Gener en blanc?

Potser és encara un pèl d'hora per confirmar-ho però tot apunta que aquest mes de gener quedarà en blanc des del punt de vista atlètic. En la meva previsió de proves on participar que faig mensualment apuntava la possibilitat d'incloure al meu currículum la primera edició de la cursa de Sant Vicenç de Castellet inclosa al circuit ARCS-Anbaso, i que es va celebrar el passat diumenge 12. Com ja podeu deduir, al final no hi vaig anar i vaig preferir fer una sortida de gairebé 16 km. pel meu compte i amb la bona companyia d'en Xavi i en Jaume (el primer està més en forma que mai de tanta duatló i triatló que es fot a les cames i el segon s'està preparant per una de les seves bajanades "saharianes"). En el fons, he de reconèixer que tot i ser una cursa relativament barata i molt propera a casa, l'opció de Sant Vicenç no m'acabava de fer el pes -també s'ha de dir que potser el seu desnivell i perfil em van fer recular- i si veient que anaven passant els dies i no acabava d'inscriure-m'hi, aleshores deu ser senyal que aquesta, enguany, no tocava.

Així que un cop descartada, el meu caparró va pensar en altres opcions i es va fixar en la cursa de Súria (26 de gener), també dins el circuit ARCS-Anbaso. Aquesta ja la vaig fer a principis del 2012 (aquí en podeu llegir la crònica) i ja en aquell moment, de transició cap a les curses de muntanya, em va semblar una prova dura (és clar que això també depèn del nivell de forma de cadascú). Però com en el cas de la de Sant Vicenç, també em cau molt prop de casa i té el mateix preu, i per això vaig pensar que era una bona alternativa per acabar el gener havent fent una cursa. I és que si més no, voldria mantenir la mitjana de curses del 2013, una per mes, tot i que per descomptat això no treu que hagin mesos buits i altres on aquesta mitjana se superi. De totes formes, i atès que de fa temps he estat molt bel·ligerant amb la qüestió del preu de les curses i del seu encariment general, potser que prioritzem aquelles que siguin més barates o gratuïtes. És per aquest motiu que hi ha una tercera opció que al final és la que pot tenir més paperetes. I és que ahir em vaig assabentar d'aquesta cursa a Castellterçol, la Kedada Trail, del diumenge 2 de febrer, de muntanya, amb tres distàncies a escollir, gratuïta i solidària amb el banc d'aliments. I tenint en compte que dues setmanes després es farà la nova Punk Trail de Castellbell i el Vilar (amb les característiques a què ja ens tenen habituats la gent de les Punk Trails), ja tindrem el febrer bastant ocupat.

Tot això implica que el més probable és que acabi descartant la cursa de Súria per centrar-me mes en aquestes dues de febrer. I és que hem de tocar de peus a terra, córrer dos diumenges seguits (26 de gener i 2 de febrer), en muntanya i amb uns perfils d'aquells que fan "pupa", no crec que estigui fet per mi. Per tant, i com deia al principi, no us estranyi si aquest gener em quedo en blanc i en canvi al febrer marco en vermell un parell de curses al calendari. Per cert, i agafeu-vos, a la de Castellterçol m'he inscrit a l'opció de 21 km. Què Déu s'apiadi de la meva ànima. Ja fa un temps que se'm passa pel cap de provar una distància com aquesta per veure com acabo de malament. No sé jo si he triat bé …

2014: per començar l'any, una ARCS

Aquest serà el darrer escrit de l'any i deixaré per als primers dies del 2014 la crònica de la darrera cursa del 2013, la Sant Silvestre d'Avinyó. Anem al tema, però. Us detallo tot seguit les curses que per al gener em semblen més atractives, tenint present que de les 6 incloses a la taula, quatre es faran per la Catalunya Central i també quatre ja les conec una mica d'haver-hi participat abans. De totes formes, i seguint els meus criteris de selecció, tinc bastants números per acabar fent-ne només una, i si la cosa no canvia serà la nova prova inclosa al circuit ARCS, a Sant Vicenç de Castellet, de la qual ja us avenço que mirant el seu perfil, còmoda ... el que se'n diu còmoda, no ho serà.

Descarto fer les curses de Moià, Blanes, Les Borges Blanques i Prats de Lluçanès perquè o bé les trobo un pèl cares per al que són (tenen una relació preu per quilòmetre superior a l'euro) o bé estan, ara, per sobre de la distància amb què em sentiria còmode (és el cas de Blanes). Tot i així, aquesta darrera no seria una mala opció en el cas que m'animés, de nou, a córrer la vintena de quilòmetres. I és que potser és una bogeria però m'estic rumiant la possibilitat de participar al febrer en una cursa de muntanya que té una distància molt semblant. Però no avancem esdeveniments i ja ho anirem veient en poc temps. I per últim, no compto que faci la cursa de Súria perquè ja la vaig fer en la seva primera edició i no em va acabar de convéncer del tot.

Per acabar, i si us interessa, podeu llegir aquí les cròniques de les curses citades i que he fet en altres anys:

• Crònica de la Cursa Dos Turons de Moià (2009).
• Crònica de la Cursa Mar i Murtra de Blanes (2010).
• Cròniques de la Cursa de l'Oli a les Borges Blanques (2010 i 2011).
• Crònica de la cursa ARCS de Súria (2012).

Fe d'errates: la data d'elaboració de la taula és el 29 de desembre i no pas de novembre, com hi consta.

Vallhonesta: camí de retrobar-me amb el cuc

Ahir diumenge vaig participar a la IX edició de la Cursa de Vallhonesta, a la vila de Sant Vicenç de Castellet, molt a prop de Manresa. I val a dir que aquesta va ser una decisió de darrera hora donat que no me'n vaig assabentar fins pocs dies abans i d'una forma del tot casual (tafanejant una revista gratuïta d'anuncis). De fet, si repasseu els escrits recents del bloc en cap moment feia esment d'aquesta cursa, simplement perquè no la recordava. I després de fer una ullada a la informació del web no vaig trigar gaire a inscriure'm perquè vaig pensar que les seves característiques s'ajustaven -com així va ser- al que he començat a buscar en la meva tria -cada cop més selectiva- de curses. I us recordo que sobre això últim tinc pendent una propera entrada perquè sapigueu a què m'estic referint. També ha servit perquè tornés de nou a Sant Vicenç, després d'haver-hi estat en dues ocasions al 2009, una per participar en la cursa més curta que mai he fet, la milla (al desembre) i la segona per aquesta mateixa prova però alhora diferent (i ara explicaré el motiu d'aquesta aparent contradicció). En efecte, a l'abril del mateix any jo, el Frans i el Xavi vam participar a la que devia ser la cinquena edició de la cursa, tot i que si no recordo malament l'any passat ja va canviar de format, en quant a l'època de l'any (ha passat a setembre) i distància (de 13,5 a 10 km.). I tot i no saber com van anar els anteriors anys (2010, 2011 i 2012) m'ensumo que aquest canvi els ha provat d'allò més bé. Com detallaré després la meva valoració no pot ser més que positiva, la qual cosa contribueix a no desanimar-me i voler continuar fent més curses. Però anem ara al moll de l'os i expliquem més o menys com ha transcorregut la cursa ja que per això estem aquí, oi?

M'hi presento acompanyat del David (Masfret), que també s'hi ha apuntat al darrer moment i ve amb la seva família (la Núria i la Fiona), que molt amablement s'han avingut a fer-me de xofer. El David, poc assenyat com és, s'ho agafa com un entrenament per a propers reptes esportius, tenint en compte que li van les curses de muntanya d'aquelles que fan "pupa". Per descomptat jo no estic en el seu mateix nivell de forma i com aviat quedarà demostrat em baixo de la seva ona i me'n busco una altra de més còmoda. Que és diumenge, fa bo i no estem per cansar-nos més de l'estrictament necessari. Ens adonem que l'ambient que s'hi respira és molt familiar, agradable i amb una molt bona organització, uns ingredients tots ells que han d'afavorir un bon inici de cursa i perquè no dir-ho, un bon final també. Si fins i tot han dividit la sortida en calaixos de sortida per als corredors que volen fer un sub50' i un sub60'; atenció a aquests darrers que van haver de seguir una llebre portant un globus del Bob Esponja (us ben asseguro que si ho arriba a veure el meu fill esmicola rècords en la que seria la seva primera cursa).

A les 10:30h, puntuals com un rellotge, és dóna la sortida i amb el perfil més o menys retingut al cap faig les primeres gambades amb precaució per la qüestió del maleït peu doncs me'l trobo encara un pèl tocat. Però molt aviat m'hauré de deixar de romanços perquè comencen les primeres rampes i de les dures: és un primer avís del que ens espera per davant. Sortim de l'entramat urbà i deixem l'asfalt que no el tornarem a trobar fins el darrer quilòmetre, quan tornem a entrar als carrers de la vila. La cosa va de debò, sé que fins arribar al primer control no farem més que pujar, ara corrent, ara caminant pels taps que es formen en algun tram de corriol. Desenganyem-nos, això ja ens va bé a molts perquè ens obliga a agafar-nos-ho amb calma i a reservar forces, tot i que de vegades més d'un s'entossudeix a passar gent per allà on no ho hauria de fer. I tot plegat perquè després els avancis tu que has sabut córrer amb una mica de cap. Arribem a l'avituallament del 2,8 km. (a la masia de Can Noguera) havent salvat un desnivell de poc més de 210 m. agafem una mica d'aigua fresca (que fa més calor de l'esperada) i ara toca baixar seguint la vall del Torrent del Rubio. En gaudeixo sabent que quan s'acabi caldrà atacar la segona pujada, llarga i continua (d'uns 2,2 km.), fins arribar a l'ermita de Vallhonesta (que dóna nom a la cursa). Ja fa estona (de fet, des del primer control) que la meva posició roman gairebé invariable i més aviat serà en aquesta part de la cursa que aconseguiré millorar-la. Atesa la duresa d'algun tram, jo i la gent que em trobo, alternem el caminar amb el córrer, sobretot a la darrera rampa abans d'arribar a la citada ermita. Un cop aquí, m'hi aturo un moment per mirar la seva construcció ja que sé que té un bon campanar d'espadanya.

En aquesta darrera part del recorregut, tot i la duresa, hem salvat "només" un 140 m. de desnivell però com tot el que es puja s'acaba baixant, ara sí, em mentalitzo per als darrers 3 quilòmetres i escaig sabent que després de planejar i d'arribar al segon avituallament (de fet, és el mateix que el primer i d'això en diuen "economies d'escala"), comença el tram més divertit i agraït: una baixada continuada que ens ha de portar directament a creuar la meta. Premo el gas ja que em trobo amb forces i com he dit abans, deixo enrere els meus acompanyants alhora que enxampo altres corredors i no m'estic amb miraments: aplico el principi de "cames ajudeu-me" i vinga a córrer. Si fins i tot, quan enfilo la darrera recta del circuit que ens ha de conduir a l'arribada em permeto el luxe de fer un llarg esprint per millorar la posició. Potser la recerca del cuc que ha de fer que reviscoli el meu interès per les curses m'ha fet ara un tauró insaciable? No ho sé, a les properes setmanes ho anirem veient però sí és cert que ahir vaig acabar amb molt bones sensacions, tot i que la classificació d'ahir no passa de ser discreta: un temps final 1h:03' i havent ocupat la posició núm. 164 d'un total de 243 corredors arribats. Diguem que m'estimo més veure l'ampolla a mig emplenar. 

Així doncs, ja tenim una segona cursa al sarró del mes de setembre i el que havia de ser una travessa pel desert fins a trobar les ganes perdudes per continuar fent curses populars, s'està fent molt menys curta del que havia previst. Afortunadament! I arribat a aquest punt gairebé final, us deixo amb la meva valoració de la cursa, seguint l'esquema que he vingut aplicant darrerament i si algú em demana que la puntuï, ho faria amb un 9 o excel·lent (en una escala de 10 punts). Com podeu veure en la següent justificació a partir dels serveis més bàsics, crec que bona part dels ítems tenen una avaluació ajustada a aquesta nota:

• Pàgina web: incloïa informació detallada d'aspectes rellevants (llistat dels inscrits, possibilitat d'inscripció on-line, reglament, recorregut i dades tècniques). També molta rapidesa en la publicació dels resultats tot i que un cert retard en la de les fotos. Força correcte.
• Entrega de dorsal: gens de cua per recollir-lo malgrat que no hem estat pocs els que ens hi hem presentat (entre totes les curses, uns 370 corredors). Molt correcte.
• Obsequi: per un preu bastant raonable de 8€ no es pot exigir gaires obsequis però tampoc estava del tot malament. Samarreta de record i un avituallament final més que complet. Molt correcte.
• Infraestructura de la zona arribada i sortida: correcta senyalització de l'accés i molta facilitat d'aparcament (de fet, vam deixar el cotxe gairebé al costat mateix de l'arc inflable). Molt correcta. 
• Reglament: disponible en la pàgina web. Molt correcte. 
• Puntualitat de la sortida: res a dir, molt correcte.
• Guarda-roba: n'hi havia però he vist algun comentari al fòrum dels Corredors.Cat dient que no estava gaire ben (o gens) indicat. Tot i així, no entro a valorar-ho perquè tenint el cotxe tan a prop no l'he hagut d'utilitzar.
• Servei de massatgista o recuperació després de finalitzar la prova: a diferència d'altres curses d'aquest mateix perfil, i en què tampoc compto que sigui del tot necessari, aquí sí que n'hi havia (i us ben asseguro que quan vam marxar totes les lliteres estaven ocupades). Molt correcte.
• Servei medicalitzat: presència d'un ambulància a l'arribada. Correcte.
• Dutxes-vestuaris-WC: disponibles però tampoc ho valoro perquè no els vaig fer servir. 
• Marcatge del recorregut: indicació dels punts quilomètrics i a més a més, també del punt del recorregut on et trobaves. Cap possibilitat de perdre-s'hi perquè als possibles punts "conflictius" hi havia volutaris que t'anaven orientant. Molt correcte.
• Ubicació i freqüència dels avituallaments: dos i crec que molt ben situats. Molt correcte. 
• Contingut dels avituallaments: suficient, ampolla d'aigua (amb tap) i no gots de plàstic. L'avituallament final, també molt complet i variat. Molt correcte.
• Implicació-comportament del personal de l'organització: res a dir en contra. Un ambient molt familiar, alguns dirien "de poble" (afortunadament!). Animació per als nens amb un castell inflable al lloc de trobada. Molt correcte.
• Nombre de participants d'acord amb el recorregut: cap problema tot i que si es vol fer un bon temps s'ha de sortir dels primers per no trobar-se un tap en algun tram de corriol i de pujada. Com no és el meu cas, per mi cap problema. Molt correcte.
• Recorregut: agraït, amb molt poc asfalt i predomini de la pista i "esquitxat" de tant en tant per algun tram de corriol, el perfil no és monòton i alhora el seu desnivell és força assumible si s'està un pèl en forma. No hi busqueu un paisatge d'allò més espectacular perquè aquesta part de la comarca tampoc ho és (tot i està a tocar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt). Correcte.
• Classificacions: publicació en web molt ràpida dels resultats (l'endemà mateix). Molt correcte.
• Sensibilització ambiental i social: res a dir en contra, amb èmfasi en el reglament de la recollida selectiva dels residus. Desconec, però, si una part de les inscripcions anava destinada a finalitats socials. Correcte.

En definitiva, si busqueu una cursa de mitja muntanya no gaire exigent quant a distància i desnivell acumulat, d'aquelles que un cop acabada encara us quedin forces per passar una bona jornada dominical, amb un mòdic preu (que esperem és mantingui), us ben asseguro que aquesta és una molt bona opció en aquestes contrades del Bages. Així doncs, la meva més sincera felicitació a l'organització i per que pugui, l'any vinent ens hi retrobarem.

Milla santvicentina: les gaseles del Bages

Com ja anunciava fa uns dies, aquest passat cap de setmana hem fet dues curses completament diferents, la V Milla Nocturna Nadalenca de Sant Vicenç de Castellet i la Primera Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages (ja veieu que hem anat de Sant en Sant!). Doncs bé, pel que fa a la primera -objecte d'aquest creu escrit- dir que l'experiència ha estat força reeixida per tractar-se d'una cursa del tot diferent al que hem estat fent en els darrers mesos. En ser una milla i per tant, una distància molt més curta a les altres proves, cal agafar-s'ho d'una altra manera, diria fins i tot que sense cap mena d'"estratègia" perquè quan te n'has adonat, la cursa ja ha acabat. Per tant, com es diu en un to molt més col.loquial, "pit i collons". Per això, tant jo com el Frans ja ens vam posar en primera fila amb la intenció de sortir dels primers, esprintar durant el màxim temps possible i al final, creuar la meta com bonament poguem. Dit i fet, els primers ja se'ns van marxar en un plis-plas però transcorreguts uns quants centenars de metres, les altres posicions capdavanteres ja van quedar força definides i gairebé inalterables.

Així, si feu una ullada a les classificacions veureu que el Frans va arribar el 10è i jo el 12è separats per menys de dos segons, d'un total de 45 corredors a la nostra categoria (de més de 40 anys). Val a dir que l'organització va separar els participants en funció de la seva edat, sent tres les categories que feien la milla sencera (11-15 anys, 16-39 i la nostra). Doncs bé, de les tres juntes tindríem que de 115 corredors haguéssim ocupat les posicions finals 35 (jo) i 33 (ell). Per tant, suposo que ens podem donar per satisfets per ser uns novells en la distància i dins les nostres modestes possibilitats, potser que ens considerem les noves "gaseles del Bages", com algú de la colla ens va batejar. Al cap i a la fi, hem assolit l'objectiu de baixar dels 6 minuts i el temps marcat equival a un pas 3':42"/km. Sort que una milla s'acaba aviat perquè no m'imagino aguantar aquest ritme gaire més estona. A la foto de l'esquerra em podeu veure a punt de creuar la meta abans que un altre corredor s'interposés entre tots dos, en un esprint final pel qual devia treure després la llengua, el fetge i altres òrgans interns.

I de l'ambient, què dir? doncs que aquesta gent de Sant Vicenç de Castellet s'ho sap muntar bé perquè tot i el fred que feia, el caliu que hi havia va contribuir a que la festa fos d'allò més càlida; xocolata desfeta i coca per a tothom, fotos dels nens (i no tant nens) amb el Pare Nöel i un speaker que no va deixar de garlar en tota l'estona. I a tot això, si entreu al Web de l'organització, sabreu que el total de diners per a la Marató de TV3 recollits amb aquesta iniciativa han estat de 371€. Algú pot pensar que això no és gaire tenint en compte la suma recaptada a data d'avui (que supera els 5,5 milions) però d'acord amb aquella dita tan popular, "d'en mica en mica s'omple la pica" i tota activitat és bona i benvinguda si la causa s'ho val. Per tant, les noves "gaseles" bagenques es poden sentir prou satisfetes per haver-hi aportat el seu modest granet de sorra. Això sí, igual que en els documentals d'animals, tard o d'hora les gaseles acaben sent caçades pels guepards de la sabana.

Marató de TV3: curses solidàries

Aquest cap de setmana comença el nostre particular rally de curses per aquest mes de desembre. I res millor que dues de consecutives en poc més de 12 hores de diferència. Com es diu en aquests casos, "si no vols caldo, dues cullerades". Efectivament, demà dissabte toca la milla nocturna de Sant Vicenç de Castellet i el diumenge la Cursa del Gall de Sant Fruitós de Bages i per tant, no ens haurem de moure gaire lluny de Manresa. Val a dir que ambdues curses són organitzades per col.laborar amb la Marató de TV3, dedicada enguany a les malalties minoritàries. Si entreu al seu Web veureu que per tota la geografia catalana es faran unes 900 activitats populars i que des de la primera edició -l'any 1992- fins la de l'any passat, s'han recaptat gairebé 82 milions €. El gran salt quantitatiu es va donar l'any 2004, assolint-se el rècord de diners (8,7 M€) i d'aleshores ençà, les xifres es mouen entre els 6,9 M i 7,8 M€. Per tant, esperem que aquesta tendència no decaigui i que un cop més, la Marató demostri que és la més potent que organitza una televisió a l'Estat espanyol. Per a que després vinguin amb el tòpic de sempre tan repetit, i alhora fals, que els catalans som del puny tancat. Potser més aviat és que procurem ser curosos amb els diners que se'n van a fora (allò de la "solidaritat interterritorial") però que quan es tracta de situacions com les tractades a les Maratons, som d'allò més solidaris amb la gent afectada.

Per cert, just ahir rebem una carta en què se'ns diu que el número de telefon que surt imprès a la revista "Món Marató" és erroni i que el correcte és aquest que teniu aquí reproduït. Així doncs, us convido a trucar i fer una donació que de ben segur, us sentireu millor i molta gent anònima us ho agrairà. Qui sap el que ens pot portar el futur i no estaria de més pensar en allò de "avui per tu, demà per mi". Si ja és prou satisfactori ser solidari, potser un se sent encara millor si ho continua sent en temps de crisi.

Pel que fa les dues curses en concret, la de Sant Vicenç de Castellet és tota una incògnita perquè mai he participat en una d'aquesta distància. D'una banda, és prou curta com perquè alguns potser desisteixin de fer-la (allò de que no val la pena prendre's la molèstia per només una estona) però de l'altra, és una opció que mereix la pena "explorar" perquè no hi ha gaires curses com aquesta en el calendari i va bé provar coses noves de tant en tant. Ara bé, la seva distància "obliga" (si ens l'agafem amb una certa seriositat) a córrer d'una forma que no hi estem acostumats, amb un ritme ràpid durant no gaire estona. Fa uns dies, fent les nostres càbales amb el Frans, dèiem que estaria bé marcar un registre al voltant d'uns 6', la qual cosa suposaria fer un temps de pas inferior als 4'/km. Perquè us en feu una idea: en algunes curses de 10 km. els quilòmetres inicials els hem fet en poc més de 4' i fins i tot, a la de Manresa del passat octubre, el primer el vam fer a uns 3':55". I això tenint en compte que suposadament no dones el màxim perquè després te'n queden uns quants més, de quilòmetres. Però és clar, vés a saber si serem capaços de mantenir aquest ritme durant els 1.609 m. de la cursa. Penseu que el rècord nacional en aquesta distància el té encara (és el més antic de l'atletisme espanyol) en José Luís González, amb 3:47:79. Seva és la frase que deia que en una prova com la milla, s'ha de competir amb el cap i a la darrera recta, amb el cor. Jo de cap no en tinc gaire i de cor, el just perquè em càpiga a la meva caixa toràcica.

Pel que fa a la cursa del diumenge, ja en vaig parlar fa unes quantes setmanes en publicar un escrit sobre dues de noves que naixien al Bages, la de Navarcles i aquesta de Sant Fruitós de Bages. És qualificada de "muntanya", té un desnivell acumulat de 300 m. (per una distància de 10 km.) i si mireu el seu perfil veureu que el recorregut és una mena de trenca-cames, amb constants pujades i baixades (i una al 9è km. en què potser farà falta una corda i tot). D'aquesta no faig cap previsió perquè havent corregut el dia anterior, vés a saber com em respondran les cames. És per això que de cap de les maneres me la penso agafar com altres curses i ja em veig a venir que, des del principi, m'imposaré un ritme més aviat suau. Al cap i a la fi, se suposa que el més important és la participació per a la Marató de TV3 i la resta passa a un segon pla. No voldria que en Cuní (el presentador d'aquesta edició) hagués de fer una connexió en directe a Sant Fruitós perquè li hagi arribat una notícia de darrera hora d'un corredor que se l'han hagut d'endur en ambulància. Dit i fet, ja veurem com van.

I a tot això, què més s'hi pot fer a més de córrer? Doncs bé, la veritat és que ben poca cosa (i que no se m'ofengui ningú) com de fet passa a bona part de la resta del Bages. Totes dues es troben a prop de Manresa, s'hi pot arribar amb molta facilitat perquè estan molt ben comunicades però dins els seus termes municipals no tenen gaires recursos turístics d'aquells que, per si mateixos, mereixin que ens hi acostem. Si de cas poden treure una mica de profit de la seva localització propera a sengles Parcs Naturals; en el cas de Sant Vicenç tant al de Montserrat com al de Sant Llorenç del Munt mentre que Sant Fruitós també a aquest darrer. De Sant Vicenç de Castellet no diré ara res perquè ja vaig fer alguna referència amb motiu de la Cursa de Vallhonesta (el mes d'abril); pel que fa a Sant Fruitós val la pena esmentar una de les "joies" turístiques de la comarca, com és el monestir de Sant Benet de Bages. Després de molt de temps deixat de la ma de Déu (mai millor dit) i de dir i repetir que alguna cosa s'hi havia de fer, no va ser fins l'any 2000 que s'inicià una nova etapa amb la seva adquisició per part de la Fundació de Caixa Manresa (que ara se'ns està fusionant).

En aquest enllaç teniu una breu explicació de tot el que s'hi ha fet i els objectius que persegueix la Fundació, sota el paraigües de l'anomenat "Món Sant Benet". A tall de resum diré que a més de la restauració del monestir, s'hi ha construït un hotel i el reconegut cuiner català Ferran Adrià hi ha desembarcat amb la seva Fundació Alícia, un centre de recerca dedicat a la innovació tecnològica en cuina, la difusió del patrimoni agroalimentari i gastronòmic i la bona alimentació. Per això, tant hi podeu fer una estada com un àpat en alguns dels tres restaurants que hi ha al complex, fins i tot un guardonat amb una estrella Michelin (L'Angle, amb el xef Jordi Cruz).

I si voleu, després podeu fer baixar el menjar anant a un altre local que està molt a prop però sense tant prestigi, tot i que és força freqüentat les nits dels caps de setmana. És un d'aquells establiments amb llums de neó a l'exterior i senyoretes que fumen a l'interior que volen que les convidis a una copa i que si et descuides, et buiden la cartera i l'honra. De fet, al seu inici ja era un hotel (crec que de la cadena Husa) i venia a pal.liar el dèficit d'habitacions hoteleres que hi havia a la comarca. Ara, aquestes hi continuen sent-hi però sospito que el tipus de client ha canviat.