dissabte, 29 de desembre de 2012

Pagaríeu 20€ per una cursa de 10 km?

El desembre acostumava a ser fins no gaire un mes de consumisme desenfrenat en què semblava que venedors i consumidors ens posaven d'acord tàcitament perquè uns demanessin uns preus fora de mida i els altres estiguessin disposats a pagar-los sense ni piular, pensant que la butxaca seria plena ad infinitum. Suposo, però, que ara amb la que ens està caient a sobre -i no compto que el 2013 sigui un any millor que el que estem a punt de deixar- el panorama ha canviat radicalment; de creure'ns rics i de tenir una economia que jugava en la Champions League (quan ho va dir en Zapatero es devia haver fumat els famosos brots verds de què parlava l'ex-ministra Salgado), hem passat a tenir alguns dels pitjors indicadors econòmics i socials en unes quantes dècades (atur, PIB, pobresa, endeutament, etc.). Tothom que no estigui instal·lat en una bombolla de vidre i/o hagi estat nedant sempre en l'abundància, s'haurà adonat que ara els venedors se les han d'enginyar per vendre el que sigui, fent ofertes abans inimaginables, baixant els preus dels seus productes -quan no regalar-los directament- mentre que els consumidors ens ho rumiem molt més abans d'acabar comprant, o ho deixem per a un altre moment pensant si allò que ens ofereixen ens fa realment falta. És ben bé que en temps de greu crisi econòmica la gent recupera el seny perdut i tendeix a comportar-se de forma més racional quant als seus hàbits de consum.

Doncs bé, dit això, i posem per cas, ¿vosaltres pagaríeu 20€ per una entrada al cinema? o 10€ per un diari? o 5€ per un bitllet senzill de metro o autobús? Oi que ens semblen a tots plegats uns preus que estan fora de mida, que ningú trobaria lògic de pagar-los si no fos absolutament imprescindible? També és cert que podem pensar que al pas que anem, temps al temps, que ja hi arribarem però aquesta ja seria una altra qüestió. Ara bé, i seguint amb aquesta minicadena d'exemples: ¿pagaríeu 20€ per la inscripció a una cursa de Sant Silvestre? Si la vostra resposta és que no, aleshores estareu amb mi, és a dir, en la línia de pensar que encara no hem perdut el poc seny que poguem conservar; i si per contra la resposta és afirmativa, aleshores no tindré més remei que creure que, o bé nadeu en l'abundància i fa temps que heu oblidat la dimensió real del preu de les coses, o bé que no us importa que us prenguin el pèl. I dic això últim sense ànims d'ofendre ningú perquè si repasséssim el meu historial de curses, suposo que en trobaríem alguna per la qual també podríeu pensar el mateix que jo. Plantejo aquesta qüestió aprofitant que d'aquí dos dies serà el darrer de l'any i se celebraran moltes curses de Sant Silvestre arreu i també perquè no és gens hipotètica sinó que és ben real: la inscripció a la famosa San Silvestre Vallecana val aquests 20€ (1 menys si tens xip propi). No fa gaire vaig ensopegar amb aquest article de l'edició digital del diari Público en què en parla i ja el seu titular em va semblar prou cridaner: anava al moll de l'os de la qüestió plantejada ja que si hi feu una ullada, no es parla tant de la cursa en si mateixa com més aviat dels motius pels quals la gent pot estar disposada a participar en aquesta prova, tot i el preu que, repeteixo, per mi és una absoluta presa de pèl.


Sóc conscient que aquesta és una d'aquelles curses que per un motiu o un altre ha aconseguit assolir un nivell de ressò mediàtic que fa que molta gent -corredors o no- hi vulgui participar, com a mínim un cop per dir que hi ha estat. També estic convençut que una bona part d'aquesta gent no pagarien aquests mateixos 20€ per qualsevol altra activitat o bé de consum que no sigui necessari, com és córrer en aquesta cursa. Si llegiu l'article -avenço que no és molt llarg- veureu com un dels arguments per "disculpar" aquest fet és que es tracta d'un esdeveniment que traspassa la dimensió esportiva i en què un pot reivindicar el fet de córrer i fer-ho, alhora, envoltat de moltes més persones que comparteixen una mateixa afició. Vaja ... com si participar en una cursa -diria més multitudinària que popular- fos una cosa com estar-ne presumint dia sí i dia també i que necessités d'una reivindicació permanent. D'altra banda, trobo també exagerat quan es diu que és una manera de demostrar una way of life per part de la gent que practica atletisme. I a més, es compara aquest cas amb la marató de Nova York, la inscripció de la qual es diu que val uns 425€. Òbviament també em sembla una bestiesa però posats a trobar motius amb què justificar-la, es podria dir que de curses de 10 km. n'hi ha un fotimer arreu i en canvi, de maratons moltes menys. Tot plegat, què voleu que us digui? en tot això jo no hi veig més que un simple negoci -d'altra banda legítim per part de l'empresa organitzadora- que es pot guarnir com es vulgui per tal de justificar uns preus com aquests. I sinó, feu números: 39.000 dorsals a la Vallecana (sí, sí, ho heu llegit bé!!) a 20€ cadascun (tirant una mica llarg) ... uns 780.000€. No està gens malament! I total, per una cursa en què si no ets gaire bo estàs condemnat a córrer com si estiguessis en una llauna de sardines, de tanta gent que t'envolta. I agafeu-vos: els dorsals es van exhaurir en un dit i fet.

Ha de quedar clar que com sempre, és aquesta una opinió estrictament personal que no teniu perquè compartir, faltaria més. Que cadascú faci el que cregui més convenient amb la seva cartera. De totes formes, amb o sense "guarniments", crec que aquest és un exemple més de la contradicció en què està immers l'ésser humà: per unes coses és capaç de posar el crit al cel i per altres es deixa posar a l'esquema una llufa i a més a més, adonant-se'n. Si com a mínim aquesta cursa -i moltes més- tingués un cert component solidari (recaptació per a ajudes socials, descomptes per a gent aturada, etc.) encara ho podria entendre però després de llegir el reglament publicat al web no he vist res que m'ho faci pensar. I en la línia del que dic, reprodueixo el comentari d'un lector de la notícia que des de la meva modesta opinió, crec que ho clava. Diu el següent: "Lo de la San Silvestre marca el camino de hacia donde pretenden llegar los listos que se quieren hacer de oro con el tirón del atletismo popular. Los corredores populares debemos reivindicar y participar de un modelo de atletismo realmente popular, donde prime la asistencia a carreras sin ánimo de lucro y donde los precios sean verdaderamente populares. Asistiendo a carreras como ésta estamos poniéndonos un peso económico en las piernas que nos va a impedir el participar regularmente en competiciones populares, debido a su elevado precio. No les sigamos el juego y rompamos ya con estas carreras que no acaban siendo más que un gran negocio para algunos y un baño popular de grandes marcas deportivas y similares, que se meten en nuestra cabeza gracias a su patrocinio y también hacen el negocio a nuestra costa". Però com deia abans, tothom té el dret que li preguin el pèl, sent-ne conscient o no.

Per part meva ja sabeu què en penso d'aquesta qüestió i no me'n faré més pesat. No crec que em trobeu mai en aquesta mena de curses -molt haurien de canviar les coses- com tampoc a la Cursa dels Nassos de Barcelona, que sense arribar a aquests 20€ no es queda gaire curta (crec que s'enfila als 14€), i que sense ser-hi tanta gent ("només" 11.000 corredors) tampoc em ve de gust que em tractin com un simple número. Recordeu allò que dic darrerament del "tarannà humà" de les curses populars? doncs això. Per cert, aprofito l'ocasió per incloure tres enllaços: el primer, d'en Miquel Pucurull i el seu bloc dedicat a curses de Sant Silvestre gratuïtes mentre que el segon és d'un altre bloc que vaig descobrir fa poc i que em sembla del millor que estic llegint darrerament sobre el món de les curses populars (és d'en David Jiménez García i l'entrada que us enllaço parla, justament, de les Sant Silvestres). Per últim, el tercer enllaç a una de les meves entrades en què, un cop més, parlo de la qüestió del preu de les curses. És de fa pocs dies, potser és que el mes de desembre es presta a ser-ne més sensible.

divendres, 28 de desembre de 2012

Marathon man entra de nou en política

Ho confessa, en qüestions de política, de vegades en Marathon man pot semblar com el riu Guadiana, que ara surt, ara desapareix per poc després tornar a treure el nas. Després d'un primer intent d'aparèixer al primer pla de la política catalana, ara fa dos anys, com a integrant del primer govern de l'Artur Mas i que no va durar ni un dia per discrepàncies vàries de darrer moment, us comunica que ha acceptat un nou càrrec en el segon equip de govern que s'acaba de configurar, després de les darreres eleccions. De totes formes, si en el primer intent fallit havia de ser amb una Conselleria de nova creació -era allò de "ja que ens hi posem, posem-nos-hi bé"- ara ocuparà un lloc de no tant alt rang sinó més aviat d'aquells que no es visualitzen tant en termes mediàtics però que haurà de fer una feina decisiva en els propers anys. M'explico: es tracta d'una subsecretaria depenent de la Secretaria General de Governació i Relacions Institucionals, que a la seva vegada es troba inclosa dins el Departament del mateix nom. Per entendre'ns, que si m'hagués de saltar la "cadena de comandament", el meu superior serà la molt Honorable Consellera Joana Ortega. Resulta que el Govern està cada cop més convençut que no hi ha volta enrere en aquesta marxa cap a la convocatòria de la tan polèmica "consulta sobiranista" i que a fi d'anar generant complicitats i també, com es diu col·loquialment, "fer bullir l'olla", està convençut de la necessitat d'anar posant en pràctica diverses iniciatives, tant a nivell institucional i polític com també de caire més popular. I és aquí on han vist l'enorme potencial que té el món de les curses populars atès que com s'ha dit un munt de cops, com més va més gent s'hi anima.


El Govern vol aprofitar això i fins allà on sigui possible utilitzar l'esport com a mitjà per anar difonent el missatge de la necessitat de la consulta i que després, òbviament, la gent decideixi lliurament. He de confessar que quan se'm va proposar no vaig mostrar-me gaire convençut perquè no m'acaba de fer gaire el pes la barreja d'esport i política. Però com també estic més que fart de sentir avui sí i demà també desqualificacions de tota mena, comentaris despectius -quan no insults directament- vers tot allò que estigui relacionat amb el nacionalisme català -com si no n'hi hagués un d'espanyol- he decidit de fer un altre pas i no baixar-me d'aquest carro al qual ja m'hi vaig pujar no fa gaire. Jo no és que hagi estat mai un independentista pur i dur, que porti aquest gen al seu ADN i a més, no estic del tot convençut que amb la independència tots els nostres problemes s'acabessin solucionant, ni a curt ni a mig termini. Això sí, també ho estic del fet que un dels nostres principals problemes es diu "Espanya", que és com una motxilla que portem carregant a l'esquena fa molt temps i de la qual no hi ha manera de desprendre'ns. En altres paraules, no tindria cap inconvenient ni remordiment amb una altra concepció de l'estat espanyol -al cap i a la fi, no som tots europeus?- però sí amb aquesta en concret, hi hagi un partit o un altre al capdavant perquè, com algú va dir i amb molt de sentit, en aquests temes no hi ha res més semblant a un polític del PP que un altre del PSOE (i el PSC que navega entre dues aigües per no dir a la deriva directament). Per tant, fora caretes i que cadascú digui les ximpleries que cregui més idònies, jo el primer però després seguit de molts polítics i periodistes.

Així doncs, i feta aquesta mena de declaració de principis, la meva tasca serà la d'impulsar per tot el territori català un conjunt de curses populars, de distàncies i modalitats diverses, que tinguin com a leiv motiv principal, el córrer en favor de la consulta, que no per la independència directament. Això ha de quedar molt clar. Una altra de les meves funcions serà la d'anar-hi sumant complicitats i afavorir o incentivar que altres curses que ja se celebren, "apostin" també per aquesta via. Val a dir que en aquesta tasca no hi seré sol sinó que des del Govern s'han adonat del gran potencial que tenen les xarxes socials en particular i Internet en general i és per això que jo i uns quants blocaires més que ens dediquem a parlar de les nostres "proeses atlètiques", hem estat cridats perquè des de les nostres plataformes ens hi posem. L'àrea de treball en què hem estat agrupats porta el nom tan explícit de "Córrer per la consulta" però estigueu tranquils ja que no disposaré ni de cotxe oficial, ni personal al meu càrrec i com sóc així d'altruista ni tan sols rebre una petita retribució econòmica que cobreixi les meves despeses d'inscripció a les curses (la caixa està buida i es comença a omplir de teranyines). A canvi, però, hauré de córrer amb aquesta samarreta tan bufona com cridanera que m'han cedit.


Així doncs, ja ho sabeu, si em veieu corrent amb aquesta equipació penseu que darrera meu hi ha un missatge polític ben clar, deixant de banda que també és molt útil per fer-me veure quan estigui corrent pel mig d'un bosc i evitar que un caçador em confongui amb un porc senglar. I per acabar, us recordo els enllaços a entrades semblants a aquesta:
  • Reflexió sobre les darreres eleccions al Parlament català.
  • Reflexió sobre les eleccions al Parlament català del 2010.
  • Reflexió sobre la darrera diada de l'11-S.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Sant Silvestre a la Catalunya Central

Us les llisto amb una mica de temps per si haguéssiu de planificar les vostres agendes i us vingués de gust participar en alguna cursa típica de Sant Silvestre per les comarques de la Catalunya Central, però també us aviso: si no l'he errada, el calendari per a aquesta data tan assenyalada no ofereix gaires opcions en aquestes contrades. De totes formes, tampoc resulta mot estrany perquè tinc la sensació que a aquestes alçades de l'any, i si un ha estat corrent durant una bona part, potser té el cap per altres cabòries i les curses no són, precisament, la seva màxima prioritat. A més a més, alguna no es fa ben bé el darrer dia de l'any (s'escau en dilluns) sinó que se n'avancen un i es celebren aquest diumenge. Tot plegat, si us animeu a fer una mica d'espai a l'estòmac després de tants torrons i els grans àpats "bacanalístics" típics d'aquestes dates, aquí us deixo el llistat de les curses que he trobat a la Catalunya Central (s'entén les comarques de l'Anoia, Bages, Bergueda, Solsonès i Osona). Malgrat la tria limitada, n'hi ha de noves, més velles, més curtes i més llargues, barates i gratuïtes.
  • Sant Silvestre Manresana: 30 de desembre, 8 km. 5 a 10€. 2a edició.
  • Sant Silvestre Popular de Sallent: 5 km. 8€. 2a edició.
  • Sant Silvestre d'Avinyó (Esquerdabocs): 5 i 10 km. 10€. 4a edició.
  • Sant Silvestre de Berga: 5 km. 10€. 13a edició.
  • Sant Silvestre Manlleuenca: 5 km. Gratuita. 26a edició.
  • Sant Silvestre del Bisaura (Montesquiu i St. Quirze de Besora): 4,5 km. 3€. 2a edició.
  • Sant Silvestre de Vilanova del Camí: 5 km. Gratuïta. 14a edició.
Per part meva, jo cada cop tinc més clar que acomiadaré el 2012 a Avinyó, com ja comença a ser una tradició (serà el tercer cop seguit). I ja posats en aquest tema, aquí us deixo unes quantes entrades que en parlo:

dissabte, 22 de desembre de 2012

Bon nadal 2012

Com comença a ser tradició en aquest bloc -i per no ser menys que altres personatges de més renom que fan missatges nadalencs televisats- Marathon man també us vol desitjar de tot cor unes bones festes de Nadal i una bona entrada al 2013, i enguany més que mai. Un any tan complicat com el que estem a punt de deixar enrere no ens ha de fer perdre el somriure i el bon humor, tot i que les perspectives apuntades per tothom -menys pel govern de Madrid que s'entossudeix en posar-se una bena als ulls- indiquen que encara hem de passar pel pitjor. Aquests darrers mesos no hem fet més que sentir parlar a tort i dret de la crisi, retallades, atur, pensions a la baixa, famílies desnonades, casos escandalosos de corrupció, rescat i nacionalizatció de bancs i caixes, ONGs que ja no donen a l'abast, destrucció de la classe mitjana, increment de la pobresa i de moltes més coses que, fart de tot, un no pot deixar de pensar que tan de bo que els maies no s'haguessin equivocat amb el seu calendari. Potser que el Tot poderós ens enviï una altra plaga bíblica i que el món acabi fent un pet de dimensions descomunals per així haver de tornar a començar de zero. I ja no parlo de política, nacional i catalana, ja que aquest seria un altre tema tan cansí que val més deixar-ho estar.

En comptes de tot això, i baixant a la pura i dura realitat de la qual bona part dels membres de la classe  política està "immunitzada", és millor fer com els estruços: amagar el cap sota l'ala, aguantar la que ens està caient com bonament poguem i com diuen en castellà (perdoneu però no em ve al cap l'equivalent al català), "al mal tiempo buena cara": un somriure als llavis, uns quants regalets al tió (però només els justos i necessaris), una mica d'ajuda als que ho estan passant pitjor que nosaltres -i segur que al nostre voltant trobarem uns quants casos sense haver de buscar gaire- i una coça al cul a tota aquella gent que té la responsabilitat de treure'ns del pou on estem ficats i que no ho fan, bé per incapacitat manifesta, bé perquè creuen que van en la direcció correcta i pensen que la resta de gent és la que s'equivoca (com el borratxo que condueix en direcció contrària per una carretera).

Tot plegat, us deixo aquí la meva felicitació -òbviament relacionada amb el córrer- i per variar una mica el "discurs", una altra imatge que he trobat pel Facebook amb un missatge que tothom s'hauria de ficar al cap, tant ara -època de vaques famèliques- com abans quan ens crèiem que érem rics en un país de merda. Així doncs, i com deia al principi, bon nadal, bons i saborosos torrons i neules i estigueu tranquils per si guanyeu algun quilet de més: de ben segur serà una conspiració de la bàscula per amargar-vos encara més aquests dies. Sigui com sigui, i repetint una frase d'entrades similars a aquesta, només us demano un favor: que torneu sans i estalvis per continuar llegint el bloc i jo us prometo que el seguiré omplint de continguts (que espero trobeu interessants).


dimecres, 19 de desembre de 2012

Cursa del Gall, cursa molt entretinguda

Efectivament, el títol d'aquesta entrada és prou explícita de com podríem qualificar la Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages. I vist el que vaig veure i experimentar, les meves expectatives inicials no anaven mal encaminades, gens ni mica: esperava una cursa d'una certa duresa -però tampoc res d'excessiu que un altre corredor (no pas jo) pugui fer amb una relativa comoditat- i per un entorn que combinava trams de pista amb altres de corriols i algun que altre en què caminar era obligat per a tothom, i on l'asfalt només es trepitja a l'inici i final de la prova, a la sortida i arribada a meta. A això hem d'afegir que una bona part del recorregut m'era familiar perquè més d'un cop l'he fet en BTT, per la qual cosa es pot dir que no em vaig endur cap sorpresa "desagradable". D'altra banda, una de les coses positives que tenen les curses d'hivern és que l'horari d'inici sol ser més tard que en altres èpoques de l'any i si a més a més, estàs a 10 minuts de casa en cotxe, vol dir que no cal matinar gaire i facilita que pugui venir la resta de la família i muntar una bona jornada dominical. Aleshores ... què més es pot demanar? Un exemple més de com el córrer acaba sent-ne l'excusa perfecta.


Aquest cop coincidim de nou amb el meu nebot, l'Octavi, que com en curses anteriors, és més puntual que un rellotge suís i vol estar al peu del canó amb força temps d'antelació. El "virus" de les curses populars comença a escampar-se per les seves venes i a fer efecte. Òbviament, com és jove -va camí només dels 20- temps té per endavant perquè demostri la seva vàlua i també perquè se'n cansi (esperem que d'aquí molt). Per part nostra, ens acostem la família -podré entrar a meta de nou amb l'Stanis- un pèl més tard, conscients que amb poc abans que ens hi arribem és suficient: aquesta és també una altra de les virtuts de les curses amb no gaire gent (no vam arribar als 200), que hi ha temps per recollir el dorsal i passar pel lavabo sense haver de fer cues prèvies, alhora que també et permet trobar ràpidament amics i coneguts i fer-la petar. En aquest cas coincideixo amb el Sergi i el Salvador (ens teniu a la foto) i val a dir que amb el Sergi hem acabat fent un bon duet: atès que el "Team" té una pota "inactiva" indefinidament (Frans), una segona un pèl coixa (jo mateix) i dues més que es decanten per altres fites (Xavi i Jordi), crec que ell és un molt bon company de curses ja que portem un ritme de cursa bastant similar i no mirem gaire si arribem un pèl abans o més tard. Hem coincidit unes quantes vegades -que jo recordi a Castelltallat, Sant Salvador de Guardiola, Navarcles i aquesta mateixa- i per descomptat espero fer-ho també a les properes.


En aquesta, i després d'un breu briefing sobre el recorregut i què ens hi trobarem, es dóna la sortida i d'entrada, més aviat d'una manera tàcita que no explícita, ens posem un al costat de l'altre i gairebé fins el tram final no ens perdrem de vista un de l'altre. Anem fent amb certa comoditat però poc després ens veiem obligats a caminar una mica per pujar fins el cim del Montpeità. Ens ho agafem amb calma ja que sabem que més endavant haurem de pujar unes quantes rampes "complicadetes" més. Passem per davant del complex de Món Sant Benet i recorrem el riu Llobregat al llarg d'1 km per després posar-nos a grimpar per un corriolet que ens ha de portar a l'extrem de la urbanització Les Brucardes (per cert, amb un més que acceptable restaurant). En aquest punt -poc més del 8è km- girem i baixem el que hem pujat fins trobar-nos de nou la pista que va parel·lela al riu. Després d'estar pujant i baixant potser aquest és el tram que se'ns fa més avorrit ja que és bastant més pla. Ara bé, no per gaire estona ja que en breu ens fan pujar fins a trobar el camí paisatgístic que porta a San Benet. No el fem sencer perquè en aquest punt és on el recorregut es desvia per dirigir-se de nou cap la vila de Sant Fruitós, senyal que la cursa està arribant al seu final. Abans, però, ens espera la pujada al Puig de Sant Valentí -el punt més alt de la cursa- i menys mal que ja veníem d'un tram de pujada relativament sostinguda ja que aquest darrer se'ns fa més fàcil. A partir d'aquí, a "volar" perquè l'últim quilòmetre és de baixada ràpida fins a creuar la meta. Em permeto la "descortesia" de deixar una mica enrere el Sergi i em poso a prémer el gas, avançant uns quants corredors (després veuré que ell tampoc es va quedar gaire enrere). Per sort, tinc temps de recollir l'Stanis qui, per cert, l'hauré de començar a acostumar a córrer al meu costat perquè cada cop pesa més i jo tinc més canes. Al final, un registre discret d'1h:22' i una encara més discreta posició 114 d'un total de 170 corredors.


En definitiva, i com deia al principi, una cursa molt entretinguda i que val la pena repetir l'any següent. Si busqueu una prova amb poc asfalt, ben organitzada (millor que el primer cop al 2009), sense gaire gent i una logística molt ben resolta en tots els seus aspectes més bàsics (recollida de dorsal, pàrquing, dutxes, avituallaments i controls, piscolabis final) i a un preu encara bastant contingut (12€ per 13 km.), aquesta n'és una més de les que hi ha al calendari. Val a dir també que per les característiques del recorregut -amb alguns trams de corriol de ferm irregular- he estat un parell de dies amb el peu dret adolorit i el taló inflamat, senyal que no és el que s'ajusta gaire a les meves limitacions físiques (en aquest sentit, el de Navarcles, per posar un cas recent, era més idoni). Però tenint en compte que de curses com aquesta tampoc en faig gaires, és un preu que estic disposat, de moment, a pagar si a canvi la satisfacció per una bona cursa i una bona matinal de diumenge són completes. Altrament dit, i prenent una frase de l'anterior entrada, vaig acabar amb els ous sencers!

Per acabar, potser us interessarà llegir aquestes dues entrades relacionades amb la meva participació en aquesta cursa l'any 2009:

dissabte, 15 de desembre de 2012

Cursa del Gall: a posar-hi ous?

Dema diumenge se celebra la 4ª edició de la Cursa del Gall, al municipi bagenc de Sant fruitós de Bages, a tocar de Manresa. No estic gaire segur si aquesta serà l'única cursa que faré el desembre o en faré una segona -potser alguna tradicional Sant Silvestre, però sí que tenia clar de fa setmanes que volia tornar a participar en aquesta prova. I dic "tornar" perquè ja hi vaig ser al 2009, el que va ser el meu primer any de curses populars i quan estava en un nivell de forma que, encara que modest, era francament millor que l'actual i combinava proves d'asfalt amb altres per pista i corriols. Però què hi farem, és allò de temps era temps. En aquell any ja em va semblar una prova d'una certa duresa i això que si no em falla la memòria, era de "només" 10 km. però com jo devia estar amb el xip de voler córrer ràpid i fer un bon temps, potser va ser això el que m'ho va fer semblar. D'ençà un temps, però, i com ja heu vist darrerament, m'estic agafant les curses amb una altra filosofia i no m'importa tant el cronòmetre (de fet, de vegades ni el porto) com sí gaudir del caràcter popular de la cursa, córrer per un entorn agradable i retrobar-me amb amics i coneguts. I per descomptat que demà tornaré a anar amb aquest mentalitat.

Seguint les característiques de les darreres curses que estic fent, aquesta altra també s'ajusta bastant bé a les meves preferències, és a dir, propera a casa (no caldrà matinar gaire per acostar-s'hi), un predomini de pista i corriol, un nombre de corredors no massa elevat (un màxim de 200), una certa exigència (en aquest cas en concret suposo que hi haurà algun tram en què caldrà deixar de córrer i posar-se a caminar) i a un preu encara contingut perquè la inscripció costa 12€ (per una distància de 13 km.), i que és el mateix que vaig pagar fa tres anys (desconec el preu de les edicions posteriors). Una part de la inscripció va destinada a la Marató de TV3 i ja sabeu què en penso d'aquest tipus d'iniciatives però com tot i així el preu de la cursa s'ha contingut, ja m'està bé. A més, suposo que sent la "nostra", a casa també hi acabarem col·laborant doncs, qui no té un amic o familiar més o menys proper que ha patit o està patint un càncer, se n'hi hagi sortit o no? A més, una altra cosa que valoro positivament és que la informació publicada al web s'ha anat actualitzant regularment i en una darrera notícia se'ns diu que el recorregut ha canviat lleugerament respecte l'inicialment previst, a causa de la negació d'un propietari a deixar passar per les seves terres. Tot i que la descripció que inclou és bastant detallada, desconec si el canvi ha afegit més o menys duresa al recorregut i tot plegat ja m'ho trobaré demà.


Sobre això, fixeu-vos que la meva darrera cursa -la Navarclina- va transcórrer molt proper a aquesta i que fins i tot una part -això sí, petita, del recorregut de la del Gall- crec que hi coincideix (entre el complex de Món Sant Benet i el pont que travessa el riu Llobregat). Demà, però, no el creuarem sinó que hi correrem al seu costat durant més o menys 1 km. Potser aquest canvi ha fet que el recorregut, vist en una imatge aèria, sembli una mica "liat"amb uns quants trams de coincidència. Però mentre això ja estigui controlat per l'organització no ha de suposar cap inconvenient -oimés si en el meu cas, i com és de preveure-, d'entrada ja m'hauré despenjat al grup de cua i no crec que em trobi amb gaires corredors (ja m'hauran deixat enrere). Així doncs, per demà tranquil·litat i a córrer, més que a competir, ja que voldria acabar amb els ous sencers i no fets a miques (si voleu un símil culinari, un ou ferrat i no un ou estrellat). Ja us ho explicaré amb més detall quan faci la crònica de la cursa però ara per ara, i per l'hora que és en aquests moments a punt de publicar aquesta entrada, em vaig a córrer una estona amb el Frans. Espero que tot i anar a un ritme molt tranquil, no em passi factura per demà.


dilluns, 10 de desembre de 2012

Aguilar de Segarra: menys mal!!

Ahir al matí es va celebrar la segona prova del circuit de curses de muntanya ARCS - Anbaso, en concret la d'Aguilar de Segarra, i com bé diu el títol d'aquesta entrada, uff! menys mal que no hi he participat. Ja abans no les tenia totes ateses les seves característiques i les meves limitacions físiques i de nivell però no l'havia descartada del tot fins fa uns dies, tenint en compte el caràcter popular de la cursa, la seva proximitat a Manresa i la possibilitat de retrobar-me amb alguns coneguts. Ara bé, el fet que la setmana vinent faci una cursa, a priori més suau tot i que tampoc gaire còmoda, aconsellava reservar-me. I pel que m'han comentat uns quants corredors he fet bé de no participar-hi perquè encara que m'hagués agafat la cursa amb tranquil·litat, crec que hauria acabat una mica "fastiguejat" del patiment que de ben segur ningú m'hagués estalviat. D'entrada, la distància de 16 km. ja no convidava a ser gaire optimista però és que a més hem d'afegir el seu desnivell acumulat -que voreja el miler de metres- i, sobretot, el perfil: un veritable trenca-cames. Suposo que en aquest sentit, les dades penjades a la web no enganyaven ni s'han quedat curtes. Per tant, encert total en deixar-me portar pel meu seny -fent cas de l'anunci d'un banc que estan passant per la TV dia sí i dia també durant aquestes darreres setmanes- i mirar-me els braus des de l'altre costat de la barrera. Encara que sembli una mica egoista, en situacions com aquestes no hi ha res més agraït que veure en la cara dels altres el cansament que un mateix ha pogut evitar, tot fent un cafè al bar.

A tot això, com hi corria l'Octavi, qui ha de ser el meu successor -i en aquest sentit ho té molt fàcil- no puc deixar d'estar amb ell (i els seus pares), oimés si el temps acompanya relativament, amb fred però alhora sol. Segur que si un s'ha d'estar a l'exterior, millor córrer i com més ràpid millor (el fred pot ser un bon accelerador). Amb prou temps com per fer una mica el badoc ens hi arribem i de seguida se'ns confirma que en curses com aquestes hi ha un ambient veritablement popular, no exempt tampoc d'un cert grau de "professionalitat", és a dir, una prova on la gent que hi participa ja sap què hi va fer i de quin pal s'hi ha d'anar. Altrament dit, si no es té una certa experiència prèvia i el nombre de curses fetes abans no dóna per fer un historial un pèl llarg, és del tot aconsellable esperar una ocasió més propícia, tret que un estigui en un nivell de forma molt òptim. En els prolegòmens puc saludar amics i coneguts com la Judit (Cinca), els Alberts (en Prat i en Comaposada), el David (Masfret) i en Jordi (l'integrant del "Team" que més es manté en forma); és una de les bones coses que tenen curses com aquestes amb dimensions "humanes", que sempre acabes trobant cares conegudes amb qui fer-la petar una estona. Per part dels Runners and Walkers hi era en Maite (també d'espectadora) i en Pau (Alegre) però amb ell no hi vaig coincidir (i això que és alt com un Sant Pau).


Toquen les 10:00h i es dóna el tret de sortida als més de 200 corredors que s'hi han aplegat i de cop i volta, ens quedem gairebé sols. El fred ens aconsella recloure'ns al bar que m'imagino que pocs dies ha tingut tanta gent com el d'ahir (veies a les mestresses una mica atabalades) i sense ànims d'ofendre ningú, me n'adono que les de muntanya són curses bastant masculinitzades ja que són poques les dones que hi participen i més aviat el que acaben fent és acompanyar els homes i quedar-se amb la canalla. No és que vulgui pecar de masclista (que no ho sóc gens) ni obrir un debat amb el feminisme més radical, només cal fer una ullada a la llista d'inscrits i si tot i així hi ha algun dubte, aquí us deixo la prova fotogràfica que, si més no en el cas d'ahir, ho demostra: el bar del local social 10 minuts després de la sortida amb una majoria aclaparadora de dones. Això sí, em trec el barret davant el coratge que demostren tenir les poques que s'hi aventuren (com també davant els homes, per descomptat).



Bé, i després de la cursa, què? doncs molt bon ambient, tornar a saludar als que ja havia saludat abans però amb una cara un pèl diferent (més descomposta) i comentar una mica la cursa: dura, dura i dura és l'opinió més general que vas sentint entre taula i taula de piscolabis, alhora que molt maca quant a paisatge (tot i que em temo que la gent que va a competir no està per aquestes històries); per exemple, el recorregut incloïa pujar al turó (un d'uns quants més) on es troba el castell de Castellar, un dels punts emblemàtics del municipi i que es ben visible des de la carretera de l'Eix Transversal (més d'un cop m'he dit que hi he de pujar però sempre ho vaig deixant per a més endavant). De ben segur que des d'aquí les vistes deuen ser espectaculars. Per cert, dir que l'Octavi va creuar la meta en una molt meritòria posició núm. 82 (d'un total de 211 corredors). Ja us deia abans que no li seria gens difícil recollir el meu testimoni. Aquí a la foto el teniu atacant el tram final.

Per acabar, dos apunts: primer, us deixo un enllaç amb unes quantes fotos del lloc de trobada dels corredors, l'ambient, l'arribada d'alguns corredors i el lliurament dels premis als guanyadors: com es pot veure, tot en un ambient molt agradable, familiar, casolà i més "humà". I segon, vaig parlar amb l'Albert Prat, ex-estudiant meu (bastant bonet, per cert) i també molt bon corredor; és de Callús i està ficat en l'organització de la propera prova del circuit ARCS - Anbaso que es farà el 23 d'aquest mes, justament, en aquesta vila. Em va confirmar que la d'enguany serà més llarga que la de l'any passat i entre aquesta dada i que tampoc és gaire òptima per mi, potser que ho deixi estar. Suposo que amb els anys he recuperat el seny que havia perdut. Encara m'ho estic rumiant però vaja ... no us sorprengui si hi torno a anar d'espectador. La veritat és que és molt més còmode i descansat ... per què ens hem d'enganyar?

dissabte, 8 de desembre de 2012

La relativitat dels diners

Aquesta matinada, com el nen m'ha fet fora del llit, he tingut una estona morta per llegir una mica i mirar de recuperar la son. He optat per fer una ullada a la revista de la Creu Roja, entitat de la qual a casa en som socis, i m'he quedat esgarrifat de les xifres que incloïa algun dels seus articles sobre la pobresa a què stan arribant moltes famílies d'aquest país que fins fa poc ni s'ho haguessin imaginat, alhora que també impressionat dels esforços dels seus voluntaris per ajudar-les i mitigar en la mesura del possible, els efectes d'aquesta situació tan dramàtica. A aquest pas en poc temps acabarà desapareixent la classe mitjana -la que dóna estabilitat a un país- i s'eixamplaran les diferències entre aquells que encara han pogut mantenir alguna cosa (poc o molt) i els que ja no tenen res, els que ho han perdut tot. Ara em ve al cap una imatge que circula per les xarxes socials que fa una mena de paròdia tràgica amb dos programes de televisió, i en què es veu un manifestant amb un cartell que diu que al 2013 hi haurà dues classes de ciutadans espanyols, "Callejeros" i "Españoles por el mundo". I pel que s'està veient no va mal encaminat ... Però no ens desviem del tema; la mateixa revista de la Creu Roja incloïa la butlleta per si es vol actualitzar la quota mensual i les opcions que donava eren d'apujar-la en 1€, 2€, 5€ o una altra quantitat triada a voluntat. Fixeu-vos que tot plegat no semblen xifres forassenyades, d'aquelles que qui sigui solidari i vulgui continuant sent-ho no li ha de suposar un esforç econòmic extra com per posar en perill que pugui arribar a final de mes, igual de bé o de malament a com hi està arribant ara. Tot i això, hem de deduir que un augment d'aquesta modesta magnitud en les aportacions mensuals ha de ser d'una gran importància per a l'entitat i la gent que se'n beneficia (potser és allò que la suma de molts granets de sorra acaba fent una gran platja).

A tot això, i deu ser fruit de la casualitat o qui sap si del destí, el mateix dia ensopego amb un tema del que ja s'ha parlat més d'un cop en aquest bloc: el del preu de les curses. A través del col·lega Raúl, molt millor corredor que jo i també blocaire, m'assabento de la seva intenció de participar a la mitja marató de Vilanova i la Geltrú. En això que em poso a buscar-ne més informació al fòrum dels Corredors.cat i veig que hi ha obert el fil dedicat a una altra mitja, la de Barcelona, sent un dels punts més comentats -fins el dia d'avui- el del preu de la seva inscripció. De fet, el primer missatge que hi ha ja ho deixa ben clar, i reprodueix una nota de l'organització que diu el següent:

"Debido al incremento del IVA, del 8% pasa al 21% a partir del próximo 1 de septiembre, nos vemos obligados a incrementar el precio de las inscripciones de la Mitja Marató de Barcelona partir de esa fecha. Precios hasta el 1 de septiembre: Hasta 12.000 inscritos: 22 € (con chip amarillo) y 25 € (sin chip), IVA incluido. A partir de los 12.001 inscritos: 26 € (con chip amarillo) y 29 € (sin chip), IVA incluido. Precios a partir del 1 de septiembre: Hasta 12.000 inscritos: 24,64 € (con chip amarillo) y 28 € (sin chip), IVA incluido. A partir de 12.001 inscritos: 29,12 € (con chip amarillo) y 32,49 € (sin chip). IVA incluido."

El primer que m'ha vingut al cap és que pel poc que sé crec que deu ser la prova d'aquesta distància i modalitat més cara de Catalunya (no sé si dir de tot l'Estat espanyol però vaja, si no ho és tampoc li deu faltar gaire). No parlo en primera persona perquè aquesta mitja en concret no l'he feta mai, ni tampoc està en el meu ànim, però quan any rere any veus els mateixos comentaris -i les dades no menteixen- suposo que tampoc dec anar mal informat. El segon que he pensat és que òbviament tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners i gastar-se'ls en allò que li vingui més de gust, curses incloses. Només faltaria! Ara bé, també hauríem de procurar ser més coherents amb nosaltres mateixos, no queixar-nos per aquest concepte però després pagar la inscripció. No serà per curses en aquest país que ens haguem de limitar a fer aquesta en concret pel motiu que sigui, quan de mitges se'n fan més, de més barates i pel que tinc entès, amb uns molt millors serveis per al corredor. I si al final un decideix d'inscriure-s'hi potser fóra millor no dir-ho com si estigués demanant perdó. Tothom té dret a equivocar-s'hi.


Si heu seguit aquest bloc ja sabeu també què en penso de la qüestió dels preus d'inscripcions a certes curses a les que, per sort, no m'ha vingut mai de gust participar-hi (aquesta de Barcelona és un exemple però en trobaríem més). I compte, no és tant per aquests euros de més perquè a l'igual que amb la quota de soci de la Creu Roja, jo personalment els podria pagar, sinó més aviat -i reprodueixo un altre comentari del citat fòrum- per la cara de ximple que a un se li pot quedar en veure que altres curses similars són més barates i donen un millor tracte i servei al corredor. I d'altra banda, on s'ha vist que amb aquests preus un no es pugui ni dutxar ni canviar-se tranquil·lament en uns vestidors com Déu mana? Per descomptat que és molt lícit que qualsevol empresa organitzi una cursa com si es tractés d'un negoci amb què obtenir beneficis però també ho és que el corredor, consumidor, client, etc. decideixi si vol entrar en el joc o buscar altres opcions més barates o si més no, amb una millor relació qualitat-preu. Es pot argumentar que per a la gent que visqui a Barcelona i rodalies aquesta mitja li pot sortir encara a compte que no pas haver d'agafar el cotxe i depenent d'on se'n faci una altra, pagar benzina i/o peatges. Quan es vol participar en curses de pagament no hem de negar que també s'han de tenir en compte aquests altres "extres"; però aquests ja formen part d'una altra qüestió diferent que la que aquí es planteja ja que estem parlant del preu estricte d'una cursa. És a dir, pot ser igual de car per a un veí de Barcelona ciutat que de més barat per a un veí de Tàrrega o Mollerussa que decideixi fer les mitges que es fan a aquestes dues altres capitals comarcals. I us ben asseguro que ho són, de força més barates, i diria que mol més atractives que la del cap i casal.

Vist des de la distància, i amb la sort de no viure a l'àrea metropolitana, un té la sensació que com aquí hi viu molta gent els organitzadors d'aquesta prova deuen pensar que tenen les de guanyar perquè saben que més d'hora que tard, acabaran exhaurint les inscripcions disponibles (temps al temps). I passaria també el mateix si els preus fossin més alts. Ara bé, qui sap si entre tots plegats ens estem carregant un esport que de vegades (potser cada cop més) perd el seu tarannà de "popular", tant perquè uns se n'aprofiten i uns altres no fem res per evitar-ho (molt garlar però al final, res de res). És allò que deia un al fòrum que sembla que en aquest país quan una cosa funciona, explotem-la fins que rebenti del tot. D'igual manera a això de la pujada de l'IVA, fem pagar més als que sempre ho han pagat en lloc de perseguir i multar als que no el paguen mai. Justos per pecadors! I si voleu unes quantes xifres per comparar, la inscripció a la mitja de Mataró (es va fer el passat diumenge) valia 19€; el preu de la de demà de l'Espirall (Vilafranca del Penedès) és de 15€; la de Vilanova i la Geltrú (diumenge 16) val entre 15 i 17€; la de Terrassa del gener del 2013 oscil·la entre els 16 i 18€ mentre que la de Sitges (també al gener) és la que més s'hi acosta a la de BCN (quin dubtós honor!) amb uns preus que varien dels 18 i 21€. Així doncs, sembla que tot allò que porti la marca "Barcelona" -curses incloses- ha de ser més car, només per aquest simple fet.

En aquest sentit, si no volem que ens prenguin el pèl està a les nostres mans el decidir on destinem els nostres diners que, sigui dit de passada, com més va més difícils són de guanyar i sobretot, de retenir en un context de dramàtica crisi. Potser per això tinc la impressió que cada cop hi ha més iniciatives que apunten en direcció contrària a la de la mitja de Barcelona: curses gratuïtes, d'un format low-cost, amb descomptes per a gent aturada, etc. i que poden contribuir a recuperar l'original esperit popular. Al cap i a la fi, no s'ha dit sempre que córrer és un esport barat? Tot plegat, i per acabar allà on he començat aquesta reflexió, el diner val allò que un està disposat a pagar: en el meu cas no em sap gens greu pagar més en concepte de soci d'una entitat com la Creu Roja però sí que me'n sabria per la inscripció a una cursa, quan crec que no s'ho val. Podem parlar d'una qüestió d'uns pocs euros de més però les coses no s'han de posar sempre en un pla absolut sinó més aviat relatiu.

Per si us han agradat aquestes línies, potser també us interessarà llegir aquestes altres dues entrades, tot i que al bloc n'hi ha algunes més que tracten del mateix tema:
  • Preus de curses: l'etern debat (enllaç).
  • L'euro i el preu de les curses (enllaç).
Per cert, us confirmo que avui hem decidit augmentar la nostra aportació a la Creu Roja: en temps de crisi la solidaritat envers els que ho estan passant pitjor ha de ser més una necessitat que una virtut. I  des d'aquí us animem a fer la prova, si és que no l'heu feta ja.

dijous, 6 de desembre de 2012

Cursa solidària a la UAB

Avui, dia de la "sagrada prostitució", com no tinc res a celebrar he decidit sortir a córrer amb el Frans per segon dia consecutiu. Ja fa molt temps que no ho feia dos dies seguits però com no sembla que ara tingui el peu massa tocat, m'hi he arriscat. Total, com la meva propera cursa no serà fins d'aquí deu dies si m'he de notar quelcom suposo que tindré prou temps com per recuperar-me. I de curses us vull parlar en aquesta breu entrada amb què inauguro el darrer mes d'any. Es tracta de la Cursa de la Vila (universitària) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que vull destacar per "escombrar" una mica cap a casa ja que aquí és on treballo, i que es farà el proper diumenge, 16. De ben segur que si sou una mica perspicaços haureu deduït que fent-se en aquestes dates té un component solidari -com moltes més que podeu trobar en el calendari- amb la Marató de TV3, a la qual hi anirà a parar gairebé tot el que es recapti en concepte d'inscripcions. Bona iniciativa aquesta, que jo no negaré, però que no comptarà amb la meva presència; ja sabeu què en penso d'això de la solidaritat en curses populars i de la meva voluntat de no passar per una mena d'"adreçador" solidari, oimés quan -i sense ànims de presumir-ne-a casa ja ho som amb unes quantes entitats i cada any col·laborem amb aquesta iniciativa de la televisió autonòmica.

Però deixant de banda aquesta qüestió tampoc hi correré a la UAB per uns quants motius més:
  • Justament aquell mateix dia se suposa que estaré a Sant Fruitós de Bages, a la Cursa del Gall, a la qual ja hi estic inscrit. I és clar, per mi no hi ha color entre una i altra cursa quant a les seves principals característiques.
  • Sobre això últim, aquesta de la vila de la UAB no s'ajusta gens a les meves preferències: "una distància de només" 5 km i tota per asfalt. Em resulta un pèl estrany o curiós que havent-hi un magnífic Campus en tot el recinte de la universitat no s'aprofiti algun dels senders i camins que el travessen i a partir dels quals s'han configurat fins a 6 recorreguts (enllaç). Sóc conscient que la solidaritat d'una prova no té perquè exigir obligadament una dosi extra d'esforç al corredor però crec que se'n podria treure un millor profit i fer una cursa un pèl més atractiva. Això sí, per als qui no el coneguin, que ningú esperi una cursa còmoda perquè el campus de la UAB ocupa una vall i el recorregut, tot i que curt, està farcit de pujades i baixades.
  • I per últim, i més important, faltaria més que un diumenge fes acte de presència al que és el meu lloc de feina, quan ja hi vaig durant la resta de setmana. On s'ha vist!!
Per cert, tot i que aquesta és la primera edició d'aquesta prova, no és la primera cursa que es fa al campus de la UAB ja que amb motiu de la seva Festa Major se'n feia una altra (al novembre), crec recordar que des del 2005 i fins fa un parell d'anys, quan va deixar-se de fer perquè el Rectorat va renunciar a continuar organitant dita festa pels problemes d'ordre públic que acabava provocant (diguem-ho clar, un macro-botelló). Per sort, enguany la festa s'ha tornat a celebrar i en un ambient molt més civilitzat. Però sense la cursa d'abans. Suposo que dues proves al mateix lloc i amb una diferència d'un mes no té sentit.


Per cert, si hi aneu i us acaba agradant córrer per aquest entorn, sapigueu que a Bellaterra es fa una altra cursa -la Sansi (per la Diada de l'11 de setembre). Qui sap si us convenç l'experiencia i acabareu fent uns estudis de Grau, Màster, Doctorat o de qualsevol altre nivell de l'àmplia oferta que té la UAB. I per acabar, i ja que parlem de curses solidàries, he "descobert" que a Manlleu se'n fa una altra el mateix dia i que pel que he vist presenta un recorregut mot semblant al que fins l'any passat era la cursa de "Córrer per córrer". Ja ho sabeu, teniu unes quantes opcions per córrer aquell diumenge tot i que dubto que us pogueu escapar del "peatge solidari".

Apa, que vagi bé aquest dia festiu, per mi del tot prescindible en el calendari. És allò que diuen que entre tots la van matar i ella sola es va morir (em refereixo a la Constitució).

diumenge, 25 de novembre de 2012

Desembre: una o tres curses?

Aviat entrarem a la darrera setmana de novembre i com aquest mes ja he fet dues curses tinc clar que  no en faré una tercera sinó que em dedicaré a descansar i entrenar el mínim possible fins que iniciem el desembre. I com bé diu el títol d'aquesta entrada, confesso que no ho tinc gaire clar si considerem que  hi ha cinc caps de setmana, tot i que per motius familiars el primer no estaré disponible per a cap cursa. A més, no voldria plantejar-me'n més de dues però el fet que el mes acabi amb les tradicionals curses de Sant Silvestre fa que ara mateix estigui força dubtós. Al final, i com sempre, en algun cas concret acabaré decidint-me sobre la marxa. Així doncs, feta aquesta breu introducció, us detallo tot seguit la meva tria de curses que m'han semblat més interessants i avançant que, hores d'ara, en tinc decidida tan sols una. Anem a pams:
  • Cursa que faré: com altres cops ho dic en singular perquè tinc la intenció de fer la quarta edició de la Cursa del Gall, a Sant Fruitós de Bages, tornant-hi després de l'experiència del 2009. Ara bé, d'ençà aleshores les coses han canviat perquè la cursa és més llarga, dura i jo estic en més baixa forma (no cal recordar-ho). Tot i això, aquesta s'ajusta al perfil de les que estic buscant darrerament quant a distància, perfil, preu, proximitat, etc. Per tant, si no hi ha res, el 16 de desembre allà hi seré.
  • Curses que em rumiaré: òbviament en aquest grup n'incloc unes quantes. En primer lloc, tenim dues proves del circuit ARCS - Anbaso, la d'Aguilar de Segarra (9 de desembre) i Callús (23). De les cinc proves que agrupa -una més que l'any passat- conec les de Rajadell i Suria i per les semblances que tenen totes, crec que ara no s'ajusten gaire a les meves preferències. El que passa és que no em desagradaria fer-ne alguna (no pas les dues) i potser per calendari em va millor la d'Aguilar. Però no ho tinc gens clar. I així d'indecís també estic en relació a la possibilitat de cloure l'any amb una Sant Silvestre; no estaria malament repetir la cursa d'Avinyó perquè és una molt bona opció (per distància, perfil, preu i horari) però després de dos anys seguits participant-hi potser fora bo ampliar-ne el ventall. Prop d'aquesta vila, a Sallent, en fan una altra però la informació disponible és ben escassa i no m'acaba de fer el pes i potser hi ha també altres opcions (Manresa, Cervera ...) però a cinc setmanes vista no estan confirmades.
  • Curses que descarto: en aquest apartat n'incloc tres, totes desconegudes. En primer lloc, per al primer cap de setmana podríeu escollir entre la Cursa del Farell (13,2 km) i la Bell Race de Cabrianes (a Sallent) (10 km). De la primera només n'he sentit a parlar molt bé i ja l'any passat li vaig posar l'ull a sobre, així que espero poder participar-hi el vinent si el cos i el calendari em deixen. De la segona ja vaig comentar no fa gaire que havia canviat de lloc (abans es feia a Navarcles) i que s'ha integrat també en l'anomenat Campionat Maqui de Curses de Muntanya (amb Olvan i L'Espunyola). No em faria res participar novament (per perfil i distància) però a part que aquell diumenge no estaré disponible, no crec que ho fes tampoc perquè la trobo un pèl cara (jo pagaria 16€). I si seguiu aquest bloc ja sabeu què en penso del tema dels preus. I per acabar, la tercera prova en què m'he fixat és la Cursa de Muntanya de Terrassa (10 km) que es farà el diumenge 16. Té molt bona pinta però aquell dia se suposa que estaré fent una altra cursa. Ho haurem de deixar per a una altra ocasió.
I ja posats a recordar antigues "gestes", aquí us deixo els enllaços a les curses que he citat i en què ja hi participat, per si us ve de gust fer-hi una ullada.
Per cert, aquí matí he anat a trotar una estona i després a votar. I vosaltres, ja ho heu fet?







dissabte, 24 de novembre de 2012

Eleccions del 25-N: la meva reflexió

Diumenge, eleccions al parlament català. Per fi s'hauran acabat aquestes dues setmanes de campanya electoral a les quals cal afegir, a més a més, tot el temps que portem de precampanya doncs en aquest país l'anomenada classe política sempre està embrancada en aquesta mena d'historietes perquè són tan inútils que no sap fer res millor. Però estiguem tranquils i agafem-nos-ho amb calma perquè tal i com han transcorregut aquests darrers dies -i sigui quin sigui el resultat final de les eleccions- l'assumpte no s'haurà acabat. Qui em conegui ja sap que sóc bastant discret en relació a la política i em guardo les meves opinions per a mi i ni tan sols les deixo anar així com així davant de coneguts i familiars. Però amb motiu de la passada diada ja vaig fer un escrit en aquest bloc amb què trencava aquesta regla i ara no tinc perquè no fer el mateix, tot i que se suposa també que avui és jornada de reflexió i la Junta Electoral -també quina colla de dròpols- no permet cap acte que "destorbi" els votants.


Vagi per endavant que votaré per un partit que aposti per una estratègia a curt-mig termini cap a la consulta, referèndum o digueu-ho com vulgueu. I com n'hi ha uns quants d'aquests feu les càbales que cregueu convenient. A part d'això no us donaré més pistes perquè el vot és secret i me'l guardo per mi. El motiu d'aquesta elecció és que, equivocat o no, estic fins els pebrots -per dir-ho suaument- dels altres partits que s'hi oposen i dels arguments que utilitzen per fer por i desacreditar. Estic tip de sentir que perquè em consideri nacionalista sóc un enemic de no sé qui, la personalització de no sé quins odis vers no sé quines altres persones, que encarno no sé quins mals contra un estat del qual em sento cada cop menys acollit i representat, més allunyat i més avergonyit. Vist objectivament no entenc perquè en aquest p*** país anomenat Ecspanya, quan es parla de nacionalisme sempre es fa amb un to agressivament negatiu fent referència només a dos de concrets -el català i el basc- però en canvi tothom s'oblida d'un tercer que és, per mi, més perillós, ergo el nacionalisme espanyol. Aquest sembla que no existeixi i fins i tot algun ministre de l'actual govern d'en Rajoy -crec que va ser el García-Bargallo- va declarar que ell no era nacionalista sinó un patriota. Potser sóc un pèl curt però que m'expliqui quina és la diferència entre una i altra figura perquè no l'acabo de veure gaire clara. És clar que tenint al senyor Wert com a company seu de gabinet -recordem-ho, el que volia "espanyolitzar" l'alumnat català- no m'estranya aquesta mena d'analfabetisme funcional. Com quan altres dirigents del PP (l'Aguirre o la Sánchez-Camacho) diuen que Espanya és una nació de 3.000 anys d'història o ja posats a dir xifres, de 500 segles (potser no saben que un segle té 100 anys o potser sí però quan al seu moment a l'escola van explicar el funcionament de la multiplicació, van fer "novillos").


Ara bé, no us confoneu, del que he dit a l'inici de l'anterior paràgraf no s'ha de pressuposar d'entrada que arribat el moment, voti per la independència amb els ulls tancats sinó que més aviat jo vull tenir el dret a decidir, vull que se'm consulti. Com va replicar en López Tena a alguns dels seus oponents en un dels debats que han fet per televisió, hi ha partits que lluiten perquè tothom pugui votar -si o no- i uns altres que estan posant tota la carn a la graella perquè ningú pugui fer-ho (els seus i la resta). És molt trist que en aquest país hagi gent que s'autoanomena "demòcrata" i després faci tot el possible perquè la democràcia quedi restringida tan sols a unes eleccions cada quatre anys (si és que no s'avancen) per escollir els nostres representants polítics, la majoria dels quals, però, estarien ara mateix a la cua de l'atur perquè fora de la seva torre d'ivori no sabrien fer res de profit. Però com el sistema electoral que tenim és el que és, de llistes tancades, ens hi haurem d'adaptar. I posats a escollir un mal menor, i en el context actual de crisi i confrontament polític, triaré aquell partit que m'asseguri aquest dret a decidir. Només faltaria que a més de patir retallades econòmiques i socials, també ens haguem de conformar o resignar en veure laminat el nostre més preuat dret com a persona en una societat, suposadament, democràtica: el de poder indicar en una papereta una simple afirmació o negació davant una pregunta. Que jo recordi, en aquest país l'última consulta general que es va fer va ser per decidir si entrar a l'OTAN o restar-ne fora (al 1986). Han passat 26 anys i el país no s'ha enfonsat, continua igual de malament o pitjor.

Tampoc entenc -perdoneu la meva ignorància- perquè per evitar que es faci la consulta proposada pel messies Artur Mas -la imatge del seu cartell electoral és ben inspirada en la de Moisés obrint les aigües de la Mar Roja- s'argumenti que cap dels articles de la sacrosanta Constitució espanyola ho permet. I encara entenc menys que ens diguin a tort i dret que aquesta Constitució és la que vam votar tots els espanyols (un dels darrers casos que he sentit ha estat per part de la María Dolores de Cospedal en un míting). Mentida i de les grosses! aquest pamflet és de l'any 1978 i molta gent que la va votar ja no hi és entre nosaltres, així com també molta altra que no va poder-ho fer -entre els quals, ella inclosa- perquè en aquell any érem massa petits. Per tant, si fóssim lògics no hauria d'haver cap inconvenient en actualitzar un document que potser no representa, ara, a una bona part de la població espanyola en qüestions com el paper de l'exèrcit, de la Monarquia, l'estructura territorial, etc. Però és clar, amb l'església hem topat! aquesta, la nostra Constitució, sembla que estigui gravada en pedra, com les taules dels 10 manaments que va baixar en Moisés del Mont Sinaí, i que hagi de ser immutable. No estic dient ara que una Constitució s'hagi de regir pels mateixos cicles polítics que regulen la vida de qualsevol país democràtic, però entre això i titllar d'antidemòcrata i de no sé quines més pestes a tota persona que plantegi la seva reforma, hi ha una gran distància. Al cap i a la fi, si després de tres dècades i mitja no ha sabut resoldre l'anomenat "encaix territorial" és que potser estava mal plantejat d'origen (no em poso aquí amb els condicionants de l'època, que n'hi havien uns quants i no eren gaire pacífics). Però cal recordar als i les més defensores "constitucionalistes" que qualsevol pedra s'acaba florint i que tard o d'hora, es trenca, per molt resistent que sigui.

D'altra banda, des de fora de Catalunya més d'un s'ho hauria de fer mirar perquè el que és aquí, cada cop és més gran la sensació que més que "separatistes", hi ha "separadors", i que ara és major el nombre de persones que se senten independentistes per motius econòmics i/o d'incomprensió que no pas perquè ho hagin estat de tota la vida. I què voleu que us digui, jo m'incloc entre els primers. En aquest sentit, també estic tip que persones que han ocupat càrrecs d'alta responsabilitat política i que suposadament són intel·ligents i tenen una certa cultura (una cosa i altra no sempre van agafades de la ma) facin declaracions que comparen el que passa o podria passar a Catalunya depenent de quin sigui el resultat de demà, amb les persecucions dels jueus a l'Alemanya nazi (llegeixi's en Bono i en Marcel·lí Iglesias). És clar que en aquesta comparació faria falta saber quin paper farien uns i altres. O la mateixa Sánchez-Camacho quan diu no sé quines bajanades sobre que no vol tenir un passaport per haver de creuar una imaginària frontera més enllà del riu Sènia per anar a Espanya. O l'exministra socialista Chacón quan diu que no vol que el seu fill hagi d'escollir entre ser espanyol o català (no crec que ningú l'hi obligui i a més, potser que algú li recordi que ara mateix hi ha molta gent aquí obligada a viure com a espanyol). O també l'exministre Borrell (rescatat de les catacumbes europees) quan diu que es creu les afirmacions del diari El Mundo sobre el suposat cas de corrupció d'en Mas, Pujol i companyia. Ja veieu que quan es tracta l'assumpte dels nacionalismes perifèrics no hi ha res més semblant a un polític del PP que un altre del PSOE i que de vegades a Catalunya, no hi ha persones més "espanyolitzadores" que alguns dirigents del PSC. També és cert que a aquests darrers hauríem d'entendre'ls en part perquè fins no fa gaires dies ni entre ells mateixos s'aclarien -que si avançar cap a un estat federal (ep, això també implica canviar la Constitució), que millor no tocar el tema territorial, etc. I ara sembla que s'agafin a la primera opció perquè deuen témer una sagnia de vots, bé cap a partits més nacionalistes catalans (CiU o ERC), bé cap uns altres de més nacionalistes espanyols (PP o C's).

I ja no m'hi fico amb això del diari d'en Pedro J. Ramírez perquè tal i com ha anat el tema sembla més aviat un episodi de Mortadel·lo i Filemó que res més. Faria riure si no és perquè em fa una mica de vergonya aliena; ni tampoc faig gaire cas dels diversos informes econòmics i polítics que albiren la major de les catàstrofes econòmiques en el cas que Catalunya se separés d'Ecspanya: que si això del dèficit fiscal és una falsedat inventada per la "casta nacionalista", que si la prima de risc pels núvols, que si una caiguda del PIB de dos dígits, que qui pagarà les pensions, etc. Com si ara estiguéssim nedant en l'abundància i lliguéssim els gossos amb llonganisses. Curiosament no he vist cap d'aquests informes que parlés dels efectes negatius que això, de ben segur, suposaria també per a l'economia espanyola, des del moment que Catalunya hi aporta més o menys un 20% del PIB nacional. Fins i tot la Camacho sembla que en aquest aspecte ha vist una mica de llum i ha reconegut allò que els seus col·legues de partit han negat dos, tres i els cops que faci falta: que Catalunya paga massa i que caldria reduir el seu dèficit fiscal -crec que va fer servir aquesta mateixa paraula- fins a un 4-5% del seu PIB (també s'ha deixat portar per la mania d'utilitzar expressions que ni ella mateixa deu saber què volen dir -com la famosa "maragallada" del "federalisme assimètric"- i ha parlat d'un "autonomisme diferencial"). I ja posats en un pla catastròfic i apocal·líptic, des del punt de vista polític la cosa sembla fora de mida: que si estem cometent un delicte de sedició i rebel·lia contra l'ordre "pros"titucional, que si ens quedarem fora de la Unió Europea i del món mundial, aïllats de tothom (com si fossim uns leprosos) i que serem expulsats fins i tot del sistema solar! Tot plegat, que aquí cadascú publica i diu allò que més li convé portant l'aigua cap el seu molí, creient que la resta de mortals som prou ximples com per creure'ns els polítics (tant és el color) amb una fe cega fins el final. Ara bé, sense posar la ma al foc per ningú però posats a haver de confiar en uns o altres, trio aquells que, com deia abans, em permetin decidir. I si aquest moment arriba ja em rumiaré després, i detingudament, el "Sí" o el "NO". De totes formes, una cosa que em ve ara al cap i que més d'un cop l'he sentida en diversos àmbits i sobre la qual hauríem de reflexionar: si tan dolenta fos la independència per a Catalunya, no creieu vosaltres que ja ens l'haurien donada?


Tot plegat, i per acabar aquesta llarga reflexió, si abans d'anar a votar opteu per suar una mica la cansalada us proposo un parell de curses de muntanya, d'aquelles que "piquen" una mica, i que ja les vaig esmentar quan vaig fer la meva previsió de curses per aquest novembre.  En primer lloc, i per als residents a la Catalunya Central, teniu l'inici del circuit de curses ARCS - ANBASO, a Rajadell (prop de Manresa): 15 km. i més de 900 m. de desnivell i pujant al Turo de les Tres Creus i al cim del Cogulló de Cal Torre (ambdós són uns fantàstics miradors si el dia ho permet). I en segon lloc, per als residents a les comarques del sud, hi ha la Trail Running Arbeca, amb dues distàncies a triar (31 i 15 km.). Per part meva, no participaré a cap d'aquestes dues ni a cap altra cursa perquè aquest mes ja hi he corregut en dues (és el meu topall) i em limitaré a sortir a trotar una estona amb un amic. I després, a exercir el meu dret de votar. Sigui quin sigui el resultat final, ens esperen uns dies i setmanes moguts.

I ja que n'he fet esment, potser us vindrà de gust llegir aquestes tres entrades:
Postdata: aquella gent que vulgui demostrar el seu sentiment nacional mentre corre potser que faci una ullada a aquesta pàgina web de venda online de roba esportiva catalana. La propaganda em va arribar a través de la bossa d'obsequis de la cursa de la Navarclina i qui sap si quedareu bé fent un regal, ara que s'acosta el Nadal. Això sí, aneu amb compte a qui el feu, no sigui que us equivoqueu i la persona triada tiri cap a l'altre extrem de l'espectre del sentimentalisme nacional (o "patriòtic" com deia aquell imb****).

dimarts, 20 de novembre de 2012

Navarcles: crònica d'una excel·lent cursa

Aquest passat diumenge ha estat la meva primera participació a una cursa que encara és jova en el calendari de curses populars (la d'enguany és tan sols la quarta edició) i que pel que vaig veure, té tots els números perquè acabi esdevenint amb els anys una prova fixa en l'agenda de molts corredors. Es tracta de La Navarclina i que des d'aquests moments recomano a tota aquella gent a qui li agradi córrer, més que competir, per un circuit sense cap dificultat tècnica ja que tot transcorre per pista ampla i ben compactada, amb la justa pujada com perquè tampoc sigui excessivament còmode i en què l'asfalt només es trepitja per sortir i tornar a entrar a la vila. I si a més a més l'organització és molt correcta i a un preu encara contingut, aleshores ... què més podem demanar? Les expectatives inicialment bones amb què m'hi vaig presentar es van complir de totes totes. No detallaré aquí les característiques del recorregut perquè ja ho vaig fer fa uns quants dies a la crònica prèvia i per tant, no em vull fer repetitiu, sinó que em limitaré a explicar la meva pròpia cursa que, suposo, tampoc deu ser gaire diferent de la de bona part dels prop de 350 corredors que vam ser-hi.


Després d'unes quantes curses de no poder-ho fer, en aquesta ocasió viatgem la família en ple i encara que sembli una mica pedant, ja em sento com a guanyador només de pensar que si no passa res, podré creuar la meta amb l'Stanis a coll. Segurament en poc temps podré fer-ho amb ell corrent al meu costat o qui sap si em deixarà enrere! De nou compartiré la sortida amb el meu nebot "putatiu" que val a dir-ho va fer un paper força destacable i a qui li està agradant cada cop més això de les curses. Òbviament, ja podeu donar per fet que un cop iniciada la cursa no el tornaré a veure fins l'arribada. En aquesta primera foto ens podeu veure a tots tres al podi, un lloc que jo no "assaboriré" mai però qui sap si mai els veurem a ells dos. Temps al temps. També tinc l'oportunitat de saludar altres amics i coneguts -és un dels aspectes positius que tenen aquestes curses que es mantenen en uns límits raonablement "humans". I per descomptat, poc abans de començar la cursa i de camí a la sortida, em trobo també la colla dels Runners and Walkers i que coneixent-los una mica, de ben segur devien venir d'algun bar proper. Després, durant la cursa, cadascú pel seu cantó, com una desbandada però això sí, en acabar tots arreplegats de nou per engrapar el merescut entrepà. A la foto ens podeu veure tots cofois i perfectament uniformats.


A tot això, es dóna la traca de sortida i apa, ja hi som. Amb el perfil més o menys retingut al cap sé que fins el segon quilòmetre és baixada i que després del primer deixarem l'asfalt per trepitjar pista. Poc després travessem el riu Llobregat i comença la cursa de debò: un tram de pujada relativament suau però continuada i que no deixarem fins més o menys el 5,5 km. Com sempre, si ja m'he acostumat a començar les curses des de darrera del grup, és aquí on perdo uns quants llocs més -és allò que deia abans que hi ha gent que ve a competir i molts altres que hem vingut a córrer- però tot i això, no em sento malament del tot i a més, el peu també sembla respondre bé. Així que, fins i tot abans que acabi l'ascensió, em permeto el luxe de començar a recuperar posicions perdudes. Coneixedor del recorregut sé que ara ve un tram on toca carenejar amb uns quants tobogans tampoc gaire difícils d'atacar per, a partir del 7,5 km. iniciar el que per mi sempre és la part més divertida d'una cursa amb perfils semblants: una continuada baixada fins el final. Com altres cops, premo gas a fons ja que em sento bé i el recorregut ara m'ho permet: avanço un corredor rere altre tot i que tampoc molts -no us penseu- perquè a aquestes alçades de la cursa, el grup estava bastant estirat. Entrem de nou al poble per un polígon industrial -potser la part més avorrida de tota la cursa- i el darrer quilòmetre tornem de nou a l'asfalt. Després d'una darrera pujadeta, enfilem el carrer de baixada que ens ha de portar a creuar la meta, al costat del pavelló poliesportiu i del camp de futbol. Aquí em passen l'Stanis i els darrers metres em deixo anar gaudint de les seves rialles. Però repeteixo, amb el que ja comença a pesar crec que a la propera haurem d'entrar agafadets de la ma.


Al final, una cursa molt satisfactòria en tots els seus aspectes, tant des del punt de vista organitzatiu com a nivell personal, malgrat que la meva actuació no va passar de ser discreta. Jutgeu vosaltres mateixos: un temps de 54' i classificat en el lloc núm. 234 d'un total de gairebé 340 corredors. Per la seva part, l'Octavi va ocupar una molt meritòria 64ª posició baixant dels 45'. I encara no té els 20 anys i fa poc que s'hi ha posat. Després d'una bona dutxa ens quedem al sorteig de material esportiu i confesso que vaig quedar gratament sorprès de la quantitat de peces de roba i sabatilles que van arribar a donar, a més del lot de productes eròtics que ja us comentava a la crònica prèvia. Semblava que n'hi havia d'haver per a tothom. però aquest cop vaig marxar amb les mans buides: ja ho diuen, "afortunat en l'amor, desafortunat en el joc". Per cert, abans de valorar la cursa, en aquest enllaç us poso unes quantes fotos més per si us ve de gust fer-hi una ullada (bàsicament de l'ambient precursa i del moment de la sortida).

Per acabar la crònica, permeteu-me una breu valoració de la cursa però ja us avenço que tinc prevista una propera entrada més, podríem dir, "metòdica" o "objectiva", parlant amb més detall d'aquesta qüestió de les valoracions. Abans que m'hi posi, què dir d'aquesta en concret?
  • Aspectes que m'han agradat: comença a ser habitual que tingui moltes més coses positives a destacar que no pas de negatives. No sé si tinc una mena d'"ull clínic" per triar bones curses o és que la popularització d'aquest esport també fa que l'organització hi posi molt de la seva part perquè tot acabi sortint bé. Sempre és cert que la millor manera d'assegurar-se'n l'èxit per a edicions futures, les anteriors també han de ser exitoses. I com us deia al principi, pel que vaig veure i sentir, crec que aquesta prova té molts números perquè es consolidi en un mercat cada cop amb més oferta, ergo, més competència. Això sí, crec que faria bé de no deixar-se portar per una certa eufòria -si és el cas- i no voler competir amb curses més "especialitzades". Allò que deia unes quantes línies més amunt sobre el tarannà "humà" de les curses populars. Si anem més al detall, la logística molt ben resolta (fàcil aparcament, proper al lloc de trobada, molta facilitat en la recollida del dorsal, dutxes i serveis); el recorregut molt interessant, per pista i molt poc asfalt (un 20%) i amb el punt just de duresa com per justificar després una dutxa; la informació publicada al web també ha estat la justa i actualitzada amb força rapidesa (classificacions i fotografies).
  • Aspectes que no m'han agradat: en un comentari de la pàgina web de l'organització algú deia que la botifarra de l'entrepà era una mica escarransida i potser sí que ho era (si més no al meu entrepà). Però vaja, dedueixo que qui ho va deixar anar era més en broma que res més. Si ens centrem en un aspecte més tingut en compte pels corredors, sí és cert que alguns podrien suggerir un canvi en el tram final a fi d'evitar haver de córrer per un polígon industrial, malgrat que tot plegat parlem d'una distància inferior a 1 km. Però és clar, quan vens de córrer per pista potser aquesta no és la millor cloenda per a una, repeteixo, molt bona cursa. Sóc conscient que l'organització pot tenir en part les mans lligades en aquest tipus de qüestions, pel que suposa d'haver de tallar el trànsit pels carrers de la vila i és per aquest motiu que tampoc li dono gaire importància, per no dir gens. Només transmeto un comentari que vaig sentir mentre em menjava l'entrepà però que en el mateix moment de la cursa ni hi vaig caure.
En definitiva, una cursa que si es manté com enguany, i si el cos em respecta, estic del tot convençut que repetiré. Per tant, la meva més sincera enhorabona a l'organització per l'excel·lent feina feta. De fet, repassant el calendari de curses d'aquest passat diumenge, i tenint present aquesta de Navarcles, qualsevol se'n va a fer la celebèrrima Jean Bouin, amb els milers de corredors que van envair literalment els carrers de Barcelona. Ja se la poden quedar! Perdoneu-me però algú ho havia de dir.

dissabte, 17 de novembre de 2012

La Navarclina: crònica prèvia

En el moment de començar a escriure aquesta entrada queden poques hores perquè demà faci la meva segona, i darrera, cursa de novembre. Es tracta de "La Navarclina" que com es pot deduir del seu nom, es celebrarà a la vila bagenca de Navarcles. És una prova jova de 10 km. que trancorre gran part del seu recorregut per pista, presenta un cert desnivell que si m'he de refiar del perfil penjat al web, em temo que m'obligarà a caminar en algun dels seus trams i tot això amb no gaire gent, tot i que any rere any, són més. Perquè us en feu una idea, el nombre de participants ha variat dels 65 inicials (2009), 198 (2010) i 333 (2010) a més de 350 de demà. La seva organització va a càrrec del Consel de Joves, entitat que depèn de l'ajuntament de la vila i un senyal que volen "aspirar" a una mica més, podeu llegir al seu web el següent text: "En aquesta quarta edició, a més de seguir millorant gràcies a la inclusió del sistema de cronometatge amb xip i a l'augment de participants, la organització passa a formar una entitat esportiva independent, anomenada Club Running Navarcles, amb l'objectiu d'assolir un major grau de profesionalització sense perdre els origens ni les principals característiques de la cursa, ja que la majoria d'integrants originals de la organització formen part d'aquesta entitat". Doncs res, desitjar que demà tot surti bé i que quan faci la crònica post-cursa només tingui aspectes positius per destacar.

Abans, però, caldrà usar una mica la cansalada ja que tot i ser "només" una cursa de 10 km, des del segon fins ben bé el sisè km. ens esperarà una pujada continuada (ho podeu veure al perfil que us adjunto). Encara sort que crec conèixer una mica el circuit ja que si compareu el de demà amb el de la Bell Race del 2011, i si ens de refiar dels tracks penjats al Wikiloc, veureu que un (2012) i altre (2011) són molt semblants. De totes formes, i en resposta a un missatge que vaig deixar al fil obert del fòrum dels Corredors.cat, es diu que ambdós circuits són similars quant al seu sentit i la zona per on passen però en cap moment coincideixen. La Bell Race és en bona part corriol trencacames, un puja-i-baixa i amb algunes zones tècniques on s'ha de caminar. En canvi la Navarclina transcorre per pistes forestals totalment transitables, de força amplada i on el terreny no presenta cap dificultat tècnica. I és que tot sembla indicar que aquesta sigui "l'hereva" de l'altra cursa que se celebrava a Navarcles i que vaig fer en les seves dues primeres edicions (2010 i 2011). Vist des de fora no crec que tingués gaire sentit que s'hi organitzessin dues curses al mateix municipi i amb un interval de poques setmanes. Buscant informació de la Navarclina d'edicions anteriors he trobat aquest bloc d'un altre corredor popular que va fer la del 2011 i per la informació que hi penja, el recorregut és gairebé el mateix. Per tant, encara més motiu per "eliminar-ne" una de les curses. De fet, però, la Bell Race no és que hagi desaparegut ni molt menys sinó que ha canviat d'emplaçament pel de Sallent-Cabrianes i integrar-se en un nou circuit de curses de muntanya anomenat "Campionat Maqui" i del qual ja n'he parlat en una entrada recent. Per tant, un cop més, i ja van tres de seguits, serem presents a Navarcles, tot i que per una altra cursa. Enguany substituré la Bell Race per la "Navarclina".


Per acabar aquesta breu entrada introductòria, dir-vos que fa unes setmanes es va organitzar una sessió de reconeixement del circuit a la qual, però, no hi vaig poder assistir. De la mateixa manera que per a la cursa de Sant Salvador de Guardiola, m'hagués anat molt bé per fer-me una idea del que m'he de trobar demà però com tampoc espero fer la cursa de la meva vida -aquesta ja fa temps que és història- hi anirem a veure-les venir. I sobretot, anirem també per si ens toca el lot de productes eròtics que se sortejarà després de la cursa -les cremes que deu incloure no són, precisament, de recuperació muscular. És clar que hi ha muscles i muscles! Tot plegat, la setmana que ve ja us ho explicaré amb més detall, entre crema i crema, artilugis i andròmines sexuals.


dimecres, 14 de novembre de 2012

Manlleu: de nou gaudint com un gínjol

Després d'uns quants dubtes sobre si podria o ho hauria de deixar estar, finalment aquest passat diumenge vaig participar a la cursa de Manlleu "Córrer per córrer", repetint la molt bona experiència de l'any passat quan hi vaig ser per primera vegada. I pel que vaig veure estic convençut que no serà la darrera ja que com el seu nom indica, és aquesta una magnífica oportunitat per córrer sense gaires més intencions que la de gaudir en fer-ho i passar-s'ho d'allò més bé, posar-se les vambes i gambada rere gambada suar una mica la cansalada per acabar donant sentit a un matí dominical en què, val a dir-ho, hi havia altres opcions però potser no tant atractives com aquesta. A més a més, com la inscripció era gratuïta (o amb un petit "peatge" de 3€ si es feia el mateix dia), aleshores què més es pot demanar? I com ja ho deia en un dels dos escrits que li vaig dedicar ara fa un any, tot i la seva gratuïtat, no hem de cometre l'error de pensar que és una cursa "precària" quant a la logística que envolta aquesta mena de proves, ans el contrari ja que a més del fet que el procés d'inscripció per Internet ha estat tan fàcil com emplenar un formulari i esperar rebre un missatge de confirmació, els serveis disponibles han estat els habituals: avituallaments, vestidors, dutxes, aparcament, recollida de dorsal, etc. L'únic que no hi havia -però ja ho avisaven al web- era el servei de guarda-roba. Però a banda d'aquest "detall" sense gaire importància (i encara menys si pots deixar el cotxe davant del pavelló esportiu on hi havia gairebé tota la "moguda"), la resta va anar com oli en un llum.


I una prova més que fefaent de tot això que estic dient és que s'hi van inscriure uns 500 corredors, l'edició més nombroses de les 21 que s'han fet i fins i tot, l'organització va anunciar que tancaven les inscripcions per haver-se arribat a aquesta xifra. En altres paraules, tot i que sempre hi ha algú que s'entesta en demostrar el contrari, la gent no és ximple i acaba anant a aquelles curses que sap de ben segur que després en sortirà més que satisfeta. D'altra banda, si voleu un al·licient per no haver deixat d'anar-hi aquest any estrenaven circuit nou respecte el de les edicions anteriors i és clar, tot i que sigui a la mateixa vila i amb el mateix nom, podríem dir que la cursa era ben bé una altra; en un fil obert al fòrum dels Corredors.cat vaig llegir que hi havia una nova junta en l'entitat organitzadora -Olímpic de Manlleu- i potser ja van voler iniciar la seva singladura amb un recorregut diferent que com diré després, és per mi més atractiu però amb el defecte del tram final. Eps! això últim serà la meva opinió estrictament personal.

Pel que fa a dades més concretes de la cursa, i això també és novetat d'aquest any, la web incloïa el track del recorregut amb un enllaç al Wikiloc i entre això i una breu descripció al web, es pot dir que:
  • És una cursa de 10 km. que es dirigeix en direcció La Gelva i Sant Hipòlit de Voltrega vorejant el riu Ter des de la zona esportiva fins els primers 3,5 km. per després vorejar-lo de nou al darrer.
  • El circuit té una mica més de desnivell que l'any passat i des del 3,5 km. fins el 5,5 km. s'enfila una mica, tot i que tampoc tant com podríem imaginar-nos si féssim una ullada al seu perfil. De fet, la diferència d'alçada entre el punt més baix (el riu) i el més alt és d'uns 65 m. Com veieu, tampoc res de l'altre món que no es pugui superar amb una dosi extra de suor i poc més.
  • Per últim, un altre canvi important és el predomini de la pista sense gaire o cap dificultat tècnica per sobre de l'asfalt, el qual, llevat d'algun tram puntual pel mig, no es trepitja fins el final.
Doncs bé, amb aquests prolegòmens ens presentem jo i la Sílvia -un cop més l'Stanis ens va fer el salt- amb prou temps com per fer un cafè amb tranquil·litat al pavelló on també tenim l'oportunitat de veure un partit d'hoquei sobre patins de nens petits. Ja ho tenen aquestes contrades, això de l'hoquei, on deu ser un esport tan popular com el futbol (o potser és el que m'agradaria creure). Després ens dirigim al camp de futbol on hi ha la sortida (i arribada) de la cursa i en cap moment tinc la percepció que som 500 persones (de fet, a la classificació final hi constarem poc més de 430 corredors arribats). Potser és el fet de fer-se en un espai molt obert però sigui com sigui no dóna la sensació d'atapaïment. En això que es dóna la sortida i apa, comencem a córrer ... per això hi hem vingut, oi? Surto tranquil des del final del grup i amb el perfil interioritzat al cap, vaig guanyant posicions poc a poc (és millor anar avançant que no retrocedint, no penseu el mateix?). Deixem de gaudir del tram que passa pel costat del riu i ens enfilem cap a la part més "dura" de la cursa. Com em sento bé el tram més costerut no se'm fa gaire difícil i si fa o no fa arribo al punt més alt amb prou forces com per mantenir un ritme encara modestament viu. Conscient que a partir del punt d'avituallament ve la baixada per tornar a entrar a Manlleu, començo a deixar enrere el grupet de corredors amb qui fins aleshores havia fet bona part de la cursa i, qui sap si beneficient-me de la meva experiència acumulada en aquests anys que porto corrent, guanyo encara unes quantes posicions més a la baixada.

Després del descens ens endinsem de nou als carrers de la vila i és aquí on he de reconèxier que la part final del recorregut se m'ha fet un pèl pesada: això de passar pel costat de l'arribada i que no et facin creuar-la fins un parell de quilòmetres més tard, fent una volta, no m'acaba de fer el pes. Encara sort que en el darrer quilòmetre es recupera de nou el passeig per la vora del riu i això fa més agradable aquesta darrera part. Al final, creuo la meta per la meitat del grup de corredors, amb un temps de poc més de 49'. No és per llençar coets i si ho comparem amb el del 2011, són quatre minuts més. Ara bé, tenint en compte que no entreno -portava nou dies sense córrer- i que el perfil d'aquesta és un pèl més exigent, ja ho dono per bo. De totes formes, és aquesta una cursa que si s'està en millor forma, es pot assolir un temps francament millor. Però com per un motiu o altre no estic per la feina, no m'amoïna gens ni mica i és més, a les darreres curses estic veient com sembla que el tema de la lesió al tendó del peu va a menys: si abans havia d'estar ben bé un parell de dies de descans després d'una cursa ara amb un en tinc prou. Però no xerraré gaire alt no sigui que les meves paraules es girin en contra meva a la propera.


Tot plegat, una cursa molt ben organitzada, on s'hi ha d'anar més a gaudir que a res més (i de ben segur que no us en penedireu) i si al final la pots petar assaborint una bona botifarra, encara millor. Per cert, aquest cop vaig córrer sol perquè el meu col·lega de feina d'aquestes contrades i amb qui he fet algun cursa -l'Esteve- es va estimar esperar-nos a la botifarra. Digueu-li ximple! Ara a per la següent, aquest proper diumenge, a Navarcles: ja us avenço que serà més dura que aquesta. Per acabar, us deixo les dues entrades que vaig publicar l'any passat amb motiu d'aquesta mateixa cursa:
I la cirereta del pastís: us deixo l'enllaç a l'àlbum de fotos que va fer la Sílvia amb què de ben segur que us fareu una molt boina idea de l'ambient i el "tarannà" de la cursa.