Quant fa la cursa? Què i a qui ens creiem?

Abans que m'acusin de plagi, vagi per endavant que aquest escrit està "inspirat" en un article publicat al núm. 75 de la revista Runners'World (maig del 2008), titulat "¿Exacta o al gusto?" (pàg. 32). El seu autor (Antonio Alix) planteja una reflexió que sovint surt en molts fòrums de curses i que es refereix al mesurament correcte d'aquestes; i després de llegir-lo penso que té molta raó. D'ençà uns mesos d'haver-me introduït en el món de les curses populars crec que ja tinc una certa perspectiva sobre determinats aspectes que, sense voler treure'n importància, si ho mirem fredament tampoc és que en tinguin tanta. Cada cop que m'interesso per una cursa el primer que miro és la seva distància i el perfil perquè depenent d'aquestes dues variables, em puc fer una idea prèvia de quin temps podré fer. És a dir, en el fons estic reconeixent que em deixo portar per una certa "marquitis", tot i que en descàrrec meu també he de dir que sent conscient de les meves pròpies limitacions i modestes possibilitats, no és aquesta una qüestió per la qual m'esquinci les vestidures. Però bé, no crec que sigui res d'il.lògic plantejar-se un determinat crono en una cursa i intentar rebaixar-lo. Al cap i a la fi, el fixar-se uns objectius és el que ajuda a progressar amb la qual cosa ha d'importar (que no amoïnar) la marca que finalment s'aconsegueixi.

D'altra banda, la popularització de les curses de mitjana distància (posem de 10 km. i similars) no està exempt del fet que cada vegada més hi predomini, crec jo, un cert esperit competitiu, la qual cosa podria semblar contradictori amb el caràcter "popular" amb què, a priori, neix una bona part. I això no vol dir que tothom hagi de competir contra la resta i, ni molt menys, que això sigui res de dolent. Més aviat el contrari per allò que deia abans dels objectius. Ara bé, quan en els preliminars d'una cursa un sent altres corredors comentant que s'ha de baixar d'un temps determinat, o llegeix en els fòrums aportacions sobre si la cursa és "ràpida" i propícia per fer la millor marca personal, no puc deixar de somriure alhora que entono també un "mea culpa" perquè de vegades actuo de la mateixa manera. De fet, també jo porto un cronòmetre que miro regularment quan estic corrent i el primer que faig en creuar la meta és aturar-lo per comprovar el temps final.

I en això hi té molt a veure, a més del perfil, la distància de la cursa a recórrer. He de dir que com no n'he organitzat mai cap dedueixo que aquest aspecte no ha de ser fàcil, per la qual cosa me'n guardo molt de criticar-lo. Només en vull deixar constància. Hem de suposar, per principi, que en el mesurament del recorregut s'actua de bona fe pretenent que el càlcul final es correspongui, realment, amb la distància que es publicita. Però ja se sap que de vegades això no és del tot possible i que les eines i procediments per fer-ho no sempre resulten fiables completament; així per exemple, tindríem les imatges aèries i els programes per enregistrar els recorreguts de les curses (com el que podeu consultar en aquest blog); el comptaquilòmetres d'una bicicleta; el GPS; un acceleròmetre, un corbímetre digital, etc. Com diu aquest article, tots aquests gadgets poden ser útils -ningú en dubte- per saber els quilòmetres que fem però no tant per basar-nos a l'hora de fer una taula precisa de les nostres millors marques personals, ja que caldria acceptar un cert marge d'error.

Arribats a aquest punt, em plantejo la següent pregunta: què i a qui ens creiem? Potser als nostres propis dispositius i per tant, a nosaltres mateixos? o bé a l'organització de la cursa? És clar que en el cas de discordança el més fàcil és fotre la culpa als altres i dir que la cursa s'ha mesurat malament (de ben segur, però, no ens queixarem si la distància final és menor). Total, si ja sabem que la victòria i la glòria està reservada per a uns pocs i la majoria ens hem de conformar a donar aquest caràcter "popular" a la cursa, voleu dir que ens ve d'uns quants segons de més o de menys? De vegades em sorprenc de la capacitat de sacrifici de certs corredors que passes (o et passen) en el tram final d'una cursa i sents els seus esbufecs i penso que a pocs metres del final hauran de ser recollits en un cotxe fúnebre. Potser aquesta "marquitis" a què abans feia referència ens fa actuar d'una manera exagerada, per aconseguir una fita (restar uns quants segons) que a molt poca gent li importa i de la qual ningú se'n farà ressò. Potser que reservem les nostres forces per a coses molt més importants en aquesta vida, que prou dura ens resulta.

Conclusió de tot això: què més dóna si la cursa que hem fet mesura uns quants centenars de metres de més o de menys. Si reconeixem que correm perquè ens agrada i ens ho prenem com una sana afició, aleshores potser hauríem d'agrair córrer una estona més de forma improvisada (com els bonus-track d'un Cd de música)? I si finalment el recorregut fa una mica menys doncs potser haurem aconseguit millorar el nostre temps amb menys esforç de l'inicialment previst. Per tant, deixem de dubtar d'uns (gadgets) o altres (organització) i confiem només en les nostres pròpies cames i fins on ens vulguin portar. I en acabar la cursa, a esmorzar i recollir la bossa de regals. Això sí, si en alguna de les properes curses que tinc programades aconsegueixo baixar els meus temps, estigueu tranquils que ja us ho remarcaré. I és que sóc la contradicció personificada!