dimarts, 30 de novembre de 2010

Barça - Madrid. Hi ha vida intel.ligent?

Atenent les demandes dels lectors (¡!) perquè faci una entrada sobre el partit de futbol d'ahir entre els dos grans de la lliga (bé, crec que ara un més que altre), em veig obligat a satisfer la demanda i aquí em teniu de nou, malgrat que la línia editorial d'aquest bloc és, com ja sabeu, molt diferent. Però de totes formes, com també he fet entrades sobre bàsquet i alguna que altra de futbol, ja no en ve d'una més que no tingui res a veure amb el món de les curses populars. Dit això, ja sabeu que dec ser una de les poques persones d'aquest put ... país a qui no li agrada el futbol i encara menys, tot el ressò mediàtic que es fa al seu voltant (i més en casos com el d'ahir nit). Per aquest motiu reivindico per a mi i els meus pocs col.legues que patim d'aquest mateix mal, una mena de distinció o segell de protecció, com si fóssim membres d'una espècie en vies d'extinció.

Entossudit en aquesta actitud -digueu-me tocat del bolet, rar d'allò més, etc- ahir em vaig proposar de no assabentar-me del futbol per cap mitjà dels habituals (televisió, internet, diaris, etc.). Per sort, no van fer el partit en cap canal obert però això tant se val perquè a pocs metres d'on visc hi ha dos bars que són seus de seguidors culés i és clar, el rebombori que s'hi fa amb cada gol acostuma a ser notori. Amb això vull dir que quan em vaig anar a dormir abans que acabés el partit, ja sabia que el Barça estava guanyant (doncs crec que de seguidors merengues no n'hi ha gaires pels voltants i si hi són, ahir es devien haver fos) però desconeixia el resultat final. Em cap cas se'm va passar pel cap la possibilitat de la "maneta" (els cinc gols) i per això, en sentir tota la disbauxa que hi havia al carrer vaig pensar que era un pèl exagerada per només un partit de lliga (per molt clàssic que sigui). Però és clar, ho vaig atribuir a la bogeria desmesurada que hi ha en el món del futbol en general, tant si es guanya com si es perd.

No ha estat fins aquest migdia -i de casualitat- que he sabut el resultat, el qual no és gens favorable per als meus interessos. Compte, no em mal interpreteu. No sóc aficionat del Madrid ni tampoc del Barça, sóc un antifutbol cada cop més convençut i quan menys se'n parli, millor. Per això, havent guanyat l'equip del Guardiola -bo i més de la manera que ho ha fet- estic "condemnat" a empassar-me futbol durant uns quants dies. Sort en tinc encara que a casa no sóc l'únic que pensa igual que jo i que tampoc som gaire addictes a la televisió. Potser que aprofiti aquest moment per començar a llegir una novel.la que tinc pendent de fa temps. Com diuen en castellà, "no hay mal que por bien no venga". Això sí, tal i com he comentat en el meu mur del Facebook, crec que més enllà del futbol hi ha vida ... i a més a més, INTEL.LIGENT!! I ja que ho cito, he fet una ullada al Facebook per veure les reaccions i comentaris de les amistats que tinc agregades. I m'ha cridat molt l'atenció el nom d'algunes d'aquestes nombroses pàgines que vés a saber qui les fa perquè te les afegeixis als teus gustos (allò que diu "M'agrada" amb la icona d'una ma amb el dit gros cap amunt). Vet aquí, doncs, algunes que he trobat divertides pel seu nom:
  • MOU 5 estrellas.
  • Papá, ¿qué se siente al ganar un clásico? No lo sé hijo, soy del Madrid.
  • Cinc-zero: traducción al andaluz (para que Ramos lo entienda). Sinco-cero ojuuu!
  • CR7 empujó a Guardiola para poder decir que había tocado Dios.
  • Como en Madrid no hay playas siempre podéis venir a Barcelona a pegaros un baño.
  • Por la escolarización de Sergio Ramos: 12 meses, 12 causas.
  • Benzemá 35 millones, Kaká 65 millores, Cristiano Ronaldo 96 millones, ver la cara de Florentino no tiene precio.
  • Nii 1, nii 2, nii 3, nii 4 ... 5, Madrid 5!! Y por el culo te la hinco, ja, ja, menuda folladaa!!
  • Mourinho, give me five.
  • Los cinco goles que hemos marcado te los dejaba marcados de un guantazo en la cara, Cristiano.
  • ¡Papá, papá! El Real Madrid ha ganado el clásico! Vale hijo, apaga la Play Station.
  • Reformas Barça, expertos en baños.
  • En Cataluña se han prohibido los toros pero en el Camp Nou se sigue toreando.
  • Van Villa, Pedro, Xavi y Jeffren.. lo pillas? la defensa del Madrid tampoco!!!
És ben bé que hi ha gent que no té res millor a fer que aquestes xorrades. Això sí, no negaré que són divertides. Doncs vinga, aquí teniu la meva aportació a aquest clàssic. Això sí, si a la tornada passa el mateix però a favor dels interessos del club merengue ja us dic que faré el mateix. Com a antifutbol que sóc, també he de ser imparcial. I per acabar us deixo una foto que m'ha semblat bastant il.lustrativa de la situació: un jugador del Barça -no sé qui és- ensenyant la maneta al "abdominator" del Ronaldo. Per cert, potser que avui m'animi a sentir la tertúlia (¿?) esportiva del "Punto Pelota" que fan al canal "Intereconomia" (egs). Com crec que escombren bastant cap a la Cibeles ... Encara diran que això és una conspiració judeo-masònica de l'encara Tripartit!


Desembre: tria no gaire lluïda

Estem a punt d'entrar al darrer mes de l'any i després de mirar calendaris varis de curses i les nostres agendes, crec que no serà, tampoc, un més gaire lluït. Venim del novembre en què si us heu fixat no hem fet cap cursa -no compto la travessa en BTT Berga-Santpedor- perquè el ventall d'opcions no és que ens cridés gaire l'atenció i havíem deixat enrere un mes d'octubre que, al contrari, n'oferia moltes més d'interessants. Val a dir també que la coincidència de les dates festives -el "superpont" del 6 i 8 i els dies de Nadal i Sant Esteve- amb caps de setmana tampoc ajuda gaire i a més, veureu que una part de les curses que destaqui tot seguit són mitges maratons ja que tenim ganes de fer-ne una que per a mi, serà la segona de la temporada després del meu "fiasco" de Mollerussa.

Fet el preàmbul, les curses que destaco són aquestes (que no vol dir que les acabi fent):
  • La II Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages per al diumenge, 12. Ja la vam fer l'any passat però no repetirem perquè ha ampliat distància (a 12,5 km.) i sobretot, duresa doncs si l'edició anterior no va ser còmode, la d'enguany promet ser més exigent. A més, l'any passat va haver-hi algun detall que no ens va acabar d'agradar. Total, que entre una cosa i altra no compto que ens hi acostem.
  • La 2ª Eco mitja marató de Vic per al diumenge 19. Si fem una mitja aquesta és la que té més números. Més que res per distància fins a la capital osonenca. Però com veurem després, just aquest cap de setmana la competència d'altres curses és bastant forta.
  • I potser per al darrer dia de l'any (divendres 31) repetirem la Sant Silvestre de Berga. Més que res per veure com durant aquests dotze mesos he perdut pistonada per a curses de 5 km. i planes en què, a priori, es pot anar ràpid. Tot dependrà, però, d'on celebrem la festa de fi d'any.
Ja veieu que la tria no és gaire lluïda. Per al primer cap de setmana no hi ha res d'especial que destaqui d'allò més (i el pont del 6 i 8 de desembre no ajuda gaire), mentre que per al segon se'ns va passar pel cap l'opció de repetir la mitja marató de Salou (enguany han canviat la data i el recorregut). El que passa és que per aquest diumenge tenim previst una sortida en BTT per "atacar" un dels cims del Bages amb més tradició: el Cogulló de Cal Torra. I com deia abans, el diumenge 19 és el dia amb més curses interessants doncs tenim la Mitja Marató de Vilanova i la Geltrú, la Pujada a la Seu de Lleida i qui sap si la Santa Bàrbara Race de Súria. Després que l'any passat aquesta darrera fos boicotejada pel conflicte laboral entre treballadors i direcció de l'empresa minera que l'organitza, a poques setmanes de la seva possible celebració no se'n sap res. Tot i així, està anunciada al calendari de la lliga catalana de curses de muntanya. De totes formes, i si sóc coherent amb mi mateix, tampoc hauria d'entrar als meus plans perquè si ja he descartat la del Gall de Sant Fruitós per la seva exigència, doncs aquesta encara amb més motiu. Ja ho veurem.

Ja que n'he parlat, potser us interessarà llegir les cròniques d'aquestes curses de l'any passat:

diumenge, 28 de novembre de 2010

Reflexionem-hi! l'altre partit

Quan començo a escriure aquesta entrada fa quatre hores que han obert els col.legis lectorals per a les eleccions al Parlament de Catalunya. I després de fer aquest matí gairebé uns 11 km. corrent he anat a complir amb el meu deure com a ciutadà i he dipositat la meva papereta. Vagi per endavant que no sóc una persona gaire ficada en política, més enllà de l'interès que pugui tenir com qualsevol altra persona amb una certa preocupació per la situació del país i del seu futur. Això no treu que pugui sentir una certa tendència regular cap a unes partits i no vers uns altres. Però com molta més gent, crec que en aquesta ocasió s'ha de votar més amb el cap i no tant amb el cor (si ambdós vots no coincideixen), deixar de banda el vot ideològic -si es pot dir així- i apostar per aquella candidatura que creguem més capacitada per treure'ns de l'atzucac en què fa temps que estem immersos. Dit això, no tinc cap mania en dir que he votat en contra del tripartit (altrament dit, "tristpartit") perquè confesso que n'estic fart i tinc moltes ganes que li poguem donar una bona coça al cul. I j'avenço que per a les eleccions municipals del 2012 faré el mateix, doncs el govern tripartit de Manresa fa temps que ha perdut el rumb. Al cap i a la fi, aquest invent del tripartit no deixa de ser un govern de perdedors i de gent que no té gaire a pelar en política, i com a tals, no en podem esperar gaire res de bo.

Ara a esperar els resultats definitius i veure el típic programa de TV3 amb els gràfics virtuals, els "formatgets", els comentaristes que tot ho saben i ja havien predit, l'omnipresent Josep Cuní fent de conductor del seu inevitable debat postelectroal i ... per suposat, els infumales programes a les televisions i ràdios de la "caverna mediàtica nacional espanyolista" que, guanyi qui guanyi les eleccions, diran per activa i per passiva que s'ha obert la caixa de pandora, dels trons i serem l'origen de tots els mals passats, presents i futurs del món mundial. Llevat, és clar, que guanyin un parell de partits que són de la seva corda. No m'estranyaria que s'acusés el tripartit del conflicte que hi ha ara al Mar de la Xina entre les dues Corees. Però com no tot ha de ser negatiu i tenir un to pessimista, crec que si d'una cosa han servit aquestes eleccions és perquè a banda de les 39 candidatures que s'hi presenten, no es parli tant d'un altre partit. Per suposat estic referint-me al de futbol, Barça-Madrid.

Per als que com jo pensem que aquest esport és l'autèntic opi del poble (i ja no tant la religió, com deia en Marx -en Karl i no el Grouxo) i que odiem tot allò que l'envolta, aquestes eleccions ens ha anat com oli en un llum. El ressò mediàtic previ no ha estat tan exagerat com altres vegades i el fet que el partit es jugui en dilluns potser contribuirà que tampoc se'n parli tant si al final guanya el Barça (per suposat dono per fet que si guanyés el Madrid aquí muts i a la gàbia, ni Crakòvia ni especial esports del programa de zapping). També m'estaria bé, què voleu que us digui! Ja firmo perquè cada diumenge de futbol es convoquin unes eleccions i tant se val per escollir el que sigui: president de la Generalitat, del Govern espanyol, alcaldes, presidents de comunitats de veïns, de patronats i fundacions vàries i nombroses, etc. Si m'asseguren que el seguiment dels resultats de les eleccions anirà en detriment del futbol, em declaro ara mateix antiabstenció. Sisplau, reflexionem-hi, com deia en Lluís Marco al programa "Dinamita".

I per cert, no sé perquè es va generar tanta polèmica amb la coincidència de les eleccions amb el partit de futbol i en canvi ningú va caure amb una altra, també de màxima tensió nacional: la del partit de bàsquet entre el Regal Barça i l'Assignia Manresa. Dos equips que juguen en lligues diferents, amb recursos i objectius que se situen a les antípodes i que de moment tenen una trajectòria idèntica i alhora contrastada: segon pel davant i per la cua de la classificació i amb un balanç de 7-2 i 2-7. Temps i jornades falten perquè es giri la truita però seguint la lògica i vist el que s'ha vist fins el moment, molt cru ho tenim els i les aficionades del Bàsquet Manresa perquè la temporada vinent juguem de nou contra el Barça, tret que també perdi la categoria.

Última hora: Regal Barça 70 - 57 Assignia Manresa. O que us pensàveu? Els pronòstics s'han complert. Esperem també que passi el mateix a les eleccions catalanes. I ja que n'he parlat, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades:

divendres, 26 de novembre de 2010

De nou Navarcles: una cursa més

Fa uns dies feia un escrit sobre dues curses per aquest mes de novembre de les quals vaig parlar però no fer, sent-ne una la de Navarcles. Doncs bé, ahir em va arribar informació d'una altra cursa que es farà al desembre en aquesta vila bagenca, prop de Manresa, i que en serà la seva primera edició. Es tracta de la Bell Race, organitzada per una colla d'amics anomenada Outcat (no sé si tenen al darrera el "paraigües" jurídic d'alguna entitat) i que com es pot llegir en el seu grup de Facebook -qui no el té avui dia?- es va crear a finals del 2009 amb la voluntat d'organitzar activitats esportives d'exterior com pedalades, curses de muntanya, etc. De fet, si accediu al Web veureu que hi ha informació de dues proves de BTT ja fetes, una de 3 hores de resistència al voltant d'un circuit a la zona esportiva de El Congost de Manresa (a l'agost) i una segona (al juny) que és d'aquelles que treuen l'alè quan te l'expliquen: la volta al Bages en dos dies i un recorregut total de 235 km. i més de 6.500 m. de desnivell. Si de la primera ja m'havia arribat informació (i al seu moment vaig pensar que seria una mica avorrida), de l'altra no en tenia constància, per sort!! No sigui que se'm girés el cap 180º i m'hagués decidit per fer-la.

Doncs bé, la tercera prova que organitzen -que jo sàpiga- és aquesta cursa de nom, certament, curiós. Està prevista per al diumenge 19 de desembre i és d'uns 10 km. al voltant de la vila de Navarcles i els entorns del monestir de Sant Benet de Bages. Segons la descripció que en fan, es tractarà d'una cursa amb un recorregut exigent, amb pendents forts, corriols estrets i algun tram tècnic, amb constants pujades i baixades. El que crida més l'atenció -i d'aquí ve el nom- és que en el punt més alt de la cursa (a la zona del Cap de la Serra, al km. 5,6 i a 386 m. d'alçada) caldrà tocar una campana per poder continuar en carrera. Com ja he dit més d'un cop, podeu donar per fet que com aquesta no s'ajusta al meu tipus de cursa preferida, d'entrada descarto fer-la. I més si el mateix dia ja hem programat la nostra assistència a Vic per participar a la seva segona Eco-Mitja Marató. Val a dir que és una llàstima que les darreres curses al Bages de què he parlat no les hagi fet, però sembla ser que el destí juga en contra meva i no se'n fan altres de més suaus, planes. La veritat és que no em faria gens de gràcia arribar tan trencat als peus d'aquesta campaneta i que fos algú altre que l'hagués de tocar, però a morts!!

Per cert, jo que sóc una mica "triquismiquis" he de dir que pel que fa a l'apartat de la informació cartogràfica el trobo molt correcte i complet. Un bon perfil de la ruta, imatge i mapa amb el Wikiloc i dades tècniques, algunes de les quals és el primer cop que les veig ressenyades (les podeu veure a l'apartat "circuit"). A més, si es fa la inscripció dins el termini previst, no és gaire cara pels temps que són (10€) però si us despisteu i tant sí com no la voleu fer, aneu amb compte que potser n'acabareu pagant 15€. Total, que des d'aquí els desitjo sort i que la cursa sigui un èxit en tot els sentits. N'estaré al cas per veure com els ha anat.


dimecres, 24 de novembre de 2010

Uns amunt, altres avall!

Amb la perspectiva que em dóna estar present al món de les curses populars ja farà gairebé dos anys -la meva primera va ser la mitja marató de Sitges, el gener del 2009- puc valorar quina ha estat la meva evolució i endevinar (sense tenir cap bola de vidre) quina pot ser de cara als propers. Com qualsevol altra persona que s'agafa de ple a una activitat i se la fa seva hi ha, primer, una fase d'una certa eufòria que ve justificada per veure com cursa rere cursa els temps assolits van millorant i s'avança en bona direcció. Un va entrenant tan com pot, més en quantitat (dies) que en qualitat (varietat d'entrenaments) però si ens prenem aquesta activitat com el que realment és, una afició, tampoc ens de trencar la closca per aspectes o mancances com aquesta.

Després arriba una segona fase en què encara ens trobem a l'alça i, adonant-nos-en o no, ja hem arribat al límit de les nostres possibilitat. Els temps en curses ja no milloren i això és una prova més que fefaent que ens hem estancat. Arribats a aquesta situació, veiem que la dedicació temporal i l'esforç que hem d'esmerçar per rebaixar-los són massa grans, si tenim en compte que el premi per aconseguir-ho no paga la pena. Altrament dit, la satisfacció assolida en la rebaixa d'un determinat temps és inversament proporcional a la inversió que es necessita per fer-ho. La coneguda fase de la "marquitis" pot durar més o menys i diria que en el meu cas ha estat més aviat curta, per no dir efímera, doncs ja fa uns quants mesos que no em plantejo cap objectiu en aquest sentit i com a molt, aturar el cronòmetre en un temps raonablement lògic i no gaire pitjor que quan vaig començar a fer curses. Per traduir-ho en unes quantes xifres: entre 44'-45' en una cursa de 10 km. i de perfil més o menys pla i al voltant de l'1h:40' en una mitja marató. No em puc plantejar altres fites perquè aleshores hi hauria un seriós risc de capficar-me i no és qüestió que allò que va començar com una afició i que continua sent-ho, acabi en un malson o una obsessió.

En aquesta línia crec que de la mateixa forma que hi ha un replantejament d'objectius (renoi, amb aquestes paraules sembla com si parlés un alt directiu d'una multinacional) també hi ha una tria més selectiva de les curses a fer. Deixem una mica de banda la quantitat (tampoc és que abans en féssim moltes més que ara) i ens fixem molt més en aquelles que per algun motiu en concret ens cridin més l'atenció. En termes de màrqueting diríem que abans aplicàvem una política d'escopeta de canons retallats -apuntar-nos a un cert bombardeig sense discriminar gaire el tipus de cursa, on es feia, etc.- i en canvi ara ens va més allò de ser un franctirador -apuntar una cursa específica. En el meu cas particular ja he dit més d'un cop que descarto fer curses de (mitja) muntanya (perquè l'esforç i patiment que em suposen no em compensen a nivell personal) i opto més per les de perfil pla. També he apostat per aquelles altres que donin opció a organitzar després una sortida familiar o en grup i per tal de respectar més les articulacions de les cames, també hem donat entrada a l'alternança de les curses amb sortides en BTT. Al capdavall, en certa forma fer bicicleta és com si entrenéssim les sèries d'un corredor i no compto que sigui perjudicial quan després haguem d'afrontar la propera cursa.

Per tant, en aquesta altra fase és com si ens haguéssim instal.lat en una mena de lenta i tranquil.la "decadència". No hem destacat mai per les nostres proeses atlètiques en les curses, no ho farem tampoc en el món de la BTT i si el destí no ens ha cridat abans per fer-ho no compto que ho faci ara. Per tant, agafem-nos-ho amb calma i bons aliments i anem a a gaudir de les curses i demés activitats. Deixem la glòria per als altres i que pateixin per aconseguir-la. I si us demaneu el perquè d'aquesta entrada i del seu títol és ben senzill: si esteu al cas dels altres blocs que segueixo, n'hi ha un parell de sengles corredors populars com jo però amb una evolució, de moment, diferent a la meva. En concret parlo dels blocs de l'egarenc Ernest Crespo i del mataroní Raúl Muñoz. Si hi llegiu les seves darreres entrades veureu que tots dos es troben en un bon moment de forma i per a les properes curses ja estan pensant en "atacar" reptes que a mi ja m'han quedat a uns quants anys llum. Parlo de baixar dels 40' en curses planes de 10 km. (l'Ernest els va fregar a la darrera Jean Bouin i el Raúl ja ho ha fet a la passada cursa dels bombers de BCN) i de l'1h:30' en una mitja marató (ambdós també estan a l'expectativa). Per a qui no ho sàpiga, aquests temps són les dues barreres per saber si un "popular" està bé o millor. I crec que és mercès a persones com ells que la "dèria" per les curses va en augment ja que a més d'engruixir les files dels "populars", dediquen una estona del temps lliure a immortalitzar en un bloc les seves proeses. Ernest i Raúl, agafeu-vos aquesta entrada com un modest homenatge i una mostra de molt sana enveja.

Doncs bé, uns van avall i altres encara van amunt. I sincerament espero que aquesta fase els duri i en gaudeixin d'allò més. I pensar que en els nostres inicis jo tenia unes millors marques que l'Ernest i ara no hi ha qui l'atrapi. Per sort no hem coincidit a cap cursa sabent-ho perquè sinó, ja sortiria desmoralitzat! Per si de cas, els animo que quan aquesta fase de rebaixar marques en una cursa l'hagin deixada enrere, que no es desanimin i pensin que hi ha altres activitats a fer, igual de satisfactòries. Parlo de la BTT, que encara que ja en feia abans de començar a córrer, potser ara ha arribat el moment de fotre-li una mica més de canya. Però sense passar-nos-en, que és una altra afició i sovint la practiquem en diumenge. Ja patim durant la resta de dies com per fer-ho també el cap de setmana. Per cert, el passat diumenge vam fer 41 km. (en 4 hores) i avui 33 més (en 2:30h). Això sí, amb molt de fred.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Resum del cap de setmana

En el darrer escrit feia esment de les curses que no hagués estat malament de participar-hi (tot i ser el mateix dia) i que per un motiu o altre, no han comptat amb la presència del "Team" o d'algun dels seus membres. Pel que fa a la cursa de Navarcles, i pels comentaris que m'han arribat, bé de forma directa o indirectament, sembla ser que ha anat més bé que l'edició de l'any passat, la del bateig. La seva organització ha millorat aspectes que ja van ser objecte de crítica i es compromet a seguir-ho fent en d'altres (p. ex. el de la inscripció on-line) i suposo que la prova d'això és que va aplegar 200 participants quan fa un any no van arribar a la setantena. Per tant, es d'esperar que dins el context comarcal de les curses populars, pugui fer-se un petit forat dins un mercat cada cop més atapeït. Des d'aquí, encoratjo al Consell de Joves de Navarcles a seguir endavant amb aquesta iniciativa i malgrat que pel seu perfil, aquesta no és de les meves curses favorites, tenint en compte que es fa a prop de Manresa, suposo que tard o d'hora acabaré per treure-hi el cap.

Pel que fa a la cursa d'Ivars d'Urgell, un èxit total de participació, amb 530 corredors entre les dues curses (5 i 10,3 km.). Aquesta darrera ha aplegat 420 corredors i pel que tinc entès més de 100 persones es van quedar amb les ganes de participar-hi però com ja es deia, les inscripcions es van haver de tancar. De ben segur que amb només dues edicions aquesta s'ha acabat consolidant en el calendari de les curses populars de les Terres de Ponent i si hem de fer cas dels comentaris en alguns fòrums, és d'esperar que any rere any segueixi aquesta línia i no tinguin més remei que ampliar el nombre d'inscripcions si es vol satisfer tota la demanda. No seria gens estrany que més endavant repetim aquesta cursa perquè les opcions per organitzar després una sortida familiar per la zona són moltes i a més, molt atractives.

També us parlava de la Marató Pirata Montserrat, una cursa no competitiva de 42 km. i amb una bestiesa de desnivell, organitzada pel club Koala's Team. Ja només amb aquest nom, d'animaló simpàtic, dóna la sensació de ser una entitat que es pren les coses amb el suficient toc d'humor com per fer-te passar una bona estona. De fet, la frase que acompanya al nom del Web és prou explícit: "Skyrunners i birres". Doncs bé, no he pogut esbrinar quanta gent hi ha participar tot i que suposo que no gaire -que no és un fet dolent, ni molt menys- i si feu una ullada al Web veureu que l'esdeveniment va respondre ben bé al seu esperit inicial: una colla d'amics -tots ells sonats com el que més- que es troben per fer una marató de muntanya per un indret que té quelcom d'especial. De totes formes, diria que el més destacat d'aquesta edició ha estat l'intent per part del Patronat de la Muntanya de Montserrat de torpedinar la cursa, fins i tot fent-hi venir els Mossos d'Esquadra. Això, però, no va impedir que finalment la cursa es fes com estava prevista. En aquest enllaç podeu llegir la carta oberta que els Koala's han fet arribar al Patronat. Tot plegat, crec que en el seu objectiu de protegir la muntanya no deuen tenir gaire clar qui hi fa més mal, si uns quants corredors que estan més que acostumats a trepitjar aquest terreny i per tant el coneixen bé i són bastants curosos; o pel contrari, els milers de turistes que cada cap de setmana col.lapsen els accessos, la basílica i que sovint es comporten com Àtila i els seus huns, que per allà on passaven ja no creixia més l'herba.

Cap d'aquestes tres curses va ser afegida al nostre sarró. Com us deia, en lloc de fer-ne alguna vam optar per una sortida en BTT aprofitant que jo, el Frans i el Xavi disposàvem d'una bona estona. No teníem cap objectiu marcat d'entrada -tret d'arribar a Sallent al migdia- i vam recórrer diferents indrets del Pla de Bages que ja ens coneixíem d'abans i algun altre camí que vam descobrir. En concret, i des de Santpedor, cap a Callús, les Pinedes de Castellnou (on van fer no fa gaires setmanes la 1ª cursa 2.0), direcció nord fins arribar al Serrat del Torrent de la Canal des del qual hi ha una molt bona vista de la vall del Llobregat (Navarcles, Vilafruns, Sallent, etc.). Baixem després amb la intenció d'arribar-nos al Cogulló de Sallent. Tot i que la pujada no ens la treu ningú val la pena fer-la perquè és d'aquelles amb un pendent tant regular i constant que va molt bé per entrenar-se en aquesta mena d'esforços. Si fos possible es podria veure les restes del poblat ibèric que hi ha al cim però el recinte és tancat. De fet, tota la zona ho està per la mina de potassa que hi ha al costat però en fem cas omís. La foto del costat és part d'aquest recinte i la vista que se'n té de la vall que hi ha als peus de la muntanya. Després ens dirigim a Cabrianes -a l'altra banda del riu- i ens queda pendent per a un altre dia l'"atac" a les Roques Albes i Fucimanya.

D'estant aquí hi ha un pas a Sallent on hi ha un cros escolar. La mainada és considerable i els pares amb criatures amb edat de començar a córrer han de fer veure que els interessa molt. Si més no, podem veure aquí els inicis de les curses populars i qui sap si sense saber-ho, alguna futura estrella de la competició. Me n'adono també de la diferència de perspectiva i objectius que es planteja un marrec de 5-6 anys i una persona de la meva edat, doncs la distància de la prova és de 500 m. Allò que per a nosaltres no és res, per als nens suposa un esforç important i penso també en com poden canviar les tornes en unes quantes dècades: fer mig quilòmetre podrà ser per a mi una proesa (i més amb un caminador) i ells -que ja no seran tan nens- el faran com si res. C'est la vie!! Tant se val, no val capficar-se per això que és inevitable i anem tots a dinar a Can Vila (Artés), una masia-restaurant que data del segle XIV i que és ideal per anar-hi amb colla i amb mainada (hi ha servei de monitors). De totes formes, si no és amb aquestes dues condicions, trobareu pels voltants altres restaurants millors i més barats.

Bé, no us dono més la tabarra perquè ja veieu que m'enrotllo més que una sabatilla de vetes. Fins aquí la meva crònica del cap de setmana. Si us esteu demanant per la propera cursa doncs no sé què dir-vos perquè al desembre n'hi ha un parell que semblen atractives però encara ho hem de decidir. Ja avenço, però, que tenim a l'horitzó una altra mitja marató.

dijous, 18 de novembre de 2010

Diumenge: ni Navarcles ni Ivars d'Urgell

Si mireu l'entrada que al seu moment vaig fer sobre possibles curses per al novembre, per aquest cap de setmana apuntava dues opcions, la d'Ivars d'Urgell i la de Navarcles. De la primera en tenim un bon record de l'any passat (que va ser el seu bateig) i per això no descartava tornar-hi, aprofitant també la possibilitat de fer una sortida familiar i després un bon àpat en algun restaurant de la zona. I de la segona deia que com es a prop de Manresa tenia molts números perquè hi comptés amb la nostra participació, tot i que el seu perfil no és, justament, dels meus preferits. Ara bé, després de l'experiència més que satisfactòria de la travessa en BTT Berga-Santpedor, i aprofitant l'estat d'eufòria que teníem en aquell moment, vam comentar la possibilitat de fer-ne una altra pel nostre compte pel Pla de Bages, no tan llarga i de menys durada (potser d'unes 4 hores). I tot i que encara l'hem de concretar, si no hi ha cap imprevist, suposo que l'acabarem fent. Per tant, aquest diumenge tocarà, de nou, agafar la bici.

De totes formes, si ens haguéssim decidit per l'opció d'Ivars d'Urgell cal dir que ja no és viable perquè han arribat al topall d'inscripcions, havent superat les 500 de previstes. Al seu moment ja vaig dir que tal i com havia anat la primera edició -i tenint en compte que avui dia tot se sap i gairebé al moment- no seria estany que aquesta cursa acabés consolidant-se en molt poc temps com una de les més importants a les comarques de Ponent. I pel que sembla -i no voldria semblar presumptuós- no em vaig equivocar. No tinc la dada de les inscripcions del 2009 però sí dels corredors arribats (gairebé 350) i per tant, suposo que enguany hauran augmentat el nombre màxim al mig miler sabent que hauria d'haver anat molt malament perquè no s'hi arribés. Quan les coses es fan ben fetes d'entrada, és més factible pujar una mica el llistó. De fet, ja ho devien tenir tan clar quan no es permet cap més inscripció el mateix dia de la cursa.

Ara bé, voldria comentar breument una qüestió que no em sembla, però, tan positiva: el preu. Fa un any vaig pagar 10€ i enguany el cost de la inscripció és de 14 (12 amb xip propi). Sense saber el cost de muntar una cursa, aquest augment és -en termes percentuals- bastant elevat i potser els organitzadors haurien de plantejar-se si per a properes edicions -que estic convençut que n'hi hauran- seguiran aquesta línia. Potser el preu de la primera edició va ser aleshores massa barat i ara és una manera de posar-se al dia. No ho sé i tampoc voldria que aquesta crítica anés més enllà del que no deixa de ser, més aviat, un pensament en veu alta. També és cert que vist en termes absoluts aquests 14€ no són cap bestiesa i suposo que si la gent ha omplert les inscripcions és que tampoc li deu importar gaire. De totes formes, potser la comparació amb altres curses d'aquesta mateixa distància no seria gaire favorable i si féssim un càlcul de la relació distància/preu, surt més a compte una mitja marató (p. ex. les meves dues darreres de Tàrrega i Mollerussa). Però com diria un economista liberal o neoclàssic, la "ma invisible" del mercat farà posar cadascú al seu lloc i de totes formes, si la qualitat del que s'ofereix és bona (com és el cas d'aquesta cursa), el preu esdevé una variable relativa.

Pel que fa a la cursa de Navarcles, no us puc dir res de primera ma que em faci fred o calor perquè no la conec en persona. De totes formes, he rellegit el comentari que en feia l'any passat i pel que he vist en la informació disponible al Web de l'organització, hi ha aspectes que s'han millorat (p. ex. el de les dutxes i forma de pagament). A més, el preu s'ha mantingut invariable (10€) que, vist el context actual, no està gens malament, sempre i quan després la gent en surti satisfeta. Si més no, enguany han tancat el primer termini per fer les inscripcions (150) i no és estrany que el mateix dia de la cursa s'arribi al màxim de 200 (això sí, amb un recàrrec de 5€), quan fa un any hi van participar només 65 persones, segons la classificació. És clar que llavors el temps no va acompanyar gaire i potser això va espantar més gent a anar-hi. Tot plegat, ja veurem al final com els hi va als col.legues del KATNA i els hi desitjo sort en aquesta nova edició de la cursa. N'estaré pendent i tenint en compte que es a tocar de Manresa, suposo que tard o d'hora l'haurem d'incloure al sarró.

I finalment, ja que parlem de curses encara molt noves i per si no trobeu suficient aquestes de 10 km. i amb perfils no gaire (o gens) exigents, podeu optar per aquesta altra de la qual me'n van parlar fa uns dies per si m'animava. Es veu que no em deuen conèixer prou bé, encara. Es tracta de la segona edició de la Marató Pirata de Montserrat, organitzada pel Koala's Team. Com és seu nom indica i se'n dedueix, és de 42 km. i gens plana sinó que compta amb un desnivell acumulat de ... res, només 5.000 m. No té cap esperit competitiu, ideal per recórrer i conèixer els racons de l'entorn montserratí i, atenció, és gratuïta! (per poder participar només cal inscriure's al web). Altres n'haurien d'aprendre. El que és a mi, però, que no m'hi esperin doncs només de pensar en les hores que hauria d'esmerçar (i de matinada), ja perdo tota la poca esma que em queda. M'estimo més agafar la bici i fer el mateix nombre de quilòmetres però més còmodament.

Per acabar, ja que he fet esment de les edicions anteriors d'aquests curses, potser us interessarà llegir-les:

dimecres, 17 de novembre de 2010

Berga-Santpedor: la prova

Per a qui no se'n refiï de mi, que ja sé que tinc poca credibilitat i la que encara conservo no és gaire bona, aquí us deixo la prova més fefaent de la meva participació a la travessa en BTT Berga-Santpedor del passat diumenge. Això vol dir que he passat i "fitxat" per tots els controls, sense saltar-me'n ni un -Casserres, Viver, Sant Cugat del Racó, Vilaredes i Castellnou de Bages-, abans d'arribar a Santpedor. Fixeu-vos com al diploma acreditatiu fins i tot diu que he demostrat tenir una esportivitat i preparació dignes de tota lloança (se'm pugen els colors a les galtes) i que com sóc APTE ja m'esperen l'any vinent. Bé, no ho hem de descartar pas.

Pensant en això dels diplomes acreditatius, de vegades em fa una mica de gràcia -però ho heu d'entendre en el sentit més simpàtic de l'expressió- aquesta mena de redactats que ja atorguen per defecte al ciclista o corredor certes qualitats (totes positives), com si hi hagués un jutge al darrera de cadascú per comprovar-ho i certificar-ho després a l'arriba. En aquest cas hem de donar-ho per fet, llevat d'alguns corredors -que sempre n'hi ha- que tant si com no volen avançar-te en llocs on no és possible, et fan anar malament i amb el risc d'una possible caiguda. Com si haguessin oblidat que no es tracta de cap cursa sinó d'una travessa sense cap ànim competitiu. La pregunta és: aquests també tenen el mateix diploma que jo i la gran majoria que acredita la seva esportivitat? La resposta és més que òbvia.

I ja que va de diplomes, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades que en parlen:

dimarts, 16 de novembre de 2010

Berga-Santpedor: molt satisfet

Amb la d’aquest passat diumenge, aquesta ha estat la meva segona travessa en BTT d’una certa distància donat que al 2008 jo i el Frans ja en vam fer una altra amb motiu de l’Exponeu de Manresa de gairebé 50 km. i que en part, va transcórrer pel mateix tram final de la d’ahir. I val a dir que com bé indica el títol de l’entrada, l’experiència ha estat molt bona, força millor del que havia imaginat d’entrada. Penseu que per a mi, que no estic gaire habituat a fer sortides llargues en BTT, substituir les sabatilles pels pedals, canviar de xip, no és gaire fàcil, i més si com en aquest cas implica quedar a les 6:30 del matí (d'un diumenge!!) per fer 50 km. fins al punt de sortida i convèncer a algú després perquè et baixi el cotxe fins a Manresa i que no hagis de pujar de nou. Confesso que se'm feia una mica estrany sortir de casa tan d'hora, encara amb foscor, i no creuar-me amb gairebé ningú pel carrer; estic convençut que la gent que em veia amb la bici a aquella hora devia pensar que m'havia begut l'enteniment. Però bé, tot són experiències i tot suma.

Arribem a Berga i a l'entrada mateixa de la ciutat comencem a "respirar" ambient de ciclisme, des d'uns nivells molt modestos com pot ser el nostre a altres que gairebé diríem que freguen la professionalitat, de gent que ja es veu d'una hora lluny que està molt "currada" en aquesta mena de travesses. Com el de les curses populars, aquest també és un bon món per conèixer, amb molt d'atractiu. A veure si resultarà que deixarem de banda un i ens endinsarem en l'altre. Bé, anem al gra i detallem una mica la crònica de la jornada. Un cop hem estat "fitxats" (veurem que això servirà després per al diploma acreditatiu) prenem la sortida a les 7:55 del matí, no sense abans assabentar-nos d'un canvi en els dos recorreguts previstos, el de ciclistes i caminadors ja que des de Berga fins a Casserres s'han intercanviat. El motiu és la coincidència de dates amb la 31ª Pujada (de vehicles a motor) Gironella-Casserres i pel que es deia en cartells informatius sembla ser que les organitzacions dels dos esdeveniments no van arribar a cap acord. Ho deixarem aquí perquè no sabem l'entrellat de la situació però això va fer que la part inicial dels ciclistes fos una mica més dura del previst.

Però com tampoc coneixem a fons el recorregut comencem a fer com si res. No m'estendré gaire en els detalls de la ruta seguida perquè en ser d'aquesta distància donaria per parlar-ne molt i tampoc voldria avorrir les ovelles. Si tafanegeu pel Web de l'entitat organitzadora (el Centre excursionista 2x2 de Santpedor) veureu que inclou informació rellevant i de gran interès per si la voleu fer l'any vinent; per exemple, la de caire cartogràfic (perdoneu aquesta insistència però deu ser per defecte professional), introduïda amb el format del Wikiloc i diferenciada per a les BTT i caminadors, i també inclou la possibilitat de visualitzar-la amb el Google Earth. Si mireu les dades tècniques ja podreu deduir que iniciant la travessa a Berga -a les portes del Prepirineu- i acabant-la a Santpedor -en ple cor del Pla de Bages- acabes baixant més que pujant. Però compte, no us porteu a l'engany: fins més o menys la meitat i diria que fins passat el control de Sant Cugat del Racó, això gairebé ni es nota i, més aviat, la tendència és de pujada. Després la cosa s'inverteix i els trams de baixada comencen a ser més nombrosos i més llargs, tot i que encara resta la pujada del darrer tram dur quan des del penúltim punt d'avituallament -a les Vilaredes- el recorregut s'enfila fins als peus de la coneguda Torre del Moro.

Aquesta zona ja ens la coneixem millor per haver-la recorregut en sortides anteriors però això no va impedir que m'emportés un bon "record" de la travessa. Poc abans d'arribar a Santpedor i per tant, a les acaballes de la travessa, baixem per un tram de fort pendent amb un revolt molt tancat cap a la dreta. Malgrat que estava ben senyalitzat, el fet d'anar una mica despistat, barrejat amb un excés de velocitat i potser també de confiança -just pocs dies enrere havíem passat per aquest mateix punt però de pujada- va fer que em fotés una de bona per no "empassar-me" al de davant meu. El part de lesions es resumeix en la cara exterior de la cama esquerra força "cremada" i el canell esquerre un pèl adolorit; la primera és d'aquelles que faran coïssor durant uns quants dies i deixaran una bona crosta i la segona només me la noto quan faig certs gestos amb la ma. Sort que sóc dretà! Per cert, el Xavi també va tenir un bon aterratge en sortir llençat per davant de la seva bicicleta, després que topés amb un dels típics reguerols que es formen als camins per les pluges. Tot plegat, res de greu del qual no ens en poguem recuperar amb uns quants dies de bondat. Al final, poc abans de l'1 del migdia, arribem més estalvis que sans a la Plaça Gran de Santpedor amb molt de públic, cosa que em va sorprendre gratament. De nou, ens tornen a "fitxar" i ens donen el diploma acreditatiu de la nostra participació. Allà mateix sóc atès molt eficaçment per dos membres de la Creu Roja en veure'm la ferida de la cama.

Per acabar, a destacar uns quants aspectes:
  • Deixant de banda el perfil del recorregut, aquest val molt la pena pel seu paisatge, amb indrets des d'on pots gaudir de bones vistes panoràmiques. Permeteu-me que esmenti tres punts de gran interès: el primer és l'església de Sant Joan de Montdarm, al terme municipal de Viver i Serrateix, d'origen romànic tot i que d'aquest en resta ben poc ja. El segon es refereix a l'església de Sant Cugat del Racó (a Castelladral, Navàs), una de les joies del romànic d'aquestes contrades. I per últim, la Torre del Moro (a Castellnou de Bages), de la qual ja n'he fet algun altre esment en aquest mateix bloc.
  • Segons diu la Web de l'organització, entre uns i altres vam ser unes 1.700 persones, de les quals gairebé 1.300 ciclistes i la resta caminadors. La veritat és que en cap moment vaig tenir la impressió que fóssim tanta gentada però com es diu, les aparences enganyen. Si feu una ullada a la "classificació" (que n'hi ha) comprovareu que hem baixat de les 5 hores (parades incloses) i ocupat els llocs al voltant de la posició 600. Si arribem a saber-ho, potser ens haguéssim afanyat.
  • L'organització m'ha semblat molt acurada i encertada, amb força punts de control i avituallament (potser algun massa a prop del següent), un itinerari molt ben senyalitzat (potser en algun tram s'hauria d'haver indicat millor certs revolts tancats) i un personal molt amable i atent.
  • I per últim, si bé la distància "oficial" era de poc més de 55 km. els nostres gadgets es van posar d'acord en pujar-la una mica, fins els 58 km. A aquests hem de sumar els 7 de més que vam fer per venir de Santpedor fins a casa. Per tant, uns 65 km. que per a una matinal de diumenge, no està gens malament. I sort que el temps va acompanyar doncs feia un sol espatarrant i no gaire fred.
Tot plegat, molt satisfet de l'experiència de la qual me'n porto un bon record -deixant de banda les ferides de la caiguda- i compte que ara el món de les curses populars no acabi perdent un dels seus adeptes i ingressi a les files de les travesses en BTT. Com deia aquell, "ojo al dato". De moment, i aprofitant aquest estat de certa eufòria (a veure quant ens dura), per aquest proper cap de setmana ja estem preparant una altra sortida i descartarem fer alguna cursa. I això que n'hi un parell d'atractives. En parlaré en un proper escrit.

Per acabar, i ja que l'esmentada, podeu llegir aquesta crònica d'una sortida en BTT cap a la Torre del Moro d'aquest passat estiu. Espero que us agradi. Per cert, permeteu-me que posi la cirereta del pastís: la foto de final de trajecte, tots quatre cofois a la Plaça Gran de Santpedor.

divendres, 12 de novembre de 2010

Berga-Santpedor: sortida prèvia

Aquest dijous hem fet la segona sortida consecutiva en BTT amb l'ànim d'"oficialitzar" un dia a la setmana per a aquesta activitat i consolidar-la en el nostre planning d'entrenaments. Que bé que sona aquesta expressió dita per uns "quarantons" com nosaltres! Però si més no, l'esperit inicial hi és i ara serà qüestió de veure quant de temps ens dura abans que haguem de deixar-ho estar quan la realitat ens posi al nostre lloc (per obligacions laborals, familiars, atacs de mandra, etc.). De totes formes, ara que podem ens aprofitem i de fet, no hi ha res millor que tenir el temps just per posar-nos les piles sense que haguem de fer el badoc. Dit i fet. Abans de la travessa Berga-Santpedor d'aquest diumenge decidim d'agafar la BTT i fer una tirada relativament llarga (per mi sí que ho és), i des de Manresa anem en direcció Sant Joan de Vilatorrada per després decidir què fem. Ja veieu, doncs, que quan sortim sense tenir molt de temps tampoc és que tinguem una idea clara del que que acabarem fent. I és que prenent com a punt de sortida la capital del Bages les potencials zones a fer en mig matí ja ens les coneixem prou bé.

Arribats a Sant Joan descartem la idea de pujar al Collbaix o moure'ns més cap a l'oest (p. ex. per pujar al Cogulló de Cal Torre, a Castellfollit del Boix) i optem per anar en direcció nord. Agafem la carretera que va a Callús i a l'alçada de la coneguda empresa Mafrica (Mataderos Frigoríficos del Cardener) agafem la pista que ens ha de portar cap al Pla de Montconill, un dels punts més alts de tota aquesta zona, amb poc més de 480 m. Com se'n pot deduir del seu nom, l'altiplà fa referència a una muntanya de conills i ja se'n té constància des del segle X. No ens hi arribem pas, però, perquè poc abans agafem un trencant que ens ha de portar a la pista que mena de Canet de Fals (no de Mar) fins a Callús. Per si no ho sabeu, Canet pertany al municipi de Fonollosa i va néixer als anys 60s com a urbanització de segona residència (cada cop ja més de primera) i batejada amb el nom del seu promotor (Lluís Canet) i del terme per on s'estén (Fals).

Tant se val, no ens hi parem tot i ser un indret típic on els ciclistes fan parada i fonda per fer un esmorzar d'aquells de forquilla i ganivet. Un altre dia serà. Prenem direcció contrària per anar a Callús però abans passem pel que deu ser l'equivalent bagenc al Falcon Crest americà, és a dir, l'extensió de camps de vinya més gran de la D.O Pla de Bages, pertanyent al celler Jaumandreu (enllaç al bloc) i amb una masia espectacular documentada des del segle XII. Però com el Frans sempre vol passar pels llocs més complicats, al cap de poca estona deixem la pista i agafem un corriol que va resseguint el Torrent de Jaumandreu. Després d'uns quants qms. arribem a les afores de Callús, en concret a l'antic barri dels Manxons, el primer nucli de població del municipi però del qual només en resta un conjunt de 10 tines en filera construïdes en tàpia, com un vestigi de l'activitat vinícola que hi va haver al Bages al s. XIX. Les darreres cases foren enderrocades el 1992 per fer-hi una zona industrial i tampoc poden trobar ja cap vestigi del que va ser l'antic hostal de Can Mastret, parada habitual dels antics traginers de la sal.

De Callús estant ens dirigim a Santpedor i fem una part de la pista inclosa al recorregut del seu Cros, que jo i el Xavi fam fer als inicis de juliol de l'any passat (com passa el temps!!). Deixem enrere la riera de Bellver i masies com La Tosa, Cal Filosa i Cal Piquet i entrem a Santpedor per la seva banda oest. A partir d'aquí, i des de l'ermita de Sant Francesc, el recorregut no té cap més història. Ens endinsem al Poal seguint camins que ja ens coneixem d'allò més per ser la zona que fem habitualment per córrer. Al final, com qui no vol la cosa, ens van sortir uns 31 km. en poc més de 2:30h. Si voleu veure el recorregut, aquí el teniu en versió Google maps.


Mostra Manresa-Callús-Santpedor-Manresa en un mapa més gran

I ja que l'he esmentat, potser us agradaria llegir aquesta antiga entrada del Cros de Callús del 2009.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Uns quants apunt més ...

A falta de curses amb què anar alimentar el bloc, i a l'espera de fer la travessa Berga-Santpedor i fer la corresponent crònica, escric aquesta segona entrada d'apunts breus de qüestions relacionades amb el món de les curses i alguna altra. En primer lloc, fa uns dies que l'edició digital del diari La Vanguardia (no recordo haver-la vist en paper) va publicar una entrevista a en Manel Mora. Potser us demanareu qui és aquest senyor i la resposta és que hores d'ara és el president de l'associació Blaugranes en cadira de rodes, el bloc de la qual va endur-se el premi del certamen Blocs Catalunya 2010 a la categoria d'esports, on competia també Marathon Man. I tant pel contingut de l'entrevista com del seu grup al Facebook (qui no en té un avui dia?), em reafirmo en la idea que el guardó va ser atorgat més pel caràcter reivindicatiu del bloc en si que no pas per la naturalesa merament esportiva, la qual roman en un segon pla. Per tant, potser hagués estat millor que l'organització hagués creat una altra categoria de blocs amb aquesta finalitat. De totes formes, i com deia en l'escrit corresponent, me n'alegro per aquesta gent ja que sembla que aquest premi ha servit, si més no, perquè se'ls obrin més portes i les seves demandes tinguin més receptivitat.

Segon apunt: el passat diumenge es va córrer la marató de les maratons, és a dir, la de Nova York. Deixant de banda tot el que s'ha dit per activa i passiva d'aquesta cursa, i que és molt, cal tenir en compte que en aquesta edició ha estat quan el campió dels campions ha dit prou. Després de retirar-se al qm. 25 (molts n'hi haurien arribat), en Haile Gebrselassie ha anunciat que deixa l'atletisme, amb 37 anys i sent encara el plusmarquista mundial de la distància. Jo no és que hagi seguit gaire la carrera professional d'aquest bon home però pel poc que he vist i llegit, no hi ha dubte que ha estat el millor en aquesta disciplina i, sobretot, de ben segur que ha estat l'únic que el seu somriure anava a més a mida que les seves cames feien quilòmetres. Les seves paraules en una entrevista posterior van ser: "Mai havia pensat en retirar-me però per primer cop aquests és el dia. Permeteu-me que pari i em dediqui a una altra cosa després d'això. Deixeu-me que doni una oportunitat als joves". Jo estic amb ell i com no vull fer ombra a cap jove -que ja rondo els 40 i mitjos- em prendré amb més calma això del córrer. En certa forma, vull seguir al peu de la lletra unes paraules de l'atleta manresana Meritxell Calduch quan va dir (també en una entrevista recent a un diari) que "córrer és el meu hobby i ho faré fins que sigui una obligació". Per cert, la prova neoyorkina la va guanyar un altre corredor etíop, en Gebre Gebremariam, que no ha pogut tenir un millor debut en una marató, mentre que entre les fèmines ha estat una kenyana, Edna Kiplagat, qui s'ha endut la victòria. Què esperàveu, doncs?

Per últim, el tercer apunt i de nou surt en Kilian Jornet. El programa del C-33 "Temps d'aventura" va emetre un reportatge dedicat a la figura d'aquest corredor. Reconec que no l'he vist (encara) però us el podeu baixar des del Web del mateix programa. Quedeu-vos amb aquesta frase que acompanya el títol: "De Catalunya a Tanzània. D'Euskadi a l'illa de la Reunió. Malàisia, els Estats Units, Còrsega... En els dos últims anys ha deixat la seva empremta a mig món assolint reptes inigualables". El darrer, per si no sabeu, és haver batut el rècord de pujada i baixada al cim de l'Àfrica (el Kilimanjaro, amb 5.900 m.), amb una durada de 7h:14' i rebaixant en més d'1 hora l'anterior rècord. Bé, tot el que digui d'ell aquí i ara és sobrer. Ens traiem el barret (també davant del Haile) i només ens queda el consol de gaudir veient com corren. Per acabar, us deixo els enllaços dels dos reportatges sobre en Kilian i les seves proeses (reportatge 1 i reportatge 2), així com també un pàgina on he trobat una explicació científica de perquè pot fer el que està fent. Jo segueixo pensant que tot respon a un pacte amb el diable.

I ja n'he fet esment, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades:

diumenge, 7 de novembre de 2010

Alguns breus apunts de cap de setmana

Aquest cap de setmana el "Team" no té cap activitat programada que no sigui estar i gaudir de les respectives famílies i passar un diumenge de mandra i dolce far niente que, sigui dit de passada, ja convé de tant en tant. Per tant, aquesta entrada al bloc no té cap altra finalitat que escriure unes quantes i breus píndoles d'algunes curses (i altres aspectes) en què hem pogut ser-hi presents però que no ha estat el cas, per un motiu o altre. En primer lloc, fa uns dies em comenten la possibilitat de participar a la Cursa del Sant Crist a Balaguer d'ahir dissabte, organitzada pel Club Atlètic Maratonians del Segre, de la capital de la Noguera. Encara que el nom ja em resultava familiar, i encuriosit, busco informació i trobo dades interessants: és una cursa molt veterana (la 30ª edició), la web té una molt bona informació cartogràfica i en diferents formats (recordeu l'escrit de fa unes setmanes parlant d'aquesta qüestió), l'obsequi per als corredors són unes malles llargues (com la cursa del Pont de Vilomara de fa una setmana) i potser l'única crítica -sense saber-ne res més- és que té un preu potser un pèl elevat per a aquella gent que no disposa de xip propi (14€). D'altra banda, ahir van córrer 214 atletes i fa un any ho van fer poc més de 160.

Segon apunt: ahir a la tarda em passejo per Puig-reig amb motiu de la fira de Sant Martí i per tant, s'hi viu un cert ambient festiu en un poble que, em sap greu dir-ho, no destaca gaire per la seva atractiva oferta d'activitats vàries al llarg de l'any. Alguns diuen que està més mort que viu i confesso que no els en trec part de raó. Bé, a part d'això voldria destacar la celebració de la seva 8ª Duatló de la qual ja en vaig parlar com una opció a fer per aquest cap de setmana, tenint en compte que, en principi, no presenta un excessiu grau de dificultat. El que passa és que al final ho he descartat doncs havia d'anar sol i això em fa pal. A més, ja sabeu també que no sóc un embogit per aquesta mena de proves en què has de combinar sabatilles de córrer i la BTT. Aquesta en concret forma part del circuit "Duatlons Terra endins" que reuneix 10 proves la majoria de les quals per la comarca d'Osona i alguna altra al Bages i Berguedà; després d'haver-hi fet una ullada diria que tard o d'hora n'acabarem fent alguna atesa la proximitat (en distància) d'algunes i que, com deia abans, no semblen tampoc molt dures. De fet, nominalment ja n'he fet una (la d'Agramunt d'enguany) tot i que a la pràctica el responsable de la meva més que millorable classificació final és una altra persona (a qui li vaig cedir el dorsal doncs jo estava un pèl tocat després de la marató de BCN). Temps al temps. A veure si després de tant córrer i a fi i efecte de combinar-ho amb altres activitats, hauré de canviar el nom del bloc pel de "Duatló man". Que us sembla? Val a dir que de la mateixa forma que hi ha un "boom" de les curses populars, el de les duatlons tampoc es queda curt ja que si mireu calendaris i fòrums per Internet, de proves n'hi ha un munt.

Tercer apunt: crec que el meu objectiu de fer 5 sortides a la setmana (allò que deia d'un "5 de 7") va ser un pèl agosarat. El motiu és que en aquesta n'he fet 4, de les quals 3 per córrer i una en BTT (que ja he relatat en l'escrit anterior) i potser no ha estat tan bona idea; ahir vaig fer una mica més d'11 km. en companyia del Xavi i avui he estat tot el dia amb el tendó entumit. No és que faci mal però me'l noto. I m'ensumo que això no és un bon senyal; mentre la lesió del bessó sembla que forma part del passat, aquesta altra es resisteix a desaparèixer i si bé mentre estic corrent no m'afecta en res, després sí em venen les molèsties. Qui sap si aquest ja és l'argument definitiu per no córrer només i combinar activitats un pèl diferents però alhora relacionades. Potser duatlons? De moment ja hem fet un primer pas per canviar una mica aquesta dinàmica: hem parlat d'"institucionalitzar" un dia a la setmana per a una sortida en BTT. El que passa és que trobar-ne un que vagi bé a tothom és un pèl complicat.

I per acabar, el quart apunt: permeteu-me un toc personal. Després de dos partits com a locals sense veure bàsquet, avui hem portat l'Stanis al pavelló del Congost, amb l'esperança de veure guanyar el Manresa. El resultat, però, no ha estat gens positiu en cap sentit: el nen només ha aguantat dos minuts sense plorar amb tant rebombori que hi havia i l'equip només un quart per després fer, de nou, el que ha estat fent des que ha començat la lliga: jugar malament, sense rumb i a les primeres de canvi deixar-se remuntar i perdre el partit ben aviat. Al final, hem decidit marxar a la mitja part perquè no hem volgut fer patir el nen més del necessari. Heu vist que fins ara no havia fet cap comentari ni entrada al bloc sobre el tema del bàsquet; i és que no sóc tan masoquista com per parlar de quelcom que no em resulta agradable -encara que tampoc em treu el son. Volia aficionar l'Stanis al bàsquet i que de més gran tingués l'oportunitat de veure bons partits a Manresa però al pas que anem (6 partits, 6 derrotes) l'haurà de veure en una altra categoria diferent de l'ACB. I és que si no es produeix un canvi radical en la plantilla, equip tècnic i manera de jugar, veig molt clar que l'any vinent se'ns haurà acabat l'anomenat "miracle" del Bàsquet Manresa.

I ja que en parlo, potser us interessarà llegir aquestes altres dues entrades:

dijous, 4 de novembre de 2010

Preparant la Berga-Santpedor

Si seguiu els darrers escrits del bloc sabreu que per aquest proper cap de setmana el "Team" no té previst la seva presència en cap cursa però sí per al següent. Així doncs, descartem de participar a la duatló de Puig-reig i ens reservem per al repte que per a nosaltres suposarà (bé, per mi segur que ho serà) la travessa en BTT Berga-Santpedor, de 55 km. Amb aquesta sortida al cap avui jo, el Frans i el Xavi n'hem fet una altra que a part de servir per desempolsegar les bicis, ha estat útil també per fer-nos una idea de com de dur ens resultarà. Hem fet 30 km. en poc més de 2:15h i vist així podríeu pensar: "osti tu, aquests tres han anat com una moto". Doncs no us cregueu pas ja que ens ho hem pres amb una certa calma però us confesso que no m'he sentit gaire còmode doncs a més del fet que no sóc un geni amb la BTT (ni en cap altra cosa), he tingut un d'aquells dies amb sensacions no gaire bones, amb les cames pesades i que es resistien a posar-se en marxa. Si em passa això mateix durant a la travessa, me'n faig creus.

Com tampoc teníem gaire estona -obligacions familiars i laborals- ens hem decidit per una cosa simple i sense gaires dificultats: des del Poal cap a Santpedor i direcció Castellnou per tornar de nou a Santpedor i el camí de la Sèquia. Encara no hem estudiat amb detall el recorregut de la travessa des de Berga però suposem que haurem fet una part del seu tram final, ni que sigui minúscula. De fet, aquesta zona ens la coneixem una mica per haver fet ja alguna altra sortida cap a la Torre dels Moros, de Castellnou, el passat mes de juliol. Curiosament, recordeu que també hi havia de ser fa unes setmanes amb motiu de la primera Cursa 2.0 de les Pinedes i que, al final, vaig substituir per la del Turró a Agramunt. Com aquesta sortida no té gaire història, no crec que valgui la pena parlar-ne més del necessari i tampoc us puc reproduir el recorregut que hem fet perquè com no duc GPS que l'enregistri, de ben segur que m'equivocaria si volgués reproduir-lo amb el Google Maps. I és que hi ha tants camins ...

Per acabar, potser us interessa llegir aquestes dues entrades; la primera amb motiu d'una de les darreres sortides en BTT, justament cap a aquesta zona i la segona sobre la cursa de les Pinedes de Castellnou de Bages.
A veure si això serveix per decidir-nos d'una vegada a "institucionalitzar" un dia de la setmana per a la BTT que, sigui dit de passada, és un excel.lent complement per a les nostres curses. I és que no tot ha de ser córrer i córrer. De moment, però, segueixo amb el meu pla de sortir 4-5 cops setmanals. A veure fins quan em dura!

dimarts, 2 de novembre de 2010

Un 5 de 7: inici d'una nova etapa?

Veient el títol d'aquesta primera entrada de novembre potser us demanareu si he deixat les curses populars i ara em dedico al món dels castellers, si estic fent de pinya, formo part del tronc o pel contrari, m'arrisco a pujar dalt de tot com qualsevol lleugera enxaneta. Doncs no, amb aquest títol només vull donar fe del que pot ser l'inici d'una nova etapa en la meva preparació atlètica (que pedant que sona dit així!) o, per ser més precisos, la tornada a la meva etapa més "gloriosos" (podríem parlar d'un cert "renaixement"?). M'explico: aquesta setmana que hem deixat enrere ha estat la primera en molt de temps que he sortit a córrer 5 dies; en concret van ser el dimarts, dijous, divendres, dissabte i diumenge (ja veieu que no vaig descansar ni al setè). I fent memòria m'hauria de remuntar uns quants anys per veure una "proesa" d'aquesta magnitud, si tenim en compte que vaig començar a córrer amb una certa assiduïtat a la segona meitat del 2006 i que el moment "fort" va ser entre el 2007 i 2008. I la cirereta del pastís és haver comprovat en aquestes cinc jornades que no és gaire difícil vèncer la mandra que implica córrer de bon matí, quan encara és fosc, tot i que ara això ja és més complicat pel recent canvi d'horari.

Després d'un parell de setmanes de descans vaig pensar que ja n'hi havia prou i que el que més em convenia era tornar-me a posar les piles, ni que fos a un ritme suau i anar fent després. Dit i fet. Les sessions no són gens de l'altre món, varien entre els 7 i 10 km. alterno pista i asfalt i de moment les sensacions són bastant bones, doncs no em noto per res ni el tendó ni el bessó. És cert també que ja m'agradarà veure com responc després en una cursa i de més distància però fins el moment, no tinc motiu de queixa. D'altra banda, sembla que el fet de córrer al matí m'estigui anant també força bé; surto cap a les 7:30h-7:45h (però avui a les 7:15 ja estava al carrer) i quan acabo (no arriba a 1 hora) em sento molt millor. Tinc la sensació de la feina feta i el cos molt més despert i actiu, quan abans per aquestes dates em plantejava córrer només al capvespre i, de vegades, amb certa desgana propiciada pel cansament que arrossegava de tot el dia treballant. Encara recordo quan fins no fa gaires setmanes, anant amb el cotxe cap a la feina, em topava de bon matí amb uns quants corredors tapats fins dalt de tot i pensant: "renoi, quines ganes s'han de tenir per sortir a córrer a les fosques i, com aquell qui diu, encara amb el pijama posat". I ara em teniu a mi passat-me a les files d'aquests "sonats" i sent també objecte d'aquest mateix pensament per part d'altres conductors. Des d'aquest punt de vista, el meu pròxim repte és sortir encara més d'hora ... posem cap a les 7:00h. Algú s'apunta? Ja us aviso que si és temptador i llaminer deixar-se guanyar pels llençols del llit i estar-s'hi fent mandres, encara ho és més si es pensa que a fora, a part de la foscor, el fred també és un poderós enemic.

Com ja em conec no vull tocar les campanes abans d'hora perquè vés a saber quan durarà aquesta dèria. De moment, les circumstàncies laborals i familiars m'ho permeten fer i espero que segueixi així durant un temps més. Crec que si es pot escollir és millor córrer al matí que no pas a la tarda o al capvespre; en el primer cas un s'ho pot agafar com una manera de recarregar-se d'energia abans de començar la jornada laboral, mentre que en el segon hi ha el risc que se surti a córrer com una obligació -quant potser del que se'n té més ganes és d'arribar a casa i desconnectar de tot-, sense gaire entusiasme. I com va dir el col.lega Frans, no hi ha res pitjor que córrer desganat i emmandrit. Així doncs, qui sap si coincidint amb les darreres proeses castelleres de les diferents colles, hauré començat una nova etapa. Suposo que de vegades, si no es vol caure en la rutina val molt la pena fer canvis (de recorregut per entrenar-se, d'horaris per fer-ho, etc.). I de moment, la cosa va per bon camí perquè a dia d'avui (dimarts), aquesta setmana ja porto un 2 de 2. A veure si al final resultarà que m'acabaré trencant de nou per un excés d'entrenament.

I a més a més, segueixo sense pensar en cap cursa en concret per a les properes setmanes. Algú podria pensar en una manca de motivació però més aviat el contrari: estic bastant motivat però ara per participar en curses molt concretes. I fins que no hi arribin, doncs esperaré i faré altres activitats. Per començar, ja ens hem apuntat a la travessa en BTT de Berga a Santpedor, amb l'esgarrifosa xifra (per mi) de 55 km. Però d'això ja us en parlaré ben aviat.

Per acabar, potser us ve de gust llegir aquestes dues entrades recents en què també faig alguna reflexió semblant: