divendres, 15 de maig de 2009

Sant Quirze del Vallès: emoció a flor de pell

Pel menú de l'esquerra ja sabeu que segueixo regularment determinats Webs i blogs, sent-ne un el del conegut periodista esportiu de TV3 i corredor molt experimentat, en Xavier Bonastre. Doncs bé, fa uns dies el vaig consultar i llegir el seu comentari sobre la darrera cursa que havia fet, la de Sant Quirze del Vallès. Val a dir que tot i que ja en sabia alguna cosa no m'havia interessat perquè ja estava compromès per córrer a Tàrrega el mateix dia. Ara bé, després em va encuriosir que fos una cursa en memòria d'un nen (David Rovira Alsina) que, malauradament, feia dos anys havia mort atropellat a Budapest (en tenia 12 quan això va passar).

Doncs bé, els seus pares n'han fet un blog que teniu linkat en aquest i la veritat és que hi ha molts escrits realment emotius. Confesso que acostumo a ser una persona força freda en situacions com aquesta però després de llegir-ne alguns, se'm feia un nus a la gola. Com no tinc fills no puc saber del cert què deu passar pel cap dels pares quan s'hi troben però sempre he pensat que, mentre acceptem com un fet natural que els fills enterrin els pares, quan són aquests els qui han d'enterrar els fills vol dir que alguna cosa ha anat malament en el devenir lògic de la vida. Ho podem disfressar amb paraules i expressions com "injustícia", "mala sort", "per què a nosaltres?", etc. o recorrent a allò que sovint es diu que el temps no cura però ajuda. I sense negar la validesa d'aquesta darrera, això, però, no canvia la irreversibilitat del fet de la mort.

Sovint no ens adonem que ens estem amoïnant per foteses o que ens alegrem per fets banals i puntuals (p. ex. quan escric això ha començat la "setmana fantàstica" dels aficionats del Barça). Ara bé, moltes vegades perdem de vista que la vida és molt més simple del que sembla i que cal gaudir-la i treure'n tot el suc possible ja que quan un menys s'ho espera, et dóna mastegots com aquest. I després ja no hi ha volta enrere. Com deia Robin Williams fent de professor a la pel.lícula "El Club del poetes morts", carpe diem.

Potser us estareu demanant perquè escric sobre això si en principi ni en va ni em ve. És ben cert, moltes altres famílies passen per aquesta mateix tràngol i no escric sobre elles. Ara bé, en aquest cas els pares reconeixen que necessiten escampar el record d'en David i que es mantingui viu i present. I una de les maneres de fer-ho possible ha estat aquesta cursa, mercès la col.laboració tant de l'Ajuntament de Sant Quirze com de l'associació Corredors.cat (es veu que el pare d'en David n'és membre i també un corredor experimentat -podeu veure el seu blog). De fet, si seguiu al fil d'aquesta cursa en el Fòrum del Web és una amb el major nombre d'entrades (més de 500 a dia d'avui).

Tot plegat, que des d'aquí he volgut aportar el meu modest granet de sorra i escampar el record d'en David, un nen que no vaig conèixer però que això no treu que puguem pensar en ell i en la seva família. Ànims sincers i dir-vos que intentarem córrer la cursa l'any vinent.

Per cert, i què dir sobre aquesta? Doncs que entre altres aspectes, malgrat la seva joventut té cada vegada més acceptació, consisteix en donar dues voltes a un circuit urbà i que té un recorregut una mica trenca-cames. És a dir, no gaire òptim per a les meves possibilitats.

10 comentaris:

  1. Hola Joan Carles, soc de Sant Quirze... .
    És veritat que molta gent hi es amb ells aportant el seu granet de sorra, per escampar el record d'en David... Que com ells sempre diuen i els hi agrada que parlem d'ell en present, perquè continua formant part de la VIDA, de la seva familia , amics, coneguts....
    Escampant la joïa de la seva nítida mirada i els moments viscuts, el seu record no es tan sols un record, si no molt més que aixó,es PRESENT. La seva familia se sent feliç... i ell segur que tambè hi serà content allà al seu nùvol blanc....
    Si els coneguesis,, uffff son admirables.
    La cursa va ser molt emotiva i hi van participar mes de 700 persones, gent del poble, corredors de .cat, etc....D'avegades costa tant i tan poc fer feliços els altres... Molts petits grans de sorra, es converteixen en una duna infinita...
    CHUS

    ResponElimina
  2. Hola Chus, amb tot el que estic llegint em venen ganes de córrer aquesta cursa l'any vinent. Deu ser quelcom especial sabent quin ha estat el seu origen i veient la resposta dels pares i de la gent. Sense dubte, com dius, estic plenament convençut que són unes persones admirables i uns pares fantàstics. Deu ser dur per a ells però si tots nosaltres podem fer -amb els nostres granets de sorra- que aquest tràngol sigui més fàcil de suportar, no hi ha cap excusa per no fer-ho. I així ho faré.

    Salutacions cordials.

    JC

    ResponElimina
  3. Cita de Joan Carles al blog d'en David "Benvolgut Natxo, m'he pres la llibertat d'escriure al meu blog de curses una breu reflexió sobre el cas del vostre fill. Espero que no us sàpiga greu. Si més no, l'he fet amb la millor de les meves intencions. Si pel que fos no us agradés, sisplau, digueu-m'ho i l'eliminaré del blog.

    Ànims i una abraçada virtual de part d'un desconegut blogger."
    [/quote]

    Benvolgut Joan Carles: no només m'agrada tot el que has dit sinó que m'emociona i t'ho agareixo infinitament. En tot aquest temps, no deixa de soprendre'm la capacitat de certes persones, com ara tu, un 'blogger desconegut' (en paraules teves), d'empatitzar amb altres desconeguts; d'aturar-se uns minuts, observar el que passa al voltant, i sentir compassió i solidaritat pels que pateixen. Teniu tota la meva admiració i gratitud.

    M'ha semblat un post execpcional, carregat d'això que deia, solidaritat, i també tendresa, un valor que cada dia aprecio més. Moltes gràcies per tot. Sempre m'ajuda seguir escampant el record del meu estimat David.
    Per cert, algunes de les meves millors amistats actuals les he fet a través del blog. Gent fabulosa amb un cos immens (alguns d'ells, de Manresa, per cert).

    I sisplau, deixa'm dir-te que no estic d'acord amb això que dius que la cursa de SQV està 'fora de les teves possibilitats actuals'. Primer, perquè veient el calendari que portes, crec que qualsevol 10.000 sobre asfalt està al teu abast. I segon, perquè jo penso que les curses som nosaltres qui les fem dures. He arribat a patir infinitament més en un 10000 extra-pla que en una cursa de muntanya de rampes impossibles o una mitja marató. Tot depén del ritme i les expectatives que hi posi. és la meva opinió, per descomptat.

    Una abraçada. Et seguiré llegint

    ResponElimina
  4. Hola Natxo, l'empatia per persones com vosaltres que us trobeu en aquesta situació demostra que, tot i que l'ésser humà s'entesta en demostrar un cop rere l'altre que és d'allò més negatiu, de tant en tant deixem veure una vena de solidaritat vers els altres, encara que no es coneguin.

    Si tinc aquest sentiment per a persones que es troben a milers de quilòmetres de distància i passen per situacions que espero no viure mai (pobresa, guerres, fam, etc.) com no la puc sentir per vosaltres que sou molt més propers i passeu per un tràngol diguem-ne que, malauradament, més "normal" a les nostres latituds? No em costa absolutament res i si amb això puc fer que us sentiu una mica millors i més desassossegats, seria de burros no fer-ho.

    I potser que això de l'Internet no és tan impersonal com ens ho volen vendre. La solidaritat virtual pot ser tan "solidària" com una altra.

    I respecte la cursa, tens raó quan dius que som nosaltres mateixos qui les fem més o menys dures. Ara bé, evito en la mesura de les possibilitats, curses amb desnivells o amb un perfil tipus tobogan. Potser no em sé auto- regular.

    Una abraçada i continuaré llegint l'espai del David, i el teu també, per suposat.

    JC

    ResponElimina
  5. Cita de J.Carles al blog d'en David:"Hola David, em trec el barret perquè amb només 12 anys que tenies quan ens vas deixar (maleïda fatalitat!!), deus haver deixat una petjada molt profunda i estic convençut que et mereixies els pares que has tingut. He llegit la carta que ha escrit la Montse i estic d'acord amb algun comentari que he llegit després: silenci no vol dir oblit sinó que en certs moments ajuda molt més a reflexionar, recordar, etc. Jo, quan vaig a veure qui va ser la meva companya fa uns quants anys, i m'he de limitar a fer-ho sabent que està darrera una làpida, sempre ho faig en dies i moments que sé que no em trobaré ningú al cementiri. El silenci és la meva millor companyia en moments com aquests i no destorba ningú. Parlo, penso, recordo i marxo fins una propera visita.Sí, J.Carles, l'empremta del David ha estat imponent, tent en vida, com després. Estic molt orgullós i de vegades, sovint, de fet, em consola. Estic content del teu comentari, sempre m'agrada sentir coses com aquesta.

    Jo també em vull afegir per uns instants al condol per la teva companya, a la que tens tan present i recordes sovint, en silenci. Malgrat tot, és bonic de llegir, i crec (almenys a mi em passa) que el que ens han precedit ens ajuden a no témer la mort.

    Gràcies per la teva visita a l'espai del David.

    Una abraçada des de SQV

    ResponElimina
  6. Hola Natxo, tens raó en el darrer comentari. No hem de témer per allò que ja sabem és inevitable però potser sí perquè passi abans d'hora o quan un menys s'ho esperi. Gràcies a vosaltres i seguiré visitant l'espai d'en David.

    Una abraçada des de Manresa

    ResponElimina
  7. Hola Joan Carles:
    Cadascú viu el dol a la seva manera, suposo que fer-ho en silenci, en la intimitat, parlant-hi amb la teva companya i recordant, com tu dius, ès la millor manera per a tu de viure aquests sentiments... sense prejudicis, sense complexes...
    Si tu ho fas així es perque suposo que es el que et fa sentir millor....
    N'hi han tantes sensacions emocions i formes de viure com persones al mon, tot i que malhauradament no tothom pot viure com voldria...
    Ànim i a correr totes les curses que et vinguin de gust, inclosa la de la VIDA, que encara que d'avegades o moltes vegades n'es plena de pedres que ens atrabanquen, sempre n'hi ha algún recó , encara que sigui petit on trovem un motiu per somriure...
    Una abraçada desde SQV

    CHUS

    ResponElimina
  8. Hola Chus, tens tota la raó, cadascú és un món diferent davant situacions com aquestes i tampoc tothom pot viure com voldria. En el fons, veient segons què per la TV, penso que en el fons som molt afortunats de viure on vivim i en les condicions en què ho fem, i que no tenim més dret que d'altres a queixar-nos per les injustícies que ens depara la vida. Però això no deixa de ser un consol que poc consola.
    I sí, segurament la cursa més complicada de córrer sigui la de la vida. Potser no val gaire la pena planificar-la, preveure què t'hi trobaràs a cada revolt, si arribaràs abans o més tard, etc. Saps que tard o d'hora arribaràs a la meta encara que de vegades aquesta s'avença per a un mateix abans que per a la resta de corredors. I sense esperar-ho i de la manera més fotuda possible. Però justament, "c'est la vie".
    Una abraçada des de Manresa.

    ResponElimina
  9. Cita de Joan Carles al Blog del DavidSempre m'oblido de les dates significatives per fets feliços (aniversaris i demés) però en canvi la meva memòria no s'oblida mai del 6 del 6 del 1996. I encara que ja fa temps i que aquest no cura però sí ajuda, no oblidaré mai el moment que a l'hospital em van dir que havia mort la meva companya en un accident de cotxe. Recordo perfectament que venia de Girona i que l'endemà havíem d'anar a Portaventura. Vet-ho aquí. La vida és molt cruel quan vol i potser això ens fa ser cruels i freds.
    Penso que si volem ser feliços hem de saber compartir amb les altres moments tan durs com els que esteu visquent.
    Una abraçada
    Benvolgut Joan Carles, estic d'acord que les dates que queden gravades al nostre cor amb dolor, deixen una empremta inesborrable, i en el meu cas, encara tan recent i tan bèstia, crec que les tinc presents tots els dies de l'any. Me n'alegro que també hagis tingut espai per tornar a donar sortida als teus records punyents. Crec que elaborar aquests records és molt terapèutic i a mi m'està ajudant a que poc a poc, molt poc a poc, cada com siguin més suportables.
    Una abraçada i gràcies pel teu sincer i sentit testimoni.

    S'acosta el 6 de Juny. Intentaré jo també tenir un pensament per tu i la teva estimada companya.

    ResponElimina
  10. Tens raó, pensar i recordar moments com aquests és quelcom terapèutic. Obsessionar-se, però, és inútil perquè, mirat fredament, no paga la pena. No es recupera ningú que ja no hi és amb nosaltres i més, aviat hi ha el risc de perdre els que t'envolten.

    Gràcies per la teva més sincera intenció.

    ResponElimina