Contrastos difícils de pair

Ahir vaig llegir a l'edició digital del diari Regió 7 dues notícies que per diferents motius m'han cridat molt l'atenció i que tenen relació amb alguns dels escrits que he anat publicant al blog. La primera és la tràgica mort d'un triatleta el passat diumenge mentre participava al 3r Triatló Accura Ciutat de Gavà. Es deia Quim Raïch, tenia 42 anys i era originari de la vila de Gironella (Berguedà) tot i que residia a la Cerdanya. Es veu que mentre estava fent la prova de natació ja es va trobar malament i malgrat els esforços dels serveis mèdics de l'organització de la prova i la seva ràpida evacuació a l'Hospital de Bellvitge, no es va poder fer res per salvar-li la vida. Malauradament deixa dona i dos fills.

Per alguns pot resultar sorprenent que una persona com aquesta, amb molta experiència en aquest tipus de proves, metòdica en la preparació i que es cuidava d'allò més hagi tingut aquest desenllaç tan tràgic. Però potser no ho és tant. Ja he reflexionat alguna altra vegada sobre aquestes situacions de morts sobtades d'esportistes, de com gent físicament preparada cau fulminada practicant esport. Potser ara també se'n parla més perquè com ara hi ha més gent que fa activitats esportives d'una certa exigència, hi ha més probabilitats que a un o altre li toqui el rebre. I suposo que també podríem dir que genera "alarma social". Les preguntes, doncs, són gairebé immediates: què es pot fer per evitar aquests fets? Serveixen d'alguna cosa les revisions mèdiques com les proves d'esforç i electrocardiogrames? Cal arribar a certs límits que poden posar el nostre cos en una situació extrema o irreversible, encara que no ens ho sembli? I, què ens empeny a fer-ho?

No poso en dubte la validesa de qualsevol prova mèdica que ens pugui detectar alguna mena d'anomalia de la que ni potser sospitem, o ens doni una idea fiable de quin és el sostre al qual podem arribar. També suposo que per molt que avenci la tecnologia mèdica, encara hi ha coses que no detecta, de la mateixa forma que sens dubte deu haver-hi un component de predisposició genètica que fa que unes persones tinguin més números que altres que li toqui aquesta maleïda loteria. Potser aquesta mena de notícies ens han de fer reflexionar sobre el que estem fent i de si val la pena córrer certs riscos quan, suposadament, practiquem una activitat saludable. Quan sento això no puc evitar tenir la sensació de "gallina de piel" (com va dir aquell) i de si mai em passarà el mateix. Per això tenia molt clar de bon principi que si quan vaig fer la revisió mèdica de cara a la marató, el metge em recomanava de no fer-la, aleshores ho deixava estar. Allò que ha de ser popular no ha d'acabar sent tràgic. Llàstima que per adonar-nos-en haguem de llegir notícies com aquesta.

I ara perdoneu que canviï radicalment de registre per comentar la segona notícia perquè veieu com la vida té aquests contrastos i com unes mereixen tot el ressò mediàtic i altres passen gairebé desapercebudes. Òbviament suposo que ja haureu endevinat que es tracta, de nou, del "puto" futbol. Llegeixo al diari que el més que probable fitxatge d'en Mourinho pel Real Madrid pot costar l'esgarrifosa i escandalosa xifra d'uns 130 milions €, si comptem el seu sou pels anys que firmi de contracte (més impostos), el dels seus ajudants, la indemnització a l'Inter de Milà i a la de l'encara entrenador Manuel Pellegrini i el seu equip. I per suposat també caldrà comptar amb les possibles primes per títols aconseguits i els fixatges que pugui exigir el portuguès per fer l'equip a la seva mida.

Com veieu es confirma un cop més l'existència d'una altra mena de dimensió paral.lela a la vida de la majoria dels mortals, de la qual només som testimonis i per als qui ha perdut tot sentit. I més en un moment com l'actual, de crisi econòmica galopant en què molts s'han d'espavilar per afrontar tan bonament com poden un munt de despeses, de funcionaris i pensionistes que veuen rebaixat el sou i congelada la pobra pensió i de més i més gent engruixint les cues de l'atur. Diria sense cap mena d'embut que en aquest país, el futbol en general i alguns dirigents en particular, han perdut tota la seva vergonya i se'n foten de nosaltres als morros. Mentre moltes empreses tenen greus problemes de liquiditat perquè bancs i caixes han tancat l'aixeta del crèdit, alguns presidents de clubs de futbol sembla que no en tinguin cap ni un. És com anar a un casino i tenir oberta sempre la línia de crèdit. Ja tenia ben bé raó l'expresident del F.C. Barcelona, en Josep Lluís Núñez, quan fa temps es queixava d'en Cruyff perquè li demanava molts diners per fer fixatges, i amb molt d'encert li va respondre que amb 5.000 milions de ptes. també sabia fitxar la portera de cosa seva.

Perquè us en feu una idea del que estic parlant, i de com de ases arriben a ser alguns dirigents del futbol, deixant de banda que potser al final la xifra dels 130 milions d'euros (no pessetes) es pugui rebaixar, cal recordar que a més de la morterada que haurà de posar sobre la taula el Real Madrid, per segon any consecutiu pagarà una indemnització per contractar un entrenador, després que l'estiu passat ja va abonar al Vila-real 4 milions € per en Pellegrini i sense que enguany hagi guanyat cap títol. En qualsevol empresa "normal" haurien rodat caps (president, secretari tècnic, futbolistes, etc.). Amb aquestes xifres l'entrenador hauria de saber fer de tot: gols, aturar penals, influir sobre els arbitres, presidir el club, segar la gespa del camp, netejar els vestuaris, vendre entrades a taquilla, etc. I per suposat, fer que l'equip guanyi partits i títols. En aquest cas concret no m'estranyaria que les cases d'apostes ja tinguessin oberta una timba per saber quant de temps durarà en Mourinho al club de Concha Espina, tenint en compte que aquest és especialista en el que podríem dir "antropofàgia futbolística", si repassem la llista d'entrenadors que han ocupat la seva banqueta als darrers anys.

Però com es deia abans, el futbol està en una altra dimensió que es regeix amb uns altres paràmetres. El que potser sap més greu és el convenciment que aquesta reflexió també és compartida per molta gent a qui li agrada el futbol i el segueix amb passió i que quan comenci a rodar de nou la piloteta sobre la gespa (tant se val si és un amistós o un mundial), se n'oblidarà. Haurà estat abduïda pels efectes psicotròpics de la droga del futbol. I per acabar-ho d'adobar, avui a l'edició digital de La Vanguardia llegeixo aquesta altra notícia sobre les primes que negocien els jugadors de la selecció espanyola de futbol en cas que guanyin el mundial de Sud-àfrica; res, uns 550.000€ per cap i quan es tracta de gent que ja de per sí, tenen uns salaris i beneficis varis als quals els mortals (no els incloc perquè ja deuen considerar-se Déus) ni es plantegen d'arribar-hi mai. I això quan se suposa que defensar els colors del seu país ja és un honor i que molts altres jugadors pagarien per fer-ho. Només cal llegir els comentaris dels lectors per veure com de vergonyós pot ser el món que envolta el futbol. Si pogués els escopiria a tots plegats a la cara, literalment. Puagg!

El meu més sincer condol a la família d'en Quim. No sé per on pararàs ara però si existeix alguna mena de "dimensió" més enllà de la mort, espero que no estiguis a la del futbol i futbolistes traspassats. Seria com haver estat condemnat al pitjor dels inferns. Quim, d.e.p.

Esport i morts sobtades: toquem fusta!

Aquest comentari intenta ser una breu reflexió (espero que reeixida i interessant) sobre la pràctica de determinats esports i la salut, i que m'ha vingut al cap per la gairebé coincidència en el temps de dos fets que, aïlladament, no tenen cap relació sinó és amb la salut. D'una banda, la meva revisió mèdica a càrrec de la feina i de l'altra, la malaurada notícia que va publicar fa uns dies el diari comarcal Regió 7 de la mort sobtada d'un ciclista mentre competia en una cursa de BTT.

En primer lloc, afortunadament no em puc queixar dels resultats que obtinc en les proves de la revisió ja que deixant de banda el persistent petit problema del colesterol (petit perquè no ha arribat mai a xifres preocupants) i altres deficiències menors que deuen ser inherents a l'edat, la resta d'indicadors són força positius. Fins i tot, la meva capacitat pulmonar ha augmentat i en això hi té molt a veure el córrer i sortir en bici regularment. I vet-ho aquí també! he augmentat uns quants quilos de pes (fixeu-vos que no dic "engreixar" perquè aquesta paraula significa literalment "afegir greix"). Per a que després vagin dient que córrer aprima! Això és cert però caldria especificar que, més aviat, el que fa es reduir el volum de grassa. Tot plegat, que en principi no hauria d'estar amoïnat per la meva salut si més o menys vaig fent com ara.

Ara bé, i en segon lloc, a la passada edició de la prova ciclista de 3 hores de resistència que es celebrava en el marc de la festa major de Manresa, el solsoní Toni López de 35 anys i pertanyent a l'equip BTT Solsonès va morir d'una aturada cardíaca, recordant la també recent i més mediàtica mort del futbolista del RCE Espanyol Dani Jarque, i suposo que deu ser un cas molt semblant al del també jugador de futbol Antonio Puerta (del Sevilla) que amb tan sols 22 anys ens va deixar l'estiu del 2007. I per citar un altre cas tràgic, podem recordar el del corredor irlandès Colin Dunne (de 27 anys) que a la passada marató de Barcelona va caure fulminat quan el seu cor també es va aturar definitivament.

La pregunta que em faig és aquesta: què fa que de cop i volta el cor d'un esportista, fins i tot professional i se suposa que controlat mèdicament, digui prou i fins aquí hem arribat? Ja al recent congrés europeu de cardiologia celebrat a Barcelona va ser un dels temes tractats i destaquen algunes de les seves conclusions: sembla ser que les morts sobtades afecten més als homes, aparentment molt sans i sense cap malaltia cardíaca prèvia coneguda; que s’acostuma a produir en esports de resistència (p. ex. una marató, un triatló o similars) i que en el cas dels corredors de llargues distàncies, no es dóna gairebé mai un infart durant els 10 primers quilòmetres sinó més aviats cap al final o als 15 minuts després de la prova. En definitiva, el que cal esbrinar per sobre de tot és per què en aquests casos el primer símptoma de la malaltia porta a la mort immediata.

Si bé és cert que esports com l'atletisme i ciclisme són bons per a la salut i preveuen de malalties cardiovasculars, també ho és que el cos humà no és una màquina perfecta i que per molta precaució que tinguem, sempre hi ha el risc que les revisions mèdiques, les proves d'esforç, etc. no detectin determinades anomalies del cor i per tant, la pràctica de determinats esports que exigeixen un cert nivell de duresa acabin sent bombes de rellotgeria i que petin quan un menys s'ho esperi. Si els esportistes professionals passen revisions exhaustives periòdiques cada temporada i també cada vegada que noten una mínima molèstia, aleshores imagineu-vos quin "canguelis" hauríem de tenir els milers de corredors que com jo, gairebé cada dia sortim a córrer i competim en curses populars, sense cap més intenció que passar-nos-ho bé i posar una mica a prova el nostre cos, però amb un absolut desconeixement de fins on pot resistir. Per això és molt important conèixer un mateix els seus límits i saber aturar-se a temps, i si en mig d'una cursa veiem que no aguantem còmodament un cert ritme, pleguem veles no sigui que després apareguem a la secció d'esqueles del diari. Al cap i a la fi, com em va comentar un cop el col.lega Natxo Rovira les curses no són ni més ni menys dures sinó que som nosaltres mateixos els que fem que ho siguin.

Al final, la vida posa cadascú al seu lloc i no per això hem de quedar-nos al sofà no fent res. Podem escollir: o el risc d'una mort sobtada mentre estiguem corrent o el risc de morir per una explosió perquè s'ha donat la casualitat que mentre estaves a casa el teu veí s'ha deixat obert el gas i ... "boom". Em direu que hi ha poques probabilitats que això últim passi i tindreu raó però de vegades passa. Com les morts sobtades.

I ara creuem els dits, toquem fusta i fem qualsevol sortilegi de prevenció perquè em vaig a córrer una estona per escalfar de cara a la cursa de demà a Cervera.