diumenge, 31 de maig del 2009

8ª Cursa Internacional Riu Cornet (Sallent)

Ahir dissabte a la tarda va ser el torn de la 8ª Cursa Internacional Riu Cornet, a la vila bagenca de Sallent i organitzada pel Club Natació Sallent. Abans d'entrar una mica en detall sobre la mateixa, deixeu-me fer una breu pinzellada històrica. A més del nucli urbà de la vila, el terme de Sallent està constituït per unes quantes entitats menors, sent la caseria de Cornet la més important (incorporada al terme municipal el 1840). Es troba a l'extrem NE en una zona de boscos i conreus, drenada pel riu homònim i travessada per la carretera que enllaça Balsareny i Avinyó. De poblament molt antic (històricament document d'ençà l'any 946) hi trobem unes quantes masies disseminades, una església romànica (Santa Maria de Cornet) i dalt d'un turó (388 m.), i mig perdudes entre pinedes, les runes del que foren el Castell (o Castellet).

Dit això, i pel que fa a la cursa en concret, val a dir en primer lloc que és del tot recomanable si us agrada córrer per un entorn plenament rural seguint la vall del riu que li dóna nom. A més, la tarda va acompanyar -tot i la calor- i el paisatge -ple de verdor- era agradable de contemplar. El seu recorregut té una llargada de 13,3 km. d'anada i tornada pel mateix camí amb un desnivell que va dels 280 m. a la sortida fins els 400 i escaig del punt més alt (a la meitat de la cursa i que dóna inici al retorn). En segon lloc, la meva actuació no va passar de discreta i en cap moment em vaig trobar gaire còmode, sense saber trobar un ritme que em permetés seguir altres corredors amb un punt més de velocitat que el meu. Ja no diré que potser va ser la calor, o les restes d'una butllofa que arrossegava al peu dret o altres excuses de mal pagador. Simplement no vaig tenir una molt bona tarda i confesso que abans de començar pensava que faria uns 2-3 minuts menys, però al final vaig marcar un temps d'1h:05':08" (classificació) ocupant el lloc núm. 117 (just la meitat) que curiosament, coincidia amb el meu dorsal. Potser per la distància m'havia imaginat una cursa semblant a la de feia unes setmanes a Vallhonesta però mentre en aquesta darrera els darrers 3,5 km. eren de baixada "brutal", a la de Sallent la tornada era d'un perfil descendent molt més suau. I tot i que això implica que la pujada també era igual de suau, no és ben bé el mateix. A més, el perfil presentava petits tobogans amunt i avall que tampoc és que ajudessin gaire a trobar el ritme més adient. Per la seva banda, el company Frans va tenir un millor dia i de bon principi ja vaig perdre la seva estel.la arribant a la meta amb uns 3 minuts menys. Enhorabona! Es veu que això d'entrenar amb mi li està provant d'allò més.

Pel que fa a l'organització no hi ha gaire cosa en contra a ressenyar; potser crida l'atenció que la informació disponible al Web sigui escassa, que estigui en construcció i, sobretot, que en cap moment s'hagi publicat el recorregut i perfil de la cursa quan acostuma a ser força habitual en moltes altres curses i ajuda a fer-se una idea molt més precisa de la seva possible duresa (en descàrrec d'això, però, cal dir que una persona de l'organització me'l va detallar molt amablement a través del fòrum del Web de corredors.cat). Per aquest motiu, potser el recorregut que us he marcat no és del tot exacte, encara que tampoc compto que m'hagi equivocat de gaire. També una cosa a millorar -i ho senties a dir en boca dels mateixos corredors- és que l'aigua que donaven als punts d'avituallament estava calenta. D'altra banda, però, cal destacar l'encert de posar dos punt de dutxa a mitja cursa que, us ho ben asseguro, s'agraïen amb la caloreta. Finalment, algú m'hauria d'explicar perquè aquesta cursa s'autoqualifica d'"Internacional". Si és per la presència habitual del contingent de corredors magrebins, aleshores gairebé totes les curses populars de les nostres contrades també ho haurien de ser; si és perquè així es pretén atraure més gent no sé si dóna gaires bons resultats (ja que el nombre final de corredors no va arribar als 240); si és perquè en alguna edició anterior sí hi va haver la presència de moltes més nacionalitats però ara ja no, aleshores valdria la pena suprimir aquesta etiqueta. Ves a saber. Per cert, vaig coincidir amb un estudiant meu de Geografia a la UAB -l'Albert Prat- que ja va córrer el Cros de Navàs i a qui pel que em va dir, li van més les duatlons. El seu temps fou notòriament millor que el meu, o ... què us esperàveu? Que ens portem uns quants anys de diferència!!

Com sempre, ja sabeu què fer amb aquesta icona si voleu veure el recorregut de la cursa.
View Interactive Map on MapMyRun.com

dijous, 28 de maig del 2009

Copa, Lliga i Champions!

Ahir a la nit el Barça va fer història guanyant la Champions League davant el Manchester United i aconseguint el triplet que tan famós s'ha fet amb la cançoneta popularitzada pel programa "Crakòvia". Bé, des d'aquí la meva més sincera enhorabona als culés de part d'un escèptic en això del futbol. No he entès mai la passió que desvetlla un esport que pot acabar sense gols i que a grans trets, es limita a veure 22 jugadors en un camp de gespa darrera una piloteta, i controlats per un senyor que abans anava de negre i ja cada cop més va uniformat al més estil Agata Ruíz de la Prada. I tampoc entenc el seguiment mediàtic que ha adquirit darrerament, tant sigui per TV, ràdio, premsa, Internet, als bars, etc. ni el tracte de Déus que hom li dóna a uns jugadors mimats que moltes vegades demostren tenir, com aquell qui diu, neurones de low-cost. A casa nostra, que no som gaires seguidors de la graella televisiva, ja sabem que durant els propers dies no veurem gairebé cap programa sense que d'una manera o altra faci referència al futbol. Si fins i tot, després que ahir guanyés el Barça el canal Intereconomia (agg!!) en parlava.

És més, trobo injust tant parlar del futbol (en general) quan al cap i a la fi, si ho mirem en termes objectius, és un esport que tampoc és que ens doni molts moments de glòria, tant a nivell de clubs com de seleccions. Deixant de banda els triomfs del Barça i del Madrid a la Champions a la darrera dècada, i de l'Eurocopa de seleccions de l'any passat, algú em podria dir què més s'ha guanyat en aquest esport? En canvi, en d'altres sempre cau alguna cosa i fent una repassada breu i ràpida esmentaríem el bàsquet, futbol-sala, handbol, hoquei sobre patis i herba, tennis, waterpolo, ciclisme, etc. Accepto l'argument tant típic que el Barça és més un club, que representa una nació i tota aquesta pesca però malgrat això confesso que se m'escapa a la meva lògica tot aquest rebombori. Fixeu-vos sinó en el bloc d'esports dels telenotícies i compareu el temps i tipus de notícies que dediquen al futbol del que ho fan a d'altres esports (tinc la sensació que en aquest país la professió més fàcil és la de periodista especialitzat en futbol). Però bé, tampoc és que vulgui convèncer ningú que abandoni la seva passió futbolística perquè qui no té un all, té un ceba i jo també tinc la meva passió esportiva, encara que certament més comedida (el bàsquet en general i el Bàsquet Manresa en particular). Però bé, si amb aquest triomf el país ha d'anar millor, doncs endavant. Al cap i a la fi, de què hauríem de parlar aquests dies? Potser de la crisi econòmica, que ja se'n parla massa i no volem deprimir-nos encara més? Potser d'unes eleccions europees que ningú sap quan es fan i de què ni tan sols els polítics en fan gaire referència?

Arribats a aquest punt, potser us estareu demanant que té a veure aquest "post" amb el meu blog dedicat a les curses. Doncs molt i poc, depèn de com ho vulgueu veure. I m'explico: resulta que ahir a la tarda vaig sortir a córrer tot sol (els altres dos companys estaven a Roma i no precisament veient museus i conjunts arqueològics) i com tenia temps i no feia molta calor, vaig decidir de fer una tirada llarga. Així, vaig triar un recorregut que inclou dos punts que a partir d'ara hauran de ser considerats uns "tòtems" pel club i l'afició culés (ja m'estic imaginant els autobusos de "peregrins" fent el recorregut). El primer és la vila de Santpedor, molt a prop de Manresa, d'on és originari en Pep Guardiola l'Ajuntament de la qual caldrà que faci alguna cosa ben aviat per agrair-li que gràcies a ell se'n parli tant (un monument, la dedicatòria d'un carrer o un poliesportiu, etc.). I el segon punt d'interès són les instal.lacions del Gimnàstic (a Manresa), on va jugar de petit en Pep (molta gent pensa equivocadament que va jugar a les categories inferiors del C.E. Manresa). Bé, tard o d'hora alguna cosa bona havia de sortir del Pla de Bages, a part dels seus vins!

I ja posats, el Barça no s'hauria de quedar aquí sinó que ha d'intentar guanyar totes les altres competicions que se celebrin, atès que sembla que amb el "noi de Santpedor" no hi ha qui aturi aquesta rauxa triomfal: la Copa d'Àfrica, la Copa Libertadores, la Copa del Generalísimo, la Copa Danone, etc. Per cert, crec que la temporada vinent la final de la Champions es jugarà a l'estadi Santiago Bernabeu (per als no "futboleros", a Can Reial Madrid). Us imagineu el que m'està passant pel cap ara mateix?

Visca el Manchester ... City.

dimecres, 27 de maig del 2009

Plagi de la Marató de Madrid?

Vagi per endavant que aquest comentari no tracta sobre cap plagi d'una marató ja que tot i no havent-ne fet cap, suposo que totes deuen seguir el mateix patró (i no diguem pel que fa a la distància). Més aviat la cosa va d'un altre pal. Consultant l'edició digital del diari La Vanguardia he llegit encuriosit la següent notícia: "¿Es el cartel de las Fiestas de Gracia un plagio?" Fins aquí direu: "i què redimonis té això a veure amb el món de les curses?" Doncs bé, la notícia es feia ressò de la denúncia de l'estudi que va dissenyar el logo de la Marató de Madrid d'enguany per haver estat copiat per la guanyadora del concurs de cartells per a les festes. Que voleu que us digui; veient ambdós cartells i deixant de banda que són dos esdeveniments absolutament oposats, no deixa de cridar l'atenció que siguin molt semblants.

Sense entendre gairebé res del tema, i després d'haver fet una breu recerca, podríem dir que un "plagi" és una infracció del dret d'autor sobre una obra de qualsevol tipus, que es produeix mitjançant la còpia de la mateixa, sense autorització de la persona que la va crear o que n'és la propietària o posseeix els drets de l'obra, i la seva presentació com a obra original. En altres paraules, una persona comet plagi quan copia o imita quelcom que no li pertany fent-se passar per l'autor. Per la seva banda, la "còpia" (privada) és un dret que permet a una persona realitzar la reproducció d'una obra per a ús privat sense ànim de lucre.

Que em disculpi aquella gent que sabent més que jo del tema (i no costaria gaire) vegi en aquestes dues definicions algunes llacunes, ambigüitats o fins i tot, errades. Simplement, i amb aquest pretext tan "simple" del cartell de la marató madrilenya pretenc posar sobre la taula un element de reflexió sobre com de fàcil pot ser avui dia copiar, o si més no semblar que s'ha fet (encara que realment no hagi estat així). Amb tanta informació circulant avui dia i per nombrosos mitjans, és impossible no empapar-se d'idees, conceptes, imatges, etc. que després, ni que sigui inconscientment i amb finalitats altruistes i/o sense ànim de lucre , podem utilitzar per als nostres propòsits. De ben segur que tothom ho fa o ho ha fet alguna vegada en la seva vida i en això no ha vist res de dolent, ni perjudicial per a ningú.

En aquest cas, la guanyadora del concurs de cartells de Gràcia al.lega que ja el tenia fet des del febrer de l'any passat (i que pot demostrar-ho amb els esborranys) i que la imatge d'un món amb coses girant al seu voltant és molt recorrent en el camp del disseny. Per la seva banda, l'estudi suposadament "plagiat" afirma que veu massa similituds entre ambdós cartells i que la semblança és massa real com per no ser un plagi. Si trasllado això a la meva feina com a professor universitari, podria dir que és el pa de cada dia entre molts treballs dels estudiants. L'experiència en llegir i avaluar treballs fa veure amb molta facilitat aquelles parts dels exercicis que són, gairebé, una còpia literal d'escrits que l'estudiant en qüestió ha trobat per Internet, la Wikipedia, etc. De vegades un pensa que el temps que esmerça l'estudiant en fer els "deures" es dedica bàsicament, a la còpia burda i sense escrúpols (per dir-ho suaument) i no a una veritable recerca d'informacions procedents de diferents fonts. Gosaria a dir que això és un dels mals de la popularització de les noves tecnologies i del seu accés generalitzat. Ni molt menys estic en contra d'aquest fenomen (doncs jo mateix me'n beneficio) però sí d'un mal ús o fins i tot, d'un ús fraudulent. I el més greu de tot això és que els estudiants ho veuen com un fet habitual i plenament normal. Al final, de tant copiar uns dels altres arribarà un moment que perdrem la font original de la informació.

I justament fa uns dies va sortir la notícia que una empresa informàtica havia dissenyat un programa -d'accés lliure- que permetria a través d'una cerca per Internet, descobrir els fragments de textos copiats d'uns altres. Doncs bé, ja us asseguro jo que sovint no caldrà fer-ne ús perquè molts estudiants no tenen ni la més mínima "delicadesa" en dissimular. De fet, tinc la impressió -i sense voler ficar a tothom al mateix sac- que l'únic que han après molts estudiants en això de la informàtica són dues ordres amb el teclat: "Ctrl C" + "Ctrl V", és a dir, "copiar i enganxar".

Per cert, mentre estic escrivint aquest comentari el Barça acaba de guanyar la seva 3ª Champions League. Felicitats als culés de part d'un que passa totalment del futbol però com amb tants petards, coets, clàxons, ràdios i TV amb el volum a tota pastilla no podré dormir, a casa hem decidit d'afegir-nos a la festa i sortir per veure l'ambient i fer una cervesa, que a més, la nit acompanya.

diumenge, 24 de maig del 2009

Cursa de El Corté Inglés: més covards!

No satisfets amb la reunió de "covards" que va aplegar la Cursa de Bombers de Barcelona del passat mes d'abril, ja en tenim una altra de les multitudinàries i per a mi, mal anomenades "populars". Així és, la 31ª edició de la famosa Cursa de El Corte Inglés celebrada avui ha estat capaç d'aglutinar durant els 11 km del seu recorregut pels carrers de Barcelona la no gens menyspreable xifra de 55.000 persones inscrites, superant de llarg els gairebé 44.800 de l'edició anterior. Fixeu-vos, però, que no esmento la paraula "corredors" ja que dubto que amb tanta gentada es pugui córrer com Déu mana, llevat que et situïs al capdavant de la línia de sortida i deixis enrere la marabunta a les primeres de canvi. Potser per als corredors que s'ho agafen com una cursa en el sentit estricte de la paraula sí que els interessi fer-la, tenint en compte que passa ara a formar part de l'anomenada Challenge Barcelona 10 kilómetros, que reuneix les 5 proves ciutadanes d'aquesta distància: la cursa de San Silvestre, la de Sant Antoni, la dels Bombers i la Cursa de la Maquinista. De fet, la mateixa organització ja preveu que els corredors que disposin de xip tinguin un accés específic a la sortida i que se'ls tingui en compte el seu temps real, no pas l'oficial. Si accediu al Web (secció "Córrer amb xip") es diu, i reprodueixo textualment, que "la prova barcelonina, tot i el seu tarannà festiu i multitudinari, mai ha renunciat al seu rigor i al control de tots els aspectes organitzatius i sempre ha estat tutelada per la Federació Catalana d’Atletisme". Menys mal que es té aquesta consideració!

Ara bé, per a la gran majoria de la gent sospito que de "cursa" no en té gaire i per això potser fóra més encertat canviar-li el nom, atès que hi predomina el caràcter lúdic i festiu que no pas altra cosa. I sisplau, no em malinterpreteu: no tinc res en contra d'aquesta mena de proves tan massivament populars (malgrat que com ja he dit en algun que altre comentari anterior no m'hi trobareu mai), però crec que una cursa ha d'estar pensada, primer de tot i justament, per poder-hi córrer. Ara bé, si en lloc d'això un s'ha de limitar a caminar o trotar durant bona part del recorregut doncs aleshores no és, segons el meu parer, una cursa; diguem-li "caminada popular", "trotada", "aplec de caminadors compulsius", etc. Per exemple, en aquest blog que he trobat pel Web podeu veure unes quantes fotografies que penso il.lustren força bé de què estem parlant. I per acabar-ho d'adobar serà el mateix alcalde de la ciutat Jordi Hereu qui doni el tret de sortida i lliuri els premis als vencedors. Doncs bé, si realment s'aposta per una cursa popular, aleshores per què no demanar que sigui l'altre Hereu -el del Polònia- qui se'n faci càrrec d'aquest protocol? Al cap i a la fi fa més riure i crec que té més acceptació entre els barcelonins que el de veritat. Aquí el podeu veure en un gag del programa que no tracta tant de la cursa però sí sobre el bicing que, posats a fer esport popular, no estan tan lluny un de l'altre.

I per acabar aquest comentari, una breu reflexió: si la inscripció a la cursa fos de pagament (per si no ho sabeu és gratuïta) penseu que hi hauria tanta gent? Jo estic convençut que no, i no tant per si la crisi econòmica fa que la gent s'ho hagi de pensar dues vegades abans de pagar per córrer una cursa (al cap i a la fi estaríem parlant d'una quantitat en absolut desorbitada si ens fixem amb les tarifes normals d'altres curses d'aquesta distància). Més aviat crec que el preu fa de filtre "psicològic", si es pot qualificar d'aquesta manera. Sempre he pensat que la millor manera d'evitar aglomeracions en un lloc o recinte (estadis, locals d'oci, museus, etc.) és posar una barrera d'entrada que dissuadeixi a aquella gent que no està gaire convençuda del que va a veure o fer. Altrament dit, un preu elevat faria que hi anés només aquella gent que per un motiu o altre, n'estigués plenament convençuda (i pensés que val la pena pagar el preu). Al cap i a la fi, permetre el lliure accés a tothom no assegura que tothom pugui gaudir de l'experiència del que està fent o observant. De ben segur que hi haurà persones a qui això del "gaudi de l'experiència" li relliscarà però potser seran els primers en dir allò de: "renoi, quina merda, aquí sobra gent".

Com bé ha dit un corredor en el fòrum dedicat a la propera Cursa dels Templers a Lleida (juny) i que comparteixo plenament, tota cursa té un nombre òptim de participants i en la majoria dels casos augmentar any rere any aquest nombre l'únic que fa és transformar una bona cursa en una cursa on la sortida pot convertir-se en una odissea per a tothom. De vegades cal dir "prou, ja s'ha arribat al topall màxim".

divendres, 22 de maig del 2009

Descobrint la Vall del Flequer

Vagi per endavant que aquest comentari no té gaire relació amb cap cursa en concret, malgrat que la zona de què parlaré podria ser una molt bona opció per fer-ne una, això sí, de muntanya. D'altra banda, no tot ha de ser sortir per entrenar-se per a la propera cursa sinó que sempre va bé compaginar aquest esport amb un altre. Dit això, el passat dimecres, i aprofitant les poques possibilitats que tenim jo i el Frans de coincidir una bona estona per fer bici i que a més feia una tarda fantàstica, vam agafar els trastos en direcció a les anomenades "Baumes roges". I com en el cas de Vallhonesta de fa unes setmanes, per a mi va ser una altra troballa. Es tracta d'una zona del sector sud-est del Bages, al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort i dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Deixant de banda la certa duresa del recorregut i que no vam poder assolir l'objectiu d'arribar al peu de les Baumes perquè no vam saber trobar el camí correcte -sembla mentida que jo sigui geògraf i el Frans un bon coneixedor de la zona!- l'excursió sí ens va permetre "descobrir" una contrada per a la qual, si més no jo, no hi tinc gaire tirada. De fet, el camí de tornada va ser per la Vall del Flequer i en general, aquesta zona és molt bona per adonar-se del seu passat vinícola i de com qualsevol pam de terra estava dedicat abans al conreu de la vinya. És per això que encara hi podem trobar algunes restes de barraques i, sobretot, de tines. Es tracta de construccions que no estaven lligades a cap habitatge sinó que es trobaven aïllades en racons ben feréstecs que el pagès va construir per disminuir despeses i temps de transport, donat que els mitjans de què disposava i l'allunyament dels nuclis urbans feien difícil el transport del vi a l'època de verema, a més de la complicada orografia del terreny.

Les tines són una mena de dipòsit generalment rodó i impermeabilitzat amb rajoles, amb una reixa de fusta sobre la qual es trepitjava el raïm; a la part superior hi tenien l'accés per facilitar al pagès la disposició del raïm mentre que a la part més baixa un forat servia per extreure'n el vi. Al costat d'algunes tines es construïa també una barraca a mode de refugi i per guardar les eines, deixar-hi el matxo, etc. En poques paraules, unes obres d'enginyeria rural que durant anys han restat en el més absolut oblit i que des de fa poc temps, tornen a sortir a la llum mercès a les iniciatives que, entre altres, tiren endavant entitats com el Consorci per a la Promoció Turística de les Valls del Montcau (si voleu llegir una mica més d'informació, cliqueu en aquests dos breus articles 1 i 2).

Així, pels diferents camins i ramals descobrirem les tines del Ricardo (esquerra de la foto), d'en Bleda (a la dreta), de l'Escudelleta, les de l'Olla i les del Baumes Roges; aquestes darreres surten una mica del model pel fet d'estar construïdes aprofitant el sostre d'una llarga bauma (fotos inferiors). Per tant, aprofito l'avinentesa per animar la gent que recorri aquesta zona (a peu, en bici, corrent, a cavall, etc.). Val a dir que ja s'organitza al Pont de Vilomara i Rocafort una cursa de 10 km (el 2008 va ser la seva 3ª edició) que combina asfalt i pista. Desconec, però, el seu recorregut perquè no l'he feta (encara).

dimecres, 20 de maig del 2009

Mitja Marató de Manresa: per a quan?

Ahir a la tarda vam anar fer una mica de bici amb el company Frans (la sortida la comentaré en un posterior escrit) i parlant sobre les nostres properes curses previstes, ens va sorgir una pregunta: per què una ciutat com Manresa no té una mitja marató? És ben cert, que jo sàpiga el calendari de curses que es fan a la capital del Bages es limita a la de 10 km urbans (i amb no gaire tradició perquè l'octubre del 2008 se'n va fer la 5ª edició) i la Cursa de muntanya i cronoescalada al Collbaix (encara més recent perquè enguany ha estat tot just la 2ª edició). Vagi per endavant que desconec la complexitat que pot suposar l'organització d'una cursa d'aquestes característiques (per distància, per un traçat bàsicament urbà, talls de circulació, recerca de patrocinadors, etc.) i per tant, no voldria ni molt menys que aquest escrit s'entengués com una crítica a possibles entitats organitzadores (p. ex. el Club Atlètic Manresa, la regidoria d'esports de l'Ajuntament de Manresa, etc.). També ignoro si en algun moment ja s'ha plantejat aquesta mateixa qüestió i per raons diverses no ha estat possible tirar endavant la iniciativa. En altres paraules, aquest comentari només pretén reflectir una mica l'estranyesa (suposo i espero que compartida amb altres corredors aficionats de la ciutat i rodalies) pel fet que aquesta cursa encara no s'hi celebri.

Si repassem el calendari de curses que es fan i es desfan a Catalunya (per diferents Webs llistats en aquest blog, així com també al de la Federació Catalana d'Atletisme) dels darrers anys, he trobat la referència a 37 mitges maratons, algunes de molt noves encara i altres que ja arrosseguen una arrelada tradició. I acceptant que la meva recerca no ha estat tampoc d'allò més exhaustiva, no compto que me n'hagi deixat gaires més. I podreu veure que el ventall de les ciutats que les organitzen és prou divers (des de la mateixa ciutat de Barcelona a nuclis tan petits com Jesús o el Pont de Suert) com per demanar-nos, i amb més raó, per què no surt Manresa? Sent una ciutat amb el seu pes demogràfic (75.000 hab.), capital comarcal i de llarg el principal nucli de la Catalunya Central, què ha de passar per a què finalment pugui posar-se en el mapa català de les curses d'aquesta distància? Pel que he pogut veure crec que cada cop són més populars i seria una bona manera -si l'organització també fos correcta- de fer màrqueting urbà. A més a més, tampoc és que sigui una ciutat que destaqui gaire a escala nacional per les seves fites esportives (si deixem de banda l'equip de bàsquet i alguna altra honorable excepció). Per tant, potser fóra hora que comenci a posar els fonaments per fer-ho a nivell popular.

Si voleu saber les mitges maratons catalanes que he trobat, aquí teniu el següent llistat on les he ordenades per províncies, de més a menys (també podeu fer una ullada al mapa):
  1. Barcelona (16): Sabadell, Vilafranca del Penedès, Terrassa, Sitges, Gavà-Castelldefels, Berga, Igualada, Montornès del Vallès, Roda de Ter, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Barcelona, Calella, Sant Cugat del Vallès i Castellbisbal.

  2. Tarragona (9): Riudoms, Reus, Salou, Tarragona, Valls, Tortosa, Cunit, el Vendrell i Jesús (aquest darrer nucli depèn del municipi de Tortosa).

  3. Girona (7): Banyoles, Ripoll, Girona, Puigcerdà, Tossa de Mar, Olot i Blanes (aquesta darrera és de 20 km.).

  4. Lleida (5): Mollerussa, Tàrrega, el Pont de Suert, Balaguer i Lleida.
Fins i tot, també hi ha altres ciutats que n'havien organitzat una i que per diferents motius ja han deixat de fer-ho (Lloret de Mar, Vic, Badalona, Palamós o Móra d'Ebre). Si com a mínim Manresa estigués en aquest darrer grup, encara es podria parlar de recuperar la cursa, però ni això. Tot plegat, és una llàstima que Manresa no organitzi la seva pròpia Mitja Marató i des d'aquí faig una crida a qui correspongui per si em vol fer cas. Per començar, i ja que s'hi organitza una cursa de 10 km i que sembla tenir força acceptació perquè és força ràpida, una primera proposta de recorregut consistiria en fer dues voltes a aquest circuit urbà, o combinar una part d'asfalt amb pista aprofitant les zones rurals que encara romanen a la seva rodalia. Un no pot ser profeta a casa seva si no té l'oportunitat de demostrar-ho.

I ja posats, per què no fer un pas més i començar per una marató? O potser això ja són paraules majors?

dilluns, 18 de maig del 2009

El corriol de Solsona

Ahir diumenge jo el Frans (el Xavi va optar per una partideta de golf!) vam participar a la 3ª Cursa del Corriol de Solsona. I val a dir que una bona part del seu recorregit feia honor a aquest nom; si consultem el diccionari llegirem que un "corriol" ve a ser un camí estret per on només pot passar una persona darrere l'altra i pel que recordo en el moment d'escriure aquest "post", més o menys a partir del 3r km. i fins el 8è km. el traçat del recorregut s'hi ajustava força bé. Això ha fet que aquesta cursa no fos la més idònia per intentar assolir una bona marca, amb alguns punts que venien a ser un coll d'ampolla, altres que havies d'anar amb compte de no sortir-te del corriol, ara una pujadeta i després una baixadeta, etc. De fet però, i ja imaginant què ens trobaríem, tampoc havíem fet plans per assolir un cronometratge concret. A més, el Frans tampoc és que vingués molt predisposat a fer una bona cursa i jo arrossegava una lleugera contracció muscular en una espatlla que en determinats moments, em molestava més del compte (sobretot en respirar). Res, tot plegat excuses de mal pagador de tots dos!

Més que per això, la cursa s'ha de valorar molt positivament per altres aspectes. En primer lloc perquè trobo molt encertat que la sortida i arribada hagi estat al Parc de la Mare de la Font de Solsona, un indret que no coneixia i m'ha sorprès molt gratament, amb un restaurant, zona de pícnic i un entorn molt agradable per passar-hi un dia amb la família (i més ahir que el temps va acompanyar). Segon, pel recorregut ja que ha seguit bona part del Riu Negre i la seva vall; dono per fet que mentre es va corrent no es presta gaire atenció al paisatge d'allà per on es passa (no sigui que badis més del compte i et fotis de morros) però en aquest cas valia la pena alentir una mica el pas i gaudir de l'entorn en determinats punts (no a tot el recorregut perquè hi havia zones molt ombrívoles que amb prou feines distingies què hi havia darrere els arbres). I tercer, per l'organització que, en general, va ser prou encertada (p. ex. a la bossa d'obsequis hi podies trobar unes malles d'entrenament -per a mi, novetat- i curiosament, unes quantes mostres de colònia i crema corporal -potser una indirecta per enfilar ràpidament cap a les dutxes?).

Relacionat amb això últim, alguns comentaris a fer de cara a possibles millores en properes edicions, i sempre d'acord amb el que senties de la gent i els escrits en algun que altre fòrum: el pàrquing (potser aquells que van arribar més tard ho devien trobar tot ple); d'avituallaments durant la cursa n'hi va haver-hi un quan al fulletó informatiu es deia que n'hi hauria dos; a l'arribada les provisions (de fruita i coca) es van acabar massa aviat perquè es veu que els espectadors també en podien engrapar; i per últim, sembla ser que algunes persones no van poder participar-hi per errades en la inscripció (p. ex. l'adreça del correu electrònic on fer-la era incorrecta). Però bé, com es diu al Web de l'entitat organitzadora (Fondistes del Solsonès) tot és millorable i de ben segur que per a la 4ª edició aquestes petites deficiències s'hauran resolt.

I de la cursa què dir? Doncs que vaig arribar en la posició núm. 92 (de 267 corredors) amb un temps de 48':32". Com veieu, no és cap meravella. A la foto extreta del Web de l'organització em podeu veure (de vermell) al costat d'un altre corredor -qui no tinc el gust de conèixer- amb que vaig compartir els darrers quilòmetres. Per cert, deixeu-me dir que vam coincidir amb un antic company d'estudis de Batxillerat (allà pel segle XIX!) -en Mariano Puerta- que sembla que també li ha donat per córrer a tan tardana edat. Això sí, em trec el barret perquè ell ja ha corregut una marató i de fet, també té un blog -qui no el té avui dia?- en què explica el seu objectiu de córrer la Marató de Barcelona. De ben segur que ens trobarem en altres curses.

Per últim, si voleu veure el recorregut del corriol solsoní, cliqueu a la icona de sempre.
View Interactive Map on MapMyRun.com

divendres, 15 de maig del 2009

Sant Quirze del Vallès: emoció a flor de pell

Pel menú de l'esquerra ja sabeu que segueixo regularment determinats Webs i blogs, sent-ne un el del conegut periodista esportiu de TV3 i corredor molt experimentat, en Xavier Bonastre. Doncs bé, fa uns dies el vaig consultar i llegir el seu comentari sobre la darrera cursa que havia fet, la de Sant Quirze del Vallès. Val a dir que tot i que ja en sabia alguna cosa no m'havia interessat perquè ja estava compromès per córrer a Tàrrega el mateix dia. Ara bé, després em va encuriosir que fos una cursa en memòria d'un nen (David Rovira Alsina) que, malauradament, feia dos anys havia mort atropellat a Budapest (en tenia 12 quan això va passar).

Doncs bé, els seus pares n'han fet un blog que teniu linkat en aquest i la veritat és que hi ha molts escrits realment emotius. Confesso que acostumo a ser una persona força freda en situacions com aquesta però després de llegir-ne alguns, se'm feia un nus a la gola. Com no tinc fills no puc saber del cert què deu passar pel cap dels pares quan s'hi troben però sempre he pensat que, mentre acceptem com un fet natural que els fills enterrin els pares, quan són aquests els qui han d'enterrar els fills vol dir que alguna cosa ha anat malament en el devenir lògic de la vida. Ho podem disfressar amb paraules i expressions com "injustícia", "mala sort", "per què a nosaltres?", etc. o recorrent a allò que sovint es diu que el temps no cura però ajuda. I sense negar la validesa d'aquesta darrera, això, però, no canvia la irreversibilitat del fet de la mort.

Sovint no ens adonem que ens estem amoïnant per foteses o que ens alegrem per fets banals i puntuals (p. ex. quan escric això ha començat la "setmana fantàstica" dels aficionats del Barça). Ara bé, moltes vegades perdem de vista que la vida és molt més simple del que sembla i que cal gaudir-la i treure'n tot el suc possible ja que quan un menys s'ho espera, et dóna mastegots com aquest. I després ja no hi ha volta enrere. Com deia Robin Williams fent de professor a la pel.lícula "El Club del poetes morts", carpe diem.

Potser us estareu demanant perquè escric sobre això si en principi ni en va ni em ve. És ben cert, moltes altres famílies passen per aquesta mateix tràngol i no escric sobre elles. Ara bé, en aquest cas els pares reconeixen que necessiten escampar el record d'en David i que es mantingui viu i present. I una de les maneres de fer-ho possible ha estat aquesta cursa, mercès la col.laboració tant de l'Ajuntament de Sant Quirze com de l'associació Corredors.cat (es veu que el pare d'en David n'és membre i també un corredor experimentat -podeu veure el seu blog). De fet, si seguiu al fil d'aquesta cursa en el Fòrum del Web és una amb el major nombre d'entrades (més de 500 a dia d'avui).

Tot plegat, que des d'aquí he volgut aportar el meu modest granet de sorra i escampar el record d'en David, un nen que no vaig conèixer però que això no treu que puguem pensar en ell i en la seva família. Ànims sincers i dir-vos que intentarem córrer la cursa l'any vinent.

Per cert, i què dir sobre aquesta? Doncs que entre altres aspectes, malgrat la seva joventut té cada vegada més acceptació, consisteix en donar dues voltes a un circuit urbà i que té un recorregut una mica trenca-cames. És a dir, no gaire òptim per a les meves possibilitats.

dimarts, 12 de maig del 2009

Properes curses previstes

Després de Tàrrega dir-vos que si no se'm gira el cap de moment no tinc previst córrer cap més mitja marató. Si segueixo amb la idea de fer-ne una cada 1 1/2 - 2 mesos ja ens aniríem cap el juliol. Deixant de banda que el mes no crec que sigui el més adient per fer curses de mitja distància -per la calor- el calendari tampoc és que n'ofereixi cap que m'interessi, si més no per terres catalanes, amb la qual cosa m'hauré de centrar en les curses de 10 km. Doncs bé, a qui li interessi, heus ací la meva previsió de les properes curses:
  1. Diumenge, 17 de maig: Cursa del Corriol (a Solsona). De fet, ja hi estic inscrit.
  2. Dissabte, 30 de maig: VIII Cursa Riu Cornet (a Sallent). Aquesta és de 13,3 km. Pel que he pogut esbrinar m'imagino que deu ser semblant a la de Vallhonesta però com no hi ha manera que al Web de la cursa es publiqui informació més detallada, no ho puc assegurar del tot.
  3. Diumenge, 7 de juny: Cursa de la Guineu (a Vilanova de Bellpuig).
  4. Diumenge, 21 de juny: Cursa dels Templers (a Lleida).
També m'he interessat per altres curses però per diferents motius no crec que les corri. Així, hi ha la 4ª Cursa de Polícia de Catalunya, entre Manlleu i Vic (però suposadament el dia abans hauré corregut a Sallent), la 9ª Cursa Popular de Fons d'Almacelles (però aquesta vila està a la quinta força per anar-hi des de Manresa) o la 1ª Cursa Atlètica contra les Desigualtats, a Bell-lloc d'Urgell (potser aquesta darrera és la que té més números). També m'han convidat a la 31ª Cursa del Corte Inglés però com deia en un escrit anterior no m'agraden les curses tan multitudinàries (de fet, al Web ja es diu que la previsió és tancar la inscripció amb uns 31.000 participants). Podeu veure com, en general, em tiren més les Terres de Ponent i les meves contrades.

Amb aquestes curses suposo que donaré per tancada la meva primera temporada de corredor molt amateur, abans que arribin les vacances estivals. Ja veurem com va tot plegat perquè encara queda temps.

La "pájara" de Tàrrega

El proppassat diumenge vam córrer jo i el company Frans la mitja marató de Tàrrega, cursa ja programada des de feia un temps al nostre calendari. En principi, les sensacions prèvies eren bones ja que durant la setmana havia entrenat força bé en distàncies un pèl llargues i amb unes temperatures també relativament elevades per tal d'acostumar-me a la previsible calor esperada. A més, el perfil del recorregut també era idoni per intentar millorar els registres personals ja que el desnivell acumulat era molt petit (de fet, si mireu un mapa topogràfic observareu que no hi ha desnivells gaire apreciables en la zona compresa entre Tàrrega i Vilagrassa). Total, que vam marxar força predisposats a fer una bona cursa.

Ara bé, el resultat final des del punt de vista estrictament atlètic no va ser del tot satisfactori, si més no per a mi. Amb més detall, fins el quilòmetre 11-12 vam anar força bé i còmodes, amb un pas de cursa ajustat a les nostres previsions inicials per assolir un bon temps. Després, però, jo vaig començar a tenir una "pájara" i confesso que durant una estona se'm va fer força dur. Bo i més quan veia que la resta de corredors m'anaven passant (també és cert que alguns encara estaven fent simultàniament la cursa dels 10 km) i no podia seguir un ritme més adient. Realment en desconec els motius perquè no m'havia passat fins aleshores i tampoc és que a la primera part de la cursa anés molt ràpid. Potser la calor -que realment en va fer- però justament em considero un corredor més aviat de "secà" i les temperatures altes no m'afecten en excés. Fins i tot vaig avituallar-me d'aigua més del que és habitual en mi (que mai acostumo a beure'n gaire). I com a gos escanyolit tot són puces (del castellà "a perro flaco todo son pulgas") una durícia al peu esquerre em va fer la guitza als darrers quilòmetres (ja he demanat hora a una podòloga per a què m'ho miri). En definitiva, que vaig registrar un temps de poc més 1h:34' i en una posició encara força bona tenint en compte que en acabar tenia la sensació que havia arribat dels últims (podeu consultar la classificació). Suposo que encara va haver-hi gent que ho devia passar pitjor.

Pel que fa a l'organització, val a dir que va haver-hi un parell de moments de confusió, el primer, quan en arribar al 10è km els corredors havien de tirar per un carrer o altre depenent de si es feia la cursa dels 10km o la 1/2 marató (sospito que més d'un es va confondre); i el segon, que hi havia 2 punts marcats amb el quilòmetre 17 (i això fot bastant quan es porta un estona corrent una mica tocat). Tot i així, l'organització de la cursa va ser molt bona -dels errors també se n'aprèn- i felicito a totes les persones que d'una manera o altra hi han intervingut. Un detall molt bo a tenir present i del qual n'haurien de prendre nota en altres curses: la piscina inflable muntada al punt de trobada (m'hi podeu veure en aquesta imatge) i que us ben asseguro que va ser una delícia ficar-hi els peus i refrescar-nos-hi.

Per arrodonir la jornada -el temps va acompanyar- vam anar a dinar al restaurant "Catalunya - Casa Pérez", a la veïna població de Vilagrassa, situat just al carrer principal per on passava la cursa. Sembla ser que la seva especialitat és el cabrit -que jo no vaig tastar perquè no és la meva carn preferida- però sí em vaig atipar de cargols.

Per últim, si voleu veure el recorregut cliqueu en aquesta icona que ja coneixeu d'altres escrits anteriors. Val a dir que el recorregut marcat pretén ser l'original (són dues voltes a un circuit) però potser que m'hagi confós al tram final ja que passa per dins del casc antic de Tàrrega i algun carrer em "balla" una mica (al Web de la cursa no hi és disponible).

View Interactive Map on MapMyRun.com

dissabte, 9 de maig del 2009

Casem-nos en una cursa!

Vagi per endavant que sobre la qüestió que comentaré a continuació cadascú és lliure de fer el que vulgui. Faltaria més! Ara bé, això no exclou que la resta tinguem la nostra pròpia opinió. M'explico. Fa uns dies vaig llegir en un número endarrerit de la revista Runners'World un curiós article sobre la celebració de 28 casaments a Las Vegas, simultàniament a la realització de la seva marató (edició del 2006), en concret en el seu quilòmetre 8,8. Com deia el capellà, "podeu deixar que el vostre company vagi endavant o per darrera però si voleu acabar junts haureu de romandre units tot el camí". Vaja, com a la vida mateixa; de fet, què millor que comparar el matrimoni amb una cursa de fons. Podeu pensar que això només passa a Las Vegas (d'on correspon aquesta imatge) però res més lluny de la realitat. Casualment va sortir publicat a principis de maig un breu article sobre aquest mateix fet a la Marató de Londres d'enguany (de la qual ja en vaig fer esment en el primer "post" dedicat al cinema, a la pel.lícula "Corredors de fons").

Doncs bé, això em porta a reflexionar breument sobre la cerimònia del casament per la qual tothom hi ha passat, bé com a nuvi o núvia, bé com a convidat, familiar i parent, capellà o jutge, cambrer o cuiner, etc. Qui no ha pensat més d'una vegada que de tan repetitives les cerimònies acaben sent clòniques unes de les altres, que un ja sap què passarà i a cada moment perquè segueixen un ritual que no se sol apartar en absolut d'un guió establert, etc. De fet, estic convençut que sovint els mateixos nuvis es veuen abocats a una mena de roda que ni gosen variar per por al què dirà la gent (sobretot els pares i sogres), perquè cal seguir la tradició (no sigui que després hi hagi imprevistos en el dia suposadament més important de les seves vides) i perquè potser en el fons la gent és masoquista (és a dir, com més complicat i sofisticat sigui tot plegat hi ha més probabilitats que hi hagi, justament, imprevistos).

Vist això, potser que siguem una mica "valents" i ens sortim del guió pre-establert. Si aquest ha de ser el dia més important de la nostra vida, aleshores perquè no decidim que sigui diferent i intentem combinar l'afició per córrer amb la cerimònia del matrimoni. Així doncs, aquí teniu unes quantes propostes per afegir unes quantes variacions:
  1. El comiat de solter hauria de ser una sessió d'entrenament amb els amics (els que no corrin que es fotin). Val més fer salut que no el ridícul passejant pels carrers més transitats de la ciutat amb tites al cap, nines inflables, xiulets que anuncien la bona nova, etc. De fet, tinc la impressió que hi ha gent que no acaba de fer el pas cap a l'altar per por a trobar-se en aquesta situació tan "cutre" i espantosa. I més avui dia que tot es publica a Internet.
  2. Adapteu els vestits a les necessitats de la cursa: fora sabates de taló i vestits llargs amb cua; sabatilles esportives (això sí, de marca que el dia s'ho val), s' ha acabat això que la núvia hagi d'anar de blanc (símbol de puresa) i el nuvi de negre i poseu-vos samarretes tècniques de colors ben vius i llampants. Això de córrer amb la vestimenta tradicional no crec que sigui gaire còmode ni pràctic. O una cosa o altra però no fem invents.
  3. En lloc que el padrí porti el típic ram de flors i llegeixi el poema (ho trobo una cursilada) no estaria de més que li regali la inscripció a alguna de les maratons més importants del món, que per cert, no són gens barates. I si insisteix en la lectura, doncs aleshores que s'ho manegui per fer d'speaker de la cursa i el llegeixi quan la parella arribi a la meta.
  4. Penseu que com segurament poca gent voldrà assistir a la cursa-cerimònia (hem de pensar que la gent no és tan "friky" com nosaltres), això que us estalviareu en la tarifa del restaurant. I per als que es decideixin d'afegir-s'hi es podria aprofitar els punts d'avituallament (més o menys cada 5 km.) per acompanyar les begudes isotòniques amb un aperitiu i un assortiment de canapès ben saborosos i imaginatius (res de foie-gras, xoriço i mortadel·la, patates i olives amb pinyol).
  5. Si tot i buscar una cerimònia diferent voleu mantenir un cert to tradicional, podeu convidar tothom a un tros del pastís nupcial i deixeu-vos dels típics entrepans i botifarres, ampolles d'aigua i llaunes de refresc. Més d'un us ho agrairà -sempre hi ha "gorrons" que estan al cas d'on pispar una mica de menjar- i qui sap si estareu fent el primer pas cap a una cursa que amb els anys s'acabi consolidant en el circuit (p. ex. "XV edició de la cursa dels casaments" o "X edició de la cursa Renovació dels vots de casament").
  6. Una bona cursa no exclou un bon descans. Arribats a aquest punt, i després de tota una jornada maratoniana (en tots els sentits) sigueu el més tradicional possible i passeu en un magnífic hotel una inoblidable nit de noces (si encara us queden forces, és clar). I que el nuvi entri a l'habitació amb la núvia als braços, faltaria més!
  7. I a mal dades, si durant la cursa algú de vosaltres s'ho rumia i es desdiu, que pensi que ja hi està posat per sortir corrent i a veure qui és el valent que us atrapa!

dijous, 7 de maig del 2009

Preparant la cursa de Tàrrega

Com podeu veure a la secció de "Propera cursa. Falten ...", i si no s'espatllen els plans, s'acosta la cita de Tàrrega. Serà la meva tercera 1/2 marató (la segona per al company Frans) i segueixo més o menys amb la meva previsió de fer-ne una cada més i mig - dos mesos. Tenint en compte que l'anterior va ser la de Banyoles a principis de març, aleshores ja tocaria. De fet, la meva primera intenció era haver corregut la de Lleida-Balàfia però finalment la vaig substituir per la cursa de Vallhonesta. Amb aquest propòsit, aquesta setmana sortiré a entrenar 3 dies (en el moment d'escriure aquest "post" ja en porto 2) per córrer distàncies relativament llargues (entre 12 i 16 km) i d'aquesta manera, acostar-me i acostumar-me a als poc més de 21 km que ens esperen. Després de llegir en diferents foros alguns comentaris sobre aquesta cursa, així com les explicacions detallades de l'organització, sembla ser que serà una cursa força planera (llàstima que al Web no hagi disponible el seu itinerari, encara que sí el perfil). Per tant, no estaria de més intentar acostar-nos a les nostres marques personals en la distància i si es dóna el cas, millorar-les. Això últim, però, ja dependrà de com ens hi trobem un cop comencem a córrer, del temps que faci, etc. Respecte a aquest darrer, tot sembla apuntar cap a un cel amb núvols però sense gaires probabilitats que plogui i això sí, una mica de caloreta (entre 14º la temperatura mínima i uns 27º la màxima). Esperem que la calor no apreti gaire perquè el meu company és, més aviat, corredor de "regadiu" (potser jo sóc més de secà i aguanto millor la caloreta).

Tot plegat, ja veurem com va la cursa i ja us en faré cinc cèntims. Per si de cas, sempre us podeu acostar a aquesta ciutat pels volts de setembre, quan se celebra la seva famosa Fira del teatre al carrer (aquest any entre el 10 i el 13 de setembre). Tot i no ser gaire amant d'aquest tipus d'esdeveniments, jo l'he visitada un parell de vegades però d'això ja fa molt de temps. Sabent que s'hi aplega molta gent (massa per mi) ja ha deixat d'interessar-me. És allò que comentava sobre la cursa de bombers a Barcelona de la capacitat de càrrega.

dilluns, 4 de maig del 2009

De turisme per Praga

Aquest passat cap de setmana del pont de l'1 de maig hem estat a Praga, la capital de la República Txeca, i aprofitant que el temps que ha fet ha estat esplèndid, he "trotat" uns quants dies de bon matí pels seus carrers. De fet, no és la primera vegada que combino vacances i "escapades" com aquesta per fer-ho (p. ex. també es va donar el cas a Palerm, Atenes, Creta, etc.). Ben mirat, crec que és la millor manera de conèixer certs llocs des d'una altra perspectiva, si ja saps que per tractar-se de ciutats molt turístiques trobaràs un munt de gent deambulant en totes direccions, i que no disposaràs d'una mica de tranquil.litat per contemplar en sol.litari els monuments més importants. Així per exemple, en aquestes dues fotos podeu veure la gran quantitat de gent aplegada al voltant de l'estàtua més famosa del no menys conegut pont de Sant Carles, que travessa el riu Moldava (o Vltava en txec), així com també fent cua per entrar a la Catedral de Sant Vito.

Doncs bé, us ben asseguro que a les 8 del matí en aquests dos punts emblemàtics de la ciutat no hi havia gairebé ningú; si de cas algun grupet de turistes japonesos -aquests no fallen mai-, algun que altre individu amb un carregament etílic certament excessiu i altres "sonats" que com jo, aprofitàvem aquest moment del dia per córrer sense haver de fer una gymkana per anar esquivant la gent. Era un plaer pujar pel parc de Malá Strana en direcció al castell i la catedral, baixar per l'esmentat pont, endinsar-se pels carrers del barri jueu (Josefov), veure l'avinguda de Wenceslao o el rellotge astronòmic de l'Ajuntament de la ciutat vella sense la gentada que s'hi aplega poques hores després, etc. Això sí, com no coneixia la ciutat no havia pensat en com de fatigós per a les cames pot ser córrer sobre llambordes, ja que bona part dels carrers per on m'he mogut estan pavimentats d'aquesta forma. Per cert, és previst que el proper diumenge 10 de maig se celebri la coneguda Marató de Praga, una de les més importants del món. En aquesta imatge s'observa la corrua de corredors passant per la plaça de la ciutat vella (Staré Mesto) però no m'hi busqueu perquè no hi sóc. Primer, perquè aquesta foto pertany a una edició anterior (segurament de quan encara no m'havia donat la dèria per córrer) i segon, i més important, perquè com ja vaig dir en un "post" anterior no crec que estigui fet per a aquestes distàncies.