diumenge, 29 de desembre de 2013

2014: per començar l'any, una ARCS

Aquest serà el darrer escrit de l'any i deixaré per als primers dies del 2014 la crònica de la darrera cursa del 2013, la Sant Silvestre d'Avinyó. Anem al tema, però. Us detallo tot seguit les curses que per al gener em semblen més atractives, tenint present que de les 6 incloses a la taula, quatre es faran per la Catalunya Central i també quatre ja les conec una mica d'haver-hi participat abans. De totes formes, i seguint els meus criteris de selecció, tinc bastants números per acabar fent-ne només una, i si la cosa no canvia serà la nova prova inclosa al circuit ARCS, a Sant Vicenç de Castellet, de la qual ja us avenço que mirant el seu perfil, còmoda ... el que se'n diu còmoda, no ho serà.

Descarto fer les curses de Moià, Blanes, Les Borges Blanques i Prats de Lluçanès perquè o bé les trobo un pèl cares per al que són (tenen una relació preu per quilòmetre superior a l'euro) o bé estan, ara, per sobre de la distància amb què em sentiria còmode (és el cas de Blanes). Tot i així, aquesta darrera no seria una mala opció en el cas que m'animés, de nou, a córrer la vintena de quilòmetres. I és que potser és una bogeria però m'estic rumiant la possibilitat de participar al febrer en una cursa de muntanya que té una distància molt semblant. Però no avancem esdeveniments i ja ho anirem veient en poc temps. I per últim, no compto que faci la cursa de Súria perquè ja la vaig fer en la seva primera edició i no em va acabar de convéncer del tot.

Per acabar, i si us interessa, podeu llegir aquí les cròniques de les curses citades i que he fet en altres anys:
  • Crònica de la Cursa Dos Turons de Moià (2009).
  • Crònica de la Cursa Mar i Murtra de Blanes (2010).
  • Cròniques de la Cursa de l'Oli a les Borges Blanques (2010 i 2011).
  • Crònica de la cursa ARCS de Súria (2012).
Fe d'errates: la data d'elaboració de la taula és el 29 de desembre i no pas de novembre, com hi consta.

dimarts, 24 de desembre de 2013

Bon Nadal 2013!

Com ve sent tradició d'aquest bloc, i abans que l'altre Joan Carles -el monàrquic- em trepitgi l'exclusiva, us deixo el meu missatge de Nadal, tot i que seré breu perquè no em voldria repetir amb el que deia ara fa un any (aquí el podeu llegir). I és que malauradament en aquests dotze mesos passats no crec que la situació hagi variat gaire i m'agradaria dir que com a mínim, no ha empitjorat. Però o bé sóc un desconfiat de mena, o bé un realista convençut -ergo, un pessimista- atès que si faig una ullada al meu voltant i m'hi fixo una mica per sobre en els mitjans de comunicació, tinc la sensació que continuem igual, de fotuts. Malgrat els missatges d'optimisme que des de La Moncloa es llancen, potser al buit, i que pronostiquen una millora general de la situació per al 2014, aquesta no la veig per enlloc. Arribat a aquest punt de "frikisme", no sé si tenir més fe en qui ens governen o en el vident Sandro Rey: els primers te la foten i a més et fan passar per caixa per tot mentre que el segon ja saps que també ho fa però només pagues si el truques. I com a mínim te'n fots d'ell quan el veus als programes de zapping.

Així que per no fer-me pesat us deixo la foto del primer pessebre que hem muntat a casa i amb el toc personal del veritable rei de la casa, l'Stanis. Hi ha posat més personatges dels que la tradició diu que eren a Betlem com el Bob Esponja, Dora la Exploradora, l'abella Maya, el Pocoyo, la Pepa Pig, algun que altre cotxe dels Hot Wheels i fins i tot, al fons, una ambulància del SEM, no sigui que algun personatge prengui mal i se l'hagi de portar a urgències. I per descomptat, no han de faltar les sabatilles de córrer, companyes inseparables dels darrers anys.


Per cert, en la mesura de les vostres possibilitats, feu cas d'aquest missatge: sigueu feliços i penseu que la felicitat no ve tant pels diners i tot el que poguem comprar amb aquests, sinó per la simplicitat amb què ens hauríem de prendre la vida; dit en altres paraules: no és més feliç qui més té sinó qui menys se la complica. Per cert, d'aquí uns dies, darrera cursa de l'any: la Sant Silvestre d'Avinyó.



dimarts, 17 de desembre de 2013

Acabarem l'any a Avinyó?

Vés per on aquest mes de desembre m'ho estic agafant amb molta calma i de moment no m'ha vingut de gust participar a cap cursa. La meva previsió, com així us apuntava fa unes setmanes, era ser a Terrassa amb motiu de la cursa de muntanya (+ duatló) del seu Club de Natació. Però a mida que s'anava acostant la data (diumenge 15 del present) veia que no acabava per inscriure-m'hi i com de totes formes hi havia d'anar sol (no podia ni gosava arrossegar la família per una prova que començava a les 9 del matí), al final vaig decidir deixar-ho estar. Sóc de l'opinió que en aquests casos, si es va posposant el tràmit de la inscripció a una cursa deu voler dir que tampoc n'estàs del tot convençut i per tant, val més no capficar-s'hi gaire, no sigui que s'acabi anant amb desgana. Per això aquest passat diumenge ens vam estar per casa, participant de la Marató de TV3, jugant amb el nen i ... mandrejant. Això sí, encara vaig tenir temps per sortir a córrer una estoneta i fer espai a l'estómac. Ja vindran altres edicions futures com per poder pujar i baixar pels voltants de la capital egarenca. A més, després de comprovar els resultats m'he adonat que entre una i altra prova s'hi devien aplegar més de 700 persones, una xifra que em fa pensar que eren massa gent i que jo estava de més. Arribo, doncs, a la conclusió que cada cop tinc més clar que m'ha de venir molt de gust participar en una cursa concreta, a més dels criteris que ja us vaig llistar fa un temps, i que si pel que sigui ja previnc que aquesta condició no es donarà, aleshores m'espero a la següent.

I en aquestes que la següent cursa que potser sí acabaré fent és, de nou, la Sant Silvestre d'Avinyó, amb la qual cosa si es confirma seria aquesta la meva quarta presència consecutiva (us recordo que la meva primera "Sansi" va ser a Berga, el 2009). En principi reconec que quan vaig fer la previsió de possibles curses aquesta no entrava en els meus plans per acomiadar l'any, però recordant l'experiència de les altres edicions i que també estaria bé seguir mantenint el cuc, no la descarto en absolut i és més, diria que cada cop té més butlletes perquè m'hi inscrivi finalment. La qüestió, hores d'ara, és saber si correré sol o acompanyat ja que hem d'estar pendents de la possible tornada -ni que sigui puntual- d'un "au Fènix" que al febrer del 2012 va dir prou a això de les curses populars i amb qui fins aleshores jo i ell eren com el Batman i Robin (més que res la diferència d'alçada entre un i altre). D'altra banda, us he de confessar que aquests darrers dies, després de córrer com ho estic fent habitualment, és a dir, suau i sense matar-m'hi massa, no tinc gairebé cap molèstia al maleït Aquil·les del peu dret. No sé jo si això tan sols serà flor d'uns quants dies, una mena de període de calma abans de la tempesta o és que el peu s'ha acabat "acostumant" a aquesta deficiència i vés a saber com, ni es queixa ni jo he de posar-me gel després de cada sortida i, ni tan sols, l'endemà me'l noto. Creuem els dits, toquem fusta i convoquem els astres perquè això duri sine dia.

Sigui com sigui ho anirem veient al llarg dels propers dies. El termini per formalitzar la inscripció a Avinyó finalitza el 27, si no es vol pagar el "càstig" del recàrrec. Per tant, és d'esperar que abans ja hauré pres la decisió. Així doncs, algú s'hi anima? Penseu que serà molt fàcil, bufar i fer ampolles, deixar-me enrere a les primeres pujades que ens hi poguem trobar. I és que si no m'he esforçat gaire als 364 dies previs, com voleu que ho faci el darrer del 2013? Siguem coherents!


dimarts, 3 de desembre de 2013

D'economia i curses

Un cop més el mestre en curses populars -en Miquel Pucurull- ens ha fet obrir els ulls de bat a bat amb una reflexió publicada al seu bloc sobre un dels aspectes que darrerament dóna més de què parlar en el món de les curses i l'atletisme popular. M'estic referint, novament, al dels preus de les inscripcions, oimés després de constatar que a la propera (i celebèrrima) Mitja Marató de Granollers la cursa dels 5 km. costa la que per mi és l'escandalosa xifra de ... 22, 23 o 25 euros, depenent de quan es faci la inscripció (més tres de càstig si no tens xip). Però és que sense anar més lluny, a la recent prova de la nova Jean Bouin de Barcelona, també de 5 km., el preu era també per fer-nos-ho mirar tots plegats: 15 euros (més tres pel lloguer del xip). Amb aquests preus, qui ha dit que córrer és barat? En aquest bloc ja s'ha comentat més d'un cop aquesta mateixa qüestió i al final hom arriba a la conclusió que de la mateixa manera que certes curses s'estan aprofitant vilment de l'èxit de l'esport del córrer per fer negoci, també és lícit pensar que qui vulgui ser enganyat i objecte d'una gran presa de pèl, té tot el dret del món. Faltaria més! Per part meva ja he dit també en aquest mateix espai que un dels criteris que estic utilitzant a les darreres curses a l'hora de triar unes i descartar-ne d'altres és, justament, el del preu. Molt breument, tot i que depenent dels quilòmetres que tingui la prova, no crec que torni a participar a cap més cursa amb un preu superior als 10-12€, i si mai m'animo de nou a córrer una mitja marató, posem-hi uns quants més. Però vaja, més aviat apunto a la banda baixa que no a l'alta. I derivat d'això, el més probable és que tanqui aquest any amb una despesa en inscripcions que superarà de ben poc els 100€ (també és cert que de totes les curses que fet n'hi ha hagut unes quantes de gratuïtes, alhora que vist ara amb aquests altres ulls, alguna altra del meu historial no l'hagués fet).


Aprofitant l'avinentesa, i com a la universitat on treballo m'encarrego de la docència d'una assignatura que es diu "Economia" (dins el pla d'estudis del Grau de Geografia i Ordenació del Territori), miro d'aplicar exemples quotidians a determinades teories i principis que impresos en un llibre queden molt bé, però que després la realitat s'encarrega de desmuntar-te'ls. Just aquestes dies estem explicant qüestions relacionades amb la fixació dels preus dels productes i serveis oferts en un mercat, les variables que hi intervenen, les corbes de l'oferta i la demana, el preu d'equilibri, etc. A grans trets, i sense ànims d'oferir-vos una lliçó magistral sobre el tema, podríem resumir-ho com segueix: el mercat és on es troben l'oferta i la demanda i si funcionés sense cap mena de restricció (un escenari més teòric que real) hi hauria d'haver plena llibertat perquè ambdues parts arribin a un preu d'equilibri amb què acorden, d'una banda, vendre allò que ofereixen, i de l'altra, comprar allò que desitja o pensa li és necessari per satisfer les seves necessitats. D'aquesta forma, la corba de la demanda indicaria que un augment dels ingressos es traduiria en un augment de les vendes (a la gràfica, la corba es desplaçaria cap a la dreta) i a l'inrevés, ser més pobre farà moure la corba cap a l'esquerra. Per la seva banda, la corba de l'oferta ens diu que a més possibilitats d'apujar el preu del producte, el volum de la seva oferta també augmenta. Altrament dit, en el primer cas podem pensar que si ofereixo 1.000 dorsals d'una cursa a 15€ i no els venc tots però me'ls vull treure de sobre sigui com sigui, n'hauria de reduir el seu preu o fer ofertes a darrera hora del tipus "pagui dues inscripcions i endugui-se'n tres". En el segon cas ens trobaríem que si poso a la venda aquest mateix nombre de dorsals al mateix preu però sé que me'ls trauran de les mans així que s'obri el període d'inscripció, aleshores tinc un bon pretext per augmentar-ne el preu i/o el nombre de dorsals.


Posem-nos en el lloc de l'ofertant: m'hauria de plantejar de quins factors pot dependre el preu dels meus productes o serveis que vull posar a la venda. Bàsicament, i entre altres, de la seva naturalesa, de les modes o preferències dels consumidors i del context general. En el primer cas, parlaríem de béns bàsics o de primera necessitat i d'altres més prescindibles, i si són bàsics sabria que la gent me'ls demanaria amb independència del preu final de venda (fins a un cert punt) i en canvi, si no ho són tant la gent els trauria de la seva llista de compra així que arribi un context de crisi com l'actual. En aquesta tessitura, em demano si podríem considerar una cursa com un producte bàsic? el sentit comú (de vegades el menys comú dels sentits) ens diria que no però com més va més tinc la sensació que molta gent es comporta com si ho fos, pagant xifres molt elevades per curses que no crec que ho valguin. En el segon cas, les modes van i venen i és cert també que determinats béns que es posen de moda acaben sent molt necessaris, bàsics (p. ex. què me'n dieu dels smartphones?). Aquests productes bàsics acaben tenint un preu gairebé insensible a les variacions de renda de la població, hi ha marge per augmentar-ne l'oferta i a preus més elevats. De totes formes, i posats a pensar que algunes curses esdevenen productes bàsics, la pregunta a fer seria la següent: podria donar-se el cas que esdevenint quelcom bàsic, la despesa en curses acabi desplaçant el consum d'altres productes també bàsics? I pel que fa al tercer aspecte, la lògica ens portaria a pensar que en un context de crisi hi hauria més pressió per empènyer els preus a la baixa però vés per on, dubto que això es reflecteixi en moltes curses. És cert que el cost de la vida no para de créixer (allò que diem popularment IPC o inflació), però també ho és que moltes curses s'han encarit any rere any bastant per sobre d'aquest indicador; dit en altres paraules, un augment d'1-2€ del preu d'inscripció (posem per cas, sobre un preu inicial de 10€) pot semblar no gaire alt en termes absoluts, però no s'hauria de perdre de vista que això equival a un 10-20%.

Des d'un punt de vista neoliberal s'argumenta que el consumidor disposa de tota la informació abans de entrar al mercat i que és lliure de prendre decisions sobre què comprar i què descartar en funció dels seus interessos. La moda de participar en curses populars dels darrers anys ha servit per fer augmentar la demanda i alhora també l'oferta. El que passa, però, és que la moda també és selectiva i emfasitza algunes curses en detriment d'unes altres. Per això, proves com la de Granollers, la Behovia-San Sebastian, la Marató de Barcelona o la San Silvestre vallecana exhaureixen dorsals així que es posen a la venda. Al cap i a la fi, el context i el mercat acabaran decidint (potser una mena de llei de Darwin per allò de la supervivència de les espècies que saben adaptar-se millor als canvis del seu entorn?): en economia es diu que una empresa ha de tenir en compte uns quants factors productius i quant algun d'aquests no surt bé, pot fer que l'empresa no funcioni i al final hagi de baixar la persiana. Seria això un símil per afirmar que darrera la gran ombre de les curses amb més prestigi, potser moltes altres acabaran desapareixent.

Per acabar aquesta reflexió econòmica, hem de tenir molt en compte que una cursa no és ben bé una empresa però tampoc hauria de ser quelcom molt diferent: un producte que es posa al mercat amb una quantitat concreta d'unitats (p. ex. nombre màxim de dorsals) a un preu fix. I que l'empresa es posi les piles per fer-lo rendible, o que l'organització de la cursa s'ho faci venir bé per cobrir les despeses, en un context de restriccions econòmiques arreu (menys patrocinadors privats, menys ajudes públiques, etc.). De totes formes, potser ja s'ha arribat a un punt en què hauríem de començar a diferenciar entre un tipus de curses -més "professionals", massificades i a uns preus més alts- d'unes altres molt més populars i amb uns preus més assequibles. Com s'ha dit també més d'un cop en aquest espai, el caràcter "popular" d'una cursa no ve donat només pel nombre de dorsals venuts (en el sentit que ho seria més com més se'n venguin), i potser fora bo que invertim la relació:


Per què tingueu una referència del que estic parlant: pagaríeu 19€-20€ per participar a la Sant Silvestre de Vallecas (10 km), al costat de 40.000 corredors més? Doncs dir-vos que les inscripcions ja s'han exhaurit. O 38€ per la Behobia-San Sebastian (20 km no homologats)? Doncs aquí també van fer ple. O el darrer exemple, destinaríeu entre 61,5€ i 84€ de la vostra butxaca per córrer la marató de la Ciutat Comtal? Jo no, deixant de banda de si em considero més neoliberal o més socialdemòcrata, el mercat em dóna l'opció de triar i per això decideixo que no em prenguin el pèl. Eps, sense ànims d'ofendre ningú.

I ja que l'he citada, us convido a llegir aquesta altra entrada en relació a aquesta mateixa qüestió dels preus, publicada ara farà gaire bé un any, a partir de l'exemple de la famosa cursa Sant Silvestre de Vallecas.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Desembre: cloenda d'un any poc lluït

Eps! que el títol no us confongui ja que no és que el desembre no hagi una bona i interessant tria de curses sinó que serà el darrer mes d'un any que, des d'un punt de vista personal, ha estat poc lluït, si el comparem amb els anteriors. Però d'això ja hi haurà temps per parlar-ne més endavant quan toqui fer el balanç del 2013. Ara anem a pams i fem el pertinent llistat de curses per a d'aquí unes setmanes que com veureu tot seguit, és un pèl més curt que el de mesos enrere. I és que derivat del que deia al principi de la meva darrera entrada al bloc -a la crònica de la Punk Trail de Manresa- cada cop tinc més clar que em dedicaré a fer no gaires curses (tampoc m'atreveixo a dir cap xifra aproximada) però això sí, només aquelles que em vinguin mol de gust i que s'ajustin el màxim possible als meus criteris i preferències. I per començar demà no en faré cap de les que havia apuntat a la previsió de fa unes setmanes: ni la del Farell (a Caldes de Montbui), ni la Bell-Race (a Sallent), la primera perquè em faria mandra d'agafar el cotxe i anar-hi mentre que en el cas de la segona perquè la trobo un pèl cara pel que m'imagino com serà. Tot i això, sapigueu que no m'estaré al sofà sinó que tinc previst sortir a córrer pel meu compte, i de bon matí: igual de gratificant i més barat.

De les curses que us incloc (5) només en desconec una (Terrassa) mentre les altres ja sé de quin peu ballen, bé per haver-hi participat en alguna edició anterior (o més d'una) o bé indirectament. Dit això, aquí us les deixo i jutgeu vosaltres mateixos.


De les curses remarco la de Terrassa perquè és inèdita per mi i per les seves característiques crec que encara podria fer un paper una mica digne. En canvi, no compto que acabi fent cap de les dues ARCS, la d'Aguilar de Segarra perquè tot i que no l'he feta, les referències que en tinc és que potser seria un pèl massa dura per mi, mentre que a la de Sant Joan de Vilatorrada ja hi vaig participar l'any passat i a més, com suposo que transcorrerà en part pel Collbaix, aquesta zona ja la tinc més que trepitjada. D'altra banda, malgrat que incloc la Cursa del Gall, hores no tinc clar que se celebri atès que al web no hi ha res penjat hores d'ara. Si s'acabés fent potser la substituiria per la de Terrassa però ... I per últim, llisto la tradicional cursa de Sant Silvestre d'Avinyó però que enguany potser no repetiré. Així doncs, la de Terrassa és la que té més butlletes. En unes setmanes la cosa s'anirà clarificant.

I ja que les he citades, aquí us deixo els enllaços a les cròniques de les curses d'edicions passades, per si us avorrieu i encara us voleu avorrir una mica més:

  • Crònica de la cursa del Gall (2012).
  • Crònica de la cursa de St. Joan de Vilatorrada (2013).
  • Crònica de la cursa d'Avinyó (2010, 2011 i 2012).
  • Crònica de la cursa d'Aguilar de Segarra (2012), que no vaig fer.

dimecres, 20 de novembre de 2013

Punk Trail Manresa: no volem cap vacuna!

Sí, és cert, ho confesso: fa dies que havia d'haver escrit aquesta entrada però torno a fer de les meves en això d'endarrerir-me en les cròniques de les curses. I tot i que la manca de temps no hauria de servir d'excusa (perquè ha esdevingut un mal crònic), la veritat és que estic bastant mandrós i el poc temps lliure que em queda per a les meves aficions blocaires el dedico més al meu altre bloc, del qual ja us en vaig fer una presentació fa unes setmanes. I és clar, són faves comptades: el dia té 24 hores i la setmana 7 dies i això dóna per al que dóna, que no és gaire, tot sigui dit. Per tant, i aprofitant l'avinentesa, ja us anuncio que si més no durant un temps, l'activitat d'aquest bloc romandrà sota mínims i es limitarà, bàsicament, a la publicació de les meves cròniques (per als qui els interessi) i la previsió de curses per al mes següent. I no compto que hi escrigui gaires més coses. Com a contrapartida, dir-vos que al llarg d'aquests darrers mesos crec haver recuperat el cuc per continuar fent més curses, això sí, sempre i quan em vinguin MOLT de gust i compleixin uns quants requisits, alguns de bastant imperatius, tal i com ja us vaig descriure també en una altra entrada del mes de setembre. En altres paraules, com això s'acabarà traduint en una menor freqüència de curses, és lògic que s'acabi derivant en una menor activitat del bloc, tenint en compte que aquest es nodreix, en bona part, de les curses que faig.

Dit això, una de les curses que em venia molt de gust de fer és la Punk Trail de Manresa -ja us vaig dir a la crònica prèvia que el virus s'escampa que dóna gust- del passat diumenge 10 del present. Era aquesta una prova que reunia els requisits que prioritzo darrerament: distància, perfil, ferm, proximitat des de casa, preu, ambient, etc. i per tant, no me l'havia de perdre de cap de les maneres. I m'imagino que això mateix devien pensar els 500 corredors més que crec es van aplegar a la zona esportiva del Congost, un lloc que es va demostrar com a ideal per organitzar tot el muntatge que necessita una cursa. I ja anticipo que la meva valoració és molt bona, tret d'algun detall que seria bo que de cara a edicions posteriors es pogués corregir, i que d'altra banda, ni crec que sigui gaire complicat de fer-ho ni tampoc, i per descomptat, desllueix la cursa en la seva globalitat. Dit això, em presento a recollir la inscripció carregat d'una bossa de menjar -després de creuar la meta comprovarem que entre tots plegats es van recollir més de dues tones i mitja de menjar per al banc d'aliments, que aviat és dit, la qual cosa vindria a confirmar al meu parer que en temps de crisi, la solidaritat és més viva que mai. De tanta gent que ens apleguem, aviat ens adonem -i així m'ho confirma un membre de l'organització- que l'èxit de la convocatòria és més gran del que s'esperava i que la sortida es farà amb retard. Però tant se val, tenim temps de retrobar-nos amb col·legues i de fer-la petar amb uns i altres. A més, com el temps acompanya -sol i no gaire fred- l'espera no acaba desesperant ningú. Finalment, i tocant les 9:30h, l'organització decideix d'encetar la cursa, amb una sortida neutralitzada d'uns 2 quilòmetres fins la zona de la Suanya, passant per una carretera local i escortats per la Guàrdia Urbana. La veritat és que devia fer goig veure tota la corrua de corredors trotant al pas del corredor més lent.


Així, cap a les 9:45h comença oficialment la cursa seguint el camí paral·lel a la riera de Rajadell però al cap de poc ens topem amb, per mi, l'únic aspecte que s'hauria de corregir del recorregut: un petit túnel que salva la línia de tren (Manresa-Lleida), que de tan estret i baix que és provoca un tap que fa que estiguem més de 20' per fer uns 200 m. Però tampoc importa gaire: estem aquí per gaudir corrent i quan no poguem fer-ho, ens posem a explicar acudits. Salvat aquest "obstacle" comencem a prémer el gas perquè el grup ja es va espaiant i el perfil també ho permet, coneixedors que fins el 6è km. no haurem de suar de valent. S'inicia la pujada al cim del Collbaix, el punt més alt de la cursa i en poc més de 1/2 km. haurem de pujar un desnivell d'uns 150 m. i el que ho fa més complicat: per un corriol (per dir-ho d'una manera "suau") en què més que caminar, s'ha de grimpar (i per descomptat, res de córrer). Anem fent xino-xano, un rere l'altre i val a dir que a diferència d'altres ocasions, em sento prou valent com per no defallir. Arribem al turó amb l'avituallament més divertit de la cursa -un tret diferencial d'aquestes curses- i m'hi trobo col·legues i coneguts -l'Albert Prat, l'Albert Comaposada i algun altre- i després de comentar la jugada m'hi poso de nou.

Coneixedor del circuit, sé que ara el perfil predominant del que en queda és de baixada i pla i deixant de banda la part de la pista més immediata al Collbaix -que és un pedregar que potser és millor pujar-la que no baixar- la resta és un tram que es fa amb una relativa comoditat. Vaig avançant corredors un rere altre, ens endinsem de nou per la Suanya i quasi sense adonar-me enfilo els darrers quilòmetres, amb el Congost a la vista, des de la urbanització de Bella Vista. Encaro els darrers metres pensant en baixar de les dues hores i creuo l'arc d'arribada amb un temps de poc més d'1h:59". Tenint en compte el tap que us deia abans, més l'estona "extra" que un s'hi està als controls, crec que aquesta prova l'hagués pogut fer perfectament en 1h:30', minut més, minut menys. De totes formes, això és el menys important -ja és una obvietat dir-ho de nou- i el que més valoro és la satisfacció d'haver acabat sense treure un pam de llengua atès que en cap moment em vaig sentir incòmode i massa cansat. És clar que això pot ser flor d'un dia i el recorregut -el curt- també ho va facilitar.


Per acabar aquesta endarrerida crònica, dos suggeriments a mode de millora per si l'organització veu oportú d'aplicar-los per a la propera edició: tenint en compte que el túnel que va provocar el tap estava molt a prop de l'inici, i que hi havia dues distàncies, proposaria el següent: o bé dues sortides amb un cert decalatge horari i/o que els dos recorreguts se separessin abans d'arribar-hi. Segurament cap d'aquestes dues propostes evitaria el tap del tot -oimés amb un nombre de corredors elevat- però estic segur que el minimitzarien. A part d'això, una cursa exitosa -ja ho tenen això les Punk Trails- i aquí us deixo una bona notícia per a tota aquella gent que s'hi ha "enganxat": per al febrer del 2014 (si no recordo malament) hi ha prevista una altra a Castellbell i el Vilar. Definitivament, el virus s'escampa!

divendres, 8 de novembre de 2013

Més Punk Trails: ara Manresa

Efectivament, aquest proper diumenge serà el torn de la primera edició de la cursa Punk Trail de Manresa, i és que com ja vaig dir en alguna entrada recent, el virus de les Punk Trails s'escampa i sembla no tenir aturador, per sort! No hi ha millor manera de continuar gaudint del córrer que et posin en safata de plata la possibilitat de fer-ho al costat de casa i de forma gratuïta. I si a més a més ofereixen l'oportunitat de tornar a demostrar una mica la teva solidaritat vers la gent que ho està passant més malament, doncs què més es pot demanar? Portarem menjar per al banc d'aliments, la farem petar amb els coneguts que ens trobem i sortirem a córrer xino-xano, que la cosa no està com per llançar coets (eps, parlo per mi). En el cas concret d'aquesta cursa, un cop més ens mourem pels voltants del Collbaix, que per als que no conegueu Manresa i rodalies, vindria a ser el seu cim més destacat (superant els 500 m. d'altitud) en un entorn que és bastant més pla. De fet, el nom que se li dóna a aquesta zona -el Pla de Bages- no és per casualitat i és encara una de les poques zones rurals amb una certa "potència" que encara conservem, malgrat que també és una zona travessada per vies de comunicacions vers totes direccions: Eix Transversal, Eix Diagonal, Eix del Llobregat i unes quantes carreteres més. Per tant, doncs, les "cicatrius" en el paisatge original són ben evidents però suposo que això és el que diuen "progrés".


Justament com m'agafa prop de casa, no em resulta del tot desconegut i crec saber de qui mal hauré de morir en aquesta nova cursa, i bé sigui per haver-hi pedalat, corregut o passejat, tinc bastant trepitjat el terreny. A més, aquesta no serà l'única cursa que s'hi faci ja que també és l'escenari de la Cursa de Muntanya de Manresa, així com també de la prova de Sant Joan de Vilatorrada del circuit ARCS (o si més no ho va ser ara fa gairebé un any, quan se'n va fer la seva primera edició). Així doncs, entre cotxes, camions, bicicletes, caminadors, quads, corredors i altres "espècimens" estem parlant d'una zona molt "humanitzada". Tot i això, és també ideal per a molta gent que busqui un indret on poder entrenar per un terreny on predomina el corriol, pista forestal, baixades i pujades. Així doncs, i després d'haver fet una ullada al recorregut, de ben segur que de tot això en trobarem aquest proper diumenge.

Val a dir que per a la cursa del diumenge, tinc clar que faré el recorregut curt (poc menys de 15 km.), oimés sabent que es farà una sortida neutralitzada d'uns dos quilòmetres més, des del lloc de trobada dels corredors (a les instal·lacions esportives del Congost) fins a la zona del Suanya, des d'on realment començarem a córrer. Com en altres ocasions, descarto de principi a fi la cursa dels 24 km. perquè sent un diumenge tinc ganes de tornar a casa relativament d'hora per fer el pertinent àpat dominical sense que ningú m'hagi de péixer, i tampoc que després hagi de menester una grua per aixecar-me del sofà. La prudència i el meu limitat estat de forma aconsellen ser, un cop més, conservador i no aventurar-se en "experiments amb gasosa" que, de ben segur, em faran més mal que bé. Així doncs, tot apunta que aquest diumenge serà una bona jornada atlètica, bonica, barata (com no!) i sense que hagi d'arrossegar amb la mi la resta de la família (això cada cop és més complicat). I després d'aquesta, dir-vos que cada cop tinc més clar que la Punk Trail serà la meva única cursa d'aquest novembre atès que de la resta d'opcions que us vaig llistar en la meva previsió de fa uns dies, és complicat que pugui acabar fent-ne cap més; la Navarclina de la setmana vinent em començava a fer gràcia (però potser seré fora) i només em quedaria la possibilitat de la Cursa del Farell (a Caldes de Montbui) però a dia d'avui, la cosa està bastant verda, encara. I sospito que si espero gaire més temps, al final em quedaré sense dorsal. Ja ho anirem veient, però, pas a pas.


I ja que les he citades, aquí us deixo els enllaços de les cròniques d'un parell de curses més:

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Novembre: dubte entre una o dues

De cara a aquest proper més de novembre, i després d'estar aturat durant tres setmanes, la cursa que tinc al cap per fer, si no hi ha cap imprevist, és la Punk Trail de Manresa (10 de novembre). I és que com ja vaig titular la crònica de la passada Punk del Pont de Vilomara, aquest virus s'està escampant arreu i sembla que no té aturador. D'entrada no s'ha de menysprear una cursa que sigui gratuïta, es faci per una zona que conec relativament i a la qual m'hi puc acostar des de casa com si estigués fent un escalfament. D'altra banda, i sabent de la meva limitació física i de fons, caldrà ser més prudent que mai i optar per la modalitat del recorregut curt, de poc més de 14 km. I pel que fa a la resta del mes, doncs no sé què dir-vos perquè no ho tinc gens clar, sobretot per als següents caps de setmana. De les que conec per haver-les fet no fa gaire temps, us recomanaria la de Manlleu perquè crec que està molt ben organitzada i a més, si no badeu, us pot sortir gratis (i si haguéssiu de pagar, seria una quantitat molt simbòlica). Potser repetiré la Navarclina de l'any passat però qui sap si una setmana després de la Punk Trail el cos em demanarà descansar. I finalment, confesso que em fa molta gràcia -perquè fa temps que me'n parlen bastant bé- participar a la Cursa del Farell. El que passa és que a diferència d'altres èpoques, més "glorioses", potser em farà mandra agafar el cotxe per desplaçar-m'hi. Esperaré fins el darrer moment però em temo que si eternitzo la decisió, em trobaré que s'hauran exhaurit les inscripcions. És clar que també es podria aprofitar la cursa d'Ivars d'Urgell per suar una mica la cansalada, fer espai a l'estómac i com qui no vol la cosa, quedar-se per aquelles terres a fer una bona cargolada.


De la resta de curses, només les apunto per si són d'interès per a algú però per un motiu o altre a mi no m'acaben de fer el pes. Després de veure la informació potser m'hagués animat a la de l'Espunyola (la "curta") però com coincideix amb la de Manresa, aleshores haurà d'esperar un altre any. Tot plegat, ja ho anirem veient al llarg de les properes setmanes: si acabo fent una cursa ja m'estarà bé, si en faig dos també i si passa el novembre amb el sac buit, tampoc seria cap tragèdia.

I per acabar, qui sap si us vindria de gust llegir les meves cròniques d'algunes d'aquestes curses? Per si de cas, aquí us les deixo:
  • Crònica de la cursa de Manlleu (2012).
  • Crònica de la cursa La Navarclina (2012).
  • Crònica de la cursa d'Ivars d'Urgell (2009).

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Rellinars: bona estrena i jo ... pufff!!

Efectivament, tal com diu el títol d'aquesta entrada, la primera edició d'aquesta cursa de muntanya ha estat molt reeixida i per tant, i sense caure en una mena d'autocomplaença, la meva elecció com a segona prova d'octubre crec que ha estat molt encertada. Tot i això, la meva pròpia actuació no va ser, però, gaire afortunada encara que aquesta qüestió ja fa temps que ha deixat de ser notícia i més aviat, va camí de ser una rutina cursa rere cursa. D'entrada jo ja anava una mica a l'expectativa de veure com em podria comportar amb una distància que, en muntanya, no havia fet mai (gairebé 16 km.) i tenint en compte que al maig del 2012 va ser la meva darrera mitja marató. Confiava, però, tal i com vaig dir en la crònica de la Punk Trail del Pont de Vilomara, que havent fet darrerament curses de distàncies semblants, no ho notaria gaire per allò que diuen que ja no en ve d'un pam. Després vaig comprovar que no és ben bé així. Però no avancem la crònica i anem per parts.

Ens presentem tots, jo, l'Octavi i ambdues famílies perquè el dia promet, amb sol i una temperatura agradable tant per córrer com per esperar els corredors. De seguida ens adonem que tot apunta que serà una cursa molt ben organitzada ja que res més entrar al poble, uns quants membres de l'organització ens indiquen on podem aparcar els cotxes. Després veurem que de voluntaris n'hi haurà un munt i que el poble s'ha implicat de valent en la cursa de tants que n'hi havien escampats per tot arreu. Ens dirigim al punt de trobada, un pavelló que es troba al mateix costat de la sortida i l'arribada, i on es concentren tots els serveis bàsics per a qualsevol corredor. D'altra banda, val a dir també que no hi ha dubte de la tendència política majoritària a Rellinars ja que ho trobem guarnit d'estelades per tot arreu; sort que portava la samarreta per la independència perquè si se m'hagués passat pel cap córrer amb una altra -posem que "constitucional"- potser encara estaria buscant la meta. Bromes a part, si mai s'arriba a celebrar la tan polèmica consulta no hi ha cap mena de dubte del resultat majoritari en aquesta vila.


Però tornem a la cursa. Ens fem les fotos de rigor prèvies a la sortida i apa, ja hi som posats: com sempre, em poso al darrera del gran grup doncs no vull entorpir el ritme dels més valents. Tinc el perfil més o menys retingut al cap i sé que fins el 7è quilòmetre el recorregut no farà més que pujar, amb un petit parèntesi entre el 2n i 3r de baixada, quan ens endinsem dins el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac. Lent però sense pausa, vaig fent i allà on puc córrer amb comoditat no m'estic de fer-ho i allà on el perfil s'enfila més del compte, em poso a caminar. De fet, en les poques fotos en què surto immortalitzat i que ha publicat l'organització a la web de la cursa, se'm veu caminant; m'agradaria pensar que és casualitat però no ens estem d'hòsties: hi havia trams en què el meu escàs seny em recomanava de prendre-m'ho amb calma. Oimés pensant que a partir del 8è quilòmetre el perfil em seria molt més favorable, amb un predomini gairebé absolut de baixada. O això era el que em pensava. En aquesta primera meitat de la cursa continuem pujant, amb un predomini de corriol fins que arribem gairebé al 7è km.

Arribem al punt més alt de la cursa i ens espera un tram més d'1,5 quilòmetres en què planegem. Salvada aquesta part s'inicia la segona meitat amb un predomini de pista i baixada; i en efecte, alguns trams tenen tant de pendent que un s'ha de frenar sota risc de sortir-se del traçat i perdre's ad infinitum. El que passa és que, o bé jo anava errat o el perfil publicat no acabava d'ajustar-se del tot bé a la realitat. O també podria ser que jo estigués més cansat del que estic disposat a admetre. Fos el que fos, vaig trobar que aquest perfil descendent estava alternat de massa trams plans o de lleugera pujada (allò que en termes ciclistes sents a dir per la televisió "falsos planells"), amb la qual cosa no em vaig sentir tan còmode com en altres curses anteriors en què, modèstia a part, a les baixades volava més que corria. Així, arriba un punt en què no puc mantenir el ritme i decideixo d'alentir-lo pensant en guardar forces per a la forta pujada final que m'espera. Segueixo sense sentir-me bé i els corredors que havia superat uns quants quilòmetres abans m'enxampen i em deixen enrere, sense que jo els pugui seguir. Tant se val perquè a poc a poc i amb la lletra petita arribo al, a priori, darrer quilòmetre però poc després em topo amb una petita sorpresa: un membre de l'organització ens diu que ens queda 1,2 km. i de fet arriba un moment en què passo de llarg el cartell que indica el 16è, amb la qual cosa calculo que al final la cursa supera de llarg els 16 km. Per cert, la pujada final se'm va ennuegar i no és que fos molt llarga però sí d'aquelles que fan "pupa": és a dir, si la victòria final del primer depèn de poder desempallegar-se del seu immediat perseguidor, val més que comenci a pujar amb un cert avantatge. I per a la resta de mortals i mindundis, és d'aquelles en què quan arribes un pèl tocat, tot se't va més costa amunt del que potser realment és.


Tot plegat, us confirmo que la cursa se'm va fer un pèl llarga i que més enllà dels 13-14 km. el meu cos ja comença a flaquejar més del que seria desitjable i decorós. Prova d'això és que vaig perdre bastant de temps en els seus darrers quilòmetres i, sobretot, a la darrera pujada, un cop creuada la riera de Rellinars. Al final, la posició núm. 158 d'un total de 238 arribats a la classificació, amb un temps de poc més d'1h:42' quan per distància i perfil m'havia fet el pronòstic d'estar-hi al voltant d'una hora i mitja. Tant se val, com diem aquells que procurem veure l'ampolla mig plena, si un s'ho passa bé mentre està corrent, aleshores per què arribar abans? I ja en aquest punt de la crònica, us detallo tot seguit la meva valoració que ja avenço d'entrada que serà bastant positiva, llevat d'algun petit defecte fàcil d'esmenar per a futures edicions que, estic convençut, se'n faran i de més exitoses. Per això, seguiré l'esquema que acostumo a utilitzar i si em demaneu que la puntuï ho faria amb un 8,5 (en una escala de 10 punts) o el que seria el mateix, fregant l'excel·lent. Com podeu veure en la següent justificació a partir dels serveis més bàsics, crec que bona part dels ítems tenen una avaluació ajustada a aquesta nota:
  • Pàgina web: incloïa informació detallada d'aspectes rellevants (llistat dels inscrits, possibilitat d'inscripció on-line, reglament, recorregut i dades tècniques). També molta rapidesa en la publicació dels resultats tot i que un cert retard en la de les fotos. El recorregut, però, es troba indicat amb una imatge estàtica i no està vinculat amb el perfil, amb la impossibilitat que suposa això de relacionar distància i altimetria. Correcte.
  • Entrega de dorsal: gens de cua per recollir-lo malgrat que no hem estat pocs els que ens hi hem presentat (uns 350 corredors). Una recomanació: cal indicar amb una certa visibilitat (p. ex. amb uns cartells a la paret) les franges de dorsals a lliurar per tal que la gent no es confongui a l'hora de posar-se a la cua que li pertoca. Correcte.
  • Obsequi: samarreta de record i un avituallament final més que complet, coherent amb preu bastant raonable de 12€. Molt correcte.
  • Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament. El fet que tot estigui concentrat al voltant del pavelló esportiu facilita molt la feina dels corredors. Molt correcta.
  • Reglament: clar i disponible en la pàgina web. Molt correcte.
  • Puntualitat de la sortida: res a dir, molt correcte.
  • Guarda-roba: disponible al pavelló i igual que abans, res a dir en contra, molt correcte.
  • Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: crec que en aquest cas no n'hi havia. I confesso que no hagués estat pas malament que hi fos.
  • Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
  • Dutxes-vestuaris-WC: disponibles al mateix pavelló. Comoditat al complet. Molt correcte. 
  • Marcatge del recorregut: senyalització de tots els punts quilomètrics, tot i que vaig trobar a faltar de tant en tant la indicació d'en quin punt de la cursa et trobaves. Cap possibilitat de perdre-s'hi perquè als possibles punts "conflictius" hi havia voluntaris orientant els corredors. Molt correcte.
  • Ubicació i freqüència dels avituallaments: tres i diria que molt ben situats. Molt correcte. 
  • Contingut dels avituallaments: suficient, ampolla d'aigua i algun amb fruita. L'avituallament final, també complet i variat (una coca casolana molt saborosa). Molt correcte.
  • Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!) i un grup d'speakers que vam saber animar la festa. Com afirmava al principi, hom tenia la impressió que bona part del poble s'hi havia implicat. Molt correcte.
  • Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema tot i que si es vol fer un bon temps s'ha de sortir dels primers per no trobar-se un tap en algun tram de corriol i de pujada. Com no és el meu cas, per mi cap problema. Molt correcte.
  • Recorregut: agraït, molt poc asfalt (inici i final) i predomini de pista i corriol, el perfil no és monòton i alhora el seu desnivell és força assumible si s'està un pèl en forma. De totes formes, convindria revisar la distància perquè crec que s'acosta més aviat als 17 km. Correcte.
  • Classificacions: publicació en web molt ràpida dels resultats (l'endemà mateix) i en paper gairebé al moment. Molt correcte.
  • Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, amb èmfasi en el reglament de la recollida selectiva dels residus. A més, tot i que sense cap concreció, al reglament s'indica que l'import de les inscripcions va destinat a finalitats socials. Molt correcte.
  • Sorteig: n'hi van fer de material esportiu però com sóc afortunat en l'amor no ho he de ser en el joc. No es pot tenir tot.
En definitiva, si busqueu una cursa de mitja muntanya no gaire exigent quant a distància i desnivell acumulat, de les que un cop acabada encara us quedin forces per passar una bona jornada dominical, amb un preu raonable (que esperem és mantingui), us ben asseguro que aquesta és una molt bona opció en aquestes contrades del Vallès Occidental. Així doncs, la meva més sincera felicitació a l'organització tot i que ja veurem si l'any vinent ens hi retrobarem. Més que res perquè potser està un pèl per sobre de la meva escassa capacitat física i, com sospito, no compto que en un any vagi a més sinó més aviat el contrari.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

S'escampa el virus Punk Trail!!

El passat dissabte vaig participar a la primera edició de la Punk Trail del Pont de Vilomara, convençut que no serà flor d'un dia i que per part meva no serà la darrera participació. I si bé d'això últim no n'estic, però, del tot segur perquè vés a saber què pot passar en un any, del primer aspecte fico la ma al foc amb total seguretat que no em cremaré. I és que l'organització de la cursa va anar com oli en un llum i la gent que hi ha al darrera se'n pot sentir molt cofoia per la feina molt ben feta. De ben segur que aquesta valoració que estic fent i amb què començo aquesta entrada és compartida per tota la gent que hi va participar. I com sembla que el virus de les Punk Trails es va estenent més ràpidament que qualsevol altre, ja està anunciada una nova prova, aquest cop a Manresa, per al 10 de novembre. Per descomptat, per poc que pugui, allà m'hi veuran. Però no avancem esdeveniments i fem la crònica d'aquesta darrera.

D'entrada, des del moment que em vaig inscriure -a la Punk Trail de Calaf de principis de setembre- tenia clar quines de les dues distàncies no faria, la de 24 km. i la de 44 km. però no quina de les dues més curtes acabaria fent, si la de 15 km. o 10,5 km. La meva idea inicial, però, quan m'hi presento a la sortida és fer aquesta darrera, tenint en compte el desnivell acumulat (encara assumible) i que la prova dels 15 km. potser és per a mi un pèl massa (a banda, també, del seu desnivell). I és que, val a dir-ho, fa temps que no participo en una cursa que superi els 13-14 km. Alguns podreu dir que ja no ve d'un parell més de quilòmetres i és cert, el que passa, però, és que en aquest cas el desnivell acumulat passava dels 400 m. als 800 m. la qual cosa per a mi ja suposa paraules majors. Així que decideixo que quan arribi el moment, agafaré un camí o altre. És una altra virtut de les Punk Trails, que pots triar després d'haver-se iniciat la cursa. Amb aquesta idea em presento a la plaça de l'Ajuntament per prendre la sortida i del primer que m'adono és que la cursa serà un complet èxit, si més no quant a l'objectiu d'aplegar menjar per al banc d'aliments (uns 1.550 kg.). La solidaritat de la gent a flor de pell! Així sí que dóna gust de córrer. Estic segur que si hi hagués l'opció d'aportar encara més menjar com més quilòmetres s'acabi fent, la gent no s'estaria d'hòsties i tothom a fer la marató.


Poc abans de sortir em trobo la Maite (dels Runners & Walkers) i em comenta que ella i la seva colla optaran pel recorregut dels 15 km. Dit i fet, jo també m'hi apunto tot i que després ja no la tornaré a veure. Amb el perfil retingut en la meva feble memòria, sé que fins el 4,5 km. no farem més que pujar. Per sort per a gent com jo, com som bastants (la gent més agosarada dels 24 i 44 km. ha sortit abans), no podem agafar un ritme gaire ràpid perquè les característiques del traçat no ho permet, i sent estret i en pujada es forma més d'un tap. Cap problema, aprofitem per agafar aire i anar fent. Arribem al primer control (a uns 485 m. d'altitud), a l'antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, avui dia en runes però que s'entreveu devia ser bastant potent a la seva època. I aquí veiem un altre tret típic de les Punk Trails: un avituallament divertidament ambientat com si fos un túnel del terror i una mena de matança de Texas, aprofitant que a l'hostal s'hi accedeix per un túnel. Aquí és on hem d'escollir entre distàncies i decideixo tirar milles, és a dir, el recorregut de 15 km. Em trobo bé i com fa un dia fantàstic per córrer -sol i no una calor gaire excessiva- penso que sempre hi som a temps de fer els darrers quilòmetres caminant.


Poc després ens trobem amb el tram més perillós de la prova, una baixada per on no passarien ni les cabres més envalentonades, on hi hem de posar tots els nostres sentits, i que ens porta del 4,5 km. fins el 6 km. salvant un descens negatiu d'uns 200 m. fins arribar a la riera de Santa Creu. A partir d'aquí, de nou tornem a pujar durant 2,5 km. seguint la carena que ens ha de portar al cim de la prova, el Puig Gili, amb poc més de 600 m. d'altitud. Aquesta és la part més complicada perquè de tant pendent que té és impossible que jo pugui córrer -no pas altra gent- i arriba el moment d'agafar-se fort els "matxos" i pit i collons, cap amunt. El sol dóna de valent i per sort l'organització ha tingut la molt bona idea de posar un segon control al 6,5 km. Continuem pujant i quan creia que ja havíem fet el cim m'adono que no, veig el corrua de gent amb les samarretes de colors pujant encara més amunt -i en algun moment grimpant- fins que ... finalment, assolim el cim. Un tercer avituallament on em trobo al Raül, de la colla boja dels Koalas i em confirma que ja hem fet la part més dura del recorregut i que el que ens espera fins l'arribada són 6 quilòmetres de baixada, esquitxada de tant per algun que altre tobogan de no gaire duresa. M'aturo una estona per menjar, beure i veure també la fantàstica vista que es divisa del lloc.


I efectivament, ara comença per mi la part més divertida: premo l'accelerador i vinga a córrer, això sí, allà on es pot perquè els trams de pista "còmoda" per fer-ho no són gaire freqüents. Deixo enrere gent que havia fet la pujada amb mi -ho sento, c'est la vie!- i ni tan sols m'aturo en els trams de pujada que de tant ens trobem. Només ho faré, però, just abans d'entrar al poble i després de creuar de nou la riera de Santa de Santa Creu, quan ens topem amb la darrera pujada. I aquí diria que tant jo com els que em seguien (i també els que anaven per davant meu) ens vam confondre perquè el track indica que s'havia de girar cap a l'esquerra i nosaltres vam tirar recte entrant directament pels carrers del nucli. Si això és confirma, ara m'explico perquè un cop m'estava cruspint l'entrepà veia gent que arribava a la plaça de l'Ajuntament pel cantó contrari per on jo vaig entrar. Tant se val, l'esforç ja estava fet.

Tot plegat, una cursa més al sac i el que és més important, la satisfacció d'haver acabat amb ganes de continuar fent-ne més. De fet, demà mateix en tinc una altra (a Rellinars). Per cert, dir que al Pont vaig conèixer personalment a dos seguidors del meu bloc, en David Jiménez (recordeu el seu magnífic Blogmaldito?) i en Jordi, amb qui vam intercanviar algun que altre missatge amb motiu de la Cursa del Sot (de Monistrol de Calders). Per cert, ja que he fet esment d'en David, permeteu-me que m'estalviï de fer la meva pròpia valoració perquè aquí us deixo la seva que, com sempre, és molt detallada i precisa. Per part meva només afegir que com a la resta de Punk Trails, aquesta ha estat molt ben organitzada i deixant de banda el tipus i característiques (potser no del tot idònies per al meu peu), s'agraeix també que s'hagi cuidat molt la qüestió de la informació: us asseguro que mitjançant l'enviament de missatges electrònics, piulades al Twitter, el Facebook, etc. ens han mantingut al corrent de tot el que s'anava succeint. Com dic en aquests casos, moltes altres curses n'haurien de prendre bona nota i estic més que convençut que fins i tot, fent pagar una inscripció raonable, la gent hi continuaria anant-hi, sempre i quan es mantingués aquest alt nivell de qualitat. Ara bé, crec que han posat el llistó molt alt que superar-lo per a properes edicions sembla força complicat.

M'oblidava, el meu temps va ser aproximadament de 2h:05' i això em porta a una conclusió: no és que em sobrin quilòmetres (com deia abans, potser no em ve d'un o dos més del que veina fent fins ara) però sí temps: i és que córrer durant més de dues hores sí que se m'acaba fent pesat. Solucions? o curses més curtes, o de menys desnivell o corro més ràpid. I per descomptat, la primera i segona opció són més factibles que la tercera.

Curt i ras, felicitats, enhorabona i moltes gràcies. Fins la propera.


dijous, 10 d’octubre de 2013

Continuem "punktrailejant" ...

D'aquí dos dies, aquest proper dissabte, i com no tenim res a celebrar malgrat ser un dia festiu al calendari, continuaré la meva recerca per trobar el cuc de les curses -ja vaig dir en l'anterior escrit que crec que vaig pel bon camí. I quina millor manera de garantir un bon resultat que participant en una altra cursa Punk Trail, en concret a la primera edició de la del Pont de Vilomara i Rocafort. Jo no us descriure ara les virtuts (i diria que cap defecte) d'aquestes curses que com bolets, s'estan escampant per la comarca del Bages i els voltants (desconec si se'n fan més a cap altra comarca) perquè ja ho he fet en altres escrits (i no em vull fer pesat) i també, i sobretot, perquè altres ho fan millor que jo. En aquest sentit, de nou em remeto al "blogmaldito" d'en David perquè a dia d'avui, la seva darrera entrada és un fantàstic decàleg del que és realment una Punk Trail. Us el recomano tant sí com no per si voleu tenir una idea bastant aproximada de l'esperit amb què s'organitzen aquestes curses. I malgrat que no totes les que s'han fet (i se'n faran) no tenen perquè estar tallades amb les mateixes mides, sí responen a uns mateixos patrons. Així, i recollint un comentari, a mode de nocions bàsiques, que sobre aquesta cursa he trobat al seu Facebook, es pot resumir com segueix:
  1. Les punktrail són GRATUÏTES. Si hi ha quelcom a la venda, és de compra voluntària i ha d'ajudar a pagar les despeses que genera la cursa. Una punktrail mai es fa per fer diners i no té cap ànim de lucre.
  2. Les punktrail són SOLIDÀRIES i per això és important portar menjar per al banc d'aliments.
  3. Les punktrails són DURES. Es procura organitzar més d'un recorregut per satisfer les necessitats de tothom. Però ha de quedar clar que els recorreguts són bastant exigents: corriols, pujades i baixades tècniques ... No deixen ningú indiferent.
  4. Les punktrails NO SÒN COMPETITIVES. No hi ha dorsals, ni classificació, ni control dels temps ... S'hi corre pel plaer de córrer i perquè es pot fer. Per a res més.
  5. Per a un punktrailer el tercer temps és molt important. Petar la xerrada a l'arribada amb els companys, tot prenent una BUTIFARRA, una cervesa o una beguda isotònica, es fa del tot imprescindible.
 
Per descomptat que haurem de seguir fil per randa aquests punts tan bàsics, alhora que també l'anterior decàleg citat, si volem passar-nos-bé sense que el recorregut que fem (sigui quin sigui) no se'ns acabi ennuegant i ens duguem una mala impressió d'una cursa que té, a priori, tots els elements perquè tothom se'n vagi amb un bon somriure. En el meu cas ja m'hi vaig inscriure res més acabar la Punk Trail de Calaf de principis de setembre i la meva intenció inicial va ser la de fer la distància més curta (poc més de 10 km.). Després em vaig anar animant a mi mateix i se'm va passar pel cap seriosament d'ampliar-la fins als 15 km. però ara no ho tinc tant clar perquè potser em voldré reservar per a la cursa del diumenge 20, a Rellinars (aquí si que no hi ha opció de triar entre més d'una distància). La sort d'aquestes proves és que un pot canviar d'opinió a mig recorregut, depenent de si un se sent més valent o vol ser prudent i conservador. Per descomptat ja vaig descartar d'entrada els dos altres recorreguts més llargs (de 23 km. i 44 km.). El peu i sobretot el cap, no m'ho permetrien.

Després que hagi fet la cursa ja us donaré més detalls de com ha anat i com ve sent habitual, també la meva valoració. Però ja us avenço que tan sols per la informació que s'ha anat rebent periòdicament, amb els tracks dels recorreguts, el briefing i altres missatges de recordatori de qüestions vàries, moltes altres curses n'haurien de prendre bona nota. No és que li volgui donar una nota d'exclusivitat, faltaria mes, però aquesta -i per extensió la resta de Punk Trails- és una d'aquelles curses on es veu de forma molt clara que està organitzada per corredors que gaudeixen corrent i pensada per a corredors que també procuren fer-ho gambada rere gambada. Per tant, no ens sabrà gens greu suar l'esmorzar que ens haurem cruspit abans.

dijous, 3 d’octubre de 2013

Octubre: amb una no n'hi ha prou

Encetem el mes d'octubre i crec que estic en bona disposició de seguir recuperant les ganes -el cuc de què he parlat uns quants cops- per continuar participant en curses populars. De fet, és a partir d'aquesta època que el calendari comença a fer més goig, després de deixar enrere l'estiu, inclòs un setembre que acostuma a arrossegar ressaca de la calor estival. A partir d'ara caldrà començar a pensar en el canvi d'armari i això inclou també la roba esportiva d'anar a córrer. Però no ens desviem del tema que ens ha portat aquí i reprenguem-ne el fil: he passat de dubtar fa un temps de si continuaria fent curses a venir d'un setembre en què n'he fet dues -i content que n'estic- i continuar amb un octubre que com us apunto tot seguit, seguirà la mateixa línia, si no hi ha cap imprevist. Això és un bon senyal perquè vol dir que he tornat a interessar-me per les curses, he consultat calendaris, webs vàries, etc. amb la finalitat de trobar-ne alguna que em fes el pes, d'acord amb els criteris que us detallava en l'anterior escrit a aquest. I a fe de Déu que n'he trobat unes quantes d'aquelles que valen molt la pena -en un sentit global- tot i que totes poden coixejar d'un peu o altre. I és que trobar la quadratura del cercle, per molt que ens entossudim, és una quimera.

A continuació us deixo la llista de les curses que per aquest octubre m'han semblat més interessants, algunes de conegudes i altres que encara no he fet. Les columnes de la taula corresponen als indicadors en què em fixaré més i per descomptat, ni els teniu perquè compatir (p. ex. no us obligaré a desplaçar-vos-hi des de Manresa ni perquè visitar els meus parents) i ni tan sols estar-hi d'acord. Però són els meus i els que utilitzaré per fer les tries futures. Fixeu-vos en aquest cas com hi ha dues curses marcades en color i que són les que he decidit d'inscriure-m'hi: la Punk Trail del Pont de Vilomara i la de muntanya de Rellinars (una troballa de fa uns dies i de fet, la d'enguany serà la primer edició).


De la primera ja us en vaig parlar després de fer la Punk Trail de Calaf i estic convençut que serà tot un èxit: quatre itineraris a escollir, avituallaments, gratuïta ... què més es pot demanar? doncs col·laborar-hi comprant la samarreta i/o portant menjant per al banc d'aliments. Dubto de si finalment triaré el recorregut "curt" (de gairebé 15 km.) o el més curt encara (poc més de 10 km.). En un principi havia optat per la primera i agafar-m'ho amb calma però com el cap de setmana següent tinc intenció de córrer a Rellinars, potser que em reservi una mica. Si us fixeu a la taula, totes dues curses tenen una relació distància-preu inferior a l'euro per quilòmetre (i per descomtat la del Pont), són a prop de Manresa, manifesten als seus reglaments el seu tarannà solidari i presenten uns desnivells d'aquells que poden fer una mica de "pupa". Deixarem per a més endavant l'ocasió d'aprofitar la cursa per fer altres activitats i passar la resta del dia fora.

Ja us publicaré quan sigui el moment les cròniques d'aquestes dues curses. Estigueu-ne al cas.

divendres, 27 de setembre de 2013

Criteris per seleccionar curses

Ja fa dies que tinc aquesta entrada pendent de redactar però com ha passat altres cops, la manca de temps em devora i he de robar hores d'on sigui per mantenir al dia aquest i l'altre bloc. I és que els humans som prou rucs com per complicar-nos la vida. Però com diuen en castellà, "sarna con gusto no pica". En aquesta vull comentar-vos quins seran a partir d'ara els criteris que aplicaré a l'hora de triar les curses que faré d'ara endavant i fins que el cos digui prou i em digui que he de començar a fer sudokus. No és que el que llegireu a continuació sigui una gran novetat respecte el que he anat fent darrerament però sí és cert que en la meva recerca per trobar-me a mi mateix i les ganes per continuar fent curses, he arribat a la conclusió que en la meva situació, d'altra banda similar a molta més gent, crec que és millor aplicar uns criteris força estrictes per seleccionar les curses que puc fer (no gaires) i les que hagi de descartar (moltes més). Per descomptat això ve motivat per diversos factors que no repetiré aquí per no fer-me pesat amb el tema però d'altra banda, després d'uns quants anys participant en curses, crec que ha arribat el moment d'agafar-s'ho amb més calma (ja ho venia fent de fa un temps) i adonar-me que més enllà de les curses, hi ha vida, i també interessant. És per això que a continuació us detallo els sis criteris que tindré en compte a l'hora de decidir-me per una o altra cursa. Repeteixo, no és que abans hagués estat immers en un "bombardeig" però la diferència amb aquesta "nova època" potser radica més aviat en el fet que ara, molt sovint, ni tan sols penso en quina cursa faré el proper cap de setmana, o quina deixaré de fer. La planificació de l'agenda a un horitzó temporal d'un o dos mesos vista ja ha passat a la història: aplicaré la idea de deixar fer i de decidir-me al darrer moment.


Feta aquesta introducció que com sempre, em surt més llarga del previst, anem a la qüestió que ens ha portat aquí: què tindré en compte per triar una cursa i descartar-ne una altra:
  • Relació distància-preu inferior a l'euro per quilómetre: estic veient que en nombroses curses de 10 km o poc més això no es compleix i en canvi, comença a ser habitual fer pagar més de 10€ per una prova de 10 km. que no és millor que altres de més barates. Per descomptat que per norma general, com més gran sigui la distància, el preu és més barat (estic pensant en les mitges maratons en què tret de casos puntuals, en podem trobar per menys dels 20€). Així per exemple, aquests dies m'he fet ressò d'un parell de comentaris al Facebook d'en Miquel Pucurull -un savi allà on n'hi hagi dins el món de les curses populars- sobre el preu de la prestigiosa Jean Bouin de 10 km. (17€ amb xip propi) i de 5 km. (15€), o de la Urban Running Barcelona (16€ o 12€ per 10 km. i 4 km. respectivament). Potser és que ens hem begut l'enteniment però amb aquests preus, a mi que no em digui mai més que córrer és molt barat. Si hi ha gent intel·ligent no és per mèrits propis sinó més aviat per demèrits dels ximples. Per aquest motiu, i com no vull que em prenguin el pèl i alhora cuidar també la butxaca, prioritzaré les curses barates (màxim 10€) i gratuïtes (que també n'hi ha).
  • Discriminació en el preu: relacionat també amb el factor preu, descartaré d'entrada les curses en què s'apliqui una diferenciació en la inscripció en funció de si es pertany a una federació, club, entitat, lloc de residència, plus per assegurança, etc. És a dir, cap discriminació i tractar tothom amb el mateix raser. Per exemple, em ve al cap una cursa on la inscripció és més cara per als no residents a la zona (la dels dos turons de Moià) i unes quantes més on si no estàs federat, fote't. Per fotre'm jo, que es fotin ells sense mi.
  • Caràcter solidari: en aquests temps de crisi profunda no està de més que les organitzacions de les curses demostrin un cert tarannà solidari amb aquells col·lectius que pitjor ho estan passant; des d'aquest punt de vista miraré amb bons ulls les curses on hagi possibilitat de portar menjar per al banc d'aliments local (p. ex. algunes Punk Trail) o que contemplin una reducció del preu de la inscripció per aturats i altres col·lectius (p. ex. crec recordar que a la darrera mitja marató de Terrassa això era possible). Això sí, evitaré aquelles curses on la solidaritat sigui "teledirigida", és a dir, que una part de la inscripció estigui destinada a una entitat concreta: no m'importa gens ni mica ser solidari però jo vull tenir la llibertat de decidir si ser-ho (o no) i d'escollir amb qui o quina causa.
  • Desplaçament: prioritzaré aquelles curses en què el desplaçament en cotxe no sigui gaire llarg, ni en distància i encara menys en temps. Això d'haver de matinar i recórrer grans distàncies per participar en una cursa determinada crec que ja forma part del meu passat. En aquest sentit, però, no sé posar un llindar màxim de temps i distància perquè també depèn de la qualitat de les comunicacions fins arribar al punt de la cursa. Ara bé, si haguéssim d'indicar-ho en un mapa, ens mouríem per la Catalunya Central, però tampoc pas per totes les seves comarques.
  • Perfil: si seguiu el bloc amb una certa regularitat ja us haureu adonat que cada cop m'inclino més per aquelles curses amb un cert desnivell, que exigeixin una certa dosi d'esforç físic (ergo, em faci suar la cansalada) però que alhora no em deixi tan baldat com haver d'estar la resta del dia estirat al sofà. No m'importa en absolut parar de córrer en algun tram per posar-me a caminar -al final tot depèn del nivell de forma de cadascú- però això tampoc significa que m'hagi de passar bona part del temps traient la llengua i caminar més que córrer. Per això ja m'inscric a una caminada i no a una cursa. En aquest sentit, no seria tant el desnivell acumulat de la prova (també s'ha de veure la seva distància total) sinó el fet que puguin haver uns quants trams llargs i massa costeruts.
  • I finalment, aprofitament de la jornada: és a dir, que la cursa serveixi també per assistir a un acte festiu, esdeveniment de caire popular, fira, fer una mica de turisme, etc. Així, si algun dels anteriors criteris me'l passo per alt, com a mínim que n'obtingui una altra mena de satisfacció. En aquest sentit, penso en la cursa de les Borges Blanques (i la fira de l'oli), la d'Agramunt (i la fira del torró i la xocolata) i en podríem citar unes quantes més.
Per descomptat tampoc haurem de ser més papistes que el Papa i no considerar alguna excepció a aquests criteris, sempre i quan sigui molt justificada. Sóc conscient que amb tot això em tanco moltes portes i si sóc fidel a mi mateix, deixaré de fer proves que abans feia sense gaires miraments. Però no m'importa en absolut: crec que si vull recuperar el cuc per les curses populars he d'acabar fent aquelles que realment cregui que por un motiu o altre, em poden agradar d'allò més. Si ja fa temps que he deixat enrere el sentit competitiu que se suposa ha de tenir una cursa, ara amb més motiu perquè hi busqui uns altres al·licients. De totes formes, confio que hagi de passar molt de temps abans que un o altre criteri salti pels aires. Espero que aquests us agradin, convencin i si me'n podeu suggerir algun altre, prometo que me l'estudiaré amb atenció.

I ara em base a tot això, molt aviat us posaré la meva llista de curses per aquest octubre (bé, potser ho hauríem de dir en singular).

dilluns, 23 de setembre de 2013

Vallhonesta: camí de retrobar-me amb el cuc

Ahir diumenge vaig participar a la IX edició de la Cursa de Vallhonesta, a la vila de Sant Vicenç de Castellet, molt a prop de Manresa. I val a dir que aquesta va ser una decisió de darrera hora donat que no me'n vaig assabentar fins pocs dies abans i d'una forma del tot casual (tafanejant una revista gratuïta d'anuncis). De fet, si repasseu els escrits recents del bloc en cap moment feia esment d'aquesta cursa, simplement perquè no la recordava. I després de fer una ullada a la informació del web no vaig trigar gaire a inscriure'm perquè vaig pensar que les seves característiques s'ajustaven -com així va ser- al que he començat a buscar en la meva tria -cada cop més selectiva- de curses. I us recordo que sobre això últim tinc pendent una propera entrada perquè sapigueu a què m'estic referint. També ha servit perquè tornés de nou a Sant Vicenç, després d'haver-hi estat en dues ocasions al 2009, una per participar en la cursa més curta que mai he fet, la milla (al desembre) i la segona per aquesta mateixa prova però alhora diferent (i ara explicaré el motiu d'aquesta aparent contradicció). En efecte, a l'abril del mateix any jo, el Frans i el Xavi vam participar a la que devia ser la cinquena edició de la cursa, tot i que si no recordo malament l'any passat ja va canviar de format, en quant a l'època de l'any (ha passat a setembre) i distància (de 13,5 a 10 km.). I tot i no saber com van anar els anteriors anys (2010, 2011 i 2012) m'ensumo que aquest canvi els ha provat d'allò més bé. Com detallaré després la meva valoració no pot ser més que positiva, la qual cosa contribueix a no desanimar-me i voler continuar fent més curses. Però anem ara al moll de l'os i expliquem més o menys com ha transcorregut la cursa ja que per això estem aquí, oi?


M'hi presento acompanyat del David (Masfret), que també s'hi ha apuntat al darrer moment i ve amb la seva família (la Núria i la Fiona), que molt amablement s'han avingut a fer-me de xofer. El David, poc assenyat com és, s'ho agafa com un entrenament per a propers reptes esportius, tenint en compte que li van les curses de muntanya d'aquelles que fan "pupa". Per descomptat jo no estic en el seu mateix nivell de forma i com aviat quedarà demostrat em baixo de la seva ona i me'n busco una altra de més còmoda. Que és diumenge, fa bo i no estem per cansar-nos més de l'estrictament necessari. Ens adonem que l'ambient que s'hi respira és molt familiar, agradable i amb una molt bona organització, uns ingredients tots ells que han d'afavorir un bon inici de cursa i perquè no dir-ho, un bon final també. Si fins i tot han dividit la sortida en calaixos de sortida per als corredors que volen fer un sub50' i un sub60'; atenció a aquests darrers que van haver de seguir una llebre portant un globus del Bob Esponja (us ben asseguro que si ho arriba a veure el meu fill esmicola rècords en la que seria la seva primera cursa).

A les 10:30h, puntuals com un rellotge, és dóna la sortida i amb el perfil més o menys retingut al cap faig les primeres gambades amb precaució per la qüestió del maleït peu doncs me'l trobo encara un pèl tocat. Però molt aviat m'hauré de deixar de romanços perquè comencen les primeres rampes i de les dures: és un primer avís del que ens espera per davant. Sortim de l'entramat urbà i deixem l'asfalt que no el tornarem a trobar fins el darrer quilòmetre, quan tornem a entrar als carrers de la vila. La cosa va de debò, sé que fins arribar al primer control no farem més que pujar, ara corrent, ara caminant pels taps que es formen en algun tram de corriol. Desenganyem-nos, això ja ens va bé a molts perquè ens obliga a agafar-nos-ho amb calma i a reservar forces, tot i que de vegades més d'un s'entossudeix a passar gent per allà on no ho hauria de fer. I tot plegat perquè després els avancis tu que has sabut córrer amb una mica de cap. Arribem a l'avituallament del 2,8 km. (a la masia de Can Noguera) havent salvat un desnivell de poc més de 210 m. agafem una mica d'aigua fresca (que fa més calor de l'esperada) i ara toca baixar seguint la vall del Torrent del Rubio. En gaudeixo sabent que quan s'acabi caldrà atacar la segona pujada, llarga i continua (d'uns 2,2 km.), fins arribar a l'ermita de Vallhonesta (que dóna nom a la cursa). Ja fa estona (de fet, des del primer control) que la meva posició roman gairebé invariable i més aviat serà en aquesta part de la cursa que aconseguiré millorar-la. Atesa la duresa d'algun tram, jo i la gent que em trobo, alternem el caminar amb el córrer, sobretot a la darrera rampa abans d'arribar a la citada ermita. Un cop aquí, m'hi aturo un moment per mirar la seva construcció ja que sé que té un bon campanar d'espadanya.

En aquesta darrera part del recorregut, tot i la duresa, hem salvat "només" un 140 m. de desnivell però com tot el que es puja s'acaba baixant, ara sí, em mentalitzo per als darrers 3 quilòmetres i escaig sabent que després de planejar i d'arribar al segon avituallament (de fet, és el mateix que el primer i d'això en diuen "economies d'escala"), comença el tram més divertit i agraït: una baixada continuada que ens ha de portar directament a creuar la meta. Premo el gas ja que em trobo amb forces i com he dit abans, deixo enrere els meus acompanyants alhora que enxampo altres corredors i no m'estic amb miraments: aplico el principi de "cames ajudeu-me" i vinga a córrer. Si fins i tot, quan enfilo la darrera recta del circuit que ens ha de conduir a l'arribada em permeto el luxe de fer un llarg esprint per millorar la posició. Potser la recerca del cuc que ha de fer que reviscoli el meu interès per les curses m'ha fet ara un tauró insaciable? No ho sé, a les properes setmanes ho anirem veient però sí és cert que ahir vaig acabar amb molt bones sensacions, tot i que la classificació d'ahir no passa de ser discreta: un temps final 1h:03' i havent ocupat la posició núm. 164 d'un total de 243 corredors arribats. Diguem que m'estimo més veure l'ampolla a mig emplenar. 

Així doncs, ja tenim una segona cursa al sarró del mes de setembre i el que havia de ser una travessa pel desert fins a trobar les ganes perdudes per continuar fent curses populars, s'està fent molt menys curta del que havia previst. Afortunadament! I arribat a aquest punt gairebé final, us deixo amb la meva valoració de la cursa, seguint l'esquema que he vingut aplicant darrerament i si algú em demana que la puntuï, ho faria amb un 9 o excel·lent (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació a partir dels serveis més bàsics, crec que bona part dels ítems tenen una avaluació ajustada a aquesta nota:
  • Pàgina web: incloïa informació detallada d'aspectes rellevants (llistat dels inscrits, possibilitat d'inscripció on-line, reglament, recorregut i dades tècniques). També molta rapidesa en la publicació dels resultats tot i que un cert retard en la de les fotos. Força correcte.
  • Entrega de dorsal: gens de cua per recollir-lo malgrat que no hem estat pocs els que ens hi hem presentat (entre totes les curses, uns 370 corredors). Molt correcte.
  • Obsequi: per un preu bastant raonable de 8€ no es pot exigir gaires obsequis però tampoc estava del tot malament. Samarreta de record i un avituallament final més que complet. Molt correcte.
  • Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament (de fet, vam deixar el cotxe gairebé al costat mateix de l'arc inflable). Molt correcta. 
  • Reglament: disponible en la pàgina web. Molt correcte. 
  • Puntualitat de la sortida: res a dir, molt correcte.
  • Guarda-roba: n'hi havia però he vist algun comentari al fòrum dels Corredors.Cat dient que no estava gaire ben (o gens) indicat. Tot i així, no entro a valorar-ho perquè tenint el cotxe tan a prop no l'he hagut d'utilitzar.
  • Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: a diferència d'altres curses d'aquest mateix perfil, i en què tampoc compto que sigui del tot necessari, aquí sí que n'hi havia (i us ben asseguro que quan vam marxar totes les lliteres estaven ocupades). Molt correcte.
  • Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
  • Dutxes-vestuaris-WC: disponibles però tampoc ho valoro perquè no els vaig fer servir. 
  • Marcatge del recorregut: indicació dels punts quilomètrics i a més a més, també del punt del recorregut on et trobaves. Cap possibilitat de perdre-s'hi perquè als possibles punts "conflictius" hi havia volutaris que t'anaven orientant. Molt correcte.
  • Ubicació i freqüència dels avituallaments: dos i crec que molt ben situats. Molt correcte. 
  • Contingut dels avituallaments: suficient, ampolla d'aigua (amb tap) i no gots de plàstic. L'avituallament final, també molt complet i variat. Molt correcte.
  • Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!). Animació per als nens amb un castell inflable al lloc de trobada. Molt correcte.
  • Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema tot i que si es vol fer un bon temps s'ha de sortir dels primers per no trobar-se un tap en algun tram de corriol i de pujada. Com no és el meu cas, per mi cap problema. Molt correcte.
  • Recorregut: agraït, amb molt poc asfalt i predomini de la pista i "esquitxat" de tant en tant per algun tram de corriol, el perfil no és monòton i alhora el seu desnivell és força assumible si s'està un pèl en forma. No hi busqueu un paisatge d'allò més espectacular perquè aquesta part de la comarca tampoc ho és (tot i està a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt). Correcte.
  • Classificacions: publicació en web molt ràpida dels resultats (l'endemà mateix). Molt correcte.
  • Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, amb èmfasi en el reglament de la recollida selectiva dels residus. Desconec, però, si una part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte.
En definitiva, si busqueu una cursa de mitja muntanya no gaire exigent quant a distància i desnivell acumulat, d'aquelles que un cop acabada encara us quedin forces per passar una bona jornada dominical, amb un mòdic preu (que esperem és mantingui), us ben asseguro que aquesta és una molt bona opció en aquestes contrades del Bages. Així doncs, la meva més sincera felicitació a l'organització i per que pugui, l'any vinent ens hi retrobarem.

diumenge, 8 de setembre de 2013

3 mesos i mig després ... Calaf

Doncs sí, tres mesos i mig després de la meva darrera cursa (a Castelltallat) ahir vaig participar de nou en una altra, malgrat l'entrada que vaig publicar fa un mes en què us deia que hi havia bastants números perquè Marathon man plegués definitivament o si més no, ho deixés estar sine die. I us ben asseguro que en aquell moment, no ho deia per dir-ho ni per-se fer-se l'interessat. No em faré pesat recordant-vos el perquè d'aquest pensament (més que decisió) però sí és cert que alguns dels motius que em van inclinar a escriure el que vaig escriure encara romanen (p. ex. la recorrent qüestió de la lesió al tendó d'Aquil·les), però també ho és que algun altre, no és que hagi desaparegut del tot, però potser el puc recuperar. En aquest sentit m'estic referint a intentar reviscolar el cuc, les ganes, de participar en una cursa -això de competir ja fa temps que ho vaig deixar enrere-, de veure i viure l'ambient, de retrobar-me amb col·legues (i comprovar com ells van a més i jo a menys) i en definitiva, de mantenir una certa activitat física regular que, amb moderació -i ja començo a tenir una edat com per no fer bestieses- no ha de ser dolenta. Això sí, el que tinc molt clar és que si de fa un temps sóc bastant selectiu amb les curses que trio, a partir d'ara ho seré encara més, si vull mantenir el cuc dins meu. I ja us avenço que sobre aquesta qüestió tinc en ment una propera entrada.


El cas és que ahir vaig participar a la 2ª edició de la Punk Trail de Calaf, després que malgrat estar-hi inscrit m'ho estigués rumiant fins el darrer moment. Però al final va poder més el cuc perquè vaig pensar que, al cap i a la fi, quina millor oportunitat que aquesta per intentar tornar al món de les curses populars amb ganes. I val a dir que l'"experiment" no ha estat amb gasosa sinó que crec que ha pagat la pena. Tot i que en el moment de redactar aquestes línies tinc el peu bastant adolorit -i això no és cap novetat- vaig acabar tan satisfet que allà mateix em vaig inscriure a la propera Punk Trail, que tindrà lloc al Pont de Vilomara i Rocafort en un dia tan "assenyaladament espanyol" com el 12 d'octubre. Però no avancem possibles futurs esdeveniments i anem a detallar la cursa d'ahir. Com l'any passat, ens presentem a Calaf jo i el Jordi (el Frans ja fa temps que ho deixat estar i el Xavi ja no està per aquestes "foteses" sinó que va per reptes de més envergadura). El dia acompanya per córrer perquè està tapat -però no va ploure- i tampoc fa gaire calor, i tenim ocasió de saludar coneguts: en Sergi (i un col·lega seu), en David, la Maite (dels Runners and Walkers) i uns quants més que feia temps no veia i ni tan sols sospitava que també haguessin començat a córrer. La febre s'escampa arreu. Mentre fem el cafè de rigor comentem el recorregut i distàncies a fer, sabent que no serà ben bé el mateix que l'any passat, sinó que pel que fa al recorregut curt serà un pel més llarg i també més dur (amb alguns trams bastant trenca-cames). Així que tant jo com el Sergi tenim clar que correrem junts al nostre ritme i sense gaires ganes de fotre'ns canya mútuament i de fet, vam sortir i acabar plegats (això, fora de context, sembla més aviat una història d'amor).

A tot això, amb un pèl d'endarreriment -potser l'organització va esperar la gent que estava fent cua a la porta del lavabo- es dóna la sortida. Per sort no em noto gaire el peu i d'entrada aconsegueixo un ritme de pas força còmode. No tinc al cap el perfil del recorregut però no m'amoïna gaire perquè sé que en més d'un tram haurem de deixar de córrer i posar-nos a caminar, com de fet així va ser. Anem fent, lents però sense pausa, ens repleguem de nou en arribar al primer avituallament i cauen els quilòmetres de mica en mica. Ara corrent, ara caminant perquè el tram és "corrioler" i costerut, i ens acostem al segon avituallament (km. 10) en què de l'animació i animadors que hi havien, a qualsevol se li treien les ganes de continuar la cursa: bona teca, bona música ... Qualsevol es posa després a córrer de nou. Però pel que estic veient, aquest és un dels punts més distintius d'aquestes curses Trail i de les quals, i no em cansaré de dir-ho, moltes altres n'haurien de prendre molt bona nota. Com ja s'ha dit més d'un cop, les Punk Trail are an attitude. Amb controls com aquests estic segur que a ningú li sap greu quedar-se més temps de l'habitual per recuperar forces; i és que al cap i a la fi, si no hi ha classificació del temps final no has de córrer contra ningú i ni tan sols contra tu mateix, i seria una gran irresponsabilitat fotre's a sobre més pressió de la justa i necessària. Però bé, ja que hem començat, haurem d'acabar. A partir del km. 10 comença la que potser és la part més dura de la cursa fins el nucli de Mirambell, després de gairebé un quilòmetre de constant pujada, i d'aquelles que "piquen". Un cop superat aquest punt, que no serà el més alt del recorregut, la resta fins a creuar la meta (uns 2,5 km) és molt més còmoda i un ja s'hi deixa portar.

Al final, em surt un temps d'1h:42' aproximadament per a una distància (segons GPS del Sergi) d'uns 13,2 km. No deixa de ser molt discret però no hem vingut a fer cas del rellotge. En termes de xifres, una distància ideal per a mi (menys també ho seria -perquè enganyar-nos- però amb una mica més potser ja es connectaria el llum vermell d'alarma), alhora que una durada més que suficient: sempre he pensat que córrer més de dues hores ha d'acabar fastiguejant-me i que no val la pena dedicar-hi més temps si l'has de treure d'altres activitats (oimés sent un cap de setmana). I en creuar la meta, una merescuda botifarra amb una bona cervesa i la fem petar entre els col·legues que ens anem trobant: descobreixo que en David encara conserva una mica de seny (de voler córrer la cursa de 24 km. va acabar fent la curta) i alhora em sento prou valent com per adreçar-me a la paradeta de la Punk Trail del Pont de Vilomara i com he dit al principi, inscriure-m'hi. I si seguíssim el guió estàndard que aplico a altres curses, arribats a aquest punt hauria de fer una crítica d'aquesta seguint un guió d'ítems més detallat. Però per això us remeto a l'enllaç de l'edició de l'any passat perquè diria el mateix i no em vull fer repetitiu (quant a facilitats, informació prèvia, logística, caliu, etc.). En molt poques paraules, una cursa fantàstica. D'altra banda, el fet de ser gratuïta però alhora amb aquest component solidari (de portar menjar per al banc d'aliments, i amb caràcter voluntari), fa que hagi de ser, encara més, una cursa molt ben valorada. I si a més es millora el que per a mi va ser el punt feble (i únic) de l'edició passada (el tram final del recorregut) per un altre de molt més agraït, aleshores què més es pot demanar?


En definitiva, una molt bona tornada a les curses que en el meu cas m'ha ajudat, com deia abans, a poder mantenir viu el cuc per voler fer-ne més (això sí, amb moderació i discreció). I perquè veieu que no sóc l'únic que diu meravelles d'aquesta (i de les punk trail en general), us deixo l'enllaç a un entrada d'un magnífic bloc sobre curses populars i que ja he citat més d'un cop en el meu (i és que encara tinc molt per aprendre). Per cert, aquí teniu una foto dels tres cracks manresans: el de l'esquerra (jo) que fa temps que ha petat, el de la dreta (el Jordi) que encara està on fire i el petitó (l'Stanis) que de tanta energia i vitalitat que té, apunta molt bones maneres.