dilluns, 31 de maig de 2010

Perdoneu: algú ho havia de dir!

Fa uns dies vaig fullejar a la biblioteca del Casino de Manresa –una de les joies culturals de la ciutat- el darrer número de la revista "Maratón" on s'inclou una secció amb la crònica d’algunes de les curses fetes recentment; doncs bé, em va cridar l’atenció la de la cursa de Gironella del passat mes d’abril (16,7 km.). En un paràgraf del text s'afirma que hi ha hagut una elevada participació però si després feu una ullada a la classificació comprovareu que hi van córrer només 41 corredors. Desconec què entén l’autor de la crònica per “elevada participació” però vaja … el sentit comú em porta a pensar que una quarantena no és una xifra com perquè s’hagi de mobilitzar tota una ciutat i es necessiti d'una logística impressionant. I més si tenim en compte que només suposava un 10% del límit de les inscripcions.

Això coincideix amb un altre fet amb el qual no hi té res a veure però que tots dos alhora m’han fet pensar. Resulta que als darrers programes del Polònia de TV3, surt el diputat d’ERC Joan Tardà (un que és més conegut pels seus estirabots verbals que per cap altra cosa) dient allò de “algú ho havia de dir”, o sigui revelar a crits veritats palmàries i que ningú més s’atreveix a dir perquè potser són incòmodes, per no quedar malament, etc. Per fer-vos una idea, una que va deixar anar és aquesta: “Els volcans de la Garrotxa, com a volcans són una merda”. I no li'n trec part de raó, bo i veient la darrera erupció volcànica a Islàndia. Així doncs, i relacionant-ho amb la cursa de Gironella, diria el següent: “Aquesta cursa ha tingut una molt baixa participació” i perdoneu però algú ho havia de dir.

I ja posats, podríem pensar en altres “veritats” d’aquesta mena sobre el món de les curses populars. Aquí en teniu unes quantes:
  • La cursa del Corte Inglés és una "pantotxada" de les més grans. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • La "Cursa Internacional del Riu Cornet" (Sallent) no en té res d'internacional. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • Les curses de dones són sexistes. Per què no una només d'homes? Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • En algunes curses hi ha gent que està de més. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • En algunes altres hi ha més gent del compte. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • En algunes curses hi ha corredors que es pensen que estan en una desfilada de models. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • El preu d'inscripció en algunes curses és massa car per al que després t'hi trobes. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • La bossa d'obsequis d'algunes curses valdria més que fos donada a beneficència. Perdoneu però algú ho havia de dir.
  • De vegades, l'organització no sap reconèixer els seus propis errors. Perdoneu però algú ho havia de dir.
Que consti que això no és cap crítica sinó una d'aquelles reflexions sobre aspectes que molt sovint pensem però que després ens els guardem o només els comentem en petit comitè. Per cert, identifiqueu el personatge d'en Tardà a la imatge adjunta?

dijous, 27 de maig de 2010

S'acosta la calor: curses per al juny

S'acosta juny i amb aquest l'època estival i de les més que probables calorades. Per això evitarem de fer curses que suposin, a priori, invertir més esforç del compte i més aviat, agafar-nos el tema amb calma i bons aliments. D'entrada, ja aviso d'un parell de qüestions que poden limitar la tria final de les curses a fer; d'una banda, el ventall d'opcions no dóna per gaire si volem mantenir el criteri de no repetir curses fetes l'any passat -potser ens l'haurem de "saltar" en algun cas concret; i de l'altra, si l'"assumpte" va com ha d'anar és possible que a finals de mes se'm giri feina i estigui fora de circulació uns quants dies. Però no avancem esdeveniments, ja veurem com acaba tot plegat.

Del llistat que especifico tot seguit adoneu-vos que les curses amb més números són en dissabte tarda. I vosaltres direu: "I què?" Doncs que les poques que he fet no m'han anat gaire bé (Berga, Cervera, Santpedor); potser per la mandra? També plantejo algunes alternatives en diumenge però serien, com deia abans, curses "repetides". Dit això anem a concretar.
  • La Iª Cursa del Mosquit (10 km.) a Manresa el dissabte 5 de juny. Com ja vaig dir en l'escrit que em feia ressò del seu naixement, transcorre per una zona que ens coneixem molt bé per anar-hi sovint a córrer o en BTT. Té un recorregut molt planer i és tan a prop de casa que ens hi podem acostar com si escalféssim de cara a la sortida.
  • La 2ª Cursa Popular d'Abrera (10 km.) el dissabte 12 de juny. També a prop de casa, tota urbana i que em pot permetre conèixer una mica una vila que només veig des de la carretera, quan deixo l'A-2 per agafar la C-55 en direcció a Manresa.
  • La 4ª Cursa del Foc (10 km.) a Olesa de Montserrat el dissabte 19 de juny. A aquesta ja li havia posat l'ull a sobre l'any passat però vés a saber ara perquè no hi vaig anar. En el moment d'escriure això no disposo de gaire informació, només que les altres 3 edicions ha aplegat entre uns 350 i 480 corredors i per les marques dels primers classificats, diria que deu ser una cursa força ràpida.
Aquestes tres són les que, en principi, tenen més números. De totes formes, hi ha altres curses que també són interessants, en aquest cas, de repetir i que es farien en diumenge. Són aquestes:
  • La 4ª Cursa de la Guineu (10 km.) a Vilanova de Bellpuig el diumenge 6 de juny. En guardo un molt bon record de l'any passat i pel que veig al Web el recorregut ha canviat ja que l'anterior consistia en fer dues voltes a un mateix circuit i ara és un de sol. Llàstima que sigui l'endemà de la cursa de Manresa però potser encara hi haurà sorpreses.
  • La 2ª Cursa Popular de Bell-Lloc d'Urgell (10 km.) el diumenge 13 de juny. Recordo que de l'any passat se'm va ennuegar per la calor que va fer. És ideal per a qui li agradi córrer per pista entre camps de conreu. I a més, per evitar possibles cops de calor, la Web ja informa que s'ha avançat l'hora de sortida.
  • La IV Cursa dels Templers (10 km.) a Lleida el diumenge 20 de juny. La de l'any passat va ser una de les meves millors curses. Té un recorregut plenament urbà (oblideu-vos si no us va l'asfalt) i enguany hi ha el repte de tancar-la amb 1.000 inscrits. A veure si jo en seré un d'aquests.
  • I finalment, i perquè no es digui que avorreixo les curses de muntanya, apunto aquesta per si de cas. Es tracta de la 3ª Cursa de la Campana (13,8 km.) a Vacarisses el darrer diumenge de mes (27). No m'agafa gaire lluny de casa però ja sabeu que aquest tipus de curses no són el meu fort.
Com veieu predominen les curses de 10 km. ja que tampoc hem trobat cap mitja marató atractiva. Així doncs, vés a saber si encara en repetiré alguna cursa i un cap de setmana en faci dues de seguides! Per acabar, potser us interessa llegir les cròniques d'algunes d'aquestes curses:

dimecres, 26 de maig de 2010

Contrastos difícils de pair

Ahir vaig llegir a l'edició digital del diari Regió 7 dues notícies que per diferents motius m'han cridat molt l'atenció i que tenen relació amb alguns dels escrits que he anat publicant al blog. La primera és la tràgica mort d'un triatleta el passat diumenge mentre participava al 3r Triatló Accura Ciutat de Gavà. Es deia Quim Raïch, tenia 42 anys i era originari de la vila de Gironella (Berguedà) tot i que residia a la Cerdanya. Es veu que mentre estava fent la prova de natació ja es va trobar malament i malgrat els esforços dels serveis mèdics de l'organització de la prova i la seva ràpida evacuació a l'Hospital de Bellvitge, no es va poder fer res per salvar-li la vida. Malauradament deixa dona i dos fills.

Per alguns pot resultar sorprenent que una persona com aquesta, amb molta experiència en aquest tipus de proves, metòdica en la preparació i que es cuidava d'allò més hagi tingut aquest desenllaç tan tràgic. Però potser no ho és tant. Ja he reflexionat alguna altra vegada sobre aquestes situacions de morts sobtades d'esportistes, de com gent físicament preparada cau fulminada practicant esport. Potser ara també se'n parla més perquè com ara hi ha més gent que fa activitats esportives d'una certa exigència, hi ha més probabilitats que a un o altre li toqui el rebre. I suposo que també podríem dir que genera "alarma social". Les preguntes, doncs, són gairebé immediates: què es pot fer per evitar aquests fets? Serveixen d'alguna cosa les revisions mèdiques com les proves d'esforç i electrocardiogrames? Cal arribar a certs límits que poden posar el nostre cos en una situació extrema o irreversible, encara que no ens ho sembli? I, què ens empeny a fer-ho?

No poso en dubte la validesa de qualsevol prova mèdica que ens pugui detectar alguna mena d'anomalia de la que ni potser sospitem, o ens doni una idea fiable de quin és el sostre al qual podem arribar. També suposo que per molt que avenci la tecnologia mèdica, encara hi ha coses que no detecta, de la mateixa forma que sens dubte deu haver-hi un component de predisposició genètica que fa que unes persones tinguin més números que altres que li toqui aquesta maleïda loteria. Potser aquesta mena de notícies ens han de fer reflexionar sobre el que estem fent i de si val la pena córrer certs riscos quan, suposadament, practiquem una activitat saludable. Quan sento això no puc evitar tenir la sensació de "gallina de piel" (com va dir aquell) i de si mai em passarà el mateix. Per això tenia molt clar de bon principi que si quan vaig fer la revisió mèdica de cara a la marató, el metge em recomanava de no fer-la, aleshores ho deixava estar. Allò que ha de ser popular no ha d'acabar sent tràgic. Llàstima que per adonar-nos-en haguem de llegir notícies com aquesta.

I ara perdoneu que canviï radicalment de registre per comentar la segona notícia perquè veieu com la vida té aquests contrastos i com unes mereixen tot el ressò mediàtic i altres passen gairebé desapercebudes. Òbviament suposo que ja haureu endevinat que es tracta, de nou, del "puto" futbol. Llegeixo al diari que el més que probable fitxatge d'en Mourinho pel Real Madrid pot costar l'esgarrifosa i escandalosa xifra d'uns 130 milions €, si comptem el seu sou pels anys que firmi de contracte (més impostos), el dels seus ajudants, la indemnització a l'Inter de Milà i a la de l'encara entrenador Manuel Pellegrini i el seu equip. I per suposat també caldrà comptar amb les possibles primes per títols aconseguits i els fixatges que pugui exigir el portuguès per fer l'equip a la seva mida.

Com veieu es confirma un cop més l'existència d'una altra mena de dimensió paral.lela a la vida de la majoria dels mortals, de la qual només som testimonis i per als qui ha perdut tot sentit. I més en un moment com l'actual, de crisi econòmica galopant en què molts s'han d'espavilar per afrontar tan bonament com poden un munt de despeses, de funcionaris i pensionistes que veuen rebaixat el sou i congelada la pobra pensió i de més i més gent engruixint les cues de l'atur. Diria sense cap mena d'embut que en aquest país, el futbol en general i alguns dirigents en particular, han perdut tota la seva vergonya i se'n foten de nosaltres als morros. Mentre moltes empreses tenen greus problemes de liquiditat perquè bancs i caixes han tancat l'aixeta del crèdit, alguns presidents de clubs de futbol sembla que no en tinguin cap ni un. És com anar a un casino i tenir oberta sempre la línia de crèdit. Ja tenia ben bé raó l'expresident del F.C. Barcelona, en Josep Lluís Núñez, quan fa temps es queixava d'en Cruyff perquè li demanava molts diners per fer fixatges, i amb molt d'encert li va respondre que amb 5.000 milions de ptes. també sabia fitxar la portera de cosa seva.

Perquè us en feu una idea del que estic parlant, i de com de ases arriben a ser alguns dirigents del futbol, deixant de banda que potser al final la xifra dels 130 milions d'euros (no pessetes) es pugui rebaixar, cal recordar que a més de la morterada que haurà de posar sobre la taula el Real Madrid, per segon any consecutiu pagarà una indemnització per contractar un entrenador, després que l'estiu passat ja va abonar al Vila-real 4 milions € per en Pellegrini i sense que enguany hagi guanyat cap títol. En qualsevol empresa "normal" haurien rodat caps (president, secretari tècnic, futbolistes, etc.). Amb aquestes xifres l'entrenador hauria de saber fer de tot: gols, aturar penals, influir sobre els arbitres, presidir el club, segar la gespa del camp, netejar els vestuaris, vendre entrades a taquilla, etc. I per suposat, fer que l'equip guanyi partits i títols. En aquest cas concret no m'estranyaria que les cases d'apostes ja tinguessin oberta una timba per saber quant de temps durarà en Mourinho al club de Concha Espina, tenint en compte que aquest és especialista en el que podríem dir "antropofàgia futbolística", si repassem la llista d'entrenadors que han ocupat la seva banqueta als darrers anys.

Però com es deia abans, el futbol està en una altra dimensió que es regeix amb uns altres paràmetres. El que potser sap més greu és el convenciment que aquesta reflexió també és compartida per molta gent a qui li agrada el futbol i el segueix amb passió i que quan comenci a rodar de nou la piloteta sobre la gespa (tant se val si és un amistós o un mundial), se n'oblidarà. Haurà estat abduïda pels efectes psicotròpics de la droga del futbol. I per acabar-ho d'adobar, avui a l'edició digital de La Vanguardia llegeixo aquesta altra notícia sobre les primes que negocien els jugadors de la selecció espanyola de futbol en cas que guanyin el mundial de Sud-àfrica; res, uns 550.000€ per cap i quan es tracta de gent que ja de per sí, tenen uns salaris i beneficis varis als quals els mortals (no els incloc perquè ja deuen considerar-se Déus) ni es plantegen d'arribar-hi mai. I això quan se suposa que defensar els colors del seu país ja és un honor i que molts altres jugadors pagarien per fer-ho. Només cal llegir els comentaris dels lectors per veure com de vergonyós pot ser el món que envolta el futbol. Si pogués els escopiria a tots plegats a la cara, literalment. Puagg!

El meu més sincer condol a la família d'en Quim. No sé per on pararàs ara però si existeix alguna mena de "dimensió" més enllà de la mort, espero que no estiguis a la del futbol i futbolistes traspassats. Seria com haver estat condemnat al pitjor dels inferns. Quim, d.e.p.

dilluns, 24 de maig de 2010

Cursa dels Policies: fent de llebre!

Ahir al matí vam ser a la capital d'Osona amb motiu de la 5ª edició de la Cursa de Policia de Catalunya, entre les localitats veïnes de Manlleu (sortida) i Vic (arribada). I d'entrada ja us demano que no feu gaire cas de la meva classificació final ja que com veureu, és la pitjor en aquesta tipus de curses. En principi crec que és una cursa idònia per fer un bon temps (si és el que es busca) ja que el seu recorregut no té cap complicació: gairebé recte seguint una carretera local que uneix les dues ciutats i amb petits "tobogans" que l'únic que fan és afegir unes quantes gotes de suor i poc més. I si el temps acompanya (com va ser el cas d'ahir) doncs aleshores no hi ha excusa per no intentar-ho. Ara bé, aquest no va ser el meu cas.

Efectivament, com diu el títol de l'escrit em vaig dedicar a fer de "llebre" per a un company de feina -l'Esteve- que com a bon seguidor que és del bloc, ha caigut al costat "fosc" de les curses populars i s'ha decidit a participar-hi. Quan em va comentar que el seu objectiu era fer un temps al voltant de l'hora vaig pensar que ja hi haurien altres curses per córrer pensant més en el crono i no pas en cap altra cosa. Dit i fet, tots dos vam sortir i arribar junts encara que confesso que de vegades em costava no deixar-me portar per la temptació d'anar-me'n i deixar-lo sol. Les meves cames volien més marxa i el cervell donava les ordres perquè estiguessin tranquil.les, com un genet que ha d'agafar fort les regnes del seu cavall que està a punt de desbocar-se. En principi, la funció de la llebre en una cursa és tirar d'algú altre perquè després d'una estona corrent a un ritme molt ràpid, aquest aconsegueixi la fita de guanyar la cursa i batre el rècord. Ja us podeu fer pagues que aplicar aquest concepte per a la meva actuació d'ahir és un pèl exagerat, si tenim en compte que la "fita" havia de ser baixar de l'hora i que el primer de la cursa -de nou, en Pol Guillem- ens va treure la gens menyspreable xifra de 25 minuts. Fins i tot, després d'acabar la cursa i mentre estàvem cruspint-nos l'entrepà de botifarra, ens demanàrem quant de temps (millor dit, quants segons) resistiríem al costat del guanyador abans de perdre'n el rastre.

Jo crec que de tant va molt bé aquest tipus de curses en què corres sense haver d'invertir gaires esforços acompanyant a algú altre que s'ha d'esprémer més que tu per seguir el teu pas. Com ja tinc molt clar quin és el meu límit aleshores no em ve d'una per intentar fites més "glorioses" més endavant. Si més no, ahir vam poder parlar gairebé durant tota l'estona i m'anava posant al corrent de per on passàvem i què vèiem (doncs s'ho coneix molt bé per ser-ne oriünd), la qual cosa que per a un geògraf com jo (i ell també) hauria de ser un dels aspectes més valorats a l'hora de fer una cursa. D'altra banda, el fet de sortir dels darrers i anar a un ritme pausat però sostingut ens va servir per fer una bona progressió, anar avançant gent i més gent (en aquest sentit el balanç va ser clarament a favor) i creuar la meta amb un bon marge de temps per sota de l'objectiu fixat. A la classificació busqueu-nos a les posicions 687 i 688 (d'un total de 838) amb un crono de 56:14. Ja veieu doncs que no és per llença coets. És més, estic convençut que l'haguéssim pogut rebaixar més si realment ens ho haguéssim proposat ja que no vaig veure que l'Esteve demanés insistentment quan faltava i tampoc que arribés traient la llengua.

De totes formes, i sense voler semblar una mica pretensiós, crec que tenint en compte el perfil del recorregut i les condicions meteorològiques, si algú hagués fet de llebre per mi potser hauria marcat un temps final al voltant dels 43'-44'. No estic en el mateix estat de forma de fa un temps quan en curses semblants em plantejava intentar atacar la barrera dels 40'-41' però sí per aturar el crono amb uns quants minuts més, i prou. Però tan se val, l'objectiu no era aquest. Qui sap si en un futur més o menys proper haurà de ser l'Esteve qui faci de "llebre" per mi. En definitiva, crec que ha estat la cursa més còmode que he fet mai, cosa que el cos també ho agraeix de tant en tant. Total, la bossa d'obsequis la tens garantida tant si arribes primer com últim

Al final l'esforç (no gaire, però) va valdre la pena ja que la bossa incloïa un fuet de Casa Tarradelles i unes quantes llaunes de paté de tonyina La Piara (dues empreses clàssiques a la comarca), seguint en la línia d'altres curses on a més de la clàssica samarreta hi ha quelcom més de diferent. Amb això, primer tornaré a la meva infantesa, quan la meva mare em feia entrepans de paté (vaja, com es veu encara en algun anunci de la TV) i segon, potser si mai vaig a alguna altra manifestació (potser a la propera vaga general?) les forces de l'ordre públic (policies i mossos) em mirin amb uns altres ulls si duc la "seva" samarreta, abans d'estomacar-me amb la porra. Per cert, en aquesta edició han arribat 838 corredors quan les dues anteriors la xifra estava al voltant del miler (poc amunt, poc avall) i el límit d'inscrits era de 2.000. Podríem concloure d'això que la cursa, malgrat ser força multitudinària, ha iniciat un cert estancament?

Com sempre, si voleu veure'n el seu recorregut, aquí el teniu:

View Interactive Map on MapMyRun.com

Premis Blocs Catalunya

Amb aquest escrit us comunico que he inscrit el bloc Maratón Man a la 3ª edició dels Premis Blocs Catalunya, certamen organitzat per l'Associació Societat i Tecnologies de la Informació i la Comunicació (STIC.CAT) i que té l'objectiu de promoure la creació i manteniment de blocs en català, així com donar-los a conèixer i premiar-ne els més interessants. Serà Mataró qui acolli la cerimònia de lliurament dels premis l'1 d’octubre d’enguany. I suposo que es fa en aquesta ciutat perquè hi ha la previsió que el setembre (si la maleïda crisi no ho evita) s’hi inauguri el nou espai del parc científic i de innovació TecnoCampus Mataró-Maresme, una clara aposta per la innovació i les noves tecnologies. En aquest gran espai s’hi concentraran universitats, empreses TIC vinculades amb la innovació i la recerca, el centre tecnològic CETEMMSA i un centre de congressos.

Per si us interessa inscriure el vostre bloc o començar a fer-lo amb aquest pretext, sapigueu que el període d’inscripcions ja s’ha obert i conclourà el 14 de juny. Això sí, han de ser blocs escrits en català i no anònims. Després vindrà el veritable rovell de l’ou ja que el 17 de juny començarà el període de votacions i s’estendrà fins el 6 de setembre. I com a qualsevol altre concurs d’aquests que fan per TV ("Mira quién baila", "Fama", "OT", etc.), el sistema de votació es fa amb dues fases, una a través de la xarxa, on els internautes faran la tria per votació popular, i l’altre on seran els membres del jurat oficinal els que decidiran els blocs guanyadors a partir dels que hagin quedat finalistes a les votacions a la xarxa.

Aquests premis consten de deu categories i aquest bloc l’he inscrit a la d’esports, doncs no n’hi ha cap altra que se li sembli més (potser hauria d’haver escollit la de “Literari” però crec que seria una mica pedant). Per tant, al menú de l’esquerra trobareu la icona dels Premis amb l’enllaç corresponent perquè us aneu familiaritzant. De moment, però, encara no el podreu veure inscrit perquè es veu que l’organització revisa totes les inscripcions abans que siguin aprovades i no serà fins llavors que serà visible al web. A més, en el procés de revisió l'organització pot modificar la categoria escollida en cas que el bloc no s'ajusti a la triada per l'autor.

Així doncs, ja aviso que si no se’m passa per alt, quan s’iniciï el període de votacions us començaré a donar la tabarra perquè hi voteu, i si és possible, per aquest bloc. I si ho feu per un altre doncs no passarà res; tot sigui per contribuir a augmentar la presència del català en el món blocaire d’Internet. Perquè us en feu una idea, sapigueu que segons la nota de premsa enguany s'espera superar els 600 blocs i les 20.000 votacions a través de la web de l’anterior edició. Tot plegat, a veure si em feu costat i d’aquí uns mesos viatjo a Mataró per recollir el premi, una ciutat que m’han dit que és molt maca però que encara no he visitat mai.

divendres, 21 de maig de 2010

Bàsquet: sí, ara a gaudir-ne!

Ahir van començar el play-off de bàsquet de la lliga ACB, l'únic esport pel qual crec que val la pena perdre, de tant en tant, el senderi. Malgrat que el Barça té molts números que l'acabi guanyant, i de carrer, ja sabeu que a mi no em fa ni fred ni calor. Una altra cosa seria que ho pogués fer el Bàsquet Manresa; això, però, ja fa temps que no succeeix perquè amb prou feines any rere any podem fer un equip només per conservar la categoria. Ha plogut molt d'ençà que el TDK Manresa conquerís el títol disputant la final al TAU de Vitòria (temporada 1997-98) i que va ser una de les majors proeses esportives d'aquest país en una competició regular, tractant-se d'un equip modest com el que era i a més, sent el primer (i diria que l'únic) en fer-ho tenint sempre el factor pista en contra. Si repasseu la llista dels campions veureu que han estat ben pocs els equips que han inscrit el seu nom en aquest palmarès, en concret, Madrid (30 títols), Barça (15), Joventut de Badalona (4), Vitòria (2) i Màlaga i Manresa (1). De fet, aquells anys van ser els més gloriosos del club perquè l'anterior ja es va guanyar la Copa del Rei, jugant la final contra el mateix Barça (toma ja!!!).

De vegades, doncs, s'albira a l'horitzó una petita llum d'esperança per als clubs més modestos i si les coses es fan bé de bon principi, qui sap què es pot aconseguir amb els mitjans ben justos. Però com en casa del pobre hi ha més arengada que rap, les alegries duren poc. Després d'aquestes fites el club va entrar en una època d'alts i baixos, anant a parar a a la LEB en dues ocasions (1999-2000 i 2005-2006) i el que fot més en aquests casos, perdent a la darrera jornada en casa d'un rival directe per evitar el descens; és a dir, que per a un i altre equip era o caixa o faixa. El primer cop ens vam haver de jugar les garrofes amb el Gijón (vés a saber per on para ara) i després contra el Menorca (que ara està lluitant per pujar de nou a l'ACB). Dos "moments negres" en la història recent del club. Encara recordo com vaig viure el primer, estampant un got de vidre contra una paret i fent-lo miques (reconec que vaig perdre una mica el cap), del tot diferent al segon, a casa meva però sense el got perquè feia poc que ens havíem mudat al piset nou. Per sort, el trànsit pel purgatori de la LEB ha durat poc i des de fa tres temporades som de nou a l'ACB.

De totes formes, als darrers anys no hem entrat als play-off per al títol perquè tocant de peus a terra, no tenim equip per fer-ho i amb molt d'esforç repleguem els diners suficients per cobrir el pressupost mínim que s'hi exigeix. I suposo que amb el poc que tenim no ens podem queixar gaire si, dit i fet, fem possible l'objectiu de mantenir-nos entre els grans sense haver de patir a la darrera jornada per confirmar-ho. Així, la nostra classificació final d'enguany (la 12ª posició i un balanç de 14 victòries i 20 derrotes) ha estat la més habitual. Només la temporada 2003-2004 vam millorar aquest registre (amb 16 victòries i una 9ª posició) i quedant-nos a un pam d'entrar als play-off (maleït bàsquet average amb el Joventut!). Exigir més crec que seria com demanar peres a un pomer. Això no treu que molts socis siguem més crítics amb aspectes com el joc de l'equip en certs moments, amb el paper d'alguns jugadors que se'ls ha fixat per tirar del carro i en canvi quan salten a la pista sembla que ho facin esbufegant, etc. Si bé jugar pel títol seria un premi massa gran -i qui perd de vista el seu objectiu principal (la permanència) corre el risc de perdre-ho tot- de vegades ens oblidem que aquells temps que amb quatre rals fèiem un bon equip ja s'han esvaït. Se'ls ha endut el vent!

Si més no he tingut la sort de veure guanyar una lliga i no compto que ho pugui repetir (ni tampoc els meus néts), tot i que no diré allò tan típic i estúpid de "ara ja em puc morir". La vida no comença ni acaba amb la consecució d'un títol esportiu. Bé, tot aquest rotllo per dir que ara sí puc veure bàsquet sense haver de patir perquè se me'n fotrà qui guanyi al final (i sospito que també a molts culés, que només ho són del futbol).

Visca el bàsquet, mori el futbol. Puagg, puagg i més puag!!

dimarts, 18 de maig de 2010

Berguedà: corrent entre colònies

Aquest passat diumenge vaig participar a la 13ª edició de la Ruta de les colònies, organitzada pel Consorci Parc Fluvial del Llobregat. No tinc dades exactes del nombre de persones que va aplegar però en un breu vídeo penjat al blog de l'organització es diu que oscil.là entre 850 i 900. Pel que fa a mi, ja vaig dir que la meva intenció inicial era fer el tram que va de Gironella fins el final, a l'Ametlla de Merola i anar resseguint colònia rere colònia. Amb aquest objectiu en ment, surto de la Font del Balç a les 8:45h per evitar en la mesura del possible caminadors i ciclistes i no trobar-me igual que a Puig-reig fa unes setmanes. I llevat d'algun curt tram que passava per corriols estrets i que vaig haver de seguir el ritme dels caminadors, diria que aquest recorregut és molt apte per fer corrent i a més, sense gaires alts-i-baixos i un pendent acumulat important (al cap i a la fi el trajecte és de baixada resseguint el riu).

Tot i així, i sense voler ser massa crític, no recordo aquesta ruta de la mateixa manera a quan la vaig fer en una de les seves primeres edicions. Crec que abans una bona part del recorregut passava pel marge esquerre del riu Llobregat i així veies les colònies en tot el seu conjunt i després t'hi feien passar per dins i veure-les amb més detall; en canvi, aquest cop inclou trams de carretera sense cap interès i que se'm van fer força avorrits (p. ex. del Guixaró a Cal Prat i després pel nucli urbà de Puig-reig). A més, crec que si més no en aquesta edició algun tram s'hagués pogut senyalitzar millor doncs en un parell de moments, tant jo com altres corredors hem hagut de mirar ben bé per on continuar. I és que posar de tant en tant unes quantes cintes de plàstic d'aquelles per indicar obres no ajuden gaire per a una bona orientació (de vegades algunes quedaven amagades per la vegetació). No entenc perquè si després l'organització les ha d'enretirar no hagués pogut posar-hi quelcom més visible. Tinc entès que la senyalització ha anat a càrrec de les diferents colònies i potser aquesta en seria una explicació ja que mentre alguns trams eren un pèl confusos, d'altres eren molt més clars.

Tot i això, aquesta és una molt bona oportunitat per visitar l'entorn d'un riu que sovint ha estat oblidat, del qual només ens recordem en època de sequera, i que té un conjunt patrimonial basat en el tèxtil que malgrat no li hem donat la importància que es mereix (com a part del passat de la comarca), és un molt bon exponent del procés industrialitzador de Catalunya i d'allò que es deia abans que aquesta era la locomotora d'Espanya. No m'estendré aquí sobre aquesta qüestió (us remeto al Web amunt indicat) però si m'agradaria destacar una de les colònies d'aquest Parc: la de Cal Vidal (a la foto). Aquesta va ser l'última colònia construïda al Berguedà i on després d'uns anys que tanqués la fàbrica (1980) es va posar en marxa el seu museu (1995), que permet conèixer amb molt detall què significava viure i treballar en una colònia tèxtil, amb una visita guiada per diferents elements representatius d'aquest espai com són la fàbrica, turbina, màquina de vapor, resclosa, habitatges (se'n visita un), botigues, escola i la biblioteca. A més, a la seva antiga estació -al costat mateix de la carretera C-16- podeu acostar-vos a l'Oficina de turisme del Parc Fluvial.

Per cert, no vaig acabar del tot la Ruta perquè en arribar a la colònia de Cal Riera vaig recular, pensant que com havia de tornar a Puig-reig també corrent, les meves cames ja en tindrien prou. De pas per Cal Vidal, vaig veure l'espectacle de com el riu, carregat com anava, baixava aigües avall per la seva resclosa (d'una alçada de 17 metres) i em vaig parar també una estona al museu. No hi vaig entrar però sí descobrir una proposta turística i cultural endegada per la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya (XaTIC) molt interessant. Es tracta del "Geo-Xating", una activitat familiar inspirada en el geocaching, el popular joc de cerca del tresor amb GPS que sembla està triomfant a tot el món. En total, uns 24-25 km. dels quals les meves cames encara se'n ressentien ahir, quan vaig sortir amb el Frans a trotar una estona.

dilluns, 17 de maig de 2010

Futbol? Puagg!!!

No per esperat puc estar fent salts d'alegria per tot el rebombori que s'ha fet al voltant de la victòria d'ahir del Barça a la lliga de futbol (puagg!!). Ja deia en un dels darrers escrits -després que a la passada jornada no s'assolís el títol- que fer-ho era només qüestió d'una setmana més d'espera i d'un tràmit anomenat Valladolid. Però com en aquest puto esport tot es magnifica i s'exagera de forma exponencial doncs ja tenim servit el moment d'èpica i glòria. Al llarg dels darrers dies semblava com si s'hagués de repetir els miracles de Tenerife i Corunya i que guanyar a l'equip de Pucela era com haver-ho de fer a l'Inter de Milà (glups! perdó, aquest nom ara deu ser maleït). Al cap i a la fi toquem de peus a terra i pensem per un moment que el Valladolid ha baixat a segona divisió per la qual cosa podem deduir que ... gaire bo no havia de ser, per molt que Javier Clemente fos el seu entrenador (un altre que per allà on passa no es que faci gaires amics i que té més verborrea que cap altra cosa).

Compte, amb això no vull que se m'interpreti malament. Felicito al Barça i als seus milions de seguidors culés (dels quals tres membres del nostre "Team") perquè guanyar una lliga amb 99 punts no deu ser cosa fàcil, i més si tens al Madrid trepitjant-te els talons fins la darrera jornada. De totes formes, tinc la sensació que no ha estat el mateix que fa un any i és clar, de guanyar els 6 títols possibles (i perquè no n'hi ha més) a només 1 (o 2 si al seu moment es fa amb la Supercopa d'Espanya) hi ha una certa diferència. Ja ho va dir no sé ben bé qui però que coneix molt bé el món d'aquest esport, que per a clubs com el Barça o Madrid és més dur deixar de guanyar títols que fer-ho. Per això, crec que el moment d'eufòria d'ahir, a part de ser exagerat per l'exposat amunt, no és més que un reflex de la frustració per no poder repetir els èxits de la passada i fantàstica temporada. I més quan el Barça haurà de veure enguany com no podrà aixecar el màxim trofeu a Can Bernabeu que, estic convençut, era el que tothom desitjava (i com no, el que a Madrid volien evitar fos com fos). Per mi, segurament la final de la Champions League serà l'únic partit de futbol que vegi sencer en molt de temps -si a casa em deixen, és clar- perquè sense cap mena d'ànsia i nerviosisme, veuré dos equips molt diferents en el seu estil de joc i també perquè, sincerament, se me'n fotrà qui guanyi.

Per cert, d'aquest cap de setmana plenament esportiu (fórmula 1, tennis, etc.) no ens oblidem que també ha acabat la fase regular de la lliga ACB de bàsquet, amb el Barça en primera posició. Les seccions del F.C. Barcelona acaparen tots els títols però en canvi és la de futbol (puagg!!) la que se'n porta la glòria. Així, només cal veure l'ambient que es vivia ahir al capvespre a la meva ciutat i la tranquil.litat de fa una setmana, quan l'equip de bàsquet va conquerir l'Eurolliga. Si més no, la sort que tenim els opositors al futbol a Catalunya és que com la lliga ja s'ha acabat, no haurem d'aguantar les estúpides notícies amb què ens han atabalat durant mesos i mesos. I tot i que ara vindran les eleccions a la presidència de l'era post-Laporta, aquesta ja és una altra qüestió perquè fins i tot encara riurem veient com uns i altres es llencen els plats pel cap, treuen els draps bruts, etc. Segur que programes de telescombraria com "La Noia" i "Salvame" faran reportatges especials; ara bé, no m'imagino l'Esteban la Marchante o la Nízar fent de creadores d'opinió. Potser si fos la Bermúdez encara ja que com a mínim va estar casada amb el Dani Güiza!!

divendres, 14 de maig de 2010

Setmana passada per aigua: un pretext?

Quan en això de córrer estàs passant per una fase de calma i surts menys dies a entrenar -ja veieu que les marques personals se'n ressenten- no hi ha res millor per continuar prendre-s'ho amb la mateixa parsimònia que tenir un bon pretext per no sortir. Si ja a les darreres setmanes no ens hem pogut calçar les sabatilles gaire sovint -diríem que per horaris laborals- també he de dir que hem estat de pega. Sí senyor, dos dies que ens hem posat d'acord ho hem hagut de deixar estar perquè la meteorologia ens ha fet la guitza. I el que més empipa és que després de ruminar-nos-ho (que sí, que no, que qui sap, etc.), ha estat just començar a trotar seguint el recorregut habitual i haver de recular amb la cua entre les cames perquè es posava a ploure amb una certa força. I és clar, tocant de peus a terra hem cregut que no val molt la pena mullar-nos per fer el mateix amb el risc que després agafis un refredat i ens faci més mal que bé.

No sé si córrer sota la pluja deu ser una experiència gratificant o, més que cap altra cosa, molesta. Òbviament deu ser diferent si es fa per asfalt o per un camí; en un cas tornes a casa mullat i en l'altre, a més a més, arrebossat de fang com una croqueta. Sempre he intentat evitar la sensació de les gotes que van caient sobre el meu cos, tot i reconèixer que tampoc deu ser cap tragèdia perquè al cap i a la fi, es tracta només d'aigua. Ara mateix recordo una cursa -la de Vallhonesta a Sant Vicenç de Castellet de l'any passat- en què la pluja ens van enxampar de ple i més que córrer, al final ens van haver d'escórrer per treure'ns de sobre tota l'aigua que dúiem; fins i tot, després d'uns quants quilòmetres pujant, el darrer tram amb una baixada vertiginosa no el vaig poder fer al màxim per por a relliscar i prendre mal. A part d'això, potser és fins i tot agradable córrer sota la pluja, sobretot en aquells dies de molta calor i que en un fet i no res, et ve una d'aquelles tempestes que deixen caure uns quants litres i s'esvaeixen tan aviat com han aparegut. Llàstima que en situacions com aquesta, la pluja acostuma a venir agafada de la ma d'un fort vent. I això sí que és més molest.

Com ahir, a les 7 de la tarda, i després de mirar la previsió del temps per Internet, decidim de fer una intentona i veure com ens en sortíem. I com si haguéssim nascut estrellats, va ser fer les primeres passes i renunciar a continuar. Suposo que l'aigua de la pluja ens fa aclarir el cervell i que aflori una mica de seny. I com aquesta hora deu ser la que millor li va a molta més gent que corre carrer amunt cap a les afores de la ciutat, ja veies uns quants corredors tornant cames ajudeu-me al gimnàs d'on havien sortit. Això sí, uns encara secs i els altres ben xops. Total, mirant-ho fredament no ve d'una dia o d'una setmana i el nostre estat de forma no ha de millorar o empitjorar gaire més. Després de poc més d'un any participant en curses ja coneixem els nostres límits i ja faríem prou si els poguéssim mantenir un temps més. Després, l'edat ens posarà al lloc que ens correspon, si és que no ho està fent ja. Potser el pretext de la pluja per estar-se a casa ja n'és un bon reflex.

dijous, 13 de maig de 2010

La Ruta de les Colònies: podrem córrer?

Com aquest cap de setmana no tenim prevista cap cursa m'acostaré de nou al Berguedà per participar a la 13a Caminada de la Ruta de les Colònies, des de Berga fins a l'Ametlla de Merola, amb un total d'uns 30 km. encara que jo faré un tram més curt d'uns 20, a partir de Gironella. La intenció no és tant caminar -que de vegades penso que ja em convindria- sinó prendre-m'ho amb calma i fer el recorregut corrent, com si es tractés d'una altra mitja marató (si més no quant a la distància). Per això crec que la millor opció serà fer el camí que segueixin els ciclistes ja que per evitar llocs de difícil accés l'organització ha previst trams alternatius. Tot sigui per no trobar-me en la mateixa situació que la caminada de Puig-reig. Però vaja ... no les tinc totes.

Per als qui no coneguin aquesta opció els diré que és una iniciativa organitzada pel Consorci Parc Fluvial del Llobregat, creat l'any 2003, tot i que el projecte ja es venia desenvolupant des de l'any 1998 sota la figura de Patronat del Parc Fluvial Navàs-Berga. El seu objectiu és treballar per al desenvolupament econòmic i turístic de les seves colònies tèxtils i preservar-ne el patrimoni natural, històric i cultural. El seu àmbit d'actuació s'estén des de Berga (Berguedà) fins a Balsareny (Bages) i hi trobem 18 fàbriques i colònies tèxtils que es començaren a construir, a tocar del riu Llobregat, durant la segona meitat del segle XIX. Com es diu al Web, els impulsors d'aquesta iniciativa partiren d'una inquietud comuna: treballar per aquest territori on, durant més d'un segle, les colònies tèxtils han estat el centre de la vida social i econòmica. Amb la crisi del sector i el tancament de la majoria de fàbriques de la zona durant les darreres dècades, aquest territori va patir una sotragada molt forta. I amb la voluntat d'ajudar a superar aquesta situació de crisi va crear-se el Parc Fluvial.

Penseu que estem parlant d'una zona no gaire extensa amb una concentració de colònies tèxtils única en el món i que justament, per aquest tret "distintiu" s'ha plantejat en algun moment demanar la declaració de "Bé Patrimoni de la Humanitat" de la UNESCO, que deu ser l'etiqueta de reconeixement més prestigiosa a nivell mundial i que molts territoris cobegen. De moment, però, no ha estat possible. Perquè us en feu una idea, tenir aquest distintiu seria una gran fita si tenim en compte que de Béns declarats n'hi ha un fotimer escampats per tot el món, però molt pocs els que puguin considerar-se de caire industrial que, val a dir, és un tipus de patrimoni fins ara molt poc reconegut. En aquest enllaç podeu baixar-vos -si us interessa- un article escrit per mi mateix quan em dedicava a aquests temes (perdoneu aquesta pedanteria)- i que a l'any 1999 ja parlava d'aquesta possibilitat.

Però deixem de banda aquest vessant acadèmic de l'assumpte i anem al que ens interessa, la Caminada. Vaig tenir l'oportunitat de fer-la en una de les seves primeres edicions (potser a la primera?); la veritat és que crec que contribueix a donar a conèixer un patrimoni no gaire ben valorat, que més aviat ha estat vist durant molt de temps com un destorb i que si no és per uns quants "pioners" titllats de mil i una maneres, però cap d'elles positiva, s'hagués acabat per ensorrar del tot. Ajuda també a veure amb uns altres ulls un tros de territori, abans industrial i ara no se sap ben bé què, que encara està mirant què fer amb el seu present per saber com anirà el futur. Per tant, des de la meva més modesta posició, contribuiré a aquesta finalitat. Esperem, però, poder córrer més que caminar; quan sigui més gran i cobri la mísera pensió de jubilació que em toqui, ja tindré temps de fer-ho.

Per cert, si us va la lectura us recomano una novel.la titulada "Olor de colònia", (Edicions 1984), la primera de la Sílvia Alcántara i que ha estat un gran èxit, bo i més si es té en compte que ha debutat en aquest àmbit passats els 60 anys (enllaç a una entrevista al programa del C-33 "L'hora del lector"). Es veu que aquesta dona és originària de Puig-reig i l'obra, malgrat ser de ficció, deu tenir bastant de vivència personal perquè està ambientada en una colònia tèxtil. Una breu ressenya que he trobat pel Web la descriu com una obra que evoca la vida i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi. Potser que me la compri.

dilluns, 10 de maig de 2010

Tàrrega: bé però no millor!

Ahir vaig córrer per segon cop consecutiu la Mitja Marató de Tàrrega amb el convenciment que no m'acostaria al crono de l'any passat. Ja fa temps que vaig dient que ara em prenc amb més calma això de les curses i que sóc més selectiu a l'hora de triar unes i descartar-ne altres. D'una banda si no entreno més, difícilment em puc esprémer més i per tant, no es pot demanar peres a un pomer; a aquestes alçades de l'any passat estava en millor forma que ara i reconec que ja em costava arribar a certs registres; així doncs, no em plantejo superar marques passades sinó gaudir més de les curses en què participo. I de l'altra, he volgut fer de nou aquesta Mitja per treure'm l'espina clavada de l'anterior edició, no quant al temps final -que ja va ser prou bo- sinó quant a sensacions en la carrera. Al 2009 vaig fer una bona marca però amb un darrer terç que se'm va fer difícil, pesat, feixuc i com aquell qui diu, demanant l'hora perquè acabés. Ahir, en canvi, va ser una cursa més còmode com explicaré tot seguit a la crònica.

D'entrada, la meteorologia indicava risc de pluja i per això, l'organització va muntar una carpa que concentrava tots els serveis dels corredors. Una molt bona idea que tot i que al final no va caldre, no va estar de més tenir aquesta previsió logística. El ressò que deu tenir aquesta cursa deu ser molt alt perquè com vaig dir a la prèvia, van arribar al límit de les inscripcions, amb gairebé unes 600. El que passa és que 2/3 parts van fer el quart de marató i la resta vam optar per la mitja; ja posats, i pagant el mateix, m'estimo fer més quilòmetres. El recorregut és el mateix de l'any passat però a l'inrevés i amb alguna petita variació perquè si no recordo malament, a la passada edició hi havia alguns carrers tallats per obres. La combinació d'asfalt i pista a l'itinerari ha estat bona i el fet que tots els punts quilomètrics estiguin marcats ajuda a fer-se una idea precisa del que falta i a dosificar-nos, si convé. A més, en cap moment hi ha hagut confusió entre els corredors d'una i altra cursa doncs el circuit és el mateix, només que el doble per als que hem fet la mitja. I perquè veieu també l'eficàcia dels targarins, es veu que l'avituallament del qm. 7 no s'ha pogut fer perquè els havien robat les begudes -1200 aigües i 300 begudes isotòniques (és ben bé que avui dia roben de tot)- però ho han pogut resoldre a la segona volta. I per acabar d'arrodonir-ho, aquest cop el temps ha acompanyat doncs ni ha plogut ni tampoc ha fet la calor de l'altra vegada (quan vaig tenir una "pàjara").

Pel que fa a la meva actuació personal el temps final ha estat discret (1:44h), més del que havia dit a la prèvia quan em sentiria prou satisfet si feia al voltant de l'1:40h. Suposo que no vindrà de 4 minuts però com deia abans, si un no entrena gaire més poques fites pot assolir. Això sí, durant tota la cursa m'he sentit bastant còmode i he mantingut un ritme constant i tranquil des dels primers quilòmetres; només al tram final m'he sentit les cames una mica més pesades i ha estat quan he afluixat. Suposo que m'hauré de ficar al cap que més enllà d'aquests temps ja no em mouré gaire i que, més aviat. m'hauré d'esforçar per no empitjorar-los. Al final, he arribat en la posició 112 d'un total de 179 corredors arribats (classificació). Per la seva banda, el Xavi ha estat aquest cop a qui li ha tocat la "pàjara" i en canvi, el Jordi qui se n'ha sortit prou bé. Potser massa i tot, volant fins a la posició núm. 45. I pensar que dèiem que seria per a nosaltres una bona llebre i ja de bon principi se'n va anar. Un altre cop ens ha refregat la ma per la cara.

En aquestes fotos que publico podeu veure com de tranquils sortíem jo i el Xavi (el Jordi ja devia estar arribant al qm. 1), a la segona com de contents i cofois estàvem tots tres a la carpa després d'acabar la cursa i fotre'ns una bona xocolata desfeta amb coca, i a la tercera sengles grafittis que em van cridar molt l'atenció i que suposo deuen tenir un missatge reivindicatiu, com dient que ens alegrem per foteses com el futbol i en canvi ens oblidem que hi ha molta gent al món que les està passant molt putes. No puc estar-hi més d'acord amb això.

Bàs(què?)t: Final four de París

Diumenge esportiu i amb uns quants esdeveniments a destacar i un fet que denota, un cop més, com en aquest put ...o país tot allò que no sigui futbol no mereix ni una trista celebració. Ja sabeu que passo de l'esport anomenat estúpidament "rei" i que en canvi, segueixo molt més -de vegades amb autèntica passió- el bàsquet, i en especial l'equip de la meva ciutat, el Suzuki Manresa. Doncs bé, ahir va aconseguir una victòria més en la penúltima jornada de la fase regular, la 14ª, contra l'equip sevillà del Cajasol i amb què manté el registre de les darreres temporades. Ara bé, i seguint amb el bàsquet, el que em va sorprendre més és que ahir no sentís pels carrers res que anunciés la victòria del Regal Barça en la Final Four de París Bercy (alguns ja deien "París Mercy"), contra l'equip grec de l'Olimpiakos.

No dic res de nou quan proclamo que no sóc seguidor del Barça -en qualsevol esport- però sí del bàsquet i reconec -seria un neci si no ho fes- que enguany, si un vol veure bons partits, ha de ser amb aquest equip doncs amb el Manresa prou feines tenim per mantenir-nos a l'ACB. No sé si a Canaletes va haver-hi alguna concentració multitudinària per celebrar aquesta victòria, tenint en compte que la gent en devia estar al cas, ja que vam fer el partit per TV3 i en "prime-time". Però el que és a Manresa ho dubto. I això que just davant de casa meva -en un carrer cèntric- tinc dos bars que quan l'equip de futbol juga un partit important, s'atapeixen de gent i fan tota la gresca que faci falta, i de vegades amb algun que altre problema amb el trànsit. Ja us podeu imaginar l'ambient que es devia viure amb el 0-2 del Madrid-Barça i les cares de tristor després de l'eliminació de la Champions contra l'Inter de Milà. La nit del passat dissabte, que tothom esperava cantar l'aliró, doncs ni fu ni fa. Ara bé, perquè veieu l'interès que desperta el bàsquet, el segon esport del país, ahir aquests dos bars estaven tancats. Fa pena! Com a mínim, els veïns vam poder dormir tranquils, cosa que no passarà el proper diumenge doncs tothom és conscient que la lliga (de futbol) és només qüestió d'un tràmit (anomenat Valladolid).

Per cert, sabíeu que si no arriba a ser per una errada (?) dels jutges de taula amb el rellotge, el Suzuki Manresa hauria estat un dels pocs equips en guanyar el Barça aquesta temporada? Doncs sí, però com en casa del pobre les alegries duren molt poc, si és que n'hi ha, després de reclamar, presentar proves, etc. el jutge esportiu encarregat del dictamen, va prendre la decisió de no tocar el resultat final (82-86 amb pròrroga). Seria bo veure que hagués passat si això mateix hagués succeït ahir a París. I és que quan jugues contra un equip grec i si arribés a un final ajustat, sempre és millor estar més pendent de la taula de cronometradors i no tant del partit.

Abans que m'oblidi, felicitats al Regal Barça i als culés seguidors del bàsquet (dels altres pfff!!).

dissabte, 8 de maig de 2010

Tàrrega: ens en sortirem?

Demà toca el torn de la Mitja Marató de Tàrrega, la primera d'aquest mes de maig que malgrat estar farcit de curses, espero al final no atipar-me. Val a dir que deixant de banda el cas de la de Manresa (que és com córrer a casa), amb aquesta trenco la meva norma de no repetir curses ja fetes, doncs si seguiu el bloc veureu que ja hi vaig participar a l'edició de l'any passat. I si llegiu la seva crònica espero que demà em senti millor. No compto repetir o millorar el temps assolit, ni tampoc acostar-m'hi gaire, ja que com ja he dit vàries vegades no estic en el mateix nivell de forma de fa un any. Em conformaria amb no tenir una altra "pàjara" i estar a gust mentre corri i si hem d'aturar el crono en un temps concret, em sentiria prou satisfet si baixés de l'1:40'h. Però vaja, sense capficar-m'hi ni el més mínim. Més aviat, hi vaig perquè sent el 10è aniversari d'aquesta cursa sembla que el bon ambient està assegurat: cóc de Tàrrega, granissat de la Jijonenca, font de xocolata amb broquetes de fruita de temporada (nyam, nyam!), obsequi especial que consisteix en una capsa d’Albades, (galetes típiques de la ciutat), etc. Ja posats a fer curses, com a mínim que tinguin algun fet diferencial; és a dir, adéu a les típiques samarretes i benvinguts siguin els pernils, viandes i regals per l'estil.

Pel que fa a la cursa, demà el "Team" torna a tenir una altra baixa sensible ja que el companys Frans no serà amb nosaltres; això sí, sort que vindrà el Jordi (es va perdre la mitja d'Olot) i abans que ens passi la ma per la cara i faci la seva potser encara ens quedarà una mica de forces per seguir-lo una estona. Qui sap si ens acabarà fent de llebre! Del recorregut, dir que és gairebé el mateix de l'any passat -dues voltes amb sortida i arribada a Tàrrega, passant per Vilagrassa- però pel que veig al Web, en sentit contrari. Això ens donarà l'oportunitat de passar per davant del restaurant "Casa Pérez" -a Vilagrassa- i reservar taula per dinar. A veure si podem gaudir de nou dels seus cargols. Curiosament, els dos cops que ens hi hem assegut a taula ha estat per sengles curses (la mitja de l'any passat i la de l'estany d'Ivars d'Urgell). Doncs bé, no ens estarem de no tornar-hi.

Per acabar aquesta prèvia a la cursa, tres coses: primera, potser el temps no ens acompanyarà gaire (risc de pluja) i per això l'organització ja avisa al seu Web que en cas que plogui no es suspendrà i que tenen prevista una carpa de 500m2 on aixoplugar els serveis dels corredors. De totes formes, mentre no faci la calorada de l'any passat, no vindria malament una mica d'aigua (però tampoc gaire no sigui que després haguem de córrer amb aletes i un vestit de neoprè). Segona, està anunciada la presència del conegut corredor Pol Guillen per participar al quart de marató (es veu que té por de córrer amb nosaltres i no s'atreveix amb la mitja!). I tercera, sapigueu que tots els participants a la cursa tindrà accés gratuït al museu de joguets i autòmats de Verdú, poblet que també és conegut per la seva ceràmica negra i un petit castell (clar que en aquestes terres d'antiga marca fronterera entre cristians i mahometans, aquest últim no és gens estany).

dijous, 6 de maig de 2010

No més sopa? Doncs dues tasses!

Tot just acabo la "trilogia" dedicada a la possible incidència de la crisi en el món de les curses populars, amb la idea de fons que potser comença a haver-n'hi un excés i avui m'assabento per informacions d'un bon col.lega que neix una nova cursa, i a les meves terres, a Manresa. Dit i fet, es veu que el Club de Tennis Manresa organitza la primera edició de l'anomenada "Cursa del Mosquit" prevista per a la tarda del dissabte 5 de juny. Sembla que s'ha posat de moda que entitats esportives privades i que no tenen una relació directa amb aquest món, organitzin curses, bé nomes per als seus socis, bé obertes a tothom; així, a part d'aquesta tenim la que us deia no fa gaire de la del Club Natació Manresa (enguany ha fet la 2ª edició) i la que us anunciava el passat març de la primera cursa de muntanya del nou gimnàs Cube, cap al cim de La Mola (el 23 de maig).

Pel que fa a aquesta nova cursa, és de 10 km. i transcorre pels camins la Sèquia de Manresa que travessen part del Pla de Bages (bé, el poc que en queda!) entre els termes de Manresa, Santpedor i Sant Fruitós de Bages. Si seguiu el blog, us serà familiar perquè és una zona que ens coneixem com si l'haguéssim parit, ja que l'hem corregut a peu i en bici, pel dret i pel revés. Ja aviso que a qui no li agradi l'asfalt ho tindrà molt bé perquè no en trobarà ni un bri. És una bona opció per a un dissabte a la tarda, sobretot si el temps hi acompanya, perquè tota aquesta zona és molt freqüentada per caminadors, gent que passeja o entrena per córrer (enllaç al seu recorregut). A més, la cursa comença i acaba al Parc de l'Agulla, que és el punt de reunió de molta gent de Manresa i voltants quan comença a fer bon temps si es vol passar una agradable estona no fent res, estar amb la família, jugar amb els nens, pescar, etc. Salvant molt les distàncies, vindria a ser com una mena de Parc del Retiro de Madrid. En aquesta foto podeu veure una vista aèria del seu estany i a l'esquerra les instal.lacions del Club de tennis. Per cert, curiós nom per a una cursa, la del mosquit. A veure si resultarà que espanta més que atreu gent i que els que s'animin a fer-la hagin de fugir d'una plaga, cames ajudeu-me. Ja posats, que ho acabin de rematar i afegeixin el nom de "tigre".

Si voleu una mica més d'informació us podeu acostar al centre de visitants del Parc de la Sèquia, una mena de cub rectangular folrat tot de fusta, o repescar l'escrit que vaig fer amb motiu de la Cursa de Santpedor (octubre del 2009). Així doncs, procurarem que no se'ns passi per alt quan pensem què fer el mes de juny. I per cert, ja que tothom s'anima a fer curses potser és el moment de treure de la nevera aquella primera idea que vam tenir fa un temps de fer-ne una pels voltants de Rocafort; per començar, el nom ja el tenim: la Cursa de les Tines. Total, si el plat és ple ja no vindrà de dues tasses més!

Crisi i curses: més reflexions (3)

En la línia dels darrers dos escrits aquí us deixo el tercer (podríem dir-ne "trilogia"?) que segueix el mateix model de l'anterior, amb la diferència que aquest se centra en les mitges maratons. La tria que he fet també conté, casualment, 24 curses fetes entre el setembre del 2009 i aquest maig, tot i que la intenció inicial era haver-ne inclòs unes quantes més (p. ex. les de Gavà-Castelldefels, Roda de Ter, Terrassa i Sitges per acabar la relació de mitges que formen part de la Challenge de la Diputació de Barcelona) però no he trobat totes les dades. També he pensat en la d'Empúries, que té lloc conjuntament amb la seva Marató i una cursa de 10 km. Però com vaig dir en l'escrit anterior sobre aquesta qüestió, en aquest cas no tenia gaire clar si el límit màxim d'inscripcions del reglament és per a les tres opcions o per a una en concret, amb el risc que pot suposar això de cara a l'exposició de dades incorrectes.

D'altra banda, malgrat que he publicat abans aquestes reflexions en relació a les curses de 10 km, he de dir que el primer cop que hi vaig pensar va ser a la Mitja Marató d'Olot, quan aquell cap de setmana se'n feien dues més en punts tant distants com Lleida i Tossa de Mar. Ara bé, mentre a Olot vam ser 501 corredors, a Tossa s'hi van congregar 324 i a Lleida poc més de 250. I el que més em va cridar l'atenció és que en aquestes dues altres mitges el límit màxim d'inscripcions era de 500 a Lleida i ... 1.500 a Tossa! Per la seva Banda, Olot va fixar el topall en uns "modestos" 750.


I ja que parlem de xifres, m'estalvio l'explicació del que és cada ítem de la taula doncs són els mateixos d'abans. I també com abans, cal tenir clar que les conclusions són una mica d'arriscades de defensar (vaja, que no posaria les mans al foc per elles). Ara bé, potser destacar com sembla que el nombre màxim d'inscripcions permeses és més alt que en les curses de 10 km. Aleshores, podríem deduir d'això que és perquè tenen més interès? o que ja posats a organitzar una cursa, que sigui més llarga? Al cap i a la fi, de curses de 10 km. n'hi ha per triar i remenar i en canvi, de mitges n'hi ha moltes menys (podríem pensar en una mitja marató com un "fet diferencial"). Una segona conclusió és que hi ha algunes que per poder ser-hi t'has d'inscriure amb força antelació (el cas conegut de Granollers però també el de Mataró o Vilafranca del Penedès) i a l'altre extrem -a part dels dos casos citats- tindríem també el de Cunit, Berga o Balaguer en què suposo que ja els agradaria aplegar més gent.

Tot plegat, teniu la taula amb les dades i que cadascú extregui les conclusions que cregui més útils.

dimecres, 5 de maig de 2010

Crisi i curses: més reflexions (2)

A l'escrit d'ahir us vaig donar la tabarra amb una reflexió -sense cap més altra pretensió- sobre la percepció que teníem d'un possible excés de curses (sobretot de les de 10 km.) en el calendari i de com podria afectar-hi l'actual context de profunda crisi econòmica. Al final em comprometia a aportar algunes dades orientatives, tot i que com avisava seria aquest un exercici prou difícil. Tinc clar que la taula que segueix a continuació no té cap validesa "científica" i que les variables que inclou no són, crec, les més rellevants. Així, hagués estat molt millor tenir dades de l'evolució del nombre total de curses als darrers anys i també de l'evolució del nombre de corredors inscrits (si no de totes sí d'una bona tria). El que passa és que trobar aquestes dades és impossible si volem tenir una imatge prou àmplia de les curses organitzades a Catalunya; una altra cosa és que ens volguem centrar en algunes en particular i, amb una mica de sort, podríem disposar d'aquestes dades (sobretot si es tracta de curses amb xip de control de temps).

Doncs bé, després d'uns dies dedicant unes poques hores "mortes" a la recerca d'informació, la següent taula inclou una selecció de 24 curses de 10 km. i altres distàncies (inferiors a la mitja marató), fetes entre el setembre del 2009 i el primer cap de setmana de maig d'enguany. Les variables que inclou són:
  • Edició, o quantes vegades s'ha fet la cursa? La idea original és veure si pot haver-hi relació entre la seva antiguitat (o "veterania") i un major o menor èxit.
  • Nombre de corredors arribats, segons la classificació que es pot consultar al Web de les curses o altres (p. ex. algunes remeten al Web de "ChampionChip", que és l'empresa encarregada del control del temps amb xip). En aquest sentit de ben segur que hagués estat més útil la dada de corredors inscrits (que han pagat) però no ha estat possible. A més, què passa amb aquelles curses que accepten inscripcions el mateix dia?
  • Límit màxim d'inscrits, d'acord amb la dada indicada al reglament de la cursa. Ens pot donar una idea del grau de "crida" que s'espera assolir i fins on pot créixer (per logística, costos, etc.). En alguns casos, aquest límit s'entén que s'aplica en vàries curses alhora (p. ex. una de 10 km. i una mitja marató), tot i que de vegades en el reglament no queda gaire clar.
  • Preus, que varien en funció de si es té o no en propietat el xip, si es fa el pagament abans d'una data concreta, en un segon període o el mateix dia de la cursa (algunes no admetien aquesta darrera opció), descomptes per ser soci d'alguna entitat o club, etc. En aquest sentit, potser es podria pensar que alguns preus són més "prohibitius" que altres. També seria ideal disposar de la dada de l'evolució dels preus any rere any però això ja hagués estat "arrissar el rínxol".
  • Percentatge, és a dir, la relació entre la segona i tercera variables. Ara bé, tot i que hagués estat millor la relació entre el nombre d'inscrits (no d'arribats) i el límit permès, hem de pressuposar que el decalatge entre la primera variable i el nombre de corredors arribats tampoc hauria de ser gaire gran.
A partir que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, si pot. Per exemple, moltes curses presenten una relació percentual superior al 50% i en aquelles que voregen el 90% es podria pensar que han arribat al màxim nombre d'inscripcions. D'altra banda, sembla que hi hauria una relació directament proporcional entre la "veterania" de la cursa i el seu grau de "crida", però també és cert que algunes de joves tenen un èxit destacat (Olot, Pont de Vilomara o Reus). En l'extrem oposat, destaquen casos com el d'Almacelles i fins i tot, crida molt l'atenció el de la cursa Gironella amb només un 10%. O són massa optimista o al reglament hi ha hagut una errata. És clar que també hauríem de tenir en compte que com més alt estigui el llistó més deu costar d'arribar-hi (és a dir, potser té més mèrit un 60% en una cursa de 1.000 corredors que un 80% en una altre de només 300). Pel que fa a la qüestió del preu tampoc se'n pot extreure una conclusió fefaent i no perquè la cursa sigui més barata ha d'atreure més gent (aquí entraria també la qüestió de si té més prestigi, potser també de l'obsequi, etc.). A més, algunes són un pèl més cares perquè són de més distància i per tant, la comparació grinyola més.

Tot plegat, que a partir d'aquí dir si la crisi econòmica actual afecta de més o de menys a l'èxit de les curses populars és, crec jo, una afirmació difícil de demostrar tot i que com a hipòtesi sembla de tot plausible. De totes formes, recordo que això és només una tria de curses feta a partir de les dades que he pogut trobar i que la intenció inicial era la d'una cerca més exhaustiva. Ara bé, o bé la informació no és fàcil de trobar (si és que n'hi ha) o bé no m'hi he dedicat prou temps (i com no em paguen, tampoc tinc perquè fer-ho). Com deia abans, potser millor si agaféssim unes quantes curses i veiéssim quina ha estat la seva evolució als darrers anys, la qual cosa procuraré que sigui objecte d'un altre escrit.

dimarts, 4 de maig de 2010

Crisi i un excés de curses? Reflexions (1)

Amb motiu de la passada Mitja Marató d'Olot i xerrant sobre això de les curses en general, vam arribar a la conclusió que potser començava a haver-hi un excés d'oferta, que tot i l'augment de la popularització d'aquest esport entre molta més gent que abans, potser això no seria suficient com per garantir la viabilitat futura de moltes curses, sobretot d'aquelles que es troben encara en una fase incipient. Hi vaig tornar a pensar quan aquest dissabte 1 de maig es van fer dues curses al Bages, a Artés (ja va per la seva 10ª edició) i a Manresa (organitzada pel Club de Natació i que n'era la 2ª edició). I totes dues gairebé a la mateixa hora i molt semblants quant a distància i perfil. Recordeu que la primera ja la vaig citar com una de les opcions a fer aquest maig però l'altra se'm va passar per alt (tampoc estava anunciada a cap calendari Web, que jo sàpiga).

Així doncs, em vaig demanar: no era possible que la de Manresa s'hagués fet l'endemà i no el mateix dia? Estic convençut que hi hauria hagut corredors d'aquestes contrades amb ganes de fer les dues en un interval de 24 hores. I dic aquesta i no la d'Artés per la seva major "antiguitat" i perquè, justament, el seu nom és "Cros de l'1 de maig". Desconec si uns i altres organitzadors van tenir en compte aquest fet i si és així, potser tampoc li van donar cap importància. De totes formes, veient això i traspassant-ho a un context més ampli, un no pot evitar de tenir la sensació que en molts casos, i tractant-se de curses minoritàries, potser s'estan fent la punyeta unes i altres de manera innecessària. És com si hi hagués una mena de "campi qui pugui", de pensar en muntar una cursa sense tenir en compte la resta d'ofertes que existeix més o menys pels voltants. I a més, fixeu-vos que parlem de curses de 10 km. que és la modalitat més popular i nombrosa quant a demanda i també en oferta. A mida que anem pujant en distància (mitges i maratons), tant una com altra van de baixa, però sobretot l'oferta.

És ben cert que com ja s'ha comentat en aquest mateix blog i com podeu llegir també en diaris i revistes quan hi ha alguna cursa d'aquestes tan massificades, la pràctica de sortir a córrer ja potser ha deixat de ser una qüestió de moda (les modes són passatgeres, van i venen) i ara és una activitat "vital" per a molta gent (potser sense la transcendència que traspua aquesta paraula). Per motius de salut, per passar-s'ho bé, per tenir una bona excusa per fer una excursió, pel que sigui (llegiu el decàleg que vaig escriure fa un temps), però de ben segur que cada cop veieu pels carrers de la vostra ciutat més gent corrent. I d'això se'n beneficien les botigues d'esports, d'alimentació esportiva, editorials de revistes d'atletisme i similars, agències de viatge, etc. És a dir, que allò que va començar com una qüestió molt "amateur" està generant un impacte econòmic significatiu i gens menyspreable en alguns sectors. I d'aquí a muntar una cursa hi ha només un pas. Sembla com si tothom hagués vist el negoci i ara hagi arribat l'hora de pujar-se a aquest carro.

Compte, amb això últim no estic criticant en cap moment el munt de gent que deu haver-hi darrera l'organització d'una cursa, de qualsevol, sigui gran o petita, mediàtica o desconeguda. Estic convençut que el grau de voluntarisme és absolut i total, que s'hi és sense cap obligació, que com a molt rebran un entrepà o se'ls pagarà el dinar, i sabent que un cop acabi la cursa tenen més números de rebre crítiques si alguna cosa no va gaire bé que no pas siguin felicitats si tot ha anat com oli en un llum. Més aviat la meva reflexió d'aquest escrit va en el sentit de tenir la impressió que és com si ara qualsevol poble, nucli, ciutat, etc. se sentís "obligat" a fer una cursa per tal que se'n parli, com si s'hagués de sortir en una mena de mapa "atlètic" i que si no hi ets, aleshores no ets ningú. En termes de màrqueting urbà es diu que és important tenir algun atractiu turístic per fer-te un petit forat en el mapa turístic mundial i que la gent et pugui conèixer i visitar. Doncs bé, després de poc més d'un any immers en el món de les curses populars començo a pensar el mateix. I com diu la dita, estarem matant la gallina dels ous d'or?

I això em porta a pensar en la viabilitat d'algunes curses, sobretot en termes econòmics. En altres paraules, hi ha tanta demanda com perquè avui dia hi hagi molta més oferta que fa uns anys? Ara potser especularé més del compte -doncs mai n'he organitzat cap- però m'imagino que per molta bona voluntat que s'hi posi, l'organització d'una cursa ha de costar calés i a l'hora de fer càlculs hem de pensar en partides com els obsequis als corredors, el menjar i beure, pòlisses de responsabilitat civil i assegurances d'accidents (mireu el reglament de les curses), etc. I és clar, tot això no surt del no res ni tampoc fregant una llàntia màgica. Són despeses que se suposa han de quedar cobertes a través de les inscripcions, patrocinadors, potser també dels propis ajuntaments, etc. Però com no conec gaire el rerefons no voldria parlar més del compte, ficar la pota i, sobretot, ofendre algú sense voler-ho.

Ara bé, en un context de crisi com l'actual i sense gaires visos que millori a curt termini, em pregunto el següent: algunes curses podran aguantar sense haver de pujar el preu de la inscripció? I si això es produeix, aleshores no podríem pensar que el potencial corredor interessat sigui ara més escrupolós en la tria de les curses que vol fer (i pagar)? Algú podria replicar dient que no n'hi ha per tant, que el preu no és gens prohibitiu (posem l'equivalent a un sopar de nivell mitjà?) i que això no li ha de fer desistir d'inscriure-s'hi. D'una banda és cert, mirat aïlladament els preus solen ser també "populars" però potser ara hi haurà una major tirada per curses més properes al lloc de residència, que suposin una menor despesa de viatge, que no "obliguin" a dinar fora o fins i tot, a dormir (allò que dèiem abans de la cursa com un bon pretext per fer una excursió). Si aquesta idea és plausible, aleshores podríem també pensar que la repercussió econòmica allà on es fes la cursa serà menor. Veieu per on vull anar, en un model de vida capitalista la variable clau per seguir creixent és el consum, regulat per la llei de l'oferta i la demanda; però quan l'oferta es fa més restrictiva (p. ex. pujada de preus en inscripcions) i la demanda tampoc està per gaires alegries, aleshores tot se'n ressent. Si la crisi fa tancar fàbriques i provoca deslocalització industrial, no podríem parlar també de desaparició de curses, de la seva "deslocalització"?

Total, que m'ha sortit una reflexió més llarga del previst inicialment. És clar que per saber si el món de les curses populars està o no en crisi hauríem de consultar dades concretes i rellevants, així com també amb un horitzó temporal d'uns quants anys enrere. No és aquest l'objectiu de l'escrit sinó tan sols deixar anar en veu alta uns quants pensaments. Això sí, en propers escrits sobre el mateix tema intentaré basar-me en algunes dades, tot i que ja avenço que és un exercici prou complicat i del qual tampoc se'n podran extreure conclusions gaire rotundes.

dilluns, 3 de maig de 2010

Marató d'Empúries: guanyo la porra!

Ahir em vaig dur una agradable sorpresa en assabentar-me que havia guanyat una de les poques porres que mai he jugat. Efectivament, el col.lega blocaire Luigi, que té un blog amb un nom tan "poètic" com aquest -maryannholdmyhand-, en va fer una a mitjans d'abril sobre el temps que faria a la marató d'Empúries d'ahir diumenge. I de 35 persones que han dit la seva jo he estat qui més s'hi ha acostat, amb una predicció que només s'ha desviat en 27" (de més); li vaig predir un temps de 3:22:15h i al final ha fet un fantàstic temps de 3:21:48h (en aquest enllaç podeu veure la resta de prediccions). Val a dir que no ens coneixem personalment i només hem contactat algun cop a través dels nostres respectius blogs (aprofito per recomanar-vos el seu, tant pels continguts com per l'estil de com estan redactats). A veure com ens ho fem ara per a la perceptiva entrega i recollida del premi, el qual consisteix en un magnífic lot de 6 Guinness (gentilesa del Chequeahorro del Club Carrefour) i un llibre ("Iniciació a la poesia de Salvador Espriu", de J.M.Castellet i signat pel mateix autor). Ja us asseguro que mentre llegeixi el llibre ho faré gaudint d'una cervesa. Dit això, potser que m'apliqui i adapti al món de les curses aquella dita que diu "Desafortunat en el joc, afortunat en l'amor" i diguem "Desafortunat en les curses, afortunat en el joc" (ja ho sóc en l'amor).

Per cert, no me'n puc estar de felicitar el company Luigi pel seu temps perquè crec que és molt bo i ni de lluny em plantejo arribar-hi. Si llegiu la seva minicrònica, ho ha aconseguit fent dues mitges maratons en sengles temps molt raonables, entre 1:40 i 1:41h. Felicitats! Si mireu les entrades del seu blog, veureu que li va molt córrer per muntanya i es veu que això deu ajudar molt quan s'ha de fer després en pla.