dimecres, 29 d’abril de 2009

Acabem de córrer al cinema? Els "bonus tracks"

Per acabar aquestes breus píndoles sobre com el cinema ha reflectit d'una manera o altra el món de les curses, aquí us passo uns quants "bonus tracks". En aquest cas, pel.lícules on el fet de córrer no és l'argument principal però els protagonistes s'hi dediquen. Com els anteriors dos "post", no es pretén fer cap crítica sinó simplement una breu relació. Les que he triat són les següents:
  1. En primer lloc, la pel.lícula que dóna nom a aquest blog, Marathon Man (1976). Dirigida per John Schlesinger (el mateix de la famosa Cowboy de mitjanit) va ser protagonitzada en els papers principals per en Dustin Hoffman i Laurence Olivier. El primer interpreta un corredor de maratons que sense saber ni com es veu involucrat en una trama que barreja antics criminals nazis (Olivier), serveis secrets nord-americans i diamants. A destacar l'escena impactant de tortura dental a què es veu sotmesa Hoffman, que va ser en part retallada pel seu grau de duresa. Si en voleu veure un trailer ...

  2. El 1981 un jove Mel Gibson va protagonitzar la pel.lícula Gallipoli, dirigida per Peter Weir (Únic testimoni, El Club dels poetes morts, El show de Truman, etc.). Descriu la batalla homònima de la Primera Guerra Mundial en què van participar l'exèrcit australià i les vivències de dos amics corredors que eren utilitzats com a missatgers entre trinxeres. Si la podeu veure, us la recomano perquè val molt la pena. A tall de curiositat, dir que la banda sonora fou composada per l'ex Queen Brian May. Si en voleu veure un trailer ...

  3. I finalment, tenim la famosa pel.lícula Forrest Gump (1994). Dirigida per Robert Zemeckis (Retorn al futur, Contacte, Nàufrag, etc.), qui no se'n recorda de l'escena que Tom Hanks (el protagonista principal) comença a córrer perquè, senzillament, tenia ganes de fer-ho i durant 3 anys, 2 mesos, 14 dies i 16 hores recorre els Estats Units de costa a costa, arrossegant una gentada de seguidors que corren amb ell. Si en voleu veure un trailer ...
Bé, fins aquí la meva modesta aportació al coneixement sobre el córrer i el cinema. Òbviament només he fet una petita tria i unes quantes pel.lícules més s'han quedat al bagul (pensem que aquest blog no és de cinema). Ara bé, si algun dels lectors en sap d'alguna altra li agrairé que m'ho comenti i sempre podríem afegir-la. Que us vagi de gust.

Continuem corrent al cinema?

El que es promet es compleix. Tot seguit teniu una altra breu relació de pel.lícules en què el córrer és el seu leitmotiv.
  1. El 1982 Mariel Hemingway (néta del famós escriptor nord-americà) va protagonitzar la pel.lícula Relacions prohibides (en anglès Personal best) en què dues atletes mantenen una relació amorosa mentre s'entrenen per competir als Jocs Olímpics de Moscou. Ja us podeu imaginar que en aquella època no era gens habitual veure al cinema escenes de sexe entre dones (llevat que fos en aquelles sales fosques amb una X a la porta) i malgrat els intents de boicot que va haver-hi, la pel.lícula va ser un gran èxit de taquilla.
  2. El 1988 dues cadenes de TV van produir la minisèrie The four minute mile sobre el corredor Roger Bannister (interpretat per l'actor Michael York), qui al 1954 va ser el primer en córrer la milla (1.609 m.) per sota dels 4 minuts. Val a dir que durant molt de temps això va ser una proesa i foren molts els corredors que ho intentaren. La sèrie reflecteix una època en què s'entenia aquest esport com a quelcom totalment amateur, on la principal motivació dels atletes era la pròpia superació, lluny de la professionalització que vindria després.
  3. El 1991, l'encara desconegut per al gran públic Brad Pitt, va participar a la pel.lícula Triomf amarg (en anglès Across the tracks). És una història de gels i rivalitat entre dos germans molt diferents quant al tarannà (Pitt és el "bo") i que acaben enfrontant-se en una competició d'atletisme per aconseguir una beca.
  4. Per acabar aquest breu repàs cinematogràfic, tenim la pel.lícula En busca d'un miracle (en anglès Saint Ralph), de l'any 2005. Breument, va d'un nen que convençut que els miracles existeixen i que poden salvar la seva mare d'una malaltia terminal, intenta demostrar-lo guanyant la marató de Boston. No cal dir que és una pel.lícula idònia per aquella gent que li agradi plorar i gastar un paquet sencer de clínex eixugant-se els ulls.
I fins aquí la segona píndola d'aquest breu repàs cinematogràfic. En un tercer "post" de cinema us posaré una dosi extra de pel.lícules on el fet de córrer no és l'argument principal però hi surt en un segon pla. Una mena dels bonus tracks dels Cds de música.

dilluns, 27 d’abril de 2009

Anem a córrer al cinema?

No fa gaires dies vam veure a casa la pel.lícula Corredor de fondo (en la versió original Run, fatboy, run) i ens va semblar molt entretinguda i idònia per passar una bona estona d'un diumenge a la tarda. De fet, és anglesa i no americana i això ja garanteix, d'entrada, una certa qualitat. La pel.lícula va d'un home sense ofici ni benefici que deixa plantada i embarassada la seva núvia, i uns quants anys després li vol demostrar que pot canviar i ser un una persona responsable. Per això, i "picat" pel nou company d'ella (un americà que ha fet fortuna en el món de les finances i que a més, és un experimentat corredor) es proposa fer la marató de Londres; ell, que les poques vegades que ha de córrer és quan persegueix els lladres d'alguna peça de llenceria de la botiga on treballa com a vigilant. No explicaré com acaba -ni amb la seva antiga núvia ni sobre la marató- per si us animeu a veure-la (crec que val la pena, de veritat).

Ara bé, la pel.lícula em va desvetllar l'interès per saber com el cinema ha reflectit el tema de les curses en particular (no de l'atletisme en general). Després de buscar informació he trobat força referències de pel.lícules, unes de conegudes i altres de les quals no en tenia ni idea. Val a dir, però, que aquest escrit només pretén ser un llistat molt resumit d'unes quantes sense que hagi darrera cap mena de crítica ni opinió. No sóc cap cinèfil a l'estil dels coneguts Jaume Figueres o Àlex Gorina. Comencem, doncs, per ordre cronològic:
  1. L'actor Burt Lancaster va protagonitzar l'any 1952 la pel.lícula Jim Thorpe. All american, sobre la vida d'aquest atleta nord-americà que va destacar en les proves de pentatló i decatló dels Jocs Olímpics d'Estocolm (1912). Va ser dirigida pel Michael Curtiz (el mateix director de la mítica Casablanca).
  2. Interessant resulta la pel.lícula de 1962 dirigida per l'anglès Tony Richardson La solitud del corredor de fons (The loneliness of the long distance runner). Descriu la història d'un jove tancat en un correccional de Nottingham que per les seves qualitats d'atleta és animat pel director del centre a córrer una competició entre col.legis. La pel.lícula és un clàssic de la rebel.lia de la gent més putejada contra l'establishment sorgit als anys 60s.
  3. Segurament la pel.lícula més coneguda per tothom deu ser Carros de foc (Chariots of fire), de l'any 1981, dirigida per Hugh Hudson i interpretada, entre altres per Ben Cross, Ian Holm i John Gielgud. Guanyadora de 4 premis Òscar -entre els quals el de millor pel.lícula- reflecteix la història real de dos atletes britànics a les olimpíades de París de 1924 i les dificultats d'un dels dos per la seva condició de jueu i els prejudicis socials de l'època. Atenció al tema principal de la banda sonora de Vangelis, que tothom haurà sentit algun cop.
  4. El conegut actor Michael Douglas va protagonitzar l'any 1979 una pel.lícula del tot oblidable titulada Running, en què interpetava un veterà corredor de maratons amb molts problemes familiars i que intenta complir el seu somni de participar als Jocs Olímpics de Montreal (1976).
  5. El famós director Michael Mann (Corrupció a Miami, Heat, Ali, El dilema, etc.) va dirigir l'any 1979 la pel.lícula La milla de Jericó (The Jericho Mile). Aquí el protagonista -paper interpretat per Richard Strauss- és un condemnat a cadena perpètua que després de demostrar a la presó la seva vàlua com a corredor té l'oportunitat de formar part de l'equip olímpic del seu país.
Bé, aquí teniu la primera entrega de cinema sobre el món de les curses. Com he trobat més informació del que esperava, farem una segona entrega. Què us sembla?

diumenge, 26 d’abril de 2009

Vallhonesta: Running in the rain!

Podríem batejar aquesta cursa adaptant el títol de la coneguda pel.lícula "Cantant sota la pluja" ja que, efectivament, una bona part s'ha fet sota una pluja persistent (més o menys a partir de quan arribava al 4,5 km.). En aquest sentit les previsions meteorològiques no han fallat com tampoc les nostres pel que es refereix als temps enregistrats, atès que el suposat repte de baixar de l'hora no s'ha assolit, però tant jo com el Frans ens hi hem acostat. Fins el 5è km. els temps marcats han estat normals (aproximadament 4':10") però a partir de mitja pujada he afluixat el ritme i aquests s'han incrementat, òbviament. Fins i tot, cap el 8è km. el Frans m'ha superat i després ja no l'he pogut atrapar. Ja era conscient que les pujades no són el meu fort (potser és que no m'agrada gens cansar-me excessivament). Això sí, un cop arribat al punt culminant del recorregut el tram de baixada (d'uns 3,5 km.) ha estat fantàstic; de fet, la pancarta que havia al 10è km ja ho deia ben clarament: "A volar"! I així ha estat. Llàstima que aquest tram estava molt relliscós i tampoc podies baixar tan ràpid com haguéssim volgut pel risc de deixar-te els dents al terra. Al final, el meu temps ha estat d'1:02:21 que, com us deia abans, està dins la meva previsió i acabant en el lloc núm. 90 d'un total de 294 corredors (classificació).

D'altra banda, la cursa m'ha agradat força i la recomano per a les properes edicions. Crec que el seu recorregut és molt maco -sobretot la part rural- i llàstima que la pluja avui no hagi acompanyat, i m'ha permès descobrir dues "joies" del patrimoni arqueològic de la comarca que si bé ja coneixia, encara no les havia vist mai (i ja té delicte quan es troben molt a prop de casa meva). La primera és la Torre del Breny, un sepulcre monumental romà del segle III d. C. mentre que la segona és l'església romànica que dóna nom a la cursa - Sant Pere de Vallhonesta-, dels segles XI-XIII.

Per acabar el "post", dues qüestions molt diferents entre elles. La primera, hem coincidit a la cursa amb el conegut presentador d'esports de TV3 i molt experimentat corredor de fons, l'Arcadi Alibès. Diria que pel temps que ha fet s'ho deu haver agafat amb molta calma. I la segona és una notícia que casualment va sortir publicada el 17 d'abril al diari intercomarcal "Regió 7" i que es feia ressò de la la intenció del propietari de la finca de Vallhonesta de posar-la a la venda, així com de la demanda del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet que l'Ajuntament mogués fitxa. El Centre mostrava la seva preocupació que passi el mateix amb altres icones de patrimoni santvicentí (com el mateix Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta) que han restat en l'oblit i en runes després que passessin a mans de particulars i empreses.

Per cert, en aquesta foto penjada al Web de la cursa em podeu veure tot xop amb el dorsal 2544 després d'haver superat la zona de l'església (al fons es distingeix el seu típic campanar d'espadanya).

Finalment, i com en altres curses, si voleu veure el recorregut d'aquesta cliqueu en la icona d'aquest programa:

View Interactive Map on MapMyRun.com

dissabte, 25 d’abril de 2009

Exploració prèvia a Vallhonesta

Ahir a la tarda vam fer (amb el company Frans) una de les nostres sortides en bici i vam aprofitar per conèixer una mica el recorregut de la nostra propera cursa, la V de Vallhonesta (al municipi de Sant Vicenç de Castellet, Bages). L'objectiu inicial era fer-ne un tram -bàsicament el de la pujada- però no ho vam aconseguir del tot. El motiu és que no vam saber trobar una connexió fàcil per camí venint des de Manresa i al final vam anar a petar al nucli del Pont de Vilomara i Rocafort i la urbanització del Marquet Paradís. Des d'aquí, en lloc de dirigir-nos a Sant Pere de Vallhonesta (que és gairebé el punt culminant de la cursa) ens vam arribar a l'antic hostal i ermita de Sant Jaume de Vallhonesta.

I confesso que va ser per a mi una autèntica troballa. Situada a l'antic cami ral de Manresa a Barcelona, en un lloc privilegiat de la carena muntanyenca que separa els municipis de Sant Vicenç, el Pont i Mura, va ser també una antiga caserna i punt de defensa de la zona durant la Guerra del Francès. Avui dia, però, el complex es troba en ruïnes i només queda dempeus l'ermita per haver estat restaurada. Em va cridar molt l'atenció que el camí passés, literalment, per dins d'un dels edificis de l'hostal i veure com encara s'aguantaven l'estructures de les seves diverses estances a banda i banda. Per cert, també vam topar amb un trio de francesos acampats (amb cotxes i tendes) en una acció de suposada il.legalitat doncs sospito que deu estar prohibit acampar dins un espai protegit (el lloc es troba dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac).

Tan se val, després vam baixar i aleshores sí que vam contactar amb el camí cap a Sant Pere de Vallhonesta, més o menys a mitja pujada. Això ens va servir per fer-nos una idea de com de llarga i sostinguda serà aquest tram quan demà estiguem fent la cursa (d'aquí poc més de 12 hores). Fent un càlcul aproximat el pendent de pujada serà un 4,5% (de mitjana) mentre que el de la baixada superarà el 5,7%.

Els dos companys de patiments creuen que estic en condicions de fer la cursa en menys d'1 hora (se suposa que l'al.licient per fer aquest temps és que et regalen una ampolla de vi i que deu ser una mena de "fita" digna de ser tinguda en compte). Jo crec, però, que no ho aconseguiré perquè per les curses amb desnivell que porto fetes fins ara, tinc més que comprovat que les pujades no són el meu fort i per tant, el temps que esmerci en aquest tram (d'uns 5 km) no el podré recuperar després a la baixada (amb una distància d'uns 3,5 km).

Tot plegat, ja veurem com anirà demà i ves a saber en quines condicions meteorològiques acabarem fent la cursa ja que les previsions indiquen pluja i més pluja.

dilluns, 20 d’abril de 2009

La 2ª cursa per terres gironines

Ahir vaig fer la XII cursa de 10 km per Girona patrocinada per una coneguda botiga d'esports (Parra). Aquesta ja feia temps que estava al meu calendari, tant per la distància com pel seu recorregut, amb un perfil gairebé pla i, per tant, molt idoni per intentar batre la marca personal. I en aquest sentit, encara que en un anterior "post" vaig dir -amb la boca petita, però, no fos que després m'hagués d'empassar les meves pròpies paraules- que la meva intenció era aquesta, no ho he aconseguit. Dit i no fet, el meu propòsit era moure'm al voltant dels 41' i si fos possible, baixar-los. Al final, però, he marcat poc més de 42' tot i que el temps oficial indica un minut més. Aquest decalatge es deu a la gran quantitat de participants (gairebé 900) i que jo sortís de molt enrere. És el que passa en nombroses curses quan el temps oficial és el de la sortida i no és te en compte el temps transcorregut des d'aquest fins que passes per l'arc. Tant se val, per això ja portem els nostres propis cronòmetres.

El temps registrat és similar al d'altres curses de la mateixa distància i semblants en perfil, i qui sap si hauré de pensar que aquest és el meu límit i que em serà impossible de rebaixar-lo per molt que m'ho proposi (més aviat hauré de procurar mantenir-lo). Potser si canviés la meva dinàmica d'entrenaments ... però no estic per aquestes històries que suposin una planificació metòdica, regularitat, canvis dràstics en la meva vida quotidiana, etc. Corro perquè m'agrada i només busco una simple satisfacció personal. Total, que més em dóna marcar 42' que 41' quan ja sé que això només suposarà avançar uns quants llocs a la classificació final de les curses? Això sí, pel que fa a aquesta en concret, he de dir que fins el quilòmetre 5 vaig estar marcant uns parcials molt bons (fins i tot menors als 4'/km), que d'haver-los mantingut més o menys, sí m'haurien assegurat aquest propòsit de rebaixar el temps. Però com ja ha passat en altres curses, he tingut una petita davallada entre els 5-7 km per després recuperar-me i córrer a un ritme més bo i alhora suportable. De fet, en el darrer terç de la cursa ha estat quan he pogut mantenir una posició estable, és a dir, poca gent més m'ha avançat a la vegada que jo tampoc he pogut fer el mateix amb els que em precedien. Tot plegat, i segons la classificació oficial, he arribat en el lloc 219 d'un total de 885 corredors, és a dir, he quedat inclòs dins el primer quartil que per a les meves modestíssimes possibilitats, no crec que estigui gens malament.

Val a dir que tenia l'"esperança" de trobar-me amb dos companys de feina que feia uns dies em van plantejar que segurament hi anirien i bla, bla, bla. Al final es van "rajar" i quan els vegi ja els hi recordaré. No esmentaré els noms per tal que no hagin de carregar amb la vergonya de la seva "covardia". M'hagués fet gràcia trobar-me'ls però què hi farem! Una altra vegada serà.

Si voleu veure el recorregut de la cursa, cliqueu a la icona d'aquest programa (mapmyrun) i el podreu visionar tant en format de mapa com d'imatge satèl.lit:

View Interactive Map on MapMyRun.com

2n Cros de Sant Jordi (Navàs)

Vagi per endavant que jo no vaig córrer aquesta cursa sinó que simplement vaig anar a fer unes quantes fotos dels meus dos companys de "patiments" i de l'ambient general que s'hi respirava. Entre el fet que el seu recorregut no crec que fos el més idoni per als meus turmells i que l'endemà volia fer la de Girona, ja feia temps que vaig prendre la decisió de no afegir-m'hi. De nou, es va repetir en part la història de l'any passat quan la pluja amenaçava el desenvolupament de la cursa i, de fet, va ploure abans i això va fer que alguna tram del recorregut estigués molt enfangat i amb un cert risc per deixar-hi el cul a terra (p. ex. baixant des de la senyera).

Sobre els resultats finals, val a dir que el Frans (a l'esquerra va fer un temps més o menys esperat) mentre que el Xavi (a la dreta) en va registrar un que, reconec, em va sorprendre molt gratament (baixant dels 50'). Es veu que això d'entrenar amb nosaltres dos li deu anar bé. Felicitats a tots dos.

Per cert, finalment el transcurs de la cursa el temps va acompanyar perquè la pluja no va tornar a fer acte de presència i, fins i tot, va aparèixer el sol. En definitiva, una tarda de dissabte molt agradable i relaxada, sobretot si qui escriu això no va córrer.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Per què no córrer? Un decàleg de raons

Per portar-me la contrària a mi mateix, a continuació llisto un decàleg de motius que podrien desincentivar algú d'intentar córrer, seguint el fil i ordre del "post" anterior i oposat:

1. Per conèixer el territori i indrets nous no cal cansar-se més de l'estrictament necessari i diríem que gens ni mica. Avui dia, amb l'Internet i el Google Maps ho tenim tot solucionat des del sofà de casa. Així doncs, per què ens hauríem de prendre la molèstia -i a més, cansina- de llevar-nos d'hora, agafar el cotxe i fer quilòmetres, mirar d'arribar amb temps suficient a la cursa i després suar com un garrí. I tot per anar a un lloc que ni ens va ni ens ve i que si no coneixem el nostre món particular no s'enfonsarà i segurament seguirem sent igual de feliços (o d'infeliços) que abans.

2. Potser sí que córrer afavoreix la salut física de la gent. No sóc pas metge per valorar aquesta més que probable virtut (si tothom ho diu és que deu ser veritat). Ara bé, podem pensar que ja és corre prou intentar agafar el tren o autobús que ens porti a la feina, que al llarg del dia ja anem prou de cul per mirar de complir amb tots els nostres compromisos i obligacions de tota mena. I amb bona lògica, el que una persona "normal" NO espera trobar-se a casa així que arribi és un parell de sabatilles d'esport (si de cas de les altres). Total, no diuen que la vida són quatre dies? doncs segurament quan ens rumiem de provar això de córrer ja n'haurem gastat dos i aleshores ... per què malbaratar els altres dos que ens queden?

3. No negarem tampoc la virtut que córrer pot ajudar a desconnectar temporalment dels problemes. Per això, podem provar de fer-ho sol amb el risc que la gent ens vegi com una mena d'éssers antisocials, o de convèncer algun company i veure després com descobrim una vena competitiva que ni coneixíem i ens piquem per comprovar qui del dos és més ràpid, amb la qual cosa hi ha molts números perquè acabem "picats" i amb un mal "rotllo" pel mig. Conclusió: no tornem a córrer junts al.legant excuses de mal pagador i tots dos pensem un de l'altre que som, de nou, antisocials o bojos. I total, d'aquests n'hi un bon munt pel carrer i no passa absolutament res (i ja no en vindrà d'un més).

4. Tampoc sóc ningú per negar les excel.lents virtuts d'aquest esport en matèria de sexualitat. Ara bé, haurem de reconèixer que també es pot ser un bon amant al llit (o on calgui) sense haver de pensar contínuament en la propera cursa; és més, fer-ho ens podria distreure d'altres responsabilitats més agradables i no estar a l'alçada que les circumstàncies ens exigeixen. Al cap i a la fi, si comencem a córrer quan estem per la meitat del nostre cicle vital (estadísticament parlant) valdria més no fer-se el milhomes i creure's una mena de Superman que té la força per fer tot allò que es proposi, no sigui que després ens falli la kriptonita (al llit o a la cursa).

5. I sobre el tema dels reptes personals, quin millor repte per a molta gent que intentar arribar a final de mes tan bonament com poguem. Que si fer front al pagament de la hipoteca, les lletres del cotxe i altres deutes, que si la feina fluixeja (això aquells que tinguin la sort de conservar-la encara), que si diuen que la inflació baixa però no es veu per enlloc, etc. Vist aquest panorama tan negre, a qui amb dos dits de front se li pot passar pel cap imposar-se a un mateix altres reptes? De be segur que per a molta gent, fins i tot aquesta paraula, pot semblar una mica "snob". I si a molta gent se li hagués dit fa tan sols un any que ara estaríem com estem, amb una economia que fa aigües per tot arreu i uns nivells d'atur que feia temps no es veien, també hauria pensat que s'havien begut l'enteniment o fumat ves a saber què.

6. Existeix el risc que envalentonats i animats d'allò més, abans de començar decidim visitar la botiga per fer-nos amb la darrera equipamenta més tècnica que hagi en el mercat per després comprovar que això de córrer no és ben bé el que ens havíem imaginat i que millor dedicar-se a altres aficions més sedentàries (col.leccionar segells, la pesca, etc.). Conclusió: la roba i resta d'accessoris que hem comprat acaben arraconats a l'armari a l'espera de temps millors que ja sabem no arribaran mai. I a més, haurem pagat per a res (potser pensarem en algun candidat a qui encolomar el material per, com a mínim, no donar-ho tot per perdut). Al cap i a la fi, haurem descobert que com som moderns no val la pena perdre el temps en una activitat tan antiga; per cert, sabíeu que el soldat Filípides a què es feia referència en l'anterior "post" va morir després d'haver corregut per comunicar la notícia de la victòria dels grecs a la batalla de Marató (algunes fonts diuen de cansament i altres de les seves ferides).

7. Dèiem que l'afició per córrer fa que poguem conèixer un món insospitat en forma de revistes, fòrums a Internet, revistes, etc. Bé, i què? Si hem decidit de no endinsar-nos-hi, en podem prescindir del tot. Serà per revistes i fòrums! A qualsevol quiosc ben assortit podem trobar altres revistes que ens poden resultar més interessants i de blogs de qualsevol temàtica ja ni cal dir-ho, doncs seria un insult a la nostra intel.ligència. De ben segur que tant en format paper com virtual qualsevol altra troballa ens podrà satisfer els nostres mínims interessos i inquietuds. Això sí, que hi hagi agències de viatges especialitzades en el "fantàstic" món de les curses ja és allò de "rizar el rizo". Segur que els experts en màrqueting dirien que aquest és un bon exemple de segmentació del mercat turístic i de "nínxols" de demanda.

8. Evidentment, existeixen milers de motius diferents que ens poden servir d'"excusa" per tafanejar per Internet i totes les seves múltiples possibilitats. No cal, per tant, aficionar-se a les curses per crear un blog com aquest. Només hem de pensar que avui dia qualsevol marrec que estigui a casa tot el sant dia fent "soffing" és capaç de fer virgueries amb les noves tecnologies i ens en dóna mil voltes (p. ex. l'altre dia la meva fillola que té 12 anys em va explicar com anava el bluetooth del mòbil). I que me'n diueu de les xarxes socials (facebook, twiter, tuenti, etc.). No, si al final serem testimonis de com el món virtual substituirà el real i ja em veig fent curses amb la Wii.

9. I sobre la col.lecció de samarretes tècniques que acabem fent amb tanta cursa, ens podem demanar amb tota sinceritat per què en volem tantes, si al final sempre correm amb la mateixa i no la substituïm fins que està tan gastada de tant usar-la i rentar-la. És a dir, sempre ens acabem posant la mateixa roba per córrer i només la canviem en funció de l'època de l'any. Allò que va començar com una afició i de retruc una manera d'ampliar el vestuari esportiu, pot acabar sent la manera més inútil d'ocupar el vestidor de casa. Si com a mínim a les curses es donessin altres regals, encara (p. ex. veieu els obsequis que donaven als participants a la mitja marató de Montornès del Vallès).

10. I finalment, i per què sí? Córrer suposa un gran esforç, s'ha de fer estiraments abans i després per evitar les agulletes, acabes esgotat i garratibat, pots lesionar-te, trepitjar merda en qualsevol camí, que t'atropelli un ciclista o un quad, etc. Ben mirat, ja és ben cert quan diuen que no val la pena tant sacrifici per no res i que com a casa, enlloc s'està millor. I més si ja sabem que no tenim la més mínima possibilitat de guanyar cap cursa (llevat que sigui tan poc popular que hi hagi poca gent, i encara). En el fons és com en els famosos dibuixos animats del coiot perseguint el correcamins, que ja sabem que mai l'atraparà per molt bé que s'ho hagi preparat abans.

Doncs bé, aquí teniu algunes raons de perquè no córrer. Espero que no les segui al peu de la lletra i penseu que de tant en tant, també us podeu posar a la pell del correcamins i deixar que siguin els altres els que facin de coiots.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Per què córrer? Un dècaleg de raons

Navegant pel Web he llegit en algun altre Blog que segons no sé qui hi ha tantes raons per córrer com dies té l'any. Doncs bé, no vull ser tan exhaustiu com per detallar les meves 365 raons (o una més si l'any és de traspàs) ja que, entre altres, tampoc em venen al cap tantes. Però bé, aquí podeu llegir el meu breu decàleg.

1. És una molt bona oportunitat per conèixer millor el territori, no tan sols el del voltant més immediat sinó també de la resta de la geografia catalana. I és clar, no em negareu que sent jo geògraf aquesta raó és del tot lògica. Per exemple, pel simple fet d'entrenar-me per la rodalia de Manresa he pogut conèixer millor una part del Pla de Bages, racons i camins que ni sabia que existissin i veure també com està canviant (per cert, sabeu que ara hi tenim el "flamant" centre penitenciari dels Lledoners?); doncs he pogut veure des dels primers moviments de terres fins la seva inauguració. I si canviem de comarca, si no hagués estat per les curses no hi hagués visitat a pobles com Torà, Puigverd de Lleida o Vilanova del Camí o altres que seguiran. Si voleu veure la zona dels Lledoners, cliqueu en aquest icona:

View Interactive Map on MapMyRun.com

2. Sens dubte que córrer suposa una millora de la salut. Després de tants anys de gimnasos i fer peses va arribar un moment que vaig veure que això ja m'avorria i que tocava un canvi d'esport (més aeròbic). També hi va contribuir molt la llei de la gravetat, és a dir, veure com els quilos de muscle que m'havia posat al pit i les espatlles (no voldria semblar pedant) anaven caient i acumulant-se a la panxa en forma de greix. I no hi ha res que em rebenti més que haver de canviar de talla de pantalons (per a més). A més del fet que córrer és la manera més eficaç d'evitar això, serveix per millorar l'estat cardiovascular i per a mi, també és un bon complement de la BTT (o més ben dit, a l'inrevés). Tot plegat, que us ben asseguro que després de gairebé 3 anys corrent em sento millor que mai.

3. Relacionat amb el tema de la salut, córrer contribueix a desconnectar-se dels problemes de la feina, familiars, domèstics, etc. Per a mi -que afortunadament no en tinc gaires, de problemes- és un plaer córrer escoltant música amb l'Ipod; no només és més entretingut sinó que segons un estudi de l'Escola d'Educació Física de la londinenca Universitat de Brunel, qui corre escoltant música més "canyera" ho fa més ràpid i se sent millor que qui ho fa amb música més lenta.

4. I sense deixar el fil de la salut (abans física i mental), no sabeu el morbo que dóna que t'estiguis dutxant després d'haver anat a córrer i arribi la teva parella i decidiu de continuar amb l'entrenament. Bé, això segons diuen els entesos, és clar. Però això ja són figues d'un altre paner i els lectors del blog em disculparan si no en dono més detalls. De fet, segons he llegit en una revista especialitzada (en curses, no en cap altra cosa) es diu que entre les dones córrer fa pujar temporalment els nivells de testosterona i la líbido; no diu res, però, dels homes (potser és que sempre la tenim amunt). Per tant, a córrer que són quatre dies i alguns ja n'hem viscut dos!

5. Córrer contribueix a superar modestos reptes personals. En certa forma, mantenir-se jove és un bon punt d'inici per posar-se reptes a un mateix i aconseguir quelcom que abans no es creia possible. En aquest sentit, el meu repte més immediat és intentar baixar dels 41' en una cursa de 10 km plans (o si més no, moure'm al voltant d'aquest temps). No sé si ho aconseguiré però si més no, en la meva propera cursa (Girona) ho intentaré. I si no és factible tampoc passa res. Amb això un també s'adona de les seves pròpies limitacions, i bo i més si com en el meu cas no segueixo una rutina d'entrenament estricta i metòdica. Però de ben segur que si m'haguessin dit abans que després d'un temps estaria participant en curses i sense desentonar gaire, hauria pensat que s'havien begut l'enteniment (o alguna que altra ampolla d'espirituós!).

6. Segurament córrer és un dels esports més fàcils, còmodes i barats de de practicar, a part del més antic (demaneu-li al soldat grec Filípides que va córrer la distància des de la ciutat de Marató fins a Atenes l'any 490 a.C. per portar la notícia de la victòria dels grecs sobre els perses). Amb un pantaló, una samarreta i unes sabatilles ja es pot començar. A diferència d'altres esports, pots córrer quan vulguis, aprofitant qualsevol estona morta, en qualsevol hora i gairebé a qualsevol lloc. A més, un altre avantatge és que és un exercici natural ja que tothom sap córrer i pot fer-ho correctament sense un procés d'aprenentatge gaire complicat. Ara bé, si un s'acaba enganxant, comença la sofistificació de l'afició: que si unes sabatilles concretes gairebé per a cada tipus de peus, que si samarretes tècniques i altres peces de roba que ajuden a millorar el rendiment, que si GPS, pulsòmetres i altres gadgets, la nutrició, etc. Per exemple, sobre això podeu consultar el blog Runners Tools amb un nom ja prou indicatiu.

7. Aquesta afició ha estat una perfecta "excusa" per conèixer un món que ni sospitava fos tan popular: revistes, fòrums d'Internet, blogs, etc. i fins i tot agències de viatge especialitzades en organitzar estades per córrer curses determinades (p. ex. i sense que tingui cap mena de comissió, podeu consultar aquesta, entre altres que deu haver-hi en el mercat).

8. Per a mi també és un bon motiu per introduir-me en aquest món de les noves tecnologies que només coneixia de forma indirecta. Reconec que ja feia temps em rondava pel cap la idea de fer una cosa per l'estil (potser més aviat una pàgina Web) però no m'acabava de decidir mai fins que un dia, aprofitant una estona que no tenia res a fer, vaig començar a buscar Webs i blogs de curses i em vaig posar a fer aquest. A més, un cop muntat el blog també em serveix per aplicar algunes eines que potser en algun moment donat podré aplicar després a la meva feina.

9. No sabeu la col.lecció de samarretes tècniques que començo a tenir amb tanta cursa. Per tant, si voleu ampliar el vostre vestuari de roba esportiva (encara que no sigui estrictament de marca) inscriviu-vos a curses perquè gairebé a totes s'inclou una samarreta dins la bossa d'obsequis.

10. I finalment, i per què no? Suposo que alguna cosa s'ha de fer si un vol mantenir-se una mica actiu i es tenen unes mínimes inquietuds físiques. Potser encara és hora d'agrair el professor de gimnàstica de l'escola d'EGB que m'obligués a córrer en campionats escolars, tot i sabent que arribaria l'últim. I quina millor motivació per córrer com un desesperat quan a la "mili" et deien que els últims de la cursa es quedaven sense permís de cap de setmana. Tot s'hi val per no estar al sofà apalancat mirant la televisió (total, per al que fan!) i criant panxa.

Doncs bé, aquí teniu les meves 10 raons de perquè corro. En trobaríem unes quantes més però se suposa que si això és un decàleg, només n'he d'incloure 10. Potser en un "post" posterior en faré un altre de perquè no córrer i millor estar-se a casa tranquil.lament.

dijous, 9 d’abril de 2009

Cursa de bombers o ... "on és en Wally?"

Després d'uns dies de silenci torno a estar amb aquells que em seguiu. No us puc dir res encara sobre cap més cursa perquè com veieu en el menú de l'esquerra fins el 19 d'abril no tinc la següent (Girona). De totes formes no vull deixar de fer una breu reflexió sobre la recent cursa de bombers a Barcelona, d'acord amb comentaris que he llegit en alguns fòrums i opinions d'amics que sí la van fer. Vagi per endavant que aquestes són, diguem-ne, una mena de reflexions de gabinet ja que com vaig dir al "post" anterior, jo no hi era. Ara bé, això no invalida l'opinió que tinc que potser aquesta cursa estigui morint d'èxit. I això que la d'enguany ha estat només l'11ª edició. Per tant, el primer que hauríem de fer tots plegats és felicitar els organitzadors per haver estat capaços d'assolir aquest enorme èxit en tant poc temps; tinguem present que en només 4 anys el nombre de corredors s'ha més que duplicat (gràfic).

Navegant per Internet, vaig trobar un article publicat al Periódico de Catalunya sobre la cursa del 2008. Es deia que la inscripció s'havia tancat 10 dies abans de la seva celebració perquè ja s'havia arribat a la xifra de 15.000 corredors, el topall imposat per l'organització per garantir un cert nivell de qualitat. S'afirmava també que la voluntat era seguir creixent però no en detriment de continuar oferint aquesta pretesa qualitat. I és aquí on em plantejo la pregunta: si ara han estat 17.500 corredors, fins on s'haurà d'arribar abans de dir "prou, ja no podem créixer més"? Dit d'una altra manera, si es continua creixent, potser aquesta qualitat i la mateixa imatge de la cursa podria veure's en entredit. Tinc la sensació que moltes vegades es confon quantitat (masses de gent corrent pels carrers) amb qualitat (poder córrer bé) i de retruc, amb èxit. No és que aquests tres conceptes siguin incompatibles entre si, llevat que s'assoleixi un nivell excessiu.

Arribats a aquest punt, potser caldria que algú es plantegés l'aplicació d'un concepte anomenat "capacitat de càrrega", i que en poques paraules podríem definir com el llindar màxim que no es pot superar si no volem veure malmesa la nostra experiència o satisfacció per fer una activitat concreta en un lloc concret i que per tant, ens desincentivi de tornar-hi. És com si anéssim a una platja on de tanta gent que hi ha no disposéssim ni d'un pam quadrat per col.locar la tovallola, o visitar un museu de renom mundial i haver de fer una cua de moltes hores per veure una pintura determinada (i ja no dic de contemplar-la amb pau i tranquil.litat). I que me'n dieu dels peatons, aquells a qui la cursa tant se'ls enrefot, ja que una de les queixes més escoltades entre els corredors és que aquests havien d'esperar molta estona per poder travessar els carrers.

No sóc ningú per donar consells sobre com organitzar uns cursa d'aquestes dimensions però suposo que si el seu nivell d'èxit continua creixent com fins ara, potser arribarà un moment de plantejar-se que ja no es pot créixer més (ni que sigui aplicant mesures com canvis de recorregut, carrers més amples, sortides esgraonades, etc.) i que l'èxit ja no és tant el nombre de corredors sinó que aquests puguin acabar-ne satisfets, d'acord amb les seves pròpies expectatives. Per tant, per què no decréixer una mica? Al cap i a la fi no crec que s'hagués de considerar un fracàs imposar un topall inferior a aquestes 17.500 persones, que deu ni do! Seria molt pitjor no cobrir el límit màxim imposat per l'organització perquè potser seria un indicador que algunes coses s'han estat fent malament durant temps.

Òbviament sempre hi haurà persones a qui molt lícitament ja els hi estarà molt bé córrer amb tanta gentada i per a qui la reflexió que acabo de fer potser no té gaire sentit. Ara bé, si realment aquesta vol ser una cursa "popular" també hauria de tenir en compte aquella gent que voldria fer-la (o repetir-la) però no li ve de gust, justament, perquè potser pensi que no la podrà córrer com voldria. No hem d'identificar aquest caràcter "populístic" només amb un gran volum de gent.

Tot plegat, que si no se'm gira el cap no compteu de trobar-me mai en curses tant massificades. A mi em van més les del tipus Puigverd, Igualada, Torà, etc. i per això ja estic pensant en altres de semblants per a les properes setmanes (p. ex. què me'n dieu de la Cursa de la Guineu, a Vilanova de Bellpuig? o de la Mitja Marató de Tàrrega?). Per cert, veient la foto d'aquest "post" no us recorda allò de: "On és en Wally?".

Per acabar aquest "tostó" de reflexió, podeu veure unes imatges de la cursa de les nombroses que hi ha penjades al Youtube.

divendres, 3 d’abril de 2009

Quant de covard hi ha pel món!

Aquest diumenge es farà la famosa cursa de bombers de Barcelona, en la seva 11ª edició i segons les darreres dades, s'ha arribat a l'esgarrifosa xifra de 17.500 inscrits, superant el rècord de l'any passat amb 15.000. Si fem cas de l'ex-futbolista del Barça en Carles Reixach, quan deia que córrer era de covards, aleshores és ben bé que aquesta cursa n'estarà plena. Però alguna cosa ha de tenir per atreure tanta gent, encara que no serà el preu de la inscripció, que és de 16€ o 13 si hi vas amb xip propi. Ha esdevingut una de les més populars i esperades per tothom i de fet, en el rànquing de la Reial Federació Espanyola d'Atletisme està considerada com la segona a nivell nacional en la distància dels 10 km. només superada per la San Silvestre Vallecana. De tanta gentada que hi ha l'organització agilitza el moment de la sortida dividint els corredors en grups en funció de les seves marques personals, que cal indicar i demostrar en el moment de fer la inscripció. Així, hi ha 5 grups, que són: sub37', sub40', sub43', sub48' i la resta de corredors.

Per les meves marques jo hauria d'estar en el grup sub43' però no m'hi trobareu pas. No sé si sóc covard o no però això de córrer amb tanta gent no crec que vagi amb mi. Ja em va semblar que n'hi havia molta a la cursa de Sitges i només érem 1/7 part dels que correran a Barcelona. M'imagino que des que donin la sortida fins que passes pel lloc passaran uns quants minuts i que si et despistes encara t'entrebancaràs amb els altres corredors. Qui em conegui sabrà que les multituds m'atabalen. A més, en alguns fòrums especialitzats podeu trobar opinions molt crítiques per la seva excessiva massificació, la parafernàlia que l'envolta, que el fet que molta gent acabi corrent amb la samarreta que dóna l'organització (tot i no ser obligatori) fa que sembli la congregació d'una secta, etc. Òbviament també trobareu moltes d'altres a favor. Al cap i a la fi, si tanta gent s'hi ha inscrit no deu ser tan dolenta!

Per cert, ahir vaig fer la inscripció de la meva propera cursa (a Girona el 19 d'abril) que tot i no haver-hi anat mai, estic convençut que serà més tranquil.la i amb molta menys gent.