Salou: allò que el vent s'endugué

Ahir al matí jo i el Frans vam participar a la mitja marató de Salou, la meva quarta de l'any (ell en té una de menys) i la primera de la present temporada, després que la nostra darrera fos a Tàrrega, a principis de maig. Tenint en compte aquest llarg parèntesi i que a les darreres setmanes tampoc hem sortit gaire a entrenar (i encara menys distàncies més llargues de l'habitual), les previsions que ens havíem fet han estat, crec, força realistes perquè s'han acabat ajustant als nostres temps finals. En concret, havíem parlat d'assolir una marca més o menys semblant a la de Sitges (que va ser el nostre debut en aquesta modalitat) i la veritat és que ha estat un dit i fet; així, mentre jo he fet el mateix temps el Frans fins i tot l'ha millorat en un minut llarg. Per tant, podem fer vàries lectures: la negativa seria que com no hem progressat gaire en tot aquest temps que portem corrent, aleshores ja no val la pena que aspirem a aconseguir res de molt millor; per contra, si ens ho agaféssim pel cantó positiu podríem dir que tot i els quilòmetres que portem acumulats i la nostra anàrquica preparació, encara ens aguantem prou bé i acabem mitges maratons amb la suficient dignitat com per no arribar a la meta arrossegant-nos pel terra traient la llengua. Si mireu la classificació, el Frans ha acabat una mica per sota de la meitat i jo una mica per sobre. Fins el km. 17è hem anat més o menys junts però després ja no li he pogut seguir; és més, en aquests 4 darrers quilòmetres, quan he vist que les cames anaven un pèl més justes, m'he deixat anar una mica doncs he pensat que no valia la pena fer cap bestiesa de la qual després m'hagués de penedir.

Tot plegat, crec que ens podem donar per satisfets, bo i més considerant que les condicions del temps no han estat les més idònies ja que com bé anunciaven els pronòstics meteorològics, el vent ha estat el gran protagonista, amb ratxes de força 6-7 (això vol dir entre 40 i 60 km./hora o a efectes pràctics i visuals, que tots els arbres es mouen i que és difícil de caminar contra el vent). No ens ha deixat en tota la cursa, durant bona part ha bufat de costat i de cara i m'atreviria a dir (potser ja peco de massa optimisme) que si no hagués estat per això, hi hagués hagut una millora general de les marques; en el meu cas concret, potser no per assolir el meu rècord personal però sí per acostar-m'hi. En aquest sentit, segurament la part del recorregut en què hem hagut de fer el passeig marítim d'anada i tornada ha estat la pitjor perquè el vent bufava amb molta força i de cara i, a més a més, venia carregat amb sorra de la platja. Si a això afegim que era el tram final de la cursa i que molta gent ja venia "castigada" (jo entre ells) doncs potser per això explicaríem els temps finals. Perquè us feu una idea de la violència del vent, hi ha hagut un moment de perill just al passeig marítim (km 17è) quan ha volat pels aires una antena parabòlica i ha caigut, com si d'una guillotina es tractés, davant d'uns quants corredors. I si voleu un altre exemple, l'organització s'ha vist obligada ha treure el típic arc inflable que dóna la sortida perquè de tant vent que feia, no havia manera que s'aguantés dret. De fet, en aquesta segona foto, podeu veure la Sílvia agafant-se-me fort perquè de tant lleugera que és hi havia perill que el se l'endugués!

Tot plegat, els dos hem finalitzat la cursa amb bones sensacions i ganes de fer-ne més, això sí, amb un meritori descans ja que com diu la dita, "qui no té un all té una ceba. Tan jo com ell arrosseguem de fa un temps algunes molèsties, jo als isquiotibials i ell al genoll. De totes formes, si encara segueix viva la idea de fer una marató l'any vinent, he de reconèixer que just entrar a la meta el primer que vam comentar va ser que ens calia encara uns bons entrenaments.

Pel que fa a l'organització de la cursa, m'ha sembla força correcta i en la línia del que ja havia llegit en algun fòrum, amb un recorregut molt idoni per a qui busqui fer marca personal (deixant de banda la qüestió del vent), amb les referències de les distàncies perfectament marcades, tot i que algun tram m'ha semblat una mica avorrit perquè transcorria per les afores de Salou (vegeu-ne el recorregut). Però suposo que això ja és més aviat una qüestió de gustos personals. Fins i tot, l'organització ha tingut cura de la recuperació dels corredors i ha organitzat una pasta party a base de bols de macarrons amb salsa de tomàquet i formatge ratllat. Ja ho diuen que no hi ha res millor que menjar una mica pasta després d'una cursa d'aquesta distància. Si això és quelcom proporcional ja em veig amb una perola sencera després d'acabar una marató!

Per concloure aquesta crònica, dues qüestions més. Primera, de tornada des de Salou vam optar per l'interior (via Montblanc i en direcció a Igualada) i això ens va donar l'oportunitat de passar per uns poblets que amb prou feines coneixia. Vam fer parada i fonda a Sarral (comarca de la Conca de Barberà) i potser ens hi deixarem caure més endavant doncs malgrat que passant per la carretera aparentment no té gaire cosa a oferir al visitant, després descobreixes alguns elements d'interès com per exemple un celler modernista (obra de Pere Domenèch), alguns altres edificis d'aquest mateix estil construïts per antics "indians" que tornaren de les Amèriques enriquits, un museu de l'alabastre i les restes d'una antiga resclosa romana (l'única d'aquest tipus que encara trobem a Catalunya). I la segona qüestió és que contràriament al que és habitual en altres escrits anteriors a les curses que se centren en les pinzellades turístiques de la zona visitada, en aquest cas no ha estat així. El motiu que ho explica en bona part és que no he tingut temps de publicar-lo (i fer-lo ara potser tampoc tindria gaire sentit). Ara bé, també és cert que a nivell turístic, parlar de Salou és parlar del binomi sol i platja (per bé i per malament) i als darrers anys també de Port Aventura, del parc temàtic per excel.lència de l'estat espanyol i gosaria també a dir de tota la Mediterrània. No ens enganyem: una gran majoria del mercat turístic que s'acosta a aquesta part de la Costa Daurada ho fa atret per aquests dos recursos i la resta són, crec jo, ximpleries.

I un darrer afegit en aquesta mateixa línia vacacional; la cursa em va permetre passar per llocs que van ser una mena de "referent" en la meva vida personal de quan era força més jove (parlo dels temps de BUP i COU, allà pel segle XX) i que d'ençà aleshores no havia tornat a veure; és a dir, càmpings on més que dormir passàvem la ressaca, discoteques on fèiem el que podíem amb tot allò que se'ns posés pel davant, "xiringuitos" on per pocs calés omplies l'estómac, etc. Quins temps aquells!!

Mikimoto i la Marató de Dubai

Fent zapping ahir a la nit ensopego amb el programa d'en Miquel Calzada "Afers Exteriors" que, per al qui encara no l'hagi vist, li recomano sincerament si li interessa el tema dels viatges. Aquí no m'estendré en explicar amb detall en què consisteix perquè aquest no és l'objectiu de l'escrit. Només dir que el programa d'ahir tractava de Dubai, un petit país del Golf Pèrsic que als darrers anys està fent veritables esforços per fer-se un lloc en el mapa mundial. Ja coneixia per altres fonts que aquests esforços de màrqueting internacional consistien en bona part, en projectes urbanístics i arquitectònics realment faraònics (potser s'han equivocat de país) i que de llarg han traspassat la frontera de l'excentricitat i la sostenibilitat. De fet, sembla ser del tot cert el tòpic que es diu que en un territori de la mida de l'illa de Mallorca es concentra el 25% de totes les grues del món. Hi trobem l'únic hotel de set estrelles (el Burj Al Arab), el gratacels més alt del món (el Burj Dubai), el complex de luxe amb vivendes i hotels de tres illes artificials (les Illes Palm) i un llarg etcètera de iniciatives com aquestes que en un país més "normal" serien inviables per motius econòmics, ambientals, socials, etc. Per exemple, en aquest enllaç podeu veure una petita mostra ... i si no en teniu prou, una altra.

Però és clar, ja sabem que un país carregat de duros i governat per una dictadura monàrquica acaba esdevenint un territori megalòman. Em va cridar molt l'atenció, però, sentir que malgrat la idea general que se'n té, la seva riquesa no prové tant del petroli sinó d'altres sectors com el comerç internacional, inversions i finances, construcció i immobiliari i amb una presència cada cop més gran, també el turisme. Ara bé, quan tot aquest creixement econòmic basat en una bombolla se'n vagi en orris perquè aquesta esclati -de fet, ja està passant- aleshores potser el país haurà de tornar a dedicar-se a activitats més tradicionals com el nomadisme, pesca i comerç de pedres precioses. Penseu que Dubai es venia com una mena de Disneylandia per adults, la Manhattan del Desert, etc. i ara corre un seriós risc d'acabar sent una mena d'Islàndia en el desert, un conglomerat de ciutats-fantasma, de construccions a mig fer, amb milers de treballadors volent fugir, etc. (veure article).

Tant se val, deixant de banda aquest fenomen, el que volia comentar aquí és que aquestes iniciatives de fer-se un forat entre els països més potents del món s'ha vist també reflectit en l'àmbit esportiu. Per exemple, a inicis del 2008 va fer un intent d'incursió en el futbol anglès volent comprar el Liverpool, per la "mòdica" xifra de 670 milions€ (desconec el desenllaç); organitza un torneig de tennis de l'ATP, un altre de golf, un premi de Fórmula 1, una prestigiosa i milionària Copa del Món d'hípica (amb un premi de 6 milions$ per al genet guanyador) i sembla que també està estudiant la possibilitat de presentar la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics del 2020. En aquesta mateixa línia, també és el marc on se celebra la prova d'atletisme més cara del món, una marató que premia el guanyador amb 250.000$ i una "propineta" d'1 milió més si aconsegueix rebaixar el rècord mundial (2h:03m:59s). Per això, no escatimen esforços i incentius per fer d'aquesta marató una de primer nivell mundial, amb la participació del mític corredor etíop Haile Gebreselassie a les darreres dues edicions. Tot i així, ha demostrat que també és humà i no ha pogut fer-se amb el premi del rècord perquè ha marcat uns temps de 2:04:53 (2008) i 2:05:29 (2009). De fet, ell no és més que la punta de llança del domini abassegador dels corredors d'aquest país africà en aquesta prova (a la darrera edició, 8 entre els 10 primers, tant en categoria masculina com femenina).

Doncs bé, relacionant tot aquest "rotllo" amb l'inici de l'escrit, el que em va resultar curiós fou que en el programa d'en Calzada es va parlar d'aquesta marató, perquè va coincidir que una de les persones a qui va anar a veure hi participava (es veu que és de Granollers i que ja havia corregut la mitja marató d'aquesta localitat vallesana). A les imatges es veia com el presentador també hi corria però en cap moment com l'acabava, ni ho va dir explícitament. Per tant, sense voler ser desconfiat, dubto que l'hagués acabat i tampoc m'he entretingut en mirar les classificacions per confirmar-ho. Curiosament, una part de la cursa (2009) va anar acompanyada d'un fort aiguat, cosa molt inhabitual en aquest racó de món i època de l'any (per cert, la cursa es fa el gener). De fet, segurament la millor època per viatjar-hi va del novembre-desembre al febrer-març ja que després comença la temporada de calor.

I a tot això, potser us esteu demanant perquè alguns dels darrers escrits versen sobre maratons. Suposo que ja us ho deveu imaginar: és allò de fer bullir l'olla per si arriba el moment de córre'n una.

Què collons: a pagar impostos com tothom!!

Llegeixo en diferents mitjans que el govern espanyol ha aprovat la reforma de la popularment coneguda com a "Llei Beckham" que regula el règim fiscal especial per a estrangers no residents que viuen a Espanya. La conseqüència més notòria i que ha aixecat més polseguera és que els esportistes d'elit amb rendes superiors als 600.000€ anuals passaran de tributar el 24% al 43% en l'IRPF, tot i que aquesta mesura no tindrà efectes retroactius sinó que s'aplicarà als nous contractes que es firmin a partir de l'1 de gener del 2010. Els partits catalans ja s'han afanyat a aplaudir aquesta mesura, malgrat que alguns hi veuen un cert biaix populista en aquests temps de crisi que no els hi nego. Sobre això, em venen al cap unes quantes reflexions:

• Crec recordar que la idea inicial d'aquest privilegi fiscal per a estrangers va ser la d'atreure personal científic de reconegut prestigi mundial i directius de multinacionals. Ara bé, i com es diu en aquests casos, feta la llei feta la trampa. No sé quin forat legal deu contenir la legislació però pel que sembla qui més s'ha vist afavorit han estat els esportistes d'elit. D'altra banda, tot i no conèixer a fons el món de la investigació al nostre país (malgrat que en part hi pertanyo), posaria les mans al foc i juraria que hi ha molts pocs investigadors -si n'hi ha- que guanyin més d'aquests 600.000€ (per a qui no sàpiga encara interpretar la quantitat de diners que suposen, dir que equivalen a 100 milions de les caduques pessetes).

• La discriminació "positiva" vers el professional estranger és més que notòria però això no seria una mala idea des del meu modest parer, sempre i quan la situació real s'ajustés a l'esperit original de la llei. Ara bé, amb el temps s'ha demostrat que no ha estat ben bé així i que qui més n'ha tret profit ha estat un col.lectiu que no sé fins a quin punt ha aportat molt a l'avenç científic del nostre país. Més aviat diria que molts dels futbolistes beneficiats amb prou feines saben fer l'O amb un canut. De fet, segons el director de l'ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) especialitzada en oferir contractes competitius als investigadors estrangers, afirma que a Catalunya encara no n'ha vingut cap que guanyi, ni de lluny, aquesta xifra (notícia). Una altra cosa -i aquí no em fico- és l'impacte econòmic que tingui l'arribada de cracks del futbol a la nostra lliga en concepte de drets de televisió, venda d'entrades, merchandising, ressò mundial, etc.

• Curiosament els únics que han posat el crit al cel han estat els dirigents dels clubs de futbol però no d'altres esports. Això demostra un cop més allò que ja s'ha comentat en aquest mateix blog que en matèria esportiva en aquest país, o jugues a futbol o no ets ningú. Deu ser perquè és el gremi que reuneix el major nombre de persones afectades (futbolistes i també dirigents) i també on els salaris són més elevats (sovint amb xifres escandalosament astronòmiques). En canvi, i pel que jo sé, altres esports no han piulat i hem de deduir que el nivell d'afectació és molt menor; en concret, les xifres que han sortit publicades són de 100 jugadors de futbol entre la 1ª i 2ª divisió, 14 de bàsquet i només 1 de handbol. Per tant, diria que a la resta dels esportistes professionals ja els estaria bé pagar més en concepte d'IRPF perquè voldria dir que les seves fitxes serien més altes. Només he sentit una veu coherent provinent del món del futbol (i no n'hi ha gaires), com és la de l'entrenador de l'Espanyol Mauricio Pochettino, quan afirma que no entén perquè aquesta modificació fiscal ha de perjudicar el futbol espanyol (com argumenten els clubs) i tampoc creu que haguem de deixar de ser competitius, ja que això pot donar més oportunitats a la pedrera (al cap i a la fi, la selecció espanyola no ha guanyat el darrer Campionat d'Europa?).

• Pregunta: per què un treballador "normal" ha d'ajustar comptes amb Hisenda i en canvi, els futbolistes (o alguns) ni saben què és això perquè els clubs ja se'n fan càrrec del que han de tributar en concepte d'IRPF? Algú em pot dir d'alguna empresa que sigui tan amable de pagar els impostos dels seus propis treballadors? Potser per aquí ve la queixa dels clubs ja que si segueixen amb aquesta manera d'atreure i contractar jugadors veuran com les seves despeses salarials es dispararan encara més. Al cap i a la fi, pensem que a bona part de treballadors amb uns ingressos anuals de 40.000€ (per posar una xifra no molt baixa però tampoc tan gran com per estar-s'hi de panxing tot l'any), la retenció que se'ls aplica ja se situa al voltant d'aquest 23%. Dit en altres paraules, per què una persona que es dedica a tocar una piloteta en un camp de gespa ha de tributar si fa o no com molts altres mortals quan ell guanyarà en un any el que jo pugui ingressar en tota la meva vida (i sóc molt optimista)? Els que més guanyen no sempre són els que més paguen, si més no en termes percentuals.

• Més preguntes: en temps de crisi mundial apareixen veus que reclamen austeritat i seny a l'hora de gastar (no malbaratar) i invertir els diners; doncs bé, per què alguns clubs de futbol han fet una fugida cap endavant i s'han tornat a gastar autèntiques milionades de calés per jugadors que ningú sap si acabaran rendint tant com se'ls demana i sobretot, tant com per generar un volum d'ingressos que justifiqui la inversió feta per ells? Per què es permet que determinats clubs de futbol s'endeutin fins a xifres que a qualsevol persona de carrer se li fa un nus a la gola només de pensar el que es podria fer amb tants diners? Per què en aquests casos Hisenda no executa els deutes i es fa l'orni? Per què s'ha permès durant aquests anys de vaques grosses tanta especulació urbanística que ha acabat alimentant el món del futbol, amb uns presidents i directius que en saben tant com jo de criar cargols en captivitat?

• I ara em surt el Sr. Laporta dient que aquesta mesura perjudicarà els clubs (li recordaria, però, que la fiscalitat a altres països és molt més alta i per tant, anem a competir tots amb les mateixes condicions) i critica també que no s'hagi consultat als interessats. Bé, puc entendre el seu punt de vista però no recordo que Hisenda em consultés en cap moment en quin tram de l'IRPF em vindria de gust ser-hi per contribuir amb els meus impostos al bé comú del país. Tampoc recordo que el Sr. Zapatero em demanés permís per pujar l'IVA o que l'Ajuntament de la meva ciutat em demanés si m'estava bé de pagar el que pago en concepte d'impostos municipals. I així podríem citar uns quants exemples més de com el govern no té perquè consultar sempre les decisions que creu convenient de prendre. Posant-nos en un cas molt extremat, és com si als lladres se'ls hagués de demanar l'opinió sobre l'enduriment del codi penal. Ens agradi o no, el Govern és per això, peti qui peti. En Laporta sempre tindrà el recurs de presentar-se d'aquí un temps a la política, mirar de ser escollit per a un càrrec important i remenar les cireres més del que ja ho està fent des de Can Barça.

• I per acabar-ho d'adobar, la Lliga de Futbol Professional amenaça de fer una vaga que suposaria la suspensió dels campionats professionals de 1ª i 2ª divisió per fer que el Govern recapaciti i es faci enrere. Des d'aquí anuncio el meu ple suport, que facin totes les vagues que vulguin i a ser possible, per sempre. Així descobrirem que un món sense futbol també és possible (sé que això és molt utòpic) i que potser d'una vegada per totes, podrem fer un procés de "desintoxicació" futbolística. En certa manera, el futbol ve a ser com el circ en època dels romans, seguint aquella coneguda expressió llatina de panem et circenses, segons la qual les classes dirigents mantenien distret el poble del món de la política a base d'espectacles "idiotitzadors". Ara bé, no m'imagino els dirigents sortint de manifestació pels carrers tocant els clàxons dels seus Audi, BMW, Porche, Mercedes, Jaguar, etc. Què voleu que us digui? no em fan gens de pena. Si tantes ganes tenen de fer vaga, per què no s'ho plantegen quan els jugadors d'altres categories (2ªB o 3ª) deixen de cobrar?
  

• Des d'una altra perspectiva, i tot i estar en una posició força allunyada de persones com Cayo Lara (Coordinador General d'Izquierda Unida) i Ignacio Fernández Toxo (Secretari General de Comissions Obreres), reconec la coherència de les seves declaracions. El primer afirmava que les lleis fiscals no poden ser arbitràries ni permetre privilegis i que tots els ciutadans han de pagar els seus impostos en funció dels seus ingressos; per la seva banda, el líder sindical deia que no és de rebut que un grup molt minoritari i privilegiat de gent, però alhora amb molta influència social, pagui menys impostos que el comú dels ciutadans. No sembla gaire equitatiu ni just que aquestes milionàries retribucions tributin al tipus fix del 24%, que crec és el mínim marginal que s'aplica a qualsevol altre ciutadà resident al país.

Bé, i a tot això, què hi fa aquest comentari en un blog de curses? Doncs la veritat, confesso que no té gaire (o cap) relació. Simplement volia aportar el meu granet de sorra (això sí, demagògic) a un debat i polèmica que ni em va ni em ve. De totes formes, no compto que en aquest país cap atleta que es pugui qualificar de "professional" s'hi vegi implicat perquè amb prou feines deu cobrar un sou "normal" (o en el millor dels casos, dietes o una trista beca de la Federació). Però no ens enganyem, estic convençut que si finalment aquesta mesura s'aplica no compto que els jugadors se n'adonin. Ja s'encarregaran uns i altres perquè això no passi, els seus representants amb la negociació de contractes més alts que compensin la pèrdua d'ingressos (potser primes de fixatges) i els clubs amb un increment del preu dels abonaments, entrades, drets de televisió, etc. I si al final s'aconsegueix que el futbol per televisió sigui només de pagament, doncs aleshores que ningú es queixi: qui pagui qui vulgui veure'l o se'n vagi al bar de la cantonada.

Com deia abans, des d'aquí animo els presidents agreujats a que no s'arronsin i facin la vaga i si ho creuen convenient, fins i tot un tancament patronal a la seu del seu "xiringuito". I perquè no s'avorreixin els suggereixo que per matar l'estona es dediquin als jocs de taula. Per exemple, ara em ve al cap un de concret, com és l'Scrabble, aprofitant que a Manresa tindrà lloc el proper 21 de novembre el 2n Campionat obert dels Països Catalans. Ara bé, potser és un suggeriment arriscat ja que de ben segur que més d'un dirigent quedaria retratat pel seu ínfim nivell cultural, doncs al cap tenen sempre una pilota de futbol en lloc de les habituals neurones.

Disculpeu-me per aquesta dosi de demagògia.

Marató de Nova York: anem-hi que falta gent!

El proppassat 1 del present es va celebrar a Nova York la marató de les maratons, que tot i no ser la de més qualitat (no tant com les de Berlin, Londres o Rotterdam) de ben segur deu ser la més multitudinària, més cara, la de més prestigi i la que aixeca més expectatives que cap altra i que per a un maratonià aconseguir participar-hi deu ser el súmmum. I dic "aconseguir" perquè hi ha tanta demanda d'inscripcions que hi ha un filtre d'entrada a partir de diferents criteris. Un és l'acreditació d'una marca mínima en una marató o al seu cas, una mitja marató i que està en 1h:30' (per als homes de més de 40 anys). Això vol dir que jo no hi podria participar perquè la meva millor marca en aquesta distància és 1h:34'. Un altre dels criteris és el d'entrar al sorteig i posar una espelma al sant o santa de torn i esperar el miracle. A més, si no ets del país ho tens una mica més complicat perquè hi ha un nombre determinat de places reservades per a ciutadans nord-americans i un altre (menor) per a la resta de països. Tot plegat, que enguany han hagut de posar el topall en la "modesta" xifra de 44.000 corredors (després que uns altres 56.000 es quedessin amb un pam de nassos), amb una representació de 105 països (per Espanya han tingut la sort de córrer 840 atletes).

Jo no he corregut mai aquesta cursa i fins i tot ja fa molts anys que no he trepitjat els carrers d'aquesta ciutat que no mereix perdre el temps en fer-ne una presentació de tan cosmopolita que és. Tot i així no costa gaire d'imaginar que l'ambient que envolta la prova deu ser completament diferent al de moltes altres maratons. Com assenyalen alguns comentaris que circulen per Internet, no prepares tant una marató qualsevol sinó que et prepares per a Nova York, que és molt diferent i de fet, milers d'aficionats passen tot l'any entrenant-se per aquesta cita. Només per la quantitat de gent i de nacionalitats diferents amb què has de compartir patiments, allò deu semblar-se més aviat a una mena de "Torre de Babel" bíblica. Pel que he pogut llegir aquests darrers dies tafanejant pel Web, qualsevol que tingui una certa preparació en aquesta distància i vulgui viure una experiència inoblidable, aquesta és una oportunitat única. Des d'uns quants dies abans, els aeroports de la ciutat se saturen de gent que ha vingut només per viure aquest esdeveniment, els carrers s'omplen de "runners" que prenen contacte amb el recorregut i els restaurants ofereixen menús especialment elaborats amb elevades dosis de carbohidrats.

D'altra banda, no he participat tampoc en l'organització de cap cursa però m'imagino també que no deu ser cosa gens fàcil per al cas que ens ocupa, per molta logística humana i tècnica que se'n pugui disposar. Fer moure aquesta munió de gent ja té la seva complicació. Per exemple, et fan ser-hi unes quantes hores abans per col.locar-te després al "box" que t'hagin assignat, tens les instruccions traduïdes a uns quants idiomes per tal que les puguis seguir fil per randa i no et perdis res, etc. A més, totes les cròniques coincideixen a dir que l'ambient que es viu al carrer és realment fantàstic i que fa que te n'oblidis del famós "mur" que sovint apareix en una marató. Quant al seu recorregut, sembla ser que el circuit és força exigent, amb pujades i baixades, trams de paviment en mal estat i uns altres amb molt de vent (p. ex. passa per cinc ponts) i a més, cal saber que a Nova York sempre fa, o molta calor o molt de fred. Per això hom recomana portar roba vella d'abric per a tota l'estona d'espera abans de començar, de la qual després te'n pots anar desfent mentre fas la cursa i que es destina a la beneficència. A més, l'afluència de corredors impedeix que no es puguin fer bones marques per la qual cosa és aquesta una cursa més aviat per gaudir -cansament a banda- i oblidar-se de millorar els temps. Per cert, les distàncies parcials estan indicades en milles -faltaria més- i si un pretén controlar els seus avenços durant la cursa ha de tenir al cap l'equivalència entre ambdues unitats mètriques (1 milla = 1,609 km.).

A part de tot això, sabíeu que el 13 de setembre del 1970 127 corredors (dels quals només una dona) i tots estatunidencs van disputar la primera edició d'aquesta marató en un circuit per l'interior de Central Park? Sabíeu que només la van acabar 55 atletes i que amb prou feines la van veure un centenar de persones, quan ara uns dos milions de persones s'apleguen als carrers per veure el pas dels corredors? Sabíeu que si hi podeu participar passareu pels carrers de cinc districtes de la ciutat tan emblemàtics com State Island, Brooklyn, Queens, Bronx i Manhatan per acabar al cor del "mític" Central Park? Sabíeu que aquesta cursa pot suposar una injecció de diners per a la ciutat xifrada en uns 250 milions $ entre restaurants, hotels, compra de roba esportiva, etc? Sabíeu que la bossa total de premis en metàl.lic és d'uns 800.000$, dels quals uns 130.000 per al guanyador (en categoria masculina i femenina) i que si aspireu a guanyar (ja, ja!!) abans haureu de pagar la mòdica xifra de 265$ en concepte d'inscripció (a més d'11$ només per entrar al sorteig). Si voleu saber unes quantes dades més, consulteu la informació d'aquest enllaç.

Per cert, si us acabeu de decidir, connecteu-vos amb el Web de la marató perquè ja podeu fer els primers passos per a entrar al sorteig. Si teniu la sort de poder-hi anar, qui sap si encara podríeu compartir part del recorregut o passar la ma per la cara a gent coneguda del món de la faràndula com actors, cantants, etc. (p. ex. enguany han corregut l'actor Edward Norton i la cantant Alanis Morrisette) o la propera edició coincidir amb el reelegit alcalde de la ciutat, el candidat independent i alhora milionari Michael Bloomberg. I pensar que aquest paio s'ha gastat 100 milions$ de la seva pròpia butxaca en la campanya electoral i aquí ens escandalitzem per foteses com la del finançament dels partits polítics.

Curses de 10 km a Barcelona ciutat

Estrenem el mes de novembre amb un escrit breu que va en la línia del que ja s'ha dit en altres ocasions sobre la popularització de les curses de 10 km. Tafanejant pel web d'Atletisme.com trobo una entrada amb data del 31 d'octubre d'un tal Andreu Ballvé -que no tinc el gust de conèixer- sobre l'èxit que estan tenint les curses d'aquesta distància a la ciutat de Barcelona. Així, a més d'esmentar-ne algunes (el Clot, la Verneda, etc.) i fins i tot d'identificar-les amb alguna línia de metro o d'autobús, la imatge que acompanya el text ens remet a l'enllaç de la II Challenge BCN 10k Divina Pastora, que inclou 7 de les curses que es fan pels carrers de la ciutat comtal. A saber: la Cursa de la Mercè, Open Jean Bouin, Cursa dels nassos, Cursa Sant Antoni, Nike-Bombers, Cursa El Corte Inglés (d'11 km.) i La Maquinista. Curiosament no n'he fet cap d'aquestes i la veritat ... què voleu que us digui, tampoc m'atreuen especialment. Potser és que no tinc gaire tirada per al cap i casal de Catalunya. Sóc més de comarques!

Més enllà d'aquesta relació de curses, l'autor apunta com a factors principals d'aquest fet la "passió" de la gent per estar en forma i que aquesta distància és relativament fàcil d'assumir per una persona amb una mínima preparació atlètica. Per entendre'ns, que si fa pocs dies feia un escrit sobre la marató luctuosa de Detroit, no tinc cap notícia de res semblant en curses de 10 km. (si de cas, alguna lipotímia, defalliment i para de comptar). Arribats a aquest punt, ningú nega aquesta premissa perquè té força lògica. Ara bé, en certa forma discrepo del que diu posteriorment quan se sorprèn per aquestes altes dades de participació en temps de crisi i tants problemes que arrossega avui dia la societat actual. No vull entrar en cap discussió bizantina i de caràcter més aviat sociològic. Jo no sóc pas sociòleg (ni ganes que en tinc) però posats a opinar -i no compto que la meva opinió sigui forassenyada- potser justament un dels motius que explicarien el "boom" de les curses d'aquesta distància sigui precisament, aquest, el de la crisi. El raonament ve en el sentit que la pràctica d'activitats esportives a l'aire lliure, propiciaria la "desconnexió" durant una estona del món més quotidià, el qual per a molta gent que les està passant morades no deu ser com per aixecar-se cada dia del llit amb un somriure. Si a això afegim un factor estrictament econòmic -córrer és un esport molt barat i les quotes d'inscripció a les curses encara són assequibles- aleshores tindrem un altre element de judici per entendre millor aquest creixement espectacular. Una altra cosa és la participació en proves de més volada (mitges i maratons senceres, duatlons, curses de muntanya, etc.) que ja només per tenir un preu més elevat que les altres, restarien fora de l'abast d'una part de la gent (sobretot si es planteja fer-les amb una certa freqüència i/o a una certa distància que "obligui" a fer nit a fora). No té perquè ser una cosa molt prohibitiva però si si vas sumant mes rere mes, al final de l'any pot resultar que això de les curses no sigui tan barat com ens ho venen.

Finalment, sí estic amb l'Andreu Ballvé en dues coses; primera, quan afirma que l’edat mitjana dels participants està al voltant dels 35 anys (si m'he de basar en la meva pròpia experiència, i posats a parlar d'extrems, diria que més aviat acostumo a veure gent madura que no pas gaires joves); i segona, l'escassa presència de dones, encara molt per sota d'altres països europeus amb més tradició "runner" que nosaltres. I si voleu comprovar la veracitat d'aquesta afirmació, feu una ullada a les classificacions de les darreres curses en què he participat (i de moltes altres). Així doncs, ja ho sabeu dones: a córrer!! que segur que ho fareu molt millor que molts homes.

Kilian Jornet: fes-te futbolista!

El diumenge passat m'assabento al diari Regió 7 que l'atleta ceretà Kilian Jornet, de l'equip Salomon Santiveri Outdoor Team, ha revalidat per tercer any consecutiu el seu títol de campió del món de carreres per muntanya, amb la qual cosa confirma un cop més la seva hegemonia en aquesta especialitat tan dura. Ara bé, i en relació al que deia no fa gaires dies sobre aquestes curses, faig la següent pregunta: algú se n'ha assabentat? Doncs bé, suposo que ja us deveu imaginar la resposta. Diria que no i només aquella gent que és mou en aquest món. Evidentment em puc equivocar per voler generalitzar massa però m'arriscaré: l'endemà mateix, i encuriosit, vaig consultar les edicions digitals d'alguns diaris generalistes (La Vanguardia, Avui, El Periódico i El País), en diferents moments del dia i fins i tot també el dimarts per comprovar si se'n feien ressò, ni que fos d'una manera breu, gairebé telegràfica (tampoc cal que aquesta notícia ocupés tota una portada). Com a la pregunta anterior, no s'ha de tenir moltes llums al cap per deduir que aquesta proesa ha passat desapercebuda i que el seguiment de la premsa ha estat gairebé nul.

Ara bé, quina sorpresa vaig tenir ahir al migdia quan en un descans de la feina em connecto una estona a l'Avui i veig una breu notícia que en parlava. De totes formes, el que resultava més interessant era llegir alguns comentaris dels lectors que, a més dels de felicitació, altres deixaven palès, un cop més, com en aquest país, en determinats esports sí guanyem proves i competicions mundials però que davant d'un(s) altre(s) -llegeixi's bàsicament futbol- no tenen res a pelar des del punt de vista mediàtic. Així per exemple, un dels comentaris deia el següent: "Quina merda de diari! Heu esperat a dimarts per explicar una notícia que va passar diumenge. Suposo que es més important explicar que Eto'o ha passat per Barcelona que no pas que un Català s'ha proclamat campió del món de curses de muntanya. Força Kilian! El millor esportista català!".

Deixant de banda el qualificatiu "merdós" (que no comparteixo) el lector criticava que un fet tan banal i insignificant com la d'un futbolista de visita per Barcelona tingui més importància que l'altra notícia. És ben cert allò que diem els apologistes del "no-futbol" que s'ha arribat a un grau tal d'estupidesa mental que avui dia, amb el pretext que tot és noticiable, els responsables de les notícies d'esports dels telediaris deuen pensar que una notícia que no ho seria en un món més "normal", ha d'ocupar el primer titular i la major quota del temps. Així, si s'espera que un mestre vagi a l'escola cada dia, que un aturat busqui feina a les oficines d'ocupació o que un jubilat es passi el dia mirant les obres -perquè se suposa que és el que han de fer- aleshores per què hauria de ser notícia que un jugador de futbol vagi a un entrenament? Al cap i a la fi és part de la seva feina i cobra (i molt) per això. I compte, que qualsevol molèstia o petita lesió que pateixi i que no mereixeria ni un simple part de baixa d'un treballador de carrer, genera connexions en directe davant de l'hospital, comentaris en tertúlies, etc.

En aquest sentit, recullo dos opinions més de lectors sobre la notícia de l'Avui que reflecteixen aquest fet; el primer deia "En Kilian hauria de sortir a TV3 tant com el Barça o en Gasol, etc. És un heroi que fa coses que ningú més pot fer" mentre el segon afirmava que Kilian és "un crack. Tu si que vals 90 milions d'euros". Però per acabar-ho d'adobar, sembla com si el mateix diari s'hagués assabentat del triomf de forma indirecta ja que la notícia deia que "segons s'explica en el seu blog ...", és a dir, com si algú hagués avisat els redactors del diari i els convencés que valia la pena parlar-ne breument. Però bé, com a mínim ho feia que d'altres no. I no ens enganyem, si l'edició digital del Regió 7 se'n feia ressò deu ser perquè en Kilian és ceretà i aquest diari també arriba a la Cerdanya. Tot plegat, una gran llàstima que en matèria d'esports i en aquest país, o es parla de futbol o ... de futbol, tot i que ja sabem que bona part dels futbolistes de primera fila són gairebé analfabets funcionals (prou que es nota quan obren la boca) de tan mimats que estan. Crec que va ser Ghandi qui intentant entendre aquest esport va dir el següent: per què enlloc de veure com 22 jugadors es barallen per una pilota no en donem una a cadascú? I després volem tenir seleccions nacionals catalanes, quan des de casa nostra ens oblidem dels esportistes que més hi contribueixen. Ja tinc clar que si mai tinc un nen, el primer que faré serà apuntar-lo a un club de futbol a veure si hi ha sort i amb el temps em jubila. I si per mala sort mostra altres inquietuds esportives ja faré tot el possible per treure-les-hi del cap.

A tot això, la notícia de la victòria especificava que Kilian s'havia adjudicat la 23 edició de la Mount Kinabalu International Climbaton, l'última prova de les Skyrunning World Series de la International Skyrunning Federation (ISF) celebrada el cap de setmana a Malàisia, amb un temps de 2h:40:41. En la classificació general, Jornet ha quedat primer seguit de Tòfol Castanyer i el britànic Ricky Lightfoot. Més endarrerit ha quedat Agustí Roc (també un campió del món), que ha conclòs les World Series en setena posició (que no està gens malament tampoc). Enhorabona a tots plegats.

Curses per al més de novembre

No hem acabat el setembre i ja estem pensant en les curses que previsiblement farem durant el desembre. Com ja he dit en escrits similars, és una previsió que potser no s'acabarà complint del tot, i així mateix oberta a canvis varis. Però si més no la intenció hi és. Doncs bé, les curses que m'han cridat més l'atenció són les següents:

- La VI Mitja Marató de Salou el matí del diumenge, 8 de novembre. Això ja comença a "picar" una mica i ja són paraules majors. Aquesta serà la nostra primera mitja marató de la temporada (que no de l'any) i ens l'haurem d'agafar amb molta seriositat ja que segurament ens donarà una idea de quin és el nostre estat de forma actual (ja avenço que no és millor que fa uns mesos). Per tant, no seria forassenyat prendre'ns-ho amb una certa calma i com si fos un entrenament de cara a altres fites més llargues (llegeixi's marató). En definitiva, que no compto que fem un millor temps que altres mitges anteriors. Tot i així, té de bo que el seu perfil és força planer, gairebé arran de mar, així com també que ens dóna peu a planificar una escapada de cap de setmana per la zona. Ja posats, si veiem que no ens sortirà una bona cursa podem fer una marrada cap a Portaventura i deixar-nos d'hòsties.

- La I Volta a l'Estany d'Ivars d'Urgell (10 km) el matí del diumenge 22 de novembre. Aquesta és un cas una mica curiós perquè des que la vaig veure anunciada li vaig posar l'ull a sobre, tot i que no compto que es diferenciï gaire d'altres curses fetes en aquesta mateixa distància i per les Terres de Lleida. M'imagino que per tractar-se de la primera edició i en un raconet de món no serà una cursa multitudinària, cosa que valoro positivament, a més del fet que previsiblement s'hi viurà un caliu més familiar (en certa forma, una cursa com la de Puigverd de Lleida, Vilanova de Bellpuig o Torà, entre altres). A més, em fa gràcia veure un estany que darrerament ha recuperat les seves antigues aigües, després de molts anys d'estar dessecat. Què voleu que us digui? D'estanys com aquest no se'n veuen gaires per la geografia catalana i perquè us en feu una idea, ocupa una superfície d'unes 126 ha. o el que és el mateix, l'equivalent a altres tants camps de futbol.

Si seguíssim la tònica habitual de fer unes 3 curses mensuals hauríem d'afegir-ne una altra. Ara bé, als diferents calendaris consultats no n'he trobat cap més que m'atregui especialment o no tant com aquestes dues. Tot i així, hi ha també altres opcions que val la penar de tenir en compte, encara que alguna més factible que altra. Així doncs, en primer lloc, tindríem la Cursa del Pont de Vilomara Memorial Alcalde Evaristo (10 km), el diumenge 1 de novembre. Té de bo que es fa a tocar de Manresa però vés a saber per quin motiu, aquesta cursa no m'ha atret en cap moment; potser per la malaestrugança que sembla arrossegar ja que fa dos anys la van suspendre per la mort de l'alcalde del poble (d'aquí el nom) i l'any passat crec que la van haver de retallar per la pluja. Com a alternativa, i per canviar una mica de registre, ens vam plantejar també de participar el mateix dia a la VII Duatló Popular de Puig-reig ja que a priori, la dificultat i duresa de la prova són, creiem, assumibles per a les nostres modestes possibilitats. Al final, però, ni una ni l'altra: hem decidit que el dissabte d'aquell cap de setmana farem un entrenament llarg com a preparació de la mitja marató de Salou i de pas fer espai a l'estómac per a la Castanyada. Que carai, les tradicions són per conservar-les.

Hi ha una tercera opció interessant per la zona on es fa ja que tractant-se del Moianès el gaudi d'un entorn paisatgístic deu estar garantit. Em refereixo a la 4ª Cursa de Muntanya de Castellterçol (d'11 km) el diumenge 15 de novembre. Té de dolent, però, que quan apareix la paraula "muntanya" m'ho he de rumiar dues vegades abans de fer el pas. Tot plegat, que com veieu aquest proper mes de novembre sembla que no tingui un ventall prou ampli i alhora atractiu de curses per fer. Potser és que sóc un pèl "perapunyetes".

Manresa: bona cursa

Avui he participat a la cursa dels 10 km. urbans de Manresa i confesso que no ha anat pas gaire malament. Parlant d'aquesta cursa a l'anterior escrit deia que em conformaria en fer un temps al voltant dels 45' tenint en compte que el meu estat de forma no és el mateix de quan hi vaig participar-hi fa dos anys. Aleshores vaig fer uns 42':30" i en aquesta ocasió 44':49". Per tant, el "desig" s'ha fet realitat; no hi ha res com fixar-se uns objectius modestos però alhora realistes per complir amb les previsions i no acabar després decebut. Sincerament, tampoc podia aspirar a gaire més ni tindria sentit que un ateu com jo demanés un miracle a vés a saber quin sant atès que com ja deia, el meu règim d'entrenament s'ha reduït força a les darreres setmanes. Tot plegat, he creuat la meta en el lloc núm. 269 d'un total de 640 corredors. Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Per la seva banda, el col.lega Frans ho ha fet un pèl millor i ha arribat 10 posicions per davant meu. Hem fet bona part de la cursa gairebé junts però a partir del 8,5 km. m'ha deixat enrere i ja no l'he pogut agafar.

Pel que fa a la cursa, i amb l'experiència d'haver-ne fet unes quantes, podríem dir que ha estat molt ben organitzada en general tot i que amb alguns petits "detalls" que no compto siguin de difícil solució. D'un costat, en començar el 1r km. quan hem iniciat el tram de pujada del Passeig Pere III des del Teatre Conservatori hi ha hagut un moment en què els corredors hem hagut d'esquivar els transeünts ja que no havia cap cinta ni tanca que separés el recorregut del lateral del Passeig de la resta. I d'un altra, pel que m'han dit sembla que a l'entrada al c/Barcelona (5,5 km.) els primers corredors s'han trobat de cara amb alguns vehicles, cosa que fa pensar que potser el carrer no estava perfectament delimitat. Ha estat aquí que he trobat a la Sílvia ja que he passat per davant, literalment, de casa nostra. Gairebé m'hagués pogut estalviar aquests primers quilòmetres i afegir-m'hi aquí dissimuladament, fins i tot en pijama. La foto mostra, justament, aquest moment.

De la resta d'aspectes només tinc bones paraules: els punts quilomètrics perfectament indicats, marcatge del temps a l'inici, final i a la meitat de la cursa i un bon lloc d'arribada. A més a més, l'ambient molt agradable i amb molta gent animant-nos als carrers del centre. Tot plegat, encara que no sóc partidari de repetir cap cursa, per aquesta bé val la pena fer-ne una excepció. Potser l'any vinent no la faré però sens dubte que m'hi acostaré (seria com allò de veure els braus des de l'altre costat de la barrera). Per cert, si en voleu veure algunes imatges, cliqueu en aquest enllaç.

Pel que fa als guanyadors de la cursa, de nou s'ha donat un festival d'en Pol Guillen tot i que amb un temps una mica "discret" en comparació a anys anteriors (30':52"), mentre que en categoria femenina la "sorpresa" ha estat que la navarclina Rosa Morató ha arribat en segon lloc per darrera de l'atleta valenciana però resident a Catalunya Gema Barrachina, en imposar-se amb un registre de 33':42", millorant en mes d'un minut l'anterior rècord de la prova. Com era de preveure en cap moment he vist els primers classificats, llevat de quan han pujat al podi a recollir els respectius guardons. Ara bé, i com a consol, podríem pensar que jo i el Frans "només" hem arribat 10-11 minuts més tard que aquestes dues atletes i que les distàncies amb el Pol Guillen si fa o no fa, es mantenen. Això vol dir que no comptem que aquests millorin gaire més els seus temps en aquesta distància i en canvi, el més probable és que nosaltres els empitjorem.

De totes formes, i relacionat amb aquesta qüestió dels temps i la distància final "oficial", sembla ser que potser aquesta giraria més aviat al voltant dels 10,2-10,3 km. Si més no al fil obert al Web de corredors.cat hi ha vàries opinions que es decanten per aquesta possibilitat. Ara bé, ja sabem també que la fiabilitat dels "gadgets" és la que és i si al final hem de valorar una cursa només per si "clava" la distància oficial ... doncs potser que ho deixem estar. Ni que haguéssim d'aconseguir la marca mínima per a unes Olimpíades! Això sí, les mateixes opinions no estan tant d'acord que aquesta sigui una cursa ràpida, com s'ha dit habitualment. No és que tingui grans desnivells -més aviat el contrari- però de la mateixa manera que hi ha uns quants trams en què et pots esprémer més perquè són planers i de baixada, també convé reservar-se una mica per al darrer parell de quilòmetres.

Tot plegat, una bona cursa en tots els sentits i ja en tenim una altra al sarró. Si voleu veure'n el recorregut, cliqueu a la icona del programa des d'on us sortirà reproduït.

Manresa: què fer-hi a més de córrer?

Com deia a l'escrit anterior sobre Manresa, en aquest m'esplaiaré una mica sobre què es pot fer i veure en aquesta ciutat aprofitant l'oportunitat de venir-hi per participar a la seva cursa atlètica. Ja avenço que no és que doni per a gaire en comparació a altre ciutats mitjanes com és aquesta, i no serà per manca d'elements o recursos d'interès o iniciatives de l'Ajuntament. El que passa és que per un motiu o altre -i no hi entro-, sembla que no s'acabin d'encaixar bé (en termes de màrqueting en diuen "posicionar") a l'aparador turístic català. És per això que malgrat els intents i projectes varis no es nota encara un volum de turisme urbà que hom consideri significatiu. En altres paraules, la gent encara mira amb una certa curiositat els pocs turistes que ens visiten, com pensant ... ¿què redimonis estan fent aquí? ¿s'han perdut potser? De fet, si un es para a pensar i té un mínim coneixement del context turístic català, ja haurà deduït que amb poques excepcions, algunes de les comarques de la Catalunya central i de Ponent són, des d'aquest punt de vista, "terra ignota".

Tot i així, no llançarem la tovallola i des d'aquí aportarem el nostre petit gra de sorra per seguir apostant per aquesta activitat a Manresa. Amb el risc que de ben segur em deixi quelcom d'important -i recordant també que aquest blog no és de turisme- fora bo destacar alguns recursos i activitats que hi ha i s'hi fan, i pels quals paga la pena una visita. Així, a nivell monumental -que és el primer que es veu- destacaríem la basílica de la Seo (d'estil gòtic) i que podríem dir és la imatge que sempre surt de la ciutat. De fet, es troba just a l'entrada per la seva banda sud on, juntament amb el pont antic i l'església de la Cova donen la benvinguda al turista (veure foto). A destacar la Cova perquè encara que molta gent no ho sàpiga, és un indiscutible referent del món jesuític a nivell mundial, doncs la tradició diu que Sant Ignasi de Loiola va retirar-s’hi una temporada per meditar i escriure els seus cèlebres "Exercicis Espirituals".

Per la seva banda, al centre de la ciutat hi trobem també edificis d'estil modernista, gairebé concentrats al voltant del Passeig Pere III (l'artèria principal del centre urbà) i que allotgen diferents funcions (habitatges privats, teatre, biblioteca, etc.). Alhora, Manresa també és un bon testimoni del passat industrial del país i conserva encara un bon nombre d'edificis fabrils que ha fet que s'integri dins l'anomenada "Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya" (Xatic). Igual que abans, algunes de les antigues fàbriques s'han reconvertit a nous usos (p. ex. seu de la policia local, conservatori de música, biblioteca general i universitària, museu de tècnica i fins i tot, mesquita). Per dir un cas, sabíeu que tenim l'anomenada Fàbrica dels Panyos (del 1820), considerat un exemple arquitectònic únic a la seva època i que actualment és un dels monuments industrials moguts per força hidràulica més antics dels (mal) conservats a tot l’Estat espanyol? Ara bé, després de molt temps de deixadesa i de no moure un dit per rehabilitar-la, l'Administració s'ha hagut de posar les piles ràpidament perquè la teulada queia per moments! I després parlen de la necessitat de conservar el patrimoni ... Quina llàstima. Si accediu a l'enllaç de l'Oficina de Turisme de Manresa podreu obtenir més informació detallada dels itineraris que s'organitzen al voltant dels 4 tipus de patrimoni (medieval, barroc, modernista i industrial).

Si per la seva riquesa monumental Manresa no està en condicions de competir en el mercat turístic amb altres ciutats, potser sí té més opcions de fer-ho en el segment de les festes i esdeveniments culturals. Per començar, la Festa de la Llum que rememora un suposat miracle ocorregut l'any 1345 i que ha estat reconeguda enguany com un dels 10 Tresors del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra. Als darrers anys ha guanyat protagonisme entre la pròpia ciutadania manresana perquè ha estat el "pretext" per organitzar la Fira de l'Aixada que dit de passada, és una de tantes fires medievals que s'han posat de moda arreu, aprofitant que l'interès per tot allò relacionat amb el món medieval està reviscolant. A nivell festiu també destacaríem alguns dels actes de la seva Festa Major, en especial el seu Correfoc. Encara recordo de quan era (més) jove i no me'l perdia per res del món i en canvi ara, ja ha deixat d'atreure'm (igual que la Patum de Berga). Potser és que amb l'edat les multituds m'atabalen!

I per acabar aquesta repassada turística, esmentar un parell d'esdeveniments folklòrics i culturals d'aquells que durant uns dies posen la ciutat en "el candelero". Per un costat la "Mediterrània. Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional", que s’ha convertit els darrers anys en una referència per als amants dels espectacles tradicionals i populars i que precisament és celebra d'aquí poques setmanes. O sigui, que encara hi sou a temps! I per l'altre, una cosa completament diferent com és el "Fecinema. Festival Internacional de Cinema Negre", dirigit als que els agradi veure bon cinema negre i policíac, encara que també obra les seves portes a altres gèneres (fantàstic i de terror).

Bé, fins aquí unes quantes pinzellades turístiques de Manresa que potser despertaran un cert interès entre la gent per motivar una visita. Tot i que segurament m'hauré deixat alguna cosa pel camí, no compto que sigui més important que el que ja hagi esmentat en aquestes línies que, com veieu, tampoc és per llençar-hi coets. Potser no és tant una qüestió de tenir de més o menys sinó de saber-ho explotar millor i, sobretot, de creure'ns-ho nosaltres mateixos. I ja posats a fer una mica de màrqueting urbà i trobar quelcom amb què donar-se a conèixer, no ens hem d'oblidar del Bàsquet Manresa (ara Suzuki Manresa) que, estic convençut, és l'element amb el qual molta gent de fora identifica la ciutat. Diria encara el mateix de Caixa Manresa però suposo que ja sabreu que d'aquí un temps perdrà aquest nom, arran del procés de fusió amb Caixa de Catalunya i Caixa Tarragona. Qui sap si d'aquí un temps aconsegueix més prestigi en el món de les curses populars. Per cert, per quan una mitja marató manresana?

Ossera: hi tornarem?

Si seguiu regularment el blog (i si no us remeto als posts del mes de juliol) ja deveu saber que de tant en tant participo en alguna cursa de muntanya (sense arribar, ni de lluny, als extrems d'aquestes curses de tanta distància i desnivell acumulat). Doncs bé, una de les poques que he fet va ser la d'Ossera, a la comarca de l'Alt Urgell, sobre la qual vaig publicar fins a 4 escrits. En un d'aquests dedicat a les pinzellades turístiques parlava del famós formatge artesanal Serrat Gros, del seu reconeixement arreu. Casualment, fent el cafè en un forn llegeixo avui al diari Regió 7 la notícia que aquest formatge ha estat guardonat amb la medalla de bronze en l’especialitat de formatge de cabra de pasta tova, en el concurs "World Cheese Awards 2009", que venen a ser els premis mundials d'aquest producte, i que enguany han tingut lloc a les illes Canàries. Val a dir, perquè us en feu una idea, que als premis hi van concórrer més de 2.500 formatges d’arreu del món, 80 dels quals en la categoria a què es va presentar la formatgeria d’Ossera. A més, cal recordar que al llarg d’aquests darrers anys ha estat també premiat diverses vegades a la Fira de Formatges Artesans del Pirineu de la Seu d’Urgell.

El formatge Serrat Gros va néixer a Ossera l’any 1981 de les mans d’Eulàlia Torras. La seva elaboració artesanal té com a ingredient clau la llet crua de cabra del propi ramat i el procés és de coagulació làctia i pasta tova i escorregut lent (que no sé ben bé què vol dir), per passar després unes vuit setmanes de maduració en una cava. Finalment, es ven embolicat en cotó cru per garantir una millor conservació. L'Eulàlia, però, va deixar la formatgeria el 2006 però el seu formatge continua en altres bones mans gràcies al Raül Alcaraz (a la foto) i la Mercè Lagrava. En relació al guardó, afirmen que estan molt contents (qui no ho estaria!) i han explicat que "vam enviar els nostres formatges sense comentar-ho a ningú perquè pensàvem que teníem poques possibilitats". Doncs si es descuiden s'emporten el primer premi.

Tot plegat, que encara que no sóc gaire partidari de repetir una cursa, si això ens permet de tenir l'oportunitat de comprar de nou un formatge com aquest, doncs aleshores és un bon al.licient per fer una excepció. No penseu el mateix? Al cap i a la fi, qui coneixeria un poblet com aquest sense aquest formatge tan guardonat? Jo diria que molt poca gent.