dijous, 29 d’octubre del 2009

Kilian Jornet: fes-te futbolista!

El diumenge passat m'assabento al diari Regió 7 que l'atleta ceretà Kilian Jornet, de l'equip Salomon Santiveri Outdoor Team, ha revalidat per tercer any consecutiu el seu títol de campió del món de carreres per muntanya, amb la qual cosa confirma un cop més la seva hegemonia en aquesta especialitat tan dura. Ara bé, i en relació al que deia no fa gaires dies sobre aquestes curses, faig la següent pregunta: algú se n'ha assabentat? Doncs bé, suposo que ja us deveu imaginar la resposta. Diria que no i només aquella gent que és mou en aquest món. Evidentment em puc equivocar per voler generalitzar massa però m'arriscaré: l'endemà mateix, i encuriosit, vaig consultar les edicions digitals d'alguns diaris generalistes (La Vanguardia, Avui, El Periódico i El País), en diferents moments del dia i fins i tot també el dimarts per comprovar si se'n feien ressò, ni que fos d'una manera breu, gairebé telegràfica (tampoc cal que aquesta notícia ocupés tota una portada). Com a la pregunta anterior, no s'ha de tenir moltes llums al cap per deduir que aquesta proesa ha passat desapercebuda i que el seguiment de la premsa ha estat gairebé nul.

Ara bé, quina sorpresa vaig tenir ahir al migdia quan en un descans de la feina em connecto una estona a l'Avui i veig una breu notícia que en parlava. De totes formes, el que resultava més interessant era llegir alguns comentaris dels lectors que, a més dels de felicitació, altres deixaven palès, un cop més, com en aquest país, en determinats esports sí guanyem proves i competicions mundials però que davant d'un(s) altre(s) -llegeixi's bàsicament futbol- no tenen res a pelar des del punt de vista mediàtic. Així per exemple, un dels comentaris deia el següent: "Quina merda de diari! Heu esperat a dimarts per explicar una notícia que va passar diumenge. Suposo que es més important explicar que Eto'o ha passat per Barcelona que no pas que un Català s'ha proclamat campió del món de curses de muntanya. Força Kilian! El millor esportista català!".

Deixant de banda el qualificatiu "merdós" (que no comparteixo) el lector criticava que un fet tan banal i insignificant com la d'un futbolista de visita per Barcelona tingui més importància que l'altra notícia. És ben cert allò que diem els apologistes del "no-futbol" que s'ha arribat a un grau tal d'estupidesa mental que avui dia, amb el pretext que tot és noticiable, els responsables de les notícies d'esports dels telediaris deuen pensar que una notícia que no ho seria en un món més "normal", ha d'ocupar el primer titular i la major quota del temps. Així, si s'espera que un mestre vagi a l'escola cada dia, que un aturat busqui feina a les oficines d'ocupació o que un jubilat es passi el dia mirant les obres -perquè se suposa que és el que han de fer- aleshores per què hauria de ser notícia que un jugador de futbol vagi a un entrenament? Al cap i a la fi és part de la seva feina i cobra (i molt) per això. I compte, que qualsevol molèstia o petita lesió que pateixi i que no mereixeria ni un simple part de baixa d'un treballador de carrer, genera connexions en directe davant de l'hospital, comentaris en tertúlies, etc.

En aquest sentit, recullo dos opinions més de lectors sobre la notícia de l'Avui que reflecteixen aquest fet; el primer deia "En Kilian hauria de sortir a TV3 tant com el Barça o en Gasol, etc. És un heroi que fa coses que ningú més pot fer" mentre el segon afirmava que Kilian és "un crack. Tu si que vals 90 milions d'euros". Però per acabar-ho d'adobar, sembla com si el mateix diari s'hagués assabentat del triomf de forma indirecta ja que la notícia deia que "segons s'explica en el seu blog ...", és a dir, com si algú hagués avisat els redactors del diari i els convencés que valia la pena parlar-ne breument. Però bé, com a mínim ho feia que d'altres no. I no ens enganyem, si l'edició digital del Regió 7 se'n feia ressò deu ser perquè en Kilian és ceretà i aquest diari també arriba a la Cerdanya. Tot plegat, una gran llàstima que en matèria d'esports i en aquest país, o es parla de futbol o ... de futbol, tot i que ja sabem que bona part dels futbolistes de primera fila són gairebé analfabets funcionals (prou que es nota quan obren la boca) de tan mimats que estan. Crec que va ser Ghandi qui intentant entendre aquest esport va dir el següent: per què enlloc de veure com 22 jugadors es barallen per una pilota no en donem una a cadascú? I després volem tenir seleccions nacionals catalanes, quan des de casa nostra ens oblidem dels esportistes que més hi contribueixen. Ja tinc clar que si mai tinc un nen, el primer que faré serà apuntar-lo a un club de futbol a veure si hi ha sort i amb el temps em jubila. I si per mala sort mostra altres inquietuds esportives ja faré tot el possible per treure-les-hi del cap.

A tot això, la notícia de la victòria especificava que Kilian s'havia adjudicat la 23 edició de la Mount Kinabalu International Climbaton, l'última prova de les Skyrunning World Series de la International Skyrunning Federation (ISF) celebrada el cap de setmana a Malàisia, amb un temps de 2h:40:41. En la classificació general, Jornet ha quedat primer seguit de Tòfol Castanyer i el britànic Ricky Lightfoot. Més endarrerit ha quedat Agustí Roc (també un campió del món), que ha conclòs les World Series en setena posició (que no està gens malament tampoc). Enhorabona a tots plegats.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Curses per al més de novembre

No hem acabat el setembre i ja estem pensant en les curses que previsiblement farem durant el desembre. Com ja he dit en escrits similars, és una previsió que potser no s'acabarà complint del tot, i així mateix oberta a canvis varis. Però si més no la intenció hi és. Doncs bé, les curses que m'han cridat més l'atenció són les següents:

- La VI Mitja Marató de Salou el matí del diumenge, 8 de novembre. Això ja comença a "picar" una mica i ja són paraules majors. Aquesta serà la nostra primera mitja marató de la temporada (que no de l'any) i ens l'haurem d'agafar amb molta seriositat ja que segurament ens donarà una idea de quin és el nostre estat de forma actual (ja avenço que no és millor que fa uns mesos). Per tant, no seria forassenyat prendre'ns-ho amb una certa calma i com si fos un entrenament de cara a altres fites més llargues (llegeixi's marató). En definitiva, que no compto que fem un millor temps que altres mitges anteriors. Tot i així, té de bo que el seu perfil és força planer, gairebé arran de mar, així com també que ens dóna peu a planificar una escapada de cap de setmana per la zona. Ja posats, si veiem que no ens sortirà una bona cursa podem fer una marrada cap a Portaventura i deixar-nos d'hòsties.

- La I Volta a l'Estany d'Ivars d'Urgell (10 km) el matí del diumenge 22 de novembre. Aquesta és un cas una mica curiós perquè des que la vaig veure anunciada li vaig posar l'ull a sobre, tot i que no compto que es diferenciï gaire d'altres curses fetes en aquesta mateixa distància i per les Terres de Lleida. M'imagino que per tractar-se de la primera edició i en un raconet de món no serà una cursa multitudinària, cosa que valoro positivament, a més del fet que previsiblement s'hi viurà un caliu més familiar (en certa forma, una cursa com la de Puigverd de Lleida, Vilanova de Bellpuig o Torà, entre altres). A més, em fa gràcia veure un estany que darrerament ha recuperat les seves antigues aigües, després de molts anys d'estar dessecat. Què voleu que us digui? D'estanys com aquest no se'n veuen gaires per la geografia catalana i perquè us en feu una idea, ocupa una superfície d'unes 126 ha. o el que és el mateix, l'equivalent a altres tants camps de futbol.

Si seguíssim la tònica habitual de fer unes 3 curses mensuals hauríem d'afegir-ne una altra. Ara bé, als diferents calendaris consultats no n'he trobat cap més que m'atregui especialment o no tant com aquestes dues. Tot i així, hi ha també altres opcions que val la penar de tenir en compte, encara que alguna més factible que altra. Així doncs, en primer lloc, tindríem la Cursa del Pont de Vilomara Memorial Alcalde Evaristo (10 km), el diumenge 1 de novembre. Té de bo que es fa a tocar de Manresa però vés a saber per quin motiu, aquesta cursa no m'ha atret en cap moment; potser per la malaestrugança que sembla arrossegar ja que fa dos anys la van suspendre per la mort de l'alcalde del poble (d'aquí el nom) i l'any passat crec que la van haver de retallar per la pluja. Com a alternativa, i per canviar una mica de registre, ens vam plantejar també de participar el mateix dia a la VII Duatló Popular de Puig-reig ja que a priori, la dificultat i duresa de la prova són, creiem, assumibles per a les nostres modestes possibilitats. Al final, però, ni una ni l'altra: hem decidit que el dissabte d'aquell cap de setmana farem un entrenament llarg com a preparació de la mitja marató de Salou i de pas fer espai a l'estómac per a la Castanyada. Que carai, les tradicions són per conservar-les.

Hi ha una tercera opció interessant per la zona on es fa ja que tractant-se del Moianès el gaudi d'un entorn paisatgístic deu estar garantit. Em refereixo a la 4ª Cursa de Muntanya de Castellterçol (d'11 km) el diumenge 15 de novembre. Té de dolent, però, que quan apareix la paraula "muntanya" m'ho he de rumiar dues vegades abans de fer el pas. Tot plegat, que com veieu aquest proper mes de novembre sembla que no tingui un ventall prou ampli i alhora atractiu de curses per fer. Potser és que sóc un pèl "perapunyetes".

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Manresa: bona cursa

Avui he participat a la cursa dels 10 km. urbans de Manresa i confesso que no ha anat pas gaire malament. Parlant d'aquesta cursa a l'anterior escrit deia que em conformaria en fer un temps al voltant dels 45' tenint en compte que el meu estat de forma no és el mateix de quan hi vaig participar-hi fa dos anys. Aleshores vaig fer uns 42':30" i en aquesta ocasió 44':49". Per tant, el "desig" s'ha fet realitat; no hi ha res com fixar-se uns objectius modestos però alhora realistes per complir amb les previsions i no acabar després decebut. Sincerament, tampoc podia aspirar a gaire més ni tindria sentit que un ateu com jo demanés un miracle a vés a saber quin sant atès que com ja deia, el meu règim d'entrenament s'ha reduït força a les darreres setmanes. Tot plegat, he creuat la meta en el lloc núm. 269 d'un total de 640 corredors. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Per la seva banda, el col.lega Frans ho ha fet un pèl millor i ha arribat 10 posicions per davant meu. Hem fet bona part de la cursa gairebé junts però a partir del 8,5 km. m'ha deixat enrere i ja no l'he pogut agafar.

Pel que fa a la cursa, i amb l'experiència d'haver-ne fet unes quantes, podríem dir que ha estat molt ben organitzada en general tot i que amb alguns petits "detalls" que no compto siguin de difícil solució. D'un costat, en començar el 1r km. quan hem iniciat el tram de pujada del Passeig Pere III des del Teatre Conservatori hi ha hagut un moment en què els corredors hem hagut d'esquivar els transeünts ja que no havia cap cinta ni tanca que separés el recorregut del lateral del Passeig de la resta. I d'un altra, pel que m'han dit sembla que a l'entrada al c/Barcelona (5,5 km.) els primers corredors s'han trobat de cara amb alguns vehicles, cosa que fa pensar que potser el carrer no estava perfectament delimitat. Ha estat aquí que he trobat a la Sílvia ja que he passat per davant, literalment, de casa nostra. Gairebé m'hagués pogut estalviar aquests primers quilòmetres i afegir-m'hi aquí dissimuladament, fins i tot en pijama. La foto mostra, justament, aquest moment.

De la resta d'aspectes només tinc bones paraules: els punts quilomètrics perfectament indicats, marcatge del temps a l'inici, final i a la meitat de la cursa i un bon lloc d'arribada. A més a més, l'ambient molt agradable i amb molta gent animant-nos als carrers del centre. Tot plegat, encara que no sóc partidari de repetir cap cursa, per aquesta bé val la pena fer-ne una excepció. Potser l'any vinent no la faré però sens dubte que m'hi acostaré (seria com allò de veure els braus des de l'altre costat de la barrera). Per cert, si en voleu veure algunes imatges, cliqueu en aquest enllaç.

Pel que fa als guanyadors de la cursa, de nou s'ha donat un festival d'en Pol Guillen tot i que amb un temps una mica "discret" en comparació a anys anteriors (30':52"), mentre que en categoria femenina la "sorpresa" ha estat que la navarclina Rosa Morató ha arribat en segon lloc per darrera de l'atleta valenciana però resident a Catalunya Gema Barrachina, en imposar-se amb un registre de 33':42", millorant en mes d'un minut l'anterior rècord de la prova. Com era de preveure en cap moment he vist els primers classificats, llevat de quan han pujat al podi a recollir els respectius guardons. Ara bé, i com a consol, podríem pensar que jo i el Frans "només" hem arribat 10-11 minuts més tard que aquestes dues atletes i que les distàncies amb el Pol Guillen si fa o no fa, es mantenen. Això vol dir que no comptem que aquests millorin gaire més els seus temps en aquesta distància i en canvi, el més probable és que nosaltres els empitjorem.

De totes formes, i relacionat amb aquesta qüestió dels temps i la distància final "oficial", sembla ser que potser aquesta giraria més aviat al voltant dels 10,2-10,3 km. Si més no al fil obert al Web de corredors.cat hi ha vàries opinions que es decanten per aquesta possibilitat. Ara bé, ja sabem també que la fiabilitat dels "gadgets" és la que és i si al final hem de valorar una cursa només per si "clava" la distància oficial ... doncs potser que ho deixem estar. Ni que haguéssim d'aconseguir la marca mínima per a unes Olimpíades! Això sí, les mateixes opinions no estan tant d'acord que aquesta sigui una cursa ràpida, com s'ha dit habitualment. No és que tingui grans desnivells -més aviat el contrari- però de la mateixa manera que hi ha uns quants trams en què et pots esprémer més perquè són planers i de baixada, també convé reservar-se una mica per al darrer parell de quilòmetres.

Tot plegat, una bona cursa en tots els sentits i ja en tenim una altra al sarró. Si voleu veure'n el recorregut, cliqueu a la icona del programa des d'on us sortirà reproduït.

View Interactive Map on MapMyRun.com

divendres, 23 d’octubre del 2009

Manresa: què fer-hi a més de córrer?

Com deia a l'escrit anterior sobre Manresa, en aquest m'esplaiaré una mica sobre què es pot fer i veure en aquesta ciutat aprofitant l'oportunitat de venir-hi per participar a la seva cursa atlètica. Ja avenço que no és que doni per a gaire en comparació a altre ciutats mitjanes com és aquesta, i no serà per manca d'elements o recursos d'interès o iniciatives de l'Ajuntament. El que passa és que per un motiu o altre -i no hi entro-, sembla que no s'acabin d'encaixar bé (en termes de màrqueting en diuen "posicionar") a l'aparador turístic català. És per això que malgrat els intents i projectes varis no es nota encara un volum de turisme urbà que hom consideri significatiu. En altres paraules, la gent encara mira amb una certa curiositat els pocs turistes que ens visiten, com pensant ... ¿què redimonis estan fent aquí? ¿s'han perdut potser? De fet, si un es para a pensar i té un mínim coneixement del context turístic català, ja haurà deduït que amb poques excepcions, algunes de les comarques de la Catalunya central i de Ponent són, des d'aquest punt de vista, "terra ignota".

Tot i així, no llançarem la tovallola i des d'aquí aportarem el nostre petit gra de sorra per seguir apostant per aquesta activitat a Manresa. Amb el risc que de ben segur em deixi quelcom d'important -i recordant també que aquest blog no és de turisme- fora bo destacar alguns recursos i activitats que hi ha i s'hi fan, i pels quals paga la pena una visita. Així, a nivell monumental -que és el primer que es veu- destacaríem la basílica de la Seo (d'estil gòtic) i que podríem dir és la imatge que sempre surt de la ciutat. De fet, es troba just a l'entrada per la seva banda sud on, juntament amb el pont antic i l'església de la Cova donen la benvinguda al turista (veure foto). A destacar la Cova perquè encara que molta gent no ho sàpiga, és un indiscutible referent del món jesuític a nivell mundial, doncs la tradició diu que Sant Ignasi de Loiola va retirar-s’hi una temporada per meditar i escriure els seus cèlebres "Exercicis Espirituals".

Per la seva banda, al centre de la ciutat hi trobem també edificis d'estil modernista, gairebé concentrats al voltant del Passeig Pere III (l'artèria principal del centre urbà) i que allotgen diferents funcions (habitatges privats, teatre, biblioteca, etc.). Alhora, Manresa també és un bon testimoni del passat industrial del país i conserva encara un bon nombre d'edificis fabrils que ha fet que s'integri dins l'anomenada "Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya" (Xatic). Igual que abans, algunes de les antigues fàbriques s'han reconvertit a nous usos (p. ex. seu de la policia local, conservatori de música, biblioteca general i universitària, museu de tècnica i fins i tot, mesquita). Per dir un cas, sabíeu que tenim l'anomenada Fàbrica dels Panyos (del 1820), considerat un exemple arquitectònic únic a la seva època i que actualment és un dels monuments industrials moguts per força hidràulica més antics dels (mal) conservats a tot l’Estat espanyol? Ara bé, després de molt temps de deixadesa i de no moure un dit per rehabilitar-la, l'Administració s'ha hagut de posar les piles ràpidament perquè la teulada queia per moments! I després parlen de la necessitat de conservar el patrimoni ... Quina llàstima. Si accediu a l'enllaç de l'Oficina de Turisme de Manresa podreu obtenir més informació detallada dels itineraris que s'organitzen al voltant dels 4 tipus de patrimoni (medieval, barroc, modernista i industrial).

Si per la seva riquesa monumental Manresa no està en condicions de competir en el mercat turístic amb altres ciutats, potser sí té més opcions de fer-ho en el segment de les festes i esdeveniments culturals. Per començar, la Festa de la Llum que rememora un suposat miracle ocorregut l'any 1345 i que ha estat reconeguda enguany com un dels 10 Tresors del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra. Als darrers anys ha guanyat protagonisme entre la pròpia ciutadania manresana perquè ha estat el "pretext" per organitzar la Fira de l'Aixada que dit de passada, és una de tantes fires medievals que s'han posat de moda arreu, aprofitant que l'interès per tot allò relacionat amb el món medieval està reviscolant. A nivell festiu també destacaríem alguns dels actes de la seva Festa Major, en especial el seu Correfoc. Encara recordo de quan era (més) jove i no me'l perdia per res del món i en canvi ara, ja ha deixat d'atreure'm (igual que la Patum de Berga). Potser és que amb l'edat les multituds m'atabalen!

I per acabar aquesta repassada turística, esmentar un parell d'esdeveniments folklòrics i culturals d'aquells que durant uns dies posen la ciutat en "el candelero". Per un costat la "Mediterrània. Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional", que s’ha convertit els darrers anys en una referència per als amants dels espectacles tradicionals i populars i que precisament és celebra d'aquí poques setmanes. O sigui, que encara hi sou a temps! I per l'altre, una cosa completament diferent com és el "Fecinema. Festival Internacional de Cinema Negre", dirigit als que els agradi veure bon cinema negre i policíac, encara que també obra les seves portes a altres gèneres (fantàstic i de terror).

Bé, fins aquí unes quantes pinzellades turístiques de Manresa que potser despertaran un cert interès entre la gent per motivar una visita. Tot i que segurament m'hauré deixat alguna cosa pel camí, no compto que sigui més important que el que ja hagi esmentat en aquestes línies que, com veieu, tampoc és per llençar-hi coets. Potser no és tant una qüestió de tenir de més o menys sinó de saber-ho explotar millor i, sobretot, de creure'ns-ho nosaltres mateixos. I ja posats a fer una mica de màrqueting urbà i trobar quelcom amb què donar-se a conèixer, no ens hem d'oblidar del Bàsquet Manresa (ara Suzuki Manresa) que, estic convençut, és l'element amb el qual molta gent de fora identifica la ciutat. Diria encara el mateix de Caixa Manresa però suposo que ja sabreu que d'aquí un temps perdrà aquest nom, arran del procés de fusió amb Caixa de Catalunya i Caixa Tarragona. Qui sap si d'aquí un temps aconsegueix més prestigi en el món de les curses populars. Per cert, per quan una mitja marató manresana?

Ossera: hi tornarem?

Si seguiu regularment el blog (i si no us remeto als posts del mes de juliol) ja deveu saber que de tant en tant participo en alguna cursa de muntanya (sense arribar, ni de lluny, als extrems d'aquestes curses de tanta distància i desnivell acumulat). Doncs bé, una de les poques que he fet va ser la d'Ossera, a la comarca de l'Alt Urgell, sobre la qual vaig publicar fins a 4 escrits. En un d'aquests dedicat a les pinzellades turístiques parlava del famós formatge artesanal Serrat Gros, del seu reconeixement arreu. Casualment, fent el cafè en un forn llegeixo avui al diari Regió 7 la notícia que aquest formatge ha estat guardonat amb la medalla de bronze en l’especialitat de formatge de cabra de pasta tova, en el concurs "World Cheese Awards 2009", que venen a ser els premis mundials d'aquest producte, i que enguany han tingut lloc a les illes Canàries. Val a dir, perquè us en feu una idea, que als premis hi van concórrer més de 2.500 formatges d’arreu del món, 80 dels quals en la categoria a què es va presentar la formatgeria d’Ossera. A més, cal recordar que al llarg d’aquests darrers anys ha estat també premiat diverses vegades a la Fira de Formatges Artesans del Pirineu de la Seu d’Urgell.

El formatge Serrat Gros va néixer a Ossera l’any 1981 de les mans d’Eulàlia Torras. La seva elaboració artesanal té com a ingredient clau la llet crua de cabra del propi ramat i el procés és de coagulació làctia i pasta tova i escorregut lent (que no sé ben bé què vol dir), per passar després unes vuit setmanes de maduració en una cava. Finalment, es ven embolicat en cotó cru per garantir una millor conservació. L'Eulàlia, però, va deixar la formatgeria el 2006 però el seu formatge continua en altres bones mans gràcies al Raül Alcaraz (a la foto) i la Mercè Lagrava. En relació al guardó, afirmen que estan molt contents (qui no ho estaria!) i han explicat que "vam enviar els nostres formatges sense comentar-ho a ningú perquè pensàvem que teníem poques possibilitats". Doncs si es descuiden s'emporten el primer premi.

Tot plegat, que encara que no sóc gaire partidari de repetir una cursa, si això ens permet de tenir l'oportunitat de comprar de nou un formatge com aquest, doncs aleshores és un bon al.licient per fer una excepció. No penseu el mateix? Al cap i a la fi, qui coneixeria un poblet com aquest sense aquest formatge tan guardonat? Jo diria que molt poca gent.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Manresa: tornem als inicis

Aquest proper diumenge, 25 del present, tindrà lloc els 6ns 10 km urbans de Manresa. Això vol dir que tornaré als inicis del meu breu i modest currículum atlètic ja que la primera cursa en què vaig participar va ser, justament, aquesta, en la seva l'edició del 2007. I a fe de Déu que aquesta deu ser una de les més ràpides que he corregut mai, amb un temps aproximat d'uns 42'. Dic això últim perquè si llegiu l'escrit que en vaig fer (amb data del 21 de març) ja confessava que anava de "passarell" i que quan em van donar el xip no vaig saber ni què era ni per a què servia. Conclusió: que no sortia a la classificació. Tant se val, sí recordo que anava com una moto i que vaig acabar molt content, per ser la primera. Després ja heu pogut comprovar que en alguna altra cursa he fet un paper més o menys semblant (p. ex. Igualada o Girona) però que a bona part de la resta la cosa no ha millorat, si ens atenem estrictament a la qüestió dels temps.

Per això, estic convençut que el diumenge em quedaré lluny de la meva marca de fa dos anys, bo i més si tenim en compte que a les darreres setmanes el meu règim d'entrenaments s'ha reduït força i ara són molts menys els dies que surto a córrer. Quins temps aquells que regularment ho feia 4-5 cops per setmana!! Què voleu que us digui, dec estar en una fase de mandra sostinguda en què un cop instal.lat, costa de sortir-ne. Per tant, no demanem peres a un pomer ni cap miracle que sóc ben bé de carns i ossos. En aquesta situació, em conformaria amb un paper més o menys digne i si em feu dir una xifra, potser un registre de 45'. Posats a pensar en aspectes més positius, me l'agafaré com un entrenament ràpid de cara a la nostra propera i primera mitja marató de la temporada, a Salou.

De totes formes, participaré de la festa juntament amb la resta dels 700 corredors que s'hi han inscrit, superant de llarg els 600 de l'any passat. Això ha fet que l'organització hagi hagut de tancar les inscripcions quatre dies abans del termini establert i que aquesta edició sigui la més nombrosa de la seva curta història, confirmant-se com una de les millors curses del calendari català en aquesta modalitat. Bé, si més no això diuen els organitzadors i el diari Regió 7 en una notícia publicada al dia d'avui (no és pas dolent escombrar una mica cap a casa). Deixant de banda això últim, cal dir que es compta amb la participació d'atletes de prestigi com José Ríos i Pol Guillén, aquest amb el rècord de la cursa amb 29':59", just l'any que jo hi vaig ser (algú l'hi devia dir i no va voler prendre riscos que li prengués la victòria), i Rosa Morató, Anna Bové i Hasna Bahom en categoria femenina. Ara bé, suposo que ni els veuré passar perquè quan ells estiguin enfilant el primer quilòmetre jo encara hauré de creuar la sortida. Per si de cas, adjunto un parell de fotos d'en Pol i la Rosa per saber com a mínim, quina cara fan per si mai me'ls trobo pel carrer (per cert, ambdós són parella i residents a Navarcles, un poble ben a prop de Manresa).

Respecte la cursa, dir-vos que d'acord amb opinions que he llegit per algun fòrum, és força ràpida i propícia per aquella gent que vulgui fer marca personal (jo ja em descarto). El seu recorregut és completament pels carrers de Manresa i tot asfalt (abstingueu-vos aquells de vosaltres que odieu aquesta superfície), amb sortida i arribada al Passeig Pere III -que vindria a ser l'eix vertebrador del centre de la ciutat- tot i que se surt i s'arriba a dos llocs diferents (la zona de la Ben Plantada i la plaça de Crist Rei, respectivament). De fet, qui faci la cursa veurà que passarà unes quantes vegades per aquest Passeig que, darrerament, ha estat remodelat (gràcies al famós Plan E d'en Zapatero). D'altra banda, i segons un missatge de l'organització en un fòrum, hi ha un canvi en el tram final del recorregut que fins i tot pot ajudar a que la cursa sigui encara més ràpida, ja que arran d'unes obres la part que coincideix amb una darrera pujada un pèl pronunciada s'ha hagut de desviar i ara aquesta segueix sent-hi però és més suau. En aquesta foto, teniu el moment de la sortida de no sé ben bé quin any, perquè la font original (el diari Regió 7) no ho especificava.


Tot plegat, que ja veurem com va i no cal que ens trenquem ara les banyes per veure quina cursa em sortirà. En pocs dies és impossible recuperar els entrenaments que he deixat de fer a les darreres setmanes. Qui sap si aquesta cursa marcarà l'inici del meu declivi? O potser ja ha començat i encara no me n'he adonat? Per cert, deixaré per a un posterior escrit els comentaris que acostumo a fer altres vegades sobre les meves pinzellades turístiques dels llocs on faig una cursa. Més que res per no fer aquest massa llarg. No ens enganyem, però, no és que Manresa tingui molt d'interès turístic i doni per escriure una enciclopèdia sencera però ... ja que és la meva ciutat, permeteu-me si m'esplaio una mica més.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Detroit: marató luctuosa

Llegeixo als diaris la notícia que a la marató de la ciutat de Detroit, celebrada aquest diumenge, han mort 3 persones, amb edats de 26, 36 i 65 anys. Dos d'ells van caure fulminats més o menys al mateix punt i el tercer en creuar la meta (sembla ser que aquest darrer competint en la prova de la mitja marató). I és clar, em quedo una mica garratibat quan no fa gaires dies publico un escrit parlant, justament, de maratons i el meu suposat i futur debut en aquesta distància previst per a l'any vinent. Ja podeu donar per fet que les opinions i comentaris d'alguns fòrums no han trigat a sortir a la llum: que si feia massa fred (estem parlant d'uns 5ºC), que si és sospitós que dues de les morts hagin tingut lloc més o menys al mateix punt quilomètric i per tant alguna cosa hi deu passar (com si fos un fenomen "paranormal"), etc. Quan es tracta d'un fet no gaire habitual i de cop i volta els organitzadors es troben que han d'avisar als serveis funeraris per partida triple, és d'esperar que s'aixequin veus d'alarma.

Lògicament estem parlant d'una tragèdia i no m'agradaria estar a la pell de cap parent o amic dels morts pensant que han traspassat fent una activitat que, en principi, ha de ser bona per al cos humà, com és córrer. Tinguem en compte, però, que la distància dels 42,195 km. és d'aquelles que imposen un cert respecte i obliguen a rumiar-se bé abans si un està o no preparat per fer-la amb garanties. Per fer-nos una idea, és com si jo anés corrent de casa (Manresa) a la feina (Bellaterra). Tot i no havent-ne fet cap encara, sí tinc la impressió que a les maratons populars hi va molta gent sense una bona preparació prèvia, que deu pensar que córrer aquesta distància es pot fer sense gaire problemes si es fa a un ritme lent, que n'hi ha prou havent corregut abans unes quantes curses de distàncies menors o si es practica esport de tant en tant i de forma relaxada, etc. En certa forma, podríem pensar que la popularització del món de les curses és sinònim de la seva "democratització", tothom s'hi aboca perquè tothom pot córrer (no costa gaire fer-ho) però alhora no tothom és igual. I això fa que alguns es prenguin massa a la valenta això de les maratons.

Evidentment no sóc ningú per donar consells sobre què s'ha de fer en aquest sentit. Sempre sentirem a parlar de la conveniència d'un bon entrenament previ a qualsevol marató (i suposo que encara més si és la primera vegada), una alimentació equilibrada, un reconeixement mèdic exhaustiu que serveixi per comprovar que no es pateixen deficiències respiratòries i cardíaques, etc. A part de tot això, crec que hi ha pel mig molt de cap i d'orgull personal. És a dir, d'una banda ser realment conscient del que suposa fer una marató (quant a desgast físic i psicològic) i saber dir prou quan pensem que el nostre cos ja no dóna més de sí. No és el mateix voler acabar una cursa de 10 km. amb una mica més d'esforç del previst inicialment (perquè has tingut un mal dia, per les condicions del temps, pel perfil de l'itinerari, etc.) que tenir aquest mateix desig en una cursa 4 vegades més llarga. Les ganes d'arribar a la meta poden ser directament proporcionals a l'esforç per fer-ho i, sobretot, a l'orgull d'un mateix. És a dir, podem caure en el gran error de no saber retirar-nos a temps i voler que ens facin la foto d'arribada peti qui peti. I potser aquest sobresforç el que provocarà és que peti el nostre cos per sempre. Val més perdre una batalla a temps que no la guerra definitiva. Val més sentir una mica de "vergonya" personal per no haver finalitzat la cursa (tampoc compto que ningú ens ho hagi de recriminar) que no pas que et posin dins una caixa de fusta de la bona, orgullós i cofoi però alhora criant malves rere una làpida.

Se suposa -però de vegades ens n'oblidem- que correm perquè ens agrada, empesos per un cert esperit competitiu però alhora sent conscient que no ens hi hem de guanyar el sou, que ho fem per no caure en la pràctica del "soffing", etc. (recordeu aquell escrit de l'abril que vaig fer sobre les raons per córrer). Ara bé, això no ens ha de fer perdre el cap i voler acabar com sigui una cursa, es tracti o no d'una marató. El que passa és que sospito que molt sovint pensem -i potser jo també- allò tan típic de "jo ja controlo", "a mi no em passarà res" i alhora desconeixent els límits reals del nostre cos. Si hi ha atletes que moren tot i havent-se preparat una cursa a consciència, per què no ha de passar el mateix a la gran majoria de gent que com jo, no ho fem? No moren escaladors de tant en tant? no moren practicants d'alguns esports d'aventura? no mor gent cada dia a les carreteres? ... El que vull dir amb aquesta reflexió és que el risc hi és present a les nostres vides i no per això deixarem de córrer, fer parapent o agafar el cotxe per anar a la feina. Tothom hauria de ser conscient d'això perquè aquest és el primer pas per ser prudents i no fer disbarats dels quals ens pugem després penedir-nos. Al cap i a la fi, quan vaig en bici i en un tram he d'afrontar un pendent molt fort de baixada no tinc cap mena de recança en posar el peu a terra. Confesso que no en sóc expert i per tant abans de fotre'm una hòstia prefereixo arribar sa i estalvi a casa. Aplicat aquest argument a les curses, de moment encara no he hagut de retirar-me de cap perquè, més o menys, he arribat bé. Això no treu, però, que arribi un moment que ho hagi de fer.

Tot plegat, quan hagi de debutar en la meva primera marató ja veurem com va. Potser si crec que no estic en forma o no he entrenat prou, i encara conservo el cap ben lúcid, aleshores prendré la decisió de deixar-ho estar per a la propera. Afortunadament de maratons se'n fan i es desfan i el ventall per escollir-ne una o altra és prou ampli com per ser prudents. En aquest cas, no hauríem de fer cas d'aquella expressió que diu "no deixis per demà allò que puguis fer avui". Per cert, els tres corredors morts a Detroit es deien Daniel Langdon, Ricky Brown y Jon Fenlon. Descansin en pau.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

De BTT pel Pla de Bages

Aquest passat divendres, i després d'un temps de tenir-la al garatge omplint-se de pols, va ser el torn d'una altra sortida en BTT amb el Frans i un veí seu a qui també li va això de la bici. De fet, va ser per ell que vam "descobrir" un paratge del Pla de Bages que malgrat tenir-lo relativament a prop, no el coneixíem. Es tracta de les estribacions de la Serra de Montcogul, al municipi de Sallent. Anem per parts. Com altres cops que fem una sortida per aquesta zona, ens dirigim a Santpedor i agafem la pista per la qual, precisament, vam fer bona part del recorregut de la passada cursa de la seva Penya Blaugrana. En arribar a l'alçada de l'explotació d'àrids de Fiasa enfilem el camí que porta al runam salí del Cogulló de Sallent (que ja he esmentat en un altre escrit) i de nou veiem l'espectacularitat d'aquesta muntanya de residus. Poc després arribem al barri miner de la Butjosa, al costat mateix de la carretera C-16 (l'antiga C-1411 que comunica l'àrea metropolitana amb el Pirineu) i després de creuar-la, passem per sobre del riu Llobregat i ja hi som a Cabrianes. Es tracta d'una entitat de població que depèn -mal que els pesi- del municipi de Sallent i situada al bell mig del Pla de Bages. A un costat té la Serra de Montcogul, on trobem el punt més alt dels voltants, amb una cota màxima de 594 metres, mentre que a l'altre hi ha la riera de la Gavarresa i la balcera que la segueix, abans d'entrar al terme municipal d'Artés.

Doncs bé, just abans d'entrar a Cabrianes i després de deixar enrere la fàbrica i colònia tèxtil de Cal Berenguer (veure foto) agafem una pista que amb diferents tobogans pel mig, s'enfila ja cap a l'esmentada Serra. Per cert, deixeu-me aquí fer un petit parèntesi sobre aquesta fàbrica per esmentar que, si no estic mal informat, la seva imatge externa servia per representar la fàbrica de la família dels Dalmau a la coneguda sèrie "Temps de silenci" que va estrenar TV3 l'any 2001. Dit això, la pista ens acaba portant al PR-C 136, un itinerari circular que recorre tota aquesta zona passant per Artés. Si l'haguéssim seguit ens hagués portat a Fucimanya però no hi arribem perquè la claror de la tarda comença a minvar. Ara bé, sí ens permet gaudir d'un fantàstic mirador situat a sobre les Roques Albes que, des d'una alçada d'uns 520 m. ens deixa veure tota una àmplia panoràmica del Pla de Bages en direcció sud i els balços erosius de la Gavarresa. Només per això ja ha pagat la pena l'excursió i de ben segur que tornarem un altre cop a "explorar" aquesta zona amb més temps. Per cert, ens va cridar l'atenció veure-hi inscripcions de gent (noms i dates) fetes literalment sobre la pedra, és a dir, amb escarpa i martell. Aquestes sí que són per sempre.

En tornar, decidim seguir el Llobregat i passar per la zona coneguda com La Corbatera que mereix també una menció especial per tractar-se d'una petita àrea d'interès ecològic i especialment, ornitològic (veure foto). També té pebrots que es pugui trobar encara indrets com aquest en un espai tan castigat (alguns dirien "humanitzat") per les comunicacions (entre l'Eix Transversal i la C-16), els polígons industrials (a banda i banda) i l'activitat minera de Sallent (de tant en tant es veu afectada per fuites de salmorres provinents del col.lector que hi ha a la vora). Per exemple, i relacionant aquesta temàtica de la salinització dels rius bagencs, podeu llegir aquest interessant article ben curt i amb un títol prou contundent. El fet, però, és que aquí el riu entra en un terreny amb molt poc desnivell que fa que l'aigua discorri lentament i suau i tot plegat es conservi un cert aire "pantanós"; hi trobem bosc de ribera, pinedes de pi pinyoner, retalls de roureda, canyissar i bogar. La llacuna que hi ha actualment, però, és artificial, creada arran les obres de l'Eix Transversal les quals es van aprofitar també per rehabilitar una antiga sínia com a lloc de guaita d'aus migratòries.

Des d'aquí no ens costa gaire arribar al Pont de Cabrianes on hi ha les restes d'un petit nucli i colònia fabril formada al segle XIX, a més de l'església parroquial, situat en un lloc estratègic de pas sobre el Llobregat i punt de coincidència dels municipis de Sant Fruitós (al qual pertany), Sallent, Artés, Calders i Navarcles (veure foto). La resta del recorregut de tornada ja no té gaire interès perquè suposa entrar al nucli de Sant Fruitós i escollir entre seguir per la carretera (perillosa per la manca de llum i el trànsit) o fer una mica més de volta per un camí que ens porta a Manresa passant per gairebé Viladordis (un dels seus nuclis rurals) i el Parc de l'Agulla. El mapa que us reprodueixo il.lustra només part d'aquesta ruta des de Cabrianes i en línia de color vermell hi ha marcat el recorregut del PR-C 136 que abans he esmentat.

Per cert, espero que no aparegui en cap vídeo penjat al You Tube però baixant des de Montcogul de nou cap a Cabrianes em vaig fotre una hòstia d'aquelles que recordaré durant temps. Entre que el fre del darrere no funcionava gaire bé i que la pista estava plena de reguerons oberts per l'aigua de pluja, doncs en devia ensopegar amb un de malparit i bé ... vaig sortir disparat per damunt de la bicicleta. Les conseqüències: el genoll i l'espatlla esquerres una mica atonyinats però que no crec que em molestin gaire de cara la cursa del proper diumenge a casa, a Manresa.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Casualitats maratonianes

Encara és molt d'hora per parlar-ne però ahir es va donar una altra d'aquelles casualitats que al final et fan pensar que potser el destí actua de tal forma perquè al final hi acabis caient. Em refereixo al fet que va ser tot trobar-nos jo i el Frans per anar a córrer una estona i parlar de la que podria ser la nostra primera marató (la d'Empúries) i després, en tornar a casa, veure a l'edició digital del diari La Vanguardia aquesta notícia sobre la marató de la ciutat eslovaca de Kosice, la més antiga d'Europa (es fa d'ençà el 1924) i la segona del món, després de la de Boston. També és anomenada "Marató Internacional de la Pau" perquè es veu que cadascú dels atletes guardonats rep un colom que ha de deixar anar en l'acte oficial de lliurament dels premis. Que voleu que us digui? no estaria malament fer coincidir la nostra estrena en aquesta distància mítica amb aquesta cursa. Així també tindríem el pretext per fer una expedició en família a Eslovàquia, país que jo, particularment, encara no he visitat. Ara bé, perquè això es doni haurem d'esperar-nos un any atès que aquesta marató es celebra el primer cap de setmana d'octubre (la darrera edició ha estat el diumenge 4 del present). Quina mala sort!!

Si les nostres previsions no se'n van en orris la nostra primera marató serà a la primavera del 2010. Ja veieu que ens ho prenem amb calma i una mica de cap per no fer disbarats. És possible que tal i com estem ara mateix de forma -que no és ben bé per llençar coets- i corrent amb un ritme sostingudament tranquil, podríem acabar-la. Suposo que havent assolit ja un cert nivell de curses i amb algun entrenament previ de llarga distància, potser al final de tot acabar o no una marató es reduiria a una qüestió de mentalitat que a cap altra cosa. De totes formes, com no tenim pressa de moment anirem fent curses de 10 km. i alguna mitja marató per anar fent boca (p. ex. esperem que la primera de la temporada sigui la de Salou el novembre). Més que res perquè els 42,195 km. imposen respecte i no és qüestió de fer-los sense una bona preparació prèvia (entrenaments llargs, una bona alimentació, etc.). Com es comenta en aquest Web, davant la primera marató el més normal és que es tingui nervis, dubtes i que la principal incògnita sigui com respondrà el corredor novell a partir del km. 30 (el famós "mur"), del que probablement no s'hagi passat mai. I el pitjor que pot passar és que un cop superat el llindar de la mitja marató, el cos comenci a ressentir-se'n i pensar que encara resta la meitat per fer. Agg!!

Així doncs, com no voldríem abandonar una cursa a mitges ni haver de dir allò que deia en Sylvester Stallone fent de Rambo de "no em sento les cames", creiem que val la pena esperar i donar-nos una oportunitat per a una bona estrena. Fa un temps havíem comentat la possibilitat que aquesta fos en un país europeu (vam parlar d'Holanda) però sense descartar encara aquesta opció, potser ens inclinarem per una estrena ben bé catalana, com és la Marató d'Empúries que es fa a principis de maig. Es tracta d'una cursa encara jove en el calendari (només porta 8 edicions fins ara) i el nombre de corredors és relativament reduït (entre uns 250 i 300) amb la qual cosa estaria assegurat un ambient més aviat familiar i en cap cas, massificat. Ara bé, regirant pel Web trobes comentaris de gent que l'ha feta i el que acostumen a destacar és que el seu recorregut no és, precisament, gaire còmode, tot i passar en alguns trams per paisatges molt macos (una cosa per l'altra). Ja veurem com es desenvolupa tot plegat i el que és segur és que una marató és prou llarga com per posar, tard o d'hora, cadascú al seu lloc. El que hagi de ser, serà. I si al final resulta que ens inscrivim, ja tindríem assegurat en el lot d'obsequis un pot d'anxoves de l'Escala. No sabeu com m'agraden! Només per això ja val la pena intentar-ho.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Agramunt: la "torroexperiència"

Ahir va ser el torn de la XX Cursa d'Agramunt, on hi vaig participar amb el pretext d'assistir també a la seva Fira del Torró i de la Xocolata a la Pedra. D'entrada ja anuncio que la meva actuació no va passar de ser discreta, si ens fixem en el crono real marcat (47':03") per a una cursa de 10,3 km. que traduït a una de 10 km, suposaria un temps superior als 45' (classificació). Ja veieu doncs, que no és cap meravella, bo i tenint en compte que el recorregut era força planer, si traiem algun curt tram. La veritat és que no estic tan en forma com l'any passat a aquestes alçades (malgrat que encara no havia fet cap cursa) ja que porto unes setmanes que per un motiu o un altre, no surto gaire a córrer. Sent conscient d'aquesta limitació, m'ho vaig prendre amb una certa calma de bon principi i diria que aquesta vegada, sí vaig fer una cursa relativament regular quant al meu temps per quilòmetre (entre 4:25' i 4:35'). També és cert que tenia al cap la que ha de ser la nostra primera mitja marató de la temporada (a Salou), en què haurem de saber controlar molt bé els temps i dosificar-nos correctament. Per tant, podríem dir que m'ho vaig prendre com una preparació per a una distància més gran i no tant com una cursa en sí de poc més de 10 km.

Pel que fa a la cursa, em va semblar molt ben organitzada (com tantes altres però millor que alguna de les que he fet recentment), amb un recorregut perfectament marcat, unes pistes d'un ferm força bo i un lloc d'arribada molt idoni (al bell mig d'un passeig al costat del riu Sió). Potser l'únic inconvenient que li vaig trobar (i comú a altres) és la sortida conjunta amb la cursa dels nens. Sí que és cert que aquest és un moment que contribueix a donar caliu, però és clar, els primers quilòmetres són un pèl "complicats" perquè els has d'anar esquivant ja que ells van a un ritme més lent. Si la finalitat és crear ambient aleshores no hi tinc res a dir però si es vol afavorir una cursa una mica més "competitiva", no crec que costés gaire avançar la sortida d'una de les dues curses. Però bé, ens ho agafem pel cantó positiu i no hi tinc res a dir. I si a més el temps acompanya com va ser ahir -amb molt de sol i temperatures suaus tirant cap a caloreta- aleshores encara millor.

I un cop dutxat i perfumat, a gaudir de la Fira torronaire que si no l'heu visitada mai us la recomano del tot. El muntatge que s'hi fa al voltant del torró, la xocolata i altres productes gastronòmics (formatges, vins, xarcuteria variada, etc.) bé val una visita. I veureu confirmat allò que sempre es diu que en qualsevol fira que tingui com a element central quelcom per menjar, tastar o beure és on acostuma a haver-hi més gent. Valia la pena aturar-se una estona davant d'una de les parades i veure com quan reomplien les safates de tast, la gent s'afanyava per engrapar, com animals de granja fent-se un lloc a la menjadora. Potser la gent aprofita aquestes ocasions per venir en dejú i atipar-se d'allò més (un efecte de la crisi?). Evidentment jo tampoc me'n vaig poder estar i algun que altre bocí de torró va caure a l'estómac. Suposo que m'ho havia guanyat després de suar a la cursa. O no?

I per arrodonir la jornada, vam assistir a una demostració de com elaboraven el torró i de la rifa anomenada "lo Catxo", de la qual ja us en vaig fer una referència a l'escrit previ a la cursa. Resulta curiós tastar el torró calent, acabat de sortir de la màquina i abans de ser preparat per a la venda (bàsicament donar-li la seva típica forma rodona i posar-hi les dues làmines de pa d'hòstia tan característiques). I com la sort no deixa de somriure'ns a les darreres curses, ahir també vam ser afortunats a la rifa, amb dues petites mostres torronaires. Val a dir que les cases fabricants que hi contribuïen s'haguessin pogut gratar una mica més la butxaca i regalar uns lots més assortits i no tan sols una tableta de torró o xocolata. Per 1 euro que valia la butlleta! Potser un altre efecte de la crisi? Per cert, felicitats a l'animador de la demostració i de la timba perquè va fer un molt bon paper. I una curiositat: vam ensopegar amb la Roser Capdevila que, per a qui no la conegui, és la creadora de les famoses Tres bessones. Tot plegat, que responent a la pregunta que titulava l'escrit previ a la cursa, la resposta és que SÍ, ens hem menjat els torrons.

Si voleu veure unes quantes fotografies de la jornada, aneu a aquest enllaç i si us fa més gràcia fer una ullada al recorregut de la cursa, cliqueu a la icona del programa. Diria que no m'he equivocat de gaire (si més no, la distància que dóna coincideix amb la de la cursa).

View Interactive Map on MapMyRun.com

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Curses de muntanya: estan bojos aquests romans!

M'apropio de l'expressió molt coneguda que fa servir l'Obelix en referir-se sovint als seus "amics" romans, per fer el mateix amb tota aquesta gent que s'anima a participar, i fins i tot competir(!!), en el món de les curses de muntanya. No fa gaires dies em vaig trobar un antic company de gimnàs que feia temps no veia i parlant dels vells temps i del que fem ara, em va dir que també li havia donat per la vena de córrer, però en el seu cas en curses de muntanya. Jo me'l vaig mirar de dalt a baix amb una cara de sorprès -més que res perquè no l'hi veia- però ja vaig veure que no m'estava prenent el pèl. Em deia que després de deixar el món de les peses i la musculació per avorriment, necessitava com l'aigua que cau del cel fer una activitat aeròbica, d'exterior. Fins aquí, això també respondria al meu cas. Ara bé, també em va dir que al principi va provar amb curses de 10 km i fins i tot alguna mitja marató però que després d'un temps, el seu cos li demanava fer quelcom més d'exigent. I dit i fet, es va envalentonar amb una de mitja muntanya i una cosa va portar a l'altra i ja el tenim participant en curses de plena muntanya. Òbviament això ja ens diferencia als dos.

I com per casualitat ahir llegeixo al diari una crònica de la coneguda travessa Cavalls del Vent que s'havia celebrat feia pocs dies. Creada l'any 2003 seguint l'èxit de la dels Carros de Foc (al Parc Nacional d'Aigüestortes), es tracta d'un dels recorreguts de muntanya mítics de Catalunya que transcorre pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i que uneix els 8 refugis que es troben dins del Parc. El seu traçat circular fa una llargada de 97 km. i quasi 10.000 m. de desnivell acumulats (sumant el positiu i el negatiu), amb un diferencial d'alçada que va dels 910 m. als 2.510 m. Es pot pensar que si un s'ho agafa com a tal per fer en un parell o tres de dies pot ser, fins i tot, molt agraït si estàs en forma i el temps acompanya (pel tema del paisatge, relax i tot això que pugui ser de satisfactori per al cos i l'ànima el fet de caminar per la muntanya). Ara bé, com sempre hi ha qui rebla el cargol una volta més doncs ja la tenim liada; enguany Salomon Nature Trails decideix transformar per primera vegada aquesta travessa en una autèntica cursa de muntanya de 80 km. amb un desnivell acumulat d'11.600 m. dels quals 5.800 m. de pujada. I ara bé la cirereta del pastís: un temps màxim per fer-la de 24 h. Els organitzadors devien pensar que perquè fer la travessa caminant si es pot fer corrent. Massa fàcil, no hi ha mèrit! I és clar, quan llegeixes després que el guanyador va finalitzar la cursa en un temps de 9h:31' se't queda la cara de pasta de moniato.

Però és que la mateixa notícia segueix amb una referència a l'atleta ceretà Killian Jornet (aquí teniu el seu blog, que deu ser l'única semblança entre nosaltres dos). Per al qui no el conegui vindria a ser el millor corredor de muntanya de tots els temps, que guanya totes les curses i campionats on participa, molt poca gent li pot fer ombra i que deu tenir un do especial per aquest tipus de competicions (potser hi ajuda el fet d'haver crescut en un refugi de muntanya). I tot això amb només 21 anys. Collons, si podria ser el meu fill! Si féssim un símil basquetbolístic, podríem dir que és Michael Jordan i Magic Johnson junts en un. Perquè us feu una petita idea de les seves proeses muntanyenques, la darrera ha estat guanyar fa poc la Tahoe Rim Trial, una travessa de 265 km. entre els estats americans de Nevada i Califòrnia i que va completar en 38h:32'. Però és que ve de guanyar a l'agost també la Ultratrail del Montblanc, la prova més important del món en aquesta especialitzat, amb 166 km. i 9.000 m. de desnivell i en un temps de 21h:33'. I al juny, com qui no vol la cosa, també triomfa a la Travessa de Còrsega, amb un dels traçats més tècnics del panorama europeu d'una distància de 200 km. i 12.800 m. de desnivell, fets en 32h:54'. I el que té encara més mèrit, batent rècords i deixant al segon classificat (i per suposat la resta de corredors) a anys llum de distància. Em podria estendre molt més en el seu currículum però al final ja avorriria de llistar tanta victòria aclaparadora.

I jo em demano, per què aquests "bojos romans" de la muntanya es llancen a fer aquestes barbaritats de curses? Penseu que tanta estona corrent vol dir que no es dorm durant la nit (o si es fa deu ser mentre es corre). Llegint alguna que altra cosa i reflexionant arribo a la conclusió que deu ser una mena de repte i que com una droga, t'empeny a intentar arribar una mica més lluny, a batre rècords que estan a l'abast de molt poca gent. Segurament per aquest tipus de curses no cal ser un crack de les de fons sinó més aviat tenir una molt bona resistència física i, especialment, mental. Ara bé, en un cap que estigui ben endreçat no crec que tingui cabuda desgastar el cos com ho fa aquesta gent. Mal em temo que tard o d'hora els seus cossos els ho recordaran. Algú podria dir que no hi ha proves dures sinó ments febles i no els hi trec part de raó (ja m'aplicaré això mateix el dia que em decideixi a córrer una marató) però tot té un límit. I no compto que sigui tot tan "poètic" com es diu en un text a la pàgina d'inici del Web d'en Jornet, que "córrer entre muntanyes forma part de la natura, busca la llibertat corrent per entre les arestes, volant entre els núvols ... no competeixis contra elles, les muntanyes sempre guanyaran". Amb això últim sí que li dono la raó.

Pel que fa a mi, només de pensar en la quilometrada i el desnivell acumulat d'aquest tipus de curses ja m'anul.lo a mi mateix. El meu cap, que és més savi del que hom pot pensar, ja fa que ni em plantegi de mirar els calendaris de curses de muntanya -que també n'hi ha per donar i per vendre. I jo que em queixo de curses com les d'Ossera!! Per aquesta gent seria com sortir a passejar amb el gos perquè faci les seves necessitats. I a tot això, algú s'assabenta dels triomfs d'en Killian i altres corredors de muntanya catalans (com l'Agustí Roc, Jesed Hernández o Just Sociats entre altres) per aquests mons de Deú? La resposta és que fora d'un cercle molt reduït de gent diria que no doncs no és un esport mediàtic. I això que com a selecció pròpia, Catalunya tindria les de guanyar, sempre i quan pugui seguir competint com a tal. Per no ser un esport de masses, ja tenim els "romans" tocant els pebrots, és a dir, la Federació Espanyola d'Esports de Muntanya (FEDM) pressionat perquè la selecció catalana no pugui competir. Al final, Catalunya serà com el petit llogaret de la Gàl.lia envoltada de romans.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Lliga ACB de bàsquet: escalfant motors

Una altra "incursió" al món del bàsquet en un blog que no va néixer amb aquest propòsit. Però aquest cop espero que sigui un escrit relativament breu. Repassant les edicions digitals d'alguns diaris -com faig gairebé cada dia- llegeixo a La Vanguardia aquesta notícia. D'entrada reconec que m'ha sorprès (gratament) trobar-me-la quan des del passat Eurobàsquet no hi ha hagut cap fet destacable en aquest esport. I ja sabem que en aquest país tot allò que no estigui relacionat amb el futbol, gairebé no té cap mena de ressò mediàtic, llevat que sigui per parlar d'algun fet puntual (bàsicament victòries en el tennis, motociclisme i poca cosa més). Ara bé, m'imagino que en la redacció d'aquest diari deu treballar alguna persona amb una mica de seny com per creure interessant fer aparèixer aquesta notícia a la seva "portada" digital. Evidentment també deu respondre a un cert "oportunisme" (en el bon sentit de la paraula) atès que aquest cap de setmana comença la Lliga ACB que, se suposa, és el segon esport del país.

Doncs bé, a grans trets retrata el panorama econòmic en què es mouen alguns dels seus equips, i en la línia del que ja s'ha publicat en aquest blog en anteriors comentaris sobre el Bàsquet Manresa, deixa palès com sense la injecció directa de diners públics de ben segur que, o bé desapareixerien o bé no tindrien prou nivell com per mantenir una plantilla competitiva, és a dir, ni jugadors de talla ni allò que anomenen "profunditat de banqueta". Pensem que només amb la fitxa d'alguns jugadors per separat, podrien cobrir-se els pressupostos d'uns quants clubs. Així, les aportacions provinents de les Diputacions (Forals i no Forals) -serà això una derivada de l'anomenat "Concert basc"?-, els Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Caixes d'Estalvis (per tant, més diner públic), etc. estan pal.liant en part les que abans provenien dels patrocinis privats, que van a la baixa. Recordeu el que escrivia fa poc sobre el cas del Suzuki Manresa, que a més de les dificultats per mantenir-los cal comptar amb les que apareixen després quan una empresa decideix d'abandonar el vaixell, amb la conseqüent necessitat imperiosa de buscar-ne un altre. I entendreu que els temps no estan com per anar de porta en porta demanant calés. Per exemple, teniu tot seguit un llistat dels equips que han canviat de patrocinador (o encara n'han de contractar un); a risc d'equivocar-me, són aquests: Fuenlabrada, Bilbao, Valladolid, Vitòria, Estudiantes, Las Palmas de Gran Canària, Donòstia, Alacant, Reial Madrid, Manresa, València i Santiago de Compostela (aquest darrer és un equip de nova creació a l'ACB).

D'altra banda, molta gent pensem que hi ha un greuge comparatiu entre equips ja que no es "juga" amb les mateixes regles. Per exemple, per què els tres equips catalans reben poques ajudes de la Generalitat i/o altres Administracions públiques i en canvi, per a molts altres de la resta de l'Estat aquestes suposen una part important dels seus pressupostos? Alguns poden pensar que el diner públic s'ha de destinar a àmbits més prioritaris per a la societat (educació, sanitat, cultura, esport de base, etc.). I no els en trec part de raó. Ara bé, és que aquestes prioritats no són les mateixes al País Basc, Múrcia, Canàries o Andalusia, per esmentar algunes Comunitats amb presència d'equips ACB beneficiats per aquest fet? És potser un reflex del "fet diferencial català"? Deixant de banda possibles discussions, el que és ben cert és que hi ha uns quants equips que any rere any han de preocupar-se per la seva simple supervivència i per veure com s'ho manegaran la temporada següent, i uns altres que amb aquesta qüestió "vital" assegurada, tenen com a màxima prioritat configurar unes plantilles que els permeti quedar com a mínim entre els 8 primers classificats (que assegura jugar els play-offs), lluitar per la Copa del Rei i/o guanyar l'Eurolliga. Quins temps aquells que un equip tan modest com era el TDK Manresa va aconseguir guanyar la Copa i la Lliga en un any de diferència i poder veure al pavelló equips europeus de la talla del Maccabi, Zalguiris o Ulker. I al cap d'un parell de temporades baixem de categoria. Ja ho va dir al seu moment un entrenador tan bo com Bozidar Malkovich, que èxits com aquests en un equip com el Manresa fan més mal que bé.

Si pel que sigui, les coses no van bé i la crisis econòmica agreuja la caixa d'aquests clubs més modestos, i alhora les Administracions tanquen l'aixeta, ja podem pensar que tenen els dies comptats i les seves opcions passen per desaparèixer, vendre la seva plaça a un altre equip que la vulgui (o pugui) comprar o jugar en una categoria inferior (i més barata). I si al final resultés que a la lliga ACB acaben jugant menys equips dels actuals (18) i esdevé un "club" d'elit que només fa que mirar-se el melic i impedir l'entrada d'altres "socis" perquè no arriben a uns mínims molt elevats en pressupost, capacitat dels pavellons, etc? Només cal mirar altres països amb lligues també prestigioses (Itàlia i Grècia), com estan passant per un període de vaques fluixes i com el forat entre equips molt potents (molt pocs) i altres de no tant (la resta) s'està eixamplant. Com aquí.

En qualsevol cas una pèrdua de qualitat en una lliga amb equips que ens han donat prou satisfaccions i que "proveeix" la selecció nacional de jugadors tan bons com per fer un equip guanyador i respectat a nivell mundial. Per cert, us adoneu que tant en futbol com bàsquet Espanya és la campiona d'Europa? De bàsquet no és estrany però de futbol sí.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Cursa de les Tines: ficció o realitat?

El passat 20 de setembre vaig publicar un escrit sobre la possibilitat d'organitzar una hipotètica "Cursa de les Tines" al nucli de Rocafort (de Bages), aprofitant possibles factors com el paisatge, la presència de molts camins, part de la infraestructura de la pedalada Rocaforttina i, òbviament, les tines. Doncs bé, aquí tenim una altra d'aquelles casualitats de la vida que de tant en tant bufen amb el vent a favor. Es tracta de la presentació en societat fa uns dies d'un projecte encarregat per la Diputació de Barcelona a l'empresa ATLAS IP, que té com a eix principal la posada en valor del patrimoni de les tines de la Vall del Montcau (a la comarca del Bages) i aprofitar-lo com a reclam turístic. El projecte s'anomena "Estratègia i disseny de productes turístics per a les tines de Talamanca, Mura i el Pont de Vilomara i Rocafort".

L'argument per a la "turistificació" de les tines -o si més no d'unes quantes ja que hi trobem catalogades unes 125- és que es tracta d'un element patrimonial únic en el món (enlloc més hi ha aquesta concentració), així com també la singuralitat que dóna el fet que estaven construïdes al mig dels camps, a la vora dels ceps i raïm, sense cap mas al costat, la qual cosa suposava un estalvi i una millora als viticultors de l'indret. Així, la proposta és poder mostrar unes quantes d'aquestes tines i fer una "àrea tematitzada" a la Vall del Flequer, on hi ha l'agrupació més interessant i on de fet, ja existeix un sender panoràmic condicionat. Fins i tot, es parla d'un espai on es pugui reviure la tradició vitivinícola amb alguna plantació de vinya a la zona i que ofereixi activitats relacionades amb el món del vi i la gastronomia que donin un valor afegit a la visita. El treball també proposa la creació d'un recorregut per carretera que permeti visitar les tines, el qual es plantejaria com un itinerari senyalitzat amb diversos serveis per als visitants, com zones d'aparcament, pícnic i miradors. Es recomana també la creació d'un centre d'acollida i un dels llocs proposats és el de les tines dels Tres Salts (foto), al terme de Talamanca, malgrat que ara mateix són de titularitat privada. Per a més detalls, podeu consultar aquesta notícia del Regió 7 i si voleu més informació de la zona en qüestió, cliqueu a l'enllaç del Consorci per a la Promoció Turística Valls del Montcau.

Bé, arribats a aquest punt podríem fer-nos la següent reflexió: més d'un es pot demanar a qui redimonis li pot interessar visitar unes tines quan poca gent sap ben bé què són i per a què servien. Aleshores, és aquest un intent dels promotors per treure'n suc de sota les pedres (mai millor dit tractant-se de vi)? És voler atreure turistes amb recursos que d'entrada, semblen inversemblants? La resposta, sota la meva més modesta opinió, és que sí. Però tot té una explicació i alhora ben lògica. En un context com l'actual que és necessari generar ingressos sigui com sigui el turisme, en les seves més diverses manifestacions, ha esdevingut un sector molt propici (en altres paraules, és el sector que més bé resisteix els períodes de crisi econòmica). A més, les noves preferències de la demanda fan possible la posada en el mercat (o "aparador turístic") de "nous" recursos que abans no tenien gaire (o cap) sortida i que, molt genèricament, podem agrupar sota l'etiqueta de turisme "cultural", "patrimonial", etc. Per tant, amb aquesta premissa podríem afirmar que turísticament parlant, ja tot s'hi val. Potser ara veiem com una mica curiós voler treure profit d'un patrimoni rural però sens dubte també ho era fa uns anys fer-ho d'una antiga explotació minera (quan ara tenim ben a prop experiències reeixides com les de Cardona i Cercs).

D'altra banda, està més que demostrat que el turisme -sense arribar a extrems intolerables de massificació- és una activitat que contribueix a la conservació d'un patrimoni que, d'altra banda, de ben segur s'acabaria perdent (malgrat estigui reconegut per l'Administració sota diferents figures de protecció). De totes formes, si aquest projecte acaba tirant endavant -que suposo va per llarg- tampoc caldrà esperar una allau de persones interessades específicament en veure el "parc temàtic de les tines". Estem parlant d'una zona que ja de per si té un cert interès turístic com a lloc de segona residència, el paisatge i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, poblets d'urbanisme en pedra, un cert aire rural, etc. A més, per la seva proximitat podria aprofitar la tirada que està tenint actualment l'espai de Món Sant Benet al voltant del monestir de Sant Benet de Bages.

Aleshores doncs, qui sap si d'aquí un temps aquesta hipotètica Cursa de les Tines (si mai s'acaba organitzant) serà un element més d'atracció de gent i de difusió de la zona. Al cap i a la fi, el recorregut que vam provar jo i el Frans fa unes setmanes transcorre en bona part per la Vall del Flequer. Tot el que sigui fer bullir l'olla està bé si al final s'aconsegueix l'objectiu. Com diu la dita, "d'en mica en mica s'omple la pica". Ja em veig d'aquí molts anys tots dos sent homenatjats per la gent del poble per haver estat els "pioners". Ara bé, això voldria dir que segurament ja no m'aguantaria els pets i que més que córrer hauria de menester d'un caminador per anar al lavabo abans que m'ho fes a sobre! Fins i tot aquesta cursa podria arribar a fer ombra a la que ja s'organitza al nucli del Pont de Vilomara (Rocafort hi pertany) cap els voltants de novembre.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Agramunt: ens menjarem els torrons?

Aquest cap de setmana, després que el Real Madrid perdés el seu primer partit de lliga amb el Sevilla (que no és precisament un equipet d'aficionats) en alguns fòrums ja s'estava demanant el cap de l'entrenador (un tal Pellegrini). Ja veieu com està el món del futbol en aquest p... país per passar de l'eufòria al desencís (i a l'inrevés) d'avui per demà. Doncs bé, si arriba el cas que aquest senyor és destituït i no es menja els torrons -fent servir l'expressió més típica en aquestes situacions- doncs dir-li que no s'amoïni. A part de la morterada de calès que segurament li deuran caure en concepte de liquidació, que sàpiga que si vol podrà tastar torrons a la noble vila d'Agramunt, escenari de la meva propera cursa (si és que el bruixot del darrer comentari no m'ho impedeix).

Efectivament, aquest proper cap de setmana "allargat" (doncs dilluns alguns celebren la Festa de l'Hispanitat) hi ha programada la coneguda Fira del Torró i de la Xocolata a la Pedra (només pel seu nom ja venen ganes d'anar-hi). Qui estigui al cas una mica de les fires que es fan i desfan per la geografia catalana, segurament n'haurà sentit a parlar d'aquesta (i més si és gastronòmica, que són les que atreuen més gent). Una breu repassada ens diu que malgrat la tradició torronaire a la vila apareix documentada ja a l'any 1741, la seva primera edició va ser el 1989 i que s'anomenava "només" Fira del Torró, fins al 1993 quan es va afegir la secció de la xocolata a la pedra. D'ençà aleshores ha anat guanyant reconeixement i fama, cosa que s'ha traduït en un increment notable d'activitats i visitants. Per a alguns aquesta bona salut demostra la necessitat d'organitzar aquest tipus de fires (en base a un producte característic i tradicional) en les comarques del Pla de Lleida, si es vol atreure turistes i difondre una certa imatge exterior (una mena de "màrqueting urbà" a partir de la gastronomia). De fet, la intenció de l'Ajuntament és que el certamen sigui una referència i que quan es parli de torrons i dolços, Agramunt surti al mapa nacional i internacional. De la importància de la tradició torronaire que va tenir al passat, avui dia sobreviuen a la vila quatre empreses productores de torró, agrupades dins l'anomenada Indicació Geogràfica Protegida (IGP) "Torró d'Agramunt", i que són Torrons Fèlix, Torrons Lluch, Torrons Roig i Torrons Vicens.

Per als i les amants d'aquests dolços, els diré que el torró d'Agramunt s'elabora amb una barreja d'avellanes o ametlles, sucre, mel i clara d'ou i es presenta en tauletes rodones o rectangulars, entrapanades de pa d'àngel de diverses mides i pesos. El percentatge mínim d'ametlla o avellana varia entre el 46% i 60% segons si el torró és de categoria extra o suprema. I quan als preus, no tinc ni idea. Ara bé, ja us podeu imaginar que sent la matèria primera els fruits secs, la cosa pot ser força cíclica, depenent de les condicions climàtiques, la competència estrangera, etc. Per exemple, aquí teniu un breu vídeo del 3/24 que en parla i que correspon a la prèvia de la fira de l'any passat. I en si voleu més, aquest altre de més complet que correspon al programa de TV3 "Dolça Catalunya" dedicat específicament al torró agramuntí. I si visiteu la firà, que no us agafi de sorpresa si de cop i volta us vegeu embolicats en el que anomenen "Lo catxo", doncs no és més que la demostració del joc (una mena de rifa) que s’utilitzava antigament per vendre el torró a les fires d’arreu.

Si després d'afartar-vos de torró i altres dolços a la Fira, encara us resten ganes i forces per fer alguna visita cultural, a la mateixa vila podeu contemplar la seva església de Santa Maria, declarada monument nacional l'any 1931, entre altres motius per la seva portalada, presidida per la Mare de Déu i escenes de la Nativitat. També us podeu acostar a l'Espai Guinovart, dedicat a l'obra de l'artista Josep Guinovart que, tot i sent nascut a Barcelona, se sentia molt lligat a Agramunt d'on era originària la seva mare. A les afores, i en direcció nord, podeu fer una excursió al castell de Montclar, una de les poques fortaleses habitades avui dia que permet fer noces, banquets i celebracions a les seves estances. Si tombem cap el sud, ens podem dirigir al Pilar d'Almenara, una torre de guaita del segle XI situada al punt més alt de la serra que porta el mateix nom i ja us podeu imaginar que era un lloc estratègic que dominava les planes del voltant. I gairebé seguint la mateixa carretera ens podem acostar a la Fuliola, no tant per veure cap monument important sinó per la coneguda Festa del Segar i Batre, una demostració de com es feien abans aquestes feines del camp tan necessàries per a la collita del blat (es celebra entre juny i juliol i enguany ha estat la 30ª edició). Podríem parlar d'uns quants llocs més també propers (p. ex. el castell de les Pallargues) però ja queden fora dels límits comarcals o dins del mateix Urgell però de Tàrrega en avall (p. ex. Verdú, Guimerà o el monestir de Vallbona de les Monges, com a representat de la Ruta del Císter). I això ja ho deixo per a una altra ocasió.

Tot plegat, em resulta indiferent si el senyor Pellegrini es menja o no els torrons a Can Florentino (ja se'ls haurà guanyat prou descansat). Ara bé, i si la cosa em va a pitjor i sóc jo qui decideix de penjar les sabatilles o prendre'm un temps sabàtic?