dijous, 30 de juliol del 2009

Balanç de les curses: algunes curiositats

Tot i el dubte de si finalment participaré a la cursa de Bagà, i amb la més que previsible aturada de l'agost, crec que ha arribat el moment de fer un breu balanç de la meva minitemporada atlètica. Sense comptar la primera que vaig fer a Manresa (el 2007), enguany he corregut 17 curses en 7 mesos dels quals us ofereixo tot seguit unes quantes dades a mode de curiositat, totes extretes o calculades a partir de la taula que podeu consultar al menú de l'esquerra de la pantalla:
  • Pel que fa a la distància, tenim tres mitges maratons, deu curses de 10 km, dues de més de 13 km. i altres dues de més de 10 km. En total, poc més de 211 km. repartits en dos parells de sabatilles i que equivalen a 5 maratons. Aleshores, per què plantejar-me de fer-ne una com ja estic fent?
  • Si ens fixem en el seu perfil, tenim dues que podrien considerar-se de muntanya (Moià i la darrera a Ossera), mentre la resta presenten un perfil molt més suau, amb desnivells assumibles i algunes gairebé planes.
  • En termes geogràfics, crida l'atenció que no hagi participat a cap cursa per les comarques tarragonines i les que he fet es reparteixen per les de Barcelona (7), Lleida (8) i Girona (2). Destaquen el Bages (amb 4) i l'Anoia, Pla d'Urgell i Segrià (amb 2 cadascuna). Ho podeu veure al mapa amb més detall.
  • Quant als meus resultats, si mirem les classificacions tenim que la pitjor ha estat Ossera (vaig ser superat pel 58% de corredors), seguida de Sitges (55%), Moià i Sallent (50% a ambdues). Per contra, la millor és Girona (només em van avançar el 25% de tots els corredors), Lleida (27%) i Igualada (29%) . A la resta m'he classificat dins el primer tercil aproximadament.
  • Donant per fet que amb uns quants corredors hem coincidit en més d'una cursa, he compartit patiments amb unes 7.500 persones que repartits entre les 17 curses, tenim una mitja d'unes 430 per cursa. Això ja dóna una idea de com he fugit sempre de les curses multitudinàries. De fet, només les de Sitges (i amb diferència), Banyoles, Girona i Lleida han superat amb escreix aquest valor. Per contra, destaquen les dues darreres -Callús i Ossera- amb "només" un centenar de persones.
  • Aquestes 17 curses m'han suposat una despesa de 175 EUR i un preu mitjà d'inscripció de 10,3 EUR (comptant la cursa de Vilonova del Camí que era gratuïta). A canvi, i deixant de banda el plaer de participar-hi, m'he fet amb unes quantes samarretes (m'agraden especialment la de Vilanova de Bellpuig, els Templers i la de Torà), unes malles (Solsona), una tovallola de platja (Ossera), una estoreta (Sant Vicenç de Castellet) i el que potser és el millor regal o el més pràctic, una motxilla que estic utilitzant en viatges de curta durada (Igualada).
Esperem que més endavant tingui oportunitat de fer un altre "post" com aquest perquè això voldrà dir que hauré fet unes quantes curses més.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Cursa de Bagà: la darrera ... segur?

Doncs a veure si resultarà que la d'Ossera no serà la darrera cursa abans del més que merescut descans. M'explico: resulta que per raons familiars és possible que durant aquest cap de setmana m'hagi de moure pel Berguedà, bàsicament entre Puig-reig i Berga i aprofitant l'ocasió, potser ens acostem a la vila de Bagà i córrer la seva XVIII Cursa Popular. Per la poca informació de què disposo i el que he trobat al Web, crec que serà una cursa força reduïda, pel que fa al nombre de participants. He mirat les classificacions dels dos darrers anys i el llistat d'inscripcions de la d'enguany i bé, no us diré que haurem de córrer en família però ni molt menys serà una cursa multitudinària. Si fins ara la d'Ossera ha estat la més reduïda quant a participació, aquesta encara ho pot ser més. Però no volguem fer d'Aramís Fuster i no avancem esdeveniments futurs. Ja es veurà. A més, quantes vegades hem dit que el criteri del nombre de participants no és vàlid per qualificar una cursa de "popular"? Aquella dita popular que diu "com més siguem, més riurem" no s'ajusta sempre al món de les curses (us remeto als "posts" de les darreres de fetes).

Aquesta té de bo per mi que es fa el dissabte al matí i això vol dir que un cop feta, tinc la resta del dia i del cap de setmana per a altres coses. És clar que dir això pot donar a entendre que el fet de córrer curses està esdevenint una obligació, més que una opció que trio lliurament. No és ben bé així. El que passa és que a les darreres setmanes he reduït dràsticament el meu règim d'entrenaments i si abans sortia 4-5 vegades per setmana, d'ençà la cursa de Callús gairebé no entreno i les úniques ocasions que tinc per córrer són, justament, les curses. Suposo que en això hi té molt a veure factors com ara la calor, una dosis excessiva de mandra i que com sempre, allò que comença com un "boom" i t'hi impliques molt i molt recorrentment, després s'apaivaga una mica i t'ho comences a agafar amb una mica més de calma. Altrament dit, us confesso que si aquesta cursa fos en diumenge, de ben segur ni m'hagués plantejat de participar-hi. El company Xavi ens va proposar d'anar a la vila maresmenca d'Orrius per una altra cursa però, entre que m'agafa més lluny i que, sobretot, es fa el capvespre del dissabte, no em resulta tant atractiva.

A més, la de Bagà té un altre aspecte a favor com és la seva distància, de 8,5 km. (mentre la d'Orrius és d'11). I malgrat que crec haver demostrat amb escreix que aguanto força bé les curses una mica més llargues, no em vindrà pas malament fer-ne una altra un pèl més curta. Ja que no he entrenat gaire darrerament, el meu cos m'ho agrairà i no voldria espréme'l més de l'estrictament necessari, ara que estem a les escorrialles de la temporada. I d'altra banda, té unes característiques òptimes per a les meves modestes possibilitats com són el ferm (asfalt) i el seu perfil (un desnivell acumulat a priori assumible).

Per acabar, si finalment anem a Bagà tindrem l'oportunitat de passar una bona estona en una vila que no coneixem gaire i on hi hem estat ben poques vegades, tot i tenir prou elements d'interès com per visitar-la amb més freqüència. Però això ja serà objecte d'un altre "post".

dissabte, 25 de juliol del 2009

Bàsquet Manresa: els "Ricoh" també ploren!

Permeteu-me que en un blog de curses com aquest faci una incursió -no és la primera, però- en un esport com és el bàsquet que no té res a veure, encara que per practicar-lo també cal córrer. Si mireu el meu perfil i Webs que tinc enllaçats comprovareu que no deixa de tenir certa lògica en ser, més que un aficionat, un "patidor" (confesso que és l'únic esport que de vegades em treu de polleguera). Es tracta de la notícia preocupant de la desvinculació de la marca Ricoh com a patrocinador del Bàsquet Manresa per a la temporada 2009-2010, després de 6 anys de col.laboració. S'obra ara un període d'incertesa al voltant de la immediata viabilitat del bàsquet manresà en la màxima categoria nacional, encara que des del club ja s'ha assegurat que no corre perill l'inici de la lliga. A això cal afegir-hi, però, les dificultats per cobrir encara el pressupost de la temporada present que ha finalitzat, malgrat que sembla s'està en un bon camí (augment del nombre de patrocinadors menors i de les seves aportacions, ingressos extres per venda de samarretes -com la de la imatge-, ampliació de capital, etc.).

Per a qui no estigui al cas d'aquest món (recordem que malgrat ser un esport que ens acostuma a donar certes alegries, tant a nivell de clubs com de selecció, sempre ha estat a l'ombra del futbol), hauria de saber tres coses:
  1. Pel que fa al cas concret del Manresa, dir que aquest club pot considerar-se un molt bon trampolí d'imatge de marca per al patrocinador atès que tot i la seva modèstia (quant a pressupost, massa social, repercussió territorial, etc.) deu ser dels clubs amb una millor relació pressupost-classificació final. I malgrat que ja han passat els dies en què amb 4 xavos aconseguia fites inimaginables (qui no recorda la proesa de ser campió durant la temporada 1997-1998) és innegable que, si bé en un altre nivell, això encara es dóna ja que hem d'estar prou contents de mantenir-nos en una lliga tan competitiva com l'espanyola. I no compto que en termes comparatius li surti gaire car al patrocinador (p. ex. segons xifres oficials, l'aportació de Ricoh es xifrava en uns 450.000€ que d'acord amb el pressupost del club d'enguany, suposa al voltant de només un 13%).
  2. Aquest no és un cas aïllat ja que altres clubs es troben en una situació similar, i alguns de molt més potents (llegiu aquesta notícia del diari manresà Regió 7). En el fons la notícia reflecteix l'impacte de la crisi econòmica en el món de l'esport en general i l'estructura molt feble de certs clubs que han basat bona part de la seva supervivència en patrocinadors vinculats amb el sector immobiliari (recordem el cas de l'Akasvayu de Girona). En el moment que aquest ha fet fallida, una de les següents peces del dominó en caure ha estat la del bàsquet. I si esteu una mica al cas del bàsquet d'altres competicions (les anomenades categories LEB Oro, LEB Plata, etc.) fins i tot hi ha problemes per fer lligues amb un mínim d'equips, doncs alguns o bé han desaparegut literalment del mapa esportiu nacional, o bé han renunciat a jugar-hi i han preferit fer-ho en categories més barates.
  3. De fa temps es critica l'entrada de diner públic en equips professionals (se suposa són entitats privades) mitjançant Ajuntaments, Diputacions provincials, Caixes d'Estalvi, etc. D'una banda, això pot significar desviar recursos que d'altra manera podrien destinar-se a àmbits, aparentment, més prioritaris des d'un punt de vista de la ciutadania (sanitat, educació, cultura, transport públic, etc.). D'una altra, per a certes ciutats tenir un equip en la màxima categoria nacional és un aparador esportiu, podríem dir com una mena de "màrqueting urbà" a través de l'esport, els beneficis del qual ningú en dubte encara que siguin molt més difusos. Deixant de banda discussions al respecte -que n'hi ha- el que sí és cert és que a l'ACB hi ha uns quants clubs que sense aquests diners haurien deixat d'existir fa temps, mentre que per al cas que ens pertoca, el Bàsquet Manresa és un dels clubs que rep menys ajudes institucionals. I és clar, per a molta gent això és competència deslleial ja que no tothom "juga" amb les mateixes normes. Ara bé, en temps com els actuals de ben segur això es veu mitigat pel fet que les mateixes Administracions que abans apostaven pel bàsquet, ara han tancat l'aixeta.
Tot plegat, que el Bàsquet Manresa ha estat un club que sempre ha sabut optimitzar al màxim els seus escassos recursos i en què crec que molts altres s'haurien d'emmirallar. Tot i així, cada cop costa més treure petroli de sota les pedres i arribarà un moment que l'anomenat "miracle Manresa" deixarà de ser-ho. Durant molts anys els pressupostos de molts clubs s'han disparat d'acord amb la idea que la nostra és la segona lliga més potent del món (darrera la NBA) i que això requereix també tenir equips potents (en jugadors, salaris, infraestructura, etc.). El que passa és que al nostre país n'hi ha molt pocs amb prou capacitat com per fer ombra al Barça, Madrid, Vitòria, Unicaja i para de comptar. És a dir, hi ha el risc que com a tal, aquesta lliga tingui els dies comptats.

I pensar que amb la milionada de diner que darrerament s'està movent en el futbol del nostre país (que si Ronaldo, Kaká, Eto'o, Ibrahimovic i vés a saber quants jugador més), tant en concepte de traspàs com de salari, es podria cobrir els pressupostos de molts equips de bàsquet durant una bona pila d'anys. Ja ho diuen que el món està molt mal repartit!

dimecres, 22 de juliol del 2009

Cursa d'Ossera (4): fotos

Com us anunciava al darrer "post" d'Ossera, un penjo unes quantes fotografies (8) perquè us feu una idea de l'ambient que s'hi va viure, i que crec es pot qualificar d'autènticament popular. Hi podeu veure:

- El moment de fer la inscripció (res de fer-la per endavant i per Internet sinó en el mateix moment d'arribar-hi).
- El lloc de sortida i arribada (tant petit que no hi cabrien més de 100 persones apilotonades).
- Els dos "corredors" d'una de les curses populars (els altres dos pertanyen a la categoria de veterans);
- Un grup de corredors que van aprofitar la cursa per fer un comiat de solteria (us recordeu una d'aquelles 10 raons que deia per córrer?).


- Una fotografia que "immortalitza" el moment de la sortida que ja de bon principi, s'enfilava costa amunt.
- Jo descansant després d'arribar. Em podeu veure amb la samarreta de la cursa de Bell-Lloc d'Urgell.
- Els trofeus, una cosa que mai obtindré a cap cursa. I finalment,
- Una fotografia del dinar popular a la plaça del poble. Fixeu-vos en els tendals que van haver-hi de muntar per donar ombra a uns 250 comensals.

Si voleu veure unes quantes fotos més, cliqueu en aquest enllaç. Per acabar, permeteu-me unes poques línies d'un dels elements d'interès d'aquesta zona i del qual a l'anterior "post" ja us en feia cinc cèntims. Es tracta del Museu de les Trementinaires a Tuixent. Petit, modest però amb prou informació en vídeo i panells com per adonar-te del mèrit que tenia aquesta professió i de com de magres les devien passar les persones (bàsicament dones) que s'hi veien obligades a fer-la. Curiosa i realment colpidora l'entrevista amb la darrera trementinaire -la Sofia Muntaner- (acompanyada del seu marit), un veritable exemple de testimoni oral de la història recent d'una professió ja perduda. Ja només pensar en els trajectes que recorrien a peu (de punta a punta de Catalunya) durant mesos, ens podem imaginar la seva duresa. I nosaltres que ens esforcem per acabar una cursa de 10 km! És ben bé que amb tantes comoditats a què estem acostumats avui dia, correm el risc de perdre de vista el gran salt que ha fet el nostre país en poques dècades.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Cursa d'Ossera (3): els óssos corredors

Ahir va ser el torn de la més que previsible darrera cursa de la temporada fins el setembre i com en d'altres, una molt agradable sorpresa. I aquí teniu uns quants motius que ho justifiquen. En primer lloc, és d'admirar la capacitat d'organització d'un poble tan petit com aquest i com la gent s'hi aboca de ple perquè tot surti bé i tothom estigui prou satisfet com per tornar-hi. De fet, parlant amb gent de l'organització vam saber que el límit de 100 persones és perquè aquesta és una xifra que encara és pot gestionar bé sense gaires problemes com per no haver de menester molta gent (p. ex. sense que hagi un corredor que faci d'escombra, us imagineu que algú es perdi en un corriol?).

Segon, és una cursa que malgrat en termes absoluts encara és minoritària, percentualment ha crescut força ja que ha passat de 8 corredors (no és cap broma!) l'any 2000 a 99 (als darrers anys es movia al voltant dels 50). Per tant, per un motiu o altre el salt ha estat molt important. I si bé crec que en això hi té a veure la popularització arreu de les curses de mitja distància, de ben segur que la bona organització i el bon caliu que hi ha també hi han contribuït molt. I sobre això del caliu, la iniciativa de fer un dinar a la plaça (per dir-ho d'alguna manera) del poble no fa més que reforçar el caràcter popular de la cursa (250 comensals). I si el dia acompanya -com va ser ahir- doncs encara millor.

Tercer, ja només sentint els comentaris de la majoria de gent i les samarretes que duien, es nota la diferència entre les curses de muntanya de les que no ho són. I sense conèixer gaire el món de les primeres, segueixo pensant que no estan fetes per mi. Prefereixo els recorreguts més planers i com ja he dit en altres escrits, no vull patir més de l'estrictament necessari per acabar amb una certa dignitat. A Ossera, des del primer moment la cosa ja s'enfilava ben amunt i els primers 4 quilòmetres han estat de pujada constant, amb un tram d'1 km realment "brutal", en què fins i tot haguessin calgut bastons (no permesos). És a dir, que en aquesta primera part, més que córrer molts hem acabat caminant. I no passa res perquè després ve el premi de la baixada. Efectivament, a partir del 5è quilòmetre ha estat quan he gaudit més de la cursa. El fet de deixar la zona de bosc i baixar per la pista que porta d'Ossera a l'Alzina d'Alinyà ha permès gaudir d'unes vistes de la Serra del Cadí realment fantàstiques. I ja per això ha pagat la pena el viatge. Per fer-vos una idea, els primers 5 km els he fet en 42':30" (aquest seria el temps normal per a una cursa completa de la mateixa distància) i els altres 5 (de baixada) en menys de 20 minuts (a menys de 4/km). De fet, en aquesta segona part de la cursa no he fet més que superar corredors (uns 20) i no me n'ha avançat cap. Tot plegat, he arribat per la meitat de la classificació amb un temps de poc més d'1 hora. Com veureu, no és cap meravella però ... què hi farem. El cos ja no dóna per a més i qui fa tot el que pot, no està obligat a fer-ne més.

Quart, vam esbrinar dos aspectes sobre els quals especulava en el "post" anterior, com són l'hora d'inici de la cursa i el nom del poble (aquest més que previsible). Del primer, ens van dir que si es començava al migdia era perquè a aquesta hora acostuma a girar-se vent i faria més agradable la cursa (tot i que l'altitud del recorregut ja contribuïa a mitigar la calor). Per tant, ens creurem aquesta explicació (no hem de pensar el contrari) i descartarem que sigui perquè la gent tingui prou temps com per arribar a Ossera, tenint en compte la seva complicada accessibilitat (des de Manresa vam comptar uns 110 km i unes 2 hores de viatge). I sobre el nom del poble, ja podeu pensar que la possibilitat que derivés d'un lloc d'amuntegament d'ossos humans era perfectament descartable. Més aviat derivaria de l'animal plantígrad que tan bones estones ens va fer passar a la gent de la meva generació quan érem petits, veient per la tele la fantàstica sèrie de dibuixos animats de "El bosc de Tallac" (qui no recorda els ossets Jacky i Nuka?).

Efectivament, al núm. 60 de la revista "Flor del Vent" (primavera del 2009) de l'Associació Vall de la Vansa i Tuixent hi ha, justament, un article d'en Zacaries Camp sobre la introducció de l'ós bru al Pirineu i que entre altres aspectes, parla dels topònims derivats d'aquest animal que hi trobem escampats. Per exemple, el torrent del Grau de l'Ós (al Moixeró), el Collet de les Basses de l'Ós (al Cadí) o el Portell de l'Ós (a la Serra del Verd). I el més clar seria el del poble d'Ossera, el topònim del qual derivaria del mot llatí Ursus i que evolucionaria a Orsera per designar un indret encimbellat dalt d'una roca per on segurament s'aconseguia estimbar els óssos cap a la vall.

Per acabar, permeteu-me que en un darrer "post" dedicat a Ossera us pengi més fotografies de l'ambient que s'hi va viure, a fi de no atapeir en excés aquest. Ja que les tinc, aprofitem-les. Fins després.

divendres, 17 de juliol del 2009

Cursa d'Ossera (2): algunes pinzellades

Com ve sent habitual abans de cada cursa, i seguint la finalitat del blog de combinar informacions de les curses amb d'altres de tipus geogràfic, un escrit amb algunes pinzellades sobre el poble d'Ossera i rodalies, de què s'hi pot fer, visitar, etc. Es tracta d'un nucli de poc més de 20 veïns que forma part del municipi de La Vansa i Fórnols i es troba dalt d'un turó a la vora de la vall d'Ossera, a una altitud d'uns 1.250 m i dins el massís del Port del Comte. Es localitza en un racó de món que hi has d'anar expressament perquè les comunicacions no són, diguem-ne, d'allò més còmodes. Com us deia en el "post" anterior cal viatjar-hi amb un carregament de pastilles contra el mareig perquè si mireu un mapa, la carretera d'accés se les porta. Nosaltres vindrem des de Manresa en direcció Solsona, Sant Llorenç de Morunys, Port del Comte i Tuixent, per després seguir per Fórnols i Sorribes. Ja són ganes per tan sols una cursa!

El poble és un dels nombrosos exemples de despoblament de les àrees de muntanya catalana i de posterior "repoblació" per part de gent "neorural", vinguda de la ciutat. Per fer-nos una idea, l'any 1981 hi vivien només 18 persones (us imagineu gairebé una vall per a vosaltres sols!) amb un procés de reducció de la població molt més accentuada que a la resta de la comarca de l'Alt Urgell, per la qual cosa el cas d'Ossera seria el d'un poble per tancar o en estat de "mort clínica". Tot i així, a la dècada dels 80s hi ha una petita revifalla per l'establiment d'un grup de persones de procedència urbana, de famílies amb criatures (per exemple, el 2001 hi havia 35 persones). Aquest augment de població, en si mateix molt modest és, però, molt important per la dimensió qualitativa més que no pas quantitativa, ja que en una zona de muntanya un component de població fixa en edat productiva i reproductiva (amb nens) té un efecte multiplicador que es tradueix en, per exemple, coses tan importants com poder mantenir oberta l'escola i altres aparentment no tant (però que també ho són des d'un punt de vista simbòlic) com la celebració de la festa major, a més d'una certa dinamització de l'economia local (amb activitats artesanals relacionades amb l'alimentació, herbes aromàtiques i medicinals, mobles, etc.), que es veu complementada per la possibilitat de fer de monitor a les estacions d'esquí de fons durant l'hivern. Si voleu saber més sobre aquesta qüestió demogràfica, visiteu aquest enllaç amb un treball fet per dos col.legues meus del Dpt. de Geografia de la UAB (els professors Antoni Tulla i Joan Manuel Soriano).

Pel que he pogut saber de la informació trobada a Internet, el poble ve a ser una mena de petit (faltaria més!) mercat d'artesania, destacant les herbes, l'elaboració de formatges i melmelades i escultures vàries. Sense ànims de fer propaganda -no conec cap dels noms que citaré tot seguit- us heu de quedar amb els de Cal Nogué (pel tema de les herbes), Cal Codina (formatge de cabra), Cal Garrell (mel), Cal Casal (melmelada i bolets), Can Peretó (les escultures d'en Nico de Winter), entre d'altres. Per a més informació, podeu veure aquest folletó informatiu de les activitats artesanals i aquest altre enllaç sobre la relació entre artesania i turisme.

I dins d'aquest petit ventall d'activitats o atractius per veure i gaudir, deixeu-me que en destaqui dos de concrets: d'una banda, el formatge de cabra Serrat Gros, considerat un dels millors d'elaboració artesanal de Catalunya. De fet, ha rebut nombrosos reconeixements al Concurs de Formatges Artesans del Pirineu de la Fira de Sant Ermengol de la Seu d'Urgell, especialitzada en la promoció de quelcom tan fantàsticament saborós com són els formatges dels Pirineus (no només catalans). I de l'altre, el Museu de les Trementinaires, al poble de Tuixent. Es tracta d'un d'aquells petits museus que podem trobar en molts pobles de la nostra geografia catalana, no gaire coneguts, que de ben segur no tenen prou interès com per justificar un viatge però que un cop s'hi és, resulta una sorpresa agradable. En aquest cas, el museu pretén donar a conèixer aquest ofici -bàsicament femení- que consistia en l'elaboració de remeis medicinals a partir de diverses plantes; de fet, el nom prové de la trementina, el remei que mes popularitat va assolir i que s'extreia de la resina de pi roig i era utilitzat contra el dolor, els cops, torçades, úlceres i picades d'aranya i escurçons.

Per cert, confesso el meu desconeixement de l'origen del nom del poble. Realment tindrà alguna relació amb el significat comú d'una ossera, és a dir, lloc on es conserven els ossos humans? Si és així, renoi, una mica tètric per batejar un poble. Potser sí que en algun moment de la seva història va ser un poble mort, mai millor dit!

dilluns, 13 de juliol del 2009

Ossera (1): la darrera cursa?

Després d'uns quants dies de silenci, torno a reprendre el fil del blog per dir que la propera cursa, si no succeeix res, serà a Ossera. Aquesta no estava prevista en el meu calendari i de fet, si mireu el darrer "post" sobre les curses prevacacionals (23 de juny) us n'informava de la de Bell-lloc, Callús (aquestes dues ja fetes) i d'un parell més. Doncs bé, no és que aquesta no la tingués controlada però no entrava en les meves preferències ja que si feu una ullada a la informació de l'enllaç comprovareu que és de muntanya, amb un desnivell acumulat a tenir en compte per a gent que, com jo, no està gens acostumada a aquest tipus de curses i que més aviat, les evita. Recordo la dels 2 Turons a Moià (al mes de gener i ja ha plogut molt d'ençà aleshores) i com en el corresponent escrit deia que m'havia servit per descobrir que difícilment en tornaria a córrer cap més. Doncs bé, sembla que m'hauré de menjar les meves pròpies paraules ... i amb patates.

Estem al tram final de la minitemporada i no he trobat cap altra cursa que m'atregui especialment. Aquesta podria ser una perfecta excusa per acomiadar-me i esperar el mes de setembre per començar de nou. Però no, com un dels meus objectius amb això de les curses és passar-m'ho bé i conèixer racons de món que d'una altra manera dubto que m'hi deixés caure, aleshores farem que l'esforç extra que em suposi fer la cursa quedi en un segon pla, darrera la possibilitat de passar un bon cap de setmana en un poblet del Pirineu i allotjant-nos en una casa de turisme rural. Amb aquesta idea, i esperonat pel col.lega Frans (ell sí que en tenia ganes!) ens hem posat a organitzar la sortida i ja ens hi hem inscrit. D'altra banda, la cursa sembla que s'ajusti del tot bé a la idea de "popular" ja que després hi ha un dinar per a tothom (acompanyants inclosos) a més de les curses per a nens (que no sempre hi són), la qual cosa fa més atractiva la sortida per a famílies. A part d'això, val a dir que serà una cursa minoritària ja que el límit d'inscripcions és de 100 i la veritat és que no m'estranya. I n'avenço uns quants motius possibles que ara em vénen al cap:

- L'hora de la cursa és a les 12:00 del migdia. I és clar, a mitjans de juliol això pot dissuadir a més d'un d'anar-hi per la més que previsible calor que pugui fer, malgrat que el recorregut transcorri per paratges d'una certa altitud.

- L'accessibilitat d'Ossera és prou incòmoda ja que podria dir-se que és lluny de qualsevol lloc amb una mínima massa crítica de població. A més, si mireu un mapa de carreteres amb un cert detall, comprovareu que les que hi menen tenen prou corbes com per pensar en quantes pastilles contra el mareig caldrà prendre's abans. Entre una cosa i altra, sospito que si avancessin l'horari a la franja matinal (més lògica per l'època de l'any) encara hi vindria menys gent ja que hauria de matinar molt per ser puntual. Quan faci la crònica ja us diré el temps que m'hi hauré estat anant-hi des de Manresa.

- Una qüestió cabdal de logística per un poble tan petit i amb poc més de 20 habitants, en relació a l'organització del dinar previst per a després. I sobre aquest mateix aspecte, podríem pensar també en el problema d'on ficar tanta gent que pogués venir de fora (òbviament en cotxe particular) i si els serveis disponibles (bàsicament d'allotjament i restauració) tant al poble com a les rodalies tindrien possibilitats d'absorbir-la.

Tot plegat, que em sembla molt bé aquest límit en les inscripcions si es vol donar un bon servei i que tothom que hi vagi en surti content i amb ganes de tornar-hi l'any següent, malgrat els possibles mareigs. Per això, a la pàgina inicial d'informació del Web ja se n'informa.

A més, com us deia abans, les alternatives per aquest cap de setmana no em diuen gaire cosa; una cursa a Santa Margarida de Montbui de la qual no tinc gaire informació (el Web no en dóna) i la cursa naturista "Tal Qual" de Mollerussa. En aquest cas no nego que se'm va passar pel cap la seriosa possibilitat de córrer-hi. Ara bé, em fa pal anar-hi de nou cap a les Terres de Ponent -i més al capvespre- i sobretot, no estic gaire convençut de córrer tal com Déu ens va portar al món. Justament aquest cap de setmana hem estat a Sitges i hem pres el sol en una platja nudista (encara que no exclusivament doncs amb tota naturalitat hi havia gent que feia nudisme i d'altra que no). I pensava que no em sentiria gaire còmode si deixés el meu banyador dins la bossa, a més que tampoc vaig voler crear un clima de frenesí desenfrenat entre el sexe femení (bé, i també el masculí, tractant-se Sitges!). Ja, ja!! Potser que ho deixi per a l'any vinent quan la meva escassa reputació que encara conservo estigui ja sota mínims i m'importi un rave que algunes possibles fotos surtin publicades després al Facebook i altres plataformes d'accés universal.

I per acabar aquest "post", fixeu-vos que el títol porta el signe d'interrogant perquè en principi aquesta hauria de ser la darrera cursa de l'estiu. Ara bé, com diu el títol d'una pel.lícula de James Bond, "Never say never again". No seria la primera vegada que m'enganyés a mi mateix. En un posterior escrit ja us faré cinc cèntims d'Ossera i rodalies, què hi ha per fer, etc.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Cross de Callús (3): la crònica

Ahir al matí va ser el torn del Cross de Callús, una cursa molt jove (2ª edició) que va aplegar uns 120 corredors, un nombre no gaire alt però ... "ojo al dato" entre els quals en Just Sociats i Agustí Roc, dos campions del món en competicions de curses de muntanya (val a dir que era prevista també la participació d'en Josep Lluís Marichica, un altre crack que finalment, però, no va venir). Òbviament, ells dos es van repartir el podi en aquest mateix ordre sense deixar opció a cap sorpresa (vegeu-ne la foto). En aquesta cursa, vaig compartir "patiments" amb el Xavi i no pas amb el Frans (sembla que es reserva per a una cursa de muntanya a Ossera de mitjans de mes) i ens retrobaren de nou amb el Mariano, després d'unes setmanes d'inactivitat per culpa d'una lesió al braç.

Pel que fa a la cursa, dir primer de tot que finalment no vam haver de córrer per cap tram que estigués socarrimat per l'incendi del passat dilluns. Ja ho vam veure l'endemà mateix amb una sortida en bici amb el Frans -que a més ens va servir per conèixer bona part del recorregut de la cursa- i ahir ho vam confirmar. Dubtàvem del tram més oriental al voltant de la riera de Bellver però aquesta va fer d'aturador de les flames.

En segon lloc, malgrat que el meu temps no ha estat cap meravella, m'ha servit per entrar entre els 50 primers i, sobretot, dir que m'he sentit molt còmode. Com ja coneixia més o menys el recorregut, i amb la informació del perfil al cap, sabia que fins arribar al cementiri de Sant Sadurní de Callús (4,5 km.) tot era pujada sostinguda i fins i tot, amb algun tram força empinat. Per tant, res de "cremar-se" en aquests primers quilòmetres i de fet, en alguns moments el meu ritme superava els 5 minuts/km. A partir de la meitat de la cursa el recorregut era de baixada, malgrat alguns tobogans malparits, i tocava recuperar el temps esmerçat a la pujada. Però cap problema, tenia ben clar que no volia creuar la meta esbufegant i traient la llengua, i menys encara sabent que la Sílvia m'hi estava esperant càmera en ma (podeu consultar la classificació).

Tercer, tot i que la calor escalfava de valent no va impedir que em sentís molt millor que no pas a la cursa de Bell-lloc d'Urgell, malgrat el seu perfil força més planer. Mentre tot el recorregut d'aquesta darrera era a ple sol, a Callús hem tingut la sort que uns quants trams eren ombrívols i això va ser molt agraït pels corredors. Un aspecte a criticar -però que consti que ho esmento a tall de suggeriment de millora per a edicions posteriors- és el de l'avituallament de l'aigua ja que en lloc d'ampolletes donaven gots de plàstic. Val a dir també que això es va compensar en part perquè l'organització va posar dos punts d'avituallament (i no un) a més d'un altre amb dutxa (vegeu-ne la foto). Curiosament abans de sortir ja se'ns va avisar que dubtaven que aquesta tingués prou aigua per a tothom i per tant, potser els últims que hi van passar no se'n van beneficiar. Això sí, recomano que l'organització de la cursa no deixi escapar l'speaker (que li facin un contracte vitalici, si cal) perquè pel que m'ha dit la Sílvia i he vist amb els meus propis ulls, ha estat un autèntic animador.

Per últim, i el millor de tot, l'estona que vam poder gaudir a la piscina després de la cursa. No la coneixíem i com ens va sorprendre molt gratament -no és gaire gran i té molta ombra natural- de ben segur que aquest estiu jo i la Sílvia ens hi deixarem caure més d'un cop (i això que jo no sóc gaire amant de les piscines). En aquesta foto ens podeu veure i comprovar com l'edat ha començat a fer estralls en els nostres cossos; de ser dos autèntics "adonis grecs" estem passant a fer mèrits per a la reedició del càsting d'aquell anunci de TV que deia allò de "esos chorizitos y esas morcillitas". La llei de la gravetat és impecable i ja sabem on s'acaben acumulant els quilos de més. I això que som dues persones amb inquietuds esportives. Imagineu-vos si en joc de córrer ens hagués donat per fer "soffing"!!

Si voleu veure el recorregut de la cursa, cliqueu a la icona de sempre. Per cert, segons el programa, i lligant-ho amb el debat del mesurament de les curses d'un anterior "post", en aquest cas sembla que han clavat la distància "oficial" dels 10 km. I si voleu veure unes quantes fotos més, cliqueu en aquest enllaç.

View Interactive Map on MapMyRun.com

dissabte, 4 de juliol del 2009

Cross de Callús (2): algunes pinzellades

Encara que aquest Cross es fa demà, obro aquest "post" amb la intenció d'oferir una mica d'informació prèvia, no tant sobre la cursa -ja veurem com anirà- sinó més aviat de la vila de Callús i rodalies, ja que sospito que no deu ser gaire coneguda; de fet, bona part de la comarca del Bages no ho és, per a què enganyar-nos! Situada a la riba del riu Cardener, i propera a Manresa, és un dels municipis més petits de la comarca en extensió i tampoc és que vagi gaire sobrat de vilatans, amb poc més de 1.600 (potser és que ha viscut sempre a l'ombra dels nuclis veïns més potents com Súria i Sant Joan de Vilatorrada). Sembla ser que l'origen de Callús cal buscar-lo en el castell de Gotmar (datat de finals del segle IX) les restes del qual encara visibles al cim d'un turonet al marge esquerra del riu, mentre que el topònim provindria de "castellús", sinònim de "castellet" i que indicaria que es tractava d'una fortalesa de poca importància militar o de petites dimensions.

Aquest origen medieval no la fa diferent de moltes altres viles i la veritat és que no es tracta d'un nucli on valgui molt la pena de perdre-s'hi durant una bona temporada. Això sí, hi trobem diferents elements d'un cert interès que fan que si mai planifiquem una estada a la veïna Serra de Castelltallat (p. ex. per fer una mica de turisme rural) fora bo de tenir-los en compte per alguna visita o activitat. En primer lloc, a qui li agradi conèixer la història industrial de Catalunya, a Callús trobarà una petita mostra amb 3 colònies fabrils -Antius, Cortès i Can Cavaller- que van nàixer per allotjar als centenars de treballadors que vingueren per engruixir de ma d'obra el sector tèxtil. I tot i que ja fa temps que aquesta activitat ha desaparegut, a totes tres encara hi viu gent i s'hi pot veure el conjunt arquitectònic de la fàbrica, els habitatges dels treballadors i la casa de l'amo.

Segon, Callús també és un bon exemple de la història vinícola de la comarca durant el segle XIX, abans que la plaga de la fil.loxera ho arrasés tot. Així, als Manxons, a l'inici de la carretera cap a Sant Mateu de Bages, encara avui es conserven unes quantes tines agrupades en filera i construïdes en tàpia, on també hi havia l'hostal de Can Mastret, parada habitual dels traginers de la sal.

Tercer, i relacionat amb l'anterior, Callús forma part de l'anomenat "Camí de la Sal", de 38 km de llargada i que passa pels nuclis de Manresa, Sant Joan de Vilatorrada, Callús, Súria, Sant Mateu de Bages, Navàs i Cardona. Aquest camí, marcat com a GR 3 i variant 3.1 no pretén més que donar a conèixer els recorreguts per on es traginava antigament la sal des dels centres d'extracció de sal potàssica a les mines de Súria i Cardona. És un camí molt idoni per fer tant en BTT com a peu, encara que ens alguns trams, sobretot ja acostant-se a Sant Joan i Manresa, perd interès paisatgístic, és una mica artificiós i està deficientment senyalitzat.

Quart, la vila de Callús és coneguda a nivell comarcal per la seva festa de Caramelles i que ja ha esdevingut en una tradició centenària, encara que sembla que les de la veïna Súria són de les més conegudes de Catalunya; cada Pasqua, els seus carrers s'omplen de colles caramellaires i de ballestes -els artefactes amb què es fan arribar les flors als balcons- i que han inspirat un dolç típic callussenc que només es ven en aquesta època.

Cinquè i ultim, l'anomenat "Ecorail del Cardener", una iniciativa certament innovadora que aprofita les vies del tren com a transport turístic, mitjançant un ciclorail i un trenet petit a motor. El recorregut és de 8 km entre Callús i el Mas de Sant Iscle, aprop del Parc de l'Agulla, a Manresa i serveix per descobrir diferents punts d'interès històric i paisatgístic. Per la seva banda, a Callús hi trobem el baixador on s'ha adequat un antic vagó-restaurant de l'any 1930 com a Centre d'Acollida de Visitants i que fa les funcions de lloc de recepció, informació i venda de bitllets.

Per a més informació de la zona del Cardener, us recomano que consulteu el Web del Consorci de Promoció Turística del Cardener, que d'ençà la seva constitució l'any 2001 està fent una tasca molt bona en la promoció d'un territori que dins el panorama turístic català és, per a molta gent encara, una mena de "terra ignota". O adreceu-vos directament a la seva seu, al nucli de Sant Martí de Torroella.