dissabte, 24 de novembre de 2012

Eleccions del 25-N: la meva reflexió

Diumenge, eleccions al parlament català. Per fi s'hauran acabat aquestes dues setmanes de campanya electoral a les quals cal afegir, a més a més, tot el temps que portem de precampanya doncs en aquest país l'anomenada classe política sempre està embrancada en aquesta mena d'historietes perquè són tan inútils que no sap fer res millor. Però estiguem tranquils i agafem-nos-ho amb calma perquè tal i com han transcorregut aquests darrers dies -i sigui quin sigui el resultat final de les eleccions- l'assumpte no s'haurà acabat. Qui em conegui ja sap que sóc bastant discret en relació a la política i em guardo les meves opinions per a mi i ni tan sols les deixo anar així com així davant de coneguts i familiars. Però amb motiu de la passada diada ja vaig fer un escrit en aquest bloc amb què trencava aquesta regla i ara no tinc perquè no fer el mateix, tot i que se suposa també que avui és jornada de reflexió i la Junta Electoral -també quina colla de dròpols- no permet cap acte que "destorbi" els votants.


Vagi per endavant que votaré per un partit que aposti per una estratègia a curt-mig termini cap a la consulta, referèndum o digueu-ho com vulgueu. I com n'hi ha uns quants d'aquests feu les càbales que cregueu convenient. A part d'això no us donaré més pistes perquè el vot és secret i me'l guardo per mi. El motiu d'aquesta elecció és que, equivocat o no, estic fins els pebrots -per dir-ho suaument- dels altres partits que s'hi oposen i dels arguments que utilitzen per fer por i desacreditar. Estic tip de sentir que perquè em consideri nacionalista sóc un enemic de no sé qui, la personalització de no sé quins odis vers no sé quines altres persones, que encarno no sé quins mals contra un estat del qual em sento cada cop menys acollit i representat, més allunyat i més avergonyit. Vist objectivament no entenc perquè en aquest p*** país anomenat Ecspanya, quan es parla de nacionalisme sempre es fa amb un to agressivament negatiu fent referència només a dos de concrets -el català i el basc- però en canvi tothom s'oblida d'un tercer que és, per mi, més perillós, ergo el nacionalisme espanyol. Aquest sembla que no existeixi i fins i tot algun ministre de l'actual govern d'en Rajoy -crec que va ser el García-Bargallo- va declarar que ell no era nacionalista sinó un patriota. Potser sóc un pèl curt però que m'expliqui quina és la diferència entre una i altra figura perquè no l'acabo de veure gaire clara. És clar que tenint al senyor Wert com a company seu de gabinet -recordem-ho, el que volia "espanyolitzar" l'alumnat català- no m'estranya aquesta mena d'analfabetisme funcional. Com quan altres dirigents del PP (l'Aguirre o la Sánchez-Camacho) diuen que Espanya és una nació de 3.000 anys d'història o ja posats a dir xifres, de 500 segles (potser no saben que un segle té 100 anys o potser sí però quan al seu moment a l'escola van explicar el funcionament de la multiplicació, van fer "novillos").


Ara bé, no us confoneu, del que he dit a l'inici de l'anterior paràgraf no s'ha de pressuposar d'entrada que arribat el moment, voti per la independència amb els ulls tancats sinó que més aviat jo vull tenir el dret a decidir, vull que se'm consulti. Com va replicar en López Tena a alguns dels seus oponents en un dels debats que han fet per televisió, hi ha partits que lluiten perquè tothom pugui votar -si o no- i uns altres que estan posant tota la carn a la graella perquè ningú pugui fer-ho (els seus i la resta). És molt trist que en aquest país hagi gent que s'autoanomena "demòcrata" i després faci tot el possible perquè la democràcia quedi restringida tan sols a unes eleccions cada quatre anys (si és que no s'avancen) per escollir els nostres representants polítics, la majoria dels quals, però, estarien ara mateix a la cua de l'atur perquè fora de la seva torre d'ivori no sabrien fer res de profit. Però com el sistema electoral que tenim és el que és, de llistes tancades, ens hi haurem d'adaptar. I posats a escollir un mal menor, i en el context actual de crisi i confrontament polític, triaré aquell partit que m'asseguri aquest dret a decidir. Només faltaria que a més de patir retallades econòmiques i socials, també ens haguem de conformar o resignar en veure laminat el nostre més preuat dret com a persona en una societat, suposadament, democràtica: el de poder indicar en una papereta una simple afirmació o negació davant una pregunta. Que jo recordi, en aquest país l'última consulta general que es va fer va ser per decidir si entrar a l'OTAN o restar-ne fora (al 1986). Han passat 26 anys i el país no s'ha enfonsat, continua igual de malament o pitjor.

Tampoc entenc -perdoneu la meva ignorància- perquè per evitar que es faci la consulta proposada pel messies Artur Mas -la imatge del seu cartell electoral és ben inspirada en la de Moisés obrint les aigües de la Mar Roja- s'argumenti que cap dels articles de la sacrosanta Constitució espanyola ho permet. I encara entenc menys que ens diguin a tort i dret que aquesta Constitució és la que vam votar tots els espanyols (un dels darrers casos que he sentit ha estat per part de la María Dolores de Cospedal en un míting). Mentida i de les grosses! aquest pamflet és de l'any 1978 i molta gent que la va votar ja no hi és entre nosaltres, així com també molta altra que no va poder-ho fer -entre els quals, ella inclosa- perquè en aquell any érem massa petits. Per tant, si fóssim lògics no hauria d'haver cap inconvenient en actualitzar un document que potser no representa, ara, a una bona part de la població espanyola en qüestions com el paper de l'exèrcit, de la Monarquia, l'estructura territorial, etc. Però és clar, amb l'església hem topat! aquesta, la nostra Constitució, sembla que estigui gravada en pedra, com les taules dels 10 manaments que va baixar en Moisés del Mont Sinaí, i que hagi de ser immutable. No estic dient ara que una Constitució s'hagi de regir pels mateixos cicles polítics que regulen la vida de qualsevol país democràtic, però entre això i titllar d'antidemòcrata i de no sé quines més pestes a tota persona que plantegi la seva reforma, hi ha una gran distància. Al cap i a la fi, si després de tres dècades i mitja no ha sabut resoldre l'anomenat "encaix territorial" és que potser estava mal plantejat d'origen (no em poso aquí amb els condicionants de l'època, que n'hi havien uns quants i no eren gaire pacífics). Però cal recordar als i les més defensores "constitucionalistes" que qualsevol pedra s'acaba florint i que tard o d'hora, es trenca, per molt resistent que sigui.

D'altra banda, des de fora de Catalunya més d'un s'ho hauria de fer mirar perquè el que és aquí, cada cop és més gran la sensació que més que "separatistes", hi ha "separadors", i que ara és major el nombre de persones que se senten independentistes per motius econòmics i/o d'incomprensió que no pas perquè ho hagin estat de tota la vida. I què voleu que us digui, jo m'incloc entre els primers. En aquest sentit, també estic tip que persones que han ocupat càrrecs d'alta responsabilitat política i que suposadament són intel·ligents i tenen una certa cultura (una cosa i altra no sempre van agafades de la ma) facin declaracions que comparen el que passa o podria passar a Catalunya depenent de quin sigui el resultat de demà, amb les persecucions dels jueus a l'Alemanya nazi (llegeixi's en Bono i en Marcel·lí Iglesias). És clar que en aquesta comparació faria falta saber quin paper farien uns i altres. O la mateixa Sánchez-Camacho quan diu no sé quines bajanades sobre que no vol tenir un passaport per haver de creuar una imaginària frontera més enllà del riu Sènia per anar a Espanya. O l'exministra socialista Chacón quan diu que no vol que el seu fill hagi d'escollir entre ser espanyol o català (no crec que ningú l'hi obligui i a més, potser que algú li recordi que ara mateix hi ha molta gent aquí obligada a viure com a espanyol). O també l'exministre Borrell (rescatat de les catacumbes europees) quan diu que es creu les afirmacions del diari El Mundo sobre el suposat cas de corrupció d'en Mas, Pujol i companyia. Ja veieu que quan es tracta l'assumpte dels nacionalismes perifèrics no hi ha res més semblant a un polític del PP que un altre del PSOE i que de vegades a Catalunya, no hi ha persones més "espanyolitzadores" que alguns dirigents del PSC. També és cert que a aquests darrers hauríem d'entendre'ls en part perquè fins no fa gaires dies ni entre ells mateixos s'aclarien -que si avançar cap a un estat federal (ep, això també implica canviar la Constitució), que millor no tocar el tema territorial, etc. I ara sembla que s'agafin a la primera opció perquè deuen témer una sagnia de vots, bé cap a partits més nacionalistes catalans (CiU o ERC), bé cap uns altres de més nacionalistes espanyols (PP o C's).

I ja no m'hi fico amb això del diari d'en Pedro J. Ramírez perquè tal i com ha anat el tema sembla més aviat un episodi de Mortadel·lo i Filemó que res més. Faria riure si no és perquè em fa una mica de vergonya aliena; ni tampoc faig gaire cas dels diversos informes econòmics i polítics que albiren la major de les catàstrofes econòmiques en el cas que Catalunya se separés d'Ecspanya: que si això del dèficit fiscal és una falsedat inventada per la "casta nacionalista", que si la prima de risc pels núvols, que si una caiguda del PIB de dos dígits, que qui pagarà les pensions, etc. Com si ara estiguéssim nedant en l'abundància i lliguéssim els gossos amb llonganisses. Curiosament no he vist cap d'aquests informes que parlés dels efectes negatius que això, de ben segur, suposaria també per a l'economia espanyola, des del moment que Catalunya hi aporta més o menys un 20% del PIB nacional. Fins i tot la Camacho sembla que en aquest aspecte ha vist una mica de llum i ha reconegut allò que els seus col·legues de partit han negat dos, tres i els cops que faci falta: que Catalunya paga massa i que caldria reduir el seu dèficit fiscal -crec que va fer servir aquesta mateixa paraula- fins a un 4-5% del seu PIB (també s'ha deixat portar per la mania d'utilitzar expressions que ni ella mateixa deu saber què volen dir -com la famosa "maragallada" del "federalisme assimètric"- i ha parlat d'un "autonomisme diferencial"). I ja posats en un pla catastròfic i apocal·líptic, des del punt de vista polític la cosa sembla fora de mida: que si estem cometent un delicte de sedició i rebel·lia contra l'ordre "pros"titucional, que si ens quedarem fora de la Unió Europea i del món mundial, aïllats de tothom (com si fossim uns leprosos) i que serem expulsats fins i tot del sistema solar! Tot plegat, que aquí cadascú publica i diu allò que més li convé portant l'aigua cap el seu molí, creient que la resta de mortals som prou ximples com per creure'ns els polítics (tant és el color) amb una fe cega fins el final. Ara bé, sense posar la ma al foc per ningú però posats a haver de confiar en uns o altres, trio aquells que, com deia abans, em permetin decidir. I si aquest moment arriba ja em rumiaré després, i detingudament, el "Sí" o el "NO". De totes formes, una cosa que em ve ara al cap i que més d'un cop l'he sentida en diversos àmbits i sobre la qual hauríem de reflexionar: si tan dolenta fos la independència per a Catalunya, no creieu vosaltres que ja ens l'haurien donada?


Tot plegat, i per acabar aquesta llarga reflexió, si abans d'anar a votar opteu per suar una mica la cansalada us proposo un parell de curses de muntanya, d'aquelles que "piquen" una mica, i que ja les vaig esmentar quan vaig fer la meva previsió de curses per aquest novembre.  En primer lloc, i per als residents a la Catalunya Central, teniu l'inici del circuit de curses ARCS - ANBASO, a Rajadell (prop de Manresa): 15 km. i més de 900 m. de desnivell i pujant al Turo de les Tres Creus i al cim del Cogulló de Cal Torre (ambdós són uns fantàstics miradors si el dia ho permet). I en segon lloc, per als residents a les comarques del sud, hi ha la Trail Running Arbeca, amb dues distàncies a triar (31 i 15 km.). Per part meva, no participaré a cap d'aquestes dues ni a cap altra cursa perquè aquest mes ja hi he corregut en dues (és el meu topall) i em limitaré a sortir a trotar una estona amb un amic. I després, a exercir el meu dret de votar. Sigui quin sigui el resultat final, ens esperen uns dies i setmanes moguts.

I ja que n'he fet esment, potser us vindrà de gust llegir aquestes tres entrades:
Postdata: aquella gent que vulgui demostrar el seu sentiment nacional mentre corre potser que faci una ullada a aquesta pàgina web de venda online de roba esportiva catalana. La propaganda em va arribar a través de la bossa d'obsequis de la cursa de la Navarclina i qui sap si quedareu bé fent un regal, ara que s'acosta el Nadal. Això sí, aneu amb compte a qui el feu, no sigui que us equivoqueu i la persona triada tiri cap a l'altre extrem de l'espectre del sentimentalisme nacional (o "patriòtic" com deia aquell imb****).

2 comentaris:

  1. Estoy bastante de acuerdo con todo lo que dices!
    Pero creo que como los "Ecspanyols" como tu dices (si utilizas la palabra Ecspanya estas menospreciando al conjunto de la sociedad española..), algunos de nosotros estamos entrando a un juego de odio mutuo. Soy catalán de nacimiento y "español" de descendencia, por eso creo que me encuentro en una situación "fea".
    Por una parte escucho insultos por parte de "españoles" de pega, que insultan un bonito lugar de su querida España.
    Y por la otra escucho tonterías e insultos (por desconocimiento y odio) de "catalanes" (muchos de ellos como yo descendientes o nacidos fuera de Cataluña, cosa que no entiendo demasiado, pero bueno eso es otro tema) independentistas contra España.
    Quizá en otro contexto me sentiría independentista, pero en el actual, solo puedo sentir mayoritariamente "asco" al escuchar cosas como: "Espanya ens roba", "Espanya ens menysprea"... Realmente pienso que la gente que dice estas cosas es estúpida e ignorante. Osea con esto estamos afirmando, que por ejemplo mi familia trabajadora (en un horno de pan desde hace mas de 50 años) esta robando a Cataluña?? Eso es España!, no los políticos que nos representan!
    Es como decir que todos los catalanes somos unos chorizos porque nuestros políticos sean unos ladrones corruptos y que todos queramos pagar los peajes, recortar en sanidad, educación... (porque no nos olvidemos que nuestro querido president Mas ha manifestado públicamente que los recortes van a continuar después de las elecciones y aun en una hipotética Cataluña independiente - entrevista salvados la sexta)
    No entiendo realmente como este personaje, con uno de los sueldos políticos mas altos (si no el que mas), puede volver a salir presidente!
    Al fin y al cabo tenemos lo que nos merecemos, este gobierno nos dice que hará recortes, pues venga vamos a votarlo no pasa nada, mientras diga sí a la independencia... Esto me hace pensar que realmente la sociedad no esta tan mal económicamente como se dice..
    En conclusión, estoy de acuerdo con que se ejerza el derecho a voto para decidir CUALQUIER cosa, pero donde ponemos el limite? me refiero a que si sale un 51% que desean la independencia, es suficiente? que pasa con la otra mitad? Pienso que todo esto es una j...dida tapadera de los verdaderos problemas, mientras ellos alimentan este debate y nosotros nos enfadamos como bobos, ellos se enriquecen y nosotros nos empobrecemos, y en vez de manifestarnos tanto en el 11-S, deberíamos manifestarnos el doble de personas delante de la Generalitat para exigir nuestros derechos sociales y echar a todas esas ratas del país, que viven a nuestra costa!

    ResponElimina
  2. Hola anònim,

    En primer lloc, no recordo haver utilitzat la paraula "ecspanyol" en cap moment sinó més aviat Ecspanya" per dir, simplement, que encara que jo en sigui ciutadà d'aquest Estat, em sento cada cop més avergonyit per algunes algunes actituds que està prenent. Segon, jo no sé si Espanya ens roba (a Catalunya) però posats a fer declaracions com aquestes -de ximples o no- i que queden bé en un míting o un titular de diari, posem a l'altre cantó de la balança les d'alguns presidents autonòmics sobre allò de "Ara Catalunya pide i Extremadura -o Galícia- paga", quan justament no són territoris que generin per si mateixos gaire riquesa com per anar dient aquestes ximpleries. Et sentis català o no, si vius a Catalunya pagaras els mateixos impostos que el radical dels independentistes i fa temps que tenim la sensació -equivocada o no però hi és- que la suposada solidaritat (de Catalunya i també altres territoris espanyols) acaba sent un "espoli". On s'ha vist que el territori beneficiat digui al territori benefactor que està obligat a ser solidari i a més a més, li digui en quina mesura (si vols, volum de diners) i durant quant de temps ho ha de ser (ad infinitum)?
    Estic d'acord amb tu que cada país té els polítics que es mereix però això mateix es pot aplicar a tothom, a Catalunya i també a la resta d'Espanya, i les retallades les apliquen arreu. Per aquesta mateixa regla de tres, podríem dir que la gent que viu a Extremadura o Andalucia són uns ximples -i no vull ofendre ningú- perquè sempre estan votant els mateixos i en canvi, no hi ha manera que surtin dels darrers llocs de qualsevol classificació que mesuri indicadors econòmics (atur, PIB, etc.). Això també fa què pensar.
    Jo crec que si la gent continua votant CiU i Mas (que demà guanyarà per golejada) és perquè ja sap que encara que surtís un altre candidat, la política econòmica seria, si fa o no fa, la mateixa. No manen els governs i cada cop més Europa i els mercats, ens agradi o no. I a més, tinc la sensació que després de la nefasta herència del tripartit de 7 anys de desgovern, molta gent -també d'esquerres- està bastant escaldada. Al cap i a la fi, potser amb l'excepció de la primera, fa molts anys, però si no recordo malament totes les altres eleccions autonòmiques a Catalunya les ha guanyades CiU, amb més o menys diferència. Per tant, suposo que alguna cosa de bona ha de tenir també. O és que la majoria de gent s'ha estat equivocant sempre?

    No sè, no tot és tan fàcil com tothom voldria -la compllexitat afegeix dificiltat i incomoditat però també és bona, diversa i entretinguda.
    Ara em vaig a dinar, bon profit i salutacions ben cordials.
    JC

    ResponElimina