Cursa de Calders: Marahon man és humà

Aquest proppassat dissabte vam participar jo, el Jordi i el Xavi a la 3ª edició de la cursa de muntanya de Calders, un dels actes de la seva festa major. I com era d'esperar el pronòstic més o menys es va complir pel que fa a la meva actuació, que no va passar de certament discreta, malgrat que sense fregar el llindar de la "trista figura". I és que tot estava en contra perquè això passés: una tarda de dissabte, forta calor, perfil gens adaptat a les meves modestes capacitats i per suposat, un nivell de forma més que millorable, tot i haver-se iniciat ja la temporada. Aquests i algun factor més -que després citaré- es van confabular perquè la meva participació en aquesta cursa fos la que ha estat però tot i això, vaig saber mantenir un cert to com per dir que hagués pogut anar a pitjor.

Anem a pams. Ens presentem tots tres al punt de sortida amb prou antelació com per adonar-nos que tot i no ser una gentada (al final vam ser gairebé noranta corredors, tot i que estaven inscrits de la vora d'un centenar), hi havia un cert nivell. No ho dic per nosaltres i menys per mi, és clar, però crec que és el que tenen aquestes curses de muntanya no gaire conegudes però alhora d'una certa duresa, que una bona part de la gent que hi va et passa la ma per la cara, i palesen també molt clarament que no tenen res a veure amb una cursa de 10 km. més "normal", de les que m'agraden a mi. I si aquesta ja era prou dura amb la informació que havia penjada al seu web, ho seria més després de saber que els poc més de 10 km. inicials s'havien allargat a 11,4 km. Però és que després vindria una altra sorpresa que afegiria encara més duresa. És allò que diuen que si no vols caldo, doncs dues tasses!

Conscient de la meva inferioritat ja em situo a la part final del grup de sortida per no molestar gaire als que, sens dubte, aniran millor que jo. Prenem la sortida ben puntuals (millor, com més aviat comenci el patiment, més aviat acabarà) i els primers qms. són els més fàcils en ser de baixada (em surt una ritme de 4':20"-4':25"), malgrat que algun tram és complicat de fer perquè transcorre per corriols. Arribem al punt més baix de l'itinerari, al Molí del Castell (per sota dels 400 m.), i aquí topem amb la segona sorpresa: la pujada al Castell de Calders (veure crònica prèvia), que no estava indicada al mapa de la cursa. Aquesta part és d'allò més empinada i fins i tot en algun punt hi ha cordes per poder pujar més segur. Per suposat, tothom que veig fa el mateix que jo: posar-se a caminar perquè estic segur que ni la cabra més agosarada podria córrer. Desfem la pujada que hem fet per l'altre cantó del turó i sense gaire més dilació, comencem a pujar un altre cop, primer d'una forma suau i després més accentuada. Ens trobem ara a l'Obaga de Sant Amanç i després de passar pel control d'avituallament (cap el km. 6) la cosa es suavitza de nou (quasi hem arribat a la cota dels 600 m.) però continua pujant, passem de llarg la Quintana de Sant Amanç i la seva capella (veure foto) i arribem a la zona més alta del recorregut (la Quintana de Reixac, cap els 625 m). El que passa és que com estic una mica "tocat" després d'un parell de qms. de forta pujada, fins i tot aquelles més suaus i que en altres curses no em costaria gaire de fer, ara se m'ennueguen.

A partir del qm. 7 ... al.leluia!! el recorregut inicia el segon tram més llarg de descens, tot i que de tant en tant ens trobem alguna que altra petita pujada que no contribueix gens ni mica a sostenir un ritme més viu. Finalment, enfilem els carrers del poble i pensant que el traçat ens faria seguir pel camí més directe fins la plaça de l'Ajuntament -lloc d'arribada- topem amb la cirereta del pastís: se'ns fa baixar en direcció al camp de futbol per després tornar a pujar de nou. Collons!! reconec que se m'escapa més d'un renec. Però ara sí que veig l'arc de l'arribada i tot xino-xano creuo la meta en el lloc 56 d'un total de 84 corredors arribats (uns quants s'han quedat pel camí), i amb un temps discret de poc més 1h:16'. Com veieu, una actuació discreta en una cursa bastant ben organitzada. I després la recompensa: un magnífic i super complet piscolabis que ens fa oblidar la calorada i duresa de la cursa i encara tindria una darrera sorpresa: el meu dorsal (el 34) ha estat agraciat amb un dels premis de la rifa: un saborós fuet del qual ja només en queden engrunes. Val a dir també que en aquesta cursa he descobert una manera perquè altres corredors que estan mica millor que jo no em deixin enrere: conscient de la calor i coneixedor que només hi hauria un avituallament, ha estat el primer cop que he corregut amb un bidó d'aigua i us ben asseguro que quan n'oferia als meus col.legues, aquests no s'allunyaven gaire de mi.

Per acabar, i com ve sent habitual, passo a valorar breument la cursa:

• Aspectes que m'han agradat: és una cursa on crec que l'esperit popular es manté viu, que no aplega molta gent i això facilita molt la logística del corredor: aparcament, recollida del dorsal i de l'obsequi. D'altra banda, el recorregut -duresa a banda- és bastant atractiu i el pas pel castell crec que ha estat un encert, a més d'una sorpresa. I a qui li agradi la varietat de ferm -corriol, pista- té el gaudi garantit però absteniu-vos aquells de vosaltres que tingueu por de fer-vos malbé els turmells. Per cert, tots els qms. del recorregut també estaven indicats (no sé si ben ubicats perquè ja sabeu que jo no corro amb GPS).
  
• Aspectes que haurien de millorar: per un "obsés" per la informació cartogràfica com jo, aquesta hauria de millorar: el perfil publicat no es correspon amb el traçat de l'itinerari i és clar, un no sap a què agafar-se abans de la cursa. També caldria estar amatent a l'actualització d'altra informació publicada al web (p. ex. si la distància de la cursa ha variat doncs no està de més dir-ho). I sobretot, crec que una cursa amb aquesta distància, duresa i època de l'any hauria de tenir 2 avituallaments i no només un (i aquesta ha estat una opinió que vaig sentir de més d'un corredor). I encara rai que jo duia aigua.

Bé, ho deixo aquí. La meva enhorabona als organitzadors de la cursa (ja veieu que els petits defectes són molt fàcils d'esmenar) però no us asseguro que repeteixi l'any vinent perquè com deia abans, aquest no és el meu tipus de cursa preferit. Per cert, aquesta foto és després de l'arribada: estava tan cansat que ni tenia esma per obrir els ulls però sí per sostenir el sobre que duia dins el val de l'obsequi de la rifa. I és que Marathon man és també humà, i encara més en aquestes curses de muntanya. Però com diuen en castellà, "no hay mal que por bien no venga".