dilluns, 29 d’abril de 2013

Nova cursa en el calendari: política i esport

Fa un parell de dies que vaig publicar la relació mensual de curses més interessants per al mes següent i vet aquí que quan vaig consultar el calendari se'm va passar per alt una de nova: la Cursa 1714 Manlleu-Vic. Es tracta d'una nova proposta que es celebrarà el 12 de maig a la comarca d'Osona i que uneix les localitats de Manlleu i Vic, passant per Les Masies de Roda, Gurb, Roda de Ter, Tavèrnoles, Folgueroles i Calldetenes, fent tot plegat una distància de 17,14 km. Pel que diu la informació publicada a la web, aquesta vindria a substituir la que era la “Cursa de Policia” que durant els últims anys el Club Atlètic Vic ha estat organitzant habitualment a la segona quinzena de maig, i que enllaçava directament Manlleu i Vic (que ja conec i vaig criticar al seu moment). Es diu també que a fi d'evitar la fredor (jo diria que avorriment) pel fet que era una cursa que transcorria fora dels nuclis urbans per una llarga recta de la carretera B-522, es va plantejar la possibilitat que creués diferents nuclis urbans de la comarca, i en el traçat proposat, sembla que curiosament, la distància que sortia rondava els 17km. I d’aquí va néixer la idea de fer una cursa de 17,14 km. i proposar que s'hi afegís l’Assemblea Nacional Catalana d’organitzar-la. Si voleu participar-hi, a l'enllaç que us adjunto teniu les dades bàsiques per fer la inscripció però no trobareu -fins el moment- cap més informació d'interès per un corredor, com per exemple el recorregut i perfil, i només ho trobareu si accediu al seu Facebook.


D'altra banda, si us ve de gust participar-hi i demostrar la vostra catalanitat més acèrrima, afanyeu-vos en formalitzar la inscripció perquè fins demà el seu preu és de 12€ (per una cursa de 17 km. no estaria malament), però a partir de l'1 de maig el càstig serà de 20€. Pel que sembla no han deixat enrere la tendència de l'antiga cursa de la Policia de ser una cursa bastant cara (per al que era). Ara bé, sapigueu que si teniu prou amb 17 km, estigueu al cas que no hagueu de fer el doble de distància perquè el circuit no és circular sinó que comença i acaba en dos llocs diferents, i sense que després hagi servei d'autobús que porti els corredors al punt d'inici. Per tant, o us organitzeu un transport alternatiu o confieu en el transport públic de la comarca.

Pel que fa a mi, aquesta cursa no entra en els meus plans perquè just aquest dia en tinc una altra al cap (el Cros del Traginer de Balsareny) i també perquè com no estic en un nivell òptim de forma, crec que aquests 17 km. se m'acabarien per ennuegar, tot i que el desnivell total no és gaire (ja ho té això aquesta contrada i per això li deuen dir la Plana de Vic). De totes formes, animo tota aquella gent que estigui un pèl millor que jo (i no costaria gaire) que si vol expressar el seu desig que Catalunya continuï avançant cap a l'Estat propi, amb més entrebancs que cap altra cosa, però, hi participi i si pot ser amb alguna indumentària que així ho reflecteixi (la samarreta, vambes, tubular, etc.). Per sort, als darrers anys, i en consonància amb un, a priori, sentiment nacional més important i estès que abans, hi ha molts més llocs on fer-se amb una indumentària "catalanista" i de qualitat (p. ex. no és per fer propaganda de ningú en particular però ara em ve al cap aquesta web, i que quedi clar que no hi tinc cap comissió).

A part de tot això, algú em podria acusar de voler barrejar esport i política i jo li respondria: "I què? quin mal hi ha?" Les barreges no tenen perquè ser dolentes per si mateixes i en aquest maleït Estat (ara parlo de l'espanyol), estem més que habituats a veure com la política és utilitzada per bé i per malament, per afectar altres àmbits de les nostres vides quotidianes (religió, societat, família, educació, economia, etc.). Per tant, no veig perquè l'esport ha de restar-ne "immune". Al cap i a la fi, tenim exemples ben propers de com l'esport és un arma en mans de la classe política i de certes federacions estatals que impedeixen per activa i per passiva que altres federacions puguin existir (què me'n dieu de "la Roja"?). De vegades quan sento aquesta mena de comentaris penso allò que en castellà és "veure la paja en el ojo ajeno y no la viga en el propio" i que quan es parla de nacionalisme sempre és amb un to negatiu (referint-se, per descomptat, al català i basc) quan existeix un altre nacionalisme per mi i molta més gent, més perillós, com l'espanyol. És clar que a Madrid i a bona part de la resta de l'Estat no s'adonen d'això; en aquest sentit, encara recordo en temps del famós i polèmic nou Estatut de Catalunya un comentari de la Sra. Esperanza Aguirre al Sr. Pascual Maragall, dient que no havia cap partit que defensés la nació espanyola (el nas encara li deu estar creixent).

Bé, no m'estendré més sobre aquesta qüestió ja que els i les seguidores d'aquest bloc ja s'hauran adonat que m'hi he manifestat més d'un cop. De totes formes aquí us deixo uns quants enllaços que us porten a les ximpleries que he dit:

dissabte, 27 d’abril de 2013

Al maig, cada dia un raig

O quasi! perquè aquest mes de maig se'ns presenta amb un ampli ventall d'interessants curses gairebé per a cada cap de setmana, sempre i quan us declareu seguidors acèrrims de les meves preferències per a l'elecció d'unes i el descart d'unes altres, i que no repetiré un cop més per no fer-me pesat. De fet, ja començaríem a fer-ne alguna el mateig primer dia de mes, diada del treball, com després detallaré. El que passa, però, és que jo em limitaré a tan sols una i depenent de com vegi que està el meu peu uns quants dies abans, potser en faré una segona. Però hores d'ara, això és impossible d'assegurar i si vull continuar corrent amb unes mínimes garanties per no acabar fent el paper de la trista figura, em veuré obligat a fer cas del meu cos i del que aquest em "digui". Dit això, us detallo les curses que més m'han interessat per aquest maig que estem a punt d'inaugurar, amb la seguretat que en alguna ens hi trobarem.
  • Cursa que faré: n'incloc una que fins ara no he fet mai però que ja fa un temps que li tinc posat l'ullet. Es tracta del Cross del Traginer (12 de maig), una cursa de 10 km. que es fa a la vila bagenca de Balsareny, que transcorre per pista, té una mica de desnivell i pel la informació de les edicions passades, no crec que siguem gaire gent.
  • Cursa que em rumiaré: com deia abans, dependrà de com tingui el peu, però si aquest respon m'agradaria incloure al sarró, un cop més, la Cursa de Muntanya de Castelltallat (19 de maig). La d'enguany serà la seva tercera edició i hi he estat en les dues primeres per la qual cosa puc dir que més o menys, la conec: uns 13,3 km. amb un desnivell acumulat superior als 460 m. tot i que no hi ha trams que siguin exageradament molt costeruts, llevat d'algun de puntual. A més, si voleu un bon al·licient per no perdre-us-la, la seva inscripció val només 5€ (i no és broma) i si la feu el mateix dia, 10€ (moltes d'aquesta distància ja en valen més d'entrada).
  • Curses que no faré (però molt recomendables): per a l'1 de maig teniu el Cros d'Artés, de poc més de 10 km. amb una mica de desnivell però que es pot fer perfectament si s'està una mica en forma. Per al dissabte 11 de maig no us hauríeu de perdre la Cursa 11.111m pel Cor de la Fageda, a Olot, i que transcorre per uns paratges dignes de badar una bona estona; hi ha l'opció de fer dues distàncies, 13'5 km. i 24 km. L'endemà (12 de maig) podríeu fer la Cursa del Corriol de Solsona, que com les altres que estic fent darrerament, s'ajusta del tot bé als meus criteris quant a distància, desnivell i nivell d'exigència, volum de gent i tipus de ferm. I per descomptat, si esteu una mica més en forma, no us hauríeu de perdre la Punk Trail de Fonollosa, gratuïta, diferent a la resta de curses i amb dos recorreguts que si un és dur, l'altre encara més. Però per l'ambient que de ben segur s'hi viurà, l'esforç pagarà la pena.

També parlaria d'altres curses, i les citaré, però per un motiu o altra, no penso fer-les mai més: la del Mosquit de Manresa, que ha canviat de dia i de mes i que amb un cop que la vaig fer, ja en vaig tenir prou, i la Mitja Marató de Tàrrega, absolutament recomenable per als amants d'aquesta distància (també hi ha l'opció del Quart de Marató) però que ja ha deixat d'entrar en els meus plans perquè com ja vaig dir al seu moment, he descartat per sempre més aquesta distància. Val a dir que les meves tres participacions les guardo amb un molt bon record i si estigués en un nivell òptim de forma, no dubtaria ni per un moment en tornar-hi.

dijous, 25 d’abril de 2013

Navàs: bon Cros, cursa discreta

El passat dissabte tarda va ser el torn de participar al Cros de Sant Jordi de Navàs, una cursa que s'ajusta bastant bé als criteris que estic buscant darrerament, quant a distància, perfil, ferm, nivell d'exigència, caliu i relació qualitat-preu. Val a dir que aquesta ja la coneixia mínimament per haver estat al 2011 (i no oblidem que el 2009 hi van ser el Frans i el Xavi i jo com a mer espectador) i per tant, i sabent que el seu recorregut no havia canviat, era conscient que no seria una cursa del tot plàcida, malgrat que tampoc molt dura. En general, i com després detallaré, és una cursa que està bastant bé tot i que tinc la impressió que potser s'hagi estancat una mica -la qual cosa no és dolenta en si mateixa-, si més no si ens fixem en el nombre final de corredors classificats en les seves sis edicions, passant de poc més de 300 a baixar fins a quasi fregar els 200; de fet la d'enguany ha estat la més reduïda amb 214. Ha de quedar molt clar que a mi això ja m'està bé i que fugint de les multituds, no seré jo el primer a destacar aquest aspecte per sobre uns altres (ans el contrari). Ara bé, tenint en compte que segons el reglament, el topall estava posat en 400 inscripcions, potser sí que hi ha quelcom que no acaba de rutllar. Però no ens avancem perquè després ja tindrem temps de fer-ne una valoració més detallada.

A tot això, em presento a Navàs acompanyat de la família però sabent que no s'hi podran quedar i per tant, que em quedaré sense foto d'arribada amb l'Stanis. Em trobo uns quants coneguts (la Rosa María, el Pep, en Ferran) i també un parell de desconeguts que em reconeixen per aquest bloc i que se'n declaren seguidors (us ben asseguro que quan m'ho deien no els estava creixent el nas). Tots ens queixem d'una o altra cosa (qui no té un all, té una ceba) però coincidim que estaríem millor al sofà (dissabte tarda) no fent res que corrent. Però com hem vingut amb aquest propòsit, les penes couen menys si venen acompanyades d'un fantàstic dia: sol, temperatura agradable i una mica de vent per suavitzar la possible sensació de calor que poguem tenir al llarg de la cursa. A l'escalfament previ em topo carrer amunt, carrer avall, amb qui serà el guanyador de la prova -en Jaume Leiva- i ja només de veure'l m'adono de la gran distància que hi ha entre ell i uns pocs més i la gran massa de corredors populars anònims. Però aquí comparteixo una de tantes encertades reflexions publicades al "Blog Maldito" com és que "el corredor no es el amo de una carrera, pero sin él no existiría". Per tant, alegrem-nos-en del nostre paper perquè sense la nostra mediocritat no hi haurien cracks com aquest. Val a dir que després tornaria a coincidir amb ell a la dutxa però ho deixo aquí i no m'esplaio més per no donar pas a errònies interpretacions d'allò que no és.

Explicats els prolegòmens, anem a fer la crònica de la meva cursa que per això estem aquí (com diria aquell escriptor que ja està criant malves, en Paco Umbral, "Aquí hemos venido a hablar de mi libro"). Es dóna l'inici i començo a la cua del grup, amb tranquil·litat i sabent que aviat haurem d'atacar el primer i més dur tram de pujada. Fem la volta pel Passeig de la Industria i passem de nou per la sortida (serà també el punt d'arribada) i tot seguit comencem a enfilar el carrer que ens ha de dur a la sortida del poble. Travessem la carretera de l'Eix i continuem pujant fins passat el quilòmetre 3'5 i aquí m'adono que no la meva no serà una cursa rodona, ja que no puc continuar amb el ritme i em superen no pocs corredors. Després comencem a baixar i sé que tocarà després, i fins el quilòmetre 7'5, un tram relativament pla, amb uns quants tobogans de poca dificultat. En aquest tram és on recupero unes quantes posicions i mantinc la meva fins gairebé el final, tot i que abans haurem de superar una segona pujada, més suau i curta que l'anterior, però. Entrem de nou als carrers de la vila i aquí em trobo a en Pep Bruch (ens vam conèixer a Torà) de qui pensava que m'havia deixat enrere feia estona (potser és que jo no estava tan malament com em pensava!). Creuo la meta amb un temps final de 53':30", uns cinc minuts més que al 2011 i amb això ja està tot dit: no em cansaré de dir que estic en bastant baixa forma i no compto que millori les meves actuacions passades. Però si abans no era aquesta una qüestió que em trenqués el son, ara encara menys. De totes formes, i per sorpresa meva, a la classificació apareixo amb un temps de 3 minuts menys la qual cosa és de totes totes, un error: us ben asseguro que vaig arribar darrera del Pep (per tant estaríem parlant de la posició núm. 140 d'un total de 214). Però bé, així hi consta per a la història.


I feta la crònica, anem a valorar la cursa d'una forma més o menys metòdica, seguint el procediment que hem aplicat per a les darreres curses. D'entrada, i pel que estic veient darrerament en curses similars, el preu que vaig pagar (12€) comença a ser bastant habitual (el mateix respecte a fa dos anys); en aquest sentit diria que la relació qualitat-preu és força correcta i posats a atorgar una puntuació, ens mouríem al voltant d'un 8 o notable alt (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació de la nota a partir dels serveis més bàsics que jo vaig utilitzar, la majoria dels ítems mereixen una valoració força bona tret d'algun que, a parer meu, necessitarien millorar:
  • Pàgina web: incloïa informació detallada dels aspectes més importants (llistat dels inscrits, enllaç al track i perfil), possibilitat d'inscripció on-line, publicació dels resultats i fotografies. Molt correcte.
  • Entrega de dorsals: llistat de dorsals publicat allà mateix i gens de cua per recollir-lo. Molt correcte. 
  • Obsequi: la típica samarreta d'un disseny no gaire cridaner però sense possibilitat d'escollir la meva talla (L), que d'altra banda deu ser la més habitual, perquè ja s'havien exhaurit. També un parell de tetrabrics del típic caldo Aneto que, si aneu a comprar-los al supermercat, veureu que no és dels barats. Correcte.
  • Infraestructura de la zona arribada i sortida: bona senyalització de l'accés i facilitat relativa d'aparcament (s'ha de trobar el forat pels carrers de la vila). Molt correcta.
  • Reglament: de fàcil consulta, clar i bastant detallat. Correcte.
  • Puntualitat de la sortida: Molt correcte.
  • Guarda-roba: aquí he de posar una nota negativa perquè no n'hi havia (i jo diria que tampoc hagués suposat un gran esforç posar-hi un espai que fes la funció); generalment no em fa falta però vés per on, justament aquell dia sí. Força millorable.
  • Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: no n'hi havia però suposo que per aquesta mena de proves que no impliquen un esforç "titànic" no es considera necessari.
  • Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
  • Dutxes-vestuaris-WC: sense cues, ben indicats i al costat mateix de l'arribada. De totes formes, no havia paper higiènic als lavabos. Correcte.
  • Marcatge del recorregut: clar (el circuit tampoc donava peu a perdre's) i amb tots els quilòmetres indicats. Molt correcte.
  • Ubicació i freqüència dels avituallaments: si no recordo malament, dos. Molt correcte.
  • Contingut dels avituallaments: suficient, l'habitual ampolla d'aigua. Al final, però, vaig trobar a faltar alguna cosa més consistent com un entrepà malgrat la possibilitat de repetir de begudes, fruita dolça i fruits secs. Correcte
  • Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Molt correcte.
  • Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema. Malgrat que hi van córrer poc més de 200 participants, estic segur que el topall de 400 hagués estat també molt assumible ja que el recorregut i la infrastructura de la cursa ho permetien. Correcte.
  • Recorregut: agraït, interessant, sense trams monòtons i amb un desnivell no gaire exagerat però el suficient com per fer-te suar la cansalada abans de menjar-te-la. Correcte.
  • Classificacions: publicació molt ràpida dels resultats en la web, així com també fotos. Molt correcte.
  • Extres: sorteig de material divers i altres obsequis entre els participants. Com ve sent habitual a les darreres curses amb aquesta mena d'extres, no em va tocar res.
  • Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, tot i que desconec (no se n'informa al web) de si part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte
En definitiva, una cursa bastant correcte (però també amb uns quants detalls per polir), que us permetrà fugir de l'asfalt, amb un circuit amb predomini de pista, amb un cert desnivell com perquè sigui alhora distret i bon caliu i ambient familiar, afavorit per les curses infantils que també s'hi celebren. I per acabar aquesta crònica, us deixo dos enllaços amb les dues participacions del "Team" (cada cop més mort que viu) a Navàs (alguns han empitjorat i algun altre ha millorat el seu nivell d'ençà aleshores).
  • La meva cursa a Navàs (2011).
  • La presència de part del "Team" a la cursa del 2009.

divendres, 19 d’abril de 2013

Tornem a Navàs per Sant Jordi

Doncs sí, com es pot deduir del títol, la propera cursa és el Cros de Sant Jordi de la vila bagenca de Navàs, de demà dissabte, una de les poques proves que m'interessen que es fa en dissabte a la tarda. Aquesta serà la seva sisena edició i ja la conec una mica després d'haver-hi participat en un cop, al 2011, i val a dir que amb una actuació bastant bona (eps, tractant-se de mi, que tot s'ha de relativitzar): posició núm. 112 d'un total de 309 classificats i un temps de 48'. És clar que el primer va ser un crack com en Jaume Leiva, corrent que se les pelava! I sembla ser que tornarà a ser-hi demà. Aviam si el veig abans que sortim tots perquè el que és després, haurà recollit el premi que jo encarà estaré fent gambades. D'altra banda, aquesta serà l'única cursa que faré aquest mes d'abril, com ja vaig anunciar a la previsió de fa unes setmanes i de fet, ja m'està bé i el meu peu ho agrairà, doncs no acaba de fer net de cap de les maneres de la lesió que arrossega (no us tornaré a explicar de què va el tema per no fer-me pesat). Oimés si com espero al maig en faré dues, de curses, i ja us avenço que si us agraden els meus criteris i preferències, serà un mes farcit de propostes interessants.


Pel que fa a la de demà, dir-vos que es tracta d'una prova de 10 km. amb un predomini molt alt de pista (diria que l'asfalt només te'l trobes al principi i al final del recorregut) i un desnivell total molt assumible si s'està una mica en forma. No espereu, però, un circuit pla i per tant, no hi busqueu fer-hi la vostra MMP (aquí teniu el seu track). Com es diu al web de l'organització "el desnivell positiu acumulat és de 208m; per tant, es tracta d'una cursa ràpida per als corredors més experts, i d'una cursa molt assequible i divertida per als corredors més novells". Òbviament jo em trobo, en part, en aquest segon grup, i tot i que no sigui un novell tampoc sóc tan experimentat com per pretendre fer la cursa a un ritme molt viu, o si més no, prou ràpid com per poder millorar el temps de fa dos anys. Sóc com sóc però de vegades també toco de peus a terra i ara mateix, ja us dic que no espereu de mi una actuació "memorable" sinó més aviat el contrari. Per tant, hauré d'anar amb la idea de divertir-me i poca cosa més, que ja és prou. D'altra banda, una altra cosa a valorar -a més del circuit- és l'ambient que s'hi espera: no serà una cursa amb massa gent ja que les inscripcions ja s'han tancat i com no se'n faran més el mateix dia, serem poc més de 300 corredors (no s'ha arribat al topall de 400). Això sí, el caliu vindrà donat també, i sobretot, pel fet que també hi ha curses infantils i per tant, entre pares i mares, nens, avis, mascotes i demés espècies, el caliu està més que assegurat i no compto que tinguem temps per avorrir-nos. I si la previsió meteorològica indica sol i una temperatura agradable, normal per a l'època de l'any en què ens trobem, aleshores què més es pot demanar per passar la tarda d'un dissabte, més enllà de fer soffing?

Tot plegat, tant la de demà com les curses que previsiblement acabi fent el maig, seguiran més o menys el mateix perfil i a més, no caldrà que em mogui de la comarca per trobar-ne d'interessants (que també va bé per a la butxaca). Apunteu-vos a l'agenda, per si de cas, les opcions de Balsareny i Castelltallat. Per cert, i posats a promocionar la vila de Navàs, també hi podeu venir i/o tornar per fer una altra cursa que no he fet mai, que al seu moment m'ho vaig plantejar però que ara, sent realista, l'he descartada, com és la Mitja Marató dels 3 Pics. I si us agrada caminar i sou tan antisocials com per fer-ho durant molta estona i no voler estar amb ningú, teniu la més que coneguda Marxa Romànica de Resistència (més 83 km. que aviat són dits). Tot plegat, a partir de dilluns, més i espero que també millor!

divendres, 12 d’abril de 2013

Bàsquet Manresa: creu i cara

Doncs sí, com podeu deduir del títol d'aquesta primera entrada del mes d'abril, el tema va de bàsquet i no de cap cursa en concret. De fet, d'ençà la darrera, a Torà, no he entrenat (¡!) gaire i no ho faré gaire més fins la propera, previsiblement al Cros de Sant Jordi de Navàs. Però com ja sabeu que la meva única "passió" esportiva (com a espectador) és el bàsquet (des d'aquí torno a dir allò de "p*** futbol"), aleshores què menys que dedicar de tant en tant -aquest no és el primer cop- un espai del bloc a deixar anar les meves reflexions sobre aquest esport, i més en concret, de l'equip del Bàsquet Manresa. Dit això, i pel que fa al títol, començaré per la creu d'aquesta temporada: virtualment ja som equip de LEB que per a les persones profanes en el món de la cistella, vol dir que hem perdut la màxima categoria en què es pot competir a nivell nacional (l'ACB). Encara que ja feia unes quantes jornades que diria que molta gent ja ho tenia assumit, i que la salvació estava molt coll amunt, no deixa de ser un desencís. Aquest serà el tercer descens en el que portem de segle (també a les temporades 1999-2000 i 2005-2006) i com a mínim, si hem de buscar una lectura "positiva" al fet, en aquesta no haurem d'esperar a la darrera jornada per jugar-nos la permanència i a més a més, amb algun equip que també estigui en la mateixa situació que nosaltres i a casa seva (allò de jugar-s'ho tot a cara o creu); aquest va ser el cas del primer descens amb el Gijón i del segon a la pista del Menorca (per cert, busqueu aquest dos equips a veure si els trobeu). Per tant, no caldrà patir en els darrers partits al nostre pavelló per un fet gairebé consumat i podrem anar-hi sense la por al cos: més aviat, i si els jugadors ens donen l'oportunitat, haurem d'anar predisposats a veure bon bàsquet, més enllà dels resultats finals i de la transcendència que tinguin aquests.

Val a dir també que mentre els altres dos cops la pèrdua de la categoria s'hauria pogut veure com una certa injustícia (més que res per la sensació de perdre, com acabo de dir, el darrer partit i a la pista d'un rival directe per evitar el drama), en aquesta no hi ha pretext que valgui. Aixecar un inici de temporada  tan nefast com el que hem tingut, amb un parcial de 0 victòries i 9 derrotes seguides, no és cosa fàcil per un equip limitat en tot i de fet, bé en solitari, bé acompanyats d'altres, sempre hem estat a la cua de la classificació (només a les jornades 19 i 20 hem tingut una victòria més que el darrer equip). Suposo que ha arribat un moment que seguir fent miracles en això del bàsquet ja no és tan fàcil -mai ho ha estat- i que competir en condicions precàries en una categoria tan exigent com l'ACB, al final té aquesta "recompensa". De totes formes, també cal reconèixer que altres equips no gaire millors que el nostre han sabut fer una millor feina. En el nostre cas, m'imagino que la culpa s'haurà de repartir entre tots (plantilla, directiva i cos tècnic): jugadors que no han respost com s'esperava (p. ex. Arco, Yanev), altres que s'han mostrat molt irregulars (Asselin, Arteaga) i algun altre que per desgràcia ha estat més temps lesionat que jugant (Javi Rodríguez); l'entrenador i ajudants, que potser no han sabut gestionar els trams finals de uns quants partits que s'han perdut per la mínima (crec que som l'equip amb més derrotes havent entrat al darrer quart per davant en el marcador); la directiva, que potser no s'ha posat les piles a temps en buscar un revulsiu, bé fixant un jugador, bé amb un canvi d'entrenador (és clar que sospito que el pressupost del club no donava gaire marge per fer-ho). Tot plegat, que ens hem guanyat a pols el descens i no hi ha res a dir. A gaudir ara de la "batalla" per saber quin altre equip ens acompanyarà: a falta de 6 jornades qui té més números és el Lagun Aro (Donostia) però que no badin el Fuenlabrada i fins i tot el Cajasol de Sevilla.

Respecte l'altre costat de la moneda, la cara, i tot i que encara és d'hora per dir-ho, tot sembla indicar que sortirem a competir la temporada vinent. Això que sembla una obvietat no ho és en absolut tenint en compte els precedents d'altres equips que, un cop han baixat des de l'ACB, no han trigat gaire a desaparèixer després de deambular com un zombie per la LEB Or. Als casos abans citats de Gijón i Menorca, hem d'afegir el del Lleó o el més recent del C.B. Granada. O altres que tot i jugar-hi encara, no han tornat a aixecar el cap, com el Breográn de Lugo, Lleida, Ourense o Càceres. Tots ells (i altres) arrossegats per deutes milionàries que han forçat, o bé a la seva desaparició, o bé al plantejament d'uns objectius molt més modestos i alhora realistes, en consonància amb uns pressupostos que ja no seran mai més els que abans gestionaven. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el Bàsquet Manresa ha tingut els peus sempre a terra, amb un pressupost de sortida que, sense estar-hi ficat ni molt menys, m'atreviria a dir que sovint ha estat força ajustat a la capacitat real de generar ingressos. El fet de no tenir un pressupost que depengui en gran mesura de partides públiques -que si Diputacions, que si ajuntaments, que si aneu a saber d'on més- ha salvat el Bàsquet Manresa de la seva més que probable desaparició, com ha passat en bona part dels clubs citats, i en uns quants més. La crisi de les administracions públiques s'ha endut per endavant aquells clubs que durant els anys de bonança  econòmica, tenien uns pressupostos fora de mida, irracionals i alhora, perquè no dir-ho, injustos des d'un punt de vista social (hi ha altres necessitats més vitals que cobrir amb el diner públic) i esportiu (no tots els clubs tenen les mateixes oportunitats de poder esgarrapar-ne). Tot i el descens, s'ha d'intentar mantenir un model d'entitat viable encara que sigui a cavall entre l'ACB i la LEB, o si m'apureu en categories més baixes (EBA). A Manresa fa moltes dècades que es "mama" bàsquet i això no hauria de desaparèixer de cap de les maneres: ha d'estar allà on els seus recursos li ho permetin i fer una gestió dels escassos recursos el més eficaç possible, que tingui els comptes (tot i que migrats) el més sanejats possible, que deixi de banda la dependència de l'erari públic, de patrocinadors de pa sucat amb oli (recordeu què va passar amb l'Akasvayu Girona?) i de directrius i persones que no tenen ni idea d'aquest esport ni del que suposa per a una ciutat com Manresa.


En aquest sentit, l'afició manresana es pot sentir d'enhorabona perquè en pocs dies hem tingut dues bones notícies de caire econòmic que "il·luminen" el futur immediat del bàsquet a la ciutat: la primera es refereix a l'èxit que ha tingut la campanya de micromecenatge (crowfunding) que mitjançant la plataforma Verkami, fa unes setmanes va encetar el club amb l'objectiu de reunir 40.000€ en 40 dies i que han d'anar destinats al pressupost d'aquesta temporada (2012-2013). I al final s'han recaptat 42.427€, que per a un club modest com és aquest, no és una xifra menyspreable quan parlem d'un pressupost total d'uns 2,7 milions € i que als darrers anys s'ha anat reduint progressivament. Tot ajuda per tal de sanejar comptes. La implicació d'uns quants centenars de mecenes (jo en sóc un, tot i que molt modest, val a dir-ho) ho ha fet possible: val més ser pobre però honrat, pagar allò que es deu (no ho poden dir tots els clubs de l'ACB) i continuar existint abans que el club es dissolgui ofegat per deutes. D'altra banda, la segona notícia és que ja tenim un nou patrocinador i mai millor dit, es pot dir que ens ha tocat la loteria, ja que es tracta de la famosa administració de loteria de Sort, La Bruixa d'Or i que des d'aquest mateix cap de setmana donarà nom a l'equip. Després que l'empresa Assignia ens deixés a finals de l'any passat com a patrocinador principal, suposo que la recerca d'un altre que cobrís aquest buit ha estat la principal feina duta a terme des dels despatxos. Pel que surt publicat als diaris, l'acord és per al que resta de temporada i la següent, es jugui a l'ACB o a la LEB, i es parla d'una aportació d'uns 300.000€. Així doncs moltes gràcies, senyor Xavier Gabriel (llàstima que no jugui gaire a la loteria).


Tot plegat, tant un fet com altre (a més de l'ampliació d'un crèdit concedit per Caixabank) han d'ajudar a suavitzar els problemes econòmics del club. I com diu el periodista Xavier Sucarrats en aquest article, ara "toca fer autocrítica i explicar públicament les errades comeses. La massa social ho mereix. Els propers dies sortiran especulacions sobre possibles renúncies dels equips ascendits o de clubs ACB que tenen greus problemes econòmics. No es pot esperar això. L'equip que puja hauria de pujar i el que baixa hauria de baixar. Per justícia esportiva. I a partir d'aquí, començar a planificar una temporada que hauria de ser a la LEB". No hi puc estar més d'acord amb això. En aquest senti  fa temps que l'ACB és una competició força adulterada, amb equips que han patit la fugida de jugadors per impagaments (llegeixi's Valladolid o Juventut) i/o que tot i això, encara en fitxen d'altres. Nosaltres, per no voler estirar més el braç que la màniga i cenyir-nos a un pressupost més realista, estem com estem. Però això ja és una altra qüestió i parlar-ne ara seria com voler presentar excuses de mal perdedor. Al final, espero que es compleixi allò que diuen que el temps acabarà posant cadascú al lloc que es mereix. En qualsevol cas, hem patit altres descensos i després ens hem recuperat. Tard o d'hora, tornarem a ser equip d'ACB i tal com van les coses en el context econòmic general, estic convençut que no tots els equips que ara hi competeixen, ho faran en els propers anys. La història tendeix a repetir-se: Gijón, Menorca, Lleó, Granada ... Qui serà el següent?

I per acabar el tema, aquí us deixo unes quantes entrades sobre el Bàsquet Manresa. Sempre va bé repassar escrits passats.
  • Crònica de la salvació a la temporada 2010-2011.
  • Crònica del nou patrocinador Assignia.