dijous, 30 de setembre de 2010

Premis Blocs Catalunya: s'acosta el dia "D"

Fa uns dies vaig rebre un missatge al meu compte de correu sobre els Premis Blocs Catalunya i en llegir les primeres paraules de l'encapçalament em vaig endur una agradable sorpresa perquè deia "Premis Blocs Catalunya 2010", Bona tarda, enhorabona, el teu bloc és un ..". El primer que se'm va passar pel cap va ser allò de "calla tu, m'estan dient que he guanyat el premi de la meva categoria" però immediatament després vaig baixar de cop del núvol en llegir la resta del missatge, on se'm deia que havia estat un dels 10 finalistes, fet que ja sabia. Després se'm recordava quina havia estat la mecànica de les votacions i que aquestes havien servit per triar els finalistes (100 repartits en 10 categories de més de 600 blocs inscrits) d'entre els quals, un jurat ha d'escollir el millor de cadascuna a partir de cinc criteris (disseny, continguts, estructura, periodicitat d'actualització i interacció amb els lectors). Òbviament, i suposo que per mantenir la incertesa, no es faran públics els guanyadors fins el mateix acte d'entrega de premis, és a dir, demà primer dia d'octubre.

Si entreu a la pàgina web veureu qui integra el jurat i deixant de banda el Sr. Ernest Benach (president del Parlament de Catalunya), la resta de persones em són desconegudes. És clar que tampoc han de ser mediàtiques i populars perquè siguin molt bones dins els seus respectius àmbits professionals. Si me de refiar d'aquests cinc criteris, ara mateix no sabria què dir-vos en relació a aquest bloc, en què coixeja i què està millor. Potser els dos darrers són criteris més objectius que els altres tres, i crec mantenir una relativa bona periodicitat en la publicació dels escrits i per contra, la interacció amb els lectors és més fluixa (si ens hem de guiar només pels comentaris que hi fan). Pel que fa als criteris del disseny, estructura i continguts se'm fa més difícil pensar què es valorarà i en quin grau: l'estil del llenguatge escrit, la distribució de les diferents parts del bloc en el seu conjunt, l'estètica, la incorporació de fotos, imatges, vídeos, enllaços, etc. Per tant, si em demaneu un pronòstic us diré que, per a mi, és ben incert.

Sobre això mateix, he de reconèixer que havia pensat en la possibilitat que els meus assessors en noves tecnologies fessin una visita per separat a cadascun dels membres del jurat, més que res per si tenien algun dubte sobre quin bloc havia de ser, merescudament, el guanyador. I val a dir que no m'han fallat mai, si tenim en compte que són un grup de 8 persones, fan 2x2 m. (d'alçada i amplada) i tenen procedències ben diverses: sicilians, napolitans, albano-kosovars i xinesos (deu ser efecte de la globalització). Alguns mal pensats han dit que tenen vincles amb grups de delinqüència organitzada (per allò de la màfia, camorra, tríades xineses, etc.) però res més lluny de la realitat. Són bona gent i els qui fa aquestes acusacions uns envejosos. Al final, però, ho he descartat perquè el jurat ha de merèixer tota la nostra confiança. A més, amb això de la vaga els he tingut molt ocupats fent de piquets "informatius" i, sobretot, "convencitius".

Bromes a part, ja us avenço que tinc prevista la meva assistència a l'acte perquè em fa gràcia i tot i reconèixer que hi ha blocs molt bons, encara mantinc un bri d'esperança que al final, Marathon man sigui el guanyador de la categoria d'esports. A més, tinc entès que el sopar fred que es fa després és per xuclar-se els dits. D'aquí poc més de 24 hores sabrem el desenllaç final, s'acosta el dia "D", de decisiu. Us imagineu que quedés immortalitzat en una foto com aquesta (són els guanyadors de l'edició de l'any passat). No estaria gens malament i seria una bona dosi d'autoestima; això sí, prometo que l'èxit no se'm pujarà al cap i que continuaré sent amics dels meus amics!! Finalment, si us interessa el tema segurament a través del Facebook i Twitter dels Premis es podrà seguir fil per randa el transcurs de la cerimònia.


dimarts, 28 de setembre de 2010

Octubre: tardor per triar i remenar

Hem entrat fa molt poc a la tardor i si per un cantó les orenetes emigren per l'altre el calendari de curses populars comença a fer més goig, doncs la tria per unes o altres esdevé més difícil. De totes formes, hem de tenir clars uns quants criteris lògics i racionals que haurien de facilitar la feina com per exemple, i en el meu cas, no fer més de 2-3 curses al mes, a ser possible no totes seguides, que no siguin gaire exigents quant a distància i desnivell i ja posats a demanar, que tampoc suposin haver d'agafar el cotxe per fer un viatge gaire llarg. Si us penseu que amb aquests condicionants ho tindré complicat per fer una bona tria, esteu més que equivocats ja que com veureu tot seguit aquest octubre ens ofereix un ventall prou ampli com per arribar a dubtar de si fem una o altra cursa. A més, el fet que el mes tingui cinc caps de setmana també hi ajuda.

En concret, les curses a les quals els hi he posat l'ull són aquestes tres:
  • La 1ª Cursa 2.0 a les Pinedes de Castellnou de Bages (10,8 km.). Es fa el diumenge 10 d'octubre i molt a prop de casa (de fet, coneixem en part la zona d'haver-la fet en BTT). Tot i que està qualificada com de "muntanya", si ens hem de refiar del perfil no semblaria tampoc gaire exigent (no més que altres de rurals que haguem pogut fer). Entre això, que tampoc és molt llarga i la seva proximitat, em podria mentalitzar per superar la meva "por" a aquest tipus de curses amb un cert desnivell. Tot i així, la mantinc en stand-by per si de cas.
  • La 23ª Mitja Marató de Mollerussa. Es fa el diumenge 17 d'octubre i de fet, ja ens hem inscrit. El seu recorregut és gairebé planer i en tenim molt bones referències pel que fa a la seva organització. Si no hi ha cap daltabaix de darrera hora, allà hi serem i l'únic que podria passar és que el cos ens digués abans que ho deixem estar. Fins aleshores, doncs, farem bondat. A més, un cop allà si veiem que patirem més del necessari sempre podrem optar per fer la cursa 1/6 marató, és a dir, la cursa paral.lela de 7 km.
  • La V Cursa del Pont de Vilomara Memorial Alcalde Evaristo (10 km.). Es fa el darrer diumenge de mes i és d'aquelles que tot i ser encara força jove, ha guanyat molt de prestigi entre el "mundillo". Vés a saber per quin motiu però no m'ha atret mai però això no exclou que, tard o d'hora, hi tregui el cap i m'hi animi. I potser ja ha arribat el moment. I a més, des de casa m'hi podria acostar com si d'un entrenament previ es tractés. No puc demanar gaire més.
Ara bé, fins aquí les meves opcions preferents ... però què deixaria de fer? Doncs com el cos ens demana descansar i tampoc tenim el do de la ubiqüitat com per estar en dos llocs alhora, dir-vos que enguany no repetiré de cursa de la Penya Blaugrana de Santpedor (dissabte, 2 d'octubre) ja que de moment, amb un cop en tinc prou i l'any passat hi vaig trobar algun detall que no em va acabar de convèncer (potser massa bona fama pel que després t'hi trobes però és clar, només és una opinió personal). A més, venint de la cursa dels volcans d'Olot prefereixo descansar. Per al diumenge 10 hi hauria l'opció de repetir la Cursa del Torró d'Agramunt i pot ser una bona alternativa si al final no em decideixo per la de les Pinedes de Castellnou. Si la cursa no em surt rodona sempre em quedaria el consol d'ofegar la pena amb un tast de torró i xocolata. I per últim, per al diumenge 24 d'octubre tindríem la cursa urbana de Manresa que ja conec per haver-la fet dos cops; enguany, però, és més que probable que no hi participi si abans he fet la mitja de Mollerussa i després corro al Pont de Vilomara. De totes formes, com passa per davant de casa m'hi deixaré caure per fer-hi unes quantes fotos. Diguem que seria com veure el toros des de l'altre costat de la barrera.

Per acabar, qui sap si us vindria de gust llegir les meves cròniques d'algunes d'aquestes curses del 2009:

dilluns, 27 de setembre de 2010

Olot: volcà a punt d'extingir-se!

A la prèvia de la cursa dels volcans d'Olot, i fent una similitud amb els tipus de volcans que poden diferenciar-se en funció de la seva explosivitat, em demanava com em comportaria i com se'm podria considerar. Tot i que la pregunta era bastant òbvia perquè la resposta també ho era, ahir vaig comprovar que no anava gens equivocat. El temps final ho diu tot, 1:23h o el que és el mateix, quasi 9 minuts més que l'any passat a aquestes mateixes alçades de temporada, per una posició final del 184 de 265 corredors arribats (n'hi havia 300 d'inscrits). Per tant, la resposta és que he tornat d'Olot sent un volcà que està en fase terminal, a punt d'extingir-se i potser deixaré de ser-ho (modest i d'aquells que fan molt poca por) per convertir-me en una simple fumerola! Però anem a pams per posar-nos una mica en context.

Primer de tot, la veritable intenció que hi havia al darrera de la cursa era organitzar una sortida en família i fer un pícnic en un dels nombrosos racons que ofereixen els voltants d'Olot, aprofitant també que el dia ho permetia. És a dir, que si llegiu entre línies podreu deduir que la cursa no em va anar d'allò més bé però que tampoc m'importa gaire. Ha arribat un moment que m'he de plantejar córrer per córrer i deixar enrere qualsevol altra pretensió (ergo, batre un temps concret). Aquesta és una qüestió que per mi ha perdut valor, en gran part motivat perquè ja sé fins on puc arribar tenint en compte un seguit de factors personals: manca de motivació per afrontar reptes més exigents, manca de temps per entrenar més i millor, la lesió que encara arrossego i de la qual no acabo de fer net del tot, una major preferència per curses "genuïnament" populars, més "casolanes" i familiars on el crono sigui quelcom secundari (fins i tot per a la mateixa organització) i perquè no dir-ho en poques paraules, que la meva època de la "marquitis" (curta i discreta) ha estat substituïda en part per una altra de "mandritis".

Segon, ahir repassant les curses fetes i repetides vam adonar-nos que Olot ha estat la ciutat on n'hem fet més en un any, dues dels volcans i la passada mitja marató. I motius n'hi hauria més que suficients per tornar-hi. Segueixo pensant que la cursa d'ahir respon a aquest perfil de "popularitat" que m'atreu més, que està ben muntada, que no busca -de moment- atreure més gent que la que pot absorbir sense que se li escapi de les mans, sense regals (però sí sorteigs varis), que complementa amb una caminada, etc. A més, malgrat que quan s'està corrent no es té el cap per altres històries, el fer-ho entre volcans i en un indret que paga la pena visitar ja només pel seu entorn paisatgístic, crec que és un valor afegit més. De totes formes, adoneu-vos que al principi del paràgraf he emprat aquesta forma verbal de hauria, i és perquè molt haurien de canviar les coses perquè tornés a fer la cursa dels volcans. Potser d'aquí un temps m'hauré d'empassar les meves pròpies paraules i m'acusareu de bocamoll però crec que ha arribat el moment d'apostar per altres curses igual de populars però més planeres, menys exigents i on m'hi senti més còmode. Algú podria pensar que m'estic deixant portar per la mala cursa d'ahir però crec que amb el cap més fred com tinc ara, en el moment d'escriure aquesta entrada, és el millor. No és que aquesta cursa sigui "terriblement" exigent per a un corredor que estigui una mica entrenat en desnivells mitjans i pujades i baixades contínues, sinó que només pretenc dir que això ja no és per mi -amb o sense lesió-, que hi ha curses en què cal donar una dosi extra d'esforç que jo ja no estic disposat a fer. Altrament dit, que una cursa és per córrer i si has d'acabar caminant, o li canviem el nom o canviem d'activitat. Compte, no voldria ser mal interpretat: la cursa paga molt la pena i la recomano de totes totes però havent-la fet dos cops seguits no em demaneu que em "sacrifici" un tercer. Que ja tinc una edat ...

Tercer, i pel que fa a la meva participació concreta, ja no les tenia totes abans de començar i els pitjors auguris van estar a punt de fer-se realitat. Òbviament aquest tipus de curses no són les millors per després d'una lesió al bessó però ja em creia força recuperat, i entre això i la idea de passar una bona jornada a la capital olotina, em sentia prou animat com per fer un bon paper. Ara bé, va ser enfilar les rampes del primer volcà -el Bisaroques- i sentir-me molèsties al bessó que enlloc de remetre, anaven a més. Així que decideixo de prendre-m'ho amb més calma i canviar el plantejament de cursa, és a dir, fer un volcà i depenent de com em trobés anar pel segon o abandonar. Curt i ras. No val la pena prendre riscos seriosos de mals majors. De totes formes, com veig que les molèsties s'han estabilitzat faig el cor fort (perdoneu però això són com molt èpic) i continuo, com al joc de l'oca, de volcà en volcà i tiro perquè em toca. Això sí, a les rampes dels altres no tinc més remei que caminar en un moment o altre per no agreujar la situació, tot i que no era l'únic perquè molta més gent va optar per aquesta mesura si tenim en compte que alguns pendents eren accentuats i coincidien amb corriols on avançar gent volia dir jugar-se-la de caure o fer caure. Demaneu-li al company Frans, que per culpa d'un aquests "gilis" que s'entossudeixen a córrer quan no es pot va arribar ben marcat (a la fotografia adjunta se'l veu assenyalant el seu braç i cama afectats i a mi fent el mateix amb el bessó dels pebrots).

I mentre ell anava fent a un ritme prou bo (un temps final 1:14h) jo anava comptant els volcans que em quedaven per arribar al final. Mal senyal per continuar una cursa. Encara sort que recordava el recorregut de l'any passat i com no havia canviat, sabia més o menys què em podia trobar en el moment d'acometre'ls. Això no treu que com deia al principi, el meu temps final sigui més que discret tot i reconèixer que pensava que hauria arribat encara més enrere. Per fer-vos una idea, estava pujant el darrer volcà -el Montolivet- que ja havia superat el temps de l'any passat. El tram final -de baixada- m'hauria permès gaudir una mica del que és córrer "de veritat" després d'haver caminant a les pujades, però ni així. Em deixo portar amb tranquil.litat i els darrers metres creuo la meta com si res. Però què hi farem, d'on no n'hi no en raja. No he sigut mai bo en curses planeres, no em demaneu ara que ho sigui en curses que no ho són tant.

I per acabar-ho d'adobar, desafortunat en la cursa, desafortunat també en el joc. I és que teníem l'esperança de repetir la sort de l'edició passada quan, a més de fer una cursa més satisfactòria, ens va tocar un lot de productes típics de la terra. Però res de res, el nostre número de dorsal no va ser un dels agraciats, tot i acostar-s'hi. Però és que a més a més no us ho perdeu, tampoc vam fer el pícnic planejat doncs per un imprevist infantil vam haver de traslladar-lo a casa. És a dir, un viatge d'anada i tornada sense premi, amb la cama tocada i amb la sensació d'haver fet figa. Repeteixo, de volcà res de res i sí més aviat una fumerola o potser com a molt, un llumí que tant aviat s'encén com s'apaga. Qui sap si l'any vinent faré la caminada i deixaré la cursa per als més valents.

Per acabar l'entrada -que s'està fent molt llarga- us reprodueixo el recorregut del circuit amb l'ordre indicat dels volcans: Bisaroques (1), Garrinada (2), Montsacopa (3) i Montolivet (4) (cliqueu-hi a sobre per ampliar-la). També dos enllaços d'entrades anteriors sobre les curses a Olot, per si us interessa fer-hi una ullada:
  • Crònica de la cursa dels volcans del 2009.
  • Crònica de la mitja marató d'Olot del 2010.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Cursa del Torró: detall amb vista

Ahir em trobo a la bústia de casa una grata sorpresa en forma de sobre de correus amb un mata-segells d'Agramunt. Encuriosit l'obro, doncs no faré el lleig, i m'apareix el diploma firmat pel regidor d'esports de l'Ajuntament d'Agramunt per la meva participació a vintena edició de la cursa atlètica del Torró. Ve amb data de l'11 d'octubre del 2009 i el que em crida més l'atenció és el retard amb què ha arribat al seu destí. Vagi per endavant el meu més sincer agraïment per aquest detall que, tot i ser no res, és d'aquells que fan que després la gent tingui més simpaties per unes curses o altres (p. ex. també seria el cas del Cros de l'Ametlla de Merola quan per Nadal envia la foto a cada corredor). Recordeu que amb motiu de la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra que se celebra en aquesta vila de l'Urgell des de fa 22 anys, i coincidint amb la meva dèria per les curses populars, l'any passat ens hi vam deixar caure i que la meva participació va estar dins la normalitat, és a dir, discreta (classificat en el lloc 80 de 187 corredors). O què esperàveu?

El primer que vaig pensar en rebre aquest certificat va ser que el servei de correus es devia haver "despistat" i el sobre traspaperat dins un munt de cartes per lliurar. Però després de mirar la data del mata-segells (23 de setembre d'enguany) recupero la meva confiança en la bona feina dels i les carteres. La segona possibilitat que se'm va passar pel cap és que qui va badar devia ser el mateix regidor agramuntí a l'hora de firmar-los tots una mica abans. Ara bé, jo diria que la cosa tampoc va per aquí ja que el sobre incloïa també un díptic amb informació de la propera Cursa del Torró (diumenge 10 d'octubre) i això em fa creure més aviat, en una estratègia de màrqueting o, si no li voleu buscar aquesta derivada tan comercial, un recordatori per atreure més gent. I val a dir que encara que no sigui gens expert en aquestes qüestions, crec que no és una mala pensada. Per tant, des de la més absoluta modèstia d'aquest bloc faig una crida perquè la gent que tingui ganes de passar una bona jornada tastant torró, xocolata i altres viandes s'acosti a aquesta Fira i si a més a més, alguns tenen un cert esperit esportiu, doncs que participin també a la cursa. Total, ambdues activitats -córrer i menjar- no són incompatibles i es poden fer una després de l'altra.

Ara bé, anuncio d'entrada que la meva possible participació és més que dubtosa. No és que no m'atregui repetir-la però aquell mateix diumenge potser les meves cames estaran corrent per Castellnou (molt més proper a casa) en una nova cursa al Bages que està a punt de veure la llum. Ja ho anirem veient sobre la marxa. Per últim, si us ve de gust podeu llegir les dues entrades corresponents a la meva cursa de l'any passat:
  • La "prèvia" a la cursa.
  • La crònica de la mateixa (la "torroexperiència").

divendres, 24 de setembre de 2010

DIBA: Challenge de mitges maratons

Fullejant ahir el diari Sport (és a dir, el Butlletí Oficial del Barça) trobo un anunci a tota plana de la Challenge de Mitges Maratons organitzada per la Diputació de Barcelona que, de fet, va iniciar-se el primer cap de setmana d'aquest mes amb la de Sabadell. Es tracta d'un seguit de curses (13) que tenen aquesta distància homologada per la Federació Catalana d'Atletisme i que es fan per la província de Barcelona al llarg de 7 mesos. En concret, i per ordre cronològic, inclou a més de la de Sabadell (setembre), les mitges de: Sant Cugat del Vallès i Roda de Ter (octubre), Vilafranca del Penedès (Novembre), Mataró i Vilanova i la Geltrú (desembre), Sitges i Terrassa (gener), Granollers, Barcelona i Gavà (febrer) i Berga i Montornès del Vallès (març). Encuriosit per aquest competició -tot i que ja en tenia referències- busco una mica més d'informació pel Web i n'extrec algunes dades interessants:
  • La Challenge no sempre ha inclòs 13 curses sinó que el seu nombre ha variat de les 8 a la primera edició a les 14 del 2008 i 2009.
  • El nombre de participants ha augmentat de 16.744 (2006) a 25.990 (2009), tot i que la mitja de corredors per cursa ha baixat de 2.093 a 1.856.
  • Hi ha curses amb molta participació -sobretot Granollers i Barcelona- i d'altres on pots córrer gairebé en família -Roda de Ter, Igualada i Berga.
  • La majoria de les mitges són veteranes perquè fa temps que s'organitzen i només la de Sabadell podríem dir que és força jove (enguany ha fet la 5ª edició). Al cantó oposat trobem la de Vilafranca del Penedès (L'Espirall) que farà la seva 31ª edició, Sitges (28) i Sant Cugat i Roda de Ter (amb 27 cadascuna).
  • I per últim, 10 de les 11 comarques incloses a la demarcació de Barcelona estan (o ho han estat) representades en la Challenge llevat d'una. Tenim el Vallès Occidental (3 curses), Vallès Oriental (2), Garraf (2), Osona, Maresme, Alt Penedès, Barcelonès, Baix Llobregat, Berguedà i Anoia (1 totes elles). L'excepció és ... el Bages, mal que em pesi dir-ho! Per tant, aquí hi podria haver un argument més per reivindicar la celebració d'una mitja marató bagenca (a Manresa com a capital o on fos).
Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Per acabar us deixo la taula amb les dades que he trobat de la Challenge i un parell d'escrits meus relacionats: el primer es del passat mes de maig i tractava de la possible incidència de la crisi en algunes mitges maratons de Catalunya, mentre que el segon es remunta al maig del 2009 en què ja feia una reflexió sobre la manca d'una mitja marató a la ciutat de Manresa:

dijous, 23 de setembre de 2010

Olot: quin tipus de volcà seré?

Em faig aquesta pregunta malgrat que deu ser bastant retòrica perquè ja m'imagino la resposta. Aviam, m'explico. Hem decidit que aquest diumenge participarem a la 2ª Cursa dels Volcans d'Olot, després de ser-hi presents a la seva primera edició de l'any passat i de tant bé que ens ho vam passar. Si el dia acompanya pot ser una molt bona ocasió perquè després de la cursa visitem alguna raconada d'aquelles contrades, fem un pícnic, etc. Un exemple més del que darrerament vinc dient sobre que les curses han passat a ser ara un bon pretext per organitzar una sortida, i no a l'inrevés. Però anem al tema. La segona cursa del meu procés de recuperació de la lesió em portarà a Olot i ja avenço d'entrada que ateses les característiques d'aquesta cursa "volcànica", no espereu de mi que faci un bon paper i ni molt menys que millori el de l'any passat (dit així semblaria que vaig tenir una actuació d'allò més lluïda). I dic això potser no tant per la distància a recórrer (uns 13,5 km.) i sí molt més pel seu perfil ja que això de pujar i baixar 4 volcans seguits no sé si ha de ser gaire bo per al cos en general. Però és clar, el fet d'anar forcant el peu de mica en mica hauria de contribuir a la seva millor recuperació (això ho diu qualsevol fisioterapeuta), sempre i quan no ens creguem que ja ho tenim tot fet i ens acabem trencant in saecula saeculorum.

Per tant, repetirem Olot per segon cop (qui sap si aquesta cursa acabarà sent una de fixa en el nostre calendari particular). D'altra banda, ja vam comprovar l'any passat que respon també a una cursa popular, que combina també amb una caminada, sense gaires pretensions, barata (tot i que la inscripció s'ha pujat de 6 a 8 euros) i, sobretot, que permet gaudir d'un entorn paisatgístic agradable i de gran bellesa. Com si diguéssim, que un no té l'oportunitat cada dia de córrer entre volcans, encara que siguin una mica "modestos" si els comparem amb d'altres que trobem escampats per tot el planeta. Per entendre'ns, que no compto que cap dels 40 cons volcànics que trobem al Parc Natural (llistat) comenci ara a renéixer de les seves cendres (mai millor dit!), seguint l'estel.la d'aquell volcà islandès de nom impronunciable que amb la seva erupció va portar de corcoll la navegació aèria europea cap el mes d'abril d'enguany.

I ja que en parlem, i responent al tipus de volcà amb què em podré comparar durant la cursa, podem escollir entre els següents tipus depenent del grau d'explosivitat: estrombolià, vulcanià, plinià i hawaià. Doncs bé, com espero que la meva actuació a la cursa sigui, més aviat, tranquil.la, diríem que em comportaré com un volcà hawaià i que es caracteritza per erupcions poc violentes perquè -i m'estalvio detalls i tecnicismes- els gasos i altres materials poden sortir fàcilment. És a dir, tranquil i sense explosions gaire potents, com el de la foto (el Kilauea de Hawai). Si em trobés millor i amb moltes ganes de fer una gran cursa, aleshores hauríem de triar algun dels altres tres ja que les seves erupcions solen ser molt més violentes i explosives. Però no serà el cas. Per gentilesa del Google, us poso aquest enllaç amb una presentació sobre vulcanisme i tipus de volcans; una mica de cultura general no ve malament tampoc.

Total, que fins que no corri no podré confirmar del tot aquesta impressió. I a veure si durant la cursa encara passaré de ser un volcà mig actiu a un estat dorment o fins i tot extingit! Per acabar, us recordo que podeu llegir aquestes dues entrades de la passada cursa dels volcans:

dilluns, 20 de setembre de 2010

Marathon man returns!!

Igual que en Batman o el Fènix, Marathon man no podia ser menys i ahir va tornar de nou al món de les curses, després que la darrera fos a Bagà l'últim dia de juliol. Per tant, un mes i mig sense fer gairebé res i ... és clar, això s'acaba notant. I si a més afegint el tema de la lesió que encara arrossego, doncs ja us podeu imaginar que el paper va ser, com era d'esperar, discret (per no dir "mediocre", que té una connotació més negativa). Dit i fet, després de descartar fer dues curses en menys de 24 hores (també la dels Esbufecs de Mollerussa) ahir al matí ens presentem a la vila osonenca de Calldetenes per participar a la II Cursa dels molins fariners. Per anar obrint boca, direm abans de res que segueix un tram de la Ruta dels Molins Fariners que va ser inaugurada el 1994 i que va servir per recuperar un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements hidràulics que abastien abans els sis molins que hi ha al llarg del seu curs. Es tracta d'un camí amb poc desnivell, amb ponts i passos que permeten observar al llarg de gairebé 3 km. tot un seguit de canals i recs, basses, rescloses, fonts i molins. De fet, la cursa passa per algun corriol força ombrívol, d'aquells que quan t'hi trobes penses que és una llàstima no poder parar-s'hi per gaudir-ne amb més calma. Però és clar, si anem a córrer hem d'estar per la feina i deixar aquestes "foteses" per a una altra ocasió. En aquest enllaç podeu fer una ullada al seu recorregut.

La cursa no va decebre pel que fa al seu tarannà popular ja que finalment vam ser gairebé un centenar de corredors els que vam prendre la sortida. El límit màxim de l'organització estava fixat en 250 però és clar, va coincidir amb dos actes de prou volada que de ben segur, hauran restat assistència: d'una banda la travessa Matagalls-Montserrat i de l'altra la Cursa de la Mercè de Barcelona. És a dir, que no vam ser gaires però sí ben avinguts. Si la gent és tan .... (afegiu-hi l'adjectiu que vulgueu) d'anar a aquest altre tipus de curses molt massificades doncs millor per a la resta que ens atreuen més aquelles altres opcions minoritàries. I si a més la inscripció és tan barata com 3€, el dia acompanya i coincideix amb dia de mercat a Calldetenes, ja tenim a la cassola tots els ingredients per passar una jornada dominical rodona.

Quant a la meva actuació personal, ja deia abans que ha estat més aviat discreta, amb un temps final de 43':50" per a un recorregut que "oficialment" era de 9,5 km. (aprox.) però que potser era una mica menys. No ens trencarem la closca per aquesta qüestió doncs la meva intenció era provar-me i veure com em trobaria després de la lesió al bessó i tendó i de tot aquest temps d'haver estat "hivernant". I val a dir que n'he sortit prou satisfet i ben parat. Als primers kms. de la cursa m'he anat sentint bé i fins i tot els parcials que anava fent eren prou bons (al voltant dels 4':15"). Després, entre els kms. 3-4,5 km. he hagut d'afluixar el ritme en coincidir el tram de més pujada (tampoc és que fos cap bestiesa) amb lleugeres molèsties a la cama; és com si aquesta m'estigués recordant que li falta encara una mica més per estar fina del tot. Així doncs, decideixo de prendre-m'ho amb calma i a la segona part del recorregut els parcials pugen. Tot i així, puc mantenir més o menys la meva posició perquè molt poca gent m'avença. Al final creuo la meta content i sense mirar ni tan sols el rellotge doncs ja fa un temps que el crono ha deixat de ser per mi una prioritat. Si abans, amb el pretext de fer una sortida fèiem una cursa, ara la truita s'ha capgirat: la cursa ha esdevingut sovint el que ens motiva per acabar organitzant una sortida. De totes formes, això no treu que sigui un pèl egòlatra i miri després la classificació; si hi feu una ullada veureu que he acabat en la posició 47 de quasi cent corredors. Òbviament no és cap meravella però qui fa el que pot no està obligat a fer-hi més. Per cert, dos detalls: primer, fixeu-vos-hi que la majoria de corredors són de la mateixa comarca (Calldetenes, Vic, Manlleu, Tona, Seva, Folgueroles, etc.) i hem estat molt pocs els "estrangers". I segon, no trobareu per enlloc al company Frans doncs sembla ser que ha estat "obviat". De totes formes ja us dic que ha fet un millor paper que jo, arribant a la posició núm. 32. Com ve sent habitual en ell, ha aplicat la tàctica que podríem anomenar "pupes", és a dir, queixar-se durant la setmana de que no té cap part del cos que no li faci mal però després a la cursa, un cop es dóna la sortida, ja el perds de vista ben aviat. Potser que segueixi jo també aquesta tàctica.

I parlant de companys de "patiments": si us demaneu on eren els altres dos dir-vos que aquest cop el "Team" s'ha repartit i ha estat representat també a la prestigiosa travessa Matagalls-Montserrat. El Xavi no la va acabar, tot i que ja estava programat que fos així perquè arrossega també lesions vàries (ja veieu que 3/4 parts del "Team" coixeja d'un cantó o de l'altre), mentre que l'altra 1/4 restant (en Jordi) continua fent com si res. En poc més de 17 hores es va cruspir els seus 83 km.

Postdata: poc abans de fer la cursa m'adono que l'entitat organitzadora -Fam de Pedal- també té un bloc anomenat "Fita10km". I si repasseu el llistat de finalistes de la categoria d'esports dels Premis Blocs Catalunya comprovareu que es el que ha quedat en 3ª posició. Vaja, vaja, això seria com donar aigua a l'enemic?

dijous, 16 de setembre de 2010

Marató de NY: la tenim més a prop

Si a qualsevol corredor popular que tingui alguna marató en el seu historial se li demanés quina cursa li agradaria fer abans de guardar les sabatilles per sempre a l'armari, estic segur que una bona part coincidiria en la resposta: la marató de Nova York. Molt s'ha dit ja d'aquesta mítica cursa que molts "populars" preparen amb força antelació, ja no només pel que fa a la qüestió de l'estat de forma amb què s'hi arribi, sinó també quant a la logística per poder ser-hi present. La demanda de tot el món per participar és de tal magnitud que no sempre que es vulgui es té garantida la inscripció. És clar que també hi ha la picaresca pròpia d'agències de viatge que poden facilitar els tràmits i la paperassa necessària. Com es diu en aquests casos, feta la llei, feta la trampa.

Bé, ara no vull parlar d'aquesta marató en concret sinó d'una altra molt més fàcil de córrer -de fet, no cal en absolut- en què tampoc s'ha de suar -llevat que l'aire condicionat de la sala deixi de funcionar- i on no importa tampoc qui n'és el guanyador -tret que facin alguna mena de sorteig que ara per ara, ho desconec. Em refereixo a l'obra de teatre que des del 4 al 26 de setembre es representa al Villaroel de Barcelona, i porta com a títol, justament, "La marató de Nova York". Aquesta peça teatral és de l'italià Edoardo Erba, ha estat adaptada i dirigida per Juan Carlos Martel i és interpretada pels actors Joan Negrié i Albert Triola. No es tracta, ni molt menys, d'una obra nova ja que fa quinze anys que corre -mai millor dit- pel món i encara que el títol pugui semblar-ho, l'obra no va precisament d'aquesta marató sinó de la vida mateixa. Presenta dos actors sobre l'escenari saltant sense parar i a bon ritme parlant del que els passa, pensen, de l'amistat, l'amor, les relacions personals, etc. Al principi, un d'ells es resisteix, diu que no està fet pels esports durs, però el seu amic insisteix. Mentre corren, parlen de la vida i somien, sabent que no hi haurà cap vencedor perquè, com a la vida, el primer acaba sent l'últim. El que menys importa és, justament, qui guanya la cursa sinó més aviat l'experiència que ha acumulat el corredor durant les seves hores d'entrenament, així com també al llarg de la cursa, entre la primera i darrera gambada. Si voleu llegir una opinió més extensa i ben exposada -doncs jo no he vist l'obra- us deixo aquest enllaç del bloc d'un tal Jordi Badia, anomenat "Amb sal i pebre". En paraules del seu director, "Aquesta peça ens farà riure i plorar, perquè explicarà humanament, sense cap mecanisme teatral, només amb dos actors que es deixen la pell literalment".

Potser com una metàfora de com de simple hauria de ser la vida, l'escenificació és molt senzilla, sense decorat, la imprescindible il.luminació i els dos actors vestits amb roba esportiva. En un fòrum de corredors hi ha una entrada amb algunes opinions i la deixen prou bé. Més aviat la recomanen per a la gent que li agrada sortir a córrer. A més, encara que no ens pugui agradar gaire, si l'anem a veure no tindrem gaire temps per avorrir-nos perquè dura 1 hora, que és el temps que es passen els dos actors trotant a l'escenari. De totes formes, pagar 22€ que val l'entrada per un espectacle de 60 minuts pot semblar un pèl excessiu, llevat que siguis soci del Barça que aleshores només pagaries 8€. Perquè després diguin que la cultura ha d'arribar a tothom!

Per acabar, si voleu podeu llegir aquesta entrada del passat novembre sobre, justament, la marató de la ciutat dels gratacels:

Lesió: va lenta la cosa ...

Efectivament, la recuperació de les meves dues lesions que arrossego és un procés lent, més del que havia previst temps enrere. I si bé una -la del tendó del peu dret- va per bon camí i ja no me'n noto gairebé res, la del bessó de la cama esquerra sembla que es resisteixi a desaparèixer. Es fa esquívola i s'entossudeix a engruixir l'historial de les meves lesions que, val a dir-ho, per sort de moment és ben escarransit. Això sí, sembla que ara comencin a aparèixer una rere l'altra. Després de dues sessions amb la fisioterapeuta ja em va dir que no veia res a les meves cames pel qual valia la pena amoïnar-se en excés però que la lesió del bessó trigaria una mica. I dit i fet, a les meves darreres sortides he anat de menys a més -això sí, poc a poc- i encara que el bessó em recorda que està on està i que ha estat una mica pioc, també és cert que les sensacions que em dóna són cada cop més agradables, positives. Ahir mateix, a la tarda, vaig fer uns 8 km. molt tranquils i avui al matí no me'n ressento. De totes formes, quan vull prémer l'accelerador tinc encara una mica de "por", no sigui que després ho pagui. Per això me'n guardo molt de fer-ho i suposo que de retruc, entre una cosa i altra, trobo que em falta molt de fons i que ni molt menys puc aspirar ara a fer unes curses fantàstiques. És com un cercle viciós: no corro més ràpid per no trencar-me però alhora, el fet de no forçar una mica més fa que m'estanqui i que després em costi recuperar l'antic estat de forma.

A més, sembla que la lesió s'hagi encomanat als altres membres del "Team"; per una banda, el Frans està aturat sine die després que arrossegui molèsties per tot el seu cos (cama, maluc, etc.) i si fins ara feia el cor fort, ha decidit prendre's un temps de descans. Ja m'ho deia ell que tant córrer no pot ser bo per al cos però potser és que ho hem estat fent malament tot aquest temps i que el que ens caldria és canviar la manera de fer-ho, d'entrenar, triar millor les curses, etc. No pot ser que dos "joves" com nosaltres ho abandonem tot i en canvi, gent més "castigada" per l'edat la vegis com un gínjol a les curses. Per la seva banda, el Xavi és un altre dels abonats a les lesions -ja sabem que quan li dóna per fer un esport nou s'ho pren molt a pit. Potser sí que en el seu cas tant pujar i baixar muntanyes no li ha anat gaire bé. Tot i així, sembla que no renunciarà a la Matagalls-Montserrat i està per veure si intentarà fer-la tota o només una part. Per si de cas, a mi que no em busquin per aquells indrets. I per últim, en Jordi que és un roca i que de moment, continua sent-ho. De fet, ja ens dóna pressa per fer una mitja marató a l'octubre i té al cap fer la marató de Donòstia a finals de novembre. És possible que m'apunti a la primera però ni molt menys a la segona.

Una de les coses bones que n'extrec de tota aquesta història és que m'obliga a ser coherent amb mi mateix. I m'explico: tenia l'esperança de fer dues curses aquest proper cap de setmana, la del club Esbufecs de Mollerussa (dissabte) i la dels antics molins de blat a Calldetenes (diumenge). Creia que agafant-m'ho amb molta tranquil.litat podria ser un bon test per saber realment el meu estat de forma i de les lesions. Ara bé, recuperant la poca lògica i coherència que em deu quedar he pres l'humil decisió de descartar la primera i optar només per la segona. Crec que si abans, quan estava molt millor, no corria dues curses en menys de 24 hores, fer-ho ara -en el meu estat- seria una temeritat. Per tant, tot i que la cursa dels Esbufecs em feia molta gràcia per les bones referències que en tinc i pel seu caràcter veritablement "popular", haurà d'esperar. A més, hi ha un altre possible motiu, de caire molt més pràctic, que em fa descartar-la i és que si l'evolució és bona potser tindrem la possibilitat d'anar a Mollerussa amb motiu de la seva 23ª mitja marató (17 d'octubre) organitzada per l'associació atlètica local Xafatolls. Així doncs, el dissabte a descansar i el diumenge a provar-me.

Total, temps al temps, en aquests casos la paciència crec que és el millor tractament per aquest tipus de lesions. Si fos un esportista d'elit, posem per cas un futbolista, i tingués una contractura ja fa temps que m'haurien fet una ressonància magnètica, tèrmica i nuclear, tindria un servei de fisioteràpia i massatges les 24 hores del dia i en un plis-plas, ja estaria de nou al peu del canó. Però com no és el cas, sóc un més dels milers i milers corredors populars anònims, aleshores m'hauré de fotre i anar de mica en mica, continuaré fent els estiraments i exercicis de recuperació i com una cosa no treu l'altra, potser que posi també una espelma al sant o verge dels atletes, si és que n'hi ha un.

Per acabar, i si us interessa:

dilluns, 13 de setembre de 2010

Adéu al vell pavelló del Congost

Permeteu-me aquesta entrada que com algunes altres d'anteriors, no té res a veure amb cap cursa en concret, ni amb l'atletisme popular en general, sinó és que es parlarà d'una zona per on correm habitualment quan arriba l'hivern. Però res més. Anem a pams! En ple procés de recuperació de la meva lesió ja vaig anunciar que aquest passat cap de setmana no faria cap cursa (ni Térmens ni l'Ametlla de Merola) i que m'esperaria al següent per debutar. Això em va permetre ahir diumenge assistir a una de les visites organitzades per l'ajuntament de Manresa al nou poliesportiu municipal de la zona del Congost, com a contrapunt al comiat del Pavelló vell. Deixant de banda les virtuts d'aquest nou equipament -que encara té detalls per acabar- i el que ens van dir del que es farà al vell (activitats de gimnàstica i judo), doncs ni molt menys tancarà les portes definitivament, el que voldria fer aquí no és més que un petit homenatge a aquest vell pavelló que tantes alegries -i també cabreigs- em va donar.

Si seguiu el bloc ja sabreu que l'únic esport que segueixo amb passió i que de vegades em fa perdre l'oremus, és el bàsquet. I si esteu una mica al cas de l'actualitat esportiva del país, també haureu de saber que Manresa és una de les ciutats que té un equip de bàsquet a la màxima categoria nacional (abans Primera Divisió i ara ACB) de fa més temps. Doncs bé, la meva afició per aquest esport no va començar ben bé aquí ja que per ser precís hauria de recordar-me de la coneguda Pista Castell del C.B. Manresa, el qual durant molt de temps va ser l'equip rival del C.D. Manresa (l'antecedent de l'actual Assignia Manresa); i perquè us en feu una idea de l'arrelament d'aquest esport a la ciutat, dir que fins i tot durant una temporada -la 1972-1973- aquests dos equips van coincidir a la màxima categoria. De totes formes, si bé la llavor ja estava plantada, la possibilitat de veure bàsquet del més alt nivell va fer que anés cada cop a més. I com qui dia passa any empeny, ara he esdevingut un fidel aficionat (d'aquells que molt critiquen però poc proposen) i alhora un acèrrim enemic del futbol (puag!!).

Doncs bé, durant la visita vaig tenir l'oportunitat de veure l'estat actual del vell pavelló i reviure molts records que, per posar una data un pèl imprecisa, els remuntaríem a finals dels 70s quan ja començava a ser un adolescent amb una certa inquietud esportiva. Però abans de res, unes poques dades del que estem parlant: va ser construït l'any 1968 en poc més de 40 dies, com a condició ineludible perquè l'equip de bàsquet pogués jugar a la 1ª divisió, després que assolís l'ascens; una part del seu finançament va provenir de les butxaques de dues persones molt vinculades al bàsquet local, un cop els diners pressupostats s'acabessin i que l'ajuntament no hi posés un duro més perquè no hi creia gaire en aquesta història. Malgrat ser nou, era una capsa de llumins (si ho mirem amb ulls actuals) ja que la seva capacitat era de 2.500 persones, 1.000 de les quals assegudes. I per últim, la seva darrera temporada en actiu va ser la 1991-1992 després que al costat es construís el nou pavelló de bàsquet. És a dir, que va acollir els partits de bàsquet del primer equip durant 28 anys.

Encara recordo com els primers anys que hi vaig anar entrava de franc mercès a la coneixença amb un dels porters (en aquells temps no havia encara torns giratoris), com el meu primer carnet de soci em va costar l'esgarrifosa xifra de 1.000 pts. (al canvi, 6€) -me'l vaig haver de fer després que aquell porter es jubilés- i com les primeres alegries van venir de la ma d'un equip amb un patrocinador que amb el pas dels anys (i van ser uns quants) va aconseguir identificar la ciutat amb aquesta marca. M'estic referint al TDK Manresa. Però del que tothom se'n deu recordar més és d'alguns jugadors que van trepitjar el seu parquet, d'aquells que per la seva qualitat, tècnica, feina fosca, etc. deixaren petjada. Així, i per esmentar-ne uns quants, aquí teniu la meva llista particular sota risc de deixar-me'n algun:
  • Bob Fullarton: el tercer americà que jugava a l'equip (des 1977 i durant 4 temporades). I dic "americà" perquè abans els estrangers sempre eren d'aquesta nacionalitat i per suposat cap europeu (no pas com ara que amb prou feines trobes un jugador nacional en un equip). D'ell encara recordo una cistella des de la cantonada en un partit contra el Real Madrid i que va significar l'empat. En aquella època no havia línia de 3 punts i els partits podien acabar empatats.
  • Greg Bunch: el quart americà (1981 i 1982) i que malgrat la seva alçada (poc més 1,90m.) va ser un d'aquells jugadors que es deixava la pell a la pista, però una mica incomprès perquè com a estranger que era, s'esperava d'ell que fes més punts i deixés de banda la seva faceta rebotadora. Tot i així, també en feia de punts (uns 20 per partit).
  • Clyde Mayes i Rolando Frazer: la primera parella d'estrangers (americà i panameny) de l'era TDK. Des del 1984 i fins el 1988 van fer les delícies del públic manresà (tot i que no van jugar sempre junts aquests quatre anys). Del primer recordo la seva habilitat per guanyar la posició en el rebot i com un any va ser el màxim rebotador de la lliga, tot i no ser gaire alt, mentre que d'en Frazer estic convençut que tothom recorda la seva facilitat per anotar llençant a tauler i a mitja volta. Una màquina de rebots i una altra de punts.
  • Kenny Simpson: va arribar a Manresa l'any 1987 provinent del Barça (a qui havia fet campió de lliga la temporada anterior). Hi va estar només un any però es va fer un fart de fer punts amb l'equip manresà (uns 30 per partit) i d'ell recordo que pilota que li arribava a les mans, pilota que se la jugava. Esbojarrat, elèctric, capaç de guanyar un partit tot sol o de perdre'l.
  • George Singleton: va arribar a la temporada 1990-1991 i se n'hi va estar tres més. Un pivot solvent, esmaixador i espectacular en defensa. De fet, té el rècord de taps en un partit (10) de la història del club i és un dels pocs jugadors amb un "triple-doble", és a dir, dos dígits en tres apartats estadístics (el febrer del 1994 va fer contra el TAU una estadística record de 23 punts, 12 rebots i 10 taps).
  • Entre els jugadors nacionals, citar en Jordi Creus (el germà del gran "Chichi"), un molt bon base en aquella època i amb un tir de lluny més que correcte (hi va estar 9 anys); en Pep Pujolràs, mort en accident de cotxe el 8 de setembre del 1992 i que tenia com a principal virtut la seva defensa i sortides al contraatac; i en Joan Peñarroya, un dels primers jugadors importants en sortir de la pedrera, va destacar per ser un bon anotador, sobretot en penetracions a cistella .
I em deixo per al final la cirereta del pastís, el que de ben segur i sense cap mena de dubte, ha estat el jugador amb millor historial de la NBA que mai ha vingut a Europa i per suposat, un dels millors (no sé si el que més) quant al seu joc. Es tracta de George Gervin (amb el sobrenom d'Iceman), que arriba a Manresa el gener del 1990 per substituir el iugoslau Boban Petrovic. Un mite de la NBA, quan aquesta lliga la veiem des d'aquí com quelcom molt llunyà, inaccessible, amb un historial d'aquells que fa posar els ulls com a plats. Encara que va arribar amb 37 anys i molt castigat físicament -problemes amb les drogues- va complir amb escreix allò per al qual se'l va pagar (la rumorologia apunta que va ser una xifra realment escandalosa per l'època), és a dir, fer punts, punts i més punts. Perquè us en feu una idea, en 17 partits que va vestir la samarreta del TDK Manresa en va fer una mitja de 25,5 en la lliga regular, que no va tenir cap recança en pujar fins els 39 en els 7 partits dels play-off de descens, i que van contribuir a salvar l'equip. D'ell recordo la finesa en els seus moviments, l'elegància en el tir, la seva tècnica exquisida i en especial dues jugades concretes: una safata des de la línia dels tirs lliures en una paràbola perfecta per salvar el tap i una entrada a cistella venint pel lateral amb esmaixada final davant del defensor (in his face). Llàstima que estigués pocs partits ja que després es va retirar. En definitiva, un d'aquells pocs jugadors que exemplifiquen molt bé que tot i ser al declivi de la seva carrera esportiva, com diuen castellà, "quien tuvo, retuvo". Si us interessen, aquí podeu consultar totes les seves estadístiques i historial i us poso també un vídeo capturat del Youtube.



Finalment, el setembre de l'any 1992 s'inaugurarà el nou pavelló de bàsquet, molt més modern i amb el doble de capacitat i el vell va deixar d’acollir els partits de la màxima categoria del bàsquet. Per acabar, si voleu saber una mica de la història del club, cliqueu en aquest enllaç.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Per la Diada, tots a córrer

Dues curses, dos plens! No hi ha res com anunciar que Marathon man no correrà a un lloc o un altre perquè la gent s'animi a inscriure-s'hi i acabi exhaurint les places. Potser sabent d'entrada que jo no hi seré deuen pensar que tenen més butlletes per guanyar (:D). Que en sóc d'il·lús! Bromes a part, fa uns quants dies parlava de les curses de Térmens (avui dissabte) i l'Ametlla de Merola (demà diumenge), que tenen molt bona pinta i que valia la pena de fer-les (o una de les dues), sempre i quan la lesió m'ho permetés, és clar. També deia que finalment, i fent cas del poc seny que em deu quedar al cap (és ben bé que això de ser pare et fa recuperar qualitats que ja havia donat per perdudes) vaig optar per deixar-ho estar perquè preferia fer repòs, i començar la temporada de curses el següent cap de setmana. Doncs bé, ahir l'edició digital del diari Regió 7 parlava de la cursa de l'Ametlla (òbviament no de l'altra perquè Térmens no forma part del seu àmbit territorial de difusió) i citava els noms d'alguns dels corredors més destacats que hi seran. Per tant, si us fa gràcia compartir la línia de sortida (que no d'arribada perquè al cap d'uns quants metres ja els haureu perdut de vista), apunteu-vos aquests: Pol Guillen, José Manuel Granadero, Benito Ojeda, Teresa Pulido i Meritxell Calduch. I tampoc faltaran els periodistes de TV3 Arcadi Alibés i Xavier Bonastre (aquest parell no se'n perd ni una). Per cert, si mireu la llista d'inscrits veureu que ja s'ha arribat als 500 i si us animeu a anar-hi no sé jo si hi sereu a temps de poder participar, doncs crec que no fan inscripcions el mateix dia. De totes formes, el caliu atlètic i popular està del tot garantit.

Per la seva banda, la Cursa de la Diada de Térmens va uns dies que ha tancat les inscripcions, després de superar les 460 i que s'ampliés també el nombre màxim de les 400 inicialment previstes. Me n'havien parlat força bé d'aquesta cursa, tant per l'organització com per l'ambient que s'hi viu i suposo que deu ser ben cert si fem cas d'aquestes dades. A més a més, només fent una ullada la pàgina web de l'organització ens farem una idea crec que força fiable de la seriositat amb què es prenen la cursa. I si a més de córrer us va la vena nacionalista, sou de la ceba, no hi podeu faltar ja que l'obsequi d'enguany són unes malles gentilesa de l'empresa especialitzada en roba esportiva TugaWear i que destaquen, sobretot, per portar dibuixada la senyera catalana (vegeu-ne la imatge). Tot sigui perquè a Madrid s'assabentin que fins i tot corrent, som catalans de soca-arrel! I si no voleu barrejar política i esport i us va més un aspecte tan prosaic com el menjar, doncs sapigueu que hi ha un premi especial per al primer atleta termení (nascut o resident) com és un pernil. I us ben asseguro que córrer per això val molt la pena. Us ho dic per experiència (encara recordo la mitja marató d'Olot).

A tot això, que si em busqueu no em trobareu ni a l'Ametlla ni a Térmens. Aquest cap de setmana descanso i passarem la Diada en família. Que us vagi bé als que decidiu córrer una cursa o altra (o si sou tan bojos de fer les dues seguides, també, és clar). Per acabar, si us interessa podeu llegir aquestes dues entrades relacionades:

divendres, 10 de setembre de 2010

Premis Blocs Catalunya: alea jacta est!

Ahir dijous, 9 de setembre, a les 24 h. va finalitzar el termini de les votacions electròniques als blocs presentats a l'edició d'enguany (la tercera) dels Premis Blocs Catalunya, després que el període per fer-ho s'obrís el passat 17 de juny. Doncs bé, pel que fa a aquest modest bloc "maratonià" dir-vos que el primer objectiu s'ha més que complert, i gosaria a dir que molt per sobre de les expectatives inicials del seu autor. Després d'un frec a frec amb el 4t classificat finalment "Marathon man" ha assolit una digna 5ª posició amb un total de 1.760 vots, sumant els 730 al bloc i els 5.149 a les entrades, i ens hem quedat res, a només 73 vots del 4t però alhora deixant molt lluny el 6è amb "només" 308 vots. De fet, si heu seguit l'evolució dels darrers dies tot semblava força dat i beneït d'un temps ençà, si més no entre els cinc primers, amb el 1r classificat que gairebé sempre s'hi ha mantingut, el 2n que ha pujat com l'escuma (crec que fins força després d'haver-se iniciat el període de les votacions ni apareixia entre els 10 finalistes) i els altres tres que en algun moment o altre ens hem anat alternant i fins i tot, al principi Marathon man va arribar al tercer esgraó. Tot i així, aviat ja es va veure que li seria força complicat pujar del quart lloc i alhora, que també tenia el cinquè assegurat.

Cal dir, però -com s'avisa a la mateixa web de l'organització- que aquesta és una classificació provisional a manca de revisió dels darrers vots emesos i de totes formes mantinc algun dubte sobre el nombre final de vots. I m'explico: ahir a la tarda em connecto un moment per veure com anàvem i vaig veure que aquest bloc havia superat els 800 vots generals i que duia un total de poc més de 1.800, sent durant una estona el 4t classificat (això em va fer pujar l'autoestima i anunciar-ho al Facebook per tal d'esperonar la gent a continuar votant). Ara bé, aquest matí m'he endut la sorpresa -tampoc té gaire més importància- en veure que la xifra de vots era un pèl inferior; desconec què ha pogut passar, si el sistema de còmput de vots m'havia "enganyat", si aquesta minva de paperetes virtuals també s'ha donat en altres blocs, etc. Hom podria pensar que mitjançant la depuració de possibles vots fraudulents potser l'organització ha considerat oportú aplicar aquesta mesura, però tampoc sé si ha estat aquest el meu cas. I això sí, ha de quedar clar que amb aquest sistema de votació, els propis autors dels blocs no podem controlar les conductes no desitjades dels nostres votants (p. ex. que una sola persona voti un bloc de manera repetitiva i gairebé compulsiva, encara que ho faci de bona fe).

Sobre aquesta qüestió, fa un temps vaig llegir un escrit d'un tal Miquel Quintana, qui no tinc el gust de conèixer, criticant el sistema de votació dels Premis i de com si es disposava d'uns mínims coneixements d'informàtica, hom era capaç de fer un programa que generés votacions automàtiques al gust del consumidor: que algun altre bloc em supera doncs faig un clic al botonet i l'ordinador començ a emetre tants vot com convingui. És a dir, ell utilitzava sense embuts la paraula "frau" per referir-se'n. Bé, no seré jo qui critiqui aquest sistema de votació (ja sabem que no hi res perfecte però alhora tot és manifestament millorable) ni tampoc l'objectiu dels premis en sí, ja que crec que contribueixen a difondre uns blocs que, d'altra banda, potser restarien en l'anonimat i que per la qualitat de les seves entrades són dignes de ser coneguts (compte, no ho dic pel meu cas doncs no sóc tan presumptuós). En certa forma, i aplicant a bona part dels participants el que jo mateix he fet, tinc la impressió que una gran majoria dels vots aconseguits provenen de les nostres amistats i contactes, als qui hem "atabalat" amb missatges i crides en diferents xarxes socials (en el meu cas amb el Facebook) perquè ens votin. I no hem tingut gaire en compte si els nostres votants es llegien o no el bloc i les seves progressives entrades, i potser ni tan sols si els interessava el tema; és a dir, que el vot ho era més per l'amistat que per cap altra cosa.

Posats ara a reflexionar, em demano si això hauria d'invalidar les votacions. O és que es pot considerar un frau que els participants demanin el vot, gairebé de porta a porta o face to face, com fan els mateixos polítics quan estan immersos en campanya electoral? O us penseu que els votants es llegeixen de bat a bat els programes dels diferents partits polítics? Au va! Creieu, posem per cas, que en un míting de l'ERC hi hagi simpatitzants del PP, o uns convergents vagin a escoltar el discurs d'en Montilla? Doncs clar que no, de la mateixa forma que els mítings serveixen per congregar els votants del mateix partit (fixeu-vos que aquests ja estan convençuts del que votaran) i ningú espera grans "conversions" en massa, en aquests Premis tinc el total convenciment que molta gent ha votat el bloc del seu amic, company de feina, aquell que li ha recomanat vés a saber qui, etc. Òbviament no vull restar valor a aquells vots que realment ho han estat a consciència, perquè hagi agradat el tema, l'estil de redacció, la compaginació d'altres elements com fotos, vídeos, etc. Però sospito que aquests no són els predominants. Per tant, diria que els que hem participat amb els nostres blocs en aquest món virtual no hem fet més que reproduir la pauta que es dóna al món real.

Suposo que per guardar-se les espatlles i acceptant un cert grau de votacions irregulars, la mateixa organització ja va emetre un comunicat dient que enlloc dels 5 inicialment previstos, serien 10 els finalistes de cada categoria, per tal de donar al jurat més opcions de valorar la qualitat dels blocs. Ja podeu deduir que això perjudica els 5 primers classificats perquè passem de tenir un 20% de possibilitats de guanyar a només el 10%. O en altres paraules, som més per repartir-nos el pastís. De totes formes, aplaudeixo la mesura si ha de contribuir a reduir la desconfiança que s'hagi pogut crear, així com també el fet que sigui després un jurat el qui decideixi el guanyador final. Per tant, no qui hagi obtingut més vots ho ha de ser per força i podríem dir que encara mantinc les opcions de fer-me amb el premi. I és que si el criteri fos tan sols el quantitatiu, i si no me n'he descomptat cap, el meu bloc ocuparia el lloc núm. 44 dels 100 finalistes amb la qual cosa podem extreure la fefaent conclusió que la categoria d'esports no ha estat la que ha enregistrat més vots. En aquest sentit destaquen les de "Cultura", Literatura" i "Personal". Això sí m'alegro que entre els finalistes dels esports hagi el bloc d'un altre corredor popular, com és l'Ernest Crespo, a qui tampoc conec en persona però que ja ens hem enviat uns quants missatges, i d'un altre que ja pel seu nom "Epi i Nash" val la pena fer-hi una ullada. Òbviament va de bàsquet (per això potser té les meves simpaties) i juga amb la semblança del nom dels populars personatges de Barri Sèsam Epi i Blas amb els de dos mites del bàsquet americà i europeu (Steve Nash i Juan Antonio San Epifanio, o Epi).

Total, que vot més, vot menys, ara estem en mans del jurat que és qui decidirà, d'entre els 10 finalistes, el guanyador de cada categoria. Per sort hi ha aquest filtre de qualitat i no tot ha de quedar en mans de les simples votacions, siguin irregulars, fraudulentes, per amiguisme, etc. Així doncs, com va dir aquell, alea jacta est i el divendres 1 d'octubre sabrem el desenllaç final. Aprofito el moment per agrair sincerament tota aquella gent que m'ha votat i no filarem prim demanant perquè ho han fet. També pregar que em disculpin si s'han sentit una mica atabalats (o "assetjats") amb les crides que he fet i missatges enviats. GRÀCIES A TOTHOM.

dijous, 9 de setembre de 2010

28-N: futbol i eleccions, i què?

Està vist que som un país de pandereta i tenim el que ens mereixem. Ja podem criticar a tort i dret a la nostra classe política -que de fet s'ho ha ben guanyat-, els empresaris d'alguns sector i els banquers en general o els sindicats majoritaris per la seva deixadesa i seguidisme, que no tenim remei. Estem immersos en una profunda crisi econòmica, més greu que en bona part dels nostres veïns europeus, amb una productivitat a la baixa i un atur a l'alça i resulta que ara el principal tema de debat d'aquí uns mesos vista serà la coincidència de la convocatòria de les eleccions al parlament català amb el partit de futbol Barça-Madrid (puto futbol!) . És ben bé que no tenim remei i si no estem pitjors és per un miracle que hauria d'estar certificat per la Santa Seu, i per triplicat, o per un d'aquells fenòmens paranormals digne de ser investigat pels agents Murder i Scully i els seus expedients X.

És ben cert que el President Montilla podria haver convocat eleccions en un altre moment -és a dir, avançar-les- però també ho és que la rigidesa del calendari electoral no permet gaire més marge de maniobra (no me'n demaneu el motiu perquè el desconec). Ara bé, jo em demano el següent: I què? Què passa si finalment es produeix aquesta coincidència? Dic això perquè també podria ser que el partit fos avançat al dissabte. Ja sabem que aquest partit de futbol és sempre el del segle (es veu que hem escurçat aquest període de temps de 100 anys a només mig perquè cada cop que hi juguen uns contra altres -dos per temporada- els periodistes sempre diuen el mateix). També sabem que és un partit al voltant del qual es munta tot un circ mediàtic que dura més que un conillet amb piles Duracell, que els mitjans de comunicació -suposo que deu ser el mateix a Catalunya que a Madrid- en parlen pel dret i pel revés i molt sovint per dir absolutes bajanades i trivialitats; de vegades crec que en aquest país la professió més fàcil és la de periodista esportiu "especialitzat" en futbol, si tenim en compte els comentaris, les preguntes que fan en rodes de premsa, etc. Clar que el nivell intel.lectual de molts futbolistes tampoc és que hi ajudi gaire a pujar el nivell, tot sigui dit!

Ara ja tenim els tertulians (resulta que hem fet d'aquesta pràctica de parlar davant una càmera o un micròfon una autèntica professió) discutint de si el futbol incidirà i com en les eleccions, tant pel que fa a la participació com al resultat d'aquestes. La veritat és que no m'entra al cap com en aquest cas el futbol pot influenciar en la política, tenint en compte que el partit es juga a la tarda o al capvespre (no ho sé del cert) i que per tant, si un realment vol votar té tot el dia per endavant per fer-ho. Sóc conscient que com odio el futbol no dec ser capaç d'entendre del tot la passió que aixeca aquest esport i l'estat d'imbecilitat en què alguns poden veure-s'hi immersos, fins i tot de gent que no ho diries mai. Ara bé, que em diguin que aquest partit pot incidir en les eleccions és un atac a la línia de flotació del cervell de totes aquelles persones que com jo, passem d'aquest esport i ens considerem, per sort, "anormals" des d'aquest punt de vista, és clar. En aquest sentit, coincideixo amb el senyor Miquel Iceta (portaveu del PSC) quan afirmava fa uns dies -menys o menys amb aquestes paraules- que aquest país havia superat l'època del panem et circences i que pensar això era un insult a la intel.ligència dels catalans.

Però bé, per un dia seré generós i faré un petit exercici d'empatia: em posaré a la pell d'un culé (uf, quina esgarrifança) i procuraré actuar com ho faria ell, en cas que el partit s'avancés al dissabte. Si perd el Barça o pitjor encara, si l'arbitre esdevé el jugador número 12 del Madrid, estarà de mala llet i l'endemà votarà contra el Montilla i Cia. perquè pensarà que el PSC és la franquícia (jo diria que un outlet low-cost) del PSOE al Palau de la Generalitat (tot i que en ZP és un culé declarat) i desitjarà que sota cap concepte es repeteixi el govern socialista i com no, el tripartit. Aleshores podríem pensar que votarà CiU o algunes de les noves opcions independentistes (potser també al Laporta) i descartaríem al PP i C's perquè a aquests dos ja els va bé que el govern de Catalunya estigui sotmès a Madrid. Per contra, si guanya el Barça -i millor si es per golejada- potser pensarà que no tot està perdut, que el món no s'ha enfonsat, que en Montilla no és tan dolent com sembla i que fins i tot, és més catalanista que molts dels que presumeixen ser-ho. Allò que mentre perdi Madrid, qualsevol altra cosa és bona! De totes formes, segueixo pensant que si un és una persona "normal" no hauria de barrejar naps i cols, i que tot i ser conscient que la jornada de reflexió serveix per a tot menys per reflexionar sobre el vot, tampoc hauríem de cometre l'error de condicionar la nostra papereta en funció del futbol. Però és clar, veient que la normalitat acaba sent l'excepció ... no sé què pensar.

A mi se'm fot si hi ha o no coincidència d'esdeveniments perquè penso anar a votar tant si el partit de futbol és en diumenge o dissabte. Tampoc em cal dedicar el dia abans de les eleccions a reflexionar -com si ens haguéssim de tancar en una cel.la de Montserrat- perquè fa temps que tinc el meu vot més que decidit. I ja us avenço ara que estic fart d'experiments com el del tripartit. És més, si jo fos votant del PSC més que amoïnar-me per si el futbol afectarà negativament els interessos dels socialistes ho faria més pel fet que l'encara "fantàstic" Ministre de Treball -en Celestino Corbacho- formi part de les seves llistes. I si al final el partit (de futbol) s'acaba jugant en diumenge no em faran cap pena que els interventors de les taules que alhora en siguin aficionats es quedin amb un pam de nassos per no poder gaudir-ne (al cap i a la fi estan al servei dels seus respectius líders). Em sabria més greu per als membres de les taules electorals que aquests sí hauran de "pringar" un dia festiu, i amb poques opcions d'escapolir-se.

I ja posats a queixar-se per aquesta coincidència amb un Barça-Madrid, jo també ho faig perquè el diumenge 28 de novembre també es fan curses tan interessants com la d'Arbeca (10 km.), la del Farell (de muntanya i de 13,2 km.), la mitja marató de Tarragona o fins i tot, la prestigiosa marató de Donostia. Tant per tant, enlloc del diumenge que siguin en dissabte, em refereixo a les eleccions i no al partit de futbol. Com sembla que donen més importància a una piloteta que a una urna ... Tantes veus que reclamaven eleccions i ara que s'han convocat, ja la tenim liada! És ben bé que res ens està bé i que de qualsevol fotesa en fem una gran pilota, mai millor dit.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Premis Blocs Catalunya: compte enrere!

Si heu estat una mica al cas del bloc i en concret, de l'opció que trobeu al marge superior esquerra de la pantalla, ja us n'haureu adonat que al seu moment vaig presentar-lo al certamen Premis Blocs Catalunya, amb la il.lusió (més que no pas esperança ben sòlida) de guanyar. Durant el període de votació -que finalitza el proper 9 de setembre- he vist com el nombre de vots que anaven a parar al meu sarró augmentava de mica en mica, tot i que sempre una mica lluny del que serien les posicions de pòdium. S'ha de dir, però, que en algun moment he ocupat el tercer calaix i encara recordo quan a finals de juny, al programa del migdia de RAC1 "La competència", parlaven d'aquests premis i van esmentar els tres primers blocs de cadascuna de les categories (amb un total de 10) i Marathon Man era un dels destacats. Probablement haurà estat aquest el seu únic moment de efímera glòria, a més de quan va sortir destacat també a la secció dels blocs del 3cat24.cat.

En el fons, i reconeguem-ho clarament, l'objectiu més immediat a assolir amb aquest certamen és quedar entre els finalistes de cada categoria, que arran d'algunes irregularitats observades en el sistema de votació on-line, han augmentat de 5 a 10. Val a dir que el doble sistema d'elecció dels premis, basat en una preselecció per votació popular i una tria final d'un jurat, ha de garantir que els blocs premiats ho són per la seva qualitat i impacte, evitant qualsevol distorsió per pràctiques fraudulentes. En última instància, serà el jurat el que tindrà la decisió final sobre els guanyadors. En altres paraules, el guanyador no ho serà només pel nombre total de vots obtinguts. I si bé el passar a 10 finalistes pot anar en detriment de les possibilitats dels 5 primers classificats, pel fet que hi ha més competidors, també és cert que sembla ben lògic no atribuir per defecte l'etiqueta de guanyador al bloc amb més vots recollits, deixant de banda altres criteris més qualitatius. És per això que els altres podem tenir alguna possibilitat de treure'n alguna cosa de profit ja que si feu una mica el tafaner, veureu que entre els blocs que ocupen posicions intermèdies n'hi ha algun de molt "currat".

Des de fa unes setmanes, aquest bloc ocupa una còmoda cinquena posició i de fet, que jo recordi mai ha deixat d'estar entre els cinc primers finalistes i ara mateix -tarda del diumenge- amb més de 1.320 vots, comptant entre els generals i els vots a les entrades. No em puc queixar, doncs, de l'acceptació i suport que ha tingut sobre el qual, val a dir-ho, ha tingut molt a veure el "bombardeig" que he fet en diferents tongades als meus contactes, bé amb correus electrònics, bé mitjançant el Facebook. He de confessar que ha estat el primer cop que he trobat una gran utilitat a això de les xarxes socials. Així doncs, que no decaigui el ritme i a consolidar encara més aquesta cinquena posició, ja que no crec que d'aquí a la cloenda de les votacions la cosa variï de gaire: el quart el tinc a uns 400 vots i el sisè a més de 1.000. Si voleu veure l'evolució en aquests darrers dies cliqueu en aquest enllaç (categoria d'esports) i per cert, recordo que si em voleu votar teniu l'opció de fer-ho des d'aquest mateix bloc i també des de l'enllaç de la classificació.

D'aquí uns dies ja coneixerem la classificació final i després ja serà feina del jurat decidir-ne el guanyador. A veure si fem que salti la sorpresa i Marathon man assoleix la gesta de guanyar el certamen. Igual que quan el TDK Manresa aconseguí fer-se amb el títol de la lliga de bàsquet.

Per si us interessa, podeu llegir aquests altres escrits relacionats:

dissabte, 4 de setembre de 2010

La sequera s'allarga: maleïda lesió!

Sí, continua la sequera! Si l'agost el tancàvem amb cap cursa al sarró i només fent alguna que altra sortida per Manresa i Olite, aquest primer cap de setmana de setembre seguirem fent bondat. El motiu és ben simple: sóc un "iaio" i tinc ambdues cames una mica tocades, ara una, ara l'altra, i m'explico: si a les darreres setmanes em queixava del tendó dret les molèsties s'han estimat més canviar de cama i han anat al planxell de l'esquerra. El passat dissabte, en plena festa major de Manresa, vaig optar per sortir a trotar una mica i vaig haver de tornar caminant cap a casa i amb la cua entre les cames, amb el diagnòstic d'una contractura d'aquelles que te'n recordes. Vaig deixar passar uns dies, pensant que amb descans se'm passaria però veient que el meu optimisme no acabava de complir-se, vaig optar per posar-me en mans d'una fisioterapeuta. I mai millor dit perquè els massatges que em va fer no eren, precisament, relaxants. És ben bé que vaig pagar per, podríem dir, una sessió de "masoquisme" ja que durant una bona estona no veia més les estrelles (talment com els personatges dels dibuixos animats quan reben una bona clatellada).

De totes formes, i fent ús d'aquella expressió que es va posar molt de moda fa un temps entre la gent que feia esports durs, no pain, no gain. Després que les seves mans anessin cama amunt, cama avall (mmm!!!) sembla que el problema del tendó està bastant resolt (ajudat també per uns quants exercicis casolans de rehabilitació) mentre que pel que fa al del panxell, potser serà una mica més complicat de resoldre. Ja em va avisar que passarien uns dies i tot i que no m'ha prohibit córrer (per provar-me) sí m'ha recomanat que m'ho prengui amb calma. Dit i fet, aquest matí hem sortit jo i el Frans a trotar i he pogut comprovar com de dur és córrer mig coix -fins i tot m'he aturat un moment perquè em pensava que m'acabaria trencant del tot. Esperem, però, que a la propera visita -dijous vinent- la cosa hagi millorat i puguem deixar enrere aquest refotut assumpte.

Tot això fa que la previsió de curses que vaig fer fa unes setmanes per aquest mes de setembre se n'hagi d'anar en orris, parcialment. Avui mateix (dissabte) hagués pogut escollir entre la cursa de Cervera i la de Matadepera o la mitja marató de Sabadell per demà (diumenge) però ja tenia clar que no en faria cap d'aquestes tres, doncs no estic en condicions d'afrontar-les amb una certa "dignitat" i hi ha un elevat risc que prengui mal. Total, per a què jugar-se-la si de curses n'hi haurà un munt per escollir. I per a la setmana vinent les perspectives tampoc són gaire bones ja que per un motiu o un altre, crec que al final tampoc optarem per cap cursa. Entre una festa, una possible "fugida" de cap de setmana i que, sobretot, crec que serà millor allargar el període descans i recuperació, no veig gens viable participar ni a la cursa de la Diada de Térmens ni a l'Ametlla de Merola. Deixant de banda el tema de la lesió, en el primer cas potser massa lluny (entre Lleida i Balaguer) i en el segon potser tampoc val gaire la pena havent-la fet l'any passat i tractant-se d'un recorregut que es repeteix en dues voltes (això sí, segueixo creient que la seva organització és de les millors que hem vist i que qui no hi hagi anat tard o d'hora l'ha de fer). A més, no són dues curses precisament barates ja que en ambdues hauria de pagar 15€ (bé per un recàrrec de 6€ per fer la inscripció fora de termini, bé per no tenir xip propi).

Així doncs, si la cosa no s'estronca ho haurem de deixar estar per a la segona quinzena de mes en què crec que faré la cursa de l'Esbufegada (a Mollerussa) o l'endemà la de Calldetenes (i qui sap si totes dues!). I per al darrer cap de setmana de mes, ja estem d'acord en repetir la dels volcans d'Olot.