Bàsquet Manresa: un any més a l'ACB

Per fi! ja s'ha confirmat: Manresa continuarà tenint el seu equip de bàsquet (ara Assignia) a la màxima categoria nacional (ACB), després de derrotar a la penúltima jornada al conjunt madrileny de l'Estudiantes (ara Asefa). Hem hagut d'esperar 33 partits perquè els aficionats manresans ens haguem pogut treure el neguit que hem arrossegat durant tota la temporada per por de veure'ns condemnats a disputar la lliga LEB Or. Des d'aquí, doncs, felicitats a l'entitat perquè un any més ens dóna l'oportunitat de veure a casa nostra, no sé si dir bàsquet del bo, sinó bons i potents equips de bàsquet, així com també de continuar somniant amb fer alguna cosa més que no sigui patir per ocupar les darreres places de la classificació i escapar-nos del temible descens. Això, però, no treu que després de respirar alleugerits haguem de fer una reflexió i una autocrítica del perquè les coses han anat com han anat, tant per haver hagut d'esperar gairebé fins la darrera jornada per certificar la salvació -quan a les darreres temporades ja la teníem al sac força abans- com, i sobretot, del mal joc que tret de partits puntuals, ha desplegat l'equip, especialment quan ha jugat com a visitant.

Anem a pams i detallem alguns aspectes que ens poden ajudar a entendre la situació. Primer de tot, cal recordar que l'objectiu del club any rere any és el de la permanència i per tant, des d'aquest punt de vista, ningú pot negar que l'ha complert. I punt, res a dir en contra. Segon, difícilment d'on no hi ha no en raja. Amb això vull dir que quan no hi ha calè és complicat aspirar a treure el cap per la zona mitja de la taula o, ja no ho dic, classificar-se per disputar la Copa del Rei o els play-offs per al títol. En aquest sentit, si ens creiem els pressupostos publicats a diferents Webs comprovarem que els 4 darrers equips de la lliga (per aquest ordre Manresa, Alacant, Menorca i Granada) tenen un pressupost "oficial" de 3,6 milions €, bastant baix si es comparen amb equips més potentats doncs després ja ens anem als 4,5 milions i pujant. Sospito que aquesta xifra no deu donar per a gaire si comptem les fitxes dels jugadors (deu ser una bona part del pastís), viatges, arbitratges, etc. bo i més si els 4 equips més pobres han ocupat els 4 darrers llocs (i menorquins i granadins que han perdut la categoria). Clar que posats a fer comparacions, podríem pensar també en el Fuenlabrada i el Valladolid, que amb pressupostos igual de baixos, han fet campanyes molt millors i han estat dues veritables revelacions (a falta d'una jornada tenen a tocar els play-offs).

Tercer aspecte: realment aquesta ha estat una temporada bastant fluixa si l'analitzem des d'un punt de vista estrictament esportiu. Mantenir la categoria amb tan sols 10 victòries (a falta d'una jornada) no diu gaire a favor de l'equip i més aviat fa pensar que si s'ha assolit l'objectiu no és tant per mèrits propis sinó per demèrits dels altres. De fet, si repassem els resultats, 6 les vam obtenir a la primera volta (i això després d'un inici desastrós amb 6 derrotes seguides) i a la segona només n'hem obtingut 4. Tot plegat, des que el Manresa va fer la gesta històrica de guanyar la lliga (quina gloriosa temporada la del 1997-1998, quan encara érem el TDK) enguany hem fet la pitjor classificació, tret de quan s'ha perdut la categoria (temporades 1999-2000 i 2005-2006) i el menor nombre de victòries, ja que ens hem mogut entre les 12 (mínim) i 16 (màxim). Fins i tot, en altres temporades aquestes 10 victòries haguessin estat sinònim de descens directe. Però si ho volem mirar com si tinguéssim el got mig ple, ens podríem consolar pensant que hi ha tres equips pitjors que el nostre i que al cap i a la fi, nosaltres hem fet les coses una mica millor. Qui no es consola és perquè no vol!

Quart aspecte: en tots aquests anys que porto veient partits he de reconèixer que enguany ha estat el pitjor en molt de temps, i no crec equivocar-me de gaire si dic que aquesta sensació és bastant general, per no dir unànime. Ja sabem que tenim un equip justet i dóna per al que dóna, que aquells temps que trèiem petroli de sota les pedres fa temps que els hem deixat enrere i que ens hem instal.lat en una certa mediocritat (tot sigui dit, el pressupost hi obliga). De fet, no podem demanar gaire espectacle i partits molt entretinguts al nostre pavelló quan hem estat l'equip menys anotador dels 18 que integren la lliga, amb una mitjana de només 65,3 punts per partit; per contra, som el 5è que rep menys punts (71,1 per partit) la qual cosa vol dir que en defensa els jugadors s'han posat les piles. Fins i tot, hem estat capaços de guanyar partits anotant menys de 60 punts i en aquest sentit, alguns en què ha intervingut el Manresa han estat rècord negatiu d'anotació conjunta (amb menys de 100 punts entre els dos equips o fregant la centena). Des del meu modest punt de vista, guanyar partits posant èmfasi en la defensa no és gens dolent si l'altre equip té el mateix talent ofensiu que el teu (més aviat pobre), però intentar-ho amb d'altres amb més recursos anotadors, és més complicat (com a molt s'aconsegueix que facin menys punts de l'habitual però sempre en faran més que tu). Repassant les dades, 4 d'aquests 10 victòries (el 40%) s'han aconseguit contra el Granada (ja descendit) i l'Alacant (avant-penúltim) i una cinquena contra l'equip que ha quedat per sobre nostre (San Sebastián).

Cinquè i ultim aspecte: al llarg de la temporada he estat llegint opinions en diaris i fòrums deixant a parir tant a alguns jugadors com a l'entrenador i el mateix president. I en algun cas diria que de forma injustificada i exagerada. Però ja se sap que quan les coses venen mal dades sempre es magnifiquen els defectes de l'equip (que en té, i molts) i es minimitzen les virtuts (que voldria pensar que alguna també en deu tenir). Com passa en el futbol, en l'esport de la cistella cada aficionat és també un entrenador i es pensa que en sap molt i si fos per alguns, els partits s'haurien de disputar amb tots els jugadors alhora, amb més d'una pilota i fent ara una defensa mixta, ara zonal i ara individual en una mateixa jugada. Però com a socis, tenen tot el dret a dir la seva, i jo el primer. Ara bé, jo no em mullaré dient que el cicle Ponsarnau (l'entrenador) ja s'ha acabat, que el President (en Josep Vives) hauria d'haver plegat fa temps i que cal fer fora tal o qual jugador i portar-ne no sé quin altre. M'imagino que la confecció d'una plantilla deu ser tan complicat com fer un Sudoku de dificultat màxima, tot i que amb el pressupost tan baix amb què ens hem de moure -i no compto que la temporada vinent sigui de vaques una mica més grasses- no hi ha més remei que buscar en el mercat jugadors bons i barats. I òbviament, esperar també que cap dels jugadors "franquícia" no es lesioni per no haver de fer un fitxatge exprés i que això faci desquadrar el pressupost de l'entitat. Tinc al cap uns quants noms que potser caldria ja descartar però me'ls guardo per mi. No conec les circumstàncies del que això podria suposar ni tampoc quins altres jugadors podrien ser els seus substituts. Ja ho anirem veient al llarg dels propers mesos.

Des d'aquí, i amb la temporada gairebé enllestida, felicitar el club Bàsquet Manresa, plantilla, treballadors i demés gent que han fet possible el "miracle" manresà. Ara bé, no val a badar si tots plegats volem continuar veient bàsquet (esperem que del bo) a casa nostra. Potser que ens prenguem aquest any com un seriós toc d'atenció per mirar de corregir errors que s'hagin pogut cometre. Recordem que com es diu en el món del màrqueting, una error, feblesa i/o amenaça detectada a temps pot acabar sent un encert, fortalesa o oportunitat. Tot sigui per tornar a veure imatges d'alegria i joia com aquestes dues que il.lustren aquesta entrada. Això sí, si el club ens pot estalviar una mica de neguit i patiment tampoc li diríem que no. Per acabar, us poso l'enllaç d'una entrevista recent al Carles Sixto, el seu gerent, que resulta molt interessant per saber com poden bufar els vents del bàsquet espanyol en un futur immediat.