El sacrifi de córrer? Val la pena l'esforç?

La gent que sigui aficionada a l'atletisme ja s'haurà adonat que el dilluns va començar el Campionat d'Europa d'Atletisme, que se celebra a Barcelona i del qual TV3 i el C33 se'n fan un ampli ressò. Malgrat que participi en curses populars de distàncies vàries, i això impliqui córrer (el que podríem dir l'atletisme en el sentit més "pur" de la paraula), jo no és que ho segueixi gaire però sí em miro amb un cert interès algunes proves que, per distància, podrien semblar-se a les meves, sobretot els 10 km. Quan penso que el rècord mundial d'aquesta disciplina és de 26':17" (de l'etíop Kenenisa Bekele) i que jo amb prou feina aconsegueixo baixar dels 44', ja us podeu imaginar que no puc més que treure'm el barret. I més quan en aquest cas concret, els atletes encara tenen prou esma com per esprintar després de córrer a un bon ritme durant tota la prova. Ja veieu que fins i tot, els guanyadors de les curses populars en què hi he participat tampoc tindrien res a pelar. De ben segur que molts d'ells ni es classificarien a les fases prèvies.

Però bé, l'objectiu d'aquesta entrada no és parlar tant d'aquest Campionat sinó fer una breu reflexió al voltant de si val la pena dedicar-se a l'atletisme. I això m'ha vingut al cap perquè ahir el diari Regió 7 obsequiava els lectors amb un article en aquesta línia i unes quantes pàgines més endavant, amb un altre sobre la victòria (una més) d'en Kilian Jornet. En el primer es reflexionava sobre la necessitat d'una gran dosi de sacrific personal per arribar a fer-se un nom en el món de l'atletisme, i que això cada cop és més complicat per què avui dia no hi ha una cultura de l'esforç arrelada entre el jovent. Quan un noi ha de decidir si continuar entrenant o deixar-ho estar sovint opta per aquesta segona opció perquè té al seu abast altres alternatives en què destinar el temps i més bones per passar-s'ho bé. A més, siguem sincers, la recompensa no existeix mai i si es compara amb altres esports -i no vull tornar a ficar-me amb el futbol- no surt a compte entrenar dia sí i dia també per acabar sent un esportista anònim. Ens hem acostumat massa a tenir allò que volem, a l'instant i sense cap esforç. És com aquell anuncia de La Caixa de fa un temps (quan encara era l'època de les vaques grasses) de "ho vols, ho tens". En qualsevol esport, però, no es funciona d'aquesta manera i diria que encara menys en l'atletisme.

I a més, el context no hi ajuda gens: és més còmode estar-se al sofà de casa que sortir a córrer, és més entretingut jugar a la Wii que entrenar-se per a una marató, és més fàcil fer amics virtuals amb un xat que mantenir els que ja es tenen. Com trobo a faltar, de vegades, la meva infantesa i quan sortia a jugar al carrer i això incloïa, entre altres, córrer darrera una pilota, anar en bici, etc. De ben segur que abans érem més feliços i crec que els joves d'avui dia no sap el que es perden. El mateix article justificava el perquè, contràriament, hi ha moltes més llicències de veterans ja que entre la gent més "granadeta", els que som d'uns altres temps, aquesta cultura de l'esforç sí està més assumida. Diguem que tenim la mesura justa i necessària de mandra i que quan convé ens és més fàcil treure'ns-la de sobra.

Com deia abans, el mateix diari publicava també la notícia de la victòria d'en Kilian Jornet en el Campionat del Món d'Skyrunning, en guanyar la cursa del Giir di Mont, una prova molt exigent de 32 km. i uns 2.400 m. de desnivell. I això havent batut la seva pròpia plusmarca perquè va completar el recorregut en "només" 3:01:14h. Una gesta més a afegir al seu extens currículum. Sense desmerèixer la resta de corredors que coincideixen amb ell en les curses i que ja deuen ser conscients que no poden lluitar pel primer lloc, suposo que haurem d'acceptar que quan aquest noi es retiri, haurà un abans i un després en aquesta modalitat de curses. I aquí ho teniu; imagineu la capacitat de sacrifici que ha de tenir aquest corredor perquè en cada prova se superi a si mateix, el temps que ha de destinar a entrenar, els esforços que hi ha d'esmerçar, a tot allò altre que potser ha de renunciar, etc. I ell encara que dins d'aquest món, certament especialitzat, ha aconseguit fer-se un nom, és conegut, famós i potser, fins i tot, pot viure d'això (mentre corri). Però després hi ha tota aquella gentada que li va al darrera i que sent conscients dels seus límits, lluiten igual o més que ell per altres fites més modestes. I tot i que estic convençut que en el cas d'en Kilian deu haver-hi un component "innat", tampoc guanya el que guanya sense baixar de l'autobús (com va dir l'entrenador de futbol Helenio Herrera).

A mi personalment, només de pensar en aquestes curses tan dures i exigents em venen ganes de deixar-ho córrer (mai millor dit) i estirar-me al sofà a fer zapping. Però com no vull cometre aquest gran error, em plantejo altres curses més assumibles però per mi cada cop més dures. I és que m'estic fent gran, i amb l'edat és més difícil no caure en la temptació de soffing. Per acabar aquesta reflexió, potser també us interessarà llegir aquestes altres dues entrades que daten del mes d'abril del 2009, i en què ja reflexionava sobre possibles motius per córrer i per no fer-ho (com si fos una premonició):

• Per què córrer?
• Per què no córrer?