dimarts, 29 de juny del 2010

Adéu Suzuki, benvingut Assignia

Ja tenim nou patrocinador. Avui dia, que el context econòmic, empresarial, laboral, polític, etc. i tots els altres adjectius que us vinguin al cap està molt fotut, els aficionats al bàsquet ACB en general i al Bàsquet Manresa en particular tenim una petita alegria. Certament, l'equip de bàsquet torna a canviar de patrocinador i Suzuki en deixa de ser el principal i el seu lloc l'ocuparà l'empresa Assignia. Per si no la coneixeu -diria que a la capital del Bages a ningú li deu sonar el seu nom- sembla ser una gran multinacional que toca diferents tecles (construcció d'infrastructures, energies renovables, manteniment d'equipaments urbans, etc.). Feu una ullada a la Web i veureu quines són les seves línies de negoci, on està present arreu el món, etc.

L'arribada d'aquest patrocinador va acompanyat, com no podia ser de cap altra manera, d'uns quants feixos de bitllets (que no de "Millets"!) i sembla ser que en aquest aspecte, la situació millora respecte anys anteriors. Segons l'acord assolit (aquí teniu la notícia que en parla amb més detall) en un període de 3 anys Assignia deixarà anar de la seva butxaca 1,5 milions €, repartits a parts iguals per a cada any (500.000 €). Ja podeu deduir que per a un club tan modest com el nostre, que amb més o menys fortuna sempre ha sabut extreure petroli de sota les pedres, aquesta injecció de capital és un bon revulsiu per encarar amb garanties (si més no econòmiques) la seva viabilitat immediata a curt i mig termini. Si fem uns quants números, així com qui no vol la cosa, sobre el pressupost de 3,5 milions € que deu tenir el club (que és el mínim que exigeix l'ACB per poder competir-hi) aquest mig milió suposa al voltant d'un 14%. Pensareu que tampoc és gaire però també podríem dir que per sort no ho és, ja que no crec que sigui gaire bo haver de dependre d'una única font d'on obtenir l'aigua perquè després, quan s'asseca, van mal dades. De fet, i sense conèixer a fons l'economia del club, no compto que en cap moment la part del pastís que hagi correspost a l'aportació del patrocinador principal hagi estat gaire important. Els aficionats al bàsquet encara recordem com va acabar l'Akasvayu Girona, després que aquesta immobiliària de nom tan "curiós" decidí plegar veles i anar-se'n com va venir, d'avui per demà.

Menys mal que al club manresà hi ha un pool de patrocinadors menors que també aporten el seu granet de sorra, i així de mica en mica anem fent una petita platgeta. I penseu com d'important pot ser per a nosaltres aquest fet si tenim en compte tres coses: primera, que els dos clubs que haurien de pujar des de la LEB Or a l'ACB no ho tenen gaire fàcil per qüestions relacionades amb les seves auditories; segona, que la LEB OR ha deixat als clubs que paguin la inscripció a la lliga en dos terminis (juliol i setembre) perquè ja es veien a venir que alguns hi haurien de renunciar. I tercera, tenint en compte que les Administracions públiques han tancat l'aixeta dels diners, i que uns quants clubs de l'ACB se'n nodreixen -i de valent- estic convençut que a les properes setmanes algun que altre deixarà anar un S.O.S. i mirar de ser rescatat. Per tant, ja veieu que l'entorn (com deia aquell) no ajuda gaire a l'esport professional i notícies com aquesta ens han de posar un petit somriure als llavis. Esperem que després que aquest "matrimoni" arribi a la fi del contracte (3 anys) els resultats siguin satisfactoris per al club, patrocinador i afició i que es perllongui en el temps. Encara que ja sabem, però, que no hi ha res etern. Vés a saber si Assignia arribarà a desbancar la marca TDK pel que fa al nombre d'anys posant-hi el nom a la samarreta blanc i vermella. I en són uns quants!

Per cert, i per acabar, Suzuki no ens ha deixat. Segueix sent un patrocinador del club -com ho ha estat durant força anys- però ara en un segon pla. Gràcies, doncs, per la seva fidelitat. Poques unions aguanten tant i demostren que s'ha d'estar a les dures i a les madures. Al final, però, els resultats són els que dictaran sentència. Com de cruel és la vida quan coses com aquesta acaben depenent de si la piloteta entra o no dins la cistella.

dilluns, 28 de juny del 2010

Cau un altre mite: Mont Blanc assolit!

Ahir vaig saber que els altres tres integrants del "Team" havien assolit el cim del Mont Blanc, en una expedició muntanyenca que va iniciar-se la tarda del passat dimecres i concloure, sans i estalvis, ahir al capvespre. No en sé gaires més detalls que el d'haver-hi arribat a les 8 del matí del dissabte, després d'una marxa d'unes quantes hores ben matineres. Perquè us feu una idea del que suposa això, tingueu en compte que amb els seus 4.910 m. és el punt culminant dels Alps i el segon cim més alt d'Europa; tothom creu que és el primer perquè no es pensa gairebé mai en l'Elbrus, que supera els 5.600 m. I és clar, com el trobem a la serralada del Caucas fent de partió amb el continent asiàtic, no és estrany; només se'ns parla d'aquesta zona quan hi ha conflictes ètnics -força sovint, d'altra banda- entre les repúbliques de l'antiga Unió Soviètica.

Però tornem al tema principal. Des de feia uns quants mesos el Frans, Xavi i Jordi han estat preparant aquesta sortida de forma meticulosa, no han anat a veure-les passar sinó que han format part d'un equip de gent amb més o menys experiència, tot i que els dos primers tenen també al seu currículum el Kilimanjaro el passat mes de gener i el Jordi tampoc es quedar curt a l'hora de pujar muntanyes. Sembla que ara els ha donat per pujar i pujar quan el més fàcil deu ser baixar; però bé, allà cadascú amb les seves dèries. De fet, avui dia amb l'èxit dels esports de muntanya, el Mont Blanc rep la visita d'uns quants milers d'alpinistes i tot i la seva dificultat inherent, la seva ascensió és considerada fàcil per poc que un estigui habituat a l'altitud. Però aquesta impressió -que es veu reforçada perquè depenent de per on es pugi pot semblar un cim de poc més de 1.000 m. d'alçada- és del tot falsa, ja que cada any uns quants no tornen a casa per explicar-ho. I de fet, l'historial de víctimes per allaus al Mont Blanc dóna per pensar-s'ho dues vegades (p. ex. 8 esquiadors morts l'agost del 2008). És clar que cada dia mor gent a la carretera i no per això deixem d'agafar el cotxe. És el que es diu sovint en aquest tipus de situacions sobre la valoració personal del risc. No m'estendré més en explicar detalls d'aquesta emblemàtica muntanya i us deixo aquest enllaç de la Wikipedia que, pel que he "fullejat", no està pas malament del tot quant a informació.

No penseu que jo no hagi caigut mai en aquesta temptació del muntanyisme doncs també vaig fer les meves petites i modestes "proeses". Ja fa temps, però, que se'm van passar les ganes de repetir-les perquè és cansat, arriscat i reconec que em fa molta mandra haver de pensar en tot el que suposaria participar en expedicions com aquesta (preparació prèvia, material, logística, sort, etc.). I que voleu que us digui, acuseu-me d'estar amansit i "apalancat" però si abans no havia estat tampoc la meva preferència esportiva, que ho hagi de ser ara no és gaire lògic. Si dedicant-me a les curses ja no em van les de muntanya, com he de perdre el cap per assolir un cim després de caminar durant hores, menjar i dormir malament i sobretot, amb el risc que deixi vídua i un orfe en camí? La foto que acompanya aquest escrit és un d'aquests "pinitos". Correspon a l'agost del 1996 i se'ns veu a mi, al Frans i Xavi pujant al Mont Perdut en una sortida d'uns quants dies pel Parc Nacional d'Ordesa, ni casats ni amb fills. Per cert, va ser pocs dies després de la tragèdia del càmping de Biescas i realment, aquell estiu va ser luctuós per més motius. Però això ja són figues d'un altre paner.

La meva enhorabona, doncs, als tres col.legues i a veure si un cop han calmat les seves ànsies de muntanya estan per mi una temporadeta. Que em tenen una mica abandonat! Per acabar, potser us interessa llegir aquesta altra entrada sobre l'ascensió al Kilimanjaro.

dissabte, 26 de juny del 2010

Què farem al juliol? Doncs N.P.I.

Suposadament a l'hora que començo a escriure aquesta entrada ja hauria acabat la XXI Cursa d'estiu de Bagà, de la qual ja us en vaig parlar com una possibilitat per fer aquest cap de setmana. I és clar, ja haureu deduït que no ha estat així. No és que hagi començat i abandonat després traient la llengua en un corriol al bell mig de la Serra de Gisclareny sinó que ni tan sols m'hi he presentat. Després de rumiar-m'ho una estona, ahir em vaig reunir amb mi mateix i vaig prendre la decisió de no fer cap cursa ni avui ni demà. Per tant, tant aquesta com la de Callús hauran d'esperar un any més. Amb això intento ser coherent amb mi mateix (de vegades em costa, però) i respectar el criteri que em vaig posar a principis de temporada de fer només dues curses per mes (o fins i tot una tercera si valgués molt la pena). No em voldria cremar abans d'hora i castigar les meves cames anant-hi a curses que després, dit i comptat, poden fer més mal que bé. I recordeu que aquest mes ja n'he fet dues, Manresa i Bell-lloc d'Urgell. Val a dir també que he de reconèixer que aquest cop m'ha fet mandra anar-hi sol (el "Team" el tenim al Montblanc), agafar el cotxe i tornar cap a casa, sense opció de passar la jornada a Bagà.

Per tant, haurem de concloure aquest juny amb el que ja hem fet i pensar en el següent. Ja us dic d'entrada que el juliol és el mes de calor per excel.lència, amb la qual cosa no espereu de mi que em posi a fer la feina que no he fet en tot el que portem d'any. I el calendari tampoc és que estigui farcit de curses que siguin d'allò més atraients. A més, si sempre que faig aquest tipus d'escrit sobre les properes curses ja dic que és una previsió, en aquest cas encara ho és amb més raó. I és que a casa nostra estarem a l'espera d'un fet que no passa cada dia i amb què se'ns acabarà la bona vida. Si en voleu una pista, comença i acaba per la lletra "S". I com es deia al famós concurs del "Un, dos, tres, responda otra vez", "hasta aquí puedo leer".

Dit això, tot seguit una relació de les curses del juliol que més m'han cridat l'atenció i a veure si ens ho podem combinar d'una forma o altra per fer-ne alguna. Són aquestes:
  • La 7ª Desértica Extrema, al zona de Belchite (3-4 de juliol). Aquesta ja li vaig posar l'ull l'any passat i crec que és una bona opció per fer una cosa diferent al que estem acostumats a les nostres contrades (no exempta d'una certa duresa). Si accediu al Web veureu que les opcions de curses a peu i/o en BTT són diverses, la qual cosa encara la fa més atractiva. Això sí, requereix de tot un cap de setmana i buscar algun hotelet per la zona. I la calor està assegurada; no cal anar al Sahara per fer bestieses com la "Marathon des Sables".
  • La 31ª Cursa de Muntanya de Torrelavit, el dissabte 10 de juliol. És de 10 km. i pel que he vist el recorregut és més o menys assumible. Si accediu al Web veureu que és una cursa batejada amb el no gaire esperançador nom de "El patiment de l'estiu". Tot i així, és una cursa barata: 6€.
  • La XI Cursa de Muntanya d'Ossera, el diumenge 18 de juliol. Forma part del "Circuit fer" de curses de muntanya de l'Alt Urgell i és de 10 km. Ja la vam fer l'any passat i l'experiència, tot i que un pèl dura, va ser molt satisfactòria perquè és una bona excusa per passar fora el cap de setmana i el caliu que s'hi va viure va ser molt agradable. Fixeu-vos en la data! Encara haurem de buscar un antic búnquer per amagar-nos del militars revoltats.
Ja veieu que la tria és reduïda. Després ja ens anem al diumenge de Sant Jaume (d'aquí que el 2010 sigui un any jubilar), en què segurament estarem gaudint d'una festa major per les terres del Segrià, i para de comptar. Les més probables altes temperatures ens obligaran a fer bondat, tot i que a mi en particular és d'esperar que m'obligui una altra cosa. Perdoneu per la incògnita.

Si voleu una alternativa a alguna d'aquestes tres curses, teniu aquesta: la 1ª RecRace, una altra cursa a incloure en el calendari que es fa el dissabte 10 per commemorar el 15è aniversari de la colla castellera del Moixiganguers. És de 10 km. i té un itinerari que segueix el nou parc fluvial que s'ha condicionat entre Igualada i Vilanova del Camí. No he estudiat gaire el seu recorregut però suposo que deu ser força planer, sense gaires dificultats afegides. És una bona opció si no es vol anar a Torrelavit. El que m'emprenya, però, és el preu, doncs 14€ (12€ si ja es te xip) per a una primera edició ho trobo car, sobretot si la comparem amb altres curses que deuen ser semblants. És cert que no ens ha de venir d'uns quants euros però si de bon principi es posa aquest llistó ... no sé.

Potser també t'interessa llegir aquestes altres dues entrades:

dijous, 24 de juny del 2010

Propera cursa: de què vas?

Si em demaneu per la meva pròxima cursa segurament aquesta serà la meva resposta, i això que no m'acostumo a tallar gaire i potser en un altre context us respondria allò una mica més contundent de "Ni pu... idea". Si mireu l'escrit que vaig fer a finals de maig sobre la previsió de curses per aquest mes, us comentava la possibilitat de fer la 3ª Cursa de la Campana de Vacarisses (una de muntanya de 13,5 km.). Doncs bé, les inscripcions ja estan tancades perquè s'ha arribat al màxim establert -de 400 participants- i la Web de l'organització ja anuncia que no donaran més dorsals el mateix dia de la cursa. La veritat és que a diferència d'altres vegades, en aquesta no és que hagi tingut molta pressa per fer la inscripció, doncs tampoc és que em convencés gaire. Així, l'haurem de deixar per a una altra ocasió, convençut que les edicions aniran a més; si en aquesta han omplert abans d'hora, és d'esperar que en el futur el seu èxit estigui assegurat.

Poc després d'haver fet l'escrit vaig veure que per aquest cap de setmana hi ha dues curses prou interessants que se'm van passar per alt: una coneguda i l'altra no. La primera és el 3r Cros de Callús, que ja vaig fer l'any passat. Tot i que ja fa temps que no recorro la zona en BTT l'itinerari és el mateix, 10 quilòmetres que no són plans però tampoc gaire durs. D'aquesta en guardo un bon record perquè em va sortir una bona cursa sense haver fet un temps fantàstic. Enguany l'han avançada (abans era el primer cap de setmana de juliol) i pel que sembla és per fer-la coincidir amb la festa major de la vila. Ja m'imagino els callusencs que vulguin participar-hi anar al ball la nit del dissabte i poques hores després (o minuts!) purgar els excessos etílics. La segona opció és la Cursa d'estiu de Bagà, de 12,5 km. i que sense conèixer el recorregut em sembla que és més dura que l'anterior; tingueu present que és una cursa veterana doncs aquesta serà la seva 21ª edició. L'any passat ja vaig ser en aquesta vila de l'Alt Berguedà però amb motiu de la seva Cursa Popular, i que no em va anar gaire més perquè encara recordo la pallissa del dia abans amb BTT per la zona del Pedraforca.

Tot plegat, que hi ha bastants números perquè aquest cap de setmana descansi de nou. De fet, he de dir que el tendó de la meva cama dreta m'ho està demanant a crits perquè d'ençà uns dies no acaba de funcionar com ho hauria de fer. Ja veieu ... fa uns mesos el genoll esquerre i ara el tendó dret. Qui no té un all té una ceba. Ja m'ho vaig notar a la darrera cursa (a Bell-lloc d'Urgell) però no tant mentre corria sinó abans i després. No compto que sigui res de greu (toco fusta) però és preferible perdre's una de tantes curses que no empitjorar la situació. Ja tinc una edat com per no fer bajanades. De totes formes, si he d'escollir una de les dues, la de Callús és la que tindria més números. I així, com qui no vol la cosa, ens plantarem al juliol i per tant, un mes en què l'activitat de curses es redueix, tant per la calor com perquè en el meu cas particular s'acosta un esdeveniment que fa canviar la vida de qualsevol. Esteu al cas i ho sabreu!

Per cert, faci el que faci serà sol. Un altre cop estaré orfe perquè els altres membres del Team estan d'expedició muntanyenca, i no a qualsevol cim sinó que ni més ni menys al Montblanc. Si ja pateix problemes d'excés de gent i de pèrdua de la capa de neu pels efectes del canvi climàtic, molt em temo que després que hagin deixat la seva petjada, ja no serà el mateix.

Per acabar, potser us interessa llegir aquesta altra entrada:

dissabte, 19 de juny del 2010

Premis Blocs Catalunya: a votar!

A l'escrit corresponent al passat 24 de maig us posava sobre avís dels anomenats Premis Bloc Catalunya i us convidava a fer-hi una ullada perquè segur que entre tanta oferta, trobaríeu algun bloc que us fes el pes. És clar que ja aprofitant el fet també us animava a votar pel meu. Total, per què no? Doncs bé, després que es tanqués el període d'inscripció us comunico que des d'aquest dijous ja podeu votar i el període per fer-ho s'allarga fins el 9 de setembre. Teniu per triar i remenar d'entre els més de 600 blocs inscrits i que han estat agrupats en 10 categories, a saber: corporatiu, cultura, educació, esports, format audiovisual, gastronomia, literatura, noves tecnologies, personal i política. Doncs bé, ja us dic que trobareu el bloc "Marathon Man" a la d'esports. On sinó? He de reconèixer que vaig pensar també en la possibilitat d'inscriure'l com un bloc literari, tenint en compte que fa temps que em ronda pel cap d'aventurar-me en aquest camp (i qui sap si això d'escriure un bloc m'ha servir d'entrenament). Però em va semblar una mica presumptuós. Val a dir també que en la meva categoria hi ha un total de 21 blocs dels quals dos que segueixo, com són el d'en Runnec i el d'en Xavier Bonastre. Però ja us dic jo, entre nosaltres i amb la veu fluixeta, que no val la pena que us els mireu gaire!!

Un cop triada la categoria que més us interessi, podeu accedir a tots els seus blocs i a un extracte de les seves entrades, ordenades per ordre cronològic invers, tal com s'han publicat. I podeu accedir al bloc i a les seves entrades mitjançant l'enllaç corresponent. En una altra pàgina del web es poden veure les darreres entrades publicades pel conjunt de blocs inscrits al certamen, mostrades segons la data de publicació, i també en cadascuna de les categories. Ara bé, després de fer-hi una ullada diria que en aquest sentit van una mica endarrerits, perquè si entro en el meu ara mateix no recull les dues darreres.

Si voleu emetre un vot, només cal que entreu al bloc que busqueu i feu un clic a la icona ben gran que us sortirà en pantalla. Pel que fa a les votacions, la novetat d'aquest any és que a més de votar els blocs que concursen, també es poden valorar les entrades que es publiquin en les diferents bitàcoles (amb l'expressió “M'agrada” i una icona d'un dit apuntant amunt). Així, els extractes dels articles es poden valorar individualment des del llistat de darrers posts o bé des de la fitxa del bloc, dins la categoria corresponent. Aquest reconeixement als continguts publicats pels blocaires incidirà també en la classificació: cada 5 “M'agrada” que rebin els posts suposaran 1 vot per al bloc. Això sí, per no fer trampes el sistema només permet un vot a un mateix bloc i/o a un mateix post.

Tot plegat, "passegeu-vos" pel Web dels premis i si us convenç el meu ja us facilito la feina de votar-me; només cal que cliqueu en aquest enllaç i hi anireu a petar. Dient això em sento com un polític d'aquells que van a les residències d'avis a portar les paperetes perquè puguin votar (és clar que només porten les seves i s'obliden de la resta, els malparits). Doncs vinga, espavileu que hores d'ara encara no tinc ni un vot i el primer ja em treu més de 100 d'avantatge.

divendres, 18 de juny del 2010

Futbol: la "roja", "coja" i "rota"

Seguint amb la reflexió d'ahir sobre el triomf del Caja Laboral a la lliga ACB de bàsquet, us exposo la seva segona part, sobre l'esport que com deia, es troba a les antípodes de les meves preferències. Efectivament, es tracta del futbol. Que en sou d'espavilats!! Doncs sí, en dos dies hem tingut dues sorpreses esportives (i que cadascú pensi si són bones o dolentes). A la de bàsquet s'hi va sumar l'endemà la derrota de la selecció nacional (per alguns) de futbol davant el totpoderós(¡!) equip suís. Val a dir que no vaig veure tot el partit doncs a aquella hora tenia coses més importants a fer (com portar el gat al veterinari per la revisió anual) i de fet, tampoc l'hauria vist perquè encara que sembli mentida, hi ha gent que també treballa. Només en una estona de desconnexió em vaig plantar davant la televisió per veure'l ben avançada la seva segona part.

No entraré a valorar el joc de la selecció (si va jugar bé, malament, l'estratègia del seleccionador, que si mala sort, etc.) ja que en aquest país tothom sap de futbol, fa d'entrenador i quan s'equivoca, és culpa dels jugadors. I a més, no en tinc gaire més idea que la que puguin tenir els altres mortals que, com jo, no seguim aquest esport i en fem apologia en contra. Ara bé, sí que m'agradaria destacar alguns aspectes que sense ser cap sorpresa, no deixen de cridar una mica l'atenció. En primer lloc, hi ha una diferència abismal entre les lligues espanyola i suïssa, tant pel que fa al ressò mediàtic, pressupostos, categoria dels equips, etc. De fet, en un país petit com l'helvètic la màxima competició no ha de tenir gaires equips (només 10) i per allargar una mica la temporada juguen 4 cops entre ells (en total 36 jornades). Això sí, reconec que no els hi falta auto-estima perquè han batejat la lliga amb el nom de "Super Lliga". Tot plegat, suposo sense gaire risc a equivocar-me que el campió suís amb prou feines es mantindria en la nostra primera divisió.

Segon, no descobrirem la sopa d'all si diem que a Espanya el futbol és l'esport rei, aquell que molta gent segueix amb passió, estupidesa i risc de ruptures familiars, aquell que és capaç de mobilitzar les masses i per a les quals actua de substància psicotròpica amb què evadir-se dels nombrosos problemes d'avui dia (crisi econòmica, atur, hipoteca, baixos salaris, etc.). Estic segur que si mai arriba el dia que es clausurin les nostres lligues professionals perquè els equips no poguin fer front als deutes, el país deixarà d'existir. Aquí sí que s'haurien d'agafar els sindicats si volen omplir els carrers en la seva propera convocatòria de vaga general, i no amb la "fotesa" de la reforma laboral. Per tot això, i com som un país de pandereta, passem de l’optimisme més desaforat al neguit més absolut, de tenir la millor selecció del món mundial a un equip d’allò més vulgar i sense personalitat (per cert, no he sabut mai què vol dir aquesta expressió aplicada al futbol); veiem un “accident” futbolístic com una tragèdia nacional i comencem a especular sobre els propers partits que ha de jugar. M'imagino que quan els redactors dels diaris esportius devien veure que es confirmava el desastre, van haver d'improvisar un canvi de portada, doncs no compto que se li passés pel cap ni al més pessimista de tots. Passem de la fantàstica "Roja" a la patètica "Coja" i si això va a pitjor encara donarà ales als sectors més independentistes i parlarem aleshores de la "Rota". Total, qui vol formar part d'un equip perdedor? L'orgull nacional fet a miques! Cadascú a casa seva i campi qui pugui. No us estranyi que en propers campionats vegem un partit Valònia-La Rioja o un de flamencs contra andalusos!

Tercer, pel poc que conec la seva història, sempre he considerat Suïssa com un país intel.ligent i pràctic, neutral en els darrers conflictes bèl·lics, no és membre de la Unió Europea (i així els hi va de bé), discret, que van fent la seva i que s'ho han sabut muntar tan bé que tots els baixos dels edificis deuen ser oficines bancàries on la gent adinerada de tot el món hi deixen els seus calerons. Potser em deixo portar pels tòpics més típics però és clar, un país que a part d'aquesta qüestió monetària sense gaire importància, només destaca per fer xocolata i fabricar rellotges no ha de ser cap potència mundial en res, i molt menys en futbol. On aniríem a parar!! En canvi, fixeu-vos on es troba un país com Espanya: no fa gaire que el seu president anava esbombant a tort i dret que havien superat Itàlia en PIB i que França ja començava a sentir el nostre alè al clatell, i ara ni som els líders en xocolata ni en rellotges, ni en res de què puguem sentir-nos orgullosos. Més aviat el contrari, encapçalem el rànquing d'atur de la Unió, intervingut de facto en la seva economia i que si no espavila aviat seguirà les passes de Grècia. És ben bé que ens hem guanyat a pols formar part del grup de països que els britànics -en sentit despectiu i sense falta de raó- anomenen PIGS (literalment "porcs") i que són Portugal, Itàlia, Grècia i Spain.

Això sí, som una potència en futbol i si guanyem el Mundial tot s'haurà solucionat i serà per la intervenció divina d'en Zapatero, i si no el guanya i la selecció fa el paper de la trista figura, haurà estat per la seva malastrugança i ja ens podrem fer tots el harakiri. No sé perquè tanta història i polèmica política sobre quina és la millor manera de sortir de la crisi si al final tot dependrà de si la pilota dels pebrots entra o no dins la porteria del rival. Tot plegat, què voleu que us digui? Confesso que vull que perdi el combinat espanyol el més ràpid possible, per la via directa, sense que s'hagi d'esperar als vuitens o quarts (si és que hi arriba); no és tant una qüestió d'identificar-me amb els color d'una bandera o altra (també sento una certa indiferència per la selecció catalana) sinó més aviat de pensar que si aquest país ha de viure una catarsi a tots els nivells per sortir-nos-en, el futbol no n'ha de quedar al marge. I ... sobretot vull que perdi perquè així els jugadors no cobrarien la prima dels 600.000€ que tenen pactada per guanyar el Campionat. Amb la que ens està caient és de vergonya total! Ni en això sabem ser discrets.

Tinc una sana enveja dels suïssos i malgrat que tampoc deuen ser perfectes, nosaltres -espanyols i catalans- estem a anys llum d'ells. Potser no sabran jugar al futbol com nosaltres però de ben segur que mentre veien el partit del passat dimecres, els aficionats estaven degustant bona xocolata i mirant els seus bons rellotges per veure quants minuts faltava perquè es confirmés la sorpresa. I això sí, amb els bancs ben plens de divises cosa que aquí més d'un ja no gosa a dir-ho en veu alta. Vull ser suís, m'és igual de quin cantó.

dijous, 17 de juny del 2010

Lliga ACB: Bye, bye Barça!

Aquests darrers dies s'ha produït dos fets esportius que han causat sorpresa i en dos esports que com ja sabeu, estan un de l'altre, a les antípodes de les meves preferències. D'una banda, el passat dimarts el Caja Laboral (antic Tau) guanyava contra tot pronòstic la lliga ACB de bàsquet, derrotant al totpoderós Regal Barça, tenint el desavantatge del factor pista i per acabar d'arrodonir la proesa, per la via ràpida, és a dir, un contundent 3-0. Qui no hagi seguit la sèrie pot pensar que ha estat una victòria força còmoda per als vitorians però res més de lluny de la realitat, ja que els tres partits s'han decidit als darrers minuts, d'una forma molt ajustada i fins i tot, amb pròrroga en el darrer. Això sí, amb uns marcadors molt escarransits (en cap cas s'ha superat els 80 punts). Confesso que tot i que el Barça no em fa ni fred ni calor, donava per fet que es faria amb el títol i pel mateix resultat global, tenint en compte el joc desplegat al llarg de la temporada i havent guanyat els quatre títols disputats fins aleshores (Lliga Catalana, Supercopa, Copa del Rei i Eurolliga). I va i ara perd la lliga. Diria que fins i tot els mateixos jugadors no s'ho acabaven de creure i veient les imatges per la televisió, crec que feien més aviat cara d'estar descol.locats que de decepció.

Després, sentint per la ràdio una tertúlia esportiva abans d'aclucar els ulls, els "experts" intenten donar alguns arguments per explicar aquesta decepcionant derrota i em quedo una mica "flipat" quan sento a dir que a part del fet que el conjunt basc ha sabut jugar millor les seves armes, el Barça partia amb el handicap d'haver estat 10 dies aturat perquè va guanyar les semifinals per un 3-0 (a l'Unicaja), mentre que el Caja Laboral va necessitar de 5 partits per eliminar al R. Madrid. Per tant, l'argument era el de la falta de ritme de partits o una ximpleria semblant. Renoi, i s'autoanomenen periodistes esportius!! Si aquest era el problema, aleshores haguessin pogut aconsellar que el Barça es deixés perdre algun partit per allargar la seva sèrie -així com qui dona peixet- i després prémer l'accelerador i tombar el conjunt malagueny en un quart partit (no sigui que de tan peixet donat hagués saltat la sorpresa abans d'hora). Sort en vam tenir els oients que després entrevisten al Director esportiu del Regal Barça -en Joan "Chichi" Creus- i diu que això no ha tingut gaire a veure amb la derrota sinó que, simplement, han jugat pitjor que el seu rival. Com a mínim aquest senyor conserva tot el seu seny (deu ser herència de quan jugava al mític TDK Manresa).

Si volguéssim trobar una explicació més raonable a aquesta desfeta jo apuntaria cap a una qüestió molt més simple: que de tant ben acostumat a guanyar com estava l'equip no va saber superar un primer escull (com va ser la primera derrota al Palau) i confiava que aquesta relativa sorpresa no aniria a més. Després, però, la bola es va fer una mica més gran amb la segona i ja sabem el final de la història. Potser un excés de confiança? M'agradaria pensar que no perquè el Caja Laboral no és que sigui qualsevol equip (tot i així penso que la plantilla de l'any passat era millor). Potser un cert menyspreu a la competició nacional, després d'haver conquerit el màxim títol continental? Suposo que no perquè la lliga és el títol per excel.lència que premia la regularitat d'un equip durant tota una temporada. Potser els jugadors anaven una mica cregudets pensant que guanyarien sense haver de baixar de l'autobús? Si fos així, seria un gran lliçó d'humilitat. Vés a saber; el que sí és cert és que alguns jugadors cridats a marcar les diferències no van saber jugar com ens havien acostumat. Potser és que aquesta mena de partits frec a frec els hi venen grans (sempre és més fàcil jugar i destacar quan el teu equip ja va guanyant de 20 punts de diferència al descans). A veure si encara haurem de rescatar la figura del psicòleg esportiu que al seu moment va posar de moda l'antic entrenador del Real Madrid (de futbol) Benito Floro, i de la qual tothom se'n fotia.

Tot plegat, que com deia al principi aquest títol en mans del Caja Laboral és una sorpresa, tant per com s'ha donat com per les circumstàncies. Potser la més gran des que existeix la competició de l'ACB? No, categòricament no, ja que aquest honor el té encara -al meu parer- el TDK Manresa, quan va derrotar justament el Tau de Vitòria a la temporada 1997-1998. I perquè veieu com és de difícil guanyar el títol dos cops seguits, només el Barça ha estat capaç de fer-ho (temporades 2002-03 i 2003-04) d'ençà el triomf del Manresa (palmarès). Això sí, els finalistes acostumen a ser els mateixos als darrers anys -Barça i Vitòria- i la cosa ja comença a cansar.

I del segon fet, ja en parlaré demà però ja deveu suposar que si està a les antípodes del bàsquet ha de ser de futbol: puag!!

Si us ve de gust podeu llegir també aquests dos escrits relacionats:
  • Aquest sobre l'inici de la lliga de bàsquet, allà pel mes d'octubre.
  • I aquest altre sobre el final de la fase regular i l'inici dels play-off.

dilluns, 14 de juny del 2010

Bell-lloc d'Urgell: bones sensacions

Ahir vaig fer la cursa de Bell-lloc d'Urgell, un municipi rural al costat de Mollerussa. És una de les poques que he repetit respecte les de l'any passat, i amb motiu, perquè és d'aquelles que dóna gust de fer si t'agrada córrer entre camps de fruiters (això ja ho té aquesta comarca), per pistes sense cap dificultat afegida, amb no gaire gent (ahir érem unes 220 persones), un ambient familiar assegurat i, sobretot, amb ganes de millorar alguns aspectes per fer-nos més còmode la nostra participació. Ja avançava en l'escrit previ a la cursa (del passat dimecres) que un d'aquests aspectes es referia a evitar, en la mesura del possible, la calorada que vam patir l'any passat. Acceptant que no es pot intervenir en les condicions meteorològiques (que se sàpiga!) però si mitigar les seves conseqüències, l'organització va creure oportú avançar l'hora (a les 9:30h) i posar més punts d'avituallament (de només un a dos d'aigua i un tercer d'esponges molles). I si a més a més el temps acompanya -doncs ahir estava ennuvolat i no feia gaire calor- ja podeu deduir que aquest doble centenar de persones va fer una cursa més bona que ara fa un any. Prova d'això són les marques assolides i en general, la rebaixa de tothom.

Anem a pams. De nou corro sol doncs cap altre membre del "Team" ha pogut (o volgut) venir. Ja m'adono abans d'arribar-hi que el temps no serà el de l'any passat i és més, tampoc les tinc totes per si plou. Però posats a escollir entre extrems, millor córrer sota la pluja que fer-ho amb molta calor. M'adono que m'he oblidat el cronòmetre i que no tindré cap referència del ritme de cursa, per la qual cosa hauré de guiar-me per allò que diuen, les "sensacions". De totes formes, però, intueixo que no em sortirà una bona cursa perquè ja he dit més d'una vegada que en aquests moments, no estic gaire ben entrenat com per fer certes proeses atlètiques. Tot i així prenc la sortida a veure-les venir. Aviat, però, agafo un ritme força còmode i sostingut, seguint ara una "llebre", ara una altra, i malgrat no dur rellotge m'adono que al contrari del que intuïa, acabaré la cursa millor del que preveia, tret que al darrer tram (amb un cert pendent) tingui un defalliment. Van caient els quilòmetres al sarró i a partir de la meitat de cursa, agafo una posició que més o menys mantinc fins el final. És més, fins i tot em permeto el luxe de prémer l'accelerador al darrer quilòmetre de tant bé que em sentia i qui sap que hagués passat d'haver-ho fet abans. Creuo la meta molt satisfet perquè al cap i a la fi, si no em proposo fites molt complicades d'assolir, m'adono que encara tinc un nivell prou digne com per poder mantenir-me al peu del canó. Fent us d'una de les més famoses frases del president sortint del Barça, diríem allò de "al loro, que no estamos tan mal". Ara faltarà veure quant de temps em durarà aquesta impressió; com sigui només fins la propera cursa me l'hauré d'empassar amb patates!

Tot plegat, si feu una ullada a la classificació veureu que he baixat del minut 44 per un únic segon. Reconec que no és com per llençar coets però suposa una millora de gairebé 4 minuts si ho comparem amb el temps de l'any passat. I encara més si les meves expectatives inicials eren un pèl més discretes. Això sí, diria que a l'edició anterior tothom s'hi va deixar uns quants minuts pel camí a causa de la calor i alhora, crec també que aquesta és una cursa en què si un s'ho proposa, es pot aconseguir una bona marca. Malgrat que la meva posició final ha estat la núm. 77, front la 64 de l'any passat, és un pèl millor si tenim en compte el nombre total de corredors (ahir 220 i 171 fa dotze mesos). Potser aquesta bona cursa respon al fet que vaig córrer amb la samarreta de la primera edició i va fer de talismà!

És possible que em deixi portar per aquesta bona sensació però cada cop tinc més clar que les curses que es fan a les terres de Lleida tenen, en general, un no sé què d'especial, diguem-li un bon rotllo, una bona organització, un cert feeling, etc. Prova d'això és que aquest proper diumenge se celebra a la ciutat de Lleida la coneguda Cursa dels Templers, amb el propòsit d'arribar a la xifra del miler de corredors. Doncs bé, fa dies que han hagut de tancar inscripcions per haver-hi arribat. Tampoc és que tingués previst fer-la però no dubto que tard o d'hora la repetiré.

Per acabar, si voleu llegir la meva "pàjara" de l'any passat a Bell-lloc, us deixo l'enllaç:

diumenge, 13 de juny del 2010

Barça: habemus Papam!

Avui diumenge he fet la cursa de Bell-lloc d'Urgell (demà en faré la crònica) però com és d'esperar, aquesta no és la notícia del dia ni de la setmana. Ja fa un temps que amb l'estúpida lògica d'aquest país, ens estant omplint el cap amb tot l'enrenou derivat de les eleccions a la presidència del F.C. Barcelona. De fet, considerant el que estic veient ja tenia ben bé raó el Sr. Joan Carretero (líder de Reagrupament.Cat) quan en una entrevista va dir allò de que és més important ser president del Barça que de la Generalitat. Ja he dit més d'una vegada que no acabo d'entendre com per aquest esport -que es redueix a veure 22 jugadors en un camp de gespa rere una piloteta- la gent és capaç de perdre l'oremus i de transformar-se de la nit al dia, segons si el seu equip perd o guanya. És una autèntica llàstima que al 1886 aquest esport no tingués els nivells de popularitat d'ara perquè d'haver estat així, el conegut escriptor Robert Louis Stevenson hauria tingut matèria primera en què basar l'argument de la seva famosa novel.la "L'estrany cas del Doctor Jekyll i Mr. Hyde".

Els mitjans de comunicació han anat plens: que si debats per la ràdio (p. ex. Catalunya Radio) o en televisions (a 8tv i el que va cloure la campanya electoral el divendres a TV3), reportatges als principals diaris, etc. I per acabar-ho d'adobar, aquesta nit un programa especial a TV3 amb un ampli seguiment de la jornada post-electoral que, com no podia ser de cap altra manera, farà ús dels recursos visuals dels quals són tan partidaris en aquesta casa quan hi ha comeses electorals. Encara que d'allò ja fa uns quants anys i que tampoc és que m'interessés gaire (ni ara tampoc), no recordo un desplegament com aquest a les darreres eleccions, quan el Laporta va aconseguir guanyar-les, donant per "liquidada" l'era del "Nuñisme" i inaugurant la del "Laportisme". Quins temps aquells quan l'Alfonso Arús feia el programa "Força Barça" i imitava, entre altres, a l'ex-president Núñez que a la seva vegada, imitava en Chiquito de la Calzada. Estic convençut que ni tan sols quan hi ha eleccions al Parlament català o al Congrés de Diputats hi ha tanta expectació, si més no mediàtica. Fins i tot confesso que jo mateix estic davant la televisió!

Ara, el seu substitut sortirà d'un grupet de quatre candidats, com si fossin els famosos herois de còmic els "Quatre fantàstics". En Rossell, que sembla que és qui té més números per deixar enrere el llegat d'en Laporta (aquest li deu estar maleint els ossos de tanta mala bava que li professa i que no se n'amaga); l'Ingla, que s'ha pres aquestes eleccions com un duel cara a cara amb el Sandro (segurament pensant que és el rival a batre i que ell també té molt a dir); en Ferrer, el candidat apadrinat per en Laporta i que se'l veu tan babau que no crec ni que sigui capaç de dirigir la seva comunitat de veïns; i en Benedito, que es va colar per la porta del darrera i que sembla haver guanyat molts números després de les seves aparicions (a mi, personalment, m'agrada).

Ara, i com ja no ve d'aquí, per donar-li el darrer toc de solemnitat a aquestes eleccions hauria de sortir el president Montilla -suposadament la segona autoritat del país- i anunciar des del balcó del Palau de la Generalitat aquella frase tan coneguda de Habemus Papam. Fumata blanca i després que el nou president culé fes una benedicció Urbi et Orbi. A aquesta hora,amb el 99,3% dels vots escrutats, el Sandro Rossell és el guanyador aclaparador d'aquestes eleccions, amb més del 61% dels vots (llegiu-lo a La Vanguardia). Per tant, queda nomenat com el nou "pontífex". Però el que és a mi, se me'n fot. Tractant-se de futbol ja sabeu que n'opino: puag!!

Potser també us interessa llegir aquest altre escrit sobre el futbol:

divendres, 11 de juny del 2010

Crisi i curses: més reflexions (4)

Al mes de maig vaig publicar tres escrit a mode de reflexió sobre com l'actual context de crisi a tots els nivells podia estar afectant el món de les curses populars, tota vegada que per activa i per passiva ja s'ha dit que d'ençà un temps n'hi ha un boom. Així, a partir d'una tria de curses de 10 km. i mitges maratons i del criteri del cobriment (o no) del nombre màxim d'inscrits segons les dades publicades als reglaments, es volia oferir unes mínimes reflexions per tal que cadascú en tragués les conclusions pertinents. Val a dir que la tria va ser en part aleatòria i "forçada" per la disponibilitat de les dades desitjades, que no sempre va ser possible.

Així, en aquesta mateixa línia ofereixo en aquest escrit una altra taula amb més dades. No és que amb això busqui demostrar res -potser és allò de descobrir la sopa d'all- sinó tan sols deixar palès, en la mesura de les meves modestes possibilitats, si la crisi incideix (o no) en l'èxit rotund o relatiu de les curses populars (no gosaria a dir "fracàs"). En aquest cas, les curses que han estat analitzades (renoi, això sona a estudi molt seriós i exhaustiu!) segueixen els següents criteris:
  • Les curses són de 10 km. aproximadament amb algunes excepcions (p. ex. la mitja de Salou, la cursa de muntanya de Manresa i la de Barraques de vinya, també a Manresa).
  • Una antiguitat màxima de 10 edicions i amb un èmfasi en aquelles de més "joves". La idea és veure si el fet de ser més recents pot anar en detriment de la seva consolidació en el calendari. Hi ha, però, alguna excepció afegida per tal d'arribar a un nombre de curses més o menys significatiu (p. ex. l'Ametlla de Merola).
  • Curses de les quals ha estat possible (sense gaires esforços) trobar dades de participació (de corredors arribats) a les darreres 4-5 edicions (del 2006 al 2010). En alguns casos no s'indica la dada del 2010 perquè la cursa encara no s'ha fet i s'han descartat aquelles amb menys de dues edicions.
  • Curses fetes per mi i altres en què no hi he estat present però són de la comarca del Bages i que s'ajusten també als anteriors criteris. Per un motiu o altre s'han hagut de descartar les curses de Sitges, Banyoles, Girona, Sallent, Bagà, les dues d'Olot, Sant Fruitós de Bages, Súria, Berga, Blanes i Agramunt. Per contra s'hi han afegit les curses Pineda i Olesa.
En total, el llistat adjunt inclou 26 curses amb una darrera columna que indica el percentatge de creixement (o no) entre els dos anys extrems considerats. Fixeu-vos que només 3 curses tenen xifres negatives (Cervera, Navàs i Olesa de Montserrat) mentre que de la resta algunes mostren uns comportaments força destacats. Però a part d'això, que no deu ser gaire significatiu atès que la sèrie temporal és molt curta, potser és millor fixar-nos en l'evolució interanual ja que trobem uns quants casos en què la corba no és creixent sinó que després d'arribar a un pic s'observa una certa tendència a la baixa (l'Ametlla de Merola, Igualada, Vallhonesta, Solsona o Vic-Manlleu). Així doncs, se'n podria deduir que algunes curses estan "condemnades" a un lent degoteig de corredors perduts pel camí? Que el mercat es troba ja molt saturat i que només sobreviuran unes determinades curses? Jo no gosaria dir tant però el que tinc clar és que el món de les curses populars tampoc ha de ser immune a l'actual situació de crisi econòmica i gairebé de fallida i que per un cantó o altre s'ha de veure afectat (potser menys corredors, potser obsequis més senzills, un increment dels preus, etc.). Toquem fusta, creuem els dits i fem ús de qualsevol sortilegi que tinguem a ma per veure si la cosa comença a millorar.
Si us ve de gust podeu llegir els altres escrits publicats sobre aquesta qüestió; si no en teníeu prou amb només un, doncs dues tasses. I si convé, l'olla sencera:
  • La primera reflexió, sobre un possible excés de cursa.
  • La segona, centrada en les curses de 10 km.
  • I la darrera, que posa l'ull en les mitges maratons.
Perdoneu amb tanta reflexió. No voldria donar la imatge de pretendre semblar-me a la famosa escultura en bronze del francès Auguste Rodin, "El pensador".

    dimecres, 9 de juny del 2010

    Bell-lloc d'Urgell: repetirem enguany!

    Ens acostem a la meitat de mes i anirem per la segona cursa, amb la previsió que abans que acabi en faci una altra que al seu moment se'm va passar per alt i que pensava es faria més tard (la de Callús). Quan fa uns quants dies vaig fer l'escrit corresponent a les curses d'aquest mes deia que per aquest dissabte vinent hi ha la d'Abrera i com alternativa, la de Bell-lloc d'Urgell l'endemà. Doncs bé, com la primera opció no és que m'atregui gaire i en canvi sí més la segona, he aprofitat una trobada familiar a Lleida per optar per la darrera. Amb aquesta decisió trenco una vegada més -ja vaig fer-ho amb la Mitja de Tàrrega- el criteri que em vaig fixar al principi de temporada de no repetir, en la mesura del possible, cap cursa feta l'any passat doncs, afortunadament, el calendari n'està ben farcit com per triar i remenar.

    Si feu una ullada a la crònica de fa un any veureu que la deixava bastant bé, tant per l'ambient com pel seu recorregut, el lloc, etc. i que això, però, no excloïa que hi havia alguns aspectes que al meu parer, caldria millorar. En aquell moment no és que jo tingués encara un gran bagatge de curses fetes -i per tant, referents amb qui comparar- però ara sí o, si més no, el meu currículum s'ha ampliat una mica més. Per tant, crec que ara puc opinar amb més coneixement. De fet, no és més que aplicar una mica de sentit comú a certs aspectes organitzatius que no compto siguin gaire difícils de resoldre. I sense voler insinuar una relació directa entre la meva crònica i la preparació de la cursa d'enguany -res més lluny de la meva intenció de semblar tan prepotent!- si accediu al web, ja es diu que s'ha procurat millorar les "petites incidències" que s'haguessin pogut cometre. Això es refereix a tres aspectes: avançar l'hora d'inici (a les 9:30h), posar dos llocs d'avituallament (en comptes d'un) i retallar els 280 m. que excedien dels 10 km. Sobre això últim, tinc el dubte de per on s'ha aplicat la tisorada ja que comparant el recorregut d'ambdues edicions no he estat capaç de veure-hi cap canvi. Però bé, ja ho comprovarem.

    Un altre canvi, i important per aquella gent que encara vulgui apuntar-s'hi, és que segons m'ha xiulat un ocellet les inscripcions per Internet romandran obertes fins el proper divendres, tot i que al web es diu que es tancarien avui. A més a més, es podran fer també el mateix dia de la cursa i sense que el preu variï (fins que s'exhaureixin els dorsals). L'ocellet també m'ha enviat una foto de la samarreta tècnica inclosa a la bossa d'obsequis; no sembla pas que estigui gens malament i me'n demanaré una talla M doncs ja se sap que al pot petit hi ha la bona confitura.

    El que no ha canviat -i no cal perquè és un encert- és el centre neuràlgic de la cursa com és la Pineda municipal, un indret a les afores del poble que és una zona d'esbarjo per a tota la gent dels voltants, preparat per cuinar, fer barbacoes, etc. i que disposa d'aigua corrent i serveis. De fet, com està plantat amb pins i xipresos, deu ser l'únic indret ombrívol de tota aquella raconada. El seu origen es remunta al 1947 quan molt a prop del pont del Subcanal que hi ha en el camí de Torregrossa, s'inaugurava el que llavors era el nou dipòsit que serviria per aprovisionar d'aigua el poble. D'altra banda, també és manté invariable el caràcter solidari de la cursa; si l'edició del 2009 es centrava en la lluita contra les desigualtats de classe i gènere, els fons que es recaptin amb la d'enguany aniran destinats a l'entitat "Una gota, un somriure", que construeix un pou al poblet de Sare Koke (a Gàmbia). Si voleu més informació cliqueu en aquest enllaç (pp. 24 i 25). Qui sap si després us animeu i agafeu el primer bitllet d'avió per tornar sent uns autèntics saurís.

    Això sí, per molt bona voluntat i encert que esmerci l'organització de la cursa ja us dic que gaires més coses a fer a Bell-lloc i resta de comarca ... ¡como que no! No descobreixo res de nou si dic que aquestes contrades són un veritable "oasi turístic" perquè és ben bé que hi ha poc per veure o fer que sigui realment conegut. Les coses són com són. Això sí, ningú pot negar que aquesta és terra que mima la seva cuina tradicional i prova d'això és la iniciativa de promocionar certs productes i plats típics, especialment l'anomenada "Tupina" que en poques paraules, consisteix en guardar bocins de carn de porc cuits i confitats en oli o llard dins un tupí o àmfora (permeteu que ara em passi a les files dels vegetarians!). També podeu tastar l'olla barrejada, el seu codonyat i sense que hagi de faltar a cap taula, els cargols a la llauna. Així doncs, que us aprofiti i ens veiem a Bell-lloc d'Urgell. Per cert, si fa bo no us deixeu el banyador.

    Potser t'interessa llegir aquesta crònica:

    dilluns, 7 de juny del 2010

    Manresa: fiblada de mosquit o calor?

    La tarda del dissabte va ser el torn de la 1a edició de la Cursa del Mosquit, organitzada pel Club de Tennis Manresa. Una bona oportunitat per córrer al costat de casa, en una zona que ens coneixem molt bé -doncs segueix el traçat de la Sèquia-, de retrobar-nos amb coneguts i en definitiva, de passar una bona estona en un entorn -el Parc de l'Agulla- que és una molt bona àrea d'esbarjo per a la gent de la ciutat i rodalies i un autèntic pulmó verd. Així, amb la baixa del Frans, els altres membres del "Team" ens hi deixem caure amb bones expectatives. Es podria entendre que dit amb aquestes paraules, tot s'hauria desenvolupat d'allò més bé, tant des del punt de vista organitzatiu com pel que fa a la nostra actuació personal. Però no ha estat ben bé així. I m'explico.

    En primer lloc, la cursa va començar amb un cert retard i és que a l'hora de recollir el dorsal hi va haver moments de confusió amb corredors que havien pagat la inscripció i no hi constaven al llistat; és més, veies alguns amb dorsals fets a ma i a corre cuita. A més, la forma d'inscriure's i de fer el pagament hagués pogut ser més àgil i avui dia, amb Internet, no hi ha excusa per no fer-ho on-line. Segon, no entenc perquè es dóna la bossa d'obsequis abans de començar i no en acabar la cursa (què se suposa què han de fer aquells que no han vingut en cotxe i no tenen ningú a qui deixar-la?). Sobre això mateix, per què els que vam ser dels últims en recollir el dorsal només ens va tocar la samarreta i no la resta de la bossa? A mi i a altres no ens la van donar. I que consti que a mi tant me fa perquè crec que és quelcom secundari, però potser a d'altres no. Tercer, i el més "greu", si s'organitza una cursa per aquestes dates ja es pot suposar que farà calor i el que no es pot acceptar és que al segon avituallament (km. 7) no hi hagi aigua per a tothom, sobretot per als darrers que són, justament, els que van més "tocats". I de ben segur que més d'un se'n va ressentir, com explicaré després. I quart, encara romanem a l'espera de poder consultar la classificació final al Web.

    És a dir, que pel que fa a l'organització de la cursa crec que hi ha aspectes a millorar si se'n vol fer una segona edició. Els comentaris que anaves sentint a la zona d'arribada apuntaven a un cert descontrol, que donava la sensació que se'ls havia escapat una mica de les mans i que potser no estaven preparats per al nombre total de corredors inscrits (superant els 200), malgrat que al reglament es deia que les inscripcions es tancarien en arribar a les 400. Jo afegiria que com una cursa que ha nascut amb la intenció de diversificar les activitats d'un club de tennis, potser es van deixar portar per aquesta moda de muntar curses populars, amb tota la bona intenció i feinada que deu haver-hi al darrera -que no els hi nego i alhora reconec- però sense estar-ne preparats. És més, no em valdria el pretext o excusa de dir que és la típica inexperiència de la primera vegada, sobretot quan de curses se'n fan moltes i aprendre'n d'una i altra no costa gaire. En definitiva, i recuperant una mica el fil d'un dels darrers escrits, crec que el preu no justifica el que després ens hi hem trobat: tot i que no és la mort de ningú, 12€ per una cursa sense xip i amb alguns aspectes deficitaris, fa que la relació qualitat-preu sigui força millorable. Perdoneu però algú ho havia de dir.

    Canviant de tema, i pel que fa a la meva actuació personal i la resta del "Team", ja us avenço que no ser gaire lluïda per a cap dels tres. I és que un dels aspectes que potser vam passar per alt és que, més que dels mosquits, havíem de témer per la calor. No tinc la dada de la temperatura a les 6 de la tarda del passat dissabte però tothom ja donava per fet que era un dels dies més càlids del que portem d'any. I aquells que com jo ens hi vam acostar a peu -com un escalfament previ- ja ens en vam adonar res més sortir de casa. I a més del tema de l'aigua ja comentat, no va ajudar gens que el recorregut tingués tanta ombra com la que pots trobar-te estant en una barca en mig de l'oceà, és a dir, cap ni una. Així, guarnit amb gorra i ulleres de sol prenc la sortida i aviat agafo un ritme que presumeixo em serà còmode de mantenir, tenint en compte el perfil (d'uns 4':25"/km). En arribar a la meitat ja me n'adono que la calor comença a fer estralls i tot i que les cames responen, el meu cap no tant. No recordo en cap cursa anterior la sensació d'estar tan assedegat com en aquesta i quan començo a avançar corredors que opten per continuar caminant és quan prenc la decisió d'agafar-m'ho amb més calma. És com si la calor, enlloc de fer-me veure miratges, em refresqués el poc seny que encara dec conservar; potser l'orgull de no abandonar i arribar a la meta em fa ser un pèl insensat però tinc el convenciment que puc aconseguir-ho. Renoi, si sembla que estigués fent la crònica d'una ultramarató en ple desert i total, és només una cursa de 10 km. vorejant camps de conreu i al costat de casa meva!!

    Sóc afortunat i puc agafar aigua al segon control però l'alleujament de la set em dura molt poc. Definitivament, arribo a la conclusió que he deixat de ser corredor de secà (si és que mai ho he estat) i que la calor extrema m'afecta tant o més que a la resta de gent. El ritme va afluixant i trobo un de més còmode. A partir del km. 7 tinc l'honor de compartir patiments durant un parell de quilòmetres amb el conegut periodista i encara més expert corredor, en Xavier Bonastre; em confirma que li està resultant una cursa més dura del que es pensava i, vulguem-ho o no, això em fa sentir una mica més bé (podeu llegir la seva crònica). Al tram final de la cursa l'altre Xavi, el nostre, em supera ja que amb el seu anar fent regular i constant, potser ha sabut dosificar-se millor. Al final, arribo en el mateix minut que ells dos (49':55") però lluny del que havíem comentat abans del que podria ser un bon temps (uns 45'). De fet, crec que el primer classificat no ha fet tampoc una marca com per obrir ampolles de cava a dojo, mentre que la primera noia ha arribat tan tocada que se l'han hagut d'endur a l'hospital, després de molta estona essent atesa a la mateixa meta (suposo que un cop de calor). Pel que m'han dit ha arribat que estava fent giragonses. I val a dir que jo també arribo un pèl més tocat de l'habitual, fins i tot amb aquella sensació d'haver de vomitar. Al final, però, per sort la sang no arriba al riu i tot queda en una falsa alarma.

    Total, que estic convençut que com el dia de la Mitja Marató d'Olot, la calor va fer que tothom s'hi deixés, qui més qui menys, uns quants minuts pel camí. I per cert, abans que m'oblidi: sense voler fer llenya de l'arbre caigut, l'altre membre del "Team", el Jordi, va tenir pana. Podríem dir que el "crack" va fer "catacrack". Després que sortís llençat com un coet i perdre'l de vista als primers compassos de la cursa, ens el trobem més o menys al km. 4 aturat per molèsties en un bessó. I també amb bon seny opta per deixar-ho estar no sigui que faci més mal que bé.

    Per acabar, voldria confirmar-vos el temps oficial i el lloc obtingut a la classificació final però en el moment d'escriure aquesta crònica no hi ha res publicat al Web, ni tampoc cap avís de si es farà o no. Això sí, si voleu podeu fer una ullada al recorregut de la cursa clicant en aquesta icona:

    View Interactive Map on MapMyRun.com

    dimecres, 2 de juny del 2010

    Sobre la recent cursa El Corte Inglés

    El passat dissabte vaig anar a un restaurant al perdut poble de Gaià (prop de Navàs), amb motiu d’un dinar familiar i em vaig endur una sorpresa en trobar-hi un tríptic de la cursa El Corte Inglés. Si seguiu el bloc ja sabeu que no sóc gaire partidari de curses com aquesta, que just aquest diumenge va fer la seva 32ª edició. Considero que aquesta mena d’esdeveniments són més aviat una excusa perquè molta gent surti a trotar, més que a córrer, tret d'aquells altres –i no són pocs- que se l’agafen amb un esperit més competitiu i ja van amb el seu propi xip. Però bé, que cadascú faci el que li vingui de gust. Suposo que gestionar una cursa amb gairebé 60.000 persones no deu ser empresa fàcil i per tant, vagi d’entrada el meu reconeixement a tot el personal que està al càrrec de la seva organització. Ara bé, com ja he dit en altres escrits –sobre aquesta mateixa cursa i altres de similars- crec que es parteix d’una idea errònia en confondre’s “popular” amb “massificació”, i alhora es cau en una contradicció en deixar que es corri amb xip -perquè no es vol renunciar a un cert rigor en el control del temps- i simultàniament reivindicar el tarannà festiu i multitudinari de la cursa. O és fa una cosa o una altra. Sense negar que una cursa popular no hagi de ser festiva crec que, o bé tothom corre amb xip o ningú. Això que molta gent vagi disfressada, amb el cotxet del nen com si passegés ... què voleu que us digui? És com anar a un restaurant vegetarià i queixar-te després perquè a la seva carta no hi ha cap plat a base de carns a la brasa.

    No sóc ningú per criticar perquè no he participat mai en aquest tipus de curses i només faltaria que ho fes algun cop per convertir-me després a la “fe dels nous conversos” i pregonar als quatre vents les seves virtuts. Si mai ho faig, senyal que m’hauré begut l’enteniment. De totes formes, després de mirar el tríptic informatiu de la cursa veig que des del punt de vista urbà, el seu recorregut no és que tingui gaire interès, llevat del seu pas per l’Estadi Olímpic i la sortida i arribada a la Plaça Catalunya; no compto que córrer pels carrers Aragó, Tarragona, Floridablanca o Ronda de Sant Antoni, entre altres, tingui més al.licient que fer-ho en una cursa de qualsevol altra ciutat. Llegint la informació em va cridar l’atenció dos aspectes: primer, el gran nombre de serveis de la Creu Roja disseminats (segons el mapa n’he comptat 20, és a dir 1 cada 540 m.). Potser entre poc i massa o potser esperaven que amb tanta gentada per a la qual devia ser el primer cop que es calçaven unes vambes per córrer, pogués petar més d’un. I la segona cosa que em va xocar va ser assabentar-me que s’obsequiava als corredors amb un tros del tartà de l’Estadi (el mateix dels Jocs Olímpics), doncs es veu que l’han canviat per un altre de cara als propers Campionats d’Europa d’Atletisme que s’hi han de celebrar.

    Per un costat, no nego que és una idea original i qui sigui amant d’anar col.leccionant fragments de coses ha pogut afegir aquest al de la gespa del Camp Nou, una totxana del mur de l’antic Berlín i altres per l’estil. D’un altre, però, per a l'Ajuntament deu ser la millor manera de treure’s de sobre un destorb (no us estranyi que el mateix dia els camions de la brossa haguessin buidat més d’un contenidor ple). Aprofito l'avinentesa per llençar una proposta a l'alcalde Hereu (com l'han de patir els i les barcelonines!!) abans que li donin una coça al cul. Considerant la història i importància de l'avinguda de la Diagonal, ¿per què a la passada cursa que s'hi va fer el 9 de maig no es va obsequiar als seus corredors (5.000) amb un trosset del seu ferm? Així fora problemes; si l'excel.lentíssim alcalde vol reformar-la es divideix i que cadascú n'agafi un. Deixem-nos de collonades de consultes populars que tenen una mínima participació, que si opcions A, B o C, que si votacions electròniques, etc. Com diu la dita en castellà, "a grandes males, grandes remedios". La "despullem" del tot i tornar a començar. Això sí, a cadascun dels inscrits li tocaria un lot d'uns 100 m2 (xifra que surt de dividir els 510.000 m2 de superfície que té aproximadament entre els 5.000 corredors). Tret que tothom visqués en grans cases o palaus, hi hauria autèntics problemes per trobar-hi un lloc on col.locar aquest obsequi.

    Potser també us pot interessar llegir aquest altre escrit sobre la cursa de l'any passat:

    dimarts, 1 de juny del 2010

    Marató i ciència per TV

    La gent que em conegui sap que no sóc gaire amant de la televisió que es fa avui dia al nostre país ja que pel que acostumen a fer, val més dedicar el temps a altres aficions més gratificants que no pas perdre'l estúpidament. És ben bé que això de la TDT no ha fet més que multiplicar la merda que ja teníem d'abans, és a dir els programes del cor, de frikys i famosos de pacotilla, de reportatges banals, de futbol (faltaria més!), pel.lícules mutilades per la publicitat i poca cosa més. De tant en tant, però, hi ha alguna "perla" que val la pena seguir si un es vol desmarcar d'aquest panorama tan desolador i demostrar tenir unes altres preferències. Doncs bé, en aquesta línia, el C33 emet la nit dels dimecres (i el repeteix després altres dies) un magnífic programa que tracta temes molt diversos relacionats, sobretot, amb la ciència i tecnologia, explicats d'una forma molt didàctica, curiosa i que tot plegat fa que sigui, per mi, un dels millors programes d'aquest àmbit que es pot trobar a la graella televisiva. Es tracta del programa "Quèquicom" i els seus presentadors són en Marc Boada i Toni Mestres mentre que té com a reporters en Pere Renom, Miquel Piris i Samanta Vall. Val a dir que tots cinc ho fan molt bé.

    I si us esteu demanant què fa aquesta "píndola" científica i de televisió en el blog doncs té una molt bona explicació. Tafanejant pel seu Web he "descobert" que el reportatge de demà està dedicat a ... ni més ni menys que a la preparació d'una prova de marató. I per il.lustrar-lo que millor que sigui un dels seus reporters qui agafi el bou per les banyes i s'hi posi a fer-ne una, en concret la de Barcelona d'enguany, així, com qui no vol la cosa. Així, fent servir en Pere de conillet d'índies el reportatge ens explicarà com afrontar la prova amb garanties: la prova d’esforç, l'alimentació, el calçat, l'anatomia, la fisiologia i la psicologia seran aspectes clau perquè el corredor pugui fer els 42 km i arribar a la meta amb èxit. El programa, a més, també donarà consells de com prevenir lesions. Per suposat que si entreu al Web després es pot tenir accés al vídeo del reportatge. És a dir, que si demà no el podeu veure, teniu més oportunitats perquè no us el perdeu.

    Qui sap si després de veure'l m'adonaré que haver corregut la marató va ser un acte temerari o pel contrari, vaig anar d'allò més preparat? Qui sap si després de veure'l m'animaré a fer-ne alguna més? Coneixent una mica per sobre el tractament dels temes que han fet als anteriors reportatges, estic del tot convençut que el de demà pagarà molt la pena per a gent que, com nosaltres, ens agafem el córrer com una activitat ben bé popular. Per un cop que fan alguna cosa per l'estil i que no coincideix amb "lo puto" futbol, no em direu que us el deixareu passar? Penseu que a aquesta franja horària les alternatives als altres canals fan riure, per no plorar. A no ser que la vostra parella us reclami per fer una altra mena de marató, abans que el petit es desperti!