divendres, 30 d’abril de 2010

Cloenda de mes gastronòmica

Per acabar aquest mes permeteu-me un breu toc gastronòmic sobre dos productes que he citat en anteriors escrits i que no deixen de tenir una certa relació amb el món de les curses. En primer lloc, per a tota aquella gent que en dubtava, confirmo que el pernil guanyat amb molta suor a la darrera cursa d'Olot ha sortit prou bo. Teníem recels sobre la seva qualitat després d'haver llegit algun comentari en algun blog respecte el pernil d'edicions anteriors i que a més, no per això el preu de la inscripció era molt alt (si fa o no fa com altres mitges maratons però sense aquest obsequi). Tot plegat, això vol dir que muntat en el perniler de la cuina fa patxoca, i que no hi ha dia que agafi el ganivet i me'n foti uns quants talls. Com va dir aquell que ara deu estar decebut per l'eliminació del Barça, m'estic posant com un bacó.

I en segon lloc, a principis del passat febrer feia aquesta entrada explicant la nostra sortida cap a Valls de Torroella, en una sessió de preparació prèvia a la Marató de Barcelona. Si el torneu a llegir citava el gran "descobriment" de les cerveses artesanals Guineu, originàries d'aquest nucli. Doncs bé, l'edició digital del diari "Regió 7" publica avui la notícia que la modalitat Riner, amb poc més d'1 any de presència al mercat, ha estat escollida com la primera del món en el rànquing de cerveses de baixa graduació segons el web Ratebeer, un dels llocs de la xarxa més prestigiosos en la classificació mundial d'aquesta beguda. Val a dir també que ocupa la segona posició en el rànquing de cerveses espanyoles, darrera d'una altra catalana, la Setembre d'Agullons (Penedès).

Doncs la meva més sincera enhorabona a l'empresa responsable -Ca l'Arenys- per la seva molt bona feina. Ja veieu que es confirma un cop més com les curses han acabat sent un bon pretext per gaudir de plaers com aquests dos. Si sou cervesers i voleu provar una cervesa diferent, feu el pas i demaneu una Guineu (entre altres). I si la podeu acompanyar amb uns quants talls de pernil, encara millor.

dijous, 29 d’abril de 2010

Suzuki Manresa: objectiu assolit

En una època de vaques primes com la que estem patint, en què tot són notícies negatives i que l'economia fa aigües per tot arreu (l'atur espanyol pels núvols, la factura del rescat grec, la rebaixa de la solvència del deute públic espanyol, etc.) ja només faltava que el poble (bé, a una bona part) es quedés sense l'únic que li donava una mínima alegria setmanal. Ni Panem et circenses, ni l'opi per fer-se passar les altres penes i poder-se aïllar de la crua realitat quotidiana. El Barça eliminat per un equip que juga a l'antifutbol i dirigit per un entrenador que encarna la ràbia més visceral del culè, com és en Mourinho. El Barça ha dit adéu a la possibilitat de reeditar el triomf de l'any passat i sobretot, al caramel de fer-ho a casa del seu màxim rival, al Bernabeu. Adéu al "superorgasme" com crec que ho va qualificar en Piqué i potser aquí sí que li donaria la raó al portuguès quan va dir que per al Barça, guanyar aquesta Champions era una "obsessió". Cal reconèixer que els equips que estan acostumats a guanyar-ho tot els hi costa més pair aquestes derrotes.

Però perquè veieu que no tot ha de ser decepcions, vull animar la "culerada" amb una bona notícia esportiva que, òbviament, per a la majoria de gent ha passat desapercebuda. I és que potser ens oblidem que més enllà del futbol hi ha un món per descobrir, que també és capaç de generar petites alegries a persones que, com jo, passem del futbol (més aviat odiem tot el rebombori que se n'hi fa). De totes formes, com a catalans que som també ens n'hauríem d'alegrar. La notícia és de fa uns dies però me la guardava per a una situació com aquesta. El passat diumenge es va confirmar matemàticament la permanència, un any més, del club Bàsquet Manresa (ara Suzuki i abans TDK, Minorisa.Net, Ricoh, etc.), tot i que virtualment ja ho havia aconseguit abans. Un cop més l'objectiu de tornar a jugar a la màxima competició de bàsquet del país (ACB) s'ha assolit i a més, quan encara manquen tres jornades perquè finalitzi la fase regular. Per tant, mirarem ara d'anar al pavelló el dos partits que hi hem de jugar encara com a locals a gaudir, sense nervis ni haver d'esperar la darrera jornada, ni de dependre d'altres resultats, etc. Així doncs, culés del món, uniu-vos i feu-vos simpatitzants del Suzuki Manresa doncs segur que no haureu de patir per si guanyeu o perdeu una final de màxim nivell ja que no la jugaríeu mai. És a dir, mai us sentireu tan decebuts com podeu estar-ho en aquests moments.

De totes formes, també us he de confessar que enguany no hem gaudit tant (del bàsquet) com altres anys. El joc de l'equip ha estat inconsistent, irregular, a casa ens hem deixat prendre uns quants partits al darrer quart per vés a saber per quin motiu (inexperiència d'alguns jugadors, decisions de l'entrenador, una mica de tot) mentre a fora hem estat presa fàcil de molts equips. Tampoc han ajudat gaire les lesions de jugadors foranis que havien de donar més la talla. És a dir, tot i que l'objectiu principal del club s'ha assolit, aquest cop es té la sensació que si romanem un any més a l'ACB és més per demèrits dels dos clubs descendits i no tant per mèrits propis. Com aquell qui diu, el comentari general és que val més que aquesta temporada acabi ja per començar a rumiar en la següent i fer les coses millors. De ben segur que hi ha marge de millora, tot i l'escassetat de recursos econòmics. Per acabar l'escrit, us penjo aquesta entrevista a l'entrenador de l'equip, en Jaume Ponsarnau.

dimecres, 28 d’abril de 2010

Què farem al maig? properes curses

Estem a la cloenda de l'abril i és hora de començar a rumiar en les curses que podríem fer al maig i en aquelles altres que sabent que no les farem, cal tenir-les en compte per a propers anys. Com en anteriors escrits d'aquesta mena el que ve a continuació no és més que una previsió, però potser serà més realista que altres perquè aquest mes no crec que participi en gaires curses (potser dues) tot i tenir 5 caps de setmana. I és que no vull arriscar-me més del necessari amb el tema del genoll i també vull deixar espai al calendari per a les sortides en bici. Dit això anem a pams.
  • La Mitja Marató de Tàrrega el diumenge 9 de maig. Se'n celebra el 10è aniversari i sembla que el bon ambient està del tot garantit. Tot i que aquesta ja la vaig fer l'any passat i que trencaria la norma de no repetir cap cursa, en aquest cas tinc una petita espina clavada que em vull treure. I és que si llegiu la crònica vaig tenir, com es diu en aquests casos, una "pájara" i malgrat que el temps final no va ser dolent del tot, no vaig córrer gaire a gust. A veure si aquesta és la bona.
  • La 5ª Cursa de Policia de Catalunya el diumenge 23 de maig. Una cursa de 10 km. entre les ciutats osonenques de Manlleu i Vic, amb un circuit sense cap complicació, tot asfalt i que si mireu les classificacions dels darrers anys, deu ser de les més nombroses en aquesta distància fora de l'àmbit barceloní, ja que s'arriba al miler de participants i a més, amb alguns de molt prestigi.
I ja està!! Aquestes dues són les que, en principi, tenen més números. De totes formes, hi ha altres curses que també són interessants de tenir en compte però que bé per coincidència de dates, bé perquè ja les he fet o bé perquè com deia abans, no vull córrer cada cap de setmana, de moment les aparcaré (però qui sap si al final en caurà alguna més). Són aquestes:
  • X Cros d'Artés (10,250 km.) de l'1 de maig. No hi ha millor manera de recordar el dia del/a treballadora que enlloc de descansar, córrer una estona. M'agafa molt a prop de casa però el seu perfil tampoc és que em sigui molt favorable.
  • 5è Cross del Traginer de Balsareny (10 km.) del 9 de maig. També a prop de casa però coincideix amb la Mitja de Tàrrega.
  • El 3ª Memorial David Rovira de Sant Quirze del Vallès (10 km.) del 9 de maig. Una cursa organitzada per l'associació "Corredors.cat" en memòria del fill tristament desaparegut d'un bon col.lega bloggaire i popular com jo (teniu el seu blog enllaçat a aquest). És una cursa que tinc pendent de l'any passat i espero ser-hi el proper.
  • I finalment, dues curses que ja conec i de les quals guardo un bon record, com són la del Corriol de Solsona (10,8 km.) i la del Riu Cornet de Sallent (13,3 km.), el 16 i 29 de maig. Potser també podríem afegir aquesta darrera doncs ja faria dues setmanes de la de Manlleu-Vic i a finals de mes no hi ha cap altra que m'atregui especialment.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Olot: pernil guanyat amb molta suor

Ahir diumenge va ser el torn de la Mitja Marató d'Olot, el mateix dia que se celebraven dues altres mitges com són la de Tossa de Mar i la de Balàfia-Lleida. I és que hem entrat en l'època de l'any en què el calendari està cada cop més farcit de curses populars, després de deixar el fred hivernal i abans d'entrar a la rigorosa calor de l'estiu. En el nostre cas, però, no vam tenir gaires dubtes en triar aquesta -sense desmerèixer les altres dues; només per gaudir del paisatge dels voltants d'Olot ja val la pena d'anar-hi i a més, teníem el bon record de la passada cursa dels volcans. A més, vam reeditar el "Team" de l'anterior vegada però sense poder comptar amb el "fixatge" del Jordi en ser baixa de darrera hora (de ben segur que hagués afegit un plus de qualitat).

La cursa es presentava amb uns bons prolegòmens ja que el dia era radiant, sense cap núvol i sol a dojo (després, però, això seria un inconvenient). Des del punt de vista logístic, els preparatius de l'organització han estat molt correctes i tenir tot -sortida i arribada, recollida de dorsals, dutxes, etc.- en un mateix lloc (les instal.lacions del Club Natació d'Olot) ha estat un gran encert. En certa forma, això compensa la sensació agredolça que m'ha quedat de la meva actuació personal a la cursa que, no ens enganyem, ha estat discreta. A l'escrit previ ja anunciava que aquesta no seria una cursa fàcil (si és que n'hi ha alguna) perquè tot i que el seu perfil no és molt dur, tampoc és del tot pla i no ha ajudat a córrer amb un ritme còmode i, sobretot, constant. En paraules d'un col.lega que vaig sentir a les dutxes (no penseu malament!), el tram de baixada no ha compensat els tobogans de la pujada. A tot això, ens ha sorprès la calor que ha fet -déu n'hi do per l'època- i més d'una vegada he pensat mentre corria en el que faltava per arribar al proper punt d'aigua. Estic convençut -i així mateix ho he pogut llegir en algun fòrum- que entre un factor i altre, molta gent s'hi ha deixat uns quants minuts.

Si entrem una mica en detall de la nostra actuació, tots tres anàvem convençuts que aquesta no seria la nostra millor mitja -poc entrenament, perfil, etc.- i que ens conformàvem amb un temps al voltant de l'1:40h-1:45h. Això volia dir fer un ritme d'uns 4' llargs/km. I en general diria que ho hem aconseguit, primer tirant un, després un altre. Als darrers quilòmetres, però, i coincidint amb el teòric tram de baixada, jo no m'he sentit gaire còmode, les cames em pesaven més del compte i no he pogut seguir el ritme dels companys. Pensant en aquella frase de l'escriptor japonès Haruki Murakami que en una cursa el dolor és inevitable però el patiment opcional, he preferit despenjar-me una mica i prendre'm amb calma el tram final. Fins i tot, no he cregut convenient donar gas per millorar el temps quan veia que superaria la barrera de l'1:45h. A més, el genoll em llançava algun avís de tant en tant com per dir-me "ep, no em forcis que m'acabaré trencant". Al final, tots tres hem arribat amb una diferència de menys de 2 minuts i el meu temps ha estat d'1:46:13h. De totes formes, si feu una ullada a la classificació veureu que en conjunt, diria que la nostra actuació ha estat correcta ja que de 500 corredors arribats, hem quedat per sota de la meitat, en les posicions 204 (Frans), 221 (Xavi) i 233 (jo). Per la seva banda, les marques dels primers tampoc és que hagin estat cap meravella (sense restar-los cap mèrit). Això vindria a confirmar el que es deia abans sobre que la duresa de la cursa ha fet augmentar els temps de tothom.

Després vindria el premi pel qual hem hagut de suar -i de valent- a la cursa (d'aquí el títol de l'escrit): el pernil, que després d'encetar-lo hem comprovat que és més que correcte. A la foto podeu veure com fins i tot el gat té ganes de clavar-li els dents. I a la tarda, un cop dinats, una visita a l'àrea recreativa de Xenacs que és una molt bona opció per si mai voleu fer un pícnic (i més si el dia acompanya com ahir). A més, des d'aquí es pot pujar al Puig Rodó (909 m.) amb un sender molt ben marcat i des d'on es contempla una fantàstica panoràmica de bona part del Parc Natural de la Zona Volcànica.

Com altres vegades, si voleu veure el recorregut de la cursa, cliqueu en aquesta icona. El mateix programa us el permet veure (en versió Beta) en 3D. Proveu-ho a veure com va.

View Interactive Map on MapMyRun.com

dissabte, 24 d’abril de 2010

Sant Jordi: literatura "runner"

Ja que ahir va ser la Diada de Sant Jordi i se suposa que és el dia que els homes han de regalar roses i les dones llibres (una altra cosa és quan dels que es regalen acaben sent llegits), voldria aportar el meu granet de sorra i proposar uns quants títols que per a la gent que ens hem endinsat en el món de les curses populars, poden ser més o menys interessants. Val a dir d'entrada que la meva cerca no ha estat ni gaire exhaustiva ni metòdicament perfecta però pel que he vist per aquí i per allà, ja us dic que el món de les lletres i el de les sabatilles de córrer van, gairebé, per camins paral.lels i poques són les ocasions que es creuen. I per suposat, no conec cap de les obres publicades que hagi estat un best-seller. Però bé, no les obres més venudes han de ser les més bones. En aquest sentit em crida l'atenció que alguns futbolistes -que per definició acostumen a ser persones amb un nombre reduït de neurones al cervell, com també molts dels periodistes que en parlen- s'atreveixin a escriure llibres de les seves vivències i altres coses per l'estil. Però és clar, què se'n pot esperar quan són editats pels mateixos diaris esportius que viuen de publicar notícies que no ho són? En aquest sentit podria destacar, per exemple, el llibre (¿?) "Bitllet d'anada i tornada", del jugador del Barça Gerard Piqué perquè sembla que ha tingut força acceptació a la Diada d'ahir. A aquesta mena d'"intrusos literats" algú els hi hauria de recordar aquella dita que en castellà diu: "zapatero, a tus zapatos".

Però bé, deixem-nos de pensaments en veu alta i anem al que anàvem. La llista de títols que proposo és la següent:
  • Per ser el més recent, el llibre de l'Arcadi Alibés i del qual ja en vaig parlar: "Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer" (2010).
  • Un altre amb un títol que juga també amb la distància de la marató és "42 reflexiones y 195 metros", d'un tal Javier Serrano que devia córrer una marató i de l'experiència va fer aquest llibre perquè la resta de gent s'hi senti identificada. Una de les seves frases és aquesta: "Para qué vamos a engañarnos; el corredor es un desgraciado por naturaleza".
  • L'obra considerada com de referència en aquest àmbit literari: "La solitud del corredor de fons", d'en Allan Sillitoe (l'original és del 1959).
  • Una altra amb un títol molt semblant: "El corredor de fons", de la Patricia Nell Warren i que el seu argument (l'amor entre un entrenador i un corredor i l'homofòbia que van haver de suportar) va ser el pretext per a la creació dels anomenats clubs Frontrunners, integrats per gays, lesbianes, bisexuals i transsexuals que es troben per fer atletisme. El nom deriva del títol original de la novel.la, que data del 1974. El 1994 la mateixa autora va publicar una altra novel.la d'una temàtica semblant, amb el títol "La carrera de Harlan".
  • Un drama ambientat a les olimpíades d'Estocolm del 1912 i que se centra en el primer corredor portuguès de maratons (i el primer en morir en aquesta prova). Es tracta de la novel.la "El cementerio de pianos", del seu compatriota José Luís Peixoto i l'edició original és del 2007.
  • Una obra que retrata l'Espanya dels anys 70s a través de la vida d'un corredor i que fins i tot va merèixer un premi, és aquesta del sociòleg Alejandro Gandara, "La media distancia" (1983).
  • I per últim, una altra obra que ha merescut grans elogis és la del japonès Haruki Murakami, "De qué hablo cuando hablo de correr". Quedeu-vos amb aquest parell de frases d'aquelles que de tant en tant va bé de recordar: "el dolor és inevitable, el patiment és opcional" i "corro per aconseguir el buit, mentre corro no penso en res d'important".
Doncs bé, espero que hàgiu tingut una bona Diada i si us han regalat un llibre, el mínim que podeu fer és llegir-lo abans d'abandonar-lo en qualsevol prestatge i que s'ompli de pols.

dijous, 22 d’abril de 2010

Mitja marató d'Olot: a pel pernil!

Demà tornem a Olot després de la nostra actuació a la passada Cursa dels Volcans on vam fer un paper relativament discret. Ara bé, amb la intenció de deixar-hi petjada, el "Team" s'amplia amb la presència del Jordi, que ja va fer la marató de Barcelona i que gairebé sense despentinar-se, ens va passar la ma per la cara. La veritat és que vaig una mica a veure-les venir perquè d'ençà la marató que no he fet cap cursa d'aquesta distància i no crec que estigui tampoc en el mateix nivell de forma de l'any passat a aquestes alçades. Per tant, caldrà ser una mica prudent i un cop estiguem en marxa ja veurem com acaba anant la cursa. És per això que no em plantejo cap objectiu de fer un temps concret i al respecte, just ahir em trobo al Xavi i comentem que estaria bé arribar en 1:40-1:45h. Ja hi haurà altres curses després per intentar fer-ho millor. De fet, ja avenço que tenim una "excusa" per justificar una altra actuació discreta (si fos el cas) i és la del seu perfil; si hi feu una ullada veureu que és una mica trenca-cames, amb constants tobogans, pujada fins el qm. 7 i baixada a partir del qm. 15 i pel mig movent-nos en un interval altimètric de més/menys 25 m. Tot plegat, ja us ho explicaré quan faci la crònica. Un comentari que he trobat pel Web la qualifica de "mitja no dura però tampoc de les senzilles" i la compara amb la de Banyoles (que ja vaig fer l'any passat).

D'altra banda, altres comentaris que he llegit d'aquesta cursa la deixen força bé, doncs no és gaire massificada (limitada a 750 inscripcions), bons serveis, foto de l'arribada de record, uns paisatges bucòlics (això ja ho té la Garrotxa) i el famós pernil de regal. Ara bé, si bé sembla aquest un bon present -més enllà de la típica samarreta- ja veurem com acabarà sent. No sé de quina empresa deuen provenir els pernils inclosos amb el preu de la inscripció però vaja, que n'hagin de donar uns quants centenars ja és un bon esforç econòmic. Si surt bé me'l cruspiré amb molt de gust i si un cop obert resulta "sospitós" aleshores el dissecarem i el guardarem com un trofeu.

En qualsevol cas, mai falta una bona excusa per apropar-nos a les terres garrotxines i gaudir del seu entorn -esperem que el temps acompanyi- i la seva cuina volcànica. Per cert, casualitats o no, aquest passat dimecres el programa del C-33 "Que, qui, com" va emetre un reportatge sobre la formació dels volcans a aquesta comarca. Qui sap si amb el ressò mediàtic del volcà islandès de nom impronunciable el van "colar". Aprofito l'avinentesa per recomanar del tot el programa si us va el rotllo científic, si sou curiosos per entendre el perquè de les coses, etc, això sí, explicat de forma molt amena i pedagògica. Si voleu veure el vídeo, aquí el teniu.

Per cert, aquest cap de setmana hi ha coincidència de vàries curses interessants i la tria final d'una en detriment de la resta ha estat difícil. Per començar, una altra mitja a tenir en compte per a una propera edició com és la de Tossa de Mar, o el Cros de Navàs (ambdues ja les vaig citar al darrer escrit del març de les properes curses a fer); també la I Cursa Port Aventura (10 km.) per commemorar el 15è aniversari del Parc, o una altra opció que es fa a prop de casa -la I Pedalada Popular de Valls de Torroella "Racons del Passat". Recordeu que fins aquí ens vam acostar des de Manresa en una de les nostres sessions preparatòries per a la marató i on vaig descobrir la fantàstica cervesa artesanal "La Guineu". I si volem fer sessió doble a la mateixa Garrotxa, avui es celebra també la cursa "11.111 m. pel cor de la Fageda". Com veieu, n'hi ha per remenar i triar (i això que no incloc alguna altra que ja vam fer l'any passat -per allò de no repetir- com és la Pujada a Vallhonesta). Això sí, no tornaré a caure en la "trampa" de participar en una altra cursa de muntanya de les dels Mountanin Runners (com la de Berga) ja que demà es fa la tercera del seu triangular -la I Cursa de Muntanya de Sant Jordi de Cercs. Ja només veient el desnivell acumulat se'm cau l'ànima a terra.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Cursa Bombers: ja heu trobat en Wally?

El passat diumenge es va celebrar a Barcelona la 12ª edició de la famosa i multitudinària Cursa dels Bombers. No deixa de ser curiós com allò que va començar com un acte de reivindicació dels cos de bombers per a la millora de les seves condicions laborals hagi acabat sent el que és avui dia; una de les curses més prestigioses en aquesta distància de tot l'estat espanyol i capaç de fer exhaurir les inscripcions (enguany 18.014 corredors) en qüestió de dies (en només 18). Si feu un ràpid càlcul això vol dir un ritme de 1.000 inscripcions diàries i perquè us en feu una idea, millora els quasi dos mesos que altres curses de més nivell triguen en assolir aquesta xifra, com p. ex. la marató de Berlín. I això que la inscripció no és que sigui de les més barates per aquest tipus de curses, doncs el preu és de 13€ (amb xip propi) o 16 (sense) i en un segon termini, 19€. Això sí, com a mínim la samarreta de regal és d'una certa qualitat ja que està confeccionada amb un teixit anomenat Dri-FIT, un material hidròfug exclusiu de Nike que transfereix la calor a l'exterior i evita la humitat. És a dir, que no acabes xop quan corres. L'inconvenient d'això és que la mateixa samarreta és el propi dorsal assignat i per tant, te l'has de posar sí o sí i per això a les fotos d'enguany la marea de corredors és de color blau.

A més de tot això, la d'enguany ha estat la cursa més ràpida de la seva història i del país. El guanyador -l'atleta kenyà Joshphat Kiprono Menjo- ha assolit un registre de 27:04, que és la millor marca mundial de l'any en 10 km. i nou rècord de la prova (l'antic datava del 2006). Per a ell ha estat la seva tercera victòria consecutiva en aquesta prova i també ha marcat el tercer millor registre de tots els temps en la distància (a només 3" del rècord mundial). Fixeu-vos com devia anar de llençat que va superar en 28 segons el seu crono de l'any passat i alhora millor marca personal (27:32). I això que corria contra especialistes espanyols de la talla d'en Carles Castillejos (el segon classificat i a qui li va treure gairebé un minut i mig), Chema Martínez (el 3r), Jesús España (4t) i Reyes Estévez (5è). En unes declaracions, en Chema va qualificar de "salvatge" la cursa d'en Menjo i va dir que fins i tot, quan van veure com sortia de ràpid, uns i altres es van mirar pensant que el corredor estava boig pel ritme que duia. Doncs mira per on se'ls va repassar de dalt a baix! Si voleu veure un curt vídeo, aquí teniu el publicat pel diari La Vanguardia.

Qui em segueixi sabrà que aquest tipus de curses no són les meves preferides, doncs massa gent per a només 10 km. i on es confonen els termes de "popular" i "massificació". I no crec que se'm pugui replicar dient que entre els 18.000 corredors d'aquesta i els 12.000 de la marató no hi ha molta diferència. Si mirem només xifres, en part seria cert, però és que de maratons a Catalunya no n'hi ha gaires i en canvi, i per sort, de curses de 10 km. el calendari n'és ple. Ara bé, jo pensava que de tanta gent que hi hauria potser no seria la cursa més idònia per fer una bona marca (sobre els 40'-41') i pels comentaris que m'arriben de coneguts que l'han fet i opinions que estic llegint pel Web, sembla que no és ben bé així. Així doncs, potser m'he perdut una bona oportunitat per millorar els meus temps, tot i que aquesta és una qüestió que mai m'ha amoïnat gaire. Al respecte, el passat dilluns vam sortir a córrer jo i el Frans i ens imaginàvem el ritme que havíem de dur si haguéssim fet de llebre del guanyador. Penseu que el seu temps vol dir fer un ritme de pas de 2':42". En el nostre humil cas, estaríem parlant de ciència ficció.

Per cert, amb tanta gentada i gairebé tota uniformada del mateix color, heu trobat en Wally? Jo encara el busco d'ençà l'any passat, quan vaig fer el meu primer escrit sobre aquesta cursa. Deu ser de les més complicades perquè el públic trobi alguna persona en concret per fer-li una foto.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Blog del dia: segon cop!

Quina sorpresa tan agradable em vaig endur ahir. Rebo un missatge a través del Facebook que diu el següent: "Amb la intenció de potenciar i donar a conèixer la blogosfera catalana, el 3cat24 va començar a destacar -des del 9 d'octubre i de dilluns a divendres- un blog d'autor, dedicat a diverses temàtiques: economia, poesia, cultura, periodisme, tecnologia, etc. El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dilluns 19 d'abril hem triat el teu seguint la recomanació de Frederic".

Doncs bé, no conec aquest tal "Frederic" però l'hi agraeixo de tot cor. Aquesta és el segon cop que "Maraton man" surt com un dels blogs destacats del dia, després que també ho va ser a finals de juny de l'any passat. No sé si agafar-m'ho com un petit reconeixement a l'humil tasca de "blogaire" que porto fent des de fa un any, sense cap més importància que ser una petita píndola que alimenta la vanitat que, qui més qui menys, tothom porta a dins seu. Doncs dit està, com no tinc cap iaia que m'ho digui, m'autofelicito. Podeu veure la notícia en aquest primer enllaç i en aquest altre i també s'anuncia al Facebook i al Twitter del canal.

Aprofito per recomanar-vos que feu una ullada als nombrosos blogs que hi apareixen, doncs n'hi ha uns quants prou interessants, tant quant a temàtica com pel format. El missatge també em demana si puc recomanar-ne un altre (en català) que segueixi. I la resposta és que sí: que us sembla aquest, de nom tant poètic? El seu autor és d'un altre corredor popular que no tinc el gust de conèixer personalment (és el que té això de la virtualitat) i que pel que veig als darrers escrits, es deu dedicar més aviat a les curses de llarga distància, de muntanya i similars.

divendres, 16 d’abril de 2010

Barcelona: Marató de rècords

La revista "Maratón" d'aquest mes d'abril (núm. 296) fa un monogràfic de la passada edició de la marató de Barcelona i la qualifica com la dels rècords. I per corroborar-ho aquí teniu unes quantes xifres, algunes de les quals potser ja s'han comentat en escrits anteriors, però aprofitant la revista, les recordo de nou: la cursa més ràpida de l'Estat espanyol (2:07:30h), rècord d'inscrits (12.162) i rècord de corredors arribats (10.124). Això fa que hagi assolit una dimensió a escala europea que pocs anys enrere era inimaginable i que s'hagi situat en un segon grupet, darrera de les més populoses, que amb dades del 2009 són Londres (35.266 inscrits), Berlín (34.994), París (30.334), Hamburg (13.939), Estocolm (13.718) i Roma (11.099). L'any passat Barcelona va tenir 9.752 inscrits i l'augment en tan sols un any ha estat d'un 25%. Fins i tot, es parla que en pocs anys, i de seguir aquest ritme de creixement, s'arribi a la xifra de 20.000. Europa, ja pots tremolar!!

I perquè tingueu una idea de com de radical ha estat el canvi als darrers cinc anys, sapigueu que fins la primera meitat d'aquesta dècada no deixava de ser una cursa més aviat casolana, amb una mitjana de corredors inscrits que rondava els 3.000 (només al 1992 s'havia arribat a un pic de poc més de 6.500 per l'efecte olímpic) i que fins i tot el 2005 no es va celebrar per desavinences entre l'Ajuntament i l'organització. Ha estat en aquests darrers anys que ha donat el gran salt mercès a una nova direcció professional i a haver sabut trobar un circuit molt atractiu des del punt de vista urbà (passant pels llocs més turístics) i atlètic (molt més pla). A més, ha deixat de ser una cursa d'esquenes a la ciutat (l'Ajuntament la feia passar abans per uns carrers que avui dia ens semblarien inversemblants, per tal de molestar el mínim possible als conductors), i ara el públic s'hi ha abocat de ple (les fonts parlen d'uns 100.000 espectadors) i la gent ja deu acceptar de bon grat que s'hagin de tallar molts carrers.

El gràfic de barres incorpora el nombre total d'inscrits des de l'any 1991 (barres vermelles) i la variació percentual interanual (línia negra). A banda que ja podeu deduir que no sóc un "hatxa" amb l'Excel, veieu com durant 13 anys el nombre de corredors es manté molt estable sobre els 3.000 (tret del pic del 1992), però el 2004 (barra 14) se superen ja els 4.000 i després del parèntesi del 2005, la marató comença a agafar volada (4.600 inscrits el 2006, 7.400 el 2007, 9.100 el 2008 i 9.700 el 2009). I pensar que la primera edició (1978) va aplegar tan sols 185 corredors i 300 l'any següent. Per aquells anys, quan feia l'antiga EGB, el meu professor de gimnàstica ens castigava a fer voltes al pati del col.legi i ens obligava a participar en competicions escolars, on jo quedava sempre dels últims perquè no m'agradava gens córrer. Com han canviat les coses. Qui sap, potser veia en mi un diamant en brut per polir!

dimecres, 14 d’abril de 2010

Exigències de cap de setmana

Ja sabeu que el passat cap de setmana vaig estar fent una cursa de muntanya a Berga, de la qual en vaig treure la conclusió que aquest món no està fet per mi. Si ja córrer suposa un desgast físic i un cansament inevitable, algunes curses estan ja fora del meu abast perquè entraria en un següent nivell d'exigència que trobo, per a les meves modestes possibilitats, fora de joc i sense gaire sentit. En altres paraules, una cosa és cansar-se però alhora passar-s'ho bé i acabar la cursa amb un bon regust de boca, i una altra de ben diferent és fregar la barrera del patiment i voler arribar a la meta tant sí com no, com aquell que diu, per pebrots i collons. Val a dir que per sort, crec que en cap de les meves curses he arribat a aquesta barrera i si mai ho he fet, haurà estat en algun moment puntual i en què me'n recordat dels organitzadors i dels seus avantpassats. Més aviat, el poc seny que em queda me'l reservo per moments com aquests en què el meu cap em diu que he de baixar el ritme a la cursa, si no vull petar. Per això, l'època de la "marquitis" i d'intentar baixar d'un cert temps ja m'ha passat i no em proposo fites que, hores d'ara, no és que siguin inassolibles però hauria de canviar molt els meus hàbits d'entrenament per arribar-hi. I com no estic disposat a fer-ho, doncs aleshores hem d'actuar amb lògica i pensar que no podem collir peres d'un pomer.

Faig aquesta reflexió perquè durant el cap de setmana, a més de la meva pobra cursa, vam passar vàries coses que m'hi han fet pensar (altres coses potser no però el que és pensar ho faig molt). D'un costat, m'assabento que a la Mitja Marató de Madrid (en la seva desena edició) un corredor mor tot just després de creuar la meta. I paradoxes del destí, tenia un màster en prevenció d'accidents i riscos laborals. No puc deixar de pensar que com a participant que sóc jo també en curses d'aquesta distància, potser algun dia em tocarà a mi, per molta prevenció i entrenament que hagi fet abans. Toco fusta i creuo els dits per no cridar el mal temps. No conec les circumstàncies d'aquest fet i no voldria parlar massa, però el primer que ens pot venir al cap és pensar que aquesta persona -es deia Alberto Ceballos- va pecar d'imprudent, va forçar massa el seu cos i/o no va saber retirar-se a temps. Potser per ser un esport cada cop més popular, estem perdent de vista que la seva pràctica suposa un cert risc i que quan s'arriba a un cert nivell d'exigència, la preparació ha de ser una cosa més metòdica i meditada. De la mateixa manera que ara mateix no em plantejo de cap de les maneres córrer una marató de muntanya, potser hi ha gent que tampoc s'hauria de proposar fer 21 km. encara que siguin més o menys planers. Sobre aquest fet, us poso un enllaç amb una breu i bona reflexió, de la qual em quedo amb el següent: "el deporte popular no es el lugar donde deba glosarse la épica del sufrimiento. Hay que tener capacidad de esfuerzo y hasta algo de sacrificio pero para divertirse, para disfrutar, no para sufrir. Y menos aún para correr riesgos innecesarios".

D'un altre costat, i com a casa som del reduït club de l'anti-futbol, el dissabte a la nit fem zapping i entre traca i traca, ensopeguem amb un reportatge al Canal 33 sobre la famosa Marathon des Sables que just havia acabat. Parlant del nivell d'exigència, aquesta deu ser una de les proves on aquest aspecte té més sentit. I sinó, ja m'explicareu vosaltres si no és extremadament dur córrer un total de 254 km. en 6 dies per la sorra del desert saharià, suportant temperatures elevades i havent de dur a sobre l'equip de supervivència. En aquesta edició han participat 1.090 corredors (potser "super-corredors") dels quals han finalitzat 923 (un 84%). Per ser la cursa a peu més llarga del món, el percentatge d'abandonament no sembla gaire alt. Però el més bo de tot és que hi ha molta més gent disposada a participar-hi i que les inscripcions s'exhaureixen així que s'obren, malgrat que el seu preu -2.700€- és per a molta gent, prohibitiu (alguns dirien que és un bon filtre per atraure només a aquells que saben a què s'han d'afrontar). Si mireu el reglament de la prova comprovareu que en la inscripció es posa molt èmfasi en la qüestió mèdica (suposo que una manera de protegir-se les esquenes davant de qualsevol mort). A més, el passat dilluns vaig parlar amb una de les meves estudiants -antiga corredora- i em va dir que casualment el seu pare -un jubilat de 66 anys- havia aconseguit acabar la prova després d'empassar pols durant gairebé 54h i mitja. Podeu llegir en aquest altre enllaç del diari "Regió 7" una breu entrevista a un altre corredor català -de Súria- on es parla d'una mica de tot.

I finalment, per concloure aquesta concatenació de fets, el diumenge acabo la lectura del llibre de l'Arcadi Alibés -"Córrer per ser feliç. 42 motius i 195 raons per córrer". D'entrada, ja dic que no és una obra de la literatura universal -suposo que tampoc pretén ser-ho- i tampoc un llistat stricto sensu dels motius i raons pels quals l'Arcadi va començar a córrer i continua fent-ho. Les conclusions més importants que un pot extreure'n són, primera, l'evolució que com a corredor un pot tenir i segona, que d'al.licients per córrer no en falten mai, sempre se'n pot trobar un. En el seu cas, arribar a les 100 maratons (ara ja en porta 101), fer-ne a cada continent, a cadascuna de les ciutats olímpiques, etc. En el fons, la cursa és un pretext per sentir-se, feliç i, sobretot, per organitzar les vacances. Afegeixo que en funció de l'exigència que ens imposem, serem més o menys feliços corrent.

Per cert, i a banda de la victòria del Barça, pregunto: algú s'ha assabentat de la transcendental victòria del Suzuki Manresa a la pista del "tot poderós" Blancos Rueda de Valladolid, i amb què ha fet un pas de gegant per assegurar la seva presència a l'ACB una temporada més? Suposo que gairebé ningú. Per cert, parlo de bàsquet.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Berga: ni les cabretes de la Heidi

Aquest passat dissabte vaig participar a la 2ª Cursa Berga Resort, que forma part del 5è Triangular de Curses de Muntanya del Berguedà, juntament amb les de Casserres i Sant Jordi de Cercs. Està organitzada per l'entitat esportiva Mountain Runners del Berguedà i la veritat és que el nom no enganya a ningú. Tenint en compte el que em vaig trobar, i malgrat la meva escassa experiència en aquesta modalitat, diria que REALMENT es tractava d'una cursa de muntanya. Amb això vull dir i avançar que, primer, vaig descobrir que estava una mica fora de joc, és a dir, que aquestes no són, definitivament, les meves preferides i que per a les properes m'hauran de vendre molt bé el producte perquè m'hi inscrigui de nou. I segon, que ha estat la meva pitjor cursa si mirem el resultat final assolit.

La jornada es presentava molt bé perquè el temps va acompanyar en tot moment, amb un sol i una temperatura que convidaven més a passejar que no pas córrer. A més, el lloc -les instal.lacions del Berga Resort (quelcom més que un càmping)- també té el seu interès si voleu fer unes vacances d'estiu per aquestes contrades. Això, però, no em va sorprendre perquè ja coneixia el seu restaurant d'haver-hi anat unes quantes vegades abans. D'altra banda, tenia molt clar que aquesta no era la meva cursa i que si la feia era més aviat, perquè volia comprovar l'estat del meu genoll -que no acaba de fer net del tot- en un terreny molt irregular i diferent al que estic acostumat a córrer. De totes formes, ja em podia ensumar que la cosa no rutllaria massa bé quan el company Frans em va deixar a l'estacada perquè el teníem al llit convalescent de molèsties vàries. Però com a bon català que sóc, vaig pensar que s'havia de fer valdre la inscripció ja pagada, per molta mandra que arrossegués (i és que això de córrer a les 5 de la tarda d'un dissabte és dur!). I un segon indici d'això és que en anar a recollir el pitrall vaig veure que no sortia al llistat dels dorsals assignats, tot i que sí al de les inscripcions (cosa ben estranya).

Doncs bé, prenem la sortida i intencionadament em col.loco dels darrers perquè m'ho vull prendre amb calma i veure sobre la marxa quina pot ser la meva progressió. De seguida, però, ja me n'adono que caldrà patir una mica. Tot i disposar d'informació del perfil de la cursa, aquest és molt més exigent del que m'havia imaginat ja que és un continu trenca-cames. Si a això afegim que en una bona part del recorregut era gairebé impossible córrer -bé pel pendent, bé per ser corriols estrets i plens de vegetació- no és gens estrany que em costés molt agafar un ritme constant. A més, tret d'un -entre els qms. 6 i 8- els altres trams de baixada tampoc eren agraïts de fer perquè el ferm i/o pendent no acompanyaven. És a dir, que vaig haver de caminar més estona de la desitjable. I ja sabeu que això no és una cosa que m'acabi de fer el pes. Us ben asseguro que en certs moments de la cursa -sobretot quan eren de pujada- em venia al cap aquella mítica sèrie de dibuixos animats de la Heidi, i de com amb molta facilitat pujava Alps amunt amb el Pedro i el seu ramat de cabretes. Qui sap ... si m'hagués dedicat a fer de pastor de jove potser ara seria un dels favorits en aquestes curses. Aprofito aquest paràgraf per suggerir la possibilitat de detallar més la informació del tipus de ferm que es pot trobar en una cursa de muntanya; i és la d'especificar en el perfil els trams que són camí enquitranat, de terra o corriol, com en aquest cas que correspon a la 1ª Marató de la Fageda, a La Sènia i pels volts del Parc Natural dels Ports.

I la cirereta del pastís de les "desgràcies" va ser que el segon control no el vam trobar fins el qm. 12 quan a l'explicació de la cursa, abans del seu inici, vam entendre jo i més gent que estaria al qm. 8. Demanant pel motiu ens van respondre que es devia a una qüestió relacionada amb el desnivell acumulat que, reconec, no vaig acabar d'entendre del tot (potser la calor m'estava afectant més del compte); jo sospito, però, que es devia més aviat al fet que de tant corriol que hi havia entre un i altre era impossible trobar una mínima parcel.la en un camp on poder col.locar un parell de taules amb begudes i fer-hi arribar-hi un cotxe. En definitiva, que vam estar uns 8 quilòmetres sense cap més avituallament en un dia que la calor era forta. Tot plegat, que aviat vaig tenir la sensació que aquesta no seria la meva cursa i la classificació final així ho demostra. Per cert, qui sap si derivat de la meva absència al llistat dels dorsals és aquesta altra a la classificació; per molt que hi mireu no m'hi trobareu enlloc però ja us avenço que el meu temps final va ser d'1:40:58, i que d'un total de 118 corredors vaig arribar el núm. 94. Si us ho creieu molt bé i sinó també. Posats a "enganyar", no creieu que valdria més la pena fent-me avançar unes quantes posicions fins ocupar un lloc més "meritori"?

Per acabar la crònica, no compto que m'hi trobin a la cursa de Sant Jordi de Cercs, la tercera d'aquest triangular, per molt solidària que sigui vers el poble haitià. Ja faré la meva contribució d'una forma molt més descansada. I per cert, posats a buscar algun aspecte positius de la cursa, dir que el genoll va respondre força bé doncs no me'l vaig notar gairebé en cap moment (no pas altres muscles ja que en un parell de moments, el bessó de la cama dreta em va fer la guitza).

dimecres, 7 d’abril de 2010

Carnet de corredor: rectificació?

El primer escrit d'aquest mes d'abril el dedicava a la polèmica que s'havia generat arran la intenció de la Real Federació Espanyola d'Atletisme de voler "imposar" l'anomenat "Carnet del corredor", a tota aquella gent que volgués participar en qualsevol cursa inclosa al seu calendari, alguna de les quals de prou prestigi i nomenada. Entre altres coses, això implicava que a partir del novembre la quota d'inscripció s'encariria en 9€ més sense aquest carnet, el cost del qual suposava també 9€ anuals. Deixant de banda aquestes xifres -la darrera gens prohibitiva però la primera sí força més- recordeu que les queixes venien més aviat del fet que les entitats organitzadores de les curses populars no veien amb bons ulls que se'ls adjudiqués el paper de recaptadores d'aquest "impost revolucionari"; ni tampoc aquesta intromissió de la Federació en un món al qual li havia girat l'esquena completament, fins que s'ha adonat que amb la popularització de les curses podia pessigar una mica del pastís amb uns diners que prou falta li deuen fer, i ha volgut pujar-se al carro. I tot això a canvi d'uns serveis i avantatges redundants i prescindibles per a la majoria de gent, vaja, que com aquell que diu, són fum i un zero a l'esquerra.

Doncs bé, si heu llegit els comentaris enviats per seguidors del blog, sembla que la Federació ha fet marxa enrere doncs ara el carnet continuarà sent obligatori però gratuït. Només si es vol disposar de certs beneficis (descomptes en inscripcions, promocions, programa de punts, etc.) caldrà tenir el Carnet de Corredor Plus, amb un cost de 9€ anuals. Podeu llegir en aquest enllaç la nota de premsa gairebé acabada de sortir de la impremta (data del 5 d'abril). De totes formes, i com aquest és un país d'uns quants de llestos i molts babaus, no sé si creure-m'ho del tot. El volum de diners que deuen moure totes aquestes curses deu ser bastant alt com per què la Federació hagi renunciat gairebé d'un dia per l'altre, només per la pressió que s'hagi exercit en diferents fronts (Internet inclòs). Reconec que no les tinc totes i no estaria de més malfiar-nos-en una mica i estar al cas. És a dir, controlar si el preu de les inscripcions a les curses incloses al calendari de la Federació pugen d'ara endavant, perquè potser voldrà dir que aquesta haurà trobat la manera de cobrar als populars sense que se n'adonin. I si no n'acabem convençuts sempre tindrem el recurs de no participar i boicotejar les curses "federatives".

De moment, i donant un vot de confiança, retiro el cartell de protesta del blog que estava visible aquests darrers dies i ja veurem com evoluciona el tema. Si en voleu més informació, aquí teniu un parell d'enllaços, aquest creat específicament com a protesta i el seu inevitable Facebook.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Viena: el tercer home fent de Sissí?

Fa gairebé un any -aprofitant el "pont" festiu de l'1 de maig- feia un escrit molt semblant a aquest sobre les meves "peripècies" per la ciutat de Praga. Doncs bé, si llegiu el títol i sou una mica cinèfils no us costarà gaire endevinar que aquest cop li ha tocat a Viena; una estada de 3 dies permeten fer-se una idea força fiable de com de bé es viu a la capital austríaca, de com d'agradable és caminar pels seus carrers i de com la gent es deixa portar per certs tòpics turístics que són els que nodreixen, justament, bona part de l'imaginari que es té al cap quan es viatja a un indret. Per motius d'horaris de visites i demés, en aquesta ocasió només he tingut l'oportunitat de córrer un parell de dies pels seus carrers, amb els quals he vist alguns dels llocs més coneguts de la ciutat sense haver de patir les aglomeracions dels milers de turistes que a partir de mig matí, es comencen a reunir com si es tractés d'una processó. És el que té sortir de l'hotel a les 7:30h o abans; com es diu en aquests casos, "el que algo quiere, algo le cuesta".

Per a qui no hagi estat, Viena és una ciutat on els concerts de música clàssica a qualsevol palau o església estan a l'ordre del dia. Per entendre'ns, mentre a les platges de casa nostra t'ofereixen pel carrer consumicions gratuïtes en tal o qual discoteca, bar o pub, i fent servir les noies com a esquer (i així oferim la imatge tan patètica que ens hem guanyat a pols), a Viena t'atabalen perquè els compris entrades per assistir a un concert amb peces d'en Mozart, Vivaldi i altres compositors que fan les delícies de qualsevol oïda amb un mínim de gust musical. D'altra banda, té un munt d'àrees verdes ideals per als corredors i potser per això en veureu molt pocs pels carrers. A més, sospito també que deu ser perquè com la gent és tan cívica s'haurien de parar sempre en trobar un semàfor en vermell (i n'hi uns quants). Sobre això del civisme, aquí en teniu uns quants detalls més que ho demostren: podia comptar amb els dits d'una ma els papers i burilles que trobava pel terra; la brossa col.locada als contenidors que tocaven i res fora de lloc; i per acabar, la gent pagava els diaris de dins d'una mena de carpetes de plàstic penjades de les faroles, quan ho podia fer lliurement i gratuïta! (una iniciativa que al nostre país no hagués durat ni cinc minuts). I per cert, també és una ciutat ideal per als qui es volen moure en bicicleta. Per tot això i més, ja val la pena ser austríac i tenir el passaport d'un país "civilitzat" com aquest i no d'un altre de pandereta com el nostre. Quina creu!

A tot això, si mai podeu córrer pels seus carrers i jardins, no us trobareu mai sols; això sí, aneu amb compte amb els tramvies, doncs si no hi esteu acostumats podeu endur-vos un bon ensurt (com em va passar a mi i que vaig estar a punt de seguir les passes d'en Gaudí). Si em permeteu dos suggeriments d'itineraris urbans, aquí els teniu, un per anar obrint boca i que podríeu enllestir en menys d'una hora anant xano-xano i un segon un pèl més llarg. El primer segueix part de l'anella (la Ringstrasse) que encercla el nucli antic per després endinsar-s'hi i permet veure els edificis de l'Església de Sant Carles, l'Òpera, la Secessió, l'Acadèmia de Belles Arts, els dos Museus d'Història Natural i d'Història de l'Art, el del Parlament i el Rathaus (o Ajuntament Nou, a la foto). A partir d'aquí ens dirigim al nucli antic passant pel Volksgarten, l'Escola Espanyola d'Equitació, les esglésies de Sant Miquel i Sant Pere i la Catedral de Sant Esteve. Després de deixar-nos-hi la vista per la seva majestuositat, continuem fins a topar-nos amb un canal que va a parar al Danubi (que no és tan blau). A partir d'aquí, comencem la tornada fins arribar a un dels pulmons verds del centre, el Stadtpark, farcit d'estàtues dedicades a compositors i músics vienesos de finals del segle XIX.

El segon itinerari comença en aquest darrer parc i seguint la mateixa anella travessem el canal del Danubi, deixant rere nostre l'observatori astronòmic de l'Urania, des d'on es divisa una de les imatges còniques més conegudes de Viena, com és la nòria del parc d'atraccions del Prater. Té una recta avinguda anomenada Hauptallee que de tan llarga que és fins i tot pot ser un pèl avorrida de fer-la sencera, però el fet de córrer amb tant de verd a banda i banda ja és un plaer. No és gens estrany, doncs, que sigui un dels escenaris de la marató de Viena que enguany es farà el proper 18 d'abril, com al seu moment també ho va ser d'una de les obres mestres del cinema negre, "El tercer home". No arribats ni a la meitat de l'avinguda, i a l'alçada del Erns-Happel Stadion, girem a la dreta i ens dirigim a un altre dels llocs més visitats de la ciutat com és el Palau Belvedere. Val a dir que si ens agrada la pintura no el podrem deixar de visitar perquè allotja obres de pintors tan coneguts com Gustav Klimt i Oscar Kokoschka. Després passem per la plaça amb el monument d'homenatge a les forces soviètiques per haver alliberat la ciutat de les forces alemanyes, durant la II Guerra Mundial i tornem cap al punt d'inici.

I encara que quedi una mica lluny del centre, ens podem acostar també al Palau Schönbrunn, el principal recurs turístic de la ciutat i un dels escenaris de la vida de l'emperadriu Isabel de Baviera, més coneguda com Sissí. Deixant aquest detall de banda i el tòpic romàntic que ens ha arribat mercès les pel.lícules de la Romy Schneider (en aquest article el mite queda desmitificat, però), els seus immensos jardins permeten perdre-s'hi i si mai et dóna un atac de cor anat sol per algun ramal secundari, potser que enlloc d'avisar l'ambulància hauran de fer venir un cotxe de morts. Toquem fusta i no fem bromes macabres. Qui sap si algun dia faré la crònica de la meva participació a la marató vienesa.

dijous, 1 d’abril de 2010

La SGAE atlètica? carnet de corredor

Inauguro aquest mes amb un escrit sobre una iniciativa que vol tirar endavant la Real Federació Espanyola d'Atletisme (RFEA) i que pel he estat llegint pel Web, està generant molta polèmica. Es tracta de l'anomenat "Carnet del corredor", presentat a mitjans del passat març i amb què la Federació pretén regular el món de les curses populars en ruta que, fins ara, s'escapa del seu control. A grans trets, la idea que es vol vendre és que sigui un carnet que fidelitzi els "populars" i que puguin rebre un seguit d'avantatges i descomptes en botigues (amb l'acumulació de punts, tant per inscripció en una cursa com per participar-hi) i serveis (com una assegurança mèdica i de responsabilitat civil, accés a una Web amb consells, consultes, calendari, un rànquing, etc). Això sí, han de ser curses del seu calendari.

El punt clau està en què a partir del mes de novembre el carnet serà obligatori i amb un cost anual de 9€. I aquí sorgeix la polèmica ja que bona part de les entitats organitzadores no hi veuen cap avantatge per al corredor (algunes són d'obligat compliment per part dels organitzadors, d'altres són ofertes que el corredor pot trobar en qualsevol botiga o Web o, simplement, accessòries). Dit en altres paraules, veuen en aquesta iniciativa un simple afany de recaptar per millorar les arques de la Federació que segons diuen, estan bastant buides. I a més, també veuen un perill en un possible descens de la participació en algunes de les curses més populars i multitudinàries que es regeixen pel calendari de la RFEA, com són les San Silvestres de Madrid i Barcelona, les seves maratons, mes les de València, Donòstia i Sevilla, la Cursa dels Bombers, la Jean Bouin, etc. Així, el projecte preveu que si un corredor vol inscriure's en una cursa del seu calendari i no té aquest carnet, l'organització li ha de cobrar 9€, a més de la inscripció, i que aquests diners vagin a parar, íntegrament, a la Federació.

Si busqueu pel Web trobareu algunes pàgines i blogs interessants que parlen de la qüestió, i on la majoria de les opinions són desfavorables. Com no! Em quedo amb una que comparteixo pel seu realisme i que diu que, tot i no veure del tot malament aquesta iniciativa, ho veu impossible. L'autor argumenta que pretendre que 200.000 persones passin per caixa pel simple fet de córrer no és factible. Proliferaran els corredors sense dorsal, els que es prenen el temps amb el seu propi rellotge, els que ja tenen la Seguretat Social que els cobreixi d'un possible accident (i en tot cas, ja estaran emparats per l'assegurança de la pròpia cursa), els que se'ls enrefot sortir en un rànquing, etc. Posar-li portes al camp (a un esport massiu i popular) és impossible i afegeix que voler cobrar a algú per participar en una prova popular perquè no té un carnet li provoca, sincerament, vergonya.

Evidentment, malgrat aquests 9€ anuals és un sobrecost que crec molta gent es pot permetre (són 0,75€ mensuals) jo sóc del corrent opositor a aquesta iniciativa. Per sort, si els hagués de pagar les meves finances no quedarien gaire trastocades però després de llegir per aquí i per allà, arribo a la conclusió que en una cursa no m'aportarà cap avantatge de les que ja pugui tenir. I posats a escollir, prefereixo gastar-me'ls en una altra cosa que no que vagin a parar a una entitat que ni sap de la meva existència ni tampoc s'ha interessat gaire (o gens) per aquest món de les curses populars, fins que ha vist que pot ser un autèntic filó. És allò que ja hem dit més d'un cop de la popularització de les curses. I si no, feu números i multipliqueu per 9 el nombre d'inscrits en algunes de les curses abans citades. I pel que he vist en algunes informacions, són més de 170 curses de tota la geografia espanyola les que estan al calendari de la RFEA. Així sí que es fa via! Sigui com sigui, som molts els que en aquest país pensem que ja estem pagant massa per massa coses, i que si hi ha espavilats és perquè també hi ha babaus.

En certa forma, no puc negar que aquesta iniciativa em recorda a la polèmica actuació de la famosa "Sociedad General de Autores y Editores" (SGAE) de cobrar el cànon tant sí com no en el seu afany de defensar els drets dels autors. Sense voler barrejar coses que analitzades amb detall deuen ser diferents, i en un context de plena crisi, el Carnet del Corredor fa tuf de buscar només que el corredor anònim es grati la seva butxaca per, simplement, córrer. Si bé tothom és lliure de no fer-se aquest carnet i escollir la cursa en què vol participar, depenent si és o no de la RFEA, també és clar que si això s'acaba per imposar en algunes de les curses que ens vingui de gust ser-hi, potser no tindrem més remei que passar per l'adreçador. De mentre, i com a senyal de protesta, potser que a les properes curses ens posem un dorsal com el que us podeu baixar des d'aquest Web, o ens posem boca avall el que tinguem ja assignat, etc. Tot plegat, si voleu més informació podeu consultar aquests Webs (1, 2, 3 i 4).