divendres, 30 de maig del 2014

Juny: poca activitat a la vista

Amb aquest seran dos caps de setmana seguits de descans després de la meva darrera cursa, la CLAM de Navarcles. I si voleu que us sigui sincers, no he trobat a faltar córrer i crec que el cos m'està agraint que faci pauses com aquesta de tant en tant, tot i que tampoc és que darrerament li hagi estat fotent molts quilòmetres, tot sigui dit. Amb això ja ens plantem al juny, l'equador de l'any, i a aquestes alçades porto fetes més curses de les que havia previst en començar el 2014; d'aquí uns mesos ja veurem si puc continuar amb aquest ritme o hauré de prémer, de nou, el botó d'stand-by. Dit això, ja us avenço que el més probable és aquest juny tampoc estigui gaire per la feina perquè per començar, els dos primers caps de setmana (aquest i el proper) no podré participar a cap prova per motius familiars i laborals i m'hauré de fixar, per tant, en allò que em pugui oferir el calendari en la seva segona quinzena.

A la taula que us adjunto he remarcat aquelles dues proves que més m'han cridat l'atenció: d'una banda, la coneguda Cursa de la Campana de Vacarisses, amb dues distàncies que si una ja "pica" l'altra encara més. Però tot i així, aquesta prova és com una espina clavada perquè l'havia de fer l'any passat però va coincidir amb uns mesos que, com en algun altre any, vaig haver de parar per fer un reset. I perquè veieu que realment tenia intenció de fer-la, sapigueu que m'hi vaig inscriure amb prou temps d'antelació perquè és d'aquelles curses que si no t'afanyes, els dorsals s'acaben. En el moment d'escriure aquestes línies encara en queden però tampoc gaires (per descomptat molts menys a la distància de la mitja marató que a l'altra, que és de 14 km.). I és que ens hem tornat tots uns bojos! Malgrat això, tampoc correré per inscriure'm i al llarg dels propers dies m'ho acabaré de rumiar. I l'altra prova que ha destacat és la Caminada popular de Vilada, a finals de mes i de la qual, però, no us puc dir gaire cosa perquè la informació "oficial" que he trobat és nul·la. Tot i així, com intueixo que deu ser bastant espectacular quant a paisatge i entorn, la tindré en compte. Ja ho anirem veient.

Tot plegat, la relació de proves seleccionades per aquest mes de juny que estem a punt d'inaugurar és la que us reprodueixo tot seguit. Esperem que en alguna o altra acabi coincidint amb algun conegut.


dilluns, 19 de maig del 2014

Cursa CLAM Navarcles: pocs i ben avinguts

D'entrada he de dir que aquesta és una de les curses més minoritàries que he corregut mai atès que com es veu a la foto de grup, vam ser pocs més de trenta els corredors que ens vam presentar a Navarcles. I és que després de repassar les dades del meu historial comprovo que al 2012 vaig participar a Castellar de la Ribera (Solsonès) en una prova de 12 km i vam ser 25 corredors (és cert que també se'n feia una mitja marató i entre les dues el nombre final de corredors ja superava la cinquantena). Però no hi ha res com ser pocs per acabar passar-nos-ho bé en una cursa que com ja se sabia, no era competitiva (ergo, no hi havia classificacions) i per tant suposo que tothom se la va agafar com un entrenament de qualitat.  D'altra banda, no deixa de sorprendre'm com cada vegada sento més veus queixoses de com el món de les curses populars ja no és ben bé el que era fa uns quants anys, que està deixant de ser popular i alhora és més car i en canvi, quan se'ns presenten oportunitats com aquesta, la gent no respon com hom preveia (potser li va faltar més promoció?). Tant se val, menys corredors és sinònim de més senzillesa, menys complicacions, menys imprevistos i menys entrebancs. Si el que volem és fer el que sempre hem fet, que és córrer, i deixar-nos romanços, curses com aquesta són les millors. Però suposo que dec ser jo qui està equivocat: tinc la sensació que sóc com el conductor que va conduint en direcció contrària per l'autopista i pensa que són els altres els que estan equivocats.


Però deixem de banda aquesta introducció a mode de reflexió i anem al gra. Es tracta d'una cursa que forma part del conjunt d'activitats paral·leles al Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles (CLAM), de 13,5 km i uns 400 m. de desnivell acumulat, la gran majoria per pista i corriol ja que l'asfalt només es trepitja a la sortida i arribada a la vila (aquí podeu veure el seu circuit i perfil). I a diferència d'altres curses que he fet per aquestes contrades (la Bell Race del 2011 i la Navarclina del 2012), diria que la coincidència de circuits és gairebé nul·la. Per tant, un altre bon motiu per no deixar de venir i descobrir nous camins. A tot això, em presento amb una certa puntualitat, puc deixar el cotxe gairebé al davant de la sortida, recullo el dorsal sense fer cua i em trobo l'Albert Prat, antic estudiant, molt bon corredor i que em comenta que fa temps que no competeix i que està en hores baixes (i jo li dic que no he vist mai les hores altes). Val a dir que després de l'arribada em trobaré al David Jiménez (el del fantàstic Blog maldito). Quasi sense voler-ho ni buscar-ho, jo i l'Albert sortim dels primers però com ell està uns quants esgraons per sobre meu, serà enfilar els primers metres de pista en pujada (al cap del primer quilòmetre) i deixar-me enrere (vés per on se suposa que és una cursa per a la igualtat!!). Jo vaig fent i comprovo que no em sento malament: seran pocs els moments que em posi a caminar perquè el circuit, després d'un tram inicial de pujada relativament forta, va planejant i està esquitxat de petits tobogans pel mig. El recorregut és bastant corrioler, amb unes quantes ziga-zagues però a diferència d'altres curses (p. ex. les Punk Trail), s'hi pot córrer força bé tota l'estona perquè el ferm ho permet, tot i que de tant en tant et topes amb alguna baixada que has de fer amb el fre posat per no deixar-te uns quants dents de record.


Mentre vaig corrent veig que és una d'aquelles curses que no és gaire exigent, ni en distància ni en desnivell acumulat, i que si estàs una mica en forma pots fer sense necessitat de menester després una jornada sencera de repòs ni els serveis d'un massatgista. Diguem que té el punt just per fer-te suar la cansalada, arribar amb ganes de cruspir-te l'entrepà amb botifarra i tornar cap a casa a una hora encara decent com perquè la família no et faci mala cara per abandonament. I això en un dissabte, que encara està prou bé perquè no t'"obliga" a córrer en diumenge, que és el més habitual. Deixant de banda aquests pensaments, jo continuo fent al meu ritme, no gaire ràpid però tampoc sense pausa i gairebé mantindré la mateixa posició de sortida fins el final: després que als primers quilòmetres m'avencin dos col·legues, cap més ho farà i finalment "creuaré la meta" en una novena posició (fictícia, tot sigui dit) i en mig dels aplaudiments dels pocs que encara hi érem: un detall senzill però que parla encara més bé del tarannà d'aquesta mena de curses. Pocs però molt ben avinguts. Suposo, però, que l'organització s'hagués estimat que hi hagués més gent per fer més d'ambient però si voleu que us digui la veritat, jo no la vaig trobar a faltar gaire (crec recordar que el topall fixat era de 200). De totes formes, coincideixo amb el David quan diu que de cara a properes edicions, per poc que es faci una mica més de promoció i amb més antelació no serà difícil arribar-hi perquè per aquest preu (5€) dóna més del que costa.

Per cert, per gentilesa d'en David, foto on surto jo amb l'Albert: només mirant l'aspecte d'un i altre ja podeu deduir que per a ell ha estat un passeig i per a mi, un pèl més que això. Gràcies David! En definitiva, i tractant-se d'una cursa per a la igualtat, crec que tothom en va acabar igual de satisfet.



divendres, 9 de maig del 2014

Correcaminant per Avià: tornem a la "mili"?

Un altre cop m'endarrereixo en la publicació de la crònica de la meva darrera participació a una prova però què voleu que us digui ... qui pensi que els docents universitaris tenim poca feina o bé coneix algú que, efectivament, es toca més les pilotes que res més, o bé no té ni p*** idea del que suposa aquesta feina. Per això, i perquè el dia té 24 hores i la setmana només 7 dies, les darreres cròniques, més que actuals les haurem de considerar del passat recent. Tant se val, el que importa és allò que queda escrit i després ja us ho llegireu si us ve de gust (esperem-ho!). Feta aquesta mena de disculpa introductòria pel retard, anem al tema que ens ha portat a aquí: la crònica de la meva "corre-caminada" per les terres del Berguedà, en concret pel municipi d'Avià. Vagi d'entrada que mentiria si digués que mai havia corregut per aquestes contrades: i és que quan vaig fer la "mili" fa gairebé 25 anys (a l'antiga caserna de Berga) no havia matí que no acabéssim la sessió de gimnàstica corrent cap el polígon de la Valldan i ja posats, a Avià (i us asseguro que en aquella època no estava jo per a gaires "proeses"). Per tant, podríem dir que va ser una caminada molt ben aprofitada, tant des del punt de vista atlètic com personal, per allò de Do you remember ...?


A tot això, com la prova comença a les 8:00h he de matinar per presentar-m'hi amb una certa antelació i no trobar-me gaire gent davant meu quan em posi a córrer. Per sort, tot i que hi ha molta més gent que a Sallent -segons una notícia web de l'Ajuntament, ens hi vam aplegar un miler de persones- la inscripció va ser molt ràpida. Això de poder-se inscriure-s'hi el mateix dia i sense cap recàrrec en el preu, trobo que és un gran encert per aquella gent que de vegades no sap del cert si podrà anar-hi fins el darrer moment. Amb no gaire temps per fer el cafè de rigor i buidar budells, es dóna la sortida i com ve sent habitual dedico el primer tram pels carrers de la vila a caminar i escalfar el peu dret, tot i que darrerament veig que no em fa gaire la murga i en canvi si em noto alguna altra part del cos, és el planxell dret. Tot i ser puntual, em vaig trobant per davant meu força caminadors i dedueixo que han sortit abans de l'hora oficial, i és que fins i tot per això hi ha gent que no és puntual i surt abans d'hora. Començo a fer gambades i sense gaire dilació -no sigui que ens adormim- el recorregut ens fa pujar per la Serra de Noet i aquí arribem al punt més alt de la caminada (uns 744 m). Les coses es van posar al seu punt i ja em vaig trobant els primers corredors amb qui m'uneixo i deixant enrere els primers caminadors. Millor, ara no ens molestarem els uns als altres.

Carenegem per la Serra i la deixem enrere amb algun que altre tram de baixada on calia posar-hi els quatre ulls per no caure. Continuem amb la marxa, baixem i planegem i arribem al primer control (dels 4 que em trobaré abans d'arribar de nou a Avià), a Sant Elies. Serà a partir d'aquest punt que deixaré enrere un grup de corredors i faré la goma amb un altre fins el final. Ja fa una estona que el perfil és clarament descendent i ens acostem al seu punt més baix, a la Farga de Cal Rosal (490 m). A partir d'aquí la tendència del perfil és de pujada però més suau que la baixada que hem fet abans i alternant-ho amb trams planers. Deixem enrere la Casanova de Montorcí (als peus del Serrat de l'Àliga) no sense haver suat un pèl a les Roques dels Escalirons i arribem al segon control on el recorregut es divideix; per descomptat jo opto per fer el llarg (17,5 km.) ja que per menys no m'hi hagués posat. Fem petar la xerrada una estona i aprofito per fer mig entrepà d'una excel·lent botifarra confiant que després no ho hagi de pagar corrent amb l'estómac mig ple. És justament aquí que m'"avança" un corredor que sembla tenir molta pressa i que ja no el tornaré a veure motiu pel qual he de deduir que aquest va ser el "guanyador" de la prova. Tant se val, continuo al meu ritme, lent però sense gaire pausa i gaudint alhora del paisatge -que val molt la pena- i del fantàstic dia que feia per córrer: sol i una calor moderada.

 
M'hi torno a posar i al cap de poca estona passo pel davant del Más Lladó (foto superior) que sempre havia vist des de la carretera vella de Manresa a Berga però mai pel "darrera". Realment espectacular. Però no ho és menys l'església de Sant Vicenç d'Obiols (foto inferior) per davant de la qual passem pocs quilòmetres després. Crec que a qui li agradin en general, les "pedres" no es pot perdre aquestes dues peces arquitectòniques. Ens trobem ara en una part del recorregut que més o menys va planejant i cap el km. 11 arribo al tercer control, al molí de Bellús: m'hi aturo per emplenar d'aigua el meu dipòsit i comentem el que ens queda encara per fer que, breument, es resumeix com segueix: amb petits saltironets, pujada suau però constant fins el final. Doncs vinga, cames amunt i a córrer de nou. Passem per la zona de Graugés, que dóna nom a una colònia agrícola, fet curiós en una comarca on de colònies n'hi ha moltes però la majoria tèxtils, i que actualment és un indret molt reconegut per a fer excursions (inclou un estany artificial). Estem als darrers quilòmetres de la caminada i se'ns fa passar pel mig de la Serralada de Graugés (un nom força"ambiciós" pel que resulta ser en realitat). Aquí, però, trobo que l'itinerari és un pèl confús, amb molts giravolts tot i que tampoc és res que ens faci despistar gaire (crec que aquí hi havia el major nombre de cartells de la caminada per metre quadrat). En això que arribem al quart i darrer control on amb uns quants glops d'aigua i una mica de fruita el deixo enrere. Aquí m'ajunto de nou amb l'altre corredor amb qui anava fent la goma i fem junts el darrer parell de quilòmetres.


Al final, segon i tercer respectivament i tan contents com uns gínjols, amb un temps invertit d'1h:58'. Un bon i complet avituallament a l'arribada i tornar cap a casa amb un bon somriure. No hi ha res millor que tenir la sensació d'haver fet un molt bon entrenament, per una zona que no havia trepitjat des de feia anys -i en circumstàncies molt diferents- molt ben avituallat, amb un recorregut ben indicat i tot això a un preu molt ajustat, fet en un parell d'horetes i sense haver-se de cansar gaire. Qualsevol se'n va a fer curses d'aquelles molt més extremes i altres "fricades" que suposin dedicar-hi tot un diumenge: deu ser que hi ha molta gent que no té vida familiar! I ara a per la propera que, si tot va bé, serà a Navarcles: més a prop de casa, més curta i més barata.

dijous, 1 de maig del 2014

Sallent: La FAES aprova amb nota

Eps, d'entrada no us espanteu i estigueu tranquils. Aquesta FAES amb què titulo l'entrada no és la "Fundació para el Análisis y los Estudios Sociales" o si ho preferiu i per a més senyes, el Think Tank del Partit Popular i presidida pel Sr. José María Aznar, un home per tothom conegut i que no deixa indiferent a ningú. No, aquesta altra FAES és molt menys coneguda, més modesta en objectius i activitats i és refereix a l'entitat "Foment Arqueològic Excursionista Sallentí", que el passat diumenge 27 d'abril va organitzar la seva XXX Caminada Popular de Sallent, amb dos itineraris a escollir, de 18 i 13 km. prova amb la qual he tancat el més abril. Veieu que segueixo en la meva voluntat d'apostar enguany per curses senzilles i sobretot per les "corre-caminades". I no ha passat uns quants dies que aquest proper diumenge en faré una altra, en concret a Avià. Però d'aquesta ja en parlarem quan sigui el moment i centrem-nos ara en la que ens toca. En primer lloc, pel poc que conec del món de les caminades populars i pel que estic veient a les darreres en què he participat, aquesta deu ser bastant senzilla (no m'entengueu malament, en el bon sentit de la paraula) i alhora molt correcta: t'hi pots inscriure el mateix dia amb la seguretat que el preu no s'encarirà, un nombre de gent no gaire alt, amb el que suposa això per a l'organització (quant a la facilitat de gestió) i per al caminador (gens de cues i tracte molt proper), uns avituallaments suficients (en algun, però, no espereu una bacanal romana) i una fantàstica facilitat per trobar aparcament ben bé al costat del lloc de trobada. I si a tot això hi afegim un recorregut no gaire dur que transcorre per una part del Pla de Bages "interessant" (per aquella gent que valori un paisatge diferent), aleshores què més es pot demanar?

A tot això em presento a la Plaça Anselm Clavé, ben bé al centre de Sallent, i comprovo el que deia abans sobre que no hi haurà una massa incomptable de gent. Faig un recompte visual i en el moment de la sortida, cap a les 8:00h, devem ser un centenar (després, a l'avituallament de l'arribada, m'assabentaré que el nombre total de participants frega els 200). No és que m'importi gaire en aquest moment perquè com procuro sortir puntual, no em trobo gaire gent per davant meu a qui pugui molestar per anar corrent i no caminant. De totes formes, com durant tot el recorregut gairebé no hi ha cap tram que sigui de corriol molt estret, tampoc hi hauria d'haver cap inconvenient per a la bona convivència entre corredors i caminadors. De fet, dels primers només n'arribaré a veure tres més amb la qual cosa dedueixo que aquesta prova està pensada, més aviat, per caminar. Tant se val, jo vaig a la meva; dedico el tram d'asfalt d'inici de la caminada fins arribar als horts del Traval per escalfar el peu abans de posar-me a fer gambades. Ens fan fer una volta pel riu i al cap de molt poca estona deixem Sallent enrere a l'alçada de La Rampinya. A la meva esquerra s'intueix el que després es veurà durant bona part del recorregut: l'imponent runam de residus salins que s'aixeca al costat mateix de la mina de potassa que dóna vida a la vila sallentina, a més d'algun maldecap ambiental. Perquè sapigueu de què parlem, una dada: avui dia és la muntanya de residus industrials més gran de Catalunya amb un volum calculat d'uns 50 milions de tones, a la vegada que el punt més elevat del Pla de Bages. I la cosa segueix creixent … En aquesta imatge presa des del Carrefour de Manresa, podeu copsar tota la seva "immensitat"


Estic corrent pel camí vell que mena de Sallent a Santpedor, en direcció a la masia de Can Brugueroles. El recorregut comença a enfilar-se perquè ens endinsem per les Costes de Valldoria i arriba un moment que m'he de posar a caminar perquè hi trobo algun que altre tram bastant costerut. Les corono i arribo a la zona dels Plans de Ridor. Vaig deixant enrere masies (Ridor i Can Pinyot) i aviat, cap a la meitat del recorregut arribo a l'avituallament en cursa, a la masia de Torrebruna: em prenc un cafè i un got de vi però declino la invitació de l'entrepà que m'ofereixen doncs no em veig amb cor de reprendre després la marxa amb l'estómac ple. M'estic una estona fent-la petar amb la gent del control i poc després que arribin un parell de corredors més decideixo que ja és hora de continuar. Lent però sense pausa, vaig fent; sense dubtar-ho trio el recorregut llarg quan arribo al punt on es desvien els dos itineraris ja que em trobo bé i fa un dia fantàstic per córrer i a més, encara que sembli una mica pedant, diguem que per menys no m'hi hagués posat.

El perfil és suau, planer i el paisatge molt agradable i com en part ja me'l conec per transitar-hi en BTT de tant en tant, no n'espero cap, de "sorpresa", llevat que el camí et condueixi a l'inici del que deu ser el tram més costerut: la pujada al Serrat dels Morts que amb algunes rampes força dures i enfilant-se fins a superar els 400m. travessa un bosc força atapeït. Sense veure-les, però, hi trobem per la zona una antiga necròpoli dels segles VII al X -d'aquí deu venir el nom del Serrat. Justament feia pocs dies que hi havia passat en BTT i recordava el perfil de la pista. Així que, amb traquil·litat vaig pujant poc a poc fins arribar a dalt de tot: em trobo al Pla de Gàver i la pista segueix pujant -ara molt més suaument- i em porta al Serrat dels Emprius. Ja fa una estona que planejo i just al trencall cap a la masia del mateix nom, el camí inicia una baixada que enllaça amb el camí provinent de Torrebruna i per on ha de venir la gent que ha escollit el recorregut curt. Jo no em trobo ningú i segueixo corrent paral·lel al Torrent del Mas de les Coves, per una zona boscosa ombrívola i humida i tot i que ja fa una estona que no la perdo de vista, després que la pista faci una mena de ziga-zaga, enmig dels arbres, apareix de nou l'enorme muntanya del runam salí del Cogulló.


Anem avançant per la banda sud del runam i just al desviament del camí que puja al poblat ibèric del Cogulló, m'avança un corredor, el tercer amb què em creuaré en tot el recorregut. Ni fu ni fa, la pista davalla en direcció a la sèquia de Manresa on em topo amb el darrer control: una mica d'aigua i fruita i vinga, que ja estem al tram final de la caminada. Aquí puc contemplar l'altre runam (per la banda del darrera) que ha deixat en herència l'activitat minera: el de la Botjosa (nom de la colònia de cases que es veu a peu de carretera C-16, abans d'arribar a Sallent). Podríem dir que aquesta ha estat la caminada dels runams. D'aquí estant enfilo els carrers de la vila, no sense deixar abans de veure l'antic aqüeducte del Vilar, construït per a la sèquia i que després de cinc segles de funcionament, a mitjans del segle XX va deixar de funcionar perquè el terreny s'enfonsava (els efectes "colaterals" de la mina), amb la qual cosa la sèquia va haver de ser desviada. Creuo el riu Llobregat pel seu Pont Vell i entro de nou als carrers del nucli antic de Sallent fins arribar de nou a la sortida. Comprovo que he estat el segon "corre-caminador" després d'haver-hi invertit poc més d'1h:55'.

Com no tinc presa m'hi estic una estona i durant el descans va arribant més gent i comenten que ha estat una molt bona caminada, oimés amb el temps que ha fet i si el comparem amb el de l'any passat, amb pluja i fred. Un dels comentaris que sento és que llàstima dels runams salins, que no fan més que embrutar l'entorn: doncs què voleu que us digui, sense voler polemitzar amb ningú -i més enllà dels problemes ambientals que provoquen- per mi tenen el seu "encant", si més no des del punt de vista d'impacte visual (el del Cogulló és realment impressionant i visibles des de molts punts de la comarca) i dic això en qualitat de professor universitari i investigador que té al seu currículum algun article publicat sobre la qüestió. De fet, durant el recorregut es pot veure més d'una pintada reivindicativa contra els runams i demanant que s'aturin. També resulta curiós com ben bé al costat del runam gran es puguin visitar les restes molt ben conservades del poblat ibèric que dóna nom a la zona: el Cogulló. És tancat, però, per la qual cosa, i segons em van dir els de la FAES (no la de l'Aznar sinó l'altra) cal demanar permís a l'Ajuntament; serà qüestió de fer-ho. Però deixant de banda això, i centrant-nos en el tema que ens ocupa, dir-vos que no us penedireu de triar aquesta: és senzilla, agradable, barata, ben organitzada i ben senyalitzada, no gaire exigent, apta per a tota aquella gent que estigui una mica en forma, fins i tot m'arriscaria a dir que la de 13 km. és adient per a públic infantil. Una més al sarró.

Per  cert, si voleu trobar una descripció molt acurada del recorregut acompanyada de moltes fotografies, us aconsello que feu una ullada a aquest enllaç: és d'un bloc anomenat "Los folloneros" (el nom no se li escau gens però aquí no m'hi fico) que vaig trobar quan buscaba més informació d'aquesta caminada. El bloc és molt complet i teniu nombroses caminades a escollir, ordenades per anys, comarques, amb els tracks, mapes, etc. Diguem que crec haver trobat una "mina" d'informació per a properades caminades en què m'hi inscrigui (p. ex. he vist que també hi ha l'Avià d'aquest proper diumenge).