divendres, 30 de juliol de 2010

Algunes curses curioses

Tafanejant per algunes curses per les Terres de Ponent -ja veieu que continuo amb la meva "dèria" particular vers aquestes contrades- n'he trobat unes quantes que m'han semblat força curioses, ja sigui per la modalitat, el recorregut, el premi als guanyadors, etc. Val a dir que alguna ja la coneixia i fins i tot, en algun moment em vaig plantejar de participar-hi, però alguna altra l'he "descobert" fa poc. Anem, doncs, a detallar-les una mica. En primer lloc tenim dues que es fan a la capital del Pla d'Urgell i organitzades pel club Esbufecs (de Mollerussa); a part de curses més "normals", s'hi fa l'anomenat RetroRunning (enguany han fet a l'abril la seva 4ª edició) o el que és el mateix, una cursa de marxa enrere d'una distància de 1.200 m. I com avui dia es fa de tot i s'organitza de tot, es veu que aquest agost hi ha un campionat del món d'aquesta modalitat, a Styria (Àustria). I pel poc que he pogut trobar, es veu que aquest club és dels millors de l'estat espanyol. No us penseu que sigui quelcom fàcil això de córrer a l'inrevés de com ho fem habitualment, doncs els muscles implicats treballen de forma diferent i a més, el fet d'haver de girar el coll de tant en tant per no entrebancar-se, no deu ser gaire còmode. Jo no em veig participant-hi perquè amb el "pupes" que sóc, de segur que després m'hauria de posar un collarí.

La segona cursa "curiosa" que podem fer a Mollerussa és una de la qual ja en vaig parlar l'any passat com una possibilitat -no gaire en ferm, però- de fer-la. Es tracta d'una cursa naturista anomenada Tal Qual, de 4 km. i que com ja podeu deduir s'ha de córrer del tot nu (tret de les sabatilles). Per aquella gent que tingui una mica de vergonya, cal que sàpiga que és nocturna tot i que pel que tinc entès la intenció del club és que sigui diürna, si s'arriba a un nombre significant de corredors. Enguany s'ha fet la 5ª edició i s'hi han atrevit a participar-hi 16 persones (article). Per part meva, si ho penso amb una mica de seny, potser no és la millor opció si vull conservar encara la poca bona reputació que em deu quedar! I és que ara mateix estic pensant que malgrat que el meu cos ja no és el de fa uns anys, encara es conserva prou bé com per ser capaç de crear un clima de frenesí desenfrenat en el gènere femení (i qui sap si potser també el masculí). Ja, ja ...

No gaire lluny de Mollerussa trobem el poblet de Vilagrassa, que ja coneixem una mica per haver passat dos cops pels seus carrers amb motiu de la Mitja Marató de Tàrrega, i també haver degustat magnífics cargols en un dels seus restaurants (potser l'únic?). Doncs bé, sapigueu que a mitjans d'agost (per la Diada de Sant Roc) es fa la Cursa dels Cóssos; per si no ho sabíeu, un "cós" (o "cors") és el camí que fa una cosa que es mou o evoluciona progressivament; en l’àmbit festiu es refereix a curses, sobretot les d’homes a peu, de velocitat, però també les d’animals –rucs, matxos o cavalls– o aquelles en què les persones han de combinar velocitat amb habilitat (p. ex. curses amb un cànter al cap, de sacs, etc.). Aquesta és de les curtes -6 km.- i sembla ser una de tantes més que es fan en poblets de la geografia catalana i que no la destacaria si no fos pels premis per als guanyadors -un gall de corral i un conill per al primer i segon classificats. No he pogut esbrinar, però, si els animalons te'ls donen vius o algú altre per tu ja s'ha encarregat abans de preparar-los perquè només els hagis de posar a la cassola.

Una quarta cursa que em crida l'atenció és fa també a mitjans d'agost a la comarca del Segrià i ja en vaig parlar en la recent entrada sobre les curses pel Baix Segrià. És la de Maials i el que resulta curiós és el seu recorregut: 8 voltes pels carrers del poble per a una distància total de 9,6 km. Sense voler desmerèixer-la, no crec que sigui gaire atraient si tenim en compte que no es tracta de cap nucli d'interès arquitectònic ni hi ha tampoc cap monument on se'ns hagi d'anar la vista. I també és curiós la decisió del club organitzador de fer itinerari -la Penya Blaugrana local- ja que coneixent una mica la zona crec que no hauria de ser gaire complicat fer passar la cursa per alguns dels nombrosos camins que menen cap els camps de conreu. En altres paraules, el que podria ser una cursa perfectament rural és una d'urbana (tot i que aquest adjectiu semblaria un pèl exagerat per a un nucli que no arriba al miler d'habitants).

Finalment, si sortim de les Terres de Lleida trobem una cursa curiosa més, en aquest cas a Igualada. Es tracta de La Gran follada, una cursa que enguany s'ha fet la seva primera edició (abril) i destaca de les altres per diverses raons: en primer lloc el nom, que se les porta i no cal ser gaire libidinós perquè en sentir-lo la ment se'ns vagi cap a altres temes que no el córrer (tret que entenguem aquest verb en un segon sentit). Potser aquest nom ve del club organitzador, anomenat "Indi's Folls", potser perquè pretén ser una cursa divertida, folla, vés a saber ... Una altra de les raons de la seva curiositat és la distància a recórrer, 6.969 m. i no cal ser gaire espavilat per associar aquesta xifra amb una postura sexual. I per últim, també destaca per ser una cursa que cal córrer en parella i en un sentit literal, perquè els participants han d'anar lligats amb una corda de 3 m. de cap a cap.

Tot plegat, que malgrat aquestes curses potser no siguin d'allò més "competitives", de ben segur que pel seu tarannà tenen el seu públic assegurat. I a més, de tant en tant és bo fer coses una mica diferents. I això també serveix per a les curses.

dimecres, 28 de juliol de 2010

El sacrifi de córrer? Val la pena l'esforç?

La gent que sigui aficionada a l'atletisme ja s'haurà adonat que el dilluns va començar el Campionat d'Europa d'Atletisme, que se celebra a Barcelona i del qual TV3 i el C33 se'n fan un ampli ressò. Malgrat que participi en curses populars de distàncies vàries, i això impliqui córrer (el que podríem dir l'atletisme en el sentit més "pur" de la paraula), jo no és que ho segueixi gaire però sí em miro amb un cert interès algunes proves que, per distància, podrien semblar-se a les meves, sobretot els 10 km. Quan penso que el rècord mundial d'aquesta disciplina és de 26':17" (de l'etíop Kenenisa Bekele) i que jo amb prou feina aconsegueixo baixar dels 44', ja us podeu imaginar que no puc més que treure'm el barret. I més quan en aquest cas concret, els atletes encara tenen prou esma com per esprintar després de córrer a un bon ritme durant tota la prova. Ja veieu que fins i tot, els guanyadors de les curses populars en què hi he participat tampoc tindrien res a pelar. De ben segur que molts d'ells ni es classificarien a les fases prèvies.

Però bé, l'objectiu d'aquesta entrada no és parlar tant d'aquest Campionat sinó fer una breu reflexió al voltant de si val la pena dedicar-se a l'atletisme. I això m'ha vingut al cap perquè ahir el diari Regió 7 obsequiava els lectors amb un article en aquesta línia i unes quantes pàgines més endavant, amb un altre sobre la victòria (una més) d'en Kilian Jornet. En el primer es reflexionava sobre la necessitat d'una gran dosi de sacrific personal per arribar a fer-se un nom en el món de l'atletisme, i que això cada cop és més complicat per què avui dia no hi ha una cultura de l'esforç arrelada entre el jovent. Quan un noi ha de decidir si continuar entrenant o deixar-ho estar sovint opta per aquesta segona opció perquè té al seu abast altres alternatives en què destinar el temps i més bones per passar-s'ho bé. A més, siguem sincers, la recompensa no existeix mai i si es compara amb altres esports -i no vull tornar a ficar-me amb el futbol- no surt a compte entrenar dia sí i dia també per acabar sent un esportista anònim. Ens hem acostumat massa a tenir allò que volem, a l'instant i sense cap esforç. És com aquell anuncia de La Caixa de fa un temps (quan encara era l'època de les vaques grasses) de "ho vols, ho tens". En qualsevol esport, però, no es funciona d'aquesta manera i diria que encara menys en l'atletisme.

I a més, el context no hi ajuda gens: és més còmode estar-se al sofà de casa que sortir a córrer, és més entretingut jugar a la Wii que entrenar-se per a una marató, és més fàcil fer amics virtuals amb un xat que mantenir els que ja es tenen. Com trobo a faltar, de vegades, la meva infantesa i quan sortia a jugar al carrer i això incloïa, entre altres, córrer darrera una pilota, anar en bici, etc. De ben segur que abans érem més feliços i crec que els joves d'avui dia no sap el que es perden. El mateix article justificava el perquè, contràriament, hi ha moltes més llicències de veterans ja que entre la gent més "granadeta", els que som d'uns altres temps, aquesta cultura de l'esforç sí està més assumida. Diguem que tenim la mesura justa i necessària de mandra i que quan convé ens és més fàcil treure'ns-la de sobra.

Com deia abans, el mateix diari publicava també la notícia de la victòria d'en Kilian Jornet en el Campionat del Món d'Skyrunning, en guanyar la cursa del Giir di Mont, una prova molt exigent de 32 km. i uns 2.400 m. de desnivell. I això havent batut la seva pròpia plusmarca perquè va completar el recorregut en "només" 3:01:14h. Una gesta més a afegir al seu extens currículum. Sense desmerèixer la resta de corredors que coincideixen amb ell en les curses i que ja deuen ser conscients que no poden lluitar pel primer lloc, suposo que haurem d'acceptar que quan aquest noi es retiri, haurà un abans i un després en aquesta modalitat de curses. I aquí ho teniu; imagineu la capacitat de sacrifici que ha de tenir aquest corredor perquè en cada prova se superi a si mateix, el temps que ha de destinar a entrenar, els esforços que hi ha d'esmerçar, a tot allò altre que potser ha de renunciar, etc. I ell encara que dins d'aquest món, certament especialitzat, ha aconseguit fer-se un nom, és conegut, famós i potser, fins i tot, pot viure d'això (mentre corri). Però després hi ha tota aquella gentada que li va al darrera i que sent conscients dels seus límits, lluiten igual o més que ell per altres fites més modestes. I tot i que estic convençut que en el cas d'en Kilian deu haver-hi un component "innat", tampoc guanya el que guanya sense baixar de l'autobús (com va dir l'entrenador de futbol Helenio Herrera).

A mi personalment, només de pensar en aquestes curses tan dures i exigents em venen ganes de deixar-ho córrer (mai millor dit) i estirar-me al sofà a fer zapping. Però com no vull cometre aquest gran error, em plantejo altres curses més assumibles però per mi cada cop més dures. I és que m'estic fent gran, i amb l'edat és més difícil no caure en la temptació de soffing. Per acabar aquesta reflexió, potser també us interessarà llegir aquestes altres dues entrades que daten del mes d'abril del 2009, i en què ja reflexionava sobre possibles motius per córrer i per no fer-ho (com si fos una premonició):

dilluns, 26 de juliol de 2010

Mont Blanc: darrer serrell

El company Frans m'ha passat, finalment, l'enllaç de la pel.lícula que es va gravar amb motiu de l'expedició que van fer fa unes setmanes al Mont Blanc, i de la qual ja us n'he fet dos escrits. L'enllaç us porta a 6 vídeos penjats al YouTube amb una durada total de gairebé 57', titulats "Mont Blanc, el gran reto". El seu descriptor és prou aclaridor de l'esperit de l'expedició, "Las aventuras de un grupo de aficionados a la montaña, unos con más y otros con menos experiencia, que intentan su primera ascensión al Mont Blanc". L'enllaç és aquest. Si no teniu res millor a fer i voleu passar una estona entretinguda veient imatges espectaculars i algunes certament divertides, us el recomano.

Suposo que per a molta gent els resultarà un vídeo més dels centenars de milers que deuen estar penjats a Internet, ara que tothom pot publicar qualsevol cosa amb un simple ordinador que disposi de connexió i des de llocs, fa poc, insospitats (biblioteques, bars i cafeteries, un carrer, hotels, etc.). Per tant, no espero que els seguidors del blog s'abraonin davant el monitor i deixin de fer el que tinguin entre mans. Però és clar, entendreu que jo hi mostri una certa afinitat i predilecció i me'l miri amb uns altres ulls, tot i que no hi vaig ser. Però suposo que per a la gent que estigui ficada en el tema del muntanyisme els hi deu ser d'un cert interès. Aprofito l'avinentesa per acompanyar aquesta breu entrada amb una imatge que inclou els principals punts de referència de la zona i l'ascensió.

Per acabar potser us interessa llegir aquests altres escrits relacionats:

dissabte, 24 de juliol de 2010

De festa major pel Baix Segrià!

La gent que em conegui ja sap que per motius familiars tinc un cert feeling per un municipi que suposo molt poca gent deu conèixer i que és la Granja d'Escarp. Es troba a part sud de la comarca del Segrià, a l'aiguabarreig dels rius Segre i Cinca i de fet, està a tocar la província d'Osca i té més a prop ciutats com Fraga i Mequinensa que no pas Lleida. La veritat és que és un poble que, sap greu dir-ho, però no té gairebé res que valgui la pena una visita sinó és per fer de temporer durant la temporada de recollida de la fruita (peres, pomes, préssecs, cireres i altres), o us vagi la pesca o l'observació d'aus. De fet, si ens fixem en un indicador com l'evolució de la població comprovaríem que segons el seu padró del 2009, el municipi ja ha baixat dels 1.000 habitants (984), quasi un centenar menys que deu anys enrere. Doncs bé, aquest cap de setmana se celebra la seva festa major que deu ser més o menys com moltes altres que es fan per mols pobles rurals i enguany farem una visita fugaç a mode de presentació del nostre hereu. Així doncs, no podrem gaudir dels dies grans de la festa (p. ex. el ball d'avui és a càrrec de l'orquestra La Salseta del Poble Sec). Si voleu estar més al cas de l'actualitat dels municipis del Baix Segrià, podeu connectar-vos al butlletí digital "Altant0!!"

A part d'això, i que jo sàpiga, cap altra activitat s'hi fa que pugui posar el municipi granjolí al mapa de la geografia catalana, ni que sigui durant una única jornada (fira, mercat, etc.). En aquest sentit, fins i tot la ja més que confirmada popularització de les curses pedestres ha passat de llarg aquesta contrada. Ara bé, si mireu el mapa de les curses que s'organitzen per la comarca del Segrià, veureu que s'hi fa en un poble que hi ha al costat, a Maials, que deu ser molt semblant a la Granja d'Escarp. En efecte, la tarda del 14 d'agost se celebrarà la 6ª edició de la cursa organitzada per la Penya Barcelonista "la Societat"; si hi feu una ullada veureu que consisteix en fer 8 voltes a un circuit "urbà" (per dir-ho d'una manera per a un poble que no arriba al miler d'habitants) de 1.200 m. (per a un total de 9,6 km.) i que és força minoritària ja que a les darreres tres edicions ha aplegat 92 (2009), 75 (2008) i 58 (2007). De totes formes ha comptat amb la participació d'alguns corredors certament importants com Omar Oughzip, Josep. Ll. Marichica i Meritxell Calduch. Pel que fa a mi no sé si m'hi trobareu perquè la data no és que convidi gaire a anar-hi només per córrer i tampoc crec que el seu recorregut hagi de ser molt interessant, sobretot perquè Maials no és que sigui un nucli monumental. Ara mateix, l'únic que em ve al cap per justificar una escapada és comprar oli d'oliva a la coneguda cooperativa Baró de Maials. Per cert, la cursa és gratuïta.

També prop d'ambdós nuclis trobem Aitona que amb motiu de la seva festa major pot tornar a organitzar la seva cursa de 9 km. Dic "pot" perquè no n'estic segur del tot. Buscant pel Web he trobat la referència a la seva 68ª edició de l'any passat (fixeu-vos que n'és de veterana) i altres de més antigues però res més (tampoc cap classificació). No l'he vista anunciada en cap calendari i sí en canvi al setmanari "Altanto!!" abans citat. Haurem d'estar-ne al cas per si hagués de rectificar el mapa de les curses per Lleida.

Si voleu veure una imatge de situació de la zona, aquí teniu la del Google Maps (quin gran invent!).


Mostra un mapa més gran

divendres, 23 de juliol de 2010

Del Tourmalet a la Torre dels Moros

Els amants del ciclisme van tenir ahir l'oportunitat de veure per televisió una d'aquelles etapes del Tour que podrien considerar-se "mítiques", potser en aquest cas no tant per com es va dur a terme sinó més aviat per acabar al cim del Tourmalet, a 2.100 m. d'altitud i amb rampes d'un fort pendent sostingut. Segons dades d'audiència, es calcula que l'ascensió al darrer port va aplegar davant les pantalles un 33% dels espectadors la qual cosa vindria a confirmar que aquest esport té molta tirada al nostre país -sobretot des que hi ha algun ciclista espanyol amb opcions reals de guanyar el Tour, i ja en portem uns quants anys seguits- i, sobretot, que més enllà del futbol hi ha altres esports que també val la pena seguir.

Jo no és que sigui un seguidor acèrrim del ciclisme, no em planto davant la tele per veure una etapa sencera -que són bastant avorrides- ni tampoc pujo als cims el dia abans per veure el pas i el patiment dels corredors. Però sí que quan hi ha etapes com la d'ahir procuro no perdre-me-les. Quan veig l'esforç dels ciclistes i el comparo amb el que jo hi dedico en les meves sortides en BTT, sempre penso que és un dels esports més durs que existeixen. I sinó podeu provar d'estar-vos damunt un seient de bicicleta durant 5-6 hores i pujar uns quants ports seguits; i per posar la cirereta al pastís, que siguin ports amb pendents que ja només de pensar-hi ens vinguin ganes de deixar-ho estar i dedicar-nos a altres activitats més sedentàries. I malgrat que són ciclistes professionals, per mi tenen molt més mèrit que no pas la trepa de futbolistes que per fer 4 tocs de pilota ja es pensen que s'han ben guanyat el jornal. A picar pedra els posaria jo si realment volen suar la samarreta, com es diu en aquests casos.

Doncs bé, contradient-me a mi mateix, mentre feien aquesta etapa jo i el Frans vam fer una sortida en BTT, després d'uns quants mesos d'estar guardades al garatge omplint-se de pols. Com tampoc disposem de gaires hores i això no ens dóna gaires opcions de fer rutes que siguin del tot noves per nosaltres, ens decidim per-ne una que ja feia temps teníem oblidada: atacar el cim del turó de la Torre del Moro, a la Figuerola, un dels nuclis que componen el municipi de Castellnou de Bages. Aquest municipi està situat just al nord de la plana del Bages, a mig camí entre els rius Llobregat i Cardener; amb una orografia accidentada i força boscosa, el terme és ocupat per masies escampades i darrerament hi han crescut les urbanitzacions, que aprofiten la bellesa del paisatge i la bona cobertura forestal en part, però, malmesa per alguns dels darrers grans incendis. Aquesta torre es situa al capdamunt d'un cim a uns 620 m. d'altitud des del qual es té una molt bona panoràmica cap a tots els punts cardinals; documentada ja a finals del segle X, té una fesomia del tot cilíndrica i com ja podeu deduir, la seva funció era de guaita. Malgrat que hi ha unes quantes pistes en bon estat que hi menen, l'accés dels darrers centenars de metres ja és més complicat i fins i tot, al darrer tram és necessari grimpar. És també un exemple més (de tants que n'hi ha) de com el patrimoni, tot i la seva importància i reconeixement, és deixat de la ma de Déu, ja que en aquest cas concret l'estat de conservació de la Torre deixa bastant que desitjar. De fet, no dec anar errat quan el mateix Consorci de Promoció Turística del Cardener estableix com una de les mesures d'actuació per aquest 2010 l'arranjament dels seus accessos i entorn.

M'estalvio de descriure la ruta que vam fer perquè de ben segur que en algun moment la pifiaria, doncs malgrat ser geògraf de formació i professió, de vegades el meu sentit de l'orientació és més que deficient. I tot i disposar de GPS em fa molta mandra baixar-me el track, més que res perquè hauria de fer la guitza al Frans, que n'és el propietari. Ara bé, ahir vaig poder comprovar un cop més com el meu estat de forma es troba en un nivell força lluny d'ara fa un any. Tot i que ja sabeu que la BTT no és el meu fort (de fet, no crec que en tingui cap) i que no em defenso gaire bé en les pujades, he tingut dies millors que el d'ahir i més d'un cop em venien al cap les imatges dels ciclistes pujant com coets intentant desempallegar-se dels seus rivals. És ben bé que només trobant-hi valores l'esforç que han de fer per guanyar una etapa. De ben segur que ahir en Frans podia ser en Contador (salvant les distàncies!) i que ni de lluny jo no em podia comparar amb el seu rival Andy Schleck. Per cert, de vegades trobo a faltar la col.lecció de frikis disfressats que van corrent al costat dels ciclistes; ahir, fins i tot, en vaig veure un que anava ensenyant el cul! (quedi clar que no el vaig veure en directe sinó en diferit al canal Teledeporte a la nit, assegut al sofà).



Ver Torre del Moro en un mapa más grande

dijous, 22 de juliol de 2010

Curses per Ponent: el mapa

Seguint el fil de l'entrada anterior, us publico el mapa que resulta del llistat de les curses que es fan per les contrades de Lleida, corresponent a la temporada 2009-2010. Com una imatge val més que mil paraules, aquí les podeu veure repartides per comarques i ordenades, en aquest cas, no per ordre alfabètic sinó de nord a sud, més o menys. Hi podeu veure la "buidor" de comarques com la Val d'Aran, el Pallars Sobirà (amb només 1 cursa cadascuna) o el Pallar Jussà (cap cursa), que contrasta molt amb la "plenitud" d'altres com el Segrià, Pla d'Urgell, Urgell, Segarra i Garrigues. És com si les terres d'una part de la Depressió Central convidessin a fer-hi curses i en canvi, com més amunt en direcció als Pirineus, això s'esvaís poc a poc (amb l'excepció de l'Alt Urgell en què hi comptem 5 curses).

En aquest sentit, és ben cert que a l'Alta Ribagorça se n'hi fan 7 però és que ja només a la seva capital -el Pont de Suert- podem fer-ne 6. I aquesta mateixa concentració en una única vila la trobem també a Mollerussa (7 curses) i Lleida (5). És ben bé que de quilòmetres en deuen fer clubs esportius com el Km0, el Sicoris i el Xafatolls (entre altres) i d'esbufecs també en deuen deixar anar el club homònim de la capital del Pla d'Urgell. Curiós i divertit nom per a un club d'atletisme. Cal reconèixer que l'han ben trobat!

Tot plegat, aquí teniu el mapa i si observeu alguna errada només és atribuïble al seu autor, és a dir, a mi mateix. Recordeu que està fet a partir de la taula de l'escrit anterior i que ni molt menys es pot considerar definitiva, doncs segur que alguna que altra cursa se m'ha pogut escapar.

diumenge, 18 de juliol de 2010

Curses per Ponent: i és terra de cargols!

Ja fa un temps que em rondava pel cap fer aquest escrit que, dit de passada, no és cap "meravella" a mode de reflexió o pensaments en veu alta, sinó tan sols un recull de les curses que es fan per les comarques de Lleida. Potser us demanareu el motiu de perquè d'aquestes contrades i no d'unes altres. Doncs bé, la resposta és ben senzilla i en anteriors entrades ja l'he mig insinuada; amb el temps que porto participant en curses, i tot i que només n'he fet una mostra molt petita de les que es fan i es desfan per la geografia catalana, m'he adonat que en general, on millor m'ho he passat i d'on he tret les millors impressions ha estat en curses organitzades per aquestes terres. No vull desmerèixer amb això la resta -i són moltes- de les altres tres províncies, perquè de tot en podem trobar a la vinya del Senyor; ni tampoc insinuar que les entitats que les organitzin hi posin més o menys ganes, perquè ja només pensant que moltes deixarien de fer-se sinó és per la tasca de molt personal voluntari, és de molt agrair. Tan sols que tinc aquesta impressió personal i per tant, "sospitosa" de ser també subjectiva -penseu que tinc arrels familiars al Segrià. Sigui com sigui, de moment no puc negar que quan he d'escollir entre vàries curses per a un mateix cap de setmana, i a igualtat de condicions, la que té més números que triï serà la que es faci per Lleida.

Doncs bé, entre un canvi i un altre de bolquers m'he dedicat a consultar diferents calendaris Web de curses a Catalunya i sota el risc que m'hagi deixat alguna pel camí, (o comptat una mateixa dos cops) n'he trobat un total de 57, entre curses de diferents distàncies, de muntanya, duatlons i triatlons. En el llistat i mapa següents no he inclòs, però, ni les caminades ni altres proves (p. ex. els raids) i les fonts d'informació han estat, sobretot, les webs de Ropits, els "cargols" del Km0 i la d'Atletisme de Lleida. Si mai se us gira el cap i les volguéssiu fer totes hauríeu de passar per 38 localitats repartides entre toles comarques, tret del Pallars Jussà (no n'hi he trobat cap si ens hem de refiar d'aquestes fonts d'informació), però us hi estareu més estona al Segrià (11 curses), Pla d'Urgell (11 més) i a l'Alta Ribagorça (7). Per municipis, potser us sortirà millor si demaneu un bonus per participar en totes les curses que fan a Mollerussa (7 curses), Pont de Suert (6) i Lleida (5). I això que diuen que algunes comarques d'aquestes terres són molt reconegudes per la seva gastronomia a base de cargols. Doncs per trencar el tòpic, deuen ser d'una espècie molt veloç!

Tot seguit us ofereixo el llistat de les curses distribuïdes per ordre alfabètic i ja demano disculpes per endavant per si me n'he deixat alguna (si no el veieu molt bé per raons de mida, només cal que hi cliqueu al damunt i per "art de màgia" la imatge es farà més gran). D'altra banda, potser hagués estat millor per arrodonir l'escrit acompanyar la taula amb un mapa però això ho deixo per a més endavant.

divendres, 16 de juliol de 2010

Mitjans juliol: què hi perdo, què hi guanyo?

Hem deixat enrere les dues primeres setmanes de juliol i m'agradaria analitzar breument en quins aspectes he sortit perdent i en quins altres he guanyat. Si seguiu la meva trajectòria veureu que ja fa un mes d'ençà la darrera cursa, la de Bell-lloc el passat 13 de juny i com ja avançava a l'escrit de les meves previsions per a present mes, les meves sospites s'estan complint. Així, he deixat enrere un altre cop la cursa "Desértica Extrema" pels Monegres, de la qual ja en parlava l'any passat, amb l'esperança que enguany fos la bona però no ha estat el cas. A veure si de cara l'any vinent ... I això que aquesta edició presentava novetats importants que la feien força atractiva, en combinar vàries opcions de fer la cursa a peu, en BTT, amb parella, diferents distàncies, un o dos dies, etc. És a dir, un molt bon pretext per passar un cap de setmana en una zona que, de ben segur, no s'hi aniria per altres motius.

Molt més properes a casa, hi havia dues opcions, la cursa de REC-Race Igualada-Vilanova del Camí, en la seva primera edició, i la molt més veterana Cursa de Muntanya de Torrelavit. Pel que fa a la primera, no n'he pogut aconseguir gaire informació de com ha anat doncs la Web tampoc és que en sigui gaire prolífica i els únics comentaris que m'han arribat són d'uns quants participants en un fòrum. En general, no la deixen pas malament tret del tema de l'aigua (torna a sortir aquesta qüestió ja comentada en altres curses) i també la incomoditat d'algun tram del recorregut (entenc que els corredors van haver de passar per una passarel.la de fusta). Això sí, la Web publicitava la presència de dos corredors de cert renom com són la Noemí Moreno (crec que es del Club Atlètic Igualada) i el Roger Roca, tot i que aquest darrer no surt a la classificació final. Per cert, fins avui no l'han publicada, una setmana més tard. En total, 130 corredors.

Respecte la segona cursa, d'acord amb la classificació hi van córrer 236 persones però tampoc he pogut trobar gaire més informació. Igual que abans, els comentaris són tots positius i tinc la impressió que deu ser d'aquelles curses que als darrers anys s'ha consolidat en un mes que no és gaire propici, al voltant dels 230 corredors i si mireu les edicions d'anys anteriors, ha aconseguit créixer des d'unes xifres molt petites.

Aquestes són les tres curses que m'he perdut aquesta primera quinzena de juliol (tot i que dues es feien el mateix dia). Una altra cursa que segur em perdré serà la d'aquest proper diumenge a Ossera. Ja ens vèiem a venir que no podríem repetir l'experiència de l'any passat pel tema de l'Stanis però no estava del tot descartat fins no fa gaire. Ara bé, ja fa uns dies que la inscripció és tancada en arribar-se al límit màxim de 100 persones; segueix sent una cursa minoritària però estic convençut que si l'ampliessin de ben segur que acabarien omplint també. Ara bé, potser amb més gent el caliu que s'hi viuria ja no seria el mateix.

Fins ara el que m'he perdut i em perdré; ara el que he guanyat aquests darrers dies: primer de tot i per sobre de qualsevol altra cosa, la benvinguda a l'Stanis, que ja és un bon pretext com per deixar de córrer durant un temps. Ja no cal que argumenti mandra, cansament, manca de temps, etc; ara l'excusa per no sortir a córrer és haver de passejar el nadó, fer pràctiques amb el cotxet del nen (potser que em posi la placa de conductor novell), seure en una terrassa i prendre una orxata, presumir de nen preciós (com els pares!), etc. De fet, una segona cosa que he guanyat (per dir-ho d'una manera) és no donar l'opció a comprovar realment en una cursa que el meu estat de forma està, ara mateix, sota mínims. Sembla mentida com he davallat d'ençà la cursa de Bell-lloc, de sentir-me encara prou bé com per fer 10 km. en un temps al voltant dels 43'-44' a pensar que un mes després ja no sóc capaç. Tant que costa de guanyar-lo i tan poc de perdre'l. I tot i que en aquest canvi ha influït també que tinc en tendó dret tocat, els pocs cops que he sortit a córrer amb els col.legues he comprovat que em costa molt més tibar. Semblo una ànima amb pena! Estic convençut que fins i tot l'Stanis em superaria sense gaires problemes. A veure si durant aquest estiu recupero una mica el meu nivell d'abans.

I per acabar, una tercera cosa que he guanyat ho teniu a la foto: un magnífic pernil, regal d'un dels avis de l'Stanis. Si ja era bo el d'Olot, aquest encara ho és més. És d'aquells en què el greix regalima per totes les seves fibres. De pernil en pernil i tiro perquè em toca! Potser que ens animem i anem pel segon! Per cert, què hi ha de la pròxima cursa? Potser la de Bagà a finals de mes, ni que hagi d'anar coixejant.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Balanç de curses: gener-juny 2010

Sense haver fet cap més cursa durant els darrers 30 dies i amb la gairebé seguretat que ja no m'hi posaré de nou les piles fins el setembre, crec oportú doncs, fer un breu balanç de la que ha estat la meva més que discreta minitemporada, tant quant al nombre total de curses com pel que fa també als resultats obtinguts. Així, sense comptar dues caminades (Sant Fruitós de Bages i Puig-reig) que vaig fer corrent, enguany he fet 9 curses en 6 mesos de les quals us ofereixo unes quantes dades a mode de curiositat, totes extretes o calculades a partir de la taula que podeu consultar al menú de l'esquerra de la pantalla. Ara bé, perquè us en feu una idea de com ha canviat la situació respecte el mateix període de l'any passat, penseu que aleshores van ser 17 les curses que van tenir el "privilegi" de comptar amb la meva presència.
  • Pel que fa a la distància, tenim una marató, tres mitges maratons (hi incloc la cursa de Blanes que és de 20 km.), quatre curses de 10 km, una de 13,5 km. i les dues caminades ja citades (de 26 i 15 km.). En total, uns 200 km. Penseu que fa un any el còmput total va ser de 211 km. però és clar, després de la marató de Barcelona vaig estar aturat gairebé un mes. En aquest sentit, diguem que l'objectiu de fer una marató es va complir. I que quedi clar que n'estic molt orgullós però no tan boig com per no adonar-me que aquesta no ha de ser la meva distància preferida.
  • Si ens fixem en el perfil, tenim només una que podríem considerar de muntanya (Berga-resort) i la resta presenten uns perfils més assequibles, suaus i algunes gairebé planes.
  • En termes geogràfics, he tornat a defugir les curses per les comarques tarragonines i les que he fet es reparteixen per les de Barcelona (4), Lleida (3) i Girona (2). Destaquen el Bages i Berguedà (amb 2 cadascuna) i he repetit Tàrrega (la mitja marató) i Bell-lloc d'Urgell. Ho podeu veure al mapa amb més detall.
  • Pel que fa als resultats, si mirem les classificacions tenim que les pitjors han estat Manlleu-Vic (vaig ser superat pel 82% de corredors), seguida de Berga (80%) i Tàrrega (62%). Per contra, les tres millors han estat Blanes, les Borges Blanques i Bell-lloc d'Urgell (movent-me dins el primer tercil). A la "cursa" per excel.lència -la marató de Bcn- vaig ser sobrepassat per gairebé el 57% de corredors. Pel que fa a les tres pitjors curses, val a dir que la meva actuació a la de Manlleu-Vic hagués estat força millor de no haver estat que vaig fer de "llebre" d'un company que anava amb unes quantes marxes menys que jo. Tot i així, si compareu aquests resultats amb els de fa un any, la conclusió és prou clara i rotunda: he baixat el nivell uns quants esgraons ja que en cap cas he pogut quedar per sota del 25-30%.
  • Donant per fet que amb uns quants corredors haurem coincidit en més d'una cursa, he compartit patiments amb unes 14.000 persones que repartits entre les 9 (no incloc les dues caminades) tenim una mitja d'unes 1.555 per cursa. És clar que això amaga una dada que desvirtua del tot aquest valor: només la marató de Barcelona ja va aplegar 10.550 corredors. A part d'aquesta, destaquen les curses de Blanes (841) i Manlleu-Vic (830) i pel cantó contrari tenim les de Berga i Manresa, amb 118 i 189 corredors.
  • Aquestes 11 curses m'han suposat una despesa de 164 EUR i un preu mitjà d'inscripció de 18,2 EUR. És clar que només per córrer la marató ja vaig haver de pagar 45 EUR. A canvi, i deixant de banda el plaer de participar-hi, m'he fet amb unes quantes samarretes (tampoc és que n'hi hagi cap que diguis que és molt collonuda), alguns lots de productes típics de la terra i el que sens dubte és el millor regal quant a la relació preu-qualitat, el pernil de la Mitja d'Olot.
Tot plegat, esperem que en el futur hi pogueu llegir més entrades com aquesta perquè voldrà dir que continuaré fent més curses.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Hi ha vida després del futbol?

Aquesta pot semblar una pregunta un tant retòrica perquè ja sabem que la resposta és que sí. Ara bé, això no treu que per a molta gent s'obri ara un període d'incertesa, de no saber ben bé què fer, ni de què estar pendent fins que no comencin a jugar-se els primers partits de pretemporada, aquells de costellada que no serveixen per a gran cosa tret d'omplir la graella televisiva. De vegades, fins i tot, trobo a faltar l'antiga "Carta de Ajuste" (confesso que encara no sé ben bé per a què servia) i l'himne nacional amb la bandera de fons (l'espanyola, s'entén) amb què es convidava la gent a anar a fer nones. I l'endemà, "sant tornem-hi". Dic això, com ja deduireu, perquè per sort s'ha acabat el Mundial de futbol i tot el muntatge mediàtic que ens hagut d'empassar dia sí i dia també. Reconec que el que hagi guanyat la "roja" és per a mi un detall sense gaire més transcendència que la que ha de merèixer un fet d'aquesta naturalesa, per ser el primer cop que s'aconsegueix. Per a què vegeu que no és per a mi cap qüestió política, diria el mateix, si fa o no fa, si en lloc de ser l'espanyola fos la selecció catalana. No hi busqueu allà on no hi ha res! Sempre m'ha semblat una gilip ... identificar un sentiment d'identitat nacional amb un esport tan estúpid com el futbol, que sempre he criticat sense mossegar-me la llengua. Per cert, no recordo haver-vist abans a Manresa tantes banderes espanyoles com ahir a la nit (estaven ben amagades) i qui sap si algú dels que les enarborava també va anar el dissabte a la manifestació de Barcelona (i és que el futbol fa perdre l'oremus a molta gent i també rares companyies de viatge).

Ara, i un cop passats aquests dies de lògica eufòria desenfrenada, esperem que ens deixin una mica en pau i es parli d'altres temes, tant o més importants. Per posar uns quants exemples, podria suggerir els següents:
  • El Tour de França, que aquesta primera setmana ha passat sense pena ni glòria, tot i que a l'etapa d'ahir l'heptacampió Lance Amstrong va quedar descartat per a la victòria final. Tota la sort que ha tingut en edicions anteriors, ahir li va faltar.
  • El Campionat del Món de Bàsquet a Turquia, on Espanya ha de defensar el títol assolit al Japó (el 2006) després de fer miques Grècia. O és que potser no sabíeu que la nostra selecció ja ho era, de campiona del món? M'agradarà veure el ressò mediàtic que tindrà en comparació al de futbol.
  • El proper Campionat d'Europa d'Atletisme, a Barcelona, del qual ja comencem a veure per TV3 alguns spots. Recordeu que l'obsequi als participants de la recent Cursa de El Corte Inglés era, justament, un tros del tartà de la pista d'atletisme de l'estadi de Montjuïc.
  • Les baralles polítiques arran la sentència sobre l'Estatut que, doneu-les per segur, seguiran cuejant durant temps. O us penseu que la manifestació del dissabte servirà d'alguna cosa? M'hi jugo el que volgueu que passat un temps tornarem a les mateixes.
  • Els casos de corrupció política, tràfic d'influències (llegeixi's Millet, PP valencià i baleàric, etc.) i que fan riure per no plorar.
  • La refotuda crisi econòmica que ens està castigant a tort i dret i que malgrat l'estiu és una bona època per alleugerir una mica la taxa d'atur, no les tinc totes. Allò dels famosos "brots verds" de la Vicepresidenta Salgado tenen pinta d'estar més que marcits.
  • El cicle de pel.lícules que cada estiu ens ofereixen les cadenes per passar una tarda ben avorrida. Per exemple, els típics "westerns" de TV3 que de tant passar-les les bobines ja deuen estar més que gastades.
  • I tants altres temes dels quals val més la pena parlar-ne que ara mateix tampoc tindria temps ni ganes de llistar-los tots.
De totes formes, com sóc també una persona de ment oberta entenc molt bé que per a molta gent, obnubilada pels efectes psicotròpics del futbol, hi vegin una ocasió per escapolir-se d'aquesta realitat tan negra, pessimista, alarmista, sense gaire futur, injusta, etc. O és que potser ja no recordem que amb el triomf d'ahir, els integrants de la selecció espanyola s'embutxacaran uns 600.000€? I no em valen els arguments que són diners provinents de patrocinis privats (que els inverteixin en finalitats socials), que se'ls han ben guanyat (no es diu sempre que és un orgull defensar els colors del teu país? doncs que paguin per fer-ho, no que cobrin) o també que el títol pot ser un bon revulsiu per aixecar la moral d'un país que les està passant magres (aleshores això voldria dir que depenem d'un caprici tan gran com que la pilota entri o no dins la porteria).

I de curses, què? doncs de moment encara cap més des de la darrera que vaig fer a Bell-lloc d'Urgell, i ja farà un mes. Però això serà tema per a un següent escrit. Ara per ara, confirmo que continua havent-hi vida després del futbol, i per sorpresa de molta gent, fins i tot un bri de vida intel.ligent!

divendres, 9 de juliol de 2010

Pop Paul 1 - 0 Mag Fèlix

El dimecres tarda m'escapo de la clínica i passo per casa per acabar de tancar assumptes casolans a mig resoldre. Aprofito per descansar una estona i connecto la radio; a aquella hora és gairebé obligatori escoltar el programa d'en Toni Clapés i la seva trepa de col.laboradors "Versió Rac1". Per si no el sintonitzeu sapigueu que quan han de fer un pronòstic esportiu recorren al Mag Fèlix (el de veritat, no a l'imitador) i al seu pèndul. Òbviament li demanen pel resultat del partit Alemanya contra Espanya que es juga aquella mateixa nit, i vaticina que perdrà la "roja". Val a dir que sense ser un seguidor d'aquest personatge ni de la seva carrera com a "pitoniso", tinc entès que no acostuma a fallar gaire. Dies abans, quan ja es coneixien els dos equips finalistes, el famós pop Paul de l'aquari Sea Life de Oberhausen, va pronosticar un resultat invers, que perdrien els teutons. Per si no sabeu la seva trajectòria com a endevinador, dir que en tots els partits d'aquest mundial ha encertat els seus vaticinis del combinat alemany, fins i tot la derrota contra Sèrbia en el primer partit.

Ja tenim, doncs, sobre la taula el duel entre endevinadors. Si ja se'm fa difícil fer cas del que digui un mag sobre una qüestió concreta, ja us podeu imaginar del que pugui pensar de si un cefalòped escull entre una menjadora o una altra, quan l'únic que les deuen diferenciar són les banderoles amb què les identifiquen. No és que vulgui per proselitisme dels serveis d'un endeví (i professions afins) però com a mínim podem pensar que les seves prediccions es basen en uns coneixements previs d'allò que li demanen, en aquest cas trajectòria dels dos equips, estil de joc, lesions de jugadors importants, etc. I després, si volen, ho poden guarnir amb pènduls, cartes astrals i tota aquesta martingala. Ara bé, quina ha de ser la fiabilitat d'un pop, que no deu tenir ni idea del que és el futbol, que deu triar una menjadora i no una altra perquè el mol·lusc que hagi dins li faci més gràcia i que estaria més a a gust en plena llibertat que no fent d'espectacle de fira en un aquari? Jo pensava que en aquest món l'únic ésser infal·lible era el Sant Pare però ja veiem que ni es respecta allò que és més sagrat (sent ell d'origen alemany).

No sé si ara el Mag Fèlix canviarà el seu pèndul per un altre (potser el va comprar en un basar xinès i així li ha anat!) o fins i tot d'eina i tàctica endevinatòria: el poso d'un cafè, ossos de pollastre, budells d'un animal sacrificat en un altar, el color dels excrements d'una cabra i quines més bajanades d'aquestes. Ara bé, si jo fos el pop Paul tampoc les tindria totes perquè havent vaticinat i endevinat la derrota de la ma que li dóna de menjar, potser ja l'hem vist prou. Qui sap si d'aquí uns dies sentim que ha mort d'una estranya malaltia o de tristor per la derrota i poc després veiem que les cartes de les tasques alemanyes han ampliat el seu repertori de plats amb un de nou: pop a la bavaresa! Si finalment això arribés a passar com a mínim tindria el consol d'haver fet una bona feina com a pronosticador (perdoneu però no m'acostumo a adjudicar aquest ofici a un pop), i no pas la colla d'inútils que dia sí i dia també fan pronòstics de com anirà l'economia, la borsa, els mercats, etc. Ja ho diuen dels economistes i analistes financers, que es passen mitja vida laboral fent pronòstics i l'altre meitat intentant esbrinar perquè l'han pifiada. Tants estudis i màsters com perquè després vingui un pop i ens deixi a tots en evidència.

Proposo, doncs, un canvi de govern (a Espanya, no pas a Catalunya) i substituir-lo de ple per uns quants animals (pops i calamars, vaques i bous, gats i gossos, cavalls i ases, uns quants ocellots, etc.), a mode de "Babe, el porquet valent" o "Rebel·lió a la granja". Per cert, algú recorda els famosos "brots verds" que va pronosticar la vicepresidenta Elena Salgado ja fa un temps? O de quan el Ministre de Treball (:D) Celestino Corbacho va dir que mai arribaríem als 4 milions d'aturats? I per acabar-ho d'adobar, ahir al programa del matí del Canal 4 feien una enquesta sobre si la victòria de la selecció espanyol al Mundial ajudaria a Espanya a sortir-se'n de la crisi. Potser que en lloc d'animals al capdavant de les regnes del país hi posem uns quants futbolistes que de tan analfabets que són només saben escriure el seu nom per estampar-lo en els contractes milionaris que firmen. I si canvio de canal, a Cal Cuní l'enquesta que fan entre els teleespectadors demana si els agradaria que Espanya guanyés el Campionat; i sense gaires sorpreses, unes 2/3 parts afirmen que no. Però com a contrast, ell mateix queda sorprès per l'audiència del partit de futbol entre espanyols i alemanys a Catalunya, gairebé un 70%. Ja ho veieu, n'hi ha per a tots els colors!

Última hora: en el moment d'escriure aquesta entrada m'assabento per les notícies que el pop ha pronosticat que Espanya guanyarà la final. Si l'encerta crec que s'haurà acabat menjar pop a la gallega i aquest animal, d'aspecte tan fastigós, passarà a ser considerat com les vaques a l'Índia, sagrat. Potser que li demani que em pronostiqui quina serà la meva propera cursa, perquè amb la feina que se m'ha girat ara, no ho sé ni jo.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Marxem 2, tornem 3 i som 4!

Doncs sí, d'ençà uns dies a casa ja estàvem pendents del que us parlaré tot seguit, malgrat que la previsió era per a una mica més endavant. Que de què parlo? Senzillament de l'arribada a aquest món de l'hereu de la nostra nissaga familiar, l'Stanis. Dit això, dues qüestions: primera, tingueu clar que el seu nom és el que és i no pas Estanislau. Com a tal, aquest no ens agrada però en canvi sí ens complau, i molt, la seva versió escurçada i sense la lletra "E" de l'inici. Amb el nom sencer hi hauria el risc que la gent l'acabés cridant per "Lao". Per tant, fora problemes i abreugem el nom pel final i no pel principi. I segona qüestió, s'obra la llista d'espera per si alguna altra família amb una pubilla també acabada de nàixer, vol començar a fer tractes (entre pares) per mirar de tancar futures aliances. Això sí, han de ser famílies respectables, de bon nom i no ens faria res que disposés també d'un cert patrimoni (absteniu-vos Millets i cia.).

No m'estendré explicant els detalls del tot el procés del part (i menys el de "fabricació" i gestació); només dir que ha estat llarg (o potser el ginecòleg ens va enviar a la clínica massa aviat). Ha pesat 3,4 kg. i tot sembla indicar que quan sigui una mica més gran tindrà al darrera totes les pubilles que vulgui, doncs si la mare és dels Cal Macià de Puig-reig de tota la vida i el pare de la branca lleidatana dels "guapetó" (i no és cap broma), no pot ser que no sigui agraciat i bufó. En altres paraules, que si acaba sortint com el germà lleig dels Calatrava o com l'actor Danny de Vito, alguna cosa no haurà anat del tot bé.

Obvi és dir que ser pare és l'experiència més meravellosa que un home pot sentir. Ser mare també però amb l'afegitó (o inconvenient) que ha hagut de carregar durant molt temps amb un pes que com més va, més gran s'anava fent. I sembla mentida que sorti per on ha de sortir (cesàries a part); és ben bé que la natura és sàvia i va decidir que allò que culturalment hem anomenat "dona" o "gènere femení" fos l'encarregat de transmetre la descendència de l'ésser humà. I a l'altre costat, allò que en diem "home" o "gènere masculí" no sàpiga ni com reaccionar quan li posen als braços el nou "plançó". Ja ho ho diuen, "20 segons de joia durant uns quants dies seguits i s'ha acabat la bona vida per sempre més!". Si més no espero que quan jo sigui més granadet i amb més canes de les actuals a l'Stanis li agradi el món de les curses populars i em faci de llebre, quan no m'aguanti més els pets. Ara bé, si li dóna pel futbol ja haurem begut oli; no em veig anant amb ell de camp en camp, amb els altres pares, discutint de l'arbitre, l'entrenador, la tàctica, etc. Ara bé, aviso que si s'inclina pel bàsquet el faig soci vitalici del Bàsquet Manresa i li regalo un bon paquet d'accions del club. Temps al temps.

Tot plegat, que ara ja som quatre a casa: jo, la mare, el nen i el gat. A veure si per aquest mes podem planificar alguna sortida per a la propera cursa. Dubto que aquest cap de setmana vinent fem alguna cosa però qui sap si encara repetirem l'experiència d'Ossera de l'any passat. Si es dóna el cas potser no correré però hem de començar a acostumar el nen al que li espera i no hem de deixar que siguem nosaltres els que haguem de seguir la seva rutina. Molt em temo, però, que això últim sona més a una ficció que no a un desig ben factible.

Postdata: avui dimecres té prevista la seva visita a la clínica la Consellera de Salut de la Generalitat, Marina Geli (la de veritat, no la del Polònia) per inaugurar un nou TAC. Sí, aquella que no fa gaire va ser titllada de "zorra" i altres "amables" qualificatius per un imbècil en una tertúlia del programa "El gato al agua" del canal Intereconomía. I la visita coincideix amb una protesta dels treballadors de la fundació sanitària Althaia, a què pertany, pel tema de la retallada dels salaris.

divendres, 2 de juliol de 2010

Sobre un parell d'obsequis en curses

Fa uns dies vaig tenir una agradable sorpresa. Un dels blogs que tinc enllaçat a aquest és d'una antiga estudiant de la titulació d'Humanitats que es diu Irene Torra. Si hi feu una ullada veureu que té un cert talent per a la literatura doncs l'estil amb què redacta les seves entrades és d'aquells que fan pensar que tard o d'hora, si s'hi dedica, arribarà lluny. Vés a saber si en un futur en sentirem a parlar d'ella després que guanyi algun premi important, d'aquells amb què després et surten amics de sota les pedres i se'n fan grups d'admiradors al Facebook. Ja apuntava bones maneres a la universitat i veig que aquestes s'han mantingut. Doncs bé, la sorpresa a què em referia al principi va ser trobar-me sobre la taula del meu despatx un obsequi seu d'una cursa feta fa poc i en què em sembla que ella hi va ser-hi, tot i que crec que això de les curses populars no li va gaire. De quina es tracta? Us dono unes quantes pistes: es fa a la capital, aplega desenes de milers de corredors, l'he criticada més d'un parell de cops i en aquesta darrera edició van donar un regal, certament, una mica original ... Què, sabeu de quina es tracta? Doncs ni més ni menys que la Cursa de El Corte Inglés.

A l'escrit que en vaig fer parlava d'aquest obsequi i feia una paròdia (suposo que amb més desencert que cap altra cosa) aprofitant el ressò mediàtic i el cost polític de la passada consulta de l'alcalde Hereu sobre la Diagonal. L'Irene devia llegir el text i sospito que amb una mica d'ironia, em va regalar l'obsequi que ella es va ben guanyar amb la seva suor. I he de confessar que té el seu encant, un tros de tartà de l'estadi de Montjuïc de 5cm x 3cm x 1cm i dins una caixeta de cartró amb el nom de la cursa i que tot plegat, fa patxoca. El deixaré exposat el meu despatx de casa tot i que la veritat és que com no és gaire gran, tampoc hi destacarà gaire i potser fora més pràctic utilitzar-lo com a clauer. Gràcies, Irene.

I ja que parlem d'obsequis, deixeu-me que us en digui una altra. Recordeu que a la Mitja Marató d'Olot, a banda de no fer una cursa brillant, ens en vam treure un pernil? Recordeu també com no les teníem totes perquè havent pagat 16€ per la inscripció ens semblava un obsequi "sospitosament" massa generós? Però per sorpresa nostra, el pernil ha donat un molt resultat i tot i que tampoc és que fos un pernil d'una categoria de 5 Jotes, també és cert que a casa no som uns sibarites com per deixar-nos portar per aquestes exquisideses. Ara, després de gairebé dos mesos i mig ja no sabem com posar el ganivet per poder treure'n un tros que no sigui digne d'estar en un plat de cuina minimalista, no som capaços de tallar-ne un bocinet sense que el gat giri cua mig ofès per les engrunes que li oferim. Per tant, ha arribat el moment de donar-li el finiquit i llençar-ne l'os al contenidor de l'orgànica, perquè ni per fer bon caldo serveix ja. Com vaig dir al seu moment, aquesta deu ser la cursa amb la millor relació preu-qualitat de l'obsequi. Gràcies, doncs, a l'organització de la cursa per aquest tan saborós regal; així sí que dóna gust fer curses.

Si us fa el pes, podeu llegir aquestes altres entrades relacionades:

dijous, 1 de juliol de 2010

Més sobre el Mont Blanc

Encara cueja la "mítica" ascensió de 3/4 parts del "Team". En Frans ha estat prou amable de passar-me un enllaç web amb una explicació detallada de l'expedició, amb fotos, dades tècniques, perfil i mapa i track GPS. L'enllaç és de la pàgina "engarrista" que és un espai web dedicat a esports i activitats de muntanya, en principi centrada a la comarca de Berguedà i veïnes, encara que com és lògic, depenent de l'activitat en qüestió, hagi d'anar una mica més enllà. Hi trobareu cròniques de curses de muntanya, pedalades, duatlons, raids, alpinisme, rutes, etc. és a dir, justament una bona part d'aquelles activitats de les quals pretenc allunyar-me perquè no compto que el meu cos estigui capacitat per fer-les amb una certa mínima dignitat (i la meva ment encara menys). Aprofito l'avinentesa d'aquesta entrada per publicar una de les nombroses fotos penjades al Web, i que correspon a moments després d'haver fet el cim, a on hi van arribar 8 de les 12 persones de l'expedició. Suposo que no els coneixeu però fixeu-vos en els tres del mig i dempeus i amb ulleres fosques.

Ara que tenim envalentonats els col.legues ja tenen als seus caparronets una nova aventura, com és l'ascensió al cim d'Elbrus que, aquest sí, és el més alt d'Europa. Res, poc més de 5.600 m. d'altitud que s'ho fan rumiar. Que voleu que us digui jo, ni fu ni fa; molt pujar per després haver de baixar i no compto que m'hi afegeixi. I suposo que per anar entrenant caminades llargues en Xavi i en Jordi volen fer la travessa Matagalls-Montserrat. Igual que abans, no li trobo gaire sentit al fet de caminar una distància com aquesta, durant tantes hores i moltes de nit i matinada, i amb el risc que hagis d'abandonar i que en el millor dels casos, després d'arribar, hagis d'estar uns quants dies descansant i amb els peus baldats. Jo crec que l'esforç que s'ha de fer no paga la pena. Per mi no té gaire sentit fer aquesta mena d'activitats si l'endemà estàs més mort que viu; en canvi, amb una cursa com les que fem de 10 km. mitges maratons i fins i tot, una marató sencera, això no acostuma a passar, si s'està una mica preparat.

A veure si ara amb tantes aventures com aquestes acabaré canviant l'orientació del blog, i també el seu títol; potser enlloc de "Marathon Man" (que tampoc és que sigui gaire fidel a la realitat), podríem batejar-lo per "Mountain man", "Mad man", etc. S'accepten suggeriments.