dimarts, 31 de maig del 2011

Premis Blocs Catalunya: segon intent

Si recordeu les entrades de l'octubre del 2010 n'hi ha una de les primeres que feia referència a l'entrega dels premis Bloc Catalunya, organitzats per l'associació STIC CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement) i als quals molt modestament es va presentar Marathon man. Val a dir que tot i entrar en el grup dels finalistes (10 per categoria), finalment no va ser guardonat sinó que el premi se'l va endur el bloc Blaugranes en cadira de rodes. Si llegiu la corresponent crònica (i crítica) que en vaig fer, acabava dient que per a l'edició d'enguany em reservava la decisió de presentar-m'hi de nou o deixar-ho estar, oimés si tenim en compte que certs aspectes de l'any passat no em van acabar de convèncer (per començar el bloc premiat a la categoria d'esports). Però això forma part del passat i ja sabem també que les opinions són com els culs, que cadascun té el seu de propi i de diferent!

Aquesta entrada només té la intenció de comunicar als lectors i seguidors del bloc que després que el seu autor es reunís a porta tancada amb si mateix, s'ha decidit a presentar-s'hi un altre cop. Però per ser més fidels a la realitat, val a dir que aquesta decisió també ve després que rebés fa unes setmanes un missatge de part d'un dels membres de l'associació STIC CAT (guardaré l'anonimat per si les mosques) al qual, i desconeixent-li aquesta qualitat, al seu moment li vaig enviar un missatge demanant el seu vot, de la mateixa manera que ho vaig fer amb molta més gent que tenia "fitxada" en la meva llista d'adreces de correu electrònic. En el creuament de missatges que vam tenir, jo li vaig exposar les meves reserves (més o menys en la línia del que vaig escriure en la crònica) i ell em va donar bona part de raó dient que havia arribat el moment de fer canvis ja que, entre altres coses, hi havia el risc que els premis acabessin copats per gent mediàtica i/o programes amb un fort suport de part de certs programes de televisió. Així, alguns d'aquests canvis fan referència a:
  • D'entrada es fa la distinció entre el bloc personal, fet i mantingut amb fins no lucratius i/o professionals dels altres que sí tenen aquesta finalitat o utilitzen mitjans proporcionats per l'empresa o organització concreta. Per posar un exemple, blocs com el premiat l'any passat de l'Antoni Bassas estaran ara llistats com a "professionals" i per tant, competint en un altre nivell diferent a la de Marathon man i molts altres (deixant de banda la temàtica). Mireu l'enllaç i hi trobareu tres grans categories i 12 temàtiques.
  • També s'ha canviat el sistema de votació ja que pel que tinc entès ara no serà tan fàcil votar i d'aquesta manera es vol minimitzar les possibilitats d'ús indegut en les votacions o de frau. Però com sobre aquest aspecte no tinc més informació millor no estendre'm no sigui que la digui grossa.
Tot plegat aquesta persona em demanava un vot de confiança i m'assegurava que rere dels premis no hi havia voluntat que esdevinguin "endogàmics" ni cap més mala intenció sinó més aviat el contrari, posar en valor la feina de centenars de blocaires que aporten uns continguts d'altíssima qualitat (aquesta expressió és seva, no pas meva). I com n'estic del tot convençut d'això últim, i perquè també vull continuar seguint donant a conèixer el meu bloc, m'he decidit per seguir el seu consell. Per això, ahir vaig inscriure'l i això vol dir que des del moment que s'iniciï el període de votació popular -i que servirà per escollir els finalistes- us atabalaré periòdicament amb missatges de recordatori perquè em voteu (i pobres de vosaltres que no ho feu!). Per cert, això serà a partir del dia 17 de juny i si teniu algun bloc propi o en sabeu d'algun altre que penseu valgui la pena que ens assabentem de la seva existència, sapigueu que el període d'inscripció finalitza el 14 de juny a mitjanit.

De totes formes, mentre l'any passat vaig fer una campanya bastant activa per demanar el vostre vot (com un polític britànic o americà anant porta per porta dels seus veïns) crec que enguany m'ho agafaré amb més calma. Al cap i a la fi, se suposa que el nombre de vots serveix per entrar al grup de finalistes però això no ha de ser un factor decisiu per escollir el guanyador final de cada temàtica. El temps ho acabarà dient i ens acabarà posant tots al lloc que ens correspon.

dissabte, 28 de maig del 2011

El "cucal" acaba amb la Cursa del Mosquit?

Ja fa unes setmanes que estava pendent del calendari de Ropits de si finalment es feia de nou la Cursa del Mosquit de Manresa (que va estrenar-se l'any passat) atès que si bé hi sortia (amb data del 4 de juny) també s'hi indicava amb un signe d'interrogació. Doncs bé, d'ençà uns dies hi ha un avís que no hi haurà enguany una segona edició i és més, just ahir, un dels seus organitzadors m'ho confirmar en trobar-nos casualment pel carrer (vaig entendre que per motius econòmics). Recordeu que aquesta va ser una cursa a iniciativa del Club Tennis Manresa i que com podeu llegir a la crònica d'ara farà gairebé un any (renoi, com passa el temps) va tenir algunes errades de funcionament, les quals però, teníem l'esperança que de cara enguany se solucionessin perquè tampoc eren gaire importants. Doncs bé, només dir que és una llàstima que una cursa que es fa a Manresa -i en el meu cas, no gaire lluny de casa- deixi de fer-se (si més no de moment) i esperem que l'exemple no s'estengui. Potser és que algú amb mala llet ha comprat un carregament d'insecticida Cucal i ha liquidat tots els mosquits de la contrada.

Però com diuen en castellà, "a Rey muerto, Rey puesto". Així, demà diumenge la Jove Cambra Internacional de Manresa ha organitzat la 1a Cursa d'Obstacles Non Stop que es farà a les instal.lacions del pavelló del Congost. Pel que he vist en el cartell informatiu, deu ser una gymkama o cursa d'obstacles i passos amb dificultat i que té dues modalitats, de 5 i de 10 km. I si no us veieu valents per córrer sols, hi ha també l'opció de fer la cursa en equip. Per part meva, què voleu que us digui? jo, que estic acostumat a córrer desitjant que l'únic obstacle que em trobi a la cursa sigui el meu propi estat de forma, si a més a més m'he d'amoïnar per si ara m'he de ficar en una bassa de fang, evitar uns quants pneumàtics o vés a saber què ... doncs ja aviso que a mi no m'esperin. Demà és previst que faci un bon dia per anar a rentar el cotxe, que bona falta li fa, oimés si com crec i confio, tindré per mi sol totes les mànegues i aspiradors després de la ressaca d'aquesta nit un cop el Barça guanyi la final de la Champions. O que potser creieu que la perdrà? Qui sap si després m'hi passi pel Congost amb la família, tot passejant, i faci una ullada a aquesta cursa.

Per acabar, aquí us deixo la crònica de la Cursa del Mosquit de l'any passat. Bona nit i matinada als i les culès. Veient que no em deixaran dormir, m'estic rumiant seriosament la possibilitat d'afegir-me també a la festa. És allò de "si no pots amb el teu enemic, uneix-t'hi".

divendres, 27 de maig del 2011

Juny: a suar la cansalada!

Aquest és el darrer diumenge de maig i no tinc previst cap més cursa atès que tancaré el mes amb tres (Artés, Tàrrega i Castelltallat), la qual cosa està per sobre de la meva idea inicial de fer-ne dues per mes. Però com aquest maig té cinc caps de setmana suposo que la mitja està bé. Per tant va sent hora de pensar en les opcions que ens dóna el juny que, tot sigui dit, està trucant la porta. I val a dir que el mes dóna per a bastant ja que les curses interessants a triar són unes quantes, algunes de ja conegudes i altres encara per estrenar. Doncs bé, aquí teniu el llistat de les curses que faré o que més m'han cridat l'atenció, i com comença a ser habitual en aquest tipus d'entrades, ordenades en tres categories:
  • Curses que faré: el diumenge 5 hi ha la Cursa Memorial Ramon Oliu que es fa a la bonica vila osonenca de Cantonigrós. He buscat informació i el que he trobat m'ha agradat força: una cursa molt familiar (amb proves infantils), sense gaires ambicions, no gaire gent i el que és més destacable, gratuïta, que amb els temps que corren (mai millor dit!) no s'han de desaprofitar aquestes oportunitats. Quan arribi el moment, ja faré la prèvia de la cursa i en donaré més detalls. Per al diumenge 19 tocarà la Cursa dels Templers de Lleida a la qual ja fa temps que hi estic inscrit. No tindrà gaire a veure amb l'anterior ja que deixant de banda el seu caràcter encara popular, crec que acabaran omplint les seves 1.300 places (a data d'avui ja van per la meitat). És una cursa que vaig fer fa dos anys, amb un circuit del tot urbà però potser no el més idoni per assolir una bona marca, si és el que es busca, ja que el recorregut crec que no és tant ràpid com el d'abans. A més, sense ser gratuïta, es manté encara en uns preus raonables (9€ si es té xip i si es fa la inscripció abans de l'1 de juny).
  • Curses que em rumiaré: n'incloc dues tot i que per coincidència en data (26 de maig) només podrà ser una; d'una banda hi ha la Cursa d'Estiu de Bagà, de 12,5 km. Ja hem estat a la vila berguedana dos cops (per la cursa popular del juliol) però d'aquesta altra no en sé res. A favor, i entre altres, que és barata (6€), i que malgrat el seu perfil no és pla, tampoc sembla gaire exigent. En contra, que potser a aquestes alçades de mes ja n'hauré fet dues. I de l'altra, la Cursa de la Campana (Vacarisses) de la qual me n'han parlat bastant bé en tots els sentits (organització, circuit, preu, etc.). En contra, però, un perfil no gaire còmode en una distància total de 14,5 km.
  • Curses que no faré: n'hi ha unes quantes i en el cas d'aquest mes coincideixen amb algunes que ja he fet i que per un motiu o altre enguany no repetiré. En primer lloc (diumenge 5) tenim la Cursa de la Guineu (Vilanova de Bellpuig), idònia per aquells que busquin una cursa en un entorn rural, no gaire gent, ben muntada, familiar, amb un circuit pla i a més, barata (6€ amb xip). Per al següent diumenge (12) no ens movem de les terres de Ponent i podríem fer la Cursa de Bell-lloc d'Urgell però que com que ja l'he feta dos cops -i després vindrà la dels Templers- potser que la deixem per a un altre any (això sí, molt recomanable). I per últim, el Cros de Callús però que com enguany han canviat la data, em coincideix amb la de Lleida i és clar, no puc fer les dues el mateix dia i hora i separades per més de 120 km.
Tot plegat, que no faltaran opcions en aquest mes per suar la cansalada i alhora començar a acomidar la temporada. Per acabar, i ja que les he citades, aquí us deixo els enllaços d'entrades anteriors relacionades amb algunes d'aquestes curses, per si us ve de gust repassar-les. Temps era temps.

dilluns, 23 de maig del 2011

Castelltallat: amunt i avall. Uff!!

Ahir va ser el torn de la I Cursa de Muntanya de Castelltallat i d'entrada ja dic que per ser la seva primera edició, l'estrena ha estat, crec, força reeixida. El que em vaig trobar es va ajustar bastant al que es podia esperar d'acord amb la informació publicada al Web i per tant, en aquest sentit no va haver-hi cap sorpresa desagradable (més aviat el contrari); dit en poques paraules, es pot resumir en una cursa amb no gaire gent (a la classificació surten 120 persones tot i que el límit era de 300), un ambient runner més "especialitzat", un circuit certament dur (per mi, és clar) i un caliu molt familiar i casolà. En certa forma m'ha recordat la cursa que vaig fer el juliol del 2009 al perdut poble pirinenc d'Ossera. Però anem a pams i fem una anàlisi més detallada.

Em presento al local social de Castelltallat, molt a prop del seu Observatori astronòmic abans de les 9 del matí, i després d'un viatge en carretera per una zona per on mai hi havia passat i que oferia unes fantàstiques vistes. L'alçada que anava guanyant i el dia assolellat ho feien possible i com sospitava, l'entorn paisatgístic prometia una cursa, des d'aquest punt de vista, bonica (que no ens enganyem, no vol dir còmode). Em trobo al col.lega Jordi que ha vingut com a integrant de l'equip del gimnàs Via Sport i patrocinat per una nova botiga de running oberta a Manresa -Stadion, Trail Running- i ja m'avisa que no les té totes perquè arrossega molèsties en un bessó i que es vol reservar per a una propera expedició muntanyenca al juny. A part d'ell, trobo cares conegudes d'altres curses de les rodalies i com deia abans, corredors especialitzats en les de muntanya. No és que em trobi desplaçat com un pop en un garatge i no en una marisqueria, però ja veig a venir que en comparació a la resta, el meu paper serà mediocre. Però tant és, com deia a l'escrit previ, de tant en tant va bé fer curses com aquesta, ni de 10 km. ni mitges maratons, minoritàries, que no siguin planes i que en canvi tinguin un cert desnivell acumulat. De fet, anava tan tranquil que ni tan sols vaig haver de fer una visita al lavabo per buidar els budells, com és costum.

Com no som gaire gent els aspectes logístics previs són ràpids i sense entrebancs. Tinc temps per fer-la petar amb un i altre i entre aquests, em trobo al company blocaire Albert Comaposada (alies "Malfieten") i que només coneixia virtualment. Ve de Calaf i ha preferit aquesta cursa a la de Santa Coloma de Queralt i coincideix amb mi que sempre és bo estar present en el naixement d'una de nova. Si voleu fer una ullada al seu bloc, aquí us deixo l'enllaç i comprovareu que si la cosa no canvia radicalment, no tindrem gaires oportunitats de trobar-nos més (llàstima!) perquè les nostres preferències en qüestió de curses són bastant diferents, per no dir que estan a les antípodes. Com deia aquell, "cada loco con su tema".

Dit això, ens apleguem tots a l'arc de la sortida i apa, comencem a córrer. Amb el perfil de la cursa més o menys memoritzat al cap, van caient els primers quilòmetres a un ritme còmode i val a dir, que més ràpid de l'esperat. Tot i els nombrosos tobogans que esquitxen el recorregut, sóc conscient que fins el qm. 8,5 és pot fer més o menys bé; és més, porto un ritme constant al voltant dels 4':50" i sempre per sota dels 5'/km. que, òbviament, sé que no podré mantenir quan comenci el tram de pujada, a partir del qm. 9. Així, amb les primeres rampes de debò noto que les cames ja no responen tan bé com abans i el ritme es va alentint, però vaig fent sense amoïnar-me gaire pel temps final. El pas de cursa va pujant i fins i tot, en alguns trams (els de pendent més forts) deixo de córrer per caminar (i no en sóc pas l'únic) i és clar, això fa que els segons també es vagin acumulant. Al tram final, i després d'una baixada en picat per un corriol, s'inicia el darrer mig quilòmetre, que és "matador". Jo i uns quants més, amb la carn magra ja suada, ens ho agafem amb calma i el fem, ara caminant, ara trotant però això sí, els darrers metres els acabem corrent, no sigui dit que no hem entrat a la meta amb un cert esperit competitiu.

Tot plegat, un temps final d'1:13:30h i ocupant la posició 54 d'un total de 119 corredors. Per ser la cursa que era i la meva ben sabuda escassa predisposició al sacrifici en les de muntanya, no es pot dir que sigui dolent. En definitiva, que he acabat prou satisfet i content com per repetir l'experiència un altre any. I si l'ambient i el dia acompanyen, què més es pot demanar? Per acabar, una breu crítica del que m'ha semblat la cursa en el seu conjunt, volent deixar ben clar, com altres vegades, que el que diré és només en base al que he vist i viscut:
  • Aspectes que m'han agradat: potser és casualitat però la meva valoració de les darreres curses ha estat molt positiva. I aquest cas no és una excepció. Tot el que els corredors vam trobar a Castelltallat ja ho sabíem d'entrada perquè la informació donada s'hi va ajustar gairebé a la perfecció. Això es pot aplicar al perfil de la cursa, el ferm del recorregut, els avituallaments, la logística, etc. És més, em van sorprendre gratament dos aspectes en especial: primer, que tots els quilòmetres estaven indicats (i aquest cop no me'n vaig perdre ni un) i això sempre ajuda a fer-se una idea més precisa de com vas de bé o de malament. I segon, després d'acabar la cursa i en un moment que estava parlant amb l'Albert Comaposada, se'ns va adreçar una noia de l'organització per demanar la nostra opinió i saber què ens havia semblat, la qual cosa demostra un interès en millorar algunes coses (p. ex. ella mateixa ja ens va dir que per a l'any vinent mirarien que hi hagués dutxes). Al final, el que potser es pot valorar més positivament: un bon caliu, un bon aperitiu i entrepà i una samarreta prou bufona. I tot això a un preu raonable.
  • Aspectes que no m'han agradat: com el cas de la mitja de Tàrrega i alguna altra cursa anterior, no vull quedar bé amb ningú (no tinc perquè fer-ho). En aquest cas, no puc citar cap aspecte que sigui molt criticable. El menys que pot esperar un corredor en una cursa és trobar-hi sorpreses desagradables i aquí no n'hi ha hagut: p. ex. no havia dutxes però és que això ja se sabia. Per posar un "però" (i això també ho va comentar la noia abans citada) potser hagués estat millor avançar una mica l'hora doncs va fer molta calor. És clar que si el temps hagués sigut més suau o ennuvolat, ja no en parlaríem d'aquesta qüestió. I per molt observatori astronòmic, no compto que els veïns de Castelltallat tinguin suficient força com per influenciar en la meteorologia.
En definitiva, una cursa bona, bonica i barata! Enhorabona a l'organització i encara que no sóc partidari de repetir una cursa any rere any, aquesta val la pena tenir-la en compte si es continua fent.

dissabte, 21 de maig del 2011

Cursa de Castelltallat: a inaugurar-la!

Finalment, demà anirem a la I Cursa de Muntanya de Castelltallat. Si seguiu el bloc i les meves modestes peripècies atlètiques ja sabreu que aquesta mena de curses no em van gaire perquè si un no està per llençar gaires coets, crec que exigeixen una dosi extra d'esforç i sacrifici que potser estan per sobre de les meves capacitats, si és que realment es vol córrer i no només caminar i gaudir de l'entorn (per això ja es fan les caminades). Quan vaig fer la previsió de curses per aquest mes, aquesta en concret la mantenia en la reserva perquè suposava -com així ha estat- que a aquestes alçades ja n'hauria fet dues (el Cros d'Artés i la Mitja de Tàrrega), amb la qual cosa estaria en l'objectiu de dues curses mensuals. Però com qui no vol la cosa, ha estat tornar a casa després d'uns quants dies absent per motius laborals -d'aquí el meu mutisme- i trobar-me ja inscrit. Per tant, no és qüestió de malbaratar els 10 € de la inscripció i hi traurem el cap, aprofitant que l'entorn també s'ho val i que la previsió meteorològica és que demà faci bon temps (si més no al dematí). Sempre fa gràcia estar a la primera edició d'una cursa, sigui quina sigui.

Si accediu al web de la cursa veureu que es tracta d'una iniciativa més que pretén sumar-se al boom de les curses populars, aprofitant l'experiència que se'n té en l'organització de curses de BTT, alhora que sembla que es posa molt d'èmfasi en el fet de córrer entre boscos, conreus i masies, fugint de l'asfalt i trepitjant més aviat pistes i corriols. Per tant, ja per això paga la pena de fer-la, a més de ser una cursa barata (ja sabeu què en penso de certs preus) i que té tota la pinta que serà d'aquelles amb no gaire gent i un ambient casolà i familiar. D'altra banda, és una bona oportunitat per conèixer una zona de la comarca del Bages que als darrers anys està traient el nas en això del turisme rural i activitats paral.leles, doncs té bastant de potencial. Hi ha també algun que altre bon restaurant i un observatori astronòmic. Per tant, si no veig els estels durant la cursa (com aquelles típiques escenes dels dibuixos animats quan algú s'emporta alguna patacada), potser tindré l'opció de veure'ls allà.

D'altra banda, val a dir que si no hi ha cap canvi, demà el "Team" estarà mig orfe ja que només serem jo i el Jordi, doncs els altres dos estaran absents per motius diversos. No cal dir que amb el Jordi només em trobaré a la sortida i després a l'arribada, quan fem la botifarra ja que ell està molt més fort que jo i a més, sembla que gaudeixi d'allò més en aquest tipus de curses. Malgrat que no és la meva primera incursió, el fet que sigui de 13,5 km. i que hagi algun que altre tram de pendent fort (d'un 25%) em fa un cert respecte. Tot i així, si feu una ullada a les dades tècniques, veureu que la diferència entre les cotes mínima i màxima no és excessiva i que el desnivell acumulat és més o menys semblant a altres curses que he fet. Segons el perfil, fins el km. 8 va planejant i amb tendència a baixar i a partir d'aquí i fins el final, tocarà pujar el que haguem baixat abans. I tot això esquitxat de tobogans.

Si voleu una descripció més fidel, aquí la teniu: "Aquest any, per començar i per fer possible que més gent sigui capaç d’acabar la cursa, hem escollit un recorregut sense masses desnivells ni pujades excessivament llargues. Ens ha sortit un recorregut de pujades i baixades curtes, però freqüents que transcorre en tot moment per la Serra de Castelltallat, combinant la pista forestal amb una mica d’asfalt al principi i el final. Haureu d’anar amb compte perquè l’arribada és en pujada, una pujada curta, però força intensa." Més clar, l'aigua. Esperem que després la realitat s'hi ajusti, sobretot pel que fa a la primera part del text doncs no voldria inaugurar aquesta cursa al meu historial amb un abandó. Tot plegat, demà ja m'ho trobaré i faré després la crònica corresponent. I recordem que qui fa el que pot no està obligat a res més (clar que això devia dir-ho algú que no guanyava mai cap cursa).

divendres, 13 de maig del 2011

De curses, obsequis i preus (1)

Fa unes quantes setmanes vaig llegir al web atletisme.com l'editorial del director de la Cursa de Canovelles -un tal Alfonso Guillen Zurera- sobre una qüestió que tinc la impressió que cada cop més està en boca de molts corredors que participen en curses populars, i que es refereix al preu de les inscripcions. Abans de res, dir que aquesta de Canovelles és de 15 km. combina asfalt i pista i deu ser de les més barates que es fan per les nostres contrades, ja que només s'ha d'acoquinar 5€. Doncs bé, en aquesta editorial que porta per títol "Per què 5 euros?" aquest senyor -que no tinc el gust de conèixer- diu unes quantes coses tan contundentment certes que moltes curses n'haurien de prendre bona nota i que també ens hauríem de fer reflexionar a tots plegats. Per dir-ne unes quantes:
  • L'atletisme popular està en un dels seus millors moments, moltes curses tenen un elevat nombre d'inscripcions, quan no s'acaben omplint. Això fa que de vegades alguns corredors no puguin participar perquè d'altres s'hi han inscrit abans i que hi van només per recollir la bossa d'obsequis.
  • Hom té la impressió que moltes curses s'estan aprofitant i cobren uns preus desorbitats, amb l'excusa d'una "fantàstica" bossa d'obsequis que sovint es limita a una trista samarreta "tècnica" i de vegades, ni tan sols això.
  • Els corredors populars som un gran negoci (recordem la polèmica del Carnet de Corredor impulsat per la RFEA) i no és gens estrany que els organitzadors apugin preus, tot i la crisi galopant que patim. Però això seguirà passant mentre seguim pagant certs preus i tornem després a casa contents amb la citada bossa. És més, de vegades sembla que el més important sigui veure quin obsequi s'hi dóna i de pas ... anem a suar una mica la cansalada.
L'Alfonso titlla aquesta situació de vergonyosa i afirma que el que s'ha de primar per sobre de tot és el córrer, que allò que veritablement ha d'omplir al corredor és la cursa en si mateixa i no si hi regalen una samarreta, motxilla o vés a saber quin altre obsequi, que la cursa estigui ben muntada, que no falti aigua als avituallaments, que tingui els quilòmetres marcats i controls de temps intermedis i al final, un bon esmorzar. En aquest sentit, aquest any (no ho sé per a les edicions anteriors) a la cursa de Canovelles (finals d'abril) van decidir no donar cap obsequi, una mica com a protesta contra el que està esdevenint l'atletisme suposadament "popular". Doncs bé, no puc estar més d'acord amb l'Alfonso; més d'un cop he marxat d'una cursa amb la sensació que no ha pagat (mai millor dit) la pena, que la relació qualitat-preu és dolenta i estic convençut que moltes vegades hauríem preferit que no hi hagués cap bossa d'obsequi a canvi que la cursa fos més barata. De fet, si feu una ullada per diferents calendaris us adonareu que són ben poques les curses de 10 km. que fan pagar menys de 10€ d'inscripció (amb o sense xip propi) i si ens anem a les mitges maratons, 14-15€ és el que hem d'esperar com a preu més habitual (i pel cap baix).

Per cert, i ja que parlem d'obsequis, reconec que en algunes curses l'obsequi sí ha valgut la pena i que tot i això, el preu de la cursa tampoc s'enfilava massa: recordo un saborós pernil a la mitja marató d'Olot, un parell de bones motxilles que utilitzo sovint (la Cursa d'Igualada del 2009 i la de l'Oli de les Borges Blanques del 2010) i el de la darrera cursa (la mitja de Tàrrega): un fantàstic buff que de tantes possibilitats que dóna per tapar-se el coll i el cap sembla un manual del Kamasutra. I a tot això, faig un esment a una cursa que es va fer a finals de març, la dels bombers de Lleida i de la qual guardo un bon record: doncs bé, un dels seus reclams era el regal d'una samarreta tècnica d'alta qualitat de la marca Nike que encara estic esperant rebre. Resulta que en anar a recollir-la ja no en tenien de la meva talla (és cert, vaig arribar un pèl tard i la meva mida deu ser la més habitual) però aleshores no té sentit que a l'hora de fer la inscripció demanin la talla. Se suposa que així l'organització pot tenir una previsió més fiable de les que els hi faran falta. I pel que he vit en el Facebook de la cursa, no sóc l'únic que se n'ha quedat sense. Si voleu que us digui la veritat, reconec que no em ve d'una samarreta de més o de menys però ja que he pagat igual que la resta de corredors, doncs aleshores tinc el mateix dret que els altres de tenir-la, i ja decidiré després què en faig. Em van dir que me l'enviarien per correu però d'això ja fa unes quantes setmanes. Ja ho anirem veient. Potser acabo de publicar aquesta entrada i l'endemà rebo un paquet sorpresa!

Proposta per acabar: de la mateixa manera que el preu d'algunes curses varia en funció de si tens xip propi o l'has de llogar, també es podria donar l'opció a triar si es vol obsequi o no. I si la gent el vol, que el pagui. Prometo fer aviat una segona entrada relacionada amb els preus de les curses perquè tingueu una visió més global del que estem parlant.

dilluns, 9 de maig del 2011

Mitja de Tàrrega: bona cursa, temps discret

Ahir vaig fer la meva quarta mitja marató de l'any i tal i com vaig dir en l'entrada anterior, suposo que serà la darrera abans que acabi la temporada i arribi l'aturada estival. Va ser el torn de Tàrrega, l'única que he repetit des que vaig començar a participar en curses populars l'any 2009. I a fe de Déu que valdrà la pena tornar-hi l'any vinent, havent vist que la qualitat no ha minvat. Les expectatives inicials d'una cursa ben organitzada no han estat en absolut exagerades i haver donat el pas de pujar el llistó fins els 900 inscrits (entre la mitja i el quart de marató), quan l'any passat van ser bastants menys, crec que els ha valgut molt la pena. Per part meva, anava una mica a veure-les venir ja que porto dues setmanes en què gairebé no he sortit a córrer, llevat del Cros d'Artés del passat diumenge i un parell d'escapades en BTT i per això, com deia, no havia fet cap càlcul de quin podria ser el meu temps final, bo i més tenint en compte que la segona part del seu recorregut era diferent respecte el d'edicions anteriors.

Anem a pams, però. El dia abans contactem jo i el Carles Aguilar a través del Facebook (una de les coses bones que té això de les xarxes socials, no sé si l'única) i quedem per trobar-nos a la sortida o un cop iniciada la cursa (com de vegades passa en les pel.lícules jo el podria reconèixer per la samarreta i ell a mi pel meu dorsal a l'esquena d'en Marathon Man). Potser us demanareu qui redimonis és aquest Carles: doncs ni més ni menys que l'impulsor del Web BRT (Bloggers Running Team) i que vaig conèixer a la passada Mitja de Cunit. Si entreu al seu bloc (per cert, molt “currat”) veureu que ell es dedica més a curses de mitja i llarga distància i de resistència i que el seu pròxim repte és fer la marató dels Monegros, en ple mes de juliol (quasi res!). Això vol dir que aquesta va ser una de les poques ocasions en què vam coincidir doncs ja sabeu que declino fer proves molt dures. Però mentre poguem fer-ho, seguirem coincidint. En aquesta primera foto, i a manca de coincidències, em teniu amb l'Stanis tots dos cofois abans de la sortida.

No ens trobem a la sortida (certament érem molta gent i jo vaig arribar un pèl justet) però al cap d'uns quants quilòmetres l'enxampo i decidim d
e córrer a un ritme per intentar el sub 1:40h. I així anem fent als primers quilòmetres. Cap al qm. 8 es despenja una mica i en arribar a la Plaça del Carme (popularment coneguda com "El pati"), veient que vaig còmode i que el temps que pugui fer és secundari, decideixo esperar-lo, aprofitant també que en aquest punt em trobo la Sílvia i l'Stanis. Reprenem de nou la marxa però ell ja em deixa clar que no creu poder seguir el mateix ritme, tret que tingui una revifada. Després de passar pel punt intermedi de la cursa em diu que faci la meva i com sóc persona que no vol portar la contrària el començo a deixar enrere, just quan s'inicia la part més dura de la cursa, des del qm. 11 fins gairebé el 16, coincidint amb un tram de pujada, no gaire empinat però sí sostingut. Ja fa una estona que sóc conscient que em serà molt complicat fer un sub 1:40h però les cames responen i em sento còmode; així que després de fer el gir de 180º i tornar per la mateixa carretera que porta de Fonolleres a Tàrrega, dono gas i començo a avançar corredors. De fet, en els darrers 5 qms. no faig més que recuperar posicions, millorar el ritme i guanyar en velocitat i només al tram final sóc superat per un grupet de 5 corredors (que s'han cregut!).

Sense tenir les dades exactes, crec que aquesta segona part de la cursa l'he feta uns 3 minuts més ràpida que la primera i tal com em vaig sentir ahir, estic convençut que d'haver portat un ritme una mica més viu de bon principi hagués fet una marca inferior a l'1:40h. Esclar que també hagués pogut passar que tingués una d
e les meves habituals "pájaras" en els darrers qms. per no haver-me sabut dosificar abans. Qui sap, tot són ara especulacions. Tot plegat, aturo el rellotge amb un temps real d'1h:41':48" i ocupant la posició núm. 130 d'un total de 270. I això sí, havent acabat amb molt bones sensacions i, ja em perdonereu aquest petit toc de pedanteria, una mica relaxat. A destacar que el guanyador de la cursa -Otmane Btaimi- li va treure més de 6 minuts al segon i ara recordo haver-me'l creuat cap el qm. 13-14 anant com un coet. Reconec que en aquell moment vaig sentir una certa enveja sana. Per la seva banda, la cursa del quart de marató la va guanyar en Pol Guillen (tampoc va ser cap sorpresa) i 531 corredors que li van seguir. Per tant, ahir ens vam aplegar a Tàrrega la bonica xifra de més de 800 persones entre ambdues proves; no està gens malament, bo i més si es té en compte que en cap moment vaig tenir la sensació que fossin massa gent.

Per acabar, anem a valorar breument alguns aspectes de la cursa:
  • Què m'ha agradat? doncs diria que gairebé tot. Les expectatives inicials han respost al que m'hi he trobat després i la seva logística crec que ha estat molt ben resolta en tots els seus aspectes. El punt de trobada, sortida i arribada (la zona esportiva) crec que és molt idoni i el canvi des de la Plaça del Carme ha estat un encert perquè afavoreix la comoditat dels corredors (pàrquing, recollida de dorsals, dutxes, serveis, etc. tot en un mateix punt). Potser per a la gent que els ha d'esperar no ho és tant perquè està un pèl lluny del centre però suposo que l'organització ha mirat més per al corredor. D'altra banda, crec també honestament que amb el canvi de recorregut la prova ha millorat molt ja que fer dues voltes a un circuit (com es feia abans), no deixa de ser avorrit. Ara en canvi, el seu atractiu és més gran, potser en detriment d'un perfil una mica més exigent. I per acabar aquest apartat, en tot moment tenies referència del quilòmetre en què estaves (estaven tots indicats) i els llocs d'avituallament molt ben distribuïts.
  • Què no m'ha agradat? no és que vulgui quedar bé amb ningú però no em ve al cap ara mateix cap aspecte a criticar i que faci desmerèixer la valoració global de la cursa. Si de cas, i per dir quelcom, dues coses: primera, algú hauria de pensar en posar una dosi de paper higiènic extra als lavabos en dies com ahir (ja se sap que els corredors tenim els budells una mica fluixos abans d'una cursa). Encara rai que un ja té experiència en aquesta mena de situacions i es porta el paper de casa seva, no fos cas que ... I segona: m'estranya que s'anunciés que un dels obsequis era una capsa de galetes ("arrugats") que es veu que són una passada de bones però a la meva bossa d'obsequis no hi era pas. O bé va ser un oblit (no sé si puntual o general per a tothom), o bé algú se les va cruspir abans que jo. Tant se val, l'any vinent ja les comprarem en una pastisseria.
Per acabar, us recomano que entreu al bloc d'en Carles Aguilar on a part de la seva excel.lent crònica, poseu veure també el recorregut i el perfil de la cursa. I la foto de tots dos un cop acabada la cursa que no falti.


dissabte, 7 de maig del 2011

Mitja marató de Tàrrega: la prèvia

Demà és el torn de la mitja marató de Tàrrega, la quarta en poc més de quatre mesos del que portem d'any, després de Balaguer, Barcelona i Cunit. Com vaig dir en una entrada anterior, si bé el nombre de curses es va ajustant a la mitjana que havia previst (dues per mes), també és cert que a aquestes alçades d'any no comptava que hauria fet quatre mitges (si de cas dues). Per tant, dubto de com em respondran les cames. Algú podria dir-me que hi ha molts corredors populars que duen aquest ritme i a més a més, amb alguna marató pel mig. No els en trec la raó però deuen estar fets d'una altra pasta i la meva és una mica més feble i delicada. De totes formes, i després de fer una ullada al calendari, no s'albira en l'horitzó i abans que acabi la temporada, cap altra mitja que m'atregui d'allò més com per fer-la tant sí com no. Així doncs, si no hi ha sorpreses de darrera hora, aquesta serà la darrera; casualment, demà també es fa la de Girona i ara que hi penso, no n'he fet cap de les que es fan a les quatre capitals provincials (potser que m'ho plantegi com un petit repte per a l'any vinent).

Deia això de les cames perquè a més d'aquesta qüestió del ritme, també hem de comptar que aquesta setmana no he fet gairebé res; per motius laboral i també una petita dosi de mandra, tot sigui dit, només he sortit una dia a córrer (i aquest és un verb una mica exagerat) i la setmana passada ni això! Encara rai que en mig he fet el Cros d'Artés, el qual em va servir per treure'm el rovell de les cames i comprovar també que tot i la manca d'entrenaments, tampoc estic tan malament com per no aguantar una cursa amb una certa dignitat. Esclar que no és el mateix fer 10 km. que una mitja marató, encara que la primera piqui una mica quant al desnivell i la segona sigui molt més plana. Però potser en moments com aquest és quan estic traient suc de tots aquests anys que porto corrent per aquests mons de Déu, i que si no em capfico amb assolir uns temps concrets i rebaixar-los cursa rere cursa, aleshores les coses em poden sortir bastant bé, això sí, sense perdre de vista la meva més que modesta capacitat de fer grans gestes. Dic això a mode d'avís perquè no sé com em sortirà la cursa de demà, ni quines sensacions tindré ni tampoc quin temps puc aspirar a fer. Però de vegades sona la flauta i sense esperar-ho te'n surt una de rodona (no hem d'oblidar la mitja de Balaguer on vaig fer la meva MMP sense ni buscar-la). Però com no hem de temptar la sort, potser que no pretenguem fer-ne una de nova i tot el que sigui baixar del l'1:40h ja ho donaré per bo. Això voldrà dir que hauré millorat l'actuació de fa un any que, val a dir-ho, no fou gaire lluïda.

Per cert, i ja que parlem de l'any passat, dir que aquesta és l'única cursa que he repetit en les tres temporades que porto participant en curses populars i de fet, podríem dir que tècnicament la del 2009 va ser la millor de totes en haver assolit una marca d'1:34h. Ara bé, no ens fem il.lusions ja que tothom va dir que aquella edició estava mal mesurada (de ben segur que unes obres per la ciutat van tenir la culpa) i que li faltava pel cap baix un quilòmetre. Per tant, aquesta no la tindrem en compte. Sigui com sigui, a la de demà li tinc unes certes ganes, tant per voler fer una millor actuació com pel fet que enguany ha variat el recorregut i promet ser més atractiu que en edicions passades. Sense entrar ara en detall, en lloc de fer dues voltes a un circuit Tàrrega-Vilagrassa en farem només una i després visitarem tres pobles del voltant: El Talladell, La Mora i Fonolleres (aquí teniu una descripció molt més detallada). I compte, molta gent pot pensar que és una cursa del tot plana però no ho serà ben bé. I si voleu més al.licients per participar-hi, aquí en teniu uns quants:
  • És bastant barata: 12€ (amb xip propi) o 14€ (si no en tens). Moltes més curses n'haurien de prendre bona nota.
  • Una de les poques curses que no regalen la típica samarreta "tècnica" sinó que els obsequis per als corredors són diferents (un buff, una ampolla de vi i una capsa de galetes).
  • L'ambientació pre i post cursa està assegurada i no compto que l'espera per a la gent que acompanya els corredors es faci avorrida.
  • La presència de corredors de cert prestigi, com són el Pol Guillen (un crack de les curses de 10 km.) i Otmane Btaimi (un altre de les mitges). Pel que fa a mi, només compto veure'ls abans de l'inici perquè sortiran com un tret al cul i potser quan jo arribi ja farà estona que hauran recollits els premis!
  • Els missatges que hem anant rebent regularment des de l'organització amb informació vària de la cursa. Ja només per aquesta constància que han demostrat val la pena ser-hi.
Segurament quan hagi acabat la cursa (o ella amb mi) trobaré més al.licients per no faltar a la següent edició. De moment només dir que no crec equivocar de gaire si fa uns quants dies que es van exhaurir els dorsals amb poc més de 900 corredors (val a dir que a més de la mitja es fa també el quart de marató). Curiós això quan el reglament diu que es tancarà la inscripció en arribar als 750. Esperem que aquest plus no vagi en detriment de la qualitat. Tot plegat, i per deixar-ho aquí, tinc la sensació que aquesta és una cursa organitzada per corredors i per a corredors i malgrat que per Catalunya es fa un bon grapat més de mitges, m'arriscaria a dir que aquesta és una de les millors, si més no per la seva bona relació qualitat-preu. Dilluns tindreu la crònica.

divendres, 6 de maig del 2011

Bàsquet Manresa: un any més a l'ACB

Per fi! ja s'ha confirmat: Manresa continuarà tenint el seu equip de bàsquet (ara Assignia) a la màxima categoria nacional (ACB), després de derrotar a la penúltima jornada al conjunt madrileny de l'Estudiantes (ara Asefa). Hem hagut d'esperar 33 partits perquè els aficionats manresans ens haguem pogut treure el neguit que hem arrossegat durant tota la temporada per por de veure'ns condemnats a disputar la lliga LEB Or. Des d'aquí, doncs, felicitats a l'entitat perquè un any més ens dóna l'oportunitat de veure a casa nostra, no sé si dir bàsquet del bo, sinó bons i potents equips de bàsquet, així com també de continuar somniant amb fer alguna cosa més que no sigui patir per ocupar les darreres places de la classificació i escapar-nos del temible descens. Això, però, no treu que després de respirar alleugerits haguem de fer una reflexió i una autocrítica del perquè les coses han anat com han anat, tant per haver hagut d'esperar gairebé fins la darrera jornada per certificar la salvació -quan a les darreres temporades ja la teníem al sac força abans- com, i sobretot, del mal joc que tret de partits puntuals, ha desplegat l'equip, especialment quan ha jugat com a visitant.

Anem a pams i detallem alguns aspectes que ens poden ajudar a entendre la situació. Primer de tot, cal recordar que l'objectiu del club any rere any és el de la permanència i per tant, des d'aquest punt de vista, ningú pot negar que l'ha complert. I punt, res a dir en contra. Segon, difícilment d'on no hi ha no en raja. Amb això vull dir que quan no hi ha calè és complicat aspirar a treure el cap per la zona mitja de la taula o, ja no ho dic, classificar-se per disputar la Copa del Rei o els play-offs per al títol. En aquest sentit, si ens creiem els pressupostos publicats a diferents Webs comprovarem que els 4 darrers equips de la lliga (per aquest ordre Manresa, Alacant, Menorca i Granada) tenen un pressupost "oficial" de 3,6 milions €, bastant baix si es comparen amb equips més potentats doncs després ja ens anem als 4,5 milions i pujant. Sospito que aquesta xifra no deu donar per a gaire si comptem les fitxes dels jugadors (deu ser una bona part del pastís), viatges, arbitratges, etc. bo i més si els 4 equips més pobres han ocupat els 4 darrers llocs (i menorquins i granadins que han perdut la categoria). Clar que posats a fer comparacions, podríem pensar també en el Fuenlabrada i el Valladolid, que amb pressupostos igual de baixos, han fet campanyes molt millors i han estat dues veritables revelacions (a falta d'una jornada tenen a tocar els play-offs).

Tercer aspecte: realment aquesta ha estat una temporada bastant fluixa si l'analitzem des d'un punt de vista estrictament esportiu. Mantenir la categoria amb tan sols 10 victòries (a falta d'una jornada) no diu gaire a favor de l'equip i més aviat fa pensar que si s'ha assolit l'objectiu no és tant per mèrits propis sinó per demèrits dels altres. De fet, si repassem els resultats, 6 les vam obtenir a la primera volta (i això després d'un inici desastrós amb 6 derrotes seguides) i a la segona només n'hem obtingut 4. Tot plegat, des que el Manresa va fer la gesta històrica de guanyar la lliga (quina gloriosa temporada la del 1997-1998, quan encara érem el TDK) enguany hem fet la pitjor classificació, tret de quan s'ha perdut la categoria (temporades 1999-2000 i 2005-2006) i el menor nombre de victòries, ja que ens hem mogut entre les 12 (mínim) i 16 (màxim). Fins i tot, en altres temporades aquestes 10 victòries haguessin estat sinònim de descens directe. Però si ho volem mirar com si tinguéssim el got mig ple, ens podríem consolar pensant que hi ha tres equips pitjors que el nostre i que al cap i a la fi, nosaltres hem fet les coses una mica millor. Qui no es consola és perquè no vol!

Quart aspecte: en tots aquests anys que porto veient partits he de reconèixer que enguany ha estat el pitjor en molt de temps, i no crec equivocar-me de gaire si dic que aquesta sensació és bastant general, per no dir unànime. Ja sabem que tenim un equip justet i dóna per al que dóna, que aquells temps que trèiem petroli de sota les pedres fa temps que els hem deixat enrere i que ens hem instal.lat en una certa mediocritat (tot sigui dit, el pressupost hi obliga). De fet, no podem demanar gaire espectacle i partits molt entretinguts al nostre pavelló quan hem estat l'equip menys anotador dels 18 que integren la lliga, amb una mitjana de només 65,3 punts per partit; per contra, som el 5è que rep menys punts (71,1 per partit) la qual cosa vol dir que en defensa els jugadors s'han posat les piles. Fins i tot, hem estat capaços de guanyar partits anotant menys de 60 punts i en aquest sentit, alguns en què ha intervingut el Manresa han estat rècord negatiu d'anotació conjunta (amb menys de 100 punts entre els dos equips o fregant la centena). Des del meu modest punt de vista, guanyar partits posant èmfasi en la defensa no és gens dolent si l'altre equip té el mateix talent ofensiu que el teu (més aviat pobre), però intentar-ho amb d'altres amb més recursos anotadors, és més complicat (com a molt s'aconsegueix que facin menys punts de l'habitual però sempre en faran més que tu). Repassant les dades, 4 d'aquests 10 victòries (el 40%) s'han aconseguit contra el Granada (ja descendit) i l'Alacant (avant-penúltim) i una cinquena contra l'equip que ha quedat per sobre nostre (San Sebastián).

Cinquè i ultim aspecte: al llarg de la temporada he estat llegint opinions en diaris i fòrums deixant a parir tant a alguns jugadors com a l'entrenador i el mateix president. I en algun cas diria que de forma injustificada i exagerada. Però ja se sap que quan les coses venen mal dades sempre es magnifiquen els defectes de l'equip (que en té, i molts) i es minimitzen les virtuts (que voldria pensar que alguna també en deu tenir). Com passa en el futbol, en l'esport de la cistella cada aficionat és també un entrenador i es pensa que en sap molt i si fos per alguns, els partits s'haurien de disputar amb tots els jugadors alhora, amb més d'una pilota i fent ara una defensa mixta, ara zonal i ara individual en una mateixa jugada. Però com a socis, tenen tot el dret a dir la seva, i jo el primer. Ara bé, jo no em mullaré dient que el cicle Ponsarnau (l'entrenador) ja s'ha acabat, que el President (en Josep Vives) hauria d'haver plegat fa temps i que cal fer fora tal o qual jugador i portar-ne no sé quin altre. M'imagino que la confecció d'una plantilla deu ser tan complicat com fer un Sudoku de dificultat màxima, tot i que amb el pressupost tan baix amb què ens hem de moure -i no compto que la temporada vinent sigui de vaques una mica més grasses- no hi ha més remei que buscar en el mercat jugadors bons i barats. I òbviament, esperar també que cap dels jugadors "franquícia" no es lesioni per no haver de fer un fitxatge exprés i que això faci desquadrar el pressupost de l'entitat. Tinc al cap uns quants noms que potser caldria ja descartar però me'ls guardo per mi. No conec les circumstàncies del que això podria suposar ni tampoc quins altres jugadors podrien ser els seus substituts. Ja ho anirem veient al llarg dels propers mesos.

Des d'aquí, i amb la temporada gairebé enllestida, felicitar el club Bàsquet Manresa, plantilla, treballadors i demés gent que han fet possible el "miracle" manresà. Ara bé, no val a badar si tots plegats volem continuar veient bàsquet (esperem que del bo) a casa nostra. Potser que ens prenguem aquest any com un seriós toc d'atenció per mirar de corregir errors que s'hagin pogut cometre. Recordem que com es diu en el món del màrqueting, una error, feblesa i/o amenaça detectada a temps pot acabar sent un encert, fortalesa o oportunitat. Tot sigui per tornar a veure imatges d'alegria i joia com aquestes dues que il.lustren aquesta entrada. Això sí, si el club ens pot estalviar una mica de neguit i patiment tampoc li diríem que no. Per acabar, us poso l'enllaç d'una entrevista recent al Carles Sixto, el seu gerent, que resulta molt interessant per saber com poden bufar els vents del bàsquet espanyol en un futur immediat.


dimecres, 4 de maig del 2011

Més difusió de l'atletisme popular

Definitivament, això de córrer i de les curses populars deu estar més de moda que mai. Ahir em cau a les mans un exemplar del diari ADN, un d'aquests gratuïts que et trobes a les estacions de tren, metro i vés a saber per on més; com tinc una estoneta lliure el fullejo mentre faig una cervesa i em porto una agradable sorpresa: un reportatge a doble pàgina titulat "El auge del running". I el subtitular ja és també prou significatiu: "Carreras populares desbordadas de participantes, librerías llenas de títulos sobre atletas y parques repletos de corredores. La fiebre por el jogging no es nueva pero sí ha alcanzado un elevadísimo nivel de efervescencia. A apretarse los cordones". He remenat per la Web del diari per mirar d'obtenir el Pdf de l'article però o bé no està disponible, o bé no me n'he sabut sortir i l'únic que he trobat és aquest enllaç amb part del text que no inclou, però, altres informacions que acompanyen la notícia.

De fet, i mirant-ho objectivament, no es diu res de nou i és una mica com haver descobert la sopa d'all! Es parla de les raons d'aquest auge de la pràctica de córrer (preocupació per la salut, la necessitat d'eliminar estrès, complement d'altres activitats físiques o que és un esport molt econòmic i per tant idoni per a temps dolents). Després s'afirma que a mida que es va corrent s'arriba a un punt d'addicció, sobretot en aquells corredors que han incorporat la pràctica a la seva rutina habitual i es destaca també la importància de la fortalesa mental que cal tenir en les curses (i jo afegiria en les mitja i llarga distància): córrer és quelcom individual (encara que es faci en grup), l'atleta depèn de si mateix i mentre el seu "enemic" és el crono (s'esmenta allò de la "marquitis") el rival a batre és un mateix, perquè l'objectiu del corredor no és guanyar ningú sinó més aviat acabar la cursa i cada cop en menys temps. Al final, però, es diu també una altra cosa ben certa com és que no hi ha millor pauta que el sentit comú i on no arriben les cames, arriba el cap (si és que el tens ben moblat, esclar).

Amb el text de la notícia hi ha quatre apartats més; un sobre les lesions més freqüents i consells per a la seva prevenció (d'una banda la tendinopatia, la condropatia i la petjada i de l'altra, la necessitat d'un bon escalfament, dels estiraments i del descans); el segon inclou una entrevista a en Kilian Jornet (no m'estendré en resumir-la i em quedo amb la resposta a la darrera pregunta, sobre en quina prova ho havia passat pitjor, quan diu que va ser a la Tahoe Rim Trail -als Estats Units- perquè va córrer 280 km. en menys de 40 hores i en molts moments, dormint!); el tercer apartat és un destacat de dos atletes "ultra" com són l'Stefaan Engels -l'home de les 365 maratons en un any- i Josef Ajram -el primer espanyol en completar un Ultraman. Per últim, 3 referències de llibres: "Correr" (Jean Evhenoz), "De qué hablo cuando hablo de correr" (Haruki Murakami) i "Nacidos para correr" (Cristopher McDougall).

Per acabar, l'article inclou un petit requadre de com aquest auge es reflecteix també a la xarxa; suposo que cada cop som més els "populars" (que no vol dir votants i simpatitzants del Partit Popular) els que expliquem les nostres experiències i "batalletes" en forma de bloc. Com a botó de mostra es cita el d'un tal Renato Losio (Runabroad) que té l'objectiu de córrer maratons a tots els països d'Europa, com una forma diferent de fer turisme. Ho veieu, allà cadascú amb els seus motius per córrer! Tot plegat, que gairebé amb el que us he explicat ja no cal que perdeu el temps buscant aquest article. De res!

dilluns, 2 de maig del 2011

Cros d'Artés: bona diada, bona cursa!

Ahir vam participar al Cros de l'1 de maig d'Artés en la seva onzena edició, organitzat per l'entitat Amics de la Cursa. Tot i no ser una cursa amb molta tradició, encara, no és tampoc tan jove com per no haver tingut temps de fer-se un forat en aquest mercat cada cop més atapeït de proves similars. I a fe de Déu que crec estan fent una bona feina si ens guiem per com va anar la cursa i tot plegat, que no ha fet més que confirmar les bones referències que en teníem. A grans trets, és una prova limitada a un màxim de 300 participants (deixant de banda les dels nens) i per començar això ja dóna una idea del seu tarannà popular, entès sota el meu punt de vista de no gaire massificació, bo i més quan després hi ha curses infantils la qual cosa afavoreix també un ambient més familiar, que sempre és d'agrair doncs s'ha de cuidar la pedrera. D'altra banda, com es comentarà amb més detall després, el recorregut val bastant la pena i la logística de la prova també ha estat molt ben resolta.

Però anem a pams. Tot i que ho tenim només a un quart d'hora venint des de Manresa, ens presentem ben d'hora a Artés tots tres (jo, el Frans i el Xavi) per seguir la mateixa rutina de sempre abans de posar-nos a la feina: buscar un aparcament proper a la sortida, recollir el dorsal, fer el cafè de rigor, veure l'ambient i saludar coneguts, etc. Aviat veiem que els aspectes logístics més importants de qualsevol cursa estan concentrats al mateix lloc (guardar-roba, dutxes, avituallament, etc.), la qual cosa facilita molt la pre i la postcursa dels corredors. Òbviament, quan es tracta d'una prova sense molta gent i en una vila no gaire gran, suposo que el tema és més fàcil de resoldre per part de l'organització; però això no li treu cap mèrit i més aviat és d'intel.ligents el saber aprofitar bé allò que tens i no complicar-se la vida més enllà del que sigui estrictament necessari. Per tant, des d'aquest punt de vista, la cosa ja pintava bé i ho podíem agafar com un bon auguri.

Puntuals com un rellotge suís (fins i tot diria que van donar el tret de sortida una mica abans de l'hora oficial), sortim tots escopetejats. Com sempre, el Frans ja es posa amb els de davant i jo i el Xavi més enrere. Havent fet aquesta primera part del recorregut no feia encara ni dos dies amb BTT crec que ha ajudat bastant al bon resultat final; conscients que als primers qms. l'itinerari s'enfilava costa amunt amb els pendents més pronunciats ens ho hem pres amb una mica de calma. Aviat deixem l'asfalt i passem pel costat de la masia de Can Vila (a la nostra esquerra) i continuem pujant; poc després deixem la pista i agafem un corriol que ens fa carenejar la Serra de Can Vila on superem la cota dels 400 m. Però ens sentim bé i pim-pam anem fent. L'arribada al primer avituallament sense gaires entrebancs és un bon senyal que estem fent bé les coses. Però encara queda una part més d'ascens; passem pel costat de la Casa de Torre Cabota i de l'esglesiola de la Mare de Déu de Fàtima. La pujada està arribant a la seva fi quan ens endinsem pels carrers de la urbanització de Vista Pirineu i després d'un tram amb petits tobogans s'inicia la part més divertida de la cursa, la baixada, amb algun que altre tram de fort pendent on has de frenar-te un pèl sota risc de caure i deixar-te els dents. Si voleu veure el recorregut, aquí teniu l'enllaç del Wikiloc però deu ser de l'any passat perquè el tram immediat a la sortida no és el mateix (de fet, ja sabíem que amb motiu de la Fira aquest havia canviat lleugerament i d'aquí que la cursa fes 10,6 km. i no els habituals 10,2). Si voleu afinar-ho més, aquí teniu el d'ahir en format d'imatge.

Aquí puc recuperar algunes posicions, ja fa estona que ningú més va darrera meu i és quan m'adono que baixaré dels 50'. Malgrat que no m'havia fet cap pronòstic previ sobre el crono, tenint en compte la distància i el perfil del recorregut, tot el que sigui moure's al voltant d'aquest temps ja està bé. De ben segur que hem fet curses més ràpides amb més desnivell acumulat però com tampoc ens ha de venir d'un minut de més o de menys, ja el podem donar per bo, encara més sent el dia del treballador! Tot plegat, el Frans va marcar poc més de 48' i el Xavi de 50', mentre que jo em vaig quedar al mig, amb un temps real de 49':27" i ocupant la posició núm. 77 d'un total de 254 corredors. De fet, la confirmació que la cursa havia anat bastant bé va ser saber que havíem superat la segona dona classificada i això sempre és un bon indicador. Així doncs, una bona cursa refermada per una bona actuació del "Team" i el que és més important, haver acabat amb unes bones sensacions (i això que durant tota la setmana no havia entrenat cap dia però sí havia tingut temps de fer dues sortides en BTT, que suposo també hi deu ajudar).

Per finalitzar, una breu crítica del que m'ha semblat la cursa en general volent deixar ben clar que com altres vegades, és només una opinió personal a partir del que he viscut i vis:
  • Aspectes que m'han agradat: igual que a la darrera de Navàs, no és una cursa amb molta gent i l'ambient ha estat bastant familiar, fet al qual hi han contribuït, sens dubte, les curses infantils prèvies. També ha estat bé la seva logística, tota concentrada al mateix lloc (un institut i camp d'esports) i les facilitats per aparcar el cotxe. Del recorregut, dir que és bastant atractiu un cop deixes enrere els carrers de la vila, per pistes i corriols. També val la pena destacar com la bossa d'obsequis, a més de la samarreta de rigor, incloïa també una ampolla de cervesa d'elaboració artesanal i local, de la marca Cerberus, que no coneixia i que ben bona que és (n'hauré de comprar més). Un altre aspecte digne d'esment són les dues sortides previstes prèvies a mode de reconeixement del recorregut, per tota aquella gent que volgués fer-se'n una idea (desconec, però, si al final es van fer o van haver-se d'anul.lar). Per últim, valorar també la publicació (en paper) de les classificacions al cap de molt poca estona (sempre és agradable mirar-les si la cursa t'ha anat bé), així com també al mateix web de la cursa l'endemà. Ara haurem d'esperar que facin el mateix amb les fotos.
  • Aspectes que no m'han agradat: potser l'únic aspecte a millorar fóra la indicació de tots els punts quilomètrics, doncs crec que no hi eren tots. Però com sovint corro amb el cap cot (cosa gens aerodinàmica), no voldria posar la ma al foc. De totes formes, la cursa s'ha ajustat del tot a la informació del web i en aquest sentit, no hi ha hagut cap sorpresa negativa.
En conclusió, una cursa perfectament recomanable per aquella gent a qui li agradi córrer per pistes i corriols, que no li faci gaire "por" un cert desnivell i que busqui un ambient agradable, popular i familiar. Per a nosaltres, que no l'havíem fet encara, una molt bona "troballa".