El segon apunt d'aquest cap de setmana -que em va quedar pendent- va ser l'acte de presentació del llibre d'en Pere Pinós "Córrer enmig del paradís", i que va tenir lloc al Cafè del Canonge de Manresa el passat dijous, al capvespre. La veritat és que tot i ser un apassionat de la lectura quan el temps disponible m'ho permet (cada cop menys, però) no sóc gaire aficionat a assistir a aquesta mena d'actes perquè crec que se'm faríem avorrits. De fet, només recordo haver-hi anat a un, i ens hauríem de remuntar a l'any 1997 quan vaig tenir el plaer de xerrar una estona amb l'Antoni Dalmau amb motiu de la presentació de la seva novel.la "Terra d'oblit" i que tanta acceptació va tenir entre el públic, en un moment que la novel.la històrica sobre els càtars començava a posar-se de moda. Però bé, no ens desviem del tema i com va dir aquell, "aquí hemos venido a hablar de mi libro".
Com no es tracta de cap autor mediàtic ni de un llibre que abordi una temàtica molt present a la literatura -tot i que darrerament alguna cosa va sortint al mercat- ja us podeu imaginar que a l'acte ens hi vam aplegar poca gent, amics i coneguts. Això, però, no compto que li resti ni un bri d'interès perquè les paraules de l'autor van servir perquè els corredors que allà hi érem ens hi sentíssim, d'una manera o altra, reflectits. De tot el que va arribar a dir -i en una hora se'n poden dir moltes, de coses- em quedo amb tres reflexions: la primera, un no comença una cursa per acabar-la sinó perquè, senzillament, li agrada córrer; es com si es pensés en el final d'una cançó quan es comença a cantar-la. Sóc conscient que a l'igual que aquesta, qualsevol cursa té una meta i que de vegades -quan vens molt cansat- tens ganes d'arribar-hi tant sí com no i que no et parlin de reflexions i altres foteses. Però si anem una mica més enllà de situacions puntuals com aquesta descrita, veuríem que la reflexió és ben encertada: quan una persona corre és perquè li agrada i la resta d'aspectes ha de quedar en un segon pla (temps, recorregut, preu de la inscripció, etc.). I jo afegiria que després d'un temps que un s'hi hagi posat i ja es disposa d'una certa experiència en això de les curses populars, aquests altres aspectes també tindran alguna cosa a dir, òbviament. Donat que l'oferta de curses cada cop és més àmplia i variada -per sort- aleshores podem triar en funció d'un paràmetre o un altre, a banda que gaudim corrent.
La segona reflexió que se'm va quedar al cap va ser la comparació de l'autor entre una marató i la vida mateixa. I tenint en compte que va dir que n'ha fet 7 (de maratons), aleshores diria que no li deu faltar part de raó. Reflexionem-hi: en una cursa tan llarga un comença a córrer junt amb els seus amics; després, més o menys a mig recorregut, i quan tothom ha agafat el seu propi ritme, el grup es disgrega i cadascú va a la seva (es com quan un comença a tenir certes responsabilitats "vitals" -treball, família, etc.- i perd el contacte amb els seus antic amics). Per últim, a les acaballes de la marató i quan tothom està, qui més qui menys, una mica "atrotinat", es retroben els vells amics i arriben junts a la meta (el grup s'uneix de nou). Penso en mi mateix i encara que aquesta evolució no se m'ajusta del tot -perquè per sort no he deixat de mantenir contacte amb els meus amics de sempre- també és cert que el fet de tenir un vincle comú més -com és el de participar en curses i fer sortides en BTT- ens ha ajudat a no deslligar-nos, ans el contrari, tot i que les obligacions diverses (laborals, familiars i altres) no ajuden gaire.
I finalment la tercera reflexió és aquesta: no és un llibre sobre el fet de córrer sinó més aviat de com es pot concebre la vida a través d'aquest esport. I això és ben cert. I sinó que algú m'expliqui perquè cada cop hi ha més gent corrent pels carrers de la seva ciutat, camins i corriols, un auge de les curses populars de totat mena, etc. i sent alhora conscient que no en guanyaran mai cap (i jo el primer). Per cert, ja que surt el tema, us deixo aquest enllaç a una notícia d'avui mateix publicada al diari "El Punt-Avui" amb un títol prou explícit: "Furor per córrer". Quedeu-vos amb la darrera frase: Jo (l'autora de l'article), pel que en sé, pel que n'he tastat, sense arribar a cap extrem (els ho ben asseguro), he trobat que em va bé. Descabdelles nusos, esbandeixes el cap, et trobes una mica millor i fins i tot, per uns instants, et sembla que et regales uns segons de glòria.
Per acabar aquest apunt de cap de setmana, una fotografia de la presentació del llibre amb el seu autor a la dreta. El de l'esquerra, amb cara de posar-hi molta atenció, en Toni Espinalt, director de l'entitat d'Ampans. I si us vau perdre aquesta presentació, teniu una segona oportunitat ja que se'n farà una altra a Tàrrega el divendres 4 de novembre, a les 20:30h a la Sala d'Actes del Centre d'Entitats targarí (c/Segle XX, núm. 2).
Com no es tracta de cap autor mediàtic ni de un llibre que abordi una temàtica molt present a la literatura -tot i que darrerament alguna cosa va sortint al mercat- ja us podeu imaginar que a l'acte ens hi vam aplegar poca gent, amics i coneguts. Això, però, no compto que li resti ni un bri d'interès perquè les paraules de l'autor van servir perquè els corredors que allà hi érem ens hi sentíssim, d'una manera o altra, reflectits. De tot el que va arribar a dir -i en una hora se'n poden dir moltes, de coses- em quedo amb tres reflexions: la primera, un no comença una cursa per acabar-la sinó perquè, senzillament, li agrada córrer; es com si es pensés en el final d'una cançó quan es comença a cantar-la. Sóc conscient que a l'igual que aquesta, qualsevol cursa té una meta i que de vegades -quan vens molt cansat- tens ganes d'arribar-hi tant sí com no i que no et parlin de reflexions i altres foteses. Però si anem una mica més enllà de situacions puntuals com aquesta descrita, veuríem que la reflexió és ben encertada: quan una persona corre és perquè li agrada i la resta d'aspectes ha de quedar en un segon pla (temps, recorregut, preu de la inscripció, etc.). I jo afegiria que després d'un temps que un s'hi hagi posat i ja es disposa d'una certa experiència en això de les curses populars, aquests altres aspectes també tindran alguna cosa a dir, òbviament. Donat que l'oferta de curses cada cop és més àmplia i variada -per sort- aleshores podem triar en funció d'un paràmetre o un altre, a banda que gaudim corrent.
La segona reflexió que se'm va quedar al cap va ser la comparació de l'autor entre una marató i la vida mateixa. I tenint en compte que va dir que n'ha fet 7 (de maratons), aleshores diria que no li deu faltar part de raó. Reflexionem-hi: en una cursa tan llarga un comença a córrer junt amb els seus amics; després, més o menys a mig recorregut, i quan tothom ha agafat el seu propi ritme, el grup es disgrega i cadascú va a la seva (es com quan un comença a tenir certes responsabilitats "vitals" -treball, família, etc.- i perd el contacte amb els seus antic amics). Per últim, a les acaballes de la marató i quan tothom està, qui més qui menys, una mica "atrotinat", es retroben els vells amics i arriben junts a la meta (el grup s'uneix de nou). Penso en mi mateix i encara que aquesta evolució no se m'ajusta del tot -perquè per sort no he deixat de mantenir contacte amb els meus amics de sempre- també és cert que el fet de tenir un vincle comú més -com és el de participar en curses i fer sortides en BTT- ens ha ajudat a no deslligar-nos, ans el contrari, tot i que les obligacions diverses (laborals, familiars i altres) no ajuden gaire.
I finalment la tercera reflexió és aquesta: no és un llibre sobre el fet de córrer sinó més aviat de com es pot concebre la vida a través d'aquest esport. I això és ben cert. I sinó que algú m'expliqui perquè cada cop hi ha més gent corrent pels carrers de la seva ciutat, camins i corriols, un auge de les curses populars de totat mena, etc. i sent alhora conscient que no en guanyaran mai cap (i jo el primer). Per cert, ja que surt el tema, us deixo aquest enllaç a una notícia d'avui mateix publicada al diari "El Punt-Avui" amb un títol prou explícit: "Furor per córrer". Quedeu-vos amb la darrera frase: Jo (l'autora de l'article), pel que en sé, pel que n'he tastat, sense arribar a cap extrem (els ho ben asseguro), he trobat que em va bé. Descabdelles nusos, esbandeixes el cap, et trobes una mica millor i fins i tot, per uns instants, et sembla que et regales uns segons de glòria.
Per acabar aquest apunt de cap de setmana, una fotografia de la presentació del llibre amb el seu autor a la dreta. El de l'esquerra, amb cara de posar-hi molta atenció, en Toni Espinalt, director de l'entitat d'Ampans. I si us vau perdre aquesta presentació, teniu una segona oportunitat ja que se'n farà una altra a Tàrrega el divendres 4 de novembre, a les 20:30h a la Sala d'Actes del Centre d'Entitats targarí (c/Segle XX, núm. 2).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada