Lesió: va lenta la cosa ...

Efectivament, la recuperació de les meves dues lesions que arrossego és un procés lent, més del que havia previst temps enrere. I si bé una -la del tendó del peu dret- va per bon camí i ja no me'n noto gairebé res, la del bessó de la cama esquerra sembla que es resisteixi a desaparèixer. Es fa esquívola i s'entossudeix a engruixir l'historial de les meves lesions que, val a dir-ho, per sort de moment és ben escarransit. Això sí, sembla que ara comencin a aparèixer una rere l'altra. Després de dues sessions amb la fisioterapeuta ja em va dir que no veia res a les meves cames pel qual valia la pena amoïnar-se en excés però que la lesió del bessó trigaria una mica. I dit i fet, a les meves darreres sortides he anat de menys a més -això sí, poc a poc- i encara que el bessó em recorda que està on està i que ha estat una mica pioc, també és cert que les sensacions que em dóna són cada cop més agradables, positives. Ahir mateix, a la tarda, vaig fer uns 8 km. molt tranquils i avui al matí no me'n ressento. De totes formes, quan vull prémer l'accelerador tinc encara una mica de "por", no sigui que després ho pagui. Per això me'n guardo molt de fer-ho i suposo que de retruc, entre una cosa i altra, trobo que em falta molt de fons i que ni molt menys puc aspirar ara a fer unes curses fantàstiques. És com un cercle viciós: no corro més ràpid per no trencar-me però alhora, el fet de no forçar una mica més fa que m'estanqui i que després em costi recuperar l'antic estat de forma.

A més, sembla que la lesió s'hagi encomanat als altres membres del "Team"; per una banda, el Frans està aturat sine die després que arrossegui molèsties per tot el seu cos (cama, maluc, etc.) i si fins ara feia el cor fort, ha decidit prendre's un temps de descans. Ja m'ho deia ell que tant córrer no pot ser bo per al cos però potser és que ho hem estat fent malament tot aquest temps i que el que ens caldria és canviar la manera de fer-ho, d'entrenar, triar millor les curses, etc. No pot ser que dos "joves" com nosaltres ho abandonem tot i en canvi, gent més "castigada" per l'edat la vegis com un gínjol a les curses. Per la seva banda, el Xavi és un altre dels abonats a les lesions -ja sabem que quan li dóna per fer un esport nou s'ho pren molt a pit. Potser sí que en el seu cas tant pujar i baixar muntanyes no li ha anat gaire bé. Tot i així, sembla que no renunciarà a la Matagalls-Montserrat i està per veure si intentarà fer-la tota o només una part. Per si de cas, a mi que no em busquin per aquells indrets. I per últim, en Jordi que és un roca i que de moment, continua sent-ho. De fet, ja ens dóna pressa per fer una mitja marató a l'octubre i té al cap fer la marató de Donòstia a finals de novembre. És possible que m'apunti a la primera però ni molt menys a la segona.

Una de les coses bones que n'extrec de tota aquesta història és que m'obliga a ser coherent amb mi mateix. I m'explico: tenia l'esperança de fer dues curses aquest proper cap de setmana, la del club Esbufecs de Mollerussa (dissabte) i la dels antics molins de blat a Calldetenes (diumenge). Creia que agafant-m'ho amb molta tranquil.litat podria ser un bon test per saber realment el meu estat de forma i de les lesions. Ara bé, recuperant la poca lògica i coherència que em deu quedar he pres l'humil decisió de descartar la primera i optar només per la segona. Crec que si abans, quan estava molt millor, no corria dues curses en menys de 24 hores, fer-ho ara -en el meu estat- seria una temeritat. Per tant, tot i que la cursa dels Esbufecs em feia molta gràcia per les bones referències que en tinc i pel seu caràcter veritablement "popular", haurà d'esperar. A més, hi ha un altre possible motiu, de caire molt més pràctic, que em fa descartar-la i és que si l'evolució és bona potser tindrem la possibilitat d'anar a Mollerussa amb motiu de la seva 23ª mitja marató (17 d'octubre) organitzada per l'associació atlètica local Xafatolls. Així doncs, el dissabte a descansar i el diumenge a provar-me.

Total, temps al temps, en aquests casos la paciència crec que és el millor tractament per aquest tipus de lesions. Si fos un esportista d'elit, posem per cas un futbolista, i tingués una contractura ja fa temps que m'haurien fet una ressonància magnètica, tèrmica i nuclear, tindria un servei de fisioteràpia i massatges les 24 hores del dia i en un plis-plas, ja estaria de nou al peu del canó. Però com no és el cas, sóc un més dels milers i milers corredors populars anònims, aleshores m'hauré de fotre i anar de mica en mica, continuaré fent els estiraments i exercicis de recuperació i com una cosa no treu l'altra, potser que posi també una espelma al sant o verge dels atletes, si és que n'hi ha un.

Per acabar, i si us interessa:

• Una referència al club Esbufecs de Mollerussa.