Cursa d'Ossera (3): els óssos corredors

Ahir va ser el torn de la més que previsible darrera cursa de la temporada fins el setembre i com en d'altres, una molt agradable sorpresa. I aquí teniu uns quants motius que ho justifiquen. En primer lloc, és d'admirar la capacitat d'organització d'un poble tan petit com aquest i com la gent s'hi aboca de ple perquè tot surti bé i tothom estigui prou satisfet com per tornar-hi. De fet, parlant amb gent de l'organització vam saber que el límit de 100 persones és perquè aquesta és una xifra que encara és pot gestionar bé sense gaires problemes com per no haver de menester molta gent (p. ex. sense que hagi un corredor que faci d'escombra, us imagineu que algú es perdi en un corriol?).

Segon, és una cursa que malgrat en termes absoluts encara és minoritària, percentualment ha crescut força ja que ha passat de 8 corredors (no és cap broma!) l'any 2000 a 99 (als darrers anys es movia al voltant dels 50). Per tant, per un motiu o altre el salt ha estat molt important. I si bé crec que en això hi té a veure la popularització arreu de les curses de mitja distància, de ben segur que la bona organització i el bon caliu que hi ha també hi han contribuït molt. I sobre això del caliu, la iniciativa de fer un dinar a la plaça (per dir-ho d'alguna manera) del poble no fa més que reforçar el caràcter popular de la cursa (250 comensals). I si el dia acompanya -com va ser ahir- doncs encara millor.

Tercer, ja només sentint els comentaris de la majoria de gent i les samarretes que duien, es nota la diferència entre les curses de muntanya de les que no ho són. I sense conèixer gaire el món de les primeres, segueixo pensant que no estan fetes per mi. Prefereixo els recorreguts més planers i com ja he dit en altres escrits, no vull patir més de l'estrictament necessari per acabar amb una certa dignitat. A Ossera, des del primer moment la cosa ja s'enfilava ben amunt i els primers 4 quilòmetres han estat de pujada constant, amb un tram d'1 km realment "brutal", en què fins i tot haguessin calgut bastons (no permesos). És a dir, que en aquesta primera part, més que córrer molts hem acabat caminant. I no passa res perquè després ve el premi de la baixada. Efectivament, a partir del 5è quilòmetre ha estat quan he gaudit més de la cursa. El fet de deixar la zona de bosc i baixar per la pista que porta d'Ossera a l'Alzina d'Alinyà ha permès gaudir d'unes vistes de la Serra del Cadí realment fantàstiques. I ja per això ha pagat la pena el viatge. Per fer-vos una idea, els primers 5 km els he fet en 42':30" (aquest seria el temps normal per a una cursa completa de la mateixa distància) i els altres 5 (de baixada) en menys de 20 minuts (a menys de 4/km). De fet, en aquesta segona part de la cursa no he fet més que superar corredors (uns 20) i no me n'ha avançat cap. Tot plegat, he arribat per la meitat de la classificació amb un temps de poc més d'1 hora. Com veureu, no és cap meravella però ... què hi farem. El cos ja no dóna per a més i qui fa tot el que pot, no està obligat a fer-ne més.

Quart, vam esbrinar dos aspectes sobre els quals especulava en el "post" anterior, com són l'hora d'inici de la cursa i el nom del poble (aquest més que previsible). Del primer, ens van dir que si es començava al migdia era perquè a aquesta hora acostuma a girar-se vent i faria més agradable la cursa (tot i que l'altitud del recorregut ja contribuïa a mitigar la calor). Per tant, ens creurem aquesta explicació (no hem de pensar el contrari) i descartarem que sigui perquè la gent tingui prou temps com per arribar a Ossera, tenint en compte la seva complicada accessibilitat (des de Manresa vam comptar uns 110 km i unes 2 hores de viatge). I sobre el nom del poble, ja podeu pensar que la possibilitat que derivés d'un lloc d'amuntegament d'ossos humans era perfectament descartable. Més aviat derivaria de l'animal plantígrad que tan bones estones ens va fer passar a la gent de la meva generació quan érem petits, veient per la tele la fantàstica sèrie de dibuixos animats de "El bosc de Tallac" (qui no recorda els ossets Jacky i Nuka?).

Efectivament, al núm. 60 de la revista "Flor del Vent" (primavera del 2009) de l'Associació Vall de la Vansa i Tuixent hi ha, justament, un article d'en Zacaries Camp sobre la introducció de l'ós bru al Pirineu i que entre altres aspectes, parla dels topònims derivats d'aquest animal que hi trobem escampats. Per exemple, el torrent del Grau de l'Ós (al Moixeró), el Collet de les Basses de l'Ós (al Cadí) o el Portell de l'Ós (a la Serra del Verd). I el més clar seria el del poble d'Ossera, el topònim del qual derivaria del mot llatí Ursus i que evolucionaria a Orsera per designar un indret encimbellat dalt d'una roca per on segurament s'aconseguia estimbar els óssos cap a la vall.

Per acabar, permeteu-me que en un darrer "post" dedicat a Ossera us pengi més fotografies de l'ambient que s'hi va viure, a fi de no atapeir en excés aquest. Ja que les tinc, aprofitem-les. Fins després.