Bàsquet: sí, ara a gaudir-ne!

Ahir van començar el play-off de bàsquet de la lliga ACB, l'únic esport pel qual crec que val la pena perdre, de tant en tant, el senderi. Malgrat que el Barça té molts números que l'acabi guanyant, i de carrer, ja sabeu que a mi no em fa ni fred ni calor. Una altra cosa seria que ho pogués fer el Bàsquet Manresa; això, però, ja fa temps que no succeeix perquè amb prou feines any rere any podem fer un equip només per conservar la categoria. Ha plogut molt d'ençà que el TDK Manresa conquerís el títol disputant la final al TAU de Vitòria (temporada 1997-98) i que va ser una de les majors proeses esportives d'aquest país en una competició regular, tractant-se d'un equip modest com el que era i a més, sent el primer (i diria que l'únic) en fer-ho tenint sempre el factor pista en contra. Si repasseu la llista dels campions veureu que han estat ben pocs els equips que han inscrit el seu nom en aquest palmarès, en concret, Madrid (30 títols), Barça (15), Joventut de Badalona (4), Vitòria (2) i Màlaga i Manresa (1). De fet, aquells anys van ser els més gloriosos del club perquè l'anterior ja es va guanyar la Copa del Rei, jugant la final contra el mateix Barça (toma ja!!!).

De vegades, doncs, s'albira a l'horitzó una petita llum d'esperança per als clubs més modestos i si les coses es fan bé de bon principi, qui sap què es pot aconseguir amb els mitjans ben justos. Però com en casa del pobre hi ha més arengada que rap, les alegries duren poc. Després d'aquestes fites el club va entrar en una època d'alts i baixos, anant a parar a a la LEB en dues ocasions (1999-2000 i 2005-2006) i el que fot més en aquests casos, perdent a la darrera jornada en casa d'un rival directe per evitar el descens; és a dir, que per a un i altre equip era o caixa o faixa. El primer cop ens vam haver de jugar les garrofes amb el Gijón (vés a saber per on para ara) i després contra el Menorca (que ara està lluitant per pujar de nou a l'ACB). Dos "moments negres" en la història recent del club. Encara recordo com vaig viure el primer, estampant un got de vidre contra una paret i fent-lo miques (reconec que vaig perdre una mica el cap), del tot diferent al segon, a casa meva però sense el got perquè feia poc que ens havíem mudat al piset nou. Per sort, el trànsit pel purgatori de la LEB ha durat poc i des de fa tres temporades som de nou a l'ACB.

De totes formes, als darrers anys no hem entrat als play-off per al títol perquè tocant de peus a terra, no tenim equip per fer-ho i amb molt d'esforç repleguem els diners suficients per cobrir el pressupost mínim que s'hi exigeix. I suposo que amb el poc que tenim no ens podem queixar gaire si, dit i fet, fem possible l'objectiu de mantenir-nos entre els grans sense haver de patir a la darrera jornada per confirmar-ho. Així, la nostra classificació final d'enguany (la 12ª posició i un balanç de 14 victòries i 20 derrotes) ha estat la més habitual. Només la temporada 2003-2004 vam millorar aquest registre (amb 16 victòries i una 9ª posició) i quedant-nos a un pam d'entrar als play-off (maleït bàsquet average amb el Joventut!). Exigir més crec que seria com demanar peres a un pomer. Això no treu que molts socis siguem més crítics amb aspectes com el joc de l'equip en certs moments, amb el paper d'alguns jugadors que se'ls ha fixat per tirar del carro i en canvi quan salten a la pista sembla que ho facin esbufegant, etc. Si bé jugar pel títol seria un premi massa gran -i qui perd de vista el seu objectiu principal (la permanència) corre el risc de perdre-ho tot- de vegades ens oblidem que aquells temps que amb quatre rals fèiem un bon equip ja s'han esvaït. Se'ls ha endut el vent!

Si més no he tingut la sort de veure guanyar una lliga i no compto que ho pugui repetir (ni tampoc els meus néts), tot i que no diré allò tan típic i estúpid de "ara ja em puc morir". La vida no comença ni acaba amb la consecució d'un títol esportiu. Bé, tot aquest rotllo per dir que ara sí puc veure bàsquet sense haver de patir perquè se me'n fotrà qui guanyi al final (i sospito que també a molts culés, que només ho són del futbol).

Visca el bàsquet, mori el futbol. Puagg, puagg i més puag!!