dimecres, 29 de febrer del 2012

Miscel.lània de final de mes

Darrer dia de mes i l'acabo amb un breu recull de notícies i altres aspectes que més m'han cridat l'atenció als darrers dies i setmanes. Tot sigui per continuar donant una mica de "vidilla" al bloc ja que com en aquests dos primers mesos de l'any només he fet dues curses, no hi ha gaire "matèria primera" amb què nodrir-lo. Anem, doncs:
  • En primer lloc, el passat diumenge va fer-se la Mitja marató de Barcelona, amb prop d'11.000 classificats i crec que uns 12.500 inscrits. Unes xifres que per mi són espaordidores i, la veritat, no m'imagino participant en cap cursa on de bon principi, ja sàpiga aquesta dada. Oimés si la considero cara (mireu-ne els preus) per una cursa que deu tenir el seu encant (de ben segur que deu ser un plaer córrer per segons quins carrers de la ciutat comtal), que tothom diu que és idònia per fer una molt bona marca però que en acabar no pots canviar-te ni dutxar-te. Per mi una mostra de com l'organització no pensa gaire en els corredors o potser ja dóna per fet que amb el boom que hi ha de les curses populars, tothom està disposat a empassar-se aspectes com aquest. És clar que també pot pensar que ja només amb la mateixa gent que viu a Barcelona hi ha prou demanda com per cobrir els seus objectius i per tant, per què pensar en aquest aspecte si els corredors poden canviar-se a casa seva?
  • A dia d'avui queda menys d'un mes perquè se celebri la famosa i no menys multitudinària marató de Barcelona. Doncs bé, fa uns dies que a través del mur del Facebook d'en Miquel Pucurull m'adono que el cartell d'aquesta prova ha deixat de ser "sexista" en incorporar-hi ara la figura d'una dona al costat de la tradicional de l'home. Potser és també això una prova del reconeixement d'una major presència del gènere femení en les curses populars. Doncs benvingudes siguin, com més serem, més riurem, encara que pel que fa a mi no m'hi trobaran atès que com ja he dit més d'un cop, després de la meva presència el 2010, ja vaig complir el meu objectiu i en vaig tenir prou. Deixaré les glòries de la victòria per a uns altres.
  • El mateix dia de la mitja de Barcelona es feia una cursa del tot diferent, quant al tipus, tarannà, ambient, preu, etc. M'estic referint a la "Botifaruner" de La Llacuna: per un mòdic preu de 12€ teniu una cursa de muntanya de poc més de 20 km. i 4 pics per pujar. Tot els comentaris que he pogut llegir l'ha deixen molt bé i estic convençut que aquest boca-orella ha contribuït que enguany les inscripcions (limitades a 300) s'hagin exhaurit en un no res. És clar que també hi deu fer molt el fet que sigui una cursa molt ben organitzada. Quan en vaig parlar fa unes quantes entrades se'm va passar pel cap de participar-hi però per sort vaig arribar tard per aconseguir un dorsal. Potser per mi és un pèl excessiva aquesta distància tractant-se d'una cursa de muntanya de les dures i per tant, abans m'enfrontaré a unes altres de més curtes i després ja es veurà. El meu pas cap a les curses de muntanya tampoc ha de ser d'avui per demà ni vull caure tampoc en una actitud tan radical com si es tractés de la nova fe d'un convers.
  • Sembla que no hi ha encara prou oferta com per absorbir tanta demanda per córrer, i és que la primera edició de la cursa de muntanya d'Ullastrell d'aquest proper diumenge fa dies que ha fet el ple. Reconec que em feia gràcia ser-hi perquè crec que ha de ser una d'aquelles curses que van bé per anar-se entrenant en aquest terreny, i afrontar després d'altres de més exigents: una distància de 10 km. amb un perfil a priori no gaire dur, etc. Reconec també que quan la vaig veure anunciada el primer que vaig fer va ser consultar un atles per saber on redimonis es troba aquesta vila (eps! no confondre amb Ullastret) i és que per molt geògraf que sigui tampoc he de saber de memòria totes i cadascunes de les ciutats, pobles, llogarrets, etc. Haurem d'estar al cas de com ha anat per tenir-la en compte per a les properes edicions.
  • També darrerament m'he fet ressò de sengles llibres sobre aquest món: el primer és el segon del periodista i corredor Arcadi Alibés, titulat "Les petjades dels herois", que combina la història de les maratons olímpiques amb les que ell ha fet a les mateixes ciutats on s'han celebrat. Hi ha qui diu que serà un èxit de vendes per Sant Jordi. I el segon llibre el vaig "descobrir" pel Facebook i es titula "Correr", escrit per Jean Echenoz. Es tracta de la biografia d'un dels mítics corredors que ha donat la història: Emil Zátopek i com el règim comunista de l'aleshores Txecoslovàquia no deixava de vigilar-lo. Totes les crítiques que n'he llegit el deixen bastant bé però si resultés que no és del meu gust, tampoc em serà pesat doncs té només 140 pàgines i és de lectura ràpida.
  • I finalment, no voldria acabar aquesta entrada sense un record per a en Miquel Pucurull qui, malauradament, no podrà participar a la marató de Barcelona. Sembla ser que per culpa d'un maleït accident casolà s'ha fotut un dels genolls enlaire. Us deixo l'enllaç del seu bloc dedicat a aspectes varis del món del córrer perquè us n'il.lustreu una mica, amb la seguretat que tot el que hi diu té molt d'interès. Gràcies Miquel i va per tu!! (perdó per si semblo ara un torero).

diumenge, 26 de febrer del 2012

Març: per triar i remenar

S'acosta el final de febrer i per l'escassa "vida" que li he donat al bloc aquestes darreres setmanes ja podeu deduir que el tancaré amb només una cursa (la de Puigverd de Lleida) que, juntament amb l'única de gener (Súria), fan un magre balanç de dues en el que portem d'any. I és que entre que el fred ens ha tingut a tots un pèl congelats i que la tria de curses que hi ha hagut no ha estat gaire bona per al meu gust, he tingut més ganes d'estar-me més casa que de cap altra cosa. De totes formes, aquest març se'ns presenta força diferent ja que com veureu tot seguit, el nombre d'opcions interessants (i algunes molt) és bastant ampli. És com si en poc temps passéssim de la gairebé hivernació més absoluta a un més que ressenyable esplendor en el món de les curses populars a casa nostra, això sí, i repeteixo, seguint els meus criteris a l'hora d'escollir-ne una i descartar-ne unes quantes més. Per tant, va sent hora que comencem a posar-nos les piles i tornar al saludable hàbit de la competició, si no volem que la tota poderosa mandra se'ns apoderi dels nostres esperits i ni un terratrèmol ens faci moure del sofà.

Dit això, i seguint l'esquema habitual que utilitzo per aquesta mena d'entrades, us ofereixo -i de franc- la meva relació de curses que més m'han cridat l'atenció per aquest març, amb la intenció que us serveixi de guia i que en alguna també ens hi poguem trobar. I ja les podeu comptar perquè en són unes quantes:
  • Curses que faré: la I Punk Trail de Sallent (11 d'abril). Potser aquesta ja és la prova definitiva de la transició que estic fent, és a dir, deixar les curses planes i d'asfalt i passar-me a les de muntanya, siguin més dures o més suaus. Es tracta d'una cursa que munten els amics del Koala's Team i tot i que no els conec encara personalment, per les referències que en tinc i el seguiment que n'he fet d'algunes de les seves proves, us asseguro que aquesta, de còmoda, no ho serà res. Per sort, ens deixen als i les patidores escollir entre dues distàncies i jo m'he inscrit a la "curta", de 15 km, i 750 m. de desnivell. Tot i així, que Déu m'agafi confessat. I si voleu un bon motiu per seguir-me, dir-vos que és gratuïta, cosa que en els temps actuals, no s'hauria de desaprofitar. És ben bé que aquesta gent s'ho sap muntar molt bé. Encara que em facin patir d'allò més, només per això ja me'ls miraré amb bona cara.
  • Curses que em rumiaré: n'incloc dues. La primera no és una cursa sinó la Caminada de la Transèquia (4 de març) que durant 26 km. ressegueix la sèquia que des del segle XIV porta l'aigua del Llobregat des de Balsareny fins Manresa. Per bé que sembli mentida, encara no l'he feta mai sencera i potser ara seria una bona oportunitat. Això sí, la meva intenció és fer-la corrent perquè fa temps que no faig aquesta distància i tot i que el seu recorregut és pla no sé com respondré, no les tinc totes. I la segona opció és una de coneguda i alhora molt bona, com és la 5ª edició de la Cursa Rural de Torà (18 de març) una d'aquelles que tant m'agraden (no gaire gent, ambient molt familiar, no gaire cara, logística ben resolta, recorregut dur però no molt exigent, etc.). Si es confirma aquesta darrera opció, serà el tercer cop que hi correrem.
  • Curses que no faré: aquí hi trobem unes quantes d'interessants -ja us deia abans que el març dóna per triar i remenar- però que per un motiu o altre no entren enguany en els meus plans. Per començar, les mitges maratons de Balaguer (de molt bon record perquè hi tinc la meva millor marca en la distància) i Banyoles (la segona que vaig fer, allà pel 2009); la marató de BCN (de moment n'he fet dues, la primera i la darrera, i ja he dit més d'un cop que no en penso fer més); i unes quantes curses de muntanya com són la d'Ullastrell (aquesta era la meva primera opció per al diumenge 4 però les inscripcions s'han tancat i jo m'he quedat amb un pam de nassos), i dues més a Manresa organitzades per dues entitats diferents i en dates diferents però que transcorren pel mateix lloc - el cim del Collbaix. Ara bé, no em de gust pagar per córrer per un indret on puc fer-ho qualsevol altre cap de setmana i gratis. I podria acabar parlant de Vilanova del Camí (gratuïta), Sabadell (Cursa del Rodal), Lleida (Bombers), Cardona (cross) però no em voldria fer pesat.
No em digueu, doncs, que no us ofereixo alternatives per a tots els gustos. Si aquest març us quedeu a casa és perquè, finalment, la mandrà ha pogut amb vosaltres. Per cert, aquesta és la primera entrada al bloc que redacto amb el meu nou ordinador -un Mac- doncs fa uns dies que vaig decidir d'acomiadar el Sr. Gates i donar la benvinguda al Sr. Jobs (rip). Encara ens estem coneixent.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Puigverd de Lleida: bon encert en tornar-hi

Ahir al migdia vaig comprovar un cop més com a les curses que es fan per Ponent val molt la pena participar-hi, atesa l'excel.lent relació qualitat-preu. Ja ho avançava en l'escrit previ del passat divendres i no m'he equivocat en absolut. I per això hi vam tornar després d'haver estat el 2009. Com sempre, anem a pams i fem-ne una breu crònica: amb no gaire antelació i sense temps per fer el cafè ens presentem a Puigverd de Lleida jo i la meva família i el Frans sense la seva (ens la trobaríem després per dinar), amb un sol espaterrant però també un fred que deixava congelats els "deixonses", i un vent que donava la sensació d'encara més fred. Amb aquestes condicions, entenc que l'espera dels acompanyants es faci llarga i el primer que busquin, així que surten els corredores cames ajudeu-los, sigui una cafeteria per prendre quelcom calent. Encara tenim temps, però, de veure el fantàstic ambient que hi ha, entre les curses infantils -que no hem vist per haver fet tard-, la nostra cursa i el canicross. Algú podria pensar que amb tanta prova diferent pot haver-hi un cert desori però res més lluny de la realitat: tot molt ben muntat i en cap moment la sensació de desordre, confusió, etc.

Poc abans de la sortida saludem en Pere Pinós, l'autor del llibre de què he parlat més d'un cop en aquest bloc (Córrer enmig del paradís) i que no es perd cap de les curses d'aquestes contrades. El podeu veure tot cofoi a la foto, amb nosaltres dos i l'Stanis. Sense més dilació, sortim conscients que és molt millor que quedar-se quiet i coneixedors també del recorregut i perfil de la cursa, doncs no ha canviat respecte l'edició del 2009. Jo i el Frans correm plegats fins el qm. 4 amb un ritme relativament suau, però poc després ja no el puc seguir -i això que deia que tenia "tocat" el genoll- i em començo a despenjar d'ell, coincidint amb l'inici del tram de pujada. Em poc més d'un quilòmetre hem de salvar un desnivell d'uns 80 m. i m'ho prenc amb calma; com l'altre cop, aquest tram se'm fa més curt del que pensava i arribo al cim prou fresc i després de planejar un parell de centenars de metres, s'inicia la baixada, gairebé continuada fins la meta. Començo a prémer el gas i els darrers 3 qms. avenço un corredor rere l'altre i aconsegueixo millorar la meva posició. Porto un ritme còmode i tot i no tenir constància del meu temps -és el que passa per sortir de pressa i no pensar-hi en connectar el cronòmetre- sóc del tot conscient que ni de lluny m'acostaré al temps de fa 3 anys. Això un ja ho veu mentre està fent la cursa i al final, així va ser, 47':30", és a dir, 4 minuts més. Si més no, i per veure el got mig ple, he de pensar que dels pocs més de 400 que hi érem, 220 encara van arribar més tard que jo.

Tot plegat, una cursa molt ben organitzada per a una actuació personal discreta però confesso que potser millor del que m'esperava. I això que no feia ni dos dies que havia fet una sortida de 20 km. amb els companys dels Runners & Walkers. Dit això, i com sempre és habitual en aquests casos, fem-ne una crítica raonada:
  • Aspectes que m'han agradat: diria que tot. Primer, la informació del web és molt completa i ajustada després al que un s'hi troba. Segon, i com deia abans, l'organització ha estat un èxit i no hem tingut cap problema en res (recollida del dorsal, dels obsequis, el refrigeri de després d'acabar la cursa, etc.). Tercer, el fet que sigui una cursa amb no gaire gent i en un poble petit fa que la logística del corredor sigui còmoda perquè tot es troba molt a prop (aparcament, serveis, dutxes, etc.). Quart, el recorregut molt correcte, amb un predomini de pista i camí que és fàcil de córrer (res de corriols complicats) i a més molt ben indicat i senyalitzat. I cinquè i últim, la informació posterior a la cursa també s'ha pogut consultar en breu (fotos i classificacions).
  • Aspectes que poden millorar: jo diria que en general, no en trobaria cap que mereixi una rotunda crítica negativa però perquè no sigui titllat de "sospitós" de res, suggeriria a l'organització que baixés el volum de veu de la música, que fa impossible mantenir una conversa sense haver de cridar a cau d'orella. Però com veieu, és un detall poc important i alhora fàcil de resoldre.
Tot plegat, una cursa que torno a dir, val molt la pena de participar-hi si es busquen curses en què ja es veu d'entrada que "mimen" els corredors i no importa gaire, ni allò de com més millor ni tampoc l'afany recaptatori de calès. Per 11€ és una molt bona inversió i uns quants organitzadors de curses populars haurien de passar per Puigverd de Lleida i prendre'n bona nota. Més d'un m'ha dit que ara sóc més selectiu però és que amb tanta oferta que hi ha, ens ho podem permetre perquè de ben segur que trobarem curses com aquesta, de les que marxes amb un somriure a la boca i amb ganes de tornar-hi. Des d'aquí, faig una crida a tots els i les corredores de l'àmbit metropolità perquè s'animin a "descobrir" que més enllà de Barcelona i rodalies, hi ha un fantàstic món per descobrir.

Per acabar, us deixo la prova de la meva arribada a la meta amb un estil de corredor d'allò més "pur". Que no es digui que com a mínim, no entro amb el cap ben alt. Per cert, ja sé que no es veu en detall però la samarreta que duia és la que em van obsequiar al 2009 i diria que és la que més he amortitzat en tots aquests anys que porto corrent.


dissabte, 11 de febrer del 2012

1ª Moorish Tower Trail

Disculpeu-me per aquest nom un pèl "pompós" però per alguna cosa hem de començar i qui sap si amb el temps, el nom acabarà fent la cosa. Efectivament, ahir a la tarda jo i quatre companys més vam fer la segona sortida del grup dels anomenats Runners & Walkers, un grup de corredors populars de la zona del Pla de Bages (Santpedor, Manresa, Sant Joan de Vilatorrada, etc.) i del qual el promotor és en David Torres, a qui primer vaig conèixer a través d'aquest bloc, vam coincidir després a la cursa de Súria (llegiu-ne la crònica) i després, l'omnipresent Facebook ha fet la resta. Dic la segona sortida perquè fa unes setmanes aquesta mateixa colla va fer la volta al pantà de Sant Ponç que jo no vaig poder córrer per estar visitant la ciutat de Lleida. I diria que tal com han anat aquestes dues sortides, n'hi hauran més properament.

En aquesta ocasió es tractava d'un recorregut des del nucli de Santpedor (vila natal de l'idolatrat Pep Guardiola) fins la Torre del Moro, al poble veí de Castellnou de Bages. En total, 20 km. repartits entre l'anada i la tornada i un desnivell de 300 m. Aquest recorregut no té gaire secret perquè el camí és ben fàcil de seguir, per pistes de traçat còmode i molt poc corriol d'aquells que jo dic que són molt malparits de trobar-se en una cursa de muntanya. És clar que per arribar a la Torre n'hi unes quantes més, d'opcions, però tampoc té gaire sentit complicar-se la vida si aquesta iniciativa és voluntària i l'únic objectiu és, tan sols, passar-s'ho bé fent allò que més ens agrada: córrer. Així, amb aquesta idea al cap i el compromís de mantenir un ritme que tothom pugui seguir, ens ho agafem amb calma: jo mateix, el David, el Jordi, l'Orlando i la Maite ens posem en marxa tot xino-xano, conscients que la primera meitat és de pujada i que després compensarem l'esforç fet amb la baixada de la segona.

He de confessar que al principi no les tenia totes perquè des de la mitja marató de Mollerussa que no feia una distància molt semblant -i us recordo que no va anar gaire bé (crònica). Però a l'hora de la veritat em vaig sentir força bé -també és cert que com deia abans, el ritme va ser suau- i al final vam trigar poc més de 2 hores, sense comptar l'estona que vam estar gaudint de les fantàstiques vistes que es veien des de la Torre, amb una tarda amb sol i sense cap núvol. Fins i tot a la part final, en companyia d'en David, em vaig sentir tan bé que em vaig permetre el luxe de fer els darrers dos quilòmetres a un ritme molt més viu. És ben bé que potser de forma inconscient vam seguir aquella màxima que es diu en aquest món de l'atletisme popular: si corres sol potser aniràs més ràpid però si corres acompanyat segur que arribaràs més lluny. Tot plegat, una molt bona sortida de running amb què a més de recuperar les bones sensacions de fer una tirada llarga, m'ha donat l'oportunitat de conèixer una molt bona gent i amb qui espero compatir més experiències similars.

Per acabar, us deixo la foto que immortalitza un dels moments de l'ascens a la torre (es veu de fons). A veure si resultarà que esteu veient els pioners del que potser amb el temps acabi sent una mítica cursa popular. Abans que m'oblidi, us deixo aquest altre enllaç d'una sortida en BTT fins a aquesta mateixa Torre (que es remunta al juliol del 2010) perquè veieu que aquest punt no m'és del tot desconegut.


divendres, 10 de febrer del 2012

Puigverd de Lleida: hi tornem!

D'aquí menys de 48 hores hauré fet la segona cursa del que portem d'any, la V edició de la de Puigverd de Lleida i val a dir que en certa forma és com si tornéssim a les arrels ja que aquesta va ser la tercera del meu historial, després que l'iniciés el 2009. I ja us dic d'entrada que no espereu de mi una actuació com la d'aquella vegada que, sense ser d'allò més brillant, crec que la podríem qualificar de bastant reeixida amb un temps final que, estic segur, no repetiré ni de bon lluny. I és que assolir un temps de 43':30" en aquesta prova que té un turonet al mig no està ara al meu abast. Temps era temps i en aquest sentit, les coses han canviat, i molt. En aquest enllaç podeu llegir la crònica de la meva cursa d'aquell any perquè en tingueu més detalls.

Si feu una ullada al web de la cursa veureu que és una d'aquelles que tant m'agraden i que sovint he deixat mol bé perquè he tingut l'oportunitat de fer-ne unes quantes i a més, tractant-se de les terres de Lleida, això per mi ja és, d'entrada, una mena de "segell de qualitat". No em cansaré mai de repetir les virtuts d'aquestes curses que en poques palabres, les podem resumir en: molt poc asfalt i molta pista, no és plana però tampoc té un perfil gaire dur, un ambient familiar -també s'hi fan curses infantils i un canicross- una logística còmoda per al corredor -aparcament, recollida de dorsal, dutxes, etc.- i no gaire gentada. Perquè en tingueu una idea les xifres de corredors de les quatre edicions anteriors són aquestes: 268 (2008), 395 (2009), 385 (2010) i 265 (2011). Algú podria estanyar-se de la davallada del darrer any i confeso que no en sé el motiu, perquè això aniria en sentit contrari a la tendència general que ja s'ha comentat al bloc del creixement de moltes curses populars als darrers anys. Però sembla que la d'enguany es recuperarà ja que el límit d'inscripcions està fixat en 450 i pel que he vist al web, a dia d'avui quasi s'han assolit.

D'altra banda, entenc que per als que visquin a les comarques de Barcelona aquesta en concret els hi caigui un pèl lluny però crec que de tant en tant és bo "arriscar-se" i descobrir que més enllà de l'àmbit metropolità hi ha un món de curses per fer i, a més a més, molt bones. Continuaré fent-ne proselitisme a veure si captem més "adeptes", convençut que si algú acaba fent el pas, no es penedirà en absolut. Aquesta de Puigverd va ser la primera que vaig córrer per Lleida i aquí em veieu, no n'he deixat de fer en aquests anys. I perquè compareu l'abans i l'ara, us deixo la foto que em van fer en aquella ocasió de camí cap el punt més alt de la cursa (encara duia les primeres vambes amb què vaig començar a córrer). En pocs dies, la crònica.


diumenge, 5 de febrer del 2012

Mont-rodon haurà d'esperar: ainss!

En el moment de començar a escriure aquesta entrada suposo que tothom qui hi hagi anat ja haurà enllestit la seva participació a la cursa de Mont-rodon, de Matadepera d'avui mateix. Com ja deia a la previsió de curses a fer aquest febrer, aquesta la deixava en stand-by perquè malgrat em feia gràcia, no les tenia totes per poder-hi ser. I finalment ha estat així, no hi he anat i confesso que en part en sap una mica de greu ja que estic convençut que es tracta d'una molt bona cursa, si faig cas de les referències que en tinc. Per tant, hauré d'esperar una altra edició (potser la propera) si com sembla que està passant, acabo de fer un pas més endavant cap a les curses de muntanya d'un nivell mitjà d'exigència (quant a distància i desnivell acumulat). Algú pot pensar que ha estat el fred que sens dubte deu haver fet el que m'ha fet arronsar, després que per totes bandes i de fa dies, hagin estat anunciant l'entrada d'un front de fred siberià "terrorífic", com diria en Pedro Piqueras. Però realment no ha estat aquest el motiu: d'una banda, els virus hivernals ronden per casa i no sabem si per uns dies o per quedar-s'hi tot l'hivern, i de tres que hi som, dos no hi són sencers i jo he de fer més de pare que mai; i de l'altra, hauria d'haver anat sol i cada cop això em fa més pal. Però total, a casa tampoc s'està malament del tot, oimés assegut al sofà amb una manta i veient com està nevant.


A la d'avui, ha guanyat un especialista en aquesta mena de curses -en Just Sociats- i darrera seu li han seguit fins un total de 464 corredors més, una mostra de l'acceptació que està tenint aquesta prova, tot i la seva relativa joventut (5ª edició), una xifra que s'ha repetit a les darreres edicions (suposo que el límit de les inscripcions deu estar fixat al voltant de les 500). Per si mai us animeu a fer aquesta cursa en un proper futur, sapigueu que serà una bona opció si busqueu una de mitja muntanya, on us sentireu ben tractats, on no haureu de suportar les molèsties derivades d'una gran massa de corredors al vostre voltant, etc. I si us va el tema de les dades tècniques, us deixo aquest enllaç del web "Senderators" amb el track del recorregut, el traçat en una imatge aèria i el seu perfil. Hi veureu com aquest no és gaire trenca-cames si un està una mica en forma i que d'asfalt, molt poc: molta pista, no gaire corriol massa tècnic i ideal per tota aquella gent que, com jo, apostem per aquesta mena de curses en detriment d'unes altres, les que, val a dir, vam a començar a fer quan ens endinsàvem en el món de les curses populars. Aquesta evolució crec que és bastant lògica i habitual en molts corredors però sigui com sigui, tot serveix per seguir corrent, en unes o altres curses.

De moment, m'he quedat amb les ganes de fer Mont-rodon però espero que la propera sigui la bona, és a dir, Puigverd de Lleida el diumenge vinent: una altra d'aquelles curses que tant m'agraden.

divendres, 3 de febrer del 2012

L'efecte "Piqueras"

Començo aquesta entrada amb un comentari que he trobat al meu mur del Facebook i que em sembla molt encertat i alhora descriptiu de com de sonats s'han tornat alguns a l'hora de fer-nos ressò de certes notícies (¿?) d'actualitat. Si seguiu determinats programes de ràdio (p.ex. el Toni Clapés a RAC1), el presentador de les notícies de la cadena Telecinco -Pedro Piqueras- té fama de ser bastant catastròfic, apocalíptic i "tremendista" quan ha de presentar alguns fets i d'aquí que sovint l'imitin i com a tota imitació, es tendeixi a exagerar certs trets peculiars del personatge en qüestió. Doncs bé, m'imagino que això devia passar ahir si tenim en compte el desplegament mediàtic que s'ha fet arran l'anunciada onada de fred siberià que ens ha d'entrar a partir d'avui i la nevada (¿?) que va caure ahir a unes quantes comarques catalanes. La gent que em coneix ja sap que no em cansaré mai de criticar el món del futbol perquè penso que en aquest país, la professió de periodista especialitzat en aquest esport deu ser la més fàcil, si un va seguint totes les bajanades i obvietats que s'hi diuen i que un o altre decideix que són notícia i a més, de gran interès: per exemple, i em pregunto, ¿és notícia que un jugador assisteixi a l'entrenament? És com si ho fos també que qualsevol treballador que té la sort de conservar el seu lloc de feina, hi anés cada dia. Oi que ho veuríeu com una ximpleria?

Eixamplo el meu camp de crítica i sorna al perfil del periodista (per dir-ho d'una manera) de qualsevol dels magazins matinals que ens informen, sovint de coses tan òbvies com el temps i la meteorologia. Ja sabem que de sempre aquests dos temes han donat molt de sí en tertúlies banals, converses una mica forçades amb desconeguts que hom troba a l'ascensor, que són útils per trencar el gel quan no se sap què dir ni per on començar, etc. Ara bé, qui em digui que a casa nostra és notícia que nevi una miqueta al febrer i que faci fred, doncs que s'ho faci mirar; és com pensar que es té una gran exclusiva per "descobrir" la canícula del juliol. Senyors i senyores del món de la informació, quin temps esperen que faci en ple hivern? no som al Carib ni en ple estiu sinó que dins el globus terraqüi estem situats en latituds temperades i que el que seria una notícia realment impactant és que a l'hivern tinguéssim temperatures com per haver de sortir al carrer amb samarreta de tirants i xancletes.

Però no, aquests "pseudoperiodistes" s'entossudeixen en fer una gran notícia d'una situació que ha de ser del tot normal. És com si no hi hagués res més de què informar i pensessin també que aquesta mena de "notícies" són d'interès general. Per exemple, ahir vaig estar per casa i això em va permetre seguir una mica el programa "Els matins" de TV3, un clar exemple del que estem dient, i del qual voldria destacar dues coses: primera, ja que estem de retallades per totes bandes, no veig la necessitat d'enviar corresponsals a una quants pobles de la nostra geografia catalana (amb els costos que això suposa) per informar d'una situació que, repeteixo, ha de ser vista com absolutament lògica per l'època de l'any en què ens trobem. I segona, i potser és una mostra de com es va escampant l'"efecte Piqueras" abans citat: aquestes mateixes persones feien servir una paraula que trobaria molt lògica en cas d'una gran inundació, terratrèmol, atac nuclear o una nevada d'aquelles que fan història però que en aquest context ho veig del tot desproporcionat: "evacuar" per dir, simplement, que algunes escoles tancaven i feien sortir els i les nenes amb tota tranquil.litat. I és clar, amb tot el rebombori previ que se'n va fer, ja tenim mig país aturat per quatre flocs de neu de no res i l'altre mig a veure-les venir. És ben bé que som "mestres" en entrebancar amb la mateixa pedra els cops que convingui. Potser que l'omnipresent Josep Cuní comenci a posar les coses al seu lloc. Si us plau, "professionals" de la informació, una mica més de rigor informatiu i menys sensacionalisme barat.

A tot això, sí que és notícia aquesta onada de fred siberià -"terrorífic" en la terminologia "piqueriana"- perquè és cert que les temperatures tan baixes que s'esperen fa temps que no les hem tingut tot i ser a l'hivern, no ho oblidem. I és clar, ara ens rumiem si és gaire convenient participar a les curses que tenim previst per aquest cap de setmana. Confesso que en el meu cas no les tinc totes perquè si bé no em fa res córrer amb fred, no sé si ho he fet mai amb molt de fred. Per exemple, a la cursa de les Borges Blanques de l'any passat recordo que estàvem a uns -7º (però amb sol) i per a la de Mont-rodon d'aquest proper diumenge m'agradaria saber la previsió, oimés si haurem de córrer amb una mica d'alçada (dels 400 m. a poc més dels 600 m.). D'altra banda, potser haurem d'estar amatents al risc de caigudes i lesions perquè haguem de córrer per trams glaçats (ahir vaig veure a TV3 imatges, justament, de Matadepera amb neu). De moment, no he vist res escrit enlloc que faci perillar la celebració d'aquesta cursa, tot i que en alguns fòrums s'han publicat missatges amb recomanacions des de Protecció civil que no es facin actes infantils a l'aire lliure (curses incloses). Potser aquest efecte farà espantar molta gent que, sàviament, decideixi quedar-se al llit en comptes de córrer i tornar amb els picarols congelats.

I per cert, a part de la cursa de Matadepera, el diumenge també es fa la celebèrrima Mitja marató de Granollers però suposo que en aquest cas, tant és el temps que faci que hi haurà un munt de gent i sa mare. Per part meva, confesso que encara no he decidit si hi participaré (a la primera, vull dir) i m'ho acabaré de rumiar demà. No he arribat a temps per fer la inscripció (tampoc sabia del cert si per altres motius podria ser-hi) però si finalment m'hi decideixo, tampoc em podreu considerar un corredor "pirata" ja que al darrer paràgraf del reglament s'indica, textualment, que "Per motius tècnics no es podran fer inscripcions el mateix dia de la cursa, però qui vulgui córrer, podrà fer-ho però sense dorsal". Per si de cas, jo ja duré les meves pròpies provisions per no "gorrejar" als avituallaments, que tinc una mica de cara però no tanta com esquena.