divendres, 11 d’abril de 2014

Lleida: seguim amb les "correcaminades" ...

Segon cap de setmana seguit que ens desplacem a les terres de Lleida per, amb motiu de compromisos familiars -ja sabeu que hi tinc arrels- aprofitar l'ocasió per no perdre gas i participar en una altra prova que, igual que l'anterior, es tracta d'una caminada. En concret la 6ª Marxa Popular del Segrià, organitzada per l'Associació Atlètica Km0 i la colla local dels Castellers, i que sortint de la capital de Ponent, al costat mateix del Segre, travessava els termes d'Albatàrrec i Alfés, en un recorregut de poc més de 20 km. bastant plans en bona part. Com ja deia en alguna de les entrades anteriors estic més que convençut que aquesta modalitat de prova és ideal per a gent que com jo, ha deixat enrere les curses strictu sensu, encara que tinguin un caire popular, que vol prescindir del que això pugui comportar -i no em repetiré de nou- i que, sobretot, l'únic que busca és tenir la possibilitat de córrer per uns indrets on no ho faria de cap altra manera i alhora avituallats. A partir d'ara, i com crec que n'aniré fent més, en direm "corre-caminades". En aquest sentit, i perquè vegeu que aquesta no ha estat flor d'un dia, us recordo que fa poc més d'un mes vaig fer la Transèquia Balsareny-Manresa i més recentment, a finals de març, va ser el torn de la Caminada de La Granja d'Escarp. I ja us asseguro jo que si les cames em deixen i els parents que tinc per aquestes contrades no ens tanquen la porta als morros de tant anar-hi, possiblement hi tornarem.

En aquest cas, la de Lleida -com no podia ser de cap altra manera- va aplegar un nombre respectable de participants -al voltant de 2.500. Tenint en compte que es tracta d'una ciutat relativament gran, que els qui hi eren al darrera asseguraven una bona organització i que el dia es va despertar radiant, això ja es podia donar per fet. És més, un dels encerts va ser donar la possibilitat de recollir l'acreditació la tarda del dissabte per evitar així les possibles cues que es poguessin fer el mateix diumenge. I sent-ne conscient d'això, i com jo i la família ja ens vam plantar a Lleida al migdia, ho vam aprofitar, tot i que no vaig evitar de fer una mica de cua (suposo que molta més gent devia pensar el mateix que jo). Però tot sigui perquè l'endemà pogués començar a córrer des del mateix moment de la sortida "oficial", sense haver de fer una "gimcana" per esquivar els caminadors que m'anés trobant. Dit i fet, com tinc la sort de dormir a casa d'una tieta que viu bastant a prop de la sortida, no em cal matinar gaire, però alhora com la caminada comença a les 8:00h. tampoc cal badar. M'hi presento i veig una bona colla de corredors -se'ns deu veure d'una hora lluny- rodejats d'un grup no menys nombrós de caminadors. Ja es veu ben bé qui va per feina i suposo que la gran massa començarà més tard: allò que sempre diuen d'"A qui matina Déu l'ajuda" no casa gaire amb aquestes caminades on la franja horària d'inici és bastant àmplia.


A tot això surto amb la resta de gent que hem matinat una mica. Dedico el primer quilòmetre a caminar per escalfar una mica el peu dret conscient que em queden 19 més per anar fent i que passi el que passi, ja m'ho trobaré. Amb el recorregut al cap sóc conscient que no hauria de "patir" gaire pel desnivell i que l'única part que s'enfila una mica no arriba fins el km. 13. Així, vaig fent al meu ritme i amb les meves cabòries al cap, pas a pas, deixant enrere alguns altres corredors. El recorregut és bastant interessant i agradable de fer, travessant l'horta de Lleida. Passem de llarg Albatàrrec i a tocar el km. 8 i fins el 10è el paisatge canvia: estem en ple secà, a la coneguda timoneda d'Alfés, una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). És interessant passar-hi per tractar-se d'un indret amb uns trets biològics i faunístics únics, a més de ser un erm estepari com no se'n veuen en aquesta part de Catalunya. El recorregut segueix i reprenem de nou l'horta; poc abans trobo en un control el conegut periodista d'esports de TV3, Artur Peguera, que imagino que és d'aquestes contrades i aficionat també a les curses (en Xavier Bonastre i n'Arcadi Alibés també ho són). Arribo a l'inici de la pujada al Turó del Pedrós des del qual es divisa una fantàstica panoràmica de Lleida i tota la plana que l'envolta, oimés un dia com aquest, de sol i cap núvol, i que remunto sense gaires problemes atès que el desnivell és mínim. És aquest gairebé l'únic tram que se surt de la tònica més plana de tota la marxa. M'hi estic una estona fent el badoc perquè el moment s'ho val.


Estem al quilòmetre 13 i a partir d'aquí la resta és de baixada i pla fins arribar de nou al punt de sortida. Curiosament, però, i a diferència de proves anteriors, no trigaré gaire a no sentir-me del tot fi i a tenir molèsties al panxell de la cama dreta. Per precaució decideixo alentir una mica el ritme -tampoc és que fins aleshores estigués anant com un llamp- i en aquesta darrera part de la marxa no vaig gaire còmode: potser és el fet de ser aquest el tercer cap de setmana seguit corrent una distància relativament llarga (18 km. a Sallent, 24 a la Granja d'Escarp i ara aquests 20 més), o potser que sigui un recorregut massa pla per al que darrerament estic més acostumat, qui sap … Tant se val, vaig al meu pas, ja fa una bona estona que no em trobo amb cap corredor, ni per davant ni per darrera i com qui no vol la cosa em planto al lloc d'arribada en un ambient relativament tranquil en què només hi som els corredors. Mentre em menjo el merescut entrepà comento la jugada amb alguns altres col·legues i se'ns acosta un membre de l'organització per saber la nostra opinió: tothom coincideix que està molt bé, que el recorregut permet fer un bon entrenament i jo li demano -pensant en la Sílvia i l'Stanis- si hi ha previst per a properes edicions algun altre recorregut més curt. La resposta és que més aviat el contrari, que ja s'estan plantejant fer-ne algun de més llarg.


Tot plegat, una magnífica caminada, molt ben organitzada -un detall: em va sorprendre veure tots els quilòmetres indicats-, a un preu més que interessant i atractiu i un ambient força agradable (per descomptat que el temps també hi va acompanyar). Per cert, i parlant de temps, el meu crono, tot i que orientatiu, va ser d'1h:52" aproximadament. Ja sé que això és el menys important, gairebé redundant, però no està de més tenir alguna referència temporal. I disculpeu-me pel retard en publicar aquesta entrada però la feina del dia a dia no m'ha donat temps per fer-ho abans. Gairebé enllaço aquesta crònica amb la propera cursa, la Punk Trail del Pont de Vilomara i Rocafort, de demà dissabte. Però no ens avancem als esdeveniments: ja us ho explicaré.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada