diumenge, 30 d’octubre del 2011

Novembre: a oblidar Mollerussa

Entre manca de temps i de temes de què parlar, reconec que he tingut el bloc una mica abandonat i per tant, suposo que ja va sent hora que em torni a posar les piles. És per això que avui és un bon moment per fer-ho amb aquesta entrada, parlant com és preceptiu en aquests casos, d'algunes de les possibles curses a fer el novembre, que ja està trucant les portes. He de reconèixer que després del "fiasco" de Mollerussa vaig pensar que havia arribat l'hora de replantejar-me cert tipus de curses, ergo, mitges maratons, oimés si tenim en compte que al llarg de les darreres setmanes he sortit molt poc a córrer (només tres cops després de la darrera cursa) i per tant, no crec que estigui en la millor forma com per afrontar aquesta distància amb unes mínimes garanties. Si fins i tot he començat a fixar-me ara més que abans en curses de muntanya. I amb això ja està tot dit.

Malgrat que estic un pèl decebut amb mi mateix, això no treu que tingui ganes de continuar fent més curses, tot i que sigui quina sigui la que acabi fent me l'hauré de prendre amb calma, encara més que abans. Doncs bé, aquest mes de novembre ofereix una bona tria però a diferència d'altres mesos, no tinc clar la o les curses que acabaré fent amb tota seguretat i esperaré uns quants dies per decidir-me, tot i que no seran més de dues ja que són dos els caps de setmana que ofereixen opcions interessants per mi. Així doncs, anem a pams i concretem-les:
  • Curses que em rumiaré de fer: n'incloc quatre, tres de les quals coincideixen el mateix cap de setmana (diumenge 13) i que són les següents: la cursa "Córrer per córrer" de Manlleu, de 10 km. i que ... atenció, és gratuïta (és tradició que es faci el segon diumenge de novembre); després tenim la Cursa de Muntanya del Farell, de 13,2 km. a Caldes de Montbui, de la qual en tinc molt bones referències i a més, és barata (12€); la tercera opció d'aquell diumenge és una duatló, a Puig-reig, de 31 km (9 en cursa i 22 en BTT) i que forma part del circuit de duatlons "Terra endins". Per últim, la quarta opció és per al diumenge 20 i es fa a Navarcles (de fet, es diu "La Navarclina"), és de muntanya, fa 10 km. i si mal no recordo, el seu recorregut se sembla bastant a la Bell Race que vaig fer al desembre.
  • Curses que no faré: aquí n'incloc la Volta a l'Estany d'Ivars d'Urgell (hi vaig ser fa dos anys), que val molt la pena perquè és d'aquelles que tant m'agraden (un entorn rural, bon rotllo, no gaire gent, etc.) però que havent-la fet ho deixarem per a un altre any. I també m'havia mirat fa un temps un parell de possibles curses però que he descartat perquè són dues mitges maratons, la de Tarragona i Ripoll (aquesta darrera ideal per als que li agraden pujar la meitat del circuit i baixar-lo després).
Com veieu, les opcions són vàries i atractives i si ara m'hagués de decidir per un parell diria que les curses que tenen més números són les de Manlleu i Navarcles. D'aquí pocs dies ho tindré més clar. De totes formes, caldrà entrenar-se una mica més si volem deixar enrere el mal regust de boca de Mollerussa. Apa, bona nit.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Cap de setmana poliesportiu

Doncs sí, aquest cap de setmana no he participat en cap cursa (i ja avenço que no ho faré fins el novembre) però no he estat apartat de l'activitat esportiva, ni molt menys, bé de forma directa o bé indirectament. En primer lloc, ahir jo i el Frans vam fer una sortida en BTT a mode d'exploració de nous camins i dreceres de cara a una altra que tenim prevista per al festiu de l'1 de novembre per arribar-nos a Vallmanya de Pinós (casa natal d'un altre membre del nostre "Team"), pujar al santuari homònim i després de l'esforç que sens dubte haurem d'esmerçar, un merescut dinar amb la colla d'amics (castanyada inclosa). Tot plegat, un bon tip de qms. i d'estar asseguts sobre la cadireta de la bici. I com el Xavi està que se surt per totes bandes arran de les pallisses que s'està fotent per fer triatlons i "ultracaminades" de muntanya, ja ens veiem a venir que a les primeres rampes una mica fortes que ens trobem, ens deixarà enrere amb un simple cop de pedal. Per tant, com a mínim que no sigui a la primera sinó a la segona. La sort que tindrem els que no estiguem al seu mateix nivell de forma és que com potser no es coneixerà tots els camins, ens haurà d'esperar a la resta, tant si vol com si no. Total, que ahir en poc més de 2:30h ens vam fer 35 km. i, efectivament, vam trobar algun camí que no coneixíem que ens haurà de portar a la zona de Camps. Després, a partir d'aquí, ja ho anirem veient

I com vam sortir d'hora i vam enllestir la feina relativament ràpid, encara vam tenir temps de veure la sortida del miler de corredors que es van aplegar per fer la cursa dels 10 km. urbans de Manresa, i que com ja vaig dir a l'escrit anterior, no he tingut en cap moment la intenció de participar-hi. De totes formes, i ben mirat, ahir hagués estat una bona ocasió per fer la meva primera duatló (no pas "oficial", com podeu deduir) ja que no m'hagués costat res deixar al bici i afegir-me a la corrua de gent que va prendre la sortida. Això sí, en un pla molt tranquil i sense cap ànim de "competir". Ja vaig dir que aquesta cursa ha crescut com l'escuma als darrers anys i que uns dies abans van tancar portes per haver-se arribat al nombre màxim d'inscrits previst al reglament (a la classificació surten 925 corredors). De fet, un botó de mostra és el fet que el pòdium va estar copat ahir per tres "cracks" de les curses de fons com en Carles Castillejo, Marc Roig i Pol Guillem. Coneixent el recorregut i el meu estat de forma actual -força millorable- no compto que hagués pogut millorar registres anteriors meus i per tant, potser que em comenci a fer-me a la idea que això ja no serà possible i m'agafi les curses amb una altra mentalitat. Temps al temps.

I per últim, fixeu-vos que encara no havia dit res del tema del Bàsquet Manresa, acostumat com estem els seus seguidors a patir des del principi de temporada, i més encara després de la darrera en què, a més de patir, vam quedar molt decebuts pel joc en general de l'equip. Com ja podeu deduir, no m'agrada parlar de temes tristos. Doncs bé, ahir vam tornar a guanyar i de moment portem un parcial de 3-1, i a banda d'aquest bon inici de lliga (això ja ningú ens ho treu), el joc desplegat està engrescant tothom. Suposo que el fet d'haver canviat fins a 7 jugadors respecte la temporada passada ja és un bon al.licient perquè la gent torni al pavelló (ni que sigui per veure unes quantes cares noves); però si a més a més estem jugant bastant bé ... doncs què més es pot demanar, oimés quan som el club amb el pressupost més baix de la lliga i havent-lo reduït encara més respecte el de fa un any (que aleshores ja era bastant baix). Llàstima de l'"empanada mental" que van tenir fa una setmana a Santiago de Compostela, potser la mateixa que vaig patir jo a Mollerussa el mateix dia i gairebé a la mateixa hora. Aquí us deixo un breu vídeo del partit d'ahir.

Total, que espero que la trajectòria del Bàsquet Manresa sigui millor que la que em sembla que portaré jo a les curses aquesta temporada. Ja em sentiré del tot satisfet si l'equip assoleix l'objectiu principal (salvar la categoria) sense gaires patiments, encara que jo baixi a les catacumbes de les curses populars.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Manresa: tornen els 10 km. urbans

Doncs sí, un cop més per aquestes alçades d'any torna una de les curses urbanes que com unes quantes més, han pujat com l'escuma als darrers anys, suposo que aprofitant allò que ja s'ha dit de la popularització de l'atletisme i el "boom" de les curses. Es tracta de la dels 10 km. pels carrers de la capital del Bages. No m'estendré aquí en parlar-ne amb detall perquè ja ho he fet en entrades anteriors i també perquè, un any més, enguany no la faré. I és que després d'haver-hi participat en dues edicions, crec que ja he complert amb el meu "deure ciutadà", a més del fet que no em ve de gust córrer per uns carrers que ja em conec amb escreix i per on he fet una bona pila de quilòmetres. Suposo que tindria la sensació de pagar per una cosa que puc tenir de franc. De totes formes, no sóc ningú per dir-vos què heu de fer i si voleu participar en una cursa que té fama de ser bastant ràpida, aquesta és una molt bona opció, a més de competir (bé, això més aviat és un dir) amb corredors de l'elit nacional. Recordeu que l'any passat el guanyador va ser en José Ríos, amb un temps inferior als 30', és a dir, que va anar com una fletxa, mentre que el segon fou en Pol Guillen, que no va trigar gaire més, tot sigui dit. Malauradament, pel que he llegit al diari, crec que enguany en Ríos no correrà per estar lesionat. Ves per on, si no hi és ell, jo ja no em sento motivat per calçar-me les vambes.

És clar que si voleu córrer aquest diumenge ho haureu de fer sense dorsal (si és que no el teniu ja) perquè les inscripcions es van tancar el passat dilluns. I això que el límit estava fixat en 1.000. Com us deia al principi, passarem de poc més dels 200 corredors a la primera edició (2004) a aquest miler. Perquè us en feu una idea, us detallo tot seguit unes quantes dades que donen fe del creixement de la cursa:
  • 1ª edició (2004): 223 classificats.
  • 2ª edició (2005): 11 € (10 amb xip propi), límit d'inscripcions de 600 i 554 classificats.
  • 3ª edició (2006): 11 € (10 amb xip propi), límit d'inscripcions de 500 i 428 classificats.
  • 4ª edició (2007): 12 €, 473 classificats.
  • 5ª edició (2008): 12 € (11 amb xip propi), 600 classificats.
  • 6ª edició (2009): 13 € (12 amb xip propi), límit d'inscripcions de 700 i 637 classificats.
  • 7ª edició (2010): 14 € (13 amb xip propi), límit d'inscripcions de 800 i 868 classificats.
  • 8ª edició (2011): 13 € (12 amb xip propi), límit d'inscripcions de 1.000 i ... classificats.
Fixeu-vos com ha anat pujant tant el topall de les inscripcions com el nombre total de corredors classificats, i com el preu d'enguany baixa un pelet respecte el del 2011. I és que pagar 14€ per una cursa de 10 km. que té, crec, un únic avituallament, em sembla un pèl massa, tot i que 13€ tampoc és que sigui una ganga. A més, un dels aspectes que sovint es critica d'aquesta cursa és el de les dutxes; i és que sense conèixer-lo a fons -perquè quan he acabat de córrer m'he dutxat a casa (avantatges de viure molt a prop)- tinc entès que els corredors han d'anar a les instal.lacions esportives del Congost, a les afores de la ciutat. És a dir, que després de córrer i arribar esgotat a la meta, cal agafar el cotxe. No sé si això ha canviat (doncs no se'n diu res al fulletó) però si la cosa és com dic, crec que aquest aspecte ha de millorar (sobretot per a la gent que ve de fora), oimés si a prop hi ha un pavelló municipal. I ja posats, també estaria bé que es donés informació del recorregut, en forma d'imatge aèria i/o mapa ja que només l'he trobat en un enllaç de la primera edició (del 2004). I això després de navegar (o potser hauria de dir naufragar?) una bona estona per Internet.

Però tant se val, no és ara el moment de fer crítiques de la cursa. Espero que vagi tot bé i que tothom en gaudeixi i surti content perquè aquesta és la millor garantia que hi tornarà. Per acabar, us deixo els enllaços de les curses del 2007, 2009 i 2010 (en aquesta vaig fer de "paparazzi").

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Mitja de Mollerussa: KO total!!

Començo aquesta entrada amb una frase que li va dir el John Wayne a la Sophia Loren al final de la pel.lícula "Arenas de muerte", amb què casualment vaig topar fent zapping el diumenge a la tarda, poques hores després de la meva decebedora actuació a la mitja marató de Mollerussa: "per haver-me equivocat des del principi, m'he equivocat en tot moment". Reconec que quan la vaig sentir se'm va quedar gravada al cap perquè crec que resumeix molt bé el que em va passar diumenge. I això que el dia abans vaig escriure a l'entrada prèvia a la cursa que la meva intenció era la d'anar-hi en un plan molt tranquil. Feta aquesta "lapidària" introducció, anem a relatar els fets per després fer-ne les valoracions. Em presento amb prou temps abans com per no haver d'anar amb pressa en la recollida del dorsal, la visita obligada al lavabo, etc. no fos cas que em passés el mateix de l'any passat quan em vaig oblidar el xip. Com era d'esperar, l'ambient que s'hi respirava era del tot popular, amb molta gentada però sense que en cap moment tingués la sensació d'aclaparament (a més de la Mitja hi havia també la cursa de 8 km.), i començo a veure les primeres cares conegudes, tant del Bages com de les Terres de Lleida (inclòs en Pere Pinós), i altres de més mediàtiques (n'Arcadi Alibès i en Xavier Bonastre). I si comptem que el dia també va acompanyar -sol una mica tapat i no gaire calor- ja tenim els ingredients per poder "cuinar" una bona cursa. Que en vaig ser d'il.lús!

Doncs bé, arriba l'hora de la sortida i apa, posem-nos-hi que com més aviat comencem més aviat acabarem. Els primers dos qms. marco un ritme tranquil de 5' clavats i poc després ve el que va ser per a mi, el moment clau de la cursa: em trobo al grup de corredors que segueix la llebre de l'1h:40' i contràriament al que havia previst, decideixo enganxar-m'hi. Penso que no m'anirà malament seguir-la una estona per veure com reacciono i com la cosa va bé, m'animo i decideixo tirar milles amb aquest ritme. Si fins i tot hi ha moments que m'he de frenar per no anar més ràpid que la llebre. Total, que arribem al qm. 10 al poble de Bellvís amb un temps de 47':15" (més que correcte si la cursa tingués aquesta distància) i penso que ha arribat el moment de despenjar-m'hi una mica per por de no aguantar el ritme fins al final. Però el que jo pensava que seria un "despenjament" gradual, tranquil i pausat va ser un procés molt més brutal, sobtat, inesperat: va ser com si de cop i volta les cames haguessin deixat de funcionar, com si el cervell hagués donat l'ordre de vaga general, una aturada total. No entenia ben bé què em passava i veig que la llebre i el seu grup em deixen gairebé en un tres i no res, sense poder reaccionar. El més estrany de tot és que tampoc tenia una sensació de cansament extrem, de manca d'aire, d'ofegament. Simplement que de cintura en avall el cos s'havia quedat a Bellvís, i em ve al cap aquella escena típica del número de màgia en què la "víctima", dins d'una caixa, és dividida en dues meitats i cadascuna va a la seva bola.

A partir d'aquest moment, el meu ritme davalla d'allò més (el temps final n'és la prova) i no trobo la manera de tornar a recuperar les cames. Els corredors em van avançant i no hi ha manera que m'hi pugui enganxar a cap d'ells. Cada cop tinc més clar que la meva intenció de millorar el registre de l'any passat serà una quimera perquè van caient els minuts més ràpidament que els qms (i això que aleshores vaig fer la segona meitat de la cursa arrossegant una lesió al planxell). Fart que les cames no tibessin, en arribar al 15è km. faig una cosa que no havia fet mai, tret de les curses de muntanya: decideixo parar de córrer i em poso a caminar, recordant una de les coses que va dir en Pere Pinós a la presentació del seu llibre. Poc abans del Palau d'Anglesola m'enganxo a un altre corredor que va igual de tocat que jo i fem un parell de qms. junts, fent-la petar. Això m'ajuda, em distreu, fins i tot em relaxa i recupero un ritme de cursa una mica més suau que m'ajuda a fer els darrers dos qms. Creuo la meta decebut amb mi mateix i alhora estranyat perquè no tinc una sensació extrema de cansament; diria que tot plegat va respondre a una mena d'"empanada" mental i de desconnexió de la mena que sigui entre el cap i les cames.

He fet altres mitges maratons molt millors que aquesta amb un estat de forma similar al d'ara i m'agradaria pensar que ha estat un "accident"; potser amb el temps, si la vaig repetint, acabarà sent una d'aquelles curses maleïdes que té tot corredor popular al seu historial i que per un motiu o un altre, mai li sortirà bé del tot. O potser aquest ha estat un avís per fer-me replantejar els meus "objectius", i pensar que el poc temps que tinc per entrenar hores d'ara no dóna per a més, que és suficient per fer actuacions "dignes" en curses de 10 km. però no per a una mitja marató, en què la distància és el doble però l'esforç que s'hi ha d'esmerçar és superior. D'altra banda, trobo que fer tants qms. sobre asfalt em comença a castigar més que abans i potser que si he de fer curses d'aquesta distància, que siguin sobre un altre ferm (tot i que això vulgui dir sovint de muntanya). Tot plegat, el meu temps final va ser inferior per poc a l'1h:50' i, òbviament, no és per llençar-hi coets (més aviat, el meu va fer figa). En definitiva, i com reflecteix el títol de l'entrada, Mollerussa em va donar un KO total i absolut.

Aquesta sensació personal no m'ha de privar de ser objectiu en la meva valoració de la cursa; recollint opinions "fresques" just acabada la cursa i d'alguns fòrums, veig que la meva impressió coincideix, és a dir, una cursa molt ben organitzada: instal.lacions, tots els serveis concentrats al voltant del pavelló, cap cua per a res, fàcil aparcament, dutxes i lavabos, avituallaments, els ànims de la gent concentrada als pobles per on passàvem, una bona dosi de fruita al final (ja ho tenen aquestes terres), etc. Altrament dit, una cursa amb una molt bona relació qualitat-preu. Això sí, i ara parlo en general, en curses d'aquesta distància (i durada) caldria que l'organització pensés en fer quelcom per distreure la gent que espera els corredors, més que res perquè no s'avorreixi (això també m'ha fet pensar en deixar de fer mitges o que si en continuo fent, que sigui sense que m'acompanyi la família). Per cert, una cosa bona que trenca el desencís que tenia: vaig conèixer personalment l'Arantza Ugalde (dels Fondistes de Tàrrega), una altra col.lega de les curses populars que també s'ha apuntat a això de compaginar-ho amb un bloc que val molt la pena de seguir. Ho va fer bastant millor que jo (tampoc costava gaire!) i sapigueu que s'està preparant per a la Marató de la Costa Daurada. Segur que li sortirà bé.

Per acabar, una fotografia meva del darrer qm. que sembla que estigui feta a càmera lenta perquè dóna la impressió que estigui caminant: no us deixeu enganyar, realment anava molt a poc a poc perquè quedaven pocs metres per a l'arribada i ja no em venia d'aquí.


dissabte, 15 d’octubre del 2011

Mitja de Mollerussa: "de tranqui"

Demà, a l'hora que començo a escriure aquesta entrada, se suposa que ja hauré fet la meva primera mitja marató de la temporada, la segona a Mollerussa. No m'estendré gaire a fer ara un comentari previ en termes elogiosos d'aquesta cursa atès que pel simple fet de celebrar-se en terres de Lleida, estic segur que els hauré de fer després quan n'escrigui la crònica. Però perquè us en feu una idea, aquí us deixo unes quantes dades: un recorregut bastant pla però compte que enganya una mica perquè la primera meitat (fins arribar al poble de Bellvís) baixa uns 45 m. de desnivell que després es recuperen a la segona part, a més d'uns quants passos elevats per sobre de l'autovia que poden afegir un petit toc de duresa puntual; és bastant barata (jo he pagat 14€ amb xip propi), fins i tot més que altres curses de 1o km.; si la cosa rutlla igual de bé que l'any passat, l'ambient popular està més que assegurat perquè paral.lelament es fa la cursa de 8 km. I per acabar-ho d'adobar, una bossa d'obsequis que promet bastant (roba i vi). Com diuen en castellà, "las penas con pan, menos penas".

Dic això últim perquè ni molt menys les tinc totes pel que fa a la meva actuació. No recordo gaires curses de les que ja hagi fet en què les meves expectatives eren tan baixes com ara. I és que a les darreres setmanes els cops que he sortit a córrer es poden comptar amb els dits d'una ma, i tampoc han estat d'allò que diguem, "potents"; més aviat m'he dedicat a treure la pols de la bici en algunes escapades, tot i que tampoc de gaire volada (avui mateix una), per a què enganyar-nos! És per això que hores d'ara la meva intenció és iniciar la cursa a un ritme més suau de l'habitual i mantenir-lo tanta estona com sigui possible. Malgrat que els primers 10 km. són una mica de baixada no sortiré donant gas per després, a la segona meitat -de suau pujada- aguantar el pas o rebaixar-lo una mica. Com sóc conscient que no estic en forma com per marcar un temps inferior a l'1h:40' no em vindrà d'aquí i tot el que sigui millorar la marca de l'any passat -una molt discreta d'1h:45' per arrossegar una lesió al bessó- ja el donaré per bo. Total, de mitges n'hi haurà uns quantes més a la temporada per intentar fer un millor registre i si això no arriba, doncs tampoc passarà res de greu; que com diu en Pere Pinós al seu llibre, arriba un moment que correm perquè ens agrada, sense pensar en l'arribada i sense que ens importi gaire el crono que poguem fer.

I ja que l'esmento, intentaré seguir -mentalment- un consell que va dir en la presentació del seu llibre: sortir a córrer com si tinguéssim una patata xip entre els dits. Si creuo la meta sense que se'm trenqui voldrà dir que hauré corregut còmodament, sense haver de fer un esforç extra ni prémer els dits de la ma per sostenir-lo. Esclar que també podria passar que de tan còmode que vagi, m'agafi la cursa com un vermuth i acabi cruspint-me la patata abans d'hora. Ja ho veurem però el que tinc clar és que demà, qui haurà de patir més de l'habitual, serà un altre membre del "Team", el Xavi, ja que participarà al triatló de la Garmin Barcelona que per cert, té les inscripcions exhaurides. I és que hi ha molt pirat en aquest món. Tot plegat, demà a la tarda ja sabrem què haurà estat de nosaltres dos. Potser ens en sortim i fem una actuació espectacular però ... com de fàcil és sommiar!

Per acabar, us deixo l'enllaç a l'entrada de la meva mitja a Mollerussa de l'any passat.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Apunts de cap de setmana (2)

El segon apunt d'aquest cap de setmana -que em va quedar pendent- va ser l'acte de presentació del llibre d'en Pere Pinós "Córrer enmig del paradís", i que va tenir lloc al Cafè del Canonge de Manresa el passat dijous, al capvespre. La veritat és que tot i ser un apassionat de la lectura quan el temps disponible m'ho permet (cada cop menys, però) no sóc gaire aficionat a assistir a aquesta mena d'actes perquè crec que se'm faríem avorrits. De fet, només recordo haver-hi anat a un, i ens hauríem de remuntar a l'any 1997 quan vaig tenir el plaer de xerrar una estona amb l'Antoni Dalmau amb motiu de la presentació de la seva novel.la "Terra d'oblit" i que tanta acceptació va tenir entre el públic, en un moment que la novel.la històrica sobre els càtars començava a posar-se de moda. Però bé, no ens desviem del tema i com va dir aquell, "aquí hemos venido a hablar de mi libro".

Com no es tracta de cap autor mediàtic ni de un llibre que abordi una temàtica molt present a la literatura -tot i que darrerament alguna cosa va sortint al mercat- ja us podeu imaginar que a l'acte ens hi vam aplegar poca gent, amics i coneguts. Això, però, no compto que li resti ni un bri d'interès perquè les paraules de l'autor van servir perquè els corredors que allà hi érem ens hi sentíssim, d'una manera o altra, reflectits. De tot el que va arribar a dir -i en una hora se'n poden dir moltes, de coses- em quedo amb tres reflexions: la primera, un no comença una cursa per acabar-la sinó perquè, senzillament, li agrada córrer; es com si es pensés en el final d'una cançó quan es comença a cantar-la. Sóc conscient que a l'igual que aquesta, qualsevol cursa té una meta i que de vegades -quan vens molt cansat- tens ganes d'arribar-hi tant sí com no i que no et parlin de reflexions i altres foteses. Però si anem una mica més enllà de situacions puntuals com aquesta descrita, veuríem que la reflexió és ben encertada: quan una persona corre és perquè li agrada i la resta d'aspectes ha de quedar en un segon pla (temps, recorregut, preu de la inscripció, etc.). I jo afegiria que després d'un temps que un s'hi hagi posat i ja es disposa d'una certa experiència en això de les curses populars, aquests altres aspectes també tindran alguna cosa a dir, òbviament. Donat que l'oferta de curses cada cop és més àmplia i variada -per sort- aleshores podem triar en funció d'un paràmetre o un altre, a banda que gaudim corrent.

La segona reflexió que se'm va quedar al cap va ser la comparació de l'autor entre una marató i la vida mateixa. I tenint en compte que va dir que n'ha fet 7 (de maratons), aleshores diria que no li deu faltar part de raó. Reflexionem-hi: en una cursa tan llarga un comença a córrer junt amb els seus amics; després, més o menys a mig recorregut, i quan tothom ha agafat el seu propi ritme, el grup es disgrega i cadascú va a la seva (es com quan un comença a tenir certes responsabilitats "vitals" -treball, família, etc.- i perd el contacte amb els seus antic amics). Per últim, a les acaballes de la marató i quan tothom està, qui més qui menys, una mica "atrotinat", es retroben els vells amics i arriben junts a la meta (el grup s'uneix de nou). Penso en mi mateix i encara que aquesta evolució no se m'ajusta del tot -perquè per sort no he deixat de mantenir contacte amb els meus amics de sempre- també és cert que el fet de tenir un vincle comú més -com és el de participar en curses i fer sortides en BTT- ens ha ajudat a no deslligar-nos, ans el contrari, tot i que les obligacions diverses (laborals, familiars i altres) no ajuden gaire.

I finalment la tercera reflexió és aquesta: no és un llibre sobre el fet de córrer sinó més aviat de com es pot concebre la vida a través d'aquest esport. I això és ben cert. I sinó que algú m'expliqui perquè cada cop hi ha més gent corrent pels carrers de la seva ciutat, camins i corriols, un auge de les curses populars de totat mena, etc. i sent alhora conscient que no en guanyaran mai cap (i jo el primer). Per cert, ja que surt el tema, us deixo aquest enllaç a una notícia d'avui mateix publicada al diari "El Punt-Avui" amb un títol prou explícit: "Furor per córrer". Quedeu-vos amb la darrera frase: Jo (l'autora de l'article), pel que en sé, pel que n'he tastat, sense arribar a cap extrem (els ho ben asseguro), he trobat que em va bé. Descabdelles nusos, esbandeixes el cap, et trobes una mica millor i fins i tot, per uns instants, et sembla que et regales uns segons de glòria.

Per acabar aquest apunt de cap de setmana, una fotografia de la presentació del llibre amb el seu autor a la dreta. El de l'esquerra, amb cara de posar-hi molta atenció, en Toni Espinalt, director de l'entitat d'Ampans. I si us vau perdre aquesta presentació, teniu una segona oportunitat ja que se'n farà una altra a Tàrrega el divendres 4 de novembre, a les 20:30h a la Sala d'Actes del Centre d'Entitats targarí (c/Segle XX, núm. 2).


dissabte, 8 d’octubre del 2011

Apunts de cap de setmana (1)

A falta de més cròniques de curses amb què alimentar el bloc, aquí us deixo aquesta entrada que inclou dos apunts sobre sengles fets que tot i ser diferents, estan molt relacionats amb el món de les curses i s'han succeït amb pocs dies de diferència. El primer implica a dos membres del "Team" que al pas que van se'n separaran per formar el seu propi equip (el Xavi i el Jordi). Resulta que fa una setmana van participar a la prestigiosa cursa de muntanya "Cavalls del Vent" d'uns 90 km. i més de 5.000 m. de desnivell positiu i tot i la seva duresa, la van acabar en una molt bona posició, la núm. 260 d'un total de 460 corredors arribats (classificació), malgrat que el nombre d'inscrits va ser de 768 (desconec, però, els que no van ni sortir). Des d'aquí, la meva més sincera enhorabona per aquesta gesta esportiva i espero que no els passi factura per a altres properes que tenen de previstes; així, la setmana vinent un dels dos té al cap la Garmin Barcelona Triatló i encoratjats per l'èxit de la "Cavalls", ja s'ha parlat de la Transvolcànica -una altra ultramarató de muntanya per l'illa canària de La Palma (vídeo)- i fins i tot, de l'Ultra-trail del Mont-blanc. Que Déu ens agafi confessats!!

És aquest un exemple del que estic observant entre alguns corredors populars amb qui de forma directa o indirecta, mantinc contacte. Tinc la impressió que a una certa edat, i després d'haver participat en curses de distàncies vàries (des de 10 km. a la marató), en pla i en muntanya, això ja se'ls ha quedat petit i busquen nous reptes, com més durs, millors. És com si el cos anés injectant dosis extres d'adrenalina i els hi demanés de fer unes coses que estic convençut que ni s'ho haguessin plantejat fa un temps; que s'han de fer ara perquè sembla que el món s'hagi d'acabar demà -just quan potser el cos està més cap allà que cap aquí. En altres paraules, per a mi aquesta gent és com el Darth Vader de la Guerra de les Galaxies, que ha caigut al costat fosc de la força i s'obliden dels seus orígens. Algun cop m'han dit perquè m'hi animi, perquè traspassi la línia i visqui l'experiència d'una cursa d'aquesta mena. Es veu que no em deuen conèixer bé ja que si us he de ser sincer, no li trobo cap al.licient a córrer tantes hores seguides, moltes de nit, desitjant que acabi el suplici el més aviat possible perquè ja estàs fart de pujar i baixar per camins i corriols, amb el risc de fotre't una llet i lesionar-te i el que em sembla més desencoratjador: que després de tot això no trobis ningú esperant-te a l'arribada -ni tan sols l'apuntador- perquè és de matinada. Per fer-vos una idea, després de 18 hores corrent els dos col.legues del "Team" van arribar passades les 4 de la matinada. Tant per tant, o s'arriba dels primers o dels últims i així un s'assegura que trobarà públic que animi i aplaudeixi, que no hem de negar és un fet que també agrada al corredor, oimés després de tant sacrifici.

Ep! que quedi clar que això no és cap crítica per tota aquella gent que decideix viure aquesta mena d'experiències i alhora de patir-les (que ningú em negui que no s'hi pateix, i molt, perquè no me'l creuré pas). Cadascú ha de decidir de quin mal ha de morir i és lliure d'escollir els camins erronis per fer-ho possible; sóc de l'opinió que tard o d'hora el cos et recorda tota la "tralla" que li has anat fotent i decideix dir "prou, fins aquí hem arribat". Això en si mateix no seria dolent perquè tot té un inici i un final (jo ja en sóc conscient); el que pot ser més fotut és que arribat al final un no tingui esma per a res més que no sigui fer sudokus i donar de menjar als coloms assegut en un banc d'una plaça. Per part meva espero no arribar a aquest extrem i si mai deixo de córrer en curses més "normals" serà perquè m'hauré avorrit, però ja us ben asseguro que no em convertiré en un altre Darth Vader.

Bé, aquí acabo perquè crec que m'he enrotllat més del previst i per acabar us deixo aquest enllaç amb un vídeo d'aquesta darrera edició de la cursa dels "Cavalls". Fixeu-vos com de secs i prims estan alguns dels corredors, sobretot els primers en arribar, un motiu més pel qual jo no hi he de fer res. Per cert, el segon apunt d'aquest cap de setmana ja el publicaré demà, que aquest se m'ha fet un pèl llarg. Que vagi bé.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Sobre la presentació d'un llibre

Aquesta entrada no és una crònica de cap cursa sinó que tan sols pretén ser un recordatori de l'acte de presentació d'un llibre del qual ja en vaig parlar no fa gaire temps. Es tracta de "Córrer enmig del paradís" i que ha estat escrit per en Pere Pinós, un corredor popular que porta bastant més temps que jo dins d'aquest món de les curses populars i que, pel que de moment he fullejat per sobre, ens narra les seves experiències. Per tant, un llibre narrat en primera persona i en el qual molts de nosaltres que darrerament ens hem aficionat a les curses, ens podem sentir reflectits. No puc dir res més perquè encara no l'he llegit i és que entre la feina, la casa, el nen, el gat, el bloc, els entrenaments i ves a saber què més, m'adono que les 24 hores del dia se'm queden curtes. I això que sempre he estat un "especialista" en treure temps d'on fos per dedicar-hi una estona a la lectura. Però esclar, això era abans de començar el bloc.

Potser pensareu que tinc alguna mena de comissió sobre les vendes que pugui fer però res més lluny de la realitat. No crec que el llibre aparegui a les llistes dels més venuts (ja ens agradaria) ni tampoc que el marge de benefici que en pugui treure l'autor per cada exemplar sigui gaire alt. Potser fins i tot, que en Pere s'hagi avocat cap a aquesta "aventura" literària" li haurà suposat més d'un disgust, maldecap, molt d'esforç invertit, diners, etc. Però hem de pensar que ho ha fet perquè li ha vingut de gust, sense esperar gaire cosa a canvi, només pel plaer d'escriure, d'esplaiar-se i de fer-nos partícips de les seves peripècies atlètiques. Per tant, si algú està pensant en algun avantatge del qual me'n beneficiï per fer-ne de "pregoner", ja s'ho pot treure del cap. Més aviat ho faig perquè crec que si entre els corredors anònims no ens ajudem els uns als altres per donar-nos a conèixer una mica, aleshores qui ho farà? Si toquem de peus a terra, no hem d'esperar ni que vinguin a entrevistar-nos ni que escriguin sobre nosaltres i ni molt menys que ens facin un monogràfic per passar-lo per televisió en prime-time. Per tant, val més que aprofitem aquests moments de glòria (els famosos 15 minuts de què parlava Andy Warhol). I si un escriu un llibre (en Pere) un altre fa un modest bloc (jo mateix) i ves a saber si d'aquí un temps tots dos tindrem alguna mena de reconeixement públic (potser a la residència d'avis quan ja no ens aguantem els pets).

Tot plegat, i abans que me n'oblidi, dir que la presentació del llibre serà aquest dijous 6 (passat demà) a les 19.30h al Cafè del Canonge de Manresa, un bar-restaurant i alhora centre ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual, inaugurat el març del 2008 i que depèn de l'entitat d'AMPANS (vídeo). Per a qui vulgui assistir i no sàpiga on redimonis es troba el local (doncs el carreró és cèntric però una mica amagat), us poso aquí l'enllaç de l'inevitable Google Maps.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Cursa del Cargol, cursa agraïda

Ahir al matí vam tenir una magnífica jornada amb motiu de la 3ª edició de Linyola, ara rebatejada com la del Cargol. I no ho dic per la meva actuació personal que com explicaré tot seguit, no va ser de les més lluïdes, sinó més aviat per l'ambient que hi vam viure. Curses com aquestes són curses agraïdes, com em va comentar el col.lega Josep Huguet, a qui em vaig trobar de nou (després de Cervera) fent de controlador del temps (del cronòmetre, no pas del meteorològic). I a fe de Déu que és una afirmació ben certa: un entorn rural (som a la comarca del Pla d'Urgell, no ho oblidem), un circuit circular de poca duresa, un ambient molt familiar propiciat pels poc més de 200 corredors que ens hi vam aplegar, una logística pre i postcursa excel.lent i tot plegat, la sensació d'una feina molt ben feta de per part de l'organització i que els 10€ de la inscripció han estat ben invertits. Aprofito aquesta breu introducció per dir que també em vaig trobar a un altre col.lega de curses -en Pere Pinós- i que a partir de la seva experiència d'uns quants anys corrent per aquests mons, ha tret un llibre del qual vaig fer una entrada no fa gaire. A la foto ens podeu veure tots dos cofois abans que donessin el tret de sortida i jo amb l'exemplar que li acabava de comprar. Una venda directa i més marge de benefici per a ell. Que els temps actuals no estan per gaires alegries.


Quant a la meva actuació en la cursa no puc dir que hagi estat del tot brillant. Encara que no ho vaig dir abans, confiava que em sortís una cursa bastant bona i que acabaria movent-me amb un temps al voltant dels 44', després d'un temps de descans (el reset) i de veure com el recorregut era menys complicat del que s'insinuava al seu perfil penjat al Web. I els 3 primers qms. que seguien el Camí de la Torre de l'Americà així m'ho van fer pensar perquè els vaig fer a un ritme mitjà inferior als 4':15". Conscient que tot i sentir-me bé, seria incapaç de mantenir aquest ritme, per a mi tan viu, decideixo alentir-lo una mica i m'enganxo a una "llebre" improvisada (un corredor que tinc controlat d'altres curses per les Terres de Ponent i que sé que va un punt per sobre meu). Entre el 4t i gairebé el 7è qms. ve un tram un pèl més dur, doncs coincideix amb una suau pujada que en un altre moment no em suposaria gaires dificultats però que ahir se'm ve ennuegar en part. El ritme ha baixat i la llebre em deixa una mica enrere, tot i que no la perdo de vista. Agafem el camí de Térmens i passat el pantà de la Col.lectivitat (qm. 7) entro en terra de ningú perquè no puc seguir cap altre corredor que va per davant meu, i els que em segueixen els he deixat una mica lluny. Per sort, s'inicia aquí un tram de suau descens que m'ajuda a mantenir un ritme estable fins entrar al poble. Enfilo els primers carrers -l'organització té l'encert de no fer-nos fer una volta innecessària- i ben aviat s'intueix l'arc que indica l'arribada.

Sent plenament conscient que el meu objectiu inicial dels 44' no s'acabarà de complir, i com no em ve d'aquí, agafo l'Stanis en braços i fem junts els darrers 100 metres (això sí que no té preu), moment, però, que un parell de corredors aprofiten per avançar-me. I és que ja no es respecta res. Ainsss! Al final, un temps de 45':38" (diria que prement una mica més els dents l'hagués pogut baixar de l'odre de 1/2 minut) i la posició núm. 83 d'un total de 210 corredors (enllaç a la classificació). Ja us comentava a la crònica prèvia que a parer meu l'organització va tenir l'encert -un altre- de tancar les inscripcions en la data fixada, amb el número d'inscrits que fos. Així doncs, com deia al principi una molt agradable jornada en un poble en què, sincerament, no crec que hagi gaires coses per fer però que sí ha demostrat que sap muntar una molt bona cursa. Uns quants més n'haurien de prendre bona nota. I parlant d'això, com altres vegades faig una breu valoració de la cursa però ja us dic d'entrada que serà molt favorable:
  • Aspectes que m'han agradat: doncs diria que tots doncs no he trobat a faltar res que sigui important per a la bona marxa de la cursa. Fàcil aparcament, molt a prop del lloc de trobada, tots els serveis (recollida de dorsals, de la bossa d'obsequis, consulta dels resultats, lavabos, dutxes, guarda-roba, etc) concentrats en un mateix punt (al voltant del pavelló municipal), itinerari sense gaires dificultats, ajustat al que es deia en la Web, amb tots els qms. marcats (suposo que ben marcats), relativament barata, la possibilitat de veure la classificació gairebé al moment, un bon esmorzar en acabar i un ambient encara millor on els nens poden jugar i fer de les seves sense cap problema.
  • Aspectes que no m'han agradat: doncs després d'una estona rumiant-m'ho ... esto, mmm ... diria que cap. I no us penseu que la meva opinió sigui molt esbiaixada sinó que diria que és bastant unànime si he de fer cas dels comentaris que sentia quan parava l'orella. Per tant, res a dir en aquest sentit.
I després de la merescuda dutxa i una passejada, el plat fort del dia, mai millor dit: a menjar cargols. O que us pensàveu: què corro perquè m'agrada, sense buscar-hi cap més al·licient? Què n'esteu d'equivocats; com estàvem molt a prop de Vilagrassa i hi tenim controlat un bon restaurant on els cargols a la llauna són una de les seves especialitats, no ho vam dubtar en cap moment i apa, anem-hi que fem tard. Això sí, reserveu-hi taula abans perquè sempre s'omple. Per acabar, dues fotos més: la del meu fill que al pas que va aviat em deixarà enrere en una cursa (no us podeu imaginar com corre quan s'embala) i la segona que és la prova del delicte "cargolaire". Així doncs, bon profit i ara a descansar fins la propera cursa: la mitja marató de Mollerussa, encara més a prop de Vilagrassa (al final potser m'hauran d'anomenar "comensal predilecte" del restaurant).


dissabte, 1 d’octubre del 2011

Marathon man derrotat pel futbol?

Doncs sí, el meu visceral i més que confessat odi vers el futbol m'ha acabat passant factura! Aquest modest bloc no ha aconseguit, finalment, el Premi dels Blocs Catalunya d'enguay en la categoria d'esports i ha estat derrotat per un altre dels 3 finalistes, el bloc Tuit United. Vagi per endavant la meva més sincera enhorabona als guanyadors que, reconec, van tenir una idea força original en aquest "experiment". Es veu que fa cosa de poc més d'un any naixia, com una broma entre uns quants amics, el primer club de futbol amateur integrat per usuaris del Twitter. Si accediu al bloc veureu una pestanya de "Sala de premsa" on hi ha un recull de les notícies que diferents mitjans de comunicació van publicar i on podreu llegir la història amb més detall. Com no he assistit a l'acte de lliurament de premis no sé com anat el tema i quins han estat els motius del perquè d'aquesta decisió del jurat. De totes formes, i agafant-nos a la naturalesa del certamen, suposo que aquesta faceta del Twitter com a xarxa social hi ha pesat molt; en altres paraules, m'agradaria pensar que el fet que no deixi de ser un bloc de futbol no hi ha tingut res a veure i que la decisió hagués estat la mateixa si el club "twittero" fos de bitlles o puntes de coixí.

I potser aquest ha estat, al meu parer, un dels errors -diria que l'únic- de l'organització, que no he vist enlloc cap llistat dels criteris amb els quals jutjar els diferents blocs (a diferència de l'edició de l'any passat). En canvi, al seu moment ja vaig dir que em semblava un gran encert que el mecanisme de votació obligués al votant a enregistrar-se, a fi d'evitar les votacions múltiples de part d'una única persona cap a un bloc concret. I ja posats en aquesta línia, tinc un petit dubte: no es podria considerar el bloc guanyador més aviat com a "corporatiu" i no "personal" ja que un dels criteris establerts per identificar-lo com a tal és que estigui fet per una institució o entitat amb la finalitat de parlar de si mateixa. I no em negareu que un club de futbol, bé sigui més tradicional o bé estigui més en aquesta ona de les noves tecnologies, no és una entitat. I de la mateixa manera, jo entenc per "personal" una altra cosa. Però bé, ara tant se val. Per a mi ja va ser un gran èxit passar el primer filtre -el de les votacions- tot i que feia uns quants dies que sospitava que no em faria amb el premi en no rebre cap missatge que m'ho digués (més que res perquè suposo que l'organització voldria assegurar-se de reunir a la cerimònia dels premis tots els guanyadors i així poder fer la foto de rigor).

Repeteixo, la meva més sincera enhorabona als guanyadors i als organitzadors del certamen per haver-nos donat aquesta oportunitat de promocionar i fer més visibles els nostres blocs que, al cap i a la fi, és el que busquem tots. I si em demaneu si em presentaré l'any vinent ja us anuncio que no. Algú podria dir allò de "a la tercera va la vençuda" però jo sóc més de l'opinió que "no hi ha dos sens tres" i que si en dues edicions no he guanyat el premi ningú m'assegura que ho faci en una tercera. Per tant, em disculpareu si em retiro aquí i al 2012 deixaré a uns altres l'opció de guanyar sense que hagin de competir amb Marathon man. Ara espero que aquest cop tan baix a la meva moral (¡!) no em passi factura per a la cursa de demà a Linyola.

Per cert, si voleu veure la llista completa de blocs guanyadors, aquí la teniu. N'hi ha uns quants de molt bons.