divendres, 23 de juliol de 2010

Del Tourmalet a la Torre dels Moros

Els amants del ciclisme van tenir ahir l'oportunitat de veure per televisió una d'aquelles etapes del Tour que podrien considerar-se "mítiques", potser en aquest cas no tant per com es va dur a terme sinó més aviat per acabar al cim del Tourmalet, a 2.100 m. d'altitud i amb rampes d'un fort pendent sostingut. Segons dades d'audiència, es calcula que l'ascensió al darrer port va aplegar davant les pantalles un 33% dels espectadors la qual cosa vindria a confirmar que aquest esport té molta tirada al nostre país -sobretot des que hi ha algun ciclista espanyol amb opcions reals de guanyar el Tour, i ja en portem uns quants anys seguits- i, sobretot, que més enllà del futbol hi ha altres esports que també val la pena seguir.

Jo no és que sigui un seguidor acèrrim del ciclisme, no em planto davant la tele per veure una etapa sencera -que són bastant avorrides- ni tampoc pujo als cims el dia abans per veure el pas i el patiment dels corredors. Però sí que quan hi ha etapes com la d'ahir procuro no perdre-me-les. Quan veig l'esforç dels ciclistes i el comparo amb el que jo hi dedico en les meves sortides en BTT, sempre penso que és un dels esports més durs que existeixen. I sinó podeu provar d'estar-vos damunt un seient de bicicleta durant 5-6 hores i pujar uns quants ports seguits; i per posar la cirereta al pastís, que siguin ports amb pendents que ja només de pensar-hi ens vinguin ganes de deixar-ho estar i dedicar-nos a altres activitats més sedentàries. I malgrat que són ciclistes professionals, per mi tenen molt més mèrit que no pas la trepa de futbolistes que per fer 4 tocs de pilota ja es pensen que s'han ben guanyat el jornal. A picar pedra els posaria jo si realment volen suar la samarreta, com es diu en aquests casos.

Doncs bé, contradient-me a mi mateix, mentre feien aquesta etapa jo i el Frans vam fer una sortida en BTT, després d'uns quants mesos d'estar guardades al garatge omplint-se de pols. Com tampoc disposem de gaires hores i això no ens dóna gaires opcions de fer rutes que siguin del tot noves per nosaltres, ens decidim per-ne una que ja feia temps teníem oblidada: atacar el cim del turó de la Torre del Moro, a la Figuerola, un dels nuclis que componen el municipi de Castellnou de Bages. Aquest municipi està situat just al nord de la plana del Bages, a mig camí entre els rius Llobregat i Cardener; amb una orografia accidentada i força boscosa, el terme és ocupat per masies escampades i darrerament hi han crescut les urbanitzacions, que aprofiten la bellesa del paisatge i la bona cobertura forestal en part, però, malmesa per alguns dels darrers grans incendis. Aquesta torre es situa al capdamunt d'un cim a uns 620 m. d'altitud des del qual es té una molt bona panoràmica cap a tots els punts cardinals; documentada ja a finals del segle X, té una fesomia del tot cilíndrica i com ja podeu deduir, la seva funció era de guaita. Malgrat que hi ha unes quantes pistes en bon estat que hi menen, l'accés dels darrers centenars de metres ja és més complicat i fins i tot, al darrer tram és necessari grimpar. És també un exemple més (de tants que n'hi ha) de com el patrimoni, tot i la seva importància i reconeixement, és deixat de la ma de Déu, ja que en aquest cas concret l'estat de conservació de la Torre deixa bastant que desitjar. De fet, no dec anar errat quan el mateix Consorci de Promoció Turística del Cardener estableix com una de les mesures d'actuació per aquest 2010 l'arranjament dels seus accessos i entorn.

M'estalvio de descriure la ruta que vam fer perquè de ben segur que en algun moment la pifiaria, doncs malgrat ser geògraf de formació i professió, de vegades el meu sentit de l'orientació és més que deficient. I tot i disposar de GPS em fa molta mandra baixar-me el track, més que res perquè hauria de fer la guitza al Frans, que n'és el propietari. Ara bé, ahir vaig poder comprovar un cop més com el meu estat de forma es troba en un nivell força lluny d'ara fa un any. Tot i que ja sabeu que la BTT no és el meu fort (de fet, no crec que en tingui cap) i que no em defenso gaire bé en les pujades, he tingut dies millors que el d'ahir i més d'un cop em venien al cap les imatges dels ciclistes pujant com coets intentant desempallegar-se dels seus rivals. És ben bé que només trobant-hi valores l'esforç que han de fer per guanyar una etapa. De ben segur que ahir en Frans podia ser en Contador (salvant les distàncies!) i que ni de lluny jo no em podia comparar amb el seu rival Andy Schleck. Per cert, de vegades trobo a faltar la col.lecció de frikis disfressats que van corrent al costat dels ciclistes; ahir, fins i tot, en vaig veure un que anava ensenyant el cul! (quedi clar que no el vaig veure en directe sinó en diferit al canal Teledeporte a la nit, assegut al sofà).



Ver Torre del Moro en un mapa más grande

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada