Uns amunt, altres avall!

Amb la perspectiva que em dóna estar present al món de les curses populars ja farà gairebé dos anys -la meva primera va ser la mitja marató de Sitges, el gener del 2009- puc valorar quina ha estat la meva evolució i endevinar (sense tenir cap bola de vidre) quina pot ser de cara als propers. Com qualsevol altra persona que s'agafa de ple a una activitat i se la fa seva hi ha, primer, una fase d'una certa eufòria que ve justificada per veure com cursa rere cursa els temps assolits van millorant i s'avança en bona direcció. Un va entrenant tan com pot, més en quantitat (dies) que en qualitat (varietat d'entrenaments) però si ens prenem aquesta activitat com el que realment és, una afició, tampoc ens de trencar la closca per aspectes o mancances com aquesta.

Després arriba una segona fase en què encara ens trobem a l'alça i, adonant-nos-en o no, ja hem arribat al límit de les nostres possibilitat. Els temps en curses ja no milloren i això és una prova més que fefaent que ens hem estancat. Arribats a aquesta situació, veiem que la dedicació temporal i l'esforç que hem d'esmerçar per rebaixar-los són massa grans, si tenim en compte que el premi per aconseguir-ho no paga la pena. Altrament dit, la satisfacció assolida en la rebaixa d'un determinat temps és inversament proporcional a la inversió que es necessita per fer-ho. La coneguda fase de la "marquitis" pot durar més o menys i diria que en el meu cas ha estat més aviat curta, per no dir efímera, doncs ja fa uns quants mesos que no em plantejo cap objectiu en aquest sentit i com a molt, aturar el cronòmetre en un temps raonablement lògic i no gaire pitjor que quan vaig començar a fer curses. Per traduir-ho en unes quantes xifres: entre 44'-45' en una cursa de 10 km. i de perfil més o menys pla i al voltant de l'1h:40' en una mitja marató. No em puc plantejar altres fites perquè aleshores hi hauria un seriós risc de capficar-me i no és qüestió que allò que va començar com una afició i que continua sent-ho, acabi en un malson o una obsessió.

En aquesta línia crec que de la mateixa forma que hi ha un replantejament d'objectius (renoi, amb aquestes paraules sembla com si parlés un alt directiu d'una multinacional) també hi ha una tria més selectiva de les curses a fer. Deixem una mica de banda la quantitat (tampoc és que abans en féssim moltes més que ara) i ens fixem molt més en aquelles que per algun motiu en concret ens cridin més l'atenció. En termes de màrqueting diríem que abans aplicàvem una política d'escopeta de canons retallats -apuntar-nos a un cert bombardeig sense discriminar gaire el tipus de cursa, on es feia, etc.- i en canvi ara ens va més allò de ser un franctirador -apuntar una cursa específica. En el meu cas particular ja he dit més d'un cop que descarto fer curses de (mitja) muntanya (perquè l'esforç i patiment que em suposen no em compensen a nivell personal) i opto més per les de perfil pla. També he apostat per aquelles altres que donin opció a organitzar després una sortida familiar o en grup i per tal de respectar més les articulacions de les cames, també hem donat entrada a l'alternança de les curses amb sortides en BTT. Al capdavall, en certa forma fer bicicleta és com si entrenéssim les sèries d'un corredor i no compto que sigui perjudicial quan després haguem d'afrontar la propera cursa.

Per tant, en aquesta altra fase és com si ens haguéssim instal.lat en una mena de lenta i tranquil.la "decadència". No hem destacat mai per les nostres proeses atlètiques en les curses, no ho farem tampoc en el món de la BTT i si el destí no ens ha cridat abans per fer-ho no compto que ho faci ara. Per tant, agafem-nos-ho amb calma i bons aliments i anem a a gaudir de les curses i demés activitats. Deixem la glòria per als altres i que pateixin per aconseguir-la. I si us demaneu el perquè d'aquesta entrada i del seu títol és ben senzill: si esteu al cas dels altres blocs que segueixo, n'hi ha un parell de sengles corredors populars com jo però amb una evolució, de moment, diferent a la meva. En concret parlo dels blocs de l'egarenc Ernest Crespo i del mataroní Raúl Muñoz. Si hi llegiu les seves darreres entrades veureu que tots dos es troben en un bon moment de forma i per a les properes curses ja estan pensant en "atacar" reptes que a mi ja m'han quedat a uns quants anys llum. Parlo de baixar dels 40' en curses planes de 10 km. (l'Ernest els va fregar a la darrera Jean Bouin i el Raúl ja ho ha fet a la passada cursa dels bombers de BCN) i de l'1h:30' en una mitja marató (ambdós també estan a l'expectativa). Per a qui no ho sàpiga, aquests temps són les dues barreres per saber si un "popular" està bé o millor. I crec que és mercès a persones com ells que la "dèria" per les curses va en augment ja que a més d'engruixir les files dels "populars", dediquen una estona del temps lliure a immortalitzar en un bloc les seves proeses. Ernest i Raúl, agafeu-vos aquesta entrada com un modest homenatge i una mostra de molt sana enveja.

Doncs bé, uns van avall i altres encara van amunt. I sincerament espero que aquesta fase els duri i en gaudeixin d'allò més. I pensar que en els nostres inicis jo tenia unes millors marques que l'Ernest i ara no hi ha qui l'atrapi. Per sort no hem coincidit a cap cursa sabent-ho perquè sinó, ja sortiria desmoralitzat! Per si de cas, els animo que quan aquesta fase de rebaixar marques en una cursa l'hagin deixada enrere, que no es desanimin i pensin que hi ha altres activitats a fer, igual de satisfactòries. Parlo de la BTT, que encara que ja en feia abans de començar a córrer, potser ara ha arribat el moment de fotre-li una mica més de canya. Però sense passar-nos-en, que és una altra afició i sovint la practiquem en diumenge. Ja patim durant la resta de dies com per fer-ho també el cap de setmana. Per cert, el passat diumenge vam fer 41 km. (en 4 hores) i avui 33 més (en 2:30h). Això sí, amb molt de fred.