Definitivament, això de córrer i de les curses populars deu estar més de moda que mai. Ahir em cau a les mans un exemplar del diari ADN, un d'aquests gratuïts que et trobes a les estacions de tren, metro i vés a saber per on més; com tinc una estoneta lliure el fullejo mentre faig una cervesa i em porto una agradable sorpresa: un reportatge a doble pàgina titulat "El auge del running". I el subtitular ja és també prou significatiu: "Carreras populares desbordadas de participantes, librerías llenas de títulos sobre atletas y parques repletos de corredores. La fiebre por el jogging no es nueva pero sí ha alcanzado un elevadísimo nivel de efervescencia. A apretarse los cordones". He remenat per la Web del diari per mirar d'obtenir el Pdf de l'article però o bé no està disponible, o bé no me n'he sabut sortir i l'únic que he trobat és aquest enllaç amb part del text que no inclou, però, altres informacions que acompanyen la notícia.
De fet, i mirant-ho objectivament, no es diu res de nou i és una mica com haver descobert la sopa d'all! Es parla de les raons d'aquest auge de la pràctica de córrer (preocupació per la salut, la necessitat d'eliminar estrès, complement d'altres activitats físiques o que és un esport molt econòmic i per tant idoni per a temps dolents). Després s'afirma que a mida que es va corrent s'arriba a un punt d'addicció, sobretot en aquells corredors que han incorporat la pràctica a la seva rutina habitual i es destaca també la importància de la fortalesa mental que cal tenir en les curses (i jo afegiria en les mitja i llarga distància): córrer és quelcom individual (encara que es faci en grup), l'atleta depèn de si mateix i mentre el seu "enemic" és el crono (s'esmenta allò de la "marquitis") el rival a batre és un mateix, perquè l'objectiu del corredor no és guanyar ningú sinó més aviat acabar la cursa i cada cop en menys temps. Al final, però, es diu també una altra cosa ben certa com és que no hi ha millor pauta que el sentit comú i on no arriben les cames, arriba el cap (si és que el tens ben moblat, esclar).Amb el text de la notícia hi ha quatre apartats més; un sobre les lesions més freqüents i consells per a la seva prevenció (d'una banda la tendinopatia, la condropatia i la petjada i de l'altra, la necessitat d'un bon escalfament, dels estiraments i del descans); el segon inclou una entrevista a en Kilian Jornet (no m'estendré en resumir-la i em quedo amb la resposta a la darrera pregunta, sobre en quina prova ho havia passat pitjor, quan diu que va ser a la Tahoe Rim Trail -als Estats Units- perquè va córrer 280 km. en menys de 40 hores i en molts moments, dormint!); el tercer apartat és un destacat de dos atletes "ultra" com són l'Stefaan Engels -l'home de les 365 maratons en un any- i Josef Ajram -el primer espanyol en completar un Ultraman. Per últim, 3 referències de llibres: "Correr" (Jean Evhenoz), "De qué hablo cuando hablo de correr" (Haruki Murakami) i "Nacidos para correr" (Cristopher McDougall).
Per acabar, l'article inclou un petit requadre de com aquest auge es reflecteix també a la xarxa; suposo que cada cop som més els "populars" (que no vol dir votants i simpatitzants del Partit Popular) els que expliquem les nostres experiències i "batalletes" en forma de bloc. Com a botó de mostra es cita el d'un tal Renato Losio (Runabroad) que té l'objectiu de córrer maratons a tots els països d'Europa, com una forma diferent de fer turisme. Ho veieu, allà cadascú amb els seus motius per córrer! Tot plegat, que gairebé amb el que us he explicat ja no cal que perdeu el temps buscant aquest article. De res!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada