Marxem 2, tornem 3 i som 4!

Doncs sí, d'ençà uns dies a casa ja estàvem pendents del que us parlaré tot seguit, malgrat que la previsió era per a una mica més endavant. Que de què parlo? Senzillament de l'arribada a aquest món de l'hereu de la nostra nissaga familiar, l'Stanis. Dit això, dues qüestions: primera, tingueu clar que el seu nom és el que és i no pas Estanislau. Com a tal, aquest no ens agrada però en canvi sí ens complau, i molt, la seva versió escurçada i sense la lletra "E" de l'inici. Amb el nom sencer hi hauria el risc que la gent l'acabés cridant per "Lao". Per tant, fora problemes i abreugem el nom pel final i no pel principi. I segona qüestió, s'obra la llista d'espera per si alguna altra família amb una pubilla també acabada de nàixer, vol començar a fer tractes (entre pares) per mirar de tancar futures aliances. Això sí, han de ser famílies respectables, de bon nom i no ens faria res que disposés també d'un cert patrimoni (absteniu-vos Millets i cia.).

No m'estendré explicant els detalls del tot el procés del part (i menys el de "fabricació" i gestació); només dir que ha estat llarg (o potser el ginecòleg ens va enviar a la clínica massa aviat). Ha pesat 3,4 kg. i tot sembla indicar que quan sigui una mica més gran tindrà al darrera totes les pubilles que vulgui, doncs si la mare és dels Cal Macià de Puig-reig de tota la vida i el pare de la branca lleidatana dels "guapetó" (i no és cap broma), no pot ser que no sigui agraciat i bufó. En altres paraules, que si acaba sortint com el germà lleig dels Calatrava o com l'actor Danny de Vito, alguna cosa no haurà anat del tot bé.

Obvi és dir que ser pare és l'experiència més meravellosa que un home pot sentir. Ser mare també però amb l'afegitó (o inconvenient) que ha hagut de carregar durant molt temps amb un pes que com més va, més gran s'anava fent. I sembla mentida que sorti per on ha de sortir (cesàries a part); és ben bé que la natura és sàvia i va decidir que allò que culturalment hem anomenat "dona" o "gènere femení" fos l'encarregat de transmetre la descendència de l'ésser humà. I a l'altre costat, allò que en diem "home" o "gènere masculí" no sàpiga ni com reaccionar quan li posen als braços el nou "plançó". Ja ho ho diuen, "20 segons de joia durant uns quants dies seguits i s'ha acabat la bona vida per sempre més!". Si més no espero que quan jo sigui més granadet i amb més canes de les actuals a l'Stanis li agradi el món de les curses populars i em faci de llebre, quan no m'aguanti més els pets. Ara bé, si li dóna pel futbol ja haurem begut oli; no em veig anant amb ell de camp en camp, amb els altres pares, discutint de l'arbitre, l'entrenador, la tàctica, etc. Ara bé, aviso que si s'inclina pel bàsquet el faig soci vitalici del Bàsquet Manresa i li regalo un bon paquet d'accions del club. Temps al temps.

Tot plegat, que ara ja som quatre a casa: jo, la mare, el nen i el gat. A veure si per aquest mes podem planificar alguna sortida per a la propera cursa. Dubto que aquest cap de setmana vinent fem alguna cosa però qui sap si encara repetirem l'experiència d'Ossera de l'any passat. Si es dóna el cas potser no correré però hem de començar a acostumar el nen al que li espera i no hem de deixar que siguem nosaltres els que haguem de seguir la seva rutina. Molt em temo, però, que això últim sona més a una ficció que no a un desig ben factible.

Postdata: avui dimecres té prevista la seva visita a la clínica la Consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli (la de veritat, no la del Polònia) per inaugurar un nou TAC. Sí, aquella que no fa gaire va ser titllada de "zorra" i altres "amables" qualificatius per un imbècil en una tertúlia del programa "El gato al agua" del canal Intereconomía. I la visita coincideix amb una protesta dels treballadors de la fundació sanitària Althaia, a què pertany, pel tema de la retallada dels salaris.