dissabte, 4 de setembre de 2010

La sequera s'allarga: maleïda lesió!

Sí, continua la sequera! Si l'agost el tancàvem amb cap cursa al sarró i només fent alguna que altra sortida per Manresa i Olite, aquest primer cap de setmana de setembre seguirem fent bondat. El motiu és ben simple: sóc un "iaio" i tinc ambdues cames una mica tocades, ara una, ara l'altra, i m'explico: si a les darreres setmanes em queixava del tendó dret les molèsties s'han estimat més canviar de cama i han anat al planxell de l'esquerra. El passat dissabte, en plena festa major de Manresa, vaig optar per sortir a trotar una mica i vaig haver de tornar caminant cap a casa i amb la cua entre les cames, amb el diagnòstic d'una contractura d'aquelles que te'n recordes. Vaig deixar passar uns dies, pensant que amb descans se'm passaria però veient que el meu optimisme no acabava de complir-se, vaig optar per posar-me en mans d'una fisioterapeuta. I mai millor dit perquè els massatges que em va fer no eren, precisament, relaxants. És ben bé que vaig pagar per, podríem dir, una sessió de "masoquisme" ja que durant una bona estona no veia més les estrelles (talment com els personatges dels dibuixos animats quan reben una bona clatellada).

De totes formes, i fent ús d'aquella expressió que es va posar molt de moda fa un temps entre la gent que feia esports durs, no pain, no gain. Després que les seves mans anessin cama amunt, cama avall (mmm!!!) sembla que el problema del tendó està bastant resolt (ajudat també per uns quants exercicis casolans de rehabilitació) mentre que pel que fa al del panxell, potser serà una mica més complicat de resoldre. Ja em va avisar que passarien uns dies i tot i que no m'ha prohibit córrer (per provar-me) sí m'ha recomanat que m'ho prengui amb calma. Dit i fet, aquest matí hem sortit jo i el Frans a trotar i he pogut comprovar com de dur és córrer mig coix -fins i tot m'he aturat un moment perquè em pensava que m'acabaria trencant del tot. Esperem, però, que a la propera visita -dijous vinent- la cosa hagi millorat i puguem deixar enrere aquest refotut assumpte.

Tot això fa que la previsió de curses que vaig fer fa unes setmanes per aquest mes de setembre se n'hagi d'anar en orris, parcialment. Avui mateix (dissabte) hagués pogut escollir entre la cursa de Cervera i la de Matadepera o la mitja marató de Sabadell per demà (diumenge) però ja tenia clar que no en faria cap d'aquestes tres, doncs no estic en condicions d'afrontar-les amb una certa "dignitat" i hi ha un elevat risc que prengui mal. Total, per a què jugar-se-la si de curses n'hi haurà un munt per escollir. I per a la setmana vinent les perspectives tampoc són gaire bones ja que per un motiu o un altre, crec que al final tampoc optarem per cap cursa. Entre una festa, una possible "fugida" de cap de setmana i que, sobretot, crec que serà millor allargar el període descans i recuperació, no veig gens viable participar ni a la cursa de la Diada de Térmens ni a l'Ametlla de Merola. Deixant de banda el tema de la lesió, en el primer cas potser massa lluny (entre Lleida i Balaguer) i en el segon potser tampoc val gaire la pena havent-la fet l'any passat i tractant-se d'un recorregut que es repeteix en dues voltes (això sí, segueixo creient que la seva organització és de les millors que hem vist i que qui no hi hagi anat tard o d'hora l'ha de fer). A més, no són dues curses precisament barates ja que en ambdues hauria de pagar 15€ (bé per un recàrrec de 6€ per fer la inscripció fora de termini, bé per no tenir xip propi).

Així doncs, si la cosa no s'estronca ho haurem de deixar estar per a la segona quinzena de mes en què crec que faré la cursa de l'Esbufegada (a Mollerussa) o l'endemà la de Calldetenes (i qui sap si totes dues!). I per al darrer cap de setmana de mes, ja estem d'acord en repetir la dels volcans d'Olot.

4 comentaris:

  1. Joan Carles. La paciència t'ha d'ensenyar el camí... Crec que és l'únic que se m'acut "receptar-te". Reconec que encara no ho tingut la mala sort d'una lesió i no sé el que és, però deu ser dur.
    El millor és prendre-s'ho amb calma, intentar aconseguir una bona forma física i pas a pas arribar a les primeres fites, que la temporada és molt llarga.
    Per a mi, la temporada anterior encara no ha acabat...ja que començo vacances a l'octubre, o sigui que estic força fluix i començaré a entrenar fort al novembre...farà menys calor com a mínim.

    Salutacions

    ResponElimina
  2. Hola Raúl, comences amb una frase que m'ha recordat al "pequeño saltamontes" (és a dir, Kung-fu) rebent una lliçó del seu mestre. Tens molta raó, sobretot en el cas d'aquestes lesions que no són gaire greus però que poden ser repetitives, la paciència és la millor medicina. Això sí, fot una mica haver d'estar aturat per aquesta qüestió. És més difícil d'acceptar-ho que si no fos per quelcom més greu (p.ex. el trencament de vés a saber què). Creuo els dits perquè tot i així, això no passi.

    Que vagin bé les vacances i carrega les piles bé.

    Salutacions.

    ResponElimina
  3. Doncs és una llàstima no trobar-te a l'Atmella.
    Per cert, m'agrada molt el teu blog. És nota els teus antecedents de l'Omsi, jeje

    ResponElimina
  4. Sí, és una llàstima perquè amb l'experiència de l'any passat, crec que és una cursa que val la pena fer més d'un cop. M'alegro que t'agradi el blog i que el segueixis i sí, a l'Omsi (per als que no ho entenguin, suposo que deus referir-te al col.legi Oms i de Prat) em van ensenyar molt i molt bé. És clar que abans eren altres temps.
    Per cert, ens coneixem?

    Salutacions

    ResponElimina