Pilates -pel tema dels estiraments- i a no perdre la poca massa muscular que em queda encara de quan visitava els gimnasos, dedicant un dia a la setmana a fer unes quantes peses i aparells. Ja li vaig dir, però, que això em fa molta mandra.

En definitiva, que com va dir aquell ... Al loro que no estamos tan mal!! Estic convençut que haver donat el pas de deixar el gimnàs i començar a córrer i després fer BTT, m'ha fet un gran favor a la meva salut. Espero, però, no haver-me d'empassar aquestes paraules i que no tingui problemes importants mentre faci la Marató.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Curses per al mes de març

Com hi ha vida després de la Marató, i tenint en compte que estem a la darrera setmana de febrer, no està de més començar a rumiar les possibles opcions a considerar per al març. D'entrada, dir que l'oferta és molt més àmplia i variada que aquest febrer -és com si s'acabés l'època "fosca" de les curses i coincidint amb l'arribada de la primavera, n'apareguessin moltes de cop i volta. De fet, des que vaig començar a participar-hi, no hi ha hagut cap mes que no en fes cap, llevat d'aquest febrer, que no vol dir que m'hagi estat de panxing al sofà, si heu anat seguint els darrers escrits. Malgrat aquest proper i prometedor panorama, també he de dir que no tenim gaire clar què farem doncs està supeditat a dos factors: primer, vés a saber com acabarem, físicament i mental, de la marató com per després pensar en les properes curses. Ja avenço, doncs, que el següent cap de setmana (14 de març) probablement guardaré les sabatilles. I el segon factor és que per motius diversos, no coincidirem tota la colla de "runners" fins el 3r cap de setmana (i tampoc és del tot segur).

És per tot això que la previsió de curses del març ens l'haurem d'agafar amb moltes pinces i que les que llisti tot seguit -i com altres cops- responen més al que m'agradaria fer i no tant al que acabaré fent. Així doncs, algunes de les curses a tenir en compte són les següents:
  • Marató de Barcelona, el 7 de març: la primera que faré si no passa cap daltabaix i qui sap si la darrera!! No m'hi estendré gaire perquè ja ho he fet al llarg d'aquest mes. Només reiterar que serà la "Cursa" per excel.lència, l'objectiu a assolir el 2010. Si tot va bé, al final tindré un motiu real per continuar anomenant el blog pel seu nom actual.
  • Cursa atlètica Vila d'Esparreguera, el diumenge 14. Amb un recorregut de 10 km. depenent de com em trobi després de la matxucada del diumenge anterior, potser em plantejaré de fer, com un entrenament post-maratonià. Una altra opció amb serioses opcions és que enlloc d'una cursa faci una caminada -a Lleida- tenint en compte que és possible que aquest cap de setmana m'hagi de moure per aquestes terres per motius familiars. Ara bé, si m'hi inscric no compto que la faci caminant i no corrent (és de 20,5 km.).
  • III Duatló d'Agramunt, el diumenge 21. Amb un recorregut de 21 km. potser és una bona opció per desconnectar una mica de tant córrer i reprendre de nou la BTT, que amb això de la Marató i el temps hivernal ha quedat una mica oblidada al garatge. També m'han proposat de participar a la Mitja Marató de Palma de Mallorca; en principi seria una molt bona oportunitat per planificar una minisortida però diguem que hores d'ara no les tenim totes.
  • Per al darrer dissabte de mes m'he guardat una relativa sorpresa que m'ha cridat l'atenció, com és la 2ª Cursa nocturna dels mussols de Sant Quirze del Vallès, d'11 km. El fet que sigui nocturna i que per fer-la faci falta un frontal -si no vols deixar-t'hi els pinyos en qualsevol raconada del camí- ja és un bon al.licient. A més, tindria l'oportunitat de veure aquesta vila vallesana des d'una altra perspectiva ja que li tinc mania perquè és un dels punts en què em veig obligat a aturar-me quan vaig a la feina per les cues que s'hi fan.
Evidentment hi ha unes quantes opcions més per considerar però és clar, ni les podem ni volem fer-les totes. Però perquè constin, aquí les detallo: el diumenge 14 la Mitja Marató de Berga (seria molt agosarat després de la Marató) i la Cursa popular de Vilanova del Camí (que ja vam fer l'any passat); el diumenge 21 tindríem la cita dels 10 km. (o Mitja Marató) a Igualada (la primera ja l'he feta i pel que fa a la segona, no crec que estigui encara per fer mitges). I per al darrer cap de setmana, podríem escollir entre la Mitja de la Calçotada (a Valls), la Cursa de Muntanya de Manresa (al costat de casa però molt dura) o la Caminada Popular de Puig-reig (de 15 km.)

diumenge, 21 de febrer del 2010

Preparant la Marató: compte enrere

Aquest matí hem decidit fer la darrera sessió relativament llarga abans de la Marató de Barcelona. La setmana passada vam fer 27 km. i avui n'hem fet una altra una mica més curta, de 22 km. seguint en part el mateix recorregut del diumenge anterior però evitant aquells trams més enfangats, no sigui que per una ximpleria ens lesionem. Diguem que ara prioritzem els aspectes pràctics com la distància per sobre d'altres. En lloc de superar la barrera "psicològica" dels 30 km. hem optat per rebaixar la xifra, tenint en compte el trote que duem acumulat al llarg de les darreres setmanes. Per exemple, pel que fa al meu cas particular, si em paro a pensar em surt que des de la primera cursa de l'any he fet cada cap de setmana una sortida equivalent a una mitja marató o superior. I si no us ho creieu, fem un recompte ràpid: Blanes (20 km.) + Sant Fruitós de Bages (26 km.) + Borges Blanques més la sortida del dia abans (28 km.) + Colònia Valls (25 km.) + La Sèquia (27 km.) i avui (22 km.). És a dir, uns 138 km. I això sense comptar les sortides intrasetmanals.

No sé si tot i el que sembla, aquest és un bagatge prou alentidor com per afrontar la marató amb garanties o encara ens hem quedat curt. Però bé, tot el peix ja està al cove i ja no hi ha temps per més. La setmana vinent hem decidit de fer una sessió més curta i més suau. Al cap i a la fi, queden 15 dies i si fem cas dels consells amb què us estic "il.lustrant", les tirades llargues ja s'han hagut de fer. Com us deia, avui ens han sortit 22 km. havent invertit 1:52h i un ritme de pas d'uns 5':10". De poder mantenir aquest temps ens sortiria un total de 3h:37', inferior al nostre objectiu "maratonià" de les 3h:45'. Val a dir que avui no he tingut cap molèstia (ni de butllofes, coïssor en parts delicades del cos, etc.) però tot i així continuo pensant que correm un pèl més ràpid del que jo crec que podrem resistir durant TOTA la cursa. I és que fins i tot comptant la nostra sessió més llarga (la de 27 km.) hem de pensar que encara ens quedaran 15 km. més. Com deia en la tercera entrega dels consells, de ben segur que al final tot serà una qüestió mental que cap altra cosa.

Acabo l'entrada amb el balanç quilomètric de la setmana que es resumeix en uns "escassos" 29 km. Ens acostem a la recta final i hem de dosificar-nos:

- Dues sortides intrasetmanals: 6,75 km. + 8 (14,75 km. en total).
- Sortida dominical: 22 km.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Preparant la Marató: llegint consells (3)

En aquesta tercera entrega sobre consells de cara a la preparació de la Marató, toca ara dedicar unes línies a les qüestions psicològiques (potser millor dir "mentals") i les lesions. Val a dir que potser alguns d'aquests són els que marcaran la frontera entre l'èxit i el fracàs. Dit així sembla com molt heroic o tràgic, depenent de com es miri, però sí és cert que córrer i acabar una marató té molt de component mental o de cap. Sense cap més preàmbul, anem a entrar en detall sobre alguns d'aquests consells:
  • Planificació realista: els miracles no existeixen -i més per a gent com jo que es declara atea- per la qual cosa cal marcar-se uns objectius lògics d'acord amb les possibilitats i limitacions de cadascun i a partir d'aquí una preparació específica. En el nostre cas, però, no crec que això últim ho haguem fet d'una forma molt metòdica i escrupolosa. No hem seguit un pla d'entrenament concret perquè -i aquí vindria una de les contradiccions- hem estat realistes amb la nostra disponibilitat (horària, familiar, laboral, etc.). Això sí, els darrers caps de setmana els hem pogut aprofitar a fons fent tirades llargues (i demà suposo que una altra). En qualsevol cas, no hem de cometre ximpleries i córrer una marató si creiem que no estem preparats amb garanties. Com diuen els militars, val més perdre una batalla que no la guerra o una retirada a temps és una victòria per demà.
  • Ser conscient de la marca que es pot assolir: a partir dels temps obtinguts en altres curses de mitja distància i mitges maratons, així com també dels que fem en les sessions llargues, veiem factible aspirar a un temps al voltant de les 3:45h. Això suposaria marcar un ritme de pas d'uns 5':25"/km. Per nosaltres és relativament còmode o si més no, ho ha estat en distàncies més curtes. Ja veurem com respondrem després quan anem acumulant quilòmetres i, sobretot, després de superar el suposat "mur" o barrera dels 30. És més, molta gent més experta que nosaltres diu que la veritable marató comença en aquest punt.
  • No obsessionar-se amb la marca: si bé és recomanable sortir amb un objectiu de temps concret (per tenir una referència i poder regular el nostre ritme de pas), en cap cas ho és que ens obsessionem ja que tothom coincideix a dir que tan sols el fet de creuar la meta a la nostra primera marató ja ho hem de considerar com un gran èxit. Al cap i a la fi, la cursa serà tan llarga que ens posarà cadascú al lloc que li correspon i no caldrà donar més voltes a la qüestió del temps que aconseguim. Hi haurà més maratons després -si ens quedem amb ganes- per baixar el cronòmetre.
  • Ser positiu: molta gent considera que per a un popular que no tingui cap pressió per assolir un temps concret, una marató és molt més una qüestió de cap, de fortalesa mental, i no tant de resistència física (sempre i quan s'estigui preparat). A veure si resultarà que al final ens haurem de retirar cansats de córrer tanta estona -fins i tot avorrits- o perquè no haurem entrenat prou la nostra capacitat de sofriment. Perquè ja podeu per fet que patirem una estona ... Potser que duguem a sobre un rotulador per quan arribin els moments de flaquesa i ens pintem un somriure a la cara. Si més no, la confiança ja la tenim d'entrada. De vegades encara se'm queda una cara de pasta de moniato quan veig al crack mundial Haile Gebrselassie corrent com si estigués rient, com si la cosa no anés amb ell.
  • Lesions ben recuperades: en aquest sentit no hem d'amoïnar-nos gaire, de moment, perquè no n'hem patit cap, més enllà de les típiques molèsties que surten després de fer sessions llargues. De totes formes, confesso que jo no tinc tanta "por" a una lesió com sí a algunes "foteses" que apareguin durant la cursa (butllofes, coïssor als mugrons i engonals, etc.).
Bé, fins aquí aquesta la entrega d'aquesta "col.lecció" de consells preparatoris per a la Marató. La quarta la dedicarem a l'alimentació que ja us avenço que potser és el tema que segueixo més al peu de la lletra.

divendres, 19 de febrer del 2010

Preparant la Marató: llegint consells (2)

Seguint amb el fil iniciat fa uns dies sobre la lectura d'articles amb consells per a la preparació d'una marató, tocaria ara centrar-se en aquells relatius a l'entrenament complementar.I val a dir que en aquest apartat hi hauria més d'un aspecte a millorar perquè com veureu sóc un pèl indisciplinat. Anem per parts, doncs:
  • Els estiraments: tots els articles llegits coincideixen en afirmar com és d'important estirar abans i sobretot, després d'un entrenament, amb una especial atenció als bessons, quàdriceps i tendó d'Aquil.les. La idea és que el treball d'estiraments serveix perquè els muscles recuperin la flexibilitat anterior a la cursa, i disminuir la seva sobrecàrrega ja que, sens dubte, acabaran força castigats després de la Marató. Ara bé, confesso que no n'he fet gairebé mai perquè trobo que és una estona molt avorrida i no veig pas que m'afecti en excés en el meu rendiment. Potser ho pagaré més endavant i m'acabaré lesionant però ... a aquestes alçades, què hi farem! En tot cas, també és cert que des de fa unes setmanes -i amb la marató a l'horitzó- de tant en tant faig algunes sessions casolanes d'estiraments, a la vegada que amb el Pilates (un cop a la setmana) el meu cos recupera allò que ha perdut durant la resta de setmana.
  • Exercicis específics de turmells: una part del cos que tampoc és que treballi gaire, tot i la seva importància de cara a prevenir lesions al tendó o a la planta dels peus. Ara bé, potser no és la millor manera, potser no ho estem fent correctament però de ben segur que córrer en superfícies diferents, i en especial sobre terrenys tous i herba, contribueix a enfortir els turmells. Ja seria l'hòstia poder-ho fer en la sorra d'una platja però entendreu que al Bages poques oportunitats tenim.
  • Treball de força: una cosa que m'ha sorprès és esbrinar la importància de la força en el rendiment d'un corredor, perquè contribueix a la recuperació muscular i evita l'aparició de lesions. La força és fàcil de millorar o adquirir per un corredor de fons a base de peses, gomes i exercicis específics (sentadilles, bessons, extensions de quàdriceps, isquiotibials, etc.). Ara bé, reconec que em fa molta mandra tornar a un gimnàs i enfrontar-me de nou a les màquines i peses, després de molts anys d'anar-hi. De fet, si ara corro és perquè vaig abandonar el gimnàs i la musculació de tant avorrit que estava.
  • Els abdominals i lumbars: una altra qüestió que m'ha cridat l'atenció és saber que aquests exercicis serveixen per enfortir els muscles que ens fan mantenir drets, i que això contribueix a evitar dolors d'esquena i de la zona pèlvica. Per tant, toca fer sessions d'abdominals i lumbars. Per aquest cantó no m'hauria d'amoïnar gaire perquè sí que en faig de tant en tant, a casa i al Pilates. No penseu que estigui buscant la famosa "tableta de xocolata" perquè no em surt ni amb el Photoshop; simplement intento mantenir una rutina que vaig iniciar fa molt de temps i si a més és útil per a les curses, doncs encara millor. Un dels vestigis que conservo de la meva època del gimnàs.
  • Per últim, no patir als entrenaments: no ens hauríem d'aplicar aquella dita tan típica dels culturistes que diu "No pain, no gain", sense dolor no es guanya muscle. A l'inrevés, patir als entrenaments és senyal que s'està entrenant malament i davant de qualsevol molèstia, és millor deixar-ho estar uns dies. Millor no entrenar que fer-ho malament. En aquest sentit diria que hem estat més o menys de sort, perquè en general no hem hagut de deixar de córrer durant molt de temps per lesions o molèsties greus. Ara bé, després de tirades llargues sí que acabem amb les cames tocades i ens agafem uns quants dies d'un merescut descans. Per descansar no quedarà, ja us ho ben asseguro.
Doncs bé, fins aquí la segona entrega (això ja sembla com els fascicles setmanals amb què ens inunden de vegades els quioscos). La propera -d'aquí uns dies- se centrarà en el tema de la psicologia i les lesions.

dimecres, 17 de febrer del 2010

La Mitja de BCN: curiositat de parella

El passat diumenge 14 de febrer va celebrar-se la Mitja Marató de Barcelona, que va aplegar més de 5.000 persones. Ja us he dit més d'un cop que no teníem intenció de participar-hi perquè ja sabeu que el nostre proper objectiu és fer la seva Marató, i no ens feia gaire gràcia trepitjar uns carrers per on haurem de passar poques setmanes després. Al cap i a la fi, vam acabar fent pel nostre compte una tirada més llarga (27 km.) que no està gens malament si ens ho agafem com un entrenament. Ara bé, el que m'ha cridat l'atenció de la cursa és el fet que l'hagi guanyat un matrimoni d'origen kenyà format pels atletes Erick Kibet (un temps d’1:03:10) i Joyce Chepkirui (1:12:33) en les categories masculina i femenina, respectivament (notícia).

Desconec la història d'aquest matrimoni -com es van conèixer, on viuen, historial de curses, etc.- i tampoc és una qüestió que em tregui la son doncs no sóc gens tafaner. Ara bé, diria que deu ser un fet molt poc habitual que una mateixa prova la guanyi un matrimoni, malgrat que segurament si busquem pel Web, trobaríem d'altres (d'atletes o entre atleta i entrenador). És allò que la gent s'acaba relacionant moltes vegades entre sí, amb els que et veus més o com es diu en aquests casos, "Déu els cria i ells s'ajunten". No m'imagino la vida casolana d'aquestes parelles "atlètiques" des què es lleven fins que s'alliten: esmorzar proteínic, anar a entrenar, estiraments, descansar i dinar (també un pèl diferent de la resta dels mortals), sessió de gimnàs, més estiraments, sopar i llit. És ben bé que la vida de l'atleta és prou dura i avorrida com per prendre-s'ho seriosament si no s'està convençut que s'aconseguirà alguna fita important (com guanyar una prova de prestigi mundial o participar en Jocs Olímpics, Campionats del Món, etc.). Però ... allò que Déu ha unit que no ho separi l'atletisme.

De totes formes, també seria bo saber els draps bruts que segurament també hi ha en el món de l'atletisme, una mena de "tomàquet" o "Sala Rosa"; embolics entre uns i altres, que si ara enxampen un atleta amb la dona d'un altre, fotos compromeses penjades al Facebook d'entrenaments "clandestins" o de sessions que van més enllà del simple fet de córrer, petons d'amagatotis, etc. Com diuen en castellà i amb un to un pèl barroer, "Donde pongas la olla, no metas la ...olla". Llàstima que aquest esport és tan poc mediàtic arreu que gairebé ningú faria cas d'aquestes històries, llevat que apareguin casos com el del golfista Tiger Woods, per posar un cas. Aquest si que ha de tenir ara un bon swing per esquivar tot el que li està caient!

Per cert, i canviant una mica de registre, ja sabeu que els atletes kenyates sembla que tiguin un do innat per córrer aquestes distàncies tan llargues (amb permís d'alguns altres etíops, eritreus, marroquins, etc.). Doncs bé, remenant pel Web he trobat aquest extens article que n'explica els possibles motius. És prou interessant.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Preparant la marató: afegint quilòmetres

Seguint amb la nostra preparació per a la Marató de BCN ahir va tocar repetir una altra tirada llarga. Potser ja serà la darrera a l'espera de decidir què farem el proper cap de setmana després del qual, suposo que optarem per descansar (quedaran 15 dies) i prendre'ns-ho amb més calma. Ahir, tot just acabar, vam comentar la possibilitat de fer una altra sortida més curta -potser de 20 km.- però ja es veurà. En cap cas va sortir el tema d'inscriure'ns en alguna cursa -recordeu que vaig parlar de les mitges maratons de Gavà-Castelldefels i de Balaguer. Al cap i a la fi no tindria gaire sentit que hi participéssim i alhora anar-hi amb un esperit d'entrenament per a la marató (sense espréme'ns gaire), quan això ja ens ho podem manegar nosaltres mateixos sense haver de pagar la inscripció i d'agafar el cotxer per arribar-nos-hi.

Així doncs, a les 7:30h decidim de variar el recorregut previst (la repetició de la Marxa del Terme de Sant Fruitós de Bages de fa unes setmanes) i seguir part de la Sèquia de Manresa. Com aquesta té un traçat molt sinuós per aprofitar el mínim desnivell possible en una zona del tot ben plana -com és el Pla de Bages- i a més hi ha l'opció d'escollir un camí o altre perquè n'hi ha uns quants i sense possibilitat de pèrdua, permet aleshores ajustar la distància total feta a les necessitats del moment. Dit i fet, ens dirigim cap al Parc de l'Agulla i agafem el camí de la Sèquia i passem per Sant Iscle, Santa Anna, les afores de Santpedor, Sant Francesc, Juncadella, la presó dels Lledoners i tornada cap a casa pel Poal. És a dir, un recorregut que ja ens coneixem perquè ja l'hem fet altres vegades, bé corrent, bé en BTT. La idea inicial era fer uns 25 km. i al final ens n'han sortir uns 27. No està gens malament perquè ens hem acostat als 30-32 km. que segons alguns articles llegits, és la distància màxima a entrenar per a una marató. Val a dir que ha estat la vegada que més hem corregut, superant en el meu cas els 26 km. de Sant Fruitós de Bages (dubto que algun dels meus companys s'escapoleixi d'incògnit a córrer distàncies com aquesta o més llargues).

Aquesta sortida ha servit per provar i confirmar vàries coses:
  • Primera, el fet de menjar quelcom de sòlid en sortides com aquesta. Crec que ha estat un error no haver entrenar abans el tema dels avituallaments i fins ahir no ho vam fer; així, vam provar gel i gominoles energètics i vés a saber si va ser un efecte "placebo" però confesso que vam acabar bastant bé. Si més no, jo em vaig sentir força millor als darrers quilòmetres que no pas el diumenge passat fent via cap a la Colònia Valls, quan després de deixar Súria no va haver-hi manera que les cames tibessin igual que ho feren abans.
  • Segona, i relacionada amb l'anterior, vaig provar una mena de mànegues elàstiques per als braços amb la intenció de poder portar les provisions sòlides durant la cursa, enlloc d'haver-ho de fer en alguna butxaca del pantaló (si en té) o en un cinturó d'aquells amb compartiments que porten alguns corredors per guardar-hi ampolletes, MP3, claus, etc. I la cosa va anar bé doncs en cap moment em van molestar i ni em vaig adonar que les duia.
  • Tercera, estem més convençuts que si hem de tenir problemes a la Marató aquests seran de caire muscular (cames, rampes, bessons, etc.) i no tant cardiovasculars, doncs creiem que el fons ja el tenim. De ben segur, però, no serà bufar i fer ampolles.
  • Quarta, haurem d'estar al cas de petits "detalls" que potser ara se'ns poden passar per alt. Per exemple, de resultes d'ahir se'm va encetar una mica l'engonal pel fregament de l'eslip (i això que eren d'aquells sense costura). Per tant, tocarà untar-se de vaselina aquelles parts del cos susceptibles de patir aquesta molèstia. I el mateix passa amb les butllofes doncs ahir se'm va fer una de molt petita en un dels dits però no als punts més habituals de la planta dels peus. Així doncs, ens haurem de proveir d'apòsits (p. ex. Compeed) per prevenir-les. En qualsevol cas seria molt enutjós haver de retirar-se per coses tan "tontes" com aquestes
Tot plegat, i com us deia abans, 27 km. en un temps total de 2:28h i a un ritme de 5':22"/km. Perquè us en feu una idea, i si no m'he equivocat, de mantenir aquest mateix ritme hauríem fet la marató en unes 3h:46'. És a dir, dins el nostre objectiu. Aprofito per detallar tot seguit el balanç quilomètric de la setmana que es resumeix en uns 47,25 km. i repartits com segueix:

- Tres sortides intrasetmanals: 6,75 km. x 3 (20,25 km. en total).
- Sortida resseguint la Sèquia de Manresa (diumenge): 27 km.

Per cert, sabíeu que la Sèquia de Manresa és un canal construït al segle XIV que porta l’aigua del riu Llobregat des de Balsareny fins a Manresa, i que es considera una de les principals obres d’enginyeria hidràulica de l’època medieval perquè en un recorregut de 26 quilòmetres salva un desnivell de tan sols 10,6 metres? Sabíeu també que la Jove Cambra Internacional de Manresa organitza des del 1985 una caminada popular -la Transèquia- que ressegueix el seu traçat i que enguany coincideix, justament, amb la data de la Marató de BCN? Una llàstima perquè en cas de fer-se abans hagués estat una bona opció d'entrenament.

I per acabar, sabíeu que d'haver fet el recorregut de la Marxa del Terme de Sant Fruitós haguéssim pogut després recuperar forces amb un producte tan recomanat en aquests casos com és l'arròs? I és que ahir va celebrar la seva Festa de l'Arròs on es van repartir més de 3.000 racions. I és que allà on es reparteix menjar sempre s'aplega gent. Tindrà la crisi alguna cosa a veure?

divendres, 12 de febrer del 2010

Preparant la marató: llegint consells (1)

Aquest cap de setmana no correrem tampoc cap cursa perquè entre altres, tant a la Mitja Marató de BCN com als 10 km. de Puigverd de Lleida han tancat inscripcions. A més, en el primer cas no ens feia gaire gràcia córrer per uns carrers que haurem de repetir en unes setmanes i en el segon tampoc és qüestió repetir curses d'un any per l'altre quan l'oferta és prou àmplia (tot i que aquest mes de febrer sigui de temporada baixa, com si diguéssim). De fet, si bé en algun moment vam parlar de la possibilitat de fer-ne alguna d'aquestes dues, no va passar d'un simple comentari però sense una voluntat en ferm d'inscriure'ns-hi. Doncs bé, a falta de curses durant aquest mes i per tant, de pretextos per publicar escrits al blog, em dedicaré aquestes properes setmanes, i fins que arribi el dia de la marató de BCN, a llegir alguns articles de revistes sobre consells per córrer una marató per després comparar-ho amb el que estem fent.

Ja us vaig informar no fa gaire com el núm. 22 de la revista Planet Running (gener del 2009) dedicava un reportatge al col.lega de curses Ernest Crespo (que de moment només conec via blogs). Doncs bé, casualment inclou també un article amb l'explícit títol "Atrévete con tu primer maratón: consejos para superar el reto de los 42,195 km", amb 24 consells. A més a més, si ens remuntem enrere en el temps, el núm. de març del 2007 de la revista Runners World també publicava un altre article amb els 42 errors més habituals en una marató i les 42 solucions corresponents. Així, d'un i de l'altre procuraré "inspirar-me" per fer aportacions vàries al blog que siguin interessants, i que seran dividides en 6 grups: entrenament de cursa, entrenament complementari, psicologia i lesions, alimentació, equipació i el dia de la competició. Començarem, doncs, pels consells del primer grup.

Consells per a l'entrenament de cursa:
  • Disposar d'una bona base: fer una marató requereix córrer 3-4 cops per setmana durant un temps certament perllongat. Aquesta base serà més sòlida si es té ja certa experiència en altres distàncies inferiors (de 10 km. i mitges maratons). Diguem que el fet de "patir" en curses de menor exigència és important per saber el que ens espera en una marató. Així doncs, en aquest cas no hauríem de patir perquè tant l'experiència com la base ja les tenim.
  • No fer ni massa ni massa pocs quilòmetres: la preparació d'una marató exigeix un mínim de quilòmetres setmanals; ara bé, aquí apareix alguna contradicció entre les fonts consultades ja que algunes aconsellen fer-ne més de 35 a la setmana (repartits en 3 sessions) i altres apunten més amunt. Suposo que no ens posarem mai d'acord de quan ens quedem curts o ens passem de llarg però sí que hi ha una coincidència en no abusar de les tirades llargues (més de 2:30h) regularment a la setmana. En aquest cas, dir que a les darreres setmanes hem superat aquesta xifra de quilòmetres i per manca de temps tampoc podem abusar de sessions molt llargues. L'experiència ens diu que aquesta durada és la que invertim en fer uns 25 km. D'altra banda, alguns diuen que la darrera tirada llarga (d'uns 30-32 km.) s'ha de fer uns 15 dies abans de la cursa. Per tant, per la setmana vinent ja se'ns ha girat feina. En tot cas, s'ha d'arribar a la marató amb els deures fets i una ajustada càrrega d'entrenament. Això sí, sense passar-se. Val més arribar a la sortida amb fam de fer més quilòmetres que no fart d'haver-ne fet massa abans.
  • Millor sobre superfícies toves: no és gaire recomanable abusar de l'asfalt i ciment perquè són superfícies massa dures i "castigadores" i en canvi és millor córrer sobre terra. També és convenient practicar l'herba perquè contribueix a enfortir els turmells. Segons això, no hauríem de tenir tampoc gaires problemes perquè bona part dels quilòmetres els fem sobre terra, sobretot a les tirades llargues.
  • Entrenar a ritme de marató: això ja ens costa més d'aconseguir perquè pel temps que volem assolir (unes 3:45h) crec que a les tirades llargues fetes fins ara entrenem a ritmes massa alts. Es diu que el promig ha de ser entre 30 i 45"/km. més lent que a les curses de 10 km. i tothom coincideix a dir que la primera meitat de la marató ha de ser més lenta per reservar forces i després poder retallar el temps, i no haver de creuar la meta amb la llengua i altres òrgans vitals fora del seu lloc habitual.
  • No competir abans de la marató: no s'ha d'abusar de participar en curses populars abans d'aquesta; es diu que l'ideal és no competir més de 3 cops a les 8 setmanes prèvies i en cap cas la darrera setmana, perquè encara que es faci a un ritme suau no s'estaria a temps de recuperar-se del tot. En altres paraules, la major càrrega d'entrenament ha de ser les dues o tres setmanes abans per després baixar el ritme, mentre que a la darrera seria qüestió d'exercitar-se molt suaument perquè el cos assimili tota la feina feta. Doncs bé, per aquest cantó tampoc hauríem d'amoïnar-nos gaire perquè no compto que fem cap cursa d'aquí al dia de la marató, amb la qual cosa no n'haurem fet cap en tot aquest mes.
  • I per últim, un aspecte que no hem tocat mai i que a aquestes alçades tampoc ho farem, el de les sèries: que si ara fer-ne de més ràpides, ara de més lentes i amb un temps concret de recuperació entre unes i altres, ara més llargues, ara més curtes, etc. Totes les revistes en parlen, publiquen plans d'entrenament molt detallats (fins i tot el mateix Web de la marató n'hi ha un) però ... és aquesta una qüestió que tenim del tot oblidada. Esperem que no ens passi factura!
Bé, fins aquí el primer escrit que dedicaré al monogràfic dels consells per fer una marató. A veure quins seguim al peu de la lletra i quins altres ens saltem "by the face". Fins el següent. Per cert, demà (diumenge) toca tirada llarga cap a Sant Fruitós de Bages, més o menys part de la Marxa del Terme que vaig fer fa unes setmanes.

dilluns, 8 de febrer del 2010

Preparant la marató: Colònia Valls

Seguint els nostres preparatius per a la marató de Barcelona (queda un mes) i decidits a continuar amb els nostres entrenaments "a la carta", ahir vam fer una visita fugaç a Valls de Torroella, al municipi de Sant Mateu de Bages, encara que per aquelles qüestions territorials que s'escapen a tota lògica, estava dividit fins no fa gaire temps amb el de Navàs. Situada a 20 qms. de Manresa en direcció a Cardona, es tracta d'una de les antigues colònies tèxtils més importants de la riba del Cardener, encara que el seu origen el trobem a l'altra colònia que té a tocar una mica més amunt -Palà de Torroella- i a les desavinences que van sorgir entre els dos cosins fundadors d'aquesta -Joan de Palà i Esteve Valls. Així, a principis del segle XX, i gairebé en un plis-plas, s'aixecà un altre nucli fabril en aquest riu amb tots els elements arquitectònics i serveis que tan caracteritzen una típica colònia: la fàbrica, carrers i vivendes, església, escola, botigues, espais recreatius i culturals per als obrers, etc. Ja ens podem imaginar, però, com va acabar la història industrial d'aquest indret: com molts altres, la crisi del sector tèxtil català va obligar a tancar definitivament la fàbrica el maig del 1991, vint anys després que també ho fes la seva veïna de Palà.

De totes formes, la seva gent no vol estar desconnectada de les tecnologies del segle XXI i com passa cada vegada més, també està present al Facebook amb un grup d'admiradors anomenat "Jo sí que sé on és Valls de Torroella". Es confirma novament que si vols que algú et trobi, registra't a la XARXA de les xarxes socials. Per cert, també hi trobem un blog específic tot i que en aquest cas, algú hauria de fer-hi un toc perquè la darrera entrada és del juny del 2007.

Després d'aquesta introducció, passo a relatar breument la crònica de la jornada: a les 10:30h del diumenge (ja veieu que no vam matinar gaire) sortim de Manresa el "Team" habitual per afegir-se un cinquè membre a Sant Joan de Vilatorrada. Val a dir que el recorregut fet ja ens el coneixíem força bé jo i el Frans per haver-lo fet en BTT vàries vegades en diferents sortides, amb la qual cosa ja presumíem que, ben bé pla, no seria. Més aviat és un una mica trenca-cames i tot i no haver de salvar grans desnivells, sí que l'acumulat és destacat (gairebé uns 900 m. segons dades del GPS). Com de diferent és fer-ho corrent que sobre una bicicleta. Des de Sant Joan, i amb el Collbaix a la nostre esquerra i el Cardener a la dreta, seguim el GR 3-1 i ens dirigim a Callús que deixem després de passar per davant les Tines dels Manxons. Fem via cap a Antius (una altra antiga colònia tèxtil) i aquí empalmem amb el PR-C 134 que ens porta a Súria, on parem una estona per beure, doncs ja portàvem uns 17 kms. sense proveir-nos de res. Ens queda el tram final que, en part, coincideix amb l'itinerari patrimonial del Samuntà (del qual ja vaig parlar amb motiu de la Cursa de Santa Bàrbara). Curiosament, aquesta és la part que se'm fa més pesada i les cames no em responen com abans. És com si després d'haver parat 5 minuts s'haguessin desconnectat del tot. Potser aquestes parades fan més mal que bé.

Al final arribem a Valls de Torroella sense gaires més problemes i després d'haver fet un circuit de 24,7 kms. en unes 2:30h. No està pas malament. Si voleu veure un mapa de la zona, cliqueu en aquest enllaç. I ara ve un dels petits premis de la jornada, com és el de poder degustar una cervesa del tot artesanal i feta aquí mateix, la cervesa "Guineu" de l'empresa Ca l'Arenys. En aquest enllaç podeu trobar més informació però ja us avenço que elabora 6 de diferents i amb noms amb clara referència local: Montserrat, Coaner, Antius, Rocaters, Sitges i Riner. En l'inici (el 2003) l'empresa s'havia constituït per al foment de la producció de cervesa artesanal a través de la construcció de maquinària i venda de productes afins. Però després el rumb va canviar quan el 2008 va decidir elaborar la seva pròpia cervesa artesana amb la marca "Guineu". Aquí podeu llegir-ne una notícia del diari "Público" i en aquest altre enllaç, els amants de les cerveses artesanals hi poden (podem) trobar més informació.

Per acabar la jornada, ens dirigim a Vallmanya de Pinós (al municipi homònim de Pinós, Lleida) per afartar-nos de calçots i graellada de carn. Una bona excusa per compartir taula i xerrameca al voltant d'una taula amb totes les parelles de la colla. Com us deia en un escrit recent, les curses han acabat sent el pretext per organitzar aquestes sortides en grup. Per cert, ara em ve al cap que tenim pendent una sortida en BTT per arribar-nos al Santuari de Pinós que és ben a prop encara que una mica amunt (uns 940 m. d'altitud). Tard o d'hora ho acabarem fent perquè val la pena pujar fins el que és el centre geogràfic de Catalunya. O és que potser no ho sabíeu?

Bé, paro d'enrotllar-me i detallo tot seguit el balanç quilomètric de la setmana que es resumeix en uns 48,5 km. repartits com segueix:

- Tres sortides intrasetmanals: 6,75 km. + 8 km. + 9 km. (23,75 km. en total).
- Sortida cap a la Colònia Valls (diumenge): 24,7 km.

És menor que la setmana anterior però quan no es pot fer més per obligacions vàries, què hi podem fer! De totes formes, suposo que a mida que s'acosti el "dia D" arribarà un moment que haurem de deixar de córrer, més que res per no arribar-hi massa cansats.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Marathon man: l'autèntic

Amb autèntic estupor llegeixo la notícia que m'han passat (amb data d'ahir divendres) sobre un home que és d'aquells cridats a fer una proesa sense gaire sentit, però. Es tracta d'un tal Stefaan Engels (un cognom ben revolucionari, per cert), belga de naixement i que com qui no vol la cosa s'ha proposat córrer 365 maratons a l'any, és a dir, una per dia, la qual cosa dóna l'esgarrifosa xifra de 15.400 km. Perquè us feu una idea de la magnitud de la "tragèdia", si seguís el diàmetre de la Terra (no la seva circumferència) a l'alçada de l'Equador faria "tan sols" uns 12.756 km. I nosaltres que mostren una prudència i respecte per uns 42 km. de res!! A veure qui és el llest que s'apunta a sortir a passejar amb ell. Segur que sense adonar-te'n ja estaríeu a les antípodes.

Evidentment no deu ser qualsevol boig a qui se li han creuat els cables per proposar-se una cosa com aquesta d'avui per demà ja que si llegiu la notícia ho té tot planificat: les curses que farà dia sí i dia també (mai millor dit), que aquestes siguin organitzades de manera oficial perquè no hagi cap mena de dubte, la logística (metges, patrocinadors, intendència, Websmasters, etc.). I tampoc és una persona que s'hagi llençat a la piscina sense cap preparació física prèvia doncs és un expert corredor de fons, habituat a proves de resistència i que fins i tot té l'honor de ser el primer home en enllestir 20 Iron Man en un any (no confondre amb l'heroi del còmic), és a dir, la prova de trialtló més dura del món, formada per una prova de natació al mar de 3,8 km., 180 més en bicicleta i de postres, per acabar de rematar la jugada, una marató. Ja només d'escriure-ho em cauen gotes de suor pel front. I per acabar-ho d'adobar, resulta que l'única lesió que ha tingut i que li ha impedit fer totes les maratons a peu (que no vol dir no fer-les) és una lesió en un turmell. Ni cap atac de cor, angina de pit, butllofes, als peus, deshidratació, picadura de vespa, mossegada de gos, atropellament de ciclista, avorriment, etc. Mira que amb el trote que porta aquest bon home hi ha mil i un motius per lesionar-se i retirar-se com perquè hagi de ser una cosa tan insignificant com el turmell.

Doncs bé, després de llegir la notícia em venen al cap unes quantes preguntes:
  • Què vol demostrar amb això? que està més fort que ningú, que és una mena de Willy Fog del segle XXI, o vol imitar en Forrest Gump quan li va donar la vena de córrer, o és que realment està fugint d'alguna banda de capos sicilians que volen "vendetta"?
  • Realment hi ha tantes maratons que es fan per tot el planeta? Com s'ho fa quan ha de canviar de continent? Té temps d'arribar a la sortida? I si té tantes ganes de córrer, doncs per què no ho fa amb dues curses simultàniament? Si els escaquistes poden jugar vàries partides alhora ...
  • Té vida marital o social? La seva dona li ha presentat ja una demanda de divorci per abandonament de la llar familiar? Porta els nens a la guarderia entre cursa i cursa? O és que potser és tan antisocial que no fa més que córrer perquè ningú l'aguanta?
  • Quan acabi aquest repte, quin altre de nou se li passarà pel cap? Tornar a fer les mateixes maratons però marxa enrere? Potser un triatló Iron Man cada dia? I per què no canviar-lo per un de més descansat i alhora intel.lectual? Potser llegir un tractat de filosofia oriental cada dia, o llibres d'autoajuda i de recerca de la felicitat? I és que no m'acabo de creure que aquest home sigui del tot feliç, malgrat que el seu desafiament es diu "Feel Good Tour" (Tour per sentir-se bé).
  • I sobretot, la pregunta del milió que no em deixa dormir ... L'Stefaan s'hagués atrevit amb aquest repte si l'any hagués estat de traspàs? Potser sí que li vindrà d'una marató!
Us explicaria més coses d'aquest autèntic "Marathon man" però no sé més del poc que he trobat pel Web i que estigui escrit en un idioma que domini. I és que el seu Web deu estar escrit en neerlandès perquè no és ni francès, ni anglès, ni alemany. I no entenc ni un borrall de la llengua del Cruyff, Van Gaal i companyia. I malgrat que el nom d'aquest blog té el mateix nom ja podeu donar per descomptat que no penso seguir la seva traça.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Febrer: pensant ja en la Marató

Fa molt pocs dies vaig publicar l'escrit de les possibles properes curses per al mes de febrer, avisant que com sempre està subjecta a canvis per ser una previsió i, sobretot, que l'oferta no és que ens entusiasmés gaire, amb un predomini de les mitges maratons per sobre de les curses de distàncies menors. A més, hem de tenir present que queda un mes i escaig per a la marató de Barcelona i seguint les veus més recomanables, segurament farem cas d'aquell consell que diu que abans de la cita maratoniana, val més arribar afamat de quilòmetres que no passat de voltes. Per tant, ja us anuncio que les dues primeres propostes que vaig dir (la de Montbrió del Camp i la mitja de BCN) no les farem. En el primer cas perquè ni ho hem considerat (massa lluny per a una cursa de 10 km. de la qual no tenim cap referència) i pel que fa a la cursa de Barcelona, tampoc podríem encara que volguéssim perquè les inscripcions ja s'han tancat (amb un màxim de 10.000 corredors). Enlloc d'aquesta darrera, hi hauria la possibilitat de fer la cursa de Puigverd de Lleida que ja vam fer l'any passat i de la qual en tenim un bon record. Però ...

Tot i així, com tampoc les tenim totes i a falta d'acabar-ho de concretar, té pinta que aquest mes de febrer acabarem no fent cap cursa (potser la mitja marató de Balaguer o Gavà) i el dedicarem a fer entrenaments "a la carta". De fet, podríem dir que ja vam començar el passat dissabte amb una sortida en què ens vam ajuntar fins a 5 corredors (jo mateix, Xavi, Frans, Jordi -que ens va passar la ma per la cara a Sant Fruitós de Bages- i el Jaume -que no ens acompanya gairebé mai a les curses però que és un expert maratonià). Doncs bé, com qui no vol la cosa vam acabar fent un circuit d'uns 18 qms. (segons GPS) per la vora de Manresa (Poal, Parc de l'Agulla, Estany de la Bòbila, Santpedor, Juncadella, presó dels Lledoners i el Poal). En aquest enllaç podeu veure'l amb més detall.

Val a dir que millorant la nostra pròpia voluntat inicial, el nostre ritme va ser prou bo, de ben segur que massa bo per poder-lo mantenir al llarg dels 42 qms. de la marató, ja que vam rodar al voltant dels 5'/km. (en Frans i Jordi una mica menys perquè al final van accelerar el pas i ens van deixar enrere als altres). Això vol dir que creuaríem la meta en un temps aproximat de 210', és a dir, 3h:30' quan ja hem dit més d'un cop que ens conformaríem en fer-ho per sota de les 4h (en cas d'acabar-la) i com a molt bona marca, en unes 3h:45'. Ja us podeu adonar que sigui en un cas o en l'altre, el temps que haurem d'estar corrent és prou alt com per prendre-s'ho amb calma. Sospito que quan ens hi trobem, serà més aviat una qüestió de cap que no pas de cames i fons (que també). I si de cas, a fer els quilòmetres que convinguin però sense passar-nos no sigui que arribem cansats abans d'hora. Si em paro a pensar, me n'adono que la setmana passada les meves cames van fer uns 67 km. de diumenge a diumenge, repartits com segueix:

- Marxa de Sant Fruitós de Bages (diumenge): 26 km.
- Dues sortides intrasetmanals: 6,75 km. cadascuna (13,5 km. en total).
- Sortida vora de Manresa (dissabte): 17,5 km.
- Cursa de l'Oli de les Borges Blanques (diumenge): 10,3 km.

De moment, a córrer entre setmana quan el cos i la feina ens ho permetin i el diumenge, una sortida més llarga (d'uns 25 km.) pel nostre compte. Ja us ho explicaré amb més detall.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Borges Blanques: oli ben espremut

Ahir va ser el torn de la Cursa de l'Oli en la seva 7ª edició a les Borges Blanques, capital de les Garrigues. D'entrada ja aviso que és una cursa a tenir en compte per a properes vegades si es vol tenir una experiència molt gratificant per la seva molt bona organització. A nivell personal he de confessar que la cursa m'ha anat millor del que havia previst, bo i tenint en compte que el dia abans jo i els col.legues vam sortir a córrer ben d'hora al matí i com qui no vol la cosa, vam acabar fent un recorregut d'uns 18 km. (ja en donaré més detalls en un posterior escrit). Per això anava una mica a l'expectativa de veure com em respondrien les cames i com a senyal de prudència, amb la intenció d'agafar-me la cursa com un entrenament per a properes fites maratonianes.

Però com sóc persona de poc fiar la cosa no va anar ben bé així, més que res perquè vaig córrer amb una llebre, com es diu en aquests casos. En efecte, vaig tenir el plaer de fer tota la cursa amb l'Enric a qui ja m'he trobat un parell de cops -a la de la Guineu de Vilanova de Bellpuig i la dels Templers, a Lleida- i que va venir acompanyat de la seva dona -la Montserrat. Doncs bé, d'entrada ja ens col.loquem al final del grup (xarrant d'una cosa i d'una altra quasi fem tard per a la sortida) i comencem a agafar un ritme de pas bo que aconseguim mantenir durant els primers qms. (d'uns 4':20"). En arribar al tram de pujada fins al punt més alt del circuit ens adonem que és més suau del que crèiem i el fem sense gaires dificultats afegides (a un ritme de 4':30"). Després ve la part més agraïda del circuit, amb una baixada d'uns 3 qms. de llarg on podem accelerar el ritme (baixem als 4':00") i a la darrera part del circuit no afluixem pas. Suposo que tots dos ens sentíem bé i tampoc hagués tingut gaire lògica alentir el pas quan ja ens quedava poc per travessar la meta.

Al final arribem als llocs 193 i 194 amb el mateix temps de 45':12" per a una cursa de 10,3 km. (classificació). De fet, el nostre temps al pas del qm. 10è va ser d'uns 43':40" que s'ajusta gairebé del tot al ritme que duïem als primers qms. és a dir, de 4':20". En altres paraules, una cursa força regular. Ara bé, confesso que si hagués corregut sol segurament no hagués fet aquest temps (no és que sigui per llençar coets però és millor del que pensava) i això de córrer amb una altra persona que duu el mateix ritme, ajuda molt. Diguem que un per l'altre ens hem fet de llebres, ara jo, ara ell. I una prova que ens hem trobat bé és que des de l'inici no hem fet més que avançar corredors (també és cert que vam sortir dels darrers) i només uns quants que podem comptar amb els dits d'una ma van "gosar" de passar-nos. En aquest sentit, diria que tant jo com l'Enric ens vam saber esprémer bé, com una oliva per extreure'n tot el suc; això sí, sense deixar-nos-hi els ossos com un pinyol.

D'altra banda, i abans que se'm vagi del cap, cal donar l'enhorabona a l'organització per la seva molt bona feina, que no fa més que confirmar les referències que ja en tenia de la cursa en aquest sentit. Així, la logística prèvia i posterior a la cursa han satisfet, crec jo, les expectatives de tothom. Si més no, els comentaris que vaig sentir en acabar eren molt favorables i les opinions en algun fòrum qualifiquen la cursa de referent en les Terres de Ponent. No les conec pas totes però per les que he fet fins ara, deu n'hi do de com està de ben muntada, aquesta. Per exemple, aquí teniu un parell de detalls: a banda que els quilòmetres estaven indicats (aquest cop sí els he vist tots), el ferm (del tram no asfaltat) estava perfectament aplanat (com si ho haguessin fet abans de la cursa) i els forats marcats amb pintura ben visible perquè ningú s'hi entrebanqués. Uns detalls que dóna idea de com la gent que hi ha al darrere es desviu perquè tot surti rodó. Repeteixo, la meva més sincera enhorabona i esperem que per a properes edicions es pugui mantenir (com a mínim) el llistó (que ja està molt alt).

I després de suar la cansalada (metafòricament parlant però també la de l'esmorzar) tocava una visita a la Fira. D'obligada visita per als amants del bon oli i altres productes del camp més o menys afins, no vam resistir la temptació de fer-nos amb unes quantes ampolles d'oli i vinagre; per exemple, una de la cooperativa Agroles, premiat al certamen, i dues de vinagre després de fer una cata com si fóssim un parell de "someliers". I també un pa de ronyó, del que ja en vaig fer una referència a l'anterior escrit. Per cert, un apunt sobre l'èxit de la fira: segons el blog de la Fira, aquesta ha estat visitada per unes 60.000 persones, s'han venut uns 50.000 litres d'oli i es xifra la seva repercussió econòmica en 1,5 milions €. No està pas gens malament.

Per acabar, un petit desencís en cap cas atribuïble a la cursa. En sortir del palau firal vam voler visitar el poblat iber dels Vilars però ens vam topar amb la tanca als nassos, literalment. El recinte estava tancat al públic amb sengles cartells que anunciaven treballs de restauració i adequació. Potser valdria la pena avisar al mateix trencall de la carretera, abans d'agafar el desviament que t'hi porta. Però què hi farem, aquest país de vegades funciona així. Tant se val, així tenim un motiu més per tornar a visitar aquestes terres. De fet, perquè vegeu com ha canviat la meva percepció sobre les curses, podríem dir que abans, amb l'excusa de fer sortides i excursions, participàvem en curses i ara és a l'inrevés, les curses són l'excusa perfecta per sortir a esbargir-nos.

Per cert, abans d'acabar un parell de coses: una, vaig retrobar-me amb el meu cosí Manel a qui també li va, i molt, això de les curses (de fet, malgrat la seva cinquantena jo no l'atrapo encara i és un expert maratonià -d'aquí unes setmanes se'n va a Roma per la marató). I dos, vaig conèixer en persona en Josep Huguet, no pas el Conseller de la Generalitat sinó un altre company blocaire i també aficionat a les curses populars (aquí teniu el seu blog) i que fins ahir només coneixia virtualment. Ell també s'està preparant per a la marató de Barcelona però d'una forma més metòdica que nosaltres. Espero tenir més oportunitats de coincidir-hi en més curses.