dilluns, 31 d’agost del 2009

Cursa de Cervera: pinzellades turístiques

Bé, si no hi ha cap imprevist el proper dissabte començaré la temporada de curses a Cervera, capital de la comarca lleidatana de la Segarra i com en altres curses anteriors, aquest comentari previ pretén només donar unes quantes pinzellades sobre què s'hi pot fer, per què val la pena anar-hi, etc. En principi, tant la ciutat com la comarca no tenen gaires recursos o elements d'interès prou rellevants com per merèixer una visita aprofundida i de gaires dies. De fet, aquest panorama turístic certament desolador es repeteix per a la resta de comarques de la Depressió central catalana, atès que des d'aquest punt de vista -i que em perdonin els i les segarrenques- podríem dir que es tracta d'una mena de "terra ignota". Tot i així, podríem aprofitar les seves excel.lents comunicacions (p. ex. l'autovia A-2 Barcelona-Lleida i l'Eix Transversal Girona-Lleida, passant per Manresa) per acostar-nos-hi i gaudir d'algunes visites i indrets determinats.

Per exemple, a la mateixa Cervera visitaríem la seu de l'antiga Universitat (la que va promoure el rei Felip V com agraïment pel suport de la ciutat a la seva causa i durant un temps l'única que hi hagué a Catalunya), el carreró de les bruixes i el Museu Comarcal de Cervera (format per la Casa Museu Duran i Sanpere i el Museu del Blat i la Pagesia. I sobretot, si hi aneu el darrer cap de setmana d'agost no us perdeu la festa de l'Aquelarre, la gran cita de la bruixeria i esoterisme i que ha servit per posar la ciutat en el mapa dels grans esdeveniments festius del país.

Per la resta de la comarca destacaríem la ciutat de Guissona, on podem fer una visita al jaciment de la ciutat romana d'Iesso, de les més importants de la Catalunya interior a la seva època. Derivat d'aquest passat romà, i aprofitant el "boom" de les festes medievals i altres, podeu gaudir del mercat romà que es fa durant el mes de juliol. I evidentment, no ens podem perdre una visita a la seva coneguda Cooperativa Agroalimentària que de ben segur, deu ser l'element més identificatiu de la ciutat arreu de Catalunya.

I com no, sent una comarca que va ser una marca fronterera entre terres cristianes i mores, és lògic que hi hagi escampats alguns castells dignes d'una visita. Hi trobem el de les Pallargues, Florejacs, Vicfred, Les Oluges i Montfalcó Murallat (a la imatge), entre altres, i que s'agrupen al voltant de l'anomenada Ruta dels Castells del Sió (per a qui no ho sàpiga, el Sió és un d'aquells rius petitons, desconeguts de Catalunya que gairebé mai porta aigua i que si hi passes per sobre ni te n'adones si no és pel cartell que l'anuncia a peu de carretera).

I per últim, podríem acostar-nos al monestir de Sant Ramon Nonat, a la vila homònima i conegut també com l'"Escorial de la Segarra" perquè la seva estructura recorda en part a la del famós monestir madrileny. També us parlaria de la vila de Torà però com ja vaig fer-ho en un post anterior, arran de la cursa que hi vaig córrer a finals de març, me l'estalvio i si us interessa us adreceu al fitxer corresponent.

Tot plegat, si voleu més informació detallada sobre Cervera i la resta de la comarca de la Segarra, podeu clicar en aquest enllaç.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Properes curses postvacacionals previstes

Estem a punt d'entrar al mes de setembre i a risc de semblar una mica pedant, d'iniciar una nova temporada de curses després de l'aturada de l'agost. Doncs bé, després d'estudiar el calendari de curses i amb la voluntat de seguir una mica els criteris que us apuntava recentment en un "post" anterior (només faltaria que me'ls passés pel folre a les primeres de canvi), crec que faré les següents:
  • La 9ª Cursa Ciutat de Cervera (10 km) el proper dissabte 5 de setembre a la tarda. Aquesta pot ser un bon test per saber en quin estat em trobo després d'un mes de no participar-hi a cap altra cursa, i també d'un agost en què he preferit "gandulejar" una mica abans que continuar corrent. Així doncs, no crec que m'hagi de capficar gaire per si aconsegueixo un bon registre ja que molt em temo que no serà així.
  • El XXI Cross de l'Ametlla de Merola (10 km) el diumenge 13. Aquesta cursa té l'avantatge que es fa molt a prop de casa i pel que sembla, té força prestigi dins d'aquest món i compta amb la presència de corredors destacats a qui poder fer ombra.
  • La Volta pels volcans d'Olot (13,5 km) el diumenge 27. No sé si qualificar aquesta cursa de "muntanya" però el fet que inclogui la pujada a 4 volcans amb uns quants pendents significatius fa que si més no, jo me l'agafi com a tal. A més, té l'al.licient que si podem reunir-nos els tres potser podrem organitzar una sortida de cap de setmana familiar. En altres paraules, la cursa seria tan sols un pretext.
Per començar de nou no crec que estigui malament. També és cert que he mirat altres curses però és clar, no les puc fer totes. Per exemple, aquí en teniu unes quantes per si us interessen: la "Cursa de la Vinya" de Sant Llorenç d'Hortons (diumenge 6), la "Cursa de l'Esbufegada" de Mollerussa (dissabte 19), la "I Volta la Maria" d'Avià (diumenge 20) i la "Cursa de Bombers" de Puig-reig (diumenge 27). Fins i tot se m'ha passat pel cap participar a la "V marxa de la Diada" a Fenollet, Puig-reig (divendres 11 de setembre) amb dos recorreguts de 18 i 30 km i prendre-m'ho com una mena de preparació per a una possible futura marató. Però suposo que si dos dies després vull córrer a l'Ametlla, les dues en un mateix cap de setmana ... "como que no".

dijous, 27 d’agost del 2009

Article de La Vanguardia: la moda de córrer

Just avui a l'edició digital del diari La Vanguardia hi ha aquest article sobre la popularització del córrer i el "boom" de les curses populars, així com d'altres de molt més especialitzades. Posa de manifest com ha passat de ser quelcom restringit a determinats espais i persones a ser avui dia un esport practicat per molta més gent, tant per raons mèdiques, competitives com també per una simple qüestió de moda. Curiosa la reflexió dels cons invertits del final de l'article i de que no tot ha de ser guanyar (ni temps al cronòmetre ni diners). Ja sabem que, afortunadament, per a molta gent el fet de batre un rècord és només una qüestió relacionada amb una petita i insignificant satisfacció personal (sense major transcendència), a la vegada que també som conscients que si volem fer-nos milionaris amb l'atletisme, cal ser un autèntic "crack" mundial. I tot i així hi ha el perill que després els "vampirs" de les Federacions d'atletisme et trobin a la sang qualsevol substància prohibida i t'arruïnin la carrera esportiva.

dimecres, 26 d’agost del 2009

De BTT per la Vall de Sau-Collsacabra

Amb una mica de retard, us publico la crònica de la darrera sortida feta en BTT, que es remunta al dimecres de la setmana passada. És que estic exhaurint els darrers dies de vacances i no tinc gaires ganes de connectar-me. Aquesta vegada ha estat per la Vall del pantà de Sau i part del Collsacabra, encara que com explicaré més endavant el recorregut fet no ha estat l'inicialment previst. I és que malgrat disposar de tecnologia GPS, mapes, etc. la gent també es perd! De nou vam ser 5 els integrants de l'expedició però no els mateixos de l'anterior a la Cerdanya i val a dir que, sense desmerèixer ningú, en aquesta hi havia qualitat. Efectivament, dels tres "rocafortins" que ens van acompanyar a mi i el Frans, hi havia dos nois que si un tibava, l'altre encara més; d'una banda, un que competeix en triatlons (que em disculpi però no recordo el seu nom) i el segon que ho fa en proves de BTT i sembla ser que dins la seva categoria és un "crack" (es diu Adrià Martí i corre amb l'equip "Ambisist Btt team"). I si tenim en compte que els altres dos també li donen d'allò més als pedals, ja podeu suposar que era jo qui sempre mantenia una prudent distància (per darrera, és clar). Està vist que malgrat donar-me satisfaccions i oportunitats de conèixer paratges fantàstics, el món de la BTT m'ha agafat una mica "granadet" i no puc arribar a determinats nivells d'exigència que per a altra gent -més habituada i preparada- no suposen un esforç excessiu. Però bé, tot sigui per no estar aturat i caure en la monotonia del "soffing".

Pel que fa a la ruta en concret, vam deixar el cotxe a Sant Romà de Sau quan l'inici "oficial"era l'hostal-restaurant situat després del pont que travessa el pantà de Sau. I aquí és on cometem l'errada que va condicionar la resta de la jornada ja que ens vam despistar i en lloc de trencar justa a la dreta per agafar la pista del GR-2-2 que ens havia de portar al Coll del Pendís, ho vam fer una mica més endavant per anar a petar directament al GR-2. La idea inicial era pujar a l'esmentat Coll i després baixar al pantà de Susqueda i vorejar-lo fins arribar al del Sau i d'aquí tornar a Sant Romà. Aquesta errada, però, ens va obligar a salvar els 300 metres de desnivell (dels 560 als 860 aprox.) dels Cingles de Tavertet, amb un pendent i un camí no apte ni per a les cabres més agosarades, amb la qual cosa ja podeu imaginar que no vam tenir més remei que arrossegar la bici amb nosaltres; i encara sort que quan estàvem discutint si tornar enrere o continuar sense saber del cert com arribar a Tavertet, vam trobar una parella que coneixia el terreny i ens va aconsellar que al punt on ens trobàvem, era preferible continuar pel mateix camí. Dit i fet, després d'uns quants esforços més arribem al capdamunt de la cinglera i a la pista -ara sí!!- que ens porta a Tavertet. I val a dir que aquesta "excursioneta" va valdre la pena ja que vam poder gaudir d'unes panoràmiques impressionants, que per molta fotografia que se n'hagi vist, no és el mateix. I sobretot en un dia com aquest, amb un sol enlluernador i sense cap núvol que enterbolís la vista.

Després continuem pujant pel GR-2 fins al nucli de Rupit, un d'aquells pobles amb "encant" i que vam trobar ple de turistes i excursionistes, encara que sospito que nosaltres érem dels pocs que s'hi van arribar en bicicleta. Ens hi vam estar una estona per descansar i menjar (renoi com s'afartaven aquests dos nois de pastes i brioixeria!). Des d'aquí enfilem el camí de tornada pel GR-2-2 que inicialment havíem d'haver agafat. Passem de llarg l'església de Sant Joan de Fàbregues i el Salt de Sallent i en arribar a un desviament cap al Coll de Pendís ens sorgeix el dubte (bé, no pas a tots) de si agafar-lo i baixar fins al pantà de Susqueda, o tirar pel dret. Al final, el sentit comú s'imposa tenint en compte l'hora que era, la calor que ja feia i el fet que aquesta volta hagués suposat una bona quilometrada de més i canviar el dinar pel berenar. Finalment, i després de patir la darrera pujada des del pantà de Sau a Sant Romà, aconseguim seure a taula al restaurant Can Morilla (terme municipal de Vilanova de Sau).

Per cert, el millor d'aquest és comprovar com la gastronomia catalana conserva encara postres que ja havia donat per perduts, com és el típic "pijama". Encara recordo la cara dels dos més joves en veure'l doncs no en tenien ni idea del que era. Jo em vaig contenir i vaig optar per un senzill pastís de crocant al whisky (no conduïa el cotxe).

En aquest fragment del mapa que amablement ens van donar al quiosc d'informació turística de Rupit podeu veure marcat en línia vermella discontínua el recorregut dels GR-2 i GR-2-2. I de fotografies nostres no us en puc ensenyar cap perquè qui les va fer (l'Adrià Martí) no deu haver pensat encara en passar-nos-les. Deu tenir altres coses al cap!

dimarts, 18 d’agost del 2009

Pensant en l'inici de la nova temporada

A aquestes alçades del mes d'agost, i després d'haver reprès tímidament els "entrenaments" (una paraula un pèl exagerada), ja estic pensant en les properes curses de cara al mes de setembre per iniciar el que previsiblement ha de ser la nova temporada de curses 2009-2010. Encara que és molt d'hora, crec que no està de més marcar-se uns criteris a tenir en compte a l'hora de triar-ne una o altra i que tot seguit resumeixo:
  • Participar en curses que no hagi corregut aquest any. El motiu principal d'aquest criteri és que amb tantes que n'hi ha val la pena no repetir-les, si més no de moment, i tenir l'oportunitat d'anar a altres ciutats i pobles que d'altra banda, potser no coneixeria. Ara bé, confesso que hi ha un altre motiu com és una certa temença a no millorar les marques ja aconseguides, la qual cosa indicaria que el meu estat de forma (!¡) aniria a menys. Vindria a ser com amagar el cap sota l'ala.
  • En la mesura del possible, no haver de fer molts quilòmetres en cotxe i quedar-me més a prop. És clar que això pot ser una mica contradictori amb l'anterior criteri (i d'altres de posteriors), tenint en compte el nombre de curses que es fan al Bages i comarques veïnes. Ben mirat, potser que no visiti tant les Terres de Lleida i miri de participar més en curses de les contrades tarragonines o més properes a l'àrea barcelonina.
  • Si el meu estat de forma m'ho permet, mantenir la mitjana mensual de curses (entre 2-3), amb un clar predomini de les de 10 km. i de perfil més o menys planer, donat que aquesta és una distància que tot i els alts i baixos, encara se'm dóna força bé i en canvi les pujades i els forts desnivells és més aviat, el contrari.
  • Sobre aquest darrer aspecte, no descartar per principi alguna cursa de muntanya -sobre tot quan el temps acompanyi- perquè amb les poques que he fet m'he adonat que són les millors per gaudir del paisatge i l'entorn. Sent del tot conscient que no en guanyaré cap, aleshores busquem un altre al.licient per participar-hi.
  • Fer unes quantes mitges maratons (potser una cada 2 mesos) i deixo oberta la possibilitat de córrer la meva primera marató. És una qüestió que ja hem comentat amb els altres companys de patiments i no la descartem en absolut, encara que seria segurament per al 2010 ja que requereix d'una preparació específica i temps.
  • I sobretot i sigui com sigui, no cremar-me abans d'hora i creuar la línia d'arribada amb la mateixa dignitat amb què ho fet fins ara. Quan vegi que això ja no és possible, aleshores voldrà dir que haurà arribat l'hora de plantejar-se de deixar-ho estar.
Amb tot això al cap, ja he estat mirant possibles curses del setembre i que us cito tot seguit: Cervera (el 5 de setembre), Sabadell i Sant Llorenç d'Hortons (el 6), l'Ametlla de Merola (el 13), Mollerussa (el 19), Avià (el 20) o Puig-reig (el 27). Val a dir que hores d'ara algunes són dubtoses i potser no s'organitzaran enguany i que encara que es fessin, tampoc podria fer-les totes. Ja veurem com anirà tot plegat.

diumenge, 16 d’agost del 2009

Fent el Camí de Sant Jaume

Vagi per endavant que el títol és un pèl enganyós i no voldria que el lector es confongués. No és que m'hagi decidit a fer de pelegrí -de moment- però sí que la primera setmana d'aquest mes d'agost hem recorregut -en cotxe- una part d'aquesta famosa i mil.lenària ruta. Durant una setmana hem estat per les terres de Castella-Lleó i La Rioja visitant ciutats i pobles que són parades obligades dels peregrins que es dirigeixen a Santiago de Compostela. Entre altres, Astorga, Lleó, Sahagún, Burgos, Santo Domingo de la Calzada y San Millán de la Cogolla.

Molt s'ha dit i comentat sobre les motivacions de la gent que s'embarca en fer aquesta "aventura", bé sigui a peu o en bici. Que si per un sentiment religiós, que si per donar un tomb radical a la vida, simplement per un repte personal, esportiu, etc. Segurament entre tanta gent que fa aquest Camí (sobretot l'anomenat francès) trobarem una mica de tot, de la mateixa manera que la motivació religiosa està deixant pas a altres de més profanes. I si no, podeu consultar aquest article penjat a l'edició digital del diari "La Vanguardia" d'ahir diumenge en què s'identifica la ruta jacobea amb una manera de fer turisme de low cost i que tot allò que es massifica s'acaba degradant (i en aquest cas concret, "paganitzant-se") i fins i tot banalitzant-se; així, qui no ha sentit parlar alguna vegada de la picaresca que hi ha per aconseguir els segells de les etapes que garantitzen després la desitjada "Compostela" que acredita la realització de TOT el camí.

La veritat és que sigui com sigui deu ser una experiència única i confesso que veient els pelegrins pels camins i als albergs, més d'una vegada m'he plantejat de fer-lo, potser per etapes i en diferents anys. Segurament per disponibilitat de calendari la millor opció seria la de recórrer el camí amb bici i en aquest cas, substituir les butllofes als peus per les del cul. En qualsevol de les dues opcions, la infraestructura que s'hi troba és tan impressionant que em sembla que de l'únic que cal amoïnar-se és acabar l'etapa diària amb prou forces i ganes per continuar l'endemà. Ara bé, i posats a escriure en un blog la raó principal del qual són les curses, em plantejo el següent: per què no intentar fer el Camí (o una part) corrent? Al cap i a la fi seria com fer-lo caminant però una mica més ràpid i si el cos aguantés, fins i tot es podrien fer etapes més llargues. Clar que suposo que això exigiria una preparació prèvia diferent a la que estic acostumat (no sabia que estigués seguint una preparació determinada!) i una logística també diferent ja que una cosa és córrer sense motxilla i una altra és haver d'aguantar cada dia uns quants quilograms a l'esquena. Però com tot ja està pensat, segur que trobaria un servei de taxi que per un preu mòdic em trauria de sobre aquesta qüestió tan feixuga. Per si de cas, durant aquestes vacancetes no he perdut el temps i cada matí he sortit a córrer per les tres ciutats on hem fet estada (Lleó, Lerma i Santo Domingo de la Calzada).

Per cert, permeteu-me un comentari sobre aquesta darrera ciutat -a La Rioja- que per als que no la coneguin, pot sorprendre molt gratament. És un exemple de com una bona part del seu turisme gira al voltant del Camí de Sant Jaume i sobretot, del personatge que li dóna nom. Peregrins, excursionistes, turistes i demés la visiten atrets pel seu patrimoni monumental i històric (fins i tot diria que deu ser un dels pocs casos a la geografia espanyola amb la possibilitat d'escollir allotjament entre dos Paradors). Enguany hem tingut la sort de coincidir amb la celebració dels principals actes de l'anomenat "Año Jubilar Calceatense" entre els quals, destacar la visita teatralitzada per la ciutat (molt divertida) i la representació teatral a la plaça de l'ajuntament sobre la vida i miracles (mai millor dit) del Sant. I com a prèvia, val la pena una visita al Centre d'Interpretació del Pelegrí -al bell mig del casc històric- en què amb tècniques museístiques ben atractives un pot sentir-se com un pelegrí (això sí, una mica "descafeïnat"). I perquè ho pogueu veure, aquí em teniu portant la típica "esclavina" de temps antics. Per cert, estic llegint una novel.la històrica titulada, justament, "El Peregrino", d'en Jesús Torbado (Ediciones B, 2008) i té bona pinta, si és que us agrada aquest gènere literari i voleu tenir una certa idea de com era la peregrinació pel Camí de Sant Jaume a l'Edat Mitjana.

Tot plegat, a veure si de cara a un futur proper convenço a algú perquè m'hi acompanyi ja que per molt "antisocial" que sigui, crec que fer-ho sol deu ser molt avorrit. És clar que primer faltarà que em convenci a mi mateix.

dissabte, 15 d’agost del 2009

De BTT per la Cerdanya

Després d'una setmana d'absència per una més que merescuda escapada vacacional -sense deixar d'entrenar, però- la primera sortida ha estat una excursió en BTT per la Cerdanya, i hem aprofitat també per utilitzar per primera vegada el GPS del Frans per seguir els tracks d'un dels itineraris georeferenciats que es poden descarregar des del Web de rutes del Palau Robert. En aquesta ocasió l'expedició ciclista s'ha vist "enriquida" per la companyia de 3 col.legues rocafortins més (en Ricard, l'Aleix i el Francesc), alguns dels quals força experimentats en això de la BTT (vegeu-ne les fotos). Així doncs, després de fer un breu moix a Guardiola de Berguedà ens dirigim al poble d'Urús on deixem el cotxe i descarreguem les bicicletes, tot i que la ruta de GPS comença al nucli veí de Riu de Cerdanya.

Segons les dades "oficials" la seva distància és d'uns 29 km. i té un desnivell d'uns 780 m. i si cliqueu en aquest enllaç podreu llegir la seva descripció detallada, veure'n el mapa, una imatge aèria, fotografies i altres dades d'interès. Tot i així, us n'ofereixo cinc cèntims amb la meva impressió personal. Des de Riu de Cerdanya agafem la pista força bona que ens ha de dur a Coll de Pendís travessant la Serra de Sarset i arribem al Refugi del Serrat de les Esposes (m'hi aturo per buidar les olives però un parell de gossos sense lligar i amb una actitud no gaire amistosa em fan desistir de la idea). Continuem pujant fins arribar al Mirador (a una altitud de 1.730 m.) i des d'on gaudim d'una vista fantàstica de la cara sud del Pirineu. Després d'un darrer tram de pujada obtenim el premi de la jornada ja que en arribar al punt més alt del recorregut (uns 1.760 m.) comença el descens. Agafem la pista que ens hauria de dur al refugi de l'Ingla -que passem de llarg- i seguim la vall del riu Ingla a un ritme trepidant que fem atemorir els cotxes que ens creuem (fins i tot els canells m'avisen que he de reduir el pas).

Desemboquem al pla després de baixar més de 700 m. de desnivell en uns 10 km. i agafem la carretera que passa per Bor i Pedra, abans d'enfilar cap a Riu de Cerdanya. Quan ens pensem que tot s'ha acabat ens queda un esforç més que és arribar-nos a Urús, on hem deixat el cotxe. Encara em ve al cap la darrera pujada de la carretera -per a mi molt dura- i suposo que més se'n deu recordar l'Aleix que, després d'una primera part d'itinerari força envalentonat, va i ens agafa una "pájara". Sort que després vam poder recuperar-nos amb un àpat més que correcte en un petit bar-restaurant de Prats i Sansor, malgrat que la primera opció (el restaurant de La Hípica) va fer fallida perquè no vam reservar taula i estava ple. Res a veure amb el de la sortida anterior a Saldes. Per cert, vam comprovar com aquesta és una zona amb un "poderio" econòmic d'allò més, si hem de fer cas de les cases i cotxes que hi vam veure.

En definitiva, un itinerari força atractiu i agradable de fer, d'una duresa assumible i un GPS que no ens va fallar. Ara toca preparar la següent (programada per la setmana vinent) i que si no canvien els plans, serà per la zona de Sau-Susqueda.

diumenge, 2 d’agost del 2009

Corrent pel Berguedà: cursa a Bagà

Ahir dissabte va ser el torn de la darrera cursa de la temporada (quantes vegades he dit això?). La veritat és que com deia en el primer "post" de Bagà, si s'hagués fet en diumenge ja no estaria escrivint això perquè estic convençut que no hi hagués anat. I tot i així tampoc les tenia totes perquè després de la pallissa en bici del divendres, les cames estaven una mica agarrotades. Entre això i que el meu cos ja està del tot espremut després de tanta cursa (17), confesso que vam anar (aquesta vegada vaig córrer sol però m'hi va acompanyar la Sílvia) amb el dubte de si finalment sortiria o no. I efectivament, vaig prendre la sortida però amb un esperit gens competitiu, com dirien alguns, a "trotar". Però és que tampoc podia fer gaire més perquè les cames no em responien com havia esperat. La cursa (en la seva XVIIIª edició) era de 8,5 km. (una distància perfectament factible) amb una pujada a l'ermita de Sant Joan de l'Avellanet d'1,5 km. aprox. realment dura. De fet, es podria dir que els 150 m. de desnivell especificats al Web de la cursa es devien acumular només en aquest tram i fins i tot, se'm va passar pel cap de deixar-ho estar i retirar-me abans de petar del tot (i això poc abans de les vacances). Però la deessa de la fortuna em va somriure ja que quan ja havia fet el tram més dur i em començava a sentir millor, vaig creuar-me amb el cotxe escombra i aleshores vaig pensar que no em caldria pujar-hi. Val a dir que des del punt de retorn que era l'ermita (a la meitat de la cursa) la meva posició es va mantenir invariable i vaig compartir els darrers quilòmetres amb un grupet de 3 corredors més. Al final, vaig marcar un temps de 42':25" (ja veieu que no és cap meravella) però hores d'ara no sé encara la meva classificació final donat que els resultats encara no s'han pulicat al Web de l'entitat organitzadora (Amics de l'Atletisme de Bagà).

Respecte a la cursa en general, dir que com d'altres que he tingut la sort de participar-hi, es tracta d'una prova molt familiar ja que també hi havia curses per a diferents categories d'edat i com la sortida és la mateixa per a tothom, en molts casos veies pares, mares i fills corrent de costat. No hi havia tampoc xip (per a què?), el recorregut de la prova dibuixat a mà, un bon esmorçar, etc. (vegeu-ne les fotografies). En definitiva, un ambient molt acollidor i una bona cloenda de la meva minitemporada atlètica. Ara toca descansar durant l'agost i el setembre ja veurem: planificar noves curses, repetir-ne d'altres, potser preparar una marató, etc.

No em prenc la molèstia de reproduir-vos l'itinerari de la cursa amb el programa habitual que ja he utilitzat en altres "posts" anteriors. Com veieu en una de les fotografies, el dibuix fet per l'organització ja és prou il.lustratiu. I si voleu veure unes quantes fotografies més, cliqueu en aquest enllaç.

Fent bici pel Berguedà: quina enveja del Tour!

Aquest proppassat divendres, i aprofitant que teníem prou temps, el Frans i jo vam fer una sortida en bici pels voltants del Massís del Pedraforca. Confesso que em feia gràcia perquè ja feia temps que no m'acostava per aquesta zona, paisatgísticament tan emblemàtica a Catalunya (i ja no parlo dels anys i anys que fa que no hi pujo). En principi, la ruta programada no havia de ser tan dura com realment va ser-ho (per mi) i d'aquí que a la tarda, un cop ja a casa, tingués les cames una mica carregades i dubtés de la viabilitat de córrer l'endemà mateix a Bagà. Més d'una vegada ja he dit que això de la BTT no està fet ben bé per mi i que a l'igual que les curses de muntanya, quan és el moment d'atacar pujades amb un desnivell "respectable", el cos em recorda que ja no està per a segons quins esforços. I jo, que encara conservo una mica de lucidesa mental, li en dono la raó. Per tant, quan crec que ha arribat el moment de baixar de la bici, no tinc cap mena de mirament i ... apa, descavalco. I no negaré que això m'emprenyi molt ja que se suposa que hauria d'anar sobre la bicicleta, no pas al seu costat (o sota!).

Cap a les 9:30h sortim de la plaça de Saldes (a uns 1.200 m. d'altitud) i ja enfilem la carretera que mena al mirador, des d'on es té una panoràmica impressionant de les diferents serres i pics veïns -Serra Cabirolera, Comabona, el Moixeró, les Penyes Altes, etc. Si a més a més, el dia acompanya i no hi ha cap núvol que entorpeixi la vista, doncs no es pot demanar més. Ben mirat, ja només per gaudir d'aquestes vistes l'esforç val la pena. Del mirador estant, agafem la pista que ens porta al lloc més alt del nostre recorregut, el Coll del Torn (1.918 m.), després de deixar enrere el Collell i el Coll de les Bassotes; i aquí comença un dels premis de la jornada, és a dir, la baixada fins el Coll de la Bauma (1.577 m.). Arribats a aquest punt, ens plantegem si continuar fins a Gisclareny o anar directament a Gresolet ja de tornada cap a Saldes. Envalentonats, optem per la primera opció per adonar-nos després que potser ha estat un error. Teníem l'esperança d'agafar des de Gisclareny alguna pista que ens portés a Gresolet sense haver de tornar pel mateix camí (és a dir, desfer part del camí que havíem fet baixant). El mapa no ens en mostra cap, però, i a més vam adonar-nos que Gisclareny deu ser una mena de poblet "fantasma" perquè no hi corria cap ànima a qui demanar. Sort en vam tenir de poder aturar un cotxe i que el conductor fos de la zona i ens confirmés el que ja sospitàvem: que l'opció més fàcil i segura és desfer part de la ruta i arribar-nos al Coll de Bauma. Aggg!!! Hi havia, però, una alternativa que després vam descartar: un corriol que des del Coll de la Bena ens portava al Molí de Can Ferrer. Ara bé, és preferible arribar mig morts de cansament que no morts del tot després de despenyar-t'hi i que t'hagin de recollir a trossos.

Apa doncs, continuem pujant i descavalco un parell de vegades per breus atacs de rampa a la cama dreta. És en aquest moment que, encara amb el record fresc del darrer Tour de França, em trec el barret davant els corredors i de l'esforç que han de fer ja tan sols per acabar-lo. És cert que són professionals i que se suposa cobren per això però quan dia rere dia estan sobre la bicicleta tantes hores, a ple mes de juliol, pujant ports de muntanya tan durs com mítics, no deixo de sentir certa admiració i enveja sana. Estic convençut que deu ser dels esports més durs que hi ha. I pensar que jo amb una simple muntanyota de res ja trec la llengua quan ells la deuen pujar com qui va a passejar amb el gos! Finalment, arribem per segon cop al Coll de la Bena i veiem l'esforç recompensat per un altre premi, la baixada per la zona ombrívola de la Fageda de Gresolet. Al Santuari homònim parem per fer una beguda i ens hi estem una bona estona parlant de plantes amb la dona que en deu tenir cura.

Enfilem la part final de la ruta baixant per la pista que va a parar a la carretera que ens ha de portar a Saldes. Aquest darrer tram també se'm fa difícil i decideixo de nou baixar de la bici un parell de vegades però estic animat pel que ha de ser el tercer premi de la jornada, el de cloenda: un bon àpat en algun bar o restauant del poble. Dels tres que tenim controlats, un és tancat, l'altre només ofereix entrepans i poca cosa més i decidim de provar un tercer, anomenat Can Carinyena. Doncs bé, dir que va ser la millor manera de fer un àpat ràpid i fotre el camp; un menú molt limitat i un menjar molt pobre. Malgrat que no era un preu excessiu, sí que la relació qualitat-preu deixava bastant que desitjar. Per fer-vos una idea, no vam fer ni cafè! Tot i aquest decensís, la jornada va estar molt bé i com deia abans, només per gaudir del paisatge l'esforç esmerçat ha estat profitós.

Finalment, si voleu veure un plànol del nostre recorregut, teniu aquesta imatge que he extret d'aquest enllaç. Forma part d'un mapa d'una ruta des de la vila de Bagà i que acaba justament a Gisclareny. Els números que s'indiquen coincideixen amb algunes de les nostres parades. A veure si el Frans em passa les fotos que vam fer i en penjo unes quantes.

Postdata: ja tinc les fotos! No són d'una qualitat excel.lent perquè estan fetes amb un mòbil. Però menys és res. Si les voleu veure, aquí teniu l'enllaç.