dilluns, 23 de gener de 2012

Súria: deixem-ho en taules!

Ahir va ser el torn de la darrera cursa de muntanya del circuit ARCS-Anbaso, en concret la de Súria i a fe de Déu que va ser, si més no per mi, força dura, més del que m'havia imaginat de bon principi. Ja sabeu que no he estat un crack de les curses populars en pla i molt menys en les de muntanya per la qual cosa no crec que hagi decebut ningú per les meves actuacions, sens dubte, bastant discretes si ens atenem només al criteri de la classificació final. Però suposo que per a gent com jo, que no té gaire nivell i que no sap si acabar de fer el trànsit cap a aquesta mena de curses i deixar en un segon pla les altres, no deixa de ser una molt bona experiència. Doncs bé, amb aquesta mentalitat ens presentem a la vila bagenca jo i en Jordi (representant el "Team") a més del Toni Ortonoves, que a aquest pas l'haurem de fitxar, no tant perquè quedi sempre dels primers sinó perquè com més serem més riurem. El dia promet doncs no fa gaire fred i sembla que el sol acabarà per fer acte de presència i si hagués de comparar aquesta amb l'altra cursa que vaig fer (Rajadell) l'ambient que s'hi respira és una mica més "fred", potser perquè som menys gent (no arribem als 200 corredors), potser pel lloc de concentració, però sigui com sigui, és d'aquells que et fa pensar en allò de "renoi, on dimonis m'he ficat?", molt muntanyenc que, d'altra banda, no és cap sorpresa.

Poc abans de la sortida, se'ns explica a grans tres el recorregut i l'speaker posa molt èmfasi en dos aspectes: primer, que hi ha premi especial (una caixa de cerveses) per al primer corredor/a que arribi a dalt del castell (als primers compassos de la cursa). Aquí és on penso que val més que em declari abstemi ateses les meves nul.les possibilitats de guanyar-lo. I segon, la presència de tres corriols de fort pendent que hi ha a la primera part de la cursa. I com explicaré després, crec que es va quedar un pèl curt, tant per la duresa com pel nombre. Bé, en això que comença la cursa i com sempre en aquests casos, no m'amoïno per sortir dels primers. Enfilem les primeres rampes que porten al nucli antic de la vila i que tot i ser empinades no són més que un aperitiu ligth del que vindrà després. D'immediat deixem enrere el poble i ara sí que comença la cursa de debò.

A l'alçada del barri de Salipota ja topem amb el primer corriol empinat que ens obliga a desfilar un rere l'altre, passem pel costat de les restes d'una antiga torre i seguim en paral.lel al Balç de Cal Jover per endinsar-nos a l'Obaga de la Riera. Ja fa estona que no fem més que caminar perquè córrer és una missió gairebé impossible ja que topem amb un corriol seguit d'un altre amb pendents que van del 19% fins a superar el 30%. Aquí em recordo de l'speaker i de la seva benevolència en no dir-nos tota la veritat del recorregut. Amb prou feines i traient la llengua arribem al punt més alt de la cursa (a la zona del Cap de la Serra) i fem la volta per tornar a Súria. Amb el perfil al cap penso que ara ha de venir la part més divertida, de baixada gairebé continuada fins creuar la meta. Però no és ben bé així i aquesta segona meitat està plena de tobogans que impedeixen agafar un ritme de cursa (per dir-ho d'una manera) més constant. Passem ara per la zona de la Solana de la Sala, tornem de nou a l'ombra de l'Obaga de la Riera i aquí sí que comencem a veure la llum al final del túnel; ens adonem que la part més dura l'hem deixada enrere i que encara que els corriols de baixada siguin tan empinats com els que hem fet de pujada, val la pena gaudir-los tot i el risc de fotre's de morros i deixar-te més d'un dent pel camí.

És en aquesta darrera part de la cursa que puc avançar uns quants corredors més i millorar (això sona molt exagerat) la meva posició final que d'altra banda, ja podeu deduir que no és per llançar coets (busqueu-me a la darrera pàgina). Per la seva banda, el Toni va arribar una mica més endarrerit que jo i el Jordi en la seva molt bona línia (el 69 d'un total de 170 corredors). A la foto ens podeu veure indicant amb els dits les curses del circuit que ha fet cadascun (4-2-4 que més aviat sembla l'alineació d'un equip de futbol). Tot plegat, una bona experiència malgrat la seva duresa; de fet, més d'una veu que vaig sentir en acabar coincidia en qualificar aquesta cursa com la més dura de les quatre. Potser vaig triar malament però de totes formes, crec que el virus de les curses de muntanya, un cop ha entrat dins el meu sistema circulatori, està atacant les meves defenses. M'estaré passant, potser, al "costat fosc" de les curses populars?

I per acabar i com sempre, fem una valoració de la cursa sota el meu parer:
  • Aspectes que m'han agradat: en primer lloc, com acostuma a passar en curses amb no gaire gent, la logística i els serveis no suposen cap problema per al corredor, és a dir, fàcil aparcament, recollida del dorsal, de l'esmorzar, etc. I això sempre s'ha de valorar de cara a la comoditat de qui ha hagut de fer una cursa d'aquest perfil. Segon, el recorregut també té el seu punt d'interès, tot i que el fet de passar per molt zona d'obaga i boscosa, l'aspecte paisatgístic -per mi el poder gaudir d'unes bones vistes i fins i tot, aturar-me- ha quedat una mica amagat. I tercer, m'ha sorprès molt gratament la presència de gent en alguns punts de la cursa i és molt d'agrair els ànims que et donaven (sobretot quan culminaves un tram de pujada per un corriol).
  • Aspectes a millorar: primer, no em cansaré mai de dir-ho encara que suposo deu ser una batalla perduda però no acabo d'entendre la, per mi, mania d'algunes organitzacions de curses d'aquesta mena en entestar-se en fer passar la gent per corriols on amb prou feines la seva amplada dóna per un corredor i molt prim i, per suposat, on és difícil fins i tot caminar. I ja no dic de fer baixar la gent per trams tan empinats que no es poden gaudir (quan crec que després de patir tanta pujada seria molt d'agrair). Però bé, veig que això és la tònica habitual d'aquestes curses i si en vull fer més, m'hauré d'habituar. I segon, no estaria de més que en certs punts del recorregut s'indiqués el lloc on es troba el corredor (allò de "vostè està aquí") perquè així es pugui fer una idea del que encara li queda per fer. Això només recordo haver-ho trobat a la cursa Bell Race de Navarcles i crec que va ser un bon encert.
En definitiva, que atès el meu baix estat de forma i la tranquil.litat amb què em vaig agafar la cursa podríem dir que la cosa va acabar en taules: ella no va poder del tot amb mi i jo vaig travessar la meta amb un bon somriure, tot i el meu discret paper. I perquè veieu que potser sí que començo a inclinar-me per les curses de muntanya, de cara al mes de febrer ja en tinc una altra al cap. Temps al temps. Per cert, l'estrena de les vambes ASICS va anar bastant bé: diria que els meus peus encara s'hi han d'acostumar però les notava, per sort, quan havia de baixar trams de baixada relliscosos.

I per si us interessa, aquí us deixo l'enllaç a la crònica de la meva cursa de Rajadell el passat mes de novembre.

2 comentaris:

  1. Bona cursa JC, aquestes són d'aquelles que en acabar-les et sents satisfet. I no siguis tant dur amb tu mateix, que segur que no estàs en tant baixa forma com dius :-)
    Fins aviat.

    ResponElimina
  2. Hola Jordi,
    Doncs sí tens raó en la teva primera part: tot i l'actuació bastant discreta no deixes d'acabar la cursa amb una bona sensació per tot plegat: ambient, recorregut, etc. D'altra banda, ja t'asseguro jo que sí estic en baixa forma, la qual cosa és ben lògica si tenim en compte que ara no puc sortir gaire a córrer (feina -això rai que encara en tinc- família, una mica de mandra, etc.). Perquè te'n facis una idea, aquesta setmana només podré sortir a córrer el dissabte.
    Seguim en contacte.
    JC

    ResponElimina