dimecres, 20 de novembre de 2013

Punk Trail Manresa: no volem cap vacuna!

Sí, és cert, ho confesso: fa dies que havia d'haver escrit aquesta entrada però torno a fer de les meves en això d'endarrerir-me en les cròniques de les curses. I tot i que la manca de temps no hauria de servir d'excusa (perquè ha esdevingut un mal crònic), la veritat és que estic bastant mandrós i el poc temps lliure que em queda per a les meves aficions blocaires el dedico més al meu altre bloc, del qual ja us en vaig fer una presentació fa unes setmanes. I és clar, són faves comptades: el dia té 24 hores i la setmana 7 dies i això dóna per al que dóna, que no és gaire, tot sigui dit. Per tant, i aprofitant l'avinentesa, ja us anuncio que si més no durant un temps, l'activitat d'aquest bloc romandrà sota mínims i es limitarà, bàsicament, a la publicació de les meves cròniques (per als qui els interessi) i la previsió de curses per al mes següent. I no compto que hi escrigui gaires més coses. Com a contrapartida, dir-vos que al llarg d'aquests darrers mesos crec haver recuperat el cuc per continuar fent més curses, això sí, sempre i quan em vinguin MOLT de gust i compleixin uns quants requisits, alguns de bastant imperatius, tal i com ja us vaig descriure també en una altra entrada del mes de setembre. En altres paraules, com això s'acabarà traduint en una menor freqüència de curses, és lògic que s'acabi derivant en una menor activitat del bloc, tenint en compte que aquest es nodreix, en bona part, de les curses que faig.

Dit això, una de les curses que em venia molt de gust de fer és la Punk Trail de Manresa -ja us vaig dir a la crònica prèvia que el virus s'escampa que dóna gust- del passat diumenge 10 del present. Era aquesta una prova que reunia els requisits que prioritzo darrerament: distància, perfil, ferm, proximitat des de casa, preu, ambient, etc. i per tant, no me l'havia de perdre de cap de les maneres. I m'imagino que això mateix devien pensar els 500 corredors més que crec es van aplegar a la zona esportiva del Congost, un lloc que es va demostrar com a ideal per organitzar tot el muntatge que necessita una cursa. I ja anticipo que la meva valoració és molt bona, tret d'algun detall que seria bo que de cara a edicions posteriors es pogués corregir, i que d'altra banda, ni crec que sigui gaire complicat de fer-ho ni tampoc, i per descomptat, desllueix la cursa en la seva globalitat. Dit això, em presento a recollir la inscripció carregat d'una bossa de menjar -després de creuar la meta comprovarem que entre tots plegats es van recollir més de dues tones i mitja de menjar per al banc d'aliments, que aviat és dit, la qual cosa vindria a confirmar al meu parer que en temps de crisi, la solidaritat és més viva que mai. De tanta gent que ens apleguem, aviat ens adonem -i així m'ho confirma un membre de l'organització- que l'èxit de la convocatòria és més gran del que s'esperava i que la sortida es farà amb retard. Però tant se val, tenim temps de retrobar-nos amb col·legues i de fer-la petar amb uns i altres. A més, com el temps acompanya -sol i no gaire fred- l'espera no acaba desesperant ningú. Finalment, i tocant les 9:30h, l'organització decideix d'encetar la cursa, amb una sortida neutralitzada d'uns 2 quilòmetres fins la zona de la Suanya, passant per una carretera local i escortats per la Guàrdia Urbana. La veritat és que devia fer goig veure tota la corrua de corredors trotant al pas del corredor més lent.


Així, cap a les 9:45h comença oficialment la cursa seguint el camí paral·lel a la riera de Rajadell però al cap de poc ens topem amb, per mi, l'únic aspecte que s'hauria de corregir del recorregut: un petit túnel que salva la línia de tren (Manresa-Lleida), que de tan estret i baix que és provoca un tap que fa que estiguem més de 20' per fer uns 200 m. Però tampoc importa gaire: estem aquí per gaudir corrent i quan no poguem fer-ho, ens posem a explicar acudits. Salvat aquest "obstacle" comencem a prémer el gas perquè el grup ja es va espaiant i el perfil també ho permet, coneixedors que fins el 6è km. no haurem de suar de valent. S'inicia la pujada al cim del Collbaix, el punt més alt de la cursa i en poc més de 1/2 km. haurem de pujar un desnivell d'uns 150 m. i el que ho fa més complicat: per un corriol (per dir-ho d'una manera "suau") en què més que caminar, s'ha de grimpar (i per descomptat, res de córrer). Anem fent xino-xano, un rere l'altre i val a dir que a diferència d'altres ocasions, em sento prou valent com per no defallir. Arribem al turó amb l'avituallament més divertit de la cursa -un tret diferencial d'aquestes curses- i m'hi trobo col·legues i coneguts -l'Albert Prat, l'Albert Comaposada i algun altre- i després de comentar la jugada m'hi poso de nou.

Coneixedor del circuit, sé que ara el perfil predominant del que en queda és de baixada i pla i deixant de banda la part de la pista més immediata al Collbaix -que és un pedregar que potser és millor pujar-la que no baixar- la resta és un tram que es fa amb una relativa comoditat. Vaig avançant corredors un rere altre, ens endinsem de nou per la Suanya i quasi sense adonar-me enfilo els darrers quilòmetres, amb el Congost a la vista, des de la urbanització de Bella Vista. Encaro els darrers metres pensant en baixar de les dues hores i creuo l'arc d'arribada amb un temps de poc més d'1h:59". Tenint en compte el tap que us deia abans, més l'estona "extra" que un s'hi està als controls, crec que aquesta prova l'hagués pogut fer perfectament en 1h:30', minut més, minut menys. De totes formes, això és el menys important -ja és una obvietat dir-ho de nou- i el que més valoro és la satisfacció d'haver acabat sense treure un pam de llengua atès que en cap moment em vaig sentir incòmode i massa cansat. És clar que això pot ser flor d'un dia i el recorregut -el curt- també ho va facilitar.


Per acabar aquesta endarrerida crònica, dos suggeriments a mode de millora per si l'organització veu oportú d'aplicar-los per a la propera edició: tenint en compte que el túnel que va provocar el tap estava molt a prop de l'inici, i que hi havia dues distàncies, proposaria el següent: o bé dues sortides amb un cert decalatge horari i/o que els dos recorreguts se separessin abans d'arribar-hi. Segurament cap d'aquestes dues propostes evitaria el tap del tot -oimés amb un nombre de corredors elevat- però estic segur que el minimitzarien. A part d'això, una cursa exitosa -ja ho tenen això les Punk Trails- i aquí us deixo una bona notícia per a tota aquella gent que s'hi ha "enganxat": per al febrer del 2014 (si no recordo malament) hi ha prevista una altra a Castellbell i el Vilar. Definitivament, el virus s'escampa!

2 comentaris:

  1. Tinc el mateix parer, ara bé, amb la solidaritat no n'hi ha prou, cal la justícia :) (en referència al banc d'aliments) Visca el Punk-trail!

    ResponElimina
  2. Ferran,
    Estic d'acord amb tu: la caritat no hauria de ser el tret més característic d'una societat o país que es diu "desenvolupat" però que alhora va retallant per totes bandes. L'Estat del Benestar ha deixat de ser-ho. Per això, l'individu agafa el relleu i allà on l'estat ha deixat de ser present, aquell hi apareix. Fins la propera Punk.

    ResponElimina