diumenge, 25 d’agost de 2013

Setembre: la gran incògnita

Després del meu darrer escrit de fa un parell de setmanes en què gairebe m'acomiadava sine die de les curses populars, reconec que no sé si aquest que ara llegiu té gaire sentit perquè com diu el seu títol, ara mateix és per a mi, una gran incògnita si tornaré a participar en alguna altra cursa i si això passa, quina serà l'"afortunada". Durant aquest mes d'agost, a banda que la calor no convida gaire a córrer si no és que sigui d'hora al matí o ja cap el capvespre, no és que hagi tingut gaires ocasions per fer-ho, per la qual cosa heu de deduir que el meu estat de forma és, francament, pèssim. Però com això ja comença a ser habitual, cap sorpresa. Tot i això, i per mantenir un bri d'esperança, fa uns dies vaig fer una ullada al calendari de curses per al setembre per comprovar si n'hi ha alguna tan d'interessant que em faci posar les vambes, tot i els factors que juguen en contra (la lesió, un cert "avorriment", etc.). En l'escrit del meu possible comiat ja us apuntava la possibilitat que fes una aparició (no sé si fugaç) a la cursa Punk Trail de Calaf i hores d'ara, no la descarto pas. Però no ens avancem i detallem tot seguit aquelles curses que bé per un motiu, bé per un altre, us recomano que les tingueu en compte. Per descomptat que totes no les podreu fer però si hi voleu fer una ullada, aquí us les apunto. Són les següents:
  • Cursa on faré acte de presència: com us acabo de dir és probable que el dissabte 7 em presenti a Calaf, per a la seva Punk Trail. És gratuïta -això sempre s'ha de tenir present- i té un caràcter solidari (això també). A més, si llegiu la web veureu que el bon ambient està més que assegurat. D'altra banda, sent dissabte hi ha mercat i el d'aquesta vila té una certa fama -fins i tot ha donat lloc a una dita popular- i és per això que potser m'hi presenti amb la família. Per cert, si em decideixo a prendre la sortida ja heu de donar per fet que optaré per l'opció del recorregut "curt", de 14 km.
  • Curses que em rumiaré (i molt): n'hi incloc dues, tot i que la segona no ho és strictu sensu. En primer lloc, una de molt familiar que ja conec una mica per haver-hi participat fa uns anys; és tracta de la Ruta dels Molins de Calldetenes: barateta (encara), de no gaire desnivell, 9,5 km. i sense gaires més pretensions. I després, tindríem un bon pretext per acabar de passar el diumenge per terres vigatanes. I la segona opció és una caminada (o pedalada) que es farà per la Diada de Catalunya a la zona entre Puig-reig i Casserres, en concret per Fonollet, amb motiu de la seva festa major: hi ha dues distàncies però si m'hi presento (només tindria quatre dies per recuperar el peu després de Calaf) triaré la de 15 km caminant o la de 25 km en bicicleta. Ja ho veurem.
  • Curses que estan bé però que jo descarto: n'inclouria unes quantes però per no fer una llista llarga, i si us van les curses amb desnivell i de mitjana distància, hauríeu de tenir en compte la dels Volcans d'Olot (diumenge 22) que amb poques edicions ja ha agafat una gran esbranzida; la Cursa del Sot de Monistrol de Calders (dissabte 28); i per últim, la Trail Senders de Les Cabanyes del Penedès (diumenge 29). Tret de la de Monistrol les altres dues les conec per haver-les "patit" i us les recomano: no són molt llargues, tampoc no gaire dures (més Olot que l'altra) i encara es mantenen en uns preus continguts (si ho relacionem amb la distància).
Tot plegat, a partir de la setmana vinent ja ho aniré veient de si em veig amb cor de fer-ne alguna o si com us deia abans, he de deixar-ho estar definitivament.


I com sempre, aquí us deixo uns quants enllaços de les meves participacions a algunes de les curses que us he citat. Espero que us siguin d'interès i comprovareu que, com es diu en aquests casos, temps era temps:
  • La meva única participació a Calaf (2012).
  • La meva única participació a Calldetenes (2010).
  • Les meves dues participacions a Olot per la Volca als volcans (2009 i 2010).
  • La meva única participació a la Trail Senders del Penendès (2012).

divendres, 9 d’agost de 2013

Marathon man: potser ara sí un adéu definitiu?

Osti tu! gairebé ni recordava les claus per entrar al meu propi bloc després de tant de temps de silenci "virtual", tenint en compte que la meva darrera cursa va ser a finals del mes de maig i que després de la pertinent crònica, no n'he fet cap més, ni de cursa, ni de crònica ni cap altra entrada. Per tant, vagi per endavant les meves més sinceres disculpes als i les poques seguidores que, espero, encara dec conservar. Aquest no és el primer cop que estic uns quants mesos sense escriure ja que si feu una mica de memòria -i si no, us ho recordo jo en aquest enllaç- l'any passat ja em va passar el mateix per aquesta mateixa època de l'any, amb un juny i juliol amb una activitat sota mínims. Però és que ara tinc la sensació que hi ha una petita diferència: una bona part del que deia aleshores per justificar la meva "desaparició" segueix sent vigent -feina, calor, mandra, família, manca de curses interessants i, sobretot, continuïtat de la meva lesió al peu. I és que si bé els altres motius són bastant fàcils de rebatre i superar-los, aquest darrer és el que m'està fent més la punyeta. La lesió del tendó d'Aquil·les no ha desaparegut i confiava que amb descans la cosa milloraria -era perfectament conscient que les sessions de fisioteràpia no serien la solució al problema, però mentre em remenessin ja m'anava bé. De totes formes, ara gairebé no hi ha dia que m'aixequi del llit sense dolor al peu i hagi de caminar un pèl coix durant unes quantes hores per mitigar-lo.


Sempre he pensat que la primera condició sine qua non per participar en curses populars i acabar-les amb una certa dignitat és poder anar-hi amb una mica d'entrenament a les cames, sortir amb regularitat uns quants dies a la setmana -ni que sigui per fer sessions més aviat suaus- perquè després a les primeres de canvi no se't passi pel cap deixar-ho estar i tornar a la sortida amb la cua entre les cames. Però és que ara no puc fer ni això: dia que surto, dos o tres dies que he d'estar aturat després per causa del dolor. I això m'impossibilita tenir aquesta regularitat que tant necessària és per, com diu el meu col·lega Frans, no fer la pena. I li'n dono la raó: no hi ha res més frustrant per a una persona que corri des del 2006, i que des del 2009 està ficat en el món de les curses populars, que reconèixer que potser, ara sí, ha arribat el moment de deixar-ho estar de forma definitiva. No estic dient amb això que estigui decidit a dir-vos bye, bye per sempre, ja que no se sap mai que ens pot deparar el futur, bé més immediat o a més llarg termini. Només que m'ho he rumiat seriosament més d'una vegada als darrers mesos. Ell no ha participat a cap més cursa des del febrer del 2012 (a Puigverd de Lleida, aquí en teniu la crònica) i si bé vaig pensar després que ho digués, que era un farol seu com a resultat del fred que feia aleshores, ho ha mantingut. I més o menys els seus motius són molt semblants als meus, amb la diferència que si jo em queixo del peu ell ho fa d'unes quantes articulacions més. I ara penso que és de savi seguir el seu consell de deixar-ho estar i reprendre amb més ganes la bicicleta que, tot sigui dit, la tenim un pèl abandonada: una cosa per l'altra però la qüestió és continuar fent algun tipus d'activitat física per mantenir-nos una mica en forma -l'edat no perdona- i, sobretot, gaudir del que s'acabi fent. I us he de reconèixer que no crec que ara mateix gaudís d'una cursa tant com per fer-me canviar d'idea, només el temps ho acabarà dient.

Per si de cas, i a fi de mantenir un petit fil d'esperança -com quan a les pel·lícules surt un malalt connectat a una màquina i de tant en tant l'electroencefalograma dóna algun senyal de vida- us avenço que procuraré estar una miiiiica més fi de cara al setembre atès que m'he inscrit a la Cursa Punk Trail de Calaf (per descomptat a l'opció del recorregut curt). Aquesta és una prova que ja conec de l'any passat i crec que tot i les meves limitacions, és una bona opció per intentar no desconnectar del tot la màquina. Em queda un mes i ja veurem què puc fer (i com) en aquestes quatre setmanes. Reconec que em sabria molt greu que s'acabés complint aquest ... predicció (¿?) però no hi ha res més inútil que voler allargar l'agonia del que pot ser el preludi d'una mort anunciada. Ja ho anirem veient.

Per cert, que acabeu de passar bé el que resta d'estiu.