divendres, 9 de maig de 2014

Correcaminant per Avià: tornem a la "mili"?

Un altre cop m'endarrereixo en la publicació de la crònica de la meva darrera participació a una prova però què voleu que us digui ... qui pensi que els docents universitaris tenim poca feina o bé coneix algú que, efectivament, es toca més les pilotes que res més, o bé no té ni p*** idea del que suposa aquesta feina. Per això, i perquè el dia té 24 hores i la setmana només 7 dies, les darreres cròniques, més que actuals les haurem de considerar del passat recent. Tant se val, el que importa és allò que queda escrit i després ja us ho llegireu si us ve de gust (esperem-ho!). Feta aquesta mena de disculpa introductòria pel retard, anem al tema que ens ha portat a aquí: la crònica de la meva "corre-caminada" per les terres del Berguedà, en concret pel municipi d'Avià. Vagi d'entrada que mentiria si digués que mai havia corregut per aquestes contrades: i és que quan vaig fer la "mili" fa gairebé 25 anys (a l'antiga caserna de Berga) no havia matí que no acabéssim la sessió de gimnàstica corrent cap el polígon de la Valldan i ja posats, a Avià (i us asseguro que en aquella època no estava jo per a gaires "proeses"). Per tant, podríem dir que va ser una caminada molt ben aprofitada, tant des del punt de vista atlètic com personal, per allò de Do you remember ...?


A tot això, com la prova comença a les 8:00h he de matinar per presentar-m'hi amb una certa antelació i no trobar-me gaire gent davant meu quan em posi a córrer. Per sort, tot i que hi ha molta més gent que a Sallent -segons una notícia web de l'Ajuntament, ens hi vam aplegar un miler de persones- la inscripció va ser molt ràpida. Això de poder-se inscriure-s'hi el mateix dia i sense cap recàrrec en el preu, trobo que és un gran encert per aquella gent que de vegades no sap del cert si podrà anar-hi fins el darrer moment. Amb no gaire temps per fer el cafè de rigor i buidar budells, es dóna la sortida i com ve sent habitual dedico el primer tram pels carrers de la vila a caminar i escalfar el peu dret, tot i que darrerament veig que no em fa gaire la murga i en canvi si em noto alguna altra part del cos, és el planxell dret. Tot i ser puntual, em vaig trobant per davant meu força caminadors i dedueixo que han sortit abans de l'hora oficial, i és que fins i tot per això hi ha gent que no és puntual i surt abans d'hora. Començo a fer gambades i sense gaire dilació -no sigui que ens adormim- el recorregut ens fa pujar per la Serra de Noet i aquí arribem al punt més alt de la caminada (uns 744 m). Les coses es van posar al seu punt i ja em vaig trobant els primers corredors amb qui m'uneixo i deixant enrere els primers caminadors. Millor, ara no ens molestarem els uns als altres.

Carenegem per la Serra i la deixem enrere amb algun que altre tram de baixada on calia posar-hi els quatre ulls per no caure. Continuem amb la marxa, baixem i planegem i arribem al primer control (dels 4 que em trobaré abans d'arribar de nou a Avià), a Sant Elies. Serà a partir d'aquest punt que deixaré enrere un grup de corredors i faré la goma amb un altre fins el final. Ja fa una estona que el perfil és clarament descendent i ens acostem al seu punt més baix, a la Farga de Cal Rosal (490 m). A partir d'aquí la tendència del perfil és de pujada però més suau que la baixada que hem fet abans i alternant-ho amb trams planers. Deixem enrere la Casanova de Montorcí (als peus del Serrat de l'Àliga) no sense haver suat un pèl a les Roques dels Escalirons i arribem al segon control on el recorregut es divideix; per descomptat jo opto per fer el llarg (17,5 km.) ja que per menys no m'hi hagués posat. Fem petar la xerrada una estona i aprofito per fer mig entrepà d'una excel·lent botifarra confiant que després no ho hagi de pagar corrent amb l'estómac mig ple. És justament aquí que m'"avança" un corredor que sembla tenir molta pressa i que ja no el tornaré a veure motiu pel qual he de deduir que aquest va ser el "guanyador" de la prova. Tant se val, continuo al meu ritme, lent però sense gaire pausa i gaudint alhora del paisatge -que val molt la pena- i del fantàstic dia que feia per córrer: sol i una calor moderada.

 
M'hi torno a posar i al cap de poca estona passo pel davant del Más Lladó (foto superior) que sempre havia vist des de la carretera vella de Manresa a Berga però mai pel "darrera". Realment espectacular. Però no ho és menys l'església de Sant Vicenç d'Obiols (foto inferior) per davant de la qual passem pocs quilòmetres després. Crec que a qui li agradin en general, les "pedres" no es pot perdre aquestes dues peces arquitectòniques. Ens trobem ara en una part del recorregut que més o menys va planejant i cap el km. 11 arribo al tercer control, al molí de Bellús: m'hi aturo per emplenar d'aigua el meu dipòsit i comentem el que ens queda encara per fer que, breument, es resumeix com segueix: amb petits saltironets, pujada suau però constant fins el final. Doncs vinga, cames amunt i a córrer de nou. Passem per la zona de Graugés, que dóna nom a una colònia agrícola, fet curiós en una comarca on de colònies n'hi ha moltes però la majoria tèxtils, i que actualment és un indret molt reconegut per a fer excursions (inclou un estany artificial). Estem als darrers quilòmetres de la caminada i se'ns fa passar pel mig de la Serralada de Graugés (un nom força"ambiciós" pel que resulta ser en realitat). Aquí, però, trobo que l'itinerari és un pèl confús, amb molts giravolts tot i que tampoc és res que ens faci despistar gaire (crec que aquí hi havia el major nombre de cartells de la caminada per metre quadrat). En això que arribem al quart i darrer control on amb uns quants glops d'aigua i una mica de fruita el deixo enrere. Aquí m'ajunto de nou amb l'altre corredor amb qui anava fent la goma i fem junts el darrer parell de quilòmetres.


Al final, segon i tercer respectivament i tan contents com uns gínjols, amb un temps invertit d'1h:58'. Un bon i complet avituallament a l'arribada i tornar cap a casa amb un bon somriure. No hi ha res millor que tenir la sensació d'haver fet un molt bon entrenament, per una zona que no havia trepitjat des de feia anys -i en circumstàncies molt diferents- molt ben avituallat, amb un recorregut ben indicat i tot això a un preu molt ajustat, fet en un parell d'horetes i sense haver-se de cansar gaire. Qualsevol se'n va a fer curses d'aquelles molt més extremes i altres "fricades" que suposin dedicar-hi tot un diumenge: deu ser que hi ha molta gent que no té vida familiar! I ara a per la propera que, si tot va bé, serà a Navarcles: més a prop de casa, més curta i més barata.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada