dilluns, 13 de setembre de 2010

Adéu al vell pavelló del Congost

Permeteu-me aquesta entrada que com algunes altres d'anteriors, no té res a veure amb cap cursa en concret, ni amb l'atletisme popular en general, sinó és que es parlarà d'una zona per on correm habitualment quan arriba l'hivern. Però res més. Anem a pams! En ple procés de recuperació de la meva lesió ja vaig anunciar que aquest passat cap de setmana no faria cap cursa (ni Térmens ni l'Ametlla de Merola) i que m'esperaria al següent per debutar. Això em va permetre ahir diumenge assistir a una de les visites organitzades per l'ajuntament de Manresa al nou poliesportiu municipal de la zona del Congost, com a contrapunt al comiat del Pavelló vell. Deixant de banda les virtuts d'aquest nou equipament -que encara té detalls per acabar- i el que ens van dir del que es farà al vell (activitats de gimnàstica i judo), doncs ni molt menys tancarà les portes definitivament, el que voldria fer aquí no és més que un petit homenatge a aquest vell pavelló que tantes alegries -i també cabreigs- em va donar.

Si seguiu el bloc ja sabreu que l'únic esport que segueixo amb passió i que de vegades em fa perdre l'oremus, és el bàsquet. I si esteu una mica al cas de l'actualitat esportiva del país, també haureu de saber que Manresa és una de les ciutats que té un equip de bàsquet a la màxima categoria nacional (abans Primera Divisió i ara ACB) de fa més temps. Doncs bé, la meva afició per aquest esport no va començar ben bé aquí ja que per ser precís hauria de recordar-me de la coneguda Pista Castell del C.B. Manresa, el qual durant molt de temps va ser l'equip rival del C.D. Manresa (l'antecedent de l'actual Assignia Manresa); i perquè us en feu una idea de l'arrelament d'aquest esport a la ciutat, dir que fins i tot durant una temporada -la 1972-1973- aquests dos equips van coincidir a la màxima categoria. De totes formes, si bé la llavor ja estava plantada, la possibilitat de veure bàsquet del més alt nivell va fer que anés cada cop a més. I com qui dia passa any empeny, ara he esdevingut un fidel aficionat (d'aquells que molt critiquen però poc proposen) i alhora un acèrrim enemic del futbol (puag!!).

Doncs bé, durant la visita vaig tenir l'oportunitat de veure l'estat actual del vell pavelló i reviure molts records que, per posar una data un pèl imprecisa, els remuntaríem a finals dels 70s quan ja començava a ser un adolescent amb una certa inquietud esportiva. Però abans de res, unes poques dades del que estem parlant: va ser construït l'any 1968 en poc més de 40 dies, com a condició ineludible perquè l'equip de bàsquet pogués jugar a la 1ª divisió, després que assolís l'ascens; una part del seu finançament va provenir de les butxaques de dues persones molt vinculades al bàsquet local, un cop els diners pressupostats s'acabessin i que l'ajuntament no hi posés un duro més perquè no hi creia gaire en aquesta història. Malgrat ser nou, era una capsa de llumins (si ho mirem amb ulls actuals) ja que la seva capacitat era de 2.500 persones, 1.000 de les quals assegudes. I per últim, la seva darrera temporada en actiu va ser la 1991-1992 després que al costat es construís el nou pavelló de bàsquet. És a dir, que va acollir els partits de bàsquet del primer equip durant 28 anys.

Encara recordo com els primers anys que hi vaig anar entrava de franc mercès a la coneixença amb un dels porters (en aquells temps no havia encara torns giratoris), com el meu primer carnet de soci em va costar l'esgarrifosa xifra de 1.000 pts. (al canvi, 6€) -me'l vaig haver de fer després que aquell porter es jubilés- i com les primeres alegries van venir de la ma d'un equip amb un patrocinador que amb el pas dels anys (i van ser uns quants) va aconseguir identificar la ciutat amb aquesta marca. M'estic referint al TDK Manresa. Però del que tothom se'n deu recordar més és d'alguns jugadors que van trepitjar el seu parquet, d'aquells que per la seva qualitat, tècnica, feina fosca, etc. deixaren petjada. Així, i per esmentar-ne uns quants, aquí teniu la meva llista particular sota risc de deixar-me'n algun:
  • Bob Fullarton: el tercer americà que jugava a l'equip (des 1977 i durant 4 temporades). I dic "americà" perquè abans els estrangers sempre eren d'aquesta nacionalitat i per suposat cap europeu (no pas com ara que amb prou feines trobes un jugador nacional en un equip). D'ell encara recordo una cistella des de la cantonada en un partit contra el Real Madrid i que va significar l'empat. En aquella època no havia línia de 3 punts i els partits podien acabar empatats.
  • Greg Bunch: el quart americà (1981 i 1982) i que malgrat la seva alçada (poc més 1,90m.) va ser un d'aquells jugadors que es deixava la pell a la pista, però una mica incomprès perquè com a estranger que era, s'esperava d'ell que fes més punts i deixés de banda la seva faceta rebotadora. Tot i així, també en feia de punts (uns 20 per partit).
  • Clyde Mayes i Rolando Frazer: la primera parella d'estrangers (americà i panameny) de l'era TDK. Des del 1984 i fins el 1988 van fer les delícies del públic manresà (tot i que no van jugar sempre junts aquests quatre anys). Del primer recordo la seva habilitat per guanyar la posició en el rebot i com un any va ser el màxim rebotador de la lliga, tot i no ser gaire alt, mentre que d'en Frazer estic convençut que tothom recorda la seva facilitat per anotar llençant a tauler i a mitja volta. Una màquina de rebots i una altra de punts.
  • Kenny Simpson: va arribar a Manresa l'any 1987 provinent del Barça (a qui havia fet campió de lliga la temporada anterior). Hi va estar només un any però es va fer un fart de fer punts amb l'equip manresà (uns 30 per partit) i d'ell recordo que pilota que li arribava a les mans, pilota que se la jugava. Esbojarrat, elèctric, capaç de guanyar un partit tot sol o de perdre'l.
  • George Singleton: va arribar a la temporada 1990-1991 i se n'hi va estar tres més. Un pivot solvent, esmaixador i espectacular en defensa. De fet, té el rècord de taps en un partit (10) de la història del club i és un dels pocs jugadors amb un "triple-doble", és a dir, dos dígits en tres apartats estadístics (el febrer del 1994 va fer contra el TAU una estadística record de 23 punts, 12 rebots i 10 taps).
  • Entre els jugadors nacionals, citar en Jordi Creus (el germà del gran "Chichi"), un molt bon base en aquella època i amb un tir de lluny més que correcte (hi va estar 9 anys); en Pep Pujolràs, mort en accident de cotxe el 8 de setembre del 1992 i que tenia com a principal virtut la seva defensa i sortides al contraatac; i en Joan Peñarroya, un dels primers jugadors importants en sortir de la pedrera, va destacar per ser un bon anotador, sobretot en penetracions a cistella .
I em deixo per al final la cirereta del pastís, el que de ben segur i sense cap mena de dubte, ha estat el jugador amb millor historial de la NBA que mai ha vingut a Europa i per suposat, un dels millors (no sé si el que més) quant al seu joc. Es tracta de George Gervin (amb el sobrenom d'Iceman), que arriba a Manresa el gener del 1990 per substituir el iugoslau Boban Petrovic. Un mite de la NBA, quan aquesta lliga la veiem des d'aquí com quelcom molt llunyà, inaccessible, amb un historial d'aquells que fa posar els ulls com a plats. Encara que va arribar amb 37 anys i molt castigat físicament -problemes amb les drogues- va complir amb escreix allò per al qual se'l va pagar (la rumorologia apunta que va ser una xifra realment escandalosa per l'època), és a dir, fer punts, punts i més punts. Perquè us en feu una idea, en 17 partits que va vestir la samarreta del TDK Manresa en va fer una mitja de 25,5 en la lliga regular, que no va tenir cap recança en pujar fins els 39 en els 7 partits dels play-off de descens, i que van contribuir a salvar l'equip. D'ell recordo la finesa en els seus moviments, l'elegància en el tir, la seva tècnica exquisida i en especial dues jugades concretes: una safata des de la línia dels tirs lliures en una paràbola perfecta per salvar el tap i una entrada a cistella venint pel lateral amb esmaixada final davant del defensor (in his face). Llàstima que estigués pocs partits ja que després es va retirar. En definitiva, un d'aquells pocs jugadors que exemplifiquen molt bé que tot i ser al declivi de la seva carrera esportiva, com diuen castellà, "quien tuvo, retuvo". Si us interessen, aquí podeu consultar totes les seves estadístiques i historial i us poso també un vídeo capturat del Youtube.



Finalment, el setembre de l'any 1992 s'inaugurarà el nou pavelló de bàsquet, molt més modern i amb el doble de capacitat i el vell va deixar d’acollir els partits de la màxima categoria del bàsquet. Per acabar, si voleu saber una mica de la història del club, cliqueu en aquest enllaç.

2 comentaris:

  1. Joer,
    Emocionat amb el video del gran Gervin.
    Encara el recordo, quina facilitat per fer canastes.
    Per cert, a l'Atmella, 44,06 ta bé, oi?

    ResponElimina
  2. No bé, molt bé, diria jo. Tenint en compte que el primer va fer 33' i és dels que fan 10.000m en poc més de mitja hora, està molt bé. L'any passat, jo que estava bastant bé, ni de lluny em vaig acostar als 44'. Enhorabona!
    I també enhorabona si vas ser un dels afortunats en veure l'Iceman jugar al Congost. Quina elegància. Crec que trigarem molt de temps en veure per Manresa un jugador de la seva classe.

    Salutacions,
    Joan Carles

    ResponElimina